Jovenils

La llágrima

I

A la baixa finestra recolzada, plorava la donzella; y al peu de la finestra, el jovensà li deya ab ulls aixuts: –Una abrassada; es la derrera nit, y el temps s’en va.

Va acalâ’l còs la tendra enamorada, en llágrimes desfent-se, y d’aquell riu a la galta del jove’n caigué una que desxondint-se il·luminà la lluna, mostrant la cara entre niguls d’estiu.

–¿Plores?– digué la nina. –¡Com no, si deix ab tu l’ánima tota!– Y va sentir, llavores, la mesquina el cor ple de consol, mirant com un tresor aquella gota que brillava en la máscara del dol.

II

Els anys trascorregueren; a son poble tornà l’enganador, y demaná per ella, y li digueren: –Va morî de tristor.

Ell pensá ab ulls aixuts: –Pobre malalta… Mes va sentir un solch ardent y viu, com si de sobte per sa freda galta rodolás un caliu.

Dins lo temple

A l’hora que’l dia mor, de la nau d’estrelles d’or eixí, sens que sospitás que la remor de son pas retrunyía dins mon cor.

Jo que dins l’ombra amagat la veya, entrí a la capella de Jesús crucificat, per besar lo peu llagat on l’havía besat ella.

Ara qu’ella m’ha trahit, sempre que bes, penedit, d’aquell peu la llaga uberta, sent qu’aufegant-me’s desperta lo foch que cova en mon pit.

Quiromancia

Te prenguí uberta la mà, y diguí, mirant ses ralles: –Ara sabré lo que’m calles, sens que ho puguis amagâ.

Lo que jo veure fingía, m’ho digué ta vermellô, y’m feres la confessió de quelcom que no sabía.

Si’t veus a tenir demá amador que’m succeyesca, no vulles, no, que llegesca en el palmell de la mà.

Del passat acusadora, l’ignocencia’t va trahî: no sies, com fins aquí, ignocent y pecadora.

Plor d’infants

Si un infant plorar sentía, abans de donarme’n Deu, apenes m’en condolía, com si tengués cor de neu.

LLavors, quan vaig esser pare, si d’un nin sentía’l plor, girant cap a ell la cara, s’endolava lo meu cor.

Des que sa mare no’s viva, y els fills meus van endolats, si’l plor d’un infant m’arriba, sent els ulls de plor banyats.

Mallorca y Ramon Lull

Vull morir en pélech d’amor.

Ramon Lull.

La patria es gran, es bella: té gorchs y fondalades, boschs, olivars y pobles, y temples y castells; y serres que s’abeuren del cel en les boirades, com de la llet materna, alçant-se assedegades, les boques dels vedells.

Té murs de roques fondes, on brama la riera; l’espiga d’or s’engronsa fins als pinars reulls; els taronjers verdejen, se vincla la palmera; la mar damunt la plaja s’adorm, o escup bromera entre gegants esculls.

Crepuscle de victoria de grana l’enmantella; rompé son captiveri un rey conqueridor; lo moro la suspira… La patria es gran, es bella… ¿Qui en lo torneig dels setgles recullirá per ella la flor d’eterna olor?

No sé si fada o ángel entre perfums de lliris y alens que par que cerquen un front qu’agombolar, quan les passions porugues estojen els martiris, allarga a l’ombra’l calze d’ensomnis y deliris pe’l camp de Miramar.

La mar com orgue ronca; la lluna s’hi enmiralla; com tálam d’or ses fulles estén l’arbre de pau; es la natura un temple on tot espera y calla, mentre un estel y un altre a il·luminar devalla la silenciosa nau.

Mes ell no hi es encara… Si’l cor de brasa viva li bat damunt s’enclusa amartellant-lo’l dol, si ab plors y sanch lo brufa la tempestat aspriva, més gran renaix el geni, y més amunt arriba decapdellant son vol.

Mirau: la bella dona ab ulls d’amor contempla alçarse l’hostia santa en l’aromat altar; un paje qui l’adora ab ansia sens exemple, del palafré que cualca en lo trispol del temple lo ferre fa sonar.

Trista hermosura es ella que sordament roega la mort, com es boneses del món lo desengany; ell es lo foch del geni que dins lo cor batega, cercant un bé qu’ignora, y per trobarlo brega ab febre y ab afany.

