Endresses

Morí jove

Veig encara en els seus ulls aquell dols encensament del qui sent com un eco de murmulls que parlen interiorment.

No sentía les ramors de llaors que sonaven al costat de sa gentil jovenesa; no mirava sa bellesa en l’espill de vanitat; mes, avansant per la vida, duya en el mirall del cor, reflectida la bellesa que no mor.

Cantava d’esma, obeínt a l’íntima ubriaquesa, com el rossinyol, corpresa per la febre de l’instint. Humit el front de la llum d’allà dalt, duya al pobre y al malalt el perfum de son cor caritatiu, ab el ritme d’un santa gracïosa que somriu, de sa virtut ignoranta, y tot el mon, manco ella, sab qu’es bella, confonent l’olor suau de l’ángel y de la dona, sense sebre si l’atrau perque es bella o perque es bona.

Passa la gent somnolenta devant l’hermosa natura; passen segles y no esmenta qualque tret de s’hermosura; mes un’alta criatura en son espill la presenta, banyada d’inspiració, y no naix fins aquell dia l’hermosura qu’existía del temps de la creació.

¡Oh campinyes odorants, oh trets de la pagesía, que cobráreu en els cants de la musa, vida nova; montanyes y conradissos, clars de lluna, degotissos de la cova; colrades espigoleres qu’un jorn la véreu passar, al ballar entre’l polsim de les eres; camins, ombres y dresseres que coneixeu sa petjada!… l’heu perduda aquella amorosa fada, que deixant la llengua apresa per amor de la viscuda, glosá la vida pagesa, quant eixa parla, beguda en la llet de l’infantesa, com un crit despertá la poesía que dormía al fons de son esperit.

Morí jove, dolorós privilegi dels electes; mes, espirituals afectes fan un nimbe piadós a l’ombra seua, qui flota com aparició devota en nostre esguart anyorós: en l’esguart dels qui somíen de desperts, en l’esguart dels qui rebíen els socors per ella oferts, la visita de conhort que deixava un’olor d’ambre en la miseriosa cambra dels infants de la dissort.

L’hoste

(A Rubén Darío)

Ha arribat un home intensament pálit, que la dolsa lira punteja per joch; a terra hivernenca porta un alè cálit, porta un alè jove del país del foch.

Son nom ens desperta ab la ressonansa d’un eco de címbal o gall matiner, o la punta fina d’un ferre de llansa que toca un broquer.

Es com una pluja que refresca l’arbre de la poesía; nou Pigmalïó que torna a la ninfa d’entranyes de marbre moviment y vida y palpitació.

Liba la dolcesa més fonda y coral qu’en la flor deixaren distretes abelles; quan passa, les roses tornen més vermelles y’l brolladô canta més solemnial. Ell sab trobâ perles en l’interiô de la dissortada serventa del vici; ell veu passâ l’ombra de la tentació pe’l front de la verge que porta cilici, com veu en el claustre els sants y la torra mirant-se en el místic estany adormit, on l’ánech, qu’encalsa la femella, esborra l’imatge serena dels sants de granit.

Cavalca en el ritme com un Don Quixot; de l’antiga musa millora la dot; pe’l cel de les nues soledats manchegues, pòlen de la flora tropical difón; y vessa d’estrofes com ánfores gregues, escuma de totes les corrents del món. Va d’un món a l’altre canviant donatius, com un mercader que travessa el pèlach; ens dú grans lluernes, com diamants vius, y a criar amolla pe’ls agres nadius cigales sonores del grech archipèlach.

Passa com el cóndor de l’altre hemisferi qu’un vent occeánich a Roma trasporta, y entre les ruines, se posa ab misteri a covar els ous de l’águila morta. Es com un heretge de sanch julïana que sent en les venes la febre pagana, vas de transparenta lluminositat, on de nou se bada la flor opulenta d’un món apagat.

N’hi ha qui’l condamnen, y llur veredicte aquella terrible sentencia recorda, dels ephors d’Esparta, punint el delicte d’afegî a la lira la sèptima corda.

