Acte tercer
Reading edition
Decoració del primer acte.
Escena primera
Doctor y Mariano
Doctor. No s’alarmi home, no s’alarmi.
Mariano. Oh! no s’alarmi! Com ho diu vosté…! Jo ’l que veig que te ’ls mundos arreglats y á punt de carregar; y ja pot contar que no deixará pas á la meva cusineta…!
Doctor. Veurá. Lo tren no surt fins d’aquí á dos horas y ab dos horas s’han guanyat moltas batallas. Procuri que no sospiti lo qu’ existeix entre vosté y Africa. Jo tinch un plan en el cual hi penso fe entrá la seva eterna monomanía: la pór d’está malalt. Y ademés, aprofitarém la circunstancia d’haverme comprat per vint y cinch mil duros aquell casulot que no val rés.
Mariano. Ja sé’l cas, per cert molt graciós.
Doctor. Veyam, ara ‘n Julio qu’ es á dins á parlar ab ell, m’ enterará de l’efecte que li haurá fet l’impossibilitat d’anular la venta. Jo, com vosté compendrá, no penso aprofitarme d’aquest lápsus, pero, si, que ‘n faré un’ altra arma que m’ajudi á cumplir lo que li he promés, aixó es, fer tot lo possible perque no ’s realisi aquest viatje y logrin vosté y Africa lo que tant anhelan. Jo no olvido, Mariano, lo gran carinyo que ’s tenian la mare de vosté y la meva germana; y, ademés, veig l’absurdo d’un casament entre Africa y lo seu tío. Aquí tením ’n Julio.
(Julio primer terme esquerra ab lo bras encabestrillat.)
Escena II
Mateixos, Julio, luego Sr. Pólit y Nen
Doctor. ¿Qué tal?
Julio. L’he deixat acabant d’arreglarse per anarsen.
Doctor. Y com está?
Julio. Desesperát! Per últim, m’ha donat aquest escrit de compromís entre ell y Don Ramón pera ferli pagar la mitat, cas de no lograr rés de vosté á qui vol veure abans d’anarsen.
Doctor. Bueno, bueno, ja veurém.
Mariano. Y donchs ¿qué te en lo bras?
Julio. Resultats de la funció d’ahir. Y aixó que, quan vaig arrivarhi ja feyan la pessa; vet-aquí lo que hi vaig arreplegar: lo bras desconjuntat, y ’l que D. Lluis se m’assentés sobre ’l sombrero al darli la noticia de que la finca de vosté havía quedat per ell.
Doctor. Veig que casi tothom va rebrer. Ara tinch d’aná á ca ‘n Carreras que no se quants n’hi ha de copejats… y luego á casa D. Ignaci qu’ está plé de blaus, y fins l’Hortensia que per poch li treuhen un ull.
Mariano. Lo carácter de D. Ramón va tenir la culpa de tot. Ja estava acabat, quan, perque lo senyor Pólit va dirli flacmasó, va agafarlo, ni sé com, y lo va tirar pel balcó abaix del pati tornantse á armar la marimorena.
Doctor. ¡Qué bárbaro!
Mariano. Va quedar ab lo cap obert y ’l peu dislocat. (Sr. Pólit y lo nen foro. Van ab lo cap embolicat y lo Sr. Pólit coxeija.)
Sr. Pólit. Deu los guart.
Mariano. Aquí ’l tením. Deu lo guart senyor Pólit.
Sr. Pólit. Ja’m farán lo favor de deixarme seurer.
Mariano. Segui, segui. (Sentantse y veyent los mundos.)
Sr. Pólit. Ola! qu’ estém de viatje!
Mariano. Si… ’l tío…
Sr. Pólit. Oh! cá! No pot ser pas! (Avisaré á D. Ignaci.) ¿Que no saben los desperfectes causats ahir á la nit? Lo qu’ es D. Ignaci vol que se li paguin tot los danys y perjudicis y jo també. Los causants ja se sab quins son. La causa material va ser D. Ramón, pero la moral, don Lluis en la persona de la nevodeta.
Mariano. Be, home, tot s’arreglará.
Sr. Pólit. Vaya si ha d’arreglarse…! Lo qu’ es jo no crech pas fer res de bo may més.
Doctor. No tinga pó… aixó es lo cop.
Sr. Pólit. Es clar qu’ es lo cop… si no ’m diu res més de nou…
Doctor. Vuy dirli que no hi ha cuidado; que no haventhi fractura…
Sr. Pólit. (A Mariano.) ¿Qué vol dir no haventhi factura?
Mariano. No tenint res trencat.
Sr. Pólit. Ay, no sé. Lo que sí, qu’ encara no me’n vaig adonar, ja ’m vaig veure á baix del pati, pegant tal patacada sobre las rajolas, que ’m pensava ben be que m’havía reventat.
Julio. ¡Que bruto!
Sr. Pólit. Qui? jo?
Julio. No, home, ell.
Sr. Pólit. Ah! pero no me la portarán al molí.
Mariano. Y’l noy també va rebrer?
Sr. Pólit. Vosté dirá! Me ‘l van mitj matá á trepitjadas. (Lo nen plora) No ploris, maco, no ploris, que ’l pare ja t’estima! Jo, que may li havia posat la má á sobre! y tot just lo día que debuta ab una surra qu’ encara ’m fan mal los dits, li passa aquesta desgracia. (Torna á plorar.) Calla, hermosura, calla; ja no ’t tornará á pegar may mes ’l pare.
Doctor. Es terrible D. Ramón!
