PINYA DE ROSA

VOLUM 2

LLIBRE QUART

NOVEL.LETES CAPITULADES

INDEX

EL REM DE TRENTA QUATRE. I. II. III. IV. V.

LIDIL·LI DEN TEMME. I Preludis. II Proposició. III De la tragèdia a lidil·li. IV El collaret. V Felicitat.

EL REM DE TRENTA QUATRE

Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué la senyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts un viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et facis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguint les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà prou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant. Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal veure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia amb els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les contradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges… no estaven pas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu més-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-més-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula amarra, ja la venda estava feta, i era tan sagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix que alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny, solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig del cocoronell, i… ja el tens. Oidà, manca una circumstància remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i posant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que, encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l faria caure: sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els mariners avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les naus. Veuràs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres, m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No li restava més família que jo: els altres fills i la dona se li havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagués posat al cap, fins i tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de fumar amb pipa. Però ¿per què havia jo de contrariar les seves aficions? ¿No m'agradava, per ventura, que es respectessin les meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació es pot dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gairebé no en vaig apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el piano i de pintar, n'estic força ensinistrada. Si sé escriure regularment, ho dec al gran nombre de novel·les que vaig llegir. Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen deixar més llevat a la meva imaginació foren l'Atala, els Viatges de Gulliver i, principalment, la Corina, de Madame de Staël. Jo mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no era el de la música ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la qual havia progressat bastant sota l'ensenyança d'un mestre vell, cabellut i misantrop, que, mal comprès dels seus contemporanis, se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s'hi banyen, lhoritzó desembarassat, immens; les platges on el sol vessa tot el seu or… Estudiar això, saturarme'n, somniar-ho i estergir amb els pinzells el somni sobre la tela, o delícia! Sempre m'hauries trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrel·la, ja pintant, ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes, apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no era pas solament l'interès de la nota desitjada, lo que em portava a tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d'entusiasme estètic; i per lo tant… té, que troni, que llampi, que em mulli, que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar més que en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n'hi representen poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m'és refredada la febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol altra dona de sa casa, ¡què ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Però, per ridícules que fossin, eren aleshores el foc de la meva ànima i l'alè de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res més poètic? Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí, l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa, d'horitzó, de mar!… Vaja, era lo que em convenia: m'aniria amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es pot pintar bé sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita, ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs, esperant l'hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacció a la seva barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasió. Em vaig decidir de cop i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva espatlla, i, després d'una estoneta d'estar així, li vaig clavar un pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el graciós somrís d'un infant aviciat: -Mireu, tinc una fal·lera: feu portar els meus entriquells a la Santa Rita, perquè demà m'embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis, però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa de l'andanada que m'anava a descarregar. -¿No veieu que us esteu cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la recobria. Tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo: -No vos hi oposeu pas, vaja: seria inútil. No us demano pas tant: ¡només una vegada:!… aquesta i prou. I no em parleu de perills ni d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i… estic ben decidida. Fa temps que no penso en res més. L'alegria, que em donaríeu! I, mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare: enteneu?… El meu cor és mariner com el vostre, i allà on vós aneu puc anar jo; i… vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les seves mirades més negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclamà apartant-me d'una braçada. -¿Que ens hem venut l'enteniment? Uix! ¡Que totes les dones siguin llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la meva cambra. Després ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet, i em vaig asseure al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu desconsol. No era tot comèdia, no: me veia la partida perduda, i el plor m'anava cara avall; però exagerava les mostres de la meva dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava, comprenia que així el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perquè el molt tossut se desesperés. Si m'hagués sabut fer venir una basca de debò, ben forta, ben forta…

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que passejaràs. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i això, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig seguir arraulida, embolicada, retorcent-me… Així vaig estar tota la tarda; i el bo de l'home, que devia patir més que jo, a la vesprada no pogué resistir més. Va tornar (el vaig conèixer en la remor dels peus, perquè no el podia pas veure, abrigada com estava, cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entrà cap al menjador, i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta perquè jo el sentís: -Paula!… Joan!… Que dormiu? Au! fora nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta. ¡Deu estar-hi massa bé, al món, mal llamp!… Ànsia!… i que vingui el temporal i el quinoccius!… ¡A veure si ens neguem tots i no en resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'alè. Per una part reia per sota el nas amb l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dèria, i, per altra part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí. -Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraçada ben estreta- vaig pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava destapar-me la cara. Ell me la descotxà d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament… i una besada, i dues, i…

-Prou, prou- mormolà ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't els degotalls, i… vés, que enllesteixin el sopar, que has de tenir gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha matines.

II

El dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les aigües del golf, vàrem estendre totes les veles. Marxàvem en popa, sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot fresc i flairós com si acabés de llevar-se d'un jaç d'herbes humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia; i jo li deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!… tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una rialleta i digué:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet ès innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que us acaroni. Veieu que s'ès llevat de matí per dar-vos s'adéu-siau, mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos.

-Àngela!- exclamà el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació. Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc, cella-ros i de mirar garneu. Li deien en Vadô Set-trossos, perquè semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ací i d'allà, i les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes. Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o l'altra de les orelles. Allò, que t'he fet reparar, de que els mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vadô. Aquest era ben a l'inrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s'hi doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador, entès en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deixà, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No m'hi podia estintolar, per què estava tota ella coberta d'una rosada menuda i atapeïda que brillava enteladament amb un gris metàl·lic; mès, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el poble, que s'anava allunyant. Feien la il·lusió de que diguessin: -Adéu-siau…Quan tornareu?…Trigareu poc?…- Les cases s'esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa agitació de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una fusió harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el poble… Que bonic!… Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aquí lo que ets, tu: sempre vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per què n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic més contenta!- vaig dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la mà, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu més or que no peseu!… ¡Si sabéssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls, i s'insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega; però el va dissimular amb una ganyota, i, llançant una grossa escopinyada, barbollejà:

-Puà!… Maleït siga el suc de la pipa!… Ja has vist la teva cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra… ¿No than pas sortit muletes al call de la mà?

