ACTE SEGON
Reading edition
La mateixa decoració de l’acte anterior. És al matí, a primera hora. Fa un sol esplendorós.
ESCENA I
La Marió i en Florenci
(La Marió trasteja per la cuina, tot cantant alegrament i en veu dolça. En Florenci, un xic ensonyat, baixa per l’escala.)
FLORENCI
Bon dia, Marió.
MARIÓ
Bon dia, senyor Florenci. Què tal? Ha descansat bé?
FLORENCI
Tota la nit l’he passada en un sòn. (Somrient.) Tu l’hauràs passada en un somni.
MARIÓ (rient am candidesa)
Sí, en un somni…
FLORENCI
Que no somnies mai?
MARIÓ
Sí, senyor. Però sempre unes coses més lletges i més estranyes! Quan veig que hi ha noies que’n somnien de tant boniques!…
FLORENCI
Tot això, no saps lo que en la realitat representa?
MARIÓ
Què representa?
FLORENCI
Precisament lo contrari.
MARIÓ
Doncs, jo més m’estimaria somniar coses ben agradoses.
FLORENCI
Prou que’n somnies, sinó que tu no te’n dónes compte.
MARIÓ
Ves, si fos aixís, si no m’en donaria compte!
FLORENCI
Vaja, siga-m franca: ¿no has vist mai en somnis un xicot que t’agradés?
MARIÓ
No: mai de la vida.
FLORENCI (am molta delicadesa)
Ni an en Gabriel?
MARIÓ (ingènuament)
Ah!… An aquest, sí: més d’una vegada.
FLORENCI (somrient)
Com? Vestit de dimoni temptador?
MARIÓ
No! Ai, Déu m’en guard!
FLORENCI
I, doncs, com?
MARIÓ
Al peu de l’altar, entre núvols d’incens.
FLORENCI
I no l’has somniat mai enamorat… de tu?
MARIÓ (acotant el cap, un xic ruborisada)
No: aixís, no! Ell no pot ser per mi.
FLORENCI
Per què no pot ser per tu?
MARIÓ
(amb el cap baix i jogant am les puntes del davantal)
Vès… perquè… ¿No veu que estudia per capellà?
FLORENCI
Oh! Encara no ho és. Encara pot trencar de camí.
MARIÓ
Pobre d’ell, que ho fes!
FLORENCI
No seria pas el primer.
MARIÓ
Ell té l’obligació de pregar per la memòria de la seva mare.
FLORENCI
I que no pot fer-ho, no sent sacerdot?
MARIÓ
Si… Però no pas tant bé.
FLORENCI (molt baix i en dolça intimitat)
Si tu i en Gabriel –és una suposició– us estiméssiu i us uníssiu, i del vostre amor ne naixessin uns fills ben hermosos, tant hermosos com tu (la Marió torna a acotar el cap), te creus que això no equivaldria a una oració, a una pregaria, a una ofrena de la Vida a la Mort?
MARIÓ (en veu baixa)
No l’entenc, senyor Florenci.
FLORENCI
Prou, que m’entens!
MARIÓ
Com que diu aquestes coses…
FLORENCI
Te retrec els teus somnis perduts, lo que la teva ànima, fins estant desperta, somnia.
MARIÓ
Com ho sap, vostè?
FLORENCI (s’asseu a vora la taula)
Oh! Prou, que ho sé.
MARIÓ
Si és servit.
(Serveix un got de llet an en Florenci. Li col·loca’l got, una cullereta, una sucrera, un tovalló i un petit gerro blanc, que conté la llet, al damunt de la taula.)
FLORENCI
Gràcies. (Tot abocant la llet al got.) Vaja: digues la veritat. ¿No’n tindries una gran satisfacció que en Gabriel desistís de ser capellà?
MARIÓ
Me sabria molt greu!
FLORENCI
(posant-se sucre a la llet i remenant -la am la cullereta)
I si fos per culpa teva… és a dir per culpa teva… perquè ell t’estimés? Respon. Què faries? El deixaries morir d’anyorança?
MARIÓ
Oh! Déu no voldrà tanta desgracia!
(Curt silenci. En Florenci beu la llet.)
FLORENCI (aixugant-se ’ls llavis)
Doncs, a mi’m sembla que sí… que t’estima.
MARIÓ (molt vergonyosa)
Com a cosina, gaire bé com a germana.
FLORENCI
I un xiquet més.
MARIÓ (retirant el serviment)
Aixís, jo no’l voldré mai. Després se diria que jo he sigut l’esca del pecat. Se creurien que jo li he distret el cor. Quina quimera’m tindria la gent! Perquè tot-hom li porta voluntat, an en Gabriel. Tots se’l miren com un sant. Pobra de mi que l’escoltés!
FLORENCI
Me sembla, doncs, que va en camí de deixar la carrera.
MARIÓ
I jo’n tindré la culpa?
FLORENCI
Hermosa culpa, per cert!
MARIÓ
(després d’un curt silenci i amb interès)
I com ho sap vostè, tot això? Que li ha dit en Gabriel mateix?
FLORENCI
Jo us observo a tots dos…
MARIÓ
Què ha vist?
FLORENCI (natural i sense malícia)
Res… res.
MARIÓ (somrient am candidesa)
Es més malpensat vostè!
FLORENCI (somrient)
Veurem, veurem.
(Se sent tossir an en Gabriel.)
MARIÓ
Ai, que ve en Gabriel!
FLORENCI (escoltant)
Sí, que és ell.
MARIÓ
Doncs, me’n vaig a fòra.
FLORENCI
I ara! Per què?
MARIÓ (molt avergonyida)
No vui que’m vegi.
FLORENCI
Espera-t, dóna, espera-t.
