Acte segon
Reading edition
L’escena representa la sala d’una casa rica, pero cúrsi; mobles molt antichs. Al foro una capelleta ab una verge ab ciris encesos á sota una taula en forma d’altar, á cada part una porta; sent la de la dreta la d’entrada; la segona figura don á l’interior de la casa.
A la dreta, primer terme, una porta, á l’esquerra, també en primer, un altra. En segon, un piano; á l’esquerra segon terme una calaixera; al sostre una gran aranya.
Escena primera
Pere, Home, després Sr. Pólit després D. Ignaci
(Entra Pere foro dreta seguit d’un home que porta un’ órga.)
Pere. (Ab veu baixa.) Veniu… deixeula aqui. (La deixa tercer terme esquerra.) No feu soroll. Aixó es. Ja os ‘n podeu anar. (vase home foro dreta.) Vaja; ja tenim l’órga! No sé per qué diable m’ han hagut de fer venir!… Com si á casa no hi hagués prou feyna!
(Pólit foro esquerra cridant.)
Sr. Pólit. Pere… ¿Que m’haurias vist al noy?
Pere. No cridi tant que ’l senyó Ignaci s’ha tirat sobre ’l sofá de l’altra sala. (Renyantlo.)
Sr. Pólit. (baixant la veu.) ¿Que me l’haurias vist?
Pere. Ara mateix era á la cuyna.
Sr. Pólit. No pot está segur á cap puesto.
Pere. Ja voldria que tot aixó fos acabat per anarmen á dormir. Cregueu qu’ estich cansat! Com si á un li vinguessin á fer la feyna á casa.
Sr. Pólit. Com que la criada d’aqui ha tingut prou trevall en fer lo dinar. ¡Quin dinar! Hi cantavan ’ls ángels!
Pere. Vaya un dinar! Sopa de galets y platillo ab préssechs!
Sr. Pólit. Ben bo qu’ era!
Pere. Ja ho he vist qu’ heu embarcat molt.
Sr. Pólit. No… la gana si que no l’envejo á ningú.
Pere. Las postres també m’han distret: arróp y mitxas presas de xocolate crúas.
Sr. Pólit. ¿Qué té? Tot ho critiqueu!
Pere. Pitxor D. Ramon qu’ ha dit á D. Ignaci, al devant de tothom que per haver de presentar aquell ápat, mes valia que no hagués convidat á ningú.
Sr. Pólit. Aixó li ha dit?
Pere. Aquell si que las canta á tothom.
Sr. Pólit. Perque no te educació ni temor de Deu.
Pere. Y tots los qu’ han estát al dinar vindrán ara al concert?
Sr. Pólit. Jo crech que si. Ja n’han arrivat molts. Sols qu’ están jugant á prendas á la sala del devant hasta qu’ arrivi l’hora.
(Nen foro dreta saltant.)
Pere. Miris, aqui te’l noy.
Nen. Jo vuy veure la sala, (cridant.)
Pere. Ps… (renyantlo.)
Sr. Pólit. Calla… No cridis, que D. Ignaci dorm y ’t renyaria. Vés mirant. (Lo nen va mirant, primer lo piano y al fi arriva á l’orga que comensa á putinejar.) Oh! y are que hi penso… l’altre dia vaig ser á casa vostra á dur lo recibo á D. Lluis y no hi era.
Pere. Que’l porta?
Sr. Pólit. Si.
Pere. Dónguimel que jo li pagaré.
Sr. Pólit. Antonet, no toquis res. Tingui; ja l’hauria dat á n’ ell pero com que ’l noy li ha abocat aquella tassa de café bullent sobre las camas, no he gosat.
Pere. Tinga. (Li paga.)
Sr. Pólit. Está molt bé. Sembla bó tot aixó. (Per las monedas.) (Lo nen ’s posa á tocá l’orga Sr. Pólit y Pere corran esbarats.)
Sr. Pólit. Ay, Jesus!
Pere. Llamp de xicot!
Sr. Pólit. (Treyentlo d’allí.) T’ haig de matar! (D. Ignaci primer terme, esbarat ab bata sabatillas y estrenya caps.)
D. Ignaci. ¿Qué redimoni es aixó?
Sr. Pólit. Desvergonyit! Dispensi D. Ignaci. Ha sigut ’l noy que m’ha de matá á disgustos.
D. Ignaci. No val tant ell com lo susto que m’ha dat.
Sr. Pólit. (Anantsen) Au… cap al altra sala! ¿Hi tornarás mes?… Ja t’arreglaré jo!
(Vanse foro esquerra.)
D. Ignaci. No he vist xicot mes mal criat. Que hi ha molta gent ja?
Pere. Uns quants.
D. Ignaci. Qu’ ha tornat D. Lluis?
Pere. No encara. (Hortensia vestida ridiculment foro esquerra.)
Escena II
Mateixos, Hortensia
Hortensia. ’M pensava que ja havian comensat.
D. Ignaci. Aquell dimoni de xicot del Sr. Pólit!… Pere, ’m vols dur ’l casquét? (ficantse l’estrenya caps á la butxaca.)
Pere. Prou. (entra primer terme esquerra.)
Hortensia. A la cuyna s’han descuydat un xich y s’ha menjat tots los secalls.
D. Ignaci. Endevant!… Que no ’l portin pas mes! Es una calamitat aquesta criatura! Té, Pere… (Pere ab lo casquet) porta sis lliuras mes de secalls del forn de San Jaume.
(Vase Pere foro dreta.)
Escena III
D. Ignaci, Hortensia
D. Ignaci. A qui has deixat allí?
Hortensia. A la tia.
D. Ignaci. Deixam comensá á encendre los llums del piano. (Ho fa.)
Hortensia. (Déu fássi que ’n Mariano vinga. Avuy m’hi declararé… y si ’m retxassa… si no ’l mou á pietat lo inmens del meu carinyo, lo Morrót de Montjuich será ’l meu promontori de Léucades, y lo meu mar d’Actium la platxa de San Bertran!)
D. Ignaci. Ja está.
Hortensia. Suposo que no vindrá al concert l’heretje de D. Ramon?
D. Ignaci. No me’n parlis! ¿No has sentit com ha posat al Sr. Rafecas perque ha alabat ’l platillo?
Hortensia. Y á mi?
D. Ignaci. A tú?
Hortensia. No ha dit res pero en tot lo dinar no ha fet mes que mirarme y riurer.
D. Ignaci. A mi sempre ha estat tirantme pinyóls d’oliva á la cara.
Hortensia. No sé… li guardas unas tendencias que cualsevol diria que t’oculta algun crim.
