PINYA DE ROSA (continued 2)

Vaig esclatar en una grossa riallada; però, en veritat (a tu ja t'ho puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdigó roent a dins del meu cor. I, amb la coïssor que m'hi feren, vaig concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança!… ¿De què es podia queixar de mi, en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona. Però no vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era, en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.

Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca. El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de creixença. El cel estava més cobert que mai d'una nuvolada fosca i espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitzó. Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant, entremig de faixes d'una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes ombrívoles i com eneriçades. Aquell lluny tenia l'aspecte dun gran drap pelut raspatllat a repèl a trossos a trossos. Més ençà s'estenia una mena de riada d'un negre quitranós; i després, cap a primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar un verd blavís d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era una taula admirable d'ombrívoles grisalles.

-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de treballar: aquell temps carregós m'emperesia; però la idea de que havia emprès el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant, encara no me n'havia aprofitat, mogué en la meva consciència el malestar d'una obligació incomplida. Fora mandra!- vaig mormolar; i vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis. Mes, pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts de rodells, me cridaren l'atenció algunes paraules que vaig sentir a poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i vaig voler saber lo que deien. M'interessava perquè parlaven amb cert misteri. Així, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota orelles.

-Sí, sí: el temps té mal carés, l'avi- va dir el pare apagant amb pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de contrabaix. -Però en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo que em fa la llesca ès això de tenir la noia a bordo. Amb homes sols, se pot embestir tot; però… amb dones!… Aneu, que a lo millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri… una basca, un accident… Un hom perd la xaveta, vaja.

-Sí, sí- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja sé lo que ès, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona només de pensar que es pot esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i delicades.

-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera indiferència que solia afectar. -¡Benaventurat qui no s'embolica mai amb femellam! Oh! ¡Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella, m'embarrassa, ella! Per això beneitejo… I ¿què us en sembla, a vós, de la gropada?

-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada- contestà l'avi Mauva. -Es vent resta enllà, aturat per s'escombrada de núvols que li barra es pas; però ell la rebentarà més tard o més d'hora, i… aneu a sebre!… D'aigua en caurà a barralons. Ara, per lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.

-I si fondegéssim aquí?

-Estem a recés. Emprò… mireu, una de dues: o ve temporal o no en ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps vanament; i si en ve, s'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!… Ès facil que ses àncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d'aigua per córrer. En mar me fan més por ets ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa… o bé, si voleu, desembarcar aquí sa pubilla, i que se'n vaju a Sant Feliu.

-Tota sola?

-Caret!… portem sa gent tan justa per a sa maniobra!

-Potser que desembarquéssim tots i deixéssim el bastiment fondejat a la bona de Déu.

-Esteu mort de por! ¡Abandonar sa Santa Rita!

-Oh, si no fos aquest llamp de noia!… ¡Quantes vegades l'hauria comprat, jo, un temps així! Vent i mar en popa.

-Si es vent fos franc i llarg…

-Ell ratxejarà, l'avi; però deixeu que pugui ben desbotar: veureu si en serà, de valent! ¿D'on ve, aquesta mar de fons? ¿Què pot ser, sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment en aquella faixa torrada que s'esten pel mig del mar. Allò ès un rem fort de la correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.

-¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses cartes marines? ¿Què fem, doncs?

-Què fem?… Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat… Tossa no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia!

Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia. Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els explicaria jo…

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

-Sóc aquí- vaig dir posant-me-li al davant. -Què voleu?

-Compareixes com les bruixes- barbotejà ell mirant-me de reüll amb esguard recelós. Buidà la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la bufà pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet, maldant per rompre l'engrut com si no el preocupés altra dèria, balbucejà:

-Jo pensava… Com que el temps… -No us mortifiqueu a explicar- m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.

-Ens escoltaves!- exclamà entre consternat i reganyós. -Ja no hauries de ser dona: ¡tafanera com totes! Però… millor: no estic pas per misteris. A veure, doncs: quin ès el seu pit?

-Proa enfora i a fer camí!- vaig contestar. -¡No us manxarien poc ni gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vós i els vostres blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles d'una minyona! Si estigués espantada em deixaria desembarcar i me n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni n'estic ni em vui separar de vosaltres. ¡Sí que la faríem bona, que no poguéssim marxar sinó amb oratges i brisetes! Quan arribaríem a port? M'he posat a les mans de Déu, i no me n'esquitllo. Si algú ès covard, que no s'excusi amb mi. ¡Feu-vos compte que no en sóc, de dona!

A tot això el pare anava maldant per escrostonar l'èngrut enterc de la seva pipa. L'avi Mauva exclamà:

-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anirà bé. Barca aturada no guanya nòlits. I què! ¿No es moren també en terra, ses persones estimades? ¿No ès millor, al mèncos, tenir-les as costat i que afinun en es nostros braços? Si sa de casa m'hagués pogut seguir, tal volta encara viuria com jo mateix; i… veieu?… en terra va perdre fons i… avall!, i li va mancar es conhort de sa meua besada.

-Bé, bé…- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I, redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.

-Som al ball i vols ballar: sí? Procura posar els peus plans. Per què hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.

I se'n va anar cridant:

-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!

-Ell ès mal carat i reganyós- reparà l'avi Mauva -però, sigu com sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora ès fel, i de dins ès mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perquè es fa vell, Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan l'hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.

Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper de lluïment, dels que mentusiasmaven en les novel·les. En aquells moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap d'una estona vaig veure que en Pau i en Vadô arboraven uns rems molt llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.

-Hola, Pau! hola! I això?… ¡Podeu ben tirar xanxes ,als sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en safem pas, i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.

-Oidà, mestressa; però ells han de remenar es brou gairebé cada dia, i nosatros només de lluny en lluny i poc.

-Déu nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vadô Set-trossos.- Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arronça! Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria per una molla vincladissa més aviat que per un engrescamiones.

-¡Sa meua clenxa no et deu res ni s'ès pentinada per a goig teu! ¡Primer se m'endugu es dimoni!- replicà en Pau.- I, pes demés, si jo menjo boga, tu no menges pas vaga.

-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?

-Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d'en Cadernera: compteu- respongué en Vadô. -Són rems de trenta quatre. Pesen com un ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona.

Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu senyal de que me li atansés.

-Què voleu?

-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden vogar més que un rem. Si jo n'armés un altre, aniríem a parell per banda i gonyaríem molt; però sa canya des timó no pot restar desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que sí, noa valenta? Mira: l'aguantes així, que no es mogu. Un cop haguem remuntat sa punta, jo tornaré: no t'hi enlleiràs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava que el mar se tornés més negre i que el cel s'entristís. No sé si passava realment així o si era efecte de la meva aprensió. Aquell mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint… Me va venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos entremig d'aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre, de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans. M'havia deixat portar d'una falòrnia, i em va semblar que tota la meva existència era estada una mena de representació teatral, en la qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del meu magí. Vaig sentir una veu íntima que em deia: -No, això no ès una farsa: desperta't, palpa… Ets tu, tu mateixa, que et jugues la vida.- I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria sinó que en la meva ànima s'havia obert un ull que s'abeurava de les foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo tornar enrera; però encara l'orgull me'n deturà representant-me el desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció. Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria per beneita. -I bé! i què?- vaig pensar. -¿Aquesta consideració no ès també una falòrnia?- No obstant, la falòrnia surava i em detenia. Vaig pasar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracció. No hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqués treball o presència de l'home: només penyals i muntanyes emboscades, i la platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per retenir-nos desolada de la nostra partença! I nosaltres ne fugíem. Els rems anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i es forejava ardidament.

