PRIMERA PART

I

Jo vaig conèixer en Víctor Buxareu i Buxareu en un dolç poblet de muntanya on em deixo caure gairebé tots els istius.

En aquest poblet no hi tinc casa pròpia ni llogada, ni una llenqueta de terra, ni una tomaquera tan sols; no m'hi lliga cap interès material, per petit que sigui. Això és causa que el seu record no faci trontollar el meu egoïsme: ni em treu la son el presseguer exposat a la golafreria pública, ni el mestre de cases que no fineix mai la paret del galliner.

Aquest poble no és gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx. Però, sigui pel que sigui, la concurrència hi és escassa; i no pas per falta d'aigua, ni de verdor, ni de bones vistes. No vol dir tot això que en el poblet deixi de formar-s'hi colònia. Ben al contrari; hi ha una mena de colònia reduïda, ensopida; d'aquestes colònies que, encara que siguin d'estar per casa i dispensin de tot enfarfec sumptuari, tenen l'inconvenient gravíssim que les trobes a cada moment i no t'és possible donar un pas si no és en comunitat.

Però jo confesso que es pot passar per això i molt més, perquè el poblet s'ho val i ho fa perdonar tot. Com que és en una vall pregona i els pendents li venen a sobre, per tot arreu se sent una cançó d'aigua que no s'acaba mai.

La seva gràcia no l'envileixen els pantalons de color de crema guardadors d'arrogàncies abdominals, ni el castellà barroer d'alguna dama, ni els paperots que hi ha vora les fonts, entre els blauets i les campanetes, greixosos d'acariciar la xocolata i la llonganissa.

Per damunt de la trista deixalla dels homes, hi ha el meravellós encantament de totes les coses vives; i jo, per part meva, servo d'aquest poble els més amables records: ja sia la imatge del dessagnament solar, de la fumarella de boira o de la nuca rosada víctima del boll.

En els llocs on el nombre d'estiuejants és reduït, té una importància capital el saber (quan encara no apreta la calor) qui són els novells, quina casta de gent anirà a raure a tal casa o a tal altra; perquè, naturalment, en els poblets d'estiueig hi ha sempre els emigrants i els ocells de pas; com que els que se'n van per tornar l'any vinent ja es coneixen i ja s'ho han dit tot, els ocells de pas vénen a ser en definitiva l'èxit o el fracàs de l'istiu.

No costarà gaire imaginar-nos els salts que fa el cor quan es veuen venir per la carretera les tartanes que duen als nous estiuejants. Entre les dues rodes plenes de pols, i sota la vela decrèpita, bateguen les ànimes que han de posar una mica de gràcia, ensopiment o lleugeresa dins d'aquest aire on deliren els pollancres i es belluga un bé de Déu de coses entendridores.

I no hi ha dubte que és la tafaneria més justificada la del jovenet que, fendint les ombres vesprals amb una mirada violenta (quan encara no s'ha descongestionat la càrrega humana del vehicle) descobreix un ample barret i una lleu ombrel·la, i sent el cascavell d'unes rialles molt fresques que delaten una joveneta de divuit anys.

Una noia inconeguda, en aquests casos, és el més torbador misteri que pugui presentar-se: no et deixa aclucar l'ull en tota la nit. ¡Com es fa viva, aquella calma nocturna, amb els grills i les aranyes, i algun lladruc estantís, si penses que no gaire lluny de tu jeu una donzella que t'ha semblat divina a la migrada claror dels fanals de la tartana, i t'imagines que demà, a plena llum, esguardaràs la seva rosada finor, i sentiràs el to de la seva veu en el repòs discret d'una pollancreda!

Però, abandonem tals consideracions i anem al gra. Vull dir: no oblidem el meu amic Víctor Buxareu. Aquest apreciable subjecte el vaig conèixer, com ja he dit, en el poblet muntanyenc; i ara diré que en qualitat d'ocell de pas. Efectivament, la família Buxareu va venir un any, i després no ha tornat: sigui perquè es van ensopir molt, sigui perquè no els varen provar les aigües.

Era quan el juliol estava fent els darrers badalls que comparegueren, en un auto llogat, en Víctor, la seva dona, quatre brivalls deliciosos, i una germana que, si no hem de mirar gaire prim, també diré que era deliciosa.

L'arribada va ser cap al tard. Com que ningú els coneixia, no hi hagueren xiscles, ni petons, ni encaixades.

Varen instal·lar-se silenciosament en llur domicili estival: una caseta horrible, pintada de rosa, amb una mica de jardí, però situada en un recó agradable de verdor; encara que el senyor Prats (un de la colònia) deia que a la nit no podrien dormir de mosquits per estar massa prop de la Riera.

Les minyones dels Buxareu varen comparèixer una mica més tard amb la tartana del servei públic. I deixem-los estar la primera nit, atrafegats amb la cuina que no tira, apaivagant la canalla i cercant les claus dels baguls.

És inútil contar la manera no gens complicada com jo vaig entrar en relació amb la família Buxareu. Només puc dir que, al cap d'una setmana de veure'ns, en Víctor em va invitar a fer una excursió plegats; una excursió curta sense massa pujades ni baixades, perquè els nens poguessin fruir força i no perillés l'estabilitat de la senyora Buxareu. La senyora Buxareu no s'havia decidit encara a calçar les espardenyes camperoles.

En Víctor Buxareu és un home obert i franc. Posseeix els dots de l'admiració i l'entusiasme: és d'aquells que van amb el cor a la mà. Sense ser un xerraire excessiu, li agrada parlar, i parlar d'ell, com totes les persones ben intencionades.

Deu anar a la ratlla dels trenta quatre anys, i físicament és d'una vulgaritat simpàtica: ni alt ni baix, ni gras ni prim, tirant a bru, el cabell escàs, afaitat sempre d'una manera impecable; es deixa un bigotet com un raspall; té uns ulls atacats de miopia, i una gran boca, on es marca una certa energia viril.

Vesteix discretament, no diu mai cap paraula grollera, és extraordinàriament efusiu, i quan dóna la mà apreta ben fort.

El rostre de la senyora Buxareu és una harmonia daurada, fina i grassa, on es fonen les perles i les roses; i els seus ulls són dues llenquetes de cel tremoladís.

És una dona que ompliria de glòria la intimitat d'un burgès capficat pel negoci, i vessaria tràgiques ombres a la capçalera d'un adolescent inexpert. Però la senyora Buxareu és tranquila i honesta: els seus ulls, d'una sinceritat diàfana, reflecteixen sempre la cara bruna del seu marit, i tot el sant dia no fa sinó repetir els noms dels seus infants, quatre galifardeus que no la deixen viure.

Aquesta dona, nascuda d'una mare troglodítica i d'un senyor Ramonet qualsevol, engendrada amb les angúnies de la botigueta i educada per unes monges incolores, tot de sobte es manifestà meravellosa, enlluernant; i quan, per una puja de valors, el seu pare es va engegar amb automòbil de trompeta ferotge per l'esfaltat del Passeig de Gràcia, la senyora Buxareu arribà a ser una donzella cobejable en tots els sentits. Aleshores vingué el festeig amb en Víctor, després el casament, després quatre infants; i, malgrat aquesta darrera circumstància, la gerdor no ha emigrat del seu cos, i la senyora Buxareu és una bellesa digna de tota honor.

Deixem ara la senyora Buxareu, i diguem alguna cosa de la germana d'en Víctor. En parlar d'aquesta donzella voldria que una absoluta fredor guiés les meves paraules. Això ho dic per algunes coses que més endavant han de ser comentades en aquesta història.

La germana, que es diu Lluïseta, és bruna, petita, té una cara simpàtica; no és bella, però és bufona, el cos ben proporcionat; té la veu de noia viciada, però sap donar-li unes inflexions molt dolces que a ella li escauen bé

La seva animeta no es manifesta mai. És d'aquelles noies que, al començament de tractar-la, un no sap ben bé amb qui se les heu. Tan aviat diu una cosa atinada i graciosa, com es despenja amb una lletania de consideracions enfavades i ridícoles. Tan aviat fa un gest de flexible llibertat, com s'encongeix en una hipòcrita virtut de col·legiala. Al punt de la nostra coneixença acabava de complir divuit anys.

Però ni la senyora Buxareu, que es diu Maria de la Mercè, ni la Lluïseta, són les que omplen aquella casa ni les que donen caràcter a la família Buxareu. S'aguanten totes dues dins d'un to correcte, descolorit i vulgar.

…Allí els que vibren de debò són en Víctor Buxareu i la canalla. La descendència està constituïda per quatre nois: el més gran té deu anys, i el més petit tres i mig. Llurs noms, per ordre de grans a petits, són: Josep, Víctor, Lluís i Ramon.

Des que arribaren es varen fer el amos de la situació. Quan encara la família Buxareu es mantenia en la més absoluta reserva, i només, de tant en tant, quan se'ls trobava en tombar un corriolet, feien un -Bones tardes- discretíssim, els quatre xicots, amb les consecutives reprensions i protestes de la seva mare, es ficaven per tot arreu i se les emprenien amb el més pintat. El que guanyava en ardidesa els seus germans era en Víctor, el segon: l'endemà de l'arribada va anar ja a cops de puny amb un xicot veí més gran que ell; i, amb una decisió extraordinària, va comprar anissos en una tenda que venen de tot.

Els quatre nens de la senyora Buxareu foren el primer lligam, els qui trencaren el glaç. Per a ells no existia obstacle de cap mena: passaren el llindar veí, jugaren amb altres nens i s'atiparen de confitures d'altri. Després foren les dones les qui entraren en moderada relació; i finalment en Víctor, que el segon diumenge, a la sortida de missa, ja parlà del temps, de la política i del seu negoci amb dos o tres senyors estiuejants.

Desprès, els Buxareu foren el bo i millor de la colònia: totes les senyores parlaven d'ells amb elogi desmesurat; els marits assentien prudentment; la canalla demostraven un goig extraordinari jugant amb els quatre petits Buxareu; i els nens de cada casa tenien especial predilecció per un dels quatre germans. La Lluïseta, encara que amb certa timidesa, va alternar amb tothom, va ballar, i va dir coses plenes de salvatge joventut i de blederia de pensionat. El que els homes adoraven més en la nova família, era la portentosa cabellera de la senyora Buxareu, la blancor de la seva pell, la finor deliciosa dels seus braços; encara que tot això ho cloïen amb aquestes quatre paraules: -És una dona espatarrant;- i, d'en Víctor, no sabien dir altra cosa sinó que era molt simpàtic.

Efectivament, la qualitat sobresortint d'en Víctor Buxareu era un do per a fer-se simpàtic a tothom. Tenia el bon encert d'endevinar la flaca de la gent; però era un bon encert instintiu. Ell no deia mai res desagradable. La seva amabilitat era dolça sense ser embafadora.

