Acte segon

La mateixa decoració de l’acte primer. És a entrada de fosc. A fora plou i corna el vent.

(Júlia, de colzes a la taula, s’escalfa els peus en el braser. Ernestina, també a prop del braser, ordena la roba d’una panera. La senyora Rosa ve de la cuina i s’atansa a Ernestina. Dins la cuina hi ha la Merceneta, que endega quelcom. Apareix i desapareix, segons convingui. Víctor, a qui la manca de llum fa estar ociós, es passeja trist i cap jup amb les mans a les butxaques.)

Rosa: (Tocant lleugerament les espatlles d’Ernestina.) I bé, noia: et rostiré una mica de carn per sopar; oi que te la menjaràs?

Ernestina: No, mare, no; malaguanyada; no puc empassar-me-la.

Rosa: Has d’esforçar-t’hi. Les coses s’han de pendre tal com Déu les envia. En Pepe ens renyarà. No s’adoba pas res fent llamequeries, filla meva…

Ernestina: Deixeu-me. M’estranya que fins ara no us n’hagueu adonat de les meves llamequeries.

Rosa: És que vas empitjorant. Jo no sé com ell pot tenir cap il·lusió veient-te d’aquesta manera, francament.

Júlia: I tal! Jo t’asseguro que el seu amor és un amor a tota prova.

Rosa: Ah, sí! Pocs homes suportarien la teva fredor i les teves tossuderies de malalta. (En Víctor pega una mirada fulminant a la senyora Rosa i segueix passejant-se nerviosament.)

Ernestina: Sembla mentida que després de la desgràcia que hem tingut encara pretengueu que salti i balli, que rigui i que m’engreixi. Si té coneixement ja se’n farà càrrec; si no… tant se val.

Rosa: Hem de reaccionar, saps?, reaccionar. Són les paraules d’en Pepe. Ja veus si en té de coneixement. Ai, Senyor, massa que l’hem plorat el nostre fill! En totes les famílies n’hi ha de dols d’aquesta mena, i cap família es perd. El que és que a casa això representa un fort sotrac per dos sentits: pel cor i per la butxaca. I no estem pas en disposició de rebre’n gaires, de sotracs. Veieu?, jo immediatament vaig començar a suprimir despeses: vaig despatxar a la mainadera.

Júlia: Sí, està clar… Per què ens calia ja la mainadera?… Pobre Adolfet de les meves entranyes! (S’eixuga els ulls amb indolència i gràcia.)

Rosa: No hi pensem més, filla! Ell rai! És al cel. Qui sap el que l’esperava en aqueix món!

Júlia: Va ser molt lluït el seu enterrament, mare? (En Víctor, incapaç de resistir tal conversa, desapareix.)

Rosa: Ah, sí, filla meva, molt lluït! El seguici era llarguíssim. Tenim força simpaties nosaltres, encara que no ho sembli. El principal d’en Víctor presidia el dol, tot enlevitat i amb barret de copa. Tota la dependència hi era; la dependència i el veïnat. Sis capellans, l’escolania i el cotxe bo, un bagul riquíssim i flors, flors a dojo. Una corona ofrenada per l’àvia (pagada de la meva butxaca) i una altra que li dedicaves tu, de porcel·lana. En tindrà per anys! Com que el teu home no estava per res, jo vaig cuidar-me’n.

Júlia: Hauria anat molt magre. En Víctor rai!

Rosa: Pobre infantó! Només mancava que l’haguéssim deixat marxar com un bordet! En Víctor ara s’és entossudit en pagar de pressa les despeses de l’enterrament. Diu que la consciència… que la santa memòria de l’Adolfet… que li sembla que fins al cel li reclamarien els deutes… què sé jo el que es diu… Bestieses! Ha demanat una mesada a l’avenç. Ens toca saltar un mes per aconseguir una altra paga. Ho veus fàcil saltar un mes, Júlia?

Júlia: No ho sé, no ho sé!

Rosa: Jo estés en el teu lloc! Ja li ho faria compendre el que són trenta dies d’abstinència! (Alegrant-se amb la idea picardiosa.) Ai, Senyor! Ja et dic jo!… Sembla una broma! Si no ho paguéssim tan car…

Júlia: El pitjor és que ens dóna la culpa a nosaltres de la malura del nen.

Rosa: Bé ho sé prou, filla meva. Està ferm en que si tu haguessis dormit amb l’Adolfet t’hauries adonat del mal amb anticipació; que la Nasieta és una bestiota; que els remeis aplicats a temps… Fins a quin punt hem arribat! El cas és que no parla clar… Morrades, només que morrades. És una cosa que em treu anys de vida! Ah, sí, Júlia, sí: anys de vida! (L’Ernestina, com en Víctor, no podent suportar la conversa, se n’haurà anat al balcó. Allí s’entreté en dibuixar ratlles en els vidres entelats pel seu propi alè. Pausa.) Quin fàstic d’homes! Haurem d’encendre llum.(Va al commutador i dóna el corrent de la làmpara.) En Pepe va prometre venir a acomiadar-se. Pobre xicot! Mireu que la seva conducta no podia ésser més delicada!

Júlia: I tal!

Rosa: Des de que va iniciar-se la malaltia del nen no s’és atansat a casa fins ahir. Ni a l’enterrament va anar. L’afecten tant aquestes coses!

Júlia: Té molt món!

Rosa: Això que estava desficiós per saber la resposta d’Ernestina. Però respectava el nostre dolor.

Júlia: És molt complert!

Merceneta: (Eixint de la cuina.) Quina nit es prepara! Sembla que totes les bruixes s’han penjat.

Rosa: (Apropant-se al balcó.) I segueix plovent, no fa, Ernestina?

Ernestina: Sí; molt plou.

Rosa: T’enfredoriràs aquí. Entre l’alenada dels vidres i el vent que passa per les juntures… Per què t’hi estàs?