D. Ignaci. Escolta! M’has dit aixó tantas vegadas, que m’obligas, encara que ’m siga botxornós, á confessarte lo perqué tinch consideracions á un home que ’m repugna tant com puga repugnarte á tú. Escoltaho, y olvidaho, perque hi ha actes en la vida, que l’home que los ha comés la donaria per esborrarlos.
Hortensia. Casi’m fas pór!
D. Ignaci. Fá… ja ni ho sé quants anys! jo era solter y vivia á Tarragona guanyantme la vida venent café ab llet en un carretó á baix del port d’aquella antiquíssima ciutat.
Hortensia. Tú!… quina vergonya!
D. Ignaci. Oh! esperat!… Los meus parroquians, ja pots pensarte quins eran!… la gent mes alegre que pugas imaginarte may… Religió, ’n tenian una: lo ventrell!… y ’l seu ideal polítich: lo reparto!
Hortensia. Jesus!
D. Ignaci. Jo, que; francament, pensava distint d’are (que ‘l cel m’ho perdoni!) y que veya que ab lo reparto, no hi anava á perdrer rés, perque un carretó de café ab llet sempre m’hauria tocat, simpatizava ab aquella gent qu’ ara ‘m faria horror, y frecuentava lo seu tracte. Un dia, un cabo de la guardia de presiri, qu’ era ’l mes tabola de la colla, va proposar la creació d’un cassino anticlerical; idea que, al fi, va durse á cap sent elejit jo president.
Hortensia. ’M deixas absorta!… Pero suposo que te ’n confessarias…
D. Ignaci. Si, dona… Deu ja m’ho ha perdonat, pero noya, ’ls homens no ’s deixan convencer tan facilment, y ’ls que ’m fan á mi ’l major consum de xocolate, encara menos. Si ho sabian! pensanthi tremolo!
Hortensia. Ja podrias renunciá al teu somni daurát de ser obrer…
D. Ignaci. Y Adios parroquia!… En fi… ja podia plegar!
Hortensia. Que no podrias negarho?
D. Ignaci. Indagarian, y segú qu’ encara trovarian documents de aquella societat firmats per mi y qual sello era… horrorisat! un Sant Joan Bautista ab levita y barret de copa!
Hortensia. Oh! calla!… calla!…
D. Ignaci. La juventut es diabólica y lo dimoni sempre está al tanto!
Hortensia. Be, pero, ¿que té que veurer tot aixó ab don Ramon?
D. Ignaci. Te qué veure, insensata! que, ó jo no fora bo pera porter de la presó, ó D. Ramon es aquell cabo de la guardia del presiri de Tarragona.
Hortensia. Vols dir?… ca!… T’ho haguera tirat vint vegadas pels vigotis. Jo crech que hasta ho hauria fet cridar pel nunci.
D. Ignaci. També ho he pensat.
Hortensia. Quin un!…
D. Ignaci. Pot ser ho es y no’m coneix.
Hortensia. Estigas tranquil, y no li aguantis mes impertinencias ¡Ell callarse, podent fer mal!
D. Ignaci. Donchs, á la primera que fassi, m’hi desmando.
Hortensia. Farás molt be.
D. Ignaci. Ves, ves. No deixis sola tan temps á ta tia. Y aixis que hi sigan tots, comensarém. Ja ’t recordas de tot?
Hortensia. De tot… Mira… aqui tens aquell tió del Infern. (D. Ramon foro dreta.) Me ’n vaig per no parlarhi. (vase foro esquerra.)
D. Ignaci. Ben fet. Ja’l pentinaré jo.
Escena IV
D. Ignaci, D. Ramon, després Julio, despres Nen
D. Ramon. (Sembla que l’espanto á n’ aquesta ximpla!)
D. Ignaci. (Pot ser si que no es éll!)
D. Ramon. Com ho tenim?
D. Ignaci. Vosté qu’ es tan d’alló, vé á una festa semireligiosa?
D. Ramon. Si no vinch á la festa, home; si no vinch á la festa. Jo, á qui busco, es al doctor que fa tres dias que ‘m rellisca com una anguila. ¿Qué vol que hi vinga á fer jo aqui? ¿A cantá ’ls goigs? per goigs estich!… Y si no que pensava trovarli á n’ ell, ni al dinar hauria vingut. ¡Vaja un dinar!… Tota la tarde que menjo platillo ab préssechs!
D. Ignaci. (Si jo ho sabia del cert!)
D. Ramon. No crech que m’amarrin may mes. No cal que ’m posi número al toballó. Bé… que l’ha vist perqui al Sr. Salvat?
D. Ignaci. A la galeria crech que ’l trovará.
D. Ramon. ¿A la galeria?… Ay gracias á San Patantúm! (Julio foro esquerra.)
Julio. Qu’ han vist al Doctor per qui?
D. Ramon. Ja hi som! Vosté es la meva sombra!
Julio. Y vosté la meva.
D. Ramon. Li clavaria quatre natas!
Julio. Llengua!…
D. Ignaci. Lo Doctor es á la galeria.
Julio. Donchs, hasta luego…
D. Ramon. També vinch… també vinch!
Julio. Ah! vingui, vingui.
D. Ramon. Vosté y jo acabarém malament.
(Vanse foro esquerra)
(Lo nen surt saltant foro dreta y entra foro esquerra á caball d’un bastó y ab un barret de paper de general.)
Escena V
D. Ignaci, despres Carlos
D. Ignaci. ¿Qué redimoni deuhen tenir aquest parell ab lo Doctor! (Carlos foro dreta.) Gracias á Deu!… Donchs, qué tenim de fer? que no vas á vestirte?
Carlos. Are. (Sentantse trist.)
D. Ignaci. No sé… t’ veig d’alló mes estrany! ¿No vares dir qu’ Africa t’agradava tant? ¿Ja estás cambiat?
Carlos. ¿Que si m’ agrada?… passa d’agradarme… l’idolatro! Antes! Malvinatxa ’l mon! l’hauria dada per dos cuartos, y ara quan vareig tornarla á veurer… la vritat, vaig quedarne emprendat!
D. Ignaci. Y donchs?
Carlos. Rés… estich gelós.
D. Ignaci. Jelós? y de qui?
Carlos. Ja ho sé jo de qui!
D. Ignaci. Digas.
Carlos. Ho vols saber? d’una nina.