La Maria de la Mercè n'estava enamoradíssima; la Lluïseta sentia per ell una admiració profunda; i els seus fills li saltaven a sobre d'una manera esbojarrada i brutal, jugaven amb ell com si fos un xicot; però a la més lleugera advertència, al crit més insignificant, l'obeïen amb una puntualitat esveradora. I aquest estat cordialíssim de tota la família no passava desapercebut de la gent, i refermava més encara les admiracions i les lloances.

Jo he de confessar que aquesta simpatía centrífuga d'en Víctor Buxareu em va agafar de ple, en el poc que pesava la meva opinió dins les decisions i comentaris de la colònia: vaig convertir-me en cantor absolut i entusiasta d'en Víctor.

Però no havia arreplegat encara el moment sentimental del meu nou amic; i, si no l'havia arreplegat, el veia venir: jo estava segur que en Víctor em tenia simpatía i confiança; que si no havia trencat el glaç era per falta d'ocasió oportuna; i, en aquest estat les coses, és molt natural que no triguéssim gaires dies a trobar l'hora de les confidències.

Fou en una d'aquelles sortides que fèiem a la caiguda de la tarda. Endavant anaven els quatre nens, la Lluïseta, la Maria de la Mercè, una mainadera, i altres persones grans i petites que no són del cas. La cosa més natural hauria estat que jo donés conversa a la Lluïseta. Doncs no era així (en aquestes sortides, moltes vegades m'ha tocat carregar amb el neulers): jo anava endarrerit, aclaparat totalment per la conversa càlida i pròdiga d'en Víctor Buxareu. I perdoneu un petit incís: he dit que moltes vegades m'ha tocat carregar amb els neulers, i això és la pura veritat: ara recordo que, en un altre poble tan dolç com el que ens entreté, una tarda d'istiu que anàvem de passejada amb altres amics i amigues meves, mentre els meus companys cadascun fruïa del braç d'una donzella, jo, darrera de tothom, com un conco avorrit, duia repenjada una mena de senyora escardalenca, mare d'un feix de bordegassos, que s'entretenia fent-me pessigolletes al clatell amb una herba rasposa. Us torno a dir que em perdoneu aquest incís de comprimida protesta, i tornem a seguir el fil d'aquesta història.

En Víctor Buxareu, després de fer mil voltes de paraules, no trobant encara el to, faltant-li l'embranzida, a la fi va decidir-se; i, agafant-me el braç i esguardant la llunyania blava, digué:

-Miri: això del casament, és qüestió d'ensopegar-ho.

Jo he estat sempre un home d'una gran timidesa: potser li diré que més d'una vegada aquesta timidesa m'ha fet quedar en ridícul. Com vostè comprèn, amb aquest defecte no he tingut mai un èxit decidit entre les dones. Més li diré: quan era jovenet, les dones em feien una mena de por. Era un noi sorrut: d'aquests que no riuen ni es diverteixen. Vagi a saber qui en tenia la culpa, de tot això: si el meu propi natural o l'educació rígida que m'havia donat el meu pare.

Així és que, quan algun company o parent meu de la mateixa edat em parlava d'amor o de festeig, jo contestava sempre amb una rialleta d'esperit fort. I cregui que dintre meu patia terriblement: la meva vida estava ben desgavellada, i la presència d'una dona, més o menys jove i més o menys maca, em trasbalsava de cap a peus. Per altra banda jo sentia una horror molt gran per certes coses: vull dir que era un noi absolutament cast. Així vaig arribar fins a vint-i-un anys.

En aquesta edat va passar-me un fet decisiu. Vostè sap quina és la indústria de casa nostra. El meu pare, al Cel sigui, era un esclau de la seva fàbrica i el seu negoci: per a ell no hi havia al món sinó allò i la família, i fins li semblava que la família i el negoci eren la mateixa cosa. Tant al meu germà com a mi, en sortint del col·legi, ens va col·locar l'un a la fàbrica, l'altre al despatx: jo era aquest últim. I el meu pare no concebia que nosaltres tinguéssim altres aspiracions, ni que veiéssim més enllà d'aquell límit que ell ens havia marcat. Si jo li hagués proposat de ser metge o advocat, o qualsevol altra carrera, crec que m'hauria tret de casa.

Com li he dit abans, arribà per a mi un fet extraordinari. El meu pare, desitjós de completar la meva educació, de fer-me una mica home, va decidir enviar-me a Anglaterra; però després es repensà, i va enviar-me a Brussel·les. A mi això em féu molta il·lusió. Vingueren els preparatius, em recomanaren a un senyor català, resident a Bèlgica, molt amic de casa, i vaig fer el viatge amb tota felicitat. Però, miri, jo sóc com els gats: vull dir que m'enyoro. De primer escrivia a casa unes cartes plenes d'entusiasme. Després el meu pare, que em coneixia bastant bé, va notar un decaiment en mi. Si sorrut i esquerp era a Barcelona, molt més ho era allà, entre les meves noves relacions. Tenia dos companys, a la pensió on m'estava, que em semblaven intolerables. En fi, que em vaig posar malalt, i em vingueren a cercar. La meva malaltia era nerviosa, produïda per una debilitat general. Em recomanaren repòs. Vaig deixar tot treball, i el meu pare em va enviar a Sitges, a una casa on havíem passat algun istiu, amb l'única missió de jeure sota els pins. Aleshores tenia vint-i-dos anys. Vaig passar quatre mesos completament sol, i mai el cervell m'ha donat tantes voltes com en aquell temps.

Aquella por que m'havia fet tot el que podríem dir-ne relacions va passar-me de mica en mica. Perquè… veurà… no és que jo cregués que era una infelicitat estimar una dona: el que em passava és que ho veia molt lluny de mi… què li diré!… no sabia com embestir-ho… Per altra banda el treball me'n distreia, i no sentia cap necessitat de tenir nòvia. Però tot aquell temps d'estar sol, aquelles hores interminables! No es cregui, a mi la naturalesa m'agrada molt: jo, al camp, hi frueixo, com ho haurà pogut observar aquests dies; però la soletat, la absència de treball! Se'm va fer una mena d'angúnia a dins, com un buit, i, aleshores sí, vaig sentir, per primer cop en ma vida, d'una manera irresistible, la necessitat d'estimar una dona.

Jo he beneït moltes vegades la malaltia aquella. Va arribar el temps de la calor, va venir el meu pare a fer-me un mes de companyia, les torres i les cases d'estiuejants varen omplir-se… allí la vaig veure per primera vegada.

Aquí en Víctor Buxareu callà; una mena d'entendriment percudí el seu cos, i s'adonà del to una mica massa vibrant de la seva veu. Jo no vaig dir mitja paraula. Haviem perdut de vista els companys de passeig, i apretàrem el pas en silenci.

De seguida vàrem atrapar la colla. Una mica de sol estantís s'havia posat damunt la cabellera de la senyora Buxareu, la seva nuca rosada semblava més fresca que mai, i el seu cos rítmicament avançava pel caminoi humit, gras d'herbes. Aleshores en Víctor Buxareu no pogué contenir el torrent estroncat de la seva paraula, que, més vibrant i més càlida digué aquestes coses:

-La meva timidesa em corsecava la sang. No sabia com fer-m'ho perquè ella comprengués que jo l'estimava; només de veure-la quedava desconcertat. Però, cregui'm, la meva dona, si vostè l'hagués coneguda aleshores (no és per dir-ho, ni perquè sigui la meva dona)…

A mi em va venir a la punta de la llengua una oració laudatòria de la senyora Buxareu, però vaig creure més convenient callar: el meu elogi hauria desfet la sincera solemnitat del moment. En Víctor continuà:

-Vosté no sap el que vaig patir. Però una tarda, fent esforços sobrehumans, li vaig dir: «-Maria de la Mercè: l'estimo». I, miri, jo em pensava que ella no se n'havia adonat, que aquestes paraules la sorpendrien. Doncs tot al contrari escoltà la meva declaració, muda, una mica vermella. Després em digué, per tota resposta: «-Ja m'ho pensava: jo també l'estimo a vostè.» I els seus ulls s'omplien de llàgrimes.- En Victor Buxareu va fer un gran sospir. Erem en una pujada. Posà un moment la seva mà damunt de la meva espatlla i exclamà, molt convençut:

-Ja li ho he dit, amic meu: això del matrimoni és qüestió d'ensopegar-ho; i jo cregui que n'estic satisfet.- Per fi arribàrem a la font desitjada. Ens vàrem barrejar amb els altres. Jo vaig tenir ocasió de dir tres o quatre coses a la Lluïseta, de complimentar la senyora Buxareu i de caçar un borinot per a la canalla.

La senyora Buxareu distribuí el berenar. En Víctor restava al meu costat, una mica confós de les seves anteriors declaracions, una mica trist d'haver interromput aquell moment de fina intimitat, una mica penedit d'haver donat un trosset de la seva ànima, però content en mig de tot, respirant una impertorbable satisfacció; i, sense encomanar-se a Déu ni al diable, va recollir el pa i la llonganissa que li oferia la seva dona, i, amb una voracitat primitiva, hi va enfonsar les dents com si tal cosa.

II

No vacil·laré gens per a afirmar que en Víctor Buxareu era superior a tots els individus de la colònia. Aquesta qualitat va fer minvar els elogis, fins a arribar a una indiferència, fins a arribar a una antipatia. Això sol passar per tot arreu, però en les colònies estivals es perden i es guanyen els prestigis amb la rapidesa màxima.

Molt aviat el trobaren tivat, poc sincer. Li discutiren la fortuna; descendiren al terreny de la compra, del forner, de la dona que porta els ous i de la que porta el peix. De la senyora Buxareu en digueren a l'alçada d'un campanar, i els nens els trobaren impertinents, enganxosos i mal educats. Tot això, com és natural, es deia en veu baixa, i la família Buxareu seguia aparentment en un lloc d'honor. En Víctor va adonar-se'n, i procurà tenir el mínimum de contacte amb la gent: a ell l'interessava que els nens fessin salut, i anava poble enfora a cercar la llibertat dels camins, i en les petites excursions es reduí el nombre fins a arribar a l'estricta família.

Tot això, a mi, no em va venir gens de nou, i vaig alegrar-me'n, en el fons. La meva amistat amb els Buxareu no va decandir, sinó molt al contrari. És clar que algú deia que jo hi anava per la Lluïseta, i algú, més mal intencionat, afegia que el fi de les meves ambicions era la senyora Buxareu. Però això, a mi, tant se me'n donava; i en Víctor (que també una mica d'aquesta misèria li arribà a les orelles) era prou noble per a fer-ne gens de cabal.

