Acte primer
Reading edition
Sala luxosament amoblada.
Porta d’entrada al foro y una primer terme esquerra; en segon una xemeneya encesa.
A la dreta primer terme, un’ altra porta; en segón un balcó.
Entre ’ls mobles una tauleta rodona ab tapete (primer terme esquerra) sobre la que hi haurá un plano rollat, un timbre, pipas, una tabaquera figurant un cap de gos, cigarros puros, una botella de licor ab copas, y recado d’escriurer.
Primer terme dreta un silló.
Escena primera
Pere, luego D. Ramon
(Arreglant la xemeneya.)
Pere. Ah, ja, ja!… Pero are tinch la temperatura de la sala massa elevada. Deixam obrir un xich lo balcó. (Ho fa.) Uf! ¡quin ayre! Pero, no hi ha remey: Si surt l’amo y no trova la atmósfera en los graus que m’ha dit, ’m pela.
(D. Ramon foro dreta.)
D. Ramon. Bon dia per aquesta casa.
Pere. Bon dia, D. Ramon. ¡Quant temps sense deixarse veurer!…
D. Ramon. Encara vinch massa.
Pere. Bo! y per qué?
D. Ramon. Y ton amo?.
Pere. Prenent lo bany.
D. Ramon. M’ho havia d’haber pensat. Encara podia estarme mitx’ hora mes en lo colegi electoral.
Pere. Prompte sortirá. (D. Ramon se senta.)
D. Ramon. ¡Quin ayre!… Tanca aquell balcó com cent regiments de dimonis! ¿Vols qu’ agafi una pulmonia?
Pere. ¡Deu me’n reguart! L’amo está á punt de sortir, y tinch la temperatura de la sala un xich elevada.
D. Ramon. Donchs, ja ’l tancaré jo. (Ho fa y torna á sentarse.)
Pere. Després’m renyará.
D. Ramon. Se’n pot aná al Infern ton amo ab tantas precaucions. Com si li servissin de rés á un quant li arriva l’hora…
Pere. Diguili á n’ ell.
D. Ramon. Quaranta graus mes ó menos no li vindrá d’aquí. Y Africa, qué tal?
Pere. Ara, quan vaig aná á dur la mensualitat al colegi, estava bona.
D. Ramon. Pobre xicota! En mal hora va aná á perdre ’l seu pare!
Pere. Vosté, crech que ’l coneixía.
D. Ramon. ¿Al pare d’Africa?… Al germá de ton amo? Ja ho crech! Pero quins germans mes diferents!
Pere. També era com vosté: militar.
D. Ramon. Lo brigadier mes brau del exercit espanyol y republicá com jo, desde l’extrem dels cabells á las puntas de las sabatas! Yo era alférez de la seva brigada. Va morir en la emigració. ¡Vetlla per la meva Africa! va dirme… Llamp del Cel!… Ja devia preveurer que son germá, aquest carlinás, no se’n cuidaria gayre.
Pere. No se’n ocupa massa, la vritat.
D. Ramon. Com que li falta temps per ocuparse de si mateix. Ara pera treurerli d’entre mans, la caso.
Pere. ¿Que casa á la senyoreta?
D. Ramon. Li proporciono un marit rich, jove, guapo…
Pere. Y republicá? naturalment…
D. Ramon. T’ creus que confiaria aquesta joya á un que no ho fos? republicá, carambolista de punta; casi tant com jo; y un tirador de sabatót que ja hi poden anar hasta ab un revólver. Jo li he vist tenir dos desafios deixant las caras dels seus contrincants fetas una llástima.
Pere. ¿Y qui es, si pot saberse?
D. Ramon. Prou. L’únich fill varó de D. Ignaci Mas; lo xocolater mes rich de la Provincia.
Pere. A fé que D. Ignaci no es pas republicá.
D. Ramon. Un clerical com ton amo. ¡Vaya un parell de ximples! Aquell ’s passa tot lo Sant dia bofetejantse ’l pit á l’iglesia, mentras roba ’ls cuartos dels seus parroquians tirant polvos de galeta y ayguacuyt al xocolate. ¿Cóm, sino, s’haguera pogut fer rich ab tan poch temps? No fa pas cap cent anys que venia café ab llet en un carretó en lo port de Tarragona.
Pere. ¿D. Ignaci?
D. Ramon. Ay Deu te fassa bó!… Qué sabs tú de mon?
Pere. Y es cert?
D. Ramon. Yo era cabo y estava de guarnició en aquell presiri. ¿Ara l veus tan devót? Donchs en aquella época era president d’un casino anticlerical que ’n deyan “La Xarpallera.”
Pere. ¿Ell?
D. Ramon. Y era lo sello de la Societat un Sant Joan vestit de levita y ab barret de copa.
Pere. ’M fa quedar parat!
D. Ramon. Jo n’era sócio; mira si ho sabré! Encara guardo recibos ab la firma del xocolater. Ell no se’n recorda de mi. Han passat tants anys que ja no ‘m coneix; jo á n’ ell si. Lo primer dia que ’l vaig trová aqui de visita, vareig reconeixer aquella cara de gat d’Angola.
Pere. Y no n’hi ha parlat?
D. Ramon. May. Ni crech parlarni… que s’arregli. Y ara, casant á la noya ab lo seu fill, encara menos. Aquest si qu’ es un xicót que val. Ara acaba d’arrivá d’un llarch viatje. A la cuenta, sabent que jo era tan amich del pare d’Africa, y qu’ á n’ ella l’havia vista neixer, ‘m va veni á trovar l’antich carretonayre perque li dés informes d’ella. Va preguntarme si la noya era ferventa religiosa… jo, ¿qué sé? Pero vareig dirli que si, que ’s passava tot lo Sant dia resant sense recordarse de menjar. Va quedar molt content, y, ara vinch á dir á n’ aquest comodin que dintre poch rato vindrá ’l xocolater á demanarli oficialment la má de la nevoda.
Pere. Donchs veu? La fama d’aquest noy, no es alló que diguém… Diúhen que ’s passa ’l dia al café.
D. Ramon. Los que ho diuhen, segur que ’l passan per las sagristias que encara es temps mes perdut. (Se sent un timbre.)
Pere. D. Ramon, perdoni, tinch d’entrá la copeta de ví á D. Lluis.
