ACTE TERCER

Menjador decorat modestament. Al fons, una finestra que dóna al carrer; a l’esquerra, la porta de l’escala, amb una campaneta i cordó pera trucar; a la dreta, dugués portes: la primera comunica al passadiç de la sala i arcova; la segona, a una altra dependència. A l’angol de l’esquerra, un armari reconer ple d’objectes de pisa. Del sostre penja un quinqué, apagat, i sota hi ha una taula amb ales. Per les parets, un calendari i dos o tres cromos en quadros. En tota la peça, mitja dotzena de cadires de boga i fusta de pi, pintades de negre, am viuets grocs.

Es l’hora de dinar.

ESCENA I

L’Ursula, l’Engracieta i en Joan

(A l’aixecar-se’l teló, l’Ursula i en Joan estan asseguts cada un a un extrem de la taula, amb el cap baix, molt apesarats. l’Engracieta, al mig de tots dos, plegant les estovalles. Han acabat de dinar.)

JOAN (després d’un llarc silenci)

I bé: no ha dit res més? No ha dit res més l’Agustinet?

URSULA

No.

JOAN

Sents, Engracieta?

ENGRACIETA

Ja ho sabeu tot.

JOAN

Doncs no he quedat convençut.

URSULA

No’t sembla que…?

JOAN

Prou! Deixem-ho córrer! Lo que hagi estat, hagi estat!

ENGRACIETA

(acabant de plegar les estovalles)

Voleu fer el favor, pare, d’apartar-vos una mica, que desaré les estovalles?

JOAN (aixecant-se)

Sí, filla.

ENGRACIETA

Oh! No us heu d’aixecar, per això.

JOAN

Fes, dòna.

ENGRACIETA

(posant les estovalles en un calaix)

Seieu, pare, seieu.

JOAN

Estic cansat de tant seure. (Està molt nerviós.) Qui sap si ja deu haver dinat en Valeri!

URSULA

Pots comptar que sí.

JOAN

Me n’hi vaig, doncs.

URSULA

Espera.

JOAN

Què vols?

URSULA

Tant mateix tindreu la reunió?

JOAN

Sí.

URSULA

Aquí a casa?

JOAN

Sí, dòna. Ara desseguida. Per què m’ho preguntes?

URSULA

Per res, home.

JOAN

Es que, si no… (Nerviosament.) Quina hora tenim? (Mira’l seu rellotge.) Que es aviat! Aquells encara trigaran!

ENGRACIETA

(anant-se’n cap a la dreta)

No us despacienteu.

URSULA

Aon vas, Engracieta?

ENGRACIETA

A rentar els plats.

URSULA

Ja’ls rentaràs després.

ENGRACIETA

No…

URSULA

Deixa, deixa…

ENGRACIETA

Com us sembli!

JOAN

Si, per casualitat, mentres sóc a parlar amb en Valeri, vingués algú a demanar-me,fes-me un crit o atraça-1 a dalt.

URSULA

Està bé.

JOAN (anant-se’n)

Vès, que deixo la porta oberta.

URSULA

Vés, vés.

(En Joan desapareix per la porta de l’escala, deixant-la oberta.)

ESCENA II

L’Ursula i l’Engracieta

URSULA (després d’un curt silenci)

Ja’t dic jo que entre una cosa i altra!…

ENGRACIETA

No us hi afecteu, mare.

URSULA

No m’ho sé acabar lo que ha fet l’Agustí!

ENGRACIETA

No’ns en recordem més.

URSULA

Jo, per això, encara estic am la mateixa de que ell no es dolent.

ENGRACIETA

No ho es gens…

URSULA

Però li falta caràcter.

ENGRACIETA

No ho cregueu.

URSULA

Si tingués caràcter no s’hauria deixat convèncer tant fàcilment per son pare.

ENGRACIETA

No té pas tota la culpa, son pare.

URSULA

No? Qui, doncs?

ENGRACIETA

L’Agustinet pensa molt en lo que ha de venir… S’ha espantat!

URSULA

Per què té d’espantar-se? Si ell t’estimés força…

ENGRACIETA

No ho sé. No ho veig prou clarament. Tant aviat me sembla que m’estima massa… com que ja n’està cansat, de mi.

URSULA

Tot allò que ha dit són excuses. Aquelles extranyeses no hi ha cap jove que, a la seva edat, les pensi.

(Compareix la Susagna per Ja porta de l’escala.)

ESCENA III

Les mateixes, més la Susagna

SUSAGNA

(traient el cap per la porta)

Que esteu soles?

URSULA

Entra, Susagna.

SUSAGNA (entrant)

Déu vos guard, i bon profit.

URSULA

Gràcies. Igualment.

SUSAGNA

Ara he deixat en Joan a dalt.

URSULA

Ja ho sé que hi es. Seu.

ENGRACIETA

(oferint-li una cadira)

Teniu, Susagna.

SUSAGNA (asseient-se)

Gràcies, noia.(Curt silenci.) I, doncs, què hi ha de nou? Que saps quina’n porten de cap els homes de casa?

URSULA

No més sé que, d’aquí una estona, ells i els seus companys despatxats han de tenir una reunió.

SUSAGNA

Què’s proposen? No’n tens fums?

URSULA

Jo crec que, d’entre tots, volen nomenar una comissió pera avistar-se am l’amo de la fàbrica.

SUSAGNA

Ben pensat. Veus? Això sí que es ben pensat.

(L’Engracieta se’n va per la primera porta de la dreta.)

ESCENA IV

Les mateixes, menys l’Engracieta

URSULA

Però, vols dir que’n treuran res?

SUSAGNA

Què sap una! Si ells s’expliquen i fan veure clarament la situació en que tots plegats ens trobem; si saben tocar el cor…

URSULA (interrompent-la)

Sí; però en Joan me fa por.

SUSAGNA

Per què?

URSULA

No veus que té aquest genit que desseguida s’enlaira? Jo crec que seria mellor que ell no’s fiqués en res. Perquè si’l seu principal o el director de la fàbrica li fan una mala contesta… ai, Déu nos en guard!… es capaç de trencar-los el respecte, i no sé, no sé lo que’n pot venir d’això.

SUSAGNA

Oh! Si tant malament el tracten…

URSULA

Quan li pugen les sangs al cap, creu que fa feresa, en Joan!

SUSAGNA

Qui perd lo seu, perd el seny!

URSULA

Ja ho pots dir, ja!

(Mirant a l’entorn.)

SUSAGNA

Ai, ai! Ont es l’Engracieta?

URSULA

Deu ser per allà dins.

SUSAGNA

No hi ha com ella. Ara ja deu estar frisant pera veure l’Agustinet.

URSULA

Tant es que l’esperi com no.

SUSAGNA

Que han renyit?

URSULA

No; però es lo mateix o pitjor.

SUSAGNA (sorpresa)

Com s’entén! Me fas quedar parada!

URSULA

Que no te n’ha dit res en Valeri ?

SUSAGNA

Ni una paraula.

URSULA

A fe que ell ho ha presenciat tot. Una desgracia mai va sola!

SUSAGNA

Però, què ha passat?

URSULA

Ni ho sé lo que aquell xicot s’empatolla!

SUSAGNA

Mira, mira, l’Agustinet! Jo que’l tenia per un minyó formal!

URSULA

Tant que deia que l’estimava, a l’Engracieta!

SUSAGNA

I vosaltres, que l’haurieu dut am palmes!

(Compareix en Xalet per la porta de l’escala.)

ESCENA V

Les mateixes i en Xalet

XALET

(treient el cap per la porta, no gosant entrar)

Ursula…

URSULA (indignada)

Vós?

XALET

Sí, jo.

URSULA

Què voleu?

XALET (entrant a poc a poc)

Que no hi es en Joan?

URSULA

No. Per què?

XALET

El voldria veure.

