JOAN EL MIRACLER. (continued 3)

-No!… miri tots hi posarem deu cèntims.

-Res… res! veniu a missa.

-Si no hi ha feina!

-Calla borrango… sempre seràs de la ideia.

-Pari ment, senyor Rector, que no tingui mal de mar…

I van quedar que tant bell punt la mar no fos cansada i el vent minvés, anirien amb les embarcacions a cantar les absoltes davant la roca buida que havia xuclat la Gemma, que després farien una creu amb quitrà i que a la part espadada hi penjarien una toia de flors bosquetanes que la Monja tenia amb aigua dins un pitxer.

El mar s'era abonançat i el vent s'havia forejat; els blancalls d'escuma morien i les algues aferrades en les roques anaven seguint el ritme misteriós que els donava l'onada. Era el capvespre, la sentor del marisc barrejant-se amb la flaire de la pinada, l'aroma dels romanins i la olor dels fonolls, se enlairava en la pau que omplia l'aire, com un encens que oferia la terra a la puresa del cel, com la darrera pregària del jorn. Llavors van parar els llaguts, el caro i els gussis amb tota la gent de l'art endiumenjada. A la primera embarcació hi anava el Rector amb el roquet posat, el sagristà i dos escolans. Les dones i les criatures duien ciris encesos que reflexant-se a la mar serpejaven a la quietut de la badia. Els homes bogaven, i tot el poble encuriosit s'ho mirava de la platja estant, ungit per una mena de respecte misteriós.

Mar i cel se confonien… la ratlla de l'horitzó s'havia fós… talment semblava que aquella corrúa d'embarcacions naveguessin pel firmament i que seguint mar enfora arribarien al mateix cel, fins al peu del Creador…

Les aigües havien minvat… les roques fosques eixien voltades d'algues que penjaven esllanguides, com a collarets de robins i esmeragdes que voltessin el coll d'una nadadora bruna… Se sentia el bogar dels rems acompassats, com si volguessin juntar-se al ora pro nobis que deien les dones passant el Rosari… I les campanes omplien la quietut amb les sonoritats solemnials del toc de difunts.

Mentrestant, la gentil Gemma era estojada dins la roca que va xuclar-la. Era una bauma al mig de la mar que tenia el catau d'entrada sota l'aigua. Quan les ones hi entraven arremolinant-se, feien una fressa de buid com si entressin en una tomba. Tan bell punt Gemma va ésser xuclada per un remolí, va sentir-se que una penya se li clavava en la frontalera i instintivament va ajupir la testa, i una altra andana va acabar de xuclar-la bauma endins… Després alçà el cap i va sentir-se lliure de l'aigua que la cobria i va respirar fadigosament, ofegant-se, en les tenebres que la voltaven… El silenci que de molts segles regnava en aquella foscúria, fou torbat per son estossec seguit. I provà de nedar en la fosca, allargant el peu, cercant el fons plena de paüra… Entrà en son cor un bri d'esperança… son peu sentí fons d'arena fina i atapeïda i va poder caminar… Gemma es quedà dreta i allargant les mans en la fosca va avançar temerosa i trobà una platjeta llisa, plana, sense cap petjada i s'hi llençà com als braços d'una mare amorosa, i allí es palpà el front que anava sagnant… sagnant… després les sensacions li fugiren dels sentits, la vida se li allunyava i sa pensa penetrà en un somni ple de dolcesa… son front degotava lentament… el mar se sentia braolar en la llunyania… com una recordança apagada pel temps…

La roca buida i ressonant és com un sepulcre aposentat al mig del mar… en lloc de flors, les onades hi han sembrat algues marines, en lloc de oracions s'alcen al cel les remors del vent, en lloc de llàgrimes neixien de la mar els xarbots salabrosos, i un pi, arrelat en la roca viva, fa amb ses branques revingudes i enlairades un majestuós senyal de la creu… Dins la bauma s'hi ajoca el silenci; hi regna una eternal foscúria… l'aigua de la mar puja i baixa tenebrosa i sonora, i un degotall rítmicament s'ou en una reconada com el batec de cor invisible i agònic que morís per voluntat d'una maligna fatilleria…

