PRIMERA PART (continued 2)

La víctima de debò fou la Lluïseta, que aleshores només tenia catorze anys; i, com que la seva germana ja es distreia amb el novi, la tia Paulina fou l'únic recurs. Però la tia Paulina només estava per lo patètic, i la pobra criatura es feia uns tips de plorar espantosos, i a la nit somiava ànimes i dimonis, i es despertava cridant la seva mare.

En Víctor, que ja era tot un home i tenia un natural excel·lent, deixà fer la seva tia i la seva dona en tot el que fes referència a les manifestacions externes del dol. Feia un any i mig que havia mort el seu pare, i la mort sobtada d'Elisa va emocionar-lo encara més; però com que no hi hagueren dificultats econòmiques, i tots els assumptes pogueren solucionar-se i el negoci continuà de la mateixa manera, a poc a poc en Víctor trobà un gust apreciable a la vida, tot amoixant la cabellera rossa de la seva dona i fent saltar la canalla damunt dels genolls.

Com que no volia raons de cap mena i considerava la seva tia inofensiva, la deixà ficar a casa tant com va voler, que, ben mirat, el que feia Paulina era d'agrair, i no tenia preu la sol·licitud que es prenia per la Lluïseta. Paulina Buxareu ja era al bo del seu proteccionisme jovenívol. Totes les noies, en general, l'emocionaven; però la Lluïseta especialment. Sempre que veia un noi que no s'hagués dirigit encara a una donzella d'una manera oficial, la tia Paulina li deia: -Vaja, home! Què pensa? Sembla mentida! Miri que els anys passen!- Si veia un noi promès, les seves paraules eren aquestes: -¿Ja sap què és, el cor d'una noia? Ja està preparat, per al matrimoni? Ja sap com s'han de tractar, aquests tresors? Si el veia distret un dia per la Rambla, o bé mirant en un quiosc un periòdic d'aquests que duen retrats d'artistes, ja feia mil escarafalls i embolics: anava a avisar la família de la nòvia, i deia que la conducta del promès era dubtosa i que vigilessin molt. Quant a les noies, si eren encara per merèixer, els recomanava que no es fiessin dels nois, que tinguessin compte amb la llibertat, sobretot en el ballar i que es dominessin i els deia que tots els joves eren uns desvergonyits i que es volien aprofitar de llur innocència. Si la noia era promesa… Mare de Déu!… li omplia el cap de tenebres; i si era casada jove, fins es volia ficar en les intimitats conjugals i en una pila de coses que ella, pobra tia Paulina!, no sabia de què anaven.

I, amb tot i aquest tarannà, Paulina Buxareu no podia veure un mascle i una famella que no li vingués l'idea del matrimoni, per absurd que fos de vegades l'aparellament.

Com s'ha dit abans, totes aquestes manifestacions de l'ingeni de Paulina queien a l'hora sobre l'animeta blanca i esquifida de la seva neboda. La Lluïseta no era pas noia de novis, ni d'aquestes que de seguida ho saben tot i s'encenen repentinament: era una innocentíssima col·legiala amb una sang tèbia i tranquila, que no pensava en festeig ni cosa semblant; i la tia Paulina la voltava de tantes precaucions i li administrava unes prèdiques tan inadecuades, que la pobra noia anava a redossar-se en els seus germans per fugir de la turbulenta i ascètica Paulina, que li deixava veure de tant en tant, enmig de ciris i cucurulles, un cel blau amb un amor infladet.

En Víctor s'instal·là, amb la seva dona, les criatures i la Lluïseta, en una torre de l'Avinguda de la República Argentina. Tenien un jardinet bastant entretingut, amb gran profussió d'unes flors que la sogra d'en Víctor en deia Diegos de noche. Al mig del jardí hi havia un brollador amb una mena d'oca de pedra que tenia el coll enravenat i treia pel bec una misèria d'aigua, però aquell jardinet era excel·lent per a la canalla. La tia Paulina en deia «el meu jardinet». Aquelles quatre flors, aquella mica de sorra, el balancí o una cadira feta amb vímets i en forma de confessionari, que en Víctor va comprar-li expressament, li semblaven a Paulina un reconet de la glòria celestial on es fes la més agradosa de les feines, que al seu entendre era xafardejar infinitament, posar-se sentimental a estones i engolir orxata de xufla, a la caiguda de la tarda, quan feia una mica de calor.

La casa era de construcció moderna, no gaire estirada pels cabells, en comparació de certs immobles veïns que poden admirar-se encara. En Víctor la moblà decentment i amb discreció, la dotà d'una higiene perfecta; els nens l'ompliren d'alegria i de desordre, la Lluïseta de moderada dolçor, i la Maria de la Mercè de tebiors i de fragàncies, quan, els matins, una mica ensunyada encara, donava les ordres al servei, es preocupava del govern de la cuina i dels vestits de la canalla, tremolant dins una bata de seda, amb la cabellera d'or malgirbada i mig desfeta, tota plena de misteris nocturns i tranquiles besades.

La tia Paulina hi anava molts matins quan encara no s'havia llevat només que en Víctor, de vegades per dur la notícia d'una mort, d'un infantament o d'un prometatge; de vegades perquè havia anat a missa als Josepets i per reposar una mica; i altres vegades, simplement, per pendre cafè amb llet, perquè la seva minyona li feia molt malament i a casa en Víctor tenien una cafetera russa que no podia anar millor.

La cambrera, quan la veia venir, ja tremolava. Solia anar de dret a la cambra de la Lluïseta; la feia vestir de seguida; li criticava la roba interior: deia que aquelles camises, amb tantes cintes i amb l'escot quadrat d'aquella manera, en el seu temps no es duien, i sobre les mitges exposava unes teories emocionants. La Lluïseta la deixava dir i es vestia tranquilament, encara que la molestava una mica aquella presència de la tia Paulina, i moltes vegades no podia aguantar les impertinències del seu cervell de majordona.

Amb la Maria de la Mercè, Paulina no hi gastava tantes franqueses, i els nens se li descaraven a lo millor o li deien rata, i li exigien llaminedures d'una manera molt franca i molt poc delicada. A ella això li feia gràcia, i quan les indirectes eren massa seguides solia comparèixer amb un pa de pessic ben gros. Aleshores els nens l'omplien de petons, i entre unes coses i unes altres s'hi passava tot el matí, fins que venia en Víctor del despatx i li oferia que es quedés a dinar. Ella deia que no i que no, però sempre acabava sent que sí.

A la tarda se'n duia la Lluïseta: anava a fer visites, a berenar, a les Quaranta hores, i algun cop a la Sala Mercè.

Després la Lluïseta es deseixí una mica de la tutela de la seva tia, arribà el moment de posar-la de llarg, i l'any en què això succeí fou el mateix en què jo vaig tenir el gust de fer coneixença amb l'apreciable família Buxareu i de presenciar de ben a prop una sèrie d'esdeveniments deliciosos que han de ser el pot de la confitura d'aquesta història.

FI DE LA PRIMERA PART

SEGONA PART

I

En Víctor Buxareu havia estat i continuava sent un pintor fracassat. Quan encara no sabia empatollar quatre paraules, ja empastifava fulls de paper de barba amb aquells llapis que donen a la canalla perquè s'entretinguin, i que fins se'ls poden ficar a la boca.

La Providència l'advertí a temps i comprengué que la pintura no era el seu ofici, i en Víctor es resignà i es deixà de pinzells i de romansos. Però l'art és una cosa que sempre furga: i li proporcionà l'empescada següent: Els seus quatre nois eren de la pell del diable. No hi havia manera de fer-los estar quiets: quan deixaven una malifeta en rumiaven un altra. El seu pare, no gens aficionat a col·legis, llogà un professor d'aquells que exploten les famílies. Però, com que passaven moltes hores del dia sense fer res, a en Víctor se li acudí que fóra da gran utilitat per a la pau de la casa que els nois aprenguessin a dibuixar: així seurien i prestarien atenció a alguna cosa que els distragués al mateix temps.

Els nois, maleïdes les ganes que en tenien, de fer semblant provatura; però, sense que se'ls consultés, es portaren endavant les diligències i es feren els passos necessaris per cercar un professor de dibuix. En Víctor pensà que la manera més pràctica de trobar un professor era posar un anunci a La Vanguardia que digués: «Es necessita un professor de dibuix, persona d'una certa edat, honrada i amb molta paciència. Presentar-se… etc.» L'anunci produí ràpids efectes; i un matí, quan en Víctor es disposava a sortir de casa, li avisaren la visita d'un senyor que desitjava veure'l. En Víctor, una mica contrariat, perquè feia tard al despatx, mirà el rellotge, s'eixugà els bigotis (acabava d'ingerir el cafè amb llet), i digué, amb veu seca, a la cambrera: -Faci'l entrar a la sala.

El visitant era un home d'uns cinquanta anys, baixet, magre, d'ulls verdosos, dolcíssims, sempre amb una rialleta a flor de llavi, amb una barbeta curta, el cabell una mica llarg, escàs a la cúpula i blanquinós als polsos. Vestia modestament, però anava net i endreçat. En Víctor el saludà. Li digué que s'assegués i què volia. El tal subjecte resultà dir-se Gaspar Melrosada, i era professor de dibuix.

-Ah, caram! Professor de dibuix!- va fer en Víctor, oblidant l'hora, el despatx i la mala humor.

-Sí, senyor. He llegit l'anunci a La Vanguardia…

-Veurà, senyor Melrosada: jo tinc quatre nois que em sembla que seran quatre Murillus (vull dir que, encara que són molt petits, tenen una gran disposició: se'ls veu); i per començar a ensinistrar-los…

-Comprenc, comprenc. El senyor voldrà, sens dubte, referències meves. Puc dir-li que dono classes al col·legi de Jesús Maria, al col·legi de Loreto…

-Sí, és clar; no es tracta d'encarar-los amb el natural: primer tenen de saber com s'agafa el llapis. Demés els meus nois són entremaliats…

-Un servidor és molt criaturer: sé perfectament com s'ha de tractar la canalla. Compti: fa més de vint anys que dono lliçons! Perquè l'art solament no permet viure. He estat professor en molt bones cases, i algun deixeble meu…

-Molt bé, senyor Melrosada. Però hem de parlar de tot: qüestió d'honoraris?

-Classe diària, acostumo a cobrar cent pessetes; i classe alterna, seixanta.

-Magnífic. Per començar podran fer classe alterna.

-I quin dia li convindria que comencem?

-Demà passat cap al vespre. Li ve bé?

-De set a vuit.

-Això mateix. I perdoni'm, que per avui no em puc entretenir més…

-A les seves ordres.

