JOAN EL MIRACLER.

El jorn s'anava encenent, i amunt del cel els estels s'apagaven. Hom sentí la remor del forrellat del temple; i darrera el sagristà, que va obrir per a difondre solemnialment el toc d'oració en el silenci matinal, va entrar la primera vella eixoplugada dins una caputxa negra, tota encorbada i trèmola.

En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de la martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i fosca, després d'obrir el finestró de bat a bat.

Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a fer fugir les mosques de fibló roent.

-Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia… ja en pagarà el delme d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix… Que va?.. és un païs tan trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada graciosament per una vermella barretina de xeixa.

L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia, la lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre cantó de les muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el caparró que tenien sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en joioses cantúries: és el bon dia que endrecen al sol ixent, a les flors curulles de rosada i als homes que amb l'aixada al muscle van de vers els conreus sense respondre'ls, sorruts i mig adormits.

En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels records que li comportava la natura en ses intimitats matinals. Mirava asserenat aquelles muntanyes alteroses que, així com si'n fessin ofrena al Creador, la una enlairava un bosc amb aromes de flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com un graó de Déu, i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries rústiques que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms. Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i allí nasqué la primera harmonia arrencada a aquell violí que li havia fet conèixer el bé de Déu de la glòria.

Ara, retut per les emocions, fadigat per l'estudi i malalt d'esperit, torna a sa casa pairal amb tota la il·lusió que li ve de les recordances de sa infantesa llunyana. Allí a la ciutat pròspera de la seva raça, encara hi ha caliu d'entusiasme en els que van sentir-lo. Però ell feia cinc anys que era lluny de la seva terra, sorprenent gernacions d'ànima i oïda subtil, extasiant-les amb son art perfecte fins que a la fi, de cop i volta, semblaven folles d'entusiasme… i ell, llavors, lliurava un sospir pregon, i fent acatament en l'aire tèrbol dels teatres, mig escoltava la torrentada dels picaments de mans, i mig veia la màgica voleiadissa de mocadors que s'agitaven. Tot el món li deia: -Joan el miracler… A ell però, com a d'altres taumaturgs, cada dia l'agullonava més un sofriment ferest. Cada nit havia de fer el miracle amb aquelles quatre cordes eternament tivants entre el cordal i les clavilles; en veia l'exigència en tots els ulls, i, llavors, sol, isolat en els escenaris amples, davant el silenci que es feia al seu voltant per a escoltar-lo, devegades sentia un calfred agònic i unes vehements ganes de fugir corrent…, i pel seu magí passava falaguera la idea d'una malaltia que l'alliberés de fer els «miracles» que tothom esperava… La idea de la por anava creixent cada dia en son esperit malmenat, i ja en els darrers concerts féu una munió d'estranyeses que eren comentades com a extravagàncies d'un home de gran talent i ple d'originalitat. Feu retirar de tots els teatres on tocava els guàrdies que es posaven a cada cantó del marc de l'escenari. Li feien una enveja terrible… i el distreien. Després, va fugir de les converses abans de sortir en públic, primer, prohibint l'entrada al recambró a tots, amics, coneguts, crítics i admiradors, després, no sortint dels hotels fins que l'avisaven que havia tocat el timbre per començar. Trencant les adulacions eternes dels admiradors, recordava que un metge li havia dit: -Els miracles us maten, aquestes manies son morboses! Teniu de reposar!-

Anava a reposar de cos i d'ànima i se sentia decandit. No feia gaires dies que va fullejar un plec de periòdics que duien retrats d'ell i s'esglaià: en els primers, era un home jove revingut, ara es veia neulit, feble. L'ànima li rosegava el cos. -Faig posat de Chopin!… i no vull pas morir rosegat pel romanticisme i com un trist executant!

-Aquella lleganyada durà pluja, bon senyor… Déu fassa que s'acabi aquesta estrebada d'eixut! ¿Veu aquest turó que tot just es compren? ja és França, i això Rodós.

-Oidà!- va fer en Joan amb vivesa. Obrí la boca per a lliurar un sospir ple de suavitat i dues llàgrimes fugiren de sos ulls, a amagar-se en el bigoti sedós que ombrejava son llavi immòbil de sorpresa. Rodós! En aquella parròquia va trobar en sa infantesa el bon capellà allunyat de la riuada humana; ell li mostrà les magnes meravelles de l'orgue, fent-lo esgarrifar amb les contres mormoladores, i trémer amb els clarins i confiar amb les veus humanes; allí, aquell vellet va sembrar en ell la primera noció musical que tot seguit florí com una dèria invencible; allí sos ulls van apendre a llegir aquelles taques rodones que posades en les línies del pentàgrama li semblaven falziots reposant en els fils del telègraf.

-Què fa el Rector de Rodós?

-Ara hi ha regent… aquell vellet va morir.

En Joan va sentir-se encadenat de cor per una llei de tristesa aclaparadora. Mort aquell vellet a qui ell ho devia tot! i mai haver-se'n recordat! L'agraïment és cosa lleugera que tot seguit la ventada se'n duu; malhaurat qui no n'escolta la primera insinuació, la que parla a cau d'orella tot seguit que un rep la cosa anhelada, la que es barreja amb la mateixa alegria del gaudi! Li faré dir una missa, i hi tocaré belles peces exquisidament dificultoses…

El mul seguí sa via ran del camí, sempre al mateix pas i fent acataments rítmics a les pedres i a les plantes. El sol es mirava en Joan fixament, amb una roent mirada que l'amarava de clarors.

-¿Veu això? és penical; portant-ne l'arrel a la butxaca mai s'esguerrarà- i aquell home en collí mentre en Joan retenia una rialla ample, fresca, així com feia temps que del seu pit no n'eixien.

-Gairebé ja hi som; ¿què va?

-¿No hi ha cap drecera per aquí?

-Prou… però és dolenta. La ciència vera no deixa la marrada per anar per la drecera… ¿què va?

-Està bé; no la sabia, aquesta!

De la casa pairal ja se n'obira el panell rovellat i rondinador, que nit i dia és amatent a senyalar d'on ve l'escomesa de les ratxades. De primer, sembla un parallamps, i un ocell hi reposa. Passa un respir de vent, l'ocell fuig, i la sageta del panell dóna la volta fent una remor aspra. Ja es veu la torre de la casa, enlairant una munió d'olles foradades que pengen de la paret, com una restallera de ventoses damunt la pell; ja es veu la teulada encatifada de molsa, i líquens i flors que dancen al vent. La muntanya apar que s'ajupi per a deixar pas a la mirada tendra i emocional d'en Joan; i a ell li sembla que la casa s'enlaira, s'enlaira, plena de remembrances i formosor… Ara es descobreix la finestra de la seva estada, plena de musicadures que quan ell era vailet seguia amb el dit, imitant amb sos llavis el soroll del tren que havia vist una vegada anant a trobar un metge de Barcelona: i aquella finestra embellida amb fines gràcies de la pedra feia de marc a una testa blanca.

-La mare!…

En Joan, quiet, plorava. El sol el mirava fixament…

-El noi! El noi! curriu, curriu!- exclamà la dona de la finestra.

Els gossos surten lladrant, tots els de la casa venen corrents i l'envolten; ploren, riuen, criden… Quin doll de sentiments esclaten sota el tàlem del bosc!

-El noi! el noi!

-El senyor noi! el senyor noi!

Ja és en aquella batllia de l'antigor, en aquell casal que eixoplugà a qui manava totes les pagesies escampades per aquella rodalia de verdor encisera. Ja ha passat per aquell portal de montants fornits com els murs d'un castell, i fins ha entrat en aquella presó fosca i baixa i humida que en tota una centúria sols va engolir un boig i un home corredís que havia begut massa. Després pujava per aquella escala esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador emblanquinat i ple de llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol i movent el cap. -I que en viviu de feliços aquí!- Tots l'escoltaven silenciosament, mirant-lo amb estranyesa. Va caminar damunt les amples llambordes seguit de tots, i va asseure's en el banc de la paret, assota de la panera i es recolzà a la taula, com si se li esvaïs la mirada dolça i melangiosa. -I que n'és de bell tot això!- De sobte va alçar-se, en veure l'oratori. Posà horitzontalment el pastell corcat que anava balder en el clau que l'aguantava, i les portes, ennegrides per unes pintures que'l temps enfosquia, van obrir-se lentament, majestuoses, com uns braços que s'obrissin, acollidors…

-Tot igual!

Quina nierada de belleses de l'antigor!… No havien pas fugit com la seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys encara no havia reposat, romania tot dret dins l'or que l'embolcallava i que s'havia anat esmorteint, esmorteint, fent-lo semblar de bronze; aquells canalobres negres, de unes potes separades com les de les aranyes, encara copsaven els ciris plorosos; aquells llibres que ningú entenia esperaven encara unes mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts que'ls entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides flairoses de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per aquell reliquiari de vellúria.

En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer: -Resem…- i tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va dir-li:

-Què vol resar?

En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició celestial.

-I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu?

-No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en arribar li escapà de tutejar-lo.

Ell va dir, abraçant-los:

-No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca el baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu? Passem el Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós!

La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i amb el cor lluny de Sant Esteve, començà la pregària i totes les mirades que escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan, van anar encabint-se dins l'oratori.

-Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia… Deus estar ben capolat del viatge, fill meu!… El Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre. Amen Jesús.

I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes contingudes feien la resposta.

-Déu vos salve Maria… A fè que avui no t'esperavem pas!… plena sou de gràcia; el Senyor és amb vós… Mariana, ves, mata un pollastre mentres passem el rosari… Déu vos salve Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones… Com el vols el pollastre, noi?

-Diguem el rosari, mare.