Ernestina: Per res. M’agrada veure la gotellada dels xàfecs a través dels llums.

Rosa: Ja és un galdós espectacle! (Ernestina es retira del balcó, dirigint-se a la seva cambra.) On vas, ara?

Ernestina: On vol que vagi? A cercar feina. Puc treballar encara una hora i mitja abans de sopar.

Rosa: Ja et recordes d’en Pepe? Tria una cosa lleugera, que et permeti atendre’l. En Pepe deu estar-ne tip de veure que no el mires. Sembla estrany que no tinguis pressa d’anar-te’n d’aqueixa casa sense timó ni brúixola. Oidà, podries embastar el vestit de les Vilagran. La filla se’ls casa el trenta, i en tenim deu.

Júlia: Dotze, mare.

Rosa: Doncs, veges! (Ernestina es fica a la seva cambra.)

Merceneta: (Que haurà restat futisquejant pel menjador.) No vindrà pas en Pepe amb aqueix temps.

Rosa: No ha de venir, ximple, més que ximple! Que el coneixes poc! (En Víctor torna a entrar, dirigint-se a la seva màquina d’escriure. Aparta malhumorat uns retalls de roba que hi ha al damunt i el tapet de la taula.) (Rosa, adonant-se del que fa en Víctor i dirigint-se a la Merceneta.) Té, posa el tapet. (Prenent els retalls de les mans d’en Víctor.) Què? Vas a entaforar-te altre cop en el teu recambró? No gastem prou? Tu un llum i l’Ernestina un altre. Que no hi pots estar al costat d’ella, com abans? Tu mateix te n’hi vares venir per fer economies i tu mateix te’n tornes. Voldries dir-me el per què? Sí, el per què.

Víctor: Perquè el que estalviaria de llum ho perdria de feina. A mi, senyora Rosa, em distreuen certes converses.

Rosa: És clar. Així que pots fer-nos algun servei, tu abandones la plaça. No és que jo cregui que en Pepe sigui capaç de cap mala acció, Déu me’n guard!; però bé s’ha de tapar l’expedient.

Víctor: (Amb despit i ironia.) És a dir que jo era el destinat a vetllar els festeigs de… Oh, li agraeixo la confiança, senyora Rosa!

Rosa: Algú té d’ésser, veuràs. Jo haig d’anar-me’n al pis de sota; la Júlia té migranya; la Merceneta ha de coure el sopar… En canvi, tu, amb el mateix fet… En fi, com vulguis; ja hi estem acostumades nosaltres a prescindir de tu. (Víctor no respon, agafa la màquina d’escriure, mira desdenyosament a la senyora Rosa i se’n va.) Ai, filla, i quina antipatia els hi ha agafat a en Pepe i l’Ernestina!

Júlia: A en Pepe, sí; a l’Ernestina… tan de bo m’equivoqués! Ni que fossin ximples, mare!

Rosa: Què vols dir?

Júlia: Ara s’allunya d’ella per la mateixa raó que abans sempre procurava tenir-la ben a prop. En Víctor em considera una enze, però…

Rosa: Júlia, i ara!

Júlia: Són dues mosques mortes, heu’s-ho aquí. M’hi jugo el cap que no s’hi casarà l’Ernestina amb en Pepe.

Rosa: Tu veus visions! Ah, sí, visions! Això t’ho fa dir certa fredor que en Víctor et demostra. Veuràs: el xicot està passant una mala temporada. Les coses tal com són.

Júlia: Mare, en Víctor no ha pas deixat d’estimar-me; però, si no em tingués a prop… En canvi, amb l’Ernestina… amb l’Ernestina ha sigut sempre afable, expressiu, llefiscós… Encara no li dol una ungla, ja el tenim trasbalsat i compungit.

Rosa: Jesús, Jesús! No facis judicis temeraris, Júlia! De totes maneres has obrat perfectament exposant-me els teus dubtes. Pensa mal i encertaràs. Ai, sí! Cal apressar el casament de l’Ernestina. Ens en malfiarem del nostre gendre; hipòcrita! (Sona la campaneta de la porta.) En Pepe! Ara, muixoni, Júlia, i deixa’m fer a mi. (Va a obrir la porta.)

Pepe: (Entrant amb el paraigua a la mà i abillat amb impermeable.) Quin temps! He vingut mig volant, mig nedant i mig a tomballons.

Rosa: Veurà, veurà; dongui’m el paraigua, que m’inundaria la casa. (L’hi pren de les mans.) Té, Merceneta; posa’l a l’aigüera. (La Merceneta, que ha eixit al pas de la porta de la cuina a rebre a en Pepe, el saluda amb una mitja rialla i pren el paraigua de mans de la senyora Rosa, ficant-se altre cop a dintre.)

Pepe: (Saludant a la Merceneta graciosament amb el cap i llevant-se l’impermeable.) Ja ho veus, Merceneta! _¡Ay, amor, cómo me has puesto!__ (Signa els baixos dels pantalons mullats i les sabates enfangades. Després allarga l’impermeable a la senyora Rosa.) Vol fer-me el favor de desar això? (La senyora Rosa agafa l’impermeable, cerca amb la vista un lloc a propòsit per a penjar-lo i el penja en el batent de la porta de la cuina.)

Rosa: I és freda aquesta pluja.

Pepe: Com neu! (Dirigint-se a Júlia.) Senyora, pel carrer venia recordant-me de les mans de vostè, sempre tan flonges i tebiones. (Li allarga les d’ell.) Aquí té les meves, balbes i adolorides. Vol apiadar-se’n?

Júlia: (Complaguda, però atzarada.) Ai, sí! Bé, sí… però…

Pepe: Prengui-les, Júlia. (Júlia ho fa.) Ara imagini’s que són dos ocellets que la ventada ha rebotit al mig del carrer.

Júlia: (Sufocant-se.) Què diu?…

Pepe: On els ficaria, Júlia, als dos ocellets per a retornar-los a la vida? No m’entén, Júlia?

