ACTE SEGON
Reading edition
La mateixa decoració de l’acte anterior. Es l’endemà al matí. Està núvol.
ESCENA I
L’Ursula, sola. Desseguida en Xalet
(Passat un curt silenci compareix l’Ursula, per la primera porta de l’esquerra, amb el braser encès, posant-lo en el forat de la capsa. Mentres remena’l caliu compareix en Xalet per la primera porta de l’esquerra.)
XALET
(desde la porta, en veu baixa)
Ursula!
URSULA
(girant-se, fent-li que calli)
Pst!
XALET
Me’n vaig. Ja tornaré després.
URSULA
Pst! No alceu tant la veu, que aquell dorm.
XALET (entrant de puntetes)
Dic que me’n vaig: no puc esperar-me.
URSULA
Aneu, home, aneu!
XALET
(aturant-se davant de l’arcova)
Pobre Joan! Qui l’hi havia de dir!
URSULA
Però, calleu, si us plau! No veieu que…
XALET (en to haix)
Vès per què l’han hagut de despatxar! No hi ha com els que no fan res pera no estar exposats a quedar-se sense feina.
URSULA (acostant-s’hi)
Apa, sortiu, gansoner!…
XALET
Sí, sí. Ja torno desseguida.
URSULA
Aont aneu ara?
XALET
M’arribo fins a la plaça, a proveir pera dinar.
URSULA
On teniu el cistell?
XALET
No’n gasto: ho poso tot en un mocador gran que duc a la butxaca.
URSULA
Apa, doncs, que es tard.
XALET (anant-se’n)
Salut, Ursula.
URSULA (en veu molt baixa)
Adeussiau. Deixeu la porta ajustada.
XALET
Està bé. Endavant.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula va a acabar d’obrir els porticons del balcó.)
ESCENA II
L’Ursula, sola. Desseguida en Joan
URSULA (davant de l’arcova)
Joan! Joan!
JOAN
(desde dins de l’arcova, am veu ensonyada)
Què vols?
URSULA (ben amorosa)
Apa, lleva-t.
JOAN
Ja’m llevo.
URSULA (alçant la ven)
Vaig a fer-te l’esmorzar.
JOAN
Ja’m llevo, dòna!
URSULA
Dic que vaig a fer-te l’esmorzar.
JOAN (malhumorat)
Vés!
(L’Ursula desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA III
En Joan sol, a l’arcova. Desseguida l’Ursula
(Se sent en Joan com tus, mentres se lleva i es vesteix. Després d’un llarc silenci torna l’Ursula per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA
Ja te’l fa l’Engracieta
JOAN (desde dins)
El què?
URSULA
L’esmorzar, home! Que no’t lleves?
JOAN
(tot vestint-se i tossint de tant en tant)
Sí! Que ets amoïnosa!
URSULA
Ai! Quina tos!
(Curt silenci. L’Ursula va a apomellar les flors dels pitxells de sobre la calaixera.)
JOAN (desde dins de l’arcova)
Ursula!
URSULA (acostant-s’hi)
Què vols ?
JOAN
Que li has dit res a la noia?
URSULA
No. I hauriem de dir-l’hi: val més que ho sàpiga per nosaltres que pels de fora casa.
JOAN
Vès, tu mateixa, doncs.
URSULA
Jo, pobreta de mi?
JOAN
Qui mellor que tu?
URSULA
Ni sabria com posar-m’hi.
JOAN
(també desde dins de l’arcova.)
Què dius?
URSULA (alçant la veu)
Que ni sabria com posar-m’hi.
(Curt silenci. En Joan torna a tossir.)
JOAN
I l’Agustinet?
URSULA
Prou que deu saber-ho. Pots comptar que son pare ja l’hi ha explicat.
JOAN
(sortint en mànegues de camisa, tot posant-se la faixa)
Pot-ser sí.
URSULA (prudentment)
Jo, si fos de tu, els ho diria avui mateix.
JOAN (tot posant-se la faixa)
Es clar… (Curt silenci i cambi de to.) Que fa gaire fred?
URSULA
No ho sé pas. Està núvol. On tens el gec?
JOAN
Allà dins.
(Va a buscar-lo a l’arcova. Curt silenci.)
URSULA (acostant-s’hi)
Però jo, si fos de tu, davant d’ells, no faria l’espantadiç.
JOAN (sortint posant-se’l gec)
Pots anar a fer el valent!
URSULA (amb intenció)
Es que tinc una basarda!…
JOAN
De què?
URSüLA(pausadament)
Me fa una por aquell home!
JOAN
Qui?
URSULA
El pare de l’Agustinet! Me fa una por que no’m tombi’l noi!
JOAN
Cah!
URSULA
No veus que no més procura per la seva conveniència?
JOAN
Vols dir que hi farà la contra, al casament?
URSULA
Si ara ja no sossega! Si per tot ens bescanta! Figura-t si’s posa al cap que tu’t trobes sense feina…
JOAN
Bé; però’l xicot no es com ell.
URSüLA
No s’hi assembla de res. Però pot tant un pare!
JOAN
Què vols que hi faci jo?
URSULA
Me sembla que n’hi hauriem de parlar, a l’Agustinet.
JOAN
De què li hauriem de parlar?
URSULA (no gosant-ho dir)
Del casament, saps? Això sí, am molt compte, que no malpensés…
JOAN
Ara no es prudent que se li digui res.
URSULA
Mira que aquest prometatge ja fa massa temps que dura.
JOAN
Que no ho comprens, dòna, que no ho comprens que ara no es hora de parlar d’aquesta qüestió? Desprès, ¿no té pensat casar-se aviat, el noi? Jo veig que va preparant-se.
URSULA (am molt recel)
Pensa que son pare…
JOAN (posant-se nerviós)
No callaràs més am son pare!
URSULA
I si sortia am la seva, aquell dropo?
JOAN
Vaja, prou: no m’amoïnis, Ursula, no m’amoïnis!
URSULA
Reflexiona que l’Engracieta està cegament enamorada; i si, per mor de lo que avui ens passa, aquest casament s’esbullés…
JOAN (molt nerviós)
Però, què vols? Que vagi a l’Agustinet i l’obligui, tant si li ve bé com no, a que’s casi desseguida? Que no veus que això no fa pera mi?
URSULA
Es que air vespre va dir unes coses més tristes a la noia!
JOAN
Què va dir-li ?
URSULA (pausadament)
Que li feia por el casar-se.
JOAN (sorprès)
Por?
URSULA
Sí.
JOAN
Doncs per què’s prometia?
URSULA(no sabent què respondre)
Oh!…
JOAN
Quines raons dòna?
URSULA
Veuras, que t’ho expliqui ella.
JOAN
Bé estava prou alegre tot sopant!
URSULA
No pas quan va arribar…
JOAN
Pot-ser van ser renyines d’enamorats.
URSULA
No ho sé. Jo, vaja, am franquesa, si fos de tu, avui li parlaria clar.
JOAN
Que aviat ho has dit!…
URSüLA
Voldria saber de quin mal haig de morir.
JOAN (recelós)
Sí que la fariem bona que ara aquest xicot!…
URSULA
Creu-me, Joan, parla-n’hi!