Sr. Pólit. Lo piano lo va mitj esbotsar d’un cop de peu. Y l’orga! ¡malaguanyada! Despues de tirarme á mí á baix del pati, hi va tirar l’orga que, sort que la vaig veure baixá, del contrari ’m deixa fet una neula.
Mariano. Be… y que vol veure al tío?
Sr. Pólit. No… ja se qu’ es mal’ hora. Jo he vingut á mirar si per casualitat se n’haurian endut equivocadament un paraygua meu de ca ’l senyor Más.
Mariano. Ah… no…
Sr. Pólit. No ’m faltaría res mes sino que despues del descalabro, encara hagués perdut lo parayguas! De manera, que no saben qui l’haja pogut arreplegar?
Mariano. Ja dich…
Sr. Pólit. En fí… aniré de casa en casa. (Aixecantse.) Ay… ay… ay!… Ja ‘ls dich que vaig treure ’l bé al aná á n’ aquella ditxosa festa.
Julio. Miris jo…
Sr. Pólit. També? Vaja, ’s veu que hi va haver atxa per tothom. Vamos, que ho passin bé.
Mariano. A la vista.
Sr. Pólit. (Avisaré á D. Ignaci que ’ns fuig l’aucell.) Tots dos aném plens d’engüent de contracás. Vamos, passa, Antonet.
Doctor. Y cuidis.
Sr. Pólit. Be ho haurém de fer. (Vanse.)
Escena III
Mateixos, menos Sr. Pólit y Nen
Doctor. Pobre home!
Julio. Ab lo permís de vostés també me’n aniré. Donchs quedém en que la venta queda nula?
Doctor. ¿Qué vol ferhi? D. Lluis es amich, sols que no convé qu’ ell ho sápiga.
Julio. Ja, ja… Donchs hasta luego.
Doctor. No s’hi cansi. (Vase foro dreta.)
Mariano. Passio bé.
Doctor. Y jo vaig á acabá la visita. Dintre poch ’m tornaré á deixá caurer aquí pera comensar la nostra medicació.
Mariano. Senyor Salvat, li deuré mes que la vida.
Doctor. Sobre tot qu’ ell no puga traslluir rés. Hasta luego.
Mariano. Perdi cuidado. (Vase Doctor foro dreta.)
Escena IV
Mariano, luego D. Lluis
Mariano. Voldrá Deu que tot surti be y que puga veurem duenyo de la que ho es de la meva vida? (D. Lluis segón terme esquerra.)
D. Lluis. Mariano.
Mariano. Ell!
D. Lluis. Escolta. Te, ves á la Agencia y portam dos bitllets pera París per l exprés d’avuy.
Mariano. Pera París? (espantat.) (¡Ay pobre de mí!)
D. Lluis. Y de pas avisa al Doctor que l’haig de veurer desseguida.
Mariano. (Si se l’endú estém perduts!) Y ahont lo trobo jo ara al Doctor?
D. Lluis. A ca ‘n Carreras, y si ja n’ es fora, que no ho crech, á casa D. Ignaci. Vés.
Mariano. (Oh! á n’ ella no se l’endú, encara qu’ hagi de calar foch á Barcelona!) (_vase foro dreta al acte que entra ’n Pere ab una safata y servey de café (foro esquerra) que coloca sobre la taula.)
Escena V
Mateixos, Pere, luego Africa, després Pere
D. Lluis. Y ’l cotxe?
Pere. Ja está avisat. Quan siga l’hora será aqui.
D. Lluis. Ja ’m pots portá ’l gabán, la gorra de viatje, y la cartera.
Pere. Está molt be.
D. Lluis. Avisa á la senyoreta que tenim lo café servit.
Pere. Ara ve.
D. Lluis. Y si ve ’l Doctor, que passi. (Africa segon terme esquerra. Pere torna á sortir foro idem.)
Africa. Bonas tardes, tio.
D. Lluis. Vina, seu… ¿Com te trovas?
Africa. Jo, be. Y, ¿’n Mariano?
D. Lluis. Deixal está á ’n Mariano. ¿Qué n’has de fer de ’n Mariano?
Africa. Ah, rés, rés. (Entra Pere ab los objectes demanats que posa sobre l’equipatje y ’s queda dret com pera servir á taula.)
D. Lluis. ¿No estich jo aqui pera tot lo que vulgas?
Africa. Ay, tio!… no’m vinga ab tantas retóricas!
D. Lluis. (Qu’ es graciosa!) ¿No’t fa pas mal rés?
Africa. No, home.
D. Lluis. Quants terrossos hi vols?
Africa. Tres.
D. Lluis. ¿Qué fas aqui com un estaquirót? (á Pere.)
Pere. Oh!…
D. Lluis. Largo! (vase Pere foro esquerra.) Ni me’n havia adonat!… No ho sè com no ho coneixen que fan nosa!…
Africa. (Pérdoneulo!)
D. Lluis. M’ sembla que ab lo d’ahir va quedá ben desfet ’l compromis ab aquesta gent…
Africa. Ah! si jo ho hagués sospitat lo que havia de succehir, á pesar dels meus desitjos no m’hauria prestat á ’l que vaig fer.
D. Lluis. Com ’n Ramon es d’aquella manera… s’hagués concretat al cant.
Africa. Un piano tan bo, del modo que’l va posar…
D. Lluis. A mi per poch m’estabella ’l cap ab l’aranya quan la va fer caurer ab ’l cop de cadira.
Africa. Be, ja está fet…
D. Lluis. Mira… d’aqui un moment surtirém per un llarch viatje: Un viatje de dos ó tres anys.
Africa. ¡Qué diu ara!
