← Table of contents
Els vells

ACTE SEGON

Reading edition

La mateixa decoració de l’acte anterior. Es l’endemà al matí. Està núvol.

ESCENA I

L’Ursula, sola. Desseguida en Xalet

(Passat un curt silenci compareix l’Ursula, per la primera porta de l’esquerra, amb el braser encès, posant-lo en el forat de la capsa. Mentres remena’l caliu compareix en Xalet per la primera porta de l’esquerra.)

XALET

(desde la porta, en veu baixa)

Ursula!

URSULA

(girant-se, fent-li que calli)

Pst!

XALET

Me’n vaig. Ja tornaré després.

URSULA

Pst! No alceu tant la veu, que aquell dorm.

XALET (entrant de puntetes)

Dic que me’n vaig: no puc esperar-me.

URSULA

Aneu, home, aneu!

XALET

(aturant-se davant de l’arcova)

Pobre Joan! Qui l’hi havia de dir!

URSULA

Però, calleu, si us plau! No veieu que…

XALET (en to haix)

Vès per què l’han hagut de despatxar! No hi ha com els que no fan res pera no estar exposats a quedar-se sense feina.

URSULA (acostant-s’hi)

Apa, sortiu, gansoner!…

XALET

Sí, sí. Ja torno desseguida.

URSULA

Aont aneu ara?

XALET

M’arribo fins a la plaça, a proveir pera dinar.

URSULA

On teniu el cistell?

XALET

No’n gasto: ho poso tot en un mocador gran que duc a la butxaca.

URSULA

Apa, doncs, que es tard.

XALET (anant-se’n)

Salut, Ursula.

URSULA (en veu molt baixa)

Adeussiau. Deixeu la porta ajustada.

XALET

Està bé. Endavant.

(Desapareix per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula va a acabar d’obrir els porticons del balcó.)

ESCENA II

L’Ursula, sola. Desseguida en Joan

URSULA (davant de l’arcova)

Joan! Joan!

JOAN

(desde dins de l’arcova, am veu ensonyada)

Què vols?

URSULA (ben amorosa)

Apa, lleva-t.

JOAN

Ja’m llevo.

URSULA (alçant la ven)

Vaig a fer-te l’esmorzar.

JOAN

Ja’m llevo, dòna!

URSULA

Dic que vaig a fer-te l’esmorzar.

JOAN (malhumorat)

Vés!

(L’Ursula desapareix per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA III

En Joan sol, a l’arcova. Desseguida l’Ursula

(Se sent en Joan com tus, mentres se lleva i es vesteix. Després d’un llarc silenci torna l’Ursula per la primera porta de l’esquerra.)

URSULA

Ja te’l fa l’Engracieta

JOAN (desde dins)

El què?

URSULA

L’esmorzar, home! Que no’t lleves?

JOAN

(tot vestint-se i tossint de tant en tant)

Sí! Que ets amoïnosa!

URSULA

Ai! Quina tos!

(Curt silenci. L’Ursula va a apomellar les flors dels pitxells de sobre la calaixera.)

JOAN (desde dins de l’arcova)

Ursula!

URSULA (acostant-s’hi)

Què vols ?

JOAN

Que li has dit res a la noia?

URSULA

No. I hauriem de dir-l’hi: val més que ho sàpiga per nosaltres que pels de fora casa.

JOAN

Vès, tu mateixa, doncs.

URSULA

Jo, pobreta de mi?

JOAN

Qui mellor que tu?

URSULA

Ni sabria com posar-m’hi.

JOAN

(també desde dins de l’arcova.)

Què dius?

URSULA (alçant la veu)

Que ni sabria com posar-m’hi.

(Curt silenci. En Joan torna a tossir.)

JOAN

I l’Agustinet?

URSULA

Prou que deu saber-ho. Pots comptar que son pare ja l’hi ha explicat.

JOAN

(sortint en mànegues de camisa, tot posant-se la faixa)

Pot-ser sí.

URSULA (prudentment)

Jo, si fos de tu, els ho diria avui mateix.

JOAN (tot posant-se la faixa)

Es clar… (Curt silenci i cambi de to.) Que fa gaire fred?

URSULA

No ho sé pas. Està núvol. On tens el gec?

JOAN

Allà dins.

(Va a buscar-lo a l’arcova. Curt silenci.)

URSULA (acostant-s’hi)

Però jo, si fos de tu, davant d’ells, no faria l’espantadiç.

JOAN (sortint posant-se’l gec)

Pots anar a fer el valent!

URSULA (amb intenció)

Es que tinc una basarda!…

JOAN

De què?

URSüLA(pausadament)

Me fa una por aquell home!

JOAN

Qui?

URSULA

El pare de l’Agustinet! Me fa una por que no’m tombi’l noi!

JOAN

Cah!

URSULA

No veus que no més procura per la seva conveniència?

JOAN

Vols dir que hi farà la contra, al casament?

URSULA

Si ara ja no sossega! Si per tot ens bescanta! Figura-t si’s posa al cap que tu’t trobes sense feina…

JOAN

Bé; però’l xicot no es com ell.

URSüLA

No s’hi assembla de res. Però pot tant un pare!

JOAN

Què vols que hi faci jo?

URSULA

Me sembla que n’hi hauriem de parlar, a l’Agustinet.

JOAN

De què li hauriem de parlar?

URSULA (no gosant-ho dir)

Del casament, saps? Això sí, am molt compte, que no malpensés…

JOAN

Ara no es prudent que se li digui res.

URSULA

Mira que aquest prometatge ja fa massa temps que dura.

JOAN

Que no ho comprens, dòna, que no ho comprens que ara no es hora de parlar d’aquesta qüestió? Desprès, ¿no té pensat casar-se aviat, el noi? Jo veig que va preparant-se.

URSULA (am molt recel)

Pensa que son pare…

JOAN (posant-se nerviós)

No callaràs més am son pare!

URSULA

I si sortia am la seva, aquell dropo?

JOAN

Vaja, prou: no m’amoïnis, Ursula, no m’amoïnis!

URSULA

Reflexiona que l’Engracieta està cegament enamorada; i si, per mor de lo que avui ens passa, aquest casament s’esbullés…

JOAN (molt nerviós)

Però, què vols? Que vagi a l’Agustinet i l’obligui, tant si li ve bé com no, a que’s casi desseguida? Que no veus que això no fa pera mi?

URSULA

Es que air vespre va dir unes coses més tristes a la noia!

JOAN

Què va dir-li ?

URSULA (pausadament)

Que li feia por el casar-se.

JOAN (sorprès)

Por?

URSULA

Sí.

JOAN

Doncs per què’s prometia?

URSULA(no sabent què respondre)

Oh!…

JOAN

Quines raons dòna?

URSULA

Veuras, que t’ho expliqui ella.

JOAN

Bé estava prou alegre tot sopant!

URSULA

No pas quan va arribar…

JOAN

Pot-ser van ser renyines d’enamorats.

URSULA

No ho sé. Jo, vaja, am franquesa, si fos de tu, avui li parlaria clar.

JOAN

Que aviat ho has dit!…

URSüLA

Voldria saber de quin mal haig de morir.

