ACTE PRIMER
Reading edition
Interior d’una sala, am les parets emblanquinades. Al fons, un balcó am cortinetes blanques, que dóna al carrer. Davant del balcó hi ha un braser encès. Al primer terme de la dreta, una arcova am cortines mostrejades, de color d’alenquins i am serrell blanc, am borles, veient-se’ls peus d’un llit de caoba, i una estora a terra; a continuació, una porta. Al primer i segon termes de la dreta, dugués portes més: l’una comunica al menjador i l’altra a un dormitori.
A la dreta del fons, una tauleta coberta amb un tapet senzill; a l’esquerra, una calaixera de caoba, damunt de la qual hi ha una escaparata i dos pitxells de porcel·lana am flors artificials.
Decoren les parets dos o tres quadros am cromos i alguns agrupaments de retrats, records de treball i de familia. ben repartides per l’escena, mitja dotzena de cadires de caoba i palla fina. Es cap-al-tard, al començament de l’hivern.
ESCENA I
L’Ursula i la Susagna
(Estan assegudes davant del balcó, a la vora del braser. La primera posa un pedaç a un gec de cotó blau; la segona fa mitja.)
SUSAGNA
Ai! No trobes que fa molt fred avui?
URSULA
No pas aquí dins.
SUSAGNA
Jo tinc les mans glaçades. Ni sé com puc fer mitja.
URSULA
Escalfa-te-les, dòna, que bon caliu hi ha en el braser.
SUSAGNA
(deixant la mitja damunt de la falda, pera escalfar-se les mans)
Estic balba. (Buscant la paleta per damunt de la capsa del braser.) Ont es la paleta?
URSULA (mirant si la troba)
Ara mateix l’he feta servir.
SUSAGNA
Vès, Vès, que la tens sota’ls peus.
UBSULA
(enretirant un xic les faldilles)
Ah! Sí: mira-te-la.
SUSAGNA (remenant el caliu)
Ai, filla, quin caliu! Això retorna! Hi hauràs d’afegir una mica de terregada: si no, se’t passarà.
URSULA
Després, si de cas.
(Silenci. La Susagna deixa la paleta i reprèn la tasca.)
SUSAGNA
Quin temps, l’hivern! No voldria que vingués mai.
URSULA
Jo tampoc. No hi ha com l’estiu.
SUSAGNA
Sobre tot pels pobres.
(Curt silenci.)
URSULA (mirant el gec)
No sé com s’ho fa’l meu home, pera espatllar la roba tant depressa.
SUSAGNA
Vegessis el de casa! Sempre’m ve tot estripat. Sembla que’ls dimonis l’esgarrapin, allà a la fàbrica.
URSULA
Com que no hi paren compte…
SUSAGNA
L’haguessin d’apedaçar ells!
URSULA
Ja ho pots dir, ja!
SUSAGNA
Ai, Senyor! Com més vella’m faig, més mals-de-cap me surten.
URSULA
A mi també.
SUSAGNA
Qui pogués plorar amb els teus ulls!
URSULA
Pots comptar!
SUSAGNA
Si: queixa-t de la teva sort!
URSULA
Jo no me’n queixo. De més miseriosos n’hi ha que nosaltres.
SUSAGNA
Contempla-t en aquest mirall.
URSULA
Oh! Tu mai estàs contenta. Sembles un sac de gemecs.
SUSAGNA
Riu-te’n, si coneixes!…
URSULA
Què’t falta? Per dos que total sou…
SUSAGNA
Sí: dos que encara no valem per un. Vés en Valeri, pobret! Es tant vell, ja!…
URSULA
També ho es en Joan!
SUSAGNA
Però vosaltres teniu la noia, que està a punt de casar-se.
URSULA
Refia-te’n massa dels fills!
SUSAGNA
Es clar que me’n refiaria, si’ls meus me visquessin !
UBSULA
Pot-ser estaries pitjor que ara.
SUSAGNA
No; pitjor, no: me quedaria l’esperança de que ells, a la meva vellesa, m’ajudarien.
URSULA
O no.
SUSAGNA
Mira vosaltres: ventura’n tindreu de l’Engracieta…
URSULA
I tant!
SUSAGNA
Un cop casada, mai per mai que en Joan quedés sense feina, vès si ella us deixaria morir en un recó: ni ella ni’l seu home ho comportarien.
URSULA
Bé, sí, sí…
SUSAGNA
Ho veus, dòna? Vosaltres, encara que us feu vells, ja compteu am dos puntals. Jo i en Valeri, que no comptem am res, am res! Tot lo que teníem, la trista poma pera la set que havíem estalviat, l’hem gastada tota en malalties, Que’ns en tenen de moneda’ls metges i els apotecaris!
URSULA
Ai! No me’n parlis, Susagna.
SUSAGNA
Devegades, quan me veig tant vella, me vénen uns pensaments!… Penso: “Què seria de nosaltres demà, Déu nos en guard, que en Valeri quedés impossibilitat o el despatxessin? Qui’ns reculliria?” I em ve una basarda, una mena de basarda més extranya… i un fred, un fred més gelador!…
URSULA
Vaia unes manies, tu també!
SUSAGNA (am molt sentiment)
No tinguessis ningú pera fer-te costat…
URSULA
Bé, vaja: no te’n recordis d’aquestes coses tant tristes!
SUSAGNA (aixugant-se’ls ulls)
Els pobres hem de rumiar sempre, sempre!
URSULA (somrient)
Val més anar fent a ulls clucs… Qui dia passa, any empeny.
SUSAGNA
Me canso, me canso! No tinc ningú que m’ajudi.
URSULA
Jo dec tenir minyona.
SUSAGNA
No; però, i la noia?
URSULA
L’Engracieta? Altra feina té per ella. Abans sí que m’ajudava una mica; però ara no puc refiar-me’n gens.
SUSAGNA (amb extranyesa)
No?
URSULA
Veuràs: s’acosta’l dia del casori, i la pobra, havent d’anar a la fàbrica, al vespre, si una hora li queda, l’aprofita per ella. Com que no dóna res a fer… Res, ni una peça de roba blanca.
SUSAGNA
Quina sort!
URSULA
Filla, té unes mans de plata! Ja veuràs quin bé de Déu a la calaixera! I quin parament!… Ni una noia de casa bona!
SUSAGNA
Doncs digues que seran unes bodes…
URSULA
Per ser pobres com som, pot-ser massa lluïdes i tot.
SUSAGNA
Mellor, dòna!
URSULA
Sí, mellor! Am tot i això, me temo que siguin tristes.
SUSAGNA (amb extranyesa)
Ai, ai! Per què? Bé s’estimen prou ella i l’Agustinet.
URSULA
Es clar que s’estimen!
SUSAGNA
Bé sembla prou bo aquell xicot!
URSULA
Molt n’és, de bo! Massa!
SUSAGNA (molt sorpresa)
Massa?
URSULA
Sí. No hauria d’escoltar-se tant al seu pare.
SUSAGNA
Li té molt respecte.
URSULA
Respecte? Respecte an aquell homenot?
SUSAGNA
Li es pare…
URSULA
Hi ha pares i pares. En Xalet es un brètol, un gandulot; sí, un gandulot que vol viure am l’esquena dreta, a costa de les suors del seu fill.
SUSAGNA
Diu que no gasta salut…
URSULA (amb ironia)
No gasta salut?
SUSAGNA
Pateix d’ofec.
URSULA
Ja li sé un remei.
SUSAGNA (somrient)
Sí?
URSULA
Una vara, una bona vara de freixa!
SUSAGNA
Que ho faries fort!
