FLAMA QUE VETLLA.

I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena de burinot infernal i inexorable!

En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents que s'anaven amuntegant espantosament.

Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia. Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós; era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.

-Elena, o Elena!

-Jani, ets viu!- i ella plorà llarga estona; ell, dret, mirava a terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.

-No plorus!… Pubrota!… Aquesta nit vénen reforços i tot acabat! L'enemic és pels cims i vol aquest poble perquè té el camí ral. ¡El tindrà pas !

-Jani; só fet una prometença… ¡No diguis que no! No facis posat agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la llaga fonda perquè et salvi de la mort. Mira'l, veus, és fet de cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'església; et fa por venir fins allí?

-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au, anem-hi!

¡I entre les runes i les flames, la misèria i la desolació, avançaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal damunt el camp sembrat per la mort!

La porta de l'església abandonada va grinyolar llastimosament. En Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca del temple. Immòbils, restaren una estona davant d'aquella solitud. Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avançar i En Jani la seguí d'esma.

Lentament, allà on no hi veien res van albirar els altars, els Sants, les llànties apagades, les sacres polsoses, el canalobres rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a ésser adorat, enyorívol de les oracions i sospirs dels feligresos. Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custòdia; Sant Miquel l'espasa; Sant Sebastià les sagetes torturadores; En Jani restà mirant-lo fit a fit i pensava -¡Aquest que està lligat devia ésser un espia!- i no es donà compte que l'Elena se'l mirava enrogida en veure l'altar del Roser on havia promès que es casarien quan finís la guerra.

L'Elena trobà la pica d'aigua beneïda. Els seus dits van posar-s'hi lleugers com un ocell que hi anés a beure; i aquella aigua freda i silenciosa i endormiscada tremolà de joia, i la imatge del Sant que s'hi emmirallava s'esborrà sobtadament.

-Té, senya't!… -En Jani allargà els dits foscos de pólvora i restà embadalit. -Apa, senya't… Què mires?… Que no en saps?

-No- respongué, mirant-se els dits mullats.

L'Elena, compungida per la dolor sospirà sota la caputxa blanca. -No saps senyar-te? ¡Déu del cel!- i agafant-lo per una mà se n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat més fornit del poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amagà rera d'una viga corcada i polsosa.

En Jani es deixà dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota consirosa. -Veus! Aquest és el Sant Crist. Fa miracles! veus? ¡té la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi féu així irat, i morí de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company, digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dirà als teus companys d'idees. ¡Pregarem, que es molt bonic pregar!… Veus? fins sembla que ja ens escolti!… Quin posat té de bo!… mira'l Jani! ¿Oi que es retira al teu pare?

En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada, movia el cap afirmativament, i de sobte caigué agenollat. Aquell guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia, féu un sanglot d'infant que ressonà en la fosca. ¡Era la primera oració que en tota la seva vida deia de tot cor!

Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta corcada i descolorida. ¡El guerrer tornava a ésser de Déu!

L'Elena resplendent de joia senyà tres voltes En Jani com si fos el seu germanet petit.

-vés dient: pel senyal de la Santa Creu…

En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins que tot sol féu amb sa mà dreta estesa i rígida una creu en el front sagnós de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa d'emoció i l'altra en son pit sanglotant d'alegria… i en la paret del temple es projectà una mà gegantina que, amb els dits oberts féu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.

Sonà un clarí llunyà. En Jani esfereït esbatanà els ulls com un orat i romangué sotjant en actitud marcial.

-Elena! has sentit? Em criden! Adéu! Fins després!

-Senya't… Senya't a cada combat!…

En Jani agafà el fusell, féu una salutació militar al Sant Crist i sortí entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu. ¡Tornava a ésser la fera!

En Jani va ésser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot seguit una bala brunzent esmicolà la campana que féu un toc llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la vall, com un clam de misericòrdia exhalat en l'agonia! Després, vingué tot un infern de bales contra l'església que havia passat una munió de segles per les generacions que la miraven com una relíquia.

Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!

I vingué la nit i amb la nit la pau.

I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia abonyegada que brandava espargint un fum blau.

Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de vermell.

La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules, aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït, cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!… Sua!… És viu!… És ferit!…

Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri, esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un, consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà.

El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca. El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!

No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri segueix cremant amb més resplendor.

A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a les runes i tremolosa crida:

-Elena!… Elena!… Sóc En Jani!… ¡Elena!… Deu ésser morta!…

Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. És En Jani que plora i prega bo i cercant la seva Elena.

-Déu!… deu-me l'Elena!… ¡Morta o viva deixeu-me-la veure!…

I torna a cridar-la amb una veu més forta i sobtadament se sent un remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix l'Elena que romangué amagada tot el combat pregant entre sospirs i llàgrimes!

-Jani! sóc viva !…

-Jo també Elena!…

-Mira el ciri com crema… Agenolla't Senya't!… Prega! Prega força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas?- li deia l'Elena sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat estava embadalit i no li responia.

-Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat! Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no estàs content?

-Massa!

-Que no li estàs agraït a Déu?

-Molt.

-Doncs senya't! Què fas? ¿Que no te'n recordes?

-No! només em recordo que diu «dels nostres enemics».

-Doncs què et passa? Què tens tan parat? Jani meu, que no m'estimes?

-Calla!

I aquell homenàs tot d'una mirà el Sant Crist amb uns ulls plens de dolçor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingué desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.

-Què tens, Jani? què tens? ¡que em fas patir!

En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragué un ganivet de la motxilla i amb moviment ràpid es tallà un orella apretant les dents i arrugant la faç contreta per la dolor i fent un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurança dolça.

-Teniu, Déu!… Jo no sé pregar…- exclamà amb els ulls guspejants d'agraïment.

-Què fas, Jani!…- va exclamar l'Elena astorada.

-Calla! És ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va somriure fent una moxaina a la seva promesa. -¡Ara, estic content!

L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.

Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud heroica d'aquell home fornit i valent i encès de joia i amb el cor regalimant d'agraïment i alegria.

-¡Anem, Jani, que et posaré quelcom a la ferida que et sagna!- i l'agafà pel braç, i van anar-se'n tot cantant:

Quan jo era petitet la meva mare m'estimava, me'n donava algun oet i alguna ametlla ensucrada, i ara que em som fet grandet me'n fa anar a la batalla i a la batalla del rei que els que hi van no en tornen gaires; trist de mi jo en som tornat amb vint-i-una punyalades. El cavall en porta nou, trist de mi en porto les altres; ai mare feu-me fê el llit en a la cambra més alta; poseu-me els llençols nets que no els embrutaré gaire; jo em moriré aquesta nit i el cavall a punta d'alba.

I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts, l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna melangia!

(Aquesta cançó i la de la història de l'Esparver son recollides a Massanet de Cabrenys. Nota de l'autor).