URSULA

Encara goseu acostar-vos an aquesta casa?

XALET

No’m tracteu així! Vinc en sò de pau. En bona fe!

URSULA (amb ironia)

Després que heu fet el mal!

XALET

I l’Engracieta, que tampoc hi es?

URSULA

No n’heu de fer res de la noia. Què te’n sembla, Susagna? Se pot ja arribar a més?

SUSAGNA

Què t’hi diré jo, Ursula?

URSULA

Després que ell ha sigut el cap i causa de tot, encara s’atreveix a dir que ve en sò de pau!

XALET

Sí, dòna, sí que hi vinc. Vès qui s’ho tenia de pensar que’l noi s’ho prengués tant a la valenta!

URSULA

Aquí teniu els resultats dels vostres sermons i els vostres consells!

XALET

Ja ho veig, ja. Però, entre poc i massa, també! Si algun dia me n’he anat de la llengua en contra vostra, ho podeu creure, no ho he fet pas am l’intent de perjudicar-vos. Amb aquest béc (tocant-se’ls llavis), devegades, sense pensar-nos-ho, fem més mal que una pedregada.

URSULA

I pot-ser el doble!

XALET

Creieu que’m penedeixo de tot!

URSULA

El diable, quan es vell, se fa ermità!

XALET

Jo, la veritat, no ho maliciava que arribés a fer tant mal. No sé per qué’l noi, tenint tant saber, s’ha deixat guiar per mi! Bé, digueu: que no’s pot veure l’Engracieta?

URSULA

No! No pas vós!

XALET

Pobra noia! Air va enternir-me!

URSULA

Farsant, més que farsant!

XALET

Jo mai havia vist plorar a ningú amb aquell desconsol! Deuen patir molt els que s’estimen!

URSULA

Aneu, aneu!

XALET (sincerament)

No sigueu aixís, dòna! No sé lo que pagaria pera que les coses tornessin al seu lloc!

SUSAGNA

Ho dieu de debò. Xalet?

XALET

Sí, Susagna. Ja ho veig que ara no voldreu creure-m. Vet-aquí lo que es tenir mala nomenada!

SUSAGNA

Us coneguessin com jo, encara…

XALET (interrompent-la)

Si: l’un me té per gandul, l’altre per trapacer…

URSULA

Com que no sou res més!…

XALET

No sóc ni una cosa ni l’altra! Jo estic malalt, encara que no ho sembli. Jo no puc treballar. Si he arribat a vell, com veieu, ha sigut gràcies a la dòna, en pau descansi, i al noi, que m’han estimat sempre i han fet pera mi més de lo que podien. Que’m diguin o no gandul, tant se me’n dóna: ja hi estic avesat. En lo que no passo es que se’m tingui per un home de mals sentiments… Vaja, jo vui que l’Engracieta’s casi am l’Agustinet, i com més aviat mellor. En tindria un càrrec de conciencia que no’s casessin!

URSULA

Ja trobareu el castic, ja!

XALET

Justament ara que en Joan s’ha quedat sense feina! Vès què pensaria de nosaltres la gent!

URSULA

Què voleu que pensin?

XALET

Pobre Joan! Me fa una llàstima! (Torna l’Engracieta. A l’adonar-se’n.) Escolta, Engracieta.

ESCENA VI

Els mateixos, més l’Engracieta

ENGRACIETA

Digueu.

XALET (falaguer)

Escolta, maca; escolta una cosa.

ENGRACIETA

Expliqueu-vos.

XALET

Vaia, no estiguis trista. Que te l’has cregut, a l’Agustinet?

ENGRACIETA

Per què m’ho pregunteu?

XALET

Bé: que te l’has cregut?

ENGRACIETA

Per què no?

XALET

Que no saps que es d’aquella manera? Encara no li coneixes el caràcter? Es un xicot molt nerviós, tot cor, com jo, si fa o no fa. Que’t penses que no li sap greu allò que t’ha dit aquest matí? Sí, noia, sí, que n’hi sap.

ENGRACIETA

L’Agustinet es molt resolut.

XALET

No, dòna, no! Mira: ara no fa gaire, tot dinant, li he fet prometre que tornaria a veure-t. Vés, amoixa-l, quan el vegis. No li facis mala cara, i ja veuràs com, ben garbellat, no haurà passat res. Es un bon noi, l’Agustí!

ENGRACIETA

Ningú us diu lo contrari.

XALET

Hi estàs, eh, en que es un bon noi?

ENGRACIETA

Sí.

XALET

Ara mateix deia a ta mare, sinó que ella no vol creure-m: juro que’m penedeixo de lo que he fet am vosaltres, sobre tot am tu! Perquè, vaja, no t’ho mereixes! No sé en què m’havia fixat! Com que en aquest món tot-hom diu mal l’un de l’altre i això s’encomana… Me dol més lo que he dit!…

ENGRACIETA

Ja us ho perdono tot!

XALET

Gràcies. Però, costi lo que costi, aquesta qüestió ha d’arreglar-se. Jo faré mans i mànegues pera que’t casis am l’Agustí.

URSULA

Sí, ara…

XALET

Encara s’hi es a temps.

SUSAGNA

Mentres hi ha vida hi ha esperança.

XALET

Jo’l convenceré de que va errat; me donaré tota la culpa de lo que passa… i el noi me farà quedar bé.

ENGRACIETA

Que poc el coneixeu!

XALET

Sí, dòna, sí, que’l conec! L’Agustinet no ve de mala sang. Es tallat de bona lluna.

ENGRACIETA

Tot es en va!

XALET

Tu deixa-m fer!

SUSAGNA

Sí, Xalet: mireu si podeu arribar-ho a cap.

XALET (am resignació)

Vaia! I un cop sigueu casats, jo’m conformaré de tot. Pels anys que’m queden de vida…

SUSAGNA (somrient)

Aixís m’agradeu!

XALET

Us prometo no anar més a la taverna. D’avui endavant seré tot un altre: ja està dit.

ENGRACIETA

Es inútil!

XALET

Deixa, dòna! (Se sent la campaneta.) Truquen.

URSULA (alçant la veu)

Entreu, entreu, que la porta es oberta.

(Per la porta de l’escala compareixen l’Olaguer i en Geroni. El primer es molt curt de vista i té dolor a les cames. Tant l’un com l’altre vesteixen de la manera tipica dels obrers filadors.)

ESCENA VII

Els mateixos, més l’Olaguer i en Geroni

OLAGUER (desde la porta)

Que no hi es en Joan?

URSULA

No. Es a dalt amb en Valeri. Entreu, que ja ve desseguida.

OLAGUER (entrant)

Déu vos guard.

SUSAGNA

Hola, Olaguer!

GERONI

Bones tardes.

XALET

Què hi ha, nois, què hi ha?

OLAGUER

Ah! Sou vós, Xalet?

XALET

El mateix.

OLAGUER

Dispenseu: no m’hi havia fixat.

XALET

Es fàcil!

URSULA

Seieu, si us plau.

ENGRACIETA (oferint-los cadires)

Teniu, Olaguer. Teniu, Geroni.

OLAGUER (asseient-se)

Gràcies.

GERONI (també asseient-se)

M’he cansat, pujant l’escala.

OLAGUER

Jo també. Les cames ja gairebé no poden portar-me.

XALET

No us espanteu, home!

OLAGUER

No! Jo no m’espanto mai. Qui ha fet avui, farà demà.

GERONI

A mi no més m’espanta’1 fred!

SUSAGNA

No’n fa pas, ara.

OLAGUER

No! I a fe que en tot el dia no s’ha vist el sol.

GERONI

Me sembla que avui plourà.

XALET

Voleu dir?

GERONI

Vaia!

OLAGUER

Prou que ho conec am les cames.

XALET

Que senyalen el temps?