MARIÓ
No, no… Me’n donaria vergonya.
(Se’n va, corrent, per la dreta del fons. Després d’un curt silenci, apareix en Gabriel al replà de l’escala.)
ESCENA II
En Florenci i en Gabriel
GABRIEL
Bon dia, Florenci. (Ve molt apesarat i pensatiu. Vesteix trajo seglar.)
FLORENCI (mirant-lo estranyat)
Bon dia. Ja ho veus: sóc més matiner que tu.
GABRIEL
(am somriure trist i tot baixant l’escala)
Fas com els aucells, que al primer raig de sol ja canten.
FLORENCI (somrient)
Com te burles del poeta!
GABRIEL
No, Florenci, no.
(S’asseu, molt trist, a vora de la taula. Curt silenci. En Florenci’l mira atentament.)
FLORENCI
Com és que avui has deixat els hàbits?
GABRIEL (amb ironia trista)
Els hàbits!…
FLORENCI (rient)
Te trobo tot cambiat…
GABRIEL
No te’n riguis, Florenci, no te’n riguis! Si tu sabies lo que sofreixo!
FLORENCI
I això? Què tens?
GABRIEL
No puc dir-t’ho. Profanaria una memòria santa!
(Curt silenci.)
FLORENCI
No seré indiscret. (Se retira cap al fons.)
GABRIEL (passant a la dreta, on s’asseu)
No t’ho prenguis aixís!
FLORENCI
Que no sóc mereixedor de la teva confiança?
GABRIEL
Sí, Florenci, sí! En absolut.
FLORENCI
(acostant-se an en Gabriel i en ven baixa)
Que pot-ser se va refredant la teva vocació?
GABRIEL
Jo crec que mai n’he tinguda.
FLORENCI
Ah! No?
(Curt silenci.)
GABRIEL
Quina nit he passat més terrible! No puc treure-m del pensament el record de l’excursió d’ahir a la tarda.
FLORENCI (entusiasmant-se)
Amb aquell sol que feia! Amb aquell sol esplendorós, caient damunt nostre am les seves ales d’or ben exteses!
GABRIEL (aixecant-se)
Quan hi penso!… Quan veig els camps arrasats, sense roselles!… Quan recordo’ls pobres segadors, treballant am tant dalit, el meu cor s’omple de joia i alhora sembla que senti’l dolor humà. Que és temptadora la vida!
FLORENCI (amb ironia finissima)
Més que la teologia, oi?
GABRIEL
Al punt que m’he llevat, quan he vist els primers raigs de sol que besaven la terra, no sé lo que ha passat en mi: sospirava am força impetuosa, amb esbatecs d’amor.
FLORENCI
Es que la teva sang jove’s rebel·la.
GABRIEL
Tu ets un bon amic, tu’m comprens i saps veure ben endins de la meva ànima. Ajuda-m, Florenci, a orientar el meu esperit!
FLORENCI
Fins avui no t’has adonat del camí que feies ni de les flors de la teva vora. Has enlairat la mirada al cel i t’has distret de la terra. I ara sents la punxada de les seves espines.
GABRIEL
Les seves espines se m’han clavat al cor!
FLORENCI
A tu, del dia, no més t’encisa la posta, el reculliment, lo somniós, lo somort. El sol t’enlluerna i t’espanta. Fuges del món, horroritzat de les seves lluites i misèries. No tens afany pera embellir-lo i trobar-lo bell. Quin contrast nosaltres dos! Tu, que ets fort i sà, ja ho veus, ets el poeta de la Mort: jo, que estic malalt, sóc el poeta de la Vida.
GABRIEL
Sento’l desig de viure lo mateix que tu, pot-ser am més intensitat que tu. Però no puc tornar endarrera! No puc deixar el camí que he emprès! Un dia vaig jurar ser ministre de Déu.
FLORENCI
Ane qui vas jurar-ho?
GABRIEL
A la meva mare. Moments abans de morir va pregar-me que fos sacerdot.
FLORENCI
I estàs disposat a fer aquest sacrifici?
GABRIEL
Sí; per ella, no més que per ella!
FLORENCI
És a dir que tu, per la teva mare, que ja és morta, estàs decidit a sacrificar la teva joventut florida d’il·lusions? Això no pot ser! Això és contra Natura!
(En Gabriel, sentint aquestes paraules, queda tot ell cor-près.)
GABRIEL
Si jo era un noi, quan vaig prometre a la mare satisfer la seva darrera voluntat! No va ser la reflexió la que va obrar allavores: va ser el sentiment, el tendre sentiment filial. Però ara, que ja sóc home i tinc ús de raó, per què haig de cumplir un jurament d’infant?
FLORENCI
Segueix el teu impuls natural i obra en conciencia.
GABRIEL
No pot ser, Florenci.
FLORENCI
I aquella pobra rosella?
GABRIEL
La Marió? Vols dir la Marió?
FLORENCI
Sí. Fes-la feliça ! No l’estimes?
GABRIEL
Però, què dirà’l meu pare? I el poble, que ja’m mira com un sant?
FLORENCI
No hi ha un medi?…
GABRIEL
Cap.
FLORENCI
L’Iglesia, no tenint tu vocació, no pot deslliurar-te de la prometença que vas fer?
GABRIEL
Sí.
FLORENCI
Per què calles, doncs?
GABRIEL (pausadament)
Però si no és am l’Iglesia, precisament am l’Iglesia, am qui sostinc aquesta lluita: és amb el pare, amb el record de la meva mare, am la prometença que vaig fer-li, am la gent que’m rodeja i am tot un munt de preocupacions que pesa sobre meu. No! Jo no puc dir an el pare que no sento vocació: destruiria l’il·lusió més gran de la seva vida! Pot-ser li causaria la mort! M’haig de sacrificar per ell i per la meva mare: no hi ha altre remei.