-Oidà!… Santa Maria… Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de gràcia. T'agrada rostit?… Déu vos salve reina i mare de misericòrdia… Ai!… Mare de Déu, quin cap tinc!…

Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en començar el segon, plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un somriure de perdó:

-Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo, aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es tapava la cara per a parlar.

-Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu el pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava la cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avançava per a fer-los una manyaga, fugiren com dos conills.

-Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa que alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'alçà tot un esclat de rialles ufanoses que eixordava… i van dinar rient. Quina dèria! Quan les rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una mica de silenci, el pastor tornava a riure i tots el seguien, uns amb els ulls plorosos i altres contenint-se el ventre adolorit per aquell sacsejament de l'alegria.

Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien succeït. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats entre'ls dits dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia avançaven de puntetes i llambregaven d'amagat. El pare després de romandre una bella estona com a extasiat, va alçar-se; va agafar la caixa del violí i la posà amb esment damunt la taula i va obrir-la. Totes les mirades van caure dins aquell estoig encatifat de vellut vermell, on hi jeia l'esturment que havia rebut en Joan de mans de un príncep llunyà.

-Noi, toca… em dispensaràs… i dispensi!

En Joan rebé el violí amb el somriure de la mare en plegar de terra l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les mosses van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven, cridant, amb els braços enlairats, i els pares ploraven d'alegria.

-Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!- cridava el pastor des d'un finestral.

Tots callaren. La veu de una veïna es filtrà entre la branquissada de la boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla que posava més tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan.

-Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits!

El violinista per a esvaïr aquell bum-bum innoscent, que neixia pel seu entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i tocà «La Filadora». Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin rebombori! Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava plena de gent de la rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell menjador tan ample, i aleshores atapeït d'una alegria boja.

-Noi, en saps… però molt… i mai he sentit cap cego que toqués com tu… en bona fè!- deia el pare, palplantat.

-També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com una serra; veureu!

El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu fill les anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que inclinava el violí d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una barca, i amb aquests moviments el violí destriava una harmoniosa cançó popular que'ls arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa tremolava.

-Ara jo,- feu sa mare, engelosida.

Més crits i rialles i una altra veu que deia:

-Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà davant d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu xisclar la prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent d'una gemada, galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!- pensa en Joan esguardant-la, mentres ella exclama riallera:

Ma! Quina mena de musica!… És ben d'allò, eh?

-Sembla un passarell!…

-Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en Segimon, -aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al seu pare tulit d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia recular el brau de la vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos que l'havien vist néixer.

En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant estona amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella noia rossa, colrada, sanitosa i frescal… i tant ingènua. Ses mirades, ses positures i ses rialles tenien una espontaneïtat que'l corprenia i que per contrast li portà a la memòria aquelles altres dones, perfumades, reblertes de menes d'agençaments, que havia vist pels salons esguardant amb mirades assajades davant el mirall. Tot pensant en aquella noia formosa, vestida només que per tapar-se, pentinada perque'ls cabells no li voleiessin i amb cotilla per seguir l'habitud, va exclamar movent tristament la testa:

-Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es pinta, si no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les dents lletges no riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria! Però els pitjors artificis els porta a l'ànima.

-Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla de'n Segimon. El violinista va redreçar-se de sobte i respongué sense obrir la porta de l'estada:

-No, avui prou… estic tant cansat del viatge!

l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona ingènua que ell inconscientment cercava.

Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa immensa abraçada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada pels tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són miralls de l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i s'en anava cap el gorg Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo atiat pel desig de rebre una impressió de bellesa en aquell lloc on les aigües, nit i dia, pentinen les herbes pregones i poleixen les pedres que arrenca la pluja de les muntanyes pròximes.

Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les mates que li esgarrapen les calces de vellut apedaçades i llardoses. En Joan el segueix temerós dient mots irònics, que fan riure al pastor, qui no's tapa la cara perquè la fosca ja se'n capté, colgant-ho tot: el gorg que medita, el riu que mormola i les muntanyes que dormen.

Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home forçut i blanquinós, perdent-se en la negror de l'aigua que remou…

-Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació va endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam obrí els ulls per primera volta, quina bàrbara sensació de meravella! El primer home no tingué infantesa, no tingué temps d'avesar-se poc a poc a gaudir de la bellesa. ¿Què devia passar-li en veure la primera nit, en veure que tot, tot, es fon en un color impenetrable, que tot es mescla, arbres, aigües, rocs i nuvolades? Devia fugir adalerat, topant amb els troncs i enfonzant-se en els llacs, devia remoure's fortament esglaiat, interrogant la divinitat arcana. Quina tortura, la primera nit del primer home! i en veure la primera celístia, i la primera resplandor de sol, quina alegria! No; això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís li infongué el sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser la nostra única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera que no's pateix… Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui fer-lo! Ja estic cansat de servir de conductora transportant la música dels altres per aquests mons! De primer hi haurà una bella exposícíó de les remors de la nit, els grills, els tòtils, les granotes, les òlives, la cascada… els mil cants perduts en una nit meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam, la caiguda al gorg, després la dolçor de la sòn i el primer raig de sol i un esclat d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració, movent els braços amb energia i mirant el cel ple de foscors… Quan va finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni llapis, ni tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies anessin riu avall, cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem a casa depressa!- El pastor no podia respondre de tant riure, sentint-lo cantar sol tanta d'estona.

-Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent l'aigua amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell.

El pastor va pujar a una roca i es llençà al gorg ombrívol. En Joan, admirat, va exclamar:

-Quina impressió deu fer això!

-Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida!

-Si però ho necessito pel meu poema!

-Ho provi pas… miri que si l'erra la paga!

En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament s'obria als seus peus i convençut va dir-se:

-Demà hi saltaré… ja sé nedar!

I van anar-se'n cuitosos.

Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a l'aigua tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se juntava amb la por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no podia desdir del pastor.-

Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la roca i dos ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les passes.

-Miri bé com salto jo, sap?

L'aigua sorolla i les roques són xarbotades.

-Ben bé de cap, i al mig del gorg… sap?

En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit:

-A la una, a les dues…;- mira la fondària i torna a començar.

-Ara sí! Una, dues… que és molt freda?… una, dues… ara no! Esperem que passi aquest núvol… ara, ara… una, dues,- i torna a mirar la fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i les muntanyes altes que's perden en el firmament.

-Avui fa massa fret… demà… demà;- i tot vestint-se, se mossegava els llavis enquimerat de veure's vençut de la por infantívola de la mateixa foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i originalitat decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La natura reserva als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia llençar-se allí baix, quin domini hauria damunt el pensament de la humanitat vulgar i desconeixedora dels misteris! Però quina fondària tant paorosa! quina foscúria tant freda!

Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar en aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que anaven al gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós i anava migrant-se.

-Noi… no sé pas, emprò ton pare i jo estem tots alarmats… fas un posat de trist! Que no et prova això?

-Molt!- respongué pensívol.

-I dôs que t'enyores?

-No!

La mare callava i ell seguia cavilós, amb faç macilenta. L'omplia de recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell una dèu de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres deixant la dèu d'un treball més fértil que no era l'execució de les obres dels altres! Prou aquella personalitat que posava en son treball de violinista, li deia a cau d'orella que ell tenia quelcom que no hi era, a les solfes que estudiava… Aquells miracles que li exigia cruelment el públic, fins a exhaurir-lo moralment, eren corcó d'aquesta ànima que avui se sent nova, sensible, voladora en els espais de la inspiració més sublim. Ara ell se'n donava compte entre aquella natura feréstega, i sentint una mena d'atracció sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com aquelles sonates que sols conseguí d'executar després de nits senceres d'estudi i de una preocupació constant, gairebé malaltissa.

-Avui… o saltaré o me'n vaig!

La nit era ben fosca… la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon matí, isqué de part de França i s'anà extenent, extenent, i ara fa nit quieta, muda damunt l'encontrada.

-Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada dia de concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia abans de sortir al públic. -Avui!… avui!-

Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a començar i es llença, mentres el pastor crida esglaiat:

-Que fa, senyor!… no corri tant!… no corri.

El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau damunt d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i un crit estrident esgarrifaren el pastor.

-No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi!

Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg Blau.

-Necessitat! Necessitat! correu! veniu!

El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part del gorg. Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets, senyal de dissort, i s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos trets d'alarma que'ls ecos repetien com si la natura volgués ajudar la veu tètrica d'auxili.

Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten dos trets i més cap ençà fan altre tant.

El pastor sent passes. És el moliner que arriba. S'emporten en Joan…

Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i olorar vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo reviscolar.

Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del braç. Ja'l tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els espetecs de les escopetades…

El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc, aiguat o lladres, sortí a la finestra dient:

-Si no fos pecat desitjar un mal… fins me'n alegraria del que deu passar! ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li agraden tant les coses estranyes!

I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta de canó llarg.

Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan. Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El desvari no'l deixa. La febre l'ablana.

-Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor, quina corrua! Mozart… ell mateix porta el penó… em fa patir, té una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria… Oh, Mendelssohn! Miri Bach… Joan Gabriel Bach… abans de tornar-se cego… Beethoven… pobre, com perd el compàs de la processó!… tant sord… Chopin: ¿sent com tus? s'està morint, pobret!… Liszt, quins cabells tant blancs!… Wagner, mal arquitecte, quantes de parets llises ha fet… Ricard… Ricard… vina… mira l'obra d'en Gaudí… la portada del temple que fa… allò són proporcions… Quina processó tant llarga… Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm punxa?

-No, és una injecció… procuri dormir, calmi's, que li convé el repós…

-Sí després que hagi passat la processó!… Aquests sí que no'ls conec… si gairebé no's veuen… semblen fets de boira… mig esborrats!… pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots els pobres executants… van coixos, agònics… si gairebé no poden seguir i cauen… doctor corri… doni'ls una injecció, que's moren… que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins les orelles dels que'ls han sentit… seran oblidats per sempre com els tenors i els toreros… com jo! igual que jo que'm moriré aquest mateix segle!… correu!… cuiteu!… porteu-me papers i ploma que tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom.