OLAGUER

Són el meu pronòstic. Aquest dolor, que no’m deixa viure en repòs!…

XALET

Feu-vos-hi unes fregues amb aiguarràs.

OLAGUER

Ja ho he provat tot. Sabeu què es el meu mal?

XALET

Masses anys!

OLAGUER

Endavinat.

GERONI

No’s pot-ser vell!

(Curt silenci i cambi de to.)

XALET

I bé: que heu rebut un avís?

OLAGUER

Sí: me l’ha donat en Valeri.

GERONI

A mi, en Joan.

OLAGUER

Que sabeu què volen?

XALET(vacil·lant)

Del cert, no.

OLAGUER

I vós, Ursula?

URSULA

Tampoc. Espereu que tornin.

SUSAGNA

Ja us ho podeu pensar: coses de la fàbrica.

OLAGUER

Ah! Ja m’ho mig temia. No hauria vingut pas; sinó que he pensat: “Vés, arriba-t’hi; allò, per no quedar malament”. Compreneu?

XALET

Penseu com jo.

OLAGUER

Deuen volguer fer una reclamació a l’amo.

XALET

De segur.

OLAGUER

Me sembla que no se’n treurà res.

GERONI

Es feina en va.

OLAGUER

Es clar, home! Quan ens han despedit, ells sabran per què. I, després, jo entenc que qui paga governa, a casa seva.

URSULA

Que no es mal fet, pera vós?

OLAGUER

Lo què? Que’ns hagin despatxat?

URSULA

Sí!

OLAGUER

Oh! Veureu, veureu… Si al nostre lloc hi poden posar filadors joves, que al cap de la setmana facin més mudades que nosaltres, trobo que obren santament traient-nos de les màquines. Jo, en el seu cas, pot-ser faria lo mateix. Els joves tenen més llestesa.

GERQNI

No hi passo!

OLAGUER

No?

GERONI

En lo únic en que pot guanyar-me un jove es en untar el rodatge.

OLAGUER

En tot, home, en tot.

GERONI

Oh! Cah! En untar el rodatge, sí; però, si no’m rodés el cap, pera pujar a les bancades, encara’n parlaríem. Comprens el sentit?

OLAGUER (amb enfasi)

Oh! Si jo tingués la vista bona i no patis de dolor i em fessin trenta anys de descompte…

GERONI (interrompent-lo)

Bé: tu ja ho agafes per alt.

OLAGUER

Veuràs: jo no estic pera moure raons: ja he fet a tots.

URSULA

I, doncs, de què us refieu?

OLAGUER

Ai, ai! Dels meus fills.

URSULA

Dels vostres fills?

OLAGUER

Sí! En tinc dos, i tots dos casats, que defensen una bona setmanada. Molt serà que un o altre no’m reculli!

URSULA

Ai! Quina sort!

GERONI

A mi l’encarregat m’ha promès que m’ocuparia a ensacar borra.

XALET

Doncs, sent aixís, vosaltres ja esteu salvats…

OLAGUER

Es clar que sí! Vés quina reclamació hem de fer ni jo ni aquest!

SUSAGNA

I en Joan? I en Valeri?

OLAGUER

En Joan ja té l’Engracieta.

SUSAGNA

I nosaltres?

OLAGUER

Vosaltres?… Ai! Que aviat us desespereu!

SUSAGNA

Vós us hi trobéssiu en el nostre cas!

OLAGUER

S’ha de pendre paciència, Susagna!

XALET

Si; però l’un té d’ajudar a l’altre.

OLAGUER

No dic que no.

GERONI

Jo tampoc.

OLAGUER

Bé… però no vui treure la cara pera res. Per sota mà, tot lo que vulguin. (Cambiant de to i aixecant-se.) Apa, anem, anem a veure aquells, que tinc una mica tard.

ENGRACIETA

Espereu, que vaig a avisar-los.

GERONI (també aixecant -se)

Ja hi pujarem.

ENGRACIETA

Es que l’Olaguer està cansat.

OLAGUER

No hi fa res. Anem, anem, Geroni, que a casa m’esperen.

GERONI

Som-hi, doncs.

XALET

Apa: jo també vinc am vosaltres.

URSULA

Aneu, aneu.

OLAGUER

Passeu vós al davant, Xalet.

XALET

Va ja. (A les dones.) Adeussiau.

URSULA

Bon vent!

SUSAGNA

Adéu, adéu!

XALET

Ja tornaré.

(En Xalet, l’Olaguer i en Geroni desapareixen per la porta de l’escala.)

ESCENA VIII

L’Ursula, la Susagna i l’Engracieta

URSULA

Quina indignació fa la gent!

SUSAGNA

Ai, sí! Tot-hom no més procura pera ell!

URSULA

Tota m’irrito, quan sento parlar així!

SUSAGNA

Però, mira en Xalet! Vès qui ho hauria dit que tingués tanta bondat de cor?

URSULA (amb ironia)

Que te’l creus?

SUSAGNA (am convicció)

Sí.

URSULA

Jo no. Es més fals que la sorra del mar!

ENGRACIETA

Jo també me’l crec.

URSULA

Si no pot enraonar que no menteixi!

SUSAGNA

Bé, vaja…

URSULA

Per què no ho feia abans, quan era hora, lo que ara fa?

SUSAGNA

Ja’s penedeix de tot.

URSULA

Oh! Si’ls penedits poguessin tornar a Roma!…

SUSAGNA

Que ets mal pensada!

URSULA

Pensa mal i no erraràs.

(Compareix l’Agustí per la porta de l’escala.)

ESCENA IX

Les mateixes, més l’Agustí

AGUSTÍ

Bones tardes.

SUSAGNA

Déu te guard, Agustí.

URSULA

Ah! Tant mateix has tornat?

AGUSTÍ

Per què no haig de tornar? Que us-e sap greu?

URSULA

No. Se veu que has cregut el teu pare.

AGUSTÍ

No’l culpeu de res, an ell.

URSULA

Oh! No’l culpem pas. Ha dit que tornaries, i veig que no’ns ha enganyat. Si abans l’escoltaves pel mal, l’escoltes ara pel bé.

AGUSTÍ

De tot lo que’m diu el pare me’n prenc lo que mellor me sembla. Si l’escolto i no’l contradic, es perquè no parla mai am malicia. El pobre no pot veure’l món sinó a la seva manera.

SUSAGNA

Li tens molt respecte.

AGUSTÍ

Sempre n’hi he tingut.

URSULA

L’haguessis sentit no fa gaire: tot volia adobar-ho. Oi, Engracieta?

ENGRACIETA

Sí.

URSULA

Ha promès fer tota mena de sacrificis, fins el de no acostar-se més a la taverna.

AGUSTÍ

Us dic i us repeteixo que ell no té la culpa de res. Torno an aquesta casa perquè no puc despendre-m, aixís com aixis, de vosaltres. L’afecte arrelat no’s mata tant fàcilment, ni jo’m proposo matar-lo. Engracieta: sempre t’he dit que t’estimava.

ENGRACIETA

I encara m’ho dius.

AGUSTÍ

Perquè es veritat. Si no t’estimés, també ho diria.

URSULA

Però, quina estimació més extranya la teva!

AGUSTÍ

No la compreneu, oi?

URSULA

No. Si l’estimessis, a l’Engracieta, no la deixaries patir.

AGUSTÍ

Vós no més podeu creure en el meu amor veient-me casat.

SUSAGNA

Deixeu-ho córrer. Us tornareu a enfadar.

URSULA

No tingueu por, Susagna.

SUSAGNA

Pot-ser me fico allà on no’m demanen; però, jo, saps?…

URSULA

Tu ja ets com de familia.

SUSAGNA

Ja ho sé. Sinó que en això dels casaments…

URSULA

Ai! Ara que tot ja estava a punt!

SUSAGNA

Oi tal! Quina llàstima!