FLORENCI
D’aquesta manera tu no serveixes ni al cel ni a la terra.
GABRIEL (aterrat)
Per qué?
FLORENCI
Perquè ofegues les teves afeccions humanes i ets hipòcrita davant de Déu.
GABRIEL
No, això no!
FLORENCI
Sí, Gabriel, sí! Tu no vius sincerament, am tota llibertat. Per què aquests recels? Per què aquesta cobardia, més propria d’un sentimental supersticiós que d’un xicot il·lustrat i conscient?
GABRIEL
Tens raó, tens tota la raó; però no puc tòrcer de camí.
FLORENCI
Perquè ets un apocat que’t resignes a seguir la ruta que’ls altres te senyalen, i vas fent via d’esma, a les palpentes, sense que la teva voluntat te mogui. (Tus un xic.) Canta la vida! Canta la joia de l’amor! Deixa-t de sentimentalismes impropris d’una ànima forta; no te’ls escoltis, els cants apocalíptics d’aquells que diuen que l’existència terrenal és un castic. Jo voldria perpetuar-la, la meva vida. La trobo hermosa, immensament hermosa! Per xo la canto am tant fervor!
GABRIEL
Pobra mare !
FLORENCI
Estima-la, recorda-la sempre, viu les seves virtuts, però no vulguis morir de pena.
GABRIEL
Jo visc per la Marió!
FLORENCI
Doncs no perdis el temps en somnis i esperances, fruint d’amagat i reclòs els teus anhels. Explaia’l teu cor, dóna-li ales pera que voli lliurement, fins que’s cansi de volar. I pensa en el niu, en el niu del teu repòs on vetllaràs els fills de la teva joventut.
GABRIEL
Com m’encoratges!
FLORENCI
Viviu enamorats, tu i la Marió, florint i reflorint nova vida, alegres i alegradors!
GABRIEL (amb esclat)
Oh! Això és viure!
FLORENCI
Això és amor!
GABRIEL (molt emocionat)
Quin bé m’has fet!
(Per la dreta del fons compareixen l’Enganya-anos, el Ros i en Llec. En Gabriel indica an en Florenci que calli, i passa a l’esquerra.)
ESCENA III
Els mateixos, més l’Exganya-amos, el Ros i en Llec
(Aquests tres van vestits am la roba de les festes. L’Enganya-amos, am gorra de seda negra, un xic deslluïda; camisa blanca, de fil, nèta de bugada, sense planxar; corbatí negre; gec i armilla de llana d’un to fosc; calces de vellut negre; espardenyes am betes negres, i mitjons blaus. El Ros, am gorra de seda negra, nova; camisa blanca, ben neta i planxada, amb el coll tombat; corbata de seda vermella; trajo de llana negra, encara que d’aire pagesivol força escaient; faixa de seda blava i sabates rosses. Du rellotge, am cadena de plata; una flor a l’orella i la gorra de cairell. En Llec va am gorra negra, bastant usada; camisa de cotó d’un to moradenc, sense corbata; vestit de vellut negre; espardenyes am betes també negres, i mitjons blancs.)
ENGANYA-AMOS
Bon dia i bona hora tot-hom.
ROS
Salut.
LLEC
Déu vos guard.
GABRIEL
Molt bon dia.
FLORENCI
Hola, minyons! Què’s conta de nou?
ENGANYA-AMOS
Moltes trapaceries. Tu, Llec, que no hi és la Marió?
ROS
Deu ser a missa.
LLEC
Jo, tot venint, l’he vista a l’hort que cullia flors.
ENGANYA-AMOS
A l’hort l’has vista?
LLEC
Sí.
ENGANYA-AMOS
Haurem de dir-li que nosaltres ja som aquí, m’entens? (Signant que té gana.)
FLORENCI
Que encara no heu esmorzat?
ENGANYA-AMOS
No pas avui.
FLORENCI
I ja veniu del poble?
ENGANYA-AMOS
Sí, senyor: d’oir missa. L’Andreu ens té manat que hi anem cada festa a la mateixa hora. Però’ns hi fa anar dejuns.
FLORENCI (somrient)
Pot-ser perquè aneu més lleugers.
ENGANYA-AMOS
Jo crec que ho fa perquè no’ns envesquem enraonant amb els amics.
FLORENCI
Que no podeu veure-ls a la tarda?
ENGANYA-AMOS
Sí…
ROS
Lo que és ane mi, en havent dinat, que no’m vinguin am raons: cap al Casino de dalt s’ha dit a pendre un calent i a jogar una estona a la barrotada, tot esperant que’s comenci’l ball.
ENGANYA-AMOS
Que feu sarau avui?
ROS
Vaia! I amb orquestra, tant o més bona que la de la festa major passada.
ENGANYA-AMOS
Com les hi cargolaras!
ROS
I am la xicota!
ENGANYA-AMOS
Quina desesperació d’empentes i batzegades!
ROS
Me sembla que riurem!
ENGANYA-AMOS
I això?
ROS
Tinc moltes ganes, tot ballant, de tombar d’una revolada an aquell mosquit de la “Torra Nova”.
FLOHENCI
L’Enric de Valldaura? Aquell que sempre fa tanta olor?
ROS
Encertat.
ENGANYA-AMOS
Per què? Què t’ha fet?
ROS
Què m’ha fet? Aquest nyicris, allà ont el veieu, tant enverniçat i tant fi, l’altre dia va llençar una expressió molt lletja a la meva promesa.
ENGANYA-AMOS
I tira, home! No miris prim!
