DEL MONTJUIC

Vui dir-vos el moment de gran bellesa: a dalt de la montanya de mala nomenada... però a davant del mar, alçaren al poeta adormit ja per sempre en la caixa de morts, pera posar-lo en un sepulcre nou. La caixa fou alçada damunt de la gentada: els ulls s'estemordien tement-se un horror gros... La caixa era corcada, més s'alçà curullada de ginesta i altres flors. Oh! Quina meravella en l'hora tant bella de posta del sol, per damunt de la gentada veure aquella caixa alçada, i al poeta en flors en ella com un nin dintre l breçol. Oh Montjuic, montanya afortunada! Dessota de ta mala anomenada hi hem deixat, am grans plors, el cos del poeta que sobrix en flors. La tomba es la roca viva: les eures s'hi enfilaran, i al dessobre de les eures els aucells hi cantaran. Cada matinada hi caurà rosada; cada dematí, cançons a desdir; ditxós el poeta que les pot sentir dins la fresca ubaga! El sol i la lluna hi aniran passant, el sol i la lluna, i el mar al davant. Dorm, poeta, dorm, que ls aucells ja canten: tu, que aimaves tant y tant els bells cants, seras feliç i faras aquell somrís... Per la gracia del somrís, has entrat en paradís.