JOAN EL MIRACLER. (continued 2)

El gollut ja era a l'altre çantó del llac, i havia passat el riu amb quatre gambades. La Roser, que'l perdé, seguia d'esma, amb els ulls plorosos, la roba esparracada. Provà de passar el riu ple de murmuris i li caigueren les mates, i, per no ésser descoberta, va ajupir-se dins de l'aigua gebrada, amagant sa testa sota d'una roca que feia bauma. D'allí estant, va veure son germà que allargava el dit entre unes gatoses i esclafia en una rialla triomfal.

-El meu fill és allí,- va exclamar la Roser plorant d'emoció, i sortí de l'aigua, com un nàufreg, dient pregàries, demanant clemència. Entre sospirs i sanglots arribà la Roser on era el gollut, tocant el nas de la nena. Va apartar amb sos braços nus les branques espinoses i va treure son infant d'aquell breçol d'espines, tot esgarrinxat, sagnós i fret, amb els ulls oberts i eixugats pel sol que feia bullir tota la terra.

La jove mare, com esperitada va apretar el seu fill contra son pit febrós li munyí llet en la boca oberta, i en la cara de l'infant se barrejà la sang de sos brassos espinats i la llet de son pit, ella vessava la vida de ses venes, vessava la vida del seu sí, damunt aquell infantó dels ulls de cel, mort entre espines!

-Jaumet, és mort!

El gollut allargava el dit i li tocava el nasset rient i deia:

-Do-ma-la, que és meua. Au! que és meua!

-Qui l'ha dut aquí?…- feu la Roser amb els ulls encesos i sense llàgrimes.

-La maru!

La pobre Roser va passar-se les mans pels ulls, desesperada, i amb el fill fret en sos braços, va posar-se a córrer entre les roques que sortien en mig de l'herba curta, com a ossos de cadàvers mig enterrats.

Arribà a l'abisme, davant de la vall inundada de claror i placidesa, i presa d'un ram de bogeria, va exclamar, mirant la seva mare que es veia petita a l'era, cercant-la neguitosa:

-Mala truja!… mal llamp vos mati! m'heu mort la meva filla!… ara us mataré la vostra!- i es llençà a l'abisme.

I el gollut va dir-se: -Quin salt!- i va allunyar-se ranquejant i fent el ploricó.

-Jo vull les peres!… m'ha enganyat!… jo vull les peres!… jo vull les peres!…

(Andorra)

LA MOLINERA

Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot just en Magí havia enjegat l'aigua tranquila de la bassa. Les moles roncaven i l'aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres de la vora del riu.

-On sou?- va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí.

El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d'una saca plena. El gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l'euga dins de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon, pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa.

-Magí… ei!… on sou?- ningú responia. La farina que anava sortint de la canal s'apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure's damunt un rest de sacs de blat, després d'haver posat els descansos del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el murmuri de l'aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la mola terrera.

Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li:

-Que fas un cluc?… Lléva't, que són les cinc!

-D'on sortiu? Fa bella estona que crido…

-Vols dir que ronco? noi!

-Porto sis sacs a moldre.

-Mira, és ple… i tots davant dels teus.

-A fe que mus vé a repel d'esperar-nos… Creieu, Magí, que fa més d'una setmana que tenim de comprar-nos el pa; que Déu n'hi do!

-Dôs noi, no sé pas com podré moldre el teu blat… El temps eixut, l'aigua escassa… Això és el molí de Cacaracac, quan té aigua no té blat!

-Magí!- va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l'escala de fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El goç s'estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant. El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les lloses fredes.

-Que fas aquí, bacaines?

-Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no sé què li passa; va atrafegat… Sé pas que li passa, no està per res!

-On és?

-Dalt.

-Fa molt?

-Bella estona. Que portes blat també, tu?

-Si noi, però és ple de juí i mus fa mal. Llàstima que ara no passen gitanos, que els el vendria…

-Per què? Compren el juí?

-Pas poc! Si tenen un animal guit li donen juí per menjar i veuràs aquella bèstia més persona que mai… gonta tota la fira com si tingués seny… Ah! després, quan li passa aquell ensopiment que dona el juí… tremola, perque les guitzes van a ratxades!

-Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes!

-Un noi… un noi… minyons… ja tenim un hereu!- va exclamar en Magí tot baixant l'escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als que l'esperaven i va petonejar el goç, movent el cap i tremolós de barba.

Els dos minyons no van entendre'l de primer anduvi, fins que sentiren un plor d'infant.

-Teniu la dona lloca?

-Poc ho savia que la Teresa estigués prenys.

-Quin xicotàs! És una mena de brau empeltat d'àngel; té un pit com un perdigot, uns ulls com el puny. Sentiu quina veu? sentiu? Jo estic que no soc jo; pensar que després de cinc noies ve un home cepat, que farà anar les moles com si fossin de paper! Quin moliner, nois! això s'ha de refrescar.

-Fet! refresquem, prou se coneix que en teniu poca de mainada…

-Vinga d'aquell vinet de la bota petita. Atureu el molí! i tots a beure, i feu-se aixamplar la roba que tot vos anirà aganyit ara!

-Fins la dona que és aigadera, que tingui la mixa!

I en Magí, sentint-se embolcallat d'un mantell invisible d'alegria, pujava, baixava, reia i cridava. Va agafar el noi, un cop vestit, i va mostrar-lo a totes les noies, als homes, al gos quissoi, al gat i fins a la poltra i la somera.

-Tu, Nana… aquí tens l'altre moliner… cal que el creguis,- i la somera va mirar per la finestreta de la cort fosca, amb ses nines plenes de claror.

Les tres nenes que'ls restaven van saltar per l'era entre les garbellies, totes humides de la mulladina de la matinada.

-I tots a estimar-lo força! ¡com a germans!- va dir en Magí a ses filles.

-Així sí que s'estimaran poc!…- va respondre maliciosament el de can Buc.

-Bé Magí… ja teniu el que tant desitjàveu; un noi… Ara penseu que la vostra dona no podrà criar-lo. Recordeu-vos que és flaca de nirvis i que si la debilesa li puja al cap tornarem a les manies… Creieu, doneu el noi a dida.

En Magí va quedar-se glaçat, dret al portal; i mentres el metge del poble s'allunyava cavalcant aquell mul de bona estampa que tots coneixien, va dir, fent una grimaça de menyspreu:

-El meu fill a dida? L'amo fora de casa!… Ruc!… com tots els metges.

La Teresa també va sentir-se corferida -no criar el seu fill! tot justament el noi, havia de dur-lo fora de casa!- I els dos esposos van eixir a la finestra i van mirar el metge com s'allunyava per un corriol, vora la peça de can Buc.

-Mira'l!… qui sap si cridéssim al noi, que'l fés llaurar una estona; ¿Manies fa venir el criar? ¿Manies?…

L'arada passava esgarrinxant els camps. Se alçava una sentor de terra remoguda que omplia tot l'aire i la ferida que deixà la rella lluenta romania oberta al cel. Rítmicament, el sembrador, a cada passa llençava un grapat de llevors en l'aire; s'oïa una fressa com un respir, i un nuvolet de polsina es fonia, tot just nat a la mà. Després passava el rascle aplanant els solcs, i la llevor restava dormilega en la fredor de la terra, esperant la força misteriosa que li duria el primer alè de frescor de la terra i el primer neguit de fulla que cerca la claror del cel.

-Què feu, Sureda?

-Trepadella.

-Que plourà, que veig que sembreu?

-Ca! però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó, me penso que no s'allonarà.

-Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la Teresa no crii… tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom digueu-m'ho. Ells, tinc por que no me'n diguin res, per amor de la dèria que tenen de fer-ho tot bé! Ja per l'altra criança, va patir força, se li acudia de menjar guix!…

-Descansi, senyor metge, ja hi donaré un cop de tràmec.

I van acomiadar-se; l'un seguí sembrant; l'altre, allunyant-se, esguardat pels esposos que l'omplien d'improperis.

-Es deu pensar que aquí passarà gana com ell! Mira Teresa, cop de llet, cop de costelles i ous, i cop de vi ranci: beu, beu que'l vi fa sang!

-El vi fa borratxons… i vòs dir que begui jo?

-I ben net! això reforça, dona!

En Magí cada dia n'estava més encisat d'aquell bordegàs tant rodó i blanc i ple de vida. Es sorprenia davant els seus badalls, el seu respir i el seu plor, com si mai no hagués tingut cap fill. Les seves filles bocabadades trobaven en son germà totes les gràcies, i llur mare, tota cofoia, no feia altra cosa que contemplar aquell infantó que anava fent-se cada dia més gran, per la regor del seu pit… d'aquella font de vida que Déu l'hi havia posat tant aprop del cor que quan el nen mamava, li semblava que ella li donés la mateixa sang plena d'amor.

Per altra part es veia tant ben afalagada pel seu marit, que per por de donar-li una pena, callava allò que es sentia, amb una mica d'angoixa… Una mena de rosec a l'esquena, un deixament, una tristesa…

Cada vegada que'n Magí anava a vila, tornava carregat de lleminadures, borregos, melindros, pa de pessic, llangonissa, pernil. I fent una manyaga a la seva dona, li deia ple de goig:

-Té noia!… mira quin bé de Déu de coses que't porto!

I la Teresa se sentia inundada de felicitat en veure's tant ben peixada per aquell homenàs il·lusionat com una criatura que espera els Reis.

-Teresa; el nen badalla… deu tenir gana… au! dona-li el pit. Té, primer beu-te aquest ou, que encara és calent!… Passa-te'l pels ulls que això aclareix la vista!…

I en Magí, amb una rialleta sospesa en els llavis, passava l'ou pels parpres de la seva dona, i el trencava contra la paret i li feia pendre.

-Com te trobes ara? Veus dona! ara una mica de vi… i ara que'l golafre mami… i el saviàs del senyor Ramonet que vingui i aprengui,- i tot donant-li el nen, li feia una muixangueta; i la Teresa feia el cor fort i el seu fill mamava com aquells vedells que tot mamant fan ressonar, a cops de cap, el ventre de les vaques.

Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure damunt d'un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra. El nen a la seva falda, va adormir-se mamant, vermell i xamós. Semblava que aquell nadó s'havia engolit l'ànima que la seva mare li donava de tot cor, i que ella bo i morta volia servar-lo fins a la fossa…

Les noies van revifar-la fent-li olorar vinagre… La Teresa obrí sos ulls, esbrinà amb una mirada somiosa on era i va dir astorada:

-On és el vostre pare?

-A vila.

-Preneu vi, mare…

-Porteu-me un xic de moscatell.

Un cop va beure, sentí com una escalfor que li revifava el cor, que ses venes s'omplien de vida i sos ulls de claretats, que per sa pell s'escampava una tebior dolça, i feu un sospir pregon i va esclatar en un plor somicós, com d'una nena avergonyida de plorar davant de ses companyes de costura.

-No ho dieu al vostre pare tot això… no em passarà més… ara ja tinc el remei!… Té raó en Magí!… Tinc de beure!

En Magí cantava. Era un dia de gran tràfec. La plassa del molí estava plena de carros. Les tramuges sempre curulles de grana. La farina rajava tèbia i seguida com una font per la canal que feia trontollar la filosa. Per tot se sentia una flaire que reviscolava. I l'aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb la imatge dels arbres que s'hi emmirallaven. En Magí cantava rublert de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i honrada com la de ningú… Ell amb la seva dona eren mirats com a models de belles persones i com els més treballadors d'aquells voltants. En Magí era un home complidor que sentia tot l'encís de la veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la seva paraula. -Ho ha dit en Magí!- deien els pagesos i aixís apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia mentit mai. Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres.