JOAN
Me sembla que s’ho pot pendre malament. Ell es formal: no’ns ha donat mai un que sentir; la noia, tu mateixa ho has dit, l’estima cegament: senyal que se li porta bé. (Pausadament) Per un altre costat, hi ha son pare, que fa de contrapès… Sí, sí, estem en perill! Però jo, ben mirat, no puc obrir boca; no puc parlar-ne, del casament: semblaria que tant tu com jo’ns hi agarrem pera salvar-nos; se podria pensar que volem que ells dos, am les seves suades, ens mantinguin! (Excitant-se.) Es clar que podria pensar-s’ho! I am raó! No, no, no li vui dir res! Que faci la seva voluntat.
URSULA (sospirant)
Ai, Senyor!
(Compareix l’Engracieta per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA IV
Els mateixos, més l’Engracieta
ENGRACIETA
Pare: veniu, si us plau, a rentar-vos, que després us donaré l’esmorzar.
JOAN
Ja vinc, filla, ja vinc.
URSULA
Noia: escolta. (L’Engracieta s’acosta.) Vès, explica allò que air vespre va dir-te l’Agustinet.
ENGRACIETA (somrient)
Ja està passat.
URSULA
Diga-ho, dona!
JOAN
Conta-m’ho tot, filla meva.
ENGRACIETA
No va ser res. Que aviat us alarmeu!
JOAN
Bé; però diga-m’ho.
ENGRACIETA (pausadament)
No més va dir que li feia por el casar-se.
JOAN
Per què? No va donar-te cap raó?
ENGRACIETA
Si: va explicar-me que air a la tarda havia vist la viuda d’en Ramon aprop de la fàbrica en que ell treballa…
JOAN
Fins aquí…
ENGRACIETA
Diu que anava am tres criatures, filles seves, com ella vestides de dol. I l’Agustinet va començar a entristir-se, pensant en que si ell, quan siguessim casats, se moria…
JOAN
Té un cor gran, aquest noi!
ENGRACIETA
Es clar que sí!
URSULA (a l’Engracieta)
No acabes de dir-me que se n’havia anat molt trist?
ENGRACIETA
A mi va semblar-m’ho.
JOAN
Fet i fet no serà res. Ja veuràs avui, quan vingui, com tot allò d’air vespre se li haurà esvait del pensament, i…
UBSULA (interrompent-lo)
Jo’m temo que compareixerà de més mal humor encara.
JOAN (molt nerviós)
Vaja, prou! Acabem d’un cop! No vui aquest neguit damunt meu! Escolta, Engracieta, escolta i no’t desconsolis.
ENGRACIETA(sorpresa)
Digueu…
JOAN
(després d’un grau esforç, llagrimejant)
Mira: jo m’he quedat sense feina.
ENGRACIETA (amb esglai)
De debò?
JOAN
M’han despatxat! Però no per mal treballador, ni per haver faltat en res…
ENGRACIETA (posant-se u plorar)
Pobres de nosaltres!
JOAN
No ploris, filla meva! Ton pare no hi estarà en vaga. Treballaré com fins ara, com sempre! Què vol dir que m’hagin despatxat? Un bon filador com jo no ha d’espantar-se mai! Se’n busca en una altra casa, de feina.
URSULA
I tu’n trobaràs desseguida.
JOAN
A mans besades. Encara tinc la vista bona i els dits lleugers pera nuar els caps.
ENGRACIETA
Pobre pare!
JOAN
No’m planyis! No vui que’m planyis!(l’Engracieta segueix plorant.) Bé: per què plores, Engracieta?
URSULA
Noia! No siguis així!
JOAN
Però, per què tens de plorar? Que no’n trobaré enlloc més, de feina?
ENGRACIETA
No, que no’n trobareu!
JOAN
Jo’t dic que sí! Oi, Ursula?
URSULA
Si, Joan!
ENGRACIETA
El cor us enganya.
JOAN
No m’enganya, no! Jo serveixo de sobres pera treballar! No he malgastat la salut, com altres fan, en vicis i en disbauixes. Ho sents? Pensa en tu, no més en tu.
ENGRACIETA
Jo us estimo, i vui afanyar-me pera vos i pera la mare.
JOAN
No! Ja m’afanyaré jo. Primer hi vaig venir jo que tu, al món… i ja sé’l camí.
ENGRACIETA
Vós hauríeu de reposar, que ja heu treballat prou.
JOAN
No podria estar-m’hi, sense fer res! Me moriria de vergonya! No ho sóc, de vell, no! Es la fàbrica lo que m’ha envellit tant depressa! La fàbrica, sents? I a tu també, filla meva, t’ha robat ja la flor de la joventut.
ENGRACIETA
No, no!
JOAN
I què n’he tret d’esquerraçar-me tant! Què te’n veus dels teus esforços i els meus?
ENGRACIETA
Resignem-nos.
JOAN
Nosaltres no tenim un recó, ni una poma pera la set! No hem fet com aquells pobres treballadors que, a costa de la salut i de molts sacrificis, arriben a la vellesa havent estalviat una misèria! No! Nosaltres hem volgut viure treballant. Hi tenim dret!
ENGRACIETA (am gran prec)
Resignem-nos, pare!
JOAN (am molla emoció)
Perdona! Perdona!
ENGRACIETA
No!…
JOAN
Jo tenia de sacrificar-me pera tu.
ENGRACIETA
Massa que us heu sacrificat.
JOAN
De petita que vas al treball, fent-te llevar cada dia primer que’ls aucells.
ENGRACIETA
Si m’agrada molt!
JOAN
Tu ets massa bona.
ENGRACIETA
Jo voldria ser-ho més, doncs.
JOAN
Hauries de queixar-te!
ENGRACIETA
A qui?
JOAN
A nosaltres! A mi i a ta mare!
(L’Ursula’s tapa la cara am les mans.)
ENGRACIETA
Però, per què? Quin dret hi tinc? Per què parleu d’aquesta manera?
JOAN
Perquè’m sobren motius. No’ns-e la mereixem una filla com tu.
(L’Ursula’s posa a plorar.)
ENGRACIETA
M’estimeu massa, pare! L’amor que sentiu per mi us encega i us fa perdre la serenitat. Calmeu-vos; preneu-vos-ho tot am resignació, i visqueu ben tranquil i am repòs, que jo no us abandonaré mai, mai de la vida.
(L’abraça, fent-li petons.)
JOAN (plorant)
Jo no t’he estimat prou!
ENGRACIETA
Que sí. I la mare també. Si jo puc ser molt feliça!
JOAN
No ho seràs gens, per culpa nostra! (Amb ira concentrada.) Per què tenia de posar-te al món?
URSULA (am gran prec)
Joan! No diguis això!
JOAN
La conciencia fa dir-m’ho! (Agafant l’Engracieta pel cap.) Ursula! Mira-ho bé!
ENGRACIETA
No hi penseu tant en mi!
JOAN
Al bo dels jocs i de les il·lusions primeres, jo vaig agafar-te i vaig dur-te am mi al treball!