JOAN (recelós)

Sí que la fariem bona que ara aquest xicot!…

URSULA

Creu-me, Joan, parla-n’hi!

JOAN

Me sembla que s’ho pot pendre malament. Ell es formal: no’ns ha donat mai un que sentir; la noia, tu mateixa ho has dit, l’estima cegament: senyal que se li porta bé. (Pausadament) Per un altre costat, hi ha son pare, que fa de contrapès… Sí, sí, estem en perill! Però jo, ben mirat, no puc obrir boca; no puc parlar-ne, del casament: semblaria que tant tu com jo’ns hi agarrem pera salvar-nos; se podria pensar que volem que ells dos, am les seves suades, ens mantinguin! (Excitant-se.) Es clar que podria pensar-s’ho! I am raó! No, no, no li vui dir res! Que faci la seva voluntat.

URSULA (sospirant)

Ai, Senyor!

(Compareix l’Engracieta per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA IV

Els mateixos, més l’Engracieta

ENGRACIETA

Pare: veniu, si us plau, a rentar-vos, que després us donaré l’esmorzar.

JOAN

Ja vinc, filla, ja vinc.

URSULA

Noia: escolta. (L’Engracieta s’acosta.) Vès, explica allò que air vespre va dir-te l’Agustinet.

ENGRACIETA (somrient)

Ja està passat.

URSULA

Diga-ho, dona!

JOAN

Conta-m’ho tot, filla meva.

ENGRACIETA

No va ser res. Que aviat us alarmeu!

JOAN

Bé; però diga-m’ho.

ENGRACIETA (pausadament)

No més va dir que li feia por el casar-se.

JOAN

Per què? No va donar-te cap raó?

ENGRACIETA

Si: va explicar-me que air a la tarda havia vist la viuda d’en Ramon aprop de la fàbrica en que ell treballa…

JOAN

Fins aquí…

ENGRACIETA

Diu que anava am tres criatures, filles seves, com ella vestides de dol. I l’Agustinet va començar a entristir-se, pensant en que si ell, quan siguessim casats, se moria…

JOAN

Té un cor gran, aquest noi!

ENGRACIETA

Es clar que sí!

URSULA (a l’Engracieta)

No acabes de dir-me que se n’havia anat molt trist?

ENGRACIETA

A mi va semblar-m’ho.

JOAN

Fet i fet no serà res. Ja veuràs avui, quan vingui, com tot allò d’air vespre se li haurà esvait del pensament, i…

UBSULA (interrompent-lo)

Jo’m temo que compareixerà de més mal humor encara.

JOAN (molt nerviós)

Vaja, prou! Acabem d’un cop! No vui aquest neguit damunt meu! Escolta, Engracieta, escolta i no’t desconsolis.

ENGRACIETA(sorpresa)

Digueu…

JOAN

(després d’un grau esforç, llagrimejant)

Mira: jo m’he quedat sense feina.

ENGRACIETA (amb esglai)

De debò?

JOAN

M’han despatxat! Però no per mal treballador, ni per haver faltat en res…

ENGRACIETA (posant-se u plorar)

Pobres de nosaltres!

JOAN

No ploris, filla meva! Ton pare no hi estarà en vaga. Treballaré com fins ara, com sempre! Què vol dir que m’hagin despatxat? Un bon filador com jo no ha d’espantar-se mai! Se’n busca en una altra casa, de feina.

URSULA

I tu’n trobaràs desseguida.

JOAN

A mans besades. Encara tinc la vista bona i els dits lleugers pera nuar els caps.

ENGRACIETA

Pobre pare!

JOAN

No’m planyis! No vui que’m planyis!(l’Engracieta segueix plorant.) Bé: per què plores, Engracieta?

URSULA

Noia! No siguis així!

JOAN

Però, per què tens de plorar? Que no’n trobaré enlloc més, de feina?

ENGRACIETA

No, que no’n trobareu!

JOAN

Jo’t dic que sí! Oi, Ursula?

URSULA

Si, Joan!

ENGRACIETA

El cor us enganya.

JOAN

No m’enganya, no! Jo serveixo de sobres pera treballar! No he malgastat la salut, com altres fan, en vicis i en disbauixes. Ho sents? Pensa en tu, no més en tu.

ENGRACIETA

Jo us estimo, i vui afanyar-me pera vos i pera la mare.

JOAN

No! Ja m’afanyaré jo. Primer hi vaig venir jo que tu, al món… i ja sé’l camí.

ENGRACIETA

Vós hauríeu de reposar, que ja heu treballat prou.

JOAN

No podria estar-m’hi, sense fer res! Me moriria de vergonya! No ho sóc, de vell, no! Es la fàbrica lo que m’ha envellit tant depressa! La fàbrica, sents? I a tu també, filla meva, t’ha robat ja la flor de la joventut.

ENGRACIETA

No, no!

JOAN

I què n’he tret d’esquerraçar-me tant! Què te’n veus dels teus esforços i els meus?

ENGRACIETA

Resignem-nos.

JOAN

Nosaltres no tenim un recó, ni una poma pera la set! No hem fet com aquells pobres treballadors que, a costa de la salut i de molts sacrificis, arriben a la vellesa havent estalviat una misèria! No! Nosaltres hem volgut viure treballant. Hi tenim dret!

ENGRACIETA (am gran prec)

Resignem-nos, pare!

JOAN (am molla emoció)

Perdona! Perdona!

ENGRACIETA

No!…

JOAN

Jo tenia de sacrificar-me pera tu.

ENGRACIETA

Massa que us heu sacrificat.

JOAN

De petita que vas al treball, fent-te llevar cada dia primer que’ls aucells.

ENGRACIETA

Si m’agrada molt!

JOAN

Tu ets massa bona.

ENGRACIETA

Jo voldria ser-ho més, doncs.

JOAN

Hauries de queixar-te!

ENGRACIETA

A qui?

JOAN

A nosaltres! A mi i a ta mare!

(L’Ursula’s tapa la cara am les mans.)

ENGRACIETA

Però, per què? Quin dret hi tinc? Per què parleu d’aquesta manera?

JOAN

Perquè’m sobren motius. No’ns-e la mereixem una filla com tu.

(L’Ursula’s posa a plorar.)

ENGRACIETA

M’estimeu massa, pare! L’amor que sentiu per mi us encega i us fa perdre la serenitat. Calmeu-vos; preneu-vos-ho tot am resignació, i visqueu ben tranquil i am repòs, que jo no us abandonaré mai, mai de la vida.

(L’abraça, fent-li petons.)

JOAN (plorant)

Jo no t’he estimat prou!

ENGRACIETA

Que sí. I la mare també. Si jo puc ser molt feliça!

JOAN

No ho seràs gens, per culpa nostra! (Amb ira concentrada.) Per què tenia de posar-te al món?

URSULA (am gran prec)

Joan! No diguis això!

JOAN

La conciencia fa dir-m’ho! (Agafant l’Engracieta pel cap.) Ursula! Mira-ho bé!

ENGRACIETA

No hi penseu tant en mi!

JOAN

Al bo dels jocs i de les il·lusions primeres, jo vaig agafar-te i vaig dur-te am mi al treball!