D. Ignaci. No t’ ennirás al botavant! Ara si que m’has fet riurer!
Carlos. Tú ves rient…
D. Ignaci. Calla, calla, benéyt!
Carlos. Creu que la prefereix á mi. Y luego… tan distreta! Jo li parlo d’amor, y ‘m contesta glorificat á matines. Ahir, quan jo pensava parlarli dels preparatius de la boda, ’m va fé passar sis horas mortals dant voltas á una corda qu’ ella saltava; y després ‘m va despatxar dient qu’ havia d’aná á fe dormi á la nina.
D. Ignaci. Y aixó’t preocupa?
Carlos. Endevant!… pot ser si que ’m casaré per fer voltar la corda y dormir ninas!…
D. Ignaci. Es una criatura!
Carlos. Vaya una criatura! Li vaig dir quin regalo preferia, ara que s’acosta ’l seu sant, y may dirias qué ’m va demanar?
D. Ignaci. Qué sé jo…
Carlos. Un joch de botjas!
D. Ignaci. Canario!
Carlos. Diu que’n lo colegi hi jugavan.
D. Ignaci. Tot aixó li desapareixerá als dos dias de casats. Creume.
Carlos. Ca, ca… En quant vinga ’n Mariano, li diré que miri de tantajarla, y si comprén que no sent rés per mi, que ’s casa sols per casarse, ja sé lo qué ’m toca fer!
D. Ignaci. No sigas plaga!… Encarrega tot lo que vulgas al teu amich, pero abans de pendre una determinació, parlarém. (Mariano foro dreta. Sr. Pólit foro esquerra)
Carlos. Mira… ara vé… Deixam sol ab éll.
D. Ignaci. Y ves á arreglarte. Jo vaig á veurer allí qué fan. (vase foro esquerra.)
Escena VI
Mateixos, Mariano, Sr. Pólit
Sr. Pólit. (Topantse ab D. Ignaci.) Don Ignaci… ¿Que m’ hauria vist ’l noy?
D. Ignaci. No he vist rés. (mutis.)
Mariano. Ola, Carlos!
Carlos. Ola Mariano!
Sr. Pólit. ¿Que m’haurian vist’l noy?
Carlos. Qué’ns esplica del noy!…
Sr. Pólit. (Veyam si perdrá ’l bastó del Sr. Salvat!) (Vase foro dreta.)
Carlos. ’M vens com l’anell al dit.
Mariano. Qué hi ha?
Carlos. Novedats.
Mariano. També jo vinch á notificarten: demá marxo al Brasil.
Carlos. Qué dius ara!… Donchs, y lo teu casament?
Mariano. S’ha mort’l capellá.
Carlos. Be estás prou de broma…
Mariano. Molt! No’m puch tenir de riurer.
Carlos. Que pot ser t’han dat mico?
Mariano. Si… y me l’emporto á America á ferlo ballá.
Carlos. Esperat que potser t’acompanyaré.
Mariano. Tú?
Carlos. Si… ab un altre mico;… podrém fer societat.
Mariano. Tú si qu’ estás de broma!
Carlos. Ves si ho estich, que penso que la teva parenta no m’ estima.
Mariano. Y ara? qu’ ets boig!… Tú tens la seva paraula; lo tio ho vol; lo teu pare també. Ella está contentíssima. No fá molt que ‘m parlava de la festa d’avuy; dels trages qu’ ha d’estrenar; dels viatjes en projecte…
Carlos. De jochs de botxas, de ninas… de tot, menos de mi.
Mariano. No t’ entench.
Carlos. M’has de fé un favor.
Mariano. Demana.
Carlos. Que sonsaquis á la teva cosina; que procuris convencet de si ’s casa per carinyo ó per que si.
Mariano. Que jo li parli?
Carlos. Y si es lo que ’m penso, me’n vinch ab tú á América. Si de cas, no t’espantis! Ja ’ns distreurém. Anirem á Cuba, á Santo Domingo… comerciarém…
Mariano. Ab qué?
Carlos. No sé… ab plomas de lloro.
Mariano. Creu que ’m vé violent l’encárrech que ’m fas.
Carlos. Fesho per mi. T’ho suplico!
Mariano. Mira… no pensava quedarme á la festa, pero, ja que tant t’hi empenyas, ho faré. Per mes que sé que quedarás satisfet.
Carlos. Deu t’escolti! perque, noy, aquesta xicota ’m te ’l cor robat. Mira, si no pots darme esplicacions avuy, t’espero demá á las tres als billars de Novedats que hi tinch un partit de carambolas ab D. Ramon.
Mariano. Está bé… Hasta luego, donchs.
Carlos. Adios. (Vase Mariano foro dreta.) (Doctor Salvat foro esquerra.)
Escena VII
Doctor, Carlos, despres Julio
Doctor. (Ahont dimoni hauré deixat lo bastó!) Ola Carlos.
Carlos. Ab lo seu permis…
Doctor. Hasta luego. (Vase Carlos segon terme esquerra.)
Escena VIII
Doctor, Julio, després D. Ramon
Julio. (Foro esquerra.) Al fi ’l topo! Veyam si ultimém aquesta ditxosa compra.
Doctor. Donchs, vamos á veurer.
Julio. Digui vosté l’últim preu en que la cedeix. (D. Ramon foro esquerra sense sombrero.)
D. Ramon. Que m’haurian vist’l barret?
Doctor. Aqui te ’l seu pendant. (á Julio.)
Julio. Ja volia dir jo…
D. Ramon. Home… fássim ’l favor, tinch de parlá ab lo doctor.
Julio. Jo també.
D. Ramon. Vagissemen del devant, creguim, hi guanyará!
Julio. Vagissen vosté!… Está be aixo!
Doctor. Calma; senyors! vostés lo que logran es que jo aumenti las mevas pretencions.
D. Ramon. Miris… li aconsello que si may ’m topa pel carrer, trenqui de cami, sino, seré jo ’l que trencaré, pero será ’l bastó per las sevas costellas.
Julio. Trenqui lo que vulga pero vegi lo qué dona de la casa.
D. Ramon. Los cinch mil que va demanar, Sr. Salvat. Vaja, ja hi está de mes vosté en aqui.
Julio. Fugi, home! Si jo ja n’hi dono deu.
D. Ramon. Deu?
Doctor. Deu!
Julio. Per ara.
D. Ramon. Y diu per ara!… (Qué dirá’n Lluis!) Vint!
Julio. Vint y cinch. (D. Ramon se ’l mira ab rabia y Julio ’s posa á riurer.) Que ja ha acabat las agallas? Apa, maco!… Aixó necessita mes valor que pegar garrotadas… de boquilla.
D. Ramon. Ja ho sembla vosté una boquilla.
(Pere foro esquerra ab una carta que entrega á D. Ramon.)
