Elegíes

Les Campanes

Assaborint l’hora tranquila, he reposat en el coster. Cada encontrada té sa vila, y cada vila son cloquer.

Totes les tintes llunyadanes fan en la serra una blavor; totes les veus de les campanes una melòdica remor.

Sons de cloquers qui s’harmonisen escalonats pe’ls quatre vents, come gegants qui profetisen damunt els pobles indolents;

par que en el terme divisori de les tenebres y la llum, diuen el salm recordatori de nostra vida que’s consum.

L’himne de pau als qui reposen en el reyalme de la mort, si ofén l’orella dels qui gosen, als qui sufrim dona conort.

No la planyeu eixa diada als qui ploram sers anyorats, perque ella fa menys desolada l’ombra on jauen els finats.

Per tot arreu, l’alta harmonía aixeca esbarts de pensaments, y a n’els finats fa companyía la remembransa dels vivents.

La Reliquia

Faune mutilat, brollador aixut, jardí desolat de ma joventut… Beneída l’hora que m’ha duit aquí. La font qui no vessa, la font qui no plora me fa plorâ a mi. Sembla qu’era ahí que dins el misteri de l’ombra florida, tombats a la molsa, passávem les hores millors de la vida. De l’aigua sentíem la música dolsa, dintre la piscina guaitávem els peixos, cullíem poncelles, cassávem bestioles, y’ns fèyem esqueixos, muntant a la branca de les etzeroles.

Ningú sab com era qu’entre l’esponera de l’hort senyorívol, fentlo més ombrívol, creixía la rama d’antiga olivera. Arbre centenari, amorós pontava la soca torsuda, perque sense ajuda poguéssim pujar-hi. Al forch de la branca senyora y majora penjávem la corda de l’engronsadora, y, venta qui venta, folgávem y rèyem, fins que la vesprada la llum esvahía de l’hora rüenta, de l’hora encantada.

Somni semblaría el temps qu’ha volat de la vida mia, sense les ferides qu’al cor ha deixat; sense les ferides que’s tornen obrî quan veig que no vessa ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa, y encara no manca penjat a la branca un tros de la corda de l’engronsadora, com trista penyora, despulla podrida d’un món esbucat…

Faune mutilat, brollador aixut, jardí desolat de ma joventut.

Anyoransa

Pensaments qui volen come caravanes de fulles empeses pe’ls mateixos vents; si fossen visibles els meus pensaments, passar els veuríen les Quatre Campanes. Des que se’n anaren per aquell camí les qu’abans de l’hora de l’adeu etern feyen el viatge de la vida ab mi, en aquesta vida m’hi trob un estern.

Mes no donaría mos jorns de tristesa pe’l camí de roses de ma jovenesa d’abans de trobar-hi el bé qu’he perdut, perque fins llavores no havía viscut.

Una imatge nova, un mot de promesa, el temps senyalaren de la plenitut.

Jasmilers, acacies, caminals d’arena, xiprer adormit qu’ab la rama plena d’ales invisibles passaves la nit, y a l’auba semblaves torre d’harmonía; fulles escampades de la flor mostía, ombres qui plorau, soledat, silenci, qui m’agombolau, parlant a mon cor ab la melodía de tot lo qui mor;… quan la mort arribi, poch en gaudirá de la vida mia, lo millor ja ho té; pensaments qui volen, fulla de rosé’ la flor de ma vida, tota s’en hi va.

De les primaveres qu’al món esclataren, sols unes poncelles qu’aquí se badaren y ara se podreixen a davall la terra,… per mi no se fonen; son les qui coronen les imatges pures qui me compareixen y no m’abandonen, dolsa companyía de ma soledat.

Vénen y s’asseuen a devora mi; el xiprer me parla d’immortalitat, y de la celistia baixa a n’el jardí dolsa claretat.

Desolació

Jo so l’esqueix d’un arbre, esponerós ahí, qu’als segadors feya ombra a l’hora de la sesta; mes branques, una a una, va rompre la tempesta, y’l llamp, fins a la terra, ma soca mitxpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bossí obert y sens entranyes, que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumarol de festa, al cel he vist anarse’n la millô part de mi.

Y l’amargor de viure xucla m’arrel esclava, y sent brostar les fulles y sent pujar la sava, y m’aida a esperar l’hora de caure un sol conort.

Cada ferida mostra la perdua d’una branca; sens jo, res parlaría de la meitat que’m manca; jo visch sols pera planye’ lo que de mi s’es mort.

Col·loqui

La musa

¿Per què de mi’t recordes y a l’harpa d’altre temps les mans allargues, y, tot mullant les cordes de llágrimes amargues, com pluja d’estels d’or solquen els rims la fosca de ton cor?