-Sort de la Teresa que va córrer!- se sentia sempre que la dissort flagellava algún veï. Ara que tenien un noi que'ls seguiria anys enllà, amb llur mateix esclat de virtuts, es sentien més confortats i vigorosos, davant del bé que'ls enlairava plens de renom. Per això aquell dia en Magí no podia deixar la cançó triomfal que entonava com un bell esplai; però la seva alegria va estroncar-se sobtadament en aturar les moles per a canviar la grana de les tramuges. Un ronc estrany se sentí de part de la llar. En Magí va llucar per la espiera i va quedar-se espalmat. La Teresa estava ajeguda a terra. En Magí va saltar per damunt de les cofes i les saques apilonades, agafà la seva dona i va dur-la cap a dalt. Va deixar-la damunt el llit alterós i obrí la finestra per a fer-se claror.

-Teresa!… Teresa!

La dona no responia, el nen estava morat respirant a batzegades, movent els ulls d'un cantó a l'altre i torcent la boca tremolosa. En Magí va agafar-lo per a posar-lo al breçol i començà de cridar:

-Noies! correu, aneu a cercar el metge, que tots se moren!- i sense poder estar quiet, ni gosant fer res, va moure el cap abatut bo i pensant: -Erem massa feliços, això és un mal donat per la maleïda enveja!-

En Magí sentia tota la tortura de l'esglai i de la solitud… estava neguitós, veient que passava el temps i no se li acudia cap remei per a estroncar aquella tragèdia desoladora… -Pot ser sí que tenia raó el senyor Ramonet… allò era un atac d'aquells que va parlar- los; i per la pensa confosa del moliner creuà la primera idea de la vergonya que sentiria davant del metge que no havien escoltat, entre platxeries sornagueres. Quan va entrar el metge a l'estada on hi havia els dos malalts, en Magí encara no havia pogut dir un sol mot a la Teresa. El nen de tant en tant feia una estremitut. En Magí esfereït aclucava els ulls.

El metge va mirar el nen. Li feu pessigolles a la planta dels peus, va picar-li el ventre, li acostà una cerilla encesa als ulls, i tot d'una, com si veiés la resplandor de la veritat, va deixar el nen i anà a veure la Teresa. I mig confós, com si no gosés descobrir el que veia, va dir en veu baixa al moliner:

-Magí… això és una mona com una casa!

-Senyor Ramonet!- va exclamar en Magí tot alçant el gresol que tenia a la mà per fer claror.

-Magí, no us alarmeu, tot això passarà! Res, una flaquesa tots podem tenir-la. Amagueu el vi, i tot curat. Deu-li aquesta medicina, i si no estan bé, demà aviseu de bon matí, que tornaria…

En Magí no va poder respondre. Mirà el metge fixament, sota la punyida de la vergonya, i després eixí de la cambra, tapant-se els ulls amb les mans, horroritzat. -Mare i fill borratxons! borratxons!- i va anar a tancar totes les portes i finestres, perque no traspués la taca que havia caigut en aquell molí mirat per tothom com un temple.

Passaren dies que en Magí no tenia esma de fer res: eixut i malmirós, feia posat de malalt i no esguardava ningú. Devegades feia un sospir, de vegades sentia el fibló de l'enemic, perque es posava vermell. i barbotejava mots plens d'ira.

La Teresa aclofagada per aquell posat, no podia capir el canvi tant sobtat d'en Magí, fins que un dia, mentres ell regava amb l'aigua sobrera, prop del canyer de l'hort, va agafar-lo pel coll i va dir-li:

-Magí!

-No'm toquis!

-Què tens? què et passa?

-Vés-te'n… que no t'escupo perque fora malaguanyada l'escupinada.

-Magí, què dius? que ets boig?

-M'has deshonrat el molí, el meu nom i el dels fills.

-Mentida! això és fals!

-Ho he vist! jo, jo mateix! i algú més!

-Fals! que Déu me mati si…

-Calla! No juris!… que les borratxones no tenen tractes amb Déu!…

La Teresa va sentir-se defallir de sobte, com si un llamp l'hagués ferit. L'acusació d'en Magí queia damunt ella com una sentència sense apel·lació. I llavors dins sa pensa una lleu recordança va fer-se gran, va fer-se visible amb lentitud, com els cimals alterosos que la boira descolga. Se recordava que un dia va beure a cada mamellada. Després va acabar-se tota una ampolla i va sentir una pesantor a la testa i una set de vi, només que de vi, i va beure fins que en caure a la fredor de les moles velles, que feien de sol al molí, elles van refredar-li ses galtes bullents.

-Tu… que de què no mates el noi! i a mi gairebé m'has mort de vergonya!

La Teresa va redreçar-se ofesa. Una riuada de dolor va ofegar-li el cor, prou trocejat de la vergonya i penediment.

-Magí, jo't prometo que mai més me'n veuràs de borratxona: primer morta! Pots estalviar-te l'escupinada!- i trencà en un plor tant ufanós de sentiment que'n Magí sentí un calfred que li feu tremolar el rostre marcit i li estrenyé el cor espinat per l'angoixa.

El dia és clar. De les branques dels arbres, nues de fulles, en pengen unes gotes plenes de claror. Passa un vent suau com si fós el plàcid respir de les muntanyes i les gotes tremolen i les flors dels ametllers enlluernadors cauen silencioses com a borrallons, i els blats petits i tendres, que tot just ixen de la terra, tremolen com si tinguessin por. Les vetlles d'aquell hivern van ésser tant llargues… tant llargues, que'ls moliners semblaven més vells. La llar petita i fumada no havia cremat tanta de llenya com altres hivernades. Marit i muller articulejaven poc, carallargs, tristos i sentint una agror somorta sempre que conversaven una mica. Al moliner, l'idea que ell havia perdut la consideració guanyada amb vuit anys d'una vida exemplar, el retenia a casa com a presoner voluntari. La Teresa es sentia culpable. Sentia que la idea del beure li rebotia contra les parets del crani, com un papau tancat que volgués fugir, però no trobava l'escletxa. Al seu dedins niava el corc del penediment, que li xuclava la frescor encisera de dona colrada i formosa, però també hi havia encesa la guspira de un desig constant i torturador… volia beure! Sentia haver estat descoberta, per la vergonya que passava i perque havia perdut per a sempre el gaudi de beure aquell vi que li feia glatir fins a corsecar-la. I mirava al seu marit com un enemic etern i veia impossible de guanyar-se el perdó amb aquella dèria de tornar al pecat. I com si això els esposos ho coneguessin, la mirada mai més no tingué aquella serenitat, aquell dolç bescanvi dels que s'encisen l'un davant l'altre, sentint-se brollar pels ulls la resplandor de l'estimació que neix al cor.

En Magí, home de sa casa, patia d'aquella fredor, aquell silenci, aquella mena de basarda íntima que se li havia entrat al pit com una floridura macabra, i desitjava de pendre mal o tenir una malaltia per a renovar amb l'engúnia d'una tragèdia aquella estimació somorta. -Pot ser espurgant-la sortirà més ufana!- es deia en Magí. M'en aniré un quant temps, i per cartes farem les paus, i qui sap? l'enyorança farà el miracle! Aixís ens hi morirem! L'hem prou pagada l'alegria del marrec, en bona fe!…

-Mira Teresa, engony l'anyada ha set bona. El blat ha murit amb tota saó, més que engonyasses, i les moles són molt gastades i no voldria arribar a la feina sense unes altres! Me n'aniré cap a França a comprar-ne unes de noves, sinó la farina no tindria aquella finor de la nostra feina. Tu quedes mestressa, Teresa, de tu i dels fills i del molí…

-Magí! No parlis més!…

I els moliners van besar-se plens de temença, en Magí de deixar-la sola i la Teresa de veure's alliberada de la cara macilenta i l'ànima desolada del moliner.

El jorn és nat. L'aire, frescal, i el cant dels ocells ple de joia. La nit ha estat amorosa per als camps rublerts de sembradura, per als boscos solitaris i les prades llises i ufanes que ofereixen una bona dallada al braç dels pagesos sorruts. Una pluja silenciosa ha caigut damunt de l'encontrada, ha caigut suau, amaradora. Tot és rioler, i les gotes que's veuen damunt de les fulles semblen llàgrimes d'una dolor ja oblidada. La Teresa en llevar-se sentí com si el respir fos més ample, i anava pel molí amb els ulls plens de serenor copsant un goig enyorat. Estava sola! En obrir la porta va semblar-li que tot tenia més vida: l'aire nou, la llum reviscoladora, la frescor que l'atiava a feinejar com una dona escarramassera, com aquella Teresa d'abans, que les ubagors havien embolcallada mesos i mesos, sense que una sola nit la celístia amorosís les seves nines, contorbades eternament. La Teresa sentí tot seguit la fluctuació del dubte. El record dels sofriments passats i la llibertat que la voltava, s'oferien a la seva pensa… El desig constant, cargolat com una fera arraulida, va redreçar-se com una serpent davant de les buvors del sol i va fiblar-li la conciència malaltissa. -Vull beure per desvesar-me'n, la saciada podrà gorir-me de la dèria, i serem feliços. Pobre Magí, és com un vell per culpa meva! i jo vull que sigui el Magí d'abans. Sols un dia de beure; un dia sol! per avorrir el vi per sempre mes!…-

I va posar-se els esclops sadollats de palla i va donar una establada a la somera; escampà uns quants grapats de blat a les gallines i va arreglar el menjar dels garrins. Després va mirar les nenes que encara dormien, i deixant ben engaldrufat el bordegàs va anar a comprar vi.

Quan feia la devallada en la penumbra del bosc d'alzines, va semblar-li que anava baixant cap a l'infern, i va aturar-se i es girà llambregant el molí desventurat, amb aquella tauleta feta de moles velles i aquell pou també fet de moles gastades i aquell arbre gegantí que dava ombra al riu. -És per desvesar-me; pendré el vi amb sal- i tement que altre cop els escrúpols la aturessin en sa via malastruga, va anar depressa, cantant per ofegar els dubtes que's congriaven en son magí, migrat per la debilesa.

En ésser de retorn al molí, va flairar l'ampolla plena de moscatell, obrint els badius amb una voluptuositat passional i aclucant els ulls amb la devoció dels embriagadissos, omplí l'ampolla que hi havia en la posella del faldó de la xemeneia i va veure un glop plena de desig i va fer un sospir i esclafi una rialla llarga que va escampar-se en el silenci de la matinada com la veu del mateix dimoni que rigués del bon nom del molí i de la beatitud de la natura que's deixondia pura i com a santificada.

La mica de voluntat que quedava en l'ànima de la Teresa va apagar-se amb el primer glop de vi. El vici corsecador, nit i dia l'anava empenyent i ella davallava. -Fins que vingui en Magí el beuré sense sal… després sal i fel i mai més!…

Cada dia, en arribar el vespre, després d'enllitejar tota la mainada i de besar-los amorosament, anava cap a la cort on hi havia les ampolles amagades entre la palla, encenia un gresol penjat alt, que feia un llum petit, petit, i s'ajaçava a terra, en la tovor del jas eixut i anava bevent, bevent, a glops, flairant el vi amb grans inspiracions sota la claror feble, tètrica, maligna! Bevia sentint tota la delícia malaltissa del degenerat que es dona als sentits i volent gaudir tots els matisos de la sensibilitat. Bevia un got depressa, un altre a glops, poc a poc, retenint el vi una bella estona en sa boca ardenta de maldat. Després el vi se acabava i ella se quedava dormida amb la pensa tèrbola. El llumet petit, petit, moria; les tenebres colgaven el crim i la fredor de la matinada hi arribava com una mort.

