Front matter (continued 4)

Hâan i Schoultz observaven aquestes coses i gaudien de l'admiració universal. Veieren al tombar d'un carrer, a la plaça dels Dos Bocs, l'antiga font, la Madame-Hütte de taulons d'avet, les barraques dels marxants, i la multitud arremolinada; tot això passà com el llampec. Més lluny, destriaren la vella església de Sant Ulric i sos dos alts campanars quadrats, amb llurs casquets al cim, de pissarra, amb llurs ulls considerables, en plena volta, del temps de Carlomany. Les campanes sonaven a tota volada. Havia acabat l'ofici; la multitud davallava els graons del peristil, mirant embadalida: tot això desaparegué igualment en un trontoll.

Fritz no tenia sinó una idea: -On és ella?

A cada casa, es decantava, com si la petita Súzel hagués hagut de mostrar-se al mateix segon. A cada balcó, a cada escala, a cada finestra, a cada torre, que fos rodona o quadrada, voltada d'un cep o tota nua, aturava una mirada, tot pensant:

-Si ella hi fos!

I si alguna figura de noia es dibuixava dins l'ombra d'un camí, darrera un vidre, al fons d'una cambra, tot seguit la veia! Hauria reconegut una cinta de Súzel al vol. Però no la veié en lloc, i finalment la berlina desembocà a la Plaça de les Carnisseries Velles, davant el Moltó d'Or.

Fritz es recordà tot seguit del vell hostal; era allí on parava el seu pare feia vint-i-cinc anys. Reconegué la gran portalada oberta que donava al pati, d'un empedrat fet a miques, i la galeria de fusta, de pilans massissos i les dotze finestres de persianes verdes, i la porteta sota la volta, i sos graons gastats.

Alguns minuts abans aquella vista hauria despertat mil records enternidors dins la seva ànima, però en aquell moment temia de no veure la petita Súzel, i això el desolava.

L'hostal devia ésser curull de gent; perquè tot just el carruatge hagué arribat a la plaça, un gran nombre de cares es decantaren a les finestres, cares prussianes, de gorres aplanades i també altes. Dos cavalls estaven fermats a les anelles de la porta i llurs senyors miraven, del corredor estant.

Un cop la berlina s'hagué aturat, el vell hostaler Loerich, alt, tranquil i dignitós, la testa blanca coberta per un casquet de cotó, vingué a abatre el marxapeu, amb un aire marcial, i digué:

-Si missenyors volguessin pendre's la pena de davallar…

Aleshores Fritz exclamà:

-I ara, Loerich! no em reconeixeu?

I el vell va posar-se a mirar-lo, tot sorprès.

-Ah, benvolgut senyor Kobus!- digué al cap d'un instant: -com us assembleu al vostre pare! Perdoneu-me, us hauria hagut de reconèixer.

Fritz davallà tot rient i respongué:

-Loerich, això no és cap malvestat; vint anys canvien una persona. Us presento mon feldmariscal Schoultz i mon primer ministre Hâan; viatgem d'incògnit.

Els de les finestres no pogueren estar-se de somriure, sobretot els prussians, cosa què féu que Schoultz s'arborés.

-De Feldmariscal- digué -en seria, tan capaç com molts d'altres: ordenaria l'assalt o la batalla, i m'ho miraria de lluny estant, amb calma.

Hâan estava de massa bon humor per a enutjar-se.

-A quina hora és el dinar?

-A migdia, senyor.

Entraren al vestíbul, mentre Zimmer desenganxava els cavalls i els portava a l'establa. El vestíbul s'obria, al fons, sobre un jardí; a l'esquerra hi havia la cuina; hom sentia el tic-tac que feia l'ast, l'espetegament del foc, l'aldarull de les cassoles. Les criades travessaven el corredor totes cuitoses, portant l'una plats, l'altra vasos; el cellerer pujava del celler amb una panera de vins.

-Ens cal una cambra- digué Fritz a l'hostaler; -voldria la de Hoche.

-Impossible, senyor Kobus, els prussians se l'han quedada.

-Bé, doncs doneu-nos la del costat.

Loerich els precedí cap a l'escala gran. Schoultz, havent sentit parlar de la cambra del general Hoche, volgué saber què era.

-Veu's-la aquí, senyor- digué l'hostaler, tot obrint una gran sala del primer pis. -Allí tingueren llur consell els generals republicans el 23 de desembre de 1793, tres dies abans de l'escomesa a les línies de Wissemburg. Veieu, Hoche estava allí.

I mostrava el gran fornell de fosa en un nínxol oval, a mà dreta.

-L'heu vist?

-Sí, senyor, me'n recordo com si fos ahir; jo tenia quinze anys. Els francesos acampaven al volt del poblet, els generals no dormien de dia ni de nit. Mon pare, un vespre, em va fer pujar, tot dient-me: -Mira bé!- Els generals francesos amb llur eixarpa tricolor a la cintura, llurs grans tricornis al cap, i els sabres arrossegant, es passejaven per la cambra.

»A cada instant, oficials, tots coberts de neu, venien a rebre llurs ordes. Com que tothom parlava de Hoche, m'hauria plagut molt de coneixe'l, i vaig lliscar contra la paret, tot mirant, amb el nas en l'aire, aquells homenassos que feien tant de renou a casa.

»Aleshores el meu pare, que també acabava d'entrar, m'estirà la mànega, tot esblaimat, i em digué a l'orella: -És a vora teu!- Vaig girar-me, i vaig veure Hoche, dret davant l'estufa, amb les mans a l'esquena i la testa decantada cap endavant. Semblava no ésser ningú, al costat dels altres generals, amb son vestit blau de coll ample i caigut, i les seves botes amb esperons de ferro. Em sembla que encara el veig: era un home de mitja alçada, bru, de cara bastant llarga; els cabells llargs, partits damunt el front, li penjaven per les galtes; cavilava en mig d'aquell avalot, res no el podia distreure. Aquella mateixa nit, a les onze, els francesos eixiren del poble; no se n'hi va veure cap, a l'endemà següent, ni per la rodalia. Cinc o sis dies després, s'escampà la fressa que s'havia esdevingut la batalla i que els imperials havien estat derrotats. Potser és aquí on Hoche va rumiar el seu cop.

El vell Loerich contava això senzillament, i els altres escoltaven meravellats. Els conduï tot seguit a la cambra veïna, bo i demanant-los si volien ésser-hi servits; però ells preferiren de menjar a la taula llarga.

Així és que davallaren.

La sala gran estava tota plena de gent; tres o quatre viatgers, amb les maletes deixades damunt cadires, esperaven el vaixell-correu per a anar a Landau; oficials prussians es passejaven de dos en dos, amunt d'avall; alguns marxants menjaven en una peça veïna; hi havia burgesos, asseguts a la taula llarga, ja parada, amb sos gerros resplendents i sos plats ben afilerats.

A cada instant, compareixien nouvinguts al llindar. Daven un cop d'ull a la sala, i després se n'anaven o bé entraven.

Fritz va fer portar una botella de rudesheim, tot esperant el dinar. Mirava amb aire enutjat la magnífica tapisseria blau-índic i ocre, representant la Suïssa i les seves congestes, Guillem Tell apuntant a la poma damunt el cap del seu fill, i després empenyent amb el peu, en el llac, la barca de Gessler. Pensava encara en Súzel.

Hâan i Schoultz trobaven bo aquell vi.

En aquell moment va pujar un cant al defora, i gairebé immediatament els vidres foren obscurits per l'ombra d'un gran carruatge, i després d'un altre que el seguia.

Tothom va posar-se a les finestres.

Eren pagesos que partien cap a Amèrica. Llurs carruatges estaven carregats de vells armaris, de fustatges de llit, de matalassos, de cadires, de calaixeres. Teles esbarjoses, esteses damunt arcs, ho cobrien tot. Damunt aquestes teles, criaturetes assegudes damunt els feixos de palla, i pobres velles totes xarugues, amb els cabells blancs com el lli, esguardaven amb aire tranquil, mentre que cinc o sis bèsties arrossinades, amb la gropa coberta de pells de ca, arrossegaven lentament les baluernes. Darrera venien els homes, les dones i tres vells, amb l'esquena acotada i la testa nua, repenjant-se en llurs bastons. Cantaven a chor:

Quina és la pàtria alemanya? Quina és la pàtria alemanya?

I els vells responien:

Amèrica! Amèrica!

Els oficials prussians es deien entre ells: -Caldria agafar-la, aquesta gent!

Hâan, escoltant aquestes paraules, no pogué estar-se de respondre en to irònic:

-Diuen que la Prússia és la pàtria alemanya; se'ls hauria de tòrcer el coll!

Els oficials prussians l'esguardaven de biaix, però ell no tenia por, i el mateix Schoultz aixecava el front amb un aire digne.

Kobus acabava d'alçar-se tranquilament, i de sortir, com per a informar-se d'algun detall a la cuina.

Al cap d'un quart, Hâan i Schoultz, no veient-lo tornar, se n'estranyaren molt: més que més perquè ja compareixien les soperes i tothom s'entaulava.

Fritz s'havia recordat que el fons del carreró de les Oques, part darrera de Bischem, vivien dues o tres famílies d'anabaptistes, i que son pare tenia el costum d'aturar-se a llur porta per a carregar un sac de prunes seques, tot tornant a Huneburg. I, pensant que Súzel podia ésser a casa d'ells, va baixar sense dir cap paraula al jardí del Moltó d'Or, i del jardí al camí dels Grèvols que voreja la vila.

Corria per aquest camí com una llebre, de tant que el dominava el furor de veure Súzel. Ell s'hauria astorat, tres mesos abans, si hagués pogut veure's en aquell tarannà!

Finalment, reparà en la gran teulada de teules grises dels anabaptistes per damunt els vergers; lliscà tot dolçament closos enllà fins a prop del pati, i allí, per gran ventura, descobrí entre el gran femer quadrat i la façana decrèpita tapissada d'eura, el carruatge de Christel, cosa que li esponjà el cor de satisfacció.

-Hi és!- va dir-se, -està bé… està bé! La tornaré a veure, ara, costi el que costi; baldament calgués romandre quinze dies, em fóra igual!

