ACTE SEGON

L’escena representa l pati i el frontis d’un hostal. El fons és un paisatge molt pintoresc. Al darrer terme s’ovira la silueta d’unes montanyes blaves que s’enlairen per damunt d’altres un xic mes properes i més pujades de to. El segon terme, o siga la vessant d’aquestes montanyes, està molt ben conreat. Sembla talment una prada, d’un verd frescal i lluminós. Al fons, atravessant l’escena, hi ha la carretera am guarda-rodes i piles de grava. A l’esquerra, a primer terme, el frontis de l’hostal; al costal de la porta hi ha una finestra que dóna a la cuina, i una altra, a l’alçada de primer pis, plena de testos am clavellines, un ram de llorer sec, una ampolla amb oli d’herbes i una olla foradada pera niuar-hi els aucells. Davant del portal, ocupant la meitat de l’escena, s’enfila una parra ufanosa am molts penjolls de raims verolats, a sota la qual hi ha una taula i dos bancs de fusta ja negrosos i esberlats d’estar a l’intemperie. A ran de la finestra de la cuina hi ha un pou del que s pot extreure aigua per medi de corriola i galledes. Els pilans d’aquest estan entortolligats per una enredadera d’eura. Per entremig dels pilans se veu un paller i algun arbre. Al costat del pou hi ha un pedriç tot ple de testos am rosers, clavellines i violers. A la dreta, una figuera am molt brancam que s’extén per l’escena. Repenjats a la soca, uns quants feixos de canyes seques. És al dematí d’un dia d’estiu molt assoleiat.

ESCENA I

En Blai i l’Adriá

(En Blai està pouant una galleda d’aigua. Té l porró al costat del pou. Aprop de la taula hi ha una altra galleda de fusta. Apareix l’Adriá pel fons.)

ADRIÁ

Bon dia, Blai.

BLAI

Hola, noi! Què diem de bo?

ADRIÁ

Per ara, ja ho podeu veure. I vós?

BLAI

Trempat com sempre.

ADRIÁ

Me n’alegro.

BLAI

Acosta-m aquella galleda. (Per la que hi ha aprop de la taula.)

ADRIÁ (donant-li)

Teniu.

BLAI

Ah, ah! És fresca com una rosa. (Per l’aigua que aboca a la galleda. Després hi posa l porró.) Ho veus, home?… Quima! Quima!

QUIMA (de dintre estant)

Què vols?

BLAI

Vès.

QUIMA (traient el cap per la finestra)

Què hi ha? Ah! Tu, Adriá?

ADRIÁ

Hola, Quima!

BLAI

Fes-li esmorzar.

ADRIÁ

No; no us amoïneu, per mi.

QUIMA

I ara, tu, també! (Desapareix.)

ESCENA II

Els mateixos, menys la Quima

ADRIÁ

Vès ara per què… ?

BLAI

Deixa, home!

(Curt silenci.)

ADRIÁ

Aont és la Nuria?

BLAI

Potser és a dalt.

(Surt la Quima am dos plats de terriça, dugues forquilles, un pa moreno i una ganiveta.)

ESCENA III

Els mateixos i la Quima

QUIMA

Apa: mentrestant llesqueu-vos pa, que desseguida porto lo demés.

BLAI

Tu: vès, arregla-ns una mica de ceba, unes quantes olives i, si pot ser, algun tomatec.

QUIMA

Està bé.

BLAI

Pera començar a fer rodar la mola.

QUIMA

Està bé.

(Sen va a la cuina.)

ESCENA IV

Els mateixos, menys la Quima

BLAI (llescant pa)

Ah, ah!

ADRIÁ

Sí que triga la Nuria!

BLAI

Estigues pel menjar, home! Ja la veuràs. Am quin humor t’hi presentaràs, si encara no tens gens d’aliment al còs?

ADRIÁ

Es que…

BLAI

Deixa-t d’esques! Quina fal·lera!

ADRIÁ

No tant!

BLAI

Quan jo festejava am la Quima, em pots ben creure, no rompia mai el foc que abans no m’hagués atipat bé. L’estimació am gana… què vols que t digui?… no ha fet mai per mi.

(Apareix la Quima amb una plata plena de mongetes fregides i unes quantes costelles fetes a la brasa. A l’altra mà porta una amanida de ceba, tomatec i olives.)

ESCENA V

Els mateixos i la Quima

QUIMA

Apa, ja està.

BLAI

Som-hi!… Té. (Ofereix la plata a l’Adriá.)

ADRIÁ

Preneu, home, preneu.

BLAI

Pren tu primer, que jo, quan en tinguis prou, faré canèt i nèt.

ADRIÁ

Doncs, teniu gana!

BLAI

Psè!… Encara, encara.

QUIMA

És un sac de mal profit.

BLAI

Sí. Què hi faràs, si un hom és així? Apa, apa, sense por! (Serveix a l’Adriá.)

ADRIÁ

Prou, home!

BLAI

Atipa-t i amaga-t pa!

QUIMA

No us ho acabareu tot.

ADRIÁ

Prou, prou! (Enretira l plat.)

BLAI

I tu, que també has d’esmorzar?

