Acte primer

Menjador d’un tercer pis modest. Dues portes al fons: una d’elles mena al passadís; l’altra a la cuina. Al mig d’aquestes, el bufet. La última romandrà sempre esbatanada, permetent obirar un tros dels fogons i de l’aigüera, amb els estres del cas. Dues portes més a la dreta; la primera correspon a la cambra d’Ernestina i la segona a la de Víctor i Júlia. A l’altre costat, un balcó i un petit escalfapanxes amb un mirall vell a sobre. Al centre de l’habitació una taula rodona bon xic esfutrassada. A sobre de la taula hi haurà encara resquícies del darrer àpat: les estovalles apilades a un cantó, rosegons de pa, un pot de llauna, ampolles i gots bruts i unes sabatetes de criatura. Penjant del sostre, una làmpara amb un pàmpol de confecció casolana. Prop del balcó una màquina de cosir i un maniquí de sàlic. A primer terme a la dreta, en una taula especial, una màquina d’escriure i plecs de papers. Les cadires, molt modestes i descabalades, estaran distribuïdes en desordre al mig del pas. N’hi haurà tres o quatre de mitjanes amb roba en el seient. També hi haurà paneres de cosidora. En les parets un rellotge amb pèndol, antic, però ordinari; un crom amb fruites i algunes litografies: un sant i figurins de modista. Per terra retalls de tela de color, fils i joguines de criatura. En conjunt l’escena deu produir la impressió d’una casa mal endegada i bruta. L’acció se suposa que comença a les nou tocades d’un matí d’hivern.

(En aixecar-se el teló no hi haurà ningú a l’escena. Se sent el timbre de la porta que sona per tres vegades. La senyora Rosa apareix a la porta de la cambra d’Ernestina (primera dreta) tota ensonyada, fregant-se els ulls i duent els cabells grisos embullats i les robes desforjades, que sostindrà amb les mans. Traspassa el menjador, surt per la porta del passadís i retorna seguida del Lleter, que durà els atuells del cas. Ambdós es fiquen a la cuina sense fer-se invisibles del públic. La senyora Rosa dóna un pot al Lleter; aquest hi trasbalsa el contingut del seu, espera que la senyora Rosa el pagui, i, veient que no en fa cas, se’n torna pel mateix camí.)

Rosa: (Entrant al menjador i badallant.) Ah! Redimoni! M’havia adormit, i això que mai m’adormo vetllant malalts! (Cridant en la porta del passadís.) Merceneta! Què hem de fer, Merceneta?

Merceneta: (Des de dintre.) Ja vaig, mare, també!

Rosa: (Anant d’ací i d’allà sense fer res de profit.) Sort de mi en aqueixa casa, sort de mi! Això sembla una gàbia de marmotes!

Merceneta: (Apareguent per la porta del passadís.) No he pogut dormir en tota la nit; sempre veia aquell home amb la ganivetada al ventre. Ai, quina por! (Es mou amb molta mandra i deixadesa.)

Rosa: No t’hi fiquessis allí on no et demanen.

Merceneta: Com està l’Ernestina, mare?

Rosa: Bé, com vols que estigui? Ja ho diu el metge: dolorós, molt dolorós, extremadament dolorós; però, passat, passat!

Merceneta: En Víctor es neguitejava en tanta manera…

Rosa: Aviat es neguiteja, ell! M’hagués cregut a mi; un cataplasma per l’histèric en la boca del païdor i… llestos. Ah, sí! Què tant punxar i tanta morfina!

Merceneta: Vindrà, avui, en Pepe? Oi que vindrà, mare?

Rosa: Com cada diumenge.

Merceneta: I es quedarà a dinar?

Rosa: I doncs! No hem pas de deixar que vagi a la fonda! Apa, apa; remena’t; fes quelcom.

Merceneta: (Saltironant i fent ballmanetes.) Ai, que estic contenta! Ai, que estic contenta!

Rosa: Enllestim, enllestim, que es fa tard! (Víctor surt de la seva cambra alhora que la Merceneta es disposa a endegar el menjador i la senyora Rosa es fica a la cuina.)

Víctor: (Amb un gest de contrarietat i disgust en veure la taula embarassada.) Comença per la taula, Merceneta, que haig d’ordenar els meus papers. (N’agafa un plec que hi ha en el calaix de la màquina d’escriure i pren una cadira, disposant-se a treballar.)

Merceneta: Faràs pecat, Víctor.

Víctor: Me’n confessaré. El pecat és tenir la casa així, en aquestes hores. Que no ha pujat el lleter?

Merceneta: Què sé jo, si ara em llevo.

Rosa: (Eixint de la cuina.) Corre, Merceneta, corre: encén el foc; apressa’t; prepara el cafè.

Merceneta: Em fareu tornar boja!

Víctor: I com segueix l’Ernestina?

Rosa: (Sempre cercant d’una banda a l’altra.) Bé; anar-te’n tu i passar-li les punxades… Tens diners, Víctor?

Víctor: (Plegant de remenar papers i fitant la mirada a la senyora Rosa.) Li vaig dar la mesada entera; ho recorda?

Rosa: A fe que ens cal comprar moltes coses.

Víctor: Esperi l’altre mes, senyora Rosa, quan torni a cobrar. Des del ditxós bateig!

Rosa: (Amb urc i gallejant.) Val més que no el retreguis el bateig. Ja sé que varen doldre’t les despeses. El meu fill! No hi ha res que em faci més tristesa que un bateig miserable; la llevadora i els padrins anant tot moixos i pansits cap a l’església. És com si diguéssiu a l’infant: “Noi, ens fa ben poca gràcia que hagis vingut al món! T’acompanyem per compromís, perquè no pots anar-hi per ton peu.” Sembla que l’escarransiment dels pares crida la mort de les criatures.

Víctor: I si intentéssim el posar seny, senyora Rosa?

Rosa: Què vols dir? Que som unes gandules? Que vivim a les teves costelles?

Víctor: No dic tant!

Rosa: És que si ho diguessis series un descastat! Recorda’t com vas entrar-hi en aquesta casa.

Víctor: Sí, jo vaig trobar, entre vostès, l’escalfor d’una llar i d’una família, i no ho oblido pas, senyora Rosa. Però…

Rosa: Deixem-ho córrer. Dintre poc ja no caldrà inquietar-nos. Ernestina serà la nostra providència. Ah, sí! La nostra providència! (En Víctor, fondament consirós, fa un gest de dubte.) I sí, home, sí! En Pepe Fors és un home influent i d’empresa. Pot protegir-te a tu, que ja et cal, i ens ajudarà a totes nosaltres (fent amb els dits l’acció d’afluixar diners), que ja ens convé.