URSULA
Jo fos govern! Ja l’adreçaria!… Vés què li ha fet la nostra filla, i què li hem fet nosaltres, pera dir-ne tant mal?
SUSAGNA
Pot-ser no es veritat.
URSULA
Si per tot ens bescanta! A l’Engracieta no li troba sinó tares. I ane mi i an en Joan ens deixa!… Vol desfer-lo, aquest casament, vol desfer-lo. No li convé que’l seu fill prengui estat. Es clar que no li convé! Però se li veu la trampa. Saps per què hi fa la contra?
SUSAGNA
Prou que m’ho penso!
URSULA
Veuràs: casat el noi, ell no podria fer de les seves, com ara.
SUSAGNA
No’l veus? Tot el dia’l passa engorronit a “La Cirera”…
URSULA (interrompent-la)
Ai! En aquella tavernota?
SUSAGNA
… jugant a cartes. Sort que no es donat a la beguda.
URSULA
Ell sí que se’n pot riure!
SUSAGNA
Sí, noia, sí.
URSULA
Té vintiquatre hores de renda cada dia. Qualsevol vagi a la fàbrica! (Se sent la campaneta de la porta de l’escala.) Sembla que truquen…
SUSAGNA
No sé…
URSULA
Veiam. (Se’n va per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA II
La Susagna, sola. Desseguida l’Ursula i en Xalet
SUSAGNA
(després d’un llarg silenci, tot fent mitja i llençant un sospir)
Ai, Senyor!
(Curt silenci. Esbarria’l caliu del braser. Seguidament, per la primera porta de l’esquerra, compareixen, enraonant, en Xalet i l’Ursula.)
ESCENA III
La Susagna, l’Ursula i en Xalet
XALET (entrant)
Hola, Susagna! Vós per aquí?
SUSAGNA
Sí, home. Com anem, Xalet, com anem?
XALET
Ja ho podeu veure: coent i menjant.
SUSAGNA
I l’ofec, com va?
XALET
No hi ha remei!
SUSAGNA
No?
XALET
Si un pogués treure-s vint anys del damunt!…
SUSAGNA
De quina carta us en aneu!
XALET
No hi ha com la joventut!
URSULA
(asseient-se a la vora del braser)
El vostre mal no vol soroll.
XALET
Ah! No. Ni disgustos. Tranquil·litat, noies; tranquil·litat.
URSULA
I bons aliments, eh?
XALET
Àngela!
SUSAGNA
I no us feu donar una mirada pel metge?
XALET
Què saben els metges !
(Se treu la petaca i cargola un cigarret.)
SUSAGNA
Encara que no més sigui pera deturar-lo, el mal.
XALET
S’ha de patir!
URSULA
Voleu callar!
XALET
Ho tinguéssiu vós! (Acabant cl cigarret i acostant-se al braser.) Deixeu-me encendre.
URSULA
Enceneu amb un misto.
XALET
S’ha d’estalviar, dòna! En aquest món no més se té lo que s’estalvia.
(Agafa la paleta, pren caliu del braser i encén.)
URSULA
Sí: recullidor de segó i escampador de farina.
XALET (am la paleta a la mà)
Per què ho dieu això, Ursula?
URSULA
Per què?… Ai! Enceneu, home, enceneu! Mireu que us cau el foc i em cremeu la capsa del braser.
XALET
Oh! Es que no sé per què m’ho dieu…
(Encén el cigarret.)
URSULA
Ai! Aneu, aneu a fer fum a l’infern!
SUSAGNA (girant la cara)
Uf! Quina pudor!
XALET
Que sou delicades!
SUSAGNA
Quin viciot, els homes!
XALET
(tornant el calin al braser i deixant després la paleta damunt de la capsa)
Veieu? Ja està encès. Deixeu-me seure una estona pera escalfar-me, que estic balb.
SUSAGNA (aixecant-se)
Teniu: seieu a la meva cadira.
URSULA
Ja te’n vas?
SUSAGNA (am la mitja a les mans)
Sí, que comença a ser tard.
XALET
Doncs, seiem-hi. (Un cop està assegut a la cadira que 11 ofereix la Susagna.) Apa, Susagna, quina virtut que gasteu!
SUSAGNA (somrient)
Es l’unica renda que tinc.
XALET
Que per molts anys pogueu dir-ho!
SUSAGNA (fent una rialleta)
Gràcies. Ai! Deixa-me’n anar a dalt, que si aquell venia…
XALET
Que encara heu de fer el sopar?
SUSAGNA
Si; però desseguida estarà llest.
XALET
Veieu? Jo estona ha que’l tinc fet. I després diuen si les dones…
URSULA (interrompent-lo)
Vós sí que aviat us ho teniu compost. Com que gairebé tot ho compreu cuit a “La Cirera” . . .
XALET
No més les mongetes hi compro. Ja veureu: per dos que som a casa, no val la pena de coure-n: un s’estalvia carbó.
URSULA
I feina.
XALET
Vaia! Al noi li es igual.
URSULA
Pobre Agustinet! Ell prou s’escarrassa; però vós no’l porteu gens bé.
XALET
Si no puc tractar-lo millor!
URSULA
El dia que’s casi…
XALET (interrompent-la)
Si fa o no fa, anirà com ara. Com que me’n cuidaré jo mateix de la teca…
URSULA
Vós?
XALET
Sí, jo.
URSULA
No: vós, a treballar. O, si no, ja que no voleu fer res…
XALET (am dignitat)
Bé: no m’ho digueu això, Ursula. Jo no us he faltat, enteneu?
URSULA (amb ironia)
No m’heu faltat?
XALET
No.
SUSAGNA
Deixeu-ho córrer.
XALET
Oh! Es que aquesta dòna s’ha pensat una cosa i el tret li sortirà per la culata. Ja us veig les manyes, mestressa.
URSULA
Prou feina teniu per vós.
XALET (amb ironia)
Vosaltres voldrieu que’l noi, un cop casat am l’Engracieta, vingués a viure aquí, en familia…
URSULA
Jo li faria de mare.
XALET (irònicament)
De mare? Ja, ja sé lo que voleu dir!
URSULA
Si ho sabeu, mellor pera vós.
XALET
El noi, casat i tot, no’s mourà del meu costat: això pera que us consti.
URSULA
Ja’n parlarem.
SUSAGNA (tornant a fer mitja)
No us hi enfadeu. Val més que mireu d’arreglar-ho de bé a bé.
XALET (a la Susagna)
Aquesta gent no hi pensen en mi.
SUSAGNA
Sí, que hi pensen.
XALET
No ho volen veure que un hom se fa vell i no té salut pera treballar.
URSULA
Bé jugueu a cartes tot el dia!…
XALET
Pera distreure-m; no més que pera distreure-m.
URSULA
L’home que es bo pel jòc, també ho es pel treball.
XALET
Allò no es treballar: allò es un divertiment.
SUSAGNA (a l’Ursula)
En això té raó.
URSULA
Un divertiment que, pegant cops de puny sobre la taula i fent gestos i crits, us canseu més que un teixidor de volant en un dia.
XALET
Tot cansa en aquest món.
URSULA
Però si en vida de la vostra dòna ja fèieu lo mateix! Pobra Rosaria!
XALET
No es veritat.
URSULA
De jove jove que no aneu a la fàbrica.
SUSAGNA
Oi, que es cert.
XALET
Perquè de jove jove que no gasto salut. Però sempre m’he enginyat pera treure-m un jornalet.
URSULA (amb ironia)
Sí, venent aucells i fent gavies.
XALET
No hagués sigut pel noi!…
URSULA
Excuseu-vos amb el noi! jo’ls coixos els conec asseguts
XALET
Si’ls hi veieu les cames.