QUIMA

No. Ja ho he fet.

BLAI

Veus, jo? Tot hi va! (S’aboca tot el menjar.) Té: ja pots rentar-la. (Per la plata.)

QUIMA

Que no tens gana, Adriá?

ADRIÁ

No gaire.

BLAI

Que no piques? Pren un tallet de tomatec.

ADRIÁ

Teniu raó. (El pren.)

BLAI (donant-li l porró)

I beu, de passada.

ADRIÁ

No tinc set, encara.

BLAI

Doncs, beuré jo. (Beu refilant. Curt silenci.)

QUIMA

I com xerrica! Prou! Prou, Blai!

ADRIÁ

Calleu, que l fareu ennuegar.

QUIMA

Apa, apa, quina manera d’alçar el colze!

BLAI (deixant de beure)

Ah, ah! Què ten sembla?

ADRIÁ

Quin halè teniu!

BLAI

I quina refilamenta! Apa, beu, que és fresc.

ADRIÁ

Vinga.

BLAI (donant-li l porró)

Té. A veure si aguantes gaire.

QUIMA (fadigada)

Ai, Senyor!

BLAI

Que ets mut? Que no hi fas un refilet, Adriá?

QUIMA

Vaia, que l faràs riure i es tacarà!

BLAI

Amunt, amunt, noi! Apa, que és teu!

ADRIÁ (rient i deixant de beure)

Vatua l’home!

QUIMA

Té! Veus, poca solta? Tot l’has fet tacar.

BLAI

Oi, sí! (Esclafint a riure.) Tot el davant t’has ensolfat. Bé: això rai, que a la bugada sen va !

QUIMA

Ho haguessis de rentar tu!

BLAI

Veus? Tu, am solfes, no saps refilar, i jo, sense, sí. No series pas bo per músic.

ADRIÁ (rient)

N’hi ha un feix de vós!

BLAI

Així m’agrades!

QUIMA

Deixa-l estar, Adriá, que n’hi falta un bull.

BLAI (brindant el porró a la Quima)

Té, té: beu i calla.

QUIMA

Vés, troç d’ase!

BLAI

Apa, menja, Adriá: no t’adormis.

ADRIÁ

No us amoïneu.

BLAI

Noi, per tu faràs, doncs.

QUIMA

Com les trobeu aquestes costelles?

BLAI

Bones, bones. Es deixen menjar.

QUIMA

Digues, Adriá, digues: són tendres?

ADRIÁ

Sí, molt tendres: bona carn.

QUIMA

No són pas un xic crues?

BLAI

No: estan al punt. Una mica fumades, potser!

ADRIÁ

No, són fumades!

QUIMA

Aquest sí que en tot ha de trobar taps!

BLAI (cridant el gat)

Spsí! Spsí! Marruixa, marruixa! Aont és el gat?

QUIMA (amb espontanitat)

A la galleda.

BLAI

Mira, mira, que és de la broma!

QUIMA

Que ho sé jo ont és, el gat?

BLAI (llença un òs de costella)

Té: ja ho trobaran els goços.

ADRIÁ

Vaja, ja estic satisfet.

QUIMA

Voleu un raim?

ADRIÁ

No: jo no vui res més.

BLAI

No t sents am més coratge, ara?

ADRIÁ

Ja ho crec!

BLAI

Doncs, apa, que vingui la noia i garleu tant com volgueu. (A la Quima.) Ja pots treure tot això.

QUIMA

Ja va. (S’endú ls plats i lo demés a la cuina.)

BLAI

Encenem un radical. (Se treu un cigarro dels petits.) En vols un?

ADRIÁ

No, gràcies.

BLAI

Tu mateix.

ADRIÁ (després d’un curt silenci)

I què se n’ha fet, de la Nuria?

QUIMA

No fa gaire que era aquí. (La Quima desapareix.)

ESCENA VI

Els mateixos i en Mingo

MINGO

Nostramo?

BLAI

Què hi ha, Mingo?

MINGO

Que heu abeurat el bestiar?

BLAI

Sí.

MINGO

Així, res.

BLAI

Dóna-li una mica de gra.

MINGO (tot anant-sen)

Desseguida.

BLAI

Tu! Escolta.

MINGO (girant-se molt decidit)

Què mana?

BLAI

Que ja has esmorzat?

MINGO

Estona ha.

BLAI (oferint-li l porró)

Té, doncs: beu un trago.

MINGO

Visca!

BLAI

Beu!

MINGO

Vaia, bevem. (Beu refilant.)

BLAI (a l’Adriá)

Què tal? Eh? Què men dius d’aquest deixeble?

MINGO (deixant de beure)

Ha anat bé la passada?

BLAI

Molt. Apa: ves amb els animals.

MINGO

(Sen va, i a l’esser al fons retrocedeix.) Ah! Escolteu…

ADRIÁ

Au, a l’estable!

MINGO

Eh?… (Mirant de reüll a l’Adriá.)

ADRIÁ

Apa, vés, beneit!

MINGO

A qui dius beneit, ximplet, més que ximplet ?