¡Oh bell entusiasme dels dies antichs, oh divina flama! si en el fons es una, ¿què hi fa que’s bifurqui, alsant a quiscuna de les dues bandes clamors inimichs? ¿Què hi fa si es frisansa de l’avèns o culte de la tradició? Avuy se renova l’antiga passió: ¡benhaja’l poeta qu’encén el tumulte!

Ara, aquí veu l’ona que bat els esculls; si la gent, quan passa, el mira a n’els ulls, jo sé lo que pensa y lo qu’ambiciona.

L’illa on reposa del pelegrinatge ja’l coneix per mestre de la poesía, y espera la gloria de fruir sa imatge dintre del mirall de sa fantasía.

Als autors de “Horacianes” y “Enllá”

Per camins diversos ¿ahon la guiau la Musa divina que us dona la mà?

Senyant la nuesa de son pèu descals en l’arena humida, l’he vista passar, ab cabells alloure, fresca y odorant de l’aigua nadiua qu’en la fosca naix.

L’he vista llavores, ab cabells nuats y túnica grega, la lira en les mans, per la gradería de marbre muntar a l’intercolumni del temple ideal.

Ab cabells alloure o ab cabells nuats, sempre es la mateixa, la vera, la gran, que’ns tramet la dolsa faysó maternal; digna poesía d’un poble que sab en majestüosa riuada avansar…

¡Oh, per Catalunya quin florir de Maig! Sent la veu d’En Costa, la d’En Maragall; veu creixe’ les branques de la catedral que pujen a cloure’s en l’immensa nau on sonará l’himne dels nostres infants; y com un sol home, sentint bategar dintre les entranyes l’empenta vital, porta, esperansada, sos mil estandarts a l’heroica festa de la llibertat.

A-n En Matheu Rotger

Mercès, amich; he fullejat ton llibre. Brunyint el marbre d’una llengua morta, hi talles de relleu altes figures, com en el fris d’un temple.

Entre les grans evocacions, imatges de santedat y d’heroisme, alternen inspiracions humils que’l privilegi de l’amistat honora.

Així, l’ensomni de la nit cesaria que ma rudesa modelá d’argila, trelladares al bloch incommovible que cisellava Horaci.

Els fulls de bronze burilats per Tácit, m’encomanaren la calor febrosa d’aquella Roma delirant que duya la mort en les entranyes.

Ab ritme tremolench el pols glatía, y en mon cervell alucinat, de sobte, rastre deixá de meteor esplèndit l’imperial tragedia.

Mes de bades en bárbares estrofes volguí vessarla palpitant y viva. L’ona de foch emperesida hi passa, com entelat reflecte.

Tu, deslligantla de la rima indòcil, en l’ampla majestat del metre helènich, la retornares a la llum y l’aura de la visió primera.

A-n En Joaquim Ruyra

Brilla la paraula d’un artista ver en la bella faula d’El país del pler.

La mà d’obra es fina, preuat el joyell, com de l’oficina d’un Eloy novell.

Dintre l’arquimesa no’n té de més rich l’ideal princesa de qui sou amich.

Tremolô de gotes d’irisat vesllum, qu’enfilàreu totes ab un raig de llum:

Collar de cinch vies per un collar de neu… Mestre, vostres dies beneyesca Deu.

Lo foraster a Mallorca

Lo bon Pere Martel a Tarragona tenía’l Rey y’ls nobles convidats, y’ls parlá de Mallorca llarga estona, deixantlos astorats.

Encenía l’ardor de sa paraula la gola d’un país de promissió, y’s movía, nerviós, a cap de taula, En Jacme d’Aragó.

S’aixecaren llavors. La mar llatina veyen al peu de l’ample finestral, y fantasiaven, lluny, l’ombra divina d’aquell regne ideal.

Ab ulls de voluptat miraven l’illa, com rondejant, de nit, veu el jovent la claror d’una cambra de pubilla sota’l vel transparent.