Víctor: Se les promet molt felices, senyora Rosa!

Rosa: Què m’has de dir, home, què m’has de dir!…

Víctor: És un subjecte de dubtosa moralitat.

Rosa: Digues que ha fet la seva joventut, com tots la feu, els homes. Aquests solen fer més bondat en casant-se. Ah, redimoni! Si l’únic que m’encaparra és l’aspecte malaltís d’Ernestina!

Víctor: (Severament.) Senyora Rosa!

Rosa: Ella fes més goig! Una fortunassa els hi deixaria donya Guillema! Ernestina tingués el pamet de cara de Júlia, la seva presència, el seu dallonses… (Senyala l’amplitud del pit i dels flancs.)

Víctor: Però… què està dient!…

Rosa: No facis escarafalls, que t’havia ben trastornat les potències i els sentits, a tu, la Júlia.

Merceneta: (Eixint de la cuina.) No hi ha cafè, mare.

Rosa: Ni mai!

Merceneta: Com ho farem?

Rosa: Tu pla t’espavilaràs. Te n’haguessis cuidat ahir vespre.

Merceneta: És que a l’Ernestina, sense cafè…

Rosa: I a mi què m’expliques! Li convindria més un tros de pa i una arengada. A quines hores aniré a la plaça, jo! Tu, Víctor, no has tocat la meva cotilla?

Víctor: Jo, senyora Rosa?

Rosa: Doncs me n’aniré sense, vet-ho aquí! (Es posa precipitadament un mocador d’abric que hi haurà en el respatller d’una cadira.)

Merceneta: (Allargant a la senyora Rosa la cotilla, que haurà trobat embolicada amb les estovalles.) És aquí, mare; teniu.

Rosa: (Ficant-se a la cuina.) Ara no te’n sento grat! (Eixint de la cuina amb un gros cabàs a les mans.) Qui no li agradi, que no em miri! Me’n vaig corrents, que amb el vostre garlar i les vostres camàndules prou dinaríem a les mil i quinientas. (Va per anar-se’n embossant-se amb el mocador d’abric i amb una toquilla que arreplegarà al passar de sobre algun moble. En arribar a la porta butxaqueja, es repensa i retrocedeix.) M’has dit que no tenies cap diner, Víctor?

Víctor: (Molestat i mirant-la.) Sí, senyora, sí; li he dit que els hi vaig dar tots, com sempre, a primers de mes.

Rosa: Suposo que et recordes que estem a diumenge i en Pepe vindrà a dinar. Caldrà obsequiar-lo amb algun extraordinari. Si és que a tu tant se te’n dóna quedar bé com malament, a nosaltres no. (En Víctor fa un gest d’amarga indiferència.) No, si ja ho sé… La sort que jo no m’ofego pas amb poca aigua! Adéu-siau! Talment fa fàstic un home així… (Desapareix per la porta del passadís. De seguida en Víctor es fica a la seva cambra per cercar quelcom. Ernestina apareix a la porta de la seva cambra. Va abrigada amb un mocador de llana. Camina poc a poc i mira tristament. En adonar-se del desordre que regna en el menjador fa una ganyota adolorida i es posa a desembarassar les cadires i la taula. Resta a prop de la màquina d’escriure de Víctor, esguardant-la amb cert respecte.)

Merceneta: (Tombant-se des dels fogons en sentir el trepig d’Ernestina.) Hola, Ernestina! Que ja et trobes bé?

Ernestina: Millor que ahir vespre.

Merceneta: T’ha vetllat la mare, no fa?

Ernestina: Jo la sóc vetllada a ella; feia petar unes becaines! A on és ara?

Merceneta: (Venint de la cuina.) A la plaça.

Ernestina: I en Víctor?

Merceneta: En Víctor? No ho sé. Ara mateix era aquí. Ja pots estar-li ben agraïda, ja, Ernestina!

Ernestina: Ja li n’estic.

Merceneta: És traçut i servicial com qualsevulla monja vetlladora. Què vols que et digui?… Trobo que no fa tanta paciència per un home.

Ernestina: A casa ningú més l’hauria tinguda, Merceneta.

Merceneta: I et dol quan te clava aquella agulleta al braç, Ernestina?

Ernestina: Sí, naturalment; és una punxada com les que solem fer-nos tot cosint. Però em van molt bé aqueixes injeccions.

Merceneta: I et fan dormir?

Ernestina: M’ensopeixen i em calmen el dolor.

Merceneta: També ordenen uns martiris els metges! Ben bé que de bell antuvi el pols li tremolava a en Víctor, i devenia afinat.

Ernestina: Però ha sabut sobreposar-se a l’aprehensió. Vàreu intentar-ho mai vosaltres?

Merceneta: Jo? Déu me’n guard! I deus tenir els braços ben clavetejats, Ernestina. No et farà una mica de vergonya que en Víctor te’ls vegi guarint-te?

Ernestina: (Severament.) No diguis ximpleries, Merceneta!

Merceneta: Tra-la-la-ra, tra-lar-la-la-la… (Es fica tot cantant a la cuina. Víctor retorna i va per a recomençar el treball. Mentrestant Ernestina seguirà endegant.)

Víctor: (Amb entonació de reny.) Tu aquí, Ernestina?

Ernestina: (Amablement afalagadora.) Ja ho pots veure.

Víctor: (Secament.) Tu mateixa. Em sembla una temeritat.

Ernestina: (Esguardant-lo fixament.) Et sap greu? (En Víctor acota la testa.) Que no vols respondre’m, Víctor? No hi estic prou encara de sola i enllitada? El meu mal, Víctor, no és pas d’aquells que demanen gaires precaucions. Demés, jo, des de la meva cambra, veia aquest menjador tal com tu l’has vist no fa gaire. Em dono pena de tot… No m’hi acostumaré mai a caminar sobre pols i entre mals endreços, ni menys a ser bescantada.

Víctor: (Amb amarga ironia.) És que esperes la visita d’algun príncep, Ernestina?

Ernestina: Jo mai espero res.

Víctor: No ho diu pas així la teva mare.

Ernestina: I per què l’escoltes? Que no coneixes la seva fantasia?

Víctor: Però és innegable que el príncep existeix, que honra la nostra casa, que té certes pretensions, que ta mare te’l fica pels ulls i que tu no el refuses.

Ernestina: I és per això que em fas mala cara? És això el que t’apena?

