ACTE PRIMER

L’escena representa un base de roures i alzines, ombrívol i luxuriant. De part a part de la mateixa, dividint la gleva en parterres naturals i d’una manera laberíntica, s’encreuen diferents corriols. Al mig, no més fins a segon terme, no hi ha cap arbre, quedant un espai ombrejat pel fullatge dels arbres dels costats. Per entre l trepat del brancam del darrer terme, a travers d’un ambent molt net i desentelat, s’ovira la silueta d’unes montanyes pirenaiques de tons blaus-verdosos, reflexades pels resplendors del sol. A l’aixecar-se l teló, en David i l’Arcadi pinten, asseguts en cadires de campanya, l’un a primer terme i l’altre quasi al mig de l’escena.

ESCENA I

En David i l’Arcadi

ARCADI

(S’aixeca, i desde certa distancia, lot calant foc a la pipa, contempla, a mitja vista, el quadro que està pintant.)

DAVID

Com te va, Arcadi?

ARCADI

De primera! Que consti! Vine!

DAVID

Eh! (Llençant el pinzell i la paleta.)

ARCADI

I ara!

DAVID

Vaia: no tinc ganes de pintar.

ARCADI (tot satisfet)

Jo sí.

DAVID

Millor per tu. (S’ageu a l’herba.)

ARCADI

Vés què m’hi dius.

DAVID

Deixa-m estar, home, no m’amoïnis!

AKCADI

Dò-m una mirada a l’ultim terme.

DAVID

Ja va bé.

ARCADI

Aixeca-t, que ho veuràs.

DAVID

(S’aixeca amb indolència i mira l quadro de l’Arcadi.) Bé… bé…

ARCADI

Am sinceritat: què ten sembla?

DAVID

L’ultim terme no m’acaba de convèncer.

ARCADI

I això? Que no s’explica prou?

DAVID

Has d’apretar una mica ls tons calents. Tot plegat resulta fred, i en el natural… veus?… Després, te surt tot ximicat. Comprens?

ARCADI

Sí, home, sí. (Com tocat de l’amor propri.)

DAVID

Ho tens entès? (Se n’entorna a seure en el mateix lloc d’abans.)

ARCADI

Sí. (Posant-se a pintar.) Deixa-m el tubo de groc d’índia.

DAVID

No n gasto.

ARCA Dl

Vatua!… Un to tant calent!

(En David, no trobant-se bé assegut, torna a ageure-s a l’herba, boi fumant un cigarret.)

ARCADI

Quina mandra tens, David!

DAVID

No… no ho fa això.

ARCADI

I doncs?

DAVID

Oh! Vés que t diré jo, ara…

ARCADI

Ah, ah! (Va pastant el color a la paleta.) Quin to més just! (Mirant al natural.)

DAVID

Ves relacionant el primer terme amb el segon, que t desentonen.

ARCADI

Ah, sí! (Pinta.) Malvinatge la paleta!

DAVID

Què tens?

ARCADI

Res.

DAVID

Doncs, pinta i calla.

ARCADI

Aviat que la faig a miques!

DAVID

Vés, pren la meva.

ARCADI

No, no cal.

DAVID

Vaia, treballa, treballa. (Curt silenci.)

ARCADI

I, tu, què fas parat?

DAVID

Deixa-m estar, no m diguis res, home!

ARCADI

Que tens sòn ?

DAVID

No, tinc sòn. (Curt silenci.)

ARCADI (pintant)

Ara, ara va bé! Vine, David!

DAVID

Pinta, pinta.

ARCADI

Quin efectarro, noi! (Mirant-se l quadro molt content.)

DAVID

Però, calla, si vols!

ARCADI

Aixeca-t, home, aixeca-t!

DAVID

No estic de vena!

ARCADI

No estàs de vena? (Deixa ls pinzells i la paleta i s’acosta an en David.) Com vols estar-hi? Sembla mentida que siguis tant criatura!

DAVID

Jo?

ARCADI

No, jo!

DAVID

Per què m’ho dius?

ARCADI (confidencialment)

Que no vas observar res ahir vespre?

DAVID

Què vols dir?

ARCADI

No vas fixar-te en l’Adriá?

DAVID

Ah, ja!… I, bé, perquè és tant bestia!

ARCADI

Oh, noi! Posa-t tu en el seu lloc.

DAVID

Sí… I què?

ARCADI

Això de proposar a una xicota que està a punt de casar-se…

DAVID

Lo del retrato?

ARCADI

Sí, això mateix.

DAVID

Què té de particular?

ARCADI

Per mi, re; però per l’Adriá… No sé, figura-t!…

DAVID

Arcadi: tu no m comprens! No, no: tu no m comprens!

ARCADI

Ja tornes am lo de sempre?

DAVID

Tu no ets prou artista. La vida no t diu res. Pintes, pintes de rutina, com podries fer qualsevol altra cosa… Què t diré jo?…

ARCADI

No, no ho diguis.

DAVID

Tens raó: val més que calli, perquè potser seria massa depressiu per tu lo que ara jo t diria.