-Passi-ho bé. He tingut molt gust. Fins demà passat.

Quan en Víctor vingué a l'hora de dinar, va seure a taula. La Maria de la Mercè i la Lluïseta ja estaven informades de l'esdeveniment, però els nois no en sabien res.

En Víctor, amb un to de cerimònia, però una mica rialler, preguntà al gran:

-Escolta: que t'agradaria, apendre de pintar?

-Per què m'ho preguntes, papà?

-Bé, contesta.

-Ai! No ho sé!

-I a tu?- preguntà al segon.

-A mi, molt.

-Doncs escolteu: des de demà passat tindreu un professor de dibuix. I ja cal que feu bondat i que us apliqueu força. Ja veureu, que us agradarà! Podreu pintar un got, una flor, un cavall… Tot lo que veureu ho sabreu copiar de seguida.

Els nens es quedaren consternats, i començaren a menjar la sopa en silenci; i en cadescun dels petits cervells es comentà la idea del professor i de la pintura d'una manera més o menys graciosa.

Al gran no li feia gaire goig, perquè era molt rutinari, i tota cosa nova l'esverava; en Víctor s'imaginà pintant cavalls i guerres i soldats; en Lluís només pensava en la cara del professor; i el menut no les tenia totes, i s'imaginà que això d'apendre de dibuix era com una mena de càstig, i que no el deixarien estar tanta estona al jardí.

El pare, veient les cares silencioses dels seus fills, els digué: -Bé, que no us agrada, això que us he dit?

Tots respongueren: -Sí, papà.

-Doncs a menjar i callar; i al que s'apliqui més aviat i en sàpiga més que els altres, li compraré una bicicleta.

La idea de la bicicleta caigué com un raig de llum que els féu més agradable l'entrant i els multiplicà la gana: llur somni era una bicicleta. Sempre que l'havien sol·licitada, els dos grans sobretot, havien trobat una negativa; i aquella promesa en ferm els produí tanta joia, que varen començar a avalotar i a cridar, i a demanar més carn i més patates, i més de tot, fins que en Víctor digué: -Prou. Si no esteu quiets, res de bicicletes.

La calma s'establí a la taula, es parlà de coses indiferents, i, quan acabaven de pendre cafè, en Víctor, tot encenent el cigarret, advertí als seus fills de la següent manera: -Prepareu-vos que quan torni del despatx anirem a comprar les coses necessàries per a fer la classe.

-Tots, hem de venir?- va fer el petit.

-No, només el dos grans. Vosaltres ja ho veureu després.

Això contrarià molt els petits, i al mateix temps omplí de satisfacció els grans; i se n'anaren al jardí, aguantant els uns les dentetes dels altres.

Els nens ja estaven a punt a mitja tarda, esperant que el seu pare tornés del despatx. En Víctor arribà amb un taxis, els ficà dintre, i feren cap a can Teixidor. Allí adquiriren dues gomes d'esborrar d'aquelles de l'elefant (l'elefant els féu una il·lusió extraordinària), unes carteres grans, paper, llapis bons, i res més, perquè amb tot això ja n'hi havia prou per a començar.

Vingué el dia de la presentació dels nois al nou professor. Ells estaven emocionats, intrigats. Cada vegada que trucaven a la porta, corrien al recibidor i s'amagaven darrera una cortina per veure si era ell. Les hores es feien interminables. Per fi arribà el professor; i aleshores sentiren una por estranya, una mena de segament de cames, i es donaven una vergonya terrible d'anar-lo a veure.

El seu pare els portà com qui diu per l'orella. El professor els esperava ja en la cambra d'estudi, on s'havia fet dissabte i s'havien posat tots els útils del dibuix damunt de la taula; i quan els nens varen veure que el professor tenia una veu molt dolça i els tractava tan amablement, els passà una mica la por, però va preocupar-los, a tots per un igual, aquella mena de paper enrotllat i embolicat que el professor deixà. amb molt de compte sobre la taula.

La preocupació fou tan grossa que instintivament s'hi anaren acostant, i un, més atrevit, hi posà la mà a sobre. Aleshores, el professor, amb una rialleta, desembolicà el plec, i digué: -Això són els models; són les làmines que vostès tenen de copiar.

Tots els nens feren un -Ah!…- admiratiu. Allò que els mostrava el professor era per a ells una cosa divertidíssima. En Víctor s'ho mirà també. -Es tractava d'unes làmines, obra del senyor Melrosada. En una hi havia ulls dibuixats; en l'altra, orelles; en una altra, boques… La que els féu més gràcia era la dels nassos, perquè el senyor Melrosada hi havia dibuixat algun bigoti adherit.

El pare féu una mica de discurs: recomanà obediència als deixebles i severitat al professor; advertí als seus fills que el respectessin i li diguessin «don Gaspar»; i, després d'aquesta preparació, els deixà sols i començà la classe.

Aleshores vingueren els treballs! En Melrosada començà per ensenyar com havien d'aguantar el llapis, i els ditets encarcarats feien equilibris dolorosos damunt d'aquell prisma llargarut de fusta envernissada. Patint i acostant molt el cap al paper, començaren a copiar la primera làmina, que era la dels ulls. Sortiren unes parpelles deformes com esquenes de camell. Les nines els causaven gran diversió, i apretaven el llapis i bufaven perquè sortissin ben rodones; i acabaven fent una cosa inflada com un carbassó. No cal dir que els ulls que dibuixaren els nens Buxareu eren per a anar en un àlbum de patologia.

En Melrosada, quan hagueren passat tres quarts, agafà les làmines d'una a una, es féu un tip d'esborrar, i amb quatre cops de llapis va adobar una mica aquelles desgràcies; i al final de les làmines, després de fer-les firmar per cada un dels nens, va posar: «V. B. -G. Melrosada».

Després entrà el pare, contemplà les obres molt satisfet, en Melrosada digué que els nens tenien aptituds extraordinàries, se n'anà fent mil reverències, i els nens feren cap a la cuina, amb gran escàndol i xivarri, a contar-ho tot a la cuinera.

A l'hora del sopar no parlaren d'altra cosa que del dibuix. Cada un es creia ser un artista fet i pastat, i, naturalment, criticava els seus germans; i tots volien saber-ne més. El pare acabà les discussions dient que llur deure era callar i aplicar-se, i que allò no era més que el començament.

Després se n'anaren a dormir; i en Ramonet, que era un golafre i havia fet un excés de truita, somià que li ficaven un llapis enorme per la boca i li dibuixaven un dimoni al païdor. Es despertà ploriquejant, li feren una tassa de marialluïsa, i, per fi, una son dolça va fer callar completament els quatre infants.

Al principi això del dibuix els feia una gran il·lusió, i la família n'anava plena. Un dels atractius que tenia aleshores la casa dels Buxareu per a les senyores que anaven a fer visita a la caiguda de la tarda, era contemplar la classe de dibuix.

La Maria de la Mercè n'estava molt satisfeta, que els seus nois fessin la carrera d'artistes; i es complaïa a acompanyar els visitants a la cambra d'estudi. En Melrosada, ja acostumat a aquests incidents, sabia fer el paper amb una certa dignitat. Els nens es tornaven una mica vermells. Els visitants feien algunes preguntes al professor per demostrar que també hi entenien, i la cosa anava molt seriosament.

Jo recordo que aleshores començava a intimar amb la família, i vaig saber lo de la classe de dibuix. En Víctor me'n parlà i em demanà la meva opinió; i jo, obeïnt a la sinceritat, me'n vaig riure una mica. Em semblava que imposar el dibuix, com si es tractés de l'Aritmètica o la Doctrina cristiana, no era del tot convenient; i que la canalla potser perdien el temps i ell perdia els diners. Què vaig haver dit! En Víctor no em comprengué, i fins es molestà una mica. Aleshores vaig veure que a l'industrial barceloní no se'l pot atacar de dret, perquè és inútil, i un s'exposa a perdre els bous i les esquelles. Vaig fer una virada ràpida desfent una mica el mal efecte de 1es meves declaracions, i des d'aquell dia vaig ser un entusiasta dels professors de dibuix, i dels ninots infames que perpetraven la canalla d'en Buxareu.

En Gaspar Melrosada resultava ser un home d'una timidesa llastimosa i d'una bondat il·limitada. Els nens li prengueren molt aviat el número; i les classes, ja no gens freqüentades per en Víctor i amb l'actualitat perduda, es convertiren en una orgia de papers i de ninots, a empastifar-se els dits, i a molestar el professor, que prou amenaçava, però no li servia de res.

Com era natural que succeís, la persona que més seriosament es prengué lo d'en Melrosada fou la tia Paulina. La seva primera entrada a la classe fou èpica. Es mirà en Melrosada amb els impertinents i amb una veritable impertinència; però, per confessió immediata el trobà molt simpàtic i li semblà una persona intel·ligentíssima. Quan s'informà que en Melrosada donava classes a Jesús Maria, li preguntà tot seguit per la Madre Angeles i la Madre Esperanza, i per les nenes de la seva amiga Ventureta Minguell, que pintaven unes flors precioses. En Melrosada s'inflà de joia, i, una mica torbat, va fer l'apologia de les seves deixebles; i aquell dia la classe es dissolgué en conversa, i els nens estaven encantadíssims.

A mesura que el fracàs artístic de la canalla es feia més manifest, les simpaties de la família Buxareu per en Melrosada anaven en augment. Al principi en Melrosada feia estrictament de professor: quan tocava l'hora se n'anava sense deturar-se un minut, i només donava compte a la Maria de la Mercè de l'estat d'aplicació de la canalla.

Un esdeveniment fou la causa de fer-se més íntimes les relacions del mestre de dibuix i la família.

Era al bo de l'hivern. La classe de dibuix es donava sense incidents. En el penja-robes del recibidor romania el bolet que aixoplugava el cap d'en Melrosada, i vet aquí que arribà el cunyat d'en Buxareu, home distret i barroer, i abandonà el seu capell (també bolet i del mateix color) al costat del capell d'en Melrosada. Però el cunyat d'en Buxareu romangué un quart d'hora a tot tirar; i, en anar-se'n, en lloc d'agafar el seu barret, intentà enfonsar-se el del professor, de mida molt més petita, i li quedà encastat no gaire amunt del clatell, com un solideu d'un capellà. Però, com s'ha dit abans, el cunyat era distret i barroer, i se n'anà escales avall com si tal cosa.

Un cop finida la classe, el pobre Melrosada es posà el barret, i va veure, amb desesperació, que li tapava els ulls i les orelles. Els nens se'n rigueren no poc; i, com que no hi havia altre barret per disposar, en Melrosada començà a doblegar diaris i arreglar-se-les com va poder.