ENGRACIETA
Si hagués nascut en breçol d’or…
JOAN
(interrompent-la am molta emoció)
I de bon matí, tant a l’istiu com a l’hivern, per més fred que fes, si no’t llevaves amatenta, jo, el teu pare, pot-ser quan més bonics i més purs eren els teus somnis, venia al llit a despertar-te…
ENGRACIETA
(interrompent-lo, riallera)
I, així que’m vèieu desperta, m’omplieu de petons.
JOAN
Però, després, quan anàvem cap a la fàbrica, te feia passar davant meu, i, si pel carrer t’adormies, te donava cops pera desvetllar-te. I, “Alça, camina, gandula!”, te deia, sense veure que t’emmetzinava la vida, total pera res, pera una misèria cada setmana!
ENGRACIETA
Si sempre hem sigut pobres!…
JOAN (interrompent-la energicament)
Ningú, ni un pare, té dret a explotar a un fill!
ENGRACIETA
Jo us estimo am tota l’ànima!
JOAN (amb un esclat de joia)
Sí, alegria meva?
ENGRACIETA
I doncs?
JOAN
I ens perdones?
ENGRACIETA (extranyada)
De què haig de perdonar-vos?
JOAN (molt content)
No la sents, Ursula, no la sents?
ENGRACIETA (abraçant-lo)
Vaja, home!…
JOAN (acariciant-la)
Quina pena pera mi, tant bonica i tant intel·ligenta que ets!
ENGRACiETA (candorosament)
Jo no’n tinc res de lo que dieu!
JOAN
Tant maca, tant maca!
ENGRACIETA
(somrient amb humilitat)
Jo?…
JOAN
I tant bona!
ENGRACIETA
Vaja, anem! Anem, pare, que us donaré l’esmorzar.
JOAN
Estàs contenta?
ENGRACIETA
Si, que ho estic! Força!
JOAN
De debò, formigueta meva?
ENGRACIETA
Si!
JOAN
Doncs, apa, canta aquella cançó d’air.
ENGRACIETA
No la sé tota.
JOAN
Cuita, filla meva!
ENGRACIETA
No me’n recordo.
JOAN
Aquella cançó tant alegradora, de la joventut. (Acariciant-la am tendresa.) Canta-la, Engracieta!
ENGRACIETA (agafant-lo pel braç)
Veniu…
JOAN
(deixant-se portar com una criatura) Canta-la, aquella cançó de la joventut!
ENGRACIETA
Us dic que no me’n recordo.
JOAN
Sí, que te’n recordes. Tant alegradora que es! Tant alegradora!
ENGRACIETA (posant-se a cantar)
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc.
que ésser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(En Joan, tot taratlejant la cançó i am la cara enriallada, desapareix poc a poc, acompanyat de l’Engracieta, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula plora, mirant-los. Llarc silenci.)
ESCENA V
L’Ursula, sola. Aviat l’Engracieta i la Susagna
(L’Ursula se’n va, plorant, a asseure-s a la vora del braser. Llarc silenci, fins que per la primera porta de l’esquerra compareix l’Engracieta acompanyant la Susagna.)
SUSAGNA (en veu baixa)
No li diguis res.
(L’Ursula segueix plorant, amb el cap enfonsat a la falda. Després d’ún curt silenci, l’Engracieta s’hi acosta poc a poc.)
ENGRACIETA (dolçament)
Mare: mireu, hi ha la Susagna.
URSULA (aixecant el cap)
Ah! Tu?
SUSAGNA (am molt sentiment)
Jo, Ursula, jo! Que ploraves?
URSULA
No.
SUSAGNA (extranyada)
No?
(Curt silenci.)
ENGRACIETA
Vaig amb el pare.
URSULA
Vés, filla, vés!
(L’Engracieta desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA VI
Les mateixes, menys l’Engracieta
SUSAGNA
(després d’un curt silenci, posant-se a plorar)
Ursula!
URSULA
No t’espantis!
SUSAGNA
Tant vells! Tots sols!
URSULA
Resignació, Susagna!
SUSAGNA
Si veies en Valeri! Quina llàstima fa! Tant bo que sempre ha sigut, i veure-s ara, a les seves velleses, sense cap esperança!
URSULA
No’t desesperis!
SUSAGNA
Tinguéssim un fill, com vosaltres, pera fer-nos costat i aconsolar-nos! Tinguéssim un fill! Perquè, aont anirem, ara? Haurem d’anar a raure a l’Hospici!
URSULA
No diguis aquestes coses!
SUSAGNA
Quina engunia en Valeri! D’ençà d’air a l’hora de dinar que no ha tastat res. No vol pendre res!
URSULA
Encoratja-l força!
SUSAGNA
Si tinguéssim un trist passament pels pocs anys que’ns queden de vida! Però no hem pogut estalviar gens. Lo que hem guanyat treballant, ni’ns ha arribat pera remeis. Jo, que sempre he fet de formiga, pensant en l’hivern!
URSULA
I aont es ara en Valeri?
SUSAGNA
A casa, somicant, arraulit en un recó!
URSULA
Fes-lo venir am nosaltres. Pot-ser que s’animi.
SUSAGNA
No voldria creure-m. Tot i estant despert, jo’m penso que encara li dura’l somni que ha tingut anit.
URSULA
Quin somni ha tingut?
SUSAGNA
Ai, Ursula! Deu ser la nostra planeta!
URSULA (am sobressalt)
Diga-m’ho!
SUSAGNA (am misteri)
Tota la nit l’ha passada somniant que demanava caritat.
URSULA (am veu glaçada)
Què dius!
SUSAGNA
Sí, sí! Tota la nit, com si desvariegés, que no calla…
URSULA (interrompent-la)
No cridis tant!
SUSAGNA (en ven baixa)
… que no calla demanant “Una gracia de caritat per l’amor de Déu!”
URSULA (horroritzada)
De debò!
SUSAGNA
Semblava que s’hi trobés! Am quina veu més enternidora que pidolava!
URSULA
Me fas venir fred!
SUSAGNA
Que es trist ser vell i pobre! Ningú se’n recorda de nosaltres!
URSULA
N’estas ben certa de lo que’m dius d’en Valeri?
SUSAGNA
I tant si n’estic! Si encara’l sento, amb aquella veu trista i apagada, que tot just s’entenia; amb aquella veu tremolosa, com si se’n dongués pena, tot estirant el braç…
URSULA (interrompent-la)
I tu no li has dit res ?
SUSAGNA
L’he despertat i tot! I ell, amb el cor adormit, creient que jo era una altra, m’ha tornat a dir, fent la veu més trista que de primer: “Una gràcia de caritat pera aquest pobre vellet!”
(En Joan, que sent les darreres paraules, compareix, tot indignat, per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA VII
Les mateixes, més en Joan
JOAN
Qui es, qui es que parla de demanar caritat?
SUSAGNA
Jo, Joan.
JOAN
Tu! Per què?
SUSAGNA (en veu baixa)
Dic… que no gosaria demanar-ne.
JOAN
I, doncs, no’n parlis, dòna!
SUSAGNA (no gosant-ho dir)
Es que en Valeri…
JOAN (interrompent-la, ansiós)
Digues…
SUSAGNA
En Valeri… tota aquesta nit ha estat somniant que’n demanava.