D. Ramon. Si, ves, ves, que no ’s desmayi! (Vase Pere primer terme esquerra.)
Escena II
D. Ramon, luego Sr. Pólit y nen
D. Ramon. Veyam si hi ha cap diari… (Buscant per la taula.) Lo plano! ¿Vols jugar qu’ aquest zulú de ‘n Lluis ha tingut lo mateix pensament que jo!… (obra ’l plano.) Si, si… aixó es; exacte! Lo carrer de Bilbao divideix lo solar del Doctor Salvat, y la finca que avuy cau en un mal carreró, aumentará d’un mil per cens lo seu valor… Calculém! Lo plano va darse ahir vespre á llum, y ’l metje ve aqui cada dematí á las deu. De manera qu’ encara no l’ha vist. Si logro toparlo jo abans qu’ ell, faig lo negoci.
(Sr. Pólit foro dreta dant la má al nen. Va ab gorra de pisa y sombrero de copa y lo restant del trajo delata al home de sagristia. Lo nen que representa uns set ó vuyt anys va ab carrich y gorra de colegial.)
Sr. Pólit. Ave Maria!
D. Ramon. Ola, Senyor Pólit!
Sr. Pólit. Ay caramba! ¿No es Don Ramon?
D. Ramon. ¿Ahont va? ahont va per’ qui?
Sr. Pólit. Donant voltas. No sab que soch andador del Monte-Pio, y corredor del xocolate de Don Ignaci Mas?
D. Ramon. Ah, si?
Sr. Pólit. Digas: Deu lo guart, Don Ramon. ¿Com ho passa?
Nen. Jo no ho vuy dir!
D. Ramon. Be es prou amable.
Sr. Pólit. Molt dolent!
D. Ramon. Al hospici!
Sr. Pólit. Pobret! Afiguris que de set esposas y tretse fills que he tingut, sols aixó es lo que ’m queda.
D. Ramon. Digui que voste es un Barba-Azul ab gorra de pisa…
Sr. Pólit. Qué vol ferhi? Nostre senyor ho ha disposat així… ¿Que no hi es Don Lluis?
D. Ramon. Crech qu’ es alli dins en fresch.
Sr. Pólit. Be, ja tornaré. Sembla que casém á ’n Carlets ab la nevoda?
D. Ramon. Algo hi ha.
Sr. Pólit. Per xó que m’ho han innovat; jo me’n alegraria.
Nen. (Estirant) Anem.
Sr. Pólit. Are. Que no gasta xocolate, D. Ramon?
D. Ramon. No.
Nen. Anem.
Sr. Pólit. Ara, fill. Donchs, qué pren al demati? café ab llet?
D. Ramon. Ayguardent!
Sr. Pólit. Te rahó… vostés los militars…
Nen. Anem.
Sr. Pólit. Quin xicot! Vaja, aném. Digas á Don Ramon que ho passi be.
Nen. Jo no ho vuy dir.
D. Ramon. Ja ho diria si fos fill meu.
Nen. Anem.
D. Ramon. Deixuplina!
Sr. Pólit. Pobret! Ara’l vaig teni á la mort.
D. Ramon. (Tan de be li hauria fet Deu.)
Sr. Pólit. Lo vareig posá d’escolá á Santa Mónica y en un moment de descuit va obrir un armari y ’s va menjar set paquets d’hóstias que, al menos, n’hi havia quatre lliuras.
D. Ramon. Aixó ja fa taúl.
Sr. Pólit. Vamos, anem. Recados á Don Lluis.
D. Ramon. Alante!…
Sr. Pólit. Vamos (anantsen.)
D. Ramon. (Tan bestia es lo pare com ’l fill.) (Al arrivar lo Sr. Pólit á la porta ‘s topa ab lo Doctor qu’ entra.)
Escena III
Mateixos, Doctor Salvat
Doctor. Adios, senyor Pólit.
Sr. Pólit. Passiobé, Doctor. (Vanse.)
D. Ramon. (Aquí tenim al nostre home.)
Doctor. Ola, Don Ramon! Vosté per’ qui?
D. Ramon. Esperant á ’n Lluis.
Doctor. Y qué tal? cóm va de salut?
D. Ramon. Jo, be… l’estómach es ’l que no vol fer bondat. Un dia me ’l obro á veure qué hi tinch.
Doctor. Vosté no ’m vol creurer. Vol seguir las costums de campament, sense mirar que la caldera ja es un xich usada.
D. Ramon. Qué vol dir?
Doctor. Que l’alcohól se l’hauria de mirar d’un hora lluny.
D. Ramon. Pero si no mes ’n prench tres gotas per desdejunarme.
Doctor. Ni tres, ni cap. Una sucada de xocolate y un vas d’aygua.
D. Ramon. Fa sagristá.
Doctor. Ja li darán. Y qué tal… qué tal? Quan pujan los seus?
D. Ramon. No s’apuri… ja pujarán.
Doctor. Be, per xo, Deu nos’n guart!
D. Ramon. Deu nos ’n guart?… Véu? vosté, ara, ’m faria enfadar!
Doctor. Ordre, ordre necessitém.
D. Ramon. Precisament l’ordre está en que, dintre la legalitat, cada hú fassi lo que li donga la gana.
Doctor. ¿Y que li puga pegá una punyalada al primer qué passi pel carrer?
D. Ramon. Si la mereix…
Doctor. Ba… ba… ba…
D. Ramon. Vostés matarian al lladre d’un pá, pero al que roba millons lo voldrian per gendre. Lo nivell! La lley igual per tots, desde ’l Sant Pare al Noy de Tona.
Doctor. Que boig!
D. Ramon. Sino que vostés los propietaris… (Primer disparo!)
Doctor. Jo, propietari? Un mal casulot que no ‘m paga ’l procurador… ¿M’ ho vol comprar?
D. Ramon. (Bravo!) Jo? qué vol que ’n fassi?… ¿Quant ne vol?
Doctor. Cinch mil duros.
D. Ramon. (Ja es meu.) Tres.
Doctor. Es poch… animis mes y…
Escena IV
Mateixos, D. Lluis, luego Pere
(Primer terme esquerra, detras d’ell Pere ab toballola y raspall.)