-Apa, manxaire! ¡Que en teniu, de malícia, sota el tel de llengua! Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava mirant…

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs, ¿quan te lleurà, de baixar a la cambra?

-Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig abraçant-lo, me lenduia. Però ell, després de donar tres o quatre camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s'aturà en sec.

-Au, au!… no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssim pogut passar tots dos alhora, perquè el lloc on ens havíem aturat estava embarassat d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada, que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s'havien pogut estibar de la manera acostumada i s'eren jaquits ací i allà en els punts en què menys destorb feien per a la maniobra. D'aquí resultava que, si bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al bolou, que és una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de l'arbre de mitjana, n'obrí la corredora i el portaló, i davallà a dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, me vaig ficar també dins aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola que em saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada d'en Miquelet Cadernera, el noi de bordo, que estava pelant patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les fesomies.

-Hola, Cadernera!… ets tu?…- vaig cridar. -Què fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates…

-És a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!… no! no tant, mestressa. Sóc… sotacuiner, si voleu: encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui… Cuinar, no: d'això se'n cuida en Pau Ternal, ¡que hi té una grapa!…

-Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i plomat, ensenyant-me'l.

-Què me'n dieu, d'això?

-Tiva! Si a bordo us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra. ¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si haguéssim d'anar a ses Amèriques…

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Déu!

-T'agradarà?

-Més que pa i mel.

-I per què?

-Perquè… net, mestressa… quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten ets àngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es més neulit s'hi retornaria, llampus!… I, quan vós no hi sou, no diré pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per a atipar-se no en manca; però no ès això d'ara, ca! Vós porteu es dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella m'esperava el pare, que, així que em tingué al seu costat, m'indicà, amb una braçada en rodó, la petita peça on érem, i va dir, entre majestuós i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era impossible recórrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'única part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant, com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de capitana, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de bugada, el seu coixí amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un càntir de llauna; un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que t'hi contemplessis la cara sinó a trossos, en compensació et multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves, t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el portaestudis, l'ombrel·la, el tamboret de tres peus… No s'havien descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartró del meu barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormolà el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a Valéncia gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas, si sempre has dut mantellina i si ta mare no n'emprava sinó de blanca. Vui que donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura ès una senyora amb tots els ets i úts: m'entens?…

-Bé, bé: ja en parlarem, d'això.

-Com, que en parlarem? ¡Vuit duros que em costa, i no haver-te'l pogut veure posat!

-Doncs no patiu més: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i allí mateix me'l vaig posar.

-Vaja, què tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiració. Se coneixia que cercava un mot de lloança i que no en trobava cap de prou granat; i, després d'haver pres alè dues o tres vegades sense assolir la paraula a què l'havia d'aplicar, atalaià per la clariana del bolou la figura trencadella d'en Vadô Set-trossos, i va cridar, amb un clam de l'ànima:

-Veniu-me aquí, Vadô! Baixeu!… ¡Mireu's-em això! Què us en sembla?

En Vadô s'esmunyí ràpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels llistons més que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls garneus, i va dir, amb la seva veu més manyaga:

-Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclamà el pare. -Cap i barret semblen d'una peça. ¡Arri allà, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mústigues i els seus barrets rancis!- afegí, com escombrant les al·ludides amb una mirada de menyspreu. -Arri allà! Això, ès llum de minyona! Oi, Vadô? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i…

-Qui es miraria s'altar?- reparà en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i després, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les espatlles i mormolà:

-La llàstima ès que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom pensa que els hi endevinarà el gust, i es gasta els quartets; però ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra feina: els bastiments són de més bon governar, Vadô.

En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint el pare, me va endreçar dues llargues mirades: l'una decantant el cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle esquerre, mentre els braços li fugien en ziga-zaga per davant del cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallança.

Després d'haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. ¡Que bé s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de matí, la son m'aclucava els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alçava i abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós, descrivia musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m'anava envaint. Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat. Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic; i… així em vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar era d'un blau igual i puríssim, que contrastava simpàticament amb el ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anàvem apartant. El terral havia caigut, i en son lloc regnava un garbí massa novell per a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a manera que desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronçant-se, arronçant-se… Les blavors puríssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un setial per a seure; i, havent- me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del nas, i la mà armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que s'adorm, i el sol té una revifalla d'estiu. Qui diria que fóssim a la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugança. Un temps així, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguardà per sobre les ulleres, acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

-Sí, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger està de calma, no diré que no; però… mira, noa: ton pare no les voldria mai, unes tempures així. A sa sortida des golf hem estat encantats més d'una hora i mitja. Es vent que ara portem ès eixeridet i va refrescant que ès un gust; però ve de proa: entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre camí. Cada passa ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'ençà que es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre. ¿Per què els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa s'allunyava. Les blavors puríssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No ès tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo… més aviat li seria una nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Tomàs, va fer vuit anys que vaig saber-ho al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!… Viuríem junts. Jo seria pescador… patró de barcada… Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!… Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona està malalta», me varen dir. Jo vinga estirar es pas… i ja no sé què més m'enraonaren; fins que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i clar: «-Hereu Mauva, sa teva dona s'ès morta: la vàrem enterrar ans d'ahir.» I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es trepeig d'ella per dins… i pica que picaràs. Encara sento aquells trucs aquí, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i, per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau: el veritable país blau, puríssim, immaculat.

-Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?… m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca… i no tinc pas delit d'anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert, l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç , repòs, una mena d'aprovació celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva ànima va eixamplar-se per l'espai. ¡Que bé em trobava, entre aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien, garlant inarticuladament com infants que gatxegen. ¡Enllà, enllà!… Tot era bell, però s'hi enyoraven encara certes belleses pressentides. Enllà, enllà!…

En això va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig reconèixer la veu flautosa d'en Vadô Set-trossos. No obstant, no veia ningú enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en part del món.

-Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d'una corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt des calcés. Té, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- cridà així que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on ets airets són prims i desperten una gana d'àllò més endiastrada. Si es camins fossin de més bon transitar, us diria que hi pugéssiu… Sabeu quina hora ès?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-Bé, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en manquen. Veureu, que aviat n'hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclamà:

-Vatua! Tot just són dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tiguéssiu enclavada com ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas també la pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre va d'avançada.

