ELS FRARES.

Fra Genís, és el frare novici que té cura de la capella del convent. El seu zel per totes les coses de l'església arriba a la dolor. Avui que fan la festa del Sant Patró s'ha llevat de bon matí, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir l'altar. Allà passa belles estones guarnint els pitxers i arrenglerant els ciris de la credença. La simetria dels canalobres el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb la roba de l'hàbit pren la mida perquè tots els ciris estiguin a igual distància.

Mentre faran la celebració de l'ofici reblert de lentituds i solemnitats, Fra Genís patirà sempre, vigilant els domassos que ha posat perquè no voleïn amb el vent, la catifa perquè no s'arrugui, els altars netejats perquè no s'empolsin, i pensarà estemorit en aquells mancaments imprevistos; un ciri que es torça, un escolà distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot això era per Fra Genís una dissort aclaparant.

Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar, com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple del convent.

Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al matí arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava tímidament, com si tingués por de fer remor, se n'anava als claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plàcides venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant s'assembla a una oració fervent. Allí pregava entre rastelleres d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres, el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es veia al fons emmirallat al cel.

Així esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Genís estirava la corda amb la il·lusió que feia descloure els llavis dels dorments per pregar fervorosament.

Avui Fra Genís se sent il·luminat per l'alegria; la festa del Sant Patró ha estat lluïda, els domassos quiets, els ciris drets, els escolans amatents, el predicador lluminós, el celebrant fervorós i els músics allí dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que tocava l'orgue, seguia el compàs amb el cap, el del violí amb el peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots se sentien atiats per la força del compàs que seguien sense fer cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es creia haver assolit la perfecció.

Després, vingué aquell dinar en el menjador de taules llargues amb aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del mig, els músics i els convidats a la taula dels cantons i passaren les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint a poc a poc fins que a la fi esclatà la primera rialla.

Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador, Fra Genís va lliurar un paper al Prior. ¡I la nova de la guerra s'escampà terrible en aquell lloc de pau! ¡Els canons eixordadors i les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! ¡La lluita ferotge reclamava els homes del repòs! Cada frare sentia al seu dedins una tragèdia paorosa. L'horror anà amarant els cors, mullant els ulls de llàgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de pàtria. ¡L'obediència era el flagell sinistre, el jou dolorós que tots havien de dur!

Els ulls més serens s'omplen de llàgrimes en veure Fra Genís vestit de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la motxilla feixuga i atapeïda, en lloc de la canya lleugera i daurada d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits neguits, son cor atuït és com una llàntia sense oli que va morint de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia!

Quan Fra Genís va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un somriure de gaubança; fou en primer moment que la seva ànima va allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor d'ençà que va començar la guerra. Ell, avesat a la vida de repòs espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement. Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visió paorosa del combat. Era una matinada plàcida i serena. Havien dormit al ras entre la cançó dolça dels grills que arribava lluny… lluny fins a perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los. Ell, obrí els ulls plens de esverament, va alçar-se, i d'esma va agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres despòtiques, renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres petites i després d'un instant s'oïen els trets dels fusells, Es coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perquè anaven molt atrafagats i plens de follia, o bé els atrapava en un lloc compromès. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i descarregant, avançant i reculant, veient caure soldats i retirar- se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes que cuidaven a ofegar, i aquells núvols de pols que alçaven els cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa! Fra Genís tenia al seu costat un company, al qual en front de la lluita, al damunt dels seus peus caigué mig cos d'un seu amic. Era un bust que anà pels aires i va arribar allà, com si volgués emparar-se a l'amic abans de morir.

-Ramon!

La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capità que semblava boig, va fer abandonar aquell bocí d'agonitzant.

La música va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!

-Nois, ja en porto cinc d'atravessats!

-Com els cargols!

Allà dos que s'han escomès alhora, han caigut atravessats. Tots dos morint-se han romàs cara a cara. Quina mort més terrible! ¡Morir veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia! Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits.

A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desfà en l'aire! L'enemic fuig perseguit, i la terra és un sembrat de dolor viva, punyent i aterradora!

Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la mà a la ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona: ¡la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva mare! ¡És tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de la mort que l'ha començat a segar de la vida, és el plany llastimós que s'alça com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!

I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rítmica que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i més baixet. La mort avança invisible, i, un a un, va emportant-se els herois que ha triat per a ella.

Fra Genís restà espalmat i no podia capir que ell hagués estat un dels que anés camps enllà caçant els homes com un embriac sense entranyes.

Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es desvetllà l'alegria de la victòria, i tot un enraonament va escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer senyal de vida triomfal.

Fra Genís fou el que menys sentí l'alegria; estava astorat d'ell mateix, i en sa consciència sensible de novici es congriaren els penediments més torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben morir ningú. Una mena de indiferència va fer-lo romandre davant d'aquella visió macabra amb una fredor de botxí. Després, en el brogit de la batalla es veié pres d'una ferocitat que ara li repugnava com una fortor ofegadora que portés al seu damunt i de la qual no pogués alliberar-se. D'aquell primer combat ençà, Fra Genís, demés dels sofriments i privacions de la guerra tenia son cor espinat pel penediment. Per això ara el bosc li és una mena de consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Genís. Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles enlairades que es movien plàcidament amb el ventijol matinal! ¡Aquella sentor de buscúria que s'exhalava en els capvespres i que ell flairava amb delitança com la olor del convent que recordava amb il·lusió! ¡Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de les ventades i la lentitud beatífica que té el temps dintre els boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el repòs que hi troba l'ànima!… Fra Genís allà, li semblava que estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.

Una nit, s'enfonyà en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Genís pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la gran boscúria. Era feliç. Feia la pau de tants de dies de fer de soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervorós mirava al cel cercant entre els estels el Déu que ell adorava, amb un misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i restà corglaçat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com que Fra Genís era lluny del furor bèl·lic no va saber què fer. ¿Fugir de sobte?… encarar-li el fusell?… Va alçar els ulls al cel i sa faç s'inundà de claredats de llum i en aquell instant una veu timida i coneguda va trencar el silenci majestuós del bosc.

-Fra Genís!… ets tu?…

Fra Genís romangué esmaperdut i astorat!

-No em coneixes? Sóc el Pare Prior!

-Jesús!… Pare Prior!…- i Fra Genís oblidant la seva vestidura de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà la mà.

De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es posaren a parlar!

-Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible! ¡Faci'm aquesta caritat!

I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle, vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer- se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un benefici a llurs exèrcits.

-¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de dir que vostè hi anés!

-No sóc pas tan vell?

-I qui hi ha més amb vostè?

-¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país!

-Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra!

-Tu compleix com et manin!… ¡Ara ets un soldat i prou!

-Jesús!… Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat!

-No t'espantis! No temis!

-¡Com ho sospitava que n'hi havia al servei! ¡I el dia de la declaració de guerra en marxaren dos del noviciat! ¡sempre temo trobar-los entre els enemics!

-No temis per ells!

-On són?

-Gairebé tots són morts!

-Jesús? Quan van morir?

-En el combat del dia trenta!

-Jesús! Jo hi era en aquell combat! ¡Jo devia matar-los! Això és terrible! ¡això és monstruós! Pare Prior, ¡jo no puc seguir matant!…

-Calla !… calla !… tu fes el que et manin!

-¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a la baioneta!… ¿Que hi era vostè?

-Si! van ferir-me lleument.

-Què potser em va veure?

-No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien mort nou novicis!… ¡Tots menys Fra Roc que ara està malalt de cansament!

-¡Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!

-Tots!… tots són morts… fins Fra Fabià morint-se va dir-me: ¡si veu Fra Genís que no tingui por de morir-se! no és res! ¡jo em moro molt a gust!…

-Tots morts! tots morts!…

-Tots, fill meu! tots! ¡Allà al convent sols han restats els vells! El germà vaquer, el germà porter, els gats i les vaques.

-Preguem pels morts!

-Preguem!…

I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat.

Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Genís i tot seguit ho digué al capità Bernat que era un lliurepensador que sempre mirava amb recel i odi Fra Genís perquè era frare.

-El místic ha fugit? Ja el trobaré jo! ¡Quin gust caçar un frare!