El poeta

Es mon desitx qu’un raig de poesía il·lumini mes llágrimes; voldría trobar al fons de l’ánima quelcom d’eixa punyent y fonda melodía que fa aturar tothom, perque en la pietat dels qui passàssin y’l cántich escoltàssin, com a l’entorn del violí qui plora demanant caritat en nom de Deu, durás al menys sobre la terra un’hora la vida de mos fills que fou tan breu.

La musa

La plenitut de vida no comensa ni arriba l’home a sa virilitat sens que fermenti en l’ánima el llevat de l’íntima sofrensa. Sia ton cor el ferre espurnejant, damunt l’enclusa del dolor, sonant.

El poeta

A mos infants no tornará la vida el broll de foch y’l ritme dels martells sobre’l metall de l’ánima enrojida; no’m plany de ma dissort, els plany a ells. Si a l’espona del llit, quan se glassava’l cos, quan l’agonía els ulls enterbolía del jove moribond, li haguessen dit de part de Deu: –“Minyó, ¿t’en vols anar?” ell ¿qu’hauría respost? –“Me dol deixar ma familia, la terra ahon nasquí; es prest; la vida riu; eixa amarganta copa de fel decántala de mi; jo me somet, ta voluntat es santa; però si’t plau, Senyor, deixa’m aquí”… No pogué ser; y se tancá la porta de ma casa, una nit, sens qu’ell tornás, y’l duyen a romandre al mateix vas de sa germana morta.

La musa

Mes tu deus a la vida ton tribut. ¿No sents l’host qui se canta a sí mateixa, y avansa, menyspreant la multitut dels morts que tomben y’ls ferits que deixa?

El poeta

May la vegí tan bella com es ara la vida d’aquest món, que d’un etcís crudel tota s’amara pera parlarme dels que ja no hi són. Plorar… També plorava Jesus devant la tomba de l’amich. Ran de la fossa com un arbre estich, que hi beu tota la sava.

La musa

Mes l’arbre ha de fruitar.

El poeta

Jo vull que l’oli del fruit amarg, com espremuda oliva, cremi tot en la llantia qu’aurioli dels dos adolescents l’imatge viva. Si la forsa del geni m’es estranya, tan gran com ell s’aixeca mon dolor, y jo puch llavorar l’alta montanya per esculpir-hi un monument d’amor.

Dol

I

Sé d’una vella concirosa a qui sos fills varen deixar per la fortuna fabulosa de l’altra banda de la mar.

Com la grisô d’un ull d’oracle, mira la fonda solitut, esperant l’hora del miracle que li retorni el bé perdut.

Com ella guaita la marina, mon pensament vetla, abocat; mes la finestra ahon s’inclina s’obri devant l’eternitat…

Arriba un jorn que nostra vida ja no veu res en l’avenir, mes, a l’hivern rejovenida, en la dels fills torna florir.

Tebia dolcesa els ulls amoixa de presentir la tendre mà qu’en acabant l’última angoixa, piadosament los tancará.

Y de llur vida l’auriola ens sembla veure en lo futur, que nostres cendres agombola assoleyant el vas oscur.

Però si cau llur jovenesa y se’ns acluca l’ideal, ¿què n’ha de fer de sa vellesa l’árida soca paternal?

Cap a l’abisme que’ns espera mon pensament amolla el fruit, com el brancam d’una figuera tota penjada sobre el buit.

Llum de recorts passa allà enfora, pluja d’estels en la negror. No m’en sé anar, no, de la vora de mon terrible mirador.

Com en el fons d’un vell retaule llisquen els dos adolescents; passen, ulls cluchs, sense paraula, come sonámbuls somrients.

Passa la flor de l’amor mia, passen en creu aquelles mans que ma tendresa cobdicía, pera besarles com abans.

De la foscor may esplorada pujen alens d’oratge fret, que m’existencia amenassada fan tremolar com un llumet.

¿Cal defensar la flama incerta d’aquest llumet feble y morent? Pera tancar la porta uberta ¿cal que forceji contra’l vent?

¡Entri la ratxa qui’m perfuma ab la fetor d’un món podrit; munti l’oreig que du l’escuma de les rompents de l’infinit!

II

Ombra divina, protectora de l’aliansa dels dos mons, jo torn a tu; mon cor anyora les oblidades oracions.

Aquí tot parla de l’imperi ahón sejornen els difunts; aquí batega el gran misteri qu’a vius y morts escalfa junts.

Sols la fredor d’aquestes lloses calma la febre de mon front, devant les úlceres descloses de l’enclavat en creu d’afront.

Els qui duym l’ànima ferida, com els captaires afollats, entre’l tumulte de la vida ens hi trobem desamparats.