AGUSTÍ

Però, què té més que’m casi avui que demà? Per què hem de parlar-ne ara, en aquesta ocasió? Que no podem esperar-nos?

URSULA

Si; anem esperant!

AGUSTÍ

Vós no teniu confiança en mi.

URSULA

No ha de ser, tard o d’hora?

AGUSTÍ (convençut)

Sí. I serà.

URSULA

Doncs, si ha de ser, que sigui com més aviat mellor.

SUSAGNA

Sí, sí, Agustinet.

AGUSTÍ

Però, espereu-vos, dòna. Pot-ser jo trobaré un medi…

URSULA

Malaltia llarga, parenta de la mort.

AGUSTÍ

Que voleu que faci un cop de boig, sense cap mirament?

URSULA

No ho deies pas aixís, abans.

AGUSTÍ

No’m feu enraonar, Ursula, perquè diria lo que no tinc ganes de dir!

URSULA

Explica-t, home!

AGUSTÍ

Però, que no sabeu de comptar?

URSULA

Més que tu.

AGUSTÍ

Que no us feu càrrec de lo que jo guanyo cada setmana?

URSULA

No guanyava tant en Joan el dia que vam casar-nos.

SUSAGNA

En Valeri tampoc.

AGUSTÍ

Aquells eren uns altres temps.

URSULA

Amb el teu jornal i amb el de la noia, ben repartits, encara podeu estalviar alguna cosa.

AGUSTÍ

Oh! Es que jo, un cop casat, no vui que l’Engracieta vagi a la fàbrica.

URSULA

Ah! No?

AGUSTÍ

No. La dòna que sap els seus devers té prou feina a casa.

URSULA

Jo hi vaig anar, quan era jove, a la fàbrica. I la Susagna també.

SUSAGNA

Qui pogués tornar-hi an aquella edat!

AGUSTÍ

No’n parlem d’allavores: parlem de lo d’ara.

URSULA

Ai! Quins joves més espantadiços corren avui!

AGUSTÍ

Digueu-me lo que volgueu; digueu-me covard: tant se m’endona. Jo no hi dec anar, aixís a l’esbogerrada, contra les circumstancies. Si jo tenia l’esperança de mellorar la meva situació… enteneu?… si jo vegés… què us diré!… que, treballant amb amor com treballo…

URSULA (interrompent-lo)

Que no ets com els altres?

AGUSTÍ

Quins altres?

URSULA

Que no’t veus capaç, portant-te bé, d’arribar a ser encarregat?

AGUSTÍ (interrompent-la)

No; no hi he pensat mai. Ni ho acceptaria.

URSULA

Doncs, no’t queixis!

AGUSTÍ

Si no sóc jo qui’s queixa: sou vosaltres.

URSULA

Que no’l sents, Susagna?

SUSAGNA (excusant-se)

Oh!…

URSULA

Que te’n sembla, noia?

ENGRACIETA

No’n parlem més, creieu-me.

URSULA (amb ironia trista)

Som nosaltres, nosaltres, els que’ns queixem!

AGUSTÍ

No m’heu entès, Ursula!

URSULA (plorant)

Ai, Senyor! Qui’ns ho tenia de dir de tu!

SUSAGNA (sentint passos)

No ploris, Ursula, no ploris!

(Torna en Xalet per la porta de l’esquerra.)

ESCENA X

Els mateixos, més en Xalet

SUSAGNA (al veure en Xalet)

Que ja baixen?

XALET

Cah!… (A l’Agustí.) Hola, noi!

URSULA

Què diuen?

XALET

No arribaran pas a entendre-s.

URSULA

Qui sap !

XALET

Jo m’he ofert en tot i per tot an en Joan, i ni tampoc m’ha escoltat.

(Compareixen el Menut, en Borra i el Tit per la primera porta de l’esquerra. Vesteixen per l’estil de l’Olaguer i en Geroni.)

ESCENA XI

Els mateixos, més el Menut, en Borra i el Tit

MENUT

Se pot passar?

URSULA

Sense trucar. Entreu, entreu.

(Entren tots i saluden. Els altres els corresponen.)

TIT

Apa!

URSULA (a tots)

Seieu, si us plau.

(L’Engracieta’ls ofereix cadires.)

ENGRACIETA

Teniu, Borra.

BORRA (asseient-se)

Vinga.

ENGRACIETA

Teniu, Menut. Teniu, vós.

MENUT

Gràcies.

(El Menut i el Tit s’asseuen.)

TIT

Seiem-hi.

MENUT (després d’un curt silenci)

I, doncs, en Joan?

URSULA

Ja vé: es amb en Valeri.

BORRA

Que han anat molt lluny?

URSULA

No: són aquí mateix.

SUSAGNA

Són a casa.

XALET

Jo, ara acabo de deixar-los.

BORRA

Anàvem a posar-nos a dinar, quan veig que compareix en Valeri pera donar-me l’avís de que aquesta tarda’m deixés caure aquí.

TIT

A mi m’ha avisat en Joan.

MENUT

A mi també. Però no ha volgut donar-me cap explicació. Això sí, m’ha encomanat en gran manera que no fes falta. Justament avui que volia anar a trobar el metge!

SUSAGNA

Que no esteu bo?

MENUT

No gaire: tinc la caixa espatllada,

SUSAGNA

Ah! Sent aixi…

MENUT

Que pot-ser vol fer una reclamació, en Joan?

XALET

Crec que sí.

TIT

Què hi dius, Borra?

BORRA

Jo?

MENUT

No estàs per reclamacions tu.

BORRA

Noi, tenim mala peça al teler.

SUSAGNA

Devegades…

URSULA

Que aviat perdeu l’esperança!

BORRA

L’esperança era una noia molt bonica que va morir asseguda. Què’t sembla: hi toco, Agustinet?

AGUSTÍ

Què us diré jo?…

BORRA

De què’m servirien els anys i l’experiencia?

TIT

Jo tampoc hi crec massa en les reclamacions.

MENUT

I, doncs, en què creus?

TIT

Què vols que’t digui? No hi ha com en Xalet.

XALET

Jo?

TIT

Sí. Vès qui t’empeta la base, a tu!

XALET

Les teves agalles voldria!

TIT

Jo fos jove!

BORRA

Tant se m’endona.

MENUT (an el Tit)

Que t’agradaria tornar a començar la vida?

TIT

Sí. Ara rai, que ja sé les tasqueres!

BORRA

Jo, ja voldria haver arribat a la darrera fita. Perquè, pera ser jove i haver de rependre aquest calvari…

TIT

Cah, home! No’t donguis mai! Fes com uns girassols que aquest estiu tenia a l’eixida de casa.

BORRA

Vaia uns girassols, nosaltres, més pansits i coll-torçats!

TIT

Ves sempre de cara a la llum.

MENUT

Això ho has sentit a dir.

SUSAGNA

Bé: me’n vaig a avisar aquells.

BORRA

Ah! No’ls dongueu pressa.

MENUT

Ja baixaran, si volen.

TIT

Que estan sols?

SUSAGNA

No: també hi ha l’Olaguer i en Geroni.

TIT

Aquell camandules de l’Olaguer ha comparegut? Que es extrany!

MENUT

Si… I en Geroni?

TIT

Vaia un altre!

MENUT

Quin parell d’emplastres!

BORRA

Cada hu es com Déu l’ha fet.

TIT

Que va que si acordem nomenar una comissió pera anar a avistar-se am l’amo, que ni l’un ni l’altre volen ser-ho?

BORRA

Com que no tenen paraules…

TIT

Ni fets! I encara que’n tinguessin, de paraules.

BORRA

Veuràs: l’Olaguer compta amb els dos nois que té casats.

TIT

I en Geroni?

BORRA

Aquest, rai! Deixa-l anar.

SUSAGNA (aixecant-se)

Me’n vaig a dir an aquells que vinguin.