Y al cap d’un any al sarrahí fou presa per l’ardenta copdicia de l’amor, y li posá corona de princesa lo Rey llibertador.

Donchs ara dich lo que’l monarca un día deya, mirantse el posseít tresor: –Lo bon Pere Martel rahó tenía, parlant de l’Illa d’or.

Ans de fruir sos dons y maravelles ja sentía’l perfum de l’hort gentil, ja tastava la mel de ses abelles en la bresca sutil.

A beure me doná la gaya ciencia son esperit, abans que la vejés; no l’embellía’l prisma de l’ausencia; d’aprop m’agrada més.

No sé com es la terra mallorquina, que’l foraster de sobte hi posa rèl, y al cor, com si li das dolsa metzina, fa tornar infeèl.

¿D’Ulisses coneixeu l’historia vella, quant a un’illa’l dugué la tempestat, y de la ninfa enamorada y bella fou hoste afalagat?

Mentres ell suspirava, dins la malla de l’amor de la ninfa presoner, teixint y desteixint llarga mortalla, l’esperá sa muller.

Sa voluntat dormía, no era morta; renaix la flama de l’amor nupcial, fuig de la ninfa, y l’heroisme’l porta a son país natal.

Donchs si’l vent de la mar ab sa feresa, en lloch d’empenye’ el náufrech esmortit al misteriós palau de la deesa que’l volgué per marit;

Si haguessen duit a l’illa ahon som ara a l’espòs de Penélope exemplar, ¡pobre muller lleyal!… jo crech qu’encara el podría esperar.

Quan sèu a vostra taula benehida ¿què li donau dins l’aigua o dins el ví, que per la patria manllevada, oblida la seua el pelegrí?

Es trist pelegrinar, deixar el clima la casa y les costums de cadascú, per anar al país on no’ns estima ni’ns espera ningú.

La veu, el mur y l’arbre que’ns saluda al obrir la finestra de la llar, fins l’inimich que a caure nos ajuda hi trobem a faltar.

Però la lley de la natura falla dins aquest reconet que té l’etcís d’un regne de l’ensomni ahon devalla la pau del paradís.

Aquí d’anyorament se cura l’hoste, y pensant que’l sojorn ha d’esser breu, no més sent la tristesa que s’acosta de l’hora de l’adeu.

Y si això diu tothom d’aquesta filla del mar, que ningú deixa sense plor, ¡què faré jo, qu’al arribar a l’Illa, ja la duya en mon cor!

La cansó popular

(A l’Orfeó Catalá)

Pujam a la montanya, y des del cim als horizonts s’escampa la mirada, y per recort, abans de la baixada, qualque floreta anònima cullim.

Y passen els hiverns, y quan obrim el llibre on la flor jau oblidada, del mirador de l’alta serralada ella’ns renova la visió sublim.

Guarda la tradició catalanesca la cansó popular, flor de garriga qu’al cim de l’avior s’obrí a la llum.

La cantau, y de sobte se’m refresca la dolsa imatge de la patria antiga, y sent de la seua ánima’l perfum.

Fill d’ánima

(A n’Antoni Noguera)

I

Parlaven a cau d’orella els minyons qui jugaven a daus, quan veyen passar gojosos el pubill y la nina d’ulls blaus.

II

La folla de gelosía clavá’l ferre en el cor del marit; abans de morir penjada, nasqué’l fruit de l’amor maleít.

Al Comte diu la Comtesa: –Sols estam, acullim-lo per fill.– Y el fill de l’ajusticiada fou criat com a noble pubill.

L’esposa que li han promesa n’es la filla de nobles senyors. Quan l’anell se barataven, la Comtesa perdé les colors.

Al llit comtal, no dorm la Comtesa. L’ombra que veu sospesa porta un dogal; esclata en plor; blavosa du la cara: –De mon tresor, no siau tan avara; obriume, som sa mare, obriume son cor!–

L’ennubolat llampegant s’acosta; damunt l’amor que brosta passi aviat. Bressa’l promès bell ensomni d’amor… Si esclata la negror, ell sabrá qui es. La dissort té son ferre sospès.