Júlia: (Més sufocada.) Oh, miri què tal! No és pas curt de gambals, vostè!

Rosa: (Satisfeta.) Gota, ximplet. N’hi ha un tip d’aqueix Pepe!

Júlia: (Coquetament.) Haurà d’acontentar-se amb més poc!

Pepe: (Rabejant les seves mans en les de Júlia.) I tan poc que encara les tinc balbes. És extremadament cruel, Júlia!

Júlia: (Juntant les dues mans d’en Pepe i refregant-les entre les seves amb intent de seguir la broma.) I així? (En Pepe fa una ganyota indefinible.) I bé: ha de durar gaire?

Pepe: Jo no me’n cansaria mai. (El joc segueix un instant. Víctor entra en el menjador per a recollir algun paper oblidat. Ningú s’adona de la seva presència. Se’n torna, dirigint una mirada despectiva al grup. La senyora Rosa i la Merceneta, aquesta des de la cuina, contemplen l’escena amb viva delectació.)

Júlia: (Deixant les mans d’en Pepe, enriolada.) Ai, Senyor! Feia molts dies que no havia passat una estona així distreta.

Pepe: Estic sempre a la disposició de vostè.

Rosa: No és pas que no ens convingui riure, Pepe! Quasi se’ns ha oblidat. Però, veu?, nosaltres li tenim, el gènit, alegre. Mentre visquérem les quatre ben soletes en passàvem de totes sense que perdéssim l’humor. Que se’n treu alguna cosa de rebotre el cap per les parets? Cal posar sempre més la cara de tres déus com en Víctor, per una cosa que ja no té remei? Estaríem frescos que remuguéssim les afliccions tota la vida!

Pepe: Cregui, Júlia, que he sentit com el primer la tragèdia del nen. Però jo no devia pas renovar-li la llaga amb sentimentalismes convencionals.

Rosa: Vol callar, Pepe!… És natural.

Júlia: Vostè és molt discret i bondadós.

Pepe: Em faig càrrec del seu temperament exquisid, Júlia. A vostè li manca ésser compresa, afalagada a totes hores, i molt més en aquestes, quan el seu cor de mare està sagnant.

Rosa: L’Evangeli; quin dubte hi ha! Vostè mateix, Pepe. Jo, amb el seu permís, me n’aniré a ajudar a la veïna. Demà és el sant del seu marit i volen fer un extraordinari. Són treballadors i es neguen amb poca aigua. Ai, Senyor! Això d’un flam els hi sembla una muntanya. Els devem molts favors. Ella va cloure els ulls de l’Adolfet, i jo no puc pas ser desagraïda. A reveure, Pepe; tornaré a acomiadar-me.(Va a la cuina, on enraonarà amb la Merceneta; aquesta la segueix, eixint totes dues per la porta del passadís. La Júlia somiqueja recordant les paraules de la senyora Rosa referents a la veïna. En Pepe saluda a la senyora Rosa amb un gest franc i desimbolt. De seguida s’adona de l’aflicció de Júlia.)

Pepe: Júlia, Júlia! Tingui seny, per Déu!

Júlia: Ja n’he tingut força, de seny! Dispensi, Pepe; li dec semblar una ximpleta; tan aviat ric com ploro. (Aixecant-se.) Cridaré a l’Ernestina.

Pepe: (Amatent.) No, Júlia; no em privi de veure-la així desconsolada. (L’agafa suaument per l’espatlla.) No dec permetre que se’n vagi amb llàgrimes als ulls. Està molt interessant!

Júlia: Molt marcida, molt carregosa… què sé jo! És impossible que el plorar embelleixi a ningú!

Pepe: (Sense treure-li la mà de l’espatlla i agafant-li amb l’altra la d’ella, que tracta d’eixugar-se els ulls.) El plorar captiva al més indiferent. Els ulls enllagrimats, Júlia, conviden als llavis. És amb aquesta rosada que els homes desitgem d’apagar la nostra set. (La mira molt de prop amb desvergonyiment i passió.)

Júlia: (Intentant desfer-se dels braços d’en Pepe, però sense gens d’enuig.) Que estranys són vostès!

Pepe: (Estrenyent-la més.) Molt; no ho sap pas ben bé. Jo voldria convèncer-la de què està irresistible.

Júlia: (Una mica alarmada.) Pepe, Pepe! (Brega per deslliurar-se.)

Pepe: No, Júlia, no. Vostè n’està necessitada d’un consol apassionat. Oblidi’s, com jo, de tot. És molt dolç perdre el seny de tant en tant…

Júlia: Sí, sí; però… deixi’m. Déu nos en guard… (Mira a l’entorn i es desfà d’una revolada, anant a trucar a la porta d’Ernestina.) Ernestina, Ernestina! En Pepe t’espera… (Despacientada perquè Ernestina triga a obrir i en Pepe segueix empenyent-la.) Sents, Ernestina? Surt d’una vegada!

Pepe: Júlia, Júlia! Quina pressa té!

Júlia: (Fugint a la seva cambra.) Vostè m’obliga a tenir-la. Sembla mentida, Pepe!

Pepe: (Amb cinisme, seguint-la.) Els homes no som pas de pedra. I vostè, Júlia, trastornaria a un sant. Perdoni’m.

Júlia: (Entre els dos batents de la porta, a punt de barrar-la.) Hi tornarà més?

Pepe: Així que pugui. (S’atansa a Júlia; ella li barra la porta.) Oh! (Resta mirant la porta amb cobejança.) Malaguanyada ocasió! (Dubta en si ha d’empènyer la porta. Se sent a la Merceneta que torna. Va al centre del menjador.)

Merceneta: Ai, ai! Què s’ha fet de la meva germana? Quin riure! Sap, Pepe, que deu estar molt divertit?

Pepe: Ja ho veus, Merceneta! La Júlia m’abandona i l’Ernestina no mostra pas gaire interès en veure’m.