ROS
Així que toquin el darrer vals, creieu que, de l’empenta que li clavo, prou se’n va a parar a l’altre cap de sala.
ENGANYA-AMOS
I ho faràs pagar a la seva balladora.
ROS
Que s’agarri fort an ell.
ENGANYA-AMOS
Vaia unes coses de dir davant d’en Gabriel!
ROS
Ja ho sap, que no puc fer-hi més.
LLEC
Es clar. Quines imprudencies!
ENGANYA-AMOS
Això.
ROS
Tant-se-val.
LLEC
Calla, home, calla!
(Curt silenci.)
ROS
Quina gana que tinc!
ENGANYA-AMOS
Tu, Llec: ves, fes un crit a la Marió.
LLEC
No veieu que deu cullir flors per guarnir la capella?
ENGANYA-AMOS
Ah! Aixís, callo. Oh! I ara que parlem de flors: sap, senyor Florenci, que’m va agradar molt aquell escrit d’ahir vespre?
FLORENCI
El cant de Juny?
ENGANYA-AMOS
Just. Allò de les roselles, aquell pas de les tristes roselles i les pobres formigues! Cregui-m, me va fer venir les llàgrimes als ulls.
ROS
Oh! Es que allò pot-ser és lo més bonic de tot lo que’ns ha llegit.
ENGANYA-AMOS
Tant ben conjuminat!… Tot lliga tant bé!… No’m cansaria mai de sentir-ho.
LLEC
Jo tampoc.
ENGANYA-AMOS
I digui, digui: que se les treu del cap aquestes histories?
FLORENCI (somrient)
No, home.
ENGANYA-AMOS
I doncs?
FLORENCI
Les trec de vosaltres mateixos.
ENGANYA-AMOS
(tot estranyat, com tement que en Florenci li hagi gastat una broma)
De nosaltres mateixos?
FLORENCI
Sí.
ENGANYA-AMOS
(després d’un curt silenci)
Bé, vaja: ja me’ls donarà plegats.
ROS
Que’n sou de tonto, Enganya-amos!
ENGANYA-AMOS
Bo! Mireu l’estornell!
ROS (am molt enfasi)
Es clar que sí! Això, aquests escrits que fa’l senyor Florenci, per que ho sapigueu, ho ensenyen a estudi.
ENGANYA-AMOS
A estudi ensenyen de fer lligar tant bé les unes paraules am les altres?
ROS
Sí. I, doncs, que us pensàveu? Com se coneix que vós no hi heu anat mai!
ENGANYA-AMOS
Que’t creus que és lo mateix que armar ballarugues això de l’art de la ploma?
ROS
Es que…
ENGANYA-AMOS
Vaia, calla, Ros, que avui fas molt mala lletra.
ROS
Si la tingués bona rai!
ENGANYA-AMOS
Què faries?
ROS
A hores d’ara ja m’hauria empescat un vers per regalar a la xicota.
FLORENCI
Vols que te n’escrigui un de ben enamorador?
ROS
Sí, home!
FLORENCI
Què tinc de dir-li?
ENGANYA-AMOS (rient)
Ara, ara veurem la teva palica.
LLEC (també rient, tot fregant-se les mans)
Veiam, veiam.
ROS
No rigueu, homes, no rigueu, que això són coses molt series.
FLORENCI
Apa, dicta, Ros, dicta.
ROS (pensant)
Doncs, digui-li… digui-li… (mirant a l’Enganya-amos, que riu). Que’n sou de poca solta !
ENGANYA-AMOS
Rumia, home, rumia.
FLORENCI
Apa, Ros.
ROS
Digui-li… que és molt maca… que l’estimo molt… i que aviat ens casarem… Veliaquí.
ENGANYA-AMOS
El dia que ploguin mobles.
ROS
Vaia, vós, conco! Després direu que us falten al respecte.
FLORENCI
Entesos, eh?
ROS
Bé… amb aquella salsa!…
FLORENCI
Deixa-ho per mi.
LLEC
Nois, quina gana que tinc!
ENGANYA-AMOS
Jo també. (En to moll viu.) Tu, Ros: mai diries que podriem fer?
ROS
Vos direu.
ENGANYA-AMOS
Saps aquells cargols que tinc a desdejunar?
ROS
Teniu raó!
ENGANYA-AMOS
Fem-los a la peterrellada?
ROS
Ja està dit.
ENGANYA-AMOS
Apa, que’l senyor Florenci i en Gabriel ens ajudaran, oi?
FLORENCI
No, gràcies. Jo vindré a mirar com els coueu.
ENGANYA-AMOS
Som-hi, nois?
LLEC
Ja tindrem pinassa?
ENGANYA-AMOS
Sí. Allà al porxo encara n’hi deu haver dos sacs per encetar.
ROS
I rajoles, que’n tenim?
ENGANYA-AMOS
Sí, home, sí. (Empeny an el Ros i an en Llec cap al fons.)
ROS
Anem-hi, doncs.
LLEC
Apa, que és tard!
ENGANYA-AMOS
L’esperem, senyor Florenci. I a tu també, Gabriel. Veniu, que’l Ros us farà trencar de riure.
ROS
Vaja, anem.
ENGANYA-AMOS
Passa tu endavant.
ROS (a l’Enganya-amos)
Apa, cançoner!
(L’Enganya-amos, el Ros i en Llec s’en van per l’esquerra del fons.)
ESCENA IV
En Florenci i en Gabriel
FLORENCI
Que’n són de feliços! La seva rusticitat m’encanta.
GABRIEL
Són molt bons !
FLORENCI (amb intenció)
I molt resignats!
GABRIEL
Ditxosos ells!
FLORENCI
Anem a veure-ls ?
GABRIEL
Vés-hi, vés-hi, que t’hi distreuras.