JOAN (amb estupefacció)
Què!
URSULA
Pobret!
JOAN
Això ha somniat?
SUSAGNA
Sí.
JOAN
Aquest home ja’s dóna! Se rendeix!
SUSAGNA (molt admirada)
Què vols dir?
JOAN (imperiosament)
Vés, diga-li que vingui desseguida, que’l tinc de veure.
SUSAGNA
No m’escoltarà. Vés-hi tu, Joan, que l’animaras!
JOAN (molt nerviós)
Ja ha acabat les agalles!
URSULA
Planya-l!
JOAN
Aquest somni, que’n vol dir de coses! Això es resignació! Es morir callant, conformant-se am tot!
URSULA (am gran prec)
Però, Joan!…
JOAN
No’m diguis res, que m’acovardeixes! I jo no vui fer com en Valeri! Ell té’l cor apagat! (Per la primera porta de l’esquerra compareix en Valeri, acompanyat de l’Engracieta).
SUSAGNA (al veure-l)
Mira-te’l!
ESCENA VIII
Els mateixos, més l’Engracieta i en Valeri
JOAN (agafant-lo pel braç)
Tu, Valeri!
VALERI (molt sorprès i apesarat)
Què vols?
JOAN
(duent-lo al mig de l’escena)
Vine! Respon-me!
VALERI (molt extranyat)
Què passa?
JOAN
Vès què diu la Susagna.
VALERT
Què diu?
JOAN
Que aquesta nit, tot somniant, demanaves caritat.
VALERI (molt més extranyat)
Jo?
SUSAGNA
Si, tu!
VALERI
Jo? No es cert.
SUSAGNA
Que sí.
VALERI
Que no, dòna! T’ho deu haver semblat.
ENGRACIETA
Pot-ser si, Susagna, que us ho ha semblat.
SUSAGNA
Que no te’n recordes?
VALERI
No, que no me’n recordo. Com que no es cert.
SUSAGNA
Sí, Valeri, sí!
ENGRACIETA (an en Valeri)
Bé, això es molt fàcil, oi?
VALERI
Què sé jo!
URSULA
Devegades se tenen uns somnis tant extranys…
VALERI
Us ve molt de nou que un pobre somniï misèries!
JOAN
Oh! Es que’l teu somni…
VALERI
Deixa-la dir an aquesta!
SUSAGNA
No m’ho desmenteixis. Jo estava ben desperta i t’he sentit com te sento ara. Que no tens present lo que m’has respost, allavores que t’he dit: “Valeri, Valeri! Què fas?”
VALERI
Què t’he respost?
SUSAGNA
Això: “Deixa-m provar si’n sé!” I estiraves el braç i paraves la mà!…(En Joan fa una expressió de sorpresa.) I després has dit: “No puc! Me’n dono vergonya!” I t’has posat a plorar.
VALERI
No es veritat! Te dic que no es veritat!
SUSAGNA
Sí, home, sí. Es que ara tu no te’n recordes.
URSULA
Si un hagués de recordar-se de tot lo que somnia…
VALERI
Què es cap mal tenir somnis?
JOAN (irat)
Segons com, si!
VALERI
Què s’hi pot fer?
JOAN
Això, devegades, ve del caràcter… ho sents?… del caràcter… de la manera com un se pren les coses que li passen; de…(Excitant-se.) I no sé com dir-ho!… M’entens? Eh? M’entens?
VALERI (aturdit)
No!
JOAN
Si tu no’t resignessis a la teva desgracia, el somni d’aquesta nit no l’hauries tingut.
VALERI
Que es culpa meva?
JOAN
Sí, covard, més que covard!
URSULA
Joan! No t’enfadis, home!
JOAN
Es clar que m’enfado! (An eu Valeri.) No veus que no es just lo que han fet am nosaltres?
VALERI
No, que no es just!
JOAN
I, doncs, per què’t rendeixes?
VALERI
Jo no’m rendeixo! Però, què vols que faci?
JOAN
Redreça-t! No’t donguis!
VALERI
Jo no’m dono !
JOAN
Que sí! Encara us en fan poc, massa poc! Mai us queixeu del davant! Si us en sentiu de les vostres penes, us amagueu en un recó i us poseu a plorar que ningú us vegi! Jo no ploro, no! No’m resigno! Vui defensar-me! Vui treballar pera guanyar-me la vida!
VALERI
Jo també !
URSULA
En Valeri es com tu.
JOAN
Demanar caritat! Demanar caritat!
VALERI
Que’ns donguin feina, doncs.
JOAN
Ja’ns en donaran! Que som vells inútils, nosaltres? Que hi fem nosa en el món?
VALERI
No!
JOAN
Demanar caritat! Demanar caritat! Que no veus que això’ns rebaixa?
VALERI
Per un pobre no es cap rebaix…
JOAN
Sí, que ho es! Demanem feina!
URSULA
Bé, vaja, ja està passat!
JOAN
Oh!… Està passat!… Està passat!…
ENGRACIETA
No us enfadeu, pare, i feu les paus amb en Valeri.
JOAN
No hem renyit pas, perxò. Jo i ell no podem renyir.
VALERI
Ben nèt que no!
SUSAGNA
Apa, apa, Valeri, anem a dalt.
VALERI
Ja vinc.
SUSAGNA
Anem, home, que d’air ençà no has tastat res.
VALERI
No tinc gana.
JOAN
Vaja, creu a la teva dòna. No t’entristeixis! Fes el cor fort!
VALERI
Ja ho dius tu!
ENGRACIETA (am molta tendresa)
Sí, Valeri, sí, creieu-la, a la Susagna, que ella us vol bé.
VALERI
Ja ho sé que sí.
ENGRACIETA
I, doncs, per què no aneu a pendre aliment?
VALERI
Ja hi vaig…
URSULA
Sí, home…
SUSAGNA
Apa, anem.
VALERI (an en Joan)
Bé, digues: quins són els teus plans?
JOAN
Vés a esmorzar, i torna desseguida, que t’ho explicaré.
VALERI
Entesos, doncs.
SUSAGNA
Vaja, anem.
VALERI (anant-se’n)
Anem.
URSULA
Cuida-1 força, Susagna.
SUSAGNA
No caldria sinó!
ENGRACIETA (amb veu festosa)
I no us entristiu, Valeri; no us entristiu.
VALERI (somrient, agrait)
No tinguis por, maca.
(Per la primera porta de l’esquerra desapareixen la Susagna i en Valeri, acompanyats de l’Engracieta.)
ESCENA IX
L’Ursula i en Joan
URSULA (desprès d’un curt silenci)
Què’t proposes, Joan ?
JOAN
Què’m proposo?… Mira: així que en Valeri hagi esmorzat, me’n vaig a buscar-lo, i, desseguida, sense perdre temps, tots dos ens en anirem a trobar el director de la fàbrica.
URSULA
I què’n treureu ?