Escena IX
Mateixos, Pere
Pere. D. Ramon… Una carta molt urgent. (Vase Pere.)
D. Ramon. Veyam! (Del meu arquitecto)
Julio. Be… qué fém?
D. Ramon. M’ hi penso. (Llegínt.) Diu que per ara no s’obra lo carrer de Bilbao… que n’hi ha per anys! La casa queda per vosté.
Doctor. Donchs, ja es seva. (á Julio.)
D. Ramon. Y que siga l’enhorabona… corredor sabi!… Girona de plaqué!
Julio. Be… qué vol dir?
D. Ramon. Que ‘l carrer de Bilbao ja no s’obra; que n’hi ha per anys! qu’ ha comprat un rábe!
Julio. Si aixó ja es vell.
D. Ramon. Ho sabia, y ha donat tants diners per aquella barraca?
Doctor. Home, D. Ramon!…
Julio. Lo que puja ‘l tant per cent ha de mirar. Lo rábe será pel qui l’hagi encarregada. Y després… pot ser es un capritxo del comprador. Senyor Salvat, si vol, ’ns podrém arrivar fins al despaix, qu’ estendrém un compromis provisional.
Doctor. Com vulga.
D. Ramon. Si… que no li escapi!
Julio. (Dona una targeta á D. Ramon) Y quan me vulga trencar rés, aqui té ’l meu adrés: Moscas 3 4º. Estich á las sevas ordres.
(D. Ramon es queda parat ab la targeta á la má. Doctor y Julio vanse foro dreta.)
Escena X
D. Ramon, despres D. Lluis y Africa, despres Pere, despres Nen
D. Ramon. No sé quin sant me deté com no ’l desfaig á bofetadas! va! deixemlo per criatura!. ¿Ahont tindré ’l barret? (Lluis y Africa foro dreta. Ella va elegantissima ab un xal. Ell ab sobretodo sobre un rús y coll de pell.) Ola! Ja sou aqui?… Semblas un esquimal!… Desabrígat!
Africa. ¿Qu’ es un embalat aixó? (mirant la sala)
D. Lluis. No hi ha pas cap corrent d’aire?
D. Ramon. No, home, no!
D. Lluis. Ahont son?
D. Ramon. Alli que jugan á prendas.
Africa. Quina aranya! (rient fort.)
D. Lluis. No cridis, dona, que’t poden sentir.
Africa. Ja veig l’orga… Anémla á tocar. (dirigintsi.)
D. Lluis. Tú!… (Africa examina l’orga.) (Pere foro dreta.)
Pere. Vol rés’l senyor?
D. Lluis. Ah!… ets tú? Te’l coll. Estira la mániga.
D. Ramon. Quants abrichs portas?
D. Lluis. Torna á estirar.
D. Ramon. Deu te’l torni!
Pere. Vol rés mes?
D. Lluis. No… ves, ves… guardau. (Vase Pere foro esquerra.) Noya… ahont ets?
Africa. (Tornant.) Aqui.
D. Lluis. No estás pas suhada?
Africa. No.
D. Lluis. No tens pas fret?
Africa. No tinch fret.
D. Lluis. Dom l’abrich. (Africa ’s treu l’abrich y ell se ’l queda penjat al brás. En aquest moment surt foro dreta y entra foro esquerra ’l Nen á caball d’una escombra y ab lo barret de D. Ramon posát.) No tens pas calor?
Africa. No, home.
D. Lluis. Está hermosa ab aquest trage, eh Ramon?
D. Ramon. Pastada á son pare.
D. Lluis. Vols seurer?
Africa. No estich cansada.
D. Ramon. Noy, estás fet un pollo!
Africa. Oy que si?
D. Lluis. Voleu dir?
D. Ramon. Y s’ha rissat! No te’n anirás al botavant!
D. Lluis. Qué vols dir? (Hortensia foro esquerra.)
Escena XI
Mateixos, Hortensia
Africa. Ay… ara ve aquella bleda.
Hortensia. Senyors…
D. Lluis. Hortensia… als peus de vosté!
Hortensia. Ara m’acaban de dir qu’ havian arrivat.
D. Lluis. En aquest moment.
Africa. (Repareula com va vestida!)
D. Lluis. (Reprenentla.) Africa!…
Hortensia. Qué’ls sembla la sala?
D. Lluis. Magnifica!
D. Ramon. Sobre tot, l’aranya.
Hortensia. (Quin home mes inconvenient!)
Africa. ¿Qui tocará l’orga?
Hortensia. L’ papá.
Africa. Que també ballará D. Ramon?
D. Ramon. Ab qui? Si no hi ha cap dona que valgui dos cuartos.
D. Lluis. Dispensi!, Hortensia, es molt de broma.
Hortensia. Anem allá al devant, Africa. Hi ha unas senyoras que la volen coneixer.
Africa. Aném, aném.
D. Lluis. Pero, molt cuidado, eh?… que no ’t toqui cap corrent d’aire. Ja ’t duré l’abrich.
Africa. No tinga por (mitx mutis.)
D. Lluis. Y’l petó al tio?
Africa. Vaja… ’l petó! Crech que me’n fa mil cada dia. (Li fá.)
D. Lluis. Vaja, adios.
Africa. Adios.
D. Lluis. Desseguit vinch. No t’ anyoris.
Africa. No tinga por. (vanse foro esquerra don Lluis queda mirantlas fins que desapareixen.)
D. Ramon. Ay Deu te’l torni!
D. Lluis. Es que tinch por…
D. Ramon. Jo, de tú, ’m posaria un devantal blanch… estarias en carácter.
D. Lluis. Es que m’ he acostumat tant ab ella, qu’ ara… veus?… quan no la tinch aprop, la trovo á faltar. Es tan cuidadosa!… Ahir ’m va arregla aquell armari que tinch de objectes d’art, y ho va fer tan be, que, fora de que va trencarme, sense voler, dos vásos d’ónix, may ningú hi havia tingut tanta trassa. Luego vaig está encostipat, y ella mateixa ’m va arreglá una tassa de flors cordials que may la Brijida hi arrivará! Es vritat que va agafá la sal en comptes del sucre, que per poch ’m fa arrojá ’l blanquet, pero va ser un descuyt que li passa á qualsevol.
D. Ramon. ¿Sabs Lluis, que ab tot lo que m’esplicas, crech endevinar una cosa?
D. Lluis. Qué?
D. Ramon. Que n’estás enamorát.
D. Lluis. Vols dir?… cá!
D. Ramon. No sigas burro!… mira que’t pot ser néta!
D. Lluis. Donchs, es una vella, creume; está molt cambiada. Y que ‘t pensas que m’estima poch? Ahir li vaig ensenyar un retrato de cuan tenia vint anys, y va dir qu’ ara ’m trobava molt mes guapo. Hasta me’l va fer llensar.