Quan l'avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava descolorida, i em preguntà si em marejava.

-No: ès que tinc un doloret… res. Me'n vaig anar a popa, i vaig deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment. L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per l'horitzó, com una cortina que s'estén per una balconada. En tota la mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar el pare interiorment. Ah! Si jo hagués tingut mare, no m'hauria vist en aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls. Què fer?… ¿Crido que em desembarquin?… Vaig plorar el meu desemparament, la meva humiliació… I, tot plorant, plorant, vaig assolir un raig d'esperança. Me vaig recordar de que s'havia parlat d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de vent hi podíem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta, el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precís, el poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. Ès clar! ¡Ara veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!… ca!… Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estufà dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i… ¡qui sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells mariners, n'erraven molts, de pronòstics; i després sortien amb l'excusa de si el vent s'és canviat, de si el ruixat l'ha mort, de si el grop, de si la correntada… ¡Mai volen haver-ne errada cap, això pla, els grans sàtrapes! ¡Ah, quin esbronc els havia de clavar! Se'm va escórrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l'entorn, escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M'hauria sabut greu. ¡Tant que em tenien per valenta! ¡No mancaria sinó que m'haguessin vist plorar! Vaig córrer a un amagatall per eixugar-me la cara, i, allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una cançó.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.

-Pareu ment, l'avi: aquí ve l'esborneiat!

I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau, brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort ruixat. La barca arrencà mig tombada.

-I ara, l'avi- vaig exclamar. -¿Per què arrumbeu per enfora?

-Convé salvar ses puntes- me contestà.

La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores. Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua, passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitzó tornà a cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l'esvaí sota el seu vel gris i ratllat.

-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps. Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.

-Provem- mormolà el vell timoner.

Arrumbàrem paral·lelament a la costa. ¡Quin ventarràs, Déu meu! A cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos més accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, allà, per onsevulla, sense norma ni concert; les eminències es convertien en fondals, i els fondals en eminències, amb un bellugueig desordenat que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i susbtituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al capdavall d'un vestit.

La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa, eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant, baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enlleïa a l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa, precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la llar.

L'avi Mauva va cridar al pare:

-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi endegaria una pollacra, a sa bouera.

-No, millor serà un treu- replicà el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu paciéncia. Això ès una ventarrada maaleïda que no dóna temps de res, però al mencos serà ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no hi ha remei. ¡Aguanta. i fora, l'avi!… Ohè! ohè!… Pau!… Vadô!… ¡Ànsia, a la maniobra!… Ohè! ohè!…

Se n'anà corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals, maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell desitjava.

Però tu ara no saps de què et parlo, i serà precís que t'ho expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre mestre, s'estén, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentre el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que es petà una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, restà lliure d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada, se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No sé pas de quin enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè, amb tot i presenciar l'operació, no me'n vaig fer càrrec. Crec que l'anaren eixalant cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; però no n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena més que un record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims, anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el torb esbulla la capçada del pi en el qual filaren llur niu en hores de bonança: bracegen, treballen… Però de llur maniobra no trobo en la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d'altra manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire espès i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me, tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells es sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant més vigorós impuls a la nostra marxa.

Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s'acorruaven com mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i revoltes.

En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé com explicar-ho. M'hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava, bramulant, a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses, s'alçaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut esplèndid; però ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no desitjava sinó allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb llurs sorolls ja m'estemordien.

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana, vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't a la cambra.

Vaig fer que no amb el cap.

-Que no?… Bé! Això sí que ès bonic!

-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb angoixa. -¡Ah, si sabéssiu lo que patiria! ¡No vos ho poseu al cap, home de Déu!… Tingueu pietat de mi!

-Fora, fora… Estaries millor. Però… tu mateixa. Per ara no t'ho mano. Ja et porto un vestit d'aigua. Té: posa-te'l, marinera, i cala't bé la caputxa.

Se tragué de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom, enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit més raspós que una rusca. A l'agafar-lo se m'esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els dits. El pare l'arreplegà abans que la ventada se l'emportés, i ell mateix me'l va posar després d'haver-me tret la capeta de llana, que estava ja com un xop.

-Voleu fer com els homes i no sou més que un embà de canyes- rondinà. -Vaja, té: ja estàs gomboldada. Ara, al mencos, vés-te'n a sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m'era arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i m'anà conduint amb pas estudiat i segur.

-El treu ès una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la pluja- va dirme- Mira, asseu-te ací.

En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava més pàl·lid que d'ordinari, que el cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s'ha paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'anà.

De seguida va comparèixer l'avi Mauva.

-Hola, noa valenta!- exclamà esforçant la veu perquè no l'ofegués el brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to més gai que el que tenia per costum. -Es mestre s'ès encarregat de sa canya, i un hom aprofitarà sa vaga per a trencar una becaina. Si no et sap greu, m'endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai, encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! Es allò de sa dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer… saps?… No estàs pas espantada: oi?

-Jo… tant com espantada… però…

-Però què?

-No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar molt llarg: tant, que no sé com s'acabarà. Perquè… veureu… nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal l'anirem seguint, seguint…

-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta: es vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla; ell calmarà.

-¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps així?

-Unes contes… Això no ès res. Sa barca ès forta, i, mentres que no topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hajun en es nostre camí. I, mira, potser demà ja tindrem es temps canviat: no thi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal volta part d'allà de Barcelona s'afrau sigu més serena.

Mentre parlava, havia agafat dentremig de la farda un sarrió buit, l'havia estès a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.

-Ara provaré d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el tapaboques. -Quan passem per Blanes despertam: ¿sents, bona miona? Vui veure sa vila. Me gorda tants records! Ès una fal·lera que un hom té. Encara que dormu, tinc s'esperit som: tocam amb sa punta des peuet, i de seguida estaré en doina.

Va callar i no sé si s'adormí; però en labandó de sos membres, en la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir hi havia un descans tan placèvol, una tranquil·litat tan vera… Déu meu! qui pogués tenir una calma com aquella, en mig de les tempestes! Allò arribava a fer malícia.

Com roncava la mar! I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per sempre més. Baixàvem, baixàvem… Per entre el treu i les bordes no es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I avall! El ventrell s'encongia amb una sensació de buidor, com sol succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la barca s'aclofava amb l'excés de pes i es decantava perillosament sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors, el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de llarg a llarg de la nau, i la nau s'alçava com un pit al qual torna el respir perdut, i… amunt, amunt… El ventarràs ens arreplegava, arborant-nos amb nova força: se diria que l'ascensió anés a convertir-se en un vol; i reeixíem arruixats, lleugers, botant per damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la costa.

Amb les balançades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja feia estona que en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera, regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb què anaven vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar la d'ací, ja la d'allí s'assorollava i la de més enllà es començava d'esgavellar.