A l'hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter de batiport posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon efecte com si l'hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners s'estimaven més fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la mà), i ens hi colocàrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de mà en mà. I, vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat d'un personatge que coneix la seva importància, portant a pols, entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els estalvis, i la destapa amb un ample moviment de braç que sembla dir: -Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, provà una trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas, i, entregirant-se i mirant en Pau amb ulls entravessats, rondinà, tot mastegant mastegant:

-Ès fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment, va tornar-se més groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i, ventant amb la mà el fum que en sortia, se l'acarrerà al rostre i l'aspirà d'una nassada.

-Cull… eres!- exclamà, estrafent, a mitja naixença, la mala expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó, va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digué a la fi. -Una cosa ès riure i l'altra beneitejar. ¡Prou, Vadô, prou! ¿Ara no ho coneixeu, pastanaga, que ès un gran rebaix, per a un home, això de que el vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic? ¡Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadô Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava d'angúnia, s'inflava de venes, cloïa la boca, i prenia per un moment un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les galtes, i havia de engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap a peus. A l'últim va aixecar-se, fugí tentinejant per entre la farda, i deixà sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encarà amb en Pau Ternal.

-Pau, vós teniu un defecte molt gros… i pareu ment, pareu ment… Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; però hi ha una senyora a bordo, i vui que es respectin les seves faldilles. Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit sinó una paraula, i de per poc… si no la vireu a temps… hauríeu ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la seva testa es reparava certa partió característica: el front, abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que, prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada, deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons que indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment, botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar de la frescor del temps, duia les mànegues de la camisa atrossades als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós pelussam.

En aquella ocasió es veia que la vanitat se li era ben emmusteïda; però va aguantar el xàfec a cara daigua, sense moures ni badar la boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que més el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat ès de primera. Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i que tothom us hauria fet justícia. Més no tingueu por que lhaguem de llençar. No en sobrarà gota, no. El fum no shi sent sinó a la primera engolida: després el paladar va trobant-hi les fineses… i com més sen menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes així, baldament mel fumés cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no mel vulgueu alabar. Precisament tot el mèrit de sestofat consisteix en saroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire quelsevulga, i vatua… dallonses!… ja el podeu donar as gossos. Si no fos estada aquesta desgràcia, sí, que hauríeu trobat es compte. Però sa culpa no és meva: hi ha certes feines que shan de encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu! I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja caigu aquí mort em sec i amb sa ànima comdemnada…

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos esllavisseu, Pau: val més que digueu «culleres». Però lo millor serà que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mestrestant vaig fer plat per a lavi Mauva i per en Vadô Set-trossos, i els vaig portar allà a on eren. Déu tho pac- me va dir el primer; i laltre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de bé sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a lindret del barracot que servia de cuina; i, abans dhaver pogut preguntar res, vaig veure sortir, per entre larbre de mitjana i una cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb una bota clavetejada, i al capdevall daquell peuàs el pobre Miquelet Cadernera, que botent com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondinà el pare -Així se fa amb els nois que baden. Que aprengui a sirgar dret.

-Vaja això és massa!- vaig replicar jo acudint a lajuda del xicot, que saixecava adolorit, palpant-se les macadures. -¿On has rebut, caret?

-De primer a sos Bertran: sabeu?… i deprés aquí, a ses canyeles i es genolls… i en es colzes i… Llamp de Pau! Ès una mala bèstia. Se preval de que sóc petit; perquè si no…

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seuràs al meu costat. Avui seràs el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vós, mestressa.

-I per què no?

-Perquè vós sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Però ca!… ja tentenc herbeta que et dius marduix: no em vols perquè no et faig goig per massa vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per avui encara sou ben fresqueta i… Déu n'hi doret.

-Bé, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; però per una diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto bé. ¿Què me'n dius, d'aquesta racció d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la vianda amb els dits.

-Té, garrí: no facis córrer les forquilles d'en Salgueda- li digué el pare allargant-n'hi una de boix.

Després va venir en Vadô Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó, amb les seves corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir algunes gràcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava embassant a la boca.

-Es vi ès sang- va dir en Vadô Set-trossos, bevent entrepernat d'una manera estranya; -però, si no ès sang batejada, se pot beure sense por de pecar.

-No tingus escrúpol, sant cristià- saltà en Pau. -Jo et responc de que cap taverner hi ha fetes trafiques. Ès bon vi de Llançà.

-No pas jo que en llenci una gota- respongué de seguida el bevedor jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s'ànima d'un penjat! ¡no en coles poc, de mam!- observà en Pau Ternal.

-Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre- replicà en Vadô.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes. L'únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare, que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat, s'aixecà, encengué la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porró més i prou. Avui us deixo fer barrila.

I se n'anà xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absència i la tornada del porró varen augmentar l'alegria. El porró passà d'en Pau a en Vadô i d'en Vadô a l'avi Mauva, que el deixaren braument escolat. Després havia d'anar a en Miquelet Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; però en Pau procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró camuset del xicot, i, fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclamà en Cadernera amb desesper… -Això ès una injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replicà en Pau -Voldria veure't esquerdat de set i no et donaria una salut d'aigua, grandíssim fumacassoles!

-¿Encara no m'heu estovat prou, botxí de criatures?

-Vatua sa…sa…!

-Ajudeu-me, mestressa: ¡sóc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-Sí- vaig dir: -ès un tracte que hem fet suara suara.

-Essent així,- argüí en Vadô Set-trossos rient i fent cortesies exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats, sa roba li cau; però, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes ses calces de bordo. Pau, dóna-li es porró per refrescar a sa salut de sa núvia.