Mes en el temple qu’il·lumina com un estel la llantia d’or, l’eternitat s’hi sent vehina, afalagant el nostre cor.

Y’ls endolats, al peu de l’ara, sentim els morts més avinent, y a aixugâ’l plor de nostra cara vé la caricia de l’ausent.

La llengua patria

A la musa castellana mos anys millors he donat, d’un’altra musa germana fondament enamorat.

¿Què podré donarli ara, per la tardor ensopit? Qualque cosa bull encara al fons de mon esperit.

Llengua de perfums masella, tal volta, ab rara virtut, com una pluja novella me torni la joventut.

Sols ella arribar podría de mon cor fins a la rel. Si altra esposa fou ma Lia, ella será ma Rachel.

La Creu

Forjada al foch de l’avior on lo geni d’una rassa que semblava moridor forjá’l cor y la corassa d’En Jaume el Conqueridor;

Forjada al foch qu’inflamava l’accent de Vicens Ferrer, y en l’Art Magna clarejava, y empenyía a la mar blava los navilis d’En Roger;

Forjada al foch de la pira que unía al Rey coronat los reys de la docta lira, fent de la reyal cadira trono de fraternitat;

Forjada al foch que fonent els grillons dels esclavatges, l’argolla del pensament, s’extenía per les platges y’ls deserts de l’Orient;

Eixa creu de recordansa dels dos cavallers germans, será ensems, perpetuanse, monument de l’aliansa qu’entrunyella nostres mans.

Aquí tot canta la gesta d’En Guillem y d’En Ramon, y el pí vell encara resta, on va reclinar la testa En Moncada moribon’.

Els dos héroes combateren y trionfaren y moriren; ni sols plorarse pogueren, mes les ánimes s’uniren quan la volada prengueren.

Plorá l’host tota la nit; com un nin, lo Rey ardit, lo lleó de les batalles, remullá de plors les malles que guarníen el seu pit.

Va plorar la gent d’enfora; y apar que’l plant d’aquella hora de setgle en setgle retrunya; va plorar y encara plora l’amorosa Catalunya.

Ella us signa com exemple de la fe que li servau, y ab agraiment contempla que la llantia d’or del temple de la patria alimentau.

Ella us digué: –“Feis la via al regne d’or, ahon nia ma sanch, y mon verb llampega; es l’ánima que hi batega esqueix de l’ánima mia.”

“D’Hispania, la gran matrona, filla som, filla vull ser; per l’honor de sa corona, al llorer qu’ombra li dona vull juntar lo meu llorer.”

“Jo me palp, y sent l’intensa palpitació del cor meu; som; y bé puch, sens ofensa, demanar reconeixensa de la voluntat de Deu.”

“¿Quin pagès el fruit que neix abans de nodrirse arranca, de por que si’n l’arbre creix, ab son pes, lo fruit mateix no li esqueixe qualque branca?”

“Com l’abet o com el roure, un llinatge es més gegant com més ample y més alloure a la llum puga descloure cada branca del voltant.”

“Mes ni una veu rancuniosa m’afronte per ma defensa, ni alce boyra sanguinosa, enterbolint l’auba hermosa de ma santa renaixensa.”

Y a la nau pujant totduna, navegáreu mar endins. Era’l mar una llacuna, y filava argent la lluna y botaven els delfins.

Quan trencá l’auba vermella, un sò d’amoroses flautes, com un somni o maravella, arribava a nostra orella de la nau dels argonautes.

“Argonautes de la pau, –deya l’Illa ab veu suau aixecant-se a vostra vista– si veniu a la conquista, conquistada me trobau.”

“Sobre’l mar, mes alenades a Barcino’ls vents s’en duen; baix del mar, mes serralades ab les vostres enllaçades, les arrels de pedra nuen.”

“Com la fulla sou qu’arriba, fent lo viatge submarí de l’aigua de la font viva qu’en mon cor neix, fugitiva del Pirineu gegantí.”

“Puis veniu ab la corrent qu’enllaça dins les entranyes de l’historia renaixent, com la rel de les montanyes, l’esperit de nostra gent.”

“Forjada al foch de la fè, de la patria y de l’amor, que semblava moridor, fins que un jorn lo vostr’alè renovava la claror;”

“Eixa creu de recordansa dels dos héroes catalans, será ensems, perpetuanse, monument de l’aliansa d’una rassa de germans.”

Aquí, donchs, pera que mostre on la flor dels cavallers morí per la patria vostra, y a resar un Parenostre s’aturen els passatgers;

Clavem-hi la creu sagrada, clavem també, pelegrins de la novella creuada, lo recort d’eixa diada en nostre cor ben endins…

Jurem ser sempre custodis del foch sagrat de l’avior, sens que may llensi’l rancor ni una sola estella d’odis en la fornal de l’amor.