ENGRACIETA

Si hagués nascut en breçol d’or…

JOAN

(interrompent-la am molta emoció)

I de bon matí, tant a l’istiu com a l’hivern, per més fred que fes, si no’t llevaves amatenta, jo, el teu pare, pot-ser quan més bonics i més purs eren els teus somnis, venia al llit a despertar-te…

ENGRACIETA

(interrompent-lo, riallera)

I, així que’m vèieu desperta, m’omplieu de petons.

JOAN

Però, després, quan anàvem cap a la fàbrica, te feia passar davant meu, i, si pel carrer t’adormies, te donava cops pera desvetllar-te. I, “Alça, camina, gandula!”, te deia, sense veure que t’emmetzinava la vida, total pera res, pera una misèria cada setmana!

ENGRACIETA

Si sempre hem sigut pobres!…

JOAN (interrompent-la energicament)

Ningú, ni un pare, té dret a explotar a un fill!

ENGRACIETA

Jo us estimo am tota l’ànima!

JOAN (amb un esclat de joia)

Sí, alegria meva?

ENGRACIETA

I doncs?

JOAN

I ens perdones?

ENGRACIETA (extranyada)

De què haig de perdonar-vos?

JOAN (molt content)

No la sents, Ursula, no la sents?

ENGRACIETA (abraçant-lo)

Vaja, home!…

JOAN (acariciant-la)

Quina pena pera mi, tant bonica i tant intel·ligenta que ets!

ENGRACiETA (candorosament)

Jo no’n tinc res de lo que dieu!

JOAN

Tant maca, tant maca!

ENGRACIETA

(somrient amb humilitat)

Jo?…

JOAN

I tant bona!

ENGRACIETA

Vaja, anem! Anem, pare, que us donaré l’esmorzar.

JOAN

Estàs contenta?

ENGRACIETA

Si, que ho estic! Força!

JOAN

De debò, formigueta meva?

ENGRACIETA

Si!

JOAN

Doncs, apa, canta aquella cançó d’air.

ENGRACIETA

No la sé tota.

JOAN

Cuita, filla meva!

ENGRACIETA

No me’n recordo.

JOAN

Aquella cançó tant alegradora, de la joventut. (Acariciant-la am tendresa.) Canta-la, Engracieta!

ENGRACIETA (agafant-lo pel braç)

Veniu…

JOAN

(deixant-se portar com una criatura) Canta-la, aquella cançó de la joventut!

ENGRACIETA

Us dic que no me’n recordo.

JOAN

Sí, que te’n recordes. Tant alegradora que es! Tant alegradora!

ENGRACIETA (posant-se a cantar)

“No voldria altra riquesa,

tot i essent pobra com sóc.

que ésser jove, sempre jove,

am salut i bon humor.”

(En Joan, tot taratlejant la cançó i am la cara enriallada, desapareix poc a poc, acompanyat de l’Engracieta, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula plora, mirant-los. Llarc silenci.)

ESCENA V

L’Ursula, sola. Aviat l’Engracieta i la Susagna

(L’Ursula se’n va, plorant, a asseure-s a la vora del braser. Llarc silenci, fins que per la primera porta de l’esquerra compareix l’Engracieta acompanyant la Susagna.)

SUSAGNA (en veu baixa)

No li diguis res.

(L’Ursula segueix plorant, amb el cap enfonsat a la falda. Després d’ún curt silenci, l’Engracieta s’hi acosta poc a poc.)

ENGRACIETA (dolçament)

Mare: mireu, hi ha la Susagna.

URSULA (aixecant el cap)

Ah! Tu?

SUSAGNA (am molt sentiment)

Jo, Ursula, jo! Que ploraves?

URSULA

No.

SUSAGNA (extranyada)

No?

(Curt silenci.)

ENGRACIETA

Vaig amb el pare.

URSULA

Vés, filla, vés!

(L’Engracieta desapareix per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA VI

Les mateixes, menys l’Engracieta

SUSAGNA

(després d’un curt silenci, posant-se a plorar)

Ursula!

URSULA

No t’espantis!

SUSAGNA

Tant vells! Tots sols!

URSULA

Resignació, Susagna!

SUSAGNA

Si veies en Valeri! Quina llàstima fa! Tant bo que sempre ha sigut, i veure-s ara, a les seves velleses, sense cap esperança!

URSULA

No’t desesperis!

SUSAGNA

Tinguéssim un fill, com vosaltres, pera fer-nos costat i aconsolar-nos! Tinguéssim un fill! Perquè, aont anirem, ara? Haurem d’anar a raure a l’Hospici!

URSULA

No diguis aquestes coses!

SUSAGNA

Quina engunia en Valeri! D’ençà d’air a l’hora de dinar que no ha tastat res. No vol pendre res!

URSULA

Encoratja-l força!

SUSAGNA

Si tinguéssim un trist passament pels pocs anys que’ns queden de vida! Però no hem pogut estalviar gens. Lo que hem guanyat treballant, ni’ns ha arribat pera remeis. Jo, que sempre he fet de formiga, pensant en l’hivern!

URSULA

I aont es ara en Valeri?

SUSAGNA

A casa, somicant, arraulit en un recó!

URSULA

Fes-lo venir am nosaltres. Pot-ser que s’animi.

SUSAGNA

No voldria creure-m. Tot i estant despert, jo’m penso que encara li dura’l somni que ha tingut anit.

URSULA

Quin somni ha tingut?

SUSAGNA

Ai, Ursula! Deu ser la nostra planeta!

URSULA (am sobressalt)

Diga-m’ho!

SUSAGNA (am misteri)

Tota la nit l’ha passada somniant que demanava caritat.

URSULA (am veu glaçada)

Què dius!

SUSAGNA

Sí, sí! Tota la nit, com si desvariegés, que no calla…

URSULA (interrompent-la)

No cridis tant!

SUSAGNA (en ven baixa)

… que no calla demanant “Una gracia de caritat per l’amor de Déu!”

URSULA (horroritzada)

De debò!

SUSAGNA

Semblava que s’hi trobés! Am quina veu més enternidora que pidolava!

URSULA

Me fas venir fred!

SUSAGNA

Que es trist ser vell i pobre! Ningú se’n recorda de nosaltres!

URSULA

N’estas ben certa de lo que’m dius d’en Valeri?

SUSAGNA

I tant si n’estic! Si encara’l sento, amb aquella veu trista i apagada, que tot just s’entenia; amb aquella veu tremolosa, com si se’n dongués pena, tot estirant el braç…

URSULA (interrompent-la)

I tu no li has dit res ?

SUSAGNA

L’he despertat i tot! I ell, amb el cor adormit, creient que jo era una altra, m’ha tornat a dir, fent la veu més trista que de primer: “Una gràcia de caritat pera aquest pobre vellet!”

(En Joan, que sent les darreres paraules, compareix, tot indignat, per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA VII

Les mateixes, més en Joan

JOAN

Qui es, qui es que parla de demanar caritat?

SUSAGNA

Jo, Joan.

JOAN

Tu! Per què?

SUSAGNA (en veu baixa)

Dic… que no gosaria demanar-ne.

JOAN

I, doncs, no’n parlis, dòna!

SUSAGNA (no gosant-ho dir)

Es que en Valeri…

JOAN (interrompent-la, ansiós)

Digues…

SUSAGNA

En Valeri… tota aquesta nit ha estat somniant que’n demanava.