Merceneta: Alguna els n’hi ha feta. És més dolent vostè! Jo li tingués de fer la sentència!

Pepe: (Apropant-se a la noia i fent acció de pessigar-li els braços.) I quina fóra la teva sentència?

Merceneta: Li escurçaria els dits. Veu? Sempre fa el mateix, també!

Pepe: Vull que parlis amb fonament. Escolta: dóna’m un got d’aigua, Merceneta.

Merceneta: Un got d’aigua? Ha, ha! Un got d’aigua, i en aquest temps! Que s’és acalorat, senyor galant? Doncs faci penitència; espinyi’s, espinyi’s! (Es pica la barbeta amb els nusos dels dits. Ernestina revé de la seva cambra així que en Pepe es disposa a perseguir a la Merceneta i aquesta segueix fent-li ganyotes. Ernestina està molt pàl·lida i camina encorbada, amb una mà al pit, com qui sofreix un dolor agut i persistent. Al plec del braç porta un vestit de núvia.)

Ernestina: (Amb serenitat, però amb veu defallida i gest displicent.) Merceneta! I ara! Deuries tenir un xic més de seny i compostura. Merceneta!

Merceneta: És ell, el cerca-raons!

Pepe: És ella, estimada Ernestina, ella, que no vol donar-me un got d’aigua.

Merceneta: És que és molt sospitosa aquesta set, Ernestina. Que t’expliqui com li ha vingut!

Ernestina: (Amb ganyota de fàstic i arrossegant les paraules.) Prou, Merceneta! Porta l’aigua que et demanen. I, on és la mare? On són els altres?

Pepe: La seva mamà, Ernestina, és al pis de sota; la Júlia se n’és anat a descansar, suposo. Tenia migranya.

Merceneta: (Servint el got d’aigua.) I en Víctor treballa al seu catau per no aguantar la capa.

Ernestina: Merceneta!

Merceneta: Prou que ho veig que tindré d’ésser jo el vostre sentinella. Tots els papers de mal fer me’ls encarreguen a mi!

Ernestina: No em turmentis més amb les teves patotxades. Calla d’una vegada. Pepe, sigui indulgent amb nosaltres. Jo era a cercar aqueix vestit, però m’ha sobtat l’escomesa del mal, el dolor de sempre. Fa un instant que no podia valdre’m. (S’apropa al braser, disposant-se a cosir. Aixeca un poc el pàmpol de la làmpara de manera que la llum li caigui sobre la costura. Agafa, després, una cadira mitjana i s’asseu.)

Pepe: (Dret, amb el got d’aigua a la mà.) No cal pas que t’escusis, Ernestina. M’enorgulleixo d’ésser tractat com un de la família. Respecte a la teva tardança, lamento el motiu. Pobreta! Ditxós el dia que et podré separar d’aquesta casa, on tot conspira contra tu. Ets massa exquisida per viure entre dolors i misèries.

Ernestina: Jo no me’n queixo pas. (Entra la senyora Rosa tota aqueferada.)

Rosa: Qui no té memòria, ha de tenir cames! El motllo. Res més tenia al cervell. Ells volien fer-ho amb un ensat. Figuri’s! (Adonant-se que en Pepe beu aigua.) Oidà, Pepe, aigua sola? Bé en cau prou al carrer, borrango! Li glaçarà el sagí! Esperi’s, esperi’s!… (Va al bufet i treu una ampolla de conyac.) Això és una bona bevenda per l’hivern. (Li’n mesura una copeta.) L’hem comprat expressament per a vostè. (En Pepe el tasta.) Li agrada?

Pepe: Meravellós, donya Rosa! Exquisid! (S’asseu al costat d’Ernestina amb la copeta de conyac i el got d’aigua a tret de mà.) Estic realment com a câ’l sogre! (Posa els peus al braser.)

Rosa: (Amb franquesa i radiant.) Tabalot! (Se’n va a la cuina i surt amb el motllo del flam a la mà.) Merceneta. (En veu baixa.) Te’ls confio, sents? Dóna’ls-hi algun cop d’ull de tant en tant. Són incapaços de la més petita, perxò. (Desapareix pel passadís. La Merceneta es fica a la cuina fent una ganyota d’intel·ligència i còmica severitat.)

Pepe: I bé, Ernestina: quan començaràs a tenir confiança en mi? Deixa això (pel que cus); mira’m (Tracta de pendre-li el vestit de les mans.)

Ernestina: (Tremolosa i atzarada per aquella situació, esguardant amb ansietat vers la cuina i subjectant la feina.) És que corre pressa!…

Pepe: També en tinc jo, de pressa. Pressa d’heure d’un cop el teu consentiment, pressa de què siguis meva, pressa de veure’t renàixer amb les meves carícies. Fa tres setmanes que espero una resposta dels teus llavis. Tanta passivitat em fa desesperar. Començo a trobar-me ridícul. Sembla que estigui perdent el temps al costat d’una imatge de cera. No m’havia succeït mai!

Ernestina: (Molt baixet i tartamudejant.) Jo no defujo pas el seu tracte… té aquesta garantia per endavant. Contenti’s amb això, li ho suplico!

Pepe: És ben poc! Massa poc, Ernestina, per a qui, com jo, viu febrós, cobejant-te, delirant en la teva proximitat!

Ernestina: No em parli d’aquesta manera, amic meu! M’encongeix, em… li tinc por!

Pepe: Por? Bah!… És ben racional… és l’alarma de la teva virginitat… aqueix esporuguiment! Tu endevines la meva follia i et sents dèbil per a compartir-la. Perquè tu en seràs d’apassionada. Sí; jo faré que en siguis; jo m’he proposat fer llampegar infernalment aqueixos ulls teus, de Puríssima, arroentar el teu cutis de lliri, aqueixa pell blanquíssima que ara és freda com gebre. (Li toca lleugerament la galta.)