D. Lluis. Ola… ola…
D. Ramon. (Mal llamp te parteixi!)
D. Lluis. Doctor!… (Dantli la má.) Bona pessa! (Dant la má á D. Ramon.)
D. Ramon. Mellor que tú.
D. Lluis. Ja has sapigut trová á casa?
D. Ramon. Tú no has estat may á la meva.
D. Lluis. Si estigués ociós com tú…
D. Ramon. No sé qué tens que fer…
D. Lluis. Cuidar de la meva salut.
D. Ramon. ¿Qu’ estás malalt?
D. Lluis. Pera no estarho. Si sabias lo be que ’m trovo ara… Com me circula la sanch! La sento correr! Quina elasticitat en los nervis!…
D. Ramon. Y del cap, cóm te trovas?
Pere. ¿Vol rés més lo senyoret?
D. Lluis. Que ‘t fassis tallar las unglas, m’ has esgarrinxat dugas vegadas.
Pere. Diré á la Brigida que me las talli. (Vase foro esquerra.)
D. Lluis. Vés, vés… Vegim lo pols, Doctor.
D. Ramon. (Y al pensar que hi ha un presiri á Tarragona…)
Doctor. Un poch frecuent. Plètora, plètora!… L’alimentacio massa forta.
D. Lluis. Avisaré á la cuinera.
D. Ramon. A tú, lo que’t convenen son hervas.
Doctor. Aixó: cols, bledas…
D. Ramon. (Y ofáls.)
Doctor. Per lo demés la pell está fresca. Los pulmons semblan dugas manxas.
D. Lluis. Es dir que puch estar tranquil?
Doctor. Del tot.
D. Ramon. Si, home, si. Viurás hasta que ’t moris… com jo.
Doctor. Senyors… Altres malalts reclaman los meus serveys, D. Lluis…
D. Lluis. Hasta demá, Doctor, vinga dejorn.
D. Ramon. Si, qu’ está de cuidado.
Doctor. Y ab vosté, un altre dia, parlarém del nostre asunto; pero, ja ho sab: los cinch mil duros.
D. Ramon. Be, si, be… Ja passaré. Doctor Adios. (vase foro dreta.)
Escena V
Mateixos, menos Doctor, luego Pere
D. Lluis. Ep… tú… escolta. ¿Quin negoci es aquest?
D. Ramon. Cá… rés… unas visitas…
D. Lluis. Que valén cinch mil duros? Lo plano! Ja comprench! Un negoci que jo tenia pensat… que s’hi poden guanyar un grapat de mils duros…
D. Ramon. Rahó de mes perque jo’l pretengui.
D. Lluis. Veurém qui se l’endurá!
D. Ramon. Veurém. Avuy mateix tornaré á veure ’l Doctor.
D. Lluis. Avuy? Esperat. (Sentantse á escriurer.)
D. Ramon. ¿Qué vas á fer?
D. Lluis. Doná ordre al meu procurador que compri la casa á qualsevol preu.
D. Ramon. Ja te l’endurás cara.
D. Lluis. Y tú’m donas’l nom de amich?
D. Ramon. No me ’l donas tú á mi? (Acaba de escriurer Lluis toca ’l timbre. Pere foro esquerra.)
D. Lluis. ’N Miquel que porti aquesta esquela al senyor Granell. (vase Pere foro dreta.) Encare no ets prou rich?
D. Ramon. Mes ho ets tú.
D. Lluis. Un capital de cent mil duros, com aquell qui diu: trovát. Un tio que ’t va sortir d’escotilló á America; que, al morirse, ni sabia que fossis al mon.
D. Ramon. Tú, un de dos cents mil, com qui diu: escamotejat, sent vista de l’Aduana de Cuba sis mesos y cuatre dias.
D. Lluis. Quina solta!
D. Ramon. Com la teva.
D. Lluis. Jo hagués sigut del teu tio!…
D. Ramon. Y jo del gobern.
D. Lluis. Prou ho deixo al hospici!
D. Ramon. Y jo’t clavo á presiri!
D. Lluis. Un home sol, que no pot acabarsho, y sabent que jo tinch una nevoda qu’ ’m costa un ull de la cara, y, un nevot que me’n costa dos.
D. Ramon. No digas mentidas. Ja sabs que los del teu remat castigan ab set anys de Purgatori cada infracció de la vritat. Africa, la teva nevoda, es rica, y no necessita ’ls teus ulls per rés.
D. Lluis. Pero si los meus cuidados. Bon amohino ’m vá deixá ’l boig del meu germá!
D. Ramon. Boig?… En fi, pochs te ’n ha de causar mes, perque avuy te la vinch á demaná en matrimoni.
D. Lluis. De debó? Ay, Ramon… abrássam! Y quin pés ’m treus de sobre!… oh! no ’t pensis… Has fet un magnifich pensament. ’T felicito. Africa es rica. Cinquanta mil duros de dót. Y ha d’estar molt instruida. Veurás… ’t puch ensenyar los partes mensuals que rebo del colegi. (Va a buscarlos.)
D. Ramon. Si no vuy veurer rés.
D. Lluis. No, si aqui’ls tinch tots tancats encara.
D. Ramon. Tancats?
D. Lluis. Té… Descloune un… qualsevol. (Desclouentlo ell mateix y dantli.)
D. Ramon. Vamos… llegim. (llegint.) Relacion mensual… etcetera. Música regular.
D. Lluis. No mes diu regular?
D. Ramon. Gimnacia, notable.
D. Lluis. Qué tal?… notable.
D. Ramon. Equitación, sobresaliente.
D. Lluis. No t’ho deya?
D. Ramon. Labores, mal. Idiomas, bien.
D. Lluis. Mal?… Diu mal?
D. Ramon. Mira… conducta, malissima.
D. Lluis. No pot ser, home, no pot ser… (¡Mal Viratje la directora!)
D. Ramon. Lo desitj de sortirte de cuidados ’t fa desvariejar.
D. Lluis. Donchs no t’ ho creguis… ’T dich que t’hi pots casar ab tota confiansa.
D. Ramon. Qu’ ets boig?… Jo, un home de xixanta anys vols que carregui ab una criatura de dissét? Africa ’s casará, pero no ab mi.
D. Lluis. Oh!… con tal que’s casi…
D. Ramon. Per xo mateix. Dintre poch vindrá lo senyor Mas á demanartela pera lo seu fill. Un xicot qu’ acava d’arrivar de viatje. Ja ’l coneixías… es rich, gran tirador de sabatót y excelent carambolista.