Si arriba la gran diada que’s casi lo jovencell, per tothom en el castell hi haurá taula posada, y una font may estroncada rajará de ví novell.

III

Els pajes feyen la mitja al portal on jugaven a daus, quan veyen passar gojosos el pubill y la nina d’ulls blaus.

El cacich

(A n’En Santiago Rusiñol)

Heusal’aquí la nostra ciutat, bella madona qui ab ses millors alhaques en el portal s’assèu, y per mirall té l’aigua blavenca y monotona qui remoreja al peu.

Un dia tu arribares, de pols esblanqueída la roba de bohemi, pelegrinant pe’l mon; no com aquells que naixen y passen per la vida sens volê sebre ont son.

Ardit, la pipa als llabis y pálida la galta, tu anaves ont se vulla que l’art trobés hostal, un poch amarg el riure, l’ánima un poch malalta de febre d’ideal.

Vengueres per un’hora de flirt; en la ribera la tenda aplegadiça fitxares per un jorn; mes fores com un hoste que’s casa ab l’hostalera, y diu: “ja no m’en torn.”

Tu no la vols com altres, febril, atrafegada; tu no l’esperonejes, terrible, com qualcú. Si dorm, també somnía; y tal com es t’agrada, y li agrades tu.

Les ánimes fonguéreu en místich desposori, y ab retirança doble, els fills que van naixent llur fesomía escampen y trionfen en l’empori de l’art gloriosament.

Y passen en ta fonda visió contemplativa Biniaraix, Alfabia, Pollensa, y el perfum dels taronjers, guanyant-te la palma d’or, arriba fins a la Vila-llum.

Dels pobles y les viles no son els personatges més alts, missers y síndics y batles y doctors; son els vergers ombrívols, son els pinars selvatges y els cims esglayadors.

Ells son eterns, y’ls homes passen; ells a tot’hora vessen la poesía qui manca a n’els vehins. ¿Qui atreu a les montanyes els viatgers d’enfora? ¿els ciutadans o’ls pins?

Per ço, si ausent t’anyora la soledat dantesca aont el cor de l’illa magicament floreix, al arribar-hi l’eco de ta rialla fresca, de joya s’estremeix.

Per ço, les dones d’aigua y els oms que les coronen, ninfes, sirenes, genis de cales y torrents, a saludâ’l poeta que per cacich pregonen, tots son aquí presents.

La téua llar n’has feta de l’illa predilecta; de tos millors ensomnis ella es el sí matern; y may s’havía vista com ara en el reflecte de ton mirall intern;

mirall ont la natura m’apar que s’aurioli, com una Monna Lisa, d’espiritual dolçô. Tu en la viventa flama del sol, aboques l’oli de l’íntima il·lusiô.

Recort de Sóller

(A n’En Joseph Carner)

Amich, teixiu aquesta visió de l’infantesa… Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons, la rica vall de Sóller, entre serrals estesa, on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta; la posadera’m feya senyal de qu’enmudís, posant-se’l dit als llabis; una verdô xalesta p’el portaló guaitava com auri paradís.

L’hort m’oferí refugi, capsal la soca blanca del taronjer; en l’herba me vaig tombar; l’eixam d’insectes, com espurnes, brunzía per la tanca, y’m feya pessigolles al front l’espês herbam.

Eren les verdes tijes profonda columnada; filtrava, ran de terra, l’esguart per allà endins; dansaven les coroles de fulla acarminada, com bayaderes entre pilars esmeragdins.

Llavores un misteri per mi se va descloure, torbant la fonda calma del cor adolescent: entrá una joveneta amb els cabells alloure, que un raig de sol fería com nimbe resplandent.

Amagatay cercava per treure’s una pua del cos; a totes bandes girá l’ull inquiet; s’alsá la falda roja, mostrá la cama nua que més amunt tenía una blancor de llet.