SUSAGNA (rient)
Ja’t dic jo d’en Xalet!…
XALET
Si, aneu rient, aneu rient! Com que les coses van tant bé !…
URSULA
I per què us excuseu amb el noi?
XALET
Perquè, aixís que va ser una mica espigat, va començar que no li agradava veure tants aucells engaviats, a casa, i… pare, això, i pare, allò, va pregar-me tant i tant, que a l’ultim vaig desfer-me’n, d’aquelles bestioles.
SUSAGNA
Per què?
XALET
Que no us ho dic? Perquè l’Agustí no’m callava mai. I que’m deia unes expressions que semblaven sentencies! Res: s’havia fixat que’l nostre pis era una presó i jo l’escarceller. Màximes, sabeu? I pera donar-li gust…
URSULA
Vàreu deixar anar els aucells.
XALET
No: me’ls vaig vendre.
SUSAGNA
Pobrets !
XALET
Ja veieu quin sacrifici! I a fe que ja tenia’l negoci arrencat. D’aquí ’m ve aquesta gran afició a jugar a cartes. (Cambiant de to.) Però, tornem, tornem a lo que us deia de primer.
URSULA
Què’m dèieu?
XALET
Que vosaltres no hi penseu en mi: tant se us endona. Si poguéssiu, me deixarien plantat al mig del carrer.
URSULA
I ara! Què us empatolleu?
XALET
Estès a la vostra mà! O bé’m tancarieu a l’Hospici.
URSULA (indignada)
Nosaltres!
XALET
Però us-e les haureu d’espinyar, perquè’l noi m’estima.
URSULA
Massa, us estima!
XALET
I no’m deixarà abandonat a mans mercenàries.
URSULA
Ai, que parleu fi!
XALET
Més que vós!
URSULA
Ja ho veig, ja. D’ençà que us tracteu amb el senyoriu de “La Cirera”…
SUSAGNA (suplicant)
Vaja, Ursula…
XALET
La vostra filla vindrà a estar-se am mi.
URSULA
La noia no’s mourà del meu costat.
XALET
Doncs se desfarà’l casament.
URSULA
No: el casament no’s desfarà, perquè tot pot arreglar-se.
XALET
Jo estic sol; vosaltres sou tres; i com que l’home, en tot i per tot, té la dreta, no hi ha més: a mi, com pare del nuvi, me toca ser el preferit.
URSULA
VÓS també podeu venir a viure aquí.
SUSAGNA
Es lo mellor que podríeu fer.
XALET
Aquí, jo?
URSULA
Sí. D’aquesta manera estalviaríem un lloguer, i encara més; que allà on mengen quatre…
XALET (interrompent-la)
Els altres dejunen.
URSULA
Poca-solta!
SUSAGNA (rient)
Que es de la broma!
XALET
Ui, ui! Que n’aneu d’errada de comptes!
URSULA
Vós sí que n’aneu d’errat! Malgastador, més que malgastador!
XALET
L’estalviadora!… Veiam, ensenyeu-me la llibreta de la “Caixa d’Estalvis”.
URSULA
Aneu, home, aneu!
SüSAGNA
Ai! Cada casa es un món!
XALET
I cada rejola un poble.
URSULA
Carrincló!…
XALET
Que us veig bé, mestressa!
URSULA
I vós voldreu portar el traç de la casa?
XALET
Vaia! Per què no? El noi i l’Engracieta, a la fàbrica; jo, a la cuina i a tenir el pis ben endreçat.
URSULA
Fugiu, el pulit!…
XALET
Aparteu-vos, la pulida!…
SUSAGNA (rient)
Ai, Senyor! Encara’m fareu riure!
XALET
N’hi ha pera fer una comèdia, de nosaltres. Oi, Susagna?
SUSAGNA (anant-se’n)
Teniu raó, Vaja, adéu, adéu.
XALET
Endavant, doncs.
URSULA (a la Susagna)
Espera, que vindré a tancar la porta.
SUSAGNA (anant-se’n tot fent mitja)
No us hi encaparreu, Xalet.
XALET
No tingueu por, dòna.
(L’Ursula i la Susagna desapareixen per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA IV
En Xalet, sol. Aviat l’Ursula
(En Xalet se treu una carta de la butxaca del gec i la mira una estona; després se la desa i torna a encendre’l cigarret en el caliu del braser. Seguidament entra l’Ursula, tota sofocada.)
ESCENA V
En Xalet i l’Ursula
URSULA
Quina manera d’afrontar-me davant de la gent!
XALET
Jo?
URSULA (agafant el gec apedaçat)
Vós, sí, vós!
XALET
Ara sí que m’heu mort!
URSULA.
(plegant nerviosament el gec)
Vés què pensarà la Susagna!
XALET (aixecant-se)
Bé, veureu, Ursula…
URSULA
Espereu-vos, que ja vinc.
(Se’n va per la porta de la dreta del costat de l’arcova, enduent-se’n el gec.)
XALET (tornant a seure)
Pot-ser sí que encara voldrà tenir raó! (Curt silenci.) N’hi ha un tip de les dones! (Tot fumant.) Ja he fet bé de no tornar-me a casar.
(Torna l’UrsuIa.)
URSULA
Vaia, esteu content?
XALET
Jo? Per què?
URSULA
No’n teniu prou am bescantar-nos del darrera, que’ns heu de mortificar a casa mateix i davant de persones extranyes?
XALET
Jo no us bescanto ni us mortifico per res.
URSULA
Encara ho negareu?
XALET
Es clar que sí!
URSULA
I, doncs, per què dieu tant mal de la noia?
XALET
Jo no’n dic mal de la vostra filla: això m’ho lleven.
URSULA
Us ho lleven? Que us penseu que no ho sé?
XALET
Sí, escolteu-vos a la gent…
URSULA
I lo que dieu a l’Agustinet? També ho desmentireu ?
XALET
Què li dic?
URSULA
Li aconselleu que no’s casi, que la deixi, a l’Engracieta… Pobra! Ara que l’estima tant!
XALET
Tampoc es veritat!
URSULA
Cara-groixut, més que cara-groixut!
XALET
Ei! No’m trenqueu el respecte!
URSULA
Poca-pena !
XALET (amb enfasi)
Jo, an el noi, no més li faig avinent que s’hi pensi bé en casar-se… que no hi vagi de boig. Avui dia’ls pobres s’hi han de mirar molt a posar boques en el món! Els queviures costen un ull de la cara; els lloguers de les cases, com més va més s’apugen: les necessitats creixen. Vet-aquí lo que jo li dic. La meva obligació es avisar-lo, fer-li obrir els ulls, donar-li bons consells. Per això li sóc pare!
URSULA
Vaia un pare!
XALET
Aviat es fet un casament. De primer tot són alegries: sembla que no s’hagi de pondre mai el sol. Després, després vénen les penes.
URSULA
Vós rai! No us posareu cap pedra al fetge.
XALET
Si no me l’hi poso jo, se l’hi pot posar el noi. Jo’l previnc.
URSULA
Vós penseu com aquell: primer jo, després jo i sempre jo. Sou el pare conveniències.
XALET
El pare pedaç, voleu dir.
URSULA
No ho sé lo que sou!
XALET
Bé, veureu: encara, enraonant, enraonant, ens entrebancaríem de paraules, i a mi, pera que us consti, no’m convenen els disgustos.
URSULA (amb ironia)
Pobret!
XALET
Jo he vingut…
URSULA (interrompent-lo)
Pera moure raons.
XALET (am dignitat)
No. Jo he vingut pera entregar-vos aquesta carta, que han enviat pera’l noi. Quan vingui, feu-li a mans. Que no’s queda a sopar am vosaltres avui l’Agustinet?
