DEL MONTSENY

Aquell encantament de cap al tard (allà en els plans més alts, al peu dels cims augustes del colô esmortuit de l'hora-baixa) me reprèn i em redona la tristesa feconda. Ai! Altes soletats, que n sou de dolces amb els herbatges verds on canta l'esquellot de la ramada, i el bosc silenciós i la masia laça!... Després ja hi anirem a la masia; més, ara ls cims davant descolorint-se, i al costat l'amic febrós que en la gran quietut de l'hora-baixa me parla am la veu velada per una febra divina. Passa un'aliga al cel que sembla que am son vol l'espai s'aixampla, i tot resta més buit i més quiet quan s'ha perdut enllà. La fosca avança. A davant i al peu dels cims hi ha una casa abandonada; entra la fosca per la porta oberta i sols troba l silenci arrupit pels recons de les estades, i al bell mig del corral, i al peu de les escales, fins en la llar del foc Déu meu!, allí l silenci. En la llar, ont he vist tantes vegades enfeinada ajupir-se am gran humilitat, més no sens gracia, la bona dòna, que l marit la mira fent saltâ en els genolls al nen d'ulls grossos, encantats en el foc que ls ilumina, mentres el calderó ronca en les flames! En la llar la tenebra i el silenci! Déu meu! Anem, anem a la masia: encara hi serem a temps pel retorn de les ramades que belen am cent bels: les esquenes ondulen, i per sobre regna l bailet, que ns dirà l nom de totes, adornant cada nom ab forta rialla. Aquella veu grave i sonora del nin de les montanyes! Anem a la masia: encar serem a temps que la donzella canti a la porta al darrer raig del dia que fa vermell son llavi...