QUADRO SEGON

(Mateixa habitació).

Hora avensada del matí; el sol ja té la gran esplendor del mitjdía y ompla de boja llum tota la sala. A fòra, venint per la finestra, zumzits d'abelles y perfums de flors. El vell Pacià, assegut a la cadira de brassos, té el cap caygut sobre'l pit y tot el cos sense actitut ni geste, làç, enfonzat en son profón, meytat desvaneixement, produhit pel dolor y la fatiga. Se sent el trot d'arribada de dos cavalls. Una gran pausa. Entran Montagut y Cercós pel fons dreta.

CERCÓS

Aquí arribèm sense trovar persona; sembla un fossà el castell pel gran silenci…

MONTAGUT

(dirigintse al vell)

De tan lluny com venim… Senyor… dormíeu?

CERCÓS

(acostantshi més)

No respòn, Montagut. Acòstat… veulo.

MONTAGUT

El dolor li ha robat les seves forses y, com un lent narcòtich, la fadiga, fentlo adormí, ha calmat la seva pena. Si li portéssim una dolsa nova d'aquelles que'l cor reb amb alegria no desvetllarlo prest fora culpable… Mes dígam: com podrà agrahir la nostra solicitut, Cercós?… car desvetllarlo es cridarlo a sofrir mentres reposa.

CERCÓS

Dorm la vellesa al cayre de la vida; per una breu estona els ulls acluca y els obra en les regions de pau eterna. Tranquil no estich fins a sentir que'ns parli.

MONTAGUT

Mals y temors son encomanadissos. Desvetlleu vos, senyor! Eh! Desvetlleuvos! Montagut y Cercós son aprop vostre! Prompte, crida a la gent!

CERCÓS

Jo bé hó temia, que sempre crida mals la malhauransa.

(Surt al replà.)

Eh!… Gent!… Aquí!… Hont sou?… Elies!… Mònica!… Aquí!… Socors!…

UN NEN

(abaix)

Qui crida?

CERCÓS

No'm coneixes? Soch jo… Cercós..

MONTAGUT

Els ulls mou y respira.

EL NEN

(presentantse a la porta)

Què volíeu, senyor?

CERCÓS

Hont son els mossos que fins aquí hem pujat sens veure una ànima?

EL NEN

Son fòra tots.

MONTAGUT

La casa deixen sola amb un vell y un infant! Hont son?

EL NEN

Elies y després Sergi, l'un aprop de l'altre, han sortit a cavall com dues fúries…

MONTAGUT

Y les dònes, hont son? Caldria que elles…

EL NEN

A l'ermita del Puig a fer pregaries pel bon retorn de la mestressa.

PACIÁ

(removentse penosament y movent les mans com qui cerca en el vuid)

Filla!… Ah!… ma filla!…

CERCÓS

Senyor!…

MONTAGUT

Som amichs vostres. (El nen se'n và).

PACIÁ

(encara dintre'l somni)

Ma filla hont es?

MONTAGUT

Encar no podèm dírvosho.

PACIÁ

Si aquí jo l'he sentida!

CERCÓS

Pobre pare!

MONTAGUT

En vostre cor l'haurèu sentit, sens dubte, parlantvos dolsament, mes no era ella, sinó una ilusió vostra…

PACIÁ

No m'enganyes, bon Montagut, ni tu?… Pro jo l'he vista quan l'heu passada per aquí malalta. Del seu cor s'exhalava una gran queixa, el coll torsat sobre l'espatlla duya…

MONTAGUT

Us juro que ignorèm de Dorotea la sort… (Oh! Deu! li he dit de faisó dura!…) Mes tants la cerquen, que entre vostres brassos prou la tindrèu abans que'l dia caygui.

PACIÁ

Digueume, donchs, per què heu vingut suara?

MONTAGUT

Tan gran era la nostra impaciència per arribà y saber d'Ildevert noves que'l nostre cor perdé sa valentia entre esperanses y temors, puig meu tres nosaltres cavalcàvem neguitosos ell podia tornà amb sa esposa amada. No més l'afecte ha estat conseller nostre; no'ns ha mogut l'enuig ni la fadiga. Y així provèmli, amich. A baix esperen nostres cavalls. El jorn es llarch encara. La marxa reprenèm. Quan la nit tombi joyós abrassarèu la vostra filla.