ARCADI

Tens unes coses!… No puc contradir-te en res!… Romàntic, més que romàntic!

DAVID

Escèptic!

ARCADI

Sempre estàs fantasiant, idealisant-ho tot.

DAVID

Calla, calla, perquè encara m’enfadaria! Tu no ets prou artista, ja t’ho he dit. Et poses davant d’un panorama, i en ell no hi veus res: no hi veus un estat d’ànima. Et poses davant d’una figura humana, i en ella sols hi veus la línia, el color: quasi res. Per tu tot és en ella exterior, com si de dins fos buida, com si no sentís, com si no pensés… El pintor també ha d’esser psicolec, perquè, si no, no és artista.

ARCADI

Noi, quina reventada!

DAVID

Dies ha que m’avises, que m reconvens…

ARCADI

Ho faig pel teu bé.

DAVID

Ho fas perquè… No sé per què ho fas.

ARCADI

Si la simpatia que tu sents per la Nuria no fos més que això…

DAVID

Què vols dir?

ARCADI

Senzillament que l’estimes.

DAVID

Si, sí, que l’estimo.

ARCADI (am presumpció ridicola)

Ho veus com també sóc psicolec?

DAVID

Ah, Arcadi!

ARCADI

Tu recauras. Tornaras a estar malalt. Els aires del camp…

DAVID

Ells m’han salvat la vida.

ARCADI

Però procura no recaure.

DAVID (am to moll viu)

Per què m’ho dius això?

ARCADI

Per què t’ho dic? Ja veuràs: me vols creure a mi? Tornem cap a Barcelona… Ara quasi ja estas restablert i no hi ha perill de res.

DAVID

A Barcelona m’hi moriria. Necessito aire,sol… Aqui estic molt bé. Anar-men seria la meva perdició.

ARCADI

No sé per que.

DAVID

Aquí he trobat el complement de la meva ànima. Tot jo era una idealitat: me faltava estimar la vida, que, gràcies an aquesta Naturalesa, avui sento vessar del meu cor.

(Apareix l’Adriá pel segon terme de l’esquerra. Vesteix trajo de llana grisenca de bon escaient. Du barretina morada i corbata de dol, amb el nus a l’estil dels carreters. Porta una vareta de freixa.)

ESCENA II

Els mateixos i l’Adriá

ARCADI

Hola, hereu!

ADRIÁ

Què hi ha, senyorets?

ARCADI

Per ara, ja ho podeu veure.

ADRIÁ

Vostès cada dia lo mateix.

ARCADI (amb ironia)

I vós… cap a l’hostal.

ADRIÁ

No; no encara… Més tard… potser que m’hi arribi.

(En David segueix pintant.)

ARCADI

Bé, home, bé… I què tal: quan és el casori?

ADRIÁ (amb intenció)

Aviat.

ARCADI

Ah! Sí? Doncs, ja és cosa feta?

ADRIÁ

Sembla que sí.

ARCADI

Me n’alegro, Adriá.

ADRIÁ

Si no s’hi espatlla res.

ARCADI

Oh! No ho crec pas.

ADRIÁ

No s pot dir blat que…

ARCADI

Com?

ADRIÁ

Oh! Re, re. Déu ajud d’aquí aquell dia!

ARCADI

No crideu el mal temps. Qui s pogués trobar en el vostre lloc!

ADRIÁ

Es que en aquest món hi ha gent que no sap estar-se de fer mal, i, de rebot, sen fan a sí mateixos.

ARCADI

No us ho prengueu així! No sé què us fa parlar d’aquesta manera!

ADRIÁ

Ja ho sabrà.

ARCADI

Francament, hereu…

ADRIÁ

Oh, ja, ja!

ARCADI

No serà tant.

ADRIÁ

Tant-de-bo! No és pas que jo ho disitgi… Però si massa a un hom l’empenyen… a l’ultim rodola, perd la paciència i fa un disbarat. I allavors reb qui reb.

ARCADI

Que aviat us apureu !

ADRIÁ

Jo? No, cah! No m’apuro mai. Però que no m busquin el còs… que no mel busquin, perquè, si no, em trobaran l’ànima.

ARCADI

No us hi encaparreu.

ADRIÁ

I què m tinc d’encaparrar!

ARCADI

No faltaria més!

ADRIÁ

També sé anar am peus de plom, quan convé; però com que 1 carro…

ARCADI

Home!…

ADRIÁ

Bé: que no s’hi cancin.

DAVID

Igualment, Adriá.

ARCADI

Ja us en aneu?

ADRIÁ

Sí, que tinc feina.

ARCADI

Vaia, doncs.

DAVID

Adéu-siau.

ARCADI

D’aquí després.

(L’Adriá sen va poc a paquet, mirant an en David am recel, pel primer terme de la dreta. L Arcadi s queda moll estranyat.)

ESCENA III

Els mateixos, menys l’Adriá

ARCADI

Tu! Tu!

DAVID

Què?

ARCADI

Que no l’has sentit?

DAVID

Eh?

ARCADI

Que no estaves atent?

DAVID

Què? Digues.