El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar! Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repetí el manament.

-Malaguanyat bé de Déu!- vaig sentir que exclamava en Pau.

-No llencem res nostre- respongué filosòficament en Vadô posant-se a la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona restà la coberta desembarassada.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar? Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebés.

Érem davant per davant de Lloret, la gentilíssima vila que ha pres son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla, blanquejava amb sordes lluïssors d'argent, i son vidrim perlejava. Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i, revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capçal; i aquesta és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna de llurs cases. Que Déu els do bonança i els multipliqui les hores de primavera, que són les que més escauen a llur bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la reconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l'espessor del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol esmortuïda: allà el ros promontori de Fanals, amb son quarter de torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa muntanyola revestida d'aulets i pinedes… Era una nota ben simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties. Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines circumstàncies els tornava a veure! Un món d'imatges llarg temps oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperança, se revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes companyones blanenques; els rostolls on cercàvem cosconilles i màstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el caminal del bosc, on el rossinyol, com únic amo, ens dava la benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tiràvem ramells de mata i romaní, per calcular, pels trets errats, els anys que trigaríem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs; les tardes llargues i placèvoles; els vespres daurats… tot me venia al pensament. Records de pau i ventura, ¡com contrastaven amb la meva present situació! ¡Com gemegava la meva ànima! ¡Ja en seria, de llest, qui em donés entenent d'embarcar-me mai més de la vida!

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n comiat… En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja cendrosa que entelava l'espai.

La massa obaga d'una ona s'aixecà per damunt del meu mirador, i una forta balançada em féu caure de boca terrosa sobre el munt de farda en el qual m'estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i… un crit de dolor… un crit bramulós… Qui l'hauria llançat? Les palpitacions del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraçada, la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara s'enclota, ara s'encalla, ara es redreça… pega espolsada, borneja, s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota… Me vaig girar i vaig obrir els ulls.

L'avi Mauva estava dret al davant meu.

-Què ha succeït?- vaig preguntar-li.

-No ho sé- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n'ès anat en orris; però…

-Algú ha d'haver pres mal: jo he sentit… I el pare? on ès, el pare?

-No, pes teu pare no t'apurus: no ès ell qui ha carinat.

-Voleu dir?

-El veig a sa canya que governa, i… vaja… està sencer com una poma sense corc.

Aquesta resposta m'alleujà del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un gran respir, i la gargamella se momplí de sanglots, que esclataren a borbolls.

-I ara!- exclamà el vell. -Què tens? ¡T'hai donat una bona notícia i te'm trastornes!…

Jo plora que ploraràs.

-Vui el pare! vui que el pare vingui!

-Però, santa cristiana!, si t'asseguro que…

-Jo el vui! el vui aquí, aquí!… El vui tocar! Vui el pare! vull el meu pare!…

El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el clatell, brandà de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per dir-me algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a persuadir-me.

-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormolà posant-se en marxa.

Al cap de poc va comparèixer el pare, i em vaig abraçar a ses cames i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no permetria que se separés de mi; que jo no tenia més emparança que la seva; que mai s'afiguraria l'ànsia que jo passava per ell; que allò no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys el consol del seu amor i de la seva abraçada; que si ell m'hagués estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare sense entranyes; que… ¡Què sé jo, lo que li vaig dir, en mig d'un davassall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia que eren injustes; però la rauxa me les gitava a la boca i… vés, atura-les!

Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa mà pel cap, amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -¡Vatua, vatua, vatua!… -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrènyer ses cames contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategaràs desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou; anem,no… -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant taconejava impacient. Per últim, quan reparà que m'aquietava una mica, s'inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: -On som, Marianna? ¿Que ha de durar molt, això?- I, trencant-se-li la veu, afegí baix, molt baix: -¿A qui vols que estimi, jo, sinó a tu, que ets el meu déu?

M'aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d'espart, i es plantà dret al meu davant, amb els bmços plegats i les cames eixancarrades.

-Vaja, s'ha acabat!- exclamà. -¡Si fem el plaga, això se'n va al botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que l'avi Mauva s'hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa, ni ès fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarreït… llamp, llamp!… i tan a la vora com passem de la costa!… Marianna, ja ho veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis rampelluda… aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat. Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada ès forta… Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el ruixat l'aixafa una mica; però… eu! res de negar-nos, ni morir, ni tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n'ha aguantats de més forts, de tràmpols. Deixa-la per a mi, que jo li conec el gènit. Negar-nos! Encara que haguéssim de navegar a capbussons, entre dues aigües, arribaríem a port: ¡n'estic tan segur…! Això sí, jo m'he de menar la canya: no em fio de ningú més. Jo sé el que tinc entre dits: ho sé, Marianna. Tu aquí: paciéncia i… moixoni! Si et mous, te faig lligar i… ¡abaix a la cambra, com un farcell! Aquí no en seré, de pare pedaç: no t'ho pensis. Aquí… Déu i jo!: no hi ha més amos. I si el mar referma, no t'hi voldré pas a coberta. Mira, en Pau ja s'ès esguerrat d'un braç: vet aquí lo que s'hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella't i rebequeja, i fes lo que vulguis; però recela't. Me'n vaig a la meva, a salvar-ho tot. Responc de sis vides.

La remor del mar i del vent enfosquia o embarbollava moltes d'aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre's amb ella; mes jo les entenguí totes, per malament que les sentís. No se'm va acudir pas contradir-les. Començava de compendre que la meva fallera de suara no era sinó una bogeria ben inconvenient, filla de la tensió del meu esperit. Al principi anava somicant. Després ja no: escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell consol que solen trobar els malalts en l'enraonament d'un metge que sap encoratjar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb què s'expressava el pare, exercien una influència sanitosa en els meus nirvis. La seva fortalesa obrava com un tònic sobre el meu cor. Quina fe posava l'home en el seu art! I que es veia que no eren comèdies, no. Inspirava confiança perquè en tenia. Tot escoltant-lo, la meva pensa descansava en ell amb un repòs!… I, quan donà per acabat el seu parlament i em deixà, vaig sentir, sí, la pena sorda que l'apartament d'una influència beneficiosa produeix sempre, però ja sense neguit. Vaig restar encantada, amb el cap tot buit, i, amb una gran lentitud cerebral, vaig pensar que era bo que el pare treballés per salvar-nos, i no que s'engorronís al meu costat amoixant els meus rampells.

Se sentia una remor fonda, que creixia i i decreixia a estones estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava arreu una espessa polsaguera, en la qual amb prou feines s'obirava l'estuf de l'onatge amb sos llengots d'escuma voleiadors.

L'avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d'en Cadernera, que, venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s'ajagué en el sarrió, i el xicot s'agemolí en un panyet que en sobrava, recalcant-se d'esquena a les cuixes del jai, tot mirant-me desoladament amb l'aire confidencial de qui espera trobar la simpatia d'una dolor semblant a la seva.

-Què ha passat?- vaig preguntar. -¿On són, en Pau i en Vadô?

-Són a sa teua cambra- contestà l'avi. - Hi han baixat perquè allà hi ha sa bitàcola: saps?… es rebost, que diguéssim. En Pau ha rebut d'un braç, i necessitaven draps i benam. A sa bitàcola hi ha de tot.

Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de l'orella, i escoltà cap a estribord. La remor creixia.

-Pobre Pau!- va fer en Cadernera sospirant.

-Ha pres molt mal?

-S'onada furienta li ha tombat s'armariet sobre un braç contra sa borda. ¡Podeu comptar!… Té es braç aixafat.

-Què saps tu, llengut?- saltà l'avi Mauva incorporant-se sobre un colze.

-Sí, sí-barbotejà el xicot abaixant el cap. -Vós també, ho sabeu. No hi remenarà més cassoles.

-Aviat que et vento un revés!- digué el vell. -I ara! No el cregus, pubilla: aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar. Més valdria que callessis i dormissis, castanyola: has perdut s'oremus. Mira, aquí ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com això.

La remor anava en augment.

En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia un tros de mà embenada. Caminava a poc a poc i procurava escapolir-se d'en Vadò Set-trossos, que el seguia amatent com per ajudar-lo, i que en realitat no li causava sinó molèsties amb les topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos esbalandrat.

Ambdós s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.

-Vés-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vadò.

-No- contestà en Pau amb un ronc.

-I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva.

-No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.

-Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a veure si emmetxa, a veure si no emmetxa… ¡puny… alada!

Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns emportessin, trencaren l'enraonament.

El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns esclats com de barrinades subterrànies.

L'avi Mauva s'esverà.- Per Maria Santíssima! ¡sembla que sa terra ens cossa! A on som?

-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vadò Set-trossos. -Ès sa Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa seua llengua de trucs.

-Llampus!- exclamà el vell alçant-se esborneitat. -Això sí que no m'agrada! ¡Déu ens ajut! Encara embarrancarem!… I jo en tinc sa culpa: ¡m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!… En Saura, amb es treu… ¡Alerta, alerta! A ont ès, sa punta de Santa Anna? ¡Ai, Maria Santíssima!

Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda. Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo, que, serena, no hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagués, amb l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de l'avi Mauva.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria. ¡Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat amb vida.

Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se, ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica, semblà que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar, sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps. Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers vius, ferotges… Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza, s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.

El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren. Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria entre el niell i la punta de Santa Anna.

Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de Blanes.

Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la banda. Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a les roques de garbí. Més no estava pas desemparada: uns quants braus li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de què s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les escumes, llançat d'ací d'allà per les ones, que l'alzinaven i se'l prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De tots els carrers sortia gent a glopades.

-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vadò. -Ès sa Llarga.

L'avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys estaven seriosos i miraven sense parpellejar.

Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble, rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llançat fora de casa, com una sola ànima, a l'avís de les, campanes: -Nang! nang! nang!- El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze sagrat, i… au! al treball!… Cent tràmecs caven el sorral, obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un braç se lassa o ès maimó, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang! nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.

Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer.

-Hi són tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!- exclamà en Vadô Set-trossos amb emoció.

En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.

-Recarai, quin poble! Així no es necessiten argues. Una muntanya, arrossegarien!

-Au, aquí, gent de bé! au!- cridà l'avi Mauva tot traspostat. -Poble de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au, aquí, a sa lluita! as jornal de sa paga de Déu!

A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent s'hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona (aquestes dues peces en aquell temps eren d'ús quotidià entre persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret; però el bon senyor no desemparà la corda: seguí tirant amb la pluja sobre la testa nua.

A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de -Hissa! hissa!-; perquè no el proferien solament els que treballaven, sinó tot el poble alhora, que, no podent contribuir d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava més fort a manera que la barca, objecte dels generals esforços, s'acostava a la riba. I quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós regraciament… Reina del Cel!… aleshores aquell crit de treball, aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victòria que s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant. Pujava, creixia… fonia la música terrible de la naturalesa dintre un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa… Els cabells se m'enriçaven.

-Visca!- clamà l'avi Mauva, pàl·lid com un mort i amb un reguerany de llàgrimes a cada galta.

I tots agitàrem els braços i esclatarem en una salutació, que en la meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah! Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.

Mentrestant Blanes fugia, fugia…

-Si ara atraquéssim, no ens mancaria pas ajuda- insinuà en Pau.

-I com ho voldries fer?- replicà en Vadô. -Si a sa boja et tiressis a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de portar un cap i preparar…

-I ara!- saltà l'avi Mauva. -Gràcies a Déu no tenim necessitat de que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat, abusar de sa caritat des proïsme.

El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia… La pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola taca negrenca, el conjunt s'esfumà… Després gent i platja desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic, dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus. La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantàsticament. Arreu bromes, pluja, udoladissa… El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol i ombradís: un paisatge de somni pesat. La imaginació creia pesenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.

-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclamà en Vadò: -avui entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus turons i s'infern ronca sobre tes platges.

Ens havíem engolfat massa, i amb el treu no era possible remuntar la punta de la Tordera: fou precís arriar-lo i pegar una bordada enfora amb la pollacra i la mitjana. Jo, en això, vaig romandre aferrada als bitons. A l'agafar el vent pel car, la barca es decantà de la meva banda. Sovint sovint l'aigua pujava fins a banyar-me els colzes, i a voltes me flagellava el pit i la cara i tot; i després de l'estuf queia de cop, espallongant-se cap a sa garbí, presentant una superfície negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de barlovent batia l'onatge furiós. Adéu, terra! Ja les muntanyes no s'obiraven sinó com a parraquets blavissos en mig de la nuvolada. El terrabastall havia cessat i l'orella trobava certa pau. El nostre bastiment me feia l'efecte d'un ser desesperat que corregués gemegant roncament per un desert.

Adéu, terra! ¿Quan i on la tornaríem a atènyer? Què seria de nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se'ns tancaven, n'érem exiliats per un temps incert. Aquest pensament m'oprimia el cor; i, no obstant, me sentia més animada que al principi del temporal, tenia fiances. Després de tants espants i emocions, i d'haver salvat tants perills, començava a refiar-me de que ens sortiríem de tot. Quan no ens hem perdut fins ara,- vaig pensar -¿què ha de venir, que ens tombi?- Lo únic que em donava ànsia era la nit; però, en fi, la Santa Rita era valenta i el timoner entès: què molt seria!…

Un cop lluny de terra, viràrem en popa i s'armà de nou el treu.

-Que t'has ensopit, pubilla?- em digué l'avi Mauva esbufegant, cansat de la maniobra. -Apa! ja podem tornar as nostro jaç.

-Atureu-vos, l'avi -féu en Pau. -Des d'aquí s'ha de veure es turó des Vilar i…

-No el cercus, caret- saltà en Vadô: -sa pluja se'l menja. Emprò sa Verge té ets uis més clars que nosatros, i prou ens deu filar.

-Que no ens deixu de sa seua mà -exclamà en Pau- Li haurem de dir una salve: no?

-Està bé; però ella ens sentirà d'onsevulla -contestà l'avi Mauva.- Aquí ens mullem massa: anem a sopluig. Repenja't as meu braç, pubilla.

Així que vaig desemparar la banda, vaig adonar-me del meu gran defalliment. Els ulls me feien pampellugues; el cap m'anava en roda; les cames quasi no em podien sostenir… Sort del braç del meu acompanyant. Gairebé esbalaïda, me vaig deixar caure sobre el pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan lassada, que ni habilior vaig tenir d'agenollar-me per a resar la salve.