JOAN
Molt, ne treurem! Li demostrarem que lo que s’ha fet am nosaltres no es just! Ens queixarem! L’esvalotarem, si convé ! Si no’n fa cas, de les nostres queixes, cap a casa de l’amo s’ha dit! I an aquest, si tampoc ens atén, les hi cantarem clares! No’ns callarem res!
URSULA
Vés am compte, Joan! No’t propassis de paraules. Val més, si vols fer cap reclamació, que ho facis de bé a bé. Creu-me!
JOAN
De primer sí, que sóc prou enraonat; però si ni ell ni’l director ens escolten, allavors sabran qui sóc jo!
URSULA
Sobre tot no’ls trenquis el respecte! Mira que aquesta gent tenen molt poder… i si’ls insultes te faran perdre!
JOAN
La veritat sempre sura!
URSULA
Creu-me, no’ls vagis amb orgull ni amb exigències. Com més humil els parlis…
JOAN (interrompent-la irat)
S’ha de parlar clar i amb el cap ben alt! L’home que demana lo que es just, no ha d’abaixar mai la cara per ningú, ni ha de presentar-se arraulit i tremolós com aquell que pidola caritat!
URSULA
Ja ho sé. Però pensa que ells poden més que nosaltres. Ells no’t necessiten: ets tu qui vas a suplicar-los.
JOAN
Vaig a exigir-los!
URSULA
Doncs no hi vagis, si’ls has de parlar amb aquest urc! Tampoc ne treuries res!
JOAN
No? Que m’agradaria que fessin el sord! Que m’agradaria que se’ns treguessin del davant!
URSULA
Per què?
JOAN
Que ho provin!
URSULA
Què faries?
JOAN
No ho sé… Però seria capaç de tot, de tot, ja ho he dit! Això no pot soportar-se! (Desesperant-se.) Sembla impossible que un home, pera volguer treballar, no més que pera volguer treballar, hagi de desesperar-se d’aquesta manera!
URSULA
Sossega-t, Joan, sossega-t!
JOAN
No pot ser, aquest suplici! Ara que ja n’han tret el suc de nosaltres! Això’ls ho tiraré en cara!
URSULA
No, no’ls ho diguis!
JOAN
Doncs que’m tornin a la meva màquina! Un filador com jo! Diferent abans, quan feia trama, que havia de mirar tant prim ! Però ara, d’ençà que faig urdit, que rutllo més lleuger, sí, més lleuger, que les fusades…
URSULA
Fes-los-ho veure…
JOAN
Que’m tornin a la meva màquina! I, si no, si tant volen, que m’ocupin a triar el recó, o a ensacar borra i encaixar. Que’m deixin viure treballant!
URSULA
Demana-ls-ho bonament.
JOAN (am sarcasme)
Sí, per favor!
URSULA
Mira que’t faran agafar i ens morirem tots dos de pena.
JOAN (fóra de si)
Que m’agafin! Per haver d’estar aixís, tant se m’endona la vida com res!
URSULA
No, Joan, no!
JOAN
Que hi vagin ells, a l’Hospici, a fer número! Que hi vagin ells, a demanar caritat!
URSULA
Ens queda l’Engracieta, que es la nostra esperança!
JOAN (anant-se’n)
Jo no vui refiar-me’n, de la noia! No tinc cor pera viure a costa d’ella! Vui treballar! Jo no més demano feina!
URSULA
(am gran prec, deturant-lo)
Joan! Joan!
JOAN
Deixa-m, que m’acovardeixes!
URSULA
Aon vas?
JOAN
Deixa-m estar!
URSULA
Però, aon vas? Digues!
JOAN
Vaig a donar pressa an en Valeri, pera que vingui am mi.
URSULA
No, no’t moguis, que tu avui estàs molt nerviós. No’t moguis de casa! Ja hi aniràs una altra hora!
JOAN
Te dic que’m deixis estar!
URSULA
No, Joan, no!
JOAN
Aparta-t! (Li dóna una estrebada.) Vés! Vui treballar! Vui feina!
(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula queda plorant, fins que, al cap d’uns segons, compareix l’Engracieta, tota esverada.)
ESCENA X
L’Ursula i l’Engracieta
ENGRACIETA
Mare! Mare!
URSULA (girant-se amb esglai)
Engracieta!
ENGRACIETA
Aon va’l pare tant atribulat?
URSULA
A trobar en Valeri.
ENGRACIETA
Per què?
URSULA (no gosant-ho dir)
Oh!…
ENGRACIETA
Què heu tingut?
URSULA
Res.
ENGRACIETA
I doncs?… Mare, expliqueu-m’ho tot!
(Se sent la campaneta inferior.)
URSULA
Truquen. Vés a obrir.
ENGRACIETA
Però, digueu-me!… Cuiteu!
URSULA
Vés a obrir, corre!
ENGRACIETA
Per què ploreu? Què ha passat! No’m feu estar enguniosa!
URSULA
No ha passat res. Creu-me.
ENGRACIETA
Per què m’enganyeu?
URSULA
Vés!
ENGRACIETA
Però, mare!…
URSULA (suplicant)
Vés!
(L’Engracieta obeeix, anant-se’n per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XI
L’Ursula, sola. Aviat l’Engracieta i l’Agustí
URSULA
Qui hi deu haver?
(Queda pensativa. Després d’un llarc silenci compareixen l’Engracieta i l’Agustí per la primera porta de l’esquerra. L’Agustí va amb el vestit de les festes: bolet negre; camisa blanca, planxada; corbata de seda, blava; americana, ermilla i pantalons, de llana, negra; i savates rosses. Du rellotge am cadena de plata. Ve molt amoïnat.)
ESCENA XII
L’Ursula, l’Engracieta i l’Agustí
AGUSTÍ
Bon dia, Ursula.
URSULA (fingint alegria)
Bon dia, Agustinet. Que tal, ja has esmorzat?
AGUSTÍ
No pas avui.
URSULA
Vols que t’arregli…
AGUSTÍ (interrompent-la)
No. Gràcies. Ja he pres un petit desdejuni.
URSULA (somrient)
Vaja, espera una mica…
AGUSTÍ (agraint-ho)
Us dic que no’m feu res.
URSULA
No faltaria més! S’ha de menjar pera viure; s’ha de menjar, Agustinet. (Rient.) Espera-t, que desseguida estic.
AGUSTÍ
Però, Ursula!…
URSULA (am gran prec)
Dóna-m aquest gust!…
(Desapareix, tol rient, per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XIII
L’Engracieta i l’Agustí
AGUSTÍ
(anant a asseure-s a la vora del braser)
No sé ta mare per què…
ENGRACIETA
Deixa-la fer, home.
AGUSTÍ
Que faci (agafant maquinalment la paleta), que faci lo que vulgui.
ENGRACIETA (amb extranyesa)
Com parles avui!…
AGUSTÍ
(després d’un curt silenci, cambiant de to)
Que diu que han despatxat a ton pare?
ENGRACIETA (am dolor)
Si!
AGUSTÍ
Que es extrany que air vespre ell no m’ho digués!
ENGRACIETA
Jo, no fa gaire que ho sé. Costa tant de donar una mala noticia! (Cambiant de to.) Pobres treballadors vells!
AGUSTÍ
I pobres dels joves!
ENGRACIETA
Els joves rai!