D. Lluis. Tirador de sabatót?
D. Ramon. Si, home… hi ha tiradors de sabatót com n’hi ha de floret y de pistola.
D. Lluis. No ho havia sentit á dir may.
D. Ramon. Oh! y ja estranyo com no han vingut. Lo partit es brillant, pus lo xicot, á demés de ser rich, no es de la colla de multons com tú y son pare.
D. Lluis. Sort que no’t faig cas.
D. Ramon. Está mes ilustrat. No ’l fan combregar com a vosaltres ab rodas de moli.
D. Lluis. Be, be… lo que jo vuy es que’s casi.
D. Ramon. Jo també. Y digam deu estar hermosa?
D. Lluis. Jo crech que si.
D. Ramon. Creus? ¿Que fa molt que no l’has vista?
D. Lluis. Desde que va entrá al colegi… uns sis anys.
D. Ramon. ¡Sabs que mereixerias cadena perpetua!
D. Lluis. Ja veurás… No hi he anat perque no ’m vaga, y no l’he deixada venir perque… vaja… si… es molt entremaliada, y no ’m puch enfadar. Es lo que ’l metje ’m te mes recomanat.
D. Ramon. Pero ara ja es una dona.
D. Lluis. Be… ara ja suposo que deu haver cambiat.
D. Ramon. Donchs, ja ho sabs.
D. Lluis. Mira… en gracia de la bona noticia qu’ acabas de darme, ’t proposo la compra de la finca de compte y mitat.
D. Ramon. Acepto.
D. Lluis. ¿Paraula d’honor?
D. Ramon. Paraula de republicá.
D. Lluis. Esperat, donchs, qu’ enviaré contra ordre al procurador. (S’ posa á escriurer.)
D. Ramon. Y jo veuré al Doctor avuy mateix; deixau per mi.
D. Lluis. Al mateix temps enviaré á la Brijida per la noya. Aixís adelantarém feyna.
D. Ramon. No ’m sembla mal. Y, parlant de tot: Qué ’n sabs de ’n Mariano?
D. Lluis. Vet aqui un altre nevót que també m’ amohina bastant. Fill d’una germana pobre l’he hagut de cuidar fins que vaig pogué embarcarlo. Ara ’m va escriurer d’un port del Brasil hont la febra amarilla hi feya estragos.
D. Ramon. Pobre xicot!… Sentiria que li toqués ’l rebre.
D. Lluis. Jo també. ¡Ara que m’havia d’enviar cigarros!
D. Ramon. Es á dir que ho sentirias pels cigarros?…
D. Lluis. Veuras, no’m puch afectá! Primer la salut.
D. Ramon. Egoista! Has de morir aburrit de tothom.
D. Lluis. (toca el timbre.) Aixó si que ‘m te sense cuidado. (Pere foro dreta.). A la Brigida que vagi ab aquesta targeta, á buscar á la noya. Que la instali al pabelló que dona al jardí, y quan s’hagi cambiat de trage, qu’ avisi.
Pere. Está be.
D. Lluis. Y aquesta esquela pórtala tú mateix ahont ha dut l’altre ’n Miquel.
Pere. Está molt be. Ara acaba d’entrar al pati un cotxe ab maletas.
D. Lluis. Vés lo qu’ es.
(Vase foro dreta, mentres entra ’n Mariano pel mateix puesto vestit d’uniforme de marina mercant trasatlántica.)
Escena VI
Mateixos, Mariano, luego Pere
D. Ramon. Miratel!… Ay voto’n Mariano!
D. Lluis. Ell!
Mariano. Tio! (corra á abrassarlo. D. Lluis s’aparta.)
D. Lluis. Ep!… no’m toquis… La febra amarilla…
D. Ramon. Vina á fer cuarentena en los meus brassos. (Obríntloshi.)
Mariano. Que tio…! (Abrassant á D. Ramon.)
D. Lluis. Vols dir que no hi ha perill en abrassarte?
D. Ramon. Té… ja está fumigat. (Dant una empenta á Mariano.)
Mariano. No tinga por. (Lluis l’abrassa.) Y Africa? (ab recel.)
D. Ramon. Bona, noy, bona.
Mariano. Ahont es?
D. Lluis. Al colegi.
Mariano. Encara?… Que li vol tenir fins al dia del judici?
D. Ramon. Ara la treu.
D. Lluis. Vaya, Ramon, fes un xich mes de tertulia. (Se sentan.) Y donchs… que tenim lo vapor aqui?
Mariano. Tio… He fet una calaverada.
D. Lluis. No m’ espantis.
D. Ramon. Tú t’ espantas molt aviat.
Mariano. Ja li esplicaré. Figuris que als pochs dias d’haver dexát port, un passatjer dels que venian á bordo, va caurer malalt del contagi, y lo capitá, espantat, va resoldrer desembarcarlo en un islót al mitx del Occeano.
D. Lluis. Ben fet.
D. Ramon. Bárbaro!
D. Lluis. Podia deixar lo contagi á bordo.
D. Ramon. Valent poca vergonya deu ser lo tal capitá!…
Mariano. Jo… compadescut del pobre malalt, y sent catalá, mes á mes, vaig resoldrer desembarcar y constituirme enfermer del meu paisá.
D. Lluis. Mal fet! molt mal fet!
D. Ramon. Bravo noy! aixó es republicá pur!
D. Lluis. Vas cometre una gran imprudencia!
Mariano. Vosté, tio, al meu puesto hauria fet lo mateix.
D. Lluis. Ah, no! Jo’l deixo.
Mariano. Be… ara ho diu.
D. Ramon. Si, Mariano. A son pare deixa aquest.
D. Lluis. Y naturalment que devia morir?
Mariano. Fa un mes que varem desembarcar bons y sans de bordo d’un Cliper inglés que va recullirnos, fondejant luego á Santander. Jo m’he quedat allí uns quants dias pera veurer si ’l meu vapor hi recalava com devia, mentras lo meu company ’s dirijia aquí á Barcelona.
(Pere foro dreta.)
Pere. Los senyors de Mas.