Una nit tranquila, mentres les boires baixes anaven passant davant de la lluna, com una voliana de pensaments perduts, en Magí tornà al molí. Tot era en calma. Les finestres obertes a la fosca, la porta barrada, el riu baixant com sempre cap a la mar i l'aigua de la bassa tant quieta que semblava glaçada… En Magí en veure son molí tant silenciós, feu un sospir de goig. En entrar-hi abraçaria la Teresa com si no hagués passat res, després els fills se deixondirien mig esverats, per a veure les joguines que'ls portava… i el noi fet un homenet tocaria aquella trompeta que duia tot el camí a la butxaca, per poder-li oferir tot seguit.

En el silenci van ressonar terribles com una amenaça divina, els dos cops que donà en Magí a la porta amb el trucador. La Teresa que s'havia acabat la garrafa de vi ajeguda en la cort, va alçar-se corplena d'espant… En la paret va fer-se una ombra gegantina que trontollava, duent la garrafa a l'una mà i el gresol a l'altre…

-Teresa… soc jo, obre… Teresa!- feu la veu d'en Magí en la solitud de la nit.

-En Magí! Déu del cel! en Magí- va exclamar aterrada, recalcant-se a les parets.

-Teresa!- i tornava a ressonar el picador de la porta en la buidor del molí. -Obre!

La Teresa tremolant va apagar el llum que duia i va mirar pel forat del pany. En Magí se havia assegut al banc de pedra. Estava tot canviat; tenia posat de venturós. A la claror de la lluna va anar treient les joguines, i tocà la trompeta per veure si se li havia espatllat…

La molinera sentí que la vergonya l'aclaparava i en veure al seu marit que tornava com abans, rialler, il·luminat d'aquell amor que ella va fer minvar, va clavar-se les ungles a la cara amb tota la força, folla de penediment! I plena de feresa va mirar que la porta fos ben tancada.

-Teresa! Teresa! que dormiu fort!

La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades, deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit plena d'amor:

-No puc obrir-te, perque et faria més desgraciat… Magí del meu cor… no puc obrir-te perque et mataria… adeu Magí… tingues força compte dels fills d'aquesta borratxona… adeu Magí…;- i va anar-se'n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa, va desaparèixer.

-Teresa! Teresa!- i el picador ressonava més que mai en aquella nit que seguia trenant belleses sens fi.

Una remor d'ampolles que s'omplen d'aigua, va sentir-se del cantó de la bassa, i l'aigua va remoure's com si sentís una esgarrifança.

Tot l'endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia estranya com si l'aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin. El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos i garbelles, les corones, la farinera, la fossa…

En Magí sentia ofec i anava d'un cantó a l'altre sense esma, com si tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals grassos, i la Teresa fora… La nena gran, la que va obrir-lo després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang…

En Magí mig embadalit va entrar a la cort… i va caure. Havia trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós per aquells recons i va trobar una ampolla… mig plena.

-Maleïda!… mira com bevia!…- tot l'astorament d'aquell home va tornar-se rencúnia verinosa.

-Si torna, la brularé de viu en viu!- va dir-se, i pujà dalt perque sentí la veu del nen que ploricava.

El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit, mirava tot cridant, amb veu que enternia:

-Mare!… Mare!…- veient que no hi era, es quedava en un recó, xuclant-se el dit gros de la mà dreta.

-Prou… Anem-nos-en d'aquí… que si torna la maleïda, mengi terra lleca… Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats.

Passà més d'un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes, l'una damunt de l'altre, com les dents d'una boca que la mort hagués closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no's movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i finestres sempre obertes. L'aigua passava pel riu sense fer runyigar les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s'anava rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls. Anava amb un altre home. Era el moliner nou.

-Magí, ja sabeu que la canal està embussada?

-Oi! ¿no passa bé l'aigua?

I van remoure l'aigua de la bassa amb la barra del tiràs prop de la canal… Del fons en pujava un núvol de llot que enterbolia l'aigua. I tot de una se sentia que passava per la canal un xòrrec tèrbol.

-Magí, s'ha desembussat; és un còdol… el so vist passar.

-Justament un còdol?

-Sí, tot blanc i rodó… gros ben bé com un meló…

En Magí va mirar pel cantó del riu per veure el còdol. Bon punt allargà el cap va quedar-se esborronat. No era un còdol, era un crani blanc, net, lluent que rodolava en les aigües del riu, entre les pedres i les herbes, a l'ombra dels arbres que es movien com si li fessin acatament. En Magí va seguir-lo acondolit i de lluny. Tenia por de atansar-s'hi i de perdre'l…

Aprop d'una pedra, el crani va aturar-se de cara a en Magí, com si el mirés de fit, des del fons de les aigües, amb ses conques plenes de foscor. En Magí va recular esfereït davant aquella visió macabra que va semblar que li deia: -No fugis, Magí… no fugis… Soc la Teresa… Ja'm pots mirar, que no n'estic d'embriagada!… Perdona'm que m'hagués mort tirant-me a la bassa… però vaig tenir por que m'escupissis. Quina vergonya! Jo no l'he abandonat el molí; tot un any que us espero… amb el cap ficat a la canal… Tu em cercaves a flor d'aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons… Quina vergonya!… Perdona'm! Magí, perdona'm!

L'aigua del riu va endurse'n altre cop el crani. En Magí el seguia, mirant-lo, entre'ls matolls i brossals. -No em deixis, Magí… no em deixis- semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se.

Més enllà el riu esdevenia rabent i el crani va rodolar, fent una remor paorosa, saltant damunt de les pedres, i caient en una roca llisa que'l feu botar entre'ls xarbots de la cascata.

-Teresa, t'has fet mal?- va gorgolar en Magí estremint-se. -No pateixis per mi, Magí meu, prou vas patir en vida per mi!- i donant tres voltes a un remolí va enfonzar-se entre el llot.

En Magí esdevingué delirós cercant el crani que s'enfonzava i eixia per aquelles aigües cada cop més sorolloses, i amb la fadiga de córrer prop del riu, queia i s'alçava defallit, esgarritxant-se la pell i esparracant-se la roba. Volia agafar-lo aquell crani, besar-lo, i fins demanar-li perdó, i ell seguia riu avall, fins que arribà a mar i una onada, fent un moviment d'urpa, va arrebassar-lo i ell rodolà pel fons.

-Teresa… Teresa…- feu en Magí amb cara agònica.

El crani rodolà a les fondàries i caigué entre unes roques tenebroses. Per damunt la mar volaven gaiament els ànecs, les corrioles i les gavines, i un llagut a tota vela passava amb els mariners que feien unes rialles!

(Tordera)

LA BOIRA

Avui que és Sant Marcel tots els pagesos de la rodalia fan cap al cim de la muntanya on hi ha una creu de ferro petita i rovellada que omple tota la boscúria d'un averany santificador. Mossen Albert, el rector de l'esglesieta que s'alça humil en el mont més encinglerat de la contrada, ja revestit, obre el llibre i escampa oracions que'l vent mena devers els amples horitzons que'l volten. Els pagesos es lleven les barretines i escolten les paraules que diu el capellà i que no entenen.

-Ara pregarem pels difunts d'enguany- fa el sacerdot, cercant una plana en el llibre envellit.

Les mirades es claven a terra i les frontaleres s'arruguen. La barba punxaguda de l'avi de can Lau esdevé tremolosa; pels ulls de la pagesa fornida rodola una llàgrima, tribut a aquell nin que morí de la distenta, fent-li remeis de pastors i veïnes sense que l'hagués vist el metge.

-Bé dona, no ploreu, còm ho fariem tants a casa? Ventura que Déu de tant en tant se'n duu un a ca seu!

Mossen Albert exten la mirada per aquelles immensitats plenes de pau i silenci i beneeix el terme amb el salpasser ple d'aigua beneïda.

Llavors venia l'ofrena. Cada cap de casa rebia de mans de Mossen Albert un pa beneït dels que havien fet aquell any a can Bruixa; i a en Ció, l'hereu del mas Negre, li tocà el pa més gran, que volia dir que l'any vinent ell havia de fer tots els pans per les altres masies. En Ció que estava embadalit esguardant l'Angeleta, no va poder agafar aquell pa tant gran i li caigué als peus. La noia va esclafir una rialla que's perdé entre les remors que de tant en tant feien les fulles seguidores del vent que saltava pels cimals i timberes. El xicot, que estava corprès de l'Angeleta, va apretar les dents amb malícia, i es tornà roig de ràbia mentres sentia que'l cor li tustava les costelles com el batall d'una campana infernal. Sense dir res a ningú plegà el pa i va marxar pel camí que cada jorn feia per a desemboscar el bosc d'alzines revellides.

Passà de llarg per la font que neixia cantant, entre molsa blana, humida i fresca, sota aquella pinosa plena d'encantament que s'alçava prop de l'abisme. Allí pensava dir-ho tot a l'Angeleta aquell dia de goig, amagant la seva tremolor entre l'esclat de les rialles i els rebomboris de la festa, però aquella rialla havia esvaït tota sa il·lusió, son cor era tot amargor, i en arribar a l'era de terra que tenien embuinada va rebotre el pa beneït damunt del boll de la darrera batuda i va deixar-se caure damunt la palla, enfellonit per la recordança de la rialla sola, clara, sonora i plena de musical bellesa que esclatà en mig d'aquell silenci místic i que com un eco etern ell sentia pregona, entre pensaments que l'exasperaven… Aquella rialla sols era per ell, per a befar-lo davant tot el poble; quina vergonya!… I allí, tot sol entre els pallers aromosos, sentia tota l'amargor de la solitud sense conort. El goç remader va atansar-s'hi ensumant-li els peus. En Ció va exclamar amb un gran crit:

-Ves-te'n, babau! que't mataré!…

I el goç i les gallines que pellucaven plàcidament, van escampar-se esglaiades.

No podent resistir el neguit que se li havia cargolat al cor com una serp verinosa, va alçar-se tot d'una i es posà a feinejar una bella estona. Aplegà les bardes escampades, va treure els xavegons de la pallissa, estrinjolà l'animal, i més sossegat, va atançar-se al banc cantirer per beure l'aigua gemada d'aquella font on ara serien tots garlant i rient. L'aigua que havia begut semblava que li hagués apagat el caliu de l'ira que duia congriada al mig del pit, l'enyorança de veure l'Angeleta va fer-li sentir un gran penediment d'haver-se enquimerat, i una tristor suau li invadia l'ànima lentament, com una boirada que li adormís el geni, com una manyaga de mare amorosa que li apaivagués l'agror de la malícia amb dolceses de cantúria de breçol. Va cercar el bouer per acomiadar-se'n.

-Magí, oh Magí! me'n vaig.

-I dôs, també avui tens temperis?

-Com ho sabeu?

-Ja ho mostris prou com has rebatut el pa per allí-allà.

En Ció va agafar el pa, va besar-lo i donant-lo al bouer va dir-li:

-Té, gorda'l… ja torno.