En fer afirmacions i en explicar esdeveniments cal comptar sempre amb la malícia de la gent, i procurar que les nostres paraules restin invulnerables; i no seria aquesta la sort de la meva història si no parlés clarament sobre la relació parcial que jo tenia amb en Víctor Buxareu, la seva dona i la seva germana.

No cal que insisteixi sobre la meva amistat amb en Víctor. En parlar de la Maria de la Mercè, afirmo sincerament que sols una justificada admiració de la seva bellesa va inspirar les nostres cordials relacions. Aquí el punt més flac és el que fa referència a la Lluïseta.

Aquesta donzella no era pas despreciable per al que podriem dir-ne una combinació matrimonial, i em sembla naturalíssim que algú pensés de mi: -Aquest va directament. a apoderar-se del cor de la Luïseta.

Abans s'ha afirmat que la Lluïseta era una noia desconcertant, una barreja de cosa viva i cosa dissecada. Això no és res extraordinari. Si anem a mirar, la majoria de les donzelles que coneixem, si fa o no fa pateixen d'aquest mal.

Jo no tinc la pretensió d'endevinar en un moment la complicada psicologia de les persones, i totes les coses que fins ara he dit de la Lluïseta no són sinó primeres impressions: a mesura que passaren els dies en el nostre comú sojorn estival, s'anà definint el concepte que jo em formulava sobre aquesta noia, i, ara que han passat els anys, puc parlar-ne amb tota imparcialitat.

La Lluïseta no era una noia comunicativa: donava la impressió de ser una persona callada, fins parada. Anava amb les altres donzelles, i mai feia el primer paper, ni el segon: es tenia de mirar molt, per veure-la, Però els ulls pacients i una mica fins podien copsar un detall en el vestit, un graciós esborifament a la cabellera o un tremolar indecís a les parpelles, que la feien superior a totes les noies que la voltaven; i aleshores, encara que un no volgués, solament veia la Lluïseta.

D'això, estic segur que ella no se n'adonà mai, com no se n'adonaren les senyores de la colònia; i, si alguna de les seves amistats efímeres va adonar-se'n (em refereixo a les femenines), suposo que s'ho callaria prudentment.

Fora del que he dit abans, res extraordinari percudia en la seva figura: tenia una mica de tot; no hi havia en ella cap contrast violent; tot s'unia, es fonia i s'harmonitzava d'una manera tranquila.

Pel que fa referència a les nostres relacions, estic segur que no vaig estimar-la mai. Ara bé: els més grans esdeveniments depenen a vegades d'una casualitat, d'una circumstància insignificant. Alguna d'aquestes circumstàncies insignificants, ¿es presentà entre la Lluïseta i jo? Em guardaré prou de negar-ho. Ara recordo un fet, i el contaré tan bé com sàpiga.

Era un dia que jo, prudentment, i una mica apartat dels altres, sentia relliscar per la meva sang aquella torbadora satisfacció i aquella picor amable que produeix una companyia femenina. Aquesta companyia femenina era la Lluïseta. En les nostres estones de col·loqui, hi havia dies que jo no sabia què dir-li: ella tampoc podia desplegar les paraules de cap manera. Altres cops ens entreteniem dient coses sense cap substància, repetint combinacions de paraules fetes, manifestant sentiments completament falsos. Altres vegades, tant ella com jo, dèiem purament i simple el que pensàvem.

I vet aquí que aquest dia era d'aquells que les paraules fluïen sense dificultats i sense afectació. Jo sé que vaig parlar molt i d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell. Érem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica pendent, la Lluïseta estava relativament cansada; i vàrem callar una estona. Jo estic seguríssim que ella no va adonar-se de res, que absolutament res de particular va veure en les meves paraules d'abans, perquè de fet res de particular hi havia; però (el que són les coses!) també estic seguríssim que aquella tarda jo havia vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si em fessin dir per què, no podria precisar-ho justament. ¿M'havia enamorat de la Lluïseta? Això no; però que el meu esperit estava en una predisposició per a arribar-hi, això ja és més possible. En fi, feia una estona que callàvem. Jo anava a dir alguna cosa; no sé què anava a dir d'una manera concreta; però segurament anava a iniciar-me. Però un esdeveniment insignificant, i extraordinari al mateix temps, succeí aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig apreciar, a uns pocs mil·límetres de la meva espardenya, l'únic ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la meva parella: una mena d'esgarrifor em va córrer de dalt a baix de l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no veure una altra vegada aquell ésser humil que diuen que és tan útil a l'agricultura. Això em va trasbalsar en absolut. La Lluïseta, que havia apreciat finament la meva ridícula posició, va riure per tot el succeït, i a mi no em quedà altre remei que riure, també, i ponderar l'horror que em produïen aquesta mena de bestioles. No cal dir que, després d'això, era ja inútil tota la preparació d'abans. Quan vaig trobar-me sol vaig meditar una mica sobre els fets d'aquella tarda, i em vaig esgarrifar pensant que jo hauria pogut iniciar-me, és a dir, que, cedint a una lleu emoció epidèrmica, hagués pogut jugar amb les nostres vides. Perquè veia, aleshores, que allò no podia ser, que jo no estimava la Lluïseta; que no podia estimar-la. El motiu d'aquesta apreciació tampoc puc dir-lo. Són coses que no es raonen: se senten com aquestes punxades que et sembla que et fiblen el cor, que són molt vives, però que no saps com ni per què t'han vingut. Tot això vaig pensar-ho ràpidament. Jo estava salvat, i dintre meu beneïa el grotesc incident, i estava contentíssim de pensar que la Lluïseta no s'havia informat de res.

Després d'aquest dia no es cregui que jo m'apartés de la Lluïseta. No n'hi havia cap necessitat: el perill havia desaparescut d'una manera absoluta, i jo podia apreciar més que mai la nostra amistat transparent i sereníssima.

Tot el que succeí entre nosaltres està ja contat. Això fou el màxim moment sentimental: després, una tranquil·litat agradable. En Víctor dubtà, per un instant, de si jo estaria enamorat de la seva germana; la Maria de la Mercè s'ho va arribar a creure; encara que ben aviat s'esvaïren en ells aquests dubtes i aquestes creences.

Aclarit aquest punt, es veurà que la meva amistat amb els Buxareu no amagava cap interès sentimental. Potser va refermar les meves simpaties el fet que observava entre la gent de la colònia: aquella mena de conjura infundada i ridícula contra les adorables persones. Era fatal que succeís: pagaven ells, com haurien pogut pagar uns altres. Són coses que passen a l'istiu, entre gent desenfeinada, quan apreta la calor i s'enverinen totes les misèries espirituals. Ja podies anar allà on volguessis, que sempre senties el mateix: que si la senyora Buxareu anava massa escotada; que si l'altre dia va egenollar-se a missa, i se li varen veure les cames; que si la Lluïseta tenia una conversa massa lliure; que si la deixaven anar massa sola. Aquest massa, que en les boques de les bones dames burgeses adquireix unes proporcions incommensurables i monstruoses, era repetit sense fi. Tals converses m'indignaven, i més d'un cop vaig tenir paraules agres i violentes amb algú que em va ferir amb la seva impertinència o la seva grolleria.

Varen passar, d'una bufada, els dolços dies de setembre. En Víctor, des que s'adonà que era possible que jo estimés la seva germana, em va mirar amb un posat d'home gran, com si hi hagués un abisme d'anys entre ell i jo; i, encara que no minvés la seva cordialitat, va desaparèixer una mica aquell to confidencial dels primers temps. La conversa amb en Víctor no podia tenir per a mi gaires atractius: es repetiren els temes; hi hagué dies que em vaig avorrir extraordinàriament. Però, malgrat això, cada dia l'apreciava més: em semblava un home d'una noblesa excepcional.

La senyora Buxareu em tractava amb un aire proteccionista, com solen fer totes les casades que encara tenen un peu en el verger de les il·lusions. Era una gran conversadora. No em costà gaire d'adonar-me que tota la seva aureola física obeïa a un miracle i que la seva ànima, tan apreciable com es vulgui, era d'una enternidora vulgaritat. A la senyora Buxareu li agradava molt parlar de certs drames familiars, de certes relliscades femenines i li agradava parlar-ne amb l'egoisme, una mica repugnant, d'aquell que es plany dels qui es pelen de fred i s'està repapat a la vora d'una estufa. Quan una dama, com la senyora Buxareu, està segura del seu prestigi, s'entreté en aquests inofensius refinaments. Li agradava també matisar les seves converses amb alguna figura de les que estan a l'altra banda del pont: diguem l'amiga de fulano, diguem la dansarina tal… La seva flaca era parlar de vestits. Jo confesso (no és que m'en gloriegi) posseir una dosi de tranquil·litat inexpugnable per a sostenir tots els atacs sumptuaris: això m'ha fet ser simpàtic, sens dubte, a algunes dames que quan no saben què dir es desboquen pel pendent de la roba, i, si troben qui les escolti, es banyen en aigua de roses. Quan la senyora Buxareu parlava de vestits, dubto que trobés una víctima més pacient que jo. Era tan pacient, que no semblava víctima i això, la senyora Buxareu, estic segur que m'ho agraïa. Un dels seus temes predilectes era també parlar de la canalla; però la senyora Buxareu no tenia gens de gràcia ni finor a apreciar i judicar els seus nens. Raríssimes vegades parlava del seu marit; i aquestes raríssimes vegades es manifestava tan satisfeta, tan cofoia i tan intolerable, que venien ganes de dir-li que en Víctor Buxareu era un criminal.

Qui no podia veure, la Maria de la Mercè, era la seva cunyada, la Lluïseta. Ella procurava dissimular-ho tant com podia; però era una cosa més forta que totes les seves ficcions.

Això era vell. En Víctor se n'adonà des d'un principi, però procurà sempre conciliar-ho una mica. Ell estimava follament la seva dona, però no podia ni volia abandonar la seva germana, i al punt de morir el pare, en Víctor, com a germà gran que era, procurà rodejar-la de tota llei d'atencions.

Aquesta mútua antipatia era un corcó dins l'ànima d'en Víctor; però, com que no tenia solució, ho trampejaven tots de la millor manera possible.

Quan la senyora Buxareu va adonar-se perfectament que les seves suposicions sobre mí, pel que es referia a la Lluïseta, eren infundades, no pogué fer-hi més: la satisfacció més viva se li pintà a la cara. Això, a mi, em va molestar una mica, i vaig procurar sempre fer veure que no me n'adonava, com si ignorés tot el que s'havia pensat de mi.