D. Ramon. Aqui’ls tens. (Tots s’alsan.)
D. Lluis. Mariano, dispensa.
D. Ramon. Jo me’n torno al colegi electoral. Passaré pel jardí pera no toparme ab ells.
Mariano. Jo, al meu cuarto á rentarme la cara. Suposo que tinch ’l mateix?
D. Lluis. Si. Pere, feslos entrar y digalshi que al moment surto.
(Vase Pere foro dreta.)
Mariano. Adios, D. Ramon.
D. Ramon. Adeu, Mariano.
(Vase Mariano segon terme dreta.)
D. Lluis. Vés al Doctor. (A D. Ramon.)
D. Ramon. Si… hasta la vista.
(Vase Ramon primer terme dreta y D. Lluis segon esquerra.)
(Queda l’escena un moment sola. Luego precedits per ’n Pere, entran foro dreta, Carlos elegantment vestit pero pinxesco, ab sombrero de copa decantat. D. Ignasi ab capa y sombrero de copa també, passat de moda y Hortensia tipo romantich.)
Escena VII
Pere, D. Ignaci, Carlos y Hortensia
Pere. Poden sentarse. D. Lluis surt al moment. (vase foro esquerra.)
D. Ignaci. Seu, noya… (ab carinyo.) Seu tú. (ab molt modo.) (Se sentan.)
Carlos. ¡Quins papers de ferme fer! Que no podian venir sols?
D. Ignaci. Calla, calla, qu’ has de ser la nota discordant de la nostra familia.
Hortensia. Ja te rahó’l papá.
Carlos. Ves, ves á fer versos tú, que ningú t’ hi demana.
Hortensia. Sents, papá?
D. Ignaci. Val mes que fassi versos que no que porti aquesta vida censurable que portas tú.
Carlos. ’Ls versos li darán pá!…
D. Ignaci. Noy! creu que ’l dia menos pensat, ’t desheredo!
Carlos. Vet-aqui la teva arma! Porta, porta un cigarro…
D. Ignaci. No vuy que fumis aqui! Jo ‘m pensava qu’ ab aquest viatje vindrias ab mes enteniment y ets igual.
Hortensia. Pitxor!
Carlos. ‘M sembla qu’ abans de sortir aquest tipo, os planto!
D. Ignaci. Próbau!
Hortensia. A Don Lluis li diu tipo!
Carlos. Donchs, per qué ’m veniu á buscar rahons!… ¿No faig tot lo que vols? ’M dius que porti mostras de xocolate als quints inferns… hi vaig…
D. Ignaci. Y no’n vens una lliura.
Carlos. Ara ’t passa pel cap que ’m casi, y tenintne tantas ganas com de trencarme la nou del coll, ’m caso. ¿Qué mes vols?
D. Ignaci. Mira, mira com porta ’l barret! Li acaba de caurer… Aixís… ben dret: (Posantli be.)
Carlos. Me’l clavaré ab puntas de Paris…
D. Ignaci. Si, ara, casat, no cambias com una mitxa, ’t desheredo.
Carlos. Ditxós desheredar!
Hortensia. Jo fos del papá!…
Carlos. Calla, tú… Traviata!
Hortensia. Papá!
D. Ignaci. Que callém! Qualsevol menos tú, n’estaria joyós d’aquest casament que t’hem proporcionat.
Carlos. Ba… ba… ba!…
D. Ignaci. Una noya com un pom de flors… rica, jove…
Carlos. Ja li dono.
D. Ignaci. Donchs t’hi casarás!
Carlos. (Ella treurá’l bé!)
D. Ignaci. Qué dius?
Carlos. Dich qu’ está bé.
Hortensia. No ha dit aixó, no. (Don Lluis segon terme esquerra tots s’aixecan: D. Ignaci ’s descubreix)
Escena VIII
Mateixos, D. Lluis
D. Lluis. Senyors… quina sorpresa!
D. Ignaci. Treute’l sombrero! (á Carlos.)
D. Lluis. Fassin ’l favor de torná á pendre assiento. (Tots s’assentan.)
D. Ignaci. Vosté may no ’ns vol veni á veurer. (Carlos posa una cama sobre l’altra.)
D. Lluis. Estich sempre tan ocupat!… Caramba!… ’n Carlos!… Está desconegut! Y donchs… ¿A qué dech ’l gust de tan agradable visita?
Carlos. (Ja hi som!)
D. Ignaci. ¿No li ha dit rés D. Ramon?
D. Lluis. Be m’ha indicat algo.
D. Ignaci. Abaixa aquesta cama! (á Carlos) (Dantli un cop.) Don Lluis, ja fa temps que ‘ns coneixém y no podem enganyarnos. Jo tinch un noy qu’ es aquest, qu’ acaba d’arrivá d’un llarch viatje. Es instruit, dócil, sensát…
Carlos. (Mira ara perque vol vendre’l burro!)
D. Ignaci. Ja, abans d’anarsen, estava agradat de la seva nevoda… de l’hermosissima Africa.
D. Lluis. No sé com… pues ella fa sis anys que no ha eixit del colegi.
D. Ignaci. Ja li esplicaré. L’Hortensia es molt amiga de la directora y l’havia anada á veurer moltas vegadas acompanyada de ’n Carlos. D’aixó fa uns tres anys.
Hortensia. Hi anava molt sovint. M’inspirava estraordinariament en aquells jardins plens de rosas d’Alexandria y llessamins de Corinto, als quals dech las mellors de las mevas poesías.
D. Lluis. Ah si?
D. Ignaci. Per lo tant, enterát de que la noya es molt virtuosa… de que te inculcats los preceptes de la nostra santa religió y que, per consecuencia, ha de ser una excelenta esposa, jo, Ignaci Mas, vinch á demana solemnement la má de la seva nevoda pera lo meu únich fill varó y hereu de la nostra casa.
Carlos. (’M voldria fondrer!)
D. Lluis. La vritat… ’m trovan desprevingut. Ademés, jo estimo á Africa, y…
Carlos. (Voldria que digués que no.)
D. Lluis. Y s’efectuaria aviat la boda?
D. Ignaci. Estant la cosa decidida, jo l’efectuaria quant antes.
Hortensia. A las verges de Judá las casavan desseguida.
Carlos. Es que jo no soch cap verge de Judá.