FLORENCI (tossint una mica)
Vine tu, també.
GABRIEL
No. Tinc ganes de parlar…
FLORENCI
Am la Marió?
GABRIEL
Sí.
FLORENCI
Ont és ton pare?
GABRIEL
Deu esser al poble. Per què m’ho preguntes?
FLORENCI
(treient importància a la seva. pregunta)
Per res. (Va a mirar per la finestra.) Gabriel: mira la teva cosina, entremig dels rosers. Que és bonica! Sembla una papellona.
GABRIEL (sense moure-s del seu lloc).
Pobra Marió!
FLORENCI (girant-se an en Gabriel)
Ja ve.
GABRIEL (per si mateix)
Coratge!
FLORENCI
Me’n vaig amb aquells.
GABRIEL
Florenci: perdona, eh?
FLORENCI (anant-se’n)
Sí, home, sí.
GABRIEL (en veu baixa)
Ja vinc desseguida.
FLORENCI
Està bé. (Desapareix per l’esquerra del fons.)
ESCENA V
En Gabriel, sol. Desseguida la Marió
(En Gabriel va a mirar per la finestra. Així que s’adona de la Marió, somriu joiosament. Desprès d’un curt silenci, aquesta ve per la dreta del fons amb un gabell de flors gemades, que estreny contra’l seu pit. Encara no veu an en Gabriel se posa a riure ignocentment, a tot pler.)
MARIÓ (amb estranyesa)
Ai, ai! Gabriel!
GABRIEL
(de la finestra estant, girant-se de cara a la Marió)
I ara! De què rius?
MARIÓ (seguint rient)
Com és que t’has vestit així!
GABRIEL
(am molta delicadesa i veu tremolosa)
Que pot-ser no t’agrado tant?
MARIÓ
(fent un moviment d’espatlles pera excusar-se, un xic vergonyosa)
Oh!…
GABRIEL
Es que…
MARIÓ
(deixant les flors damunt de ta taula)
Digues…
GABRIEL (aixecant la veu)
Es que, si no…
MARIÓ (no gosant-lo mirar)
De l’altra manera… saps?… de l’altra manera…
GABRIEL (molt emocionat)
Explica-t.
(Curt silenci.)
MARIÓ
De l’altra manera… jo’m penso que m’agrades més.
GABRIEL
T’enganyes, Marió.
MARIÓ
No m’enganyo. (Somrient amb ingenuïtat.) Ets més bufó vestit de capellà! Quan te veig am l’habit me vénen unes intencions de besar-te la mà i de demanar-te una estampa!… Que no me la donaries? (En Gabriel, de tant afectat, se gira d’esquena a Ja Marió, posant-se les mans a la cara.) Bo! Ja t’has enfadat! Digues, Gabriel: que t’has enfadat?
GABRIEL (sense mirar-la)
No, Marió!
MARIÓ
Que’t fa vergonya que’t digui aquestes coses? Respon-me. Vaja, ja no t’ho diré més allò…
GABRIEL (girant-se)
El què?
MARIÓ (no gosant-ho dir)
Lo que t’he dit de primer…
GABRIEL (mirant-la encisat)
Ai, Marió, Marió ignocenta! Tu sí que ets bufona i gentil!
MARIÓ (ruborisant-se)
Jo?
GABRIEL
Criatura resignada! Hermosa i alegra criatura! Ditxosa tu, que de tot te conformes i prens la vida tal com se’t presenta! Però qui sap demà, quan ja no hi siguis a temps, qui sap lo que faràs el dia que’l teu cor comenci a mirar enfora!
MARIÓ (no comprenent-lo)
Ai, ai! Que vols dir amb això? Que’t dolque sempre estigui alegra?
GABRIEL
No; no’m dol gens. Però també’m satisfaria veure-t de tant en tant una mica trista. Els esperits alegrois no estimen gaire.
MARIÓ
Doncs jo estimo molt.
GABRIEL
Ane qui estimes?
MARIÓ
A tot-hom, com mana Déu.
GABRIEL
I no hi ha persones les quals tu prefereixes més que les altres?
MARIÓ (ingènuament)
Me sembla que sí.
GABRIEL
Mira: jo, lo mateix que tu, també estimo a tot-hom, perquè tots som germans; però hi ha una persona, una sola persona, que l’estimo més, molt més que a tot lo món!
MARIÓ (ràpid i en to viu)
La teva mare.
GABRIEL (també ràpid i en to viu)
No.
MARIÓ (molt sorpresa)
Ah! No?
GABRIEL (am dolor i en veu baixa)
Sí, sí! La meva mare.
(Curt silenci i cambi de to.)
MARIÓ
Es que, si no…
GABRIEL
Què?
MARIÓ
Es que, si no l’estimessis més que tot; jo…
GABRIEL
Què faries?
MARIÓ
Mai més te miraria la cara. T’agafaria una malícia!
GABRIEL
Tant mal cor tindries?
MARIÓ
Sí. Ves on s’és vist que un fill no’s recordi força de la seva mare.
GABRIEL
Què més vols que faci per ella?
MARIÓ
No: ja fas prou, per xò.
GABRIEL
Que ets bona! Com més t’escolto, més i més m’entristeixo!
MARIÓ
I per què t’entristeixes?
GABRIEL (no gosant-ho dir)
Per culpa teva.
MARIÓ
Per culpa meva?
GABRIEL (molt baix i am passió fonda)
Sí: perquè t’estimo!
MARIÓ (dolçament i acotant cl cap)
Gabriel!
GABRIEL
T’estimo am tota l’ànima! No abaixis el cap. No’t donguis vergonya d’escoltar-me. Mira-m, que vui veure’ls teus ulls.
