LA DAMNADA.

En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple… Al costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la cortina que amagava el rector sortia una mà blanca que es movia en la penombra. Es cloïa amb força com esgarrifada, s'obria cap al cel com si demanés clemència, esdevenia trèmola bo i fent una negació. I el xiuxiueig es feia més clar i els sospirs eren més pregons. Després aquella mà que fulgurava en la fosca, com la mà macabra que eixís de la tomba tenebrosa, va desaparèixer i la cortina va moure's davant d'un estossec.

La Clàudia havia fet tres hores de camí entre alzinars i pinedes i conreus per anar a la parròquia isolada, per a confessar-se altre cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies. Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva ànima plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de dolors que li trossejaven son cor de mare.

Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a l'església, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el cloquer, i la tríncola del ramat que pasturava muntanyes amunt seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.

La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell temple, tancat i sol, tan fosc i tan silenciós, d'aquell niu que Déu havia triat entre cimals alterosos i boscúries sens fi. Però la Clàudia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet, avorrit. Pobra beneitona!

Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient, l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava.

-I dôs, Clàudia, avui també ploralles?

-Jo pla sóc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Déu, sé pas on anirem! ¡Tots contra mi! De deu fills, cinc són ací, soterrats. ¡Déu els tinga al cel! Dels que em resten, l'un és la beneitona que ara farà vint-i-cinc anys i sols és bona per gordar els xais, i els altres, cotre, tots casats i amb famílies, i cap d'ells em té de grat! ¡Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! ¡Jo tinc d'anar a raure a casa d'ells! ¡Malaventurat qui no pot guanyar-se un mos de pa!

-Ja no us esteu amb el noi gran?

-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que té la Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta, que tot li fa fàstic i jo em só enquimerat, i el noi, aquissat per la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra casa… On? No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó hauria fet un disbarat!…

-Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni gloriós!

-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais escampats i es fa fosc!…

La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort, tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit. Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu…; ara, dues…; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.

Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments exquisits.

Primer aniria a Massanet i allà ho vendria tot: bous, carreta i mobles. Després amb els diners marxarien a Girona i allà amb l'ajuda d'un germà, qui sap, potser comprant i venent verdures i fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaça, podria anar tirant, fins que la seva vida s'apagués per sempre…; llavors la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que sols ella entenia… perquè sols ella l'estimava. Mentre sos ulls s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir anhelés volia que la seva filla en rebés el caliu amb ses besades. Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la fura rastrera.

La Clàudia era una dona alta i prima amb l'ànima esborrada per les penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor, que de fadrina lluïen en son esperit, les va perdre maridada amb aquell home sempre enfutismat i amenaçador. La Rosa, era com ella també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort. La Clàudia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un petó i la Clàudia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia son esperit fadigat i retut!

De bon matí la Clàudia va posar l'ensí, el jou i els crepistells als bous i un cop els tingué un a cada cantó del tirant, va agafar l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i cridà la Rosa. La beneitona va atansar-se amb els braços penjant, la boca eternament oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques martiritzadores. A casa del noi no hi havia ningú. La jove era al riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills també eren al riu amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava més fosca que els altres dies. La Clàudia refeta amb la resignació que li donà Mossèn Ponç, va mirar la casa, movent sa testa contristada i, temerosa d'esclatar de ràbia, va cridar amb una veu ronca, que feia feresa:

-Adéu-siau! Fins al cel, bona gent!… ¡Arri, petits!- Els bous van caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nannà, maru!- la Clàudia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i amarats de llàgrimes de dolor.

Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els camins perquè els animals poguessin petjar millor. La carreta avançava entre moreres. De tant en tant les branques foranes semblava que no deixessin passar aquell èxode i que preses d'un sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els pensaments que l'exaltaven.

-Arri, menuts!… arri, fills meus! ¡Si els fills fossin com els bous! tan bons de governar! ¡No em veuria així!… Mala!… Jesús, Maria i Josep!

Després de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos, sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les envistes de Massanet. El campanar s'alçava punxegut, com una cucurulla en una planúria quieta voltada d'horitzons llunyans i plàcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar. La bunior de la gentada va arribar a les oïdes de la Clàudia com el zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va pujar a la carreta per posar bé el mocador del cap que la Rosa portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara ens refrescarem, ara!- i tornà a atiar els bous, que bo i estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a poc a poc, feixucs, tristos i resignats.