Víctor: M’apena, sí; jo et creia deslliurada d’aqueix repugnant afany de matrimoni de les noies vulgars. T’havia imaginat d’una altra manera.

Ernestina: I com m’havies imaginat, Víctor?

Víctor: No sé… dolça, resignada, agraïda, fidel…

Ernestina: Agraïda! Fidel!… Mira, Víctor: potser no t’entenc bé; de totes maneres jo vull donar-te una explicació de la meva actitud. Des de molt petita que estic junyida al sofriment. A quinze anys guanyava el pa de totes nosaltres. El meu món és molt xic; es redueix a les quatre parets d’aquest estatge. Transcorren els anys i les estacions sense que res del que em rodeja canviï d’aspecte. Sols a l’hivern sento una mica més de fred, a la tardor un xic més de tristesa i a la primavera i a l’istiu m’entren unes indefinibles esperances que jo mateixa judico temeràries. Endevino que l’amor és un afany de la joventut; un goig i un desfici. Jo a penes he gaudit de l’amor de família. Des del meu record ningú m’ha fet un trist petó. Et semblarà mentida, però és tal com dic. La misèria ens ha tornat distrets i egoistes. Quan deixo de treballar ja ningú em plany; i és quan més caldria que em planyessin. Abandono la feina per enllitar-me, però la mare, agullonada pels deutes, em porta la feina al llit.(La Merceneta traspassa, duent un got de llet, des de la cuina a la cambra de Júlia. Ernestina, en veure-la, calla. Quan ha desaparegut segueix la conversa.) Quan tu vares entrar en aquesta casa jo vaig pressentir un canvi. La il·lusió no ha durat pas gaire.

Víctor: He fet el que podia fer; ho faig encara.

Ernestina: Ho sé, Víctor. T’he vist treballar fins a la matinada en aquest menjador i caure ensunyat amb els dits enrampats de fred damunt d’aqueixes tecles.

Víctor: Com tu mateixa en la teva màquina de cosir.

Ernestina: Sí, Víctor; hi hagué un temps en què aqueix esforç de tots dos m’aconhortava.

Víctor: (Commogut.) Oh, Ernestina! I no et fa remordiment deixar-me sol, rompre el lligam d’aqueixes vetlles?

Ernestina: No sé pas, Víctor, si és aquí o lluny d’aquí on haig de trobar el remordiment. Pel demés, Víctor, desespera la inutilitat del nostre sacrifici. No hem pas avençat un cèntim; tant guanyat, tant perdut. La mare i Júlia sempre gasten una mica més del que els donem. Per això, Víctor, em fa tristesa deixar-te. Veig que la Júlia et domina els sentits i l’enteniment, que ets incapaç de trobar la pau, que no t’imposaràs mai, que no tindràs un no pels seus capricis, que seràs un esclau sempre…

Víctor: Parles un poc malagradosament de la teva germana.

Ernestina: Potser sí; no sóc pas un àngel. L’he vista des de petita al costat meu ociosa, ben peixada i ben vestida, presumint la seva bellesa, inconscient de la nostra misèria; inconscient de tot, Víctor. Oh, quantes vegades ha fet enrogir les meves galtes! Com pertorbava la meva innocència prenent-se amb tu indecoroses llibertats que… eren correspostes! Vaig odiar-vos a tots dos. Perdona que et parli d’aquesta manera.

Víctor: Comprenc que el teu estat, Ernestina, no és pas gens a propòsit per a medir les paraules.

Ernestina: I que poca cosa en saps, encara, del meu estat, Víctor!

Víctor: Sé que vius amargada, avorrida i que desitges anar-te’n.

Ernestina: El mateix saben la mare i les meves germanes. (La Merceneta retorna de la cambra de Júlia i es fica altra volta a la cuina. Ernestina interromp el parlament.) Jo t’hauria agraït que sabessis quelcom més! Jo bé me’n refiava.

Víctor: També jo em refiava de què em tindries present en els teus determinis; que no prescindiries pas del meu consell.

Ernestina: Potser, doncs, ens hem refiat una mica massa l’un de l’altre. No ho sé. Sigui com vulgui, jo crec que, amb el teu consell o sense el teu consell, és ja impossible el viure junts dintre aquesta casa.

Víctor: Ernestina, Ernestina! Hauries de parlar-me amb senzillesa de germana. Hauríem de judicar la nostra situació amb tota innocència, prescindint de deliris.

Ernestina: També així, Víctor, la meva ruta està ben marcada. També considerant-la amb innocència, la nostra situació és horrible. Si mal estàvem abans de venir tu a casa nostra, pitjor seguim. Jo podia resignar-me, Víctor, a la pobresa i a l’esclavitud suportades dignament, lluny de trampes i vergonyes, vivint en pau i harmonia, al costat d’un companyó d’estalvi i sacrifici. Llavors jo tal volta m’hauria tallat les meves petites ales, aqueixes petites ales que totes les noies portem de naixença. Actualment no dec mirar prim. Tots plegats em llenceu a la ventura!

Víctor: També jo, Ernestina?

Ernestina: Tu, Víctor… (S’interromp, mirant-lo fixament, plena de dubtes.) Haig de seguir prescindint de deliris per respondre’t?

Víctor: Sí, sí; prescindint de deliris!

Ernestina: Doncs bé; prescindint de deliris, deuries recordar-te que tu, el meu cunyat, no pots interessar-te gaire en si jo refuso o deixo de refusar la mà alliberadora d’un galant. Vénen a treure’m de penes. Tu, per la teva part, guardes una inexplicable complaença amb la meva mare, que m’empeny, i amb la Júlia, que no es cansa de ponderar la meva sort, com si li fes nosa. Sols ets sever amb mi. Vols dir-me alguna cosa després de la meva confessió? No te s’ocorre dir-me res?

Víctor: M’has fet molt de mal, Ernestina, amb les teves darreres paraules.

Ernestina: Has volgut que prescindíssim de deliris; era el mateix que prescindir del cor.

Víctor: Devíem prescindir-ne.

Ernestina: Llavors no cal que et queixis de res. Adéu, Víctor. (Se’n va molt trista en direcció a la seva cambra. Es creua amb Júlia, que surt de la seva.)

Júlia: (A Ernestina.) Hola, Ernestina! Has fet bé en llevar-te; el llit menja molt. (Víctor recomença a escriure a màquina. Júlia, amb indolència, molt mudada, però sense res al cap, s’atansa a l’espill de l’escalfapanxes. Enfront de l’espill s’allisa el pentinat, s’estira les faldilles, es mira de tort i de través, adoptant positures provocatives que posen de relleu les seves formes esculpturals. La remor de la màquina de Víctor li fa tombar el cap.) Ah! Ets aquí, Víctor? (Segueix fent mueques en l’espill.)