D. Lluis. La Brijida ja ha arreglat los mundos. Los veus? Tota la teva roba ja es en ’l de sóta.
Africa. (Ay, pobres de nosaltres!)
D. Lluis. Que no t’agradará veurer la Fransa… la Italia…?
Africa. Ay, no, no!… Hi ha massa xoques.
D. Lluis. Donchs mira… ara ’ns vindrá á buscá ’l cotxe.
Africa. Que se’n torni.
D. Lluis. Qué dius ara! ¿Ab lo tio no vols anar?
Africa. A viatje, no.
D. Lluis. ¿Que no m’estimas?
Africa. Si, pero ja estich be aqui. (D. Ramon foro dreta.)
Escena VI
Mateixos, D. Ramon
D. Ramon. ¿Ja disputém?
Africa. Ajudim, D. Ramon.
D. Ramon. Qué tenim de nou?
Africa. Lo tio que vol avuy mateix… ara… sortim per un viatje de dos ó tres anys.
D. Ramon. ¿Que vols aná al Polo?
D. Lluis. Vuy aná allá hont me sembli.
D. Ramon. Donchs veshi sol y deixala la criatura. Vés, ves Africa á dins, que ton oncle y jo hem de parlar.
D. Lluis. Vés, pero preparat.
D. Ramon. Tú ets ’l que t’has de preparar. No t’escauhen ja ’ls perdalets. Ves, ves, noya.
Africa. Hasta luego. No t’enfadis per xó, eh, tio?
D. Lluis. Ves, ves. (vase Africa segon terme esquerra.)
Escena VII
D. Ramon y D. Lluis
D. Lluis. Be… ¿Qué hi ha de nou? Jo també t’havia de veure á tú.
D. Ramon. T’ vinch á avisar que t’espavilis.
D. Lluis. Jo?… per qué?
D. Ramon. Perque tenim una causa criminal á sobre. He sapigut que D. Ignaci está fent passos pera donarnos un disgust sério… encara que ‘l qu’ es jo, si tracta de perjudicarme, ’l revento!
D. Lluis. ¿Véus, veus ’l teu genit á quin punt ’ns porta?
D. Ramon. A mes, m’ha enviat aquest compte… vés, repássatel.
D. Lluis. ¿Que jo me’l repassi?
D. Ramon. Es lo desperfecte causat á casa seva que puja vuyt mil y pico de rals.
D. Lluis. Que jo ’l pagui?
D. Ramon. Jo crech que vaig trevallar pel teu compte…
D. Lluis. May de la vida! Vuyt mil rals!
D. Ramon. Veslo á trovar… potsé ’t rebaixará alguna cosa.
D. Lluis. ¿Jo?
D. Ramon. Es dir que, después de ferte ’l favor, haig de carregá ab els gastos?
D. Lluis. ¿Que vaig dirtho jo qu’ esbotsessis ’l piano ni tiressis l’orga al pati?
D. Ramon. Ja veurás… va venir rodat aixis. Tú volías aná á América sense passar temporals, y, amigo, aixó no pot ser.
D. Lluis. En fi… veurém com s’arregla.
D. Ramon. Y si… enrahoneuso. Veus? l’aranya la trovo cara. Hi posa vint duros y per mi no valía ni quatre pessetas.
D. Lluis. ¡Ditxosa aranya!
D. Ramon. Ja ho vaig veure que’t va arreplegá á sota.
D. Lluis. Es que semblavas un mal esperit!
D. Ramon. No, ja ’n vaig repartir de mormas! Dirme flac-masó aquell saldo de sagristá! No va trovar mal flacmasó!…
D. Lluis. Pero home… ¡tirarlo de l’alsada d’un primer pis!…
D. Ramon. Pitxor que ’m pensava que aquell balcó donava al pou…
D. Lluis. Fins la pobre Hortensia que per poch pert un ull…
D. Ramon. Ja n’hi quedava un’ altre. Pero tú ¿qué m’has de dir? Cuita qu’ avuy tinch molta feyna al billar.
D. Lluis. Qu’ haurás de donar dotze mil cinch cents duros al Dr. Salvat.
D. Ramon. Qué? No, home, no! Qui va comprar la casa va ser l’altre; aquell tipo que ja ’l buscava també á l’hora de repartí ’ls premis, pero se’m va fondrer.
D. Lluis. Es que hi ha un mal entés. Aquell jove, ’n Julio, es dependent del Sr. Granell, y com ’n Pere ’s va descuidar de durli aquella contra ordre…
D. Ramon. També la comprava per nosaltres? ¡No t’ ennirás al Infern! Podía anar pujant jo!… Y ara pretens que jo t’ajudi á portá ’l cove? Vaja, treutho del cap!