El sol queia daurat damunt les muntanyes grises; la mar se bonançava i la ventada anava minvant com un respir fadigós que va reposant-se. Els falziots entraven a voladuries en la bauma per una esquerda, fent una xiscladissa, folla d'alegria… Gemma es deixondí… els somnis que embolcallaven la seva ànima condormida van espargir-se, i tot d'una va obrir els ulls en les ubagors atapeïdes i es posà les mans als parpres i feu un sospir en l'aire ple de quietud i flaire com extasiada de les fragàncies del marisc que la reviscolaven… Sentí reflorir la sensibilitat i el moviment pel seu cos ert i capolat… una set ardenta li abrusava la gola i una fam corsecadora li dolorejava la boca del cor i oïa caure l'aigua del degotall i glatia cercant-la en la foscor… Gemma com l'orb cadell que troba el pit maternal, trobà l'estalactita que plorava aigua gemada i va beure ajeguda i amb desfici, com si begués un bàlsem caigut del cel… Bon xic escarquillada, pel magí de la pobre Gemma van brollar les remembrances de tota sa dissort. Pobre Gemma! en aquell cautiveri se sentia feliça…: son exili li era plaent! la platja era amorosa com una mare… les roques la guardaven com un pare… ella havia tingut una bona mare… una mare santa que amb sa bonesa havia fet bo al seu pare… una mare que morí infantant; i el pare sense les resplendors que sa amorosa muller li retia va esdevenir fosc, viciós, dolent… Van fugir de Capri seguits d'un ròssec vergonyós i abatuts per la misèria; i el pare cercà l'argent pels seus vicis fent treballar la seva filla… i vinguen balls i cantúries en cafés i teatres obscurs, atiada per la amenaça constant d'aquell home cruel… Gemma anà fent-se gran entre les tortures aclaparadores del pare que exigia cançons que li repugnaven i balls que l'avergonyien… i els picaments de mans i crits esclataven delirosos en aquells ambients tèrbols de fum i flairosos de vicis. Un dia el mal pare sentí una veu a cau d'orella… era el fibló de un luxuriós… era la vespa maligna, infernal que zumzejava cada jorn. Fins que una nit el mal pare, embriagat, escoltà la veu i obrí la mà per copsar una borsa curulla d'or; i en acabat, fugí cantant i bebent per ofegar una veu que semblava que'l reptés. I el pare monstruós va enfonzar-se en els femers del vici més vil, i Gemma no podent fugir de son nou enemic d'ulls encesos, cercà la mort, i el qui l'havia comprada va garrotejar-la cruelment… i aixís sos ulls eren eixuts de tant de plorar, sa faç solcada per la tristícia i sos llavis marcits de tant de fingir somriures… Fins que havia fugit camps enllà. Ell seguí dormint en el tren on viatjaven, i aixís va arribar als pins morta de cansament, paor i solitud…

I avui son enemic l'havia trobada, després de cercar molt de temps, tota feliça entre la misèria honesta de la gent de l'art. -«Sieu purs… sieu bons… fidels a Déu… Déu no mira els vestits ni les joies, sinó les ànimes!»- deia el Rector; i allí en la bauma, Gemma era lliberada d'aquell mala ànima, entre les pureses de la natura, lliure del corcó infernal que li atuïa son cor; davant la maldat havia perdut l'instint de viure i restava en la bauma ben resignada.