ARCADI

No has sentit l’Adriá? Quina manera tirar-te 1 guant!

DAVID

Ane mi?

ARCADI

Sí. Es veu que 1 xicot està cremat.

DAVID

Deixa-1 dir!

ARCADI

Es que té raó!

DAVID

Però, tu també ets així? Sembla mentida que un home que vol ser artista tingui prejudicis que li facin veure les coses com la gent vulgar!

ARCADI

Vaia: no m’hi vinguis am les teves teories. A mi ningú m desfà que tu vas a fer infeliços a dos cors que, am tot i d’una manera primitiva, poden viure ben satisfets. No sé pas què li trobes a la Nuria. De maca ho és, no ho nego; però la seva hermosura és simple, no té matisos prou expressius.

DAVID

Tu no tens ulls pera apreciar la seva hermosura. Tu no més sents que l’art histeric. Tu no veus l’art de la vida, l’art verge que s manifesta lliurement, sense artificis; l’art etern que ofereix la Naturalesa.

ARCADI

Quina obsessió hi tens, en mi!

DAVID

Perquè t’estimo. Jo t voldria veure un altre. Em fa pena que t’enorgulleixis del teu caràcter bohemi. L’artista no ha de descendir mai al nivell del clown.

ARCADI

Que per ventura sóc així?

DAVID

Sí, que ho ets, sí. Has pres el món per una immensa pista, i no més procures divertir als filisteus, que mai ens podran compendre; an aquests que s creuen superiors a nosaltres amb el seu ideal de col·leccionar diners.

(Curt silenci.)

ARCADI

Escolta, David, una cosa.

DAVID

Digues.

ARCADI

I tu creus que la Nuria arribarà a compendre aixó que m dius a mi?

DAVID

Sí. És una ànima adormida; té la pugor de l’imbecilitat a sobre, però en el seu fons hi han recloses les energies d’una heroïna. És una xicota d’una intuició extraordinària i té un cor apassionadissim, fogós, com un petit sol emboirat. Que sen perden d’ànimes humils amb el llevat de l’heroe!

ARCADI

No sé què dir-te… Però…

DAVID

Què?

ARCADI

Deixem-ho córrer.

(Per la dreta ve la Nuria, un xic melanconica. Porta mantellina blanca i du un devocionari i uns rosaris a la mà.)

ESCENA IV

Els mateixos i la Nuria

NURIA (am tristesa dolça)

Bon dia tinguin.

ARCADI

Oh, oh! Que vas maca!

NURIA

Ja hi som?

DAVID

Que venim d’oir missa, Nuria?

NURIA

Sí, senyor.

ARCADI (an en David)

Que no ho coneixes?

DAVID

Calla… (Suplicat.)

ARCADI

Has dit gaires pare-nostres?

NURIA (somrient am tristor)

Oh! Molts!

ARCADI

I per nosaltres… ja n’has dit forces?

NURIA

Que està d’humor!

DAVID

An aquest sí que… no 1 preocupa res.

NURIA

Així ho veig.

ARCADI

I a tu?

NURIA

Jo rai!

ARCADI

Estàs molt trista!

NURIA

No estic trista!

ARCADI

Que no set coneix en la cara?

NURIA

Es que vostès s’ho pensen. Ves per què… Deuen voler que salti i balli com una beneitona.

ARCADI

Per tu faràs.

NURIA

Sí… jo rai!

DAVID

No t’enfadis, per xò.

NURIA

Fugi!… I ara? Vès per què m tinc d’enfadar!

DAVID

Hi ha coses que molesten tant, que lo millor és callar-les.

NURIA

Ane mi tot m’és igual. Com que no tinc res que m privi 1 sòn…

DAVID

Estàs gaire animada?

NURIA (fingint estranyesa)

Animada?

DAVID (somrient i am molta intenció)

Ja s’acosta.

NURIA

Ah, ja! Ni tampoc hi pensava.

DAVID

No? Que és estrany!

NURIA

Vès ara am què surt vostè!

(L Arcadi contempla a la Súria am gran detenció.)

DAVID

Sí que t’interessa poc!

NURIA

No men parli, David. Faci-m aquest favor.

(Suplicat)

ARCADI (pera distreure la conversa)

Saps, Nuria, que estàs divinament?

NURIA (somrient.)

Ah! Sí?

ARCADI

Te cau molt bé la mantellina.

DAVID

Encara que ten burlis!

ARCADI

No men burlo. Quina delicadesa de línies!… Quina tonalitat més fina en tota la teva figura!

NURIA

Bah! Deixa-men anar cap a casa.

ARCADI

No ten vagis, encara.

NURIA

És que estona ha que m’esperen. M’he entretingut tant!

DAVID

Sí, ves, que aviat deurà venir aquell.

NURIA

Aquell?… Sempre diu lo mateix. Tot lo dia hi pensa, en ell.

DAVID

No li sóc tant ingrat com tu.

NURIA (amb estranyesa)

Ingrat?

DAVID

Pobre xicot! Tant que t’estima i tu tant indiferent que t mostres!