El capità tot enquimerat va encaminar-se per l'indret on va veure que s'allunyava Fra Genís. Aquell home donat a la perversitat i a la rancúnia per tot allò que era religiós, es tragué el seu revòlver i a poc a poc mirant pels llocs més enfosquits, anà seguint la boscúria desitjós d'escarmentar aquell pobre innocent que no havia fet altre mal que no pensar i sentir com aquell capità que vivia sense cap afecte a Déu.

Després de caminar una bella estona, es trobà en una bardissa espessa, i tot cercant-ne l'eixida va semblar-li sentir confosament uns enraonaments. El capità flestomador va restar quiet, escoltant una galan estona. Sí! ¡allà prop algú enraonava! En tots temps un parlar en mig de la boscúria solitària, al cor de la nit, és tot esclat de misteri; però en temps de guerra, és tot un niu, tot un tresor d'espionatge que cal sorpendre amb tota la seva valor per a treure'n, potser, una victòria esclatant. El capità, temerós de fer remor no gosava respirar. Lentament avançava ara un peu, ara l'altre, i s'alzinava tan com podia per veure, entre les bardisses, els que parlaven, alternant les veus i sempre en el mateix to.

Bon punt fou més a prop, va mirar entre les branques de la bardissa i restà sobtat en veure Fra Genís i un soldat enemic tan a prop l'un de l'altre. Tot d'una amartellà la seva arma i va dubtar un moment. De primer, volia matar el soldat enemic i després fer presoner Fra Genís; després, pensà, millor fóra matar Fra Genís i fer l'enemic presoner per a fer-lo garlar al seu gust; més tard, va creure que fóra millor treure tot el profit del seu espionatge nocturn i escoltar una bella estona, fins que finís la conversa. Un cop descoberts tots els detalls útils a l'estratègia eixir de sobte i encarar-los l'arma! El capità descregut, satisfet de la seva decisió, restà agotnat, desficiós i sentint una joia plena de malícia.

La devoció dels frares creixia a cada nom i les veus eren més fortes.

-Un Pare-Nostre per fra Valentí, i que Déu el tingui a la glòria!

I l'oració naixia diàfana en els llavis plens de devoció.

-Un Pare-Nostre per l'ànima de fra Claudi!

I el Pare-Nostre brollava més clar encara.

-Un Pare-Nostre per fra Narcís.

Llavors les veus van créixer i arribaren amb claredat fins a les oïdes del capità ferotge.

-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la mà que empunyava l'arma. El canó restà apuntant el sòl encatifat d'escarrotxa i pinassa.

El capità va avergonyir-se!… I si els arriba a matar mentre pregaven! Sense lluita! ¡Quina covardia! ¡fóra com matar una dona mentre dóna el pit, o una criatura mentre juga!… Aquell home, corprès d'una emoció nova per a ell, va romandre indecís, se li apagà el foc de la rancúnia i el coratge bèl·lic; i enlairat per una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.

I tant va voler sentir de prop les oracions, que féu una remor lleu que els dos soldats van sentir.

Sobtadament l'oració finí; els frares emmudiren tremolosos.

-Pare Prior! he sentit un soroll!…

-Jo també!

Llavors el capità, sense saber per què, va tenir por, una gran temença d'ésser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li semblava superior als seus ideals de guerrer.

-Fra Genís, vés-te'n! ¡Fem una imprudència! ¡Ningú que ens vegi no creurà que som aquí oblidants de les nostres nacions!

-El dia en què tot el món pregui de cor no hi haurà nacions! ¡La bondat cristiana esborrarà les fronteres!

-I si us trobo en un combat?

-Mata'm! és la teva obligació! Vés! ¡Sies un bon soldat! tan bo com eres frare!

-Pare Prior! doneu-me la benedicció!

El frare Genís va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va senyar-se amb una devoció fervent. Després, convingueren de no girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres misterioses.

Al capità tremolós, li va caure l'arma a terra! i provà en la foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va sentir caure el seus pecats dins la seva consciència i després, el terratrèmol dels penediments plens d'ufana atuïdora, i va exclamar exhaurit:

-Qui sap si em confessés amb fra Genís!

I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes, sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!

(Blanes)