URSULA

Vés, vés, Susagna.

SUSAGNA

Adeussiau tots.

(Tols li tornen la salutació.)

AGUSTÍ

Salut!

ENGRACIETA

Estigueu bona, Susagna.

(La Susagna desapareix per la porta de l’escala.)

ESCENA XII

Els mateixos, menys la Susagna

BORRA

I, doncs, Menut, qui hi posaran ara al nostre lloc?

MENUT

Ja pots comptar: els nuadors més avispats.

BORRA

Per això’ns han despedit a nosaltres!

XALET

Tinguessin vinticinc anys!

MENUT

Ja veurem els joves!

BORRA

Jo, si hagués fet anar una màquina de cinccentes pues, hauria aconseguit més la feina.

TIT

No, home, no: hauries tingut de córrer el doble: les màquines petites van més depressa.

BORRA

Es clar que sí; però…

TIT

Però, re. Vès què’ls expliques als amos! Ells no més veuen que portem un feix d’anys al damunt.

MENUT

I les cordes de l’espiral ja estan gastades.

TIT

Aquests són! La qüestió es el negoci; que’l capital creixi!

ENGRACIETA

Ditxós negoci!

AGUSTÍ

Sempre’ls diners!

BORRA

I doncs?

MENUT

També haurien de mirar una altra cosa.

TIT

Que’ns deixen a la misèria?

MENUT

Sí.

TIT

Vès que’ls contes! No hi estàs en això, Agustinet?

AGUSTÍ

Conforme del tot.

TIT (an el Menut)

Ho veus?

URSULA

Ai! Que triguen!

(Se senten enraonaments a l’escala.)

ENGRACIETA

Me sembla que ja baixen.

URSULA

Sí. Ja ls-e sento.

XALET (a l’Agustí)

Noi: nosaltres pot-ser que’ns en anessim.

AGUSTÍ

Tinc de veure en Joan.

XALET

Ah! Fes, doncs.

URSULA

Ja són aquí.

(Per la primera porta de l’esquerra compareixen, enraonant, en Joan, en Valeri, l’Olaguer i en Geroni.)

ESCENA XIII

Els mateixos, més en Joan, l’Olaguer, en Valeri i en Geroni

JOAN (molt satisfet i animat)

Hola, nois!

(Mira, extranyat, a l’Agustí.)

TIT

Hola, Joan!

(Tots se saluden. Molta animació.)

JOAN

I els altres companys?

BORRA

Quins?

JOAN

Que no us heu trobat, tot venint?

OLAGUER

Ja faran cap.

GERONI

Encara es d’hora.

JOAN

Apa, seieu. Agafeu cadires.

(Se van asseient en desordre.)

MENUT

De què’s tracta, Joan?

JOAN

Espera que hi siguem tots.

MENUT

Que has citat algú més?

JOAN

Sí: tots els companys despatxats. L’un ha avisat l’altre. Ursula! Engracieta!

URSULA

Què vols?

JOAN

Més cadires, que no n’hi ha prous! Porteu les de la sala.

URSULA

Ja va.

(L’Ursula i l’Engracieta desapareixen per Ja primera porta de la dreta.)

ESCENA XIV

Els mateixos, menys l’Ursula i l’Engracieta

JOAN

Apa, enllestiu.

XALET

Jo, tant-se-val que me’n vagi.

AGUSTÍ

Joan: us hauria de veure.

JOAN

(després de mirar-se’l una estona)

Queda-t.

AGUSTÍ

Si us haig de ser útil…

JOAN

Sí, queda-t; tu tens lletra: pot-ser que convingui assentar alguna cosa.

AGUSTÍ

Com volgueu.

XALET

Doncs, me’n vaig.

MENUT

Us en aneu, Xalet?

XALET

Sí. Vaja, salut tot-hom, i bona sort.

(Tots el corresponen. En Xalet desapareix per la porta de l’esquerra.)

ESCENA XV

Els mateixos, menys en Xalet

JOAN

Valeri.

VALERI

Mana.

JOAN

Apa, vine a ajudar-me: agafa la taula per aquell cap.

AGUSTÍ

No: deixeu… (Agafant-la ell.) On voleu posar-la?

JOAN

Allà, de cara a la paret.

(Col·loquen la taula de cara a la paret de la dreta. Compareix en Calderí per la porta de l’escala.)

ESCENA XVI

Els mateixos, més en Calderí

CALDERI

Salut!

(Tots el saluden.)

JOAN

Hola, Calderí!

TIT (volguent agafar la taula)

Deixa, Agustinet…

AGUSTÍ

No us amoïneu.

JOAN(an en Calderí)

Seu, noi, seu.

CALDERÍ (buscant cadira)

Oh!…

JOAN

Noies! (Acabant de col·locar la taula.) Aixís. Ara no més hi falta paper i ploma.

VALERI

I tinta.

JOAN (nerviós i satisfet)

Se suposa.

TIT

(posant una cadira davant de la taula)

I aquí una cadira, eh?

JOAN (content)

Sí, noi!

(Tornen l’Ursula i l’Engracieta, cada una am dugués cadires de palla fina, que han tret de la sala.)

ESCENA XVII

Els mateixos, més l’Ursula i l’Engracieta

JOAN

Què fèieu tanta estona am les cadires?

URSULA

Vès, Joan.

JOAN

(prenent-li les dugues cadires)

Apa, vinga!

VALERI

(a l’Engracieta, prenent-li també les seves)

Dô-m, noia.

ENGRACIETA

Teniu.

JOAN (oferint una cadira)

Té, tu, Calderí: séu. Té, tu. Borra. Apa, seieu. Porta, Valeri.(Prenent-li una cadira.) Aquí. (La col·loca. A les dones.) Porteu-ne un parell més.

(L’Ursula i l’Engracieta desapareixen per la primera porta de la dreta.)

URSULA

Desseguida.

JOAN

Noia!

ENGRACIETA (deturant-se)

Què mana?

JOAN

Vès, porta les endròmines d’escriure.

ENGRACIETA (anant-se’n)

Ja les porto.

ESCENA XVIII

Els mateixos, menys l’Ursula I l’Engracieta

JOAN

Ja veureu: posem les cadires de rengle, davant de la taula.

OLAGUER

Se prepara una gran reunió.

JOAN

Am tots els ets i uts.

OLAGUER

Sembla que anem a conspirar.

JOAN

Qui sap! Apa, enllestiu!

(Tots se col·loquen paralelament a la taula.)

BORRA (acostant la seva cadira)

Ah, ah!,

JOAN

I seieu: no feu compliments.

(Tornen l’Ursula i l’Engracieta, la primera am dugues cadires més, de palla fina; la segona, amb un tinter de vidre, senzill, una ploma i uns quants fulls de paper ratllat. Simultàniament, per la porta de l’escala, compareixen en Pere i en Vador. Van am la roba de treballar, lo mateix que tots els altres.)

ESCENA XIX

Els mateixos, més l’Ursula l’Engracieta, en Pere i en Vador

URSULA (donant-li les cadires)

Té, Joan.

JOAN

Porta.

PERE

Salut i fraternitat!

VADOR

Bones tardes.

(Tots tornen la salutació. Força animació.)

JOAN (molt content)

Hola, Pere!

PERE

Hola, valent!

JOAN (oferint-li una cadira)

Té, seu.

PERE

Vinga!

(Pren la cadira i s’asseu.)

JOAN (també oferint-li una cadira)

Té, tu, Vador.

VADOR

Dô-m.

(Pren la cadira i s’asseu.)

JOAN (molt engrescat)

Nois! L’unió fa la força!

ENGRACIETA

Teniu, pare,

(Li dóna’l tinter, paper i ploma.)

JOAN

Té, Agustinet.

AGUSTÍ

Veiam…

JOAN

Seu aquí, al cap de la taula.