-Està bé- va respondre en Pau Ternal transigint. -¡Maleïda sigu sa meva sang si no sé respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu en sa persona d'un poiós i malparit com aqueix ventafocs! Però ens ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo faré sa fantasma i em beuré tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses butxaques. Però… ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota, mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l'inrevés les parpelles, girà els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera, agafà d'esma el porró, l'aixecà en l'aire, i, trabucant-lo de gallet a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella, baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia resultar més llòbrega i estranya. Amb els seus ulls d'estàtua, que es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadô per fer- lo riure i engargussar-lo no m'han deixat més record que el d'una cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet, amb les robes que li curtejaven en braços i cames indicant la seva misèria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals tractes, m'inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagué pas de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les acaballes, i després alçà la mà esquerra, l'esmunyí pel broc i en tapà el forat amb el dit gros, evitant així que alguna gota ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop l'hagué ben xarrupada, llançà un sospir i somrigué.

-N'hi havia poc!- exclamà. -Aquests mosquits de bóta se n'havien fet un bon panxó, i, amb una mica més que s'hi haguessin adobat, sa fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, maleït de Déu!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glòria des nostre celler. Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraçar el bordegàs, se'l carregà a coll-i-bé, i se l'emportà saltant saltant.

En Vadô Set-trossos es fregà el clatell a mà revessa tot mirant-me amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me tocà el muscle amb el colze del braç que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més: enteneu?- va dir baixet baixet. -Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i… vaja, no dóna.

-I ara! de què vos les haveu?

-¿De què voleu que me les haju, sinó des vostre nuviatge, que m'ha donat goig sense alegria? No en parleu, d'aquestes coses, fins que vajun de bo. I, quan es casori sigu cert i passat per mà de rector, heu d'endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us tallaré patró de com ha d'estar: veureu. Totes ses banderes i gallardets que flamejun as vents; un ram de flors a sa galeta, i un altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura. Aneu escoltant. A cada botafió, una llangonissa penjada; ses soles, curulles de torrons fins; es cenals, guarnits amb neules; a cada bitó un cabridet rostit; un gall dindi enastat a cada escàlam; ets arbres, rempeuats amb cartells de vi blanc; ets am…

Un xiulet que sonà va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el bon home corregué a la maniobra, no sense indicar-me, amb un anguileig de braços i una estesa de mans, que es reservava la continuació del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posició. De primer romangueren fluixes i el vent hi espetegava; però la barca anà virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra; així com fins llavors l'havien empesa mar enfora.

Vaig anar a proa per guaitar. La terra semblava una llarga broma ajaçada sobre el mar, amb els contorns superiors d'un blau fluid i clar que es mig fonia en les espessors de l'aire i es barrejava amb les calitges, tacada més avall d'esfumades rossors i ombres moradenques. Les sinuositats de la costa s'eren arrasades. El cap de Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada ni relleu. Els Pireneus, amb sos vessants ennuvolats, eren de mal obirar; i sols brollava netament la cima del Canigó, que blanquejava en la serena del cel com un astre naixent deslluït per la llum del dia. Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes, i més enllà s'estenia l'horitzó buit.

Com que probablement no havia de tornar a veure mai més aquell paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig. Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com més pintava, més m'enamorava d'aquells tons febles delicadíssims; però i que difícils eren d'ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa; totes les pintures resultaven massa grolleres… Si detallava, perdia la fluïdesa; si pintava a grans taques, no em sortia sinó un núvol en què ningú hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent. I, no obstant, allò era bonic: les fondàries d'aire, la llunyania, la blavor del mar escampant-se vibradora per l'ambient… ¡Tenir-ho al davant dels ulls i no saber-ho arreplegar!

I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convençuda de la meva impotència.

El pare, recolzat a l'orla de proa, llançava un xiulet de tant en tant, i cridava: -¡Orsa, orsa!- La barca va arrumbar força cap a migdia, cap a l'horitzó buit, per l'indret de les últimes terres obiradores.

-Què hi ha, per allí?-vaig preguntar-li.

-Per a on? Allà hi ha Palamós- va dir, assenyalant amb el dit una clapa rossenca. -Més enllà les muntanyes de Tossa, les serres de Bandina, i altres.

-Vaja, d'aquesta bordada ens plantem a Blanes.

-Uix!- exclamà girant-se d'esquena.

-I bé! què vol dir, uix? ¡Sou més malagradosot!…

-Doncs ¿com t'he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos? ¿Que et creus que això ès una bala que va dretamente allà on s'ès apuntada l'escopeta? A Blanes!

-Però què hi sap, una?

-Sabessis callar al mencos!- barbotejà entre dents. I afegí, recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a explicar a un deixeble estult una lliçó que de tan clara és enfadosa: -Amb el vent de proa no es va allà on se vol, sinó allà on se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a Blanes, i bon goig de tocar a Palamós. ¿Entens, marinera de terres endins? Si aquesta nit pots dormir en aigües de Palamós, dóna't per ben contenta i digues que la Santa Rita ès la barca més fina de la mar.

-Ès que en té fama, de fina.

-Doncs, si serva malament, serà per culpa del patró: oi?

-No, cristià de Déu: això no. Cap patró ni pilot us passa la mà per la cara, en aquestes mars. Els Saures en vénen de nissaga, de mariners: s'ho porten a la sang.

-Fins tu i tot?

-Per què no? Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida: i… apa! lluny!… eixampla't, espai!… M'agradaria barallar~me amb el vent i les ones…

-I guanyar-los amb el dit xic. ¡Que en tens, de terres a l'Havana! ¡No sé com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!… Però ja hi som, pel tros. Déu vulgui que s'aguanti el bon temps.

Va posar-se a examinar les bromes de l'horitzó de fora, com si n'hagués volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a contemplar aquella costa llunyana que suara s'havia burlat del meu art. Encara presentava el mateix aspecte vaporós. ¡Què immensa és la mar, i que amagades ses descobertes distàncies! Bé havíem corregut i corríem!… Els borrallons d'escuma que aixecava la roda al partir l'aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa… I, no obstant, se diria que de mitja hora ençà no ens havíem mogut del mateix lloc.

Al cap d'una estona va comparèixer l'avi Mauva.

-Saura- va dir: -hai vist que no m'avisàveu, i vinc per sebre es vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, serà des cas que vaju a dormir unes contes hores. Són ja dos corts de tres ben caiguts…

-Teniu raó: me n'havia distret respongué el pare… -Sí, Mauva, a la nit no vui que ningú toqui la canya sinó vós i jo. En Pau i en Vadô són massa dormilegues. Aneu, aneu. ¿Qui governa, ara?