L'avi Mauva s'havia tret de l'infern del gec uns goigs de la Mare de Déu del Vilar, i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de farda, en una balmeta arrecerada del vent, endegant-los de manera que se'n veiés l'estampa de la Verge. Davant d'aquella humil estampa, els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar en veu alta i a l'uníson llur pregària; i vaig reparar que el que l'acompanyava amb més sospirs i girades d'ull en blanc era en Pau. Pobre Pau! que descolorit estava -«Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia!…» -El brogit matava les veus. Els bosells repicaven tristament, com les matraques en Dijous Sant: -Trac, trac, trac…

Acabada l'oració, en Vadô i en Pau varen portar galetes i vi ranci.

-Una mica de reixopó, pubilla -me va dir l'avi Mauva.- No manca pas tot: encara sa guingueta està ben proveïda. Demana: no et deixus enfredolir es cor.

Tal vegada el decandiment era la causa de l'angúnia que s'havia apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que cerca guarir-se; però la galeta se'm desfeia per la boca en una serradina eixuta, que se m'aferrava a les genives i a la volta del paladar, i sols a còpies de beure podia empassarme-la. El meu cos no estava per a viandes. En canvi el vi m'anava d'allò més bé: despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meu membres una rampa agradosa i m'emboirava el cap dolçament. Vaig escurar el meu vas fins a les escorries. Després me vaig allargassar i vaig trobar una positura còmoda. Sentia cert estoïcisme. Que passés lo que passés, podia adobar-hi res, jo? ¿Per què preocupar-se i perdre el repòs? En últim cas, morir. Psè! i què?… M'acodormia.

Els mariners s'havien reanimat amb la beguda i conversaven ells amb ells; mes llur parola m'inspirava una indiferència supina, per lo qual no hi parava atenció i no en recollia sinó frases voladisses. -Tant mateix, d'ençà que hai afegit oli a sa llàntia, es ble de sa meva ànima fa tota una altra faró- digué en Vadô Set-trossos. I el vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada aranyassa, per damunt del piloc, i entaforar-se d'anques, cuixes i esquena, fins a sota aixelles, dintre un dujat d'esparcines. En Pau va mormolar una llarga explicació, de la qual no vaig entendre sinó alguna que altra paraula exclamatòria i la frase -¡Això no s'enfonsa!-, que acompanyà d'un enèrgic cop de peu. Més tard l'avi Mauva, s'aixecà amb el tapaboques al coll. -Adéu-siau. Si convé ja avisareu, Per ara sa cosa marxa.- I desaparegué cap a proa. Encara la seva imatge ballà pel meu cervell una bella estona… amunt i avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses… Vaig adormir-me del tot.

No crec que dormís un quart. Vaig despertar-me en el moment d'un fort capbusseig de la barca, amb una aprensió penosa: la de que m'havien doblegat pel mig del cos i la cintura se'm segava. I, realment, tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me dolia, la cara se m'enrosava de freda suor, i l'aire s'enraria davant dels meus llavis. M'entrà un gran desfici. Queia un davassall de pluja. El treu, abombat pel vent en forma de volta, rebia amb ronca remor el xàfec furient, i vessava a dolls per totes les vores. La meva neguitosa activitat cerebral no trobà millor manera d'exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i variables que s'estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara desfilant-se en voleiadors regalims d'argent. Els vaig comptar i recomptar una pila de vegades. ¡Quin paletrís hi tenia! -Hala, tornem-hi: cerquem el terme mitjà dels resultats obtinguts. No, no: deixem-lo a mig sumar.- I vinga anar-se-me'n els ulls a comptar de nou! Una feina de boig! Ja procurava distreure-me'n però allò era com un vici: m'hi lliurava sense adonar-me'n.

Mentrestant en Cadernera s'havia anat acostant cap a mi, asseient-se gairebé sobre la meva roba. Cercava la meva companyia, però el pobrissó no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les seves nines, plenes de condol, i brandava el cap en silenci o sospirava fondament. La meva mà se va trobar amb una de les seves i encaixàrem.

-Fill meu, quina mà més freda que tens!

-Oh! això rai!- va fer ell regraciant-me amb una apretadeta.

Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte, i romanguérem agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda que ens servia de respatller se n'anava de gairell o s'esllengava endavant, molestant-nos, i havíem d'arreglar-la. Aleshores, naturalment, les nostres mans se desjunyien; mes així que, enllestida la feina, ens ajèiem de nou, elles se cercaven d'esma i es tornaven a enllaçar. Aquest contacte era per a ambdós un consol, un remei contra la por. Les nostres ànimes porugues se confortaven acostant-se, així com en una gàbia dos àucells malalts s'escalfen mútuament, estarrufats i ajuntadets en una mateixa barrella.

D'aquesta manera estiguérem temps i més temps. En Pau i en Vadô no es movien ni es posticaven, testos en llurs seients, muts, girats de cara a estribord, donantnos l'esquena. Jo seguia comptant els regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dèria, que, quan fatigada d'aquell morbós treball tancava les parpelles per desmerèixer-me'n, la mà se me n'anava a comptar els nusos dels dits d'en Cadernera.

L'espès ruixat reduïa la visió a un cercle limitadíssim. Tot just s'obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella revoltura me recordava la que es mou en un pou a l'entorn d'una galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar. I ¡sempre igual, sempre la mateixa fluctuació, sempre enclosos dintre el mateix circuit gris perlejat!

En Cadernera brandava el cap apesaradament.

-Això ès temps de bruixes- mormolà.

-Perquè?

-No sé: sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet, Ramonet, quina paret toques. Si les encamina s'àngel bo, no es perden; però… És quan hi ha més desgràcies.

Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s'obriren esvorancs en la polseguera del ruixat, i es descobriren grans clapes de mar d'un verd i rogenc. Aquella coloració era deguda a l'aigua terrosa de les rieres i torrents. El nas percebia el tufet fat característic de l'argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i, efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s'eixamplà l'espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d'un bellugós ramat de moltons que corrien cap a garbí en inacabable desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven soles, saltant, saltant. Però no, no eren moltons: vaig reparar que alguns voleiaven: no eren sinó borrallons de bromera que l'escuma grassa deixava, al fondre's, en el sorral, i que el vent s'emportava fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya estava inundada. Alguns sàlics, escapçats de branques, s'aixecaven en actituds de desesper sobre el xipoll, mostrant al cel llurs braços bonyeguts i mutilats. I, en el mar, aquells capgirells de la ressaga, aquell brogit… i banques perilloses que sobreeixien aixaragallades en el reflux, i que, quan el fluix les assaltava, escopien, a través dels rompents, violentes sorrades. Anava vesprejant.

El pare devia haver-se aproximat a la costa per fer un reconeixement. De seguida se n'allunyà a tota orsada que li pemetia el treu.

-Ja es dia no ensenya sinó sa punta morada de ses seues ales- va dir en Cadernera: -sa nit ve a mes correr.

-Sí, caret. Has conegut la riba?

-Era sa punta des Besòs.