MARIÓ (molt vergonyosa)
Deixa-m!
GABRIEL
De primer vui parlar-te a cau d’orella (acostant-s’hi), així, que no ho senti ningú.
MARIÓ (separant~se)
No t’acostis.
GABRIEL
Jo no puc ser sacerdot.
MARIÓ (molt sorpresa)
No?
GABRIEL
No; no puch ser-ho!
MARIÓ
Per què ho prometies a ta mare, doncs?
GABRIEL
Era tant jove allavors!
MARIÓ
Per què no t’hi pensaves?
GABRIEL
Si en aquella edat jo encara no sabia lo que’m feia! Si no tenia experiència de la vida!
MARIÓ
Però ara ja està fet. Ja no pots desdir-te’n.
GABRIEL
Sí, que puc desdir-me’n.
MARIÓ
I ho faràs?
GABRIEL
Avui mateix!
MARIÓ
Com?
GABRIEL
Dient-ho tot al pare.
MARIÓ (am gran prec)
No, Gabriel! No li diguis!
GABRIEL
Que vols que a la flor de la joventut me mori de tristesa?
MARIÓ (cor -ferida)
Oh! No! Calla!…
GABRIEL
Dona-m una esperança! No més una esperança!
MARIÓ
No pot ser!
GABRIEL
Sí, que pot ser!
MARIÓ
No veus que després aquí tot-hom m’avorriria?
GABRIEL
Que hi fa, mentres jo t’estimi?
MARIÓ
I ta mare?…
GABRIEL
Estant aprop teu no l’oblidaré mai.
MARIÓ
I si te’n distreguessis?…
GABRIEL
No tinguis por. Tu m’hi faries pensar sempre… Però parlem de nosaltres dos.
MARIÓ
I no li sabria greu an ella que ens estiméssim?
GABRIEL
No: al contrari. Si fos viva, de segur que encara se n’alegraria.
MARIÓ
Ella pot-ser sí. I ton pare?… I la gent?…
GABRIEL
Que és cap mal estimar-se?
MARIÓ
És clar que no.
GABRIEL
I, doncs?
MARIÓ (am recansa)
No t’haguessis compromès!…
GABRIEL
No recordem coses passades. Parlem de lo d’ara, de lo que ha de venir, de la felicitat que’ns espera. No ho creus que podem ser molt feliços? Que no hi tenim dret a viure alegrament? Que no hi tenim dret nosaltres dos a estimar-nos?
MARIÓ
No.
GABRIEL
No? Per què?
MARIÓ
No pas de la manera que tu vols.
GABRIEL
Que hem de morir-nos, doncs, sacrificant lo més pur del nostre sentiment?
MARIÓ
Pot-ser serà mellor.
GABRIEL
Ah! No, no. Jo no m’hi resigno! Ja estic decidit, vingui lo que vingui. No puc oblidar-te! (Sanglotant.) T’estimo massa, Marió! T’estimo am tota l’ànima, per damunt de tot, més que tot, més que…
MARIÓ (interrompent-lo)
No, no ho diguis!
GABRIEL
Sí; vui dir-ho, vui dir-ho… Es la veritat…
(Se deixa caure sobre una cadira i apoia’l cap a la taula, sanglotant anguniosament. La Marió’l mira am goig i am pietat alhora, lluitant am si mateixa pera consolar-lo. Dugués vegades s’hi acosta frec a frec i se’n separa, no decidint-se a dir-li res; fins que a l’últim agafa les flors i, besant-les am desconsol, se’n va per l’escala pausadament. Quan és al replà,veient que en Gabriel encara segueix abatut, commoguda i agraida, agafa una flor, la besa am nerviositat i li tira, desapareixent tot plorant i fent petons a les altres flors.)
ESCENA VI
En Gabriel, sol. Aviat l’Enganya-amos
GABRIEL
(després d’un llarc silenci, mirant enlaire)
Que sí que hi tinc dret!… I serà meva!… Jo l’estimo!… (Curt silenci.) Mare! Treieu-me aquestes cadenes! Deslliureu-me d’aquest pes que m’oprimeix el cor. (Segueix sanglotant.)
ESCENA VII
En Gabriel i l’Enganya-amos
(Després d’un llarc silenci compareix l’Enganya-amos, tot adalerat, en mànigues de camisa, per l’esquerra del fons. Ve a cercar el saler de terriça que hi ha penjat aprop de la xemeneia.)
ENGANYA-AMOS
No’ns en hem recordat de la sal. (Agafant el saler.) D’això… Gabriel: me n’enduc el saler. La Marió, de la finestra estant, ja m’ha dit que’ns arreglaria una vinagreta. Ai, ai! Que no respons, Gabriel?
GABRIEL (aixecant cl cap)
Ah! Vos?
ENGANYA-AMOS
Que dormies?
GABRIEL
No.
ENGANYA-AMOS
Vaja, vine allà aní nosaltres. Noi, quins panxons de riure que s’hi fa’l senyor Florenci!
GABRIEL
Ja ho teniu tot a punt?
ENGANYA-AMOS
Ara hem acabat de triar els cargols.
GABRIEL
Ah! Sí?
ENGANYA-AMOS
Mira, vaig a ensofrar-los el nas am sal i desseguida’ls calo foc a la barraca per tots quatre costats.
GABRIEL
Ah, ah!
ENGANYA-AMOS
Veus? Me n’enduc el saler.
(Per l’esquerra del fons compareix en Llec tot atrafegat. Va en còs de camisa.)
ESCENA VIII
Els mateixos, més en Llec
ENGANYA-AMOS (an en Llec)
Tu: què falta?
LLEC
Pa i vi, home!
ENGANYA-AMOS
Ah! Vés, doncs.