URSULA
Que no ho sabeu de cada dissabte i cada diumenge?
XALET
Jo ho pregunto, dòna.
URSULA
Doneu-me, doneu-me la carta,
XALET (treient-se-la de la butxaca)
Teniu! Quin urc!
URSULA
Val més que…
XALET
No us en distregueu, que m’han dit que duia pressa.
URSULA
Vaja, cançoner!
XALET (entregant-li la carta)
Teniu.
URSULA
(deixant la carta damunt de la calaixera)
Quin home!
XALET
Sent aixís…
URSULA
Que us en aneu ja?
XALET
Sí. Que us-e sap greu?
URSULA
Ai, molt! Tant bona companyia!
XALET (anant-se’n)
Gràcies per la finesa.
URSULA
Ah!
XALET (girant-se)
Digueu.
URSULA
Quan us vagui, feu-vos un sacsó a la llengua.
XALET (fent el desentès)
Per què, Ursula?
URSULA
Perquè la teniu un xic llarga i verinosa.
XALET
Vós voleu que m’enfadi i no ho lograreu. Tinc molta corretja!
URSULA
No’l desfareu, no, el casament.
XALET
Jo? A vós us han entavanat
URSULA (am vivesa)
I, doncs, per què dieu per tot que la noia no serà bona pera portar una casa? Per què dieu que es una lleminera i que té’l cap ple de pardalets?
XALET
Jo no he dit mai semblant cosa!
URSULA (acostant-s’hi)
I lo que us empatolleu de mi i d’en Joan?
XALET
Tampoc es cert. Bé: de vós sí que n’he dit.
URSULA
Què?
XALET (amb enfasi)
Re: que sou molt prudenta.
URSULA
Tant com la vostra dòna, al cel siga.
XALET (dignament)
No retreieu els morts! I justament la meva dòna! No us hi podeu comparar en res… Pobreta !
URSULA
Teniu raó! Va ser una martira aprop vostre! La vau fer consumir!
XALET (molestat)
Què sabeu vós!
(Se sent la campaneta.)
URSULA
Calleu, calleu, que truquen.
XALET
Jo me’n vaig, doncs.
URSULA (deturant-lo)
Espereu-vos una mica.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA VI
En Xalet, sol. Desseguida l’Ursula, en Joan i en Valeri
XALET (després d’un curt silenci)
Ai, ai! Quina sogra tindràs, fill meu! Quina sogra! (Fa un altre cigarret. Se senten enraonaments en l’interior). Si jo no vigilés!…(Encén el cigarret. Tornen a sentir-se enraonaments, compareixent per a primera porta de l’esquerra en Joan i en Valeri, acompanyats de l’Ursula. Els dos primers vénen molt tristos i aclaparats. Porten tapaboques. Va vesprejant.)
ESCENA VII
En Xalet, l’Ursula, en Joan i en Valeri
URSULA (desde dins)
Entreu, entreu aquí a la sala, que hi ha’l pare de l’Agustinet.
JOAN
Ah! Sí?
URSULA
Estones ha que s’espera. Veniu, que us escalfareu.
JOAN (entrant, moll trist)
Hola, Xalet.
XALET
Hola, nois! Ja hem plegat?
JOAN
Sí: ara…
XALET
Vosaltres rai, que n’heu tocat de calents!
URSULA (amb ironia)
També’n tocareu vós!
XALET (comprenent l’intenció)
Vaia! (An en Joan i an en Valeri.) Que tal? Porteu gaire fred?
VALERI (concentrat)
Jo’n sento molt!
XALET (oferint-li la seva cadira)
Doncs, apa, home: escalfeu-vos!
VALERI
No; gràcies.
XALET
Mireu que hi ha un bon braser…
URSULA
Sí, escalfa-t, Valeri.
VALERI
No, no vui acostar-m’hi al foc.
XALET
Si aneu tot arraulit i am les ales caigudes!
JOAN
Oh! Es que estem cansats. Oi, Valeri?
VALERI (maquinalment)
Sí.
XALET
Justament avui que es dissabte i no heu treballat tant com els altres dies?
JOAN
Portem el cansament de tota la setmana.
XALET
Ah! També es cert.
URSULA
Que us penseu que fan com vós?
XALET
Jo porto’l tràngol d’una família. Els tinguessiu, els meus tràfecs.
URSULA
Vós?… Prou heu trobat la posició!
XALET
I l’equilibrí.
JOAN (treient-se’l tapaboques)
Si, sí, Xalet.
XALET
No ho sé, pobra gent! Bé: ens en anirem a sopar.
URSULA
Aneu, aneu.
XALET
Recordeu-vos d’aquella carta.
URSULA
No passeu ansia.
XALET
Vaja, nois, que us hi conserveu.
JOAN
Am salut.
VALERI
Bona nit.
URSULA
Anem, que jo encara tinc el sopar per fer.
XALET
Apa, doncs, doneu-vos brasa.
URSULA
Passeu, passeu!
(L’Ursula ien Xalet desapareixen per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA VIII
En Joan i en Valeri
(Se queden com petrificats, mirant-se l’un a l’altre. Llarc silenci.)
JOAN
(anant a seure al volt del braser)
Ara sí que tinc fred! (En Valeri no’s mou del mateix lloc, brandant el cap.) Valeri.
VALERI
Què vols?
JOAN
Vine aquí, que t’escalfaràs!
VALERI (anat-se’n)
No. Deixa-m!
JOAN (am sentiment)
No te’n vagis, home!
VALERI
Aquella deu esperar-me.
JOAN
Vine, una estona. Ja te n’aniras desseguida. (Suplicant.) Vine!…
VALERI (am gran dolor)
Com m’ho faig? Com li dic?… D’on trec les paraules dolces pera aconsolar-la?
JOAN
I jo? Vine!… Ajudem-nos l’un a l’altre. Pensem, rumiem! Vine aquí, al costat meu!…
VALERI
Quin esglai tindrà la dòna quan sàpiga… (L’escena va enfosquint-se.)
JOAN
I l’Ursula? Despatxats! Tots dos despatxats!
VALERI
Pobres de nosaltres!
JOAN
Calla, calla!…
(Compareix Ursula, amb un quinqué, encès.)
ESCENA IX
Els mateixos, més l’Ursula
URSULA
Estaveu a les fosques…
JOAN
No hi fa res.
(L’Ursula deixa’l llum damunt de la calaixera i se n’entorna per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA X
Els mateixos, menys l’Ursula
JOAN (en veu baixa)
Despatxats! Quin mal cor! No tenen consideració!
VALERi (plorant)
Jo, jo, que’m quedo a la miseria! Tant vell!
JOAN (am ràbia concentrada)
Això està mal fet! Uns treballadors com nosaltres! Ah! Aquest hereu! Mai m’havia agradat! Son pare no era tant dolent!
VALERI
No, que no ho era tant!
JOAN
I quina escombrada, el murri! Ni’ns ha donat una setmana de temps!
VALERI
No cridis!
JOAN
Quants som els despatxats?
VALERI
Tots els filadors més antics de la casa.
JOAN
Tots! D’un plegat!… Tants anys que hi treballava!
VALERI
I jo!
JOAN
Quin mal cor!
VALERI
Am tants milions d’estrelles que hi ha al cel…
JOAN (interrompent-lo)
Deixa-t d’estrelles!
VALERI
… ja hi pots mirar, que no hi trobaràs la meva!
JOAN
Per què?
VALERI (am gravetat)
La meva es morta!
JOAN
Sí: vés pensant en el cel!
(Curt silenci.)
VALERI
Jo me’n vaig, que aquella deu estar amb ansia.