En Pau i en Vadô se n'anaren a encendre els fanals. El ruixat, que s'era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems, desprenent-se dels núvols a llargs serrells.

Quasi no hi hagué vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la pluja. En Pau i en Vadô varen cridar l'avi Mauva, que dormia sota proa, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren amb nosaltres per sopar.

-Sa pau de Déu sigu amb vosatros- va dir l'avi Mauva saludant-nos.

En Vadó ens donà un plat de terrissa a cada u.

-Avui lo més calent ès s'aiguera- advertí en Pau: -amb aquest tràngol no es pot cuinar; però… gana hi haju. Hai encetat una llauna de sardines as brou i una altra de botifarres. ¿Per quina voleu conlençar?

Ningú tornà contesta. L'avi s'acostà a l'orla.

-Quin ploure!-exclamà, estremint-se amb la sobtada tremolor d'una esgarrifança.

-Es sa mar de dalt que cau sobre sa de baix- va dir en Vadó.

-Que caigu! ¡Que gitu d'un cop Satanàs tota sa sua verinada, mal com no es rabenta!- saltà en Pau. -Així s'ofega es vent i s'aplaca sa maror. Es temps ha de destorbar d'una manera o atra. Ara ès quan anem a sa bonança: es capbusseig no ès tan fort, i de mitja hora ençà no hem embarcat una gota d'aigua salada.

-Hem! hem!… -va fer en Vadô abaixant el cap.

L'avi Mauva tornà a esgarrifar-se.

-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta.

En aquestes vaig sentir una gran fressa… un bleixar monstruós, una alenada rufladora, que ens envaïa. No esclata, creix, atabala i retruny més de pressa en el cervell la roncadera d'una tora esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir de pensar -Què és, això?

Vaig rebre una forta commoció, vaig botar en l'aire i vaig caure d'esquena, mig esbalaïda. D'una llambregada, en el curt espai que mitjançà entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en Vadô Set-trossos llançat contra una escala de corda, amb els braços i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara encès, que cremava sobre coberta en mig d'un bassal d'oli; un núvol de fum que m'empudegava; la barca sencera davallant a l'abisme amb la cruixidera d'un bosc que s'estimba en una esllavissada. I vaig caure, i una massa d'aigua bramulosa passà per sobre meu, ofegant-me, arrossegant-me… Jo no estava pas en ús de raó, però em vaig defendre per instint arrapant-me d'esma ací, allà, en tots els tocoms que assolia.

Així que poguí treure el cap a respirar, la veu d'en Pau ferí les meves orelles.

-Lladre! lladre! assassí!- cridava. -Es Marsellès ens ha passat per ui… lladre!… i no s'atura! Som perduts, misericòrdia de Déu!

L'espinguet d'en Vadô Set-trossos sonava un xic més lluny, cap a la proa:

Auxili! auxili!… Ohè! ohè de sa gent!… Auxili!…Ohè!… Vira! vira!… Ohè! ohè!…

Jo també volia cridar; però, de la manera que sol resultar en un somni pesat, el meu pit s'esfreixurava, els músculs de la meva gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els límits que la bona emissió de la veu reclama, i no podia produir sinó un xiscle sord, semblant al d'una serp espantada. I mentrestant gambejava de quatre grapes, xipollejant, fugint de les llumenetes fosfòriques que brillaven en l'aigua, i que, en la meva terror, me feien l'efecte d'ullets horribles, trets a espiar-me per l'abisme, que se'm volia dragar. Donava voltes… havia perdut l'orientació de la barca… m'encaminava cap a on sonava trepeig, amb l'esperança de trobar algun company; i, quan el trepeig s'apagava, m'estemordia, creia haver errat el camí, tirava per altres indrets, i, per totes parts m'eixien al pas les fantasmes d'aquella nit infernal, obligant-me a la retirada. Per fi, entre el brogit, m'arribà una remor de veus. Vaig aturar-me, i entenguí algunes paraules d'un diàleg ràpid.

-…averies?

-Sí, sota sa regala: es folrat de proa…

-Vararem sa llanxa…

-Esbotzada.

-…la noia?

-No sé.

-Governeu vós… dret a fil del vent… Marianna! Marianna!

-Coratge, Saura!

-Marianna… Marianna!…

Jo volia contestar i no podia. -Aquí! aquí!- El crit, entelat, s'extingia abans de sortir de la meva gola. M'havia incorporat sobre els genolls. -Aquí! aquí!- El pare s'abalançà als meus braços, m'agafà per sota les aixelles i m'aixecà en sopols, prement-me contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un petó sota la meva barba, mentre el meu cap se tombava desmaiadament endarrera: un petó que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis. -Filla!- I vaig sentir la commoció del seu ample pit, atrontollat pels sanglots.

De seguida es posà en marxa, caminant a embornades sobre el pont balandrejador de la nau, emportant-se-me'n a coll a través del xàfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia on érem ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les tenebres… A l'últim, topem amb un cos dur, percebo una celístia penosament visible, reparo algunes ombres, i m'atalaio de que som arribats als bancs galliners de popa.

Allí el pare se'm descarregà restant assegut al meu costat, amb un braç enrotllat a la meva cintura. L'infeliç panteixava de fatiga i esclafia sorollosos sanglots.

-Déu! Déu!- anava dient a borbolls. -Quanta desgràcia!… Déu! Déu! ¿Per què m'haveu empaitat així? Tota la vida m'he escarrassat, he lluitat… per tu, Marianna!… perquè les meves suades eren seda sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades… Un flam d'alegria sortit dels teus ulls m'ho pagava tot. ¿Què se li'n dóna, a la vella atzavara, de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se n'aprofita i treu una floreta més?… Morir! No hi pensava. Avant! Arreconem dobles de quatre per a la noia. Déu! ¡Això és massa!… I tu… ¡malvinatge el teu cap verd!… ¡t'havia d'haver garrotejat, abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que ens voleu perdre!

Jo, escanyada per l'angoixa, no podia dir un mot: me revinclava opresa, ofegant-me… Ell agafà una de les meves mans i se l'acotà a la garguera, fort, fort, com si amb la força mateixa de la carícia volgués estroncar els seus sanglots.

-Marianna! què tens?… Ah! tu no podràs aguantar-ho, això! No en facis cas de mi: no sé lo que m'enraono. Te volia dir adéu… perquè un hom no sap lo que pot passar; però… res, he obert la resclosa… i allà va! No, no estem pas perduts, encara. Coratge, Marianna! coratge! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo sé lo que s'ha de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta! Vui ser home per a tu i per a mi.

S'aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners, i en tragué un manyoc de cordes, que m'ensenyà.

-Mira, t'he de lligar: ès necessari- digué començant a fer-ho. -Una ona se te'n podria portar o rebatre't malament contra algun tocom. ¡Tu no saps la força que ténen, aquestes maleïdes!… Així… ben lligada als barrons i al caçaescota… que no et puguis atruquejar… així no hi ha perill. El bastiment no s'enfonsarà: no tinguis por. Quan vingui l'onada, ajup el cap sota la borda. Ningú es mor, per aguantar el respir una estona. Convé que siguem valents, Marianna. El meu pare m'ho havia dit cent vegades: -«A la mar no es perd sinó el que es desespera: no hi ha que rendir-se mai.»