Ernestina: (Sobressaltada i deixant de cosir.) Pepe! Jo esperava de vostè pietat i respecte. Sofreixo; estic entristida. (La Merceneta mira.)

Pepe: (Adonant-se’n.) Tot això passarà, Ernestina. Devindràs roja, forta i opulenta com Júlia. La meva sol·licitud d’enamorat, el sol i l’aire de les muntanyes faran el miracle. Trescarem pels prats, reposarem en les ombres, beurem en les fonts. A l’hivernada restarem vora el foc, i, en les nits de pluja i vent com aquestes, tu reposaràs en els meus braços. (La Merceneta s’ha retirat i en Pepe posa el seu braç en el respatller de la cadira d’Ernestina.) En aqueixes nits de llevantada és quan t’enyoro més dintre la solitud del meu casal. Que és bo estimar-se oint els xàfecs! (El braç d’en Pepe rellisca fins a la cintura d’Ernestina.) No, Verge meva?

Ernestina: (Movent-se neguitosa, deixant de cosir per a refusar amb la mà el braç d’en Pepe.) Parli’m sempre de les muntanyes i del sol. Parli’m també de la seva mare. Em sembla que jo hi viuria bé al costat d’ella. Així tal volta em farà agradable l’escoltar-lo. Per què no me’n diu mai res de donya Guillema?

Pepe:(Contrariat, retirant el braç de la cintura d’ella, però sense treure’l del respatller de la cadira, a punt d’insistir en el contacte.) Perquè prefereixo parlar-te de mi. Sóc jo que et desitjo, i no ella. Jo, que vull estimar-te del matí al vespre, sense reserves i sense noses. (La Merceneta torna a aparèixer a la porta de la cuina. En Pepe, que està atent al moviment de la noia, li guinya l’ull i recalca els mots.) Sense noses! (La Merceneta, engrescada en jugar una broma a la seva germana, es retira de puntetes.) T’has imaginat alguna vegada aquest goig? Ara mateix, en pensar-hi, sento pruïja de rebregar-te i malmetre’t entre els meus braços. (Torna a juntar el seu braç a la cintura d’ella.) És fam de les teves delicadeses. (Li clava els ulls en la nuca amb una intensa mirada de desig. Ernestina sent la cremor d’aquella mirada. Es posa les mans al pit i intenta aixecar-se, però en Pepe la subjecta. Amb la mà que li resta lliure va a cercar les d’ella, estrenyent-la.) Ernestina! Ernestina! Gosaràs negar-me un tast d’amor?

Ernestina: (Forcejant sense èxit.) Deixi’m… deixi’m!

Pepe: (Molt apassionat i apretant-la contra d’ell amb fúria.) És en va! M’ho demana tot el meu ésser, tota la meva sang! Vida, ànima!… (Li besa la gorja a ran d’orella; un bes llarg, golut, de vampir. Ernestina llença un xiscle, repel·lint amb força inusitada en Pepe, qui quasi rodola per terra. S’aixeca de la cadira, erta i tràgica. Els cabells amb la lluita se li han desfet i li cauen com una cascada per l’espatlla. La panereta de la costura i la cadira mitjana, junt al vestit de núvia, formen un pilot volcat terra enllà. En Víctor apareix per la porta del corredor i la Merceneta en la de la cuina. Ell, lívid i terrible; ella amb cara d’espant i com entontida pel que veu.)

Pepe: (Aparentant serenitat i com qui no dóna importància al fet.) Ca, home, ca! Res, Víctor: una niciesa d’Ernestina… una ridiculesa en conjunt. (Ernestina va retrocedint amb les mans a la gorja com per amagar la marca de l’ultratge. Júlia entreobre la porta de la seva cambra i espia l’escena.)

Víctor: (Senyalant imperiosament la porta a en Pepe.) Surti!

Pepe: Però… vaja, Víctor, vol dir que no es precipita? Jo el tenia per un home pacient i raonable.

Víctor: (Menaçador, aixecant gradualment la veu.) Surti, surti i surti!

Pepe: Permeti’m… És que vostè fa cas dels escrúpols de…?

Víctor: (Interrompent.) Prous paraules… Faig cas dels ultratges!(Ernestina es tapa la cara, sanglotant arraulida en un extrem del menjador.)

Pepe: Vol que ens formalitzem?

Víctor: Exigeixo que no torni a posar els peus en aquesta casa, i no els hi tornarà a posar mentre jo hi sigui!

Pepe: Ha, ha! Admirable!… I amb quin dret? Què representa aquí vostè?

Víctor: (Amb els punys closos, a punt de caure sobre en Pepe.) L’honra; vostè, el cinisme. És prou?

Ernestina: (Abandonant el seu recó, escruixida del que pot esdevenir, i dirigint-se a Víctor.) Víctor, Víctor, no avalotis… deixa… ja se n’anirà; sí, cal que se’n vagi per sempre!

Pepe: (Amb molt desvergonyiment.) He estat un imbècil, Ernestina. Amb calma podia arribar a assolir els meus propòsits. Llavors tu i ell, ell i tu, tu estaríeu als meus peus suplicant que em quedés. En fi, de malagraïts l’infern n’és ple.

Víctor: (Fent acció de llençar-se sobre en Pepe, però aturat per l’Ernestina i la Merceneta.) Vil, vil, canalla!

Pepe: Calma; no tinc pas ganes de convertir això en una tragèdia. Ernestina té el dret de treure’m, i me’n vaig. El paraigua, Merceneta? (La Merceneta es fica a la cuina i torna tot seguit amb el paraigua, donant-lo a en Pepe. Ell despenjarà l’impermeable, posant-se’l tranquilament. Ernestina, abraçada a Víctor, contempla aqueixa maniobra amb ulls d’esverada. En Víctor també segueix amb l’esguard la maniobra d’en Pepe, procurant reprimir els seus impulsos agressius.) Altrament, sí: pobres i orgullosos! Demés, quan se té un crèdit amb donya Rosa, cal cobrar-lo en la forma que es pot. No s’amoïnin… La corona mortuòria de la inconsolable abuelita. Passaré la factura. (S’inclina cerimoniosament i se’n va.)