Tot just havia passat un quart d'hora que tornà el cunyat d'en Víctor amb l'esverament natural de la seva equivocació. Els Buxareu ja sopaven i comentaven el fet. No hi havia altre remei: qui la fa la paga; i en Claramunt s'informà de la direcció d'en Melrosada, i a fer canvi de barrets falta gent.

En Melrosada vivia al carrer de Salmeron, en una dispesa modesta, però neta i honrada. Al moment d'arribar en Claramunt, estava triturant un ensiam fresquíssim, i sostenia una conversa molt animada amb dos capellans i un capità de la guàrdia civil. En veure el cunyat d'en Víctor, en Melrosada s'esverà i es tornà vermell, deixà el que menjava, i s'eixugà precipitadament el bigoti, sense fer fugir de la seva barbeta un trosset de fulla verda que lluïa com una maragda. -No s'esveri, senyor Melrosada- feu en Claramunt: -es tracta d'una equivocació. Ens hem canviat els barrets. Segueixi sopant.

En Melrosada, confós, va somriure. Digué que sentia tant que s'hagués molestat, i anant a la seva cambra, remeté el capell a canvi del seu; i, molt amablement, prengueren comiat.

Aquest fet, que si es mira bé no té cap importància, donà peu a la tia Paulina per a parlar, esbrinar i xafardejar sobre la mena de vida del professor de dibuix.

L'endemà, quan en Melrosada vingué a donar la classe, la tia Paulina ja estava a l'aguait. En Melrosada anà a la cambra d'estudi; però la tia Paulina no s'aguantava, es posà nerviosa, i per fi va dirigir-se a empendre el professor.

-Ai, senyor Melrosada, quina gràcia! M'han contat lo d'ahir nit. Quina gràcia! No es pot pensar com he rigut!

Aquesta entrada de la tia Paulina, al pobre Melrosada no n'hi va fer gens, de gràcia; i, no sabent com pendre-s'ho, digué:

-Ah! sí? Li ho han contat?… Res! Una equivocació tothom la pot tenir.

-Però fugi! El meu nebot, amb aquell cap tan gros! imagini's!

Els nens es posaren a riure i començaren a fer disbarats. En Melrosada estava violent, i la tia Paulina es rebentava per dir una pila de coses. Hi hagué un silenci, i la tia Paulina, canviant de veu, afegí:

-I doncs, crec que no té família, vosté?

-No, senyora. Visc tot sol. Aquí no tinc parents.

-Que no és de Barcelona, vostè?

-No, senyora: sóc del Vendrell.

-Ai! Del Vendrell? Escolti: com va ser, que vostè conegué les madres de Jesús María?

-Oh! Ja fa temps! Jo tinc un cosí jesuïta: el pare Tudó.

-El pare Tudó?

-Que potser el coneix?

-Conti! és el confés d'una amiga meva!

-Doncs sí: el pare Tudó va recomanar-me…

-I fa molt temps?

-Fa deu anys, ja.

-Ai, Melrosada! No es pot pensar quina alegria tinc! Cosí del pare Tudó!

En Melrosada corregí aleshores la làmina d'en Ramonet, que no hi havia per on agafar-la, i la tia Paulina es retirà; i, veient a la Maria de la Mercè, que anava cap a la cuina, amb una veu molt afectada, començà a dir-li:

-Ai! Que no ho saps? En Melrosada és un home simpatiquíssim, i d'una família molt distingida, i molt piadós, i molt religiós: és una persona adorable! Imagina't: és cosí del pare Tudó! La Maria de la Mercè quedà amb la boca oberta. I aneu a saber quina idea estranya, quina combinació meravellosa, bullia en el cervell de la tia Paulina amb tot allò d'en Melrosada, de la dispesa, del barret, de l'ensiam i del pare Tudó!

II

L'estiu següent els Buxareu no anaren al poblet muntanyenc on jo vaig tenir el gust de conèixer-los. Llur residència fou una mica més amunt de Montgat, en una torre al peu d'un turonet i a la vora de la platja. La tia Paulina hi passà unes tres setmanes amb la pretensió de pendre banys de mar; però quan es va veure vestida d'aquella manera, i que l'aigua li tocava els peus, ja li agafà por de negar-se, i es limità a romandre a la platja sota una mena de paraigua de lona, llegint els seus autors predilectes i cridant els nebots, que sempre veia a la boca d'un delfí o de qualsevol bestiassa marina.

Ja s'ha dit que les relacions d'en Melrosada i els Buxareu anaven adquirint un caràcter íntim. Els nens se l'estimaven molt, i ell els ho aguantava tot. Abans d'abandonar Barcelona quedaren que en Melrosada vindria a fer-los una visita; i el segon diumenge, a la sortida de missa, s'envià una tartaneta a l'estació de Montgat perquè anés a recollir en Melrosada.

Els nens, quan el varen veure arribar, no cabien en pell: estaven esbojarrats i contents que no s'aguantaven; i don Gaspar per quí, i don Gaspar per allà; li estiraven les mànigues; el dugueren a una mena de sortidor que tenia una aixeta d'engany, i l'arruixaren de cap a peus. Li ensenyaren una capsa on tenien marietes de menta, i una gàbia amb quatre gafarrons de niu i un gos, i una pell de serp, i unes plantes dissecades. Li ho volien ensenyar tot: fins una bata de la seva mare, que els hi feia molta gràcia perquè tenia clapes vermelles. En fi, en Melrosada va ser sacsejat, baquetejat, estiregassat. Va suar i va patir, sempre amb aquella dolça rialleta i aquella santa paciència que el caracteritzaven.

Als nens els divertia l'indumentària estival d'en Melrosada: uns pantalons de color canari i unes sabates de pell de foca, amb aquella americaneta grisa que ja li coneixien, i una mena de jipijapa falsificat per a guardar-se del sol.

Don Gaspar complimentà tota la família, i especialment la tia Paulina, que li contà l'estat d'aplicació dels nois, i els dibuixos que havien fet d'una fruitera, d'una regadora i d'un conill mort.

Arribà l'hora solemne d'anar a taula. En Melrosada no havia menjat mai amb els Buxareu i estava lleugerament emocionat. Els nens, amb un refinament cruel, no li treien els ulls de sobre: els feia gràcia la manera com agafava la cullera, com es posava el tovalló, com xarrupà la primera cullarada de sopa; els compliments que feia, l'admiració que li produïa un entrant generós, i les lluïsors de joia que observaren perfectament en les nines del seus ulls quan la cambrera entrà una divina i opulentíssima plata de crema. En Melrosada es tacà l'americana amb aquella fluïda grogor. Això va confondre'l i va fer riure molt als nens.

Després de dinar vingué el cafè a la glorieta. En Melrosada havia menjat bé. Una tebior pesada, i encisadora al mateix temps, li anava amunt i avall del cos i se li deturava al païdor. El vi havia fet els seus efectes, i el nostre home es trobava confident, sentimental, i un diàleg amable s'inicià entre ell i la tia Paulina.

* * *

-Aleshores tenia vint-i-cinc anys, donya Paulina. Des d'aleshores, mai més.

-Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules!

-Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.

-I com va ser que no tornà més a la casa?

-O donya Paulina! Perquè me'n varen treure. Em prohibiren que hi tornés a posar els peus.

-Però… Melrosada!

-¿No veu que jo només tenia els pinzells, i al pare d'ella no li convenien, aquestes coses? Jo crec que s'havien fet moltes il·lusions sobre la meva persona; però quan es van convèncer de la realitat…

-I vostè no la tornà a veure mai més?

-Va morir.

-Que és trista la vida!

(Amb un sotrac del balancí que manté les formes de la tia Paulina, la tasseta de cafè ha perdut l'equilibri: unes gotes criminals han tacat els pantalons d'en Melrosada. En Melrosada s'ha esverat: una mirada dolorosa, molt dolorosa, ha acariciat la grogor maculada… La tia Paulina, ha fet un ai! Un tovalló oportuníssim, impregnat d'aigua intenta esborrar la desgràcia. Les coses han quedat en son lloc. En Melrosada sent una fredor desagradable a la cuixa…)

-I la soledat! la soledat!

-Un s'acostuma a tot, donya Paulina. Cregui que he tingut moltes ocasions, i sempre he dit: «-Gaspar, no t'emboliquis!»

-Vostè ha sabut resignar-se!

-I vostè no, donya Paulina?

-Melrosada, com li diré? Em sembla que sí, però.

-No és molt agradable; però… veu?… a mi, el treball, les lliçons, el tractar tota la vida amb criatures, ja em sembla que em dóna una certa paternitat… Demés, donya Paulina, allunyant els perills…

-Oh! Ja ho comprenc! Melrosada, digui'm: sense religió, ¿vostè creu que es podrien aguantar, certes coses? ¿Vostè creu que si no hi hagués aquest esperit de sacrifici, aquesta esperança en una vida futura…

-És clar, donya Paulina!…

-Però digui, Melrosada: vostè no es decidiria? no faria un cop de cap?

-Vol callar, donya Paulina!…

-La seva vida solitària, aquesta absència d'una mà amorosa…

-Vol callar, donya Paulina!…

-Però que no es veuria amb cor?…

-Fa tants anys, que ja no hi penso!

La conversa s'ha anat allargant. Som a mitja tarda. Els crits de la canalla desperten la lenta digestió d'en Melrosada. Els crits són extraordinaris. Tots quatre entren estrepitosament dins de la casa: reclamen a tothom. Val a dir que el que passa és meravellós.

A la branca més alta d'un eucaliptus s'hi ha posat un ocellot fantàstic, una bèstia que parla. Els nens l'han cridat, i l'animal ha respost com si fos una persona. La tia Paulina s'ha pensat que potser fóra el mal esperit. En Melrosada ha perdut la color. En Víctor ha sortit a la finestra de la seva cambra en mànigues de camisa, ha mirat fixament protegint la vista amb el palmell de la mà, i ha exclamat, ple de joia: -És un lloro!

Aquest esdeveniment, tan fora del vulgar, ha electritzat les ànimes. Els nens volen agafar el lloro, costi el que costi. Tota la família s'ha situat al peu de l'eucaliptus. L'ocell no té ganes de moure's: sembla que s'hi trobi com el peix a l'aigua. Amb el bec es frega les potes i les ales, i canta i crida com un desesperat.

El petit plora perquè el lloro no vol baixar, el gran l'insulta, i en Melrosada admira la bella coloració de l'animal. La Maria de la Mercè diu que no li fa cap gràcia. La tia Paulina creu que aquests animals porten mala sort. En Víctor ha cridat al jardiner, i s'està empescant el sistema per capturar la bèstia.

Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de l'eucaliptus. Però ¿qui és, el valent que hi puja? Els nens criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho farà amb més de compte!- Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ningú es decideix.

En Melrosada, lívid, però heroic, ha agafat el tram de l'escala. La tia Paulina diu: -Que se li tirarà a la cara!- En Melrosada somriu, però no les té totes. Quan el lloro veu que li busquen el cos, llança una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada li posa la mà al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu bec poderós, però en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com si fos un conill casolà, i el baixa satisfet, amb tota la mà plena de sang.

Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bèstia amb un davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; però, tapat de tal faisó, ja no pot picar ningú i està completament indefens.

Després d'aquests incidents es procedeix a ficar el lloro dins d'una gàbia. Amb tot això ha arribat l'hora de la partida de don Gaspar. Però qui pensa en el professor? Els nens només estan per l'ocell. En Melrosada els ha dit adéu d'una manera molt tendra; però la canalla no deixa de mirar el lloro.

* * *

En Melrosada va seure a la taula rodona de la seva dispesa. Ja tots havien sopat, i sols restava el fum dels cigars i unes quantes pallarofes d'ametlla torrada, rapa de moscatell, els tovallons desfets, la conversa pàl·lida, un aire calent que entrava pels balcons, el soroll dels tramvies… En Melrosada estava una mica marejat i no tenia gens de gana: el dinar dels Buxareu l'omplí generosament, i encara no l'havia digerit del tot. S'empassà quatre cullerades de sopa, una tristesa de verdura, i no volgué menjar res més. El potet del bicarbonat va fer els seus serveis; abandonà el menjador i s'entaforà a la seva cambra.

Impossible ficar-se al llit, ni treballar, ni fer res. El bon home agafà la clau del pis, i va sortir, carrer de Salmeron avall, Passeig de Gràcia avall, fins a arribar a la Gran Via. Aleshores va seure en una cadira d'aquelles que es paga deu cèntims, cargolà una cigarreta, i s'abandonà als seus pensaments; i el passat melodramàtic es presentà davant del seu esperit amb uns aires de pel·lícula italiana.

Ell tenia vint-i-dos anys. Vivia amb la seva mare a la Plaça de les Beates. A la seva mare no li agradava gens que fos pintor. Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots que l'esglaiaven: aquelles acadèmies que dibuixava en Gaspar a la classe de natural… Li semblava impossible, a la seva mare, que es pogués ser bona persona fent aquelles coses: l'ànima del seu fill no podria salvar-se de cap manera. Ell prou deia: -Però, mare, si ja està permès! si fins el Papa, a Roma, té figures d'aquesta mena, i ens obliguen a copiar-ho. La pobra vella no n'entenia res, de tot allò, i sempre acabava dient: -Fes, fes, fill meu, si aquesta és la teva vocació. Per això hem vingut, els pares, per sacrificar-nos pels fills…

Aleshores en Melrosada somiava en París, però impossible guanyar cap pensió: a finals de curs tenia les pitjors notes. S'havia ficat a la barretina que tenia de ser pintor, però tots els professors estaven convençuts que mai faria res. Els diumenges se n'anava als afores amb els pinzells i les teles, i vinga empastifar de verd i groc i blau; i li sortien uns cromets tristíssims, que regalava a algun amic de la casa o els hi comprava per quatre quartos un beneficiat de Sant Francisco molt aficionat a la pintura.

De tant en tant duia alguna tela a can Parés, que restava en un recó i no la mirava mai ningú, o l'adquiria un comerciant de blat que era de Balaguer i volia regalar-la al casino de la seva ciutat natal. Una vegada, d'amagat de la seva mare, va pintar una figura una mica atrevida, que ell titulà Danae. Aquesta pintura fou el fruit d'una primavera turbulenta, i la va vendre, a bastant bon preu, per decorar la casa sospitosa d'una tal senyora Ignasieta.

La mare d'en Melrosada estava indignada amb ell, perquè volia que li pintés la seva Santa per tenir-la a l'alcova. La bona dama es deia Rufina, i en Melrosada no sabia com fer-s'ho. Després de molt patir va trobar una estampeta francesa de Santa Rufina, i amb aquell model produí una desgràcia de color blau i de color rosa que fou l'admiració de tot el veïnat.

Aleshores era el temps que estava de moda la pintura històrica. En Melrosada, que era un entusiasta d'En Guimerà i d'En Picó i Campamar, ideà una tela monstruosa: l'Assassinat del Príncep de Viana. Va exposar-la no sé on, i va tenir un gran èxit. Actualment és a les golfes d'una casa de Granollers. Aquella tela li proporcionà la primera classe de dibuix. Després vingueren altres classes, i en Melrosada pogué viure decentment i ajudar la seva mare.

Hores dolces de joventut!… les nits del taller on es recitava L'Atlàntida; aquell cafè pres en companyia d'En Bonaplata, les barbes d'En Rius i Taulet i la font màgica de l'Exposició! .En Melrosada lluca aquestes coses, i veu en una estrella petita una lluïssor dolorida, com si allí dalt, misteriosament, romangués pura tota la història del seu amor.

Era una mica grasseta. No era bella, que diguem, però s'apretava la cintura amb una gràcia divina. La veia tots els matins acompanyant la seva mare. Ella li mostrà la seva ànima, i ell la gronxà dins l'onada tèbia de totes les seves il·lusions. Però el pare governava una confiteria del carrer de Sant Pere més baix, i no estava per a artistes. Ell li deia la Fornarina, i ella s'apagà com un llumet el dia de Sant Esteve. ¿De quin any? Fa ja tant de temps! En Melrosada va anar a l'enterrament, i en acomiadar-se del dol, no s'atreví a donar la mà al pare de la difunta.

Després, la protecció del seu cosí jesuïta, el tractar amb directors, rectors, prefectes, superiores i assistentes; les impertinències dels burgesos, la dolenteria de la canalla, l'agonia de les seves il·lusions; i la soletat, i l'anar fent la viu-viu, i arreplegar els dinerets, i donar-se gustos de tant en tant!

Pobre don Gaspar Melrosada, vendrellenc resignat! La natura, els nens, el dinar dels Buxareu, les picades del lloro, la conversa de la tia Paulina li havien remogut les entranyes. Aquestes coses mai serien per a ell. El seu art era gris com una secretaria d'hospital. L'adaptar-se a la sensibilitat de les monges, i a les flors absurdes que feia copiar a la canalla, li havien aigualit el virus revolucionari que encengué la seva joventut. La pintura li causava una trista indiferència: ja no sentia res. Els rossinyolets i les roses de te que pintava maquinalment sobre un setí de color de carbassa, eren per a ell el positiu, perquè li proporcionaven la vida.

A l'acostumar-se a viure sol, a acariciar les criatures dels altres, i a mirar dolorosament la dona del proïsme sense tenir esma de començar una petita aventura!…

-Però què hi fa?- pensa en Melrosada. -Què hi fa si es pot aguantar damunt de les cames, una mica fluixes, aquest cos magre que va fent i va tirant! ¡És tan bona de pendre, una tassa de cafè al Suís o al Lion d'Or!… Així un s'estalvia mals de cap. Com m'ho faria si tingués fills? Com els donaria carrera a tots? ¿Com podria comprar tants parells de sabates i tants barrets, i la incomoditat de la casa? Potser l'amor de la meva dona ja fóra apagat; potser hauria vist la seva mort; potser m'hauria estat infidel! Ara ningú em molesta, ningú em demana que comparteixi el poquet que tinc… I, fet i fet, el poder fer el que un vol, i que ningú es fiqui en les teves coses…

En Melrosada va pensant, i es va fent petit, petit, dintre la closca de nou del seu dolç i trist egoisme. A l'altra banda de passeig s'hi veuen els llums de l'Orxateria Valenciana. Dues noies rosades s'han ficat dins d'un auto, que se'n va Passeig de Gràcia amunt. En Melrosada les ha vistes un moment, i l'ha molestat la pudor de la benzina.

En Melrosada decideix anar a dormir. S'ha enfilat en un imperial de tramvia. L'imperial va ple de gent barroera. Entre les fulles dels arbres del passeig es veuen les estrelles. En Melrosada sent una frescor deliciosa, i s'entristeix pensant en la xafagor de la seva cambra i els roncs d'un veí seu espiritista.

III

Era el març marçot, aquell que «tira la vella al sot i la jove si pot». Sota un paraigua petitet, dues dames inútilment volien lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes. El rellotge de Novetats marcava dos quarts de nou. Les dames venien dels exercicis espirituals; i, encara que no sé de què tractava la plàtica d'aquell matí, per fer bonic, suposarem que requeia sobre la murmuració.

De sobte, una de les dues persones, sortint del to baixet de la conversa, engegà una rialla aguda i digué:

-Que ets boja! ¿Aquest és el partit que treus dels exercicis?

L'altra dama continuà parlant baixet, sense que la immutessin ni les rialles ni les consideracions de la seva acompanyant; i anava tan capficada amb la conversa, que de poc no ensopega amb un ramat de cabres.

La dama de l'escarafall era baixeta, prima, lleugera, viva i graciosa com una merla, cuidada, pentinada, endreçadeta. Tenia l'aspecte d'aquelles persones nervioses que es lleven molt de matí, que estan acostumades a cridar i a tenir-ho tot a punt, que tot el que les rodeja és més net que una plata, que són cumplidores, que per a tothom tenen una parauleta i saben fingir admirablement; en fi, una d'aquestes precioses barcelonines que són una perla o un tresor.

L'altra dama, ja la coneixem prou: era la tia Paulina.

Estemordides per la pluja i la fresca, una idea atrevida i agradosa va omplir-les d'il·lusió. Aquesta idea era una calaverada matinal: decidiren anar a pendre xocolata a l'Orxateria Valenciana.

Vet aquí que enfilaven pel carrer d'en Pau Clarís fins a arribar a la Gran Via, i es deixaren caure en aquell amable establiment, que, diguin el que vulguin, és el millor de Barcelona dintre del seu ram. Allí les dues dames plegaren el paraigua; l'abandonaren, juntament amb els rosaris i els llibres de devoció, en una cadira; i, refetes de la inclemència del carrer i amb una goluderia comprimida, demanaren dues xocolates a l'espanyola, amb ensaïmada.

-A mi no m'agrada, a la francesa: no és del nostre temps.

-Ai, sí! És massa dolç! Jo no sé acabar-m'ho.

-Doncs sí, Paulina: no sé què t'has cregut de mi…

-Isabel, no és cap disbarat, no és cap disbarat. Compta que des del moment que te'n parlo… i ja saps que jo t'estimo, Isabel.

-Sí; però… què vols que et digui!… una persona que ni la conec… Em ve tant de nou, tot el que em contes avui!… Mira, Paulina: no és per a nosaltres, això.