D. Lluis. Veus? Totas aquestas cosas ’m trasbalsan, y me ’n haig d’anar. Ho conech… Jo cauria malalt. Tú per un cantó, D. Ignaci per l’altre… después, aquesta oposició al meu matrimoni!…
D. Ramon. (Ara, ara vé lo difícil!) No t’haguessis tornat ximple volente casá ab aquest albát.
D. Lluis. Ab aixó no’m convenserás.
D. Ramon. (Probaré espantantlo.) Oh! y ab aixó tindrás un altre conflicte.
D. Lluis. Conflicte?
D. Ramon. (¡Vola vá!) Per de prompte, ja sé que ’n Carlos ’t vol vení á desafiar.
D. Lluis. No’m faltava res més…!
D. Ramon. Y ja sabs la seva arma.
D. Lluis. Si… ja me’n recordo… ’l sabatót.
D. Ramon. Veig que tens memoria.
D. Lluis. Sort que no hi deu haver perill de morir…
D. Ramon. Pero n’hi ha de que ’t posi un nás com una pera d’hivern.
D. Lluis. Calla! que m’ horroritzas! Pero no li daré temps; quan ’m busqui, jo ja seré fora d’Espanya.
D. Ramon. No pas ab la noya.
D. Lluis. Soch lo seu tío y tutor.
D. Ramon. A mí son pare me la va recomanar. Vesten si vols, sol, que ja quedém aquí la Bríjida y jo pera cuidarla y vijilarla.
D. Lluis. Jo no la deixo.
D. Ramon. Avisaré á ’n Carlos del teu intent de fuga y ’l tens aquí d’aquí deu minuts.
D. Lluis. Es dir que vols qu’ aquest xicot ’m cambihi la fisonomía?
D. Ramon. Lo que vuy es que deixis tranquila á la noya.
D. Lluis. ’Ns estimém.
D. Ramon. Ay, tros de ruch!
D. Lluis. M’ consta.
D. Ramon. Las sabatas de ’n Carlos s’encarregarán de treuret aquestas sébas.
D. Lluis. Donchs sabrá que en lo complot també hi entravas tú y serém dos los desafiats.
D. Ramon. A mí? Ell desafiarme á mí? Prou anava á casa seva y li aixafava ’l cap contra l’orga.
D. Lluis. Y son pare dius que també m’amenassa ab una causa criminal?
D. Ramon. Qu’ hasta pots aná á presiri.
D. Lluis. A presiri? Vols dir ser presidari?
D. Ramon. Tú dirás…
D. Lluis. Oh! y dius: pots anar. No sé perque no has de dir: podém anar.
D. Ramon. Ab mí ja s’hi mirará una mica.
D. Lluis. No sé per qué.
D. Ramon. Si home… aixís com tú tens la caboria de casarte ab aquest be-bé, ell la té de ser obrer de Sta. María y jo sé un antecedent de la seva vida, que si ’l dich, l’inutiliso per xó y tot lo demés.
D. Lluis. Home, si ’m volguessis be, aquest resguart lo podrías ben utilisar pera tots dos.
D. Ramon. Deixa la noya tranquila y ho tens concedit.
D. Lluis. Á n’aquest preu, no.
D. Ramon. Donchs no!
D. Lluis. Está be. Jo miraré de salvarme tot sol de tot. Tú fes lo que vulgas, que jo faré lo mateix. Ja comenso á estar cremat…! Adiós!
(Vase primer terme esquerra.)
D. Ramon. Escolta…
Escena VIII
Don Ramon, luego Doctor
D. Ramon. Malo! No farém pas res. ’S veu que la xifladura l’ha cambiat de modo de ser. Hasta ’l veig valent. (Doctor foro dreta.)
Doctor. No ha pas sortit?
D. Ramon. No. Ara s’ha ficat á dins deixantme ab la paraula á la boca. M’ho miro molt mal amanit.
Doctor. Vol dir? ’N Mariano m’acaba de fer saber que ’m vol veurer.
D. Ramon. Tracta de fugirnos al extranger.
Doctor. Si, ja sé.
D. Ramon. Y com es lo seu tío y tutor… Jo, per espantarlo hasta li he clavat la bola de que ’n Carlos lo vindrá á desafiar á cops de sabatót.
Doctor. Ja veurá, ja veurá. ¿Qué ’l tornaré á veure jo á vosté avuy?
D. Ramon. Será tart. Tinch un desafío á la carambola ab lo fill de D. Ignaci.
Doctor. Donchs convindría que per avuy ho deixès correr.
D. Ramon. Sent pel be de la noya… Ja sé que s’enfadará.
Doctor. Dónguili un pretest qualsevol.
D. Ramon. Que tantas satisfaccións…! Li diré que tinch feyna precisa. Miris, ara vaig á casa á pendre alguna cosa per aquest dimoni d’estómach, y li enviaré una esquela dientli que no m’esperi.
Doctor. Encare aquest estómach!… Créguim, deixis d’alcohol al dematí. Xocolate, xocolate y aygua fresca.
D. Ramon. Casi me’n dará entenent.
Doctor. ¿Vol que li donga jo mateix ’l recado á ’n Carlos?… Ara vaig á casa seva.
D. Ramon. M’estalviará feyna.
Doctor. Calli, qu’ ara ve D. Lluis.
D. Ramon. Donchs ’l deixo sol ab ell.
Doctor. Sí, que ’l comensaré á torejar.
D. Ramon. Just! y clávili l’espasa fins al puny. Ja te bon clatell.
Doctor. Si… cuiti.
D. Ramon. Hasta luego.
Doctor. Passiobé. (Veyam com anirá aixó… no ’ns precipitém que no ho espatllessim tot.)
(D. Lluis, segón terme esquerra, trajo carrer.)
Escena IX
Doctor, D. Lluis y luego Mariano
D. Lluis. Ola, Doctor. Miris, ara me’n anava á casa ’l procurador. Estich molt disgustat, molt. Ha vist ’n Mariano?
Doctor. Si… á ca ’n Carreras. M’ha dit que vosté ’m volía veure. Y donchs, qué té…? qué té?
