II. Los castells

Si haveu estat may á la Festa Major d'alguna de las ciutats ó vilas del Camp, haureu ya atmirat extassiats, sens donarvos compte de com es possible tal cosa, aqueixas colossals, atrevidas y elegants torres, quals pilastres son cossos humans y quals voltas y lligats, están construhits per musclosos y nervuts brassos quinas mans s'arrapan desesperadament, fent tremolar als cossos com si per baix als fonaments del edifici passés un devastador terratremol. Descubrimnos devant d'aqueix espectacle, potser unich en lo mon, propi de titans, que'ls homes de nostre terra, donant una colossal prova de son poder, aixecan á las derrerias del sigle XIX á la vista de la desvalguda y degenerada humanitat.

¿Com comensaren los Castells? ¿Quin fou son origen? Ningú ho sab á punt segur; cap document ne parla; l'Historia de Valls del erudit Puigjaner ho calla. Los besavis dels avis de l'actual generació feyan ya Castells. ¿Tingueren son origen en Valls? No pot assegurarse. Corra com á bastant certa la tradició de que a mitjos dels sigle XV, vingueren uns alarbs, una especie de companya de funambuls, quals exercissis maravellosos agradaren tan á la gent de la població, que procurant imitarlos n'exiren mestres. Desde llavoras que's fan castells.

Per mes que no's puga sentar com á cert aquest origen, nosaltres lo créyem bastant atmissible, y li considerarán totas las personas inteligents, amés amés si tenen en compte que la gralla que va sempre com á complement del Castell, al só de qual música s'aixeca, es un instrument alarb, importat á Espanya pels invasors fills del Islám.

Mireusels en mitj de la Plassa de la Vila. La gent está atapahida, la plassa feta una mar de caps; es la una, y no obstant lo suculent dinar de Festa Major que'ls espera, ningú vol anarsen sens avants veurer alsar la derrera torre, los tres de nou que farán si'l valor y la forsa no flaqueijan, ó si las dugas collas, nova y vella, que desde temps inmemorable existeixen, se posan de contrapunt en la empresa. La gralla y'l tambal rompen en un tó tranquil y pausat; als pochs moments, tres homes alts y robustos com tres columnas romanas, descalsos, ab calsillas blavas, ab calsotets y faixa, ab cos de camisa y mocador vermell lligat al cap, se elevan per sobre la bellugor de caps, quals miradas se dirigeixen cap aquell punt com brújulas atretas per la estrella polar. Arrapats als cossos dels segons pujan los tersos, menos grans y menos sapats, pero forts y nervuts, ya que van á ocupar los punts mes dificils de la fortalesa y son necessaria gent-jove, de poch pes y molt coratge. Derrera d'aquestos seguidament van enfilanse los quarts, tres joves de vint á vinticinch anys, que muntan, muntan ab una suavitat y aplom atmirables, escorrentse cossos amunt com á plomas que'l vent anés elevant. Derrera aquests, sembla impossible que puga pujarhi ningú mes, y no obstant tres jovenets de divuyt á vint anys, van amunt, amunt, amunt, fins á formar lo quint cos del edifici. ¿Qui mes s'atrevirá á pujar alli dalt? Mireusels, son tres criaturas las que s'hi atreveixen, tres criaturas de quinze ó setze anys á quinas lo perill no espanta; son los sisés, los que van á coronar las tres elevadas pilastres. ¿A qui li será possible pujar ara á aquella altura? Encare pujan dos mes de la mateixa edat; son los dosos; un cop á dalt, drets demunt dels sisés, sobre diferents y desiguals espatllas, se posan las mans sobre llurs espatllas y esperan que l'aixecador, una criatura, vinga á posarse de gat sobre los dos. Ya hi ha arribat, ya hi és, ya se ajau, los genolls sobre las espatllas del un y las mans sobre las del altre… ¿Qui es aquella criatura que sens poguer abastar los fornits cossos se empuja amunt? ¿Es un angelet baixat del cel que aprofita aqueixa escala pera empujársen'hi?… Ah! es l'enxaneta, ¡pobre enxaneta! ¡pobre criatura! á quantas mares fas bategar lo cor pensant ab los seus fillets! Tot just tas tendres camas comensan á sostenir ton cos, y ya t'enfilas alli ahont l'home no ha gosat escalar, alli ahont lo perill t'amenassa constantment y molts cops te pega. ¡Temeraria criatura! Miréusela, ya guanya la sima, ya se encanxarra sobre l'aixecador com si estesin jugant en terra plana, se treu lo mocador del cap cuydadosament per no perdre l'equilibri, ya saluda á la multitut que aplaudeix frenética, no's belluga, no respira… Aqui la gralla dona una nota enérgica y sostinguda, una nota aguda que posa'l cor pendent d'un fil, d'un cabell, com esperant una catástrofe inminent, lo castell tremola, se decanta, las camas s'aclofan, no poden mes, las espatllas s'abaixan, los cossos se doblegan, los ulls surten del cap, lo suor raja de totas las caras que la rojor encén, tot s'acaba, l'edifici bamboleja com un castell de cartas á punt de caure, caurá d'assi? caurá d'allá? caurá de baix? caurá de dal? au… au… au… un moment mes… L'enxaneta ya ha guanyat la part oposada, ya s'escorra cossos avall com una anella deixada anar per una corda, l'aixecador ya s'aixeca y baixa ab igual prestesa, los dosos fan lo mateix, tots, los uns derrera'ls altres, van deixanse y baixant, baixant, fins que al cap de contats moments, l'atmirable edifici de carn humana, queda desfet com per art d'encantament. La gralla para de tocar, lo cor respira, s'aixampla… Gracias á Deu. L'espectador ha passat deu minuts en un estat de sugestió dolorosa, ab lo cor oprimit, pendent d'un fil, d'un cabell, pero un sospir lo desahoga, li aixampla'l cor y experimenta'l goig que segueix á la sensació produhida per la contemplació d'un espectacle gran, imponent, magestuós, incomprensible, com aquellas obras de la Naturalesa devant de las quals l'home's contempla petit é insignificant, com un no rés.