BLAI (reconvenint-lo)

Mingo!…

MINGO

Aquest poca solta!…

BLAI

Que no vols callar, Mingo?

MINGO

No, que no vui callar! Primer reventaria! Torna-m’ho a dir, de beneit! Torna-m’ho a dir, maco! (Provocant-lo molt indignat.)

ADRIÁ

Vés, vés a parlar amb els senyorets, que t donaran anguila!

MINGO

I ben nèt que si! Que t penses que són tant agarrats com tu?

BLAI

Vés-ten, Mingo, vés-ten!

MINGO

No men vui anar que no hagi cantat les quaranta an aquest presumit.

ADRIÁ

Te deixo estar per criatura!

MINGO

Perquè no tens coratge pera res. Ja ho saps que no ets ningú!

ADRIÁ

Llamp de Déu!…

BLAI

Vaia, Adriá!…

ADRIÁ

Vés-ten, si no vols que t faci un cap nou! Vés-ten !

MINGO

Que t’has cregut que perquè sóc pobre m’has de fer la llei com te dongui la gana? No, noi, no! Ja s’ha acabat la paciència! I si tens ràbia perquè les coses no t marxen prou planeres, mira, fes com jo: posa-t’hi sal.

ADRIÁ

Bé: què vols dir amb aquestes paraules?

MINGO

Ja ho saps lo que vui dir.

BLAI

Mingo, Mingo! Mira que si m fas enfadar… !

MINGO

Així: defenseu-lo!

ADRIÁ

Ja estàs ben llest! (Molt despreciatiu.)

MINGO

Vés a explicar-ho a la Nuria, tot això que t’he dit! Corre! Que ella t’encoratgi!

BLAI

Marxa, marxa d’aquí, com una reïra!

MINGO

Ja men vaig, i ben depressa, perquè veig que encara m’entrebancaria.

BLAI

Apa!

MINGO

Endavant, hereu, endavant! Fes-los glatir força als pobres, am la teva guardiola! Ja ho sabem que és curulla de diners. Però, mira: jo n tinc una altra aquí (senyalant al cor) que vessa de goig i d’alegria.

ADRIÁ

Vés, noi, vés a la teva feina!

MINGO

Vaia, salut! (Seu va rient amb ironia.)

ESCENA VII

Els mateixos, menys en Mingo

ADRIÁ

Que no l’heu sentit?

BLAI

Deixa-1 estar, que no hi és tot.

ADRIÁ

Aquest noi té la llengua un xic llarga.

BLAI

Vaia, Adriá! Té, beu, home! (Agafant el porró.)

ADRIÁ

Ja n tinc prou.

BLAI

Que ets daixonses! Quina fadrinalla corre avui!

(Beu, refilant com abans. L’Adriá s queda amb el cap baix, molt pensatiu. Llarg silenci. Apareix la Quima esclafint de riure.)

ESCENA VIII

Els mateixos i la Quima

QUIMA

Que no ho sabeu? Que no ho sabeu?

BLAI (a l’Adriá, deixant de beure)

Eh, quina musica?

QUIMA

Que no ho sabeu?

ADRIÁ

Què?

BLAI

Digues.

QUIMA

Que la Nuria estones ha que és a dalt.

(Segueix rient.)

ADRIÁ

Ah ! Era aquí?

BLAI

Què fa a dalt?

QUIMA

Mai ho endavinarieu. Pobra filla meva, que és ignocentona!

ADRIÁ

I per què no ve?

QUIMA

No l’he poguda fer baixar de cap de les maneres.

ADRIÁ

I això?

BLAI

Que esteu renyits?

ADRIÁ (am molta naturalitat)

Per mi, no.

QUIMA

Cah! Si no hi ha res de males cares. (Amb expressió riallera.) Ben al revés. Ai, Senyor!

BLAI

I, doncs, què fa?

QUI MA

Està plorant com una Madalena.

ADRIÁ

Per què? Què tè?

QUIMA

Res, res, la pobreta!

ADRIÁ

Per què plora ?

QUIMA

Encara no ho endavines?

ADRIÁ

Oh! Què sé jo! Digueu.

BLAI

Vaia una altra paperera! Potser no ha esmorzat. (Amb ingenuïtat.)

QUIMA

Calla, calla, beneitó! Ves per què voleu que plori, la criatura! Jo també vaig plorar com ella l dia que m van tirar la primera amonestació.

BLAI

Per xò ha de plorar?

ADRIÁ (concentrat)

Per xò?

QUIMA

I doncs! Us penseu quin cop és per una noia de la seva edat?

ADRIÁ (am gran estranyesa)

Ho dieu de debò, que plora?

QUIMA

Està desconsolada!

ADRIÁ (separant-se, molt trist)

No m’ho sé acabar!

QUIMA

I ara! Què tens, Adriá?

ADRIÁ

Re, re.

BLAI

Bo! Tu, també? A veure si se t’encomanaran les llàgrimes!

ADRIÁ

És que jo no estic per fer els ninots: m’enteneu?

BLAI

Què dius, home!

QUIMA

No sé pas de què te les heus !

ADRIÁ

Vosaltres no que no ho sabeu, però ella… M’hi jugaria l cap!