Tot d'una l'esglai va garfir son cor. Una resplendor rogenca s'atansava, il·luminant l'aigua de la bauma. Les roques eixien del fons, encatifades d'algues que's movien amb una suavitat encisadora. Els peixos es veien tot pujant i baixant amb els ulls eternament rodons i oberts dintre l'aigua; mastegaven i llançaven troços de cargolí que anaven d'una boca a l'altre sense ésser engolits. La entrada de la bauma es veia ben clara. La roca que va ferir-la i les estalactites que penjaven del sostre com uns ullals d'una boca gegantina que l'hagués dragat i el fons d'arena fina clapejat de pedres petites i rodones…

Gemma va recordar-se de la bauma blava de Capri on ella havia estat mantes vegades al matí, perquè al capvespre pujava el mar i cloía l'entrada. -Dins una bauma com aquella…- va dir-se. Tot alçant-se i enlairant una mà, va trobar una roca prima i freda que li donà l'impressió d'un contacte sepulcral i mirà arreu i vegé un roc rodó i blanc que va semblar-li un crani, i un calfred va trontollar son cos. Gemma sentí esclatar dintre seu la força de l'instint, i va passar com un llampec la imatge de la mort de fam, de fred i de por… sos ulls es clourien en la fosca eterna… son respir s'aturaria lentament en el silenci; i son cor es refredaria com les roques que la voltaven… i ella volia viure!… viure!… veure clarors… respirar llibertat… quina feresa li feia aquella penombra!… quina esgarrifança aquell silenci!… A fora cantaven… cantaven unes absoltes… Era morta! Tot estremint-se escarritjà les dents i feu un xiscle que retrunyí per tota la bauma buida i ressonant com una immensa campana…

Tremolant mullà els dits en l'aigua il·luminada i va senyar-se esfereïda. -Podré fugir… nedant sota aigua; aixís ho feu un pescador de Capri en la bauma blava- i va capbuçar-se amb els ulls oberts i seguí tot nedant les claretats rogenques fins que no pogué aguantar-se més el respir. Llavors alçà el cap i veié la superficie de la mar que semblava el vidre mortuori que la cobria, i va treure el cap entre les barques dels que cantaven compungits per la seva mort.

Gairebé tots restaren espaumats. Alguns xiscles d'esglai van torbar la quietud del capvespre. El salpasser i el llibre que tenia el Rector caigueren a l'aigua i feren fugir els peixos que s'havien agombolat enlluernats sota la claror dels ciris. Les dones van esclatar en uns plors que enternien.

-Sa noa!

-Sa nostra noa és viva!

-Ha ressucitat!

-Ja és nostra!

-Miracle!… miracle!…

-Ses pregàries l'han treta!

-Mariagneitta!… vina fia meva!… no tingues por, que aquell no tornarà mai més.

-Tu sí que vens de s'altro món!

L'espant, l'alegria i l'emoció sacsegen tots els cors. Les embarcacions tornen rabents com si fugissin de les trombes marines… els ciris s'han apagat i els ulls s'han encès de joia… tot era rebombori i alegrança… En el cel no hi havia cap núvol i en el mar cap ona… apar que la natura també resti com astorada.

Les quilles es claven furients a la sorra i en el mar queda una munior de remolins i escuma com un seguici triomfal, com una dansa joiosa! Tots salten en terra mullant-se els peus i donant-se empentes… Tots volen veure la gentil Gemma, besar-la, abraçar-la, i ella respira de pressa i no pot dir res.

-Janet, mireu que el Rector no faci un pop.

-Gonta el llagut.

I un per l'altre van deixar el Rector i en Janet sols, per a veure la noia salvada. I passà per la platja una onada d'emoció, i tots els cors van enlairar-s'hi com els llaguts damunt les plenes escumejants… ploraven les dones… ploraven els homes i el Rector i en Janet s'apretaven estranyament els llavis, i la gentil Gemma s'agenollà damunt la sorra i s'ajupí com si fés una pregària dictada de una devoció sublim, i, plorant, tremolosa, agafà grapats de sorra, la besava frenèticament i l'espargia per l'aire tebi d'aquell capvespre inefable!

FI