Aquest castell, anomenat tres de nou es l'exercissi mes dificil d'executar, l'obra mestre, l'últim esfors, la derrera paraula en l'afició ó en l'art. A fi de que resulti mes factible, se agregan á ell los reforsos als quals donan lo nom de crossas, formats per tres pilans exteriors y tres d'interiors de dos ó de tres cossos d'elevació, quals individuos ab sas nervudas mans agafan estretament los tormells dels que forman las columnas centrals prestánloshi aixis son apoyo. Uns tres de nou sense crossas, es una cosa verament extraordinaria, tant, que segons testimoni de molts aficionats, sols s'ha lograt portar á cap una sola vegada, á Tarragona.

En la formació d'aqueix extrany edifici de cossos humans, sense contar las crossas, entran 22 individuos, comensant ab homes fornits en los baixos, y anant disminuhint fins á l'enxaneta, que casi sempre es una criatura de vuyt ó deu anys. De aquesta conformitat, lo castell atquireix un conjunt molt ayrós y armonich, elegant y artistich. ¡Quina presió tan terrible pesa sobre las espatllas dels baixos! Y ¡quin puesto tan dificil de ocupar lo dels segons, que á la gran presió que sobre d'ells pesa, uneixen la desventatge de sentar los peus en un lloch tan insegur com es las espatllas d'un altre home! Si l'enginyer que al aixecar una atrevida pilastre calcula y prova metematicament la presió que pot resistir la pedra del fonament fins á pulverisarse, vingués á calcular la presió que poden resistir los muscles humans, ben segur que tement l'aplastament, s'espantaria d'aixecar una columna tan atrevida valense de tan flonjos materials. Y no obstant, los fills de Valls, atrevits y temeraris, no tan sols l'aixecan sempre que poden sens por al aplastament, sinó que es tan gran la seva afició, que aquells mes debils que veuhen que ab ells no es possible la empresa, moririan satisfets, mentres fos després d'haver lograt aixecar uns tres de nou.