AGUSTÍ

(seient a un extrem de la taula, de cara al públic)

Molt bé.

JOAN

(mirant, tot satisfet, la reunió)

No sabeu si n’hi ha cap més, de despatxat?

BORRA

Per ara, no.

JOAN

Doncs, ja podem començar…

PERE (interrompent-lo)

La conspiració.

JOAN

Tu, Ursula, si tens feina…

URSULA

Ja me’n vaig, ja.

JOAN

I tu també, Engracieta: no són coses de dones.

URSULA

Prudència, Joan!

JOAN

Vés!

(L’Ursula i l’Engracieta desapareixen per la primera porta de la dreta.)

ESCENA XX

Els mateixos, menys l’Ursula i l’Engracieta

JOAN

(dret darrera la taula, molt emocionat)

Doncs, comencem.

PERE (mirant la reunió)

N’hi falta un que m’ha promès que vindria.

JOAN

Qui

PERE

El Rovellat.

TIT

Ara es aquí.

(Compareix el Rovellat per la porta de l’esquerra.)

ESCENA XXI

Els mateixos, més el Rovellat

ROVELLAT

Bones tardes.

(Tot-hom li torna la salutació.)

PERE

Ara són hores…?

JOAN

Sempre perds un quart de jornal, tu!

ROVELLAT

Que ja heu engegat?

JOAN

No encara.

ROVELLAT

Ah! Això es venir a punt de carmel·lo.

JOAN

Seu i calla.

ROVELLAT (asseient-se)

Seiem-hi, doncs.

JOAN (aixecant-se, molt emocionat)

Companys: el motiu de convocar-vos… el motiu de convocar-vos an aquesta reunió… (Barboteja, tambalejant, com si li anés a venir un cobriment de cor. Deixa d’enraonar, apoiant-se a la taula. Al veure-l en semblant estat, tots els reunits s’aixequen i s’hi acosten, fent una exclamació de sorpresa.)

AGUSTÍ (am sol·licitud)

Joan: què teniu?

JOAN (am veu ofegada)

Res… res.

VALERI (acostant-s’hi)

Què’t passa?

JOAN (pantejant)

Seieu… seieu…

(Tots tornen a asseure-s.)

VALERI (am gran prec)

Calma, Joan!

JOAN

Ja m’ha passat… No ha estat res… Es que’l cor se’m nua, de tant alegre que estic veient-vos…

OLAGUER (pietosament)

Apa, digues, digues, Joan.

JOAN (fent un esforç, redreçant-se)

Doncs, sí, companys: el motiu de convocar-vos es senzillament pera tractar de la nostre baixa en el treball.

PERE

Ben dit!

OLAGUER

No t’exaltis!

PERE

Sí, ben dit! Que consti!

(L’un fa callar l’altre. Moment de confusió.)

TIT (cridant)

Demano la paraula prèvia!

JOAN (sense fer-ne cas)

Jo entenc, estimats companys… jo entenc que som mal despatxats.

PERE

Jo també.

MENUT

I jo.

(Crits d’aprovació per part de tots.)

TIT

(cridant més fort que de primer)

Demano la paraula pera fer una proposició prèvia!

JOAN

Qui es?

TIT

Jo.

JOAN

Té la paraula’l company Tit.

TIT (aixecant-se)

Jo sóc del parer que’s nomeni una comissió pera que vagi a avistar-se am l’amo.

PERE

Ben pensat!

(Aprovació general.)

TIT

Doncs, apa, anem al gra!

OLAGUER

Calla, si vols!

TIT

Calla tu!

OLAGUER

No’m dóna la gana!

PERE

Cada hu que hi digui la seva!

ROVELLAT

Que parli’l que’n sàpiga més!

PERE

Aquí tots som iguals! Idees, idees falten!

VADOR

I fets!

(Crits i confusió.)

JOAN

Ordre! Ordre!

GERONI

Vés dient.

JOAN

Calleu!

CALDERÍ

Que parli en Joan!

ROVELLAT (brandant el cap)

No farem res! No farem res!

BORRA

Ni’ns arribarem a entendre!

OLAGUER

Digues, Joan, digues!

PERE

Sentem bases!

JOAN

No’m trenqueu les oracions!

CALDERÍ

Calma! Calma!

BORRA (així que’s fa silenci)

Apa, digues.

JOAN

Si’ns han despatxat, no es perquè no fessim bona feina, sinó perquè’n volien més.

PERE

Com que ells treballen tant!

TIT

No tenen raó!

(Crits d’aprovada.)

PERE

I que han de tenir!

BORRA

Com que les metxeres van tant ganses…

OLAGUER (interrompent-lo)

Ben nèt que hi van!

GERONI

(interrompent-los a tots dos)

No’ns donen l’abast pera cambiar la fileta.

ROVELLAT

I, es clar, no podem fer la feina que vol l’amo.

VALERI

I d’ençà que gastem metxa del número dèu…

MENUT (recalcant-t’ho)

Que no val re!

VALERI

… tot són gates i aixemics.

ROVELLAT

I mals-de-cap.

PERE

Vès qui treballa amb aquest cotó!

TIT

Després s’ha de descomptar el temps que’s perd, quan el contramestre arregla l’estiratge perquè fa cargolí.

MENUT

Am tants entrebancs, les mudades se retrassen.

JOAN

Per això mateix. La qüestió es anar a trobar l’amo i fer-li veure.

OLAGUER

Si ja som vells!

JOAN

Ja’t dones?

GERONI

Tenim masses anys!

VADOR

Al nostre lloc més s’estimaran posar-hi joves. Som gent sobrera, nosaltres!

JOAN

Que n’hi posin un, de jove, a la meva màquina!

PERE

I a hi meva!

JOAN

Si treu els setantes que jo treia…

TIT

I jo!

JOAN

Allò era una seda!

MENUT (aixecant-se, cridant)

Demano la paraula!

JOAN

Digues.

MENUT

Jo sóc del parer, com ha exposat molt bé’l company Tit, que’s nomeni una comissió, donant-li amplies facultats pera resoldre lo que cregui més convenient.

JOAN

Apa, doncs. Qui la compondrà aquesta comissió?

PERE (an en Joan)

Tu, un.

MENUT

I en Valeri.

ROVELLAT

I l’Olaguer.

JOAN

Apunta, Agustinet.

(Crits d’aprovació.)

GERONI

Que’s passi a votació!

JOAN

Tira, home, tira! No cal!

OLAGUER

No, jo no puc ser-ho.

JOAN

No?

OLAGUER

Jo… no m’embolico. Tampoc sóc bo pera treballar…

JOAN

I tu, Geroni?

GERONI

Jo?… Veuràs…

JOAN (a l’Olaguer, amb ironia)

Sí: tu comptes amb els teus fills. (An en Geroni.) I tu encara tens esperances de que’t donguin una plaça, a triar el reco.

GERONI

No ho nego.

JOAN

Oh! Ja, ja! I tu, Menut?

MENUT

Jo, sempre vaig am la majoria.

JOAN

I en Calderí què hi diu?

CALDERÍ (no gosant-ho dir)

Veuràs, Joan: una persona que’m vol bé me deixa diners pera posar-me a vendre bitllets i apuntacions de la loteria pels carrers.

PERE (amb sarcasme)

No més te faltava això!

JOAN

I en Vador?

VADOR

Jo, com que, estalviant, he arribat a arreconar cosa de trescents durets…

JOAN (amb impaciència)

Digues.

VADOR

Te seré franc: penso posar una mica de tenda, que pera mi i la dòna molt serà que no’ns dongui pera les tristes caixalades.

JOAN (indignat)

Vés, formiga vella!

PERE (an en Vador)

Garça!

VADOR

Envejós!

JOAN

I en Borra, què hi diu?

BORRA

Feu lo que volgueu. Jo, de tot dic amén.