NURIA

Oh! Vostè ja ho diu.

ARCADI (a la Nuria)

I que estàs bé! Quina cosa més hermosa!

NUR1A

Vol callar!

ARCADI

No ten vagis, que n faré un esboç.

NURIA

És tard, és tard.

DAVID

Sí, vés, vés, que si no t’hi trobava…

NURIA

Miri: s’hauria d’esperar.

DAVID

Oh! Potser et renyaria.

NURIA

A mi?

DAVID

Vés, vés, creu-me.

NURIA

No sigui així.

(Sen va poc a poquet per l’esquerra, primer terme.)

ARCADI

Adéu.

DAVID

Adéu, Nuria.

NURIA

Passint-ho bé. (Desapareix.)

ESCENA V

Els mateixos, menys la Nuria

DAVID

Pobra xicota!

ARCADI

Sí… ten compte!

DAVID

Tant simpàtica! Em fa una llàstima!

ARCADI

A mi gens! Ves per què t’ha de fer llàstima!

DAVID

Es malaguanyada pera aquell bretol.

(Per l’esquerra, tercer terme, apareix en Mingo boi taral·lejant una cançó popular verament catalana i fumant una punta de cigarro. Va en manegues de camisa, barretina vermella, calces de vellut de color d’oli, faixa blava i espardenyes am betes negres, sense mitjons.)

ESCENA VI

Els mateixos i en Mingo

M1NGO

Hola, senyorets!

ARCADI

Hola, Mingo! Aon vas tant cremat?

MINGO

Fins a cal barber. (An en David). Ja l’espavilarà, ja, aquell!

DAVID

Qui?

MINGO

Aquell reganyós de l’Adriá.

ARCADI

De què se les heu?

MINGO

De que vol que se les hegui? No sap que és tant gelós?

ARCADI

Sí que tindrà feina, si no s cura!

MINGO

És clar que n tindrà, amb una dóna tant vistosa! Fort, massa poc, per xò! Aixís no l deixessin estar mai am tranquil·litat, per lo orgullós que és! Ui! Què s pensa! Sembla que tingui un rei al còs! I… total perquè son pare l deixarà una mica arregladet.

ARCADI

Crec que serà ric.

MINGO

Jo encara no ls he vist comptar els seus pistrincs. Diu que de diners i de bondat, la meitat de la meitat, i am prou feines.

ARCADI

Bé: què té amb en David?

MINGO

Romansos: veli-aquí. Lo que és ahir vespre m pensava que ja hi erem. Jo ja havia dit un pare-nostre al casament. Tant-de-bo, animetes santes, que la Nuria li hagués donat una carbassa més grossa que les de rabaquet!

ARCADI

No, pobre xicot!

MINGO

Pobre xicot? Ella sí que és de plànyer! Malaguanyada moça per ell. Quin poca solta! Ningú del poble 1 pot veure, per presumit i malcarat. No té cap amic, quasi. Ni les noies en fan cas. L’hereu! Feu-li pas! Li tinc una ràbia!

ARCADI

Perquè s casa am la Nuria?

MINGO

Sí, sí, per xò. Primer l’he estimada jo, que no pas ell. I més bé que ell!

ARCADI

Ah! Sí? Vatua en Mingo!

MINGO

Sí, senyor, sí! Però mai li he dit ni li diré que l’estimo, pobreta! Es mereix millor que jo i que aquell sorrut.

DAVID

Vet-aquí…

ARCADI

Ja t passarà, ja.

MINGO

Algun dia…

ARCADI

Faràs una desgracia.

MINGO

Encara que sen burli. Aon va aquell brètol de ricot!

ARCADI

Tu ho fossis com ell.

MINGO

Bon profit… Ella no l’estima gens.

ARCADI

No?

MINGO

Cah, barret! Ni ls mils!

ARCADI

Que t’estima a tu, potser?

MINGO

No: a un altre. (Mirant an en David.)

ARCADI

A un altre?

MINGO

Sí.

ARCADI

I, doncs, per què s casa am l’Adriá ?

MINGO

Oh! Això va de banda.

DAVID

Què vols dir?

MINGO

Vui dir… vui dir… que una cosa és casar-se i una altra l’estimació. Vostè (an en David) s’hi declares…

DAVID

Jo?

MINGO

Sí. Ja veuria com ella no s casava am l’Adriá.

DAVID

Com ho saps?

MINGO

Deixi-ho córrer.

DAVID (fent-se l desentès)

Tu no saps re.

MINGO

Que no? Que n’hi podria dir de coses! Com la sacrifiquen, pobra xicota!

ARCADI

Que 1 planti, an aquell!

MINGO

Ella pogués. Sa mare la farà una desgraciada. Tot és el promès. Si fos pobre, ni tampoc se l’escoltaria. Aquest panís que n fa fer de coses! (Am rabieta de noi.)

ARCADI

És molt interessada la Quima.

MINGO

Més que una garsa.

DAVID

I ella, la Nuria, que no va resistir abans de prometre-s am l’Adriá?

MINGO

No n’hi va costar poques, de llàgrimes!