D. Lluis. Calli, home, calli! Oh… jo cauré malalt. Ja ho estich. Aquell dimoni de ’n Ramón ab l’escándol d’ahir, m’ha posat en un compromís ab D. Ignaci que no sé pas com ne sortiré. Sort que penso posá aviat terra entremitj. Luego aquesta oposició sistemática ab que ’m casi ab la meva hermosa nevoda, quan… francament, está enamorada de mí ab deliri. Y ara per anyadidura, m’ha sortit de trascantó un desafio á cops de sabatót… En fi… demani!
Doctor. A cops de sabatot?
D. Lluis. Sí senyor. Hi ha desafíos á cops de sabatót.
Doctor. Ja ho sé ja… y de resultats terribles.
D. Lluis. Terribles…? (qué tal!) No… cá! Avuy mateix agafo ’l tren y cap al extranger falta gent.
Doctor. ¿Que’s vol suicidar?
D. Lluis. Calli, que m’horroritsa!
Doctor. Ab la excitació que té, desisteixi de tota idea de viatje.
D. Lluis. Esta be… ho faré. (Pero y ’l sabatót? com me lliuro del sabatot? Ja sé… li escriure á ’n Carlos que ’s deixi veurer._) (Mariano foro dreta.)
Mariano. Aqui te’ls bitllets.
D. Lluis. No m’amohinis tú y ’ls bitllets. Ja no marxém. Ves desseguida á veure si volen tornarte ’ls quartos. Esperat, que t’arrivarás de passada á casa D. Ignaci. Dispensi, Doctor. (Escriu)
Doctor. Fassi, fassi. (á Mariano.) La malaltia segueix be…
Mariano. De debó?
Doctor. Calli.
D. Lluis. “Carlos… ’m convé veurel desseguida. Urgeix molt. Passi per la porta del jardí. Lluis.” (Jo lograré convencerl.) (á Mariano.) Té, pórtala desseguida, pero abans avisa á Africa que ja no ’ns ananém y que desseguit torno. ¿Aném, Doctor?
Doctor. Vamos. (Vanse foro dreta.)
Escena X
Mariano y luégo Pere
Mariano. (Toca ’l timbre.) Ni al mitj del temporal mes horrible havía tingut l’angunia d’ara. Deu vulga que poguém portar la nau á bon salvament (Pere foro esquerra.) Té… fes portá aixó á casa D. Ignaci que jo m’arrivo á l’Agencia.
Pere. Está bé. (Vase foro dreta. Africa segón terme esquerra.)
Escena XI
Africa y Mariano
Africa. Mariano!
Mariano. Africa méva!
Africa. Ja sabs que ’l tío vol que marxém?
Mariano. Ja ha desistit… no temis.
Africa. De veras?
Mariano. Y ’l Doctor m’ha promés lograr coronar l’edifici de la nostra ditxa.
Africa. Creus que ho logrará?
Mariano. Jo be hi tinch complerta confiansa.
Africa. Y ja has vist á ’n Carlos?
Mariano. Aquest dematí. Ja l’he enterat de tot. M’ha dit que ’t fes completament felissa, que, per la seva part, quedavas ben libre, majorment haventlo amenassat son pare de desheredarlo si tornava á dirijirte la paraula.
Africa. Pobre Carlos!
Mariano. No tingas pó que l’hagin d’enviá á fora. Mira, m’ha convidat á presenciá un desafío al billar que te aquesta tarde ab D. Ramón.
Africa. Millor. (Pere foro dreta.)
Escena XII
Mateixos, Pere, luego Hortensia
Pere. Una senyora pregunta per vosté, senyoreta.
Africa. Que passi (vase Pere.) Deu ser la modista.
Mariano. Y jo ’t deixo.
Africa. No ’t moguis… no… es cuestió de mostras.
Mariano. Haig de torná á l’Agencia á veure si m’admeten los bitllets.
Africa. Com vulgas.
Mariano. Passaré pel jardí. Adiós timó de la nau de la meva vida.
Africa. Adeu y no tardis.
Mariano. No tardaré.
(Vase primer terme dreta. Foro dreta Hortensia tapada ab un espés manto y un ull tapat, s’adelanta fins estar frente d’Africa. Vesteix de negre.)
Africa. (Qui deu ser aquest fantasma?)
Hortensia. (descubrintse.) ’M coneix?
Africa. Hortensia!
Hortensia. No soch Hortensia. Mirim be, Africa! ¿No descubreix en mi la sombra d’Isabel de Segura al veurers arrancada dels brassos de Diego de Marcilla? No veu en mi á Safo, abandonada per Faon? ¿A Cleopatra, despues de la batalla d’Accio?
Africa. Ara vegi…
Hortensia. Vosté está molt tranquila… Jo ’m pensava trovarla desesperada com jo, per haver perdut l’amor del meu germá Carlos; jo venia, si no tingués molta feyna, perque anessim á derramar mars de llágrimas sobre las tombas dels nostres perduts amors.
Africa. Ay, no, no! Hi haurá d’anar sola. No tinch ganas de plorar.
Hortensia. Que no te ganas de plorar? Ah… no! Aquesta calma es fingida. Vosté prepara algun cop terrible! Oh. Africa! Africa! Y quan infelissas hem sigut!…
Africa. (Y tan infelis com ets!)
Hortensia. Tan joves y ja tan desgraciadas!…
Africa. Miris. A vosté la poesía la trastorna. Jo estich del tot tranquila. Si te feyna, fássila, y no ’m vinga ab prédicas.
Hortensia. Es á dir, que no sent haver perdut l’amor de ’n Carlos?