-En Pau Ternal; però renega com un oriol, perquè diu que ha d'endegar es fanals i coure es sopar.

-Està bé. Cada u a la seva feina. El timó va a càrrec meu. Aneu, aneu a dormir.

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més el sol baixava, més el vent perdia la seva força: així és que la barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen ser la meva distracció. Me plaïa veure'ls jugar pegant bots ací i allà amb una agilitat que tenia quelcom de ridícula. Algunes vegades alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres vegades hi ondulaven graciosament, descrivint, al saltar, airoses corbes i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes debategaven, fent espantosos refolls. I, quant nedaven submergits, portaven tanta velocitat, que les clapes grogues de llur cos afusat s'allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l'aigua ratllada com un vidre pel qual s'hi haguessin passat diamants. La nostra barca no els feia cap por: ans al contrari, semblava que l'haguessin presa per objecte de diversió, i que, voltant-la i revoltant-la, s'engresquessin a fer mofa de que un ser tan grossàs se mogués amb tanta pesadesa.

En Vadô Set-trossos vingué tot fregant la sola de l'orla amb una capçana que xopava de tant en tant en una galleda; i, al trobar-me, s'aturà i m'adreçà la paraula.

-Us agrada, aquesta comèdia, mestressa?

-Més que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons d'aqueixes bèsties joguineres. Greu me sabria que s'esquivessin de per aquí.

-No tingueu por: no s'apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses seues pastures, i, a més a més, ses escombraries que llença sa barca les enllepoleixen, també.

-Voleu dir? I si els hi tirés pa?

-Se'l menjarien. Però no us vulgueu carregar sa consciéncia, pubilla: es pa, que Déu n'hi do, no ès per a aquestes males pues.

-Sempre he sentit a dir que els dufins no feien mal a ningú.

-Es dufins potser no; però això no són dufins, sinó roasses de ses més grosses: sa pesta de ses mars costaneres, es càstig des pescadors. Se tiren a ses xarxes per menjar-s'hi sa sardina, i, embornada per aquí, estrebada per allà, hi obren uns esvorancs que a terra costen sa mar de llàgrimes. Mireu: si ara jo, amb una bufada, podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant i de ponent fins a sa fi des mons cregueu que bufaria de gust fins a corsecar-me. No m'hi pensaria gaire.

-Encara bo que no teniu aquesta virtut! ¡Seria de doldre, pobretes! Semblen un estol de criatures: tenen les gràcies innocents de la mainada. Matar-les d'un buf!

-Ja que vós les empareu, podeu estar descansada, que jo m'aturaré s'alè per si tenia sa virtut de matar-les; emprò… ep!… només me l'aturaré fins es dia que vós sigueu sardinalera, que llavors mudareu d'intents.

Seguí fregant la sola i allunyant-se; i ja havia gairebé donat la volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan, deixant de sobte la galleda i el drap, corregué cap a mi a llargues gambades, estisorejant l'aire amb els seus braços de balders llorigadors.

-Allò, ès cosa bona, pubilla! ¡Mireu, com bolla, sa sardina!- va dir, assenyalant un punt de la mar.

Vaig mirar cap allà on m'indicava, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d'aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d'argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga distància. Així segut marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixin obac, segons com la fería la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confusa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta de sardina per a brodar així d'argent l'ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per on s'obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que s'havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l'aigua, una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d'ells com ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra arribada. -Hola, hola!- cridava la nostra gent. I anomenava en to de salutacions les cales i pobles que s'anaven descobrint. Bagur apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell que s'haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. De Palamós no se n'atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l'abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les llurs, però ja no els servien més que d'una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s'eren abocats a la borda.

-Adéu-siau i bona sort!

-Sa sardina corre cap a garbí! ¡N'ajareu a coves, però pareu ment en ses roasses!

-Hola, lleig! ¡No vogus tan de fort, que vas a riscos d'esmalucar-te!

-Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

-Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! ¡Mireu que ès una mort, això de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha!

-¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

-¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! ¡Adéu, tu, també!… i no em miris malament, guenyo!

-Adeeeu!…

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien xaladament de llurs pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets que es feien i dels mals noms amb què es motejaven. I després d'un llagut en venien un parell, o bé sis o set de plegats, i apa, tornem-hi. ¡S'armava una xarima-xarama!… De cada ona sortia una rialla o un crit de tabola; i en Pau i en Cadernera s'esfreixuraven per contestar a tot arreu. En Vadô Set-trossos, encamellat al batiol, remenava en l'aire el mocador de butxaca, i de tant en tant llançava un espinguet que espantava les gavines, fent-los apressar el vol.

Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles estenien llargues taques blanques i tremoloses. I ¡quina quietud, a l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre meravellós, badaven llurs corones gelatinoses, flotant entre dues aigües, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l'ombra de la barca es revestien d'encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre un regne de fades i allò eren salamons que s'encendrien per a algun fantàstic ball submarí?

El sol s'entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina. S'amagà amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i després s'hi reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una esgarrifança, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides estrelles.

El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb pebrots i tomàtecs. Però no fou el menjar, per més que s'hi hagués lluït el cuiner, lo millor de l'àpat, sinó les circumstàncies, l'hora quieta, la llum encantada i fonedissa, i… què sé jo?… per a mi els plers un món nou que em comunicava les seves belleses. Gairebé no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una reconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la galta.

-M'heu feta feliç- li vaig dir, guardant-me'l al braç i sense apartar la meva cara de la seva. -Fins ara no sabia lo que era la mar, i avui l'he coneguda. Portant-me amb vós m'heu proporcionat el dia més agradós de la meva vida. Que estic contenta!

Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més sa galta a la meva, i m'esguardà amb satisfacció. Estic certa de que anava a dir-me algun mot afectuós; però en Vadô Set-trossos, que llavors s'ensopegà a sortir d'una ombra, va estossegar amb un cert aire de malícia, i adéu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de que era observat, va trasmudar en un moment el seu visatge.

-Vés, vés: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu braç. -Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no vol raspalls.