BLAI

Tu, Quima: que l’entens?

QUIMA

Jo, no. Adriá: explica-t, per l’amor de Déu!

BLAI

Sí, que s’expliqui.

QUIMA

Parla, home, parla!

ADRIÁ

La vostra filla no m porta estimació.

QUIMA

I ara! Què dius, home! Com vols que no t’estimi, si fas tant per ella? La vegessis plorar!

ADRIÁ

Plora perquè li sap greu d’estar compromesa. No sap com desempellegar-sen, de mi. Per xò plora, per xò!

QUIMA

No siguis tant ingrat!

ADRIÁ

Ingrat? Ja hi ha qui li agrada més que jo. Qui sóc jo? Un pagesot. Què volen dir les meves vinyes, els meus camps i totes les meves hisendes i la meva estimació, comparades amb un senyoret de Barcelona?

QUIMA

Però, què t’empatolles?

ADRIÁ

Si, ja ho he dit i no men desdic. Mala negada facin tots els senyorets! Es clar: són més complimentosos i més fins que nosaltres. Els pagesos!… I an ella sembla que li escaiguin aquests mosquits. (Am gran despreci.)

BLAI

Qui? Ella? Cah!

QUIMA

Ves ara quina una se n’ha empescat!

BLAI

Una cosa és una cosa…

QUIMA

Ah, gelós!

ADRIÁ.

Ja ho sentirem a dir.

BLAI

Tot just comencem i ja us-e les empreneu per aquests viaranys?

QUIMA

I al cap-d’avall per res.

BLAI

Per res: per una futesa. Aquest casament aviat semblarà la colla dels plora-miques.

QUIMA

I ben net que sí!

BLAI

Ni que s tractés d’un enterro. No sé: jo no m’ho pendria tant a la valenta.

ADRIÁ

Oh, vós!

BLAI

Encara que m trobés al teu lloc. Vaia, vaia, no t’encaparris, que tindràs una dòna lo que sen diu de tota la confiança. Jo ja voldria que siguessiu casats. El dia del casori!… Vès, enllestiu depressa! Quina xirinola farem! Oh, i ara que tenim uns caps de viram tant grassos que enamoren!

QUIMA

Si serà una festassa!…

BLAI

Aquest dematí, així que m’he llevat, ja he conegut que la teca anirà bé.

QUIMA

I això? En què t’has fixat?

BLAI

Saps aquells dos pollastres tant buscadors de raons, aquells que l’altre dia van agarrar-se com dugues llagastes?

QUIMA

Sí. Explica-t, cançoner! (Fent veure que assent al bou humor deu Blai.)

BLAI

M’han donat una mala mirada que ja, ja!… Si arriben a veure-s’hi am cor, m’embesteixen! Semblava que m diguessin: “Ah, fart, més que fart! Com se tens menjaras!»

QUIMA (posant-se a riure)

Encara m faràs riure!

BLAI

No són bromes, no! Adriá: que no rius? Mira la Quima, ai, la sogra! Mira com s’esclafeix, la toba! (Rient a tot pler.)

QUIMA

Sant ximplici!

BLAI

Que not passa, hereu? Retorna-t, que no serà re! Vès: porta-li una mica de medecina, que potser es calmarà. Porta l porró, dòna!

QUIMA (a l’Adriá)

El vols, un traguet?

ADRIÁ

No estic pera beure.

BLAI

Vinga, vinga, que amb un tret… matarem dos tragos.

ADRIÁ

Quina ràbia!

BLAI

Vés, crida a la noia. A veure si amb una miradeta…

ADRIÁ

No; no la crideu. Ja vindrà, si vol. I, si no, allà s’estigui. Fos aquell, no s faria pregar, no !

QUIMA

I deixa-l estar, an aquell! Quina dèria t’ha agafat!

ADRIÁ

Fos aquell, us torno a dir!

BLAI (dirigint-se poc a poc cap al fons)

Bah, bah!

ADRIÁ

Que n’he sigut de bèstia!

QUIMA

Pobra Nuria! Tant que t’estima!

ADRIÁ (amb ironia)

M’estima!

QUIMA

Sí.

ADRIÁ

Jo us dic que no! Potser m’hauria arribat a estimar…

QUIMA

Que vols que s corsequi?

(En Blai els escolta de mala gana.)

ADRIÁ

Ja fa temps que no m mira com me mirava. Vós ho sabeu: encara no m veia que tot ho deixava pera donar-me conversa. (Molt despreciatiu.) Però, d’ençà que van venir aquests senyorets…

QUIMA

No, home, no!

ADRIÁ

Us dic que sí. Si s’empolaina més pera fer més goig!

QUIMA

No: això són cabòries teves.

ADRIÁ

Serà lo que s vulgui; pero jo no consento que ningú s burli de mi.

QUIMA

I qui sen burla?

ADRIÁ

Ella. Que no m’enganyi, que no m’enganyi!

BLAI

Ai, ai, quina nuvolada!

ADRIÁ

Vós, Quima, atrafegada am les feines de la casa, no veieu certes coses.

QUIMA

Encara vindràs a dir que no m cuido de la meva filla!