JOAN (amb estupefacció)

Què!

URSULA

Pobret!

JOAN

Això ha somniat?

SUSAGNA

Sí.

JOAN

Aquest home ja’s dóna! Se rendeix!

SUSAGNA (molt admirada)

Què vols dir?

JOAN (imperiosament)

Vés, diga-li que vingui desseguida, que’l tinc de veure.

SUSAGNA

No m’escoltarà. Vés-hi tu, Joan, que l’animaras!

JOAN (molt nerviós)

Ja ha acabat les agalles!

URSULA

Planya-l!

JOAN

Aquest somni, que’n vol dir de coses! Això es resignació! Es morir callant, conformant-se am tot!

URSULA (am gran prec)

Però, Joan!…

JOAN

No’m diguis res, que m’acovardeixes! I jo no vui fer com en Valeri! Ell té’l cor apagat! (Per la primera porta de l’esquerra compareix en Valeri, acompanyat de l’Engracieta).

SUSAGNA (al veure-l)

Mira-te’l!

ESCENA VIII

Els mateixos, més l’Engracieta i en Valeri

JOAN (agafant-lo pel braç)

Tu, Valeri!

VALERI (molt sorprès i apesarat)

Què vols?

JOAN

(duent-lo al mig de l’escena)

Vine! Respon-me!

VALERI (molt extranyat)

Què passa?

JOAN

Vès què diu la Susagna.

VALERT

Què diu?

JOAN

Que aquesta nit, tot somniant, demanaves caritat.

VALERI (molt més extranyat)

Jo?

SUSAGNA

Si, tu!

VALERI

Jo? No es cert.

SUSAGNA

Que sí.

VALERI

Que no, dòna! T’ho deu haver semblat.

ENGRACIETA

Pot-ser si, Susagna, que us ho ha semblat.

SUSAGNA

Que no te’n recordes?

VALERI

No, que no me’n recordo. Com que no es cert.

SUSAGNA

Sí, Valeri, sí!

ENGRACIETA (an en Valeri)

Bé, això es molt fàcil, oi?

VALERI

Què sé jo!

URSULA

Devegades se tenen uns somnis tant extranys…

VALERI

Us ve molt de nou que un pobre somniï misèries!

JOAN

Oh! Es que’l teu somni…

VALERI

Deixa-la dir an aquesta!

SUSAGNA

No m’ho desmenteixis. Jo estava ben desperta i t’he sentit com te sento ara. Que no tens present lo que m’has respost, allavores que t’he dit: “Valeri, Valeri! Què fas?”

VALERI

Què t’he respost?

SUSAGNA

Això: “Deixa-m provar si’n sé!” I estiraves el braç i paraves la mà!…(En Joan fa una expressió de sorpresa.) I després has dit: “No puc! Me’n dono vergonya!” I t’has posat a plorar.

VALERI

No es veritat! Te dic que no es veritat!

SUSAGNA

Sí, home, sí. Es que ara tu no te’n recordes.

URSULA

Si un hagués de recordar-se de tot lo que somnia…

VALERI

Què es cap mal tenir somnis?

JOAN (irat)

Segons com, si!

VALERI

Què s’hi pot fer?

JOAN

Això, devegades, ve del caràcter… ho sents?… del caràcter… de la manera com un se pren les coses que li passen; de…(Excitant-se.) I no sé com dir-ho!… M’entens? Eh? M’entens?

VALERI (aturdit)

No!

JOAN

Si tu no’t resignessis a la teva desgracia, el somni d’aquesta nit no l’hauries tingut.

VALERI

Que es culpa meva?

JOAN

Sí, covard, més que covard!

URSULA

Joan! No t’enfadis, home!

JOAN

Es clar que m’enfado! (An eu Valeri.) No veus que no es just lo que han fet am nosaltres?

VALERI

No, que no es just!

JOAN

I, doncs, per què’t rendeixes?

VALERI

Jo no’m rendeixo! Però, què vols que faci?

JOAN

Redreça-t! No’t donguis!

VALERI

Jo no’m dono !

JOAN

Que sí! Encara us en fan poc, massa poc! Mai us queixeu del davant! Si us en sentiu de les vostres penes, us amagueu en un recó i us poseu a plorar que ningú us vegi! Jo no ploro, no! No’m resigno! Vui defensar-me! Vui treballar pera guanyar-me la vida!

VALERI

Jo també !

URSULA

En Valeri es com tu.

JOAN

Demanar caritat! Demanar caritat!

VALERI

Que’ns donguin feina, doncs.

JOAN

Ja’ns en donaran! Que som vells inútils, nosaltres? Que hi fem nosa en el món?

VALERI

No!

JOAN

Demanar caritat! Demanar caritat! Que no veus que això’ns rebaixa?

VALERI

Per un pobre no es cap rebaix…

JOAN

Sí, que ho es! Demanem feina!

URSULA

Bé, vaja, ja està passat!

JOAN

Oh!… Està passat!… Està passat!…

ENGRACIETA

No us enfadeu, pare, i feu les paus amb en Valeri.

JOAN

No hem renyit pas, perxò. Jo i ell no podem renyir.

VALERI

Ben nèt que no!

SUSAGNA

Apa, apa, Valeri, anem a dalt.

VALERI

Ja vinc.

SUSAGNA

Anem, home, que d’air ençà no has tastat res.

VALERI

No tinc gana.

JOAN

Vaja, creu a la teva dòna. No t’entristeixis! Fes el cor fort!

VALERI

Ja ho dius tu!

ENGRACIETA (am molta tendresa)

Sí, Valeri, sí, creieu-la, a la Susagna, que ella us vol bé.

VALERI

Ja ho sé que sí.

ENGRACIETA

I, doncs, per què no aneu a pendre aliment?

VALERI

Ja hi vaig…

URSULA

Sí, home…

SUSAGNA

Apa, anem.

VALERI (an en Joan)

Bé, digues: quins són els teus plans?

JOAN

Vés a esmorzar, i torna desseguida, que t’ho explicaré.

VALERI

Entesos, doncs.

SUSAGNA

Vaja, anem.

VALERI (anant-se’n)

Anem.

URSULA

Cuida-1 força, Susagna.

SUSAGNA

No caldria sinó!

ENGRACIETA (amb veu festosa)

I no us entristiu, Valeri; no us entristiu.

VALERI (somrient, agrait)

No tinguis por, maca.

(Per la primera porta de l’esquerra desapareixen la Susagna i en Valeri, acompanyats de l’Engracieta.)

ESCENA IX

L’Ursula i en Joan

URSULA (desprès d’un curt silenci)

Què’t proposes, Joan ?

JOAN

Què’m proposo?… Mira: així que en Valeri hagi esmorzat, me’n vaig a buscar-lo, i, desseguida, sense perdre temps, tots dos ens en anirem a trobar el director de la fàbrica.

URSULA

I què’n treureu ?

JOAN

Molt, ne treurem! Li demostrarem que lo que s’ha fet am nosaltres no es just! Ens queixarem! L’esvalotarem, si convé ! Si no’n fa cas, de les nostres queixes, cap a casa de l’amo s’ha dit! I an aquest, si tampoc ens atén, les hi cantarem clares! No’ns callarem res!

