CANTS

La sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan, és la mobil magnifica anella que am pausa i am mida va lenta oscil·lant. Ja s decanta a l’esquerra i vacil·la, ja volta altra volta a la dreta dubtant, i sen torna i retorna intranquil·la, com mal orientada l’agulla d’imant. Fixa-s un punt i es detura com ella… Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant. La sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.

Els fadrins, com guerrers que fan via, ardits la puntegen; les verges no tant; més, devots d’una santa harmonia, tots van els compassos i els passos comptant. Sacerdots els dirieu d’un culte que en mistica dança sen vénen i van emportats per lo simbol oculte de l’ampla rodona que ls va agermanant. Si l contrapunt el bell ritme li estrella, para-s, sospesa de tal meravella… Lo ritme tornant, la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.

El botó d’eixa roda, quin era que am tal simetria l’anava centrant? Quina mà venjativa i severa buidava la nina d’aquest ull gegant? Potsê un temps al bell mig s’hi apilaven les garbes polsoses del blat rossejant, i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant… Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d’aucella que canta volant: la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.

No és la dança lasciva, la innoble, els uns parells d’altres desaparellant: és la dança sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument se deslliga; desfent-se, s’aixampla, esvaint-se al voltant; cada mà, tot deixant a l’amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella! Tota ma patria cabrà en eixa anella! i els pobles diran: la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan.

Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que ls farà més triomfants. Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat! Que voleii! Contemplem-la en sa dolça majestat! Oh bandera catalana!, nostre cor t’és ben fidel: volaras com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel. I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ns duras: voleiant al grat de l’aire, el camí assenyalaras. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç.

L’hora nostra és arribada: tots ens hem desensonyat amb el front il·luminat per la llum d’una altra albada. I esperem que surti l sol per cantar-ne l’alegria: quan veurem que s’alça l dia, alçarem, cantant, el vol. Com aucells ens alçarem, movent l’aire am la volada; com a nuvols creixerem, am remors de pedregada. I en les serres avials remourem la gran tempesta, fins que l sol, veient-nos alts, ens vesteixi am llums de festa. I per l’aire, llavors pur, de la patria rabejada, baixarem am vol segur a repòs de mig-diada.

Cantem l’entrada del temps clar am clara veu i rialles clares. Tornem-nos ben cantaires, que ara és el temps—de fer ressonar alegrament els aires. Passen nuvols corrent i somrient, regalant aigua i raig de sol lluent damunt les roses vermelles, ja totes badades. Sobre ls plans reverdits hi corre l vent i es mouen els blats verts i les gentades cridant coses alegres i furioses… Costes avall degoten les neus fóses. Sadollem la mirada de verdor enfonzant-la en el tou dels grans herbatges; sadollem les orelles de remor enamorant-les dels bells crits selvatges; i sadollem el pit d’aire del cel per cantar l’alegria de la terra, tant si n surt un mistic bèl com si n surt un crit de guerra. Tornem’s soldats lluents i ben armats, o tornem’s serafins d’ales de plata… Correm alegrament a tots costats, correm, que l Maig esclata. Riem, riem entre les flors i el vent l’emmajada alegria; plantem arbres de Maig desaforadament davant la porta d’or de cada aimia. Prompte ls arbres de Maig s’assecaran… la llenya sols destorba: la tirarem al foc de Sant Joan i saltarem per sobre.

El vermell dels arbres, encès per la posta—dels sols invernals, delita i penetra lo mateix que aquells verds primaverals. Germans, alcem els cors, que tot és bell, el verd i el vermell! Alcem els cors cantant la vida entera amb els brots i am les fulles que sen van; gosem el dia séns mirâ endarrera, sense pensâ amb els dies que vindran. Gosa l moment; gosa l moment que t convida, i correras alegre a tot combat: un dia de vida és vida: gosa l moment que t’ha sigut donat. No t’entristeixin, doncs, els funerals Novembres, ni planyis mort lo que ha tingut ple ser… De planye és el donzell que ageu sos membres ans d’haver-los cançat en el plaer. 1895

Que senyals d’adéu han fet mans exteses cap al mar, vers els barcos que fugien am les cobertes massa carregades, cap allà on les onades lluïen retorcent-se i bramant assoleiades! Quants adéus desde aquell adéu primer, quan Caí, havent fet la mort, menjà al vespre un bocí a l’endiablada, el bastó al puny, cenyida la cintura, voltat de plors de nins, i la muller, que li deia am lament: «No vagis pas cap a Ponent!» Més ell, la cara adusta i ja fatal, girada envers la posta, marxà no fent cabal de les mans que s movien enlaire en va, sense resposta. 1896

Escolta, Espanya,—la veu d’un fill que t parla en llengua—no castellana: parlo en la llengua—que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua—pocs t’han parlat; en l’altra, massa. T’han parlat massa—dels saguntins i dels qui per la patria moren: les teves glories—i els teus records, records i glories—no més de morts: has viscut trista. Jo vui parlar-te—molt altrament. Per què vessar la sang inutil? Dins de les venes—vida és la sang, vida pels d’ara—i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves—en ton honor i massa poc en el teu viure: tragica duies—a mort els fills, te satisfeies—d’honres mortals, i eren tes festes—els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos—marxar replens dels fills que duies—a que morissin: somrients marxaven—cap a l’atzar; i tu cantaves—vora del mar com una folla. On són els barcos?—On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes,—no tens ningú. Espanya, Espanya,—retorna en tu, arrenca l plor de mare! Salva-t, oh!, salva-t—de tant de mal; que l plô t torni feconda, alegra i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca l front, somriu als set colors que hi ha en els nuvols. Ont ets, Espanya?—No t veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua—que t parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! 1898

Tornem de batalles,—venim de la guerra, i no portem armes, pendons ni clarins; vençuts en la mar i vençuts en la terra, som una desferra. Duem per estela taurons i dufins. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! Pel mar se us avança—la host macilenta que branda amb el brand de la nau que la du. Adeu, oh tu, Amèrica, terra furienta! Som debils per tu. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! Venim tots de cara—al vent de la costa, encara que ns mati per fred i per fort, encara que restin en sense resposta més d’un crit de mare quan entrem al port. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! De tants com ne manquen duem la memoria, de lo que sofriren,—de lo que hem sofert, de la trista lluita sense fe ni gloria d’un poble que s perd. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! Digueu-nos si encara la patria és prou forta per oïr les gestes—que li hem de contar; digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta la llengua am que l’haurem de fer plorar. Si encara és ben viu el record d’altres gestes, si encara les serres que ns han d’enfortî s’aixequen serenes damunt les tempestes i bramen llurs boscos al vent ponentí, germans que en la platja plorant espereu, no ploreu: rieu, canteu! 1899