JOAN

Bé, però…

BORRA

Jo aniré vivint com puga, i allà on caigui… m’hi deixaré anar.

JOAN

Això no es dir re.

BORRA

I es dir molt.

ROVELLAT (abstret i en to tragic)

Jo, ja tinc pres el meu determini.

JOAN (amb ansietat)

Què?

ROVELLAT

(més accentuat i grave que de primer)

Sé ont es la via del carril i…

JOAN (esgarrifat)

Calla!

(Tots, menys en Borra, protesten de les paraules d’en Rovellat.)

PERE

(aixecant-se, am desesperació)

Jo crec que lo més ben pensat es anar a escometre’ls joves!

JOAN

Com s’entén?

PERE

Nosaltres som l’idea: ells, la força!

JOAN (entusiasmat)

Explica-t, que m’agrada això!

PERE

Sí! Hauriem d’engrescar-los pera que’s declaressin en vaga!

JOAN

A favor nostre?

OLAGUER (movent el cap)

No pot-ser.

GERONI (am somriure amarc)

I cah!

BORRA (am sentiment)

No’ns escoltaran.

TIT

Ells fan el mateix camí que nosaltres, i si arriben a vells…

OLAGUER (interromptent-lo)

Vès què’ls contes! No hi pensen en demà.

MENUT

No, que no hi pensen!

BORRA

Som arbres caiguts!

ROVELLAT

(mirant a terra i en to concentrat)

El carril ho arreglarà tot!

JOAN (a l’Olaguer, fòra de sí).

Es a dir que no’ns escoltaran, els joves?

OLAGUER

No!…

JOAN

Què’t sembla, Agustinet?

AGUSTÍ

L’Olaguer té raó!

JOAN (fòra de si)

Però, es just això?

AGUSTÍ

Just, no; natural, sí.

JOAN

Pera defensar-nos a nosaltres no’s declararan en vaga?

AGUSTÍ

No.

JOAN

Quantes vegades s’hi han declarat per un mal treballador?

AGUSTÍ

Lo que haurien de fer, si de cas, els joves, es no consentir que s’hagi de treballar a la vostra edat!

MENUT

Això en el nostre temps no passava.

PERE

Els joves d’avui en dia no són ningú.

CALDERÍ (depreciatiu)

No van enlloc.

PERE

Deixa-ls presumir i divertir-se força!

OLAGUER

Això!

GERONI

No’ls amoïna res més.

JOAN

Perquè són uns ignorants.

TIT

I uns fatxendes!

VADOR

Que no estimen.

ROVELLAT

Ni als seus pares.

AGUSTÍ (aixecant-se serenament)

Per què’n dieu mal dels joves?

PERE

Perquè s’ho mereixen!

AGUSTÍ (amb amor)

Però, no veieu que feu mal fet?

JOAN

Que’ns defensin! Que prenguin exemple de nosaltres!

AGUSTÍ

Ja ho fan.

JOAN

Que no!

AGUSTÍ

Com vàreu portar-vos amb els vostres pares?

JOAN

AUavors tot anava d’una altra manera.

AGUSTÍ

I amb els vostres fills? Què’ls heu ensenyat?

JOAN

Tot lo que hem pogut.

AGUSTÍ

De petits que’ls feu anar a la fàbrica am vosaltres.

PERE

La necessitat no té llei.

AGUSTÍ

Per què no’n protestàveu?

JOAN

Ja vàrem protestar-ne, en el nostre temps!

PERE

Convé que’ls joves sàpiguen lo que hem fet.

JOAN

Que consti ben alt!

AGUSTÍ

Per què?

PERE

Perquè si pensessin veurien que, sense’ls nostres esforços, avui ells no serien res.

AGUSTÍ

Què són ara?

JOAN

Més de lo que’s mereixen ! Nosaltres, a costa de la nostra sang, els hem conquistat els drets de que disfruten.

AGUSTÍ

I encara són esclaus!

PERE

Per què no obren nous camins?

AGUSTÍ

Ja estan oberts! Seguiu-los!

JOAN

Jo’ls segueixo! Avant!

AGUSTÍ

Els vostres dolors m’havien aclaparat; la vostra desgracia m’ha encès el cor. Sóc jove! Vui ser jove! (Passant-se la mà pel front, amb accionat tràgic.) Ah! Lluny del meu pensament aquestes negrors del passat! Vingueu raigs de sol retornadors pera tots vosaltres!

JOAN (am deliri)

A viure tots!

AGUSTÍ

Caminem, tots units, els desgraciats, vells i joves; caminem combatent l’egoisme, encara que sigui regant la terra am la nostra propria sang!

JOAN

Que s’arboli tot!

AGUSTÍ

Vosaltres ja heu complert la vostra missió en la vida. Se us té de mirar am respecte.

JOAN

(joiosament, baten t-li’l cor)

Ens ho mereixem!

AGUSTÍ (am gran pietat)

Jo hi veig poesia damunt vostre, I se us té per una desferra inútil!

JOAN

Això no es just!

AGUSTÍ

La societat actual es egoista: no té cor.

JOAN

No, que no’n té!

AGUSTÍ

Lo que s’ha fet am vosaltres ho fa tot-hom: els amos amb els seus treballadors; els fills amb els seus pares. L’un empeny a l’altre pera pendre-s el lloc. El mal ve de lluny!

JOAN

Doncs, de qui’ns hem de valguer?

PERE

Que’ns assegurin la vida!

JOAN

No! Jo vui treballar! Vui guanyar-me-la!

PERE

Encara no hem treballat prou?

TIT (aixecant-se, esverat)

Deixeu-vos de raons! Pera mi no’ns queda més que un recurs!

JOAN

Quin?

TIT

Lo més positiu es armar-ne una de grossa.

JOAN (decidit)

Que s’ha de fer? Digues!

TIT

També estem condemnats a mort!…

MENUT

Som massa pocs nosaltres sols.

OLAGUER

Es com tirar aigua al mar.

TIT

Ja’n seguiran de nous! Nosaltres serem l’espurna!

JOAN

Ben dit!

PERE

Que reventi tot, d’una vegada!

OLAGUER

Qui’ns-e seguirà?

TIT

Molts homes que esperen l’ocasió de capgirar el món.

JOAN

Apa, doncs! Qui fa un?

TIT

Jo!

PERE

Jo faig dos!

JOAN (als demés)

I vosaltres?

OLAGUER

(excusant-se, esporuguit)

Jo ja he dit el què.

JOAN

No vols ser-hi?

OLAGUER

(tremolant, esgarrifat)

No puc…

JOAN

I tu, Geroni?

GERONI

(am recança i horroritzat)

Tampoc.

JOAN

I tu, Vador? I tu, Borra?

YADOR

Què’t diré?…

BORRA (am resignació)

Jo no sóc bo pera res.

CALDERÍ (desconfiat)

Es picar en ferro fred.

ROVELLAT

El carril!… El carril!

JOAN (escometent-los)

Bé, doncs: quants som que estem disposats a tot?

TIT

Si hem de ser tant pocs, jo no m’embolico.

PERE

Ni jo.

JOAN

De què us-e serveix fer el valent?

PERE

Ja veuràs: nosaltres sols…

JOAN

Covard! Ja arronses?

PERE

Que’t penses que vui anar a presiri?

JOAN (amb ira concentrada)

Que no hi ets ara, a presiri?

PERE

Tot lo que tu vulguis.

JOAN (mirant l’un i l’altre)

Sent aixís, no més puc comptar amb en Valeri…

VALERI

Deixem-ho córrer, Joan.

JOAN (desesperat)

Que no teniu sentits? Que sou masells?

(Tots protesten.)

PERE

Això ho seràs tu!

JOAN

Tu ho ets!

OLAGUER (aixecant-se)

Bah, bah, bah!…

JOAN (am sarcasme)

Sí, ja pots anar-te’n!