-Però, Isabel, si ets una polla! No tens cap dret de parlar d'aquesta manera, Isabel, filla meva. Et conec de tota la vida: jo sé el que et convé.

-Et fas moltes il·lusions, Paulina…

-Oh, no ho creguis! Em penso complir amb el meu deure. Ja saps que, com a tenir experiència, en tinc més que tu, com a conèixer el cor, Isabel! I jo el teu cor l'endevino tan bé! sé que et fa tanta falta, un maridet!

-No sé, no sé, Paulina: em sembla que somies.

-I calla, tonta! què tinc de somiar! Tu vols ser contemplada, vols ser estimada. Tu no ets de les que es resignen, com jo. Tu vas plorar molt la mort del teu Alexandre; però eres tan joveneta! No tenies de quedar-te vídua; era un crim (Déu me perdoni!), era massa dolorós per a tu, que et faltés el consol, l'amor, tan de sobte!

-Sí, Paulina, sí; però Déu va voler-ho d'aquesta manera.

-I Déu no vol que et sacrifiquis més: ets jove, encara, Isabel!

-Però que t'has cregut, de mi, Paulina?

-No m'he cregut res, tonta; no m'he cregut res. Però la teva Paulina no has d'enganyar-la. Estem soles, Isabel: em pots parlar com al confessor. Creu-me, és per a tu; et resultarà que és el teu marit que torna; et sentiràs tendra per a ell; semblarà que comença de nou l'abril de la teva vida.

-Mira, Paulina: tu estàs informada del que em passà, fa ara quatre anys, amb en Martínez, el coronel.

En Martínez va cortejar-me, m'omplí de deferències i delicadeses. Jo t'ho confesso: en Martínez m'era simpàtic; sentia una cosa que m'atreia cap a ell; era cavaller, distingit; no tenia fills; encara feia goig; la vida, al seu costat, potser m'hauria estat dolça; però un respecte, una por, un no sé què dir-te Paulina, i la gent, i el que pensarà la gent… Vaig consultar-ho amb el doctor Mas: fins el doctor Mas ho veia amb bons ulls. Però no podia, Paulina; i sempre, sempre (tu ho saps), vaig refusar totes les proposicions, i no vaig donar ni així de motiu perquè ningú enraonés de mi. ¿I ara, Paulina, em véns amb aquestes coses?…

-I fuig! L'una cosa no té res que veure amb l'altra. En Martínez no et convenia per res. Estava destinat a Gijón. Imagina't! Aquell clima potser no t'hauria provat, tenies de deixar totes les relacions d'aquí; et segrestaves, Isabel. Demés, en Martínez! un militar! i castellà!… Un home carregat de manies! Tu t'hauries tingut de sacrificar als seus gustos, a la seva manera de viure…

-Però, Paulina, m'era simpàtic, i potser l'hauria estimat…

-Però si el coneguessis, en Melrosada! si el coneguessis! És tan bo, tan carinyós, tan pacient!… tracta d'una manera als nens!… Potser Déu us beneiria. Ves a saber, Isabel: potser…

-O Paulina! Això no! Aixó…

-Però, Isabel, per Déu! no hi ha res impossible; i tu ets jove, encara; i ell…

-No, no, Paulina! Jo no sé per què em parles d'aquestes coses!…

La xocolata estava al punt; l'ensaïmada calentona. L'últim trosset va escurar completament la xicra de Paulina. Isabel havia finit ja l'ensaïmada i romania una remica de xocolata al fons, que la dama va ingerir amb una enèrgica inspiració, acariciant la xicra amb els llavis molsudets. Després les dues dames fregaren l'índex i el polze amb aquella misèria de paper fi que donen. La Paulina pagà per totes dues, i sortiren, amb el paraigua estès, fent saltironets per evadir els xifolls i amb molt de compte per a no relliscar.

* * *

Feia molts dies que jo no havia vist els Buxareu. Aleshores al Cine Ideal hi havia un abonament de tres dijous per a no sé quin fi benèfic. Unes parentes que tinc varen posar-me la pistola al pit, i em feren acceptar un cartronet que em permetia l'entrada al cinema. Com que jo no tenia cap interès a anar-hi, vaig deixar passar els dos primers dijous; i el tercer recordo que s'esqueia en un d'aquells dies que et mors de fàstic, i el cartronet criminal va solucionar-me la tarda.

Al punt d'arribar al cinema tot estava gairebé ple. Per remei vaig trobar una cadira buida, i m'adoní que seia al costat de la Lluïseta. Passem per alt allò de la canalla que et ve amb el paquet de confits i, si no els en compres, quedes malament; passem per alt les tonteries que la Lluïseta i jo vàrem dir de primer moment, els compliments, etc.; i, per aguantar el caliu de la conversa, tinguérem de dur-hi un element exòtic a les nostres ànimes.

La Lluïseta em digué que a la seva família passava alguna cosa sensacional: naturalment es tractava de la tia Paulina. Aquesta dama havia fet manifestacions públiques d'un projecte seu: el casament d'en Melrosada.

Ens trobàvem davant d'un cas que demostrava el poder de la tia Paulina. La tia Paulina, obeïnt purament i exclusiva a la fantasia seva, va imposar en Melrosada a la família Buxareu. Don Gaspar Melrosada no era res més que un professor tímid, encara. La tia Paulina va convertir-lo en amic, i després en ésser indispensable a la família. En Víctor Buxareu sabia perfectament tots els punts que calçava don Gaspar, però no vacil·là a fer-lo participant de les intimitats de la casa.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

-És un senyor tan callat, tan discret! Fa companyia i no amoïna mai.- Això es sentia dir cada dos per tres. Però fins aquí la tia Paulina havia triomfat en una forma normal. Qui conegués una mica la tia Paulina hauria vist que aquestes coses no la satisfeien prou. Ella estava decidida a imposar als seus nebots una cosa més complicada i més divertida: el casament de don Gaspar.

S'ha de dir que la tia Paulina ja havia alçat la llebre, i el pobre Melrosada n'era peix, de tot el que es combinava a base de la seva persona; però no hi feia res: la tia Paulina estava convençuda que en aquest cas en Melrosada era l'element més fàcil de manejar. Li havia tantejat el cor, i el cor s'havia negat. -Millor- pensava la tia Paulina: -per alguna cosa sóc jo qui sóc. Estaríem frescos! Que tota una Paulina Buxareu tingués d'inquietar-se per les manifestacions del cor d'un Melrosada! D'aquests cors se'n té el que es vol.- I tot el pla estratègic de la tia Paulina estava perfectament pesat i meditat.

La conversa que aquella tarda de cinema vaig tenir amb la Lluïseta tenia per tema únic el casament d'en Melrosada. A la Lluïseta li feia l'efecte d'un títol de comèdia de màgia, però que fa riure molt.

La tia Paulina no sabia per quins mars navegava, segons la Lluïseta. Demés s'exposava terriblement, perquè en Víctor era molt bona persona, però la tia Paulina anava sempre per un més difícil.

Totes aquestes coses es desprenien de les paraules de la Lluïseta, i quan arribà a lo del més difícil es ruboritzà una mica i va parar el discurs. Després, tímidament, inicià: -¿Ja se'n recorda del que la tia Paulina pensà de nosaltres?

Pobra tia Paulina! ¿No li sembla que es necessita veure-hi poc?…

Feia molt temps que jo no pensava en la Lluïseta. La veia de tant en tant, i lo d'aquell estiu estava esborrat per a sempre. La Lluïseta era, per a mi, una de tantes donzelles que hom coneix i procura estar-hi bé, com és natural. Però jo em feia creus en veure que aquella noia, aprofitant lo d'en Melrosada (que no tenia cap interès per ella), aprofitant les estravagàncies de la tia Paulina, recordava una cosa que, encara que la tia Paulina s'ho hagués imaginat, jo no vaig donar-me mai per al·ludit, i la Lluïseta ella mateixa demostrà finament no enterar-se de res. Aquestes paraules de la Lluïseta van desconcertar-me, i fins em varen indignar: és que la Lluïseta volia riure's de mi? ¿Volia venjar un il·lusió que jo li hagués defraudat? ¿Era, purament i simple, un acte de tonteria, d'inconsciència? Jo no ho sé, però recordo que, amb tota la fredor possible, vaig respondre: -Com vol dir? No l'entenc, Lluïseta. No sé a què fa referència.

Quan jo vaig acabar de dir això, s'encengueren els llums del cinema i vaig veure que la cara de la Lluïseta s'havia tornat bastant més vermella del que ella hauria volgut… i em digué, per tota resposta. -¿què li deia?… estava distreta. A mi em va semblar massa cruel insistir sobre el que acabava de passar, i vaig fer un canvi de conversa. La Lluïseta s'anà calmant, i ens despedírem amablement quan s'acabaren les pel·lícoles. Jo vaig dir que un dia d'aquells aniria a pendre cafè amb els seus germans.

A la sortida del cinema vaig veure un minyó desconegut per a mi, que s'acostava a la Lluïseta i a la senyora francesa que l'acompanyava. Tingueren una conversa ràpida. El minyó se n'anà cap a la plaça de Catalunya, i la Lluïseta romangué al passeig de Gràcia, esperant, sens dubte, el tramvia que la dugués a casa seva.

Què volia dir, tot allò? ¿Qui era, aquella persona desconeguda?… A mi, no sé per què em semblava que les paraules que m'havia dit la Lluïseta i aquell subjecte devien tenir alguna relació, i vaig anar pensant; fins que, després de sopar, el meu amic T… em va treure de dubtes.

-¿Que no saps- digué -que la Lluïseta Buxareu té novi?

Jo vaig fer una mostra d'astorament, i el meu amic continuà.

-Però ¡que és estrany, amb la intimitat que tens amb els Buxareu, que no ho sabessis! S'ha de dir una cosa: el novi no és conegut de la casa. És company meu de col·legi: en R… No el coneixes?…

Jo vaig respondre negativament: no el coneixia ni n'havia sentit parlar mai. El meu amic continuà: -Sí, és cosa d'aquesta tardor. I bé, ¿què em dius? Perquè a tu t'havia interessat molt, la Lluïseta. Vaja! No facis el desentès.

El meu amic T… és d'una infelicitat i d'una incomprensió fora de mida, i no tenia per què desmentir les seves afirmacions respecte al meu interès. La seva important revelació dels amors de la Lluïseta m'havia tret un pes de sobre (no gaire gros: s'ha de confessar). Així trobava jo una explicació a les paraules de la Lluïseta… No era atreviment ni venjança: era satisfacció, pura satisfacció, era una manera originalíssima de fer-me saber que tenia novi. Jo afirmo la meva estupidesa; no ho vaig compendre ni remotament. Si li ho hagués comprès, és clar que no m'hauria indignat ni m'hauria desconcertat, ni hauria molt menys contestat el que vaig contestar. La torbació de la Lluïseta va ser deguda a la manera com jo vaig interpretar les seves paraules.