BLAI

Deixa-men anar, que la cosa s’embolica.

ADRIÁ

No vaig tant amunt.

QUIMA

I doncs?

ADRIÁ

Vós no m negareu que la Nuria no m porta voluntat. Si men portés, no parlaria com parlo.

QUIMA

Faries lo mateix. Desgraciat del que sent gelosia!

ADRIÁ

Gelosia? No és gelosia, no. Ho veig clar, n’estic segur. Però no serà, no serà!

BLAI

Vaia: ja us ho fareu.

(Sen va per l’esquerra del fons.)

ESCENA IX

Els mateixos, menys en Blai

QUIMA

Què és lo que veus clar? Explica-t.

ADRIÁ

Que l carro m va pel pedregal.

QUIMA

Justament ara?

ADRIÁ

I tot per culpa vostra.

QUIMA

Per culpa meva?

ADRIÁ

Sí.

QUIMA

Per què ho dius? En què t fixes?

ADRIÁ

Em fixo en moltes coses.

QUIMA

A veure, digues.

ADRIÁ

Si vós haguéssiu sigut franca quan els meus pares us van venir a demanar la Nuria, avui jo no m queixaria.

QUIMA

No t’entenc, creu-me, Adriá; no t’entenc.

ADRIÁ

Prou que m’enteneu! Ja ho veig jo que m’enteneu! (Am molta ironia.)

QUIMA

En bona fe, Adriá.

ADRIÁ

La xicota no m volia.

QUIMA

Que sí!

ADRIÁ (imperiós)

Que no!

QUIMA (persuasiva)

Que sí!… Què sabia ella? (Transició.)

ADRIÁ

Vós la vàreu pregar pera que m volgués. Fins la vàreu amenaçar!

QUIMA

Mentida! Qui t’ho ha dit això?

ADRIÁ

Deixeu-ho estar qui m’ho ha dit. Tard o d’hora, tot se sap. Jo m creia que m’estimava, i de tant veure-la i parlar amb ella, és clar, li he posat aquest afecte. Ara, per més que vulgui, no men puc distreure: ja la tinc aferrada aquí dins… I la vui pera mi, costi lo que costi! I ho serà!

QUIMA

No ho ha de ser!

ADRIÁ

Jo veig que ella i el senyoret s’enraonen molt, riuen molt, mentres jo callo i em migro.

QUIMA

No n pensis mal del senyoret. Es molt bo. I am tant temps d’estar am nosaltres pot dir-se que ja ns mira com de família.

ADRIÁ

Serà tant bo com vós volgueu, però lo que es am mi no s porta pas gens bé… I que vagi alerta, que no s torbi! Jo també ho sóc, de bo; però quan les sangs me pugen al cap…

QUIMA

Vaia, vaia, no siguis així.

ADRIÁ

Es que començo a perdre la paciència.

QUIMA

No sé com ets, també! Creus tu que la Nuria s’atreviria a faltar-te? No li facis tant poc favor, home! (Transició.) Ah! Que sereu ditxosos! Quan tingueu un fill… tant hermós que serà!… Com vols… no comprens?… com vols que la Nuria estimi a un senyor, per bo que sigui, si per ella tampoc faria? No, home, no! Treu-t’ho del cap. Allò de que una noia és pera un rei, són falornies. Les noies, pera ser ben felices, s’han de casar amb un del seu braç: classe am classe.

ADRIÁ

Però mireu que si ell s’està en aquesta casa …

QUIMA

Què vols dir?

ADRIÁ

Que?… Vaia, que jo no li vui veure més!

QUIMA

No siguis tant gelós!

ADRIÁ

Gelós, gelós!… L’heu de treure, Quima, l’heu de treure. Creieu-me!

QUIMA

Que aviat ho tens arreglat!

ADRIÁ

O ells o jo: trieu.

QUIMA

Com els ho dic?

ADRIÁ

De la manera que trobeu millor. Si no sen volen anar a les bones, ja ls treure jo a les males.

QUIMA

Espera uns quants dies.

ADRIÁ

Ja no puc aguantar més.

QUIMA

(després d’una petita lluita am si mateixa)

Els treuré, doncs.

ADRIÁ

Avui séns falta.

QUIMA

Sí.

ADRIÁ

No ho allargueu pas!

QUIMA

Ah, gelós!

ADRIÁ

Deixeu-ho córrer.

QUIMA

Quins papers!

ADRIÁ

Prou! Quedem en que ls treureu?

QUIMA

Sí, home, sí! Ai, alabat siga Déu! Si no estimessis, no les faries aquestes rareses. Nuria, Nuria! (Cridant.)

ADRIÁ

Deixeu-la estar.

QUIMA

Com! Que no la vols veure?

ADRIÁ

Sí. Però…

QUIMA (tornant a cridar)

Nuria! Nuria!

NURIA (de dins estant)

Què mana, mare?

QUIMA

Baixa, tonteta, baixa! Cuita! No siguis així, filla. I ara (a l’Adriá) que no us feu mal posat.

ADRIÁ

Oh! Per mi…

QUIMA

Es que, si no, renyirem.

ADRIÁ

Jo…

QUIMA

Mira-te-la.