JOAN (aixecant-se)
No. Espera-t. (Agafant-lo pel braç.) Espera-t, home!
VALERI
Què vols?
JOAN
Ajuda-m a dir-ho a l’Ursula!
VALERI
Vine a ajudar-me tu, també… i baixo desseguida.
JOAN
No: ara ja ets aquí. Després jo vindré am tu. Apa, pensa paraules dolces!
VALERI
No’n trobo cap!
JOAN
Rumiem!
VALERI
Pobra Susagna!
JOAN
Quin trastorn hi haurà avui en aquesta casa! Tant feliç que anava a ser, ara que la noia…
VALERI
I nosaltres, que no tenim ningú?
JOAN
Ont anem! On vaig a demanar feina?
VALERI
Això! On anem?
JOAN
Valdria més…
VALERI
Valdria més que’ns matessin!
JOAN
No! No parlis de morir! Jo vui viure! No’m dono, encara!
(Se sent la campaneta interior.)
VALERI
Sents? Hi deu haver la dòna.
JOAN (en ven molt baixa)
Apa, doncs, rumia! Cuita, rumia, tu que tens més conformació que jo!
VALERI
No’n trobo avui, de paraules dolces.
JOAN
Ajuda-m! Apa!
VALERI
No puc!…
(Entren l’Ursula i la Susagna.)
ESCENA XI
Els mateixos, més l’Ursula i la Susagna
URSULA (entrant)
Sí, entra, que es aquí.
SUSAGNA (al veure an en Valeri)
Vaja, home!
VALERI
Ja vinc. Comença a passar.
SUSAGNA
Com es que has trigat tant?
VALERI (amb esforç)
M’he entretingut amb aquest.
SUSAGNA
Jo estava amb ànsia.
JOAN
Vés, vés, Susagna, que ja puja desseguida en Valeri.
YALERI
Si, passa endavant, que ja vinc.
SUSAGNA
Ja tornaràs… Anem, que’l sopar es a taula.
URSULA
Que has enllestit depressa!
JOAN
Vine, Valeri, que acabarem de parlar d’allò.
VALERI
Deixem-ho pera després.
JOAN
Vine, home!
SUSAGNA
Però si desseguida torna! Apa, que la vianda’s refreda.
VALERI
Vine tu am nosaltres, que’n tractarem a casa tot sopant.
SUSAGNA
Sembleu carn i ungla. No us deixarien mai. (Agafant-lo pel braç.) Apa, apa, Valeri.
VALERI
No’m toquis!…
SUSAGNA
I ara! Com tremoles!
VALERI (anant-se’n)
Tinc fred!
SUSAGNA
Correu, que glaça! Vaja: bona nit, i bon profit.
URSULA
Bona nit. Si’n voleu del nostre, no haureu de pujar escales.
SUSAGNA
Gràcies.
(La Susagna i en Valeri desapareixen per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula’s queda mirant-los com se’n van.)
ESCENA XII
L’Ursula i en Joan
URSULA (desprès d’un curt silenci)
Què té en Valeri?
JOAN
Res… Es molt fredolic.
URSULA
Sembla que n’hi passa alguna.
JOAN (anant a seure al volt del braser)
No.
URSULA
I, doncs, per què li deies que no se n’anés tant aviat?
JOAN (jugant am la paleta)
Oh!… Perquè teniem una discussió… per sóbres lo de la feina… per sóbres…
URSULA (interrompent-lo)
Sí, sí: coses vostres.
JOAN
I ell toçut am la seva…
URSULA
Bé es prou tractable en Valeri.
JOAN
Ah, si, perxò! Però devegades un se fixa malament, saps?, i s’enlaira que no se n’adona.
URSULA
Quin parell n’hi ha de vosaltres dos!
JOAN
Ens avenim molt, no’t pensis…
URSULA
Més que la gana i el pa. (Camhiant de to,) Vaja, porta, porta la setmanada.
JOAN (sentint-se cor -ferit)
La setmanada?
URSULA
No me l’has donada, no.
JOAN
Ja ho sé…
(Curt silenci.)
URSULA
Apa, que tinc feina. (En Joan queda com entontit, coordinant idees, no gosant dir res. Curt silenci.) Vaja, home, enllesteix.
JOAN (maquinalment)
La setmanada?
URSULA
I ara! Que’t sol venir?
JOAN
(després d’un gran esforç, donant-li cinc duros en peça)
Té. (L’Ursula desa els diners a la calaixera.) La darrera!
URSULA (girant-se impulsivament)
Eh ?… Què dius! La darrera?
JOAN
(asseient-se, adolorit, i quedant amb el cap baix entre les mans)
Si! Sí!
URSULA
(am veu glaçada i tremolosa)
Però, Joan!… Aquesta es la darrera setmanada?
JOAN (sanglotant)
La darrera!
URSULA
Que pot-ser t’han despatxat ?
JOAN (plorant)
Si! Sí!
URSULA (cor-presa)
Per què?… Què has fet? Que t’has disputat amb el contramestre?
JOAN (barbotejant)
No! No!
URSULA
Que has tingut una hora tonta en el treball? Que no hi ha feina?
JOAN
Tampoc! Tampoc!
URSULA (amorosint-lo)
I, doncs? Digues!… Per què t’han despatxat? Respon-me!…
JOAN
(mirant-la fit a fit i posant-se a plorar convulsivament)
Que no ho veus? Que no ho veus per què? (Senyalant-se’l cap i tol el cos.) Mira!
URSULA (aturdida)
Sí!
JOAN
Guaita aquests cabells, i aquest cos.
URSULA (esglaiada)
Déu meu!
JOAN (am desesperació)
Sóc vell! Sóc vell, Ursula!
URSULA
Pobres de nosaltres!
JOAN
Per què’ns hi deixen arribar a la nostra edat!
(L’Ursula, amb el cap baix i les mans a la cara, tota arraulida, se posa a plorar silenciosament. En Joan, del tot aclaparat, s’aixeca i va, pantejant, a plorar de cara a la paret del fons. Llarc silenci.)
URSULA (cambiant de to)
I en Valeri?
JOAN
També!
URSULA
No més a vosaltres dos us han despedit?
JOAN
(girant-se, tot aixugant-se’ls ulls)
No… Tots els filadors més antics de la casa.
URSULA
Tots?
JOAN (desesperat)
No n’ha quedat ni un! Ja ha arribat pera nosaltres l’hivern!
URSULA
Joan!…
JOAN
Ja hem fet la nostra servitut! Som el rebuig de la vida!
URSULA (acostant-s’hi)
No!
JOAN
Trenta cinc anys fets que hi treballava en aquesta fàbrica!
URSULA (am veu melosa)
No’t desesperis am tanta de manera! En una altra casa te’n donaran, de feina. Quan Déu tanca una porta, n’obre una altra.
JOAN
Tot està tancat i barrat pera nosaltres!
URSULA
No hi fa res! Se truca, se demana!
JOAN
No hi senten!
IIRSULA
Se truca més fort!
JOAN
No hi volen sentir! Ningú’n vol de vells!
URSULA
Si tu no ho ets encara! Ni jo…
JOAN (interrompent-la)
No que no’n sóc! Jo no m’he castigat la salut en calaverades. Sempre he portat una bona vida; he sigut el més bo dels homes i el mellor dels pares. He fet una joventut reposada, estimant-te a tu, solament a tu!
URSULA
Raó de més!
JOAN
Però tinc els cabells blancs i la cara plena d’arrugues! Porto les set creus al damunt!
URSULA (abraçant-lo i amorosint-lo)
Vaja, home, no t’ho prenguis aixis!
JOAN
Amb el cor sóc jove, més jove que ningú!