Víctor: Tu diràs, Júlia!

Júlia: (Atansant-s’hi majestuosa i afalagadora.) Què et semblen aquestes faldilles? (Víctor no para ment en la pregunta de Júlia.) Et dic què et semblen aquestes faldilles?

Víctor: (Aixecant els ulls de l’escrit, però sense gran atenció.) Què vols que et digui?…

Júlia: El teu parer, home, el teu parer! Si t’agraden o no t’agraden.

Víctor: Massa luxoses.

Júlia: Bah! Massa luxoses! I què vols dir amb això?

Víctor: Prou que ho saps tu!

Júlia: Psh… vaja… vaja… Ets molt galant. Embellim-nos per un marit d’aquesta mena! Fem-nos il·lusions! Me les ha regalades la mamà. A tu no se t’ocorre mai regalar-me res.

Víctor: (Molt baix, talment com si ho digués per ell.) Regalar, rai: no costa gaire; és el pagar-ho, Júlia!

Júlia: Què murmures, què murmures? I quant et penses que val aqueixa tela? Si de tant en tant no puc estrenar un vestit, jo que no haig de pagar modista, ni mai!

Víctor: És que, Júlia, hauríem d’estalviar…

Júlia: Estalviar? Encara més? Mireu-me això! Ara el meu maridet parla d’estalviar!… És molt mono el meu maridet! El que hauries de procurar, que t’augmentessin la soldada, a fi de què la teva muller i el teu filló no haguessin de privar-se de lo més necessari.

Víctor: (Aixecant-se impacient i adolorit.) Júlia, fixa’t, per Déu, en les teves paraules!

Júlia: (Atansant-se a Víctor amb gest amorós i conciliatori.) No, Víctor; no em sermonegis; no t’escau! Vols acompanyar-me a missa? Jo m’he llevat amb el desig de dur-te a prop meu, fent bracet. Em posaré ben bonica. Vull que els homes del carrer t’envegin. Fa tant de temps que no hi hem anat junts pel carrer! Que encara t’hi penses?

Víctor: És que no podem pas anar-hi gaire satisfets pel carrer, Júlia!

Júlia: Ai, ai! Per què?

Víctor: Ja pots suposar-ho, per què! Demés, la meva roba de pare estalviador desdiu massa de la teva elegància.

Júlia: (Amb despit.) Perfectament. Ens quedarem a casa. Al nostre Víctor, avui, sense saber com, li han vingut escrúpols. (La Merceneta haurà eixit de la cuina per atansar-se al balcó a mirar pels vidres.)

Merceneta: (Apartant-se del balcó i saltironant de joia.) Nois, farà sol! Farà sol! Farà sol, Júlia!

Júlia: Doncs em sembla que dintre casa hi ha molts núvols. (A Víctor, que torna a escriure.) M’acompanyes, o no? (Víctor, indecís, arronça les espatlles.) Ets insuportable! (S’eixuga els ulls, que li humetegen de despit.)

Merceneta: (Oint el timbre de la porta.) La mare! (Surt corrents pel passadís. Entra la senyora Rosa, duent el cabàs ben curull de verdures, al plec del braç, i alguns paquets a la mà. La Merceneta saltirona al seu entorn.)

Rosa: (Esbufegant.) Uf, uf! Però, què et passa, boja?

Merceneta: Estic contenta; farà bon dia!

Rosa: Un fred que pela; però jo vinc suant. Sempre haig d’anar escarrassada! Hola, nois!

Júlia: (Sense dissimular son aire contrariat i servant la mateixa positura.) Què porta, mamà?

Rosa: (Deixant el cabàs damunt de la taula.) El de sempre. Un cervellet per tu (el treu del cabàs i li ho ensenya), una unça de formatge per a tu (el mateix joc), i volia comprar-te una samarreta de llana, però les botigues eren tancades.

Merceneta: Tot és per a la Júlia!

Rosa: Què crides, tu, llaminera? Ah, també porto musclos per l’arròs. Hem d’obsequiar-lo una mica a en Pepe. Ah, nois, acabo de topar-m’hi amb en Pepe. Anava en un tramvia, i en veure’m ha saltat; ha saltat a tota marxa. Tu, Víctor, t’hauries romput la crisma. Quin xicot més complert! Vindrà tot seguit; diu que sent una impaciència gran de reveure a Ernestina. On és l’Ernestina? (Es desembarassa del mocador d’abric i es lleva la toquilla del cap, restant amb les grenyes en l’aire.) S’és llevada, no fa? (La veu que surt de la cambra i traspassa el menjador.) Àngela Maria! Has fet molt santament, filla meva. A propòsit: t’hauries de mudar una mica; en Pepe és un refinat; entens?

Ernestina: Mare!

Rosa: No; si te’l pots treure, l’hàbit. Vaig prometre’t a la Verge amb condicions. El duries fins que et sortís un pretendent. Ah, sí! Jo preveig les coses! Eres tan xica llavors! Apa, Ernestina!…

Ernestina: Però, què vol que me posi?

Rosa: Quelcom t’has de posar! Escolta, escolta… I si et posessis la brusa blava de la Merceneta? És el color que més afavoreix a les rosses, segons diu en Pepe. I que en sap de coses en Pepe, i quin gust té! Heu vist, noies, els anells que porta? I què me’n dieu de la seva cadena de rellotge? I l’elegància amb què fa jugar el bastonet! (Com qui pega vergassades.) Flis… flis! Em fa una gràcia! I la manera d’expressar-se? Sentint-lo es fa estimar encara més que mirant-lo. Cert, o no, Júlia?

Júlia: Pocs homes hi ha que parlin com ell parla. I mai deixa de ser galant.

Rosa: Quina sort que has fet, Ernestina! Oi que t’agrada? Confessa la veritat. (En Víctor dóna mostres d’impaciència i plega d’escriure molt nerviós.)

Merceneta: Sí, mare, que li agrada, sí; ja ho sé jo que li agrada! A mi també. (Ernestina mira a la Merceneta severament.)