S'ajupí altra volta i tragué dels calaixos galliners unes coses que lluentejaven. Eren destrals. Se'n posà dues a sota l'aixella i una a la mà.

-Adéu!- va dir. -No puc fet estaries. Sents com me criden? Se tornen boigs: no saben lo que es pesquen. Adéu. La nit serà penada, però no perdis mai les fiances. Jo vigilo: sents? Coratge!

Vaig estendre els braços. -Pare! pare!- Ell m'esguardà entregirant només el cap, arrambant la barba a l'espatlla. -No: prou. Adéu.

En això vaig reparar una mena de palpitació en les tenebres, i se'n destacà una ombra de figura humana que vingué picant-se els polsos i cridant desaforadament.

-Misericordia, Senyor!… Saura, Saura!… Fem aigua! ens omplim!… ¡Misericòrdia, Senyor!… Sa bodega s'omple… ¡Ja sa proa es comença d'enclotar!… Ens enfonsem sense remei! Mise…

Emmudí sobtadament i reculà un pas trampolejant. El pare, que havia arborat una destral i la descarregava amb un moviment d'enuig, va desviar-la en ziga-zaga, per no escallimpar-lo, i la abaté a poc a poc.

-Covard!- exclamà. -Amb una mica més que us deixo senyat per a sempre. No en vui, de covards, a bordo! ¿Què ve a ser, aqueixa escandalera? ¡Crideu fort, que potser baixarà el Sursum corda!… Mussol! Déu diu: «-Ajuda't i t'ajudaré.» ¡Au, a treballar! Ja ho sé, que fem aigua, sí; però també sé que ningú que segueixi la meva veu pendrà mal. ¿Home, Pau, ¡no sigueu mussol!… Heu's aqui una eina: s'ha de treballar. A mar no es perd sinó el que es desespera. Veniu.

Ambdós se n'anaren costat per costat, i el negrall de llurs cossos s'esvaí, sacsejant, en la fosca espesseïda per la pluja.

Restí sola. El desordre nirviós, l'opressió, el fatic, les terrors imaginàries, se m'eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i desesperada, la meva ànima entrava en possessió de la vera realitat: el temporal, la topada, el naufragi imminent… Vaig escoltar. ¿Qui sap si era gaire a la vora, l'ona que venia per mi? Cada davallada de la barca em semblava un esglaó baixat de més cap al sot que ens esperava. Vet aqui l'hora suprema, aquella que pesa sobre tots els instants de la nostra vida. Era precís preparar-se, cristianitzar el cor, tan ple de món, tan descuidat de les coses d'ultratomba: era precís; però com?… Vaig pensar en Jesucrist, i em vingué a la memòria un pas de l'Evangeli, un pas, que sempre m'havia entendrit: aquell en què el diví mestre, caminant al suplici, adreça una mirada de queixa i d'amor a Sant Pere, que l'havia negat. La figura amable de Jesús se'm representà, mirant-se'm d'aquella mateixa manera, com dient-me -Te vull perdonar. Abandona el darrer afany terrenal que et resta, el desig de viure. Accepta el calvari: segueix-me.- I sí, jo prou hauria volgut fer-ho; ja m'hi decantava, i fins i tot trobava certa dolçor en el sacrifici, cert adormiment de la dolor en les quietuds melangioses de la resignació; però de cop i volta la realitat palpable i brutal m'envaïa amb una sotragada d'espant, i un jo esfereït, sense fe sinó en lo que tocava en els sentits i sense més amor que el de la vida material, posava en revolució tot el meu ésser. ¡Viure, viure! lluitar! Necessitava pensar en les probabilitats de salvació. La barca podia resistir: ¡el pare alguna cosa faria!… Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a bé morir. I, no obstant, el destí no s'aturaria… L'eternitat havia obert les seves portes, i jo en sentia l'airada esgarrifadora. Senyor, viure!

No hi havia esperança? Me responia el vent escampant cap al lluny invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me responia l'inacabable daltabaix d'aigües descrivint abismes indefinits; me responia una mena de bleix indicant la panteixada i l'acostament de les ones. Allí, lluny de la costa, el temporal era sigilós. Una força colossal se manifestava tal volta amb un sorollet. El perill s'acostava amb el silenci de les serps. No es veia res, i les percepcions, obtingudes només per una vagarosa descripció musical, enfantasiaven i corprenien d'una manera que no es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.

Escoltava… i vaig sentir l'espinguet d'una veu humana, un crit de desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca, i no gaire lluny creguí obirar una batussa, dos homes que s'abraonaven. Venien. L'un havia aixecat l'altre en alt i en pes, i l'arborat se defensava a pernades i cops de puny.

-Murri! botxí!… Mala negada feu! ¡Deixeu-me anar, murri! murri!

El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vadô Set-trossos, que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel ventre, l'entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb estrebades de ràbia.

-Escorpit verinós ¡mala pua! ¡ja et juro que no et desfermes!

-Què ve a ser, això?- vaig preguntar.

-Res- contestà en Vadô esbufegant.- Es vostro pare m'ha encarregat que lligués aquest rampí; però, alerta! això ès un dimoni!

En Cadernera encara li ventava puntades de peu.

-Deixeu-me estar, murri, botxí! Vui nedar! Vui estar llibert! Lladre, més que lladre!

En Vadô assegurà els darrers nusos i se n'anà mig corrent. Aleshores el xicot se girà cap a mi retorcent-se les mans.

-Ara sí que som perduts! Murris! ¡Ara sí que som perduts! ¡Fugiran amb es bot i ens deixen aquí! No volen noses! Murris! ¡Al mencos no ens haguessin lligat!

-No, no!- vaig replicar. -¡Lluny de nosaltres, aqueix dubte monstruós! ¿Encara no som prou infeliços? Pensar això ès una infàmia més negra que aquesta nit d'horrors. Aparta de tu aquesta idea, que fa mal al cervell i que t'ha de trossejar el cor. ¡Creure que el meu pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! ¡Dubtar de l'honradesa dels nostres companys! Mai, mai!

-Vós no sabeu la que ès, sa mar!- insistí ell amb angoixa. -Aquí no hi ha més que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no té agont. Sa llanxa ès esbotzada. En es bot no hi caben sinó quatre persones. Han fuit, han fuit! Encara no n'esteu segura? Ai de nosatros!

-No! no pot ser!- vaig exclamar. -¡No i cent cops no!

-Mireu! va saltar el xicot. -Ara s'onada se n'ha dut un rem de trenta quatre: ¿no l'heu vist? Ai de nosatros! Això ès un mal averany. Quan sa mar s'endú ses eines d'entrar a port (sempre ho hai sentit a dir), ès mal averany, ès que sa sentència ja ès feta! Ai, pubilla! Quants minuts tenim de vida? ¡No us feu il·lusions, no! Això se'n va! I estem sols i lligats, i ens bem de negar!

-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort… Tot això ho sento i ho palpo; i, no obstant, ¡no ès tan horrorós com l'ombra sola d'aqueix pensament maleït, que no puc creure ni creuré mai!… no, no!

Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.

