INTERMEZZO

Ben d’a la vora—volia veure-us, oh Verge negra—del blanc vestit! Al vostre estrado—avui pujava, i us he guaitat de fit a fit la dolça cara,—que m’ha deixat—tot enternit. Més lluny us miro—quan a la tarda canten els monjos—i els escolans, i eixint del temple—m’hi giro encara, i encara us miro—més lluny que abans. A vostra casa—m’aficïono i us hi entro a veure—sempre que hi passo, com els aimants. Surto de cara—a les vostres penyes i en cada una—veig un ensaig de vostra imatge… Sou gracïosa,—penya entre penyes: reina us en faig. Cerco entre elles—els camins vostres—i me n’hi vaig. Els camins vostres—són plens de boira: per los esquinsos—guaita l cel blau.… No més hi trobo—rebolls i mates que humils floreixen—en mig la pau. i aquelles bolves,—que n diuen angels i que s’hi assemblen—per lo silenci—del vol suau. Com me cor-prenen—els singles vostres! Com m’esvaeixen—vostres abims! Les aus que hi volen—són aus xiquetes, les fonts que hi neixen—són regalims; entre la boira—són cims de gloria—els vostres cims. Tot jo m’encanto,—no sé l que m passa: les vostres penyes—m’han encisat. … Més, quan me giro—de cara enfòra, l’esprit me fuig de Montserrat.

«La Mare de Déu—un roser plantava», l’immobil donzella—cantava encisada, els ulls admirats—del propri miracle, en llavis eslaus—la mèl catalana. «D’aquell sant roser—naixia una branca.» Cantava cançons—de la meva mare, que quan jo era infant—ja me les cantava, i ara que soc gran—les canta l’eslava. «Nasqué Sant Ramon,—fill de Vilafranca.» Si sap lo que diu,—no sap lo que alcança, i canta indecisa—la suau cançó estranya, ull-presa del flam—que encén en els altres. «Confessor de reis,—de reis i de papes.» La canta d’aprop—i sembla llunyana. Llunyana la veig—i encara allunyar-se. La veig que sen va—per l’estepa blanca, cantant Sant Ramon,—fill de Vilafranca. «La Mare de Déu—un roser plantava.» Setembre 1895

Ten vas anâ amb aquell ponent dolcissim.… Caigueres, lluitadô, al marxâ a la lluita. Somreies a la força dels teus muscles i glaties per guerres i corones, i tot de cop t’has esllanguit per terra amb els ulls admirats.… Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora! Aquell teu primer vel, quan el llençares damunt de l’heroe en flor, tots somriguerem sota ls plors estroncats, que una serena va començâ a regnâ en el pit i el rostre del moribond. L’halè anava i venia suaument emperesit, fins que esperàrem.… I no tornà.… Llavores esclataven més alts els plors al Cel.… Ell ja no hi era.… Prô a fòra, al camp, era un ponent dolcissim.… Octubre 1895

Aquesta nit han passat i han posat la mà als balcons.… Els somnis dels infantons han granat. Cap a Orient sen van tornant a llur reialme confús, a regnar-hi tot pensant en Jesús. Heu sentit avui el chor matinejador dels nens? Heu sentit el rastre d’or, mirra, encens?

Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre. El mur hi era humid, prô l sol hi era alegre. Per’llà a Sant Josep el bon sol solet lliscava i lluïa pel carreró estret. En mon còs neulit llavors jo sentia una esgarrifança de goig i alegria.

No t facis posar cendra,—no t facis posar cendra, patró de joventut, que no té res que veure—la mort, la cendra, am tu. No entelis am mementos ton front rosat i pur. Tu no has pas d’havê esment—de la trista paraula que diu el sacerdot girant-se de la taula. Que aquest color rosat—que duus al front i als llavis no t’ha sigut donat—per cendrosos agravis, que t’ha sigut donat, verge de la sang tendra, per uns altres esblaims—que no són pols ni cendra. 1896

Avui he sentit lo Diví en el camp, en el vent i en les plantes, i en la majestat—de les pedres santes que s’alcen en temple—al mig del camí. Avui he sentit—que dura la vida més enllà dels còs—i dels seus sentits: he vist un vellet—am cara entendrida i alegres infants—de sobte entristits. He vist uns guerrers—armats punta en blanc davant d’un anyell—rendir les espases, he sentit les brases de l’Amor Diví—en el Dijous Sant.