(En Llec agafa’l porró del damunt de l’aigüera, i mig pa d’un calaix de la taula.)
LLEC
En dança!
ENGANYA-AMOS
Ja heu trobat burxes pera enfilar els cargols?
LLEC
El Ros ja té amanides unes quantes puntes d’etzavara.
ENGANYA-AMOS (am fruició)
Ah, ah! Que anem, Llec?
LLEC
Sí, anem. I en Gabriel?
ENGANYA-AMOS (an en Gabriel)
Que véns o no?
GABRIEL
No. Gràcies.
ENGANYA-AMOS
Tu mateix.
LLEC
Vaja, doncs, fes oració, si’n tens ganes.
ENGANYA-AMOS (an en Llec)
Apa.
(L’Enganya-amos i en Llec desapareixen per l’esquerra del fons.)
ESCENA IX
En Gabriel, sol. Aviat l’Andreu
(En Gabriel, després d’un moment d’indecisió, lluitant amb el seu instint, seu va precipitadament per l’escala. Quan és al replà se detura, acovardit i tremolós. Després d’un llarc silenci compareix l’Andreu per la dreta del fons.)
ESCENA X
En Gabriel i l’Andreu
ANDREU
Bon dia.
GABRIEL (baixant l’escala)
Bon dia, pare.
ANDREU
(mirant molt sorprès an en Gabriel)
Noi! Com és que vas vestit així?
GABRIEL (am pertorbació)
Oh!…
ANDREU
Digues!
GABRIEL
Es lo mateix.
ANDKEU
Corn s’entén! Ara’m surts amb aquesta?
GABRIEL
Tot just estic tonsurat… I d’aquí que rebi ordres sagrades…
ANDREU
Tu?… Me sembla, Gabriel, que no arribaràs a rebre ni ordres menors.
GABRIEL
Qui sap!
ANDREU (molt sorprès)
Què?…
GABRIEL
Qui sap lo que ha de venir!
ANDREU (molt més sorprès)
Lo que ha de venir!… Dies ha que no sé com te tornes.
GABRIEL (molt humil)
Soc el de sempre, pare.
ANDREU
No és pas veritat. Abans tot sovint me parlaves de la carrera…
GABRIEL
Sí.
ANDREU
I em contaves coses dels companys de seminari…
GABRIEL
Es cert.
ANDREU
I m’afalagaves am les bones doctrines dels llibres que estudies.
GABRIEL
Què voleu que us digui més?
ANDREU
Ara tot lo dia estaries amb aquest pobre malalt, parlant de les seves cabòries.
GABRIEL
Que no us agrada que hi enraoni?
ANDREU
Gens ni mica. Cregués que me’l miro am mals ulls. Si no fos pel seu pare, jo’t prometo que ja no hi viuria entre nosaltres.
GABRIEL
Té molt bon cor, en Florenci.
ANDREU
Però també té mal cap.
GABRIEL
Us equivoqueu.
ANDREU
Que no veus el seu comportament? Que no sents lo que predica? No sé pas d’on les ha tretes aquelles idees tant endimoniades. Es una mena de xicot que no va mai a oir missa. No’s recorda per res de l’altra vida. Jo estic que ni creu en Déu.
GABRIEL (humilment)
Però és bo.
ANDREU
No més pensa en els seus escrits i en les seves estranyeses. Ja té sort de que és ric.
GABRIEL
Per vos que no és un treball de valor positiu lo que ell fa?
ANDREU
Vaia un treball!
GABRIEL
Vos creieu que en Florenci, am les seves obres, no compleix una alta missió aquí a la terra?
ANDREU
Ell lo que fa és omplir el cap de fantasies a la nostra gent.
GABRIEL
Bé: dispenseu-li.
ANDREU (enfadat)
Ja no puc aguantar més! A casa governo jo. No consento que vinguin els de fòra a encendre-hi guerra. Si en Florenci té una altra manera de pensar, mentres s’estigui aquí vui que respecti les nostres creencies. D’això te n’hauries d’encarregar tu mateix de dir-li.
GABRIEL
Jo?
ANDREU
Sí! Qui mellor que tu?
GABRIEL
No puc, jo!
ANDREU
Tu no pots?
GABRIEL
No’m crec encara am prou experiència pera guiar an els altres.
ANDREU
De que’t serveix la carrera, doncs? Respon-me.
GABRIEL
Què sé jo!…
ANDREU
(molt concentrat i am gran admiració)
Explica-t. Que pot-ser ja no sents vocació?…
GABRIEL (en veu baixa)
No n’he sentida mai.
ANDREU
No! Per què enganyaves a ta mare, doncs?
GABRIEL
Jo no vaig enganyar-la.
ANDREU
Què dius!
GABRIEL
Us ho vaig a confessar tot. No vui callar-me res. Escolteu-me am serenitat.
ANDREU
No haig d’escoltar-te per res!
GABRIEL
Us ho demano per favor. (Am gran prec.) Deixeu-me dir i, després, feu lo que mellor us sembli.
ANDREU
Massa que m’ho penso lo que podries dirme! Ah, fill meu, quin mal camí has emprès!
GABRIEL (no gosant-ho dir)
Jo estic enamorat.
ANDREU (amb ironia)
Estàs enamorat?
GABRIEL
Sí.
ANDREU
I goses dir-m’ho! ¿Que no veus el gran disgust que’m dones amb aquestes paraules?
GABRIEL
Però, pare!…
ANDREU
De qui estàs enamorat? D’alguna aixelabrada com tu?
GABRIEL
No! D’un àngel de la terra.
ANDREU (amb ironia)
D’un àngel de la terra?
GABRIEL
Sí. De la Marió.