-Calmi's, don Joan… que li convé repós.

-Calli vostè!… i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un empressari! Mossen Fèlix!… vingui vostè que és un home de cor bó, faci'm una caritat… segui aquí, ben aprop meu que li dictaré. M'estic morint d'inspiració… quina mort més terrible… quin trasbals que sento dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls altres no'm comprenen! Que'l molesto?

-No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!…

-El que'm mata és no poder desfogar-me… miri's soc com un aucell lligat a terra amb les ales lliures i fornides… les faig moure i no'm puc remuntar… quin suplici!… vosté se'n fa càrrec, que també ha compost… els metges són gent encartronada per la ciència i tenen el cor de suro… Descansi! oi!… i aixís hauré de morir-me sense deixar res. L'home no té dret a morir-se si no deixa quelcom de més interessant que un vulgar esquelet!… Ara que escric un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el riu que neix entre un roqueral abrupte… se sent un remat, un pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart… després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar calmosa… ara hi ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se senten les remors del treball i les cantúries dels homes i de les noies que treballen… arriba a un poble on hi ha una festa, amb danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua… i el riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb les danses del poble… i per fi, passant per clotarades i valls, arriba a mar. Tema del mar tot majestat… tot realesa, el metall esclata a tota força ufanós… superb… i el riu prenent comiat de la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat, molt fi, com un èxtasi!

-Molt bé… molt bé, m'agrada molt!

-Veu, ara'm sembla que estic més tranquil… Apunti… Clau de sol… sol, do, mi, re…

-Mira Joan, et toca la medicina.

-Ja ho veu, Mossen Fèlix… aixís em mataran… ben segur que això ho mana aquell metge que té cara d'empressari… criminal!

-Calla fill meu! que no't sentin… que són aquí mateix…

-Ja'ls hi pot dir ben clar… el meu metge és Mossen Fèlix… ara estic mellor!

-Déu ho vulga!

-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament la Remei, entrant de puntetes…

-Ja hi som! això és pitjor que un concert!… Mira Remei, si consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un poema!… També podrà fer-se un poema festiu… Strauss ha descrit les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat… Figuri's quin poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que surt al camp amb una damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i ve una tempesta… Això ben orquestat; força corda perque el que cau és una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la damisel·la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix la seva companya… tota destenyida, de cabells, de llavis, de galtes… el cos deformat, les arrugues marcades… i a terra l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!… ah!… i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia!

Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a ningú… Mossen Fèlix va alçar-se, la Remei va fugir esfereïda… Anaven a curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les sentors fortes dels remeis que li posaven.

-Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del meu pensament!…

-No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat.

-Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento que la inspiració em crida!… i aquests pentàgrames m'ofeguen… sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les inspiracions; amarar-me les nines de llum… tan esmorteïdes com les tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara em sento com un ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com uns filferros i em sento el violí clavat al pit…

-El veig perdut, aquest xicot!… pobre Joan el miracler!- digué un dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feliç. Quan va atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de compondre… i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les vuit hores de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el públic ho va conèixer… i ell també: aleshores sentí la tragèdia de veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingué a mi i el vaig distreure fent-li fer vida de camp… i de família. A casa l'estimen tots! Ara els he deixat consternats! Com que és un àngel! qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins feia rebequeries. Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el moment precís que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria malament, que posessin un rètol anunciant que estava malalt… que ell no's sentia els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I sempre aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York… Per això jo li vaig dir: -Reposi… vagi a casa seva una temporada.- Els tics nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds l'esfereïa, perque sempre li venia al pensament que hi havia el doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava… si sembla un vell i no té quaranta anys encara!

Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el món musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la batllia era plena de gent inconeguda. Admiradors, amics, periodistes. I tots els periòdics havien dut fotografies del lloc on caigué, de la casa pairal, d'ell, del pastor, de sa família i de Rodós.

No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de la gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's sentí adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una hora. Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi arrelava la mort i calia de tallar depressa!

-Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li haurien tallat la mà el segon dia… ara com és ell, ho havem provat tot i ara havem esperat massa… Si no li tallem la mà avui mateix, perdrem la mà i la persona… Vostès diran què decideixen.- Això deia un cirurgià menut, de frontalera ample, llisa i lluenta, que duia lents i parlava depressa i confós.

Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha cregut. La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat… Avui la batllia està de dol… tots parlen baix i caminen de puntetes i els plors esclaten continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer.

Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà de'n Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre pare la vetlla; l'esguarda fixament movent la testa i plorant; s'escruixeix en veure aquelles taques negres i aquella inflor terrible.

-I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el cirurgià.

-També morirà quan ho sàpiga… Avui ha mort la mà i després morirà el cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio.

Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un escarpell i començà de tallar la mà per a veure el límit de la gangrena.

-Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà.

-Nasi!… oh, Nasi!… diu en Joan que se sent dels dits- va fer la Remei abraçant-lo… -I és que li creix una altra mà!…

-Potser és un miracle!…

-Tots ho diuen això… no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc un practicant jovenet.

-Remei- exclamava el pare, -mira la mà… és morta! i el noi sense mà també és mort… veus, mira-la… és ben morta! ja és freda!… i tant saberuda… en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!…

El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà un a cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat, com si vetllés el cadàver del seu fill.

Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot amorosament i somriu com un infantó. Porta el braç penjant d'un mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de la casa volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat.

-Vull fer un passeig tot sol… vull pensar moltes coses- va dir al brancal de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre les soques dels arbres, les mates de brucs i les volivardes.

El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un plor de condol, tot dient:

-Ai, si veu que no te mà!…

-Déu faci que no's mati… que no's tiri cingle avall…

-Calla, tu! No cridis la desgràcia.

-Aneu-hi… aneu-hi… no el deixeu sol… que no podrà contenir la pena!…- afegia sa mare ofegant-se.

A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant seu; i en Joan mormolant feliç una harmonia que li dictava sa ardenta inspiració, s'anava fent petit… petit, entre les eures i les albes, les falgueres i els arbossos.

-Només un que hi vagi!… Vós!… seguint-lo per la carena, pel cantó bagueny- digué el pastor al pare.

-Jo hi aniré,- barbotejà la Remei.

-Poc a poc… no feu remor!…

I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei. Després s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel cantó solei de la muntanya.

Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les muntanyes el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant el raig d'aigua que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent un bé de Déu de bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes de clarors. Tenia sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra el braç embolicat de benes i amb un manyoc de cotó que li posaven per a dissimular l'amputació. S'alçà després d'haver begut amb repòs, tot sospitant que no tenia mà esquerra perque no hi sentí el pes del seu cos en el manyoc. Es tregué lentament el benam, es mirà la pell cosida i llençà les benes entre unes mates.

Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi, aleshores que sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els seus deliris d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria la vida sense la mà prodigiosa; i amb els ulls resplendents d'esperança i els llavis tremolosos d'emoció, va agafar una branca i es posà a cantar ben alt i amb més entusiasme els temes del primer poema, de la primera obra seva lliure, sanitosa, de la fita que marcava el començament de son ver camí d'artista genial.

Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare alçant les mans al cel va exclamar esfereïda:

-Canta!… sentiu? canta!…

-Oidà!… canta sol…- feu el pare que ajupia el cap estemordit.

-Canta!… Fill meu… Fill de ma vida!… s'ha tornat boig… pobret!… s'ha tornat boig!

-I ben boig!…

Tots van sentir una punyida al pit, i s'alçà tota una garba de braços, i va fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les llàgrimes van brollar de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple de benhaurança, i fent-se petit, petit, entre'ls ginestells florits i les oloroses viadelles, sota un cel immaculat i respirant un aire ple de cantúries…

(Moyà)

LA IMATGE.

Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmusteït i sense conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no es va eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada volta que les foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li encongiren son cor temerós pensaments que li esvaïen el perfum místic. I ell el trobava faltar amb neguit. Tancava les parpelles fortament i mirava de fit a fit tot sovint el Sant Crist extès de braços; entre ciris que cremaven silenciosos senyalant el cel. Fins havia equivocat respostes de la missa! I això el torturava, perque tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre ofegada en penediments de coses petites i corsecadores.

Tot jup amb els ulls baixos i les mans enllaçades, avergonyit, se n'anà a veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de camins li havia pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por. Els nuus l'esglaiaven.

Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble de cor, i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament per l'escala de marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes cançons banals que es senten pels carrers, que de tant que'ns aturdeixen es fiquen insensiblement dins de nosaltres i en surten com una remor de borinot. Va arribar al terrat, respirant depressa i allargà la mirada per damunt de la ciutat i veié el cel tèrbol, melangiós, agullonat per xemeneies alteroses i parallamps punxaguts i sentí que en son cor s'hi abocava més tristor. Trucà a la porta de l'estudi on treballava l'escultor. Després que'l timbre sonà tot decidit, en el silenci van sentir-se passes. Uns ulls miraren per la reixeta i una veu esclatà: -Gràcies a Déu!- I la porta va obrir-se d'una revolada a l'ensems que'ls braços d'en Fèlix voltaven el pit d'en Ferràn.

Aquest va alçar els ulls i tot seguit els abaixà com un dormilega ferit per la llum del sol. En la paret hi havia guixos d'acadèmies clàssiques, i es sentí més feble i tremolós. Un estossec de dona va fer-lo recular sobtadament. En Fèlix, que'l coneixia, va dir-li amb dolçor de mare:

-No t'espantis, vina!