I passant d'un salt per la taparada de boix, va arrencar a fugir, amatent a guarir-se d'aquella tristícia que li embolcallava l'ànima. A engolir alegria a gorjades de llop. D'una pitrada de boig va pujar al cingle per veure si podia garlar amb aquella noia que duia al seu dedins com una relíquia de resplandors que l'atreia amb ses aromes de flor boscana. -Ell també hauria rigut si a ella li hagués caigut el pa!…- es deia, sentint que'ls peus se li esllavissaven damunt la terra on la pluja havia fet tendror. En Ció anà pujant arrapant-se a les mates humides, dins les ubagors de la boscúria, i fent una gran fressa entre els brossalls que trepitjava.

-Quina remor! deu ésser el porc senglar- va fer una veu que eixia del pròxim caminoi. En Ció va ajupir-se aclaparat de vergonya. -Si el veien allí, quina riota farien altre cop!- i romangué quiet sota les mates, sentint la vèrbola dels que tornaven de la font.

-Vatua en Ció! He tingut una bona por que es ferís!

-Que vermell s'ha tornat!- deia una dona vella, ventruda, camatorta i escaixalada.

-Un parell de samarrugues al clatell!- afegí la jove de cal Roca que's mirava un nen capgros, camús i brut de cara.

-Com ha fugit!- comentava el eugasser;- ni aquell dia d'aquella pedregada que'ns va deixar ablanits, corriem tant com ell! Ha passat l'olivet com una daina.

-No'n feu cabal; això passa al pic de la jovenesa,- va dir un vell arrugat i magristó i geperut.

-És un home com una riera d'estuf,- exclamà una dona rodanxona, bocagrossa i lleganyosa; i les rialles que eixien de les boques feien un chor que s'eixamplava en el capvespre que extenia ses clarors apagades, ple de majestat.

En Ció no podent contenir-se, va eixir de son amagatall i cridant com un boig va dir, amenaçant amb el puny:

-Abans que vingui la glaça de l'hivern me la pagareu!

-Borda'l!- cridà un de la colla.

I les rialles van esclatar més ufanoses que mai.

Com cada dia de festa, en el poble veï, al costat mateix dels graons del nàrtex de l'església, en Patllari anava arrenglerant les herbes remeieres per a fer la parada bo i esperant l'hora de la primera missa.

En Patllari és un home cepat que havia fet vida de pastor en aquelles muntanyes, on passava mesos sencers sense veure ningú i sentint les remors del vent i els murmuris de l'aigua i els trontolls de les tempestes. Ara, mig tulit pel dolor, va abandonar la cabana i emparat del renom que li havien donat les cures fetes a homes i bèsties, s'havia tornat mig herbolari i bon troç metjaire de la gent d'aquelles cases isolades entre gorgues, cimals i timberes solitàries. En Patllari era un home de ulls plens de bonesa, de paraula tremolosa i màgica simpatia; tots els seus compradors se sentien prop d'ell embaumats per un consol confortant. Tenia el dó de posar en tots els cors una bona sembradura d'esperança.

-Valga'm Déu! Això dieu que no té cura!… Com, Mare de Déu, no venieu abans? Aquí teniu herba del meu, sant cristià! Preneu això que us farà bé!

El metge del poble era un saberut de ciutat que va arreconar-se en aquelles muntanyes per que patia del pit. Tenia les celles unides i la mirada sempre aspre i parlava malhumorat, reptant sempre que no l'entenien o li feien qualque pregunta. La gent en sortir de casa seva anava a veure en Patllari. A aquest el miraven com a un vell profeta ple d'amor entre la gent que'l voltava embadalida.

-Mireu, Patllari, aquesta nafra… l'he feta llepar pel goç, li he posat greix de serp, oli de llargandaix i no em passa! ¿què hi farieu?

-Vos, Patllari… jo pla soc perduda! Quan a un se li comença de girar la garba!… Mireu, ara el sogre s'ha ferit i tot el sant dia demana… ¿no teniu un remei perque no mengi tant?

-Patllari… bons dies. Mireu-me aquesta noia que està magra com una esquerda! No vol menjar gota!

-Valga'm Déu!… tot això vos encaparra?- exclamava aquell pastor ple de bonhomia. -Mentres les muntanyes facin àrnica, camamilla, herbes de les set sagnies, herba blanca, herba sanguinària, herba del mal gra, no patireu, sants cristians!- i tots feien un sospir com recaptant la flaira de l'esperança més reviscoladora.

-Vos, Patllari, mireu aquell home que ve de lluny; ha fet deu hores de camí!

-Valga'm Déu!… i dôs, què teniu, sant cristià?

-Mireu, no hi veig res i per rellans he sentit parlar de vos i ací em teniu.

-Valga'm Déu! expliqueu-vos.

-Tot me ve d'un enfadament i d'una alteració, sabeu? Vaig tenir un rebull i les sangs van posar-se al coll, emprò després van baixar a la perdiu i després van pegar cossa al cim del cap i vaig veure mateix que bromes i més bromes; va venir-me un encaparrament i llavôs vaig quedar cego de la vista, sabeu? Prou van dir-me que anés a terra baixa, emprò he tingut por dels metges… si'm fan peració i de primer raja la sang bona i sols me queda la dolenta adins, què? Dôs ara jo vull probar les vostres herbes!

-Valga'm Déu!… Tot això fugirà!; preneu l'herba de les set sagnies,- i en Patllari feia una explicació llarga i complicada de les bullides, proporcions i hores en les quals havia de pendre l'herba miraculosa.

Era un matí de prodigiosa transparència. L'aire estava embaumat de sentors agradoses dels camps dallats de poc. Les primeres batallades de la missa van escampar-se en l'ambient ple de frescors, i pels corriols i camins van fer via més depressa les rues de pagesos que venien vestits de les festes, amb el ronçal al braç i les mules lluentes i cavalcades per les dones, netes, virolades i rialleres.

Quan el mateix capellà estirava, en la fosca del temple, la corda de la campana, per a donar el segon toc, la plaça dels porxos va quedar ben curullada i la bunior de la gent omplia la quietud d'aquella matinada esplendorosa. Tot seguit van fer-se les parades de pollastres lligats per les potes, fruites lluentes, llegums, formatges recuits, esclops i eines de conreu.

L'Angeleta seguia les parades riallera i formosa i jove, esguardada de lluny per en Ció que s'amagava darrera la figura patriarcal del vell Patllari, temerós que li coneguessin que sentia el rosec de la recança d'ençà que va amenassar-la. La noia posant-se la caputxa blanca, va entrar a l'església. En Ció va atansar-s'hi per a dir-li que allò que va dir aquell dia no anava per ella, però el cor li tustava fort, cuidant ofegar-lo; i va quedar-se en la porta amb els ulls fixos en l'Angeleta, fins que les tenebres del temple van engolir-la com una nit.

-Patllari, só un malaurat!- exclamà en Ció.

-Valga'm Déu! També tu malalt?

-No hi a cap home tant dissortat com jo, per totes aquestes altúries! Deu-me un remei per rebaixar les sangs… pels cops de geni… la ràbia em rosega com un corc!

En Patllari el llucava fixament com un cas desconegut i ple de dificultat, i després de cavilar una bona estona, va dir-li amb tó solemnial:

-Mira, si'm creus et curaràs i si no, faràs cap a la desgràcia. Quan te vingui un cop de geni, omple't la boca d'aquesta llevor i respira vuit vegades, ben a poc a poc… senya't deu colps, i llavors respon amb força calma!

En Ció va romandre esmaperdut, donant tombs a sos pensaments. Es veia el més desgraciat de la contrada, mirant com tothom garlava i reia sota aquell cel ple de blavors. Ell no gosava atansar-se a ningú perque tot seguit les rialles es fonien, les converses s'apagaven. Era com un goç foll que tots havien anat arreconant pel seu geni, i ell se sentia bó de cor, lluny de les rencúnies corsecadores i de les venjances enverinades. Tot seguit li havia esclatat l'espetec del geni, se sentia enfosqueït de tristor, apenat i retut en veure mortes una a una les amistats. I tant de bé com feia sempre a tothom quan estava serè de cor! Ara mateix, estimava l'Angeleta i amb la geniada del dia de l'ofrena, l'havia allunyat, pot ser per sempre més! quines mossegades li donava la vergonya en veure passar prop d'ell l'Angeleta poruga! En lloc d'amorosir-la va esglaiar-la, i per això sufria una punyida constant que'l torturava.

L'Angeleta va sortir de l'església entre una munió de caputxes blanques i negres, de barretines fosques i vermelles, cargolades damunt de les testes dels homes que encenien les pipes ennegrides, bo i espolsant-se les genolleres de les calces de vellut de cotó amb les vares de freixa que empunyaven.

-Patllari, veneu-me sang vostra! vós que teniu tanta de calma!- suplicà en Ció, desesperat.

-Xarric! quines coses dius!

-Mireu Patllari, que jo si no'm curo!…- afegí en Ció alçant el puny.

-Ara… omple't la boca, respira vuit colps, senya't deu voltes, afanya't! cuita! atura't la sang!… la veig pujar com una rierada!

En Ció va asseure's a terra atuït com si hagués passat una malaltia.

L'Angeleta de can Lau vivia en la casa més menuda d'aquell escampall de masies amagades entre muntanyes gegantines i rocoses i voltada de boscúries plenes de fosquetats i xòrrecs que s'esmunyien com a avergonyits en els ubagors de les fondalades mudes. Al cim de la muntanya més pròxima hi havia un prat voltat de cingles. Allí l'Angeleta fent pasturar la vacada, passava les hores lentes, quietes com a hores de malaltia, espargint sos ulls per les immensitats que la voltaven, gaudint l'encís dels cimals clapejats de neu, de les matinades calitjoses, dels núvols que avançaven per la blavor del cel canviant de forma calmosament.

Avui que la matinada era teranyinosa, tantost hi havia pujat amb el bestiar, va albirar en la fondalada una boirina que anava pujant i engrandint-se, muda i freda, embolcallant els avets i la cascata d'argent eternament remorosa.

L'Angeleta va asseure's com cada dia en un penyal enasprat i allí mormolà una cançó plena d'enyorament, tot fent mitja. Després va emmudir; ses mans van aturar-se i sos ulls van perdre's en una mirada vaga; tota ella era un pensament. Aquell any era ben trist per ella… El dia de la ofrena no va poder parlar amb en Ció, i va ofendre'l, i ell fins va amenaçar-la, i ara passava prop d'ella cavilós, i ella no gosava dir-li res.

Quan va mirar amb sos ulls encantats va veure's tota voltada de la blancor densa, quieta i freda de la boira silenciosa i fatídica. El ramat gairebé no's veia; molt esblaimat, podia albirar-se un vedell petitó que estava al costat de sa mare com a esporugit. De tant en tant la boirada esdevenia lluminosa i fins enlluernava: després tornava a enfosquir-se, eterna, atapeïda.

L'Angeleta va sentir una basarda que li donava neguit: -I si un animal se li estimbava com va passar al pastor de can Brú!- La trincola del bou esqueller sonava plàcidament en el silenci de la boira que mullava la cara de l'Angeleta amb unes gotes menudes, com una polsina de cascada.

Apar que la boirada entri pels ulls i embolcalli els pensaments i refredi el cor, apar que volti l'ànima com si fos un arbre… Aquell silenci, aquella blancor sempre davant de la mirada, va donar a l'Angeleta una mena d'ensopiment que li feu aclucar els ulls per a no veure aquell vel que anava passant! passant! sense mai acabar-se.