No podia saciar-se els ulls de veure aquell carruatge. De cop i volta, Mopsel saltà a la sendera, lladrant com els gossos tenen per costum quan troben una vella coneixença. Aleshores li calgué escapar-se pel carreró, amb l'esquena corbada darrera els closos, com un lladre; perquè, a desgrat de la seva joia, tenia una mena de vergonya de donar aquells passos: se'n sentia, a la vegada, feliç i tot confós.

-Si et veiessin- es deia, -si sabessin el que fas, Déu del cel! com es riurien de tu, Fritz! Però és igual, tot reïx; pots gloriar-te de tenir sort.

Va donar la mateixa volta que havia fet tot venint, per a tornar al Moltó d'Or. Estaven al segon plat quan ell entrà a la sala. Hâan i Schoultz havien tingut esment de reservar-li un seient entre ells dos.

-On diable has anat?- li demanà Hâan.

-He volgut veure el doctor Rubeck, un amic del meu pare- digué, tot posant-se el tovalló al coll; -però acaben de dir-me que fa dos anys que és mort.

Començà tot seguit a menjar amb bella gana; i com que acabaven de servir una superba anguila amb mostassa, el gros Hâan no trobà escaient de fer altres preguntes.

Durant tot el dinar, Fritz, amb la cara expandida, no feia sinó dir-se interiorment: -És aquí, ella!

Sos ullassos, a flor de testa, es plegaven de vegades amb un aire tendre i després s'obrien de bat a bat, com els d'un gat que cavil·la tot mirant un mosquit que fa torterols en la llum.

Bevia i menjava amb entusiasme, sense ni adonar-se n.

A fora, el temps era superb; el carrer Major zumzejava al lluny amb tot de cants joiosos i d'accents més alts de trompetes de fusta i de riallades; la gent mudada, amb el capell guarnit de flors i les còfies que enlluernaven de tantes cintes, pujaven de bracet cap a la plaça dels Dos Bocs. I ara l'un, ara l'altre dels comensals, s'aixecava, tirava el tovalló al respatller de la cadira i eixia a barrejar-se amb la multitud.

A les dues, Hâan, Schoultz, Kobus i dos o tres oficials prussians, romanien sols a la taula, davant les postres i les botelles buides.

En aquell moment, Fritz fou desvetllat de son somieig pels sons esclatants de la trompeta i el corn, que anunciaven que la dansa era engegada.

-Tal vegada Súzel ja hi sigui- pensà.

I tustant la taula amb el mànec de son ganivet, exclamà amb veu ressonant:

-Loerich! Loerich!

El vell hostaler comparegué.

Aleshores Fritz, somrient amb sornagueria demanà:

-Potser encara teniu d'aquell vinet blanc, sabeu, aquell vinet que espetega i que plaïa al senryor Kobus, jutge de pau.

-Sí, encara en tenim -respongué l'hostaler, amb el mateix to joiós.

-Doncs bé! porteu-ne dues botelles- va dir, fent-li l'ullet. -Aquell vi em solia plaure, i no em disgustaria de fer-lo tastar als meus amics.

Loerich va eixir, i al cap d'alguns instants va tornar a entrar, tenint sota cada braç una botella sòlidament encaputxada i lligada amb filferro. Portava també unes pinces per a obrir el filferro, i tres vasos prims, resplendents, en forma de paperina, sobre una safata.

Hâan i Schoultz, comprengueren aleshores quin era aquell vinet i es miraren l'un i l'altre tot rient.

-Eh, eh, eh!- va fer Hâan, -aquest Kobus fa unes facècies, de vegades! en diu vinet, d'això!-

I Schoultz, observant els prussians de cua d'ull, afegí:

-Sí, vinet de França; no és la primera vegada que en bevem; però allà baix, a la Xampanya fèiem saltar el coll de les botelles amb el sabre.

Tot dient aquestes coses s'arremangava l'extrem del petit mostatxo cendrós, i es posava la gorra sobre l'orella.

El tap s'engegà cap al sostre, com un tret de pistola; els vasos s'ompliren de la celestial rosada.

-A la salut de l'amic Fritz!- exclamà Schoultz, tot aixecant el vas.

I la celestial rosada desaparegué d'un glop dins son llarg collàs de cigonya.

Hâan i Fritz havien imitat el seu gest; tres vegades seguides es feren el mateix moviment, extasiant-se amb el perfum del vinet.

Els prussians s'aixecaren aleshores, amb un posat digne, i eixiren.

Kobus, forçant la segona botella, digué:

-Schoultz, tu, tanmateix, et glorieges de vegades d'una manera indecorosa; em plauria força de saber si ton batalló de landwehr va passar de la petita fortalesa de Falsburg, a la Lorena, i si hi begéreu altra cosa que vi blanc d'Alsàcia.

-Bah! deixa-ho córrer- exclamà Schoultz -amb aquests prussians, no cal mirar prim. Represento aquí l'exèrcit bavarès, i si haguéssim trobat xampany pel camí, n'hauria begut una bella part; no et puc dir més. ¿És que se'm pot fer retret, a mi, d'haver anat a raure a un país estèril? ¿No és la culpa del feldmariscal Schwartzenberg, que ens sacrificava a nosaltres, per a engreixar els seus austríacs? No me'n parlis, d'això, Kobus. Només de pensar-hi, encara en tinc esgarrifor. Per espai de dues etapes no vam trobar sinó avets i finalment una colla de brètols que ens malmenaven a cops de pedra des del cim dels penyalars, gent descalça, veritables salvatges. Era més agradable d'empassar-se bon vi a la Xampanya que no pas de batre's contra aquells enfurits a la carena dels Vosgues!

-Vaja, calma't- digué Hâan tot rient; -som del teu parer, encara que milers d'austríacs i de prussians hagin deixat llurs ossos a la Xampanya.

-Qui sap? Potser bevem en aquest moment la quintaessència d'un caporal schlague!- exclamà Fritz.

Tots tres es posaren a riure com a benaventurats; estaven a mig camí de l'embriaguesa.

-Ah, ah, ah! ara cap al ball!- digué Kobus alçant-se.

-Al ball!- repetiren els altres.

Buidaren, drets, llurs vasos i eixiren a la fi, vacil·lant una mica i rient tan fortament que tothom es girava pel carrer Major per a veure'ls.

Schoultz aixecava ses grans cames de llagost fins al mentó, i exclamava amb els braços en l'aire, i en to de putxinel·li:

-Desafio la Prússia, desafio tots els prussians, des del caporal schlague fins al feldmariscal!

I Hâan, amb el nas vermell com una rosella, les galtes vermelles, i els ullassos plens de dolces llàgrimes, feia, tot tartamudejant:

-Schoultz! Schoultz! en nom del cel, modera la teva xardor bel·licosa. No atreguis contra nosaltres l'exèrcit de Frederic Wilhelm; som gent de pau, homes d'orde, respectem la concòrdia de la nostra vella Alemanya.

-No! no! els desafio tots- exclamava Schoultz -que es presentin; ja veuran el que val un antic sergent de l'exèrcit bavarès: visca la pàtria!

Més d'un prussià reia sota els llargs mostatxos en veure'ls passar. Fritz, pensant que tornaria a veure la petita Súzel, gaudia un estat de beatitud inexpressable.

-Totes les noies són a la Madame-Hütte- es deia, -sobretot el primer dia de la festa: Súzel hi és.

Aquest pensament l'enlairava al setè cel, es delectava interiorment i saludava la gent amb posat enternit. Però tantost fou a la plaça dels Dos Bocs, on veié la bandera que flotava damunt l'envelat i reconegué, a les darreres notes d'un hopser, el cop d'arquet de son amic Iòsef, sentí l'embriaguesa de la joia i arrosegant sos companyons, es posà a cridar:

-És la colla de Iòsef! És la colla de Iòsef!… Ara, cal reconèixer que Nostre Senyor ens favoreix!

Quan arribaren a la porta de la Hütte, acabava el hopser; la gent eixia; el trombó, el clarinet i la flauta, es concertaven per una altra dansa; el gros timbal feia l'últim remugament dins el tendal sonor.

Entraren, i les estrades tapissades de noies, de vells papàs, d'àvies, les garlandes d'alzina, de faig i de molsa suspeses al voltant dels pilars, s'oferiren a llurs mirades.

L'animació era gran; els balladors acompanyaven les balladores a llur seient. Fritz, destriant de lluny la grossa crinera de son amic Iòsef en mig de l'orquestra de tons olivencs, no podia contenir-se d'entusiasme, i amb les dues mans en l'aire, agitant el feltre, cridava:

-Iòsef, Iòsef!

I la multitud es redreçava a mà dreta i a mà esquerra, i es decantava, per a veure quin tranquil era capaç de fer aquella cridòria. Però quan veieren Hâan, Schoultz i Kobus, que avançaven rient, gaudiosos, amb la cara empurpurada, i gronxant-se l'un al braç de l'altre, com passa després de beure, una immensa rialla resonà dins l'envelat, perquè tothom pensava: -Veu's aquí una minyonia cepada i que acaba de fer un bon dinar.

Mentrestant, Iòsef havia girat el cap, i reconeixent de lluny Kobus, estenia els braços en creu, l'arquet en una mà i el violí a l'altra. Així davallà de l'estrada, mentre Fritz hi pujava; s'abraçaren a mig camí, i tothom se'n va meravellar.

-Qui diable pot ser?- deia la gent. -Un home tan magnífic que es deixa abraçar per l'hongarès!

I Bockel, Andrés, tota l'orquestra decantada damunt la barana, aplaudia aquest espectacle.

Finalment Iòsef, redreçant-se, va aixecar l'arquet i va dir:

-Escolteu! Veu's aquí el senyor Kobus, d'Huneburg, amic meu, que ballarà un treieleins amb sos companyons. Hi ha algú que s'hi oposi?

-No, no, que ballin- van cridar per tots cantons.

-Aleshores- digué Iòsef, -tocaré un vals, el vals de Iòsef Almania, compost tot pensant en qui l'havia socorregut un dia de gran misèria. Aquest vals, Kobus, ningú l'ha sentit fins ara, llevat de Bockel, Andrés i els arbres del Tannewald; tria, doncs, una balladora gentil, a ton grat; i vosaltres, Hâan i Schoultz, trieu igualment les vostres! només vosaltres ballareu el vals d'Almania.