Allà sota la claror enlluernadora del sol que es filtrava per uns vidres, glaçats i gruixuts, hi havia una model dreta, tota vestida de blanc. Tenia'ls ulls de cel i la cabellera d'or. En Ferràn la veié de cua d'ull i va saludar-la sense moure la mirada de les rajoles. Son amic segué en un tamboret alt de tres peus, enfront de l'obra, i febrosament sos ulls saltaven de la dona al fang, mentres sos dits anguniosos anaven treballant amb els palillos. I de mica en mica es formava l'imatge de aquella dona que mirant al lluny semblava menysprear altívola al artista tot dient-li: -No'm faràs tant bella, no!- I en Fèlix amb son treball coratjós, massa gran pels seus estudis i forces, com tots els treballs dels joves, semblava respondre ardit: -Veurem!

…Entre tant se sentien els respirs que es barrejaven amb el soroll que feien uns pica-pedrers en un solar veí…

En Ferràn sofria. Els ulls li escaparen cap a l'estàtua que feia en Fèlix i la trovà formosa. Després la mirada se li va allunyar fins a la model i sa bellesa l'enlluernà. I enlluernat pensava: -Mirar una dona no és pecat!…- i va esguardar fixament per primera vegada una dona!

-Que no dius res, Ferràn? Mira, veus això que faig? és un d'aquests treballs que'n diem de escultura filosòfica, oi tu?

La model feu un moviment afirmatiu mirant en Ferràn, i aquest va estemordir-se en sentir que es deien de tu.

-Vui fer escultura d'idees, vui fer sentències amb el fang! ¿Veus aquella processó de gent que camina amb els ulls enlairats? Figuren els que segueixen l'ideal, però, veus? tots cauran a l'abisme, imatge del càstic que troben els que no fan les coses pensades reposadament, lluny de les resplendors enlluernadores de la joventut. Avança cap a l'ideal mirant per on camines! això diu aqueixa escultura!

-Molt bé!- feu en Ferràn amb ingenuïtat.

-Oh! si jo tingués més tècnica… El meu cap va massa endavant i les mans es queden enrera… pastant escarnis dels meus pensaments trascendentals!

-Veritat que no es té d'acorar?- va dir la model a en Ferràn.

-Es clar!- va respondre aquest, colpit de l'emoció de rebre una mirada d'aquells ulls de cel. I restà capcot, avergonyit, sota un impuls de penediment! Havia mirat una dona! li havia parlat! s'havia posat en perill de pecar anant a un estudi!…

En Fèlix veient que la Mercè mirava al seu amic girà el cap i va trovar-lo amb els ulls entelats.

-Què tens? què't passa?

-Que no's trova bé?- va fer-li la Mercè posant-li la mà al front.

I ell, en sentir-se tocat per unes mans fines, gentils, es redreçà sobtadament.

-Sí, sí…- digué amb veu apagada. El pobre Ferràn es desolava del seu gran fracàs. Tot el seu petit món era en desordre. Es trobava isolat i dut per viaranys inconeguts, com la primera fulla que cau i voleia damunt la ventada furiosa d'un temperi.

D'aquell dia estant, en Ferràn visqué atuït. Sempre arrugava son front la petjada de pensaments que'l torturaven. Feia moltes de preguntes a sa mare. Perque no s'estranyés, deia que eren per tranquilitzar un amic que tot li deia. I aixís se sentia lliure de les espines dels escrúpols i cada dia anava a veure la Mercè quan ella eixia de l'estudi d'en Fèlix. I quan més la veia més trist es posava i quan més trist, més es migrava.

Amb el coratge titànic que sols tenen els esclaus d'una dèria aguda, en Ferràn pujà altre cop a l'estudi d'en Fèlix. No hi era la Mercè dels ulls blau cel i la cabellera d'or, i els dos amics van garlar una estona.

-El clou de la bellesa és la dona, creu-me!- deia l'escultor.

-No ho sé!- va respondre èn Ferràn que admetia aquella conversa amb la llibertat que li donava el record de la paraula de sa mare, la qual opinava que no era pecat de parlar de coses relliscoses amb sentiment artístic. -Per a mi, no ho podem jutjar nosaltres això!… Primerament, perque hi ha un altre meitat d'humanitat, feta de les dones, que també jutgen! què et dirà una dona si li preguntes què és més bell, l'home o la dona? Dirà l'home, perquè li plau el coratge, la força, el geni… els muscles, perque ella és feble! No podem judicar nosaltres, creu-me. És molt difícil substraure's al sexe!…

En Fèlix es quedà espalmat de sentir-lo. Abans no li podia parlar de la bellesa humana.

-Com has canviat en un mes, Ferràn! Fins et trobo com més envellit… més magre, com si sofrissis molt!… Ara si que't puc mostrar el que estic fent sense espantar-te! ¿Veus com en l'art no hi entren les baixeses dels vicis? Vina, vina, però de primer escolta. Vull simbolitzar la força humana. I aquesta força s'ha representat amb figures de gran musculatura i això trovo indigne de l'home perque tot ho devem a l'intel·ligència i els homes que en tenen molta no són pas els gimnastes. Per això trobo fals l'Hèrcules per a simbolitzar l'home poderós actual. Jo represento l'energia humana per una dona prima, feble… per la Mercè, saps? però d'una mirada que punxa, d'una mirada plena d'intel·ligència… Vina, vina.

Quan en Ferràn fou a la cambra i va veure la estàtua, va cloure fortament els ulls i reculà escruixit. L'escultura era la Mercè nua!…

Sentí que les il·lusions li fugien i va posar-se a plorar. Aquella dona que estimava bojament, com es mostrava davant els homes! Ell que la creia un àngel, que per viure accedia a vestir-se de blanc i a restar quieta fent de model, potser pregant devegades sense moure'ls llavis, pregant pels seus pares, jaents darrera la llosa d'un ninxo que rebia la mirada del sol i la flaire de la mar! Ell que l'havia somiada creienta i bona com ell, i tot somiant, l'havia besada amb recança per por de fer-la impura! Quins plors feia, pobre Ferràn, aclucat d'ulls davant d'aquella estàtua freda, humida, que duia en la mirada el caliu de la pensa potenta de tota una humanitat!…

La seva mare amb esglai, va dur-lo a casa el metge. La pobra vídua tenia por que's tornés boig. Parlava sol i s'amagria com un tísic.

-D'altres dones més enllotades han assolit després resplendors de virtut excelsa! Cal que la Mercè s'encamini, sí; jo soc responsable si no es salva, perque soc l'únic que puc corretgir-la!- es deia, i entre l'empenta de sa estimació i l'obligació que imposava a sa conciència li digué que l'amava. Amb quina suavitat en Ferràn li parlava de coses quietes i dolces; de records de l'infantesa, de miracles de Sants, de impresions místiques de la Naturalesa. Però la Mercè joguinejava cruelment amb ell. Avui, a l'estudi, semblava mirar-lo i somriure amb dolcesa esperançadora, i quan anaven pel carrer plegats el feia migrar entre menyspreus i befes, dites cridant. La gent es girava i ell al seu costat abaixava les parpelles. Aquella dona tan gentil estimava l'escultor, i si tenia tractes amb en Ferràn era per fer-li gelosia… i en Fèlix l'estimava molt… però només per la seva sublimitat plàstica!

La Mercè va convence's que en Ferràn no li servia per a fer esclatar sota l'esperó de l'enveja l'estimació somiada d'en Fèlix, i va dir-li mots escandalosos, venjant-se de les incomoditats de aquells consells que li endreçava per que fos bona.

I en Ferràn no tingué més remei que fer-se fonedís. I ho confessà tot a sa mare. Després passà jorns molt penosos, amb la pensa fosca, atapeïda, lassa. Quan se li aclarí la ment va escruixir-se; es veié lluny, molt lluny de Déu! El seu cor sagnava entre les urpes dels penediments, i poc a poc s'anà enlairant cap al Creador entre la vella aroma reviscoladora que tornà a sentir ensenyorida de la seva ànima.

En Ferràn ja era al convent, aquell tant gran i silenciós, tant isolat entre verdors de boscúria i tant lluny dels pobles, aquell convent que només es veia del cel estant. Hi vivia martiritzant-se el cos per a purificar l'ànima. El seu cor sempre copsava tristor… En Ferràn, els primers temps, romania amb la faç esllanguida, la mirada baixa i els llavis somorts, sense somriure que'ls fés descloure. El seu cor sempre copsava tristor, una tristor massa gran per a ell, una tristor que semblava cercar lloc en altres cors, perque tots els que'l veien s'entristien.

Després començà de niar dins ell una guspira d'estimació pel convent. Se sentia agraït a aquelles parets blanques, sense cap ornament que traspués vanitat, a aquella cambra d'ample finestral i a aquella biblioteca on s'espolsaven pergamins arrugats que ningú entenia. Aquesta estimació s'entreveia en ses paraules plenes de dolcesa mística. Explicava als visitants la fundació del convent. Feia aturar els ulls en detalls subtils d'arquitectura, i, ple de joia, parlava d'una Verge nova, que tenien encarregada per l'altar major. Esperava'l temps que's podria agenollar davant de una imatge de la Verge, una imatge més per consolar-lo en la dolçor de les oracions dites humilment. Tot sentint el pare rector que la va veure a ciutat, ell ja la veia en l'altar, i pregava!

Quina festassa farien el jorn de la benedicció! Van emblanquinar tota l'església. Ensajaven un himne que des del chor s'esbandiria pel temple il·luminat per centenars de flames enlairades. Pensant en aquella festa tot el convent feia una bunior de goig.

El cel era clar. Els falziots amb xiscladissa infantívola volaven damunt el convent. La lluna s'alçava rogenca, fent-se petita i blanca. Semblava que s'alcés per a esguardar el sol que baixava, baixava com a freturós de reposar damunt de les muntanyes de l'horitzó.

Mentres en Ferràn i sos companys s'endinzaven a la boscúria passejant com cada dia, va arribar una carreta arrossegada per dos bous resignats, calmosos, forçuts. Duien la Verge nova, aquella Verge de tant de preu, que fora la joia de l'esglesiola!