DAVID

Sí?

MINGO

Sempre li ha fet fàstic.

DAVID

Però, com pot ser…?

MINGO

Sa mare no li va callar mai que l volgués, perquè un partit tant bo no s troba per desig; i, ella, com si re; toçuda que no l volia; fins que la Quima, tant i tant la va pregar, li va fer tants sermons…

ARCADI

I bé, home, ja s’arreglaran, un cop casats!

MINGO

Vostè (an en David), per què no s’hi descara? Desfaci aquest casament! Treurà una ànima de pena.

DAVID

Quins embolics que faries!

MINGO

Jo fos de vostè!

ARCADI

I si aquell?…

MINGO

Si és un bè!

ARCADI

Mira que un home gelós…

MINGO

Que s reventi!

ARCADI

Vaia un plan més original t’has tramat!

MINGO

No és cap bestiesa!

DAVID

Pobre Adriá!

MINGO

Com que an ell no l’estima i a vostè sí…

DAVID

No ho creguis.

MINGO

Que no? Ja veurà, fïxi-s’hi. Faci-la feliça, vostè que pot! Jo m’hi veiés am cor, no l pregaria tant, no! (Va per anar-sen.)

ARCADI

Que ten vas?

MINGO

Sí, senyor. Passint-ho bé.

DAVID

Adéu, Mingo.

ARCADI

Vine, home!

MINGO

No vui dir-los res més!

(Sen va, tot emmurriat, pel primer terme de la dreta.)

ESCENA VII

Els mateixos menys en Mingo

ARCADI

Pobre xicot!

DAVID

Ja l’has sentit. (Se senten lladrucs de goços i crits de caçadors. Seguidament, un xic lluny, son un tret d’arma de foc.) Bo! Ja hi tornem a ser!

ARCADI

Són caçadors.

DAVID

Ja t dic jo que ns hem ben enredat!

ARCADI

Que no ns clavin una perdigonada.

DAVID

Que vols dir que hi ha perill?

ARCADI

Oh! Aquests caçadors devegades van tant cegos, que no veuen aont apunten. Que no ls servim de blanc!

DAVID

Vès, vigila, doncs. Fes-los un crit, si de cas.

ARCADI

Qui? Jo? Cah, barret! Que no m prenguessin per un cap de caça. (Mirant.) Ja volia dir jo! Tu: són el senyor Robert i el seu gendre.

DAVID

Ah! Sí?

ARCADI

Que anirà barato la caça! (Cridant.) Senyor Robert, senyor Robert! Men vaig a saludar-los.

DAVID

Deixa-ls estar, que deuen voler fer cacera.

ARCADI

Ja vinc desseguida. Vaig a provar si tinc bona punteria.

DAVID

En Guillem Tell!

ARCADI

Me n’hi vaig.

DAVID

Pinta, home, pinta!

ARCADI

Aviat tornaré. (Cridant més fort que de primer.) Senyor Robert, senyor Robert, no tiri, que sóc jo!

DAVID

Beneit, més que beneit!

(Desapareix l’Arcadi per l’esquerra del fons. Se van sentint els crits dels caçadors i els lladrucs dels goços. En David va pintant. S’onen al lluny vuit hores. Llarg silenci. Així que ja no se senten els crits dels caçadors ni els lladrucs dels goços, compareix la Nuria, vestida am senzillesa escaient. Va amb un canti de terriça a la mà.)

ESCENA VIII

La Nuria i en David

DAVID

Aon vas, Nuria?

NURIA

A cercar aigua a la font pera uns senyors que s’esperen a casa.

DAVID

Que porten molta pressa aquests senyors?

NURIA (am candidesa)

No ho sé.

DAVID

Bé, bé… (Mirant-la de fit a fit, amb èxtasi.)

NURIA

Que ja han acabat de pintar?

DAVID

No encara. No s pot fer res.

NURIA

Per què?

DAVID

Oh! Què sap un! Lo que és jo…

NURIA

Què té? Que no s troba bé?

DAVID

Sí.

NURIA

Què li passa, doncs?

DAVID

Res: estic un xic neguitós.

NURIA

Què pinta?

DAVID

Res. No val la pena.

NURIA

A veure. (Mira l quadro.)

DAVID

No s pot mirar de dolent.

NURIA

I el seu company? (Mira l quadro de Arcadi.)

DAVID

Què ten sembla?

NURIA (no gosant-ho a dir)

M’agrada mes el de vostè.

DAVID

Avui no estic per pintar.

NURIA

Que potser està malalt?

DAVID

No estic malalt! (La mira fixament. La Nuria abaixa l cap ruborisada. Curt silenci.) Nuria!

NURIA

Que mana?

DAVID

Per què t’has tret la mantellina? Tant bé que t’escau!

NURIA

Que és burleta!

DAVID

Sí: t’escau divinament, i la seva blancor contrasta am la teva tristesa!

NURIA

Que m’hi vol retratar així?

DAVID

Sí. És de la manera que m’agrades més. Però, i si després et costa un disgust?

NURIA

Un disgust? No sé per què. (Am to natural.)