Fritz, havent-se girat damunt els graons de l'estrada, passejà sos esguards al volt de la sala, i, per un instant, tingué por de no trobar Súzel. Les noies boniques no mancaven; negres i brunes, rosses i roges, totes es redreçaven, mirant envers Kobus, i enrojolant-se quan ell hi deturava la vista, perquè era una gran ventura d'ésser escollida per un home tan galant, sobretot per a ballar el treieleins. Però Fritz no les veia com s'enrojolaven, no les veia com es redreçaven igual que els hússars de Frederic Wilhelm a la parada, esborrant llurs espatlles i posant-se la boca en forma de cor; no veia aquella brillant florida de jovenesa expandida sota els seus esguards; el que cercava era una miosotis petiteta, la floreta blava dels records d'amor.

Molt de temps la cercà, cada vegada més inquiet; finalment la descobrí al lluny, amagada darrera una garlanda d'alzina que queia del pilar que hi havia a la dreta de la porta. Súzel, mig esborrada darrera d'aquella garlanda, inclinava el cap sota les fullasses verdes, i mirava tímidament, a la vegada poruga i desitjosa d'ésser vista.

No tenia sinó sos bells cabells rossos caient en llargues trenes damunt la seva espatlla, per tot ornament; un mocadoret de seda blava velava son si primicer; una cotilleta de vellut, amb tirants blancs, dibuixava son cos graciós, i vora d'ella, dreta com una I, estava l'àvia Anna, amb els cabells grisos ficats sota la còfia negra, i els braços penjants. Aquella gent no havia vingut per a ballar, havia vingut per a veure, i romanien a l'última fila de la multitud.

Les galtes de Fritz s'animaren. Davallà de l'estrada i travessà l'envelat en mig de l'admiració general. Súzel, veient-lo venir, esdevingué tota pàl·lida, i hagué de recalcar-se sobre el pilar; ja ni gosava mirar-lo. Ell pujà quatre graons, apartà la garlanda, i li prengué la mà dient-li tot baixet:

-Súzel, vols ballar amb mi el treieleins?

Ella aleshores, alçant sos ullassos blaus, com una fantasma de pàl·lida que estava, esdevingué tota vermella.

-Oh! sí, senyor Kobus- féu, tot mirant la seva àvia.

La vella inclinà la testa al cap d'un segon, i digué: -Està bé. Pots ballar.- Perquè coneixia Fritz, per haver-lo vist venir a Bischem, temps era temps, amb el seu pare.

Davallaren, doncs, a la sala. Els servents de la dansa, amb el capell de palla cobert de banderoles, daven el tomb de l'envelat, al peu de la barana, agitant amb un aire joiós llurs cintes, per a fer recular la gent. Hâan i Schoultz es passejaven encara, tot cercant llurs balladores. Iòsef dret davant son faristol, esperava. Bockel, amb el contrabaix contra la cama estirada, i Andrés, amb el violí sota el braç, romanien a sos costats; ells sols havien d'acompanyar-lo.

La petita Súzel, del braç de Fritz, en mig d'aquella gentada, dava mirades furtives, plenes de gaubança interior i de torbació; tothom admirava les llargues trenes de son cabell, que li queien per darrera, fins al capdavall de sa faldilleta blau clar vorejada de vellut; i ses sabatetes rodones, les cintes de seda negra de les quals pujaven tot creuant-se al volt de ses mitges d'una blancor enlluernadora; i sos llavis roses, son mentó arrodonit, son coll flexible i graciós.

Més d'una bella noia l'observava amb ulls severs, cercant quelcom a rependre, mentre que son braç gentil, nu fins al colze, a la moda del país, reposava damunt el de Fritz amb una gràcia ingènua; però dues o tres velles, d'ulls arrugats, somreien entre llurs arrugues, i deien sense empallegar-se: -Ha triat bé!

Kobus, en sentint això, es girava envers elles, tot satisfet. Hauria volgut dir, així mateix, alguna galanteria a Súzel, però no li venia cap cosa al magí: era massa feliç.

Finalment Hâan tragué del terç banc a mà esquerra una dona de sis peus d'alçària, de cabells negres, amb un nas com el bec d'àguila i ulls penetrants, que s'aixecà tota estirada i eixí amb un aire majestuós. Li plaïa aquesta mena de dones. Era la filla del burgmestre. Hâan semblava tot gloriós de la seva tria. Es redreçava, tot ajustant la seva pitera, i l'alta donzella, que el passava de mig cap, tenia el posat de conduir-lo.

Al mateix instant, Schoultz portava una doneta rodanxona, de la més bella cabellera saura que hom pugui veure, però alegre, somrient i que li saltà bruscament al colze, com per a evitar que ell s'escapés.

Prengueren, doncs, llurs distàncies, per a passejar-se al volt de la sala, com és costum de fer. Tot just havien acabat el primer tomb, quan Iòsef exclamà:

-Kobus, som-hi?

Per tota resposta, Fritz prengué la cintura de Súzel amb el braç esquerre i tenint-li la mà en l'aire, a l'antiga moda galana del segle XVIII, l'arrabassà com una ploma. Iòsef començà el vals amb tres cops d'arquet. Hom comprengué tot seguit que seria quelcom de singular; el vals dels esperits de l'aire, al vespre, quan ja no es veu al lluny, damunt la plana, ni una ratlla d'or, i les fulles emmudeixen, i els insectes davallen i el cantaire de la nit preludia amb tres notes: la primera greu, la segona tendra, i la tercera tan plena d'entusiasme, que al lluny i tot es fa silenci per a oir.

Així començà Iòsef, havent qui-sap-les vegades, en sa vida errant, pres lliçons del cantaire de la nit, amb el colze dins la molsa, l'orella dins la mà i els ulls closos, perdut en els raptes celestials. I animant-se tot seguit, com el gran mestre d'ales frements, que deixa caure cada vespre al voltant del niu on reposa la seva benamada més notes melodioses que no deixa caure perles la rosada al damunt l'herba de les valls. Son vals començà ràpid, fulgurant; els esperits de l'aire es posaren en camí, arrossegant Fritz i Súzel, Hâan i la filla del burgmestre, Schoultz i sa balladora en torterols sense fi. Bockel deia en sospirs la veu llunyana i profunda dels torrents, i l'alt Andrés marcava el compàs amb trets ràpids i vigorosos així com les orenetes fendeixen l'aire; perquè si la inspiració ve del cel i no coneix més que sa pròpia fantasia, l'orde i la mesura han de regnar damunt la terra!

I ara, representeu-vos els cercles amorosos del vals que s'enllacen, els peus que volategen, les robes que floten i s'arrodoneixen a guisa de ventall; Fritz que té la petita Súzel en sos braços, que li aixeca la mà amb gràcia, que l'esguarda embriagat, giravoltant com el vent unes vegades i altres gronxant-se a compàs, somrient, somiejant, contemplant-la altra vegada, i després reprenent, amb nova ardor, l'embranzida, mentre que, a son torn, amb el dors enarcat, les dues llargues trenes flotant-li com ales, i el caparró enciser tirat enrera, ella el mira amb èxtasi i sos peuets toquen amb prou feines el sòl.

El gros Hâan, amb les dues mans sobre les espatlles de sa balladorassa, tot galopant, balancejant-se i tustant amb el taló, la contemplava de dalt a baix amb un posat d'admiració pregona; ella, amb el seu gran nas, giravoltava com un panell.

Schoultz, mig acotat, amb les grans cames doblegades, tenia la balladora saura sota el braç, i tombava, tombava, sense interrupció, amb una regularitat meravellosa, com un cabdell a la debanadora; seguia amb tanta justesa el compàs, que tot el món n'era encisat.

Però eren Fritz i la petita Súzel els que desvetllaven l'admiració universal, per llur gràcia i llur posat de benaurança. No eren d'aquest món, es gronxaven en el cel; aquella música que cantava, que reia, que celebrava la felicitat, l'entusiasme i l'amor semblava feta per a ells: tota la sala els contemplava, i ells no es veien més que a si mateixos. Hom els trobava tan bells, que de vegades un murmuri d'admiració corria per la Madame-Hütte; hom hauria dit que allò anava a esclatar; però la felicitat d'oir el vals obligava la gent al silenci. Fins al moment que Hâan, esdevingut com a foll d'entusiasme tot contemplant l'alta filla del burgmestre, es redreçà damunt la punta del peu i la féu gambadejar dues vegades tot cridant amb veu ressonant: -Up!- i tornà a caure aplanat després d'aquest va-i-tot mentre que, aleshores mateix, Schoultz, alçant la cama dreta, la féu passar, sense mancament al compàs, pel damunt la testa de la balladoreta saura i amb veu ronca, giravoltant com un veritable posseït, es posà a cridar: -Up! up! up! up! up! up!- fins a aquest moment no esclatà l'admiració amb cops de peus i cridòries que feren tremolar l'envelat.

Mai, mai no s'havia vist ballar tan perfectament; l'entusiasme durà més de cinc minuts; i quan acabà per apaivagar-se, hom sentí amb satisfacció el vals dels esperits de l'aire, que reprenia el seu domini, com el cant del rossinyol després que una ventada ha travessat el bosc.

Aleshores, Schoultz i Hâan no podien més; la suor els rajava galtes avall; es passejaven, l'un amb la mà a l'espatlla de la seva balladora i l'altre portant la seva en certa manera penjada del braç.

Súzel i Fritz giravoltaven encara: els crits, els picaments de peus de la gentada no els havien dit res; i quan Iòsef, exhaurit també, arrencà a son violí el darrer sospir amorós, s'aturaren davant mateix de Christel i d'un altre vell anabaptista que acabaven d'entrar a la sala, i els miraven com a embaladits.

-Ah! sóu vós, Christel- exclamà Fritz tot joiós; -ja ho veieu: Súzel i jo ballem plegats.

-És molta d'honor per a nosaltres, senyor Kobus- respongué el masover tot somrient, -molta d'honor, però ¿en sap la petita? Em creia que mai no havia donat un tomb de vals.

-Súzel és una papallona, Christel, una veritable fada; té ales!

Súzel seguia dant-li el braç, amb els ulls baixos, les galtes enceses; i Christel, mirant-la amb un aire sortós, li demanà:

-Però Súzel: ¿qui te l'ha ensenyat, el ball? M'estranya, això!

-Mayel i jo- digué la noieta -donem, de vegades dos o tres tombs dintre la cuina, per a divertir-nos.

Aleshores la gent, decantada a llur voltant, es posaren a riure, i l'altre anabaptista, exclamà:

-Christel, en què penses?… ¿Et creus que les noies necessiten apendre'n, de valsar?… ¿Et penses que això no els vé de natural? Ah, ah, ah!