URSULA

Vés am compte, Joan! No’t propassis de paraules. Val més, si vols fer cap reclamació, que ho facis de bé a bé. Creu-me!

JOAN

De primer sí, que sóc prou enraonat; però si ni ell ni’l director ens escolten, allavors sabran qui sóc jo!

URSULA

Sobre tot no’ls trenquis el respecte! Mira que aquesta gent tenen molt poder… i si’ls insultes te faran perdre!

JOAN

La veritat sempre sura!

URSULA

Creu-me, no’ls vagis amb orgull ni amb exigències. Com més humil els parlis…

JOAN (interrompent-la irat)

S’ha de parlar clar i amb el cap ben alt! L’home que demana lo que es just, no ha d’abaixar mai la cara per ningú, ni ha de presentar-se arraulit i tremolós com aquell que pidola caritat!

URSULA

Ja ho sé. Però pensa que ells poden més que nosaltres. Ells no’t necessiten: ets tu qui vas a suplicar-los.

JOAN

Vaig a exigir-los!

URSULA

Doncs no hi vagis, si’ls has de parlar amb aquest urc! Tampoc ne treuries res!

JOAN

No? Que m’agradaria que fessin el sord! Que m’agradaria que se’ns treguessin del davant!

URSULA

Per què?

JOAN

Que ho provin!

URSULA

Què faries?

JOAN

No ho sé… Però seria capaç de tot, de tot, ja ho he dit! Això no pot soportar-se! (Desesperant-se.) Sembla impossible que un home, pera volguer treballar, no més que pera volguer treballar, hagi de desesperar-se d’aquesta manera!

URSULA

Sossega-t, Joan, sossega-t!

JOAN

No pot ser, aquest suplici! Ara que ja n’han tret el suc de nosaltres! Això’ls ho tiraré en cara!

URSULA

No, no’ls ho diguis!

JOAN

Doncs que’m tornin a la meva màquina! Un filador com jo! Diferent abans, quan feia trama, que havia de mirar tant prim ! Però ara, d’ençà que faig urdit, que rutllo més lleuger, sí, més lleuger, que les fusades…

URSULA

Fes-los-ho veure…

JOAN

Que’m tornin a la meva màquina! I, si no, si tant volen, que m’ocupin a triar el recó, o a ensacar borra i encaixar. Que’m deixin viure treballant!

URSULA

Demana-ls-ho bonament.

JOAN (am sarcasme)

Sí, per favor!

URSULA

Mira que’t faran agafar i ens morirem tots dos de pena.

JOAN (fóra de si)

Que m’agafin! Per haver d’estar aixís, tant se m’endona la vida com res!

URSULA

No, Joan, no!

JOAN

Que hi vagin ells, a l’Hospici, a fer número! Que hi vagin ells, a demanar caritat!

URSULA

Ens queda l’Engracieta, que es la nostra esperança!

JOAN (anant-se’n)

Jo no vui refiar-me’n, de la noia! No tinc cor pera viure a costa d’ella! Vui treballar! Jo no més demano feina!

URSULA

(am gran prec, deturant-lo)

Joan! Joan!

JOAN

Deixa-m, que m’acovardeixes!

URSULA

Aon vas?

JOAN

Deixa-m estar!

URSULA

Però, aon vas? Digues!

JOAN

Vaig a donar pressa an en Valeri, pera que vingui am mi.

URSULA

No, no’t moguis, que tu avui estàs molt nerviós. No’t moguis de casa! Ja hi aniràs una altra hora!

JOAN

Te dic que’m deixis estar!

URSULA

No, Joan, no!

JOAN

Aparta-t! (Li dóna una estrebada.) Vés! Vui treballar! Vui feina!

(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula queda plorant, fins que, al cap d’uns segons, compareix l’Engracieta, tota esverada.)

ESCENA X

L’Ursula i l’Engracieta

ENGRACIETA

Mare! Mare!

URSULA (girant-se amb esglai)

Engracieta!

ENGRACIETA

Aon va’l pare tant atribulat?

URSULA

A trobar en Valeri.

ENGRACIETA

Per què?

URSULA (no gosant-ho dir)

Oh!…

ENGRACIETA

Què heu tingut?

URSULA

Res.

ENGRACIETA

I doncs?… Mare, expliqueu-m’ho tot!

(Se sent la campaneta inferior.)

URSULA

Truquen. Vés a obrir.

ENGRACIETA

Però, digueu-me!… Cuiteu!

URSULA

Vés a obrir, corre!

ENGRACIETA

Per què ploreu? Què ha passat! No’m feu estar enguniosa!

URSULA

No ha passat res. Creu-me.

ENGRACIETA

Per què m’enganyeu?

URSULA

Vés!

ENGRACIETA

Però, mare!…

URSULA (suplicant)

Vés!

(L’Engracieta obeeix, anant-se’n per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA XI

L’Ursula, sola. Aviat l’Engracieta i l’Agustí

URSULA

Qui hi deu haver?

(Queda pensativa. Després d’un llarc silenci compareixen l’Engracieta i l’Agustí per la primera porta de l’esquerra. L’Agustí va amb el vestit de les festes: bolet negre; camisa blanca, planxada; corbata de seda, blava; americana, ermilla i pantalons, de llana, negra; i savates rosses. Du rellotge am cadena de plata. Ve molt amoïnat.)

ESCENA XII

L’Ursula, l’Engracieta i l’Agustí

AGUSTÍ

Bon dia, Ursula.

URSULA (fingint alegria)

Bon dia, Agustinet. Que tal, ja has esmorzat?

AGUSTÍ

No pas avui.

URSULA

Vols que t’arregli…

AGUSTÍ (interrompent-la)

No. Gràcies. Ja he pres un petit desdejuni.

URSULA (somrient)

Vaja, espera una mica…

AGUSTÍ (agraint-ho)

Us dic que no’m feu res.

URSULA

No faltaria més! S’ha de menjar pera viure; s’ha de menjar, Agustinet. (Rient.) Espera-t, que desseguida estic.

AGUSTÍ

Però, Ursula!…

URSULA (am gran prec)

Dóna-m aquest gust!…

(Desapareix, tol rient, per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA XIII

L’Engracieta i l’Agustí

AGUSTÍ

(anant a asseure-s a la vora del braser)

No sé ta mare per què…

ENGRACIETA

Deixa-la fer, home.

AGUSTÍ

Que faci (agafant maquinalment la paleta), que faci lo que vulgui.

ENGRACIETA (amb extranyesa)

Com parles avui!…

AGUSTÍ

(després d’un curt silenci, cambiant de to)

Que diu que han despatxat a ton pare?

ENGRACIETA (am dolor)

Si!

AGUSTÍ

Que es extrany que air vespre ell no m’ho digués!

ENGRACIETA

Jo, no fa gaire que ho sé. Costa tant de donar una mala noticia! (Cambiant de to.) Pobres treballadors vells!

AGUSTÍ

I pobres dels joves!

ENGRACIETA

Els joves rai!

(Curt silenci.)

AGUSTÍ

Que es trist i espinós el nostre camí!

ENGRACIETA

No t’entenc.