En atansar-se a la fira, la Clàudia sentia una horror a cada passa més forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors. Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira s'acostava vers ella com una nuvolada amenaçadora i que la gent la voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una fugida… com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.

En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els emmirallava. La Clàudia entre tant es recolzà al pou pròxim. Sentí una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on l'aigua quieta era il·luminada per les clarors del cel que s'hi imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va recular esgarrifada dient:

-Jesús!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa bru sense cloure els llavis.

No calia dubtar més, pit i fora; vendria els bous i la carreta, l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingués lloc a Girona. Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat allunyades dels seus fills sense cor.

La Clàudia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava, va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -¡arri, menuets, que ja som a fira!

Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del matí seré i xardorós. Al carrer de l'església hi havia una rastellera de parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats, camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una entrada hi havia penjats tres boàs que brandaven amb el vent com si volguessin temptar, plens de malícia, la pageseta joveneta que té por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els mocadors de butxaca. Carrer enllà començaven les parades de bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres oques aturades alçaven el bec de tant en tant i el movien com si masteguessin l'aire amb fruïció. Altres romanien lligades amb un cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el mercat d'Hostalrich.

Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll és aixafat per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern, que aixopluga una taula, on hi ha dos càntirs d'aigua, una ampolla treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que és la primera volta que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i comprant.

-Tu, xarric, que no tens cap xurmé?

-Aquest any no, son dues xurmeres.

-I d'aquestes, quan ne vos?

-Nou unces.

El marxant sense dir un mot s'allunyà.

-On vas tan esverat! parlem! ¡ja em posaré a la raó!

I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els garrins dins les gàbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i blanquinoses. I entre la vèrbola de la gent esclaten els bruels dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan són agafats pels compradors.

L'avi Pelat hi havia dut un ruc petitó i panxut i vell com ell.

-I dôs, jo em creia que no es portava bèstia rossam?

-Aquest no és bèstia; és un amic que va amb mi.

-Sempre en teniu una al pap per dir.

-Al cap d'allà jo sóc vei i ell també, i anem de tronc.

-Encara em fareu riure!

-Veuràs, el noi de casa no vol que el tinga més. Jo ja veig que té raó; venut el ruc jo no treballaré més, però jo em moriré d'enyor sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no és bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball fóra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! ¡i que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels estirats!… Jo ja ho veig! té raó el noi!… i vinc ací a vendre el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! ¡Veli aquí! ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una meca. Quin bestiar! allò és senyoriu fi! ¡amb un ret i un gipó semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb forquilla.

-Prou xerrameca!… Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que és el mateix ruc de sempre?

-El mateix!

-Quan ne voleu aquest any?

-Vint unces- féu el jaio tot esverat.

-Cada any és més car!

-És que tinc més por de vendre'l!

-Que potser sap d'escriure?

-És notari i parla gavatx.

-¡Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si té mal negre o mal de caure o estossega! ¡Fet i dit, com un garrí de nou setmanes! ¡Mireu, allí hi ha un home que en cerca un de ruc!

L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cantó oposat ple de paüra i esperava amb ànsia que la fira s'acabés per anar trico trico, cap a casa, amb aquell animal que estimava amb tota la il·lusió.

Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alçava de puntetes allargant el cap i a poc a poc avançà entre la gentada ensopida per la xardor del sol enlluernador.

-Clàudia, o Clàudia!

-I dôs, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.

-Sí, mira, em manen, i crec com un anyell!

-A tu et botzinen perquè treballes i a mi em fan treballar traient-me de casa!

-Sí, mira! jo ja veig, ¡tu si que vas trencar el plat més bonic! ¡la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! ¡i els punts només són per la roba i les is! Ja t'han tret tots! ¡Els nois han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars! Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de llor beneït dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et coixo! i va tirar-me la forca a la cama; ¡sí, mira! ¡cotre setmanes malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare i bones untures de moll de barra de porc!… ¡Sí, mira; jo ja ho veig! a tu se't va girar la garba! ¿Y que tens cabals?