Tot d'una, l'Angeleta va alçar-se amb esglai. Va semblar-li veure darrera una vaca, una figura d'home. Es passà les mans pels ulls ensunyats i es quedà corglaçada. Era un home que s'atansava decidit envers ella; venia de pressa, com si la boira no fes nosa a la seva mirada escorcolladora. La noia sentia que'l cor se li estrenyia i les mans li tremolaven i per sa espinada passava una fredor, talment com si una mà macabra l'amoixés.

I va posar-se a córrer boira endins; i es va sentir de cop i volta, una remor de pedres que se esllavissaven i després queien a la fondaria de l'abisme; i la boira com presa d'un èxtasi romangué immòbil, gebrada, infinita.

En Ció restà enhartat, amb la pensa buida i els ulls que li sortien de les caçoletes, com si volguessin fugir de la boira. Sos llavis tremolaven i ses cames romangueren ertes, clavades a terra com dues estaques, ran de l'abisme curull de boira. Com no se sentí res, ni un xiscle, ni un respir, pel magí d'en Ció passà ufana la idea de la mort, i com si ell es deixondís d'un encantament, va girar-se i reculà estemordit per a cercar delirós la devallada…

Com un esperitat va esmunyir-se cap al fons, pel barranc, per a salvar-la i recerar-la i assegurar-li cuitosament que ell l'estimava, que havia arribat a aquells topants perque la boira l'emparés, esborrant-li la cara, que sempre se la sentia com amarada de vergonya, i després dir-li que no fes cabal de l'amenaça, que ell era un covard, ben mirat i que en Patllari li havia donat un remei per a ésser bó, ben bó, no fer por a ningú i ésser estimat de tothom, fins d'ella!

I al seu darrera anaven caient una restallera de rocs.

I va arribar al fons de tot, i allí, entre els penyalars, l'aire era clar, no hi havia boira i es veien les flors del riberal gronxant-se en el ventijol; les remors dels xaragalls eren amigables, i les aigües del riu desfilaven damunt els còdols arrodonits, cobrint-los d'un vel d'escuma, com la testa d'una núvia. El cos de l'Angeleta no es veia en lloc. En Ció el cercava panteixant, i res, els esquitxos que feia la cascada volaven pels aires i un raig de sol va il·luminar-los fent totes les coloraines de l'arc de Sant Martí.

-Deu ésser riu avall!

Les aigües tenebroses del gorg pregon se removien fent una riuada d'escuma. En Ció se sentí vençut. Va recolzar-se en una penya humida sentint la remor eixordadora de la cascada pròxima. I una gralla negra, volava damunt del seu cap fent una cridòria misteriosa en la solitud d'aquella fondalada.

-Ció!- feu una veu que gairebé no es sentia.

En Ció va mirar la boira que passava pel seu damunt.

-Ció!- va sentir-se altre vegada.

El xicot va romandre espalmat… ¿No seria pas l'ànima de l'Angeleta que'l cridava?

-Mare de Déu del Mont!… torneu-me l'Angeleta- va exclamar en Ció, cridant, i mirà adalerat per tot arreu.

-Ció, soc aquí, al cingle! Corre que l'arbre peta!

El xicot va mirar dalt i va veure molt borrosa l'Angeleta agafada fortament a un avet que va copsar-la entre ses branques obertes, com uns braços paternals.

-Angeleta! Angeleta meva! ¿Ets viva? No't moguis,… espera't!

Quan en Ció va arribar a dalt, ran del cingle, semblava un desenterrat, ni habilior tenia per a parlar.

-Té la faixa, lliga't el cos,- va dir amb molta de pena.

L'avet mort de l'abisme, que sostenia la noia, tenia les branques blanques, pelat, sense una fulla. La boira s'anava aprimant i l'avet cruixia.

-Afanya't Ció…, que caic!

L'Angeleta es moria d'engúnia arrapada a aquell avet, amb els ulls estretament closos per a no veure la buidor aclaparant on queien ses gotes de suor.

La boira fugia depressa com a esgarrifada de sentir els cruiximents sinistres de l'avet…

En Ció li allargà la corda dels crepistells que havia tret dels bous de la carreta que seguien pasturant indiferents.

-Lliga't.

L'arbre pelat feu un cruixit paorós. En Ció tot pujant l'Angeleta havia arrencat l'arbre mort.

L'Angeleta era dalt. En Ció semblava trastocat, plorava i reia a l'hora i besava amb neguit les mans sagnoses de la pobre noia, que reia com una histèrica i tremolava de fret. I vet aquí que en Ció va agafar l'Angeleta en sos braços… Tot seguit feu un crit triomfal al goç remader, que va juntar la vacada escampada; i la parella va devallar, dient-se que s'estimaven; i tot els semblava que reia com ells, el sol reconquerit que'ls acaronava, la boira que's fonia depressa, com avergonyida, les flors bosquetanes, els xòrrecs frescals, les vaques que'ls seguien i el goç pelut que saltava a llur voltant com si conegués que la felicitat els coronava… i fins l'abisme immens va semblar-los una boca, la boca de tot el món oberta per a una riallada alegre, plena de sonoritats i armonies.

(Pirineu)

LA CONGESTA

La Sisca no pogué contenir-se per més espai. El seu nét cada cop estava pitjor; tenia els llavis morats i respirava amb fadiga; els ulls havien perdut aquella vivor plena de candorositat corprenedora.

La pagesia era tota llunyana i el metge més saberut de la rodalia era el senyor Pau, que per la mainada tenia molt bon ull… però, afeblit pels anys i mig tulit pel dolor, ja li era impossible de fer sis hores de camí, dalt d'un mul, baixant i pujant pels camins pedregosos entre abismes i solituds. I la visió d'aquell infant que's fonia amb rogall aspre com la serra, com d'una serra cruel que li tallés la vida, era terrible, encongia el cor; aturava el respir de tots els que'l sentien.

La Sisca, aquella pagesa fornida i caramassera, que tingué deu fills, que mantingué el seu home ferit una munió d'anys, que duia feixos de llenya i menava la carreta com un home, de sobte, sentint- se una onada de voluntat, s'alçà resoluda del costat del breçol, feu un senyal al seu fill i, agafant-lo pel braç, va dur-lo cap a la llar ennegrida, l'assegué a l'escon de fusta despintada i va dir-li a cau d'orella:

-Mira, Tòfol, el teu fill està molt atrapat.

-Bé ho veig prou!

-La Rosalia tot just fa cinc dies que's lleva, no cal pensar amb ella.

-Bé ho veig prou!

-Anem tu i jo a veure amb el nen el senyor metge, que hi dongui un cop de mà.

-Anem-hi,- digué resolt en Tòfol tot mirant els clamàstecs fumats, enlairadors d'una olla de aram damunt d'unes brases de pi mig enceses, que escalfaven un gat arropit i dormilega.

El naixement del nét de la Sisca tingué un ressò esclatant per tot aquell escamot de pagesies isolades que formaven un poble, amagat de muntanyes gegantines, sempre clapejades de neu, i on el llop udola sembrant de paor tots els indrets, en les nits fosques i llargues dels hiverns.

Quan va nàixer aquell infantó, la Sisca, amb veu ronca i movent els braços enlaire, anà de casa en casa cridant adalerada: -la Rosalia ha tingut un noi!- i per totes les finestres, reixes i portals sortiren testes de velles i joves i infants, i una onada d'alegria passà superba pels cors d'aquella contrada… Feia tres anys que només naixien noies. Tothom creia que era, que deia el conco de can Pelat, una maledicció divina. Fins se parlà de fer rogatives perquè Déu enviés a aquelles terres xicots de braços fornits per a menar les arades i enlairar les forques i fer voltejar les batolles.

D'aquell dia ençà, a casa la Sisca tot eren raons entre les veïnes i parentes. El pobre hereuet no tenia pau ni repòs, totes volien breçar-lo, vestir-lo, besar-lo i donar-li el pit. Li deien el «Jesuset de ca la Sisca», i els seus peus havien rebut més besades amoroses que'ls del Jesús Infant de la sufragània de la vora.

Ara que aquella relíquia vivent se veia sota'l flagell d'una malaltia cruel, tot eren exclamacions i sospirs, tot llàgrimes i esgarips. Les herbes miraculoses sortiren de la foscor de les caixes i armaris, els ungüents i els olis més rancis dels pots i ampolles polsoses. Era un seguit d'anar i venir de totes les masies cap a ca la Sisca. S'anà fent una corrúa concirosa, adolorida, de totes les dones del poble que no parlaven de res més:

-Què fa?

-Igol, l'oli de llargandaix no li ha fet res!

-Pla estem perduts!

I sense acomiadar-se, tothom feia son camí duent remeis i rumiant oracions. Fins el pastor va dir-hi la seva, però ningú'l va creure. No més era bo per ossos trencats i juntures inflades.

S'esqueia ser l'Agost, les darreries de l'Agost. El blat prenia un color d'or i ben tost el volant faria feina. La dalla amb son ritme sinistre, havia fet caure les flors de les prades, escampadisses de alegria i sentors reviscoladores. Un estol de dones de vestidura fosca i pentinat llis removien l'herba tallada amb unes forques lluentes i llargues. Dalt del cim sonava de tant en tant la trincola de les eugues que pasturaven damunt l'herba curta i humida movent la cua llarga d'un cantó a l'altre amb lentitud augusta. El riu mormolava entre'ls abets centenaris mig arrencats pels torbs… La cascata entre'l rocam abrupte, cobert de molsa, entonava una cançó infinita; i el vent, mig infant, mig orat, removia l'aire ple de perfums entre'ls verns i pollancres, els clavells i boixos, les falgueres i mentes, fent una remor victoriosa que s'alçava fins els núvols del cel! Quan el sol atalaiava aquest ambient esplendorós i reblert de vida, per damunt dels cims rocosos, nuus de vegetació, la Sisca i en Tòfol sortiren de casa. L'avia anava dalt del mul amb el seu nét embolicat, els ulls plorosos, la barba tremolosa i el cor arraulit. En Tòfol, capcot i gorgolant amb el ronsal al braç i la vare a l'altre. El goç d'atura, anant i venint amb el morro arran de terra. Tothom sortí a veure aquell pelegrinatge de dolor, a veure l'heroica Sisca per encoratjar-la i acompanyar-la un bocí de camí, però ningú ho feu… les llàgrimes enterbolien els ulls, la emoció empresonava els llavis… tot fou silenci, un silenci que entrava a l'ànima… era aquell silenci que regna a les grans penes on la flor del consol no pot arrelar-hi. Dins les eres i camps, els homes aturaven les feines, sigilosos. Sols les oques blanques i feixugues, al veure'l goç d'atura, fugien alçant el bec i amb greu cridòria.

Ben tost van allunyar-se vora del riu, i restaren voltats d'una boscúria atapeïda de pins borts. La remor dels seus passos de tant en tant desvetllava una fressa en les verdisses properes, els ocells emmudien i els esquirols saltaven d'una branca a l'altre. En passar per les envistes de la terra que menava, en Tòfol sentí l'aclaparament de veure-ho tot endarrerit… el blat per segar, els pèsols per batollar; altrament, encara no havia pas anellat els garrins, ni llimat els ullals del goç. Al neguit de l'home de treball se juntava el dolor de pare acorat; per un instant sentí un defalliment; sentí que les forces li mancaven, i capolat s'agafà a la cua del mul per a seguir la pujada aspra que s'alçava davant dels seus ulls. La Sisca que a cada pas de l'animal feia un moviment de cap, s'anava encorvant sota'l corcó d'haver estat vanitosa llavores que nasqué'l noiet, i d'haver emprès els camins feréstecs amb aquell infantó a l'agonia.