AGUSTÍ

Pobra Engracieta! Que mal t’he fet!

ENGRACIETA (molt sorpresa)

Tu?

AGUSTÍ

Jo, honradament, això sí, t’he encomanat les meves il·lusions i les meves alegries de jove; t’he despertat el cor am promeses de ventura.

ENGRACIETA (molt admirada)

Què vols dir?

AGUSTÍ (en veu baixa)

Escolta…

ENGRACIETA(interrompent-lo, ansiosa)

Parla desseguida.

AGUSTÍ

No has pensat gens en tu, ni en nosaltres dos, veient la situació de ton pare?

ENGRACIETA (ingenuament)

Per què?

AGUSTÍ

No has pres exemple de com pot ésser la nostra vida de vells?

ENGRACIETA

No…

AGUSTÍ

I la de joves, un cop units?

ENGRACIETA (am molta extranyesa)

Tampoc!… Jo no més sé que t’estimo!

AGUSTÍ

No has pensat res?

ENGRACIETA

Jo no més sé que t’estimo! Jo no més sé que tu has promès estimar-me!

AGUSTÍ

I t’estimaré sempre!

ENGRACIETA

Sent aixis, per què’m fas aquestes preguntes?

AGUSTÍ

Perquè voldria veure la teva conciencia il·luminada.

ENGRACIETA

Que dubtes de mi?

AGUSTÍ (dignament)

No!

ENGRACIETA

I doncs? Explica-t! No’m facis malpensar!

AGUSTÍ

No alcis tant la veu, que si’ns sentien…

ENGRACIETA (en veu baixa)

Que’t fa parlar la desgracia del pare? Que no’t veus en cor de mantenir-lo? Que ho fas, pot-ser, pera no deixar el teu? El meu, encara que sigui vell, ens ajudarà en lo que pugui.

AGUSTÍ

Tot lo que vulguis, però…

ENGRACIETA (amb ansietat)

Però, què?

AGUSTÍ

(íntimament i am delicadesa)

Es veritat que t’agradaria ser mare?

ENGRACIETA

(abaixant el cap, no sabent què respondre)

Oh!…

AGUSTÍ (somrient)

Digues: t’agradaria molt, oi?

ENGRACIETA (en veu baixa)

Sí.

AGUSTÍ

1 no has pensat, per mai que’n fossis, en la sort dels nostres fills?

ENGRACIETA (amb el cap baix)

No.

AGUSTÍ

I en la seva felicitat?

ENGRACIETA (sospirant)

Oh!…

AGUSTÍ

Parla, dòna, parla.

ENGRACIETA

Què sé jo!

AGUSTÍ

Mira lo que han de fer amb els seus les dones que treballen a la fàbrica…

ENGRACIETA (interrompent-lo)

Es ben cert!

AGUSTÍ

Pera guanyar-se’l pa per elles se veuen obligades, durant el dia, a abandonar-los.

ENGRACIETA

Els estimessin força!…

AGUSTÍ

Sí, que’ls estimen.

ENGRACIETA

Que se sacrifiquin per ells.

AGUSTÍ

Com?

ENGRACIETA

No deixant-los fins que siguin grandets.

AGUSTÍ

Sembla extrany que diguis això! Allavors ells i elles se moririen de fam.

ENGRACIETA (inconscientment)

Els pobres pot-ser en tenen masses, de fills!

AGUSTÍ (molt sorprès)

Masses! Ja saps lo que dius?

ENGRACIETA (sobtada)

Què?

AGUSTÍ

Com s’encomana l’immoralitat!

ENGRACIETA

Que he dit res de mal?

AGUSTÍ (am gran convicció)

Si!… Desde’l moment que’s casen…

ENGRACIETA (interrompent-lo)

No me n’he adonat pas que digués res de mal.

AGUSTÍ

Ditxosa de tu… no, desgraciada de tu, que no veus encara’l costat pervers de la vida!

ENGRACIETA

Com te tornes! Abans no me les deies aquestes coses.

AGUSTÍ

Perquè abans no més pensava en mi.

ENGRACIETA

Que ja no m’estimes?

AGUSTÍ

Am tota la pietat de la meva ànima!

ENGRACIETA

I doncs? No hi pensis tant en demà; no t’amoïnis per lo que encara ha de venir. Treballem, afanyem-nos… Els pobres també’n poden ser de feliços!

AGUSTÍ

Tenen dret a ser-ho !

ENGRACIETA

Si s’estimen, sí. No siguis tant ambiciós. Tu desitges una gran felicitat… I ho fas per mi i pels meus pares. Que no saps que jo am ben poca cosa m’acontento?

AGUSTÍ (am somriure trist)

Que’l veus bonic el món! Que’l veus rialler!

ENGRACIETA

Es clar que sí! No li vui veure de negre. Ja ho sé que per tot hi han espines; però, mira, no hi comptem amb elles: pensem no més en les flors.

AGUSTÍ

I si se’t claven al cor, les seves espines?

ENGRACIETA

L’amor les arrencarà.

AGUSTÍ (amb ironia)

L’amor!

ENGRACIETA

Posa-t alegre, home! Fes fugir, com jo les tristeses a riallades. Què se’n treu de plorar?

AGUSTÍ

Res, no se’n treu!

ENGRACIETA

Ja m’agrada que atinis en tot. Es clar que m’agrada! Però tu t’hi amoïnes massa. (Rient.) D’un dia’n ve un altre.

AGUSTÍ (amb ironia)

I anar fent, deixant-se portar de la fantasia…

ENGRACIETA (interrompent-lo)

I viure, viure…

AGUSTÍ

Com?

ENGRACIETA

Ai, ai! Com se puga.

AGUSTÍ

Sense comptar, sense preveure res, a cegues. I si a mig camí hem d’aturar-nos o caiem vençuts?

ENGRACIETA

No’m matis l’esperança!

AGUSTÍ

Escolta, escolta. No t’enlairis, Engracieta. Pensa en la realitat que’ns rodeja… medita’l pas que anem a donar…

ENGRACIETA

Ja’l tinc meditat de sobres.

AGUSTÍ (mirant-la fixament)

Tu encara ets la mateixa del primer dia que vaig parlar-te…

ENGRACIETA (interrompent-lo)

Com sóc?

AGUSTÍ

No més penses en el teu amor: no hi veus més endavant.

ENGRACIETA

Aixís me tractes?

AGUSTÍ

Tu pot-ser no’t fas càrrec de lo que passa avui entre nosaltres!…

ENGRACIETA

Jo no me’n faig càrrec? (Am dignitat.) Si no fos per això, creus tu que te’n parlaria del nostre casament?

AGUSTÍ

Ah! Es adir que es no més per lo que passa entre nosaltres que me’n parles?

ENGRACIETA

Què t’has figurat de mi?

AGUSTÍ

Oh! Res de mal.

ENGRACIETA (nerviosament)

Prou! Deixem-ho córrer tot!

AGUSTÍ

Però, dòna!…

ENGRACIETA

Vés!

AGUSTÍ

Aon vas ?

ENGRACIETA

Espera: vui tornar-te’ls presents que m’has fet, tot, tot..,

AGUSTÍ

I ara! Per què?

ENGRACIETA

No’n vui cap, de record teu.