Fritz, sabent que Súzel no havia mai ballat si no ara amb ell, sentia com si belles flaires li muntessin al nas. Hauria volgut cantar, però tot contenint-se digué:

-Tot això no és sinó el comencament de la festa. Ja veureu ara si us en donarem de fil! Romandreu amb nosaltres, Christel; Hâan i Schoultz també són allà baix; ballarem fins al vespre, i soparem plegats al Moltó d'Or.

-Això- digué Chrisrel, -amb tot el meu respecte, senyor Kobus, i amb tot el plaer que tindria a romandre, no m'ho puc permetre; cal que me'n vagi… i venia, justament, a cercar Súzel.

-A cercar Súzel?

-Sí, senyor Kobus.

-I per què?

-Perquè la feina corre pressa, a casa; som al temps de les veremes… el vent pot dar un tomb d'avui a demà. Ja és molt d'haver perdut dos dies en aquesta tongada, però no me'n faig retret, perquè ens és dit: «Honraràs ton pare i ta mare!» i el venir a veure la mare dues o tres vegades l'any, no és massa. Ara, cal partir. I després, la setmana darrera, a Huneburg, em vau donar un alegroi tan gran que no vaig arribar a casa fins a les deu. Si hem quedés, la meva dona es pensaria que agafo mals costums i se n'anguniaria.

Fritz estava tot desconcertat. No sabent què respondre, agafà Christel pel braç i el portà a fora, com també a Súzel; l'altre anabaptista els seguia.

-Christel- reprengué, agafant-lo per un fermall de la samarreta: -no aneu del tot descaminat pel que us pertoca; però per què us heu d'endur Súzel? Bé podríeu confiar-me-la; l'avinentesa de dar-se un gust no és pas tan freqüent, que diable!

-Ah, Déu meu! us la confiaria amb plaer- exclamà el masover alçant les mans; -ella estaria amb vós com amb el seu mateix pare, senyor Kobus, però seria una pèrdua per a nosaltres. No podem deixar els obrers sols… la meva dona fa la cuina… jo meno el carruatge… Si el temps canviava, ¿qui sap quan portarien el fenc sota cobert? I després, tenim una qüestió de familia a cloure, una qüestió molt seriosa.

Tot dient això, mirava l'altre anabaptista, el qual inclinà greument la testa.

-Senyor Kobus, no ens feu estar més aquí, us ho prego, faríeu mal fet; veritat, Súzel?

Súzel no responia, mirava a terra, i prou es veia que hauria volgut romandre.

Fritz va compendre que si insistia més podria desvetllar la sospita de tothom; així doncs, prenent el seu determini, exclamà de cop i volta, en un to bastant joiós:

-Bé doncs, ja que és impossible, no en parlem més. Però, almenys, pendreu un vas de vi amb nosaltres al Moltó d'Or.

-Oh! Quant a això, senyor Kobus, és de mal refusar. Me'n vaig tot seguit amb Súzel a abraçar l'àvia; i, d'aquí un quart, el nostre carruatge s'aturarà davant l'hostal.

-Bé, aneu!

Fritz estrenyé dolçament la mà de Súzel, que semblava ben trista, i tot mirant-los com travessaven la plaça, tornà a entrar dins la Madame-Hütte.

Hâan i Schoultz, després d'haver acompanyat llurs balladores, havien pujat a l'estrada; ell els hi va anar a trobar:

-Encarregaràs a Andrés que dirigeixi la teva orquestra- digué a Iòsef -i vindràs a pendre amb nosaltres alguns vasos de bon vi.

L'hongarès no demanava cosa millor. Havent-se posat Andrés al pupitre, eixiren tots quatre, de bracet.

A l'hostal del Moltó d'Or, Fritz féu servir unes postres a la sala gran, aleshores deserta, i el vell Loerich baixà al celler, a cercar tres botelles de xampany, que posaren a refrescar en un cossiol d'aigua de font. Fet això, s'instal·laren vora les finestres, i gairebé tot seguit el faeton de l'anabaptista comparegué al cap del carrer. Christel seia al davant, i Súzel darrera, sobre un munt de palla, en mig dels kougelhof i coques de tota mena que sempre es porten de la festa.

Fritz, veient venir Súzel, s'acuità a petar el filferro d'una botella, i al moment que el carruatge s'aturava, s'aixecà davant la finestra, i engegà el tap com un petard, tot cridant:

-A la més gentil balladora del treieleins!

Hom pot figurar-se la felicitat de la petita Súzel; allò era com un d'aquells trets de pistola que s'engeguen a les noces. Christel reia de bon cor i pensava: -A aquest bon senyor Kobus se n'hi ha anat una mica al cap: no cal estranyar-se'n, en una gran diada.

I entrant a la cambra, es llevà el feltre, tot dient:

-Això deu ésser aquell xampany, que n'he sentit parlar tan sovint: aquell vi de França que fa girar el cap a aquella gent batalladora, i els mena a fer guerra contra tot el món. Que m'enganyo?

-No, Christel, no; seieu- respongué Fritz. -Té, Súzel, veu's aquí la teva cadira al meu costat. Pren un d'aquests vasos. A la salut de la meva balladora!

Tots els amics tustaren damunt la taula, cridant:

-Das soll gülden! (Això ha de comptar!)

I tot aixecant el colze, feren petar la llengua, com un esbart de grives a l'hora de collir les murtres.

Súzel ficava els llavis rosats dins l'escuma, amb els ullassos alçats envers Kobus, i deia tot baixet:

-Oh! que bo que és! No és vi, és cosa molt millor.

Estava vermella com un gerd, i Fritz, feliç com un rei, es redreçava damunt la seva cadira. -Hum! hum!- feia, tot enravenant-se; -sí, sí, no és dolent.

Hauria donat tots els vins de França i d'Alemanya per a ballar una altra vegada el treieleins.

Com canvien les idees d'un hom en tres mesos!

Christel, assegut d'avant la finestra, amb el gran capell damunt el bescoll, la cara radiant, el colze damunt la taula i el fuet en sos genolls, mirava el sol magnífic del defora; i, tot pensant amb les seves collites, deia:

-Sí… sí… és un bon vi!

No parava esment en Kobus i Súzel, que es somreien l'un a l'altre com dos infants, sense dir res, feliços de veure's. Però Iòsef els contemplava amb posat somniós.

Schoultz omplí de bell nou els vasos, tot exclamant:

-Digueu el que vulgueu, aquests francesos tenen bones coses en llur contrada! Quina llàstima que llur Xampanya, llur Borgonya i llur Bordeus no siguin a la ribera dreta del Rin!

-Schoultz- digué Hâan greument, -no saps el que demanes; pensa que si aquests països fossin a la nostra terra, ens els vindrien a pendre. Hi hauria un extermini ben pitjor que aquell de llur Llibertat i llur Igualtat: seria la fi del món! Perquè el vi és una cosa de bo de bo; i aquests francesos, que parlen a tothora de grans principis, d'idees sublims, de sentiments nobles, estan per les coses de bo de bo. Mentre els anglesos volen protegir sens treva la nissaga humana, i no tenen posat d'inquietar-se de llur sucre, de llur pebre, de llur cotó, els francesos sempre han de rectificar una ratlla; tan aviat es decanta massa a la dreta com massa a l'esquerra: d'això en diuen llurs límits naturals.

Pel que fa als pasturatges grassos, als vinyars, a les prades i als boscos que es troben entre aquestes ratlles, això no és cosa que els encaparri: ells no fan sinó refermar-se en llurs idees de justícia i de geometria. Déu ens alliberi de tenir un tros de la Xampanya dins la Saxònia o dins el Meclemburg; llurs límits naturals aviat passarien per aquella banda! Val més que els comprem algunes botelles de bon vi, i conservem el nostre equilibri. A la vella Alemanya li plau la tranquilitat; ella, doncs, ha inventat l'equilibri. En nom de Déu, Schoultz, no fem vots temeraris!

Així s'expressà Hâan amb eloqüència, i Schoultz, buidant el vas de borsada, li respongué:

-Parles com una criatura pacífica i jo com un guerrer: cada u segons el seu gust i la seva professíó.

I arrufà les celles, tot descapellant una segona botella de vi.

Christel, Iòsef, Fritz i Súzel no en feien cap cabal d'aquests parlaments.

-Quin temps tan magnífic!- exclamava Christel com si es parlés a si mateix; -aviat farà un mes que no hem tingut pluja, i cada vespre hi ha qui-sap-la rosada; és una veritable benedicció del cel.

Iòsef omplia els vasos.

-D'ençà de l'any 22- reprenia el vell masover, -no em recordo d'haver vist un temps tan bo per l'entrada del fenc. I aquest any el vi també ha estat molt bo, era un vi tendre; hi ha hagut galant collita i galants veremes.

-T'has ben divertit, Súzel?- demanava Fritz.

-Oh! sí, senyor Kobus- feia la petita, -mai no m'havia divertit tant com avui… Me'n recordaré una pila, pila de temps.

I mirava a Fritz, que tenia els ulls enterbolits.

-Vaja, un altre vas- deia ell.

I en omplir-li, li tocava la mà, cosa que el feia estremir de cap a peus.

-Et plau el treieleins, Súzel?

-És la dansa més bella, senyor Kobus; com voleu que no em plagui! I després, amb una tan bella música!… Ah! que bonica era aquella música!

-Ja la sents, Iòsef- murmurava Fritz.

-Sí, sí- responia l'hongarès, tot baixet, -la sento, Kobus, i em fa plaer… estic content!

Mirava Fritz fins a la fondària de l'ànima, i Kobus es sentia tan feliç que no sabia què dir.

Mentrestant, les tres botelles eren buides; Fritz, girant-se a l'hostaler, va dir:

-Loerich, dues més!

Però aleshores Christel, deixondint-se, va exclamar:

-Senyor Kobus, senyor Kobus, què us heu pensat? Seria capaç de bolcar! no… no… són dos quarts de sis, és hora de posar-se en camí.

-Ja que ho voleu, Christel, ho deixarem per una altra vegada. Que no us plau, doncs, aquest vi?

-Al contrari, senyor Kobus, em plau d'allò més, però té una dolcesa plena de força. Podria equivocar-me de camí, eh! eh! eh! Vejam, Súzel, eixim!