-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ¡ni un pallís per jaure!

-I amb aquesta Rosa tan aturada?

-Sempre ha criaturejat, pobrica! ¡però és més festosa!

-I com, mare de Déu! se't va esgarriar?

-Esgarriar dius?

-Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu que estava com ella!

La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec enternidor:

-Pelat, diga'm què vós dir!

-Sí, mira; res, no en facis cabal.

-Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó!

-No en facis estat!… Jo ja ho veig! males llengües diuen que van veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.

-Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se per tot el seu cos.

-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can Xiró potser se l'emporti.

La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la mà i va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'ànima ja prou estemordida.

-Anem!- va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no ens conegui.

Quina vergonya!- Agafà la Rosa pel braç i van marxar de la fira pel camí polsós totes apressades.

En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Clàudia defallida, mirà per tot, temerosa d'ésser vista i fent un sospir pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.

-Fill meu, saps què diuen de tu?

La Rosa que mastegava una palla, va respondre:

-Maru, tinc gana aquí- i signava la boca oberta amb el dit.

-Fill meu!… saps?

-Tinc gana aquí!- repetia la beneitona picant de peus.

-Santa Innocència!- Pel pensament de la Clàudia passà com un llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no tenia cap senyal! Ve't aquí perquè la jova va dir-li «no vull llordes a casa». Jesús, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i fent preguntes a la Rosa, pogué escatir que aquell cervell d'infant tenia tota la puresa de la innocència.

-Maru, vull pa!… tinc gana aquí!

-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!… corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça… i no en tenies prou d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!

L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cantó del Montseny; avançant lenta, muda, amenaçava damunt l'ombra que escampava pels conreus i pujols. Una rafagada passà com un pregó que avisés la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angúnia. Un bofarut va alçar la palla de les eres i féu aclucar els ulls dels gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la terra de saó i les ànimes de desigs d'assolir un sopluig. La Clàudia va alçar-se i va veure que pel camí venia gent, i, esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la maldat, fugí camí enllà.

-Fugim, fill meu! Vénen, vénen! Alça't, corre, que ens veuran! que parlaran de tu!

Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una fondalada que la Clàudia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagués nascut boja. La Clàudia en veure una cavorca pròxima va dubtar. Anaven xopes i es sentia lassa. Però mirà enrera i la gent s'atansava corrent i va semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va posar-se a córrer arrosegant la seva filla sota aquella mànega d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.

En ésser al cap del corriol la Clàudia es veié perduda, la riera els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, tèrbola i remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La Clàudia romangué erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de fred.

-Què farem?

-Jo tinc gana, maru!

-Em fa por passar ara. Però això ben mirat són només dues passes!

La Clàudia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un llamp va esquinçar un roure i un tro va escampar-se per tota la nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.

-Vénen! Ja són aquí! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!

La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges de la riera folla.

I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven astorats.

-Quina rierada!

El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni.

El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi.

-Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.

En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament.

El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!- i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia saber què feies!

-Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la Clàudia, mirant-la tot estranyat.

I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint d'esglai les ànimes sadollades per la superstició.

Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.

Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent, que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres sacsejades de la superstició.

A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia, la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda. En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit…xiiit!…- Era l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella mateixa nit va infantar el nadó.

-Potser portarà mala sang… potser jo tindré la llet amargant. Tot això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós de la culpa viva al seu dedins!

-Gràcia! Gràcia! puja!

-Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran.

-Puja i fes-me companyia!

-Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada?

La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada.

-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.

-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!

-Què et passa?

-Res!… mira… Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien ofegant-la. Quin suplici!

-Sents? ja som ací!

-Verge!- va dir tota exaltada.

-Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap dalt que ton home et reptarà.

Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià.

-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?

-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha rigut.

-Aquest el podreu desmamar amb arengades!

I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament.

-I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!… Gràcia, puja un ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte.

-Ara dóna-li el pit, que ja no és moro.

La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient:

-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.

El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de plom, no va poder alçar-los en tot el camí.

-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un mussol. ¿Que esperaven una mossa?…

-Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de petits!

-Ei! ves que la mixa no t'agafi!

-Que et creus que sóc un ratolí?