El temple estava fosc. Sols lluïa la flama de la llàntia del Santíssim, quieta, muda, i senyalant al cel damunt el vas d'oli pacífic.

Dins de l'església retrunyien els cops de martell damunt les escarpes; i els cruiximents de les fustes i el grinyolar dels claus, ofegava els respirs fadigats. La caixa s'obria i els cors bategaven. El Pare-Rector amb emoció va treure a grapats els flocs i papers que feien de niu caliuós a l'imatge, i les testes se movien plenes d'admiració mentres els llavis somreien tendrament…

Era ben fosc quan tornà en Ferràn amb els novicis, de la boscúria. La Verge era al presbiteri. Semblava una visió entre les negrors del temple.

-Ja ha arribat la Verge!…- feu una veu.

I tots els novicis entraren al temple. I restaren silenciosos movent la testa corpresos, embadalits, davant d'aquella joia, que els havia costat tres anys de privacions duríssimes, d'aquella joia que'ls havia costat dolor i desig, i per això era més vestida d'amor i d'il·lusió.

Va entrar en Ferràn, tremolós de goig. Al esguardar-la d'aprop arrugà el front, obrí els ulls esfereït, reculà. Foll d'ira, amb el martell que hi havia a terra va donar colps amb tota sa força a la cara de l'imatge, dient amb veu eixordadora:

-Sacrilegi!… sacrilegi! profanació! És una perduda!

L'estol de religiosos va agitar-se esgarrifat. Alguns fugiren, esglaiats entre la fosca i d'altres, més serens, van agafar-lo. I quan el tingueren subjectat, d'aquella imatge tota de marbre, sols ne quedava el cos. La testa rodolava per terra amb la cara desfeta; les mans enllaçades en positura de pregària, fetes a miques, eren trepitjades…

-Sacrilegi!… sacrilegi! És la Mercè!- repetia cridant ronc en Ferràn amb els ulls sortits i la cara d'orat.

La Verge somniada, obra d'en Fèlix, era la imatge fidel de la Mercè, aquella dona d'ulls de color de cel i cabellera d'or que estigué a punt de allunyar en Ferràn de Déu, xuclant-li la mirada i trocejant-li el cor.

El temple estava buit, l'imatge mig esmicolada s'emmantellava de la fosca. La flama de la llàntia del Santíssim, quieta i muda, senyalava al cel tremolosa, esgarrifada!

(Moyà)

LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA

Braola la mar sota la nit tenebrosa. Udola la ventada damunt les ones blanques que s'alcen i s'ajupen en la foscor. Les barraques dels miserables pescadors de l'art, cruixen adolorides embolcallant el petar de dents dels que tremolen de fret. Tot són remors que esgarrifen; la platja llarga, que's perd en l'infinit, apar que tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla del lleó famolenc. Els homes que al matí havien fet com cada dia, la processó lenta, constant i resignada que estira la corda tivant i regalimosa, han sentit el calfred de la paor: les ones, un sust, i totseguit un impuls d'invocació sobrenatural, davant la mort que veien ajupida traidorament dins les tenebres; els nois ploren de veure plorar i els infantons dormen confiats com si els àngels del cel els vetllessin nit i dia.

En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d'un gemec que enternia. Era la Marquesa que estava malalta. Aixís la anomenaven a la dona més vella de la platja negra, perque en sa llunyana jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès. Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arreconà en aquell pilot de desvalguts. El Pollet, el seu fill, havia volgut ésser torero per a assolir, sota el llor més popular, l'enlluernament de l'or que sempre li feia somiar la seva mare. Fracassà sorollosament; i com volia ésser com el Gallo i no va arribar-hi, li deien el Pollet.

Aquests dos desgraciats eren els més benvolguts d'aquella platja negra, apartada de la gran ciutat, on les ones de la mar deixaven tota la brutícia i les ones de la urb hi ajeien les despulles de la humanitat, els vençuts de la misèria, els rebutjats pel garbell de les virtuts. La sorra era fosca i polsosa, les barraques brunes, la barca i les xarxes negres; els homes corbats, malaltissos i vestits grotescament amb robes velles, com si fossin disfresses improvisades.

Feia molt de temps que no s'havia vist un temperi com aquell. Tota la rastellera de barraques fetes de canyes, troços d'estora i llaunes de petroli rovellades, estava a punt d'ésser engolida per les ones, cada vegada, en la foscor, més alteroses i fornides… Una onada coberta d'escuma va mullar tota la platja, el llumet de la barraca va apagar-se i el gemec seguí… Una esgarrifança crudel va somoure tots els cossos; i a la remor de la mar i a la ventada furient es juntaren els crits d'angoixa de les dones i criatures.

-Fugim! fugim! som morts! fugim!…

Sense cap paraula, les mans dels homes es junyiren dins les tenebres; totes agafaren la barca i la pujaren arena amunt, fins al mur on finia la platja, sense pals, ni palanquí, entre una cridòria que eixordava; després van anar a les palpentes i cada un va aturar- se davant la seva barraca, i allí, drets, romangueren immòbils, rebent la ventada freda i els ruixims de la mar; silenciosos, cercant-se els ulls en la fosca per a interrogar-se. Tots sentien recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la fugida era penosa i la mort fatal!

El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de les pipes.

-Qui sou?

-El Borni.

-Què me'n dieu del temps?

-Que haurem de fer molts de quiebros per a no tenir cogida, Pollet!

D'altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per a esbravar-se de l'ira congriada en llurs ànimes davant el temperi imposant.

-Pòrta-la a l'hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els barnois ta mare?

El Pollet s'encaminà a la barraca fosca, agafà sa mare, la qual febrosa i delirant rebé la mullena de l'onada, recollí els cèntims que tenia en un pot de conserves amagat a la sorra i fugí. La fredor de la ventada reviscolà la velleta. -On me portes, noi?

-Anem a casa la tia.

-Boig, ens treurà com sempre! Anem a l'hospital, que em moro de fret i defalliment!

-Agafeu-vos bé al coll. Aviat hi serem!- La velleta junyí ses mans ossudes i fredes per davant del coll del seu fill, mentres ell posà les seves sota els genolls de sa mare, s'ajupí una mica i començà d'allunyar-se amb pas segur i ferm, sentint a cau d'orella el respir febrós i rítmic de la seva mare.

Sobtadament va llampegar: la claror parpallejava en el firmament, il·luminant la platja negra que's veia com un munt de despulles llançades pel mar. Els pescadors, en llampegar, miraven la barca, miraven la mar, les barraques, les cares dels que'ls voltaven i el cel atapeït de nuvolades sens fi. I veieren passar el Pollet, peu descalç, duent calces de pescador, i un jaqué negre escurçat i brut, enduent-se'n la Marquesa abrigada amb un mocador fet de pedaços multicolors. Tots van acomiadarse'n amorosament, mentres ella responia amb veu rogallosa i feble, que tothom sentí amb estranya pregonesa entre tantes de remors paoroses:

-Adeu! Adeu! veniu a veure'm!… abans que mori!

-Aviat hi serem, mare… no ploreu, no tremoleu!- i les onades avançaven i li voltaven les cames d'escuma; emportant-se'n sorra sota els peus el feien aturar per a no caure a l'aigua. Semblava que'l mar tenia el desfici d'esborrar les petjades dels peus nus d'aquell pescador.

Aixís arribà a ciutat. Els carrabiners van aturar-lo:

-Que es esto, Pollet? Contrabando?

-…La mare! La porto a l'hospital!

La claror d'un fanal que van atansar, descolgà la velleta de la fosca. Tenia els ulls fixos al cel, immòbils, la boca oberta i seca, les mans enrampades; el cor aturat!… aturat per sempre! Un d'aquells homes mig esglaiat va dir-li:

-Apa, doncs! Afanya't!

El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat.

-Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem!

Quin gran recer que era, la ciutat! De tant en tant, s'oïa el xiular del vent i es veien els resplandors dels llamps silenciosos damunt les cases altes i els arbres arrenglerats, plens d'ocells. La gent es passejava arrecerada i els brolladors seguien sa cantúria.

Un estol de joventut que seia al volt d'una taula rodona de cafè, en veure en plena nit aquella visió l'esbroncaren entre rialles escandaloses i crits burletes.

El Pollet no'ls respongué. Assaboria, ple de goig, l'estar a cada respir més aprop de l'hospital, on la seva mare trobaria un bon repòs.

-No en feu cas d'aquests ximples, mare! Aviat hi serem!

I per carrers i places i rambles enllà, entre les remors dels tranvies i cotxes, seguit de les mirades encuriosides de tothom, desfilà el cadàver fred de la Marquesa que en sa joventut hi havia passat opulenta, vanitosa, admirada i temuda… i la duia aquell nin elegant i ros ara convertit en un pescador de l'art vençut i miserable, un pescador de la platja negra, que ple de bon amor de fill deia tot corrent, regalimant suor de lassitud i neguit:

-Aviat hi serem! Aviat hi serem!

LA BARCA VELLA

En Jan ho havia dit sempre: -Dels dos bessons: l'un per la pàtria, l'altre per mi!

Al primer que anà a la guerra, tot just arribat a la trinxera, una bala li travessà el front, aquell front que a en Jan li semblava prometedor com una auba. Tota una vida per a servir només de aturall a una bala, com si fós un sac ple de sorra o un tronc d'arbre. Al menys hagués mort matant o tant sols ferint un soldat enemic!

Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant pregonament agafà el segon bessó pel muscle i amb veu tremolosa i els ulls baixos va dir-li: -Fill meu! tu ets el darrer i et vull per a mi… fuig!