D. Ramon. Ay, ay, ay!…
D. Lluis. Ramon… parlam ab franquesa… No m’adulis. Tinch cincuanta tres anys… pochs mes; estich admirablement conservat. Qué ’t sembla si ’m casava ab ella?
D. Ramon. Que t’has tornat boig?
D. Lluis. Per qué?
D. Ramon. Ay, Deu te fassi bo! Oh! y ja sabs si ella ’t voldria? Y estimant á ’n Carlos…
D. Lluis. Qué ha d’estimar!
D. Ramon. Y ¿cóm salvarias, hasta sent com tú dius, lo compromis ab aquesta gent?
D. Lluis. Es podria fer veurer qu’ es en Mariano ‘l que n’está enamorat, y que no ho saviam; y com éll va salvar la vida á ’n Carlos… m’ entens? No gosarian á…
D. Ramon. Si, pero… ¿que ja t’has vist?
D. Lluis. Encara ’m farás cremar!
D. Ramon. Ja tens sort que estich empenedit de que Africa entri á formar part d’aquesta parentela. Ja veurás la concurrencia de avuy!… ¡Quinas caras!
D. Lluis. Quedém, donchs, en qué m’ajudarás.
D. Ramon. Ho faré també perque tinch l’esperansa de que aviat la deixarás viuda y mes rica encara de lo qu’ es.
D. Lluis. Vaja… deixat de bromas!
D. Ramon. Be, qué s’ha de fer?
D. Lluis. Digas á ‘n Mariano qu’ aquesta nit fassi veurer que fa l’amor á Africa. Aixís no estranyarán la noticia.
D. Ramon. Ja sabs si ’n Mariano s’hi prestará?
D. Lluis. Si s’hi nega, que no ho crech, no li daré diners per’ embarcarse.
D. Ramon. Ho faré… pero, ja veurás com ella no voldrá carregá ab ’l mort.
D. Lluis. Ab quin mort?
D. Ramon. Ab tú.
D. Lluis. Ja hi torném?
D. Ramon. Desenganyat… á la nostr’ edat ja fem fástich, y, rissats, encara mes.
D. Lluis. Bueno, bueno… tú digas aixó á ’n Mariano. Ah! ¿has vist al Doctor?
D. Ramon. Ja no tenim la casa; n’han dat vint y cinch mil duros y lo carré de Bilbao ya no s’obra.
D. Lluis. De bona ’ns hem escapat. Bueno, jo vaig á veurer lo que fa aquella xicota.
D. Ramon. Ves, ves… tocát del bolet! (Mariano foro dreta.)
D. Lluis. Mira… allá ve ’n Mariano, veyam si ’m secundareu bé.
D. Ramon. Ves… tros d’asa!
Escena XII
Mateixos, Mariano
Mariano. Tio…
D. Lluis. Ves… no estich per tú… ’N Ramon crech que ’t vol dir algo. (Vase foro esquerra.)
Mariano. Qué hi ha?
D. Ramon. Lo teu oncle ha fet una comedia y vol que tú y jo hi trevallém.
Mariano. No l’entench.
D. Ramon. Ja ho entendrás aviat; convé qu’ aquesta nit fassis l’amor á la teva cusina.
Mariano. Veurá… no estich per cosas!… ¿Qu’ has vist ’n Carlos?
D. Ramon. Ja es un amor d’encárrech.
Mariano. Cregui que no estich per bromas.
D. Ramon. Per de prompte, demá ja no marxas.
Mariano. A pesar de tot.
D. Ramon. No dante ’ls diners… no sé cóm.
Mariano. Jo tampoch. Nadant!
D. Ramon. No sé qué ’t costa…
Mariano. ¿Qué ’m costa? ¿Ho vol saber? donchs li diré: que m’estich morint d’amor per ella.
D. Ramon. Qué dius?… Tú!
Mariano. Qu’ estich boig, que, al dirme ‘l tio que la casava ab un jove qu’ acabava d’arrivar d’America, ’m vaig creure que ’s referia á mi, y, al tocá ’l desengany, no sé com no m’he mort!
D. Ramon. Es dir que l’estimas?… que n’ estás enamorat?
Mariano. Cegament.
D. Ramon. Donchs, aixis, millor! Trevalla per compte teu. Fés feyna per la botiga.
Mariano. Ah! no! may!… Pero per qué vol l’oncle que jo li fassi l’amor? No comprench…
D. Ramon. Perque, qui s’hi vol casá, es éll.
Mariano. Ell? ’l tio?
D. Ramon. Ell!… l’ tío!… Per xó s’ha rissát.
Mariano. Ja comprench! Ah! no! may!
D. Ramon. Per xó dich que t’ ho quedis tú.
Mariano. Just… Ja es meva!…
D. Ramon. Si es cert que no sent rés per ’n Carlos, jo de tú, probaria si ’l barret ’m va be.
Mariano. Cá, cá!… no vuy fé’l burro!
D. Ramon. Ara vé.
Mariano. Qui?
D. Ramon. Ella. Hos deixaré sols.
Mariano. Si vosté se’n vá, vinch ab vosté. (Africa foro esquerra.)
Escena XIII
Mateixos, Africa, luego Nen
Africa. L’noy del Sr. Pólit te’l seu barret.
D. Ramon. Si? l’revento! que s’esperi!
Africa. Ola, caballerito!… gracias á Deu que ’t veig! Estich mes enfadada ab tú!
Mariano. Ab mi?
Africa. Vés, vés… no’m digas rés!
Mariano. Pero… per qué?
Africa. Ni companyarnos!…
Mariano. No hi tenías á ’n Carlos?
Africa. Qué té que veurer!
D. Ramon. Y’l tio?
Africa. Alli qu’ arreglan ’l programa de la festa. Y com tenia ganas de veurer al senyoret, y á mes, la mistica m’ha dat aquesta esquela per éll…
Mariano. Per mi?
Africa. He aprofitat aquest moment de distracció pera venir. (dantli la carta)
D. Ramon. També ’t cartejas ab la poetisa?
Mariano. Jo?… no, no!
D. Ramon. (Llástima!… farian una bona parella!) (Mirantsels.)
Mariano. Ab lo seu permis… (llegint.)
Africa. Fassi, fassi.
D. Ramon. Llegeix alt.
Africa. No, que deu ser reservat. (ab tó de burla.)