URSULA
I, doncs?…
JOAN (interrompent-la)
No’m valdrà: enlloc m’escoltaran quan me vegin!… Com l’anyoraré’l treball!
URSULA
Sí, home, sí, que t’escoltaran!
JOAN
Tant feliços que anàvem a ser am l’Engracieta i l’Agustinet! Pobrets! Quan sàpiguen la meva desgracia!
URSULA
I per què no n’hem de ser, de feliços?
JOAN
Quan ells s’enterin de lo que’m passa!…
URSULA
Que aviat t’espantes!
JOAN
A mi mai m’havia fet por l’hivern; però ara sí que me’n fa!
URSULA
No hi pensis.
JOAN (abraçant-la, tremolant)
Quin fred! Quina mena de fred! Estima-m, Ursula, estima-m!
URSULA
Sí, que t’estimo!
JOAN
(estrenyent-la fort contra’l seu pit)
Com en la joventut! Estima-m com allavores!
URSULA
Més i tot que allavores!
JOAN
I no’ns espantem! Que l’Engracieta no’ns vegi mai apesarats ni desvalguts.
URSULA
I l’Agustinet tampoc.
JOAN
Tampoc. Però no’ls diguem res, per ara. Esperem demà.
URSULA
No: diguem-los-ho desseguida.
JOAN
Espera, espera…
URSULA (somrient)
Si també hauran de saber-bo!
JOAN
Ja’ls ho direm demà. Preparem-los, de primer.
URSULA
Sí, sí.
JOAN (am gran prec)
Guia-m, Ursula!
URSULA (am veu plorosa)
Joan!
JOAN
Guia-m!
(Queden abraçats una bona estona. Seguidament se sent en l’interior la veu dolça i frescal de l’Engracieta, que ve cantant.)
ESCENA XIII
Els mateixos, més l’Engracieta
(Ve abrigada amb un mocador de llana, de color de cendra. Entra joiosament per la primera porta de l’esquerra.)
ENGRACIETA
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc,
que ésser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(Al sentir-la, l’Ursula i en Joan se deslliguen dels braços, dissimulant llur desconsol.)
JOAN (somrient)
Engracieta!…
ENGRACIETA (sorpresa)
Ai, ai! Què tenieu? Que ploràveu?
JOAN (mirant-la encisat)
No, no. Parlàvem de tu.
ENGRACIETA
I jo us faig plorar?
JOAN (fent una rialleta)
No, filla meva.
ENGRACIETA
Alegria! Visca l’alegria, pare!
JOAN (completament embadalit)
Canta, canta aquella cançó tant bonica I
ENGRACIETA
No la sé tota.
JOAN
Aquell troç d’ara mateix… Canta-l!… Que m’agrada sentir-te!
ENGRACIETA
Ui, que esteu de broma! I jo’m pensava que ploràveu!
JOAN
Era d’alegria.
ENGRACIETA
De debò?
JOAN
Sí, Engracieta maca!
ENGRACIETA
Doncs, visca l’alegría!
JOAN
Canta, canta aquella cançó!
ENGRACIETA
No la refilo bé, encara.
JOAN
Sí que la refiles…
ENGRACIETA (interrompent-lo, rient)
Ja us-e la cantaré una altra hora.
JOAN
Canta!…
ENGRACIETA
Teniu, mare. (Entregant-li dotze pessetes.)
URSULA
Bona minyona.
(Desa les monedes a la calaixera.)
ENGRACIETA
(tocant-la sota l’aixella mentres obre’l calaix)
Ui, la meva mareta!
URSULA (girant-se vivament)
Està, bojota, que’m fas pessigolles!
JOAN
(mirant, encantat, a l’Engracieta)
Canta, canta…
ENGRACIETA
Ai, renoi del pare! Que està de gresca!
JOAN
Si… si…
ENGRACIETA (anant-se’n)
Alegria!… Alegria!…
URSULA
On vas?
ENGRACIETA
A mudar-me la roba.
URSULA
Vés, vés.
ENGRACIETA
(desapareix, tot cantant, per la porta de la dreta del costat de l’arcova:)
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc,
que esser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(En Joan queda embadalit i am la cara tràgicament enriallada.)
ESCENA XIV
L’Ursula i en Joan
JOAN (després d’un llarc silenci)
Que es alegroia!
URSULA
Que es feliça!
JOAN
Quina cançó més bonica canta!
URSULA
Ditxosa d’ella!
(Compareix l’Agustí per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XV
Els mateixos, més l’Agustí
AGUSTÍ (entrant)
On sou? Que no hi ha ningú?
URSULA
Ah! Tu, Agustinet?
AGUSTÍ
Bona nit.
JOAN
Bona nit i bona hora.
AGUSTÍ
Us heu deixat la porta de l’escala oberta.
URSULA
Ai! Té raó.
AGUSTÍ
Que tal, Joan? Ja hem plegat, per avui?
JOAN
Sí… I tu també, eh?
AGUSTÍ
Ara mateix. Ni tampoc he tingut temps d’anar a la barberia. Bé: ja hi aniré demà dematí.
URSULA
(donant-li la carta que ha deixat en Xalet)
Té, Agustinet: ton pare ha deixat aquesta carta pera tu.
AGUSTÍ (mirant el sobre-escrit)
Ah! Deu ser d’en Pepet de Manlleu! El pare mateix l’ha portada?
URSULA
Sí. No fa gaire que se n’ha anat.
AGUSTÍ
Bé ha sigut prou diligent. Veiam.
(Desclou la carta i la llegeix a la claror del quinqué.)
JOAN (signant a l’Ursula que calli)
Eh?
URSULA
(en veu baixa, indicant silenci)
Sí.
JOAN (després d’una estona)
Apa, vés pel sopar.
URSULA
Desseguida.
AGUSTÍ
(deixant de llegir i posant-se la carta a la butxaca)
Està bé. Ah! Mireu: expressions d’en Pepet.
URSULA
Gràcies. Torna-les-hi.
JOAN
Quan li escriguis.
AGUSTÍ
Sereu servits.
JOAN
Què diu, què diu, si’s pot saber, aquell noi? Estan bons ells i els de casa seva?
AGUSTÍ
M’escriu que segueixen bé… i que són un més a la colla.
URSULA
Un altre fill?
AGUSTÍ
Sí. Un nen. Me convida a bateig.
JOAN
Que hi aniràs?
AGUSTÍ (rient)
No caldria sinó!
URSULA (cambiant de to)
Bé: que tens molta gana?
AGUSTÍ
Sí, que’n porto avui. Com que a dinar no he menjat gaire…
URSULA (interrompent-lo)
I que tens de menjar, tu també! Jo no sé com es fet el teu pare.
AGUSTÍ
Que es culpa seva que jo…
URSULA (interrompent-lo)
Què sap ell de guisar!
AGUSTÍ
Sí que’n sap. Volgués mirar-s’hi!
URSULA
Com vols que s’hi miri si tot el dia’l passa jugant a cartes? Es clar: s’entreté tant en aquella tavernota, que després tot són presses. I tu ho pagues. No entenc per què no us en heu anat a dispesa.
AGUSTÍ
Ell no ho ha volgut mai.
URSULA
Am mi no manaria.
AGUSTÍ
Què voleu fer-hi? Ja s’acabarà aviat.
URSULA (prudentment)
No pas si te l’escoltes massa.
AGUSTÍ
Per què ho dieu?
URSULA
Oh! Perquè… Ja’n parlarem una altra hora.
AGUSTÍ
Expliqueu-vos.
URSULA (no gosant-ho dir)
Es que ton pare…
AGUSTÍ (interrompent-la)
Dispenseu-li tot. Es molt bo: creieu-me.