La senyora Buxareu parlava molt de la seva família, del seu pare i la seva mare; i en contava coses tan prodigioses, que jo ja tenia ganes de conèixer aquesta parella. A1guna vegada vaig fer-ne al·lusions an en Víctor; i, pel que va dir-me'n, em va semblar que els seus sogres el molestaven intensament.

Els quatre nens m'agafaren una franquesa il·limitada: érem els millors amics. Jo els vaig ensenyar una pila de coses sobre els animals i sobre les plantes, i algunes cançonetes d'un grotesc barroer que indignaven la seva mare i amb les quals ells es feien uns tips de riure que refrescaven el cor.

Així passà aquell istiu. Jo vaig tenir d'abandonar el poblet. Era l'endemà de la Mercè. A casa els Buxareu s'havia fet una mica de festa, i jo em trobava malament a conseqüencia d'un petit excés d'alcohol. Recordo que el dia que me'n vaig anar feia una pluja desagradable, i vaig sentir una gran recança de deixar aquella efímera joia de l'istiu, i sobretot la blavor, tan fina, de la muntanya una mica velada per la pluja.

III

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu, generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciab1e senyora que et va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana, han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes i les rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud mútua de les famílies.

Jo em temia que amb els Buxareu passés una cosa semblant, encara que, en despedir-nos, en Víctor va obrir-me el seu domicili barceloní, que era a l'Avinguda de la República Argentina. No cal dir que em pregaren molt, que hi anés; però els primers temps d'estar instal·lat a Barcelona, tenia altres coses que em distreien i m'interessaven més que el record d'unes hores estivals.

Un dia vaig trobar en Víctor Buxareu al tramvia. Va parlar-me amb una amabilitat tan viva, que jo vaig prometre formalment anar a casa seva.

Però és allò que passa: un deixa les coses per a l'endemà, i mai arriba el moment de fer-les; fins que vaig trobar una altra vegada els Buxareu en unes funcions d'abonament organitzades per una senyora molt lletja i on es feien comèdies castellanes d'aquelles tan ensopides. Jo els vaig saludar una mica avergonyit, però amb el ferm propòsit d'anar-los a veure el primer dia que pogués.

Era un diumenge a la tarda. Feia una temperatura deliciosa: estavem en ple estiuet de Sant Martí. Vaig agafar el tramvia de l'Avinguda, i cap a cals Buxareu falta gent!

Vaig baixar al peu mateix de la casa. Era una torreta de dos pisos, amb reixat de ferro i un bon tros de jardí al darrera. Una cambrereta em va obrir, em féu entrar i va abandonar-me en una sala plena de discreció i bon sentit, amb comodíssimes butaques i confortables catifes. Però aquella franquesa que jo sentia els dies estivals se m'havia encongit de mala manera: em trobava sol dins de l'habitació, i sentia unes ganes instintives d'anar-me'n; tenia les mans engavanyades pel barret; no sabia com posar les cames; i esperava els esdeveniments amb la respiració una mica accelerada.

La meva situació s'anava fent cada vegada més enutjosa; fins que vaig sentir un grinyolar de portes, uns passos decidits, i la cara de bonhomia i franquesa d'en Víctor Buxareu em tornà la tranquil·litat perduda.

-Què tal!… Segui.- I no cal esmentar que entre nosaltres dos hi hagueren aquelles encaixades, i tot allò que es diu i tot allò que es fa.

-No és veritat que pendria una tassa de cafè?

A tal pregunta d'en Víctor vaig respondre amb somriures; però eren excuses que no sortien del cor, perquè a mi el cafè m'agrada molt.

Tornà a comparèixer la cambrereta; i en Víctor degué donar unes ordres tan extraordinàries, que la cambrereta per tercera vegada es presentà davant meu, amb una safata on hi havia un servei de cafè, una capsa d'havans i una botella de curaçao vermell. Perquè a en Víctor li agrada viure bé, i jo, per la meva part, li havia fet alguna confidència alcohólica.

No cal dir que vàrem pendre el cafè amb tot el respecte degut, i fruirem el cigar i el curaçao, coses que, totes plegades, predisposen a la bona humor, a la cordialitat, i a sentir la joia de viure en les puntes de tots els nervis.

Jo, primerament, vaig preguntar per la família. No hi havia novetat. Un dels nois, el petit, estava una mica malalt; però a mi em vingué de nou que no sortissin a rebre'm ni la Maria de la Mercè ni la Lluïseta. I dels altres nens no cal dir res, perquè eren a casa els avis. Mentre durà la influència de les begudes, jo vaig anar parlant sistemàticament de coses sense cap interès; però havien passat tres quarts d'hora, i ja no sabia què dir. D'altra banda no gosava preguntar més per la dona i la germana: potser no em volien rebre, o no en tenien ganes; potser en aquells moments els era enutjós i molest. Vaig decidir anar-me'n; però feia tan poc temps que durava la visita… Es pot dir que tota l'estona l'havia passada ingerint, i em semblava de molt poca delicadesa anar a una casa per primera vegada, acceptar sense escrúpol el què se m'oferia, i tocar el dos, com es diu vulgarment. Així és que vaig fer esforços, i, encara que pàl·lidament i ensopida, vaig continuar la conversa amb en Víctor.

Ell es feu càrrec de tot: val a dir que, en qüestió de proposar temes per a dialogar, encara hi tenia més poca traça que jo. Havien passat cinc quarts d'hora, i llavors ja no vaig creure prudent allargar la visita; i en Víctor, comprenent el meu propòsit, digué:

-Pugi un moment a dalt. La meva dona tindrà molt de gust de veure'l, i el nano està ensopidet: fa dos dies que és al llit. No gran cosa: una mica d'indisposició.

Jo vaig agrair en silenci l'atenció i la franquesa fent una lleugera inclinació de cap i un somriure una mica ruborós.

En Víctor em féu passar per un hall; després pujàrem unes escales, arribàrem al primer pis, s'obrí una porteta blanca, i jo vaig entrar darrera d'ell en una habitació una mica fosca, lleugerament perfumada de paper d'Armènia.

Un cop avesat a la penombra, vaig distingir perfectament les persones i les coses de l'habitació. En un llitet de metall daurat hi havia en Ramon, el petit dels Buxareu, bastant pàl·lid i amb una lluentor als ulls, conseqüència de la febre. Al seu costat, respirant una fina negligència, hi havia la senyora Buxareu, que em va semblar més bella que mai; i la Lluïseta conversava amb una dama vestida de fosc, baixeta, bastant grassa, d'unes faccions ben apreciables encara, i de pentinat pretensiós. Aquesta senyora em mirà amb uns impertinents al moment d'entrar a l'habitació.

El nen fou el primer de cridar-me pel meu nom. La Lluïseta em saludà dolçament, i la Maria de la Mercè, molt amable, però amb aquella hipòcrita confusió de la mestressa de casa quan el foraster sorprèn una intimitat de la família. La senyora inconeguda restà en silenci, fins que en Víctor digué: -No es coneixen? La tia Paulina,- i de seguida hi afegí el meu nom. La dama va fer un -Tantíssim gust- molt afectat, i jo vaig estrènyer una mà petita, fresca i rabassuda com un porcellet.

La tia Paulina va mirar-me de cap a peus. Jo estava decidit a anar-me'n, però la Maria de la Mercè em pregà que segués una estoneta; i, com que el seient que tenia més a prop estava al costat de la senyora que m'acabaven de presentar, per cortesia, per curiositat i per avinentesa vaig col·locar-me a tret de conversa íntima amb la dama dels impertinents, a qui, en sentir el meu nom, se li enrojolà la cara de satisfacció, i exclamà tot seguit: -Ai, Víctor! Poc m'ho podia esperar!- Amb perdó sigui dit, la tia Paulina era una admiradora meva.

Ara veuran en què consistia la seva admiració. Quan jo anava al col·legi dels Jesuïtes, vaig fer uns versos en castellà per a ser llegits en presència d'un senyor bisbe que ja és mort. Recordo que aquests versos varen fer plorar els meus companys de col·legi; i un pare jesuïta, el nom del qual no està bé que retregui, tingué la pensada de publicar-los a la Revista Popular. Aquells versos duien una empenta formidable. Recordo que, entre altres coses divertides, n'hi havia una que deia:

«Oprobio vil, de que Satán blasona». Doncs bé: la tia Paulina, es veu que, en aquella ocasió ja llunyana, va emocionar-se amb el fruit de la meva musa infantil, i l'emoció fou tan forta, que, en conèixer-me a mi en carn i ossos, no pogué menys de manifestar-ho tot seguit.

Quan jo vaig veure que l'admiració era purament i exclusiva per aquest motiu, vaig tranquil·litzar-me.

Després que la tia Paulina hagué ponderat els versos i la meva persona, val a dir que la família es quedà un xic esverada; i en Víctor fou l'únic que s'atreví a posar aquest comentari, amb una mica de satisfacció i una goteta de dolça ironia:

-No li estranyi: la tia Paulina llegeix molt.

Jo estava perplex. ¿Com, aquella bona dona, havia anat a retreure els versos del bisbe? No hi havia dubte que jo estava en presència d'un ésser essencialment pintoresc, de l'individu més curiós de la família. A la tia Paulina, estic cert que l'havia pressentida, que l'havia olorada en alguna paraula que en Víctor Buxareu em digué el passat estiu: La tia Paulina necessàriament devia existir i jo devia conèixer-la i l'instant de la presentació fou un moment felicíssim, revelatori. Jo em trobava davant d'ella sense saber a què atenir-me, completament desarmat. És clar que ella sentia per mi una admiració sincera; però quina llei d'admiració!

La tia Paulina ¿era un ésser despreciable? Ben segur que no: una ràpida consulta a les mirades femenines i als ulls mateixos d'en Víctor m'hauria fet veure que a la tia Paulina se la respectava, se li donava una certa valor, se la tenia per alguna cosa. -Llegeix molt- és tot el que en Víctor havia dit d'ella, però prou sabreu el que en certes ocasions i en certs llavis té de valuosa una afirmació com aquesta.

Tot el prestigi que es concedia a la tia Paulina era pel fet de llegir, i llegir molt. I ¿què és el que llegia, aquella dolça dama? Aquests i altres consideracions se'm rebolcaren pel cervell durant el curt silenci que precedí el comentari d'en Víctor.

S'ha de dir que no vaig encaparrar-me-hi gaire, i vaig decidir guardar una prudent reserva i deixar la tia Paulina que s'expansionés. La Lluïseta callà tota l'estona que durà la visita; i la Maria de la Mercè, només de tant en tant digué alguna d'aquelles coses buides per les quals ella es pensava tocar amb el dit el cel. En Víctor, una mica resignat, però no absolutament desproveït de respecte, va deixar que la tia Paulina s'engegués amb tots els cavalls de la seva fantasia.