(Apareix la Nuria amb el cap baix. S’atura al llindar de la porta.)

ESCEXA X

Els mateixos i la Nuria

NURIA

Què mana, mare?

QUIMA

Vine, tonteta, vine!

QUIMA

Que no veus l’Adriá? Vaia, vaia, no siguis paperera. Vès per què has de plorar!

NURIA

No, no ploro pas.

QUIMA

Ai, mentidera! (Rient.) Diu que no plora. (Agafant-la per la cara i aixecant-li i cap.) Mira, mira, Adriá! No plora, no, i té ls ulls plens de llàgrimes!

NURIA

No pas ara: ja m’ha passat.

QUIMA

Millor, dòna, millor!

ADRIÁ

Nuria!

QUIMA

Tant alegres que tots estem, i tu tant trista! No sé per què.

NURIA

Què hi fa?

QUIMA

Res; però no veus que no m’agrada que estiguis així? Te vui veure contenta… Riu, riu, que és hora d’alegria!

NURIA (amb irònica tristor)

D’alegria?

QUIMA

Sí. No faltaria més!

NURIA

No ho sé si és hora d’alegria!

QUIMA

És clar!

NURIA

No pas pera tot-hom.

QUIMA

Pera tot-hom, de segur que no. Pera tots els de casa… Pera tu, pera l’Adriá, pera mi.

ADRIÁ (am moll sentiment)

No pas pera mi!

QUIMA

Com? Ja hi tornem? Tu, també?

ADRIÁ

Es que… No la veieu, Quima? Ni m mira!

QUIMA

Sen dóna vergonya. (Acaronant-la am tendresa.) Oi, filla, que ten dones vergonya?

NURIA

Vergonya?… (Amb ironia trista.) Sí, sí, men dono vergonya. (Volent anar-sen.)

QUIMA

Pobreta!

ADRIÁ (quasi amb ira)

Nuria! Mira-m, mira-m!

QUIMA

Que no ho sents?

ADRIÁ

Tant aviat ja m’has avorrit?

QUIMA

No t’ha avorrit!

ADRIÁ

Nuria!

NURIA

Què vols?

ADRIÁ

Per què no m mires? Què t’he fet? De què t queixes?

NURIA

De res… de res, Adriá.

ADRIÁ

Per què m fas aquest posat?

NURIA

Ai, Adriá!

ADRIÁ

Què? Parla.

QUIMA

Ah! Té un cor de cera!

ADRIÁ

Jo no entenc de què se les heu! No sé què tinc de fer pera acontentar-la. Demana, demana. Què vols? Digues.

NURIA

Res, res.

QUIMA

I, doncs, per què no fas com nosaltres?

NURIA

Vosaltres… vosaltres…

QUI MA

Sí. No veus jo que alegra estic?

ADRIÁ

Lo que és ella…

QUIMA

Que t penses que no t mira? No? Si quan tu estàs distret no t treu la vista de sobre. Quina fal·lera! Com t’estima! Per xò no t’ho demostra com tu voldries. Les que no estimen sí que ho fan aixi: tot lo dia fingeixen, les falses !

NURIA

(molestada per les paraules de sa mare)

Mare!

QUIMA

Vaia, vaia, Nuria: entre poc i massa! Aon vas?

NURIA

Deixeu-me.

QUIMA

Vine aquí! Vine!

NURIA

Vui estar sola. No tinc ganes d’enraonar. (Es detura. L’Adriá sen va cap al fons de l’escena, tapant-se la cara am les mans.)

QUIMA

Veus, veus? Ja has fet enfadar a l’Adriá. Pobre! Vaia uns papers de fer!

NURIA

Pitjor pera ell.

QUIMA

Carrinclona, més que carrinclona!

NURIA (suplicant)

Mare!

QUIMA

Mare! (Escarnint-la.) No ten dones pena, tant gran? Vès, perquè s’ha de casar! Fugiu, correu-hi tots! Mare de Déu! L’han tirada trona avall! Que t’has fet mal, per ventura? Quantes noies poguessin plorar amb els teus ulls! Ja té raó l ditxo: “la mar, quant més té, més brama”. I tu, Adriá, que fas aquí com un enza? Diga-li alguna cosa; tira-li forces amoretes. No veus que és tant jove, pobreta!

ADRIÁ

Quima…

QUIMÀ

Vaia un parell n’hi ha de vosaltres dos! Ah, que n porteu de joguines i dolçures amagades en els vostres cors! I que follies! Oi?

NURIA (inconscientment, quasi d’esma)

Oh! Qui ho sap?

QUIMA

Heu de ser més feliços! Sí que sereu feliços! Apa, mireu-se i feu les paus desseguida. Les paus? (Molt riallera.) Que m’empatollo ara? No heu renyit pas, veritat?

NURIA

No.

QUIMA

Ja veuràs, Adriá, quin vestit més bufó que durà l dia del casori! Serà més maca! Que ja has anat a emprovar-tel?

NURIA

Sí.

QUIMA

Que t’està bé?

NURIA

La tia diu que sí.

QUIMA

No t’ha d’estar bé!