PACIÁ

Malgrat vostres paraules, ombres mudes me semblèu, que la calma al cor no porten. Arbre sens branques soch y soca vella sense plansons… Senyor…, per què no envies un llam del cel que'm fassi caure en cendres?

CERCÓS

Moume a pietat y cap paraula trobo que pugui confortarlo en sa gran pena.

MONTAGUT

Les paraules no calmen, ans exciten com una gota d'aygua sobre un ferro roent. Anem, Cercós!… La nostra marxa millor que'ls mots li portarà un alivi…

CERCÓS

Amich, sento cavalls.

PACIÁ

Brull, calla!

MONTAGUT

Escolta; que es Ildevert diria.

PACIÁ

Sol vé.

MONTAGUT

Sembla que més de dos cavalls amb ell s'acosten.

PACIÁ

Y encar que mil siguessin, sols vindrien mentres Brull calli…

CERCÓS

(que guayta a la finestra)

Ells son; ja descavalquen. Demostren els cavalls, inflats de nassos y escumoses les anques, la furiosa marxa que'ls ha portat. Ell descavalca sense destresa, ell, mestre en eixa art nostra! Senyor, feu el cor fort, encomanèuli fortalesa.

PACIÁ

Fort semblaré si callo; si parlo'm trahiré…

MONTAGUT

Donchs esforseuvos. En tant jo vaig a rèbrel.

(S'en và per !a dreta. Una pausa. Silenci. Cercós s'asenta).

ILDEVERT

(entrant acompanyat de Montagut y de Bruguera, dirigintse al primer)

No parlis més; ja sé que no m'hauríeu deixat entrà en mes terres sens donarme la bona nova… Ja les forses perdo.

(S'assenta abatut).

BRUGUERA

Tot cavalcant vers el castell, me deya: “Montagut y Cercós, homs de fortuna, T'hauràn trobada ja…”

MONTAGUT

Amb tal fè venía. Ara m'heu aterrat! Perquè tornàveu? Era una caritat que al trist li feyeu .

CERCÓS

Qui resisteix l'afany de saber noves?

BRUGUERA

Igual desitj ens feu venir pressosos.

ILDEVERT

De quan que sou aquí?

MONTAGUT

Fà curta estona y a punt estàvem de partir…

ILDEVERT

Bruguera, guarda son pare, tu. Jo amb ells m'ajunto.

SEBASTIÀ

(entrant y dirigintse a Ildevert)

A vostres ordres soch.

PACIÁ

Sebastià, vina, acompànyam a dalt!

ILDEVERT

Ahont, mon pare?

PACIÁ

A dalt, hont sol estigui. Planys de dones, llàgrimes y gemechs el cor me nuen. Deixèu que'ls vells en moll dolor s'enfonzin; els joves combateulo amb energia. Jo tos forts anys envejo y ma vellesa escauria milló als homes que corren…

ILDEVERT

Callèu o aneusen! Vostre tò m'insulta! Oh vell! m'avergonyiu amb eix cor vostre massa ferm y massa alt, quan jo esperava trobarvos amb la galta encara humida de llàgrimes, y tot corvat ja us veya, rompuda eixa vellesa abans tan forta. Jo esperava llensarme en vostres brassos, y sobre vostre pit, com dues dònes, plorar nostres dolors germans… Y us trobo més ferm que jo, que a mi l'angoixa'm mata!… (Dóna un pas el vell per no trahirse amb el seu dolor). T'en vas sense plorar… tu, el vell, el pare, t'aguantes dret, y jo aplanat me sento com un trist gra de pols sota la roda.

PACIÁ

Guarda el doló y corre a cercar ma filla. Millor que'l plò es la cursa…

BRULL

(de molt alt, just perceptible)

Dorotea!

PACIÁ

Brull es!

ILDEVERT

D'hont vé? Què diu?

PACIÁ

Ma filla torna!