Víctor: (Aterrat.) Miserable! Desvergonyit! Miserables també nosaltres, Ernestina! (Ell i les dues noies resten com estemordits. Ernestina, amb els ulls baixos, es separa d’ell i es deixa caure en una cadira tocant a la taula, on estén els braços, abscondint la faç entre ells. La Merceneta de sobte s’arrenca a córrer per la porta del passadís, amb intent d’anar a avisar a la senyora Rosa. Júlia treu una mica el cap per entre els batents de la porta, espiant l’escena.)

Víctor: (Cloent els punys amb concentrada recança.) Per què, ja que no podia tornar-li els diners, no he sabut arrabassar-li la llengua?

Ernestina: (Amb veu lenta i apagada.) I per què la meva mare ens ha conduït a tal afront?

Víctor: (Apropant-se a Ernestina.) Com ho esborrarem això, Ernestina? Com podrem allunyar-ho de la nostra memòria?

Ernestina: (Sempre amb el cap damunt dels braços.) Víctor, puc jurar-te que no l’he pas alentat per res en Pepe!

Víctor: No l’anomenis!… Lladre, lladre de la meva il·lusió!

Ernestina: Calla!

Víctor: Sempre més, sempre més, Ernestina, aquesta injúria a la teva puresa recremarà la meva sang.

Ernestina: Que no creus en la meva innocència, Víctor?

Víctor: Sí, sí; però has deixat el borrissol de la teva pell immaculada en els llavis d’aquell pervers. Cap força humana ni divina pot guarir-me d’una tal recança.

Ernestina: Sóc la mateixa, Víctor! El meu cor és pur!

Víctor: Però el meu s’arbora de gelosia, d’una gelosia incurable!

Ernestina: (Aixecant-se i intentant tapar-li la boca.) Oh, guarda el teu secret, Víctor! Ets lleuger temerari!

Víctor (Agafant-li les mans.) No; per què? Els d’aquesta casa acaben de posar en perill la teva honra. És més que intentar assassinar-me, més que trepitjar les meves entranyes…

Ernestina: Júlia pot sentir-te!

Víctor: Tant se val. Tu has ocupat el seu lloc a l’espona del meu fill, el lloc abandonat per ella; tu, i sols tu, has vingut a calmar la meva desesperació. I jo t’estimo, Ernestina! És tan just que t’estimi! Qui podrà recriminar-me!

Ernestina: Víctor, per Déu! Et pagava els teus favors…

Víctor: És que t’he estimat sempre, sempre! Has sigut el somni de la meva adolescència. Sí, Ernestina: un engany dels sentits. Poc sospitava trobar el meu ideal a l’hora que devenia espòs d’una altra. Ets ma vida, tota ma trista vida!

Ernestina: I per què has de confessar-m’ho això? Per què?

Víctor: Perquè ara trobo energies en la desesperació; ja no m’endogala l’agraïment, ni la paternitat; res. Estic llibert. Els que m’han menyspreat no tenen dret al meu sacrifici ni… al teu!

Ernestina: Quin horror!

Víctor: L’horror està en haver esperat que una bèstia folla s’abraonés a tu, que deixés en la teva pell immaculada el rastre de la seva impuresa. (Clava son esguard en el lloc de la besada.) Jo que et guaria amb temença de pensar impurament, de no saber sobreposar-me al martiri dels teus braços, i mai trobava prou castes ni prou respectuoses les meves mans!

Ernestina: I jo ho endevinava i t’ho agraïa!

Víctor: Et conservava immaculada per un malvat.

Ernestina: Asserena’t, tranquilitza’t! La meva ànima no ha pas desdit.

Víctor: Ernestina, jura-m’ho!

Ernestina: T’ho juro! Mai ni un sol instant m’ha inspirat altra cosa que repugnància i basarda. Volia provar les meves petites ales, volia fugir de tu per evitar aquesta hora. Ni una lleugera simpatia, creu-me; em llençava al precipici amb tot el coneixement, per a no fer nosa.

Víctor: Oh, Ernestina! Quin pecat hauries comès!

Ernestina: (Inquieta i vigilant.) Ara l’estem cometent tots dos. Separem-nos, Víctor! Siguem prudents. Si ens descobrissin! Arribes a capir el nostre viure? T’imagines l’eterna sospita dels altres interposada entre tu i jo? Ni mirar-nos gosaríem!

Víctor: (Baixet i insinuador.) Ernestina, a mi també m’han brollat unes petites ales. Les sento frisar… Aquesta casa se m’ha fet insuportable.

Ernestina: Què estàs dient! Com t’enganya el desig! Tu ets incapaç de resistir els planys i les súpliques; no sabries pas ésser cruel amb les tres desgraciades que es refien del teu guany.

Víctor: Tampoc dec ésser cruel amb la meva ànima, Ernestina, i tu ets la meva ànima. Ningú té dret al nostre martiri!

Ernestina: Pobre Víctor! Has pensat això a deshora. Jo no puc pas seguir-te… On me portaries amb el cor malmès, quasi agonitzant? Ara mateix… a penes respiro… (Ernestina bleixa amb ansietat. D’esma cerca un seient i tintinejant es deixa caure en una cadira, prop del balcó.) Oh, m’ofego, m’ofego! No t’apenis, Víctor; és el mal de sempre.

Víctor: (Ple d’angoixa, intentant auxiliar-la, sense atinar en què.) Ernestina! Oh, per pietat, Ernestina!