DAVID

De vegades…

NURIA

Què?

DAVID

La gelosia… Es una cosa tant terrible la gelosia!

NURIA

Ah! No temi.

DAVID

Es que ahir l’Adriá…

NURIA

Ah! Allavors que vostè va dir pera fer-me l retrato?

DAVID

Sí, allavors.

NURIA

Ell sí que…

DAVID

Ell, ell!…

NURIA

Si no li agrada, que ho deixi! Vès quin mal és! Té una mena de caràcter, aquell, també!

DAVID

Ja l té ben aspre, ja.

NURIA

Més de lo que vostè s pensa.

DAVID

Ja n’estic enterat. Sé que no m pot veure.

NURIA

No n faci cas.

DAVID

Que li he fet? (Am molta delicadesa.) M’he atrevit mai… ?

MBIA

Vostè? (Am dignitat.) No sé aquell xicot per qui m’ha pres, ni per què m vol.

DAVID

Prou que s veu per què t vol. Pera fer de tu la seva esclava. Perquè fas goig; per xò: perquè fas goig.

NURIA

I per res més? Sempre ho he dit! (Am veu concentrada i am molt sentiment.)

DAVID

Sempre ho has dit? Ane qui ho has dit?

NURIA

An els meus pares.

DAVID

Així, doncs, tu no estimes a l’Adriá.

NURIA (inconscientment)

Sí…

DAVID

No: tu no l’estimes. No m’ho neguis, que t’ho llegeixo a la cara.

NURIA (am molta fredor)

Sí que l’estimo: cregui-m.

DAVID

No, no menteixis.

NURIA

Veurà…

DAVID

Tu l’avorreixes.

NURIA

Li dic que no. Si m’hi caso! (Esforçant-se pera convèncer an en David.) Que no sap que m’hi caso? (Amb ironia trista.)

DAVID

T’hi cases? Per força!

NURIA

En què s fixa?

DAVID

En que l’Adriá no satisfà les teves ambicions ni els teus somnis de ventura. Em fixo en que ell és tant diferent de tu, en que la seva ànima és tant inferior a la teva, que… Però, què dic, si tot és en va!

NURIA

(Mirant encisada an en David, diu am molta ingenuitat.) Ja l’entenc, ja. Devegades també hi penso, com vostè… Més, l’obediencia! L’obediencia, David!

DAVID (am sarcasme)

Sí, l’obediencia!

NURIA (amb ingenuitat)

I l’Adriá ja n’és, de ric… A mi què pot faltar-me?

DAVID

Tot: l’amor, la felicitat; això que no ns satisfà quan ens ho donen fet.

NURIA

(parlant-se a sí mateixa, am fonda meditació)

Ser una esclava… una esclava… Sí que és així… I no se n’ha de ser!

DAVID

El veritable amor no esclavisa: fusiona les ànimes.

NURIA (coordinant idees)

Ja no vol que vostè m retrati…

DAVID

Perquè és un egoista i tem perdre-t.

NURIA

Si ho fa així, em perdrà.

DAVID

Es clar que sí!

NURIA

Jo no faig pas res de mal! No fent res de mal, no consento que ningú m repti.

DAVID

Oh! Sí que n fas de mal!

NURIA (molt sobtada)

Jo? Vostè m’ho diu!

DAVID

An ell n’hi vas fer molt!

NURIA

Jo? Quan? Quin dia?

DAVID

El primer que li vas dir que l’estimaves.

NURIA (am gran sinceritat i fermesa)

Que no! Que no!

DAVID

Sí, si: li vas fer molt mal.

NURIA

Mai li he dit que l’estimés. Mai! Mai!

DAVID

No?

NURIA

Ni li vui dir, ni li diré encara que m matin: no l puc enganyar.

DAVID

Ho veus com te sacrifiques, ho veus?

NURIA

No, no: ho faig resignada. (Am candorosa humilitat.) Deu ser la meva estrella.

DAVID

La teva estrella!… No, no; jo no puc tolerar que set sacrifiqui i es mercadegi am les teves gràcies. I tu hi consents perquè no t creus prou forta pera eslliurar-te d’aquest munt de prejudicis que pesa damunt teu.

NURIA

Què hi faré ara? Ja és tard.

DAVID

No és tard, no.

NURIA

Mataria als meus pares de pena! Pobra mareta meva! Tant que me l’estimo! Sí, sí! Jo m casaré am l’Adriá; al peu de l’altar juraré ser seva; li diré… que l’estimo!… No, no: això no li diré mai! Però li seré fidel, sempre fidel! Li vaig donar paraula i no puc trencar-la.

DAVID

Tu no faràs res de lo que dius. No, que no ho faràs !

NURIA

Quin recurs em queda?

DAVID

El de no accedir al teu sacrifici.

NURIA

Que aviat ho diu!

DAVID

Ho dic, i jo al teu lloc ho faria. Jo t deslliuraré!

NURIA

Vostè!

DAVID

Sí, jo, que vui salvar-te!

NURIA

Vostè! Vostè!