Africa. Si he perdut ’l de ’n Carlos, he guanyat ’l de ’n Mariano que me l’estimo molt mes.
Hortensia. Qué!… ¿Qu’ ha dit? ’N Mariano! Ah… no!… Aixó es un somni horrible!
Africa. Jo crech que vosté, en tot ’l dia, no fa rés mes que somiar.
Hortensia. Y no sab, insensata, qu’ aquest Mariano, es l’amor!… l’amor de la meva vida?
Africa. Miris… fássim ’l favor d’anarsen.
Hortensia. Jesus!
Africa. Vajissen que á San Boy ja deuhen está ab ánsia.
Hortensia. Adalgisa! (Africa toca’l timbre. Surt Pere.)
Africa. Acompanyi á la porta á n’ aquesta senyora. (vase Africa segon terme esquerra.)
Hortensia. ’M venjaré! (vase foro y entra D. Lluis primer terme dreta.)
Escena XIII
D. Lluis, luego Carlos
D. Lluis. (Ara puja ’n Carlos. Veyam si podré lliurarme del sabatót.) (Carlos porta primer terme dreta.)
Carlos. Que’s pot entrar?
D. Lluis. Oh! vosté, Carlos?… Quant gust en veurel!… Segui, segui…
Carlos. (¿Qué voldrá aquest tipo?)
D. Lluis. (pegantli un cop á la cama.) ¡Ay carat de Carlos!
Carlos. Be, no truquém per xó!
D. Lluis. Vol un cigarro?
Carlos. Si son dels del altre dia, ja’ls hi dono.
D. Lluis. Vegi… probi aquets. (dantli’l caixó.)
Carlos. Los probarém. Aquets ja fan mes bona cara.
D. Lluis. Prengui ’l caixó… ’n tinch molts.
Carlos. Tot lo caixó?… Gracias. (¡Que generós!)
D. Lluis. Donchs, si… en primer lloch lo motiu d’haverlo enviat á buscar ha sigut pera donarli una satisfacció y dirli que vaig sentir molt l’escándol promogut per ’n Ramon á casa de vosté.
Carlos. Massa poch! Jo hauria volgut que ho haguessin romput tot. Aixís pot ser no tornarian á fer bestiesas.
D. Lluis. (No’s presenta mal…)
Carlos. Lo que si, que crech que ’l papá los vol dur al Tribunal á vosté y á D. Ramon.
D. Lluis. Be… ara convé que parlém d’una cosa de mes importancia y es aquest desafio de que m’ha parlat ’n Ramon y que de cap modo pot portarse á cap.
Carlos. Ah!… si… ja m’ho ha dit també ’l Doctor; pero no m’hi avinch.
D. Lluis. Home… pensi que vosté es jove, té ‘l pols ferm, y no voldrá abusar de las ventatjas qu’ aixó li dona. ‘N Ramon mateix m’ha confessat que vosté es una espasa y qu’ ha de sortirne victoriós per necessitat.
Carlos. ¿Aixó li ha dit? Y donchs, ¿qué s’han fet aquellas bravatas de que jo rebria, y que ja podia encomanarme á Deu?
D. Lluis. Qué?
Carlos. Si, senyor, si.
D. Lluis. (Ja ‘s veu. Te empenyo en que aquest xicot ’m fassi mal be.) Be, be, Carlos… vosté desistirá, jo li suplico, y lo qu’ hagi estat, hagi estat.
Carlos. Ah… no… may! Ja li he dit al Doctor. Ara tothom está enterat. Jo he jugat cinquanta duros… fins he fet cambiá las sólas.
D. Lluis. Cambiar las sólas?
Carlos. Pera fer mes efecte.
D. Lluis. Oh, ja, ja…! Y quan vosté juga cinquanta duros, es qu’ anirá molt segur.
Carlos. Y que rebrá!… y de valent! Y tirarè á tapar; y rebrá la gran pallisa devant de tothom.
D. Lluis. Pero, ja sab vosté si jo hi estava conforme á que la gent se’n enterés?
Carlos. ¿Y qui es vosté per impedirho?
D. Lluis. Ah… ningú!… Y tirá á tapar!
Carlos. A tapar!
D. Lluis. Y fer cambiar las sólas!
Carlos. Aixó es tan bo per l’un com per l’altre.
D. Lluis. Desafiar á un home, que si be está ben conservat, li pot ser avi.
Carlos. Donchs, per qué te llengua?
D. Lluis. Ay, pobre de mí!… Si no he dit rés!…
Carlos. Ell… ell ho diu… ’l Senyó Ramon.
D. Lluis. Ell ho diu? (Quin empenyo en comprometrem!) Es dir que no vol desistir?
Carlos. De cap manera. A mes, s’han atravessat cantitats, y jo no faig cap paper ridicul.
D. Lluis. (A la cuenta encara hi ha ximples que jugan á favor meu.) Veurá, veurá, Carlos; tot lo que ’m passa, ja ’m comensa á cansar. Sé que vosté está enfadat perque ha perdut á la noya
Carlos. Jo?
D. Lluis. Donchs, á qué vé aquest empenyo de desafiarme?
Carlos. A vosté?
D. Lluis. Donchs á qui?
Carlos. Á n’ ell!… á D. Ramon.
D. Lluis. Acabáramos!… Aixís es altra cosa… Ha fet bé de cambiar las solas perque m’ha dit que li volia aixafá ’l cap contra l’órga.
Carlos. A mí?