D. Ramon. Ets lo dimontri!
Africa. Qué te ’n Mariano que sempre está que sembla que li deguin y no li paguin?
D. Ramon. (Veyám… Tatxém lo maló.) Está enamorat de tú.
Africa. Hombre!… qué me dice usted! (quedan parlant baix.)
Mariano. S’ ha vist mes xifladura!… No ’m fa una declaració d’amor en vers…!
(Africa riu á carcajada.)
D. Ramon. (No farém pas rés!)
Mariano. Qu’ es aixó?
Africa. Calla, home; diu qu’ estás boig, rematat d’amor per mi.
Mariano. Ja ho veu!… (á Ramon.)
D. Ramon. No miras que ab aquestas riallas ofens al teu cusí.
Mariano. No… no!…
Africa. Es qu’ ara m’ha fet acudir á la memoria quan venia á veurem al colegi, que las noyas també m’ho deyan; y se m’ha representat á la imaginació tal com era llavors ab lo trage de colegial. Te ’n recordas?… voldria que l’hagués vist! com que ’l tio no hi tenia gayre punt y éll creixia y ’l trage no, portava un xaquet que semblava un jipó de maniga curta, y uns pantalonets ensenyant mitxa pantorrilla que tant groixuda era de dalt com de baix. ¡Vés qué m’ha anat á venir ara á la memoria!…
D. Ramon. Noys, os deixo. (Ja veig que no farás rés. Trevalla per compte de ton oncle.)
Mariano. També vinch.
Africa. Aqui desseguida!
D. Ramon. Be, be…, ja ’ns veurém. (Vase foro esquerra al acte que ’n sortia lo nen que duya lo barret de D. Ramon llensantlo y tornantsen á dintre.) Tú!… Lo mato!… (Agafa ’l sombrero y vase.)
Escena XIV
Africa, Mariano
Africa. Mereixerias que no ’t sigués amiga.
Mariano. Tú?
Africa. Vés per qué s’ha enfadát! No tingas pór que ’t fassi cap mes broma!
Mariano. No… si no m’he enfadat.
Africa. No ’t deixaré venir á casament.
Mariano. (Sortimne aviat.) Apropósit del casament… Desitjaria ferte una pregunta.
Africa. Digam primé si estás enfadat…
Mariano. No.
Africa. M’ho juras?
Mariano. T’ho juro.
Africa. Donchs, pregunta, y donam las mans en senyal de reconciliació. (Quedan ab las cuatre mans agafadas.)
Mariano. Estás satisfeta d’aquest casament?
Africa. Que ja voldria que fos demá. Casada, noy!
Mariano. Es dir que creus que ’n Carlos ’t fará felis?
Africa. Felississima!… Sempre m’ho diu.
Mariano. Y tú l’estimas molt?
Africa. Molt.
Mariano. No viurás mes que per éll?
Africa. No viuré mes que per éll.
Mariano. Ni pensarás mes qu’ ab éll?
Africa. Ni pensaré mes qu’ ab éll. Ey… entenémnos. Ab tú si que hi pensaré. Y mes qu’ ab ell. Ja ho crech. Tú m’ets cusi y ell no m’es rè.
Mariano. Pero demá será’l teu marit, y allavors…
Africa. Allavors, tens rahó… perque mes que á un marit no pot estimarse rés, oy?
Mariano. Be, si, veurás… (Qué li responch ab aixó?)
Africa. Oy que fóra pecat?
Mariano. Jo ’t diré…
Africa. Be, vaja… tant com á tú, no l’estimaré may. No, no, y no!
Mariano. ¿Que ho dius de vritat?
Africa. Just!… Tractam de mentidera…
Mariano. Oh! Africa!… Tinch por de entregarme á esperansas que ’s poden desvaneixer en un sol vocable de ta boca de perlas. Jo voldria entrar en ton cor infantil impropi dels teus anys. No ’t comprench prou, ni sé com ferho perque tú ’m comprengas.
Africa. Si no m’esplico prou clar…
Mariano. No ho es prou.
Africa. Donchs, com vols que t’ ho diga? en francés?… Donchs, be: Je t’ aime beaucoup plus qu’ á lui. M’he esplicat ara?
Mariano. Pero tú ’t casas ab ’n Carlos…
Africa. Ay, ay… Vulgam tú, y ’m casaré ab tú.
Mariano. De debó?
Africa. No m’ho estimaria poch mes! pero ‘l senyoret no m’ ha volgut.
Mariano. Que no t’he volgut quan es lo sómni daurat de la meva vida? Ab qui pensava jo quan al remor de negra tempestat, doblegats mástils y entenas per la forsa de l’huraca, veya desapareixer lo negre casco del vapor sota montanyas d’espuma? ¿Ab qui, quan en hermosas nits de calma platejant las onas ’ls raigs de la blanca lluna, s’escapava de mos llabis un nom que ’m robavan gelosas las joganeras brisas?
Africa. Quinas cosas mes bonicas!
Mariano. Oh! Si… Jo sento relliscar per entre ’l marfil y coral de la teva boca hermosa, los entrecortats suspirs d’una ánima enamorada per la primera volta.
Africa. Digas, digas…
Mariano. Jo ’t juro per lo que de mes sagrat hi hagi en cel y en terra, aimarte com jamay aimada haji sigut nascuda dona.
Africa. Mariano!…
Mariano. Y tú correspondrás á la inmensitat del meu carinyo?
Africa. Oh! Jo no sé… Experimento en mi una cosa estranya… una ditxa inefable jamay sentida. Sento fugir mon ser de mon ser, com la crisalida que mor pera renaixer a nova vida. Crech que per primera vegada hi veig é hi sento.
Mariano. Es l’amor que t’ha fet dona en un moment. Pero, passém de la poesía á la prosa y mirém de salvar ‘ls inconvenients que ’ns rodejan y que son: lo teu projectat matrimoni ab ’n Carlos y la bojeria del tio qu’ ara també preten casarse ab tú.
Africa. Ab mi?
Mariano. Per aquest, temps ’ns queda. Per l’altre conto ab Don Ramon. Ell ’ns ajudará.
Africa. Ay qu’ estich contenta!
Mariano. Jamay haguera pensat fé un tort á ’n Carlos, pero de rés li serviria ’l meu sacrifici si es que m’estimas com dius.
Africa. Ab tota l’ánima!
Mariano. Deixa que selli ab un bés lo jorn de nostre prometatje. (Li besa la má y quedan parlant baix. Don Lluis foro esquerra.)