DAVID (am passió intensa)

Sí, sí, que t vui per mi! Et vui meva, que jo t’estimo, Nuria, t’estimo am tota la meva voluntat!

NURIA

Oh! Pobra de mi!

DAVID

Nuria!

NURIA

Verge del cel, ampareu-me!

DAVID

Tu m’has d’estimar, que ho necessites. El teu cor t’ho exigeix. Nuria, Nuria! No abaixis el cap i mira-m amb aquests ulls que vessen intel·ligència. No m creguis un malvat que ve a ennegrir la teva sort. Jo sóc el teu deslliurador! Jo t duc la felicitat!

NURIA

Oh David! Jo no disposo de mi.

DAVID

Lluita, lluita am coratge contra tots els obstacles que set presentin!

NURIA

No pot ser, no pot ser!

DAVID

Ha de ser!

NURIA

Deixi-m, cregui-m! Vostè serà un desgraciat, i jo…

DAVID

No, no puc deixar-te.

NURIA (am gran prec)

Faci un esforç!

DAVID

Com vols que pugui, si estimo tant la vida que en tu veig idealisada!

NURIA

Procuri per vostè. No pensi en la meva sort. La meva sort és aquesta: no men mereixo d’altra.

DAVID

Tu t sents morir ofegada… No t podràs resignar mai a viure com una esclava!

NURIA

Oh! Quin horror!

DAVID

Desperta d’aquest ensopiment que t té com estabornida! Rebela-t contra tot i contra tots! Els meus braços t’esperen pera amparar-te! Ets meva! (L’abraça.) Ets meva! Que m’ho disputin! Que vinguin a arrencar-te dels meus braços! (La besa apassionat.)

NURIA (vençuda d’amor)

Ah!

DAVID

Ets meva!

NURIA (quasi plorant)

David!

DAVID

No ploris, Nuria, que l teu plor m’acobardeix i espanta. Sigues valenta i decidida, que t sobren energies pera ser-ho… Mira-m enamorada, am tota llibertat, com jo t contemplo a tu!. . . Dóna-m coratge pera deslligar les teves ales frisoses d’alçar el vol! (Poc apoquet, i amb idilica tendresa, la du, agafada per la cintura, cap al fons del bosc.)

NURIA (en veu molt baixa i dolça)

David! David!

DAVID (ben dolç i a cau d’orella)

Anima pura, verge de montanya, viola boscana que am la teva aroma humil i delicada m’endolceixes l’esperit! Amor de la meva vida, joia de l’art, per sempre, per sempre meva, per sempre més la meva estimada!

(Desapareixen. Curt silenci. Toma l’Arcadi tot adalerat.)

ESCENA IX

L’Arcadi sol

ARCADI (crida, mirant entorn seu)

David! David! Aon deu ser? David! David! Bah, bah!

(Es posa a pintar. Desprès d’un llarg silenci, apareix l’Adriá pel primer terme de la dreta.)

ESCENA X

El mateix i l’Adriá

ARCADI

Ditxòs de vós, Adriá!

ADRIÁ

I, això, per què?

ARCADI

Home, perquè feu festa.

ADRIÁ

I vostè?

ARCADI

Jo? Mireu, treballant.

ADRIÁ

Això rai, perquè vol. Qui li priva de fer festa?

ARCADI

Ningú.

ADRIÁ

Aon té 1 company?

ARCADI

Ara mateix era aquí.

ADRIÁ

Sembla que ell no s’hi mata.

ARCADI

No gaire.

ADRIÁ

Veig que li ha provat aquest terreny.

ARCADI

Molt. En cosa de quatre mesos no més s’ha posat tant bo que ja sembla tot un altre.

ADRIÁ

Que sí, que sí.

ARCADI

L’haguessiu vist a Barcelona! Pobret! S’acabava d’empassar!

ADRIÁ (amb ironia)

De quin mal patia?

ARCADI

Encara no ho he arribat a entendre. L’un metge deia una cosa; l’altre, una altra. A casa seva creien que era tisic.

ADRIÁ

Si que estava apurat!

ARCADI

Molt! Sort de les aigües d’aquest poble, perquè, si no, ja no sen cantaria gall ni gallina. Després, com que aquí ha estat sempre tant ben cuidat…

ADRIÁ

Sí, crec que sí.

ARCADI

Jo us en responc.

ADRIÁ

Ja estic enterat de la manera que s porten amb ell a l’hostal.

ARCADI

Voleu callar! Ni que fos un fill!

ADRIÁ

0 un gendre. Tot-hom li té llei.

ARCADI

I que s’ho mereix.

ADRIÁ (sempre amb ironia)

Prou. Llàstima que la noia ja estigui compromesa!

ARCADI

Que voleu dir que haurien pogut arreglar alguna cosa?

ADRIÁ

Vaia.

ARCADI

Vos ho creieu?

ADRIÁ

Per que no?

ARCADI

No veieu que en David és un xicot… com us diré?… un xicot…

ADRIÁ

Vol dir un senyoret. I jo sóc un pagesot…

ARCADI

No parlo per vós, home!