(Curt silenci.)
AGUSTÍ
Que es trist i espinós el nostre camí!
ENGRACIETA
No t’entenc.
AGUSTÍ
Pobra Engracieta! Que mal t’he fet!
ENGRACIETA (molt sorpresa)
Tu?
AGUSTÍ
Jo, honradament, això sí, t’he encomanat les meves il·lusions i les meves alegries de jove; t’he despertat el cor am promeses de ventura.
ENGRACIETA (molt admirada)
Què vols dir?
AGUSTÍ (en veu baixa)
Escolta…
ENGRACIETA(interrompent-lo, ansiosa)
Parla desseguida.
AGUSTÍ
No has pensat gens en tu, ni en nosaltres dos, veient la situació de ton pare?
ENGRACIETA (ingenuament)
Per què?
AGUSTÍ
No has pres exemple de com pot ésser la nostra vida de vells?
ENGRACIETA
No…
AGUSTÍ
I la de joves, un cop units?
ENGRACIETA (am molta extranyesa)
Tampoc!… Jo no més sé que t’estimo!
AGUSTÍ
No has pensat res?
ENGRACIETA
Jo no més sé que t’estimo! Jo no més sé que tu has promès estimar-me!
AGUSTÍ
I t’estimaré sempre!
ENGRACIETA
Sent aixis, per què’m fas aquestes preguntes?
AGUSTÍ
Perquè voldria veure la teva conciencia il·luminada.
ENGRACIETA
Que dubtes de mi?
AGUSTÍ (dignament)
No!
ENGRACIETA
I doncs? Explica-t! No’m facis malpensar!
AGUSTÍ
No alcis tant la veu, que si’ns sentien…
ENGRACIETA (en veu baixa)
Que’t fa parlar la desgracia del pare? Que no’t veus en cor de mantenir-lo? Que ho fas, pot-ser, pera no deixar el teu? El meu, encara que sigui vell, ens ajudarà en lo que pugui.
AGUSTÍ
Tot lo que vulguis, però…
ENGRACIETA (amb ansietat)
Però, què?
AGUSTÍ
(íntimament i am delicadesa)
Es veritat que t’agradaria ser mare?
ENGRACIETA
(abaixant el cap, no sabent què respondre)
Oh!…
AGUSTÍ (somrient)
Digues: t’agradaria molt, oi?
ENGRACIETA (en veu baixa)
Sí.
AGUSTÍ
1 no has pensat, per mai que’n fossis, en la sort dels nostres fills?
ENGRACIETA (amb el cap baix)
No.
AGUSTÍ
I en la seva felicitat?
ENGRACIETA (sospirant)
Oh!…
AGUSTÍ
Parla, dòna, parla.
ENGRACIETA
Què sé jo!
AGUSTÍ
Mira lo que han de fer amb els seus les dones que treballen a la fàbrica…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
Es ben cert!
AGUSTÍ
Pera guanyar-se’l pa per elles se veuen obligades, durant el dia, a abandonar-los.
ENGRACIETA
Els estimessin força!…
AGUSTÍ
Sí, que’ls estimen.
ENGRACIETA
Que se sacrifiquin per ells.
AGUSTÍ
Com?
ENGRACIETA
No deixant-los fins que siguin grandets.
AGUSTÍ
Sembla extrany que diguis això! Allavors ells i elles se moririen de fam.
ENGRACIETA (inconscientment)
Els pobres pot-ser en tenen masses, de fills!
AGUSTÍ (molt sorprès)
Masses! Ja saps lo que dius?
ENGRACIETA (sobtada)
Què?
AGUSTÍ
Com s’encomana l’immoralitat!
ENGRACIETA
Que he dit res de mal?
AGUSTÍ (am gran convicció)
Si!… Desde’l moment que’s casen…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
No me n’he adonat pas que digués res de mal.
AGUSTÍ
Ditxosa de tu… no, desgraciada de tu, que no veus encara’l costat pervers de la vida!
ENGRACIETA
Com te tornes! Abans no me les deies aquestes coses.
AGUSTÍ
Perquè abans no més pensava en mi.
ENGRACIETA
Que ja no m’estimes?
AGUSTÍ
Am tota la pietat de la meva ànima!
ENGRACIETA
I doncs? No hi pensis tant en demà; no t’amoïnis per lo que encara ha de venir. Treballem, afanyem-nos… Els pobres també’n poden ser de feliços!
AGUSTÍ
Tenen dret a ser-ho !
ENGRACIETA
Si s’estimen, sí. No siguis tant ambiciós. Tu desitges una gran felicitat… I ho fas per mi i pels meus pares. Que no saps que jo am ben poca cosa m’acontento?
AGUSTÍ (am somriure trist)
Que’l veus bonic el món! Que’l veus rialler!
ENGRACIETA
Es clar que sí! No li vui veure de negre. Ja ho sé que per tot hi han espines; però, mira, no hi comptem amb elles: pensem no més en les flors.
AGUSTÍ
I si se’t claven al cor, les seves espines?
ENGRACIETA
L’amor les arrencarà.
AGUSTÍ (amb ironia)
L’amor!
ENGRACIETA
Posa-t alegre, home! Fes fugir, com jo les tristeses a riallades. Què se’n treu de plorar?
AGUSTÍ
Res, no se’n treu!
ENGRACIETA
Ja m’agrada que atinis en tot. Es clar que m’agrada! Però tu t’hi amoïnes massa. (Rient.) D’un dia’n ve un altre.
AGUSTÍ (amb ironia)
I anar fent, deixant-se portar de la fantasia…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
I viure, viure…
AGUSTÍ
Com?
ENGRACIETA
Ai, ai! Com se puga.
AGUSTÍ
Sense comptar, sense preveure res, a cegues. I si a mig camí hem d’aturar-nos o caiem vençuts?
ENGRACIETA
No’m matis l’esperança!
AGUSTÍ
Escolta, escolta. No t’enlairis, Engracieta. Pensa en la realitat que’ns rodeja… medita’l pas que anem a donar…
ENGRACIETA
Ja’l tinc meditat de sobres.
AGUSTÍ (mirant-la fixament)
Tu encara ets la mateixa del primer dia que vaig parlar-te…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
Com sóc?
AGUSTÍ
No més penses en el teu amor: no hi veus més endavant.
ENGRACIETA
Aixís me tractes?
AGUSTÍ
Tu pot-ser no’t fas càrrec de lo que passa avui entre nosaltres!…
ENGRACIETA
Jo no me’n faig càrrec? (Am dignitat.) Si no fos per això, creus tu que te’n parlaria del nostre casament?
AGUSTÍ
Ah! Es adir que es no més per lo que passa entre nosaltres que me’n parles?
ENGRACIETA
Què t’has figurat de mi?
AGUSTÍ
Oh! Res de mal.
ENGRACIETA (nerviosament)
Prou! Deixem-ho córrer tot!
AGUSTÍ
Però, dòna!…
ENGRACIETA
Vés!
AGUSTÍ
Aon vas ?
ENGRACIETA
Espera: vui tornar-te’ls presents que m’has fet, tot, tot..,
AGUSTÍ
I ara! Per què?