BRULL

(a fóra, més aprop)

Benehit siga Deu! Senyó!… alegreuvos!…

MONTAGUT

(a Ildevert)

Aquesta veu te torna la ventura.

BRULL

(apareixent a l escala y baixant)

Pare, ja heu recobrat la vostra filla! Senyó Ildevert, teniu aprop l'esposa!

ILDEVERT

(S'avensa a rebrel quan ell entra a la sala).

Amb qui vé? Per hont vé? D'hont la vegeres?…

BRULL

Al lluny tenia extesa la mirada per apercebre serra y vall… tot d'una…

ILDEVERT

Estalvia paraules!… Prompte… dígam hont cal anarla a rebre… ahont pot ésser.

BRULL

Del bosch vehí ha sortit baixant vers l'horta; cap al castell s'encaminava dreta y sola, però d'una manera extranya!…

PACIÁ

Mon Brull, què vols? Demana…

ILDEVERT

(a Brull)

Primer guíans. Vetlla són pare, Sebastià. Vosaltres acompanyeume tots… Per fí l'esposa torna a l'espòs després d'aquest misteri

BRULL

(qui, pera guiar los, ha avensat fins al replá, exclama:)

Senyor, mireula!

(Tots queden sorpresos de la presencia d'ella, perquè té el rostre molt pàlit, perquè 'l vèurela produheix esgarrifansa, tant en sa expressió s'hi marca lo terrible, malgrat mostrarse severa y altiva).

ILDEVERT

(Commòs tot ell, se li acosta, mentres ella permaneix silenciosa.)

Per terrible que fos lo que'ns diguessis més no pot serho que la teva pèrdua. Quan de la mort un hom a vida torna, quins mals cruents podràn espahordirlo? Gentil esposa!… Tendra Dorotea, abràssam, y els amichs també, abrasseume. Un moribón jo soch tornat a vida viva mirant a la qui creya morta,

PACIÁ

Senyor!… Senyor!… m'ofego del gran aire que entra en mon pit!… Senyor!… donchs, si les penes no maten, mataran les alegries? Ma bona filla, vina aquí als meus brassos!

(Ella s'hi acosta.)

MONTAGUT

(volent dissipar el malestar)

Ara tota la pena's torni en festa!

CERCÓS

Per ella alsèm la copa amb alegria! Mitj jorn s'acosta, amichs… (A Ildevert). Tu dona ordres per celebrà el retorn de faisó esplèndida.

BRUGUERA

(als dos amichs)

Mirèu que sos ulls gelen y es com marbre de blanch son rostre…

PACIÁ

Parla, oh! parla, filla!…

ILDEVERT

Ton rostre y ton silenci al cor no duen la pau que prometia ta presencia y el contorben encara… Parla, esposa…

DOROTEA

Parlaré sols devant l'espòs y el pare.

MONTAGUT

Nostra amistat no'ns diu més que obehirvos.

(S'en và y silenciosament el segueixen amichs y sirvents).

ILDEVERT

Fidels amichs, no abandonèu ma casa; necessito la vostra companyia.

PACIÁ

Ma filla, quins mals vens a anunciarnos?

ILDEVERT

L'ansia'm té cor-glassat… Esposa, parla.

DOROTEA

L'horror més gran que pot sofrí una dóna jo he sofert eixa nit…

PACIÁ

Quina horror, filla?

DOROTEA

D'un home jo he sentit el vil ultratge…

ILDEVERT

Un home! Oh Deu! Còm fou! Qui era l'home! Y eix vil hont para? Tu el coneixeríes o el coneixíes ja?

DOROTEA

Ho ignoro encara. Mes amb cap viu podré ja may confondrel.

ILDEVERT

Per què?

DOROTEA

Ja no existeix.

ILDEVERT

Oh, noble esposa! Al teu ultratjador tu has fet justícia?

DOROTEA

Ell mateix se l'ha feta.

ILDEVERT

Pel cel, parla!

PACIÁ

Ma filla, que m'ofego, parla!

ILDEVERT

Digues: no les paraules a mitj dir te'n tornis! Ahont s'ha mort! Hont es! Eix mort cal veure!

DOROTEA

Prompte'l veuràs!