Rosa: Ja ho crec, tarambana! Apa, enllesteix, Merceneta. Hem d’anar per la manduca; desa això a la cuina. (Li dóna el cabàs, que Merceneta s’emporta d’un braç a la cuina.) M’has sentit, Ernestina? Mira: en Pepe avui ve disposat a rebre una resposta definitiva. M’ho acaba de dir. Porta pressa. Que n’hi estaries de bé, allí dalt, en la procura del Pepe! Hi ha unes aigües!… Et posaries grassa i roja com una pagesa. L’acabaries de trastornar; paraula! Què li diràs, Ernestina?

Ernestina: (Confosa i alarmada.) No ho sé.

Júlia: No ho sap, la fleuma!

Ernestina: Júlia!

Júlia: Arribes a fer fàstic amb els teus escrúpols! Pensa-t’hi bé, que no en passen molt sovint de gangues com aquesta! Recorda’t que tens vint-i-cinc anys.

Rosa: A fe que hauràs de decidir-te avui mateix. No sé pas què diable hi trobes en compartir les nostres misèries! (Víctor, incapaç de suportar per més temps aquesta conversa, s’aixeca d’una revolada i es dirigeix vers la porta del passadís.)

Júlia: On vas, Víctor?

Víctor: A veure l’Adolfet. Com és que no l’ha llevat avui la Nasieta?

Júlia: Ahir vespre estava una mica febrosenc.

Víctor: I tu sense informar-te de com segueix, i ben mudada per anar-te’n a missa!

Júlia: I què té d’estrany? Ai, Senyor… per una poca cosa…

Víctor: És que resulta una imprudència fer-lo dormir amb la mainadera. I ja que te l’has tret del teu costat per estalviar-te males nits, devies anar-lo a veure tot seguit de llevada. I quan se l’ha deixat amb febre, amb més raó.

Rosa: És el dentat, home, és el dentat! Quin pare més valent!

Júlia: Oh, i tal! Es torna ben desagradable el meu marit. (Diu això amb to de malícia i amb gran menyspreu. Víctor surt sense mirar-la.)

Rosa: Hagués passat les que hem passat nosaltres, no es preocuparia tant. Jo vaig tenir set anys un ronyó que em ballava, i mai ningú em va plànyer; ni en feia cas. Altrament, Ernestina, reflexiona la teva situació i pentina’t amb quatre esgarrapades. (Sona la campaneta de la porta.) Mira, ja el tenim aquí. (La Merceneta va a obrir a corre-cuita; la senyora Rosa pega un cop d’ull a l’entorn per informar-se de si resta quelcom mal endegat; Júlia adopta una positura interessant, i l’Ernestina es disposa a costurejar, a fi d’amagar la seva pertorbació. Entra en Pepe per la porta del passadís, inquietant a la Merceneta, que l’esquiva enriolada.)

Merceneta: Vaja, també! Sembla mentida que tingui tantes ganes d’orgue!

Pepe: Bon dia, donya Rosa (Encaixada.) Bon dia, Júlia, l’esplendorosa Júlia. (El mateix joc, retenint-li la mà.) Oh, quina virtut que té vostè!

Júlia: (Sufocada.) És clar que en tinc; naturalment.

Pepe: Com, naturalment? No és pas del tot natural el ser virtuosa.

Júlia: (Ingènua.) És que no es refereix a les mans?…

Pepe (Rient.) Ha, ha, ha! Sí, Júlia, sí, a l’escalfor de les seves mans! Una delícia!

Rosa: Quin plaga!

Pepe: (A Ernestina.) Los últimos seran los primeros. I tu com estàs Ernestina? (Li allarga la mà, que ella pren amb displicència.) Hauria, donya Rosa, de subjectar-la a un règim sever. Molta carn crua, molt sol i molta expansió.

Rosa: És clar que sí; ja li ho prediquem tots; però s’entossudeix en treballar. A casa els millors requisits són per ella. No obstant, el tracte amb les parroquianes la consum. Ah, sí, Pepe: la consum! Hi ha cada senyora…, diguem-ne senyora. Això sí: tothom ne surt content de casa nostra. Si no sé com Déu li ha donat tanta paciència! Fins el nostre naparró l’estima amb deliri i li diu “tita”, figuri’s!… Ha, ha, ha!, li diu “tita”!

Júlia: I no sé per què treballa, sap, Pepe? És ben bé una tossuderia. A la fi el guany no és pas res de l’altre món.

Pepe: I encara que ho fos; la salut és primer, Ernestina. Jo espero, no obstant, que ben aviat tindrem el goig de veure-la transformada. Però m’ha de creure a mi. No hi ha millor metge que l’amor, ni millor medicina que el matrimoni. Arriba una hora per a les donzelles, hora fatal, es fixa, donya Rosa?, en què l’organisme reclama els seus drets. Per això es marceixen com una flor solitària dins un hivernacle. (Júlia, la senyora Rosa i la Merceneta resten bocabadades. Ernestina ha anat entregirant-se fins quasi donar l’esquena a en Pepe, plena de rubor. En Pepe s’atansa a Ernestina, mirant-la fixament.) Ernestina, oh adorable Ernestina! Jo sóc l’abella que et porta des de lluny l’essència de la vida. Jo vull transfigurar-te, ressuscitar-te, fer-te esponerosa i prolífica. I tu em reps, és natural, pertorbada, esporuguida; tremoles com la trista flor de l’hivernacle.

Rosa: És ben cert! Ai, Senyor!… Perdoni, Pepe; no hi està feta ella als galanteigs.

Pepe: Això és un nou encís que la fa més envejable encara. Va tan escassa la innocència avui en dia, donya Rosa!

Rosa: En absolut, Pepe, en absolut. Som gent de sa casa, nosaltres. Dotze anys de viduïtat lleven l’humor a qualsevol. Cregui.

Pepe: (Dirigint-se a Júlia, amb gran satisfacció d’Ernestina, qui llença un sospir d’alleugeriment.) I bé, superba Júlia: no pensa com jo respecte al compliment de les lleis de la vida? Vostè n’és un bon exemple. Només cal mirar-la. Quina esplendidesa li ha donat l’amor! I això que el marit de vostè, Júlia, no sembla pas massa… massa… Ajudi’m a trobar la paraula…

Júlia: Ai, quina gràcia! Si no sé pas a què pot referir-se.

Pepe: No? Llavors limiti’s a convèncer a Ernestina de què la medicina que li proposo fa de molt bon pendre. Cert que sí? I, a propòsit del seu marit: quan tindré el goig de posar-li la vista a sobre?

Júlia: És a veure el nen; està alarmat…

Rosa: No-res, no-res; una febrada. Comprèn, Pepe? Figuri’s que està posant dos queixalets alhora.