D. Lluis. A vosté. (Que vagi enrahonant.)
Carlos. Vaig á buscarlo y veyam si ’l desafio ara será á bofetadas. ¿Qui es éll per aixafarme ’l cap contra l’orga. Ja ho sentirá á dir! (Al sortir ’s topa ab lo Doctor.)
Escena XIV
Mateixos, Doctor
Doctor. ¿Ahont vá?
Carlos. Al pati del ós!
D. Lluis. Deixil… deixil anar, que ja li dich jo que passan uns enredos…
Doctor. (Probém la gran estocada!) ¿Qué pot ser preten encara casarse ab la noya ’n Carlos?
D. Lluis. No… rés d’aixó. La noya?… Ara ray que ja estich tranquil… Ara ab ella á París.
Doctor. Es que anava á dirli que no ho permetés.
D. Lluis. Y qu’ haig de permetrer!… Un calavera com éll. Y després… la vuy jo, y ella ’m vol á mi… no ha dit clar, pero n’estich convensudissim.
Doctor. No es aixó sols, Africa necessita al seu costat un home d’enteniment, que la cuydi.
D. Lluis. Es clar… Ella es jove.
Doctor. No es aixó tan sols. Lo casarse ab aquesta noya, es ab vosté un deber d’humanitat. Un acte d’abnegació?
D. Lluis. D’abnegació?
Doctor. Jo ja havia notat algo, pero no havia adelantat diagnóstich hasta experimentar certs extrems que fatalment han vingut á confirmarse.
D. Lluis. Que vol dir qu’ está malalta?
Doctor. Ja la salvarém. N’hi responch.
D. Lluis. Ah!…
Doctor. Tenim á la vista el primer periodo d’una tisis galopant tuberculosa (Deu m’ho perdoni.)
D. Lluis. Que diu!
Doctor. Efecte d’haver estat massa temps tancada en lo colegi, ha faltat oxigeno als seus pulmons qu’ avuy ’s trovan poch ó molt lessionats.
D. Lluis. Y es contajiós aixó?
Doctor. Rara vegada.
D. Lluis. (Que vol dir que ho es.)
Doctor. A pesar de tot, tinch la certesa de que ab cinch ó sis anys de cuidado, y dantli de nit y dia, cada deu minuts, lo que jo li receptaré, lograrém una completa curació.
D. Lluis. Ah, si, be, be. (No’m convé pas.)
Doctor. (Hem fet blanco). Ah!… y aném á lo escencial… á lo perqué he vingut. No ha sigut possible convencer á la meva germana d’anular la venta de la finca que casi es d’ella tota, pus jo hi tinch molt petita part.
D. Lluis. No? malo!
Doctor. Pero hi ha una atenuant.
D. Lluis. Veyám!.
Doctor. Dat lo carinyo que ja sab qu’ ella tenía á la mare de ‘n Mariano, y considerant que ’l xicot es pobre, condona l’excés del preu de la venta al fill de la seva amiga á qui vosté ho entregará com á dot lo día qu’ ell prengui estat.
D. Lluis. (Després de pensar). (Sí… aixis carregava ‘l mort á n’ en Mariano, y jo no tindría de treurer los diners…)
Doctor. ¿Qué pensa ara?
D. Lluis. Home… ¡Quina idea!… M’ha acudit de moment.
Doctor. Veyám l’idea.
D. Lluis. Y si’ls casavam?… M’entén?
Doctor. Qui?… Ara no caich… Ah, calli, calli.
D. Lluis. Eh?
Doctor. Vosté es diabólich… Pero, sense estimarse… y sentint Africa per vosté…
D. Lluis. Sí… ja ho veig… Ja s’estimarán después… Jo ’ls parlaré.
Doctor. Y quan ell sápiga la malaltía?
D. Lluis. No se li diu fins que sigan casats. Després… ’n Mariano ’s pinta sol pera cuidar malalts, Jo no; ja ho sab.
Doctor. No ’m sembla del tot mal. Després… aquí tots ab vosté…
D. Lluis. No! Jo me’n aniré. Ara ja no estich exitat. Aquí ja queda la Bríjida que l’ha vista neixer; ’n Ramón que val per dos pares. Luego vosté ja ’m fará ’l favor de tenir á ’n Mariano fins lo día de la boda.
Doctor. Ab molt gust.
D. Lluis. Y jo, ab el esprés d’avuy…
Doctor. Avuy ja?
D. Lluis. Qué vol que li diga? M’ sento una tosseta… luego ja tinch l’equipatje arreglat (No juguém!) (Pere foro dreta).
Escena XIV
Mateixos, Pere, luego Mariano, després África
Pere. Lo cotxe de l’Agencia.
D. Lluis. Veu? Que pujin á carregar, y que deixin ’l mundo de sota. Avisa a l’Africa que surti, y tú esperat á baix arreglat pera venir ab mí á l’estranger. (Vase Pere segón terme esquerra. Torna á sortir y se’n va foro dreta, Mariano foro idem.)
Mariano. No es possible cambiá’ls bitllets.
D. Lluis. Millor. Ja servirán.
Mariano. Es dir que…
Doctor. Calli!
D. Lluis. (A Mariano). Escolta. ¡Pobre xicot! Obehint á causas que no ’t puch declarar en aquest moment, ’m veig precisat á renunciá á mon projectat matrimoni ab Africa, per lo que ’t suplico, y si es precís t’ho ordeno, que sigas tú ’l que ’t cassis ab ella. (Mariano vol parlar). Calla, ¡insensat!… ja sé ’l qué vols dir. No temis… Africa es bona, y sabrá olvidar cumplint lo seu deber de bona esposa. En la inteligencia que si t’hi neguessis, ni serías l’hereder de la meva fortuna, ni jo seguiría sent lo teu protector.