Tot em sembla claríssim: és natural que ella, estimant un altre home, es cregués amb el dret, una mica egoista, de dir-me el que m'havia dit. Jo vaig alegrar-me que R… fos novi de la Lluïseta. No sabia les condicions espirituals d'aquest R., però tant se valia: estava seguríssim que la Lluïseta era feliç.

* * *

Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a veure el pare Tudó. La tia Paulina sabia que la Lluïseta tenia novi; però (mireu el que són les coses!) amb lo d'en Melrosada i la vídua, no veia res, ni sentia res, ni s'interessava per res, que no fos el negoci absurd que portava entre mans amb tanta discreció, segons ella mateixa afirmava.

A casa d'en Víctor tothom s'en reia. Després en Víctor se'n començà a atipar, i digué seriosament a la tia Paulina que no es posés més en ridícul ni es fiqués allí on no la demanaven. Però la tia Paulina en lloc de callar i ofendre's, va defensar d'una manera tan vehement l'acte meritori que feia procurant aquell enllaç, que seria la salvació de dues ànimes i la felicitat de dues vides, que en Víctor no tingué altre remei que deixar-se convèncer i dir a la tia Paulina que feia molt ben fet.

Amb qui trobava, la tia Paulina, un gust especial a dialogar sobre el projectat matrimoni, era amb el sogre d'en Víctor. El sogre i la tia Paulina no s'havien dit mai res, i, amb motiu d'aquestes conspiracions matrimonials, arribaren fins a trobar-se simpàtics mútuament. El sogre d'en Víctor era un homenet baixetó i prim amb una barbeta blanca punxaguda i uns ulls vius. La seva característica és que tant si era hivern com estiu sempre duia un barret fort negre d'una moda ancestral. Se'l veia amb aquell fòtil tenebrós que se li menjava el cap fins arran d'orella.

Aquest bon senyor havia fet de viatjant de comerç abans de les seves hores daurades, i coneixia una pila de coses inútils i sense cap interès, de les quaranta nou províncies d'Espanya. Aquestes coses les retreia sempre amb gran luxe de detalls. Per exemple: deia que a Santillana del Mar, on dugué un mostrari de botons, hi havia una casa que era la més vella de la població i que no tenia altra particularitat que aquesta de ser la més vella. Quan es parlava de formatges, sempre retreia un cèlebre formatge fruït a Cartagena, i estava una hora contant que era tan bo que se'l va menjar tot.

Doncs a aquest cavaller, la tia Paulina li explicava les opinions del pare Tudó i la necessitat que tenia en Melrosada de contraure matrimoni.

-¿No ho veu que, sense una dona que li recordi les obligacions del cristià, aquest home està perdut?

Tal argument, al sogre d'en Víctor no li feia cap efecte; perquè ell, encara que complia perquè no fos dit, les obligacions del cristià les desconeixia totes; però opinava que un home tan simpàtic i tan bo com en Melrosada no era fet per viure a dispesa ni per privar-se d'una tassa de til·la ben remenadeta, ensucrada amb tot amor i que estigui ben bé al punt de ser engolida.

Jo, al cap de pocs dies d'haver vist la Lluïseta al cinema, em vaig presentar a casa els Buxareu a primera hora de la tarda. Com passava molts dies, en Melrosada s'havia quedat a dinar amb els Buxareu. Jo vaig procurar estar a la vora de la Lluïseta i fer-li al·lusions al seu amor. I la Lluïseta em parlà del seu novi, com l'havia conegut, com es veien: m'ho digué tot amb una franquesa amable. Ningú, ni la seva cunyada ni en Víctor, ni la gent que frequentava la casa amb més assiduïtat, en sabien res, del seu amor. I la tia Paulina ho sabia, però estava boja amb en Melrosada. La Lluïseta era la primera vegada que parlava confidencialment (segons ella em digué) de totes aquelles coses.

Mentre durava la nostra conversa, arribà la tia Paulina amb un paquet a la mà. El paquet era petit. Jo vaig poder llegir carrer de la Boqueria. El número de la casa es perdia entre els doblecs. La tia Paulina en féu ofrena a en Melrosada. Era una corbata de color cirera amb unes ratlles negres.

Tothom digué que era de molt bon gust, i ningú s'atreví a riure. En Melrosada, consternat, manifestà que no se la sabia fer; i la tia Paulina li digué: -Vingui, sant baró.- Li féu deixar la tassa de cafè, li va treure un llacet escanyolit que duia al voltant del coll, i començà a fer un nus magnífic, mentre en Melrosada, una mica torbat, mantenia el cap en l'aire i aguantava l'alè per no molestar la tia Paulina.

IV

-Però, senyora meva, li prometo que pica en ferro fred.

-Què ferro fred! què ferro fred!…

-Sí, Paulina: cregui'm. Jo li agraeixo molt, però no em vingui amb aquestes coses, pobre de mí! No veu que he fet tard?

-Miri, Melrosada: si no es posa més racional m'incomodaré.

-Però escolti: per què vol que em casi, jo? A veure! ¿Per què s'ha ficat dins del cap una cosa tan impossible?

-Impossible!…

-Sí, senyora, sí.

-Miri, Melrosada: vostè no en sap res, de tot això. Deixi'm fer a mi…

-Però, es pensa que tinc posició?…

-Posició? Ara em surt amb lo de la posició?…

-Miri, Paulina: si és qüestió de fer broma, tota la que vulgui; però em sembla que ja dura massa dies. Els seus nebots ho saben, veig somriures de malícia per tot arreu; I… demés, Paulina… cregui'm (li ho tinc de confessar): vostè em fa més mal del que es pensa.

-Bé, s'ha acabat: no n'hi parlaré més.

-Però no s'enfadi; Paulina! Mare de Déu! Jo no vull molestar-la. Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per mí!

-M'ho agraeix? ¿I em ve a suposar que jo li gasto bromes?

-Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, però escolti'm, que ara li parlo sincerament. Jo, pobre de mi, he dut una vida limitada, desgraciada: m'he resignat a ser un bon celibatari; he fugit de les dones; a poc a poquet els meus sentiments s'han assecat; la flama de la meva joventut és morta per a sempre! I duent aquesta vida arregladeta, sense soroll, he acabat sent una mica feliç i a no envejar res. El meu treball agradable, el tracte amb gent educada i de bones costums, m'ha omplert aquests cinquanta anys de vida. Ja ho sé, que no sóc vell; que, gràcies a la meva bona conducta… però Paulina, tingui pietat de mi: les seves bromes, les seves paraules, m'han despertat una pila d'il·lusions mortes, que jo no puc realitzar; m'ha fet somiar en una vellesa tranquila al costat d'un ésser estimat. I això, Paulina, vostè ja ho veu, que és impossible…

-Miri, Melrosada: impossible no hi ha res, per a Déu Nostre Senyor.

-Però… Paulina: ¿què té que veure Déu Nostre Senyor amb aquestes coses?

-No digui heretgies, Melrosada; no digui heretgies!…

-Però… escolti: ¿per què em vol fer casar amb una persona que no conec, amb una persona que… Pobre de mi!

-Què volen dir, aquestes paraules?

-Volen dir que ¿com vol que faci, per a conquistar una dona? Què tinc jo?

-Melrosada, vostè té una ànima d'àngel, té una noblesa que l'honora, té uns sentiments…

-Calli, calli, Paulina!…

-Demés, Melrosada, té un cosí jesuïta.

-I quin pito hi toca, el meu cosí?

-Quin pito hi toca? Doncs senzillament, que jo ja l'he vist dues vegades, i li he parlat d'aquest matrimoni…

-Però… Paulina!…

-I que és el confés de la meva amiga…

-Però… per Déu!…

-Sí, senyor, sí; és el confés de la…

-Miri, Paulina: vosté em farà tornar boig! Apiadi's de mi!… ¿Com vol que me'n surti d'aquestes inquietuds en què vostè em fica?

-Com vol sortir-se'n? ¿que no hi soc, jo, per a ajudar-lo? si aquestes inquietuds són la seva salvació!… Miri, Melrosada: no es doni aquests aires de persona caiguda: Ai! ¡quina ràbia!

-Què vol que hi faci?…

-Oh! No res, no farà, si és d'aquesta manera: Melrosada, no m'ho agrairà mai! Miri que em fa lluitar en unes condicions que no sé, no sé com me'n sortiré. Però té sort que ha anat a caure a les meves mans!…

-Però, Paulina, si és vostè que…

-Prou, Melrosada, prou.

-Pero… Paulina!…

-Prou, li he dit. I no se m'esveri, ¡Mare de Déu!, no se m'esveri!…

-No! si amb vostè és inútil! He perdut la voluntat…

-Vostè m'ha de creure a mi… i res més. Aquesta tarda, a dos quarts de sis, al bar del «Siglo»; vostè farà veure que llegeix diaris; però vigili, eh? I quan em vegi arribar recordi puntualment totes les meves ordres. Ho té entès?

-Ho faré per dar-li gust.

Aquesta conversa fou tinguda en el tramvia. Eren les quatre de la tarda. Paulina Buxareu baixà al carrer de Provenza, i deixà el pobre Melrosada més ple de dubtes que mai, més esverat que mai. Dintre una hora i mitja alguna cosa sensacional vindrà a treure'l d'aquella tranquil·litat migrada en què vivia. I tot, per què? -pensava en Melrosada.- Perquè a aquesta bona senyora se li ha ficat al cap. I ¿que no era home, en Melrosada? que no sabia espolsar-se les mosques? Potser sí, però… El tramvia arribà al carrer de Casp, en Melrosada digué al conductor que parés, i ràpidament, sense veure ningú, pres de la febre, s'encaminà al convent dels Jesuïtes.

En Melrosada pujà, suant, unes escales, fins que arribà al segon pis. Es ficà pel corredor obscur on hi havia diverses cel·les amb uns lletrerets enganxats a les portes que feien saber els noms dels jesuïtes que les habitaven. Arribà davant de la cambra del pare Tudó. Una mena de cordillet que duia una punta d'escuradents a l'extrem servia d'indicador en un quadre on es llegien coses així: En la capilla, En la biblioteca, En el cuarto del P. Rector, Fuera de casa, etc.

En aquells moments el palet indicador no assenyalava cap d'aquestes coses: penjava del cordill simplement; i això volia dir que el pare Tudó es trobava en la seva cambra. En Melrosada donà un copet a la porta, i des de dins contestaren: -En davant!