Escena XV
Mateixos, D. Lluis
D. Lluis. (Bravo! Bravissim!… Veig que ’n Mariano cumpleix lo meu encárrech.)
Mariano. Si, si… ets un angel y lo cel amparará ’ls nostres amors. (torna á besarli la má.)
D. Lluis. Ep!… noy!
Africa. L’ tio!
Mariano. Ell!
D. Lluis. M’ sembla que t’extralimitas.
Mariano. Veurá… Com D. Ramon m’ha dit que…
D. Lluis. Ja, ja… Be, Africa, no t’alarmis, no es rés. Aquestas demostracións amorosas son de per riurer.
Africa. Si… prou que ho sé.
D. Lluis. Ja t’enteraré. Ara, de prompte, sols ’t puch dir que convé que rompém aquestas relacions.
Africa. Ja sab qu’ estich á las sevas ordres.
D. Lluis. (Quina perspicacia! Ja se la pensa!) Pera desferho dignament… es dir… perque ’s perdi per ells, diu ’n Ramon que té un plan que sols vol confiartel á tú. Fes tot lo que ’t diga… éll es astut, y ’ns treurá del compromis. (á Mariano.) La teva missió ja está complerta. Demá t’embarcarás. He sabut que tens lo vapor á Cádiz.
(Africa estira la roba de Mariano.)
Mariano. (Deixali tirar plans!)
D. Lluis. Estás contenta?
Africa. Contentissima!
D. Lluis. (Si… l’he fletxada!… encara soch Tenorio.) Un petó al tio.
Africa. Prou petons, prou petons!
D. Lluis. (Soch un imprudent!) Ola! ja ’ls tenim aquí. (Foro esquerra una munió de convidats y convidadas… Al devant D. Ignaci, Don Ramon. Carlos, Sr. Pólit y Nen, Hortensia y Pere. Tots los convidats han de ser tipos beatos.)
Escena XVI
Mateixos, Hortensia, D. Ignaci, D. Ramon, Carlos, Sr. Pólit, Nen, Pere y Convidats, y després Julio, Pere, Sereno y Vigilant.
D. Ignaci. Senyors… poden passar. Pere, porta refresch al sereno y vigilant que son á baix de l’escala. (Pere surt foro dreta.) Sentintse y qué m’ajudi algú á posar l’orga sobre dugas cadiras. (Dos homes l ajudan, á colocar l’orga al mitx de l escena. D. Lluis ’s posa á parlar ab Hortensia que porta un paper gros á la má, no perdent de vista á Mariano que parla ab Africa, D. Ramon y Carlos s’adelantan primer terme esquerra.)
Carlos. Quedém á cent.
D. Ramon. Y cincuanta duros partida.
Carlos. No ’n parlém mes. Demá á las tres á Novedats.
D. Ramon. No ’l deixaré veure billar.
Carlos. Veurém, home, veurém!
D. Ramon. Rebrá!… Ja pot encomanarse á Deu.
(Mariano deixa á Africa y ’s dirijeix á Carlos. Al mateix temps D. Ramon s’ajunta á Africa y parlan baix.)
Mariano. (á Carlos.) Escolta:
Carlos. Qué ’m dius?
Mariano. En sortint d’aqui podem veurens?
Carlos. Qu’ hem d’aná á fe ballá ’ls micos?
Mariano. Es llarch de contar.
D. Ignaci. Carlos… ves si ho entens aixó.
(Per l’orga.)
D. Lluis. Ah! tú… Mariano… (Parlant baix.)
Hortensia. (Venus citerea! Protegeix los meus amors!)
D. Ramon. Estás ben enterada. (á Africa.)
Africa. Completament.
D. Ramon. Res á ningú!
Africa. Descuidi.
D. Ramon. Suposo que ho sabrás fer.
Africa. Magistralment.
D. Ramon. Donchs ja podem cantar victoria. Ja pots dar per romput lo casament.
Nen. Ab qui ballaré jo?
Sr. Pólit. Ab mi.
D. Ignaci. (A Carlos.) Ja, ja… comprés. Senyores va á donar principi á la festa. (Lo Sr. Pólit s’ha sentat primer terme dreta, ab lo Nen dret entre cames. Los demés comparsas repartits per la sala.)
Nen. Papá… que hi haurá refresch?
Sr. Pólit. Calla, comprometedor!
D. Ramon. (á Mariano que li vol parlar.) Ja ho sé tot.
D. Lluis. (á D. Ramon) Ja ho teniu arreglat?
D. Ramon. Si home, cuidat de tú. (Pere foro dreta.)
Pere. Don Ignaci…
D. Ignaci. Qué hi ha?
Pere. Lo vigilant y ’l sereno demanan vi ranci.
D. Ignaci. Vés… portalsen. (vase Pere,) Vamos á veurer, Africa al costat de ’n Carlos.
D. Lluis. Qu’ aquest ara no ho desbarati.
D. Ignaci. Vosté, D. Lluis…
D. Lluis. Entre Africa y Carlos ’ls haig de parlar.
D. Ignaci. Com conega.
Hortensia. (Tinch en lo cor las sombras del Erèbo!)
D. Ignaci. Mariano al costat d’Hortensia.
Hortensia. (Ah!) (satisfeta.)
D. Ramon. (Que no me l’embruixi.) Y jo entre Hortensia y Mariano. També ’ls tinch de parlar.
D. Ignaci. Ah, be.
Hortensia. (Sempre aquest home!)
(D. Lluis Africa y Carlos s’han sentat segon terme esquerra. D. Ramon, Hortensia y Mariano, segon dreta.)
D. Ignaci. Atención. Lectura del programa. (Tots fan indicació de silenci.)
D. Ramon. (á Mariano) Quinas caras! sembla una peregrinació á Lourdes.
Mariano. Calli. (tots lo renyan.)
D. Ignaci. Silenci.
Nen. Ha sigut lo Sr. Ramon.
Sr. Pólit. Calla batxiller!
D. Ramon. Tornam á tocá ’l barrét, tú!
D. Ignaci. Home, por Dios! (Moviment de disgust general contra Don Ramon.) (Llegint.) Primer número: Baile ab l’órga.
D. Ramon. Home, tot castellá ó tot catalá. (murmullos.)
D. Ignaci. Senyors, callarse!
Nen. Torna á ser lo Sr. Ramon.
Sr. Pólit. Que callis’t dich.
D. Ramon. Treguin aquesta criatura!
Sr. Pólit. Per qué l’han de treurer? Que ’l treguin á vosté.