La tia Paulina era una dona meravellosa i feia honor a les seves lectures. Molt aviat va fer-me saber la seva indiscutible competència en una mena de psicologia experimental que ella s'havia empescat i que atenyia solament el sexe femení. Ella, amb els homes, no volia saber-hi res; però el que és el cor de la dona, el coneixia pam a pam. Des del primer moment vaig veure que la tia Paulina havia trobat en mi un interlocutor que ella judicava a la seva altura, perquè semblava que no tenia temps per a etzibar les oracions, i de tant en tant tenia de fer un sospir, cosa que demostrava el gust i la necessitat que sentia de fer paleses les gràcies del seu cervell.

Tot això va motivar les protestes del pobre Ramonet, que adesiara me'n deia una de les seves; i jo em veia amb grans treballs per a conciliar la meva atenció a la tia Paulina i a la cridòria del malalt.

Aleshores jo me la vaig anar mirant amb detenció. No li feia més que uns quaranta un o quaranta dos anys, i molt ben portats, encara: ni un solt filet d'argent podia trobar-se per remei en la frondosa selva de cabells negres que revelaven una experta però no distingida pentinadora. Era molt blanca de pell, tenia uns ulls negres bastant considerables, un nas rodonet i petitet, clots a tot arreu de la cara i posats amb no poca gràcia, una barbeta sortida, un sotabarba lleu, dolcíssim, ondulat, i una gorja bastant escollada, on duia una cinteta de vellut negre amb un camafeu antic. Les mans, que ja havia apreciat pel tacte, tenien les ungles acurades, i els dits curtíssims i grassonets; els braços nús fins al colze, i un d'ells afavorit amb un braçalet d'or. No duia cap anell de boda, ni cap anell amb fastuós excés de pedreria: solament una baga en l'índex esquerre amb uns petits diamants de montura antiga, joia familiar sens dubte.

En el seu vestit hi havia aquell no sé què una mica ranci, de les solterones, que mai és antipàtic del tot, i sempre parla de coses pretèrites que no hem vist però que ens imaginem. I la peça de convicció de la seva indumentària eren els impertinents, que, si obeïen en part a una malaltia dels ulls, no hi havia dubte que obeïen quasi plenament a una idea que sobre ells es devia formar la tia Paulina.

La tia Paulina, com s'ha dit, xerrava per les butxaques, i no abandonava per res el tema de l'ànima femenina. Tenia la pretensió de ser el director espiritual de totes les noies, i en notificar-me això va dirigir una mirada a mi i una altra a la Lluïseta; cosa que no va molestar-me, però que em semblà d'una grollera innocència. Naturalment que vaig fer veure que no me n'adonava, i no vaig interrompre per res el seu discurs.

No tardà gaire a manifestar clarament les seves fonts de cultura. Eren aquestes, en bona part, les novel·les de Georges Ohnet i el Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús. Era una apassionada dels versos, i confessà que plorava cada cop que llegia les poesies d'En Cases i Amigó.

Em preguntà, amb gran interès, què és el que feia i el què escrivia, si estava enamorat; i, finalment, em digué que havia estat molt amiga d'una parenta meva que és monja en un convent de les Indies Orientals.

Jo confesso que la tia Paulina em va desconcertar, de primer moment: em semblà una mena de cacatua intolerable; però així mateix he de confessar que vaig ser molt injust, perquè la seva veu no era antipàtica, sinó tot al contrari, i ben aviat la impressió de disgust va convertir-se en una muda joiositat.

A mi, el que més gràcia em feia, eren les seves pretensions de directora espiritual; i sobre aquest punt vaig fer-li alguna objecció (no gens seriosa naturalment), que fou subratllada pels somriures i els escarafalls, una mica excessius, de la Maria de la Mercè.

Aleshores, la tia Paulina, veient que jo podia dubtar del que ella em deia, va escarrassar-se encisadorament.

Digué que ella, entre la joventut, s'hi trobava com el peix a l'aigua i que una donzella fresca i plena d'il·lusions li semblava un àngel, i que era el que l'acostava més a una mena de glòria celestial. Estava en la creença que els homes érem unes males bèsties perquè destruiem aquestes ànimes lilials; cosa que ocasionà la protesta sorollosa d'en Víctor. La tia Paulina es calmà, i confessà que no volia dir tant.

Segons les seves afirmacions, no hi havia donzella que al punt de conèixer-la no li confiés tots els secrets; i moltes vegades, pels seus prudentíssims consells i per la seva experiència, s'havia decidit la sort d'una família.

Jo, amb una ardidesa potser inconvenient, i segur, per les meves observacions, del seu estat de solteria, vaig preguntar-li si mai havia estat enamorada de cap home.

Aquí la tia Paulina em contestà aquestes paraules: -Sóc dona i tinc cor.- Naturalment que jo no vaig insistir més.

Encara que aquest bé de Déu de coses varen ser dites en no gaires minuts, jo temia pel pobre malalt i per la mateixa força expansiva de la tia Paulina: vaig aprofitar un moment de calma per a acomiadar-me. La tia Paulina es manifestà molt joiosa de haver feta la meva coneixença. Jo, per part meva, vaig correspondre amb tota la cortesia de què disposava.

En Víctor Buxareu m'acompanyà fins a la porta el reixat, i mentre baixàvem les escales jo li vaig dir:

-Caram, caram, Víctor! ¿Sap que té una parenta envejable?

En Víctor somrigué, i contestà, amb resignació:

-Pobra tia Paulina! És la germana petita de la mamà (al cel sigui).

-I viu amb vostès?

-No, encara que tot el dia se'l passa a casa nostra!

I, després d'un silenci enutjós afegí:

-És una mica especial, com haurà pogut veure; però ens estima molt.

IV

Paulina Buxareu era nada en una trista caseta del carrer de Ripoll. El seu pare, don Carles Buxareu, modest corredor, havia passat els goigs de Sant Prim; però a la fi es pogué veure una mica les orelles, i d'aleshores ençà la seva vida fou una mena de bassa d'oli. De molt jovenet festejà una noia fina com un rossinyol i s'hi casà de seguida que va poder arreplegar quatre quartets. La vida amb la seva muller li anava com una seda; però vet aquí que la pobra morí de sobrepart, i va deixar-li una mosseta espavilada la qual batejaren amb el nom d'Elisa.

Passaren uns quants anys, en què el senyor Buxareu suportà la seva viduesa d'una manera tranquila; però (el que són les coses!) el trobar-se sol, i els consells d'un oncle beneficiat del Pi, i una ocasió que se, li presentà, li feren contraure de nou el Sagrament del matrimoni.

L'agraciada era una noia d'aquelles que ja han festejat i que una certa malenconia i una dolorosa desil·lusió condueixen en fer un casament per interés.

El fruit del nou matrimoni fou una altra nena, que no va fer gens de gràcia al senyor Buxareu, perquè esperava un noi, però que, com un rajolí de sol, va il·luminar l'ànima grisa de la seva pobre mare, que suportava els enfonys casolans i les fredes carícies del marit amb una santa resignació.

A la nena li posaren els noms de Paulina, Leocàdia i Maria de la Mercè: Paulina perquè l'àvia se'n deia, Leocàdia perquè la seva mare era una mica romàntica, i Maria de la Mercè perquè va néixer el 24 de setembre.

La infantesa de Paulina no va ser molt regalada, que diguem.

A deu anys es quedà gairebé sola, perquè la seva germana Elisa, que aleshores en tenia divuit, va contreure matrimoni amb un tal Buxareu, fabricant, que, encara que duia el mateix cognom que elles, no els era parent ni hi tenia res que veure.

Dos anys més tard Paulina perdé el seu pare; però aquesta dolor, com que era molt criatura, no va trasvalsar-la gran cosa.

La vida de col·legi li omplí els primers anys d'una manera idíl·lica. Anava a unes monges de la Sagrada Família, que tenien un convent amb un gran jardí, no gaire lluny de casa seva i al bell mig de la Riera de Sant Joan.

De bon matí ja la despertaven les campanes de Santa Marta, de Sant Just, de Sant Sever, del Pi, de Santa Maria i de la Catedral. Es vestia de pressa una mena d'uniforme morat que duien totes les noies del col·legi. Feia bonic, amb les mítges ben estirades, la cua de cabells a l'esquena, la boca com una cirereta i el nas estarrufat, escorrent-se pel carreró de l'Infern amb una dona vella que l'acompanyava.

La Paulina era molt bona minyona, i les monges li tenien tota mena d'atencions. Per això els matins anava escapada, i més eixerida que un pèsol, a fi de no perdre el premi de puntualitat. Aquelles monges de la Sagrada Família donaven fins classes d'ornament; però no eren com aquestes monges d'ara, que ensenyen a totes les noies a fer una lletra igual, a dir les mateixes coses i a pensar de la mateixa estúpida manera: les monges que educaren Paulina, sense donar-se'n compte, tenien una especialíssima gràcia a no ofegar les qualitats individuals.

El que ella estimava més que tot era el jardí del col·legi; perquè el seu pis era tan menut i amb tan poca llum, que allò de trobar-se entre arbres grans i de debò, i trepitjar la sorra, li feia perdre el seny. Les monges també n'estaven cofoies del jardí, i procuraven explotar-lo no sols per a les estones d'esbarjo de la canalla, sinó per a unes classes on es barrejava l'oci i la disciplina, i eren una mena de duels, combats i combinacions estratègiques les més absurdes i divertides, que de vegades tenien per objecte apendre les taules de multiplicar o els rius d'Espanya, i altres vegades tenien una veritable importància apologètica i eren matisades i amenitzades per cançonetes com aquesta:

«¡Fuera, fuera protestantes! ¡Fuera de nuestra nación, que queremos ser amantes del Sagrado Corazón!»

Aquestes cançons, la Paulina les cantava. amb una indescriptible fúria: la seva animeta apassionada hi posava tots els ets i uts, i barrejava les sensacions del cant amb una sèrie de records d'històries de santes, de martiris i accions heroiques: i, com més bèl·lic era l'aire de la cançó, mès plena de foc es sentia, i s'imaginava ser una petita Emerenciana o una blanca Agnès davant de les rodes de ganivets i les calderes bullents.

En aquell temps era tan dolça i tan innocentassa, que feia les delícies de la seva mare. Pel seu natural decantat al sentimentalisme, l'entendrien els éssers febles i les criatures de bolquers. Mostrava una sol·licitud maternal a criar gafarrons i lluerets. Els gossos li feien una por terrible. Però el que li feia més por, de tot, eren els capellans. Quan tenia de confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va desmaiar abans que li donessin l'absolució. I això que el capellà del col·legi era un santet: només li donava una avemaria de penitència.