OLAGUER

Ningú me’n priva!

GERONI

Anem, anem.

(Tols van aixecant-se.)

JOAN (molt desesperat)

Us en aneu? Sense resoldre res?

VADOR

Pensem-ho mellor.

CALDERÍ

Dormim-hi.

TIT

Pot-ser que emprenguéssim una altra ruta…

PERE

Nomenem una comissió…

GERONI

Això mateix.

CALDERI

Apedacem-ho.

OLAGUER

Tot ho veig negre!

(Poc a poc, ronsejant i fent comentaris, desapareixen a agrupaments.)

JOAN

Es a dir que’m deixeu?

VADOR

Veuras…

JOAN

I tu també, Pere?

PERE

Ja’n parlarem una altra hora.

JOAN (als darrers que quedin)

I vosaltres?… Responeu! Que no us en heu sentit de la vostra desgracia?

MENUT

Cada hu que faci lo que mellor li sembli.

TIT

Que tot-hom obri pel seu compte.

JOAN

Que no heu vist lo que han fet am nosaltres? Ni’ns han donat vuit dies de temps!

Ens han despedit a tots alhora, sense por, sense cap recel!…

OLAGUER

Ells fan lo que volen.

JOAN (am gran indignació)

Vells! Inútils! Covards! Mereixeu que us explotin!

VALERI (acostant-s’hi)

Deixa-ls, Joan!

JOAN

Fòra tots!

(Crits i confusió.)

PERE

Ja’ns en anem!

JOAN

Fóra de casa! No us vui veure més! Sou pitjors que’ls amos! Fòra! Fòra!

(Crits, insults i gran confusió.)

VALERI

No t’acaloris!

JOAN

Sembla mentida que siguin tant bèsties!

VALERI

Ja podies pensar-t’ho!

JOAN

Fòra! Fòra!

(Criïs i esvalots. Desapareixen tols els vells per la primera porta de l’esquerra.L’Agustí queda mirant-se pietosament en Joan i en Valeri.)

ESCENA XXII

En Joan, en Valeri i l’Agustí

JOAN

No’s pot fer res amb aquesta gent tant covarda!

VALERI

Ens deixen!… I són els del nostre temps!

JOAN

Mellor!

VALERI

Tot se n’ha anat per terra!

JOAN

No! Encara hi ha esperança!

VALERI

Ens hem quedat sols, Joan!

JOAN

Val més així! Ara s’ha vist ben bé que no’ns hem de refiar de ningú, sinó de nosaltres mateixos.

VALERI

Què farem, tant tu com jo, si som pitjors que dos esguerrats?

JOAN

Molt, farem! Segueix-me a mi!

VALERI

I a ulls clucs, que’t seguiré; però estem vençuts! Som morts!

JOAN

No t’espantis, Valeri!

VALERI

Ara sí que veig que som vells!

JOAN

Que no!

VALERI

I no’n sabem, de demanar caritat!

JOAN

Calla!… Jo’m defensaré sol, tot sol! (Cridant fòra de sí.) Engracieta! Engracieta!

(Surten precipitadament l’Ursula i l’Engracieta.)

ESCENA XXIII

Els mateixos, més l’Ursula I l’Engracieta

URSULA (amb ansietat)

Què vols?

JOAN

La noia! Ont es la noia?

ENGRACIETA

Aquí.

JOAN

Vine!

ENGRACIETA(acostant-s’hi)

Maneu.

JOAN

(pregant amb els ulls plens de llàgrimes)

Agustí: casa-t am la meva filla!… No esperis que jo i l’Ursula siguem morts!

AGUSTÍ (am dignitat)

Oh! No!…

JOAN

No’t serà gens feixuga la nostra carga!

AGUSTÍ

La soportaré!

JOAN

No! No ho consento! Uniu-vos i aneu-vos-en lluny de nosaltres, que no’ns pogueu veure ni hagueu d’ajudar-nos!

ENGRACIETA

No, pare, no!

JOAN

No vui que sigui dit que jo he mort les il·lusions de la vostra joventut!

VALERI (acostant-s’hi)

Joan!

AGUSTÍ

No podem acceptar-lo’1 vostre sacrifici!

JOAN

Vosaltres no us estimeu ni us heu estimat mai!

AGUSTÍ

Sí, que’ns estimem!

JOAN

No pas com jo i l’Ursula! Avui dia no n’hi ha d’amor!

AGUSTÍ (amb un esclat de vida)

En nosaltres, sí, doncs!

JOAN

I el deixeu morir!

AGUSTÍ

No! Ara neix!

JOAN

No’n sabeu, d’estimar! En sabem més nosaltres, els vells, els que’ns en anem del món!

AGUSTÍ (am molt sentiment)

Engracieta!

ENGRACIETA

(an en Joan, referint-se a l’Agustí)

Que no ho veieu que’ls ulls li vessen pietat?

JOAN (a l’Agustí)

Sostens lo que acabes de dir ara mateix an els meus companys?

AGUSTÍ (enèrgicament)

Sí, que ho sostinc!

JOAN

A costa de tot?

AGUSTÍ

De tot! Fins de la meva existència! El meu amor no pot morir!

JOAN (triomfant)

Estima, doncs…

AGUSTÍ (interrompent-lo)

Ja estimo!

JOAN

… a l’Engracieta!

AGUSTÍ

An ella i a vosaltres; a tots els germans de desgracia i als fills dels meus somnis que han de venir. (En Joan riu joiosament, Il·luminant-se-li la cara d’alegria.) Engracieta! Engracieta! (Abraçant-la.) T’estimo! (An en Joan.) Mireu! La vui! Es meva! Vós sou el seu pare: jo’l seu amor!

JOAN (am crit ferestec)

Així, estimeu-vos! Enlaire, cor!

AGUSTÍ

Primer es la vida que tot!

JOAN (tambalejant)

A viure!

AGUSTÍ

Lluitant sempre!

JOAN

Alegria! Visca l’alegria! (Am crit agonic.) Torneu-me la joventut! Vui tornar a ser jove!

(Cau mort, quedant de cara enlaire.)

ENGRACIETA (amb esglai)

Pare!…

URSULA (també amb esglai)

Joan!

VALERI (aterrat)

Què!

AGUSTÍ

No ha pogut més!

ENGRACIETA

(agenollant-se pera palpar el cos del seu pare i fent-li petons an els llavis)

Pare! Pare de la meva vida!

URSULA (també agenollant-se)

Joan! Joan meu!

AGUSTÍ (en ven baixa)

Es mort!

(Llarc silenci. En Valeri, un cop s’ha convençut de que en Joan es mort, se’n va, aterroritzat, a un recó de l’esquerra. L’Ursula s’aixeca impulsivament, i am veu ofegada, dirigint-se a l’Agustí, diu:)

URSULA

Agustí!

AGUSTÍ

Ursula!

(L’Engracieta segueix besant a son pare, tot cridant-lo am deliri. En. Valeri, fent sanglots, se contempla’l cadavre d’en Joan desde’l mateix lloc. Compareix la Susagna per la porta de l’escala.)

ESCENA ULTIMA

Els mateixos, més la Susagna

(Aixis que va pera entrar la Susagna i s’adona del cadavre d’en Joan, s’atura horroritzada; després, i mentres l’Engracieta segueix plorant i fent petons a son pare, avança poc a poc, aturant-se una bona estona a mirar an en Joan, i tot- d’una, sentint-se esperonada per l’instint de conservació, s’acosta an en Valeri, dient-li en veu llagrimosa i grave.)

SUSAGNA

No t’espantis! No t’espantis!

(S’abraça an en Valeri, posant-se a plorar tots dos, amb un plor ofegat, sortit del fons de l’ànima. L’Agustí segueix aconsolant a l’Ursula. l’Engracieta, deliranta, fa petons i crida a son pare.)

Cau el teló pausadament