AGUSTÍ

Però, escolta…

ENGRACIETA

Deixa-m estar!

AGUSTÍ (deturant-la)

Engracieta! Escolta, dòna!

ENGRACIETA

Vés! No’m toquis! T’avorreixo! (Posant-se a plorar.) T’avorreixo! T’avorreixo!

(Compareix l’Ursula, precipitadament, per la primera porta de l’esquerra.)

ESCENA XIV

Els mateixos, més l’Ursula

URSULA

(veient plorar a l’Engracieta)

Engracieta!

ENGRACIETA (abraçant-la, plorant)

Ai, mare, mare!

URSULA

Per què plores? Digues!

ENGRACIETA

Ai, mare meva!

URSULA (a l’Agustí)

Què heu tingut?

AGUSTÍ (no gosant-ho dir)

Res…

URSULA

I, doncs, per què plora l’Engracieta?

AGUSTÍ

No se li pot dir la veritat.

ENGRACIETA

Si sabieu lo que m’ha dit!

URSULA (amb ansietat)

Explica-m’ho!

AGUSTÍ

Ja us ho explicaré jo mateix.

ENGRACIETA

No! Calla-t’ho, i vés-te’n, vés-te’n!

URSULA

Què passa?

ENGRACIETA

Tot m’ho temia! No m’he enganyat de res!

AGUSTÍ

Tu no’m comprens, Engracieta. Veus desamor allà on no hi ha més que una estimació gran, filla de la conciencia. Reflexiona lo que t’he dit… recull-ho i medita-ho serenament.

URSULA

Però, expliqueu-vos! Què passa?

(Curt silenci.)

ENGRACIETA (amb ironia)

Ni gosa dir-ho!

AGUSTÍ

Per què no? Tot ho confons, avui. Prens per covardia’l preveure’l demà, el que jo reflexioni. Si no m’espanto, no! Tu, m’espantes ! Jo no més desitjo que’t facis càrrec de qui som, del camí que hem de fer. M’hi vui mirar molt a posar fills en el món. No ho consentiré que se’ls exploti com a mi…

URSULA (interrompent-lo)

Però, Agustinet, per caritat!…

ENGRACIETA

Deixeu-lo estar, mare. Tot això són excuses.

AGUSTÍ

No’m comprens! No’m comprens!

ENGRACIETA (amb ironia)

Vés, escolta a ton pare.

AGUSTÍ

Quina mania li teniu!

ENGRACIETA

Ja ha sortit am la seva.

URSULA (amb esglai)

Què dius?

ENGRACIETA

Si, mare! L’Agustinet ja no es pera mi!

URSULA

Què! Però, es veritat això?

AGUSTÍ

No us desespereu…

URSULA (interrompent-lo)

Què’n tens que dir de la noia? Encara no t’ha estimat prou? Que vols que’s corsequi per tu?

AGUSTÍ

No, al contrari: si n’estic agraidissim d’ella. Però ara, més que mai, es el moment de prova!

ENGRACIETA

Com t’ho haig de provar que t’estimo?

AGUSTÍ

Posant fe en lo que’t dic.

ENGRACIETA (amb ironia)

Matant les il·lusions de la meva joventut?

AGUSTÍ

Qui t’ha parlat de tal cosa?

URSULA

Justament ara’ns deixes ?

AGUSTÍ

No, dòna, no. Si jo vui ajudar-vos. Seré am vosaltres, participaré dels vostres dolors…

URSULA (interrompent-lo)

Reflexiona que en Joan s’ha quedat sense feina, i ja comença a ser vell!

ENGRACIETA

Per això’m deixa!

AGUSTÍ

No’m facis tant miserable!

URSULA (plorant)

Nosaltres no’t serem una creu! Ja’ns morirem aviat !

AGUSTÍ

No’m parleu així, que’m feu mal!

URSULA

Si tens por de no poguer mantenir-nos, no hi pensis: nosaltres dos, en Joan i jo, ja treballarem pera guanyar-nos el troç de pa de cada dia.

AGUSTÍ (am gran prec)

No’m digueu això !

URSULA

No l’abandonis a l’Engracieta, que’s moriria de pena! I nosaltres també! Ho sents? Creu-me a mi, que sempre t’he mirat com un fill nostre.

ENGRACIETA (amb engunia)

No crideu!

URSULA (en veu baixa)

Fes-te càrrec de la nostra situació.

AGUSTÍ

Si la veig i en protesto!

ENGRACIETA

No’l pregueu, mare. Que no veieu que es en va?

AGUSTÍ

No’m tractis aixís!

ENGRACIETA

Si no’t mereixes altre tractament! No sé com he pogut estimar-te!

(Se sent la campaneta interior.)

URSULA (a l’Engracieta)

Corre: vés a obrir.

ENGRACIETA

Per què tenies de parlar-me d’amor, home fals, més que fals?

AGUSTÍ(am gran prec)

Però, Engracieta!…

ENGRACIETA

Vés! No vui escoltar-te!…

(Se’n va corrent a obrir la porta.)

AGUSTÍ

Que es trist no ser comprès!

ESCENA XV

L’Ursula i l’Agustí

URSULA

Agustinet: tingues compassió de nosaltres! T’ho demano per la memòria de la teva mare. Fes-ho pel pobre Joan! Tu ets jove i bon treballador.

AGUSTÍ

Però, a què ve tot això?

URSULA

Tu, si arribes a vell, no seràs tant desgraciat com nosaltres.

AGUSTÍ

Per què heu de dir aquestes coses?

(Per la primera porta de l’esquerra compareixen l’Engracieta i en Xalet. Aquest porta un mocador ple de verdura i altres viandes i dugués paperines plenes.)

ESCENA XVI

Els mateixos, més l’Engracieta i en Xalet

XALET (entrant)

Vès, Engracieta: ton pare ha dit que no tanquessis la porta.

ENGRACIETA

Ja l’he deixada oberta.

URSULA

Ont es en Joan?

ENGRACIETA

Al replà de l’escala, que enraona amb en Valeri.

URSULA

Per què no entren?

ENGRACIETA (excusant-se)

Oh!…

XALET

(deixant el mocador i les paperines damunt d’una cadira)

Ho veieu, Ursula? Ja hem proveït, per avui.

URSULA

L’esca del pecat!

XALET (girant-se, sorprès)

Bé: de què us-e les haveu?

URSULA

Ja heu sortit am la vostra !

XALET

Jo?

URSULA

Ja han fet efecte’ls vostres mals consells.

XALET

Què voleu dir?

URSULA

Pregunteu-ho an el vostre fill.

XALET (acostant-s’hi)

Noi: què passa de nou?

AGUSTÍ

Deixeu-ho estar, pare!

XALET

Com es que se’m reb tant malament?

URSULA

Massa bé que us rebem!

XALET

Voleu fer-me’l favor?… Agustinet: que ja ho saps lo d’en Joan?

AGUSTÍ

Si.

XALET

Ja ho saps que ha quedat sense feina?

AGUSTÍ

Sí, home, sí!

XALET

Que es trist, oi?

URSULA

Oh! A vós se veu que us ha afectat molt!

XALET

Més de lo que us penseu. Aquesta dòna’s figura que jo no tinc sentits!

URSULA

Vós?

XALET

Doncs, pera que ho sapigueu, les penes d’altri m’afecten tant o més que les meves mateixes. No m’agrada veure desgraciats!

URSULA

Sí; per això’ns ajudeu tant!

XALET

Què voleu que faci?

URSULA

Ara, res. Ja no hi ha remei.

XALET

En què, no hi ha remei?

URSULA

Encara goseu preguntar-ho?

XALET

Bé, expliqueu-vos, si us plau.

URSULA (veient plorar a l’Engracieta)

Mireu si us diuen res aquests plors de la meva filla.

XALET

I ara! (acostant-s’hi.) Engracieta!

ENGRACIETA

Aneu, aneu, mal home!

XALET (admirat)

Què?

ENGRACIETA

Aneu! No us vui veure més!

XALET

Però… que heu renyit am l’Agustí?

AGUSTÍ

No hem renyit, pare.

ENGRACIETA

Pitjor!…

URSULA

Tot s’ha desfet, per culpa vostra!

XALET

Noi: que no sents lo que’m diuen? Respon. Fes-me quedar bé, home!

AGUSTÍ

No’n parlem més!

XALET

Però, què heu tingut tu i l’Engracieta? Explica-m’ho… Per què heu renyit?

AGUSTÍ

Per res…

XALET

Mira que m’ho faran pagar a mi!

ENGRACIETA

Com que sí que vós ne teniu la culpa de tot!

XALET

Jo?

ENGRACIETA

Si, vós!

URSULA

I ningú més que vós!

XALET

Us dic que no! Oi, Agustinet?

AGUSTÍ

Però, home, no’n parlem més.

XALET

Ja ho has dit tu!

ENGRACIETA

Vós no li heu callat mai al vostre fill, fent-li veure lo que no era, pera que’m deixés!

XALET

No, Engracieta, no!

ENGRACIETA

I, avui, perquè heu vist la tribulació del pare, pobret!…

XALET (interrompent-la)

Te juro que t’enganyes!

ENGRACIETA

Sense respectar res, sense tenir en compte’l desconsol que hi ha en aquesta casa…

XALET

No’m facis tant poc favor!…

(Se sent enraonar en l’interior an en Joan i en Valeri.)

URSULA

Calleu, que ve en Joan!

AGUSTÍ

Pobre!

XALET

Però…

AGUSTÍ (am gran prec)

Calleu, pare!

(Per la primera porta de l’esquerra compareixen, enraonant, en Joan i en Valeri.)

ESCENA ULTIMA

Els mateixos, més en Joan i en Valeri

JOAN (an en Valeri)

Entra, home, entra. M’he deixat el rellotge a la reconera de l’arcova.

VALERI

Apa, doncs.

JOAN (veient plorar a l’Engracieta)

Engracieta: encara plores?

ENGRACIETA

(am més desconsol que de primer)

Ai, pare del meu cor!

JOAN

No tinguis por, filla meva, que tot s’arreglarà.

ENGRACIETA

Que som desgraciats!

JOAN

Vaja, anima-t. I no hi pensis en mi ni en la meva sort! No t’he dit que tot s’arreglarà?

ENGRACIETA

Es impossible!

JOAN

Tant alegra que sempre has sigut!

ENGRACIETA

Ja no n’hi queda gens, d’alegria, en el meu cor!

JOAN

Que no’t recordes de lo que vas dir-me air a la tarda?

ENGRACIETA

Sí. Fins allavores encara’m tenia per ditxosa !

JOAN

I ho ets! I ho seràs més d’avui endavant.

ENGRACIETA

No, pare, no!

JOAN

Sí. Apa, digues, com air, joiosament: “Visca l’alegria! Visca l’alegria!”

ENGRACIETA

No puc!

JOAN

Per què?

ENGRACIETA

No puc, pare, no puc! L’Agustinet no ho vol que estiga alegra!

JOAN

No?

ENGRACIETA

Ja no es pera mi!

JOAN (molt sorprès)

Què! (A l’Agustí.) Tu també!… Tu també’m deixes en el fort de les meves tribulacions? Tant poc els estimes aquests cabells blancs ?

AGUSTI

Sí, Joan, sí, que’ls estimo!

JOAN

Tu també en contra meu? Ara que estic ofegant-me!

AGUSTÍ

Disposeu de mi i de la meva vida!

JOAN

Pot més ton pare que la teva conciencia?

XALET

Jo no…

JOAN

Què t’hem fet?

AGUSTÍ

Res.

JOAN

Que t’espanten els vells?

AGUSTÍ

Els vells, no: la vellesa, sí!

JOAN

I per ton pare’ns sacrifiques a tots? Per aquest inútil…

AGUSTÍ

Mal dit, home.

XALET

Que’l voleu no més pera vosaltres l’Agustí?

JOAN

Treballeu!

XALET (amb emoció)

Que no hi tinc dret a menjar el bocí de pa que ell me dóna? Es el meu fill, ho sentiu? Es el meu fill, i no m’hi durà, no, a l’Hospici!

JOAN

Que no’ns abandoni a nosaltres,

AGUSTÍ

Si no us abandono! Compteu am mi.

JOAN

Am tu? (Repensant-se.) No’t necessito pera res!

AGUSTÍ

La vostra causa es la meva!

JOAN (amb sarcasme)

No! Tu ets jove!

AGUSTÍ

Sóc un oprimit com vós! Faig el vostre camí!

JOAN

Te dic que no’t necessito! Jo sol sabré defensar-me la vida!(Enèrgicament resolt.) Valeri!

VALERl

Què?

JOAN

No hi anem, a casa l’amo!

VALERl

No?

JOAN

Ja tinc un altre plan.

VALERl

Digues.

JOAN

Veuràs: aviat estarà resolt.

VALERl

Apa, doncs: què hem de fer?

JOAN

Anem, desseguida, a avisar a tots els filadors despatxats, pera tenir aquesta tarda una reunió…

VALERl

Aon?

JOAN

Aquí mateix.

URSULA

No, no ho facis!

JOAN

Te dic que sí!

ENGRACIETA (am gran prec)

Pare!…

JOAN

Tinc una gran idea! Apa: anem de casa en casa a trobar els companys!

VALERI

Anem!

JOAN (an en Valeri)

Mira: tu agafes carrer amunt i jo carrer avall. Ja’ns trobarem.

VALERI

A quina hora’ls diré que compareguin?

JOAN

Tant bon punt hagin dinat. Que no s’entretinguin. Diga-ls que hem de tractar seriament de lo de la fàbrica… que hem de pendre acords molt importants. Encomana-ls que no faltin, perquè es qüestió de vida o mort.

VALERI (anant-se’n atribulat)

Som-hi, doncs!

JOAN

Ara veuran qui són els del nostre temps! Els vells, els pobres vells, ensenyaran an els joves de fer-se valguer la raó!

(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra.)

URSULA (seguint-lo, cridant)

Joan, per l’amor de Déu!…

AGUSTÍ (cridant-lo)

Joan! Joan!

URSULA

Pobres de nosaltres!

Teló ràpid

sanefa decorativa
sanefa decorativa
Explore with AITake your curiosity a little further.

Reading settings