Mariano. L’obehiré; faré aquest sacrifici.
D. Lluis. Desd’avuy, passarás á viurer á casa ’l Doctor. Entre ell y ’n Ramón ho arreglarán tot.
Mariano. Entesos.
D. Lluis. (Dantli la mà). Gracias.
Mariano. No hi ha de qué.
D. Lluis. (’M fa pena!) (Africa segón terme esquerra).
Africa. Qué diu que ’m demana?
D. Lluis. Vina.
Africa. (Ja tremolo!)
D. Lluis. Africa… ’m veig precisat á ferir ton cor, pero lo nostre destino ho vol aixis. La flama amorosa que jo sé que per mí sentías (Africa ’s tapa ’l riurer). (Ja plora!) has d’ofegarla en ton pit com jo ofego la meva y ’t demano que ’t casis ab ’n Mariano. (Torna á riurer), Qué fas? Aguanta el llanto… disimula, que ’ns miran. Ell es bon xicot y ’t fará felis. (Pobre noya!) Mariano… es teva.
Mariano. (Agafantli las mans). Africa!
Africa. (No t’ entussiasmis!)
D. Lluis. (Pobre Mariano! Poch sab ’l rabe que s’emporta). Doctor… ja sab las mevas instruccions.
Doctor. Descansi. (Entran á endursen l’equipatje).
D. Lluis. Mariano… Dom lo gabán y ‘l maletí. (Africa y Mariano hi corren y cada un li dona un objecte). (Cóm m’ estiman!) Hasta d’aquí á un quant temps (Al Doctor). Quan ja no hi hagi perill, escriguimho.
Doctor. Perdi cuidado.
D. Lluis. Adiós, doctor… Adiós, Mariano… Africa, valor! (Abrassantlos). (Don Ramón foro dreta).
Escena XV
Mateixos, Don Ramon, luego Don Ignaci y Notari
D. Ramon. Es á dir que marxeu?… Y Don Ignaci?
Mariano. No l’hem vist.
D. Ramon. Donchs ara ve per entreditxarte ’l viatje. Ja estás fresch.
Doctor. Don Lluis se’n va sol. Mariano y Africa ’s casan.
D. Ramon. Oh! aixis es altra cosa… aixis déixal venir.
D. Lluis. Es dir que ve?
D. Ramon. Y més ferm qu’ abans; pus la poetisa s’ha begut una infusió de mistos qu’ ara li trehuen á la casa de socorro.
D. Lluis. Has vist á ’n Carlos?
D. Ramon. Sí… res, m’espera al billar. (Don Ignaci y Notari foro dreta.)
D. Ignaci. Que Deu los guart encara veig que ’m arrivat á temps.
D. Ramon. Ep!… alto!… escolti!
D. Ignaci. Qué vol vosté?
D. Ramon. (Dantli un paper) Llegeixi.
D. Ignaci. Li demanan informes de mí… Be… y qué? Qué pot dir?
D. Ramon. (Mostrantni un altre). Ensenyar aquest recibo firmat per lo president de La Xarpallera.
D. Ignaci. (Lo Sant Joan ab barret de copa!… Era ell!)
D. Ramon. Lluis… ja pots anarten.
D. Lluis. De veras?
D. Ramon. Don Ignaci confessa que s’havía equivocat y aproba tot quant va ferse ahí á casa seva.
D. Ignaci. Comprench que tot va ser una broma. (Per Deu, don Ramón!). (Senyor Pólit foro dreta).
Escena XVI
Mateixos. Senyor Pólit
Sr. Pólit. Donchs jo no… y tan no ho aprobo, que…
D. Ramon. Escolti xupa llantias… Lo doctor m’encarrega que cada dematí prenga xocolate… ¿Qué prefereix?… ¿Tenirme per parroquiá, ó que ’l torni á tirar pel balcó?
Sr. Pólit. Tenirlo per parroquiá.
D. Ramon. (Fentli da un tom) Donchs, au, media vuelta y al cuartel.
D. Ignaci. Senyors… ab lo seu permís… qué vé, senyor Pólit?
Sr. Pólit. Sí. Donchs, demá li passaré mostras. Que ho passin bé. (Vanse).
D. Lluis. Ramón… ets el dimoni!… Es dir que me’n puch anar tranquil?
D. Ramon. Sí, home… ja haurías de ser fora.
D. Lluis. Africa!
Africa. Adios, tio.
D. Lluis. Mariano.
Africa. Tío Lluis…
D. Lluis. Doctor…
Doctor. Entesos.
D. Lluis. Ramón.
D. Ramon. (Abrassantlo) Tè y acaba d’una vegada! (Pere foro).
Escena ultima
Mateixos, Pere
Pere. Don Lluis… el cotxero diu que farém tart.
D. Lluis. Ara, adeusiau. (Tots l’acompanyan saludantlo fins á la porta tornant desseguida).
Tots. Gracias á Deu!
Africa. Mariano!
Mariano. Africa!
Doctor. Victoria complerta… ja se n’ha anat.
D. Ramon. Vent de popa! Aquets dos sí que fan tropa!
Mariano. Gracias á vosté.
D. Ramon. No tan! Tot ho debeu á Sant Joan.
Tots. A Sant Joan?
D. Ramon. Oh!… es un gran Sant, y més duhent barret de copa.
Fi