Escena II.

Jaume ab manta y bastó, Margarida, ab cistell al bras, surten de la dreta.

Jaume: Margarida, Margarida, fès lo cor fort, ja t’ ho dich; no plores més ni t’ trastornes perque sen’ vá nostre fill. Deixa, deixa que sen’ vage á castigar los del Riff, que ja sa patria agrahida lo benehirá desde aquí.

Mar.: ¡La patria! ¡sempre la patria! ab res més pensas tu.

Jaume: (Ab intenció.) Sí. Tant de bo que, com jo penso, ne pensassen alguns mils.

D. Lluís: Teniu rahó, Bacarissas, (Acostantse.) y perdonáu si entrevinch, mès, vostre noble entusiasme me obliga á venir aquí per presentarvos, bon Jaume, als mèus més íntims amichs. Aqueix es lo bon patrici (als joves.) que no fá mòlt vos he dit que vaig véurer presentarse de voluntari ab sòn fill.

Jove 1r: Donáunos la má, bon Jaume, y contáunos com amichs.

Jaume: Gracias per lo bon concepte que de vostés meresquí; mès jo sempre, mentres visca, tindré l’ mateix esperit. Que era massa vell, digueren, jo que l’ cor sento bullir de la mateixa manera que en la guerra del any vuit, cuant del Bruch en la alta serra deya al francés atrevit, “Per aquí no hi passa dèu que no parle llemosí.”

D. Lluís: Ja vostre Jordi vos sembla.

Jaume: Estich content del mèu fill.

Mar.: Si lo haguésseu vist los vespres, cuant estabam recullits, com lo pobret nos llegía la historia del temps antich, de grechs, de turchs y almugávers, de Fivallers y Clarís, ne habia pera encantarse sentintlo tan sols llegir. ¡Pobre fill de mas entranyas que vá al África á morir!

D. Lluís: Vamos, bona Margarida, suspeneu vostres suspirs no tots allá han de quedarse, alguns tornarán.

Mar.: ¡Ay fill ja es massa que l’ cor m’ ho diga!

D. Lluís: També lo cor pót mentir.

Mar.: No pas lo cor de una mare que veu de lluny lo perill.

Jaume: ¿Y lo tinch jo acás de suro? ¿lo tinch de ferro vestit? ¿Acás no me es á mí en Jordi, com á tu lo estimat fill? ¿No tinch de patir, responme al véurel’ marxar de aquí, que encara vols aumentarme la pena ab los teus suspirs? ¿Aquest será lo coratje que donarás á ton fill perque vage á la batalla com un valent paladí? En estos casos solemnes que hi vá la sort del país, las donas no més són bonas per fer pérdrer lo esperit.

Mar.: ¡Cóm voleu que esperit tinga cuant á la edat que jo tinch se men’ van lo fill y filla cap á la guerra del Riff!…

D. Lluís: ¿Una filla?

Mar.: Sí, una noya que orfaneta recullim, y no fa gaire casárem ab en Jordi, nostre fill.

Jove 1r: ¿Y sen’ vá?

Jaume: Com bona esposa segueix la sort del marit.

(Se comensa á sentir allá lluny una música que toca un pas doble, la cual anirá acostantse més y més.)

Jove 2o: (Mirant cap á la dreta.) ¿Qué déu ser aqueixa música que se sent?… ¡Y quin brugit!

(Surten per la dreta varios xicots corrent y cridant.)

Xicots: ¡Ja venen los voluntaris!

Mar.: Jaume, anémnosen’ de aquí, que per cert jo cauré morta cuant passaránt nostres fills.

Jaume: Anem, sí, pero á la riba per poderlos despedir; los vull dar una abrassada.

D. Lluís: Nosaltres també venim.

Mar.: ¡Verge santa, socorréume!

Xicots: ¡Ja venen! ¡Ja són aquí!

(Se sent la música mòlt prop com si anás á surtir; pero al mudarse la decoració se torna á sentir allá lluny, y se vá acostant fins que definitivament surt. Tots sen’ van cap á la esquerra.)