Ernestina: (Xiuxiuejant, amb pena.) Calma’t, Víctor. Fa estona que estic així… tota la tarda. Acosta’t. (Ell hi va, agenollant-se als seus peus.) Tinc un estrany pressentiment. Escolta’m. (Li acarona els cabells.) Potser tenies raó… Què hi fa que ens descobreixin? Si aquesta fos la darrera vegada d’estar sols! Si mai més tinguéssim uns instants de lleure per dir-nos el que sentim! (Víctor sanglota.) Asserena’t; jo també t’estimo. (Víctor esclata, besant-li les mans amb deliri.) Besa, besa! Jo no podria pas negar-te res. Sóc teva. Oh, si poguessis retornar-me!… Ara… voldria viure… Obre el balcó!… Aire… aire… Obre del tot! (Víctor es dirigeix al balcó i l’esbatana. Després cerca a l’entorn un abrigall per a cobrir a Ernestina i protegir-la del vent plujós que ratxeja fent voleiar els cabells de la noia. Desesperat es fica a la seva cambra, topant-se amb Júlia darrera la porta. Passa sense fer altra cosa que mirar-la un moment amb aire glacial, de repte. Júlia penetra en l’estança i va a seure al caire de la taula. La seva expressió és rancuniosa. Indiferent al mal d’Ernestina, apoia el colze en la fusta, inclina el cap en el palmell de la mà i encreua els peus, que belluga nerviosament. En Víctor revé amb un abrigall, posant-lo damunt les espatlles d’Ernestina. Aquesta aspira amb avidesa l’aire fred del crepuscle. No s’adona de la presència de la seva germana.)

Víctor: (Prescindint de Júlia.) Ernestina, Ernestina, no estàs bé aquí! Vols provar…? Et passa, Ernestina?

Ernestina: (Com un sospir.) Sí… sí… poca cosa… (Li fa senya de què es tranquilitzi.)

Víctor: Júlia, vina… ajuda’m; duem-la a la seva cambra. Sents, Júlia?

Júlia: (Freda i despietada.) Això és cosa teva. Ves aquest!

Ernestina: (Girant el cap per a veure a Júlia.) Què diu… la Júlia?

Víctor: Res. Estàs més bé?

Ernestina: No m’ofego tant!…

Víctor: I el dolor?

Ernestina: (Més animada de veu.) No cedeix mai el dolor. Que espiaves, Júlia?

Júlia: Espiava, sí!

Ernestina: Pitjor per tots, llavors. (Fa acció d’aixecar-se però li manca força. Víctor va per ajudar-la, però titubeja, cohibit per la presència de Júlia.)

Júlia: (Notant la vacil·lació.) No quedis, home, no quedis!

Víctor: (Concentradament a l’orella de Júlia.) Ja en parlarem, Júlia, ja en parlarem.

Rosa: (Entrant com un llampec amb la Merceneta al darrera.) És cert, filles meves, el que acaba de contar-me la Merceneta? (Tots resten indiferents en el seu lloc. Víctor a la vora de Júlia, d’esquena a la senyora Rosa.) Reina Santíssima, quin daltabaix! Però… que parli algú! (Encarant-se amb en Víctor amb els braços encreuats en actitud agressiva.) Vaja, Víctor, que el primer cop que vols fer l’home… Ah, sí: t’has lluït! I no t’ha inflat la cara d’un cop de puny en Pepe? Massa prudència… Oh, és molt delicat el noi de casa! L’honradesa… la virtut… el dallonses!… Mal com… Déu me perdó! Mira quina alegria que ens has dat a totes! Ja ens mantindràs tu ara; ja pagaràs el que devem; ja es refarà l’Ernestina!… Que no la contemples que eixorivida s’és posat?

Ernestina: (Fent un esforç.) Mare, mare!

Júlia: No us inquieteu per ella. Si ho sabéssiu!

Rosa: Et penses que no ho sé! Si ho veig; ho estic veient: una criaturada, un ensopols, un res… Mireu que és prou! Durant tota la meva vida, tota!, així que els meus propòsits comencen a reeixir, es presenta un tarambana, i… té! No fa ràbia, no encén les sangs, no n’hi ha per a tornar-se boja? Responeu-me alguna cosa, si sou servits! Sembleu masells! Heu de dir-me el com i el què; ah, sí!, per a posar-hi remei. No és que no m’hagi escarrassat fent seguir a l’altre beneitó per la Merceneta. Però, ca!… Vés-li al darrera amb un flubiol sonant. Estic atuïda, sabeu, nois?, ben atuïda! (Es deixa caure a un seient, fregant-se el suor que malgrat el fred li traspora pel coll. Ernestina s’aixeca i arrossegant els peus i cridant amb la mà la Merceneta, que l’acompanya a la cambra. Víctor se n’és anat al fons. Allí resta amb el cap jup, seguint amb l’esguard les passes d’Ernestina. Júlia també s’aixeca amb un gest viu, es revira i sobta la mirada del seu marit.)

Júlia: Per què no la segueixes, Víctor? Vés-hi, home, vés-hi… És horrorós, horrorós!

Rosa: I ara! Què t’empatolles, Júlia? Parla clar, redimoni! O sou muts o enraoneu amb segones. Què més hi ha?

Júlia: En Víctor, mare. Ell és l’únic que deu donar-li explicacions. Si gosa…

Víctor: (Arronçant les espatlles.) Tu n’estàs informada tan bé com jo, Júlia. Per la teva malícia no hi ha secrets.

Júlia: Jo només puc respondre del que he vist, i ja he vist prou.

Víctor: Llavors, ho saps tot.

Júlia: Tot, no, criatura! El que sé és que teniu molt descar!

Víctor: Júlia!

Rosa: (Posant-se dreta de bell nou, excitada.) De què us les haveu vosaltres, ara? Júlia, filla meva: es tracta d’algun altre tripijoc? M’ho temia, a fe. (Encarant-se amb en Víctor.) Si et proposes amargar-nos l’existència, digues-ho d’una vegada. Estem frescos, estem frescos! Et referies a l’Ernestina, oi, Júlia?