(Apareixen en David i l’Arcadi, amb els quadres, els cavallets i demés objectes de pintura.)

ESCENA XI

Els mateixos, més ex David i l’Arcadi

ARCADI

Déu los guard.

QUIMA

Ah! Vostès? Tan aviat?

DAVID

No s pot treballar. Cau un sol que crema!

(La Nuria s’està aprop del pou mirant dissimuladament au en David. L’Adriá contempla an en David i a la Nuria am molta gelosia.)

QUIMA

Que volen esmorzar?

ARCADI

Sí; jo, sí.

DAVID

Jo encara no. No tinc gaire gana.

QUIMA

Malament.

ARCADI

Ja l’avisarem, doncs.

QUIMA

D’aquí una estoneta, veritat?

DAVID

Sí, senyora.

ESCENA XII

Els mateixos i en Blai

BLAI

Com estem? Ja ha passat la tamborinada?

QUIMA (am regany)

Calla, si vols!

BLAI

Muixoni! (An en David i l’Arcadi.) I, doncs, què hi ha de bo?

DAVID

Res de nou.

BLAI

Que ja han esmorzat?

DAVID

No encara.

BLAI (a la Quima)

Tu: què fas aquí parada?

ARCADI

Volem esperar una estona.

BLAI

Ah, ja! Perquè… daixonses. Noia: ves, respalla-m el gec nou, que m mudaré.

(La Nuria desapareix cap a la cuina)

ESCENA XIII

Els mateixos menys la Nuria

QUIMA

I ara t’has de mudar? Que no pots esperar en ’vent dinat?

BLAI

Feina feta no té destorb.

QUIMA

Que has de ser aviat al cafè?

BLAI

Es clar! Com cada festa. Ah, quina manilla s prepara!

QUIMA

Quan tinguin gust, ja m’avisaran.

ARCADI

Sí. Dongui-ns una mica d’aiguardent pera beure un gotet d’aigua.

QUIMA

Prou. (Seu va a la cuina pera tornar desseguida.)

BLAI (a la Quima)

De la dolça, eh?

QUIMA

Vaia!

BLAI (anant a pouar aigua)

Doncs, apa!

ARCADI

Deixeu: ja la pujaré jo.

BLAI

Fugi! I ara!

(Surt la Quima amb una ampolla d’aiguardent i dos gots.)

QUIMA

Si són servits. (Se n entorna.)

ARCADI

Molt bé. (Posa aiguardent als gots)

(En Blai, amb un gerro que hi ha aprop del pou, serveix aigua au en David i a l’Arcadi.)

BLAI

Apa, beguin, que és gelada, (En David i l’Arcadi beuen.) Què tal? Què ls en sembla?

DAVID

Magnífic!

BLAI

Pera preparar el ventrell no hi ha un millor.

QUIMA (de dins estant)

Blai!

BLAI

Ja va.

QUIMA (també de dins estant)

Vès, que tens el gec amanit.

BLAI

Ja vinc. Reposin, mentrestant, que la Quima ja ls prepara l’esmorzar.

DAVID

No s’amoïnin per nosaltres.

BLAI

Bé, bé. Vaig a arreglar-me un xic.

(Sen va.)

ESCENA XIV

Els mateixos. Aviat la Nuria

ARCADI

Què fem?

DAVID

Espera-t.

ARCADI

Vols que pugi a endreçar això? (Per les teles i demés objectes.)

DAVID

Sí.

(L’Arcadi va a endreçar-ho tot a dins. Toma la Nuria amb unes estovalles blanques. Para la taula. Entra i surt diferentes vegades, portant lo menester pera preparar l’esmorzar. En David s’està recolzat a la barana del pou, mirant distretament al fons. L’Adriá, a un extrem oposat, observa sense dir res. La Nuria va a pouar aigua pera posar el vi en fresc.)

NURIA (am molta delicadesa)

Vol fer el favor?

DAVID

Ah! Sí. Per tot faig nosa. (Se separa del pou fot eixugant-se les mans.)

NURIA (am somriure trist)

No.

DAVID

Que és pera nosaltres, Nuria?

NURIA

Sí, senyor.

(Silenci. La Nuria va pouant l’aigua molt a poc a poc.)

ADRIÁ

Nuria: què fas? (Molt concentrat.)

NURIA

Què hi ha?

ADRIÁ

Que no pots?

NURIA

Sí. No haig de poder!

ADRIÁ

Doncs, apa, enllesteix.

NURIA

Bé. (Curt silenci.)

ADRIÁ (volent fer-la retirar del pou)

Vés, vés: ja ho faré jo.

NURIA

Aparta-t! Aparta-t! (Acabant de pujar la galleda.)

ADRIÁ

Gràcies a Déu!

NUR1A

Té, veus? Ja està.

ADRIÁ

No sé per què gansoneges tant.

NURIA (fent un sospir)

Ah!

ADRIÁ

Que tens?

NURIA

Res, res.

(Aboca l’aigua a la galleda. Toma l’Arcadi.)

ESCENA XV

Els mateixos i l’Arcadi

ARCADI

Ja ho tens tot endreçat.

DAVID

Bé.