ILDEVERT

Còm el veuré?

DOROTEA

Tos mossos m'han trobat vora d'ell, esma-perduda, al sortí a la claror d'entre unes roques que formen una balma solitària… A Guiu y Lluch he ordenat que'l portin per reconèixel tu… De tu parlava al morir…

PACIÁ

D'eixa fosca treunos, filla!

ILDEVERT

D'hont vé aquest cop ignoro, esposa meva. Digues com fou per si una llum s'abranda…

DOROTEA

Amb els amichs alegrement partires al sò del corn, y jo, mancantme l'aire, deixo l'ombrós castell darrera vostre y pel camí que entre alzinars s'eleva volia anar fins a la roca blava, hont tants cops t'he esperat al caure el dia, y allí de tots cavalls la polsaguera veure aixecarse al devallà a la plana. Del sol ponent m'hi convidava l'hora. Al traspassar la vall fonda y humida de l'aigua que allí hi baixa de l'altura, com el sol ja's ponia, y allí l'ombra sempre es espessa per l'abundor d'arbres, una extranya remó'm feu perdre aquella dolsa pau del meu cor que'm conduhía. De sobte un home và sortí entre branques, a mi s'acosta amb manifesta fúria, crido, la veu se'm glassa dins la gorja, y'm sento presa d'ell com entre ferros.

ILDEVERT

Oh! el vil felló!

PACIÁ

Ay, filla meva, parla!

DOROTEA

Del fons del cor una suprema forsa m'arrencà un crit .. Y ell sort. Ja dominava la nit. Orientantse a les palpentes m'entrà silenciós dintre unes roques y'm portà en un lloen fret dessota terra. Tan lluny del món llavores vaig sentirme que sens cridà en sos brassos caiguí morta.

PACIÁ

Monstre sortit d'una bagassa horrible, si acàs tens filles, que igual sort els vingui, y sinó, que ton ànima feréstega, ni abans ni après de l'eternal judici repòs no trobi, per mals vents moguda…

ILDEVERT

Parla fins a aclarí el misteri horrible!

DOROTEA

Al despertà, enfront d'ell, vaig suplicarli que la mort me donés; o bé que, lliure, al castell de l'espòs me deixés córrer. –Per ell no hi tornaràs com ne sortires– digué, y prenentme tota per la forsa, amb menasses de mort, vil, m'obligava a sos desitjs mostrarme complascenta. Era inútil plorar… Mon pit, mos brassos porten l'emprempta dels seus dits furiosos. A claps, a claps, ma carn blavenca's mostra sota l'ultratje de les seves urpes. Si ma sang no vessà, prou la ferida incurable la porto dintre l'ànima. Ja la llum del matí, per una escletxa oberta entre les roques, penetrava dintre la balma fonda y và banyarlo. Và semblar que la llum l'avergonyia. Llavores novament vaig suplicarli. Ell semblava entendrirse poca cosa y'm mirava en els ulls y sense fúria. Ma veu se feu més tendra y suplicanta dolsa brollant del fons del cor, humida de plors, y amb l'espantat accent de nena implorant a un lleig monstre vist en somnis. En tant, mon pit desnú enfora's mostrava sens mena de pudor, que l'esglay era més fort que la vergonya… y en ma sina penjava el medalló que de la mare guarda el retrat y un floch de cabells negres. L'home, de sobte, amb gran esglay me mira. Quina mirada que'm travessà tota! –Te dius tu Dorotea?– 'm preguntava. –Sí – vaig respondre. – 'S deia Magdalena ta mare? – Sí – vaig dirli, y's torna lívit; amb son punyal colpeix son sí, sos brassos extén vers mi clamant perdó, y s'aterra.

MONTAGUT

(apareixent pel fons)

Bon Ildevert, què passa a casa vostra? Tos mossos Guiu y Lluch al castell venen portant una civera amb un cadavre…

DOROTEA

Prompte, espòs meu, aném! Tu sols pots dirme qui es el mort; tu sols aquest misteri pots aclarirme. Aném!

ILDEVERT

Ma esposa, resta. No tinch coratje per mirà aquest home!