¡Ara veges de què es donava vergonya, aquell home! Però, per més que m'amagués el seu cor, ¡que segura estava jo de ser-ne la regina, i com ho comprenia tothom així!

En aquell temps la vetlla era llarga, i ens aplegàrem a popa a conversar. Ens hi havíem acoblat en Vadô Set-trossos, el pare, l'avi Mauva i jo; i, al cap d'una estona, en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera comparegueren amb l'olla del lleixiu i la bujola de rentar els plats.

-Nosaltres també volem ser-hi, a sa garola- va dir en Pau. -Vatua ses tripes de Judes! Aquí podem rentar millor que enlloc. Ses aigües brutes ja correran cap an ets embons. Farem una mica de soroll; però… paciéncia.

Els plats rai!- va fer el pare. -Encara que n'hi hagi algun que parli en castellà, no ens matarà el cuc de l'orella. Més por me fa la vostra llengua.

-Home, no tant!- replicà en Pau tot trossant-se les mànegues de la camisa. -Avisat… avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju desdit de la des senyor més puntimirat. Hi tinc timó, mestre Saura; i, quan se diu a servar, servo, mal llamp m'esberlu!

-Veus?… Ja t'has tirat una maledicció- reparà en Set-trossos tot garneu garneu. -Això no ès pas de boques polides, caret.

L'altre se'l va mirar de cap a peus per sobre l'espatlla, i, després d'un llarg visurament, li va dir, amb menyspreu: -Sacristà!

-Deixeulo!- va saltar en Cadernera desvergonyint-se al sentir les nostres rialles. -¿No veieu que a ses males no sabríeu quin os desllorigar-li?

A en Vadô aquesta sortida el ferí vistosament; però procurà pendre-s'ho a la serena.

-Tu també, nap boal? Ja t'atraparé sense córrer. Avui no em vui enquimerar, perquè totes ses alegries me ballen dintre es cos. A veure qui m'encerta aquesta endevinalla. Escolteu. Què ès, una cosa?… Panxa a darrera, esquena a davant, cames són oreies d'ase: llondro serà qui no ho endevinarà.

En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A'l'últim intervengué l'avi Mauva:

-Sou uns mussols: no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat: cames són, oreies d'ase. Són ses cames. Encara no ho enteneu? Ses oreies d'ase són ses vostres.

En Pau va romandre astorat.

-Encara no hi caieu?- li preguntà en Cadernera.

-No, a fe de recristià: no puc pescar-ho. I tu ho tens?

-Sí, home, sí.

Ambdós estaven, ajupits a prop de la bujola, i en Cadernera, deixant el plat que rentava, s'eixugà amb quatre grapades mal donades a una capçana, i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d'en Pau, li va dir:

-Pareu ment. Veieu? S'esquena a davant: això ès s'esquena. Ara es ventre…

-Calla!- exclamà en Ternal amb un gran crit. I, ventant-se manotada al front amb el palmell moll de lleixiu, afegí, entusiàsticament: -Maleït sigu es gipó de santa… verjaula! ¡Cosa més bonica! ¡Aquesta sí que me la vui apendre de cor! Manoi, que n'hem sigut, d'oreiuts!

Amb aquests i altres enraonaments per l'estil, la vetllada se'ns féu curta i entretinguda. El vespre era fredot; però, com que no hi havia vent, semblava que fóssim dintre una casa. A manera que la claror difusa de l'aire s'extingia, un fanal, penjat a l'arbre de mitjana a l'alçada d'un home, estenia i refermava la grogor dels seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense traspassar-les, deturada, com per una tanca, per la fosca, que s'espesseïa entorn de la barca.

Als volts de nou hores vàrem sentir xopolleig de rems. Eren els sardinalers, que tornaven de llur pesca. Pel xivarri que movien se podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar s'aixecà una veu clara que va cridar: -¡Visca sa Santa Rita!- Aleshores el pare es posà dret, i, enrotllant les mans al voltant de la boca, va respondre, amb un bruel retrunyidor: -¡Visquen els sardinalers!- Això no és res: veritat? I, no obstant, no puc recordar-ho sense emoció.

Després el pare s'encarà amb en Vadô Set-trossos.

-Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat: oi?

En Vadô acotà el cap gratant-se el clatell, i contestà, amb veu entelada:

-Bé massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses Cabrelles m'avisen que me'n vaju as llit; però em recava sa bona conversa, i hai volgut estisorar un bocí des son a honor de sa vostra pubilla.

-Està bé; però ja n'hi ha prou.

Ningú replicà. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se'n sense donar la bona nit. En Vadô, que estava aclofat a terra, maldà una llarga estona, ara estintolant-se d'un costat, ara de l'altre, mal servit pels propis membres, que amb la peresa s'eren tornats més doblegadissos que mai. A l'últim s'aixecà, i tot estirant-se del braç esquerre i senyant-se amb la mà dreta un incommensurable badall, s'atansà a l'avi Mauva tentinejant.

-Deixeu-me guaitar per sa popa, que vui veure es temps, avi. Encara que no sigu tan ric com vós, voldria que s'oratge no matinegés massa, que Sant Martí encalmés es vents des seu estiuet, i que aquest viatge fos de força durada. Mai me l'havia passada tan bé.

-Doncs demà t'hauràs d'espolsar sa peresa- va dir l'avi Mauva. -Es senyals són de llevant o de tramuntana.

-Sí- mormolà el pare: -demà correrem de valent.

En Vadó va examinar el cel i digué:

-Núvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs: aprofitem sa calma per a descansar. Bona nit que Déu nos do.

Jo també vaig pendre comiat del pare i de l'avi Mauva, i em vaig encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig asseure un moment en el balou. Allí no hi havia cap fanal que destorbés la visió de la nit. La costa negrejava com una solidificació d'ombres entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho permeté la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de l'horitzó, era una cúpula sense fons, dintre la qual resplendien serenes llànties penjades a incalculables alçàries. La Via Làctea em va fer pensar en la franja de lluna que, al travessar l'atmosfera ombrívola d'un temple, enllumena una munió de volvetes. Però que grandiós, tot allò! Vaig creure que enlloc millor que allí podia resar les meves oracions. I, després d'haver-les resades, me vaig tancar a la cambra i em vaig ficar al llit, satisfeta de trobar-me tan bé i amb tantes comoditats en el mar, amb una pila de braces d'aigua sota la meva caseta.