Mon cor, devant la casta nuesa, va suspendre son ritme; una calrada bullenta vaig sentî; ¡l’esglay que sentiría la bergantella tendre que’s creya tota sola, si s’adonés de mí!

Y el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una espina de figuera de moro va saltar al abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna de darme’l fruit de l’arbre simbòlich a flairar?

May més l’he retrobada; y veig com aquell dia, fa coranta anys, la nina que no’m coneix tampoch, y’l món d’una edat nova, inconscient m’obría, incendiant la porta sense percebre’l foch.

Amich, teixiu aquesta visió de l’infantesa, vos que casseu libèlules en la presó del rim, prenent-les per les ales ab tanta sotilesa que no se pert un àtom del matisat polsim.

Reyals mercès

Tench un pergamí corcat on l’historia se remembra d’un Rey trahit per la fembra ab qui estava amistançat.

Va descubrî, al clar de lluna, dues ombres ferne una; y sote’l front jovenívol s’ennegrí son pensament, com un núbol de ponent que pren forma de patíbol.

L’ofensor…, caigué malalt, tement la reyal venjança, com qui de paor se llança a l’eternitat d’un salt.

Mes el Rey cavila y calla; ell coneix un home ardit qui espunta sovint la dalla de la mort, vora del llit.

Al malalt cercant remey, corrèus a Córdoba envía, per un metge que tenía el Califa a son servey.

El gran físich de l’Emir el reyalme travessá, y en la cort del cristïá el moribón va guarir.

Y ab profonda reverencia, mans en creu damunt el pit, diu en la reyal presencia: –Sou servit.

Així’l Rey l’escomet: –“No’m fan enveja el regne y l’esplendor del Califat, sinó’l tresor de llum que senyoreja en ton cervell meravellós guardat.”

“Ja ho veus, oh llustre de la raça mora! aquí l’esplet d’agonisants floreix; però sabis doctors qu’allunyin l’hora d’anar a l’altre mon, negú’n coneix.”

“Ja mos doctors, donant-lo per difunt, deixaven el malalt a mans dels frares pe’ls darrers sagraments; mes tu arribares pera salvarlo a punt.”

“Jo sé que per combatre sa malura, la mà damunt el pols abrusador, ab llarg desvel·lament n’havíes cura, com la mare del fill de son amor.”

“Jo sé qu’escorcollant per fer la tria d’herbes medicinals, has espremut el filtre de la vida y la salut, y has omplert de bell nou l’odre mustía.”

“De mes joyes escull la més preuada; digues, oh moro, lo que vols de mi. Tot es teu,… menys la vida qu’has salvada; eixa pertany a l’aixa del botxí.”

“L’aixa té set y vol una sanch rica qui salti, ab borboteix de ví escumós, del coll jove y robust aont s’afica, com afilades dents en fruit sucós.”

L’Espurna

Com el panteig de l’ánima dormenta flotava el verb melodïós; mes, ara en l’Illa diu quelcom que ja retorna del secular encantament, y munten generacions qu’una claror novella duen als ulls. La joventut es nostra.

La llengua: ella l’ha fet el gran prodigi; ella ab sos mots regalimants de sava ens torna la llecor que l’ha nodrida; ella difón estremiments profètichs; ella té notes de clarins. Sonemlos; despertem els titans qu’en l’ombra jauen de l’esperit; sonemlos; si’ns escupen els filisteus desde les altes torres, sonemlos, y caurán. Sota l’immensa cúpola de blavor ahon se miren els cims més alts de l’heretat, solcada pe’l tremolench atzur mediterrani, soni’l crit de la sanch, bategui’l ritme de la maternitat, y en ell se bressin, com eixa mar unísona, vibranta d’un sol batech desde Pollensa a Roses, els milions de cors de nostra rassa.