D. Ignaci. Qué dius ara?
D. Lluis. Ah, ja, ja… M’ ha fet gracia…
D. Ignaci. Ell sempre ’n te una per dir… (Animal!)
D. Lluis. Jo suposo que ’n Carlos la fará felis.
D. Ignaci. Felissisima!
Carlos. (Prou hi guanyaria que l’escanyessis.)
D. Ignaci. Y pera solemnisá aquest acte, diumenge darém una festa. Al dematí benehirém una mare de Deu qu’ hem comprat al carrer de la Palla y convidarém á tots los amichs; dinarém y al vespre donarém un petit ball y un concert purament religiós.
Carlos. Y també ballarém ab l’orga de butxaca?
D. Ignaci. ’N llogarém una de grossa.
D. Lluis. No tenen piano?
Hortensia. Com que l’hauriam de tocar jo ó Africa, ’ns veuriam privadas de ballar.
D. Lluis. Que no toca’n Carlos?
Carlos. ’L bombo!
D. Ignaci. (Béstia!) Sempre está de broma.
D. Lluis. Ja m’ agrada.
D. Ignaci. Y ara que tindrém l’hereu colocat, pensarém ab l’Hortensia.
D. Lluis. Encara no te’l cor ocupat?
Hortensia. Busco un ideal pero no’l trovo en llóch.
D. Lluis. Ja arrivará’l dia.
Hortensia. Ho dupto.
Carlos. bueno… Qué fem? (D. Ignasi ’l pessiga.)
D. Lluis. Sento que no pugan veurer á la noya que dintre un moment arrivará del colegi.
Hortensia. Esperémla, papá.
Carlos. Anem, anem… ja la veurém un altre dia.
D. Ignaci. (Imprudent!)
Carlos. ¿Que te un cigarro y dispensi? (A D. Lluis. D. Ignaci ’s posa violent.)
D. Lluis. Ah, prou, prou… (Va á la taula.)
D. Ignaci. (Lladre!)
D. Lluis. Lo trovará una mica fluix. (Oferintli una cajetilla.)
Carlos. Puro, volia dir.
D. Lluis. També, també. (torna á la taula.) (D. Ignaci está rabiós.)
D. Ignaci. Deixi, D. Lluis! (T’ haig de matá!)
D. Lluis. Tingui. Y vosté, D. Ignaci?
D. Ignaci. No acostumo… gracias. (No tens vergonya!) Quedém donchs en que vindrán á la festa?
D. Lluis. Veyam… aixó de sortir de nit… Preguntaré al metje si posantme un gaban y ab lo cotxe hermeticament tancat…
D. Ignaci. Sempre tan precabut…
D. Lluis. ’M fa horror l’estar malalt!
D. Ignaci. Ja fa be, no’s pensi…
Carlos. ¿A cóm li costan aquets cigarros? (Moviment de D. Ignasi.)
D. Lluis. No sé… no recordo…
Carlos. Es que si ’ls hi venen per habanos, l’enganyan. Aixó es contrabando y dolent.
D. Ignaci. (Aixecantse violent: tots fan lo mateix.) Donchs, ab lo seu permis.
Carlos. (Gracias á Deu!)
D. Lluis. Ja dich… sento que no vegin á Africa.
Hortensia. Sabs qué podém fer, papá? Anar á comprar la vida de Santa Teresa y tornarém.
D. Lluis. Molt ben pensat.
D. Ignaci. Y sino, á la tarde.
Carlos. (Adios billar!)
Hortensia. No, no… tornarém. (D. Ramon primer terme dreta.)
Escena IX
Mateixos, D. Ramon
D. Ramon. Ola! vostés encara aquí?… suposo que s’haurán entés.
D. Lluis. Perfectíssimament!
Hortensia. (Quin home! ¡’m repugna!)
D. Ignaci. Y veig, D. Lluis, que D. Ramon encara no vol ser dels nostres.
D. Ramon. Abans serán vostés dels meus. Encara está enfadada ab mí? (á Hortensia.)
D. Ignaci. Per qué?
Hortensia. Pues no va entrá ahir á casa cantant alló tan ordinari que ’n diuhen peteneras?
D. Ignaci. Ell!
D. Ramon. Dispensi, no podia pensá que…
D. Ignaci. Calli, home, calli! Lo meu fill es lo meu fill, y si demá entrava á casa cantant aquestas indecencias, lo desheredava.
Carlos. (Miracle!)
D. Ramon. Allavors jo li deixaría tot lo que tinch.
D. Lluis. No coneixen á ’n Ramon?
Carlos. ¿Qué’ns hem d’está aqui fins demá?
D. Lluis. Vaja, vaja, anem… ja ’l convertirém algun dia.
D. Lluis. Si.
D. Ramon. No perdi las esperansas… Sant Pau havia fet pitxor que cantar peteneras y ara diuhen vostés, qu’ es sant.
Hortensia. Papá, aném.
D. Ignaci. Que boig!… Vaja, hasta després.
Carlos. Gracia á Deu!
D. Lluis. Als peus de vosté. (á Hortensia.) D. Ignaci… Adios, Carlos.
Carlos. Alanta…
D. Ramon. A la vista.
Carlos. (á D. Ramon.) (Fins la tarde.) (Vanse foro dreta.)
Escena X
D. Lluis, D. Ramon, després Mariano
D. Lluis. No curarás pas may! Ets boig rematat!
D. Ramon. Casi estich penedit del negoci. ’M sab greu que la noya entri á formar part d’aquesta familia de llanuts. Sort que ’l xicót val.
D. Lluis. Donchs cregas que sino que es rich y la familia m’agrada, y mes que tot, las ganas que tinch de sortir de compromisos…
D. Ramon. Qué vols dir?
D. Lluis. Qu’ es un nuvi que no’m fa’l pés.
D. Ramon. Be… veurás… he vingut perque redactém un petit compromis com ’ns associém pera comprar la casa del Doctor. Aixís no hem de tenir por d’enganyarnos.
D. Lluis. No ’m sembla mal… passa tú mateix al despatx y avisa quan estiga pera firmarlo.
D. Ramon. Esta bé.
(Mariano foro esquerra.)
Mariano. Que se’n va, D. Ramon!
D. Ramon. No. Baixo al despatx… ja ’ns veurém. (Vase foro esquerra.)
Escena XI
D. Lluis, Mariano, després Pere
Mariano. Ara qu’ estém sols, estimat tio, donguim noticias de la meva hermosa cosineta. Deu está feta un tros de cel, no es vritat?