Pepe: (Somrient amb menyspreu.) Bah! És llàstima que un sentiment tan august com el de paternitat vagi tan sovint en companyia de la ridiculesa.

Júlia: L’aniré a cercar.

Pepe: Però torni, Júlia. Que per veure al seu marit no la perdi a vostè. (Júlia fa una reverència a en Pepe i s’endinsa en el corredor.)

Rosa: I que plaga, que plaga és aquest Pepe! Oidà, i per què hem d’estar-nos drets? El mateix pagarem. (Ofrena una cadira a en Pepe, col·locant-la al costat de la d’Ernestina.)

Pepe: (Assegut i inclinant-se vers Ernestina, molt empalagós.) Estàs molt bella amb aqueix posat de verge mística… Jo desitjaria, no obstant, trobar en els teus ulls un poc de febre, alguna cosa que fos penyora d’amor profà, diabòlic. Trigues massa a mirar-me; trigues massa a parlar, Ernestina! Jo desitjaria saber avui, definitivament, dels teus mateixos llavis, el que puc esperar i fins quan dec esperar. Em proposo escriure a la meva senyora mare per a obtenir el seu perdó. Tu pots ser el llaç que ens uneixi de bell nou. La meva senyora mare està convençuda que al costat teu no és possible altra vida que la que s’inspiri en la dignitat i en la virtut.

Ernestina: (Tranquilitzant-se i mirant-lo.) Si fossin certes aqueixes coses, jo agrairia a la seva senyora mare el bon concepte que té de mi.

Rosa: (Que haurà romàs absorta oint el discurs d’en Pepe.) Ets molt poc expressiva, filla meva!

Pepe: Realment, bé mereixia una paraula de consol per a la meva impaciència.

Ernestina: Esperi una mica. No puc desempallegar-me així com així de la gran estranyesa que em produeix veure’m sol·licitada per vostè i ser la preferida de donya Guillema. Sóc tan pobra i tan insignificant!

Júlia: (Empenyent en Víctor i eixint de la porta del passadís.) Faries un mal paper, home! Vols que acabi per avergonyir-me de tu?

Pepe: (Adonant-se de Víctor.) Gràcies a Déu, home, gràcies a Déu! Desitjava veure’l.

Víctor: (Amb indiferència.) A mi?

Pepe: A vostè, a l’afortunat espòs de Júlia, al pare aprehensiu. On s’entafora, on s’entafora? Serem parents i no ens haurem vist les cares.

Víctor: Dispensi; sóc una mica salvatge.

Rosa: No manca sinó que te n’alabis!

Júlia: (Amb despit.) I tal!

Pepe: Es comprèn, es comprèn; un cap de casa carregat de preocupacions. I bé: encara treballa al despatx dels Surroca? Segui, home. (Pica amb la mà en el seient d’una cadira propera.) Malaguanyada intel·ligència la de vostè! Són uns explotadors els Surroca!

Víctor: Tindrà motius fonamentals, suposo, per a…

Pepe: (Interrompent.) Perdoni, li repeteixo; malaguanyada intel·ligència la de vostè, per poca que en tingui.

Rosa: (Tot anant-se’n a la cuina.) Nosaltres alguna vegada ja li ho hem dit; però… veurà…

Júlia: (Despectiva.) Sí, veurà: què hi entenem les dones! No, Víctor?

Víctor: Si mudéssim de conversa…

Pepe: Ja sabrà dir-me els vestits que estrena, les sabates que llença sense posar-hi mitges soles, el xampany que beu i els estalvis que fa darrera dels “Surroca, Fills i Companyia”. (Víctor fa un moviment d’enuig.) Víctor, no el molesti el que li dic. Si vostè i la seva adorable família em fossin indiferents, jo no parlaria.

Júlia: Sí, senyor, sí; es comprèn… Gràcies, Pepe, gràcies.

Pepe: Jo m’exalto davant les injustícies socials. Els més dignes de llàstima són els del seu braç, Víctor, els modestíssims empleats i bons pares de família. (Butxaqueja i treu un cigar, que ofereix a en Víctor.)

Víctor: Mercès; no fumo.

Pepe: Veu? Ni fumen.

Víctor: No n’he sentit mai necessitat.

Pepe: Hauria estat el mateix; tampoc fumaria. Conec el personal. Sols fumen, i fumen bo, els que saben agençar-se un sobre-sou o fan negocis segurs amb els diners dels altres i amb les espatlles ben guardades.

Víctor: I la vergonya, l’honor i la moralitat?

Pepe: (Esguardant a Víctor amb certa llàstima.) Cert, certíssim! Vostè que en té molt d’això, ja deu saber per experiència de quina manera se n’atipen els de casa i la joia que en senten. No comprenc aqueixa moral que imposa el dejuni i la tristesa a les famílies. Hem de vendre una certa quantitat de consciència per comprar el benestar dels fills i de l’esposa. És veritat, o no, incomparable Júlia?

Júlia: (Fent un sospir.) És tan clar!

Víctor: I vostè practica aquestes teories?

Pepe: No les practico perquè no cal. La meva procura, Víctor, és una canongia. Sap el que és una renda líquida de cent mil pessetes per un cantó i trenta mil per un altre i divuit centes lliures de censos? La lliura val unes tres pessetes; no hi arriba. Sumi, sumi… Psh… Jo hi guanyo el cinc per cent.

Júlia: Reeeina, Pepe!

Rosa: Nosaltres poguéssim plorar amb els seus ulls! (Ernestina mira a Víctor amb mal dissimulat interès; ell roman indiferent cap jup.)

Pepe: I les ganguetes que cauen! No es pensi, que en els temps d’avui, amb això, no es poden pas fer locuras.

Rosa: Bé, sí… però, vaja… amb la meitat ens acontentaríem!

Víctor: (Aixecant-se, fred i despectiu.) Si no té res més d’important a comunicar-me…

Pepe: Temo ofendre’l; si no, jo, amic meu, li donaria un consell.

Rosa: Digui, digui, Pepe; en Víctor pla… burrango, sí… Ai, Senyor!

Pepe: Vaja, doncs; vol canviar de rumbo? Vol que jo en quinze dies el col·loqui? Mani, home!… El meu principal, el de Vilamajor, té vara alta a Barcelona. Llàstima que vostè no hagi escrit cap història de Catalunya o algun tractat de finances!

Júlia: Només fa còpies, en Víctor!

Víctor: (Amb amargor.) Agraïdíssim, agraïdíssim. (S’inclina i surt pel fons.)