El pare Tudó era de Manresa. Devia tenir uns cinquanta anys; llarg, prim, unes grans ulleres, uns pòmuls sortits; enraonador, nerviós, sempre estava fredolic, estossegava i fregava de mans contínuament.

Quan va veure el seu cosí, amb la cara riallera li cridà: -Endavant, endavant, heretge! ¿Quins vents et porten?

-Mira, Ignasi- va fer en Melrosada, -perdona'm que et vingui a molestar; però em passa una cosa…

-Què et passa? què et passa? Seu. Vina, sant cristià, vina.

-Escolta: tu conèixes Paulina Buxareu?

-Psè!…

-I una vídua que es diu Isabel Avellana?

-Psè!… Bones minyones, bones minyones!

-I no estàs enterat de res?

-Bé! què vols que et digui? Concreta una mica…

-Aquestes senyores t'han parlat de mi?

-Veuràs, Gaspar, veuràs. L'altre dia vingué la senyoreta Buxareu, i em parlà de tu…

-I què?

-Gaspar, són coses que les has de tractar amb la teva consciència. No ho sé: tu veuràs; tu diràs el que et convé.

-Mira, Ignasi: estic desesperat…

-Gaspar, un cristià no ha de dir mai aquestes coses. Que vols? Vols un consell?

-Sí, un consell. Per això he vingut: per demanar-te consell.

-¿Tu saps ben bé què és, el sagrament del matrimoni?

-Home, em penso saber-ho. Ho suposo, vaja.

-¿Tu estàs decidit a ser un bon casat, a complir com a bon cristià, la llei de Déu?

-Home, Ignasi, em penso que em coneixes!

-Són coses molt serioses, Gaspar; són coses molt serioses. Sancta, sancte tractanda.

-Sí, sí; però aquesta tarda… aquesta tarda…

-Aquesta tarda… què? Digues, Gaspar.

-La tinc de veure, i ja…

-Però que no la coneixes?

-No!

-Però, Gaspar! ¿no la coneixes i véns a demanar-me consell?

-¿Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?

-Fill meu, jo vaig deduir de les seves paraules que era cosa feta. Jo fa tres anys que sóc el confés de la vídua Avellana: t'he de dir que és una dona angelical; que s'està hores i hores al confessionari contant-me històries inútils, i que no m'havia dit res, absolutament res, d'aquest matrimoni. Però les paraules de la senyoreta Buxareu…

-I quines són aquestes paraules?

-No t'atorrollis, Gaspar. La senyoreta Buxareu em digué que tu havies mirat la vídua Avellana amb insistència; que la vídua Avellana no era esquerpa als teus sentiments; que, sent jo el confés de la vídua Avellana, procurés, amb el meu consell, que els vostres desitjos es realitzessin santament…

-Mira, Ignasi: jo estic boig, estic malalt; no sé què em passa!… No sé què fer. No sé si la senyoreta Buxareu és el dimoni que em vol perdre, o és el meu àngel de la Guarda. No sé si estic enamorat o no n'estic: aquesta vídua Avellana, que no conec, tan aviat m'atrau d'una manera irresistible, com em sembla que no té res que veure amb mi.

-Vaja, Gaspar, vaja: no n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant; calma…

-Mira: jo vaig entrar com a professor de dibuix a casa els Buxareu… Oh! ¡Tant de bo que no hi hagués posat mai els peus! Aquesta tia Paulina m'ha fet un desgraciat. I, per altra banda (no ho sé, no ho sé! què vols que et digui), allí no em falta res: la família m'estima, m'omplen d'atencions. A mi em sembla que abuso d'ells, que no faig el paper que em pertoca. La tia Paulina s'ha ficat dintre els meus secrets: no em deixa; m'ho fa dir tot. Jo no sé per què s'ha entossudit a voler que jo em casi. Jo, que no tinc un no per a ningú; que m'he deixat regalar i festejar; que indignament he cobrat uns diners que no m'havia guanyat; que… ¡no sé què dir-te, Ignasi! Jo era un home tranquil, egoista: no pensava ja en les dones… I ara, he canviat: ara em sembla que la meva vida ha estat una equivocació; que hauria d'haver treballat per una dona, per uns fills; i la idea del matrimoni encara em tempta… Ai, Ignasi, ja ho veus! sóc un pobre home, amb la meva falta de medis; un trist professor sense recursos. No tinc dret a tenir aquestes pretensions de casar-me amb una vídua jove, una dona d'una educació superior a la meva, que quan la vegi em sentiré torbat, que no sabré què dir, i que la vida amb ella em serà un turment; perquè jo, ja ho saps, no tinc tracte, no sé fer certes coses, em torno vermell, sóc un desgraciat…

-Bé, no ploris, Gaspar, no ploris… Tot, tot es pot arreglar.

-Sí; però, veus?, em sembla que estic més serè; veus?, ara m'he tret un pes de sobre… Necessitava dir-ho a tu…

-Mira, posa't tranquil: tu la veuràs, ella et veurà a tu, i Déu farà el demés; i, si Déu vol i les coses van favorablement al vostre matrimoni, tot això tindràs d'agrair a la senyoreta Buxareu…

-Però tu, com a teòleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu creus que m'he de casar?

-Però ¿quin impediment hi ha perquè no puguis casar-te?

-¿No et sembla, Ignasi, que això… vaja, això és cosa de joves? ¿No et sembla que no hi tinc dret?

-Fill meu, això tu ho sabràs. ¿Tu et veus amb cor de fer feliç una dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes, de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als Efesis?

-Sí, sí; però…

-Però què?

-La meva posició, els meus medis escassos…

-No fas un treball honrat? ¿No tens els teus estalvis, el teu petit capital? ¿No cobres al cap del mes la teva feina? I ella (has de comptar amb ella, també), la vídua Avellana està arregladeta, segons tinc entès. No et faltarà el necessari per a viure decentment.

-Així, tu m'aconselles…

-Gaspar, jo no puc aconsellar-te res: ets tu, tu, qui has de decidir: tu i ella. Encara no us heu vist: no saps si us agradareu, si ella consentirà. En fi, Gaspar, és una cosa llarga: pensar, meditar, encomanar-ho a Déu… sobretot això, encomanar-ho a Déu. Tu has rebut una educació piadosa. Jo, per part meva, les oracions, el consell…

Quan el pare Tudó digué aquestes paraules, una campaneta donà certs tocs especials que reclamaven la presència immediata del pare Tudó a la porteria. El professor no volgué ser més molest: acompanyà el pare Tudó escales avall, i en acomiadar-se, el jesuita va donar-li quatre copets a l'esquena, dient-li nerviosament:

-Vaja, Gaspar: tot s'arreglarà, tot s'arreglarà.

El pobre Melrosada s'havia esbravat una mica; però el que és treure'n l'aigua clara, això, ni pensar-ho: el futur era més tenebrós que mai.

És veritat que el seu cosí va animar-lo; però aquesta animació produïa encara un desgavell més gran.

En Melrosada, en sortir del convent, es topà amb el mirall d'una tenda, i s'hi va esguardar amb l'esguard més pessimista de la seva vida. La cara, el posat, el vestit que duia, fins els ulls vermellosos, una mica inflats per aquell plor tan sincer que engegà davant del religiós; tot li semblava deplorable: al pobre més ple de mals i més carregat de misèria, l'hauria pres per un Don Joan al costat seu. I s'estava parat, amb un aire d'imbècil, davant del mirall, sense gosar anar-se'n, sense atrevir-se a respirar, a aixecar el cap, ni a fer un gest una mica viril. Impossible! Impossible!- deia en Melrosada. Per fi, dos nois atorrollats, que anaven conversant, li donaren una empenta formidable, que de poc no el tiren a terra. En Melrosada tingué una paraula d'ira, i se n'anà corrents allí on el duia la fatalitat. El pobre professor recordava totes les lluites i inquietuds de quan era jove; però allò que li passava era més fort que tot. Arribà a la Rambla; ensopegava amb la gent; va estar a punt que l'aixafés un tramvia. Per fi entrà al Siglo. No sabia ben bé on queia el bar: ho preguntà una pila de vegades amb veu tremolosa. Pujà i baixà escales. Unes noies que despatxaven sabates es rigueren d'ell, i una altra de la secció de joguines el prengué per un sàtir. Després de patir molt, anà a raure allà on desitjava. Va agafar un diari, i es va estar a l'aguait, suant tots els càlzers d'amargor i sentint un desig estrany, una mena d'il·lusió infantil, i una febror que inflava les seves tristes venes. Pobre Melrosada!

Per fi arribà el moment. La tia Paulina anava endavant, i va fer-li l'ullet de seguida.

-Ai, Melrosada! Vostè per aquí? Quina casualitat! No es coneixen?…

I Paulina féu la presentació.

Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb una afectació espantosa. A en Melrosada li semblà molt més que acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia format de la seva pròpia persona, li lluïren els ulls d'amable desig, i quedà tan dolçament ridícul, tan tendrament, cumplimentós, que la Paulina pensà -Això és peix al cove.

Isabel es mantingué en una discreta reserva, que desconcertà en Melrosada, i de seguida una flama li encengué el rostre, i es quedà amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esverà una mica; però pensava :-Això ja sol passar, en aquests casos.- I procurà parlar, i dir força coses, perquè en Melrosada s'anés refent a poc a poc.

Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no sabia ben bé si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o desig de ser conquistada i oferint la resistència convenient.

Paulina invità en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no demostrà ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a la boca. Un xic tranquil·litzat, En Melrosada parlà del temps. Paulina lloà la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel, una mica més espiritual, volgué enraonar de belles arts, i digué que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva quan es va casar; d'això feia molt temps. I digué, demés, que havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li agradava el seu estil.

En Melrosada estava encisat amb la vídua, però cada vegada s'anava posant més trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment s'imaginava les coses més absurdes i més doloroses. Pensava que, si per un miracle del cel s'arribés a casar amb ella, quan el veuria en samarreta apretaria a córrer; era impossible que aquella dona pogués estimar-lo. De pensar en la declaració se li entelava el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada pensava: -Potser sí! potser sí!- I volia quedar una mica arrogant, i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les il·lusions.

El berenar aquell finí amb una conversa inaguantable. Els tres personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer pas donat; la vídua era una esfinx.

Quan en Melrosada s'acomiadà va retenir un instant la mà d'Isabel dins de la seva, sentí una escalfor molt intensa, com si el cor li anés a rebentar i els ulls li saltessin de les òrbites; i l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se les perles de la felicitat i deixant-li només una goteta d'esperança, amargada per totes les angúnies imaginables!