JOAN (am convicció)
Sí, que es un bon home.
AGUSTÍ
La gent anys ha que li té mania perquè veu que no va a la fàbrica, i es que ell no pot treballar. Deixeu que diguin els altres.
JOAN
Jo sempre he estat en que ton parc no es resistent.
AGUSTÍ
No, que no ho es.
URSULA
Sí, però vès qui les fa callar les males llengües!…
AGUSTÍ (amablement)
Vaja, no’n parlem més. I l’Engracieta?
URSULA
Ja ve: es a mudar-se una mica. Apa: vaig a enllestir cl sopar.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XVI
En Joan i l’Agustí
JOAN
(anant a seure a la vora del braser)
Vine, vine, Agustinet, aquí a la vora del braser.
AGUSTÍ
(s’hí acosta i s’asseu d’esquena a la dreta)
Se comença a deixar sentir, l’hivern; no trobeu?
JOAN
Avui rai, encara!
AGUSTÍ
Doncs jo he tingut fred!
(Esbarria’l caliu del braser. Curt silenci i cambi de to.)
JOAN
Sí que has plegat tard!
AGUSTÍ
Als ajustadors no’ns fixen les hores… M’han fet cambiar el torrió d’una màquina.
JOAN
No hi ha com nosaltres els de la filatura.
AGUSTÍ
Pitjor air, que, quan ja plegava, vaig haver de mudar una roda de cadell! I com que pera fer aquesta operació s’ha de desmontar tota la llanterna, no us dic res de lo que us entreté!
JOAN (sospirant)
Es un matament!
AGUSTÍ
I diumenge passat, que ni vaig fer un quart de festa?
JOAN
Tens raó. No vas dir que havies tingut de nivellar els cavallets d’una altra màquina?
AGUSTÍ
Això mateix. Els que som setmanals, ja se sap.
JOAN
Heu d’estar sempre a disposició del treball.
AGUSTÍ
Vaia! (Cambi de to.) I què tal: hi ha feina seguida a la vostra fàbrica?
JOAN (amb esforç)
S’aguanta, per ara.
AGUSTÍ
A la nostra no massa. Me sembla, segons veus, que dissabte que ve s’afluixaran de gent.
JOAN (aclaparat)
De debò?
AGUSTÍ
Aixís he sentit que ho deien. I es llàstima, perquè hi ha filador que, vaja, encara que les mudades avui no’s paguen gaire…
JOAN (interrompent-lo)
Que es trista la vida de l’obrer!
AGUSTÍ
Molt!
JOAN
Sempre s’ha d’estar am l’ai al cor!
AGUSTÍ
Sempre!
JOAN (amb intenció)
Si jo tingués el teu saber…
AGUSTÍ
Què voleu dir?
JOAN
Si jo sabia de lletra i hagués llegit tants llibres com tu…
AGUSTÍ
Què farieu?
JOAN (amb esforç)
No ho sé… Si un pogués tornar a ser jove!…
AGUSTÍ
No sou pas tant vell com això!…
JOAN (am vivesa)
No, que no ho sóc!
URSULA (desde dins)
Joan!
JOAN
Me sembla que aquella’m crida.
AGUSTÍ
Sí, que us demana.
JOAN (sentenciós)
No més s’hi pot ser una vegada al món.
URSULA (desde dins)
Joan!
JOAN
Veiam què deu volguer.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XVII
L’Agustí, sol. Aviat l’Engracieta
(L’Agustí se queda tot extranyat. Se treu un llibre d’una butxaca del gec i se posa a llegir-lo. Desprès d’un llarc silenci, compareix l’Engracieta, una mica mudada. Al veure a l’Agustí, llegint, va poc a poc de puntetes, i li tapa’ls ulls am les mans.)
ENGRACiETA (estrafent la veu)
Ah!
AGUSTÍ (rient)
Quin espant!
ENGRACIETA
Qui sóc?
AGUSTÍ
Oh! Espera.
ENGRACIETA
(fent la veu més fosca que de primer)
Qui sóc? Digues: qui sóc?
AGUSTÍ
Qui ets? Qui ets?
ENGRACIETA
Te dónes?
AGUSTÍ
No.
ENGRACIETA
Qui soc?.
AGUSTÍ (fent una rialleta)
Ja’t dic jo de xicota!..
ENGRACIETA
Te dones?
AGUSTÍ
Però que no saps, tonta, que’ls meus ulls ja les coneixen les teves mans? Engracieta…Vaja, prou, Engracieta.
ENGRACIETA
(retirant les mans, posant-se a riure i fent la veu natural)
Que sóc beneitona, oi?
AGUSTÍ
Aixís m’agrades, que’t coneguis.
ENGRACIETA (donant-li un cop)
Vés! Te menjaria a petons!
AGUSTÍ
Apa, si t’atreveixes!
ENGRACIETA
El ganassa! Encara ho pendria!
AGUSTÍ (am somriure trist)
Per què no?
ENGRACIETA
L’aviciat! (Curt silenci i cambi de to.) Que estàs de mal humor?
AGUSTÍ
Una mica.
ENGRACIETA
Per què?
AGUSTÍ
No fa gaire que he presenciat un quadro molt desconsolador.
ENGRACIETA (amb ansietat)
Una desgracia?
AGUSTÍ
He vist la viuda d’en Ramon… Saps aquell pobre xicot que dies endarrera va morir tisic?
ENGRACIETA
Sí.
AGUSTÍ
Doncs l’he vista aprop de la fàbrica, am tres fills, vestidets de dol com ella… Justament avui li hem fet una capta.
ENGRACIETA
Pobra noia! Tant desgraciada, a la flor de la joventut!
AGUSTÍ
Gregues que m’ha enternit. M’ha fet pensar més! M’he recordat molt de tu!
ENGRACIETA (somrient agraïda)
De debò?
AGUSTÍ
No’m sé esvair aquest pensament! (Curt silenci i cambi de to.) Me fa una por casar-me!
ENGRACIETA (molt sorpresa)
Què dius!
AGUSTÍ (en veu baixa i grave)
Com més m’hi vaig acostant, més m’espanto.
ENGRACIETA
Que no m’estimes, pot-ser?
AGUSTÍ
Sí, que t’estimo!
ENGRACIETA
I doncs?
AGUSTÍ
Si un cop casats jo’m moria, i et deixés, com en Ramon a la seva dòna, am tres fills ?
ENGRACIETA
No hi pensem en aquestes tragèdies.
AGUSTÍ
S’hi ha de pensar.
ENGRACIETA
Si tot-hom reflexionés…
AGUSTÍ
Sí, sí; no reflexionis…
ENGRACIETA
Morir tu!… No, no! Val més que de primer me toqui a mi!
AGUSTÍ
Pobres criatures! Me sembla que encara les veig, amb aquells ullets plens de tendresa i d’ignocencia!
ENGRACIETA
Que devien ser bufones!
AGUSTÍ
Pobretes!
ENGRACIETA
Que ha de ser trist no tenir pare!
AGUSTÍ
No sé què hi venim a fer, els pobres, en aquest món!
ENGRACIETA
Vaja, prou… Distreu-te’n, Agustí. Aixeca’l cap i mira-m. Agustí!… Que no’m sents? Mira-m, home! No vui que ho estiguis, de mal humor! (Tocant-li la cara.) Vaja, alegra-t, cor meu, alegra-t!
AGUSTÍ (mirant-la embadalit)
Que ets bona!
ENGRACIETA (escarnint-lo)
Que ets bona! Am quin sentiment ho dius! (Rient.) Sembla que ploris.
AGUSTÍ (aixecant-se)
Tu plores.
ENGRACIETA
Jo? No…
AGUSTÍ (agafant-li’l cap)
Quines dugués llàgrimes te cauen!…
ENGRACIETA
Són d’alegria.
AGUSTÍ
Que no.
ENGRACIETA
(dolçament abaixant els ulls)
Són d’amor.
AGUSTÍ (abraçant-la)
Que ets maca avui!
ENGRACIETA
Avui no més?
AGUSTÍ
Sempre t’hi trobo; però en aquest moment te veig més hermosa que mai, amb aquest agre-dolç d’alegria i de tristesa en els teus ulls.
ENGRACIETA
Encara hi penses en aquelles criatures?
AGUSTÍ
Sí, que lli penso.
ENGRACIETA
(rient, no gosant-ho dir)
Que t’agradaria ser pare?
AGUSTÍ (am convicció)
Molt!
ENGRACIETA (am tendresa)
Te’ls estimaries força’ls nostres fills?
AGUSTÍ
Am tota l’ànima!
ENGRACIETA (rient)
Més que a mi?
AGUSTÍ (somrient)
Quina pregunta!
ENGRACIETA (seriosa)
I si, per desgracia, no’n tinguessim?
AGUSTÍ
Me sabria molt greu! Me semblaria que tu ets un roser sense flors!
ENGRACIETA (am dolor)
Que m’avorriries, doncs?
AGUSTÍ
No! Per què? Que seria culpa teva?
ENGRACIETA
No… Però sí que’n tindrem, de fills.
AGUSTÍ
Es clar que’n tindrem!
ENGRACIETA (joiosament)
Que serem feliços, allavores, amb ells!
AGUSTÍ
Més que ara! Molt més que ara!
ENGRACIETA (entusiasmant-se)
Com treballarem pera que no’ls falti mai res!
AGUSTÍ
Primer que’ns falti tot a nosaltres!
ENGRACIETA (encisada)
Agustí!
AGUSTÍ (en veu baixa)
Que t’estimo!
ENGRACIETA (en veu baixa)
Agustí!
AGUSTÍ
Estimada meva!
(La besa apassionat, tot amanyagant-li’ls cabells. Ella queda com desmaiada, en els seus braços. Després d’un llarc silenci, se sent la veu d’en Joan.)
JOAN (desde dins)
Nois!
ENGRACIETA
(desprenent-se dels braços de V Agustí)
Ai ! El pare! (L’Agustí va dissimuladament a asseure-s aprop del braser.) Veus? Tota m’has despentinada.
(Compareix en Joan per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XVÍII
Els mateixos, més en Joan. Aviat l’Ursula
JOAN
Agustí! Engracieta!
ENGRACIETA
Què mana?
JOAN
Apa, apa, veniu a sopar.
(Compareix l’Ursula.)
URSULA
Vaja, a la taula.
JOAN
Anem, anem.
(Se sent la campaneta.)
ENGRACIETA
Ja venim. Sentiu? Truquen.
URSULA
Bo!
(Se’n va a obrir.)
ESCENA XIX
Els mateixos, menys l’Ursula
JOAN (després d’un curt silenci)
Que us en deveu haver dit de coses boniques!
ENGRACIETA
Podeu comptar!
JOAN
Vaja, no vui saber-les, no.
AGUSTÍ
Nosaltres sí, Joan, que…
JOAN
Apa, apa, anem cap al menjador.
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen la Susagna i en Xalet acompanyats de l’Ursula. La Susagna ve plorant.)
ESCENA XX
Els mateixos, més l’Ursula, la Susagna i en Xalet
URSULA
(a la Susagna, dissimuladament)
Vaja, dòna, no ploris.
XALET
Noi.
AGUSTÍ
Que hi ha de nou, pare?
XALET
Res: te porto la clau de l’escaleta.
AGUSTÍ
I això? Per què?
XALET
Veuràs: avui pot-ser plegaré una mica tard.
AGUSTÍ (somrient)
Ont aneu?
XALET
Ja pots pensar-t’ho… (no gosant-ho dir) a l’Academia.
AGUSTÍ
(fent una rialleta sense malícia)
A jugar?
XALET
Que vols fer-hi!…
AGUSTÍ
Aneu, aneu.
XALET
Si no fos pel compromís, ni tampoc hi aniria; però aquesta tarda he deixat enlaire una partida de truc, i seria fer un mal paper que ara no hi comparegués. No trobes?
AGUSTÍ
Sí, home, sí!
XALET
Res: qüestió de companyerisme.
URSULA
Que ja heu sopat. Xalet?
XALET
Si: tot just me’n deixo.
JOAN
Bon profit.
XALET
Gràcies. I vosaltres, que ja ho heu fet
JOAN
No. Ara hi anem.
XALET (anant-se’n)
Doncs, sent aixis, que aprofiti.
ENGRACIETA
Igualment.
XALET
Ho tens entès, noi?
AGUSTÍ
Sí.
XALET (am sol·licitut)
Ah! Ja t’han entregat aquella carta?
AGUSTÍ
Ja l’he llegida i tot.
XALET
Entesos. Vaja, bona nit tot-hom.
URSULA
Bona nit i bona hora.
JOAN
Endavant.
URSULA
Vés a tancar, Engracieta.
(L’Agustí i l¡Engracieta segueixen an en Xalet.)
AGUSTÍ
Tu: que no li dius res al teu sogre?
ENGRACIETA (rient)
Encara no me n’es.
XALET
Ben dit, noia!
(Desapareixen tots tres per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XXI
L’Ursula, la Susagna i en Joan
SUSAGNA (posant-se a plorar)
Déu meu, Déu meu, i que sóc desgraciada! Infeliços de nosaltres!
URSULA
No ploris, dòna, no ploris!
SUSAGNA
Pobre Valeri! Com ens ho farem tant vells, tots sols, sense ningú que’ns ampari!
JOAN
Vaja, no ploris. No’t desesperis, Susagna! També m’han despatxat a mi!
SUSAGNA
Vosaltres tindreu qui us ajudi. (Mirant enlaire.) Senyor! Què us hem fet pera deixar-nos a la misèria!
(Se sent riure a l’Engracieta.)
URSULA
Calla, calla, que ve la noia!
JOAN
Vaja, Susagna!
(L’Engracieta treu el cap i se n’entorna.)
ENGRACIETA
Apa, que no veniu?
JOAN
Sí, filla, sí!
(Torna a sentir-se riure a l’Engracieta.)
URSULA
Deixa-m’hi anar!
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA ULTIMA
En Joan i la Susagna
SUSAGNA (am grau prec)
Joan: vés a dalt a aconsolar an en Valeri!
JOAN
Ja hi vaig desseguida.
SUSAGNA
Vés, que jo no’l puc treure de casa.
JOAN
Espera-t una mica aquí. Deixa-m sopar en quatre esgarrapades i pujo a trobar-lo.
SUSAGNA
Sí, vés-hi!
JOAN (duent-la cap al braser)
Apa, no’t moguis. Seu, dòna, seu a la vora del braser. I anima-t força, que ja torno. Ho sents?
SUSAGNA (asseient-se)
Vosaltres rai!
JOAN
No’t moguis, eh?
ENGRACIETA (desde dins, cridant)
Pare!
(Se sent soroll de plats i culleres.)
JOAN
Ja vinc. No’t moguis, Susagna; no’t moguis.
(Desapareix per la primera por la de l’esquerra. Se senten les riallades que fan l’Eugracieta i V Agustinet.)
SUSAGNA
(després d’un llarc silenci, mirant enlaire)
Sols! Tots sols!
(Se posa a plorar, amb el cap enfonsat a la falda.)
Cau el teló pausadament