ENGRACIETA
No’n vui cap, de record teu.
AGUSTÍ
Però, escolta…
ENGRACIETA
Deixa-m estar!
AGUSTÍ (deturant-la)
Engracieta! Escolta, dòna!
ENGRACIETA
Vés! No’m toquis! T’avorreixo! (Posant-se a plorar.) T’avorreixo! T’avorreixo!
(Compareix l’Ursula, precipitadament, per la primera porta de l’esquerra.)
ESCENA XIV
Els mateixos, més l’Ursula
URSULA
(veient plorar a l’Engracieta)
Engracieta!
ENGRACIETA (abraçant-la, plorant)
Ai, mare, mare!
URSULA
Per què plores? Digues!
ENGRACIETA
Ai, mare meva!
URSULA (a l’Agustí)
Què heu tingut?
AGUSTÍ (no gosant-ho dir)
Res…
URSULA
I, doncs, per què plora l’Engracieta?
AGUSTÍ
No se li pot dir la veritat.
ENGRACIETA
Si sabieu lo que m’ha dit!
URSULA (amb ansietat)
Explica-m’ho!
AGUSTÍ
Ja us ho explicaré jo mateix.
ENGRACIETA
No! Calla-t’ho, i vés-te’n, vés-te’n!
URSULA
Què passa?
ENGRACIETA
Tot m’ho temia! No m’he enganyat de res!
AGUSTÍ
Tu no’m comprens, Engracieta. Veus desamor allà on no hi ha més que una estimació gran, filla de la conciencia. Reflexiona lo que t’he dit… recull-ho i medita-ho serenament.
URSULA
Però, expliqueu-vos! Què passa?
(Curt silenci.)
ENGRACIETA (amb ironia)
Ni gosa dir-ho!
AGUSTÍ
Per què no? Tot ho confons, avui. Prens per covardia’l preveure’l demà, el que jo reflexioni. Si no m’espanto, no! Tu, m’espantes ! Jo no més desitjo que’t facis càrrec de qui som, del camí que hem de fer. M’hi vui mirar molt a posar fills en el món. No ho consentiré que se’ls exploti com a mi…
URSULA (interrompent-lo)
Però, Agustinet, per caritat!…
ENGRACIETA
Deixeu-lo estar, mare. Tot això són excuses.
AGUSTÍ
No’m comprens! No’m comprens!
ENGRACIETA (amb ironia)
Vés, escolta a ton pare.
AGUSTÍ
Quina mania li teniu!
ENGRACIETA
Ja ha sortit am la seva.
URSULA (amb esglai)
Què dius?
ENGRACIETA
Si, mare! L’Agustinet ja no es pera mi!
URSULA
Què! Però, es veritat això?
AGUSTÍ
No us desespereu…
URSULA (interrompent-lo)
Què’n tens que dir de la noia? Encara no t’ha estimat prou? Que vols que’s corsequi per tu?
AGUSTÍ
No, al contrari: si n’estic agraidissim d’ella. Però ara, més que mai, es el moment de prova!
ENGRACIETA
Com t’ho haig de provar que t’estimo?
AGUSTÍ
Posant fe en lo que’t dic.
ENGRACIETA (amb ironia)
Matant les il·lusions de la meva joventut?
AGUSTÍ
Qui t’ha parlat de tal cosa?
URSULA
Justament ara’ns deixes ?
AGUSTÍ
No, dòna, no. Si jo vui ajudar-vos. Seré am vosaltres, participaré dels vostres dolors…
URSULA (interrompent-lo)
Reflexiona que en Joan s’ha quedat sense feina, i ja comença a ser vell!
ENGRACIETA
Per això’m deixa!
AGUSTÍ
No’m facis tant miserable!
URSULA (plorant)
Nosaltres no’t serem una creu! Ja’ns morirem aviat !
AGUSTÍ
No’m parleu així, que’m feu mal!
URSULA
Si tens por de no poguer mantenir-nos, no hi pensis: nosaltres dos, en Joan i jo, ja treballarem pera guanyar-nos el troç de pa de cada dia.
AGUSTÍ (am gran prec)
No’m digueu això !
URSULA
No l’abandonis a l’Engracieta, que’s moriria de pena! I nosaltres també! Ho sents? Creu-me a mi, que sempre t’he mirat com un fill nostre.
ENGRACIETA (amb engunia)
No crideu!
URSULA (en veu baixa)
Fes-te càrrec de la nostra situació.
AGUSTÍ
Si la veig i en protesto!
ENGRACIETA
No’l pregueu, mare. Que no veieu que es en va?
AGUSTÍ
No’m tractis aixís!
ENGRACIETA
Si no’t mereixes altre tractament! No sé com he pogut estimar-te!
(Se sent la campaneta interior.)
URSULA (a l’Engracieta)
Corre: vés a obrir.
ENGRACIETA
Per què tenies de parlar-me d’amor, home fals, més que fals?
AGUSTÍ(am gran prec)
Però, Engracieta!…
ENGRACIETA
Vés! No vui escoltar-te!…
(Se’n va corrent a obrir la porta.)
AGUSTÍ
Que es trist no ser comprès!
ESCENA XV
L’Ursula i l’Agustí
URSULA
Agustinet: tingues compassió de nosaltres! T’ho demano per la memòria de la teva mare. Fes-ho pel pobre Joan! Tu ets jove i bon treballador.
AGUSTÍ
Però, a què ve tot això?
URSULA
Tu, si arribes a vell, no seràs tant desgraciat com nosaltres.
AGUSTÍ
Per què heu de dir aquestes coses?
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen l’Engracieta i en Xalet. Aquest porta un mocador ple de verdura i altres viandes i dugués paperines plenes.)
ESCENA XVI
Els mateixos, més l’Engracieta i en Xalet
XALET (entrant)
Vès, Engracieta: ton pare ha dit que no tanquessis la porta.
ENGRACIETA
Ja l’he deixada oberta.
URSULA
Ont es en Joan?
ENGRACIETA
Al replà de l’escala, que enraona amb en Valeri.
URSULA
Per què no entren?
ENGRACIETA (excusant-se)
Oh!…
XALET
(deixant el mocador i les paperines damunt d’una cadira)
Ho veieu, Ursula? Ja hem proveït, per avui.
URSULA
L’esca del pecat!
XALET (girant-se, sorprès)
Bé: de què us-e les haveu?
URSULA
Ja heu sortit am la vostra !
XALET
Jo?
URSULA
Ja han fet efecte’ls vostres mals consells.
XALET
Què voleu dir?
URSULA
Pregunteu-ho an el vostre fill.
XALET (acostant-s’hi)
Noi: què passa de nou?
AGUSTÍ
Deixeu-ho estar, pare!
XALET
Com es que se’m reb tant malament?
URSULA
Massa bé que us rebem!
XALET
Voleu fer-me’l favor?… Agustinet: que ja ho saps lo d’en Joan?
AGUSTÍ
Si.
XALET
Ja ho saps que ha quedat sense feina?
AGUSTÍ
Sí, home, sí!
XALET
Que es trist, oi?
URSULA
Oh! A vós se veu que us ha afectat molt!