(Apareix en Blai, am barretina morada i el gec nou.)

ESCENA XVI

Els mateixos i en Blai

QUIMA (de dins estant)

Nuria!

NURIA

Ja vinc, mare. (Sen va).

BLAI

Ah, ah! (Pel gec que porta.) Què ls en sembla?

ARCADI

Renoi! Veig que encara feu goig.

BLAI

Es clar! Amb els guarniments nous quina bèstia vol que no n faci?

ARCADI (rient)

Que sou trempat!

BLAI

No ho sé, pobra gent! Ai, ai! Que encara no ls ha fet l’esmorzar aquella? (Cridant.) Quima! Quima!

DAVID

No portem pressa. Jo no tinc gaire gana.

BLAI

Ja tornem amb allò de temps endarrera! Ara que ja s’havia posat del tot bé! Apa, apa, a menjar i fòra compliments! (Tornant a cridar.) Quima! Quima!

DAVID

No la destorbeu.

(Apareix la Quima.)

ESCENA XVII

Els mateixos i la Quima

QUIMA

Què hi ha? (Mira a l’Adriá am recel, visiblement amoïnada.)

BLAI

Vès.

QUIMA

Què hi ha?

BLAI

Que no serveixes als senyorets?

QUIMA

Sí, home, sí.

BLAI

Apa, enllesteix.

QUIMA

Ja sen cuida la noia.

BLAI

Ah! I tu, Adriá, que fas tant callat?

ADRIÁ

Jo rai! (No s’ha mogut del mateix lloc aont era de primer.)

BLAI

Acosta-t, home!

ADRIÁ

No, ja estic bé.

BLAI

Tu mateix.

(L’Adriá, sense moure-s del seu lloc, fa signes a la Quima pera que compleixi lo convingut anteriorment amb ell de treure an en David i l’Arcadi.)

QUIMA

(Després d’una petita lluita am si mateixa, se dirigeix an en David i l’Arcadi pera dir-los molt pausadament:) Ara que estem tots reunits, voldria parlar-los d’una cosa. No s’ho prenguin a males. Això sí que m sabria greu.

DAVID

Digueu.

QUIMA

És que…

DAVID

De què s tracta?

BLAI

Què vas a dir?

QUIMA

(am pausa i com dolguent-li)

Ja saben vostès que aquí, en aquesta casa, sempre sels ha apreciat.

DAVID

De lo que estem molt agraits.

QUIMA

Pel nostre gust… comprenen?…

(L’Adriá no deixa de fer-li signes am més insistencia cada vegada.)

ARCADI

Expliqueu-vos.

QUIMA

Nosaltres no voldríem que se n’anessin mai…

DAVID

Gràcies.

QUIMA (no gosant parlar)

Però…

DAVID (molt natural)

Digui, digui.

QUIMA

Vostès ja s faran càrrec. Dos joves com vostès… tant temps aquí… havent-hi una noia fadrina…

DAVID

Que no és un hostal això?

QUIMA

Sí; però no més que pera passa-volants. La gent… ja sap vostè com és la gent… en tot ha de dir la seva. I seria molt trist que, sent tant bons com vostès són, haguessin de veure-s criticats. (Am gran prec.) Jo li demano per favor, senyoret David, que deixi aquesta casa. Faci-ho per la tranquil·litat de la nostra filla! No vulgui que sigui bescantada!

DAVID

(a punt de perdre la serenitat)

Miri, senyora Quima…

ARCADI (interrompent-lo)

És clar, home, anem-sen!

DAVID

Vostè, en aquests moments, sofreix molt. Vostè no sent lo que diu… Vostè no ho ha pensat mai… Es veu obligada… No és vostè la que parla. (Am molla intenció.)

ADRIÁ

(cridant, lot plantant cara an en David)

Que tants romanços!

DAVID

Sou vós el qui desitja que men vagi.

ADRIÁ

Sí, sóc jo! Què vol dir amb aixó?

DAVID

Vui dir que no me n’aniré!

ADRIÁ

Que no se n’anirà? Jo len treuré per força!

DAVID

Us dic que no me n’aniré! (Am molta valentia.) Jo aquí, hi tinc més drets que vós.

ADRIÁ

Li dic que se n’anirà ara mateix!

DAVID

Doncs, ja ho veieu: m’hi assec. (S’asseu.)

ADRIÁ

(anant a abraonar-se an en David)

Llamp de Déu!

QUIMA

Adriá!

(La Quima i en Blai detenen a l’Adriá.)

ADRIÁ

Deixeu-me! Deixeu-me!

BLAI

Què vas a fer?

ADRIÁ

Deixeu-me, us dic! (An en David.) A fòra, si no vol morir!

DAVID

Ja us he dit que no me n’aniré.

QUIMA (suplicant)

Fugi!

DAVID

No!

ARCADI

Anem!

DRIÀ

A fóra, li repeteixo!

(Surt la Nuria, i am gest heroic i veu valenta, crida, fòra de sí:)

NURIA

No! No vui que sen vagi, en David! No pot anar-sen!

(Tothom queda sobtat, cor-pres d’estranyesa.)

Teló ràpid