Tenebres enllà, muntanyes amunt, lleugers com ocells de nit van marxar. La remor del riu els ofegava la fressa dels passos; l'un darrera l'altre, pujaven cap al cel, cobert d'una nuvolada atapeïda, feréstega. Caçadors d'isarts, ben tost assoliren la serralada al cim de la qual passava la fita que dividia dues nacions. En Jan i el seu fill van mirar acorats la muntanyada entre la fosca. Va semblar-los que un centinella els reptava irat, immòbil.

Un besar ressona al cim i dugues ombres es separen, l'una devalla per l'Espanya, l'altra per la França: de sobte s'aturen… aquella fita els sembla més alta, més vivent, més humana… sembla l'avi.

-Pàtria, perdona'm… sia per vos, pare!

-Un per a tu… el darrer per a mi!

I seguiren avançant per la fosca que embolcallava l'herba curta d'aquelles muntanyes pirenenques, les clapisses, les congestes somortes, els xaragalls riolers i els llacs somniosos.

En Jan rebia noves del seu fill amb freqüència.

«Soc en un poble de marina -deia en una carta- i faig de pescador. L'aprenentatge ha estat dur i la fam cruel. He anat a tirar l'art que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la vida, és un enfilall d'humanitat abatuda… Cada home, com un catúfol, puja carregat i baixa buit… Quina llàstima fem! És la cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada matinada. He anat a sardinals, una mena d'alambrada de fil tenyit on el peix s'empresona com els pobres soldats; a palangra; al bou; a gambinejar, què sé jo! Poc podeu pensar el què són les muletes, ni caure de clatell quan un rem o un escàlam o un estrop falla; quines rialles a la barca i quin dolor i quina vergonya! Només la idea que ho feia per a vos, vellet, i sol i aclaparat, m'encoratjava a seguir una via plena d'asprors.

Ara, si em veiéssiu no'm coneixeríeu; vaig vestit de mariner, fumo amb pipa i tinc les mans dures i corrugades; no sé pas si ara podria compondre amb rapidesa com quan era al diari. Visc en una barca vella que hi ha abandonada en una platja llarga que'n diuen Sabanell. M'anomenen el Gabatxu i el patró i els remitgers m'estimen molt. Quan guanyi més, vindreu amb mi. La mare, del cel estant, me dona dalit, i en les nits clares, quan abans d'adormir-me li dic el Pare nostre, mirant al cel, em sembla que veig els seus ulls que'm miren entre els estels tremolosos. Per al meu germà també prego; però quan és ben fosc, la cara ben tapada amb les mans! vull que hi arribi la oració, però tinc por que em miri… sento una vergonya pregona, molt pregona, clavada al cor com si fós un ham gros, ple de rovell!»

La vellesa d'En Jan s'accelerava. Cada dia es tornava més testa blanc, la cara més arrugada, les mans més tremoloses i el cap més ajupit. El corc d'haver fet desertar el noi el torturava: la baralla que tingué un diumenge a la taverna on van fer-li retret escandalós per haver negat un soldat a la pàtria, el ferí de mort. D'aquell dia ençà començà d'anar tot sol, parlant llargues estones i no mirant a ningú: les mirades li semblaven punyides, vivia en una eterna lluita entre el amor patri i la estimació paternal. Fugia de tothom, com un malalt temerós d'encomanar sa malaltia, fugia, al mateix temps que desitjava que'l cridessin de tots els portals. L'ofec de tant en tant li trasmudava la color i el feia recalcar per les parets… pobre! fins el dia que trobà una excusa per deixar el poble no feu un sospir a tot esplai. Aquell mes, el marineret no havia escrit com de habitut i el vell va marxar sobtadament i joiós com si fés una entremaliadura. -Vaig a veure què passa!… si en una barca n'hi dorm un, també n'hi cabran dos! la barca farà de breçol!… hi dormirem com dos bessons!

Sabanell al capvespre és tot un poema, solitud i silenci regnen en harmonia: la boscúria és callada i la mar s'adormissa; el cel fa el darrer escarafall del jorn, amb lluminositats esplendoroses del sol que se'n va i la lluna que arriba. En Jan hi va arribar, veié la platja llarga i la barca negra i vella i sola, sentí una dolcesa penetrant i va encaminar-s'hi tot seguit. -Allí és casa del noi!

La platja de Sabanell és llarga, es perd a l'horitzó… la barca és llunyana; cada cop sembla més lluny! En Jan fadigat de caminar damunt la arena blana, mira a tot arreu. Prop de les ones, que pugen i baixen i treuen escuma, veu un home quiet que sembla que no respiri, té una canya a la mà, la mirada fixa i l'esperança al cor. -Deu estar pescant… I si fós el noi!- En Jan s'hi atança i veu que és un vell… -Bon home, sabeu si allí hi ha el Gabatxu?-

-El Gabatxu, dieu? que esteu de broma!

-Sí, aquell pescador francès!

-Es va negar amb es llagut de'n Tem… fa tot plè de temps… al mencus dos mesos… fugiu! que piquen!

Sobtadament la canya del vell pescador s'arqueja i es sacseja frenèticament, convulsa; el pescador tira i amolla, i d'entre la blavor del mar surt cuetejant un peix tot d'argent.

En Jan romangué com extasiat pel dolor, immòbil, amb la boca oberta, els braços caiguts.

-S'heu quedat parat de veure sortir aquest paiu… És un llubarro. Avui n'hi ha una experiència!- li fa el pescador carregant la pipa, després d'haver grumejat i parat la canya.

Finat de cansament, arrossegant els peus com penitent encadenat i amb els ulls eixuts i lluents com si tingués febre, arriba el pobre Jan a la barca morta. Apar un orat en la agonia del desvari. S'aboca a la orla i ressegueix tots els recons. Troba la pipa, la petaca plena, un setrill, roba endreçada, un sant Crist penjat a la contraroda i la gàbia amb el passarell mort de fam. El pobre vellet s'enterneix en veure aquell ocell mort que li prenia troços de pinyó a la boca; un enterniment pueril s'aplegà al dolor atuïdor que l'havia deixat estàtic, i trencà en un plor terrible.

No podent restar dret s'ajegué sota proa i allí entre les fustes velles d'aquell llagut trist i negre i mig corcat, sentí com una suor freda es confonia amb les llàgrimes ardents que brollaven dels seus ulls, sentí que la vida li fugia poc a poc, que son cor s'aturava i que tot era foscúria, silenci i fredor, i romangué ert, amb les mans damunt el pit, immòbil per sempre més, i amb els ulls, oberts a la claror de la lluna. Una abella va posar-s'hi i no's van cloure.

Mentres tant una gavina volava pels aires movent les ales amb lentitud, dos bastiments llunyans avançaven en la ratlla de l'horitzó, tot terra a terra, damunt les ones: bronzejades per la lluna naixent, passava el gussi d'un nanser, el carro del terrassà omplia de remors la pineda solitària, i el grill començava la eternal cançó de la nit: tot seguia la vida, tot seguia la vida davant la mort!

El cadàver del pobre Jan no ha tingut llosa ni terra que'l cobrís, la barca vella li fa de sepulcre obert a la claror del cel: els escàlams són els canalobres, per a posar-hi ciris el dia de difunts… la roda de proa és la creu sense braços, i els corbs endolats el vetllen sinistrament, cada nit se'l miren els estels i les ones li mormolen oracions. Al toc suprem del judici, en Jan, lliure del pes de la llosa, s'alçarà i serà el primer d'arribar davant Déu!

Avui la mar s'ha anat fent grossa, les onades una a una creixíen com si volguessin abastar el cel, l'arena es removia com paorosament esglaiada, l'aire s'omplia de ruixims i la remor de la mar plena d'escuma arribava al bell cim de les muntanyes.

El cel era sembrat de nuvols que's removien com una fera mig ensunyada. S'estiraven i se aixamplaven, o be s'aclarien i amuntegaven com si cerquessin una positura per a empendre l'escomesa. Una ventada forta, folla, passà torcent els pins i ageient les canyes i esborrant els clams de les campanes que demanaven misericòrdia, i un llamp caigué al mar i un tró s'escampà fent trontollar la terra. Llavors la mar esdevingué tota blancall, tota remor, tota follia; arribava a la sorra i es llançava fent un moviment d'urpa, i tot seguit pujava per l'areny com si volgués, ajupida, arribar a la barca vella. Una ona li mullà la quilla, una altra les escotes i la més fornida i alterosa la sotsmogué, la desclavà i va endur-se-la mar endins, entre la tempesta esgarrifosa! El cadàver d'en Jan anava de babor a estribor, mentres la barca pujava i baixava damunt d'aquell desvari d'onades que l'esberlaven i omplien d'aigua. La tromba marina voltejava sinistrament com a vespa d'un fibló ple de verí. Va sentir-se un cruixit de fustes i la barca va esmicolar-se, les taules saltaren i un fum humil s'alçà sota la pluja forta. Després del llamp, un tró rodolà brunzent damunt la nuvolada!… quin enterro pel pobre Jan que mai havia vist la mar!

Ara la platja és deserta, llisa, i el cel ben serè, el pinar sembla més primaveral, tot té la bellesa excitant d'un jorn ben clar després d'un jorn de pluja; la barca de la mort no hi és, els corbs no hi volen al damunt. La natura haurà volgut embolcallar aquell mort sense llosa i per això li ha donat sepultura la mar… Oh no! ha estat una estranya deessa qui se'l va endur a fons…

La Mort de Mar era penedida dins sa barbacana tenebrosa… la mort de la mar, la que mata negant generacions senceres, la que no porta dalla esmolada ni mantell voleiador com la mort d'en terra!

La Mort de Mar enfonza els homes sota aigua, després els aixeca i si no respiraven els tanca els ulls amb una espina lluenta que porta en una pota; i esclafint una rialla, que fa tot d'escuma, se'n va a cercar-ne un altre. La seva visió és terrible: és una mena de cranc gegantí cobert d'algues que tallen, sembrat de pardilles que esgarrapen i cargolins que punxen; és un monstre mig vivent, mig roca, que té el cap de dona surtint del cos com el d'una tortuga; els ulls enlluernen i endormisquen; les potes xuclen com les dels pops, i la seva boca és plena de verins mortals que ella escampa per l'aigua entorn dels bastiments. Qui ha vist la Mort de Mar, aquella mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament s'aferra al magí… Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos penitents!