XALET
Més de lo que us penseu. Aquesta dòna’s figura que jo no tinc sentits!
URSULA
Vós?
XALET
Doncs, pera que ho sapigueu, les penes d’altri m’afecten tant o més que les meves mateixes. No m’agrada veure desgraciats!
URSULA
Sí; per això’ns ajudeu tant!
XALET
Què voleu que faci?
URSULA
Ara, res. Ja no hi ha remei.
XALET
En què, no hi ha remei?
URSULA
Encara goseu preguntar-ho?
XALET
Bé, expliqueu-vos, si us plau.
URSULA (veient plorar a l’Engracieta)
Mireu si us diuen res aquests plors de la meva filla.
XALET
I ara! (acostant-s’hi.) Engracieta!
ENGRACIETA
Aneu, aneu, mal home!
XALET (admirat)
Què?
ENGRACIETA
Aneu! No us vui veure més!
XALET
Però… que heu renyit am l’Agustí?
AGUSTÍ
No hem renyit, pare.
ENGRACIETA
Pitjor!…
URSULA
Tot s’ha desfet, per culpa vostra!
XALET
Noi: que no sents lo que’m diuen? Respon. Fes-me quedar bé, home!
AGUSTÍ
No’n parlem més!
XALET
Però, què heu tingut tu i l’Engracieta? Explica-m’ho… Per què heu renyit?
AGUSTÍ
Per res…
XALET
Mira que m’ho faran pagar a mi!
ENGRACIETA
Com que sí que vós ne teniu la culpa de tot!
XALET
Jo?
ENGRACIETA
Si, vós!
URSULA
I ningú més que vós!
XALET
Us dic que no! Oi, Agustinet?
AGUSTÍ
Però, home, no’n parlem més.
XALET
Ja ho has dit tu!
ENGRACIETA
Vós no li heu callat mai al vostre fill, fent-li veure lo que no era, pera que’m deixés!
XALET
No, Engracieta, no!
ENGRACIETA
I, avui, perquè heu vist la tribulació del pare, pobret!…
XALET (interrompent-la)
Te juro que t’enganyes!
ENGRACIETA
Sense respectar res, sense tenir en compte’l desconsol que hi ha en aquesta casa…
XALET
No’m facis tant poc favor!…
(Se sent enraonar en l’interior an en Joan i en Valeri.)
URSULA
Calleu, que ve en Joan!
AGUSTÍ
Pobre!
XALET
Però…
AGUSTÍ (am gran prec)
Calleu, pare!
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen, enraonant, en Joan i en Valeri.)
ESCENA ULTIMA
Els mateixos, més en Joan i en Valeri
JOAN (an en Valeri)
Entra, home, entra. M’he deixat el rellotge a la reconera de l’arcova.
VALERI
Apa, doncs.
JOAN (veient plorar a l’Engracieta)
Engracieta: encara plores?
ENGRACIETA
(am més desconsol que de primer)
Ai, pare del meu cor!
JOAN
No tinguis por, filla meva, que tot s’arreglarà.
ENGRACIETA
Que som desgraciats!
JOAN
Vaja, anima-t. I no hi pensis en mi ni en la meva sort! No t’he dit que tot s’arreglarà?
ENGRACIETA
Es impossible!
JOAN
Tant alegra que sempre has sigut!
ENGRACIETA
Ja no n’hi queda gens, d’alegria, en el meu cor!
JOAN
Que no’t recordes de lo que vas dir-me air a la tarda?
ENGRACIETA
Sí. Fins allavores encara’m tenia per ditxosa !
JOAN
I ho ets! I ho seràs més d’avui endavant.
ENGRACIETA
No, pare, no!
JOAN
Sí. Apa, digues, com air, joiosament: “Visca l’alegria! Visca l’alegria!”
ENGRACIETA
No puc!
JOAN
Per què?
ENGRACIETA
No puc, pare, no puc! L’Agustinet no ho vol que estiga alegra!
JOAN
No?
ENGRACIETA
Ja no es pera mi!
JOAN (molt sorprès)
Què! (A l’Agustí.) Tu també!… Tu també’m deixes en el fort de les meves tribulacions? Tant poc els estimes aquests cabells blancs ?
AGUSTI
Sí, Joan, sí, que’ls estimo!
JOAN
Tu també en contra meu? Ara que estic ofegant-me!
AGUSTÍ
Disposeu de mi i de la meva vida!
JOAN
Pot més ton pare que la teva conciencia?
XALET
Jo no…
JOAN
Què t’hem fet?
AGUSTÍ
Res.
JOAN
Que t’espanten els vells?
AGUSTÍ
Els vells, no: la vellesa, sí!
JOAN
I per ton pare’ns sacrifiques a tots? Per aquest inútil…
AGUSTÍ
Mal dit, home.
XALET
Que’l voleu no més pera vosaltres l’Agustí?
JOAN
Treballeu!
XALET (amb emoció)
Que no hi tinc dret a menjar el bocí de pa que ell me dóna? Es el meu fill, ho sentiu? Es el meu fill, i no m’hi durà, no, a l’Hospici!
JOAN
Que no’ns abandoni a nosaltres,
AGUSTÍ
Si no us abandono! Compteu am mi.
JOAN
Am tu? (Repensant-se.) No’t necessito pera res!
AGUSTÍ
La vostra causa es la meva!
JOAN (amb sarcasme)
No! Tu ets jove!
AGUSTÍ
Sóc un oprimit com vós! Faig el vostre camí!
JOAN
Te dic que no’t necessito! Jo sol sabré defensar-me la vida!(Enèrgicament resolt.) Valeri!
VALERl
Què?
JOAN
No hi anem, a casa l’amo!
VALERl
No?
JOAN
Ja tinc un altre plan.
VALERl
Digues.
JOAN
Veuràs: aviat estarà resolt.
VALERl
Apa, doncs: què hem de fer?
JOAN
Anem, desseguida, a avisar a tots els filadors despatxats, pera tenir aquesta tarda una reunió…
VALERl
Aon?
JOAN
Aquí mateix.
URSULA
No, no ho facis!
JOAN
Te dic que sí!
ENGRACIETA (am gran prec)
Pare!…
JOAN
Tinc una gran idea! Apa: anem de casa en casa a trobar els companys!
VALERI
Anem!
JOAN (an en Valeri)
Mira: tu agafes carrer amunt i jo carrer avall. Ja’ns trobarem.
VALERI
A quina hora’ls diré que compareguin?
JOAN
Tant bon punt hagin dinat. Que no s’entretinguin. Diga-ls que hem de tractar seriament de lo de la fàbrica… que hem de pendre acords molt importants. Encomana-ls que no faltin, perquè es qüestió de vida o mort.
VALERI (anant-se’n atribulat)
Som-hi, doncs!
JOAN
Ara veuran qui són els del nostre temps! Els vells, els pobres vells, ensenyaran an els joves de fer-se valguer la raó!
(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA (seguint-lo, cridant)
Joan, per l’amor de Déu!…
AGUSTÍ (cridant-lo)
Joan! Joan!
URSULA
Pobres de nosaltres!
Teló ràpid