Júlia: Sí; allò que es diu vés-te’n tu per a posar-m’hi jo. Ja hi toqueu, mare, ja hi toqueu. La hipòcrita!

Rosa: Valga’ns la Santíssima Trinitat! Disculpa’t, Víctor, disculpa’t! Seria espantós que t’haguéssim recollit del mig del carrer per a… Ara vés dient que vetlles per la nostra dignitat. D’aquesta manera ens pagues?

Víctor: (Pàl·lid, trèmol d’indignació, es mossega els llavis, esclatant a la fi.) Prou, senyora Rosa, prou! Mentre gasti el llenguatge d’ara, jo no li daré la més petita satisfacció. La única que hi té dret és Júlia; tampoc ho mereix, però hi té dret. Vol deixar-me parlar un moment amb la Júlia?

Rosa: Amb mi caldria que te les haguessis! Ah, sí! Però ja ens veurem les cares tard o d’hora! Aquí te’l deixo, Júlia, aquí te’l deixo! (Se’n va a la cambra d’Ernestina. Júlia torna a seure amb posat d’una dona carregada de paciència, disposada a suportar tota mena d’impertinències.)

Víctor: (Després d’una pausa.) Escolta, Júlia; jo no sé si t’has fet càrrec del que succeeix. Jo en aquest instant sofreixo com el que més pugui sofrir; jo m’acuso tan severament com la meva pròpia consciència pugui acusar els altres. Has d’entendre que no oblido pas les alegries viscudes aquí en la vostra companyia; però tampoc oblido els dolors. Sento agraïment, però també em deveu agraïment. No vull passar comptes; estem en paus. Ara el nostre deure és solucionar el conflicte. Tu ja comprens que la situació ha devingut insostenible.

Júlia: Comprenc que una altra ha ocupat el meu lloc.

Víctor: El teu lloc en el meu esperit, sí. Has fet els possibles per a lograr-ho. Per aquest cantó has arribat a ser-me indiferent.

Júlia: A estones. Recorda-te’n, Víctor! Sí, entesos. Jo era per tu com una mena de… passatemps. Em fas molt favor. Segueix, home, segueix.

Víctor: La teva mare t’ha criat vanitosa, egoista i lleugera. Ni has complert amb el teu fill, ni has complert amb mi, ni has pogut complir amb la llar nostra. Perquè no tota la culpa és teva, et compadeixo. Perquè no tota la culpa és meva, tu estàs en l’obligació de compadir-me.

Júlia: Filosofies, noi, filosofies! I no m’hi vinguis a mi amb filosofies, saps?

Víctor: Filosofies? Bé. Llavors deixem-nos de filosofies. Ara determinem qui de nosaltres deu abandonar son lloc en la nostra família. A dreta llei, tu deuries seguir-me, Júlia. És la única solució honrosa; és el meu deure de marit proposar-te-la.

Júlia: Què dius! Jo amb tu?… Deixar la mare, sense un pa a la post, matar-la a gratcient, robar-me-la per fer-me sentir el teu despotisme d’amo? (Júlia s’aixeca indignada.) Treu-t’ho del magí. Primer em tiraria al mar!

Víctor: (Exasperant-se.) Així, doncs, per la pau de casa, tu creus que hem de llençar a l’Ernestina pel balcó, o tenir paciència fins que se’n vagi a l’hospital o al cementiri? Júlia, Júlia! Jo havia fet l’intent d’ésser magnànim, generós amb vosaltres, sever amb mi. Però, ah!, no val pas la pena.

Júlia: (Allunyant-se d’ell d’esquena.) Com te sembli! Tu has fet l’embull i tu sol el desembullaràs. (Freda, despectiva, camina pel menjador, d’un aire avorrit. Al passar davant del mirall es contempla un instant, apartant-se un rull del front. Víctor, amb la mirada vagarosa, es deixa caure tràgicament en una cadira. La senyora Rosa surt de la cambra d’Ernestina més aclaparada que abans.)

Rosa: (Com parlant per si sola.) Sí, naturalment, un sotrac darrera l’altre… Sempre ploure sobre mullat; això ni el cor d’un elefant ho resisteix. Jo no sé pas què en farem d’aquesta xicota. Déu meu! Déu meu! (Veient l’actitud d’en Víctor i Júlia.) Sembla que no heu pas lligat caps encara, vosaltres. Quina casa… quina casa! Després ens estranyem de què certes persones facin un disbarat. Ah, sí!, un disbarat!… (Es fica a la cuina. La Merceneta apareix a la porta de la cambra d’Ernestina; guaita temorosament. Després, en veure que Júlia se’n va darrera la senyora Rosa, avança amb precaució cap en Víctor.)

Merceneta: Víctor, l’Ernestina… vés-hi. Fa pietat; sofreix com mai. S’estavellarà contra els ferros de la capçalera! La mare, res; “un pegat per l’histèric a la boca del païdor, i llestos”. No l’abandonis a l’Ernestina, Víctor!

Víctor: (Amb gran amargor, fits els ulls en la Merceneta.) Ja no puc atansar-m’hi… ja no puc fer res per l’Ernestina. Ella mateixa s’esveraria de la meva presència, refusaria les meves mans… Oi que és terrible això, Merceneta? Doncs és així!

Merceneta: (Tapant-li la boca amb una mà i mirant vers la cuina amb desconfiança i atenuant la veu.) No parlis d’aquesta manera, que em faries plorar. Tu també fas cara de sofrir molt.

Víctor: Merceneta!

Merceneta: Fes com si no hagués succeït res; torna-hi a ser bon amic, Víctor; creu-me, no desemparis l’Ernestina!

Víctor: Entre ella i jo, Merceneta, hi ha una muntanya més alta i espadada que el Montseny.

Merceneta: (Concentrat i solemnial, a frec de l’orella de Víctor.) Si fos com tu, passaria per sobre la muntanya!

Teló