L'exercisi mes atrevit després dels tres de nou, es sens dupte'l pilá de set alsat sense crossas. ¡No es poca cosa set homes l'un sobre las espatllas del altre! ¡Una columna de carn ahislada fins á l'alsada de un tercer pis! Es un altre cheuf-d'oeuvre que aspiran á portar sobre las espatllas tots los aficionats. Una de las combinacions mes ingeniosas y atrevidas al ensemps, es la denominada los cinch pilans de set. La seva apariencia exterior es exactement que la de un castell de cuatre de nou, sense dosos, aixecador ni enxaneta. Mes dins d'aquest, cuatre pilans lligats mutuament, se eleva al centre un quint pilá, que va pujant á mida dels altres dels que reb y presta simultaneament apoyo. Quan ya'ls cinch pilans han alcansat ya l'alsada de set homes, los quatre exteriors van desfense fins á deixar sol y ahislat al del mitj, que apareix com ánima del edifici, alt, esbelt y atrevit, y que la multitut saluda ab un frenetich aplauso.

Notables son també uns quatre de nou, los tres de vuyt, los tres de set, los dos de vuyt, lo pilá de sis, y d'altres edificis no menos elevats aixecats per baix, ó siga comensant per elevar l'enxaneta, y á forsa de brassos, alsar las columnas fins á las espatllas d'altres individuos que s'han elevat també sobre d'altres, y aixis fins á l'alsada de cinch sis y fins set homes.

Uns dels espectacles mes frappans, que mes intensa impresió produheixen en l'ánim del espectador, es quan una d'aqueixas elevadas agrupacions de cossos humans se'n va á terra. Suposém uns tres de nou á mitj fer y destinat á caure. Los quarts son ya á ocupar lo seu punt, y no obstant, los quints encare no son á mitj camí; pujan ab desconfiansa pressentint una catástrofe inevitable. Lo recel s'ha apoderat dels castellers y fins del públich, que'l dona á compendre exclatant en un zum, zum, que no triga á ferse general. Han estat desacertats en escullir los que van á segons, puig un d'ells flaqueja d'una manera notable. Prou las crossas fan inaudits esforsos aixecant ab sos musclosos y nervuts brassos las aixellas del casteller, com puntalas servant un edifici que amenassa ruina, pero sos genolls van aclofanse per moments, son cos apareix doblegat y sa cara cau defallida com la de un Sant Crist, regalant gotas de suor. No obstant, los quints van pujant, perqué seria vergonyos tenir que desfer un castell sens acabarlo; mes quan los que pujan han passat ya del cap dels segons carregant sobre ells tot son pès, pès que ha estat la palla que ha fet decantar la balansa, l'infelis casteller agota l'últim esfors, se deix anar, los brassos de las crossas resultan impotents pera sostenir lo pesant edifici, y l'incomplert castell ve á terra fet un pilot de carn humana, los uns de cap, los altres de peus, los demés de costat, tots precipitanse vertiginosament cap á baix com xuclats per un profón abisme. Un crit d'impresió d'espant s'escapa de mil bocas, mentres una multitut de brassos, ab las mans aixampladas, s'alsan pera recullir en l'ayre als pobres castellers… Y la torre ha desaparegut com per art d'encantament, com si aquella mar de caps se l'hagués xuclada en son sí.

Entre tots los esports es potser lo mes atrevit y artistich. Yo crech que si s'ímportava al Regne Unit, los inglesos s'hi entusiasmarian y l'aclimatarian. La major part de la gent del camp, prefereix veure Castells á una corrida de toros ó de cavalls.

Los Castells es potser lo que ha dat mes anomenada á Valls. L'inmortal Clavé escrigué sobre ells una de sas mellors pessas musicals; en la guerra de Africa, tothom sab que'l general Prim se valgué dels aficionats que allí's trobavan pera escalar lo mur de Tetuán y plantar sobre ell la bandera espanyola, lo que deixá aterrats als moros, puig cregueren veurer un miracle portentós en l'atrevida empresa dels braus fills del Camp.

Una particularitat sobre'ls Castells. Los castellers comensan á donarse á l'afició desde sa mes tendre edat. Lo casteller, á set anys ya es enxaneta, á vuyt ó deu aixecador, á dotze para á dosos, á quinze á sisés, á divuyt á quints, y aixís anant baixant fins á arribar á baixos. De manera que aquest ofici, al revés de tots los altres, los aprenents comensan pel cap-de-munt. Quan l'aficionat á algun art ó professió vulga entrar com sol dirse per la finestra, se'l deu haver de posar á casteller.