Som nét y fill de catalanes. Elles ab mots d’anyorament me condormiren, ab mots d’anyorament que dins el calze de l’ignocencia gotejant, com perles de rou, duyen reflexes lluminosos dels nadius horitzons. Pastors y fades y dones d’aigua y cavallers y prínceps, ab la materna melodía als llabis, baixaven del Montseny y les congestes del Pirineu, per habitar ma casa. Y’l regne d’il·lusió, terra promesa on tots volem anar, per mi tenía ton nom, oh Catalunya, y ta corona, oh Montserrat, y ton accent, oh Musa oblidada llavors, ara vestida de porpra triomfal. Tu’m bressolares timidament ab les mateixes notes qu’avuy, com ressonanta escampadissa, ab crits de joya a l’avenir se llansen, y eren, en l’auba de ma vida, un feble piular come d’aucells que mitx badessin els ulls, eixint d’un somni de centuries.

Llavors ma joventut volá despresa de la roca insular pera confondre’s dintre del bull de la ciutat sonora. Trobava clos el món de mos ensomnis, y al gest aspriu de la comtal matrona jo responía ab la superbia muda d’un fosch isolament. Era la boira qu’assaoná mon cor per que’l somriure de l’amor hi florís. ¡Oh dolça imatge qu’en mon camí posá la Providencia! tu, Beatriu catalanesca, fores la calor de la patria feta dona! Y quan victoriós dels vents terribles qu’afuá la dissort entre nosaltres, vinguí a l’altar per abrassarte meua, y al Monastir pelegrinant pujàrem, y dalt del cim de les sagrades penyes ens donàrem les mans, y’ns semblá veure, ab ulls enlluernats per la divina clarô del rite nupcial, difondre’s el misteri d’amor, l’ánima nostra, sobre la magestat de Catalunya, y’l mar immens y radïós, y l’Illa guaitant a l’horitzó,… llavors mon llabi trémol te volgué dir, y no podía: –“¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles hi dibuixaren els vaixells que’m duyen! ¡Quantes hores de febre, y de pontarse mos pensaments de foch damunt les ones! ¿Veus ma terra allá endins? Ella t’espera pera besarte’l front ab sos efluvis. Tu ab nova sanch hi nodrirás el vincle del poble meu ab la materna soca.”

Els fochs de Sant Joan la nit perfumen; mes de tots els amors, sols un n’alena. Salten de mont a mont llengües de flama, dient el pacte espiritual que’ns lliga. No us allunyeu, memories doloroses. Si féssiu nosa aquí, quan vench a seure a la festa payral, jo no hi sería. May com al beure el vi del entusiasme, sent tan aprop les anyorades ombres. Com la valsía en un illot cayguda en mitx de la rompent, que pera moure l’ala nafrada y degotant, espera el raig de la bonansa que l’aixugui, jo’m sent reviure, agombolat per l’hora de calor jovenívola que’ns besa. May els tres rius de llágrimes vingueren tan dolsos y tan plens com brollen ara que’l foch dels esperits se fa visible.

¿Qui d’un afecte viu, per lluny que sia l’oscur amagatay, dirá la forsa? Passa la mar un mot de recordansa; del foch de germanô vola una espurna… L’espurna ha pres… Els escolans d’un culte nou y sublim, formiguejant en l’ombra, de viles y ciutats duen l’ofrena cap a les pires d’allá dalt; y’ls diuen, al passar costa amunt, el pi balsámich, la mata, el boix, el romaní: –Culliunos! L’espurna ha pres. Y d’un en un s’encenen els cirials del culte de la patria. Sobre l’immens entrunyellat de serres, la nit batega de clarôs purpuries; Y dels devots d’aquella escolanía qu’en tots els cims de Catalunya vel·len, n’hi ha qui miren en silenci, pálits d’una emoció fondíssima, la fosca ahon la filla de la mar s’amaga. –“¿Tendrá un llumet pera nosaltres, una mirada, un pensament? ¿Está adormida o sos ulls bada el gloriós insomni?” Y l’hora fuig y les tenebres callen… Però, de sobte, un crit vola pe’ls ecos de les altures de llevant. Oviren un llumenar… El Puig-Majô saluda. Es l’estel de Mallorca!