ANDREU (molt sorprès)
De la teva cosina! An aquesta pobre criatura estimes?
GABRIEL
Am tota l’ànima!
ANDREU
Com m’he distret, Senyor!
GABRIEL
No us ho prengueu així.
ANDREU
I ella ho sap?
GABRIEL
Sí.
ANDREU
I que hi diu? Respon-me!
GABRIEL
Ella… també m’estima.
ANDREU
Doncs, no hi penseu, en casar-vos! No! De primer ane tu’t trec de casa i a la Marió la faig tancar en un convent!
GABRIEL
Ens matareu a tots dos!
ANDREU
No vui ser responsable davant de Déu i de la teva mare de les vostres bogeries.
GABRIEL (am gran prec)
Pare!
ANDREU
Quin disgust me dones, Gabriel! A les meves velleses! Jo que estava tant content i orgullós de tu!
GABRIEL
¿Voleu res més hermós que veure-m casat am la Marió estimant-la força?
ANDREU
La meva il·lusió era veure-t servint a Déu.
GABRIEL
Que no se’l serveix oferint-li les flors de la terra?
ANDREU
No puch resignar-m’hi! Has d’acabar la carrera!
GABRIEL
Que voleu que sigui un mal sacerdot?
ANDREU
Has de complir lo que vas prometre!
GABRIEL
Que voleu que sigui un hipòcrita? No hi ha res tant odiós com l’hipocresia! Jo vui tenir conviccions! Vui viure’ls meus ideals!
(Compareix la Marió perla porta del replà de l’escala.)
ESCENA XI
Els mateixos, més la Marió
ANDREU (veient a la Marió)
Marió.
MARIÓ
Que maneu, oncle?
ANDREU
Vine, vine.
MARIÓ (acabant de baixar l’escala)
Ja vinc.
ANDREU
Què feies a dalt?
MARIÓ
He anat a mudar les flors de l’oratori.
ANDREU (am satisfacció)
Ah! Sí?
MARIÓ (amb humilitat)
Sí, oncle.
ANDREU
T’agrada molt, veritat, que en Gabriel sigui sacerdot?
MARIÓ
Sí, que m’agrada.
ANDREU
De debò? No’t sabria greu que deixés la carrera?
MARIÓ (am veu baixa)
Sí, que me’n sabria!
ANDREU
I si fos perquè l’haguessin temptat i volgués casar-se, encara te’n deuria saber doble, oi?
MARIÓ (am dolor)
Sí!
ANDREU
Sembla que s’ha posat al cap que s’ha de casar am tu.
GABRIEL
Pare!
ANDREU
Que hi dius an això?
MARIÓ (molt baix)
Que s’ha de recordar de la seva mare.
ANDREU
Ho veus, Gabriel?
GABRIEL
La Marió m’estima!
ANDREU (a la Marió)
Tu: que no sents an en Gabriel?
MARIÓ (am gran prec)
Oncle!
ANDREU
Estima-1 com a cosí, com a germà, si vols; mai com a enamorat! No te l’escoltis! No vulguis que, per culpa teva, deixi de complir la prometensa que va fer a la seva mare. No ho vulguis! (La Marió’s posa a plorar.) I ara!
GABRIEL
Pobra Marió!
(La Marió, tot plorant, se’n va a seure a una cadira d’aprop de la finestra. Seguidament, per l’esquerra del fons, compareix en Florenci rient am joia.)
ESCENA ÚLTIMA
Els mateixos, més en Florenci
FLORENCI
Gabriel! Gabriel!… Ah! (Deturant-se al llindar de la porta.)
ANDREU
No’s retiri, no: ja pot acostar-se.
FLORENCI (am delicadesa)
Es que…
ANDREU
No hem d’ocultar-li res. Al cap i a la fi, lo que ara veu gaire bé tot és obra de vostè.
FLORENCI (en to natural)
Expliqueu- vos…
ANDREU
Vostè també és d’aquells que tiren la pedra i amaguen la mà.
FLORENCI
Us enganyeu. Jo, en tots els meus actes, presento sempre la cara.
ANDREU
Doncs per què’s volia retirar?
FLORENCI
Per prudència, Andreu. Perquè l’escena que estic presenciant pot-ser té un caràcter un xic massa íntim i no voldria ser indiscret.
GABRIEL
No, Florenci, no.
FLORENCI (avançant)
El teu pare, de la manera que parla, sembla que m’acusi.
ANDREU
Sí, que l’acuso! (La Marió segueix plorant.) L’acuso d’haver vingut aquí pera desencaminar al meu fill! Vostè li ha despertat un sentiment fatal per ell.
FLORENCI
Li he despertat?…
ANDREU
Sí.
FLORENCI
Senyal que ja’l tenia.
ANDREU
Vostè, am les seves prèdiques, li ha fet renéixer…
FLORENCI
Sí, el sentiment d’amor, l’etern, el més fecondant, el que viu tot-hom i del qual ningú se’n pot sustreure! Però no he sigut jo qui ha obrat aquest prodigi: ha sigut la Vida, la Naturalesa, amb els seus sospirs de mare eterna. Jo no he fet més que ajudar-hi. La Marió i en Gabriel s’estimen. (Senyalant a la Marió,) Mireu-la, mireu-la com plora! (Acostant-s’hi.) Marió, no ploris, no ploris, que jo’t defenso!
GABRIEL (molt emocionat)
Florenci!
ANDREU (anant-se’n cap al fons)
No sé quin sant me deté!…
FLORENCI
Marió, Gabriel: estimeu -vos! Canteu l’amor, l’amor que enjoia la terra! A viure!
(La Marió esclata en un plor dolorós. En Florenci i en Gabriel s’abracen.)
Cau el teló pausadament