L'endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló perquè entrés aire i llum, i, posant-me davant d'aquell mirall que multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L'aire humit m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues castanyetes a cada cantó de cap, i de la mata més grossa en vaig fer una trena, que em penjava per darrera, ornamentada al capdavall amb un llacet. Me vaig posar a la curra un mocador de seda llampant, i vet aquí una testa original, de les que agradaven a Madame de Staël. Ne vaig restar contenta: poca feina i una cosa elegant. M'estava endegant la llaçada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d'una papallona, quan, mancant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me i vaig veure el caparràs del pare en el portaló del bolou.

-Ànsia, Marianna! quina matinada has feta petar!- exclamà el bon home. -¡Quants ne criaria, una mare!

-Bon dia, patró- li vaig dir. -El llit ès una mica dur, però la vostra passatgera hi ha trobat el jaient. Ja devem ser qui sap a on: oi?

-No ho creguis. L'oratge s'ha passat gavatx, i el vent, que no ha entrat fins ara mateix, salta més que una daina. No hi ha mitja hora que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa't la capa: sents?

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar estava mogut i ombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d'un hipòcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament un parraquet d'arc de Sant Martí.

Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la xicra, vaig dir-li:

-Avui el dia no ès pas gaire bonic; però em sembla que el temps s'aixecarà. Els núvols són prims, l'arc de Sant Martí apunta…

-Això no ès s'arc de Sant Martí ni Déu. Això, mal com no s'ensorra!, ès sa bandera flamenca des vent- retopà en Pau interrompent-me. -Es cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.

-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home. M'agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de mar sou una àliga.

S'engallà una mica, joiós de la meva lloança; s'adobà la gorreta al front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:

-Com que un hom no té lletra… anem a cercar… no sap explicar-se amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu acostumada. Vui dir que perdoneu i… Però ep!… tampoc no só tan llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s'articulejar amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que ès sa gent d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida carrera cap a sa part de sa bona criança… enteneu?.. i sé respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?

-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vós amb aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de mar. Doncs… tornant-hi… ¿voleu dir, que tenim mal temps?

-Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de Rovinguda des garbí, que vol entrar si us plau per ses, i… mireu: cap allà es mar negreja amb sa força, a empentes i rodolons… i receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat, senyeu-vos amb sa mà dreta. Això ès bandera de batalla. S'infern l'ha inventada per fo… fut… fúmere's de Sant Martí i de tots es sants de bon genial. ¡S'ha de patir, vatua… dallonses! Quin ofici, es nostre, més reconsagrat! ¡Valdria més… anem a cercar… que es follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!

-Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonança, ¿quin mèrit tindria, el vostre ofici?

-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s'esbrava: sabeu? Lo que rebenta ès sa maniobra. Però jo, covard! ¡Maleïda sigu sa meva ànima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! ¡A mi doneu-me tràmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu… de vent que sembla que tot renega!

-Maria Santíssima! No digueu això! no crideu el mal temps!

-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt té modos…

-I ara, Pau!

-¡Bé, valga'm sa vara florida de Sant Josep! ¡És clar, que en deu tenir, de modos, un senyoràs tan gros! Però… anem, pubilla: si s'ha de filar tan prim, plego, perquè jo no hai estudiat es missals… i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent. Veureu: a mi em sembla… sense trencar es respecte a ses persones celestials… me sembla… anem a cercar… que Déu hi ha de tenir un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstàncies; i que, veient que sou a bordo, se guardarà ses turbonades a sa butxaca. ¡Angela! Aquest era es meu pensament! ¿Hi trobeu res d'higonau? Ho voleu més ben xerrat?

Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la xicra i la xocolatera, se n'anà encirat com sempre; i, abans d'arribar a la cuina, se topà amb el pare, i vaig sentir que li deia:

-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i… no só cap ànec mut. Però… ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla… hi hai parlat que ni un llibre de màximes.- Va abaixar la veu i afegí: -M'ha fet suar de valent!… Redéu, que fila prim! Tots es meus nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'allò de l'u. Fins us vaig a dir que un pèl massa, perquè un hom s'hi veu negat i no té maneres d'esbravar ses tempèries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadô Set- trossos s'aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué cartes en el joc:

-I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?

-I ho són, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Però hi han noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals i sense falòrnies d'arbanitat, i Pau no em dic si no els hi trobo de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per a mi… ni per a tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per set alambins. ¡Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre senténcies!… Què t'has figurat?

En Vadô reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

-Prou n'hi ha, de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues, i jo de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i la mitjana.

-Ben pensat- va dir en Vadô. -Havent-hi revolutra s'ha de fer així, perquè sa vela grossa ès de massa mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre l'oportunitat amb què s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el garbí, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entrà d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins que aquesta adquirí bona marxa i s'esquitllà a l'esbiaixada del vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la ratxa ens hagués trobat amb el drap estès, no sé pas si l'hauríem aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:

-Ara sí que guanyarem camí, l'avi. Correm com trenta dimonis.

-No durarà gaire- va fer ell. -Si bé ho repares, ja es cap de vent va desmaiant i es foreja. Es temps ès boig i li hem de seguir es tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.

L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me'l atentament. ¡Noi, quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia comparar-se a un paisatge. I ¡quins detalls més interessants! Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pèls blancs, que eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crétua de roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca; aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolçament com una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d'un xopoll, voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els pinzells… noi, ¡que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil execució. Eren d'allò que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A bé que aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l'art, m'havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m'enganyaria. Vaig veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la llum, l'ombra, els tons de la carn… Seria un estudi deliciós. Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat… i la figura general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no balandrejava gaire, i la marxa era tardana.

-Si no us moveu d'aquí us retrataré- vaig dir al vell.

-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?

-Oi.

-¿Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?

-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'allò que agrada a les noies!… Ès una altra cosa que vós no enteneu.

-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra espants. Fes es teu gust.

-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho veureu. No us moureu pas: oi?