Un jorn, pera guarirlo de sa passió insensata, li diu la dama bella: –“Ramon… mira’m al pit.” Y mostra la ferida que la podreix y mata. Baf de sepulcre olora lo foll amant… y esclata en llum son esperit.

¡Gran esperit! Natura son llibre immens li bada: per tot llegint-lo adora de Deu escrit lo nom; y com l’espay neteja de boira la ventada, s’aixampla y s’il·lumina, al vent de sa volada, l’enteniment de l’hom.

De les amors mundanes llensant la tassa impura on sadollá sos llabis de verinosa mel, travessa mars y timbes, malalts y pobres cura, y abrassa ab l’amor seua, alê que sempre dura, l’humanitat y el cel.

“¿Per què tota una branca del tronch humá somía trobar en l’altra vida eterna bacanal, en lloch de la gaubansa que l’ánima assacía, sols dins sa pols desfent-se l’ubriaca fantasía d’un paradís carnal?”

“¿Per què, desheretada de llum y de batisme, cayent de rassa en rassa a l’eternal dissort, se pert com fruit d’un arbre penjat sobre l’abisme, y’l món que a Crist adora a un món qu’es son prohisme no salva d’eixa mort?”

“Oh! sols qu’una flor brosti per la suprema Altesa daré a l’ardenta arena ma sanch per regadiu; que l’ángel qu’a Isaíes lliurá de l’impuresa, deixant ma vida ab flama de caritat encesa, me toca ab son caliu.”

“¡Anem! Per la creu santa somès a captiveri tot mar y tota terra ahont lo sol se pon, al rebre tantes ánimes feels al gran Misteri, se vestirán de festa, com triomfador imperi, les torres de Siòn!”

“Jo sent remor de palmes… Ma set no més consola una il·lusió llunyana, omplint mon viure trist: l’encens de les centuries qu’a les estrelles vola, com si los pobles fessen del món una llar sola, germans en Jesucrist…”

Digué, y aixís com veuen lo llor de l’alabansa, la porpra, el llit de roses, o’l triomfal penó, quan llurs visions esplèndides los mostra l’esperansa, lo qui la fama adora, lo qui a la guerra’s llança, l’amor y l’ambició;

Ell veu, per tota gloria y terme ahont camina, qu’en mitx de gent irada son còs al pal lligat, l’assota y apedrega la turba serrahina, mentre son front clareja al bes de llum divina de l’Immortalitat.

La mar com orgue ronca; la lluna s’hi emmiralla; escampa l’olivera l’ombratge dolç y humit; un temple apar natura on tot batega y calla, mentre un estel y un altre de l’Infinit devalla o torna a l’Infinit.

No sé si fada o ángel entre perfums de lliri y alens que par que cerquen un front qu’agombolar, la copa a l’ombra allarga; y al peu del monastiri, un monjo s’agenolla, mirant en son deliri lo cel de Miramar.

¡Es ell! La nit tranquila son cor malalt conforta; de plujes y naufragis dugué’ls hábits remulls; la cara flaca y grisa, lo peu sagnant ne porta: mes la claror d’un’ánima com may ardenta y forta respira per sos ulls.

A sa pregaria dolça respòn una harmonía, quan més enllà dels astres enlaira’l pensament. Així des del misteri de l’alta gelosía, al oficiant responen, ab tendra salmodía, les verges del convent.

Les cel·les del col·legi clarejen; afanyanse al fons de cada una un monjo, capficat, mediten de son mestre l’altíssima ensenyansa; templaris valerosos qu’esmolen daga y llança, la vetla del combat.

De bades el volíen seguir en son viatge; a mitx camí se reten… Tot sol travessa’l món… Desert, palau, iglesia, montanya, mar selvatge, guardau al menys la petja, guardau la santa imatge del ermitá Ramon!

La patria es gran, es bella… Té gorchs y fondalades, boschs, olivars y pobles, y temples y castells; y serres que s’abeuren del cel en les boirades, com de la llet materna, alçant-se assedegades, les boques dels vedells.

Pits de calenta sava, vaixells on van y venen y esbraven llur coratge ab vents y temporals; ressons de les altures que’ls cors feels entenen, y, com esguarts claríssims, blavors del cel qu’encenen desitjos immortals.

No mida, no, sa fama lo vol de l’oronella, son front una auba nova corona de claror… ¡Cantem al gran apòstol, fill d’eixa patria bella, qu’en lo torneig dels setgles, lluitant guanyá per ella la flor d’eterna olor!

Palma 7 de Dezembre de 1876.