La Mort de la mar no té òlives, ni rats penats, ni corbs que evoquin el seu record com la Mort d'en terra… La del mar té estols de rufins, munions d'aranyes; taifes de llúdries que escampen la paor de nit i dia.

La Mort que us dic, plorava, tot cargolant-se les potes en la pregona barbacana. Sos ulls lluminosos pel dolor, esguardaven les despulles del fill d'en Jan.

Sentint apenada sos sospirs d'angoixa, la mar es feu tot ones; i els déus dels temperis s'enterniren i suscitaren núvols i llamps i trons i ventades, i la Mort de Mar sortí de l'aigua i varà la barca vella i plena d'emoció se'n dugué el cadàver del pobre Jan i amorosament, amb la joia infinita de qui repara un mal, va juntar el cadàver del fill amb el del pare i els deixà sota una roca, en el fons de les mars de la França.

(Blanes)

EL MALALT NOU.

Aquell dia en el pati de la Creu de l'Hospital tot era llum i alegria, moviment i cridòria i rialles llargues i eixordadores. Els estudiants jugaven a geps. Una pilota espellifada brunzia pels aires, fent ajupir les testes i girar les cares. Quan ne tocava un, s'alçava tot un chor d'exclamacions i befes que no entelaven l'ardidesa dels estudiants, embriagats, per la delícia brivallesca del joc. El sol reviscolava els malalts i enardia els convalescents i feia lluïr les caixes de betum dels cira-botes, i els galons, visera i tots els metalls del municipal que volia posar ordre al mig d'un estol de xicots que a cada paraula que deia, l'ofegaven amb grans aplaudiments de mofa.

Vingué el mestre. La pilota va ser amagada en la foscor tèbia d'una butxaca. Tots els estudiants van llevar-se el capell amb serietat i respecte. I de tot aquell escampall de jovincels que formiguejaven pel pati, se'n feu una corrua atapeïda, darrera el doctor que pujà l'escala, entre el renou de sabates que's barrejava amb rialles contingudes i converses apagades.

Fins el mestre, aquell home de frontalera arrugada, bigoti clar i nas recte, sempre pessigat per lents d'or, semblava sentir l'enlluernament de aquell dia i en passar pel davant d'un llitet del recó, on hi ha nens, va aturar-se i digué, acaronant-ne un:

-¿Com te dius?

-Nen!…

-¿Com se diu ton pare?

-Papà!…

-¿I ta mare doncs?

-Mamá!…

-¿Quants anys tens?

-Sí, senyor, doncs.

-¿D'on ets?

-De casa.

-¿On és la teua casa, maco?

-Sí senyor!…

En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut, que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom coneixia, no hi va caure cap més riallada.

Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi extén l'esperança, la dolcesa del consol… I totes les cares esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure.

-Hi ha un malalt nou, al 5. Tots el volten i li fan preguntes. Ell respón amb mirades tímides, com un nin que es sent vergonyós.

Aquell malalt nou s'havia guanyat la simpatia universal. Tots els estudiants volien saber-ne tota la vida. Tots sentien el desig de consolar-lo. El malalt nou amb sa distinció i bondat va congriar tota una sardana de joventut que l'estimava.

El doctor del nas recte, sempre pessigat per lents d'or, va fer-li preguntes i va examinar-lo. Va arribar el moment desitjat. El mestre explicaria. El silenci era gran. Tots el miraven atentament. El malalt nou s'amagà sota'l llençol i també escoltava com els estudiants.

Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era incurable!…

Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle:

-Apa, que aviat us curareu.

Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa tristament, va dir:

-Ho he entès tot, ¡soc metge!

Hi hagué en tots un moviment.

-Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola.

Els estudiants el seguiren, impressionats.

En el pati de la Creu, el sol enlluernava… I l'alegria i la cridòria… i les rialles llargues i aixordadores no's sentien, malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra.

* * *

I allí dalt a la sala, el malalt nou plorava amargament, entre un silenci feixuc, crudel, el silenci de l'estranyesa dels altres malalts que es miraven fixament, fixament, amb la pensa enterbolida…

L'ABISME

Entre cel i terra, al bell mig de la muntanya alterosa, sempre clapejada de neu, es veia aposentada en un rocam abrupte la casa més vella de la encontrada. Allí sota, al peu del riberal, hi havia el poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina. Al seu damunt tot un cercle de carenes on les boires voladores amanyagaven les congestes que's tornaven petites, petites, com un pensament que s'oblida, davant del sol de l'istiu que feia lluïr el plomatge de les àligues que solcaven el cel plenes de majestat.

En aquella casa solitària, que de tant enlairada semblava feta per a donar acolliment als àngels, tot el poble de Roques Altes hi havia posat els ulls excitats pel misteri. D'ençà que la Roser havia tornat de la terra baixa, els seus pares tenien un posat d'atuïts que corprenia i parlaven poc i sempre duien els ulls baixos. Altrament la Roser no sortia mai de casa. Ningú va veure-la monjoiar trepadella, ni herbejar pels camps i ningú la sentí cantant, tot fent anar el fussó. Ses mans no s'havien espinat més amb les gatoses. Sempre tancada a casa, sols eixia de nits, sola i lassa com una ombra vivent i enigmàtica.

-Cap a la peça, Tanu?

-Què s'ha de fer!

-Fa bo de veure la cullita… és bona, és bona!…

-Sí que hu é!

-I la Roser que fa?

-Va fent.. Adeu… adeu!- i el pare de la Roser s'esmunyia tot seguit, amb la bota penjada i l'aixadó al muscle.

Les dones mai no van poder escometre la mare de la Roser. Sempre anava depressa, fugint de les conegudes escornifladores i sense aturar-se pels portals com feia abans. Aixís que la cridaven tenia una resposta a punt: La truja li pasturava, el pollí no estava fermat, l'aviram allunyada… i la Roser amb febre.

-Que no surt la noia, Sila?

-Quan s'escau…

-Que no's lleva?

-Quan s'escau…

Un dia en Tanu i la Sila van contradir-se. El pare digué que feia llit i la mare que estava a l'era; i per tot el poble passà com una ventada miseriosa l'idea que mentien.

El Carbassot, el germà de la Roser, era aquell pobre gollut alt i fornit, amb mirada d'infant i somriure de faltat. Sempre que algú li parlava mirava de reüll í baixava el cap.

-Jaumet! Oh Jaumet! Què fa la Roser?

-Fa mitja.

-Que no hi va el metge?

-Fa mitja.

-Oi que la mare t'ha dit que no diguessis res?

-Fa mitja la Roser.

I li ventaven un xuflet o li donaven una empenta.

-Ai!… Ai…

-Sebes de godai! Ves! tant garnagàs i no sap res!

I el misteri creixia.

El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú. Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard de sos ulls plens de dolcesa somiadora.

Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria s'apagava, esclatà tota la malícia de la dona del matalot del traginer.

-Que tants de misteris! Per mi la Roser té el mal de la meva somera.

-Déu te faci bona! llengua de serp!

-Prou ho sé! si parlo aixís és que ho puc parlar. Sabeu qui era aquella dona que duia en Tanu amb l'animal? La llevadora de Fustanyà!… Cert com avui he menjat trumfes.

D'aquell dia ençà la casa més vella era mirada amb esglai, i les dones van repassar les portes de llurs cases per veure si havien caigut les creus de palma beneïda que'l dia del Ram hi clavaven perque no hi entrés la bruixeria.

Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser, tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava un avet o l'esperver matava les gallines o el porc senglà malmetia els conreus, la masia vella era mirada amb ira, els punys la amenaçaven i les llengües la maleïen atiades per la rancúnia.

La tempesta ha estat forta; els trons han rodolat per la nuvolada, els llamps han caigut a la boscúria i les pedres que rebotien damunt les roques s'amagaven entre les herbes i es fonien lentament. L'aire té una frescor reviscoladora. Se sent flaire de terra mullada i entre els núvols que es mouen com si volguessin anar-se'n, es veu un bocí de cel blau, net i pur i radiant d'alegria.

La casa de la Roser és tota bruna. Apar una bauma; tot són negrors. Les parets i el faldar de la xemeneia, la llar i l'escon, el sostre i les eines, els vestits de la mare, la barretina de xeixa del pare… i les mirades i els cors i les ànimes! Tot semblava emmirallar l'ambient de la tempesta paorosa. Entretant la Roser muda i resignada va infantar una noia… i entre aquelles foscors hi esclatà un traç de blau com en el cel… eren els ulls del fill, que's movia i plorava ple de vida.

Els trons se sentien a cada respir més lluny; la mare deia les malediccions més baix i la llevadora es senyava amb menys devoció.

-Be, Sila, no sieu caparruda! Deu-me roba per la noia! Tan rexiuxida com és!

-Ni un fil; que es mori de fret!

-Quina culpa en té la criatura?

-Si em torneu a parlar d'això la llenço al pou,- i va agafar la formatgera i la va rebotre contra un soc que hi havia prop de les lleves que sostenien una perola.

La Roser, plorant, s'extasiava mirant aquells ulls de cel, aquelles galtes rosades i aquell caparró sedós, tot sentint una gran recança d'haver fet malbé els vestits de la nina que ara foren pel seu fillet, a qui tremolava la barba.

Resignada va agafar la safalina que feu d'amagat pel caparró del seu fill, i amb el cobre-llit vermell, endegà un vestit, mentres la llevadora plorava de veure aquella criatura que aniria vestideta de vermell com un dimoniet, en una casa on hi havia una caixa plena de roba neta i ben perfumada.