-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres. Poques vegades he pintat amb més gust i més delit. I no és que no hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en el moment de l'execució. Per de prompte vaig compendre que no podia procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres són fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la traça general. Calia també atendre un conjunt de circumstàncies que realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns se diluïen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrós, que harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda… I això era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que havia de donar a la meva tela cert caràcter original que la distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegàvem. Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins després d'haver enllestit el meu bosqueig, quan ja l'havíem deixada molt endarrera. Ah! el sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les colors, i hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena d'alcohol excitador de l'esperit: no sé com explicar-ho. Els grans artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i sofrir les més grans dolors; però, en canvi, ningú ha fruït com ells, no: ningú. S'acosten a la divinitat. Un déu els invadeix, com a les sibil·les; però és un déu creador. La paraula inspiració no s'és inventada sense més ni més: és l'única que es pot aplicar a aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnàmbul irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una delícia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot és fàcil, i es senten les harmonies d'una creació que neix i palpita i s'eixampla i… Bé, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber que n'he tastats alguns esquitxos, del nèctar diví; mes no per això estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I… qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera més serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o potser l'embriac és en ells un estat habitual: vés a esbrinar-ho. Lo que puc dir és que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major il·lusió, i que quan li vaig donar els últims tocs vaig sentir-me'n tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per examinar la meva obra des de diferents distàncies, i aleshores me vaig adonar de que el pare, en Vadô, en Pau i en Cadernera se la contemplaven calladament formant arc al darrera meu.

-Tafoi! vosaltres, aquí?

-Es ell mateix- exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l'últim, en Vadô Set-trossos, després de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts cardinals, va estendre la mà cap a la tela i va dir:

-Això ès lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de treure's es mocador per eixugar-la… i aqueix posat de boca; ¡Mireu que parla! Sembla que digu: «-Sa de casa, que bé haju…»

-Cert!- exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de puny a la cuixa. -¡I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!, ¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? ¡I ses dents, amb ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! ¡Per Maria Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!

-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a fil com si es vent les aixequés! va afegir en Cadernera ajuntant les seves manetes amb admiració.

-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a l'avi Mauva. -No sou vós mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a poc a poc s'anà tornant atenta, trista i compassiva.

-Està bé… si: ès sa meva vitola- mormolà. I després de palpar-se lés arrugues del front,com si volgués comprovar llur realitat, girà la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós. -Ets anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -però ¿què se me'n dóna?

-Si sa vostra costella tornés de s'atro món, potser no us coneixeria -observà en Vadô.

-No tornarà- va respondre el vell amb veu sorda.

En això, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret, contemplant-se'l llaminerament, estirà l'avi, Mauva d'una mànega i li preguntà:

-Ès gaire car, això?

-Què vols dir, marrec?

-Si us ha costats gaires cortos, això de fer-vos tirar aqueixa estampa.

-Ui!- exclamà en Vadô Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perquè callés. -Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s'avi té un roc a sa faixa i no haurà d'anar a manlleu.

-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Però jo també tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa guardiola… i guanys que van venint.

-I t'agradaria, que et retratés?- vaig preguntar-li.

-Si m'agradaria!- contestà tot decidit. -Jo sóc un pobre, i a sa bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res, mestressa, llamp me matu!… Des meus estalvis us aniré refent, fins a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu? I, com més gran me faig, més. En Pau i en Vadô poden ser bons testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei, amén, si trenco sa paraula.

-Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de notari- va dir en Vadô Set-trossos encreuant cames i braços amb un aire que volia semblar seriós. -Podeu cloure es tracte sense por. I més, que, un minyó tan guapet i carafí, ha de donar bo de pintar, i no heu de mirar prim en sa mà d'obra.

-Jo no regatejo- reparà en Cadernera amb dignitat.

-Que ès cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclamà en Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla de quatre.

-Anem a pams- va saltar en Vadô. -Ara m'atalaio d'una dificultat. Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?

-Home! que som nens? Ès clar, que la vui!

-Així són figues d'altre paner- vaig dir jo, cóm sobtada. -L'avi Mauva m'ha cedit la seva, i…

-Llampus!- mormolà el xicot, tot esverat.- Això de paga i no en tocs… ¡Ja ès prou, que s'avi Mauva, que està fet a córrer món s'haju deixat caure as cove! ¿Quants rals li heu esquilat?

-Parla bé, gamarús!- rondinà el pare picant-li l'orella amb l'índex llançat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les senyores no esquilen ningú.

-Però…- retopà el xicot -es tracte net i és cap dret… i…

Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la de cop.

-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sóc jo, la que li dec albrícies. I que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.

-Car… cargols!- exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la traça s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -¡Vatua es vell renconsumit! Mal cranc se'l menju! ¡Sempre ha de tenir sort! Jo em deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna cosa de bo al damunt, i té! fes-te fo… Sant Escany me valgu!

La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los tots si teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb això era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens asseguérem al banc galliner, davant de la taula parada, i férem honor a les viandes que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acostà i em va dir, falaguerament:

-Si sabéssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vós, tiraria gats en mar.

-De veres?

-Es tan cert!… Però, vaja, m'heu de fer content. ¿Com ho arreglem, això des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memòria vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares, i no vui pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em gonyu, i…

-Mira, caret: jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a ningú: sents?

-De franc!

-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga.

-Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en Pau pogués goldir-se'n!

-Ai, ai! per què?

-Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons! ¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i tot!

-De mi?

-Ui, ui!…

-I què en diu?

-Llamp! ¡Si sospités que us ho reporto, m'estavellava!

-Però m'ho pots xerrar a cau d'orella.

-I què en traureu? ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!

-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.

-Bé, doncs: si us cou poseu's-hi fues… perquè jo no hi entrevinc sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat… un bastiment amb més gallardets que veles… una senyora només que de pell enfora… que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare… que sembleu sa Majestat de Caldes… i «-Ai! no tireu cap gra de sutge a sa xemeneia, que es podria engargussar!»… i «-Ai! que n'és, de neta, sa barra des galliner!»… i «-Alerta! no embruteu es drap de sa cuina!»… i… vaja, que jo ara no n'atrapo més; però hi fa unes lletanies!…