Pepe: (Amb aire indulgent, com qui sap perdonar una desconsideració.) Jo li ho oferia de molt bona voluntat, Júlia.

Rosa: Vol callar! Què ens ha de dir, Pepe, què ens ha de dir!

Júlia: Res; són coses del pare de l’Adolfet.

Pepe: Bona, Júlia, bona! El pare de l’Adolfet! Ha, ha, ha!…

Júlia: Què vol dir? Per què riu?

Pepe: Res, res… El pare de l’Adolfet! Entesos. (Se sent la campaneta de la porta.)

Júlia: Han trucat, mamà.

Rosa: I ara!

Pepe: Segurament vénen per mi. M’havia descuidat d’advertir-ho. Que s’esperin, que hi vaig de seguida. (La senyora Rosa va a obrir.) Un negoci urgent, Ernestina. El marquès de Vilamajor m’abassega; ja em dispensaràs.

Ernestina: (Mentre segueix costurejant.) No cal parlar-ne.

Júlia: Ave Maria! Ni el deixen festejar!

Rosa: (Des de la porta.) Passi, passi; un amic d’en Pepe és un amic nostre.

Amic: (Apareixent pel fons, darrera la senyora Rosa.) Senyora… (Aturant-se en veure a la Júlia i a l’Ernestina.) Jo no sé si abuso…

Pepe: (A l’amic.) Hola! Hi ha quelcom de nou? (A les dones.) Ja ens permetran… dues paraules…

Rosa: (A l’amic.) Però, entri, entri; res de compliments. És a casa de vostè. Amb el seu permís me’n vaig pel dinar. (Es fica a la cuina.)

Amic: (Una mica estranyat de la conducta de la senyora Rosa i dirigint-se a les altres.) Lamento, senyores, haver interromput l’encant familiar…

Pepe: (Impacient, donant a entendre que no calen tantes consideracions.) Apa, digues, digues…

Júlia: (Aixecant-se i oferint una cadira a l’Amic.) Segui, que parlaran amb més comoditat.

Amic: No cal. Quanta molèstia!

Pepe: (Veient que Júlia fa acció d’anar-se’n.) I ara, Júlia! Faci el favor… (La reté interposant-se al seu pas.) No és cap secret. (Júlia va asseure’s prop de l’Ernestina. Pepe agafa pel braç a l’Amic i se l’emmena a un extrem de prosceni.) I bé, explica’t.

Amic: Com suposàvem, no volen cloure el compromís sense entrevistar-se amb tu.

Pepe: Ens entrevistarem, doncs.

Amic: T’esperen. Procura salvar la nostra responsabilitat. L’assumpte és…

Pepe: Calla. Hi tinc la mà trencada.

Amic: Lamento no haver-ho pogut ultimar jo sol. Ho dic perquè deu fer-hi de bon estar en aquesta casa, pel que veig. (Signa amb una ganyota picaresca a Júlia i a l’Ernestina.)

Pepe: Aquí també tallo.

Amic: I a quina et dediques?

Pepe: A totes. Encara n’hi ha una altra que és a la cuina que també està per mi; una poncelleta de bon aprofitar. Demés, la mare.

Amic: La grassa és casada, no? I el seu marit?

Pepe: És un infeliç; fa d’infermer de la criatura. Em diverteixo molt! (En veu alta.) Entesos. Vinc de seguida, espera’m. (Dirigint-se a Ernestina.) Ernestina, haig de deixar-te. Jo sóc esclau de la meva representació social, com tu ho ets de la teva parròquia i Júlia del gènit temorenc del… pare de l’Adolfet. (Somriu maliciosament, allargant-li la mà. Fa el mateix amb l’Ernestina, qui la pren sense gaire pressa, muda i reservada.)

Júlia: Estigui bo. Recordi’s que l’esperem.

Amic: Als peus de vostès, senyores. (S’inclina amb exagerada finesa, un xic mofeta.)

Rosa: (Apareixent a la porta de la cuina i adonant-se que en Pepe es disposa a sortir.) Què! Ara se’ns en va, Pepe?

Pepe: Per mitja hora. El cor deu sacrificar-se al seny; el present al pervenir.

Rosa: Sí que té raó, sí que té raó; llavors no tiraré l’arròs a la cassola fins que vostè torni.

(En Pepe i l’Amic s’inclinen i surten pel fons. La senyora Rosa els acompanya. Júlia s’aixeca i va a contemplar-se a l’espill. Ernestina llença un sospir d’alleugeriment.)

Júlia: Trobo que li tindries de fer més bona cara a en Pepe, Ernestina.

Ernestina: No sé fingir.

Júlia: Vaja, noia, no et facis la desmenjada.

Ernestina: Júlia, ets molt innocent tanmateix.

Júlia: I tu molt orgullosa i romàntica. Vés fent ximpleries i no t’espavilis…

Ernestina: Sí, Júlia, sí; no t’espantis; és molt possible que m’hi casi amb en Pepe. Tots plegats hi teniu tant d’interès…

Júlia: Tots menys en Víctor. Et penses que no ho veig? Fa un instant m’ha fet caure la cara de vergonya.

Ernestina: Oh! Què suposes, Júlia? Parla clar, o no parlis!

Júlia: (Veient entrar en Víctor.) Ara, calla, si et plau!

Víctor: (Molt seriós i apesarat.) Júlia, faries molt santament d’anar-te’n amb l’Adolfet. La mainadera, en lloc de cuidar-lo, el mareja.

Júlia: Tu pla em mareges a mi. Quan les coses no xirguen dret, Víctor, ho fas pagar a tothom. Valdria més que reflexionessis sobre els consells que t’ha donat en Pepe i tinguessis en compte les seves ofertes.

Víctor: (Enèrgic.) L’Adolfet, Júlia!

Júlia: Anem a veure l’Adolfet! Quin fàstic d’home!

(Surt pel fons. En Víctor es dirigeix a la seva màquina d’escriure i es disposa a treballar d’esquena a Ernestina. Aquesta segueix amb l’esguard els seus moviments. Quan en Víctor comença a teclejar ella es redreça, mira amb recel per tots indrets i es decideix a escometre’l.)

Ernestina: (En veu baixa, tímidament.) Víctor! Víctor! Escolta, Víctor: jo et compadesc infinitament, tant com a mi mateixa. Desitjaria aconsolar-te, Víctor! Vols que parlem encara com dos amics?

Víctor: Com dos amics! Oh, res; deixa’m, Ernestina! Tant se val!