D. Lluis. Naturalment. Prompte podrás veurerla. L’he enviada á buscar aixís qu’ has arrivat. Rés… vuy casarla.
Mariano. Casarla?
D. Lluis. Ab un jove qu’ acaba d’arrivá d’América.
Mariano. (Ah!… comprench!) Tio! tio de l’ánima! (abrassantlo.)
D. Lluis. Sembla que te’n alegras molt!
Mariano. Estimo tant á Africa!. Pensava tant ab ella!…
D. Lluis. No ets mal correspost… sempre m’ enviava recados per saber noticias tevas. Y ja ‘t pots preparar que dintre poch será la boda, y’ com comprendrás, tú ets qui menos pots faltarhi.
Mariano. Aixó si qu’ es vritat.
(Pere á la porta del foro dreta ab una bandeja ab l’esmorsá de D. Lluis.)
Pere. Acaba d’arrivá la senyoreta.
Mariano. Ella!
D. Lluis. Digas á la Brígida qui la instali com t’ he dit.
Mariano. Tio… ¿No anem á rebrerla?
D. Lluis. Deixa que, quan menos, s’cambihi ’l trage. Vé ab ’l de colegiala y se’n donaría vergonya… Qué esperas? (á Pere.)
Pere. Que en lo jardí hi ha tot l’equipatje qu’ han dut del senyoret.
Mariano. Vaig, donchs; hasta luego, tio. (Africa es meva!… ah! soch felis!) (Vase primer terme dreta.)
Pere. Duch l’esmorsá á la taula.
D. Lluis. Está bé. (Desapareix Pere foro dreta.)
Escena XII
D. Lluis, després Africa
D. Lluis. L’Africa casada. Ara sols ‘m falta torná á aviar á aquest xicot y quedaré completament tranquil. (Ruido de trencadissa de vidres y llossa.) Qu’ es aixó!
Africa. (Dins.) Idiota! ¿No hi veus?
D. Lluis. Adios lo meu servey de Xina! (Africa á la porta inspeccionantse ’l vestit. Va ab trage de colegiala y una corda á la má.) Ella!…
Africa. Y no m’ha tacat… Ja ha sigut un miracle!
D. Lluis. Es hermosa!… Pero si es una dona! (Veyent á D. Lluis y corrent á abrassarlo.)
Africa. Estimat tio!
D. Lluis. Africa!
Africa. Quant desitjava abrassarte!
D. Lluis. No apretis tant! Pero tú no ets una noya… ets un cartutxo de dinamita!
Africa. Quin tio mes graciós! Pero quin criat mes bruto tens!… ’M veu tombá ’l corredor y ’m clava una bandeja plena de pisa pels vigotis.
D. Lluis. Si… ’l meu esmorsar.
Africa. De debó?… Donchs, noy, ja has esmorsat! (Reparant ab lo mobiliari de la sala y fent dar voltas á la corda.) Oh!… comme tout ça est jolie! Vaja… ja veig qu’ ets home de gust!…
D. Lluis. Que’m farás saltá un ull!
Africa. Qu’ es aixó? (á la taula.)
D. Lluis. Una tabaquera; figura’l cap d’un gos.
Africa. ‘M pensava qu’ era’l teu busto.
D. Lluis. Gracias, dona!
Africa. Oh! es qu’ aixís, de perfil, t’ hi assemblas. Ja ho veig ara que no. Noy!… chartreuse!!… ’n bech una copeta (servintsela.)
D. Lluis. (Digna filla del seu pare! ¡fa honor á la rassa!)
Africa. A votr’ santé!
D. Lluis. Esperat qu’ aniré per aygua…
Africa. Ne vous derangez… (Beu.) C’ est fini!
D. Lluis. Noya… ets un cabo de brigada!
Africa. Que gracia! (voltant la corda.)
D. Lluis. Que no t’ha indicat la Brijida, la teva habitació?
Africa. Si, pero estava impacienta per veurert y preguntarte si tinch d’está al colegi “hasta la consumacion de los siglos.”
D. Lluis. Hasta que no acabis de donar voltas á aquesta malehída corda no ’t contestaré.
Africa. ¡Quin carinyo mes entranyable tens als teus ulls; vaja, digas, ja estich quieta.
D. Lluis. (Y está hermosa de debó!)
Africa. Digas, perque estich de colegi, fins aqui!
D. Lluis. Per lo mateix que he cregut endevinar los teus desitjos, t’ he tret per sempre.
Africa. Ay, tio del meu cor! oncle cheri!… un’ altra abrassada!
D. Lluis. (Y la vritat es que l’abrasso de gust!) bueno… escolta, seu, que t’haig de parlar de cosas molt formals.
Africa. Donchs, seyém. (Ho fa.)
D. Lluis. Dona… passas dels dissét anys… Es precis que posis formalitat, majorment, quan, si t’he tret del colegi, has de saber qu’ es pera casarte.
Africa. Vaja, tio, que me’n dono molta vergonya! (ab coquetería)
D. Lluis. La teva edat…
Africa. Dech estar mes vermella!…
D. Lluis. Dintre quince dias pot ser que s’efectuhi la boda.
Africa. Es massa aviat. Al menos vuy tardar tres setmanas.
D. Lluis. No vindrá d’aqui…
Africa. Y qui es lo nuvi? Jo voldria un senyor alt… molt gros… ab patillassas… que ’m dugués sempre á passejar ab carretela, y als toros; sobre tot, als toros.
D. Lluis. (Apreta!) Donchs, mira. Lo teu nuvi no es ni gros ni porta patillas.
Africa. Be, donchs… portará vigoti… jo deya si podia ser…
D. Lluis. Y’l coneixes.
Africa. Calla… no’m digas rés. (pensant.)
D. Lluis. Acaba d’arrivar d’un llarch viatje.
Africa. Ja sé… lo meu cosi!… ’n Mariano! ¡Quina alegria! (Picant de mans.)
D. Lluis. No es ’n Mariano.
Africa. Ah, no?
D. Lluis. Es diu Carlos Mas.
Africa. En Carlos Mas?… Ja ho crech que ‘l coneixo! Noy, qu’ era dolent! ’Ns deya unas cosas! Ell y una germana que te, molt bleda, venian á veure á la Directora.