Tots es pensaven que la Paulina tirava per monja; però, quan arribà l'edat de fer el tomb, el seu misticisme fou greument perjudicat, i la Paulina enyorava aleshores una felicitat terrenal. Com que era tan tendra i tan sense malícia, no sabia ben bé el que s'empescava; però a les nits ja no va somiar més angelets i jardins celestials. Quan va abandonar el col·legi per a sempre, hi hagueren plors; però els plors eren completament fingits. El darrer any de ser-hi, a la Paulina tant se li'n donaven les cançonetes; i, encara que per res del món hauria deixat la seva fe arreladíssima, una ànima d'adolescent, ofegada i encongida i àvida de tot, feia moure aquell cosset amable i bellugadís.

La seva germana, que ja feia temps que era casada, li dispensava tota mena de proteccions, i els nens de l'Elisa desvetllaren en el cor de Paulina un sentiment maternal, un desig d'una pila de coses que, si ella no sabia ben bé de què anaven, les pressentia, en aquella cambra petita del seu pis del carrer de Ripoll, després d'haver fet les oracions del matí, quan es rentava i es pentinava, i es posava un llaç ben eixerit. I el pressentiment i el desig eren més vius després de la buidor del dia, quan li entrava una son dolça i s'esmunyia, protegida per la tènue camisa de dormir, entre els abrigalls del llit, on s'amagaven tots els dimonis temptadors, aleshores Paulina passava un bracet sota el coixí, es tapava ben bé, sentia a les galtes el frec de seda dels cabells i la frescor de la tela blanca, se li enfonçava el cap dolçament, i, quan aclucava els ulls, es despertaven i sortien de pertot arreu de la cambra les larves rosades que besen a les donzelles quan dormen i fan volar damunt de llur front puríssim la tempestat de l'amor.

Aquells somnis eren tan deliciosos, i el despertar tan fred i tan amarg, sobretot els matins d'hivern, que amb prou feines s'atrevia a treure el nas dels llençols i tenia una peresa terrible arrapada al cos! Però no hi havia altre remei: la seva mare estava molt delicada, i, com que només tenien una minyona, Paulina feia un esforç, es llevava, es pentinava i corria a ajudar la seva mare. I era tan trista, la cambra de Paulina! Una calaixera negra, un paper horrible amb uns rams de flors de color de xocolata, i tot petit, esquifidet, tronat, relíquies familiars, estampetes carrinclones; i aquell fred i la llum que entrava per la finestreta! I comparava aquell desori amb la casa de la seva germana, on hi havia benestar i no hi faltava res, perquè al seu cunyat li anava d'allò més bé la fàbrica, i es feien passar tots els gustos; i ella i la seva mare tenien de fer la viu-viu, aguantant-se amb la rendeta que els deixà el senyor Buxareu i estalviant el que Déu sap per poder semblar alguna cosa i fer una mica de bon paper el dia del sant de la tia Enriqueta o quan s'obrien els salons de donya Montserrat amb motiu de veure passar la processó de Corpus.

Les diferències de fortuna entre la germana casada i Paulina eren per a aquesta un neguit espantós, i li despertaven una mena d'enveja involuntària. Per altra banda Elisa mai havia pogut suportar a la madrastra; i, encara que les dues germanes s'estimaven, aquella situació de l'una, tan diferent de la de l'altra, tenia de posar, per força, una tivantor en llurs relacions. Elisa procurava invitar la seva germana quan anaven al teatre; la tenia a casa sempre que es presentava l'ocasió oportuna; els nens d'Elisa se l'estimaven molt: tot el que vulgueu; però Paulina es consumia d'un mal que no tenia cura, d'un desig de ser com la seva germana.

Arribà aquell any de l'Exposició Universal. Paulina n'havia complert dinou. Era al bo de fer goig, i la seva mare procurà, per tots els mitjans possibles, que no li faltessin emocions ni diversions. Aquella febre que agità la ciutat de Barcelona, aquell llençar diners i renovar fatxades, aquell daltabaix de festes i vestits i enrenou de totes les famílies, i la forta alenada cosmopolita que despertà els bons barcelonins, no deixà de commoure també l'ànima de la vídua Buxareu i enlluernar la dolça Paulina.

Ella, que ja havia llegit un feix de novel·les d'amagat de la seva mare, estava convençuda que aquell any seria el de la seva alliberació, i el cor de Paulina no s'enganyava. Una nit que era al teatre amb la seva germana, li presentaren l'heroi somiat. Feia poc que havia acabat la carrera de medicina, i era metge d'un transatlàntic. Estava colrat del sol i els aires de la mar, tenia un bigoti negre i un aire de vulgaritat insuportable; però a Paulina li semblà l'home més bell i més noble de la terra, i aquella nit no pogué dormir.

L'endemà, en sortir de missa, el subjecte meravellós, que l'esperava en una cantonada, li donà una carteta, i la mirà tan tendrament, que a Paulina de poc que li agafa un cobriment de cor; però reaccionà, agafà la carta corrents, i fugí escapada cap a casa seva. Paulina en mig de tot, era prudent, i no volia exposar-se a les converses del veïnat.

Aquella carta era per a incendiar una estàtua de marbre. El jove doctor, que era de Múrcia i es sabia les Leyendas de Zorrilla com el parenostre, va fer-hi tanta filigrana i es va travessar el cor tantes vegades, que la pobra Paulina estava com boja, no sabia ben bé el què es feia. Es tancà en la seva cambra, caigué bocaterrosa damunt del llit, i, no podent aguantar l'emoció que la dominava, es posà a plorar com una magdalena.

La seva mare sentí els plors. En trobar la porta tancada, s'esverà molt. Paulina, més esverada encara, saltà del llit, amagà la carta com va saber, obrí la porta, i digué a la seva mare, per excusa, que li havia agafat un dolor terrible, i assenyalà l'indret de sota el cor. La seva mare li dugué aiguanaf, que li va venir de primera per als nervis; i, ja reposada i una mica refeta, tornà a la seva habitació, llegí de nou la carta, la rellegí quatre, cinc, sis vegades, i es lliurà a les més dolces fantasies.

Si no sabeu què és l'amor, i si no sabeu què és una donzella de dinou anys, és inútil que m'escarrassi ponderant i ponderant, perquè allò de Paulina anava més enllà de tots els límits; però el veritablement esglaiador era que Paulina no tenia cap amistat per a confiar la seva situació volcànica. Això, encara que sembli impossible en una noia com ella, desgraciadament era veritat: Paulina no tenia amigues, i allò que la devorava s'hauria de dir, no es podia aguantar dins, perquè si no, una mort fulminant l'hauria calcigada per a sempre.

El dia de la carta se'l va passar com Déu va voler. En ficar-se al llit no podia dormir de cap manera; però després de donar-li el cervell voltes i voltes, arrencà un son profund.

L'endemà, com sempre, va anar a missa a Santa Marta. El seu novi l'esperava; i ella, tirant el barret al foc (com es diu vulgarment), creient-se l'heroïna de El Collar de Perlas o El Talismán del Pirata, i desafiant la societat sense cor féu una veritable bogeria; la bogeria consistí a tolerar que el doctor dels bigotis l'acompanyés una estoneta pel carrer del Sant Crist, després pel carrer de la Tapineria, i varen anar a treure el nas, finalment, a la Plaça de l'Angel. Tot allò, que durà uns dotze minuts, semblà a la Paulina la suprema emancipació; i el que es digueren els dos enamorats no està bé que ho reprodueixi. La noia arribà a casa. La seva mare era al menjadoret amb la xicra de xocolata a punt d'estrenar. Paulina li saltà al coll com una boja, i la besà moltes vegades dient: -Mamà! Mamà!- La pobra dama, que ja no s'havia fiat gaire del mal de ventre anterior, es feia creus de tot allò, i temia per la raó de la seva filla. Paulina decantà la seva expansiva fúria; i, per molt que la seva mare li preguntés i la recomanés, es mantingué en una reserva absoluta, pretextant una alegria o unes ganes de bromejar.

Com he dit abans, allò rebentava per tot arreu, i Paulina se n'anà després a casa de l'Elisa; i, quan es veié sola amb la seva germana, li ho digué tot, però tot.

Al cap de dos dies ho sabé la mare, i al cap d'una setmana ho sabia ja tothom. No cal dir que la vídua Buxareu va fer un sermó terrible a la seva filla, recomanant-li prudència i prohibint-li que anés pel carrer amb el seu novi; i no cal dir, també, que la tempestat romàntica que bategava dins del cor de Paulina s'ho escoltà tot com qui sent ploure.

Paulina sentia una aversió per tota mesura burgesa, i es creia una víctima de la gent sense cor, que no comprenien les passions transcendentals i els sacrificis heroics.

El marit d'Elisa, home pràctic i de gran rectitud moral, procurà informar-se una mica sobre la conducta del nou pretendent. El metge murcià es deia López Mantecón, tenia deu anys més que la Paulina, i era un perfecte tarambana. Havia engalipat la pobra donzella; però ell, en la passió de Paulina, no hi cercava res més que allò que se'n diu passar l'estona. Se l'havia vist de nit, molt ben acompanyat (com diuen les dames); i, dat i rebatut, era un minyó que no feia per a la casa.

Tot aixó, veladament, es digué a Paulina; però ella, en lloc de creure i ajupir el cap, es rebel·là com si estigués boja: digué que tot eren mentides i enveges i entrebancs criminals que s'oposaven a la seva felicitat. La pobra vídua Buxareu no sabia com calmar-la: havia adoptat el procediment del càstig i el procediment de la dolçor, i tot havia estat inútil. Passaren els dies, i Paulina s'aprimà com un clau, que feia llàstima de debò.

En López Mantecón, per la seva banda, no deixà d'embolicar el cabdell en l'ànima de Paulina totes les ocasions que d'una manera secreta podien veure's. La cosa va anar tan amunt, que una nit la vídua Buxareu sentí un sorollet i un trepig misteriós, es tirà qualsevol cosa a sobre, sortí de la seva cambra i anà fins al recibidor. Un xiscle es sentí en la fosca, i la vídua Buxareu s'adonà del que passava: Paulina havia decidit fugir amb el seu novi. Allò era esglaiador. La bona vídua entrà a la cambra de la seva filla: la trobà vestida, tremolant com una fulla, groga, esverada, sense saber què dir.

El cas era seriós de debò. La mare apel·là a la seva màxima autoritat; li féu veure el precipici d'ignomínia que inconscientment havia vorejat; amb llàgrimes als ulls, li parlà de la deshonra de la família, de l'irreparable pecat i de la seva mort imminent. Paulina ho escoltà tot, plorant a estones, sense descloure els llavis; s'anà despullant a poc a poc, i es ficà al llit. La mare no es mogué del capçal fins que ja era de dia.