Senyor! Deu consol al qui plora i torneu-li l plô al qui no pot plorar, i doneu-li pau a l’ànima inquieta perquè us sapiga esperar. 1897

Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d’un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L’aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l’encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta perfumada del Llevant! I en el mati d’aures blanes l’aufabrega trobarà altres aromes germanes que la nit fan oblidâ. 1897

M’agrada l balcó gran de la muralla quan la gent de la vila hi va a badar i amb ull ja quasi incommobible aguaita el pas de la llunyana tempestat. Passa la tempestat esgarrifosa per damunt de la serra allà al davant, tremolant de llampecs, silencïosa per la gent de la vila i la del pla. Com hi deu ploure en les profondes gorges i en els plans solitaris de les valls! Prou l’huracà ls açota aquells cims nusos i peta l’aigua en aquells rocs tant grans; s’astoren els remats, el pastor crida, i algun abet cau mig-partit pel llamp! Però en el balcó gran de la muralla no se sent res: la gent hi va a badar, i amb ull ja quasi incommobible aguaita el pas de la llunyana tempestat. Puigcerdà, 1897

Quan s’esqueixen els nuvols sobre l cel la ciutat surt rient de la tempesta, regalant d’aigua lluminosa arreu, remorejant de nou en sons de festa. Recomença l remor en la ciutat i en el rostre dels homes l’alegria: els nuvols sobre l cel s’han esqueixat, la tenebrosa nit torna a ser dia. Cadascú alça ls ulls per si retroba la gran blavor del cel, tant oblidada! Beneita sies, tempestat passada, perquè fas alcà ls ulls a la llum nova! 1897

Quin cel més blau aquesta nit! Sembla que s vegi l’Infinit en tota sa grandesa, en tota sa dolcesa; l’Infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels. La lluna i els estels brillen tant clâ en el blau infinit de la nit santa, que l’ànima s’encanta enllà… Aquesta nit és bé una nit divina: la Purissima, del cel va baixant per ’quest blau que ella il·lumina, deixant més resplendors en cada estel. Per la nit de Desembre ella devalla, i l’aire s’atempera, i el món calla. Devalla silenciosa… Ai, quina nit més blava i més hermosa! 1897

Aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades? Qui sia, tant-se-val. Aquelles dues flors no estan pas tristes, no, no: riuen al sol. M’han encantat així que les he vistes posades a morir, més sense dol. «Morirem aviat, lluny de la planta,— elles deuen pensâ;— més ara nostre brill al poeta encanta, i això mai morirà.» 1898

La presencia de la Dòna hermosa te fa humil i devot contemplatiu. En la presencia de la Dòna hermosa hi ha quelcom d’un repòs definitiu. La partida de la Dòna hermosa te deixa il·luminat hermosament. En la partida de la Dòna hermosa hi ha una estela de llum que s va perdent. El record de la Dòna hermosa te fa trist i anyorat somniadô. En el record de la Dòna hermosa hi ha una forta i suau meditació. L’oblit de la Dòna hermosa és mort, resurrecció i deslliurament. En l’oblit de la Dòna hermosa hi ha l’etern recomençament. 1898

—Quan te parlo i l’esguart se t’esgarria i escoltes i em mig-rius, però no m sents; quan, fugint d’aprop meu, sen va fent via el teu esprit al bell atzar dels vents, jo veig la nau del pensament que t porta navegâ al lluny de l’horitzó marí. L’empenta de l’amor també és prou forta per dur-me al teu costat fins an allí. Navego al teu costat com encantada, empesa per l’amor que se m’endú. La via no conec ni l’encontrada: sols sé que soc l’esposa enamorada, que avanço a vora teu i vaig am tu.

—Més tu ets la guïadora, tu la forta, perquè en mig de la calma o la maror saps que la nau del pensament que m porta sempre retorna al port del teu amor.— 1900