Súzel s'aixecà tota commosa, i Fritz, agafant-la pel braç, li va ficar les postres a les butxaques del davantal: els macarronets, les ametlles, tot plegat.

-Oh! senyor Kobus- feia ella amb sa veueta dolça: -ja n'hi ha prou.

-Rosega'm això- li deia ell; -tens les dents boniques, Súzel, i és per rosegar coses bones d'aquestes, que les ha fet Nostre Senyor; oh, i una altra vegada beurem vinet blanc d'aquest, ja que et plau.

-Oh! Déu meu… on voleu que en begui? Un vi tan car!- feia ella.

-Bé està… bé està… ja sé el que em dic- murmurava ell; -ja veuràs com en beurem!

I Christel, una mica embriagat, els mirava, tot dient-se:

-Aquest bon seyor Kobus, quin bon home que és! Ah! el Senyor sap el que es fa, escampant les seves benediccions sobre la gent així: és com la rosada del cel, cadascú en rep la seva part.

Finalment, tothom va sortir; Fritz anava al davant, amb el braç de Súzel sota el seu, tot dient:

-Bé cal que acompanyi la meva balladora.

A baix, vora el carruatge, va agafar Súzel per sota els braços, exclamant: -Up, Súzel!- i la va posar com una ploma damunt la palla, esponjant-la-hi al voltant.

-Fica-hi bé els peuets- deia; -les vesprades són fresques.

Després, sense esperar resposta, va anar de dret cap a Christel i li va estrènyer la mà vigorosament:

-Bon viatge, Christel- digué, -bon viatge!

-Divertiu-vos força, senyor- respongué el vell masover, asseient-se vora el timó.

Súzel s'havia tornat pàl·lida; Fritz va pendre-li la mà i, alçant el dit, digué:

-En beurem una altra vegada, del bon vinet blanc!- I això la féu somriure.

Christel ventà xurriacada i els cavalls partiren al galop. Hâan i Schoultz havien tornat a entrar a l'hostal. Fritz i Iòsef, drets en el llindar, miraven el carruatge; Fritz, sobretot, no en desclavava els ulls; ja estava per desaparèixer al tombat del carrer Major, quan Súzel girà vivament el cap.

Aleshores Kobus, voltant Iòsef amb els seus braços, es posà a abraçar-lo amb les llàgrimes als ulls.

-Sí… sí- feia l'hongarès amb una veu dolça i profunda: -és bona cosa d'abraçar un vell amic! Però amb la que estimeu i que us estima… ah! Fritz… és, tanmateix, un altre encís!

Kobus comprengué que Iòsef ho havia endevinat tot! hauria volgut deixar córrer les llàgrimes; però, de cop i volta, va posar-se a saltar, tot cridant:

-Vaja, company, anem, cal riure… cal divertir-se… Cap a la Madame-Hütte! Ah! quin bell dia! ah! quin bell sol!

Zimmer, el postilló, estava dret sota la portalada amb la cara vermellenca; Kobus va donar-li dos florins.

-Aneu a beure una bella glopada, Zimmer- li digué, -crieu-vos bona sang! ens n'anirem havent sopat, cap a les nou.

-Està bé, senyor Kobus, el carruatge estarà a punt. Anirem com un llampec.

Després, veint-los com s'allunyaven de bracet, el vell postilló somrigué d'un aire benhumorat i entrà a la taverna de l'Os Negre, del davant.

XVII

L'endemà al matí, Fritz es llevà en una sortosa disposició d'esperit; havia somiat tota la nit en Súzel i es proposava d'anar a pasar sis setmanes al Meisenthal, per a veure-la amb tot lleure.

-Que Hâan, Schoultz i el vell David riguin tan com voldran- pensava; -jo me'n vaig tranquilament cap allà baix; cal que vegi la petita, i si les coses han de tirar endavant, què hi farem! serà com Déu vulgui: el que hagi de passar, passarà!- Tot desdejunant-se, es representava a l'avançada el tirany del Postthal, la roca de les Tórtores, la costa de les Ginesteres, el mas; després l'astorament de Christel, la joia de Súzel; i tot això l'alegrava. Hauria volgut cantar com Salomó: -Aquí ets, ma bella amiga, ma perfecta; tos ulls són com els de les colomes!- Finalment es posà son feltre i prengué el bastó, tot armat.

Però quan eixia a avisar Katel que no l'esperés el vespre ni l'endemà, ¿què va veure? Orchel, a baix de l'escala; pujava lentament, amb l'esquena corbada i el cosset de tela blava damunt el braç, com passa a la gent que han caminat de pressa per allà on feia calor.

Ja us podeu pensar la seva sorpresa, en el moment mateix que eixia cap al mas.

-Com! ¿sóu vós, Orchel?- exclamà; -¿què us porta, tan de matí?

Katel avançava a l'ensems al llindar de la cuina, i deia:

-Ah! bon dia, Orchel. Senyor, que de pressa heu caminat! Esteu tota amarada.

-És veritat, Katel- respongué la bona dona reprenent alè: -he enllestit.

I girant-se cap a Fritz:

-Arribo per l'afer que Christel va dir-vos ahir a la festa de Bischem, senyor Kobus. He eixit d'hora. És un gran afer; Christel no vol decidir res sense vós.

-Però- digué Fritz, -jo no sé de què es tracta. Christel només m'ha dit que hi havia un afer de família que l'obligava a tornar al Meisenthal, i, naturalment, no li he demanat res més.

-És per això que vinc, senyor Kobus.

-Doncs bé, entreu, asseieu-vos, Orchel- digué ell, tornant a obrir la porta -tot seguit us desdejunareu-

-Oh! us ho regracio, senyor Kobus, m'he desdejunat abans d'anar-me'n.

Orchel entrà, doncs, a la cambra i s'assegué a l'extrem de la taula, posant-se la grossa còfia rodona que li penjava pel colze; va ficar-se, amb esment, els cabells per dessota, i després endegà el seu cos damunt els genolls. Fritz la mirava tot intrigat; va acabar per asseure's enfront d'ella, tot dient:

-Van arribar bé ahir al vespre, Christel i Súzel?

-Molt bé, senyor Kobus, molt bé; a les vuit eren a casa.

Finalment, tenint-ho tot endegat, va començar, amb les mans junyides i la testa decantada, com una comare que conta alguna cosa a sa veïna:

-Sabreu, primer de tot, senyor Kobus, que tenim un cosí a Bischem, un anabaptista com nosaltres, i que es diu Hans-Christian Pelsly; és el nét de Frentzel-Dèbora Rupert, la que era germana d'Anna Cristina-Carolina Rupert, l'àvia de Christel, de part de les dones. De manera que som cosins.

-Està molt bé- va fer Kobus, tot demanant-se on els portaria tot allò.

-Sí- va dir ella, -Hans-Christian és el nostre cosí; Christel m'ha contat que l'havíeu vist ahir a Bischem. És un home de bé. Té bones terres pel costat de Bieverkirch, i un minyó que es diu Jacob, un brau minyó, senyor Kobus, assenyat, ple d'esment, i que ara s'acosta als vint-i-sis anys: mai ningú n'ha sentit dir cap mala cosa.

Fritz s'havia posat tot greu:

-On diables vol anar a raure amb el seu Jacob?- va dir-se molt inquiet.

-Súzel- reprengué la masovera, -aviat farà els divuit anys; va ser per l'octubre, després de les veremes, que va venir al món; vol dir que tindrà divuit anys d'aquí cinc mesos: és una bona edat per a casar-se.

Les galtes de Fritz s'estremiren, un calfred passà per sos cabells, i no sé quina angoixa inexpressable va estrènyer-li el cor.

Però la grossa masovera, tranquila i pacífica de natural, no va veure'n res, i continuà tranquilament:

-Jo també em vaig casar a divuit anys, senyor Kobus; i això no m'ha llevat de tenir bona salut, gràcies a Déu!

»Pelsly, coneixent el nostre benestar, havia pensat, del dia de Sant Miquel ençà, en Súzel per al seu minyó, però abans de dir res i de fer res, va venir ell mateix com per a comprar el nostre bouet. Ha passat la diada de Sant Joan a casa nostra; s'ha ben mirat Súzel, ha vist que no tenia tares, que no era ni geperuda, ni coixa, ni esguerrada de cap manera; que entenia en tota mena de feines i que li agradava el treball.

»Aleshores va dir a Christel que vingués a la festa de Bischem, i Christel ahir va veure el minyó; es diu Jacob, és alt i ben plantat, feiner; no podem desitjar cosa millor per a Súzel. Pelsly, doncs, va demanar ahir Súzel per al seu fill.

Feia alguns instants que Fritz ja no sentia res més: les seves joies, les seves esperances, els somnis d'amor, tot s'allunyava; li rodava el cap. Era com una candela dels prats, que una ventada n'escampa el plomissol pels aires, i resta sola, nua, desolada amb el seu pobre llumic.

Orchel, que no es temia de res, va estirar el cap del mocador que duia a la butxaca, i baixant el cap, es va mocar; després afegí:

-D'això n'hem parlat tota la nit, Christel i jo; és un bell casament per a Súzel, i Christel ha dit: «Tot això està bé; però el senyor Kobus és tan bella persona, i ens estima tant, i ens ha fet serveis tan grans, que seríem veritables ingrats si cloguéssim un afer com aquest sense consultar-li. No puc anar-hi jo mateix a Huneburg avui, perquè hem d'entrar cinc carretades de fenc; però tu eixiràs tot seguit després del desdejuni, i hauràs tornat abans de les onze, per amanir el dinar de la nostra gent». Això és el que m'ha dit Christel. Esperem que això us plaurà, sobretot quan haureu vist al minyó. Christel vol fer-lo venir expressament per a portar-vos-el. I si vós n'esteu content, vet aquí! farem el casament! I em penso que vós també hi sereu, a les noces: no podeu refusar-nos aquesta honor.

Aquestes paraules de «noces», de «casament», de «minyó», zumzejaven a les oïdes de Fritz.

Orchel, després d'haver acabat la seva història, estranyada de no rebre cap resposta li va demanar:

-Què en penseu d'això, senyor Kobus?

-De què?- va fer ell.

-D'aquest casament.

Ell, aleshores, va passar-se a pleret la mà pel front, on brillaven gotes de suor, i Orchel, sorpresa del seu esblaimament, li va dir:

-Teniu alguna cosa, senyor Kobus?