Ernestina: Ja em faig càrrec que m’avorreixes, que em tens odi, Víctor, però jo també estic passant una pena molt grossa.

Víctor: (Sense donar la cara.) És possible. Hauràs d’aconsolar-te tota sola, com jo mateix.

Ernestina: I per què no hem d’intentar aconsolar-nos l’un a l’altre?, fer més suportable la nostra dissort?

Víctor: Tu ho has volgut que això no fos; tu cerques el teu consol lluny de mi.

Ernestina: No és pas el consol que espero lluny de tu, Víctor; és la dignitat de tots que intento salvar. Jo vaig a cercar el desesper a gratcient per no ser traïdora i per no fer-te’n ser a tu. (Molt atuïda.) Ara tu, amb la mà damunt del cor, en nom de la teva consciència, diga’m, Víctor: creus possible que jo segueixi vivint al costat teu?

Víctor: (Impressionat, però encara agressiu.) No ho sé, no ho sé. Creus fatal el teu determini? Doncs… no en parlem més!

Ernestina: (Irònicament, amb desesperació concentrada.) Oh, Víctor, Víctor! Com me plau que et redrecis contra mi! Ara explica’m el que penses fer contra la mare, que em dóna, contra la Júlia, que et menysprea, que ja no t’anomena “el meu espòs”, sinó “el pare de l’Adolfet”, i contra aquell… pervingut que s’és mofat de tu davant de totes nosaltres, acabant-nos de convèncer de què la teva feblesa i acovardiment eren la causa de les nostres privacions i de les nostres angoixes.

Víctor: (Reaccionant amb ira.) Aquell home, Ernestina, estava baix la teva protecció, s’emparava a la teva vora, era el teu galant…

Ernestina: (Amatenta.) Aquell home em repugna, Víctor; aquell home en aquells moments m’era odiós. Jo esperava que l’agafessis d’un braç i el traguessis de casa.

Víctor: (Cedint a un impuls de gelosia.) Però serà el teu marit, tu t’hi confiaràs. Oh, jo no puc avenir-me’n! Jo no capeixo que et profani, ni que tu hi consentis! Ah, els teus escrúpols, Ernestina! Ets ben bé una contradicció, un absurd!

Ernestina: (Senzillament.) Lliure-me’n, Víctor.

Víctor: Què dius! Pietat, pietat, Ernestina! Estem rodejats d’un precipici.

Ernestina: Pietat, pietat, Víctor! Sí, pietat és el meu clam! (Insinuadora i temorosa, després d’una pausa.) Tu deuries anar-te’n amb el nen i la Júlia, Víctor. Seria el més lògic, el més just, el més honest.

Víctor: (Amargament.) Impossible, Ernestina! Vaig prometre que mai separaria a Júlia de la seva mare. Elles dues m’ho varen exigir abans de casar-me.

Ernestina: (Erta i tremolosa.) Llavors, Víctor, ja no tenim res més a dir-nos. Ha estat en va que jo vingués a tu quan tots havíeu decretat el meu sacrifici. Vet aquí de quina manera tan senzilla jo em dono al primer que em sol·licita i tu et resignes a viure avergonyit, esclau de tres dones que es burlen de les teves qualitats i del teu amor. La nostra virtut sembla una infàmia! (S’eixuga els ulls amb el mocador.)

Víctor: (Aixecant-se amb desesperació.) Ernestina, Ernestina! Existeix un lligam molt sagrat… No facis que aquest lligam em pesi, que sigui el meu turment en lloc del meu consol. Oh! I si Déu castigués el meu desig suprimint aquest lligam, Ernestina?

Ernestina: (Tapant-li la boca.) Calla, Víctor, calla!

Víctor: (Amb angoixa, separant-se d’ella.) Estic embasardit!

Ernestina: També jo, Víctor. M’has encomanat la teva superstició de pare. Infeliços de nosaltres! (Resten aterrats. De sobte Ernestina es passa la mà pel front, esguarda a l’entorn i s’apropa a Víctor.)

Ernestina: Víctor, què? Determina; una paraula, ara, de pressa; la darrera paraula! (Víctor dubta; intenta dir un mot, però no s’atreveix; vol mirar a Ernestina i gira la vista com si temés que li mancarà la serenitat. Pel fons sonen les passes precipitades de Júlia.)

Júlia: (Entrant descomposta i agitada.) Correu, el nen està pitjor! Té els ulls esverats i fa unes ganyotes molt estranyes.

Víctor: El meu pressentiment!

Júlia: Jo no ho puc resistir. Aneu-hi. Encara sembla que el veig! (Es deixa caure en una cadira, tapant-se els ulls amb les mans.)

Ernestina: Fillet meu! (Es precipita per la porta del passadís. Víctor l’acompanya.) No cal alarmar-se, Víctor: (Desapareixen.)

Merceneta: (Eixint de la cuina.) I ara! Què passa, Júlia?

Júlia: El nen, Merceneta, el nen, que se’m morirà! Sí, sí, se’m morirà! (Apareix la senyora Rosa per la porta del passadís.)

Merceneta: Sí; basta que tu ho diguis!

Rosa: (Anant a aconsolar a Júlia.) Però, filla meva, no has pas de pendre-t’ho d’aquesta manera! Vés a comprar unes mostasses, Merceneta. (Butxaquejant inútilment.) Té la febre al cap l’Adolfet; res més que la febre al cap. Veuràs… ja hi aniré jo a cercar les mostasses. Tu, mentrestant, porta un plat d’aigua i vinagre a l’Ernestina. Més aigua que vinagre, saps? (La Merceneta va a la cuina a fer el que li ha manat la senyora Rosa.) I tu, Júlia, fica’t al llit, si em vols creure. T’afectes massa. (La Merceneta traspassa amb el plat d’aigua i vinagre.) Que li’n posin uns drapets ben xopats als polsos. (A Júlia.) Apa, vina! (L’agafa pel braç per emmenar-se-la a la cambra.) Filla meva, com tremoles!… Ja el cuidarem nosaltres, no en passis ànsia… I et vindrem a dir com se troba.

Júlia: (Deixant-se conduir.) I m’enganyareu, ja ho sé! No, mare, no; deixeu-me; barreu la porta; no vull sentir res, ni veure res, ni saber res. (Es fica a la cambra. La senyora Rosa barra la porta i se’n va apressadament cap al fons, gronxant les seves carns desforjades.)

Rosa: Quin trastorn passa aquesta Júlia! Valga’m Déu! Ah, desenganyem-se; el cor d’una mare sempre és el cor d’una mare!

Teló