D. Lluis. L’Hortensia.
Africa. Just. Ja ho sembla una hortensia pansida.
D. Lluis. Ets’l dimontri.
Africa. Sempre ’ns llegia versos mistichs… á nosaltres que llegiam vigote, Gustavo el calavera…
D. Lluis. Que redimoni enrahonas! Y d’hont treyau semblants llibres?
Africa. Oh! corrian pel colegi d’amagat.
D. Lluis. Ba… ba… ba!…
Africa. ¿D’ aixó t’ admiras?… si hasta formavam partits polítichs… Mira… entre las noyas, hi havia carlistas, republicanas, fusionistas, conservadoras…
D. Lluis. Ja’m jugo que tú eras republicana…
Africa. Petrolera.
D. Lluis. Mira, Africa… t’ho dispenso perque t’he deixat massa temps al colegi, y á pesar dels teus disset anys, no tens mes que ’ls de las tevas condeixeples. Pero, t’adverteixo que al devant dels teus futurs papás politichs, t’abstingas de dir totas aqueixas barbaritats que tirarian per terra tots los nostres plans.
Africa. Fas be de prevenirme. Tot ans que torná al colegi. Digam qué haig de ser.
D. Lluis. Clericala intransigent.
Africa. Cauré malalta!
D. Lluis. Donchs preparat per…
Africa. “Calla… villano!… No acabes la frase, que me horrorizas!”
D. Lluis. Donchs, quedém entesos. (Pere foro dreta.)
Escena XIII
Mateixos, Pere
Pere. Diu D. Ramon que s’arrivi al despaig qu’ alló está á punt de firmá… y quan vulga, te l’esmorsá servit.
D. Lluis. Digas qu’ allá vaig. (vase Pere foro dreta.) Mira, Africa, torno al instant: Si vols entretenirte, en aquesta sala (primer terme esquerra) trovarás ilustracións y periódichs, ó, si vols tocá ’l piano ja veurás la clau al pany.
Africa. No tardis.
D. Lluis. No… adios. (mitx mutis.)
Africa. Ah!… vous vous en allez sens m’embrasser?
D. Lluis. Oh!… ab molt gust! (L’abrassa.) (De veras qu’ es molt hermosa!) (Vase foro esquerra.)
Escena XIV
Africa
Africa. Saben qu’ aquesta imposició del tio ’m té molt preocupada? Jo, carlista!… ¡Si ho sabessin las noyas!… Quina xiula!… Jo, que hasta duch aqui aquesta gorreta (Treyentse de la butxaca un elegant gorro frigio.) feta d’amagat, que, posantmela aixis, y enfilada en los pedrissos del jardi, á las horas de recreo, ’ls feya aquells discursos: l’autonomia!… Los derechos individuales!… El sufragio universal! el reparto!!… (’s torna á treure la gorra.) Ah! no, no!… que s’ho treguin del cap. Jo fingiré fins que siga al poder… vuy dir: fins que ’m casi… pero després?… (cantant.) Allons, allons enfants de la patrie!… (remor de veus.) Alto que venen! Deixam amagar!… ay! la corda!… No ’m descuido pas rés mes? Crech que no. Ja son aqui? (Entra corrent primer terme esquerra. Mariano y Carlos foro dreta.)
Escena XV
Mariano, Carlos, luego D. Ignaci y Hortensia
Carlos. Poch pots pensar, Mariano, la satisfacció que tinch d’apretarte en los meus brassos!
Mariano. Y jo.
Carlos. ¿Hi has estat molt á Santander?
Mariano. Avuy he arrivat.
Carlos. Pero, qui havia de pensar que aquell oncle Lluis’ de qui tant me parlavas, fos D. Lluis Clavell, tan conegut del papá.
Mariano. Com jo feya ja cinch anys que faltava de la Peninsula… Oh! y qu’ arrivas á temps. Quedas nombrat padrí de la meva boda.
Carlos. T’ casas?… magnifich!… Ja no aniré sol al sacrifici… y ho quedas també nombrat de la meva.
Mariano. Ah!… També’t casas? Y qui es ella?
Carlos. Com! ¿No ho sabs?… Oh! aixi vuy darte una sorpresa que crech t’ ha de ser molt agradable.
Mariano. La conech?
Carlos. Mes que jo. Pero creume, ’m donan un disgust. Ey! no t’ofengas.
Mariano. Jo?… Per qué?… Y es guapa?
Carlos. Ni me’n recordo. Fa tres anys que no l’he vista.
Mariano. Es graciós!
Carlos. El papá s’ha empenyat en fer desgraciada á n’ aquesta xicota… (D. Ignaci y Hortensia foro dreta. Hortensia s’adelanta sense aixecá ’ls ulls d’un llibre que llegeix.)
Mariano. Mira.
Carlos. L’ papá.
D. Ignaci. Ja no sabia hont erats.
Carlos. Papá… tinch ’l gust de presentarte al nevot de D. Lluis, lo generós marino que va exposar la seva existencia pera salvar la meva d’una mort segura.
D. Ignaci. Vosté?… Oh! vinga una abrassada! Hortensia, vina á saludar al salvador del teu germá. (Hortensia s’adelanta.)
Mariano. Vostés’m confonen!
Hortensia. (cayentli ’l llibre de las mans.) (Oh! ja he trovat lo meu ideal!) (D. Lluis foro esquerra.)
Escena XVI
Mateixos, D. Lluis, després Africa
D. Lluis. Ja de tornada?
D. Ignaci. D. Lluis, he felicitat al salvador del nostre fill.
D. Lluis. Com!
Mariano. Lo malalt de la febra amarilla.
D. Lluis. Si?… Molt ho celebro! qui havía de pensar!… (Africa primer terme esquerra.) Aquí tenim á Africa.
Tots. Africa! (Africa saluda ab una inclinació de cap. Mariano corra á abrassarla.)
Africa. (alegre) Mariano!
D. Lluis. Africa… Aqui ’t presento al teu casi papá polítich. Allí lo teu futur espós. (Africa saluda ab lo cap.)
Mariano. (Ell!) (Separantse d’Africa ab un moviment nerviós.)
Hortensia. (M’ ha mirat!… Soch felis!)
Carlos. (M’ agrada aquesta xicota!)
Quadro. Teló rápit.
Fí del primer acte