-No, no és res- va fer ell, tot aixecant-se.

La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia el cor. Volia anar a pendre un vas d'aigua per a entonar-se; però l'estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia la mà per a agafar el gerro d'aigua, es desplomà i caigué en terra, tan llarg com era.

Aleshores sí que Orchel es va posar a cridar:

-Katel! Katel! el senyor es troba malament! Senyor, apiadeu-vos de nosaltres!

Katel, imagineu-vos! quan va entrar tota esverada i va veure el pobre Fritz estès allí, pàl·lid com un difunt! Va aixecar les mans al cel, cridant:

-Déu meu! Déu meu! pobre senyor! Cóm ha estat, Orchel? Mai no l'he vist així.

-No ho sé, senyoreta Katel; estàvem parlant de Súzel, tranquilament… ha volgut aixecar-se per a agafar un vas d'aigua, i ha caigut!

-Ah, Déu meu, Déu meu! mentre no sigui un cop de feridura!

I les dues pobres dones, cridant, gemegant i desolant-se, l'alçaren, l'una per les espatlles, l'altra pels peus, i el depositaren sobre el llit.

Veu's aquí, tanmateix, a quins extrems pot portar-nos l'amor! Un home tan raonable, un home que s'havia enginyat tan bé per a romandre tranquil tota la vida, un home que veia les coses de tan lluny, que s'havia proveït de vi tan bo, amb prudència, i que semblava no tenir cosa a témer, del cel ni de la terra… ¡i l'esperit d'un senzill infant, d'una noieta sense astúcia ni malícia, vet aquí a què l'havia reduit! Digueu encara, després d'això, que l'amor és la més dolça, la més agradable de les passions!

Però hom podria fer reflexions assenyades sobre aquest tema fins a la fi dels segles; per això abans de posar-m'hi, prefereixo que en tregui cadascú les conclusions que més li plauran.

Orchel i Katel es desolaren, doncs, i no sabien com manegar-s'hi. Però Katel, en les grans circumstàncies, mostrava la mena de dona que era.

-Orchel- digué, tot desfent la corbata del seu senyor -davalleu tot seguit a la plaça de les Acàcies; veureu, a mà dreta de l'església, un carreró, i a mà esquerra del carreró, un rengle d'estaques verdes sobre una paret baixa. Allí viu el doctor Kipert; deu estar retallant les clavellines i els rosers, com cada dia. Li direu que el senyor Kobus està malalt i que l'esperem.

-Molt bé- féu la grossa masovera, tot obrint la porta; eixí, i Katel, després d'haver llevat les sabates a Fritz, corregué a la cuina a escalfar aigua, perque per a tots els remeis és bo de tenir aigua calenta.

Mentre ella s'ocupava a aquest esment, i el foc tornava a espetegar damunt l'atri, Orchel tornà.

-Veu's-lo aquí, senyoreta Katel- digué ella tota desalenada.

I gairebé immediatament el doctor, un homenet magre amb un gec de llana verda, de punt, i els pantalons de nankin estirats pels elàstics fins a la ratlla de l'esquena, amb els cinc o sis flocs de sos cabells grisos caient a manyocs damunt son front encès, comparegué al corredor, sense dir cap paraula, i entrà tot seguit a la cambra.

Orchel i Katel el seguien.

De primer mirà Fritz; en acabat li prengué el pols, amb els ulls clavats al peu del llit, com un vell gos de caça parat davant una guatlla, i al cap d'un minut digué:

-No és res; el cor galopa, però el pols és igual… no hi ha perill… Li cal una poció calmant, i prou.

Només aleshores la vella serventa es posà a sanglotar dins son davantal.

Kipert, girant-se, demanà:

-Doncs què ha passat, senyoreta Katel?

-Res- digué la grossa masovera; -parlàvem tranquilament, quan ha caigut.

El metge, mirant Kobus de bell nou, digué:

-No té res… una emoció… Un encaparrament! Vaja, sobretot calma… no li feu nosa… es retornarà tot sol. Me'n vaig a fer preparar la poció jo mateix a casa de Harwich.

Però quan anava a eixir i llançava una darrera llambregada al malalt, Fritz va obrir els ulls.

-Sóc jo, senyor Kobus-, digué, tornant-hi; -teniu alguna cosa… un disgust… un sentiment… veritat?

Fritz tornà a cloure els ulls, i Kipert veié dues llàgrimes en sos angles.

-Vostre senyor passa disgustos- féu a Katel, tot baixet.

Al mateix instant, Kobus murmurava:

-El rabí!… el vell rabí!

-Voleu veure el vell David?

Kobus inclinà el cap.

-Vaja, està bé! el perill ha passat- digué Kipert, tot somrient. Passen coses ben estranyes en aquest món.- I sense aturar-se més, va eixir.

Katel, d'una de les finestres estant, ja cridava:

-Ieri! Ieri!

I el petit Ieri Koffel, el fill del teixidor, aixecava en el carrer son nas empastifat.

-Corre a cercar el vell rabí Sichel, corre, digues-li que vingui tot seguit.

El brivall es posava en camí, quan s'aturà cridant:

-Aquí està!

Katel, mirant el carrer, veié el rabí David, amb el capell sobre el bescoll, amb el llarg capot flotant sobre ses magres pantorrilles; venia amb la camisa badada, tenint la corbata a la mà i corrent tant de pressa com el poguessin dur ses velles cames.

Ja sabien per tota la vila que el senyor Kobus tenia un atac. Figureu-vos l'emoció de David davant aquesta nova; no s'havia pres el temps de cordar-se la roba, i venia amb una desolació de no dir.

-Ja que no és res- digué Orchel, -puc anar-me'n… Demà o passat demà tornaré per a saber la resposta del senyor Kobus.

-Sí, podeu anar-vos-en- li respongué Katel, acompanyant-la.

La masovera davallà, i es creuà al peu de l'escala amb el vell rabí que pujava. David, veient a Katel dins l'ombra del corredor, es posà a barbotejar tot baixet: -Què hi ha? què hi ha?… Està malalt… Ha caigut Kobus?

Se sentien els batecs del seu cor.

-Sí, entreu- digué la vella serventa, -us demana.

Aleshores David entrà, tot esblaimat, sobre les puntes de les grosses sabates, allargant el coll i mirant de lluny, amb un posat de tant d'esglai, que feia pena de veure.

-Kobus! Kobus!- féu, tot baixet, amb una veu dolça, com quan es parla a un infantó.

Fritz obrí els ulls.

-Estàs malalt, Kobus?- continuà el vell rabí, sempre amb la mateixa veu tremolenca; -t'ha passat alguna cosa?

Fritz, amb els ulls humits, va mirar en direcció de Katel, i David comprengué tot seguit què volia donar entenent.

-Vols parlar-me a mi tot sol?- va fer.

-Sí,- murmurà Kobus.

Katel sortí, amb el davantal sobre la cara, i David, decantant-se, demanà:

-Tens alguna cosa… estàs malalt?

Fritz, sense respondre, li voltà el coll amb els braços, i s'abraçaren.

-Sóc molt desgraciat!- va dir.

-Tu, desgraciat!

-Sí, el més desgraciat de tot el món.

-No diguis això- va fer el vell David, -no diguis això; em parteixes el cor. Què t'ha passat, doncs!

-No et burlaràs de mi, David?… T'he fet força mancaments… m'he rigut de tu ben sovint… no he tingut les consideracions que eren degudes al més vell amic de mon pare… No et burlaràs de mi, oi?

-Però Kobus, en nom de Déu!- exclamà el vell rabí a punt de trencar en plor, -no parlis d'aquestes coses… No m'has fet mai sinó plaer… mai no m'has apenat… al contrari, al contrari… M'alegrava de veure't riure. Però diga'm…

-Em promets de no burlar-te de mi?

-Burlar-me de tu! et penses que só tan mal cor de burlar-me de les penes veritables de mon millor amic? Ah, Kobus!

Aleshores Fritz, esclatà:

-Era la meva única alegria, David; no pensava més que en ella… i vet aquí que la donen a un altre!

-Però qui… però qui?

-Súzel- va fer ell, sanglotant.

-La petita Súzel?… la filla de ton masover? l'estimes?

-Sí!

-Ah!…- va fer el vell rabí, tot redreçant-se, amb els ulls badats d'admiració: -és la petita Súzel, estima la petita Súzel!… Vaja, vaja, vaja… me n'hauria hagut de témer! Però no hi veig mal en això, Kobus; la petita és molt gentil. És el que et convé… hi seràs feliç, molt feliç.

-Volen donar-la a un altre!- interrompé Fritz, desesperat.

-A qui?

-A un anabaptista.

-Qui t'ho ha dit?

-Orchel… ara mateix… ha vingut expressament…

-Ah, ah, bé… ara ho comprenc; ella ha vingut a dir-lo-hi sense témer's de res… i ell s'ha trobat malament. Bé, està esclarit… és ben natural.

Així es parlava David, donant dos o tres tombs per la cambra, amb les mans a l'esquena.

Després féu, aturant-se als peus del llit:

-Però si l'estimes- exclamà, -Súzel deu saber-ho; és clar que li deus haver dit.

-No he gosat.

-No has gosat!… Tant se val; ho sap… Aquesta menuda és molt viva… ho ha vist tot seguit… Deu estar contenta de plaure't perquè no ets un anabaptista qualsevol, tu… Representes quelcom d'enlairat; jo et dic que aquesta petita deu sentir-se afalagada, deu creure's feliça quan pensa que un senyor de la vila hi ha fixat l'esguard, un bell minyó, fresc, ben nodrit, rioler i àdhuc majestuós, quan porta la seva levita negra i les seves cadenes d'or sobre el ventre; jo sostinc que deu estimar-te més que no pas a tots els anabaptistes del món. ¿Que no coneix les dones el vell rabí Sichel? Tot això és cosa de seny natural. Però, digues: ¿has demanat, almenys, si ella consent a acceptar l'altre?

-No, ni he pensat; tenia com una mola que em giravoltava dintre el cap.

-Oh!- exclamà David, tot aixecant les espatlles amb una ganyota estranya, amb el cap decantat i les mans junyides i un posat de compassió pregona.

-Com s'entén no hi has pensat? I et desoles, i vas de corcoll i crides i plores! Vet aquí… així són els enamorats! Espera't, espera't, i si Orchel es aquí, encara, ja veuràs!