Mossèn Pinyol era l'home de confiança de la vídua Buxareu, i no cal dir que la seva intervenció venia aleshores com l'anell al dit. Mossèn Pinyol ja tenia un ramat d'anys, era primet i baixetó, i d'adobar consciències i apedaçar famílies en sabia un niu. Revestint-se de la seva autoritat, va anar a trobar en López Mantecón.

Li fulminà el càrrec de seductor, i en Mantecón protestà amb tota l'ànima: digué que Paulina l'havia regenerat, i que pel seu amor escalaria la glòria.

A mossèn Pinyol li agradava molt sentir parlar el castellà ben parlat; i d'això en Mantecón en sabia, i a poc a poc guanyà el cor de mossèn Pinyol. En fi, tots plegats varen fer un garbuix que ningú s'hi entenia; i les coses haurien acabat Déu sap com, si un esdeveniment no ho hagués solucionat tot.

El vapor El Cano, en el qual estava de servei en Mantecón, se n'anava a Cuba: en Mantecón era esclau dels seus deures. La Paulina suplicà que se l'endugués amb ell, que sense ell no podria viure. En Mantecón, que no deixava de calcular, li va treure del cap com va saber. El comiat fou per a no ser descrit, i passaren dies d'angúnia per a la pobra donzella.

Al cap de poc temps la vídua Buxareu llegí una notícia, al diari, que li féu fer un xiscle agudíssim.

El vapor El Cano se'n havia anat a fons, i no s'havia salvat ningú.

Va topar amb una d'aquestes monstruoses catedrals de glaç que es passegen silenciosament pel Gran Oceà. La topada fou de nit i entre boires, i l'enfonçament ràpid.

D'aquesta manera tràgica finí el primer amor de Paulina Buxareu.

V

Paulina Buxareu envejava la glòria. És a dir, Paulina hauria volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra:

-Mireu-vos-la: Aquesta és Paulina Buxareu!

Per assolir això hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada l'entendrí la idea de ser cantant d'òpera; però tenia una trista veueta que no arribava enlloc.

Aquest afany de celebritat és cosa molt corrent entre les jovenetes, però a Paulina se li donava més pujat de to: hauria desitjat ser una víctima memorable, patir una gran tragèdia i en fi, ser alguna cosa superior a les noies que la voltaven.

En aquesta època de somnis, li arribà el seu enamorament: i ella ultra lliurar-s'hi com una noia apassionada, va voler-ne treure tot el suc, i no cal dir que la mort del seu novi, li va venir com l'anell al dit per als seus plans de glòria.

Quan es va informar de la desgràcia, va fer tota mena d'escarafalls. La dolor i la desesperació la percudiren de cap a peus, tant i tant, que semblava que fes comèdia. Acabava la paciència de la gent. El metge de la família, que era tot un sucre candi, ja no sabia per quin cantó girar-s'hi. Des d'aleshores Paulina inicià la tanda dels atacs de nervis. I, quins atacs de nervis! La tenien d'aguantar sis persones.

Aquesta situació no podia durar gaire temps. A poc a poc s'anà calmant, i aleshores adoptà la calculada posició de donzella tràgica.

Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava d'escèptica en qüestions d'amor, deia que no valia la pena de viure, i que ser dona era la més trista condició; i de tant en tant feia uns sospirs estudiats, i una líquida perla se li entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava, finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes.

Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una cosa extraordinària.

La seva germana, dona eminentment pràctica i burgesa, procurà domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva, tan impregnades de pessimisme malaltís, i evitar-li aquells sopars callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua, engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la seva ànima.

Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues germanes anà desapareixent; perquè, si abans Paulina es creia inferior a la seva germana per la seva posició social, després de la mort d'en Mantecón, encara que la posició era la mateixa d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la tragèdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del balanç del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris.

Paulina Buxareu tornà a ser una noia com totes; una mica trista, perquè passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans escarafalls dels homes: deia que mai més, mai més; però, per altra banda, cap pretendent tantejà el cor endurit. I aneu a saber, si tenien raó aquelles ànimes xafarderes que aplicaven a Paulina allò de la guineu: que quan no les pot haver diu que són verdes!

Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sinó que era una donzella dolça, piadosa, una mica esmorteïda, senzillament amable, gran llegidora de literatura i excel·lent dansarina de rigodons: no recordo ben bé si de rigodons o de llanceros.

Un matí del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a Barcelona no sé quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu, després d'una curta malaltia, morí, relativament jove encara. El seu gendre es portà com un home: es cuidà de tot amb una sol·licitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no s'hi estalvià res, i la parentela quedà admirada i satisfeta.

Encara que Paulina no s'havia estimat gran cosa la seva mare, aquesta mort l'afectà molt, però molt. Com és natural, anà a viure amb la seva germana, i les experiències que es varen fer per animar-la i distreure-la no donaven un resultat plenament satisfactori. Es reproduiren en els nervis de Paulina Buxareu aquells fenòmens inquietants que l'alteraren per la mort del novi; no tan aguts, naturalment, perquè Paulina ja no era cap criatura i havia après a viure una mica.

Si abans fou una dolor cridanera i irascible, ara era una dolor reposada, i la color dramàtica que la informava era de donzella abandonada i de verge solitària. Però es pogué veure prontament que d'una gran part dels mals de Paulina en tenia la culpa aquell carrer de Ripoll, i aquell pis, i aquella cambra amb les flors de color de xocolata; perquè el domicili d'Elisa (aleshores vivien al Portal de l'Angel) més que cap altra cosa, i la cambra que se li destinà i se li empaperà de color blau cel, obraven com una magnífica medicina sobre el seu sistema nerviós. Com que era d'un natural diligent i tenia bastant de traça en tot això que saben fer les dones, es dedicà a ajudar de ferm la seva germana, i no parava en tot el dia, ja sia brodant mocadors, ja empescant-se un camí de taula o fent el fistó a les calcetes de la canalla. Paulina tenia vint-i-vuit anys. Una tranquil·litat incolora l'endolcí a poc a poc, i li fugiren en part totes les cabòries; perquè les petites feines immediates de la casa l'entretenien tant, i ella hi posava tanta afició, que no li donaven lloc a pensar sobre el passat i el futur de la seva ànima.

Aquella nova vida va refer el seu cos una mica malaltís, i una vermellor de poma acolorà les seves galtes fines, envellutades per una mena de borrissol invisible.

Aleshores semblava perfectament resignada i fins contenta, de ser la tia Paulina; i els seus nebots la preferien a la mare per una pila de coses. Tenia una il·limitada paciència per a aguantar totes les trapaceries que li feien. Els dos petits, que eren un nen i una nena, no paraven d'inventar entremaliadures: fins li varen sucar dins d'un tinter el respallet de les dents, cosa que va disgustar-la; però li passà de seguida el disgust. Un altra dia varen fer entrar a l'habitació de Paulina un home que venia a cobrar el gas, en el precís moment que la tia s'estava rissant els cabells i no duia res més que un refajo i un pentinador descordat. Aquestes fetes eren severament castigades pel pare de la canalla; els nens hi tornaven, perquè la tia Paulina era tan bona que se li podia fer tot i no s'enfadava mai.

Els éssers humans tenen de vegades una època, a la vida llur, que podríem dir-ne angèlica. És l'època en què la forma corporal adquireix el grau màxim de virtut expressiva; que els ulls són més clarament el reflex de l'ànima; que en el gest s'hi harmonitza tota la finor i tota l'energia, que la veu és matisada i vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la dolor i de l'enveja. És l'època que l'home s'ha superat a si mateix, i el buf diví que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per un instant només, la pols terrenal que ens alimenta.

Paulina tingué el seu moment angèlic. Era a les nits d'hivern. El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada només, restablia la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el moment de seure a taula. El gran, en Víctor, ja tenia disset anys, i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que només s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, després de sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit (perque només volia que la despullés la tia Paulina), i abans de dormir li contaria una rondalla ben dolça, que no fes gens de por i li fes venir la son a poc a poquet.

Paulina es cregué, un moment, que la seva via ja era signada; però després de les nits angèliques vingueren les nits dels diables. Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolorós esgarip abans de restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i això, li arribà quan el rellotge de la seva vida marcà l'esclat fatal dels trenta anys.

Aquest drama s'inicià de la següent manera. Ella havia assolit el màximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet de complir-los no la inquietà el més mínim. Potser res hauria succeït, si un fet de caràcter purament fisiològic no hi hagués contribuït. Paulina es posà malalta: una airada forta, rebuda en sortir d'un concert, li perjudicà l'aparell respiratori, i va jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que els metges en dieuen una bronco-pneumònia. En sortir de la seva malaltia li reconegueren un petit focus d'infecció al pulmó esquerre. Això li donava una mica de temperatura; i, si el cas s'hagués abandonat, hauria produït, sens dubte, fatals conseqüencies. S'hi posà remei deseguida, li varen prescriure un tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina Buxareu anà a passar una llarga convalescència en un lloc una mica solitari i elevat, on l'aire puríssim li tornaria la salut perduda.

Encara que es procurà fer-li tota la companyia possible, Paulina es sentí sola, i, més que sola, es sentí privada de les dolces i petites feines que la distreien d'ella mateixa; i això, ajuntat amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones malaltes, produí dintre seu un descontentament de tot i un desig d'allò que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest descontentament degenerà en enveja i en mala humor injustificada; i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que la torturaven.

La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que la condició de mare de família una mica egoista, també, i interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per ser més compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produït per les gestacions i els infantaments: es comprèn, doncs, que els corrents efusius entre les dues germanes fossin més naturals. Però ara la cosa havia canviat molt, i (per què negar-ho?) el drama de Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca: en el cas d'aleshores Paulina no tenia ningú, ningú que la comprengués, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava dintre seu el fred, la solitud i el desamor.

Un cop curada completament del mal físic, tornà a la casa de la seva germana. Però que diferent era, aleshores, Paulina, de quan en va sortir! Els nebots l'amoïnaven i aquella dolça paciència es convertí en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinències com si tal cosa; però els efectes que produïen en l'ànim de Paulina desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se n'adonà. Recomanà als petits que no la molestessin ni la importunessin: que estava malalta, i per això tenia aquell mal gènit; i els amenaçà amb càstigs severs si desobeïen aquestes ordres. Paulina anà més endavant. En les converses era d'una acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota la paciència possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia concretar què era ni a quin motiu obeïa; i ningú no comprengué que la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut, sense que pogués substituir-la per una cosa més alta.