Passada la primera collada, la natura esdevenia plena d'asprors. Semblava'l reialme de la mort, cap arbre, cap flor, cap bri d'herba… tot eren roques abruptes sense vida, tot eren pedres caigudes dels cims i esmicolades… era aquella contrada com l'esquelet immens d'un món finat segles enllà! Feia feresa d'avançar per aquell corriol amagat entre tanta grandiositat estèril. El riu que s'anava fent petit, petit, se va fondre silenciós dins les entranyes de la terra… Aquells dissortats enyoraven la remor de l'aigua que'ls aconortà, i en aquell silenci i solitud, feixucs damunt les pedres seques, s'oïen els respirs del mul i la ranera aspra i rítmica del minyonet que s'acostava a la fi, cada vegada més moradenc i amb els ulls entelats.

La Sisca mirava adalerada, esmaperduda d'un cantó a l'altre… ni una cabana, ni un remat, ni un arbre, ni un cloquer esperançador! tot immensitats superbes, tot pedres silencioses, tot solitud feréstega. El sol ponent feia nàixer grans ombres pels vessants de les muntanyes, i en mig de la vall se ajocava endormiscada i quieta i somiosa, una boirina que anava creixent… creixent!

De sobte, la vella feu un xiscle: el Tòfol sentí una extremitud; el mul es deturà i el goç va romandre quiet mirant el seu amo.

-Fill meu, el nen, s'està acabant.

-Oidà! sí! la Rosalia!…

-Verge de Nuri! feu un miracle! Tòfol, vés a cercar aigua que el batejarem! corre… per Déu! que s'acaba!

El noi va mirar arreu esfereït movent el cap i apretant els llavis. Feia tres hores que havien deixat el riu; la cabana d'en Negre, la font de la Teula, l'ermita de Núria, tot era llunyà.

-Mare! Allí hi ha una congesta!

-Anem-hi!

Corrent com uns orats van arribar-hi, torçant-se els peus damunt la pedra fullada i els rocs cantelluts. La Sisca s'agenollà damunt la neu i va esgarrapar-la amb follia per omplir-ne ses mans, i l'apretava nerviosament damunt el front de l'infantó perquè es fongués i esdevingués aigua baptismal… la neu cruixia i s'enduria entre les mans balbes… Llavors la Sisca l'escalfà amb son alè febrós, i sentí que una gota li solcava la mà, i feu un sospir.

-Jo't batejo en nom del Pare!…- i caigué una gota damunt el front del minyonet, que restà tota quieta.

I passà una estona cruel… el morent sols respirava de tant en tant. I caigué una altra gota:

-I del Fill…- En Tòfol agafà les mans plenes de neu de la seva mare entre les seves i apretà… els ossos cruixien, i caigué l'altra gota.

-I de l'Esperit Sant…! Lloat sia Déu; ja és cristià!-

La Sisca, lliure del neguit, abraçà el seu nét i el petonejà frenèticament, i en Tòfol se donava colps de puny al front de veure el seu fill mort damunt la neu com aquells ocells morts pel fret, que quan ell era menut, cercaven sortint d'estudi.

Entretant la boira s'anà engrandint, muda, lenta; i pujant confiadament per les muntanyes envolcallà la congesta, fent de mortalla al «Jesuset de ca la Sisca». La pobre avia al seu costat plorava sense consol. Les llàgrimes ardentes fonien una mica la neu… era la inscripció dolorosa de aquell episodi que la boira amagava, perquè la primera estrella que avançava il·luminada davant de la nit, no sentís la tristícia d'aquell poema de dissort!

I les muntanyes, com si meditessin els plors de la Sisca, els repetien ecos enllà… I tres isarts, que plens de gentilesa miraven esglaiats la boira, sentint els sanglots, van fugir com un llamp pel cim de les rocasses més alteroses.

GEMMA

En Janet caminava cap-jup. Tot just clarejava quan va arribar a la platja de Sabanell per a endegar els ormeigs de l'art. Prop de la cabana dels carrabiners hi havia una noia jove recolzada en un pi, amb el mentó apoiat en els genolls i els ulls perduts en l'infinit. En Janet en veure-la va dir-se: -Ja en tindré una més a la colla.-

Lentament, amb una lentitud trista, van anar arribant la gent de l'art. Avançaven feixucs i ensonyats damunt la sorra polsosa que llindava amb la pinada atapeïda, on creixien les mates de romaní, semprevives i clavells. Un a un, en veure a aquella jove arrecerada en la soca revinguda del pi, que mirava fixament la mar com si hi cerqués un nàufreg engolit per una onada, van pensar:

-Un altre a patir misèria.-

La desconeguda restava indiferent a tot. Immòbil com una estàtua, amb la pensa xuclada per un pensament i el cos cargolat per la gebror de la nit, sembla l'imatge vivent d'un dolor constant, d'aquells dolors que nit i dia cauen damunt l'ànima com cau el degotall eternal en la ubagor de la bauma misteriosa.

En la quietud de la matinada plàcida, se sent la cridòria dels homes i el caro de l'art és varat; negre i amb els banyots a popa, apar un escarabat gegantí que camini a flor d'aigua. Els pescadors boguen de pressa, a posta, per a fer cansar en Perot, aquell vell de l'art que sempre botzina i el patró entre tant, dret a popa va llençant al mar una corda que s'enfonza en la foscor de l'aigua fent una munior de bombolles petites que pugen tot seguit i es fonen. Després llença la xarxa eixuta i fosca que resta una estona ensurada i amb la gola oberta arriba lentament al fons de la mar inflant-se com una bomba de paper.

Ja són en terra. A cada cop de corda s'hi fa un ramell de pobres… és el pelegrinatge del treball que cada matinada compleix, com una cordada de damnats, la sentència que sentí Adam fugint del Paradís. De primer anduvi, la corda regalimosa costa poc de fer seguir; després esdevé feixuga i els cossos s'inclinen tivant de la singla, i els peus s'enfonzen en la sorra humida de la mulladina matinal, les frontaleres se sembren de gotes de suor i els respirs se senten plens de fadiga. De tan en tant, les dues colles s'atancen als crits que fa el patró:

-Gonta… gonta de llevant.

-Vinga… Vinga!…

-Tomba! Tomba!

-Amunt… que és sa darrera corda!

Ja surten els calons i les pannes. Les surades es breçolen damunt les ones que lluen amb la primera mirada del sol ixent.

En els cors de la gent de l'art, aleteja l'esperança, neix el desfici de veure ço que han hajat. Tots pugen i baixen de pressa per la platja, estirant amb coratge la xarxa amb els estrops i fent crits per a atiar els companys mentres la mestra s'acosta a cada respir.

-Aneu baixant l'art.

-Vinga! Amunt minyons!

-Vinga, vinga que ja eixuguem!

La gola de l'art es clou. Tots estiren a la una i la borsa resta damunt l'arena. Se sent la remor del peix que cueteja, i tots els ulls s'aboquen a la xarxa.

-Es pa nostre de cada dia!

-Que Déu n'hi dó!

-Bona calada, Janet.

Van obrir l'art mentres els peixos menuts passaven per les malles, i, cuetejant frenèticament, assolien les ones i fugien. Els pops movien les potes com si fossin verms. Les sèpies escopien tinta i els rogerons feien fressa entre les algues arrencades del fons i les pedres que havien seguit. En Janet omplia els coves de peix morent i en Perot en curullava sa gorra. Dos bailets peu descalços agafaven els que restaven entre les malles per a escar.

La cridòria i les rialles s'alçaven triomfants. Totes les cares eren resplandentes… l'alegria esplendorosa regnava a dolls, el sol era rublert de claretats i el vent passava rioler damunt la mar…

La desconeguda mirava més fixa i més lluny; estava més consirosa, semblava més quieta, com si hagués perdut el ritme del respir… els miserables de l'art, en obirar-la altra volta, van dir-se plens d'estranyesa: -Qui sab si és boja?-

El mar és fosc, els barberols s'allarguen a batzegades enfosquint l'aigua, i una nuvolada atapeïda romàn davant del cel… de tant en tant els núvols s'obren, i els raigs del sol fan en la mar una ratlla d'argent… talment apar una espasa que juri damunt de les onades… l'horitzó és clar… una parella de llaguts s'acosten en popa la valenciana, semblen dos gonfarons d'una processó que deu seguir ones enllà.

Les feines de l'art han estat lentes i fadigoses. Els fronts regalimosos estan solcats d'arrugues, i les ànimes tenen un tirat de melangia. És una matinada plena d'asprors. El maià de l'art ha arribat al rompent de les ones poc curull i el peix és petit i de poca estima. La gent de l'art està estemordida, trista i vençuda.

-Anem a treure! Avui no farem cap més volt!-

Els miserables s'agafen a la corda del palanquí per a treure el caro; a cada estirada els bocells s'alcen sobtadament d'en terra i tornen a caure com si fossin presa de les darreres extremituds de la vida. L'embarcació pren els pals enseuats, mentres la quilla i les escoves regalimen i el dui raja una aigua tèrbola que fa un forat a la sorra.

-Booooo!

La corda s'afluixa i resta damunt l'arena i la gentada s'allunya muda i consirosa. En Janet carrega la pipa i crida:

-No marxeu… no marxeu… avui mus havem reventat l'ànima i no hem hajat ni per comprar una agüia… cotra peixots i dolents… no cal que ploreu… aneu a câ vostra a cercar sa cofa, que's Rector avui fa almoina.

-Qui la fa?

-S'Americano de cân Roc… homes i dones; els nois no hi poden ensena.

-Airu amb ell!

-Veus, Perot, no renegus! val més això que sa tortuga esborneiada de l'altro dia… ei! Xixu! no fassus es baganau!

-Orsa!… Orsa! veus, això és una bona muixangueta per un dia de mala calada.

I tres dels més acorats van agafar-se del bracet i resplandents de goig van anar-se'n cap a la vila tot cantant:

Tam patantam, Pauleta gonyes dins quan plóu i a la matinadeta quan la puput fa l'ou.

La noia desconeguda romàn encara recolzada al pi. Ara mira embadalida l'estol que passa pel seu davant… li fa feresa restar altre dia sola i trista corsecant-se de fam i tremolant de fred abandonada… Instintivament va allargar la mà mentres de sos ulls brollaven dues llàgrimes.

-Ai la mare! que captes?… vòs peix, gonya'l!

-Que tens ses mans de senyora? para ment que sa corda te faria muletes!

La Monja va atansar-s'hi i va dir-li amorosament:

-Vina amb nosatros, avui hi ha almoina a sa missa, vina que prou se't veu que portes gana en viver!

La noia inconeguda no tenia esma de moure's. La debilesa l'atuïa, i fent un gran esforç va alçar-se mentres sa faç es contreia adolorida per a canviar de positura. Després va llambregar esfereïda al seu entorn i seguí prop de la Monja el caminet que giragoncejava entre la pinada on havia passat dos jorns perduda.