D. Ignaci. Senyors, no acabarém!
D. Lluis. Silenci! Diga, diga D. Ignaci.
D. Ramon. (Aviat faria bofetadas jo aquí…)
D. Ignaci. Segundo: Lectura de una poesia por la senyorita Hortensia Mas.
D. Ramon. Poetisa mistiga, mústiga y maniatica!
(Grans protestas.)
D. Ignaci. Senyor Ramon!
D. Lluis. No callarás?
D. Ramon. Be s’ha de fe un xich de broma…
Hortensia. Es que las bromas de vosté…
D. Ramon. Infli! (Posantli una ma devant de la cara.)
Tots. Fuera!
Sr. Pólit. Quin home mes estripacuentos!
D. Ramon. Vaja, prou. Si ho volian pel terme sério, ho podian dir.
D. Ignaci. Segueixo?
Tots. Si… si!
D. Ignaci. Tercero: Pieza de canto religioso por la Srta. Africa, acompanyandose ella misma en el piano. Cuarto y último: Stabat Matter á voces solas. Dulces y chocolate cuan secalls.
(Grans aplausos.)
Nen. (picant de mans.) Ay, pare!… pare!
Sr. Pólit. (dantli una empenta.) Calla!
D. Ignaci. bueno. Poden colocarse las parejas y va de vals.
(Tots s’alsan y ’s colocan. Mariano ab Hortensia: Carlos ab Africa D. Lluis ab una convidada. Sr. Pólit ab lo Nen y ’l demés á discreció.)
D. Ramon. Deixam aná á fé ballar á n’aquell mort. (agafa una convidada.)
Hortensia. (No’m diu rés!)
D. Ignaci. Ara. (comensa l’orga á tocar una pessa d’ópera. Las parellas voltan sense compás fins que ’s paran al mitj de protestas.)
D. Ramon. Qué dimoni toca?
Carlos. Aixó no’s pot ballar.
Mariano. Si aixó es una romansa.
D. Ignaci. No s’apurin, senyors, no s’apurin! Aquesta pessa no hi havia de ser. Cambiarém lo botó.
D. Ramon. (á la seva balladora.) Vosté deu fer com jo… deu aná molt á las quaranta horas…
D. Ignaci. Ja está, tornemhi. (S’ repeteix la mateixa, si pot ser que toqui la marxa real.)
D. Ramon. Qu’ hem de fer?
Carlos. Papá… ¿Qu’ hem de jugar?
D. Ignaci. Jo estich sofocat! Tornaré á cambiá’l botó.
D. Ramon. Ditxos botó!… ¿L’he trepitxada?… estrenyi las dents.
D. Ignaci. Pero si tot havian de ser balls… oh! y no n’hi ha cap… ara ho veig!
D. Ramon. Nada deixemo correr. Vajissen á seurer. (Tots acompanyan al asiento á las donas menos Don Ramon.)
Carlos. Quina planxa!
D. Ignaci. Senyors, dispensin. Aqui hi ha hagut un mal entés. Jo vaig triá un’ orga que tot eran balls, y l’han enviada que no n’hi ha cap.
D. Ramon. L’havia de senyalar.
D. Ignaci. Ja ho vaig fer. Hi vaig deixá un diari á sobre. (murmulls)
D. Ramon. (Sabata!)
Sr. Pólit. ’L devian agafá per llegirlo,
D. Ramon. Y van deixarlo sobre un’ altra órga.
Sr. Pólit. Diu be D. Ramon.
D. Ramon. No parlo ab vosté.
Sr. Pólit. Ni jo ab vosté. (D. Ramon l’amenassa.) Probiho.
D. Ignaci. Senyors. Fassin lo favor…, que tinguém la festa en pau!… sentarse. (Se sentan.) Passém al segon número: Lectura de la poesía “La mañana matutina.”
D. Ramon. (á Mariano.) Ja está ben dit aixó?
Mariano. Calli, home! (Hortensia s’aixeca del bras de ’n Mariano que la deixa al mitx.)
Hortensia. ¿Vol fer lo favor, Africa, de tocar una melopéa?
Africa. Oh! prou!
D. Ramon. Una qué? (Africa toca mentras Hortensia recita.)
Hortensia. (Llegint.) La mañana matutina. (Tots sisean imposant silenci.) Ja la aurora brilla leve con su bélico color; y las tiernas avecillas tan sencillas, dan su canto al dispertar; y el cristiano se levanta de la cama y á rezar. Y brillan los cielos con mágico fulgor, y todo el Universo adora á su señor.
(Grans aplausos y bravos los del Sr. Pólit exagerats)
Hortensia. (Per éll sols vuy la gloria!) (Mariano la torna á puesto.)
D. Ramon. Encara no ’m creya que ’n sapigués tant…_) (Entra Pere ab una bandeja de dulces que posa sobre la calaixera.)
Nen. Ay, Papá, papá!
Sr. Pólit. Calla, lleminer!
D. Ignaci. Toca ’l turno á la senyoreta Africa Clavell. Ara sentirán una notabilitat! (Carlos l’acompanya al piano seguit de Don Ramon.)
D. Ramon. Aixó si que ho vuy sentir de la vora. Acostat tu també Mariano. (D. Ramon y Mariano ’s posan un á cada part de piano, Africa toca y canta lo següent.)
Africa. “El arte de los toros, vino del cie… be, be, be, be, be, be, be, be, lo!”
D. Ramon. Ole tu mare! (Donant una pataita.)
Africa. “Presento memoriale Curro y Frascue… be, be, be, be, be, be, be, be, lo.”
D. Ramon. Venga de ahi.
Mariano. y Carlos. Olé!
D. Ignaci. A fora! (Horroritsat y cridant).
Veus Fuera (Al principi han comensat á mirarse tots ab estranyesa, com no sabent lo que ’ls passava; luego s’han aixecat ab protestas, anant al piano per arrancar d’ell á Africa defensada á bofetada seca per D. Ramon, Mariano, D. Lluis y Carlos. Gran confusió, tot dihent versos.)
Sr. Pólit. Es un escándol!
Hortensia. Que ’m matan! (A poch entran ’n Julio y Pere que també ’s defensan á cops de punys. Lo nen aprofitant la confusio tracta d’haber la bandeja de dulces tirantsela per sobre. Lo Sr. Pólit ho veu, hi corre portantlo prop la conxa y li clava una tremenda surra que ’l xicot reb ab un pastel á la boca. Romp Africa ab la Marsellesa y quan es mes gran l’alborot entran lo vigilant y ’l sereno ab los fanals y ’s posan á tocar ’ls pitos á las portas com cridant ausili)
Teló.
Fi del segon acte