La tia Paulina s'omplí d'estranyeses. El seu vestir era ridícul; el seu parlar afectat. Li vingué una febre per fer obres piadoses, per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts, per aconsolar vídues. Es confessava tres i quatre vegades al dia. Li agafà una afició terrible per un cert frare agustí que predicava molt bé i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li passava de la llengua, perquè tot allò ho tenia per fer alguna cosa, i al fons cada dia es tornava més egoista.

El cunyat de Paulina ja en començava a estar tip, i li gastava bromes referents a les seves prèdiques, la contradeia, i procurava fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors que s'havien estimat, un dia.

La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que li deixà la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle matern. Tots aquests béns els hi administrava el seu cunyat, i ella en percebia puntualment la renda. No sé com fou que un dia la mala humor de Paulina es decantà pel pendent dels interessos; i, com que tenia molt poc tacte, digué algunes coses que molestaren el seu cunyat. Aquest proferí alguna paraula dura, i, com a conseqüencia, hi hagueren plors i un petit escàndol familiar, que Elisa procurà finir de la millor manera.

Allò fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduïren tots els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt seriosament, parlà al seu cunyat i li proposà la forma de sortir de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que això signifiqués renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat de caràcters i una diferent apreciació de la vida l'obligaven a fer aquell pas, que ella creia que seria beneficiós per a tots.

El seu cunyat, fredament, intentà dissuadir-la sense insistir gaire, perquè no desitjava altra cosa. Elisa simulà un disgust. Però al cap i a la fi, la separació es dugué a terme, i la tia Paulina pogué respirar una somiada independència, mirant les estrelles des del balcó d'un tercer pis del carrer del Bruch.

Aleshores començaren uns nous treballs. Paulina entrà en la plena administració dels seus béns. Ella no sabia el que era sumar ni restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra. Perquè, encara que Paulina s'havia fet la víctima i s'havia atribuït tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el fet és que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li pertocava. Però, en la situació que es trobà aleshores Paulina, era més greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir la renda, sinó de vetllar pel capital. Paulina s'informà d'unes coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia sentit a parlar mai; i el que l'esverà més era que aquestes accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot això li va explicar un felipó que n'estava informadíssim. Ella coneixia també un agent de canvi, amic de la família, i un advocat mallorquí que no tenia cap assumpte i es donava importància. I, entre el felipó, l'agent i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.

Després d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella volia una noia fiada que li servís per a tot, que no anés als balls i no tingués novi; però això era demanar massa, i el servei li durava una setmana a tot tirar. La preocupació de la minyona arribà a ser el mal de cap més gran: com que no tenia cap feina, es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cèntim; s'empescava una sèrie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la minyona li deia haver esmerçat mitja pesseta en oli i ella sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges, si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i cinquanta violacions.

Arribà a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba; inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que poguessin servir d'amagatall.

La tia Paulina es féu una dona impossible, i no cal dir que ningú hi aguantava, a casa seva.

Una de les víctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorquí. Es deia Timoteu Rosselló, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai cap assumpte d'importància. Anava a escalfar cadires a tots els convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un assumptet que ell allargava infinitament. Perquè, encara que se les donés de molt piadós, tenia esperit d'aranya; i, com que només podia embolicar gent infeliç i desconeixedora del món, quan n'hi venia un a les mans el deixava sense suc. Però amb la tia Paulina li caigué un os dur de rosegar, perquè el que és ella no es deixava estafar un cèntim, i les consultes no tenien altre objecte que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint en l'administració dels fregalls i la cassola.

En aquests temps de neguit la tia Paulina es tractà molt poc amb la seva germana. Hi anava sovint, però procurava ser diplomàtica. Després, quan s'anà trobant bé, tot fent les seves cosetes i vivint de les seves tristes preocupacions, la dolçor tornà a confortar-li l'ànima. Aleshores les relacions foren més cordials; i quan tenia un nebot malalt, o estaven amoïnats a casa la Elisa, desinteressadament anava a prestar el seu concurs.

Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocupà d'una manera seriosa en tot el que fes referència al seu enriquiment espiritual. Ja desenganyada del tot, i convençuda que no seria res més que la tia Paulina, procurà adornar i complicar aquesta personalitat que li concedia el destí.

D'aleshores datà la seva afició a la psicologia femenina. Els primers assaigs els va fer en una pobra noia òrfena d'uns amics seus, que protegí i volgué casar de totes passades. El casament aquest fou una veritable desgràcia, però donà peu a la tia Paulina per a creure's una autoritat en qüestió de matrimonis.

Ultra el casament, cultivà la vocació religiosa. Es féu molt amiga de la Superiora d'un convent de monges, no sé si de les Salesses. A aquesta piadosa dama li donà unes llaunes considerables, i li referí espantoses xafarderies. Una tarda fins li contà que li havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de guàrdia civil.

Procurà també atreure gent a casa seva. A base de les seves nebodes i d'unes tres o quatre noies més, organitzà una mena de reunions on només es podia ballar d'una certa manera i es podien dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecció i vigilància de la tia Paulina.

A poc a poc aconseguí que es parlés d'ella; que, dins un cercle de relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arribà a ser imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple, de fer una suscripció per regalar una casulla o per pintar un pendó destinat a una determinada confraria.

La varen fer presidenta honorària de no sé quines filles de Maria. Això li produí una gran satisfacció; perquè, amb motiu del nomenament, va rebre no sé quantes visites, i fins el bisbe li concedí audiència per tractar serioses reformes de l'associació.

Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'ànima tan bellament, tan característicament, que arribà a ser una dama deliciosa. Perquè a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li entenebrien gens aquella bondat nítida i dolça que guardava dintre seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel d'innocència, que era ben bé la mateixa de quan tenia deu anys i anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.

La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa infelicitat.

Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié repetir-se les joies i les desgràcies. Contemplà com canviava la fesomia de la família, i es prodigà, es multiplicà, cridà, plorà i féu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella aquestes dues paraules: «tia Paulina», tremolava tota d'una emoció profunda, i sospirava tan deliciosament, convençuda que complia a la terra un ministeri importantíssim que li havia confiat nostre Senyor per premiar-la dignament més enllà de les estrelles i dels móns visibles.

VI

Tots els sotracs de la vida passaven per la família Buxareu d'una manera normal i pacífica. En els parteratges no hi havia tràgics incidents i es batejava les criatures amb tots els ets i uts; s'imposaven noms familiars; les malalties casolanes feien de les seves; la mort venia plena de vulgaritats: es plorava el suficient; les esqueles no cridaven l'atenció; en els funerals hi anaven totes aquelles cares que després de vistes no es recorden. El diumenge de Rams es comprava el palmó; per Nadal es rostia el gall i s'adquirien torrons a l'Abella. Es cultivaven les coques de llardons i les encasades al Forn de Sant Jaume. De tant en tant es fruïen les nates del carrer de Petritxol.

Tot això es feia amb generositat, amb una certa finor i amb aquella amable gràcia que respiren les famílies barcelonines on no hi ha pretensions però on no hi falta mai un duro per gastar.

La tia Paulina, branca estèril de l'arbre dels Buxareus, feia també totes aquelles coses, però en petit i donant-hi més importància.

El casament d'en Víctor, fou l'hora àlgida de felicitat de la família: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers infants… Però passà aquella fumarella de glòria i no tardà gaire a presentar-se la mort dels pares.

Aleshores es remenaren testaments, es portà el dol reglamentari i es féu la divisió de la família.

En Víctor tenia dos germans i dues germanes. El germà segon continuà treballant en el negoci juntament amb en Víctor, i el petit anà a estudiar la carrera d'enginyer agrònom.

Una de les germanes es maridà amb un tal Josep Claramunt.

Resta consignar que la germana petita, ja coneguda amb el nom de Lluïseta, visqué amb en Víctor i la seva dona, i fou la nina de l'ull dret de la tia Paulina.

Les relacions entre els germans eren inmillorables; però com que cadascú anava per les seves, s'apartaren els uns dels altres, units tan sols per les lleis de cortesia, com sol passar en gairebé totes les famílies.

La tia Paulina, després de la mort del seu cunyat i la seva germana, mostrà una sol·licitud més intensa vers els seus nebots, i el lloc d'acció predilecte per ella fou la casa d'en Víctor, que per això era el més gran i el continuador del prestigi de la família.

La tia Paulina no simpatitzà mai amb la dona d'en Víctor. Ella ja ho havia dit moltes vegades, entre les seves amigues, que el casament del seu nebot era un desencert. Trobava els pares de la Maria de la Mercè massa poc senyors i amb massa pretensions. Demés estava segura que no tenien tants diners com feien veure.

El veritable motiu del seu disgust era el no haver pogut manifassejar en aquest casament; perquè s'ha de confessar que tot es va fer a espatlles de la tia Paulina, i ella no se n'adonà fins poc temps abans de demanar la noia. I el més trist per a la tia Paulina és que ja es tenia mig empassada una altra neboda política, i ja havia fet qui-sap-les combinacions per lligar el destí d'en Víctor al d'una senyoreta no tan rica com la Mercè, però d'una família més distingida i més apropiada al nom Buxareu.

No cal dir que l'angelical tia Paulina, quan s'adonà que el seu nebot anava trona avall, no pogué menys d'esterioritzar una ganyota i fer una mica el paperot amb els seus germans; i digué al seu nebot, mig seriosament, mig de per riure, que no li faria present perquè havia estat tan mala persona. Però s'hi repensà després, i acabà per comprar-li dos canalobres d'argent a can Carreras del carrer de Fernando, que li costaren un ull de la cara.

Quan tenia de venir al món el primer fill del jove matrimoni, la tia Paulina perdia les nits i s'espatllava la vista brodant una capeta per a la cerimònia baptismal.

I el dia del naixement es multiplicà i compartí la felicitat de la seva germana, que allò de ser àvia la feia tornar boja.

Després, quan anà passant el temps i esdevingué la mort d'Elisa, la tia Paulina, a part del seu sentiment que la dominava, va quedar rica en efectes teatrals; digué meravelloses sentències als seus nebots, resà oracions, i volgué aguantar el pes de tot: vetllar, rebre visites, avisar parents, i aconsolar tothom, però fent esgarrips horribles i restant ella sola inconsolable.

Per distreure els nens d'en Víctor (que, pobra canalla no es donaven compte de la dissort), els amoïnava de mala manera, es posava a plorar; i, quan jugaven a cavalls o a fet, els acoblava al seu volt, els feia agenollar, i començava un rosari per l'ànima de la difunta. Aquest rosari no s'acabava mai, perquè les criatures finien la paciència i la deixaven amb les avemaries a la boca.