Llavors la munior de l'art va esguardar-la sense parpallejar i en tots els ulls s'hi sembrava les primeres resplendors de la simpatia. Era alta, prima i gentil. Hi havia un segell senyorívol en son posat que la feia encisera. Sos ulls que havien perdut aquella fixesa esfereïdora, aquella immobilitat de orada, prengueren una dolçor plena de bonesa i sa mirada passava per tots els ulls confiadament, com un ocell que salta d'una branca a l'altra de l'arbre on té el nial. Els pobres de l'art van corpendre's en veure sos vestits romputs i tacats abans d'envellir. No duia cap sorgit ni cap pedaç, ni cap peça descolorida… era una roba mal tractada de poc temps, sense rastre d'unes mans curoses que volguessin repassar-la. Les sabates de xarol rompudes i no encara arrugades pel caminar. Sols en una orella duia una arrecada, i son cabell no era pentinat de dies. Era com un vaixell que havia sofert un temperi sortint de la mestrança… i aquella cara tan esllanguida, aquella boca closa, muda, morta per tota paraula… aquella mirada adalerada d'una mica de caliu, guanyà aquell aplec d'ànimes corcades pels sofriments, que veien en la desconeguda una miserable nova, sense el cor endurit davant la misèria, ni la pell colrada davant el sol i les fredors, les mullenes i ventades. Per això quan la Monja va allargar-li la mà i ella va alçar-se amb el cor inundat d'enterniment, la gent de l'art va sentir-se anguilejar el calfred de la emoció. -És tota una senyora que amb nosaltres vé a captar!-

Al passar pels barris dels pescadors, una riuada de mirades seguí la inconeguda que feia bracet amb la Monja. La captaire nova amparada per sa distinció, joventut i bellesa, va deixondir la bunior de mil converses misterioses.

-Ai la mare! tu, mira què porta sa Monja!

-Qui deu assé… sembla filla de senyossus.

-Diriu que la só vista i no sé on!

-Mal aventurada… deu haver fet algún cappatuf.

-No me'n fiariu pas d'una noa aixís!

La església del poble mig enrunada és al cim d'un turonet. Els murmuris de la mar hi arriben com una oració llunyana. La ventada flairosa hi entra confiada com una devota, i els Sants barrocs apar que somriguin joiosos en els ninxos en veure la munior dels pobres de l'art que hi entra consirosa. Uns cerquen la pica, tot palpant la fosca fins que senten la fredor de l'aigua quieta que'ls mulla els dits negrosos, i després de senyar-se, cerquen l'altar il·luminat on diran la missa. Altres, es lleven la gorra i avancen lentament entre els bancs arrenglerats, obrint els ulls i arrossegant els peus amb temença d'entrebancar-se. En Perot, malmirós, s'amaga la pipa de canya mig encesa a la butxaca per a aprofitar el tabac; i la Monja, de parella amb la desconeguda, s'agenolla, i mouen els llavis atiades per una devoció que'ls fa trenar oracions eixides del fons del cor.

Mentres el senyor Rector diu la missa, els homes miren els recons del temple i llegeixen les inscripcions de les sepultures que lentament van fent-se visibles als ulls enlluernats. Les dones més velles fan capbuçades, vençudes per la sòn i les més joves garlen a cau d'orella. Quan la Monja s'alça tots es posen drets i quan s'agenolla tots fan besar les lloses fredes del temple a sos genolls endurits. Quan la Monja es fixa amb mirada reptadora, s'apaivaguen les converses i moren els somriures continguts en els llavis irreverents… i aixís, davant la indiferència innocent d'aquell pinyoc de dissortats, passa l'aroma vivificant del mateix Déu. Diria's que aquells cors no sentien reflorir l'unció cristiana perquè eren entumits per les rosades matinals i encarcarats per les salabrors dels temperis.

El sagristà, aquell home de veu prima i esguard humil, agafa una taula que hi havia darrera l'altar major, la cobreix amb un drap vermell i la deixa al bell mig del presbiteri. El senyor Rector ix de la sagristia amb sotana i roquet i apoiant-se en la taula diu: -Germans, avui per voluntat d'una ànima agraïda al bon Déu Nostre Senyor, tindreu una caritat ben bona; cinc pessetes per cada u, dos bons de carn i pa, i pels homes, uns quants cigarrets…- Per l'ampla nau de l'església s'escampa un murmuri de joia. -Mes abans vull que sortiu d'aquí amb una cosa per la vostra animeta, i això ho faré jo ben curtet perquè no vull cansar-vos i perquè en lleveu profit… Una mica d'atenció i quietud, oi? Estimats germans,… a tots els que sou aquí aplegats vos junta una condició comú,… sou pobrets… mes el que siguin pobrets no vol dir que siguin desgraciats. Se pot ésser pobret i alegret… i creieu que l'alegria és la millor felicitat. I, on podreu anar a cercar aquesta alegria?… on? aquí… a la casa de Déu… aquí, dins la tranquilitat de conciència! Creieu que els rics són feliços? Sabeu que diu Jesucrist que ningú pot servir bé dos senyors… Vosaltres que no teniu el verí del diner podeu servir a Déu! i servint al bon Jesús sereu més resplendents que aquestes senyorasses pecadores plenes de joies i perfums i que tenen el cor com un carbó. Lluiteu, doncs, contra els pecats… que els pecats són com els polls, si no es mata el primer se n'omple tot el cap! el que renya fa camí a l'amenaça, el qui amenaça fa via a la ira, l'ira porta a la rencúnia, i la rencúnia al crim! Estimats pobrets de l'art, alceu els cors a Déu, que'ls nostres sufriments sian graons per a pujar al cel! allunyeu les envejes, tingueu l'ànima pura, clara i santa! i volareu com les gavines damunt les ones de les maldats… i deixareu les ànimes pestilents entre les riqueses infernals!… pobrets i bruts, podeu entrar al cel, que Déu no mira pas els vestits ni les…

Sobtadament esclatà entre la multitut embadalida un plor de condol que feia estremir. El senyor Rector va callar i tothom va girar-se envers el lloc on se sentien aquells sanglots. Era la desconeguda que oblidada de tots plorava, tapant-se la cara i sense conort.

-Què té aquesta?

-Qui és?- feu el Rector tot estranyat.

-Una noa.

-Ja ho veig… però qui és?

-Poc la coneixem. Sa Monja l'ha feta seguir.

-Era als pins com una òliba enlluernada.

El senyor Rector va llambregar-la encuriosit, sentint el goig de veure-la penedida i amb llàgrimes de compunció arrencades per les seves paraules.

-Mireu's com plora… carets de Déu, això trasbalsa!

-Deixeu-la plorar… plora, noa, plora, que ses penes són com es bacallà, remuiades passen millor… plora noa, que l'aigua fa baldeio… veritat?

-Jo no puc sentir-la! me trenca es cor!

I la desconeguda avergonyida entre tantes de mirades i no podent contenir-se aquell doll de sentiment, aquella dèu de tristor, va alçar-se tot d'una i marxà de pressa cap a fora del temple, i allí davant del cel i la mar que's veien radiants, inundats de claretats i de bellesa, se sentí reflorir un bri de consol reviscolador que anà creixent, com una alenada beatífica que baixés del cel per a envolcallar-li l'ànima amb sentors vivificants!

La Monja va sortir al seu darrera, li donà l'almoina que li pertocava i, mirant-la amb els ulls lluminosos d'emoció, va dir-li amb veu tremolosa:

-Mira, noa… llàgrimes de bona mena porten esmena… vina a ca meua i seras aquella fia que Déu me té al cel!… t'hi retires… t'hi retires força,- i va abraçar-la plorant dins d'un cèrcol de mirades ploroses.

Tant bon punt la noia desconeguda va arribar a casa la Monja feu un sospir rublert de goig.

L'ambient d'aquella llar honrada i humil va evocar-li l'idea de la benaurança que gaudeixen les ànimes santificades. Presa d'una il·lusió d'infant va asseure's a l'escón i va romandre bella estona ullejant-ho tot. La Monja va dur-li una mica de llet i la desconeguda va exclamar:

-Mia madre!

El pinyoc de gent que s'havia agombolat a la entrada va esclatar en gran rebombori d'alegrança.

-Ha parlat!

-No és muda!

-Curriu… curriu… que sa llengua s'ha desvetllat.

Les dones del carrer que feien coixí van deixar-lo apoiat a la paret, els espardenyers van alçar-se dels bancs i les àvies que no podien caminar van glatir davant aquell esclat inesplicable.

-Què passa?

-Que han hajat una roassa.

-Para ment que no m'esclafis sa nansa, que hi tinc sa llocada.

-Res, una noa que han trobat prop d'es canyet.

I tots estiraven el cap per a veure-la d'aprop, com aquell dia que van pescar una tortuga mai vista.

A les parets del menjador de casa la Monja hi havien uns goigs de la Mare de Déu del Vilar i dos frares de cartró dels que senyalen el temps, l'un sense cap, l'altre sense braç, que signa amb una mangala. En un armari cantoner es veia una gran varietat de copes i vasos tots diferents de mida i forma i colors. Apoiades en una sopera hi havia tres postals amb la Monja retratada; l'una tivant l'art i l'altre remendant la xarxa i en altre, al costat d'un penjoll de muixines seques.

-Ja te'ls pots ben mirar aquestos retaratos; tots soc jo mateixa en persona… mus van mapar uns senyossus per fer-nos al cine de Paris… d'allí on hi ha el senyor Papa.

-Roma!- va exclamar amb vivesa la desconeguda.

-Justa, a Romà!

-Mia terra!

-Ai la mare, ets de cal Romà? ai borranga… vet aquí perquè no parles com nusatrus… si vôs parlaré amb les mans a tall de mut, sabs?

-Capito!

-Ara marxeu tots! ara sa noa vol reposar!…

I quan la italiana va romandre sola amb la Monja, va fer un somriure joiós.

-Veus, aquí a l'hivern fem grans fogarades… no anam ben garrapats i es fred se mus fica als ossos… Ara coc banyons. No't moguis que et portaré un xic de xaret de câ es Cabasset de Rabal… para ment que te toc! no begus massa… Després tinc un meló de guindolet tot ple bo. As meu costat no patiràs… l'homu de casa té un bocí de plantiu… tots dos anem a l'art… el divendres a fer la capta a la vila. Si vé un quillat de València o la barca de'n Jan, ara descarregant sal, ara virant l'arga, fa uns conts cèntims i l'olla bull cada dia… no creguis que la gent d'art d'aquí siguin rampoines com es de ciutat… aquí tots estem senyats amb el matrimoni… tots tenim casa… no dormim en barraques; l'homo de casa i jo no som pas de l'ideia. Mira, veus? tot de Sants i Santes, i me diuen la Monja, sabs perquè? perquè no renego ni vull dir mai mal de ningú i faig fer ses paus als que's baraien… No et vull torbar més; puja, vina que dormiràs fins que es dinar estigui… prou se't veu que passes gana i que dus es ventre pla com un llenguado!…

La Monja va fer-la enllitegar; i la italiana va aclucar els ulls com un ínfant i va quedar-se dormida plàcidament, mentres la Monja l'esguardava plorosa, tot recordant que feia anys que en aquell mateix llit restava erta i freda la seva filla. Ara li reflorien aquelles remembrances esblaimades, i les llàgrimes tornaven a sos ulls de mare enyoradissa.

Al mig dia, quan va arribar el marit de la Monja amb els terrassans del barri, tot el carrer va empèndre'l amb grans rialles.

-Tem, a ca teua trovaras gent nova.

-Tot ha anat bé, és una noa.