David obrí la porta tot cridant pel corredor:

-Katel, és aquí Orchel?

-No, senyor David.

Aleshores, va tornar a tancar.

Fritz semblava una mica refet del seu desconsol.

-David- digué, -em tornes la vida.

-Vaja, calavera- digué el vell rabí, -aixeca't, torna't a posar les sabates i deixa'm fer. Anirem plegats allí baix, a demanar Súzel. Però ¿pots tenir-te sobre les teves cames?

-Ah! per anar a demanar Súzel- exclamà Fritz, caminaria fins a la fi del món!

-Eh, eh, eh!- féu el vell Sichel, totes les seves faisons es contreien i els ulls se li arrugaven: -eh, eh, eh! quina por m'havies fet… He travessat la vila així mateix; i encara sort que no m'he oblidat de posar-me les calces.

Reia, tot cordant la seva armilla de molletó i son gran capot verd. Però Fritz encara no gosava riure: es tornava a posar les sabates, tot esblaimat d'inquietud; després va posar-se el feltre i prengué son bastó tot dient amb veu commosa:

-Ara, David, estic a punt; que Nostre Senyor ens dongui ajut!

-Amén!- respongué el vell rabí.

I eixiren.

Katel, de la cuina estant, havia sentit alguna cosa i, veient-los passar, no digué res, estranyant-se i alegrant-se d'aquells rars esdeveniments. Travessaren la vila, perduts en llurs reflexions, sense adonar-se que la gent els mirava amb sorpresa. Un cop van ésser a fora, l'aire ras va retornar a Fritz, i ell, tot davallant el senderó del Postthal, es posà a contar les coses que havien passat de tres mesos a aquella part; la manera com havia destriat la seva amor per Súzel; com havia volgut distreure-se'n; com havia emprès un viatge amb Hâan, mentre aquella dèria però, el seguia per tot, i no podia beure un vas de vi sense caure en repapieig amorós; i, finalment com s'havia abandonat a la gràcia de Déu.

David, amb el cap decantat, seguint el seu trot, reia dins la seva barbeta grisa, i de tant en tant feia l'ullet:

-Eh, eh, eh! ja t'ho deia, Kobus, ja t'ho deia, no hi ha manera de fer resistència! Deies, doncs, que fèieu música i tu cantaves: Roseta, cos lleuger… I després?

Fritz continuava la seva història.

-Es ben bé això… és ben bé això- reprenia el vell David, -eh, eh, eh! la cosa t'empaitava, tenia més força que tu. Sí, sí… m'ho imagino tot com si m'hi trobés. De manera, doncs, que a la cerveseria del Gran Cérvol desafiaves la gent i celebraves l'amor… Tira, tira endavant; em plau, de sentir-te parlar d'això.

I Fritz, tot gaudiós de parlar d'aquestes coses, continuava la seva història. No s'interrompia, de tant en tant sinó per exclamar:

-Creus de bo de bo que m'estima, David?

-Sí… sí… t'estima- feia el vell rabí, amb els ulls arrugats.

-N'estàs ben segur?

-Eh, eh, eh! no cal dir-ho… De manera que a Bischem, heu tingut la felicitat de ballar el treieleins plegats? Quina joia en devies tenir, Kobus!

-Oh!- exclamava Fritz.

I tot l'entusiasme del treieleins li tornava a pujar al cap. Mai el vell Sichel no havia estat més content; hauria escoltat com Fritz contava la mateixa cosa per espai d'un segle, sense afadigar-se'n, i, de vegades, omplia les pauses amb alguna reflexió treta de la Bíblia, com: «T'he despertat sota la palmera, allà on ta mare et va infantar, allà on va infantar-te la que t'ha donat a llum». O bé: «Amb abundor d'aigua no podria apagar aquesta amor, i els rius mateixos no podrien ofegar-la». O bé: «M'has pres el cor amb un de tos ulls; m'has pres el cor amb un dels grans de ton collar».

Fritz trobava aquestes reflexions molt belles. Per tercera vegada tornava a entrar en nous detalls, quan el vell rabí, aturant-se a la recolzada del bosc, vora la roca de les Tórtores, a deu minuts de la masia, li digué:

-Veu's aquí el Meisenthal. Ja em contaràs la resta més tard. Ara davallaré i tu m'esperaràs aquí.

-Com! caldrà que resti?- demanà Kobus.

-Sí, és un afer delicat. Sens dubte em veuré obligat a negociar amb aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l'anabaptista. Val més que tu no hi siguis. Estiga't aquí, i jo davallaré tot sol. Si les coses van bé, em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el mocador, i ja sabràs que vol dir.

Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer que aquestes raons eren bones. S'aturà, doncs, al marge del bosc, i David davallà, amb un trot menut com el d'una llebre vella per les brugueres, amb el cap decantat i el bastó de Kobus, que havia pres, endavant seu.

Devia ésser aleshores la una; el sol, en tota la seva força, escalfava el Meisenthal, i brillava sobre el riu, fins a pèrdua d'obir. Ni un alè movia l'aire ni un grill aixecava el seu cant monòton, els ocells dormien amb el cap sota l'ala, i, només de tant en tant, els bous de Christel, ajaguts a l'ombra de la façana, amb els genolls doblegats sota el ventre, dilataven un bruel solemnial per la vall silenciosa.

Podeu imaginar-vos les reflexions de Fritz, després de la partida del vell rabí. El seguí amb els ulls, fins a la vora de la masia. Mes enllà de les brugueres, David prengué el tirany sorrenc que tomba, ombrejat per les palmeres, al peu de la costa. Kobus no li veia sinó el capell que avançava darrera el talús; després el va veure al llarg de les estables, i al mateix instant els lladrucs de Mopsel ressonaren al lluny, com els lladruguets d'una joguina de Nuremberg. David aleshores es decantà, amb el bastó davant seu, i Mopsel, escabellat, redoblà sos crits. Finalment, el vell rabí desaparegué a la cantonada de la masia.

Aleshores sí que el temps va semblar-li llarg a Fritz, en mig d'aquell gran silenci. Hauria dit que allò no acabaria mai més. Els minuts anaven seguint-se feia un quart d'hora, quan hi hagué com un llampec al corral. Cregué que era el mocador de David i s'estremí; però era la finestreta de la cuina que acabava de donar el tomb entre l'esclat del sol, i la criada Mayel buidà el seu cossi de peles a la part de fora. S'oïren alguns crits de gallines i d'ànecs, i el temps semblà dilatar-se de bell nou.

Kobus es forjava mil idees; li semblava de veure Christel i Orchel que refusaven… el vell rabí suplicant… que sé jo? Aquests pensaments s'empenyien en tanta de manera, que li feien perdre el cap.

Finalment, David reaparegué a l'extrem de l'establa; no bellugava res, i Fritz, tot mirant-lo, sentí com tremolaven sos genolls. El vell rabí, al cap d'un instant, ficà la mà, fins el colze, dins la butxaca de son llarg capot; en tragué el mocador, es mocà com si tal cosa, i al capdavall, aixecant el mocador, el bellugà. Tot seguit Kobus s'engegà: les cames li galopaven soles, era una veritable daina. En menys de cinc minuts va ser prop de la masia; David, amb les galtes solcades per arrugues innombrables i els ulls espetegants, el rebé amb un somriure:

-Eh! eh! eh!- va fer, tot baixet, -la cosa marxa… la cosa marxa… T'accepten… però espera… escolta!

Fritz ja no l'escoltava; corria envers la porta, i David el seguia, tot content de la seva ardor. Cinc o sis treballadors de brusa, amb el capell de palla posat, estaven per tornar a la tasca. Els uns duien altra vegada els bous sota el jou guarnit de fulles. Els altres, amb la forca o el rastell a l'espatlla, miraven:

-Bon dia, senyor Kobus!

Però ell passà sense sentir-los, i entrà en el corredor com a astorat, i després a la sala gran, seguit del vell David, que es fregava les mans i reia dins la seva barbeta.

Acabaven de dinar; les grans escudelles de fang roig, les forquilles d'estany, i les gerres de gres eren encara damunt la taula. Christel, assegut a l'extrem, amb el capell damunt el bescoll, mirava esverat; Orchel, amb sa carassa vermella, estava dreta, bocabadada, sota la porta de la cuina; i la petita Súzel, asseguda dins la vella cadira de braços, de cuiro, entre el gran fornell de fosa i el vell rellotge, que seguia son etern compàs, Súzel, amb mànegues de camisa, i cotilleta de tela blava, era allí, amb la dolça cara amagada dins son davantal, sobre els genolls. No es veia sinó son coll bonic, colrat pel sol, i sos braços doblegats.

Fritz, davant aquell espectacle, volgué parlar; però no pogué dir cap paraula i fou Christel qui va començar:

-Senyor Kobus!- exclamà amb un accent d'estupefacció pregona: -és possible això que acaba de dir-nos el rabí David? Estimeu Súzel i ens la demaneu? Cal que ens ho digueu vós mateix; si no fos així no arribaríem a creure-ho mai.

-Christel- respongué aleshores Fritz amb una mena d'eloqüència: -si no em deu la mà de Súzel, o si Súzel no m'estima, ja no podré viure; mai no he estimat sinó Súzel, i no en vull estimar d'altra. Si Súzel m'estima i vós me la deu, seré l'home més feliç del món, i faré tot el que pugui per fer-la feliç.

Christel i Orchel es miraren com a confosos, i Súzel es posà a sanglotar; hom no podia dubtar de la seva felicitat, però ella plorava com una Magdalena.

-Christel- continuà Fritz: -teniu a la mà la meva vida…

-Però, senyor Kobus,- exclamà el vell anabaptista amb veu forta i els braços estesos, -és amb tota felicitat que us dem la nostra filla. Quina honor més gran podia esdevenir-nos en aquest món, que tenir per gendre un home com vós? Però, us ho prego, senyor Kobus, reflexioneu… reflexioneu bé el que som nosaltres i el que sóu vós… Reflexioneu que sóu d'un altre estament que no és el nostre; que nosaltres som gent treballadora, gent ordinària, i que vós sou d'una família distingida fa molt de temps, no sols per la fortuna sinó, a més, per l'estima que els vostres passats i vós mateix heu merescut. Reflexioneu tot això… que no us n'hagueu de penedir més tard… i que nosaltres tampoc no tinguem el sentiment de pensar que sóu desgraciat per culpa nostra. Vós sabeu més que nosaltres, senyor Kobus; nosaltres som pobra gent sense instrucció; reflexioneu doncs per tots plegats!