El neixement d'aquell infantó va dur a la casa vella un neguit d'orat. La Sila passava el dia plorant i maleint; en Tanu, aquell home cepat i bo, que s'adormia de tant en tant, probava d'aconortar-la i no'n treia res. La seva dona li responia insultant-lo i amenaçant-lo. La Roser, sempre callada, passava els dies mirant el seu fill, i el gollut no's movia del costat de la criatura vestida de vermell com una rosella i li tocava el nasset camús amb la punta del dit i reia, reia ple de bonhomia.

Tots els ulls de la casa fugien de llurs mirades. Menjaven i dormien, sortien i entraven sense dir-se res. La rialla del gollut esclatava entre el silenci feréstec. Els remors del vent i les cantúries del bosc hi entraven barrejant-se amb la fressa de l'olla que bullia i el potejar del bestiar. I el neguit rosegava nit i dia.

La mare devegades esdevenia delirosa. Alçava els punys, apretava les dents i obria els ulls com esperitada. Un jorn, amb les batolles arborades, encalçà la Roser per a pegar-li, i ella abraçada amb el seu fill anava a tirar-se pel finestral damunt els pallers de l'era per a fugir camps enllà, però en aquell moment aparegué l'aplegador de la Mare de Déu del Món, que al temps de la plega de la llana, anava a cercar-ne un velló com cada any, i al sentir la cridòria de la mare, va apaivagar sa follia, mostrant-li la imatge de la Mare de Déu i fent-li besar amb sos llavis tremolosos d'ira, els peus, les mans i fins la cara de la Verge.

Entretant la Roser, espalmada, decidi fugir per sempre i anar a captar.

És un mati ple de claretats; el sol surt joiós i la rosada mor rient; la boscúria canta i el xaragall saltirona damunt les pedres; l'aire passa lleuger com si volgués assolir els espiadimonis morats que amb ses ales invisibles, s'allunyen, se atancen i s'aturen en l'aire. Regna la gaubança dels primers jorns de calor; les patateres van morint i els blats tenen les espigues curulles i caigudes, semblen monjos humils, capcots, arrenglerats i en oració sublim; passa el vent que ve del cel i deu preguntar-los si estimen a Déu, perque totes les espigues se mouen i afirmen, i pels camps s'allunya una remor suau que és un sí eternal, dit en veu baixa.

La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons; remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada escorcolladora. Tot era al seu lloc; el bast, el perol, la dalla, el sarró de pell, les estelles i els tions, els calamàstecs i la escaçadora i el torn. La Roser fa un crit, plorant, i ningú respon. Una gallina cloquejava en l'era. Se sent el remuc dels bous que resten ajeguts en la cort plena de tiraranys. Després, amb desfici mira els armaris, el forn, el pou, la pallissa, els galliners, la cort dels porcells. Altre cop l'esglai l'estremeix, en veure la safalina a la menjadora dels garrins. -Déu del cel, si se m'hauran menjat la filla!- I clama al cel agenollada i enlairant les mans, i una llàgrima rodola per sa cara tremolosa. Tot de sobte, com si hagués obirat quelcom, s'alça, es frega els ulls plorosos i exclama:

-Això és la mare!

I va anar a remoure la palla entre els pallers; les llocades fugien adalerades, les oques alçaven el bec en l'aire i el gos d'atura la mirava amb temença.

-Jaumet!… oh, Jaumet!- Cansada de cercar entre la palla i de desfer pallers, va romandre una bella estona cavilant. S'agafava els cabells i els estirava, se mossegava els llavis i cloia les mans, i els pollets bequejaven al seu voltant i el vent la daurava amb el boll de l'era.

-Jaumet… oh Jaumet!… Jaumet, maco!… Jaumet!

El gollut va comparèixer tot ranquejant i fent baballes.

-Jaumet, fill meu! Jaumet, on és la nena?- va dir-li abraçant-lo fortament entre sanglots que ofegaven; i el gollut abaixava el cap i mirava de reüll i plorava, de sentir plorar.

La Roser, desesperada, va agenollar-se davant del gollut i va besar-li els peus i li demanà perdó dels mals tractes que li havia fet de petita, i el gollut que sempre estava callat i trist, en veure's besat sobtadament, sentí per primera volta en sa vida l'enfolliment de l'alegria, ell que es corsecava de gelosia quan feien festes al gos o tenien la gata a la falda. En l'ànima atrofiada d'aquell homenàs, va entrar-hi la primera emoció, i volia parlar i reia i plorava i picava de peus.

-Jaumet, ja veus que t'estimo, diga'm on és la nena.

El gollut estremint-se de goig, restava amb la boca oberta i els ulls negats, sense dir res. La seva ànima neixia davant d'una estimació.

La Roser es sentia ara penedida d'haver-se apartat sempre de son germà perque li feia vergonya, i es colpejava el front contra els seus genolls, en veure que son germà no li responia.

-Jaumet, diga'm, on és la nena?- El gollut tornava a mirar de reüll… ho sabia… però era testaferm i desconfiat i obedient. Si la mare li deia una cosa, la feia, encara que li costés la vida. La Roser va sentir-se defallir. Son germà no li diria on era el seu fill, encara que'l matés. Si l'amenaçava era pitjor; i veient-se aclaparada, va deixar-se anar damunt de la palla i trencà en un plor que corprenia. El gollut va asseure-s al seu costat, dient-li de tant en tant: -Fes-me més manyagues!…

Pels ulls de la Roser passà una rauxada de claror. La seva ànima somreia. Entre les negrors de ses penes es destriava un poc de celístia.

-Jaumet, no'm diguis pas on és la nena, sents? que la mare et pegaria! Ves, ja te la dono… ves, toca-li el nasset!- i feu una rialla fingida, una rialla morbosa de boja que delira. El gollut de sentir riure, també va riure, fregant-se les mans.

-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una faldada de peres!…- i va alçar-se.

-Jo no!

-Per què?

-Jo no!

-No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir? Fuig home!… ja… ja… ja! Vaig a cercar les peres. Adeu, Jaumet!… mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin Carbassot.

I el gollut va somriure infantívolament; i la Roser sentía que'l cor se li eixamplava, i agafà entre ses mans el cap del seu germà i va fer-li un bes al mig de la frontalera, tancant els ulls amb devoció, com si besés l'imatge del seu fill, emmirallada en la pensa malaltissa del pobre gollut que s'encaminava vers el tocom on era la nena, per a tocar-li el nasset camús, com feia sempre.

-Gorda-la bé la noia, sents? que ara és teua!

-¿Oi que sí?… au! que vull les peres!

-Tot seguit!-

La pobre Roser en veure que'l seu germà se'n anava pel camí que giragonsejava, tot planejant arran de la cinglera, va sentir una emoció tant intensa que no pogué alçar-se. Estava lassa, capolada i sentia que son cos era més feixuc i que sos membres s'aplanaven a terra com si fossin morts i no volguessin deixar el repòs eternal.

El gollut seguia camí enllà, depressa. Com les befes i patacades l'havien fet maliciós, desconfiat i testaferm, de tant en tant es girava, i veient que la Roser no'l seguia, somreia estúpidament. Entretant, sa germana esperava que ell tombés la boscúria d'avets més pròxima per a seguir-lo de amagat.

La Roser s'alçà entre'ls pallers; semblava un cadàver que surt de la tomba. Rufacades de pensaments malastrucs l'atuïen; l'infàmia on l'havia menada l'esperver ciutadà li enterbolia el magí amb una onada d'ira; les amenaces de sa mare, el furt del seu fill, la temença d'ésser vista per son germà, l'ansia de petonejar el seu nadó, donaven a son rostre tota la bellesa de la tragèdia; i començà la via darrera el gollut.

En encaminar-se vers la boscúria va veure la truja, que com no li havien posat el clau mudegava les trumfes i les menjava amb desfici. La Roser va passar-hi poc a poc, amb por que s'esquivés i ella fos vista pel gollut. Després pegà una corredissa i s'arracerà en la primera soca de la boscúria, on a l'hivern udolaven els llops famolencs. Allí va romandre damunt de la molsa que encatifava les roques, sotjant el seu germà que s'enfilava per la muntanya. I l'anà seguint amb els ulls oberts i els cabells penjats. L'amor de mare li feu sentir la voluntat fornida dels orats que deliren, i en sos muscles la força màgica dels histèrics; i entre roca i roca, tremolosa feia camí, era la imatge del dolor seguint una innocència estòlida, però guiadora. Mirava el gollut com si fós l'estel guiador de la nit més sublim de l'any!

Finida la boscúria, la Roser, ajupint-se entre les mates, seguia les petjades del gollut sense vèure'l. Sobtadament una remor pròxima li glassà el respir i quatre cabirols passaren com el vent fugint del seu germà. Ja és dalt de la muntanya i la ventada li glassa la suor; sent que va massa escarida de coll i es tapa la boca temerosa de fer un atxabuiro, i per ses nines hi entren claretats que encisen, i al seu entorn brolla tot un món de carenes, clapisses, torteres i cingleres, i la seva casa es veu petita; sembla un roc caigut de la muntanya. La Roser tremola de por i de fret. És arribada a l'estanyol blau, i allí no hi ha boscúria ni mates; n'arrencà dues i va cobrir-se tot el cos i seguí caminant. Si el gollut mirava, ella s'aturava enrera de les mates, i aixís seguí ran de les aigües somioses del llac, voltat de pins borts, petits i revinguts. Els capgrossos, en veure-la, se alçaven del fons ple de llot i tornaven a jaure, i les aigües del llac s'enterbolien. Les granotes se capbuçaven, i una munior d'ones petites que se aixamplaven i morien, feien tremolosa l'imatge de la Roser emmirallada en el llac; talment pareixía que les aigües fessin d'espill a la seva ànima tremolosa i adelerada.