QUADRO TERCER
Reading edition
(Mateixa habitació)
Mitjdía. Brilla el jorn de primavera amb tota sa forsa. Dorotea està assentada en el silló de son pare. Ildevert a la vora li parla dolsament.
ILDEVERT
Terribles mals has soportat, ma esposa, en breus hores, mes cal asserenarte. Si'l mal es greu, la causa n'es lleugera. A tots ens pot ocorre un jorn ser víctimes d'un foll desesperat que l'atzar posi en nostra via…
DOROTEA
No l'atzar va durlo. Pera acomplir venjansa ell m'esperava. Tu sabs quina venjansa, tu que restes confós y ple d'espant…
ILDEVERT
Tos mals jo sento!
DOROTEA
Ara el present es lluny de la teva ànima y lo llunyà present… De mi t'oblides tot y sent jo a la qui tens presenta.
ILDEVERT
Me perdo entre tenebres com ma esposa.
DOROTEA
Massa clar sembles vèurehi y t'espantes.
ILDEVERT
Per què ho suposes?
DOROTEA
En ton cor llegeixo. Aquest home coneixes!
ILDEVERT
Que no, 't juro!
DOROTEA
Per què no'l veus, primer que fer tal jura?
ILDEVERT
Me miraries, donchs, com una hiena, encesos d'ira els ulls, sobre ell llensarme sens respectar la mort?…
DOROTEA
Ara que'm deixes sens guia ni claró, amb horror te miro. L'afany de descobrí qui es aqueix monstre y el misteri del fet tota'm tortura. Ah! tu hi veus clar y a mi la llum me negues!
ILDEVERT
Que jo hi veig clar!… Dintre mon cap s'hi agiten mil quimeres extranyes que'm pertorben. A voltes penso… ara mateix rodava pel meu cervell… oh!… Una de tantes coses que l'imaginació enfebrada engendra…
DOROTEA
Mes digues què pensaves…
ILDEVERT
No seria un antich pretendent que amor en odi ha convertit?
DOROTEA
Espòs, per què menteixes? Prou sabs que era una nena encara el dia que vaig rebre el primer bes de tos llavis. Encar d'amor m'havia dit cap home paraules, ni en l'esguart n'endevinava. Tu el primer y tu l'únich, tu saberes el meu cor encisar contantme lluytes y aventures guerreres de ta vida. Quan dels brassos del pare als teus passava els cabells destrenats encara duya. Oh! mon espòs, bé prou que te'n recordes!
MONTAGUT
(apareixent pel fons)
A baix, el vell irat contra tu crida; crida que ets amollit com una fembra. Tot sol vol anà a veure aquest cadavre y mos amichs ja contenir no'l poden.
DOROTEA
El meu pare a qui els anys corven l'espatlla amb més braó que tu!… No't fà vergonya?
MONTAGUT
A baix tothom extranya que aquí restis com una noya enfront la mort poruga.
ILDEVERT
Bé, Montagut; tot sol l'aniré a veure. Pel cel clement que jo'l veuré a tu't juro! (A sa esposa). Mes cal que sigui lluny d'aquí, que fóra massa afrentós entrarlo en nostres terres. Que devant meu l'enterrin nostres mossos en un barranch fangós per sepultura, hont de l'hivern les aigües perfidioses, precipitant el lent trevall dels dies, colin vers ell y prest ni rastre'n deixin. Y après l'oblit, puig que no hi cab venjansa!
DOROTEA
Oh! còm aquest misteri sens llum resta! No vulguis que mon ànima s'enfonzi dintre eixa mar de dubtes pahorosos! Grans mals haig de saber, amb ferm coratje els vull oir. May la present angunia soportaré tan ferma. Ildevert, pòrtam devant d'eix mort terrible y descobreixme els mals passats que amb el d'avuy se lliguen!
PACIÁ
(cridant amb veu terrible a fóra)
Mon fill! Es el meu fill!
MONTAGUT
Sents? Còm fòll crida!,.,
DOROTEA
(corrent cap a fòra del replà)
Oh! quin cridà el meu pare!
ILDEVERT
(que resta astorat)
Deu, què sento!
MONTAGUT
Pere Ildevert, què passa a casa vostra?
(Cercós y Bruguera entran portan en un silló al vell, que de tan lívit fà terror).
DOROTEA
(aprop del vell)
Què té? Digueume, què ha tingut el pare? Mira, Ildevert: que't vol parlar demostra.
CERCÓS
La paraula li manca quan và a dirla.
PACIÁ
Y tu ho sabies, Ildevert, tu sempre…
(Li falla la paraula)
ILDEVERT
Cercós… Bruguera.. .no parlèu?…Quèus passa?
PACIÁ
Mos fills!… Mos fills!… Perxò vaig engendrarvos?…
BRUGUERA
Horror semblant no l'han vist may els homes!
PACIÁ
Es ell!… Es el meu fill!… Ton germà, filla!…
DOROTEA
Mon pare es foll!… Sentiu com desvarieja?
ILDEVERT
Digueume… amichs… diguèu què té…
BRUGUERA
Tu dígaho, que jo no puch!… Y eix vell que fina!
DOROTEA
(llensantse a sobre d'ell)
Oh, pare!
CERCÓS
Som plens d'esglay, que fets tan horrorosos ni somniarse poden…
MONTAGUT
El cadavre li heu deixat veure?
CERCÓS
Inútil contenirlo. Guiu y Lluch l'han portat a sa presencia. Près de follia que es son fill clamava.
ILDEVERT
El misteri aclarit a tots ens cega. Oh trista Dorotea! qui l'atura el riu quan surt de mare?… Jo l'esposa del teu germà prenia quan li reya, asserenada per l'amor, la vida. Gran fou el mal, terrible es la venjansa! Pel cel jurà que la que'l nom d'esposa y el seu cor me donés la sofriria; y jurà arribà al crim pera venjarse. D'ell y de mi ets la víctima ignoscenta, tu, pacificadora; tu, escullida pera aplacar la fúria menassanta.
DOROTEA
Fugim d'aquí,mon pare!…Pare!… Oh! trista!…
ILDEVERT
(agenollantse vers ella y el vell)
Perdo! Perdó, mon pare! y tu, ma esposa!…
DOROTEA
(fugint pel fons esquerra)
La mort es dolsa y bona!
ILDEVERT
(inclinant el cap sobre'ls genolls del vell)
Perdó, pare!
MONTAGUT
(sortint pel fons esquerra)
Eix espectacle no es per mi. M'ofego!…
ILDEVERT
Perdó, mon pare!
BRUGUERA
Els morts ja may perdonen!
ILDEVERT
Es mort!… Es mort!… Esposa! Dorotea!… Per què la filla s'ha allunyat del pare?
CERCÓS
Els somnis monstruosos y quimeres que engendraren tot temps caps malaltissos avuy la realitat als homes mostra.
MONTAGUT
(apareixent livit pel fons)
Plora, Ildevert!… ta esposa, ella mateixa s'ha dat la mort!…
CERCÓS
La mort! Oh Deu, perdónala!
ILDEVERT
Senyor, per què castigues amb mà dura y cegament? No es just qui així castiga!
MONTAGUT
No sabèm rès. Deu es inexcrutable.
TELÓ