ADRIÁ

Veig que la moça li agrada… que li parla més de lo que li pertoca…

ARCADI

Sense segona intenció.

ADRIÁ

Això no ho sé… Lo que si li asseguro és que a mi no m plau massa.

ARCADI

Home, no us ho prengueu així!

ADRIÁ

M’ho prenc com ho haig de pendre, que ho veig clarament. El seu amic creu poder-se burlar de mi, i que no ho provi, que, si no sap qui sóc, ho sabrà.

ARCADI

I ara! Qui us ha alarmat?

ADRIÁ

Ningú. Digui-li que vagi alerta, perquè si s’ha posat bé de salut en aquest poble, pot perdre-ho tot d’un plegat.

ARCADI

No us feu tant poc favor! Si alguna brometa, tant ell com jo, fem a la Nuria, ho podeu ben creure, no és mai am cap mal fi.

ADRIÁ

Si no m refereixo a vostè!

ARCADI

És que sóc jo l’unic que devegades potser em propasso una mica.

ADRIÁ

Si és ell, el que s propassa! De vostè res me fa res: ja veig que és el seu tarannà. Però ell…

ARCADI

Que 1 coneixeu poc an en David!

ADRIÁ

Així no l’hagués conegut mai!

ARCADI

Si parleu per alló d’ahir vespre… sabeu ?… allò del retrato…

ADRIÁ

Sí: sem va posar malament.

ARCADI

No n feu cas! A Barcelona sen fan molts de retratos. Jo mateix he pintat senyores ben maques… i com si res. Quin mal és? Veureu: és el nostre ofici.

ADRIÁ

Vostès a Barcelona facin lo que ls-e sembli bé; però aquí procurin llaurar dret, o del contrari…

ARCADI

No ho agafeu tant a la valenta, home! Ja ho sabem que s’acosta l’hora…

ADRIÁ

Sí…Jo li prometo que, pesi a qui pesi, la Nuria serà la meva dòna.

ARCADI

No ho ha de ser!

ADRIÁ

Potser que m costi algun sacrifici.

ARCADI

No us entenc.

ADRIÁ

O algun disgust. Veurem. Però que la Nuria serà meva!… (Passa a l’esquerra). Digui al seu company que no s’emboliqui, que no s busqui lo que no té. Digui-li que les aigües poden cambiar-se, que si fins ara li han provat…

ARCADI

No tingueu por!

ADRIÁ

Jo n tinc molta, de por!

ARCADI (bromejant)

És que mala herba mai mor.

ADRIÁ

Així ho diuen. Però, nosaltres, els pagesos, sap què fem am la mala herba?

ARCADI

Què feu?

ADRIÁ

La seguem.

ARCADI

Oh! Prou que rebrota.

ADRIÁ

Devegades.

ARCADI

Sempre. O bé n surt de nova.

ADRIÁ

Allavors… l’arrenquem d’arrel: per xò hi som nosaltres. (Am veu concentrada.)

ARCADI

No ho sabia.

ADRIÁ

Doncs, ja ho sap. Quan vingui l senyoret, no s descuidi de dir-li.

ARCADI (amb ironia)

No passeu ànsia.

ADRIÁ

Sembla que vostè també…

ARCADI

Què?

ADRIÁ

Que s’ho prengui a tall de mitja manta.

ARCADI

Fugiu, home! Sempre és bo l saber.

ADRIÁ

És que, si no…

ARCADI (fent una rialleta conciliadora)

Que no aneu cap a l’hostal?

ADRIÁ (anant-sen)

No, no encara.

ARCADI

Adéu-siau, doncs.

ADRIÁ

Ah! Sí. Ja men distreia… Que s’hi conservi.

ARCADI

Igualment.

(L’Adriá seu va, molt recelós, pel primer terme de l’esquerra. L’Arcadi queda mirant-sel.)

ESCENA XI

L’Arcadi sol. Aviat en David

ARCADI

Aon deu haver anat aquell xicot?

(Pinta. Llarg silenci. Apareix en David precipitadament un xic traspostat.)

DAVID

Arcadi!

ARCADI

Ai, gràcies a Déu!

DAVID (en veu molt baixa)

Calla, calla!

(Se sent plorar a la Nuria.)

ARCADI

Eh? (Sorprès.) Què sento? Plors de dòna?… Sí!… David!… (Amb accent molt dramàtic.)

DAVID

Pst! Calla, calla, Arcadi!

(L’obliga a amagar-se darrera dels arbres.)

ARCADI

Però…

DAVID

Calla! Vine! Amaga-t, amaga-t!… Corre!… (Passa la Nuria, amb el canti a la mà, aixugant-se ls ulls pera contenir son plor delicadissim. En David la mira am goig i llàstima a la vegada. Al passar aquesta pel seu costat, va a consolar-la i ni gosa dir-li res. Quan la Nuria ha desaparegut, l’Arcadi, sol·lícit, neguitós, se dirigeix an en David.)

ARCADI

Però, David… ?

(En David s’asseu a l’herba moll trist, posant-se les mans a la cara.)

Teló pausat