-Sàlva-la que és tot ple maca.

-I fina.

-Calleu, teniu sa llengua com una cua de porc.

-No en feu cas, Tem, que liregen.

En Tem entrà a casa seva i sa muller va mostrar-li la noia que dormia, i ell arronsà les espatlles com sempre que la Monja li demanava el seu parer, i recaptà el dinar bo i descarregant-se de les eines que duia penjades al muscle.

Tot dinant en Tem va dir a la noia: -Còm te dius?

-No t'entendrà, que és de can Romà!

-Com te disses?

-Gemma- va dir la noia.

-Ema? això és una lletra! Poc m'agrada… mira, aquí te direm Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja?

-I ben pensat, Tem; Mariagneitta!…

-I que vôs assé?

-Anar a l'art, homo que vòs que fassa?… sempre as meu costat!- afegí la Monja estranyada de la pregunta.

-Aixís vos assé artista!-

Gemma de sobte prengué un posat d'esperitada i obrí els ulls i es quedà esguardant en Tem amb aquella fixesa paorosa que tenia a la pinada. La Monja va estremir-se i el seu marit va romandre tot confós… La desconeguda va restar com esglaiada; sentia anguilejar per son cos el calfred d'una nova dissort, i tremolosa, tapant-se els ulls va agenollar-se, exclamant entre sanglots i sospirs:

-Artista no! Artista no!

La Monja i en Tem van respirar davant aquell sentiment que els feia sabedors de què tenia aquella noia amb son posat tràgic.

-No seràs artista, no! Vindràs amb mi a l'art… vôs fer d'espardenyera? de modista? vôs trenar cànem?

I la italiana senyalava que volia fer el que feia la Monja en la postal que tirava l'art; i agafà la singla que hi havia penjada en un clau de la paret emblanquinada i se la posava per a fer-los entendre que volia anar amb ells a tirar l'art cada matí.

-Artista no? i dôs que fas ara sinó l'artista de l'art?

-Artista no!- exclamà altre cop la noia esfereïda.

I la Monja i en Tem els dona per riure, i riu que riuràs, i la noia plora que plora.

El jorn neixia rublert de joia. Les remors del treball s'escampaven per la platja; la serra de la mestrança, rítmica i mormolant, tallava un pi empresonat entre cadenes i tascons, i a cada cop de serra s'espargien en l'aire les serradines flairoses de saba. L'aviram del mestre d'aixa pellucava entre les barques envellides i enmantelades de rosada. Una dona despentinada, estenia damunt de la sorra la roba neta i humida. L'oreig matinal somovia les fulles seques de les enramades dels corders. Els primers respirs del dia eren sadollats d'una pau inefable.

La gent de l'art feia el primer volt davant del poble. La Gemma va demanar-ho i tots ho aprobaren. Feia dies que no treien gaire peix i sempre que la Gemma triava un lloc nou, la sort els protegia.

La Gemma és un altre. Queien les penes de la seva ànima com cauen les fulles seques dels arbres que s'adormen en els primers freds… i lentament, resplandia en sos ulls l'alegrança… brollaven en sos llavis les rialles esplendents, s'escampava per ses galtes marcides la rojor sanitosa… Gemma entre les manyagueries de la bondat, la visió superba de la mar i la nova llibertat de son esperit i el caliu de la llar que va acollir-la, sentia una força vivificant en la saba de son cor atuït. Gemma, reflorí en joventut i frescor, en beatitud i alegria… les seves rialles s'espargien per la platja com un perfum de lliri i era adorada de tothom. Bona de naixença i recollida en aquell catau de misticisme de casa la Monja, la seva ànima va santificar-se i sos ulls s'amaraven d'una serenitat plàcida que atreia. La gent de l'art l'esguardava com es mira un cel ben clar o un mar ben quiet o una fondalada silenciosa… tots l'esguardaven sentint tot el misteri de l'encís i l'estimaven devotament, com s'estima una imatge miraculosa.

Un dia de calma, llavores que la mar semblava adormida i l'aire aturat per art d'encantament, Gemma se sentí absorta i tot oblidant- se que anava vestida de pobre i que era colrada del sol, va cantar com cantava en sa infantesa senyorívola. En sentir-la tota la corrúa de l'art va atansar-s'hi sigilosament i van voltar-la aguantant-se els respirs. Gemma corpresa cantava amb una devoció angelical davant la mar, el cel i el rocam abrupte; era una oració fervent, un salm que entonava son esperit al Creador de tanta de bellesa…

Quan es donà compte del que feia, va girar-se i romangué consirosa i avergonyida… tots els que restaven palplantats escoltant-la esclataren en crits de joia. D'ençà d'aquell dia, quan hi ha bona calada Gemma canta, i tots escolten com extasiats al seu entorn.

-Visca na Mariagneitta!

-Teniu un russinyol!

-Quina calàndria!

-Visca sa Monja que va xarpar-la!

Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de estendre la xarxa al sol.

La mateixa estimació que la Gemma tenia a la platja se la conquerí per tot el poble. Ella, amb la Monja eren les conselleres dels rampelluts, les que gorien els tristos i tranquilitzaven els desconfiats. Anava cada matí al mercat a vendre el peix, i allí, entre rialles i cridòria, parlant un català italianitzat, la Gemma feia fer rotllo a tothom, i en un respir venien tot ço que duien als coves. Llavors tornaven a la platja ardides i triomfals amb les mans curulles d'argent i es feia la repartició.

Avui, quan la gent de l'art anava estenent els ormeigs i la Monja i la Gemma duien el peix cap a la plaça, tot d'una se sentí un xiscle esgarrifós que esborronà. La pobre Gemma corria com una boja d'un cantó a l'altre, cossada per un home desconegut que li deia enfellonit:

Gemma!… Gemma! aquí, si no vens et mato!

-Soc perduta… veniu! veniu! mia madre! soc morta!

De sobte tots van romandre esmaperduts, però tant punt aquell home va enarborar el bastó que duia, tots els de l'art se sentiren punyits de l'ira, i la sang va remoure's dintre les venes i passà una rauxada de follia per tota la platja.

La noia veient-se perduda, va llançar-se a l'aigua i fugia nedant entre els xarbots que feien les pedres que li tirava aquell home foll de rencúnia que fugia dels pescadors que l'encalçaven. Com la mar havia crescut i feia una mica de ressaga i la cridòria fou gran, ningú s'entenia, tots seguien apedregant l'inconegut… Sobtadament, tots s'aturaren com obeint a un senyal… La pobre Gemma nedava prop del xuclador famolenc, que roncava entre les roques feréstegues.

-Fuig… allarga't!…

-Vina!

-Neda cap a garbí!

La infeliça no sentia res… nedava i plorava. Ses llàgrimes queien dins la mar, els respirs es fonien en la ventada i els sanglots s'ofegaven entre les remors de l'escuma i les ones que es rebotien contra les penyes… prou volia sostenir-se tot mirant vers la platja on li feien senyals amb els braços… però perdia les forces; i una riuada folla va endur-se-la vers una roca que ressonava paorosament; i un altre cop de mar va xuclar-la, fent-li donar una munior de voltes en la ubagor de l'aigua… i un xiscle d'horror va esclatar en la platja, i tres homes van llençar-se a l'aigua nedant a grans braçades…

En els ulls de tots va espurnejar el foc de la venjança.

-Mus has mort sa noa! Criminal!

-Mal llamp te mati!

-Gireu-li la ganya!

En Janet va escometre aquell home que es defenia com una fera acorralada. Les dones li tiraven grapats de sorra i els homes amb samalés, arxaus, sassoles, cametes i fitores van atansar-s'hi atiats per la rencúnia.

-Bon cop de fitora!

-Mala negada! doneu-li fondo amb un roc as coll!

-Curriu! curriu! que es maten!

El desconegut sagnós i esparracat, esbufegant, va fugir platja enllà, seguit d'una cridòria de infern.

-Agafeu-lo que mus ha mort sa nostra reina!

I l'home corria adalerat posant-se les mans al cap i dient plorós: - Gemma meva!… ets morta!… morta!… Aixís va assolir la pinada i allí, amparat per les soques, fugia davant de les pedres que li tiraven i que feien saltar l'escarrotxa dels pins i fugir els ocells. Una pedra va tocar-lo i l'home caigué estabornit, i els pescadors esglaiats van fugir cap a la platja.

El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia silenciós tots a l'una cridaven:

-Mariagneitta!…- i roncava la mar,… ressonava la roca… mormolava el vent…

* * *

La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la rectoria… la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va dir tremolosa:

-A Maria!

-Sens pecat fou concebuda- va respondre la vella majordona que sortí bo i fent mitja.

-El senyor Rector?- va dir tot decidit en Fitora.

-Prou… prou… qui diré que'l demana?- va fer la majordona tota astorada de veure acoblats en l'entrada, aquell estol de captaires que mai anaven a missa.

-La colla de l'art- feu tímidament la Monja tota plorosa.

-Alabat sia Déu- afegia la vella; i tota pensívola va anar a cercar el Rector que es passejava lentament entre les mongeteres del seu hortet, resant amb recolliment les matines d'aquell dia.

-Bons dies… entreu… entreu…- va dir el Rector amb veu dolça i paternal.

Tots restaren immòbils.

-Passeu… passeu, com si fossiu a casa vostra.

I tots van entrar temerosos, sense dir paraula… sols se sentia la fressa del trepig.

-Què hi ha de nou?.. expliqueu-vos!

Ningú va respondre… tots miraven a terra.

-Expliqueu-vos, en què vos puc servir?

Després d'una bella estona que tots es miraven donant-se cops de colze i tocant-se amb els peus, en Fitora vermell i emocionat va dir:

-El Mut li dirà.

-Parleu, Mut, parleu- feu el Rector, tot arrugant la cara per a amagar una rialla que floria en son rostre.

-Jo? això la Monja que és més de missa!

-Justa! la Monja que és més dallós!…

-Dòs ho diré jo amb el permís… Res, que la noa de ses ploralles, sab? ha anat a picu i li veniem a dir que mos fes un enterrament… em dispensarà la franquesa…

-Ni més ni mencos- confirmà en Tenas.

-És morta? Aquella noia?- feu el Rector estranyat.

-Sí, dins d'es xuclador- exclamà en Xixu.

-S'hi ha negat- afegí en Llissa.

-Me casu! s'és negada com sa sorra de sa melica-.

-Aixís com voleu que li fem enterrament?- demanà el Rector més estranyat.

-Hi fassi un enterrament cantat.

-Ah! voleu dir que canti les absoltes.

-Això!… era una noa que ho volia i tots li tenien voluntat i volem quedar-hi bé… ja que no podem treure-la d'es catau, al mencos que vostè hi posi unes bones solfes cantades per l'animeta… El patró mus ha donat quitrà per fer una creu en sa roca!

-L'Orga mus deixa el llagut.

-En Jan es caro i en Metterina es gussi.

-I en Pepet americano mus paga els ciris.

-Bola!

-Calla tu!

-Mira!!!

-Calleu tots!

Llavors tothom garlava a l'hora fins que el Rector va apaivagar la vèrbola que creixia com una riuada, tot alçant les mans en l'aire i dient:

-Molt bé… comprès. Jo li cantaré les oracions dels difunts i després…

-Aquest diu com mus farà pagar.

-Embustero! jo no dic res.

-Calleu tots- reptà en Perot.

-No res no vos faré pagar… però vull que demà vingueu tots a la missa que direm per la morta… també de franc!