-La cassola! a la orden!- va fer un dels seguidors que havia fet la campanya de Cuba.

Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig. Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un clam de victòria.

-Fuego!… Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans exclamacions d'alegria.

Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la jove.

-On és mon germà?

Tothom restà sense paraula.

-Què vols?- va dir l'amo palplantat.

-On és la mare?- digué de pressa.

-No ho sé!

-No? Mala negada!

-Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda.

-Són elles!

-Què vôs dir? parla!

-Han trobat dues dones negades al riu… veniu, correu! ¡potser coneixereu la roba que duen!

-Déu del cel!

-Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a un arbre. Ja no tenen cara!

Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un arbre hi havia els dos cadàvers.

-Són elles!- va fer el fill gran amb horror.

-Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!

Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns cadàvers!

La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i començà a cridar:

-Noi!… vina!… Gràcia!… correu… veniu!…

Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la jove a cada crit era més ronca i feresta.

-Veniu, criminals!… ¡correu que em moro de por! correu… veniu! Per Déu, veniu!

-¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa?

-Quina mort! Havia de passar per elles!

-¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa?

-Res, filla, res! ¡La tomia prou ho va posar en clar! Era un àngel… pobreta!

-Quines males llengües! -¡Hi ha gent que porta verí com els escorpins!

Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llançà la verinosa injúria un dia en el mercat i ara en sentia tota la paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasió per dir-ho al seu marit o a la Gràcia, prou volia confessar-ho al rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la temença de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis immòbils com si fossin d'estàtua, i el seu silenci abrandava la pena que es cargolava pel seu dedins, com un escorçó enverinat per un sol ardent.

-Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I el fill de la Clàudia movia el cap i plorava. El dubte paorós de si la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia contristat i l'esborronava.

La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que té una malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven.

Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrós. Sos braços van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra fatídica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que la mossegués nit i dia amb ses dents roents de verí.

Pobra damnada!

Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enllà i esperant l'hora de poder entrar en les esglésies llunyanes sense ésser sotjada.

Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan obrien l'església, fent la captaire entrava en el temple i allí feia veure que pregava, i quan no la veia ningú omplia adalerada una ampolla grossa d'aigua beneïda, i es mullava les mans i la cara i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingués una set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enllà, apretant l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa.

Les parròquies veïnes ja la coneixien. Li deien l'escurapiques i els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca maleïa i renegava i escopia.

Pobra damnada!

A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi té una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, núvols voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se cargolen els pecats congriats que abranden penediments turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció deslliuradora de tantes tortures.

Pobra damnada!

En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perquè el son neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Clàudia ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li és plaent i llavors fa via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi són, però troba els de la nit.

Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la pell li esdevé rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una esgarrifança de fred passa com un llamp per tot son cos.

-Mira, ja ve la Rosa! És ella, la maleïda!- I li plantava cara amb son posat bèl·lic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el rat penat amb els ulls roents d'ira. -Què vols, mala pua? Vina, veuràs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar el rat penat se li atansava, la jove de la Clàudia tota s'arrupia i es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai: -No vinguis, no! No ho diré més… perdona'm Rosa maca! No diré mai més mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol indecís, la jove de la Clàudia es redreçava a poc a poc i, mirant pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents, feia una ravinera com una criatura mal criada.

Quan sentia la òliba restava sanglaçada i esmaperduda i erta. -La sogra! ja em repta! xuut, xuut!… Calleu! Ja callaré, Clàudia, ja callaré! ¡Mala verra, maleïda, així et rostissin de viu en viu!

Heu's aquí la jove de la Clàudia duent el pecat dins l'esperit. Va pel món com una fera perduda i famolenca. Tota amor és apagada, tota bonesa és llunya. Sols el penediment la corca i el fibló de la superstició la crema per dins.

I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sentís una punyida que li travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneïda es xopa els cabells, es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb desfici de boja, com si volgués apagar la flama de la maldat que li crema les entranyes. Després mastega el llor beneït que furta de nits de les portes de les masies i dóna grans benediccions als arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua beneïda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdevé poruga i plorant de follia, fa hores i hores de camí en les nits silencioses, cercant una església, morint-se de fadiga i acorament!

Pobra damnada!

(Mas Miralbell - Tordera)