-Ah, sa vida, sa vida!… ¡Ès tan dolça, sa vida!- va dir ell. -Cada u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort jo, mort tothom. Companys, germans, pares… A sa mar no em fio de ningú. Misèria, misèria!… ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!

Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar. No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó en ella.

-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braços en l'aire. -Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç amb els rosaris a la mà i amb un d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu.

-Sí, sí!- clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament. -¡Deu-nos port… i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, o passant es rosaris!

Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llàgrimes barrejaren llur ardent gotellada.

¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi, de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sóc una font de miracle brollada en _el teu país? que no ho saps, que sóc una orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de la gent de la Costa?- ¡Quines idees més entendridores, caret! I vaig pensar en tants de cents ex-vots de nàufrags com omplen les parets de la capella. ¡Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del romaní de les nostres muntanyes… ¡Amb quina enyorança vaig recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «¡Deu- nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!.»

La barca s'era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació persistent del pis, pels ressalts de la marxa… per certa intuïció, de la qual és difícil esbrinar els fonaments.

-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.

-És que ens omplim- va fer ell alçant el cap.

-Un cop plens… anirem a fons?

-No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer. Hem de surar per força.

-Així rai!- vaig exclamar, respirant ample.

-Es perill ès un atro. Diuen que amb es balanç de s'arbratge sa barca es tombarà.

-Qui ho ha dit?

-Ells: es vostro pare i en Vadô.

-I què pensen fer?

-No ho sé: m'han tret: no hai pogut escoltar res més. ¡Al mencos no m'haguessin lligat!… Però… ¿voleu dir que no han fugit amb es bot? Jo no els sento pas.

-No, caret: treu-t'ho del pensament.

-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no s'hi haguera convingut.

-Ni el pare tampoc, home!

-Ès que sa vida… Ès tan dolça, sa vida!…

-Calla: sents, ara?

-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen…

-No veus res, tu?

-Res: fosca i pluja.

-Què deuen fer? No pots pensar-ho?

-Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb una armadia… En Saura ès un bon patró: totes se les pensa.

-Sí, home, sí.

Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d'una estona en Cadernera em va tocar amb el colze.

-Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.

-Vols dir?

-Sí: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar. Això ès que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.

Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de vèncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de la nau, i els cops de mar no aconseguien sinó fer-la ballar i assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es modificà. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d'una embornada, igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circulà per la bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi la popa s'aclofà de cop.

-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.

-Alerta!- cridà en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me ajupir sota la borda.

Una muntanya d'aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria colltorçada de mala manera. Valga'm la precaució del noi de bordo. Però… lo que vàrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre. ¡Ni que estiguéssim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de l'aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa d'un rèptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els instants se'm tornaven segles.

Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingué la nostra gent i ens transportà, més morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al principi no coneixia ningú ni m'adonava de res: m'havia embascat. Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de Satanàs a través del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de brèvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstruós viatger: això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre entorn, i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops a través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al meu costat, somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat del seu braç ferit, se revolcava de dolor, i, després d'haver invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a borbollar unes blasfèmies que escruixien. Per a mi l'infeliç desvariejava; i vaig pensar: -Té: vet aquí que aquesta ànima, encunyada amb el segell del vici, se presentarà a Déu tot flastomant-lo. En Vadô Set-trossos era el més sencer de la colla. Amb una paciència admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i procurava que el braç d'en Pau descansés en tou. I, el pare, ¿com devia estar, allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana podia sostenir-l'hi.

Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà estranya: patia molt, però quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importància. Vaig pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat: talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!… Un pobre: porta un xavo! També em vingueren a la memòria una porció de versos d'un romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava amb un surt, però de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada més profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls; més, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els boixets d'un coixí de puntes: estira d'aquí, estira d'allí, ara desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja l'altre… una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva, que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre en Pau Ternal, amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una blasfèmia; les cames d'en Vadô Set-trossos estaven enteixinades d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca de nusos. I jo anava maldant, hala, hala… El coixí era enorme: descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se. Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esforç… apa!… i el coixinàs s'alzinava, i la meva cadira també… i tornem a la tasca.

Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem. Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats! Això ès s'infern!- Una altra mormolà -¡Ave Maria Puríssima!- Jo em vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits boixets. El coixí brandava… ¡balandrim, balandram! No, ja no era un coixí: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament, samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta, revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que balendrejaràs!… Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la fulla es tancà del tot. M'ofegava. Després se badà una mica, tornà a cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a rompre'm les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs, gelats, testos, metàl·lics, no es movien. Els meus ulls s'empedreïen; la meva vista se cegà per complet… No existia més que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -…zum, zum, zum! Tota jo era dolor.

No tinc pas veritable consciència d'aquell sofriment, ni del temps que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena d'horror orgànica. En el fons de la meva vida hi ha un món subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell record.

Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per exterioritzar-me, per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no trobava pas la manera… Per fi vaig sentir que em remenaven, me va semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el coixinàs del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat, però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en Cadernera… Ah! durava encara la terrible navegació!

-Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda- va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus. Al·leluia!

-Ja ès estrany- exclamà en Vadô.- Els hem perduts tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta quatre. Per força us havia de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai tret perquè no us matés. Si l'heu ofert…

-És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès un miracle!…- féu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus llavis.

-Esperança!- digué l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges. -Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros.

En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la banda, s'hi recalçaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven, miraven…

Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu tristíssim desensopiment. Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.

Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural, que el Cel concentrés el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!

Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire. El vent havia amainat força; però ¡que negra i espantosa, la mar! La nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert, decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i… au!… ara aigües amunt, ara aigües avall!… ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per un mal camí: «que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella gleva; si bolquem, si no bolquem…» El timoner havia d'estar sempre alerta, sobretot que no ens entravesséssim. I hala, hala, cap a garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa… Fins a quan?

Jo era una mòmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre, s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les parpelles se'm cloïen totes soles: se'm cloïen totes soles i tornava a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb ànsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d'alçar-se mai més? L'estel Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella mar… ¿Era també desvari, allò? Tant de bó, que ho fos!

De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l'altre món que, sotjats per l'ull de Déu, seguíem una navegació fatal i misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i aportant-hi noves fantasmes.

Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere, miserere!…- Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo sabia que estava lligat amb una idea: quina?… Mancava el nus, el record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec, ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar molt, molt. ¿Serà que, en el rellotge de la dolor, els instants no troben manera d'acabar de passar mai?

Per fi la cridòria de la nostra gent m'esverà.

-Ohè! ohè!… Aquí!…- L'avi Mauva, en Vadô, en Cadernera, tots cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit, s'era incorporat ara, com un mort que s'esperités de cop i volta, i llançava un bramul llarg, llarg. -Ohè! ohè, ohèèè!…- Era estrany. Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint d'imitació, per… qui sap?… tal vegada mogut per un poder sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar completament. Què passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava entorn sinó una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el De profundis clamabo ad te, Domine. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar s'anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos… i, en una balançada, es descobrí l'horitzó ombrívol de ponent. ¡Vet allà el miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats… un estol d'àngels en revolta voladúria. ¡I la Verge devia venir al darrera!… Ja es transparentaven les blavors de son mantell. ¡Pots comptar, com anava, el meu cor! ¡Pots comptar, quin espasme, en els meus sentits!