-Veu's aquí un home honrat!- pensà el vell rabí.

I Fritz digué amb enterniment:

-Si Súzel m'estima, tot anirà bé! Si per desgràcia no m'estima, la fortuna, la categoria, la consideració del món ja no són res per a mi! He reflexionat, i no demano sinó l'amor de Súzel.

-Doncs bé!- exclamà Christel: -que la voluntat del Senyor es compleixi. Súzel, ja l'has sentit; respon, tu. Pel que fa a nosaltres, ¿què més podem desitjar que la teva felicitat? Súzel, estimes el senyor Kobus?

Però Súzel no responia, sinó que sanglotava amb més força.

Però a la fi, Fritz va exclamar amb veu tremolosa:

-Súzel, no m'estimes, que refuses de respondre?

De cop i volta, aixecant-se, com una desesperada, ella anà a tirar-se als seus braços, tot exclamant:

-Oh! sí, us estimo!

I plorà, mentre que Fritz l'estrenyia sobre el cor: grosses llàgrimes lliscaven per les seves galtes.

Tots els que eren davant ploraven amb ells: Mayel, l'escombra a la mà, mirava, amb el coll estès pel trau de la cuina; i al voltant de les finestres, a cinc o sis passes, hom veia cares curioses, ulls badats, decantant-se per a veure i per a sentir.

Al capdavall el vell rabí va mocar-se, tot fent:

-Està bé… està bé… Estimeu-vos, estimeu-vos!

I, sens dubte, anava a afegir-hi alguna sentència, quan de sobte Fritz, llançant un crit de triomf, passà la mà al voltant del cos de Súzel, i es posà a valsar amb ella, tot cridant: -Up! upla, Súzel! Up! up! up! up! upla!

Aleshores, tota aquella gent que plorava es posaren a riure, i la petita Súzel, somrient entremig de les seves llàgrimes, amagà la cara bonica en el si de Kobus.

La joia es pintava en totes les cares; allò semblava una d'aquelles magnífiques solellades que segueixen als xàfecs calents de la primavera.

Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s'havien arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d'una finestra, mirant i rient de tot cor. Darrera d'elles, totes les altres es decantaven, amb l'orella parada.

Orchel, que acabava de sortir eixugant-se les galtes amb el davantal, tornà portant una botella i vasos:

-Vet aquí la botella de vi que ens vau fer portar per Súzel, fa tres mesos- digué a Fritz: -la guardava pel sant de Christel, però bé podem beure-la avui.

Hom sentí al mateix instant com el fuet petava a fora, i Zaferi, el mosso de la masia, cridava: -En camí.

Les finestres es desguarniren, i mentre l'anabaptista omplia els vasos, el vell rabí, tot joiós, va dir-li:

-Bé! Christel, quan seran les noces?

Aquestes paraules desvetllaren l'esment de Súzel i Fritz.

-Què en penses tu, eh, Orchel?- demanà el masover a la seva dona.

-Quan el senyor Kobus voldrà- respongué la feixuga muller, tot asseient-se. -A la vostra salut, fills meus!- digué Christel. -Jo, penso que tantost el fenc sigui entrat…

Fritz mirà al vell rabí, qui va fer:

-Escolteu, Christel, el fenc és una bona cosa, però la felicitat encara val més. Jo represento el pare de Kobus; n'havia estat el millor amic. Doncs bé! jo us dic que hem de senyalar-ho per d'aquí a vuit dies, amb el temps just per les proclames. Per què hem de voler que es migrin aquestes bones criatures? a què treu cap d'esperar més? No és això el que penses, Kobus?

-El que vulgui Súzel, jo voldré,- digué, tot mirant-la.

Ella, baixant els ulls, decantà el cap contra l'espatlla de Fritz, sense respondre.

-Doncs fem-ho així- digué Christel.

-Sí- respongué David, -és el millor determini, i demà vindreu a Huneburg a fer el contracte.

Aleshores begueren, i el vell rabi, somrient, afegí:

-He fet força casaments en la vida, però aquest em dóna més plaer que els altres, i n'estic orgullós. He vingut a casa vostra, Christel, com el servidor d'Abraham, Eleazar, a casa de Laban; això ha vingut de l'Eternal.

-Beneïm la voluntat de l'Eternal,- respongueren Christel i Orchel amb una sola veu.

I d'aquell instant, es va tenir per cosa convinguda que el contracte seria fet l'endemà a Huneburg, i que el matrimoni tindria lloc vuit dies després.

XVIII

Doncs bé, la fressa d'aquests esdeveniments s'escampà el mateix vespre per Huneburg, i tota la vila en fou assabentada; tothom es deia: -Com pot ser que el senyor Kobus, aquest home ric, aquest home assenyalat, es casi amb una noia senzilla del camp, la noia del seu mateix masover, ell que per espai de quinze anys ha refusat tants de bells partits? La gent s'aturava al mig dels carrers per a contar-se aquesta estranya nova; se'n parlava al llindar de les cases, a les cambres i fins al fons de les eixides; l'astorament no acabava mai.

Aixi és com Schoultz, Hâan, Speck i els altres amics de Fritz s'assabentaren d'aquestes coses meravelloses; i a l'endemà, reunits a la cerveseria del Gran Cérvol, en conversaren entre ells tot dient: -Que és gran follia de casar-se amb una dona de condició inferior a la vostra. Que d'això en vénen enuigs i gelosies de tota mena. Que el millor és no casar-se de cap manera. Que no es veu un sol marit damunt la terra tan content, tant rioler, de tan bella salut com els concos.

-Sí- exclamava Schoultz, indignat que Kobus no li hagués fet saber: -ara ja no veurem més el gros Fritz; viurà dins la seva closca i farà per manera de ficar les banyes cap endins. Veu's aquí com l'edat atueix els homes; quan han esdevingut febles, una senzilla noieta dels camps els domestica i els mena amb una cinteta rosa. No hi ha sinó els vells militars que es mantinguin testos. Així és com veurem el bon Kobus, i podem dir-li, ben bé: -Adéu, descansa en pau!- com quan enterrem el dimarts gras.

Hâan mirava sota la taula, tot somniós, i buidava les cendres de la grossa pipa entre sos genolls. Però com que la gent, de tant parlar, havia acabat per pendre alè, digué a son torn:

-El casament és la fi de l'alegria: per la meva part, m'estimaria més de ficar el cap dins un feix d'espines, que no pas de posar-me aquesta corda al coll. A desgrat d'això, ja que nostre amic Kobus s'ha convertit, tothom ha de confessar que la seva petita Súzel era digna de fer aquest miracle; per la gentilesa, la vivor, i el seny, no conec sinó una sola persona que se li pugui comparar, i àdhuc que li sigui superior, perquè té més dignitat en el tarannà: és la filla del burgmestre de Bischem, una dona superba, amb la qual vaig dansar el treieleins.

Aleshores Schoultz exclamà: -Que ni Súzel ni la filla del burgmestre eren dignes de desfermar els cordons de les sabates de la doneta saura que ell havia triat,- i la discussió, animant-se cada vegada més, continuà per aquest estil fins a mitja nit, moment en el qual el vigilant hagué d'avisar a aquells senyors que la conferència restava provisionalment closa.

El mateix dia, va fer-se el contracte de casament a casa de Fritz. Quan el notari Müntz acabava d'inscriure els béns de Kobus, i Súzel, ella, no tenia altra cosa a dur a la casa que els encisos de la jovenesa i l'amor, el vell David, decantant-se darrera el notari, li digué:

-Poseu que el rabí David Sichel dóna a Súzel, com a dot, l'hectàrea de vinya del Sonneberg, que produeix el millor vi del país. Poseu això, Müntz.

Fritz va redreçar-se tot sorprès, perquè aquesta hectàrea li pertanyia, però el vell rabí, aixecant el dit, li digué somrient:

-Recorda't, Kobus, recorda't de la nostra discussió sobre el matrimoni, a la darreria del dinar, fa tres mesos, en aquesta cambra!

Aleshores Fritz va recordar-se de llur juguesca.

-És veritat- digué enrojolant-se -aquesta hectàrea de vinya és de David, me l'ha guanyada; però ja que la dóna a Súzel, l'accepto per ella. Afegiu, només, que ell se'n reserva el gaudi; vull que pugui beure'n el vi fins l'edat avançada de son avi Matusalem; és cosa indispensable a la meva felicitat. I poseu també, Müntz, que Súzel porta com a dot la masia de Meisenthal, que li dono en senyal d'amor; Christel i Orchel la conrearan per a llurs fills; això els donarà més plaer.

És així com va ser escrit el contracte de matrimoni.

I, quant a la resta, quant a l'arribada de Iòsef Almani, de Bockel i d'Andrés, venint de quinze llegües lluny, per a fer música a les noces de llur amic Kobus; quant al festí, ordenat per la vella Katel segons totes les regles de l'art, amb el concurs de la cuinera del Bou Roig, quant a la gràcia ingènua de Súzel, a la joia de Fritz, a la dignitat de Hâan i de Schoultz, sos minyons d'honor, a la bella al·locució del senyor pastor Diemer, al gran ball que el vell rabí David obrí ell mateix amb Súzel en mig dels aplaudiments universals; quant a l'entusiasme de Iòsef, tocant el violí d'una manera tan extraordinària que la meitat d'Huneburg romangué a la plaça de les Acàcies per a sentir-lo, fins a les dues del matí, quant a tot això, fóra una història tan llarga com la primera.

Que us basti, doncs, de saber que cap als quinze dies del seu casament, Fritz reuní tots sos amics a dinar, a la mateixa sala on Súzel havia comparegut a seure en mig d'ells, tres mesos abans, i que declarà altament que el vell rabí havia tingut raó quan deia: «que fora de l'amor tot era vanitat, que no existeix cap cosa que s'hi pugui comparar i que el casament amb la dona que un hom estima és el paradís damunt la terra».

I David Sichel, aleshores, tot commós, pronuncià aquesta bella sentència, que havia llegit en un llibre hebraic, i que trobava sublim, baldament no fos del vell Testament:

-Mos benamats, amem-nos els uns als altres. Qualsevol que ami els altres, coneix Déu. El que no els ama, no coneix Déu, perquè Déu és amor!

FI