V

Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.

Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa arreglada i honesta. Les pràctiques religioses, les regles de societat, i sobretot el que dirà la gent, l'havien lliurada sempre de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa, procurava no descuidar el físic, i estava molt satisfeta que de tant en tant li arribés una d'aquelles paraules que enllamineixen les animetes femenines.

Per la situació del seu marit, fins per la seva posició econòmica, Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni havia alternat mai amb la gent que fóra del seu gust. Això era causa que sempre volgués afectar una gran distinció, sobretot davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta i havia perdut l'humor; però com que era una dona insensible, i no hi veia més enllà del vestit de la temporada que li feia una modista anònima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions espirituals, que el quedar bé amb la cosina tal i el fer un paper fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la vida. Demés estava convençuda que era una elegant, i parlava amb despreci de totes les dames que anaven en automòbil, considerant-les unes pervingudes i unes ordinàries.

Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta indiferència, però fingia una gran amistat, perquè Paulina estava molt més ben relacionada que ella, i per mitjà de Paulina havia arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles cases en què l'amo està ficat en Comanditeries i Anònimes.

Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que també tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i comentant.

La proposició matrimonial semblà. a Isabel una cosa absurda, no impossible. No sentia necessitat d'estimar ningú ni de tenir un home a la vora; però si el pretendent li hagués caigut en gràcia potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li semblà indigne d'ella des del primer moment; però, com que Paulina s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgué desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsió absoluta no la sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trobà gaire lleig; però no era per a ella: estava mancat de distinció, no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un paper que li millorés la situació present.

De totes maneres, Isabel, quan abandonà en Melrosada, no volgué defraudar les esperances de la seva amiga: i digué que l'havia trobat simpàtic; i aquesta sola afirmació va ser prou perquè Paulina anés a casa dels seus nebots dient que Isabel estava follament enamorada de don Gaspar.

Es lamentà, però, de la timidesa del professor i de la falta de món que se li veia a cada moment. Tota la família va riure dels fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la poca serietat amb què els seus nebots es prenien coses de tanta importància.

Don Gaspar Melrosada, quan abandonà les dues dames, anà Rambla avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I ¿quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gínjol hi havia una casa que se'n deia La Buena Sombra. En Melrosada vivia un moment tràgic de la seva vida, una hora de desballestament absolut, de revolta terrible; en la seva ànima, tot el de dalt anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pensà atiar al port i caure dins d'una barcassa de carbó, a veure si es trencava una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans més o menys pintorescs; i transigí amb les seves decisions extremes, acordant el següent: entraria en un lloc de corrupció, i esperaria, esperaria…

Tremolant i esveradíssim, va empènyer la porta del cafè concert. Es sentia el polç a tot arreu del cos, i estava vermell com un perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes, vacil·là, de primer moment, sense saber on es col·locaria. A les llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o potser que es divertia massa; allò no era per a ell. No s'atrevia tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's. Per fi es determinà per instal·lar-se en una tauleta de cafè a la vora de la porta d'entrada.

De moment quedà incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum projectada sobre uns braços i un escot, i una mica d'antiqüeles, i un bé de déu de mantón de Manila.

En Melrosada badà la boca i li brillaren els ulls. La dama de l'escenari l'emocionava: i es feia la il·lusió que sentia una febre satànica a tot el cos. Pensava en la cocaïna, en l'opi i altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal com la conta el Quo Vadis. En aquest èxtasi deliqüescent se li presentà el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no demanava res, li digué:

-Què pendrà, el senyor?

El professor no contestava res, i el cambrer insistí.

-Què pendrà, el senyor? La consumació és obligatòria.

Don Gaspar tornà al món dels vius. Aquell bon home que l'interrogava tan servicial era un ésser vulgaríssim, i feia cara de ser una persona excel·lent. En Melrosada guaità al seu volt i veié vasos de cervesa, i digué que li duguessin cervesa.

La dansarina es retirà, i sortí una altra senyora més provocativa. En Melrosada estava intrigadíssim : amb un posat de mussol mirava l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal endreçada, que tenia parentiu o relació més o menys directa amb alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en Melrosada no protestà, i a la dona va semblar-li un disbauxat de molt bona jeia, li digué tranquilament:

-Escolta: que em convides a cafè?

En Melrosada no contestà; i quan comparegué el criat amb el doble de cervesa, la intrusa li estirà el gec i digué:

-Tu, porta'm un cafè.

El cambrer, sense dar resposta, portà el cafè; però aleshores, al nostre home, li passà una cosa més que desgraciada.

Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudíssims per ell. Dos de la colla eren lluïssos. Tots estudiaven l'ampliació de dret, i en Melrosada els havia donat lliçons de dibuix in illo tempore.

Els nois començaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se n'adonà; i, de moment, tota la seva magnífica tragèdia se n'anà a rodar davant de la por còmica, de l'esverament miserable, que l'agafà, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera. El professor s'arronçava com un conill. Amb la sufocació que va rebre li vingué un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan forta, tan comprometedora, que tothom es girà a mirar-se'l i algú féu: -Xit… xiiiit…

La dona que seia amb ell l'abandonà; com ofesa, i li digué, amb aire despectiu:

-Ja em pagaràs aquest cafè.

La tos s'anà calmant; però li entrà un fred, un tremolí, una vergonya, que es pensava de debò que es moria. Va pagar la cervesa i el cafè, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de tothom.

En Melrosada continuà en el seu estat deliqüescent. En els aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lúbriques i horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte de la gent l'ofegava. Ell es creia un ésser petit, negre del carbó de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de ningú. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien: les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia, dins del cervell encès, com si fossin un airet desagradable i agudíssim. De tant en tant es girava per mirar si de debò les puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home trist i desolat com ell. Quan arribà a Canaletes ja li havia passat l'emoció; la caminada i l'aire de la nit li posaren l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclamà: -Què has fet, Melrosada! On t'has ficat? Què has vist?- El pobre home no sabia què respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell, dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com una fúria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que havia ingerit un cafè a les seves costelles.

Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia una por estranya, una por de morir: potser la terra que l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?- Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament, la seva falta de gràcia… No s'imaginava com d'una cosa n'havia vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella tarda!

I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.

El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis, el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!) hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva vida.

O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva timidesa!

En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a fer-se il·lusions que el trasbalsava una cosa que no volia anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les estrelles!

Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix. assolí un tramvia de Gràcia-Rambles, i va seure, arraulit i capficat, a la vora de una dolça velleta que duia un gran ram de flors. I les idees d'en Melrosada eren encara més roses, més blaves, més malves i més perles, i el perfum i la frescor del ram l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del cafè concert, en els absurds esdeveniments i el desig de tràgica disbauxa: era la vídua primeta, lleugera, endreçada i polida, que el tenia tot feble i tot tremoladís com una gelatina.

Arribà a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un empleat del Municipi. que es deia Salvador Puntí i era espiritista. En Salvador Puntí, celibatari, escardalenc, tenia la cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges anaven a pendre cafè. En Salvador Punti va veure signes, en el rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitació; i, mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en Melrosada dugué el seu amic a un recó del menjadoret, i, sota una Venus de guix, pronuncià aquestes paraules:

-Puntí, estic enamorat!…

* * *

Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant, amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que havia tallat curosament amb el ganivet de postres.

La minyona estava capficada perquè aquella nit Paulina no li havia dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de satisfacció, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer petons al sotabarbes i a la nuca.

Després que va plegar el tovalló i va engolir un glopet d'aigua, sense dir res es retirà a la seva cambra. Aquella nit tenia de llegir encara la Lectura Dominical. Intentà la lectura, però no es feia càrrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el sofà on feia les migdiades.

Paulina Buxareu, encara que seguríssima del seu èxit, no hi acabava de veure clar, en tot allò que duia entre mans. Si no perquè hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar l'efecte que la vídua havia produït en l'ànima de don Gaspar. Però no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no: de cap manera. Paulina va resignar-se, i procurà aguantar la seva impaciència.

La seva manera d'apreciar el cas de la vídua i el professor era ben absurda. Un dia, perquè sí, sense motiu que ho justifiqués, li passà pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure matrimoni. Això semblarà fantàstic al lector, però Paulina Buxareu era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats sense raó ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera determinada, segons la seva educació, la seva qualitat mental, els prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era així, el fet cert i positiu és que Paulina, mai, mai de la vida va obrar com una dona relativament equilibrada.

És que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, però una fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li feia més mal que una pedregada seca; i la seva pietat profundíssima, la seva religió gairebé fisiològica, l'havien guardada no poques vegades. Perquè Paulina, llegís el que llegís, o sentís contar el que sentís contar, mai, mai es veia externa del tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades dels seus autors predilectes es feien més desgraciades encara en el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava un aplom esgarrifós, una fe absoluta en la seva superioritat sobre les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el seus acudits.

Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes sublims, volgué assajar sobre la seva pròpia persona, sense mirar les conseqüencies del que es proposava fer. Després, quan es donà aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals, volgué fer servir la gent que la rodejava per forjar novel·les vives amb la sang i amb l'ànima del pròxim.

No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; però Déu ha posat en el món éssers com en Gaspar Melrosada perquè les ties Paulines, amb la més bona intenció, en facin víctimes expiatòries.

Ella havia llegit algun idil·li entre un celibatari i una vídua; ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i escèptics, i que llur mort és com la dels pardals sota la neu. L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor, juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pensà ni un sol minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquietà per un moment llur psicologia, perquè, per a Paulina Buxareu, les ànimes de la vídua i en Melrosada no eren precisament les vives i veritables que informaven llurs cossos, sinó que eren unes ànimes completament falses, que havia creat la imaginació de Paulina; i en Melrosada no era el professor tímid que viu a dispesa, i la vídua no era aquella Isabel banal i egoista, sinó que eren dos éssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien solament en el cervell de Paulina Buxareu.

Un cop se li acudí la idea de aquest casament, ja no va tornar a meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a assolir-ho. No hi feia res, que topés amb dificultats terribles; no l'esverava el ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava seguríssima que complia amb el seu deure.

Vet aquí per què aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer pas: el decisiu, potser. Ella estava seguríssima que Isabel no hi venia malament. En Melrosada era una incògnita; però Paulina també estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne el que volgués.

Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i abrigalls del seu llit; quan reposava dolçament dins la castíssima camisa de dormir, amb els cabells collits per una còfia nocturna; després que hagué promès cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya si tot allò sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica ensonyada, es lliurà als més optimistes pensaments. S'imaginà la llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava les galtes amb emoció. En Melrosada li oprimia la mà efusivament. Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura; tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en Melrosada li deia confidencialment: