Front matter (continued 2)

-Què mana, pare?

I Fritz, veient-la gerda i somrient, amb els ullassos blaus ingènuament badats i la boqueta entreoberta que mostrava les boniques dents esclatants, no pogué menys de reflexionar que Súzel era apetitosa com un plat de maduixes amb natilla.

-Què mana, pare?- féu amb sa alegre veueta. -M'heu cridat?

-Sí: el senyor Kobus troba tan bons els bunyols que tu fas, que voldria saber-ne la recepta.

Súzel va enrojolar-se tota de plaer.

-Oh! el senyor Kobus vol riure's de mi!

-No, Súzel! aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet? Vejam.

-Oh! senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat… Però, si voleu, us ho escriuré: podríeu oblidar-ho.

-Com! Sap escriure, Christel?

-Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà- digué el vell anabaptista.

-Diable, diable! Ara veieu!… És una veritable mestressa de casa!… Aviat no gosaré tractar-la de tu!… Bé, doncs, Súzel: m'escriuràs la recepta.

Aleshores, Súzel, sortosa com una petita reina, tornà a entrar a la cuina, i Kobus encengué la pipa, tot esperant el cafè.

Els treballs del dipòsit acabaren l'endemà cap a les cinc. Tenia trenta metres de llargada per vint d'amplada; una sòlida paret el voltava. Però abans de posar les reixes, encarregades al Kligenthal, calia esperar que l'obra estigués ben seca.

Els obrers partiren, doncs, amb l'aixada i la pala a l'espatlla; i Fritz, aquell mateix vespre, a l'hora de sopar, declarà que l'endemà se'n tornaria a Huneburg. Aquest determini va entristir a tothom.

-Us n'aneu al moment més bonic de l'any- digué l'anabaptista. -D'aquí dos o tres dies les avellanes tindran llur cresta, els viburns i els lilàs llurs flors arraïmades, totes les ginesteres de la costa seran florides, i no hi haurà altra cosa que violetes a l'ombra dels closos.

-I Súzel que pensava- digué Orchel -servir-vos ravenets un d'aquests dies!

-Què voleu fer-hi!- respongué Fritz. -No demanaria altra cosa que romandre; però he de cobrar diners, he de fer rebuts; hi ha potser correspondència que m'espera. I després, d'aquí a una quinzena, tornaré per posar les reixes, i aleshores veuré tot això que em dieu.

-En fi, si us cal, no en parlem més- digué el masover; -però tanmateix és cosa enutjosa.

-Sens dubte, Christel: també em reca a mi.

La petita Súzel no digué res, però semblava tota trista; i aquell vespre, Kobus, tot fumant com tenia per costum, la pipa a la finestra, abans de colgar-se, no la va sentir cantar, amb sa bonica veu de curruca, mentre rentava plats. El cel, a la dreta, envers Huneburg, estava encès com una brasa, mentre que els turons de davant, a l'altre cap de l'horitzó, passaven de les tintes d'atzur al moradenc ombrívol, i acabaven per desaparèixer dins l'abisme.

El riu, al fons de la vall, estava ple de polseguera d'or: i els salzes amb les llargues fulles suspeses, els joncs amb llurs sagetes agudes, els vímets i els trèmols parpellejant sota l'oratge, es dibuixaven, com a trets negres dilatats, damunt aquell fons joguinós. Un ocell dels aiguamolls, algun bernat pescaire sens dubte, interrompia el silenci, de segon en segon, amb el seu crit estrany. Després tot callà, i Fritz va colgar-se.

L'endemà, a les vuit, s'havia desdejunat; i dret, amb el bastó a la mà davant la masia, al costat del vell anabaptista i Orchel, estava a punt de partir.

-Però on és, Súzel?- exclamà. -Aquest matí encara no l'he vista.

-Deu ser a l'estable o a l'eixida- digué la masovera.

-Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense dir-li adéu.

Orchel entrà a la casa, i al cap d'alguns instants Súzel aparegué, tota vermella.

-Eh, Súzel! vina!- li cridà Kobus. -Cal que et regraciï. Estic molt content de tu: m'has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.

Però Súzel, en lloc de gaubar-se'n, del present, semblà tota confosa.

-Gràcies, senyor Kobus- va fer.

Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat.

Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.

-Què vol dir, això?- digué Christel. -Per què plores?

-No ho sé, pare- feia ella, entre sanglots.

I Kobus pensà, per la seva part:

-Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una serventa, i això li fa pena.

Per això tornant-se a posar el goulden a la butxaca, digué:

-Escolta, Súzel: jo mateix et compraré alguna cosa: valdrà més. Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs enutjada contra mi.

Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el cap decantat endarrera, damunt l'espatlla, li estengué la mà; i, quan Fritz l'hagué estreta, tornà a l'eixida tot corrent.

-Les criatures tenen unes idees ben estranyes!- digué l'anabaptista. -Ara vegeu! Ha cregut que volíeu pagar-li les coses que ella feia de tot cor.

-Sí- digué Kobus. -Em sap força greu d'haver-li fet pena.

-Ah!- exclamà Orchel; -tanmateix és massa orgullosa! Aquesta petita ens donarà grans disgustos.

-Vaja, calmeu-vos, Orchel- digué Fritz, tot rient. -Val més ésser una mica massa altívol que no massa poc, creieu-me: sobretot quan es tracta de noies. I ara, a reveure!

Es posà en camí amb Christel, que l'acompanyà fins a la carena; es separaren vora les roques, i Kobus continuà tot sol, a bon pas, la caminada cap a Huneburg.

VII

A desgrat de tot el plaer que Fritz havia passat a la masia, no fou sens viva satisfacció que descobrí Huneburg a la carena de davant. Així com tot era humit, a la vall, el dia de la seva partida, era tot, aleshores, eixut i clar. La gran prada de Finckmach s'estenia, com una immensa catifa de verdor, de les fortificacions fins al torrentell de les Ablettes; i, al cim de tot, els grans femers de la cavalleria del Postthal, els jardinets dels veterans, voltats de tanques de rama, i les velles fortificacions molsoses feien un efecte superb.

Veia també, darrera les acàcies de bola de la placeta, vora la casa de la vila, la façana blanca de la seva casa; i la distància no li impedia de reconèixer que les finestres eren obertes per a l'aireig.

Tot caminant, es representava la cerveseria del Gran Cérvol amb l'eixida al fons, voltada de plàtans, i les tauletes a sota, atapeïdes de gent, amb els xops vessant escuma. Tornava a veure's dins la seva cambra, en mànegues de camisa, els pantalons apretats a les anques, els peus dins les sabatilles, i es deia, tot joiós:

-Mai s'està millor que a caseta, amb els vestits vells i les velles usances. He passat quinze dies agradables al Meisenthal, és veritat; però, si encara hagués calgut restar-hi, hauria trobat l'estona llarga. Tornarem, doncs, a començar les nostres discussions, el vell David Sichel i jo; tornarem a empendre les nostres bones partides de youker amb Frederic Schoultz, el recaptador Hâan, Speck i els altres. En això hi trobo la millor conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila, tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.

Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers de Postthal per entrar dins la vila.

-Què em dirà, la vella Katel?- pensava. -Començarà de passar-me el rosari; em farà retrets d'una tan llarga absència…

I, tot allargant el pas sota la porta de Hildebrandt, somreia i mirava, tot passant, les portes i les finestres obertes en el gran carrer tortuós; el llauner Schwartz tallant la seva llauna, amb les antiparres sobre el nasset camús i els ulls badats; el torner Sporte fent xiular la roda i debanant els seus encenalls en cintes interminables; el teixidor Koffel, tot petit i groguenc, a la seva feina, engegant la llançadora amb una interminable fressa de ferralla; el ferrer Nickel ferrant el cavall del gendarme Hierthès a la porta de la seva forja; i el boter Schweyer enfonsant les dogues de les bótes, a grans cops de maça, al fons de la volta ressonant.

Tots aquells renous, aquell moviment, aquella llum blanca damunt les teulades, aquella ombra pel carrer, el trànsit de tota aquella gent que el saludaven amb un aire particular, com si li diguessin: -Veu's aqui el senyor Kobus de retorn: cal que m'acuiti a portar aquesta nova a la meva dona-; els infants cridant a chor dins l'escola: -B-A, BA; B-E, BE-; i les comares reunides en grups de cinc o de sis davant la porta, fent mitja, xerrant com a garses, pelant patates, i cridant-li mentre s'entaforaven l'agulla darrera l'orella: -Ah! sóu vós, senyor Kobus? Fa qui-sap-lo temps que no us veiem!-; tot això l'alegrava i tornava a encarrilar-lo en son lloc escaient.

-Em canviaré, en arribar- es deia, -i després aniré a pendre un xop a la cerveseria del Gran Cérvol.

Amb aquests agradables pensaments, tombava la cantonada de la Casa de la Vila i travessava la plaça de les Acàcies, on es passejaven greument els vells capitans retirats, escalfant-se els reumatismes al sol, i set o vuit oficials d'hússars, testos dins llurs uniformes, com si fossin soldats de fusta.

Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el vestíbul:

-Aquí està el senyor Kobus!

-Sí… sí… só jo- va fer, pujant de quatre en quatre els esglaons.

-Ah, senyor Kobus!- exclamà la vella, junyint les mans; -quines inquietuds m'heu fet passar!

-Com s'entén, Katel! ¿No t'havia avisat, quan vaig venir a cercar els obrers, que romandria a fora alguns dies?

-Sí, senyor; però és igual… Estar-se sola a casa… fer la cuina per una sola persona…

-Sens dubte, sens dubte… Ja ho comprenc… he sortit de test. Però, una vegada cada quinze anys, no és massa. Vaja, aquí em tens de retorn: cuinaràs per a tots dos. I ara, Katel, deixa'm. M'he de canviar: estic tot amarat.

-Sí, senyor, enllestiu: un cop d'aire aviat és atrapat.

Fritz entrà dins la seva cambra, i tancant la porta, va exclamar:

-Ja hi som!

No era el mateix home. Tot estirant les cortines, tot rentant-se, tot canviant de roba blanca i de vestit, reia i es deia:

-Eh! eh! eh! Podré criar bona sang altra vegada, tornaré a riure un altre cop! Aquells bous, aquelles vaques, aquelles gallines de la masia, m'havien fet tornar melangiós.

I el gran Schoultz, el recaptador Hâan, el vell rabí David, la cerveseria del Gran Cérvol, el vell pati de la sinagoga, el mercat, la plaça, tota la vila, tornaven a passar-li davant els ulls com a imatges de llanterna màgica.

Finalment, al cap de vint minuts, fresc, deixondit, joiós, tornà a eixir amb el gran feltre damunt l'orella, amb la cara expandida, i digué a Katel, tot passant:

-Surto: vaig a dar un tomb per la vila.

-Sí, senyor. Però… tornareu?

-Estigues tranquila, estigues tranquila: al punt de migdia seré a taula.

I davallà al carrer tot demanant-se:

-On aniré? A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em bellugarà la melsa, i dinaré millor.

Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus. Allò era tan antic com Huneburg. No es veien, allà dins, sinó grans ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge esfilegassat. A totes les obertures hi apareixien caps vacil·lants, boques desdentegades, nassos i mentons de carnaval. Hom hauria dit que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven.

Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.

A la porta del pati hi havia un captaire cristià assegut damunt les cames encreuades. Tenia la barba llarga de tres setmanes, tota grisa; els cabells aplanats, i el bigoti com un canó de pistola. Era un antic soldat de l'Imperi: li deien el Francès.

El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en forma d'estel, com un forat.

Portava una bena al front, segons la llei de Moisès, per amagar sos cabells, a fi de no seduir els estrangers. Altrament tenia bon cor, i per al vell David era un plaer de proclamar-la perfecte model de son sexe.

Fritz posà un groschen dins el plat del Francès. Havia encès la pipa, i fumava a grosses pipades per travessar la claveguera. Davant l'escaleta, on cada graó és baumat com la pedra d'una canal, s'aturà, es decantà a un costat, fins a una finestreta rodona arran de terra, i veié el rabí al fons d'una gran cambra fumada, assegut davant una taula de vella alzina, amb els dos colzes sobre un llibre vell, de cantell roig, amb el front arrugat entre les mans.

La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes les races orientals.

-Llegeix el Talmud- es digué Fritz.

Després, davallant dos graons, obrí la porta, tot exclamant:

-¿Segueixes capbussat dins la Llei i els Profetes, vell jueu de mala mena?

-Ah! ets tu, calavera!- féu el vell rabí, el posat del qual prengué tot seguit una expressió de joia interior, al mateix temps que d'ironia fina, baldament plena de bonhomia. -¿No has pogut passar-te de mi per més estona? t'ensopies i m'has vingut a veure?

-Sí, és sempre amb un nou plaer que torno a veure't- féu Kobus, tot rient; -és un gran plaer per a mi de trobar-me davant un veritable creient, un nét del virtuós Jacob, que va robar son germà…

-Prou!- exclamà el rabí -prou! Les teves facècies en aquest ram no poden anar ni amb rodes. Ets un epicuri sense fe ni llei. M'estimaria més de sostenir una discussió en regla contra dos cents capellans, cinquanta bisbes i el mateix Papa, que no pas contra tu. Almenys aquesta gent no tenen mes remei que admetre els textos i reconèixer que Abraham, Jacob, David i tots els Profetes eren gent honrada; però tu, maleït calavera, ho negues tot, ho rebutges tot, dius que tots els nostres patriarques eren uns canalles! Ets pitjor que la pesta: no hi ha fre a posar-te; i per això, Kobus, t'ho prego, deixem'ho de banda. És molt dolent, de part teva, que m'ataquis en indrets on tindria una mena de vergonya de defensar-me… Val més que em facis venir el rector.

Aleshores Fritz deixà anar una immensa riallada; i, havent-se assegut, exclamà:

-Rabí, et porto voluntat: ets l'home millor i més divertit que jo conegui. Ja que t'avergonyeixes de defensar Abraham, parlem d'una altra cosa.

-No necessita que el defensin- exclamà David -prou es defensa ell mateix.

-Sí, seria difícil, ara, de fer-li mal- digué Fritz. -Però, bah!, deixem-ho córrer. I escolta, David: em convido a pendre un vas de kirschenwasser a casa teva. Sé que en tens de molt bo.

Aquesta proposició desarrugà totalment el vell rabí, a qui, de bo de bo, no plaïa de discutir amb Kobus sobre coses religioses. S'aixecà somrient, obrí la porta de la cuina, i digué a la bona vella Sourlé, que manegava, justament, la pasta d'un schaled:

-Sourlé, dona'm les claus de l'armari. Aquí hi ha un amic, Kobus, que vol pendre un vas de kirschenwasser.

-Bon dia, senyor Kobus!- exclamà la bona dona. -No puc venir: estic amb la pasta fins al colze.

Fritz s'havia aixecat: esguardava, dins la petita cuina tota ombrívola, que rebia llum per una vidriera de plom, la bona vella que pastava, mentre David li estirava les claus de la butxaca.

-No us molesteu, Sourlé- digué; -no us molesteu.

David tornà, tancà la cuina i obrí la porta d'un tinellet on es trobava el kirschenwasser i tres vasets, i els portà damunt la taula, feliç de poder oferir alguna cosa a Kobus. Aquest, reparant-li el sentiment, exclamà que el kirsch era deliciós.

-En tens de millor- féu el vell rabí, tastant-lo.

-No, no, David: potser d'igualment bo, però no de millor.

-En vols un altre vas?

-Gràcies. Cal no abusar de les bones coses, com deia mon pare. Ja tornaré.

Aleshores estaven reconciliats. EI vell rabí va rependre l'enraonia, arrugant els ulls amb malícia:

-I què hi has fet, allà baix, cap calent? M'han contat que havies fet grosses despeses per a obrir un dipòsit de peixos. Es veritat?

-És veritat, David.

-Ah!- exclamà el vell rabí. -No m'estranya: quan es tracta de menjar i de beure no mires prim.

I, bellugant el cap, digué amb caient nasal:

-Sempre seràs el mateix!

Fritz somreia.

-Escolta David- va fer: -d'aquí a sis o set mesos, quan el peix sigui rar, i tu hagis donat el tomb pel mercat, amb un nas de pam, sense trobar res de bo… (perquè, vell, a tu també et plauen els bons bocins, i, per més que moguis el cap, ets de la nissaga dels gats i el peix t'agrada)…

-Però… Kobus, Kobus!- exclamà David; -em faràs pasar ara per un epicuri de ta mena? Sens dubte, m'estimo més un lluç de riu, ben bonic, damunt el plat, que no pas una cua de vaca: no cal dir-ho (no seria home si pensés d'altra manera); però no hi penso anticipadament: Sourlé se n'ocupa d'això.

-Bah! bah! bah!- féu Kobus. -Quan d'aquí a sis mesos et faci portar plats de truites amb botelles de forstheimer, per la festa de Simres-Thora, ja veurem, ja veurem si me'n faràs retret, del meu dipòsit.

David somrigué.

-El Senyor- digué: -ha fet totes les coses ben fetes: als uns dóna la prudència, als altres la sobrietat. Tu ets prudent (no et faig retret de la teva prudència: és un do de Déu); i, quan les truites vindran, seran ben vingudes.

-Amén!- exclamà Fritz.

I tots dos es posar a riure amb molt de grat.

No obstant, Kobus volia fer enfurismar el vell rabí.

De cop i volta va dir-li:

-I les dones, David? i les dones? ¿No me n'has trobat una? La vint-i-quatrena! Deus portar pressa, de guanyar la meva vinya del Sonneberg. Tindria curiositat de conèixer-la, la vint-i-quatrena.

Abans de respondre-li, David Sichel prengué un aire greu:

-Kobus- digué: -em recordo d'una vella història on cadascú pot cercar el seu profit. Abans d'ésser ases (deia aquesta història) els ases eren cavalls: tenien la sofraja sòlida, el cap petit, les orelles curtes, i crin a la cua en lloc d'una tofa de pèls. Doncs bé: va esdevenir-se que un d'aquests cavalls, el besavi de tots els ases, trobant-se un dia dins l'herba fins al ventre, es digué a sí mateix: «-Aquesta herba és massa grollera per a mi: el que necessito és la flor més fina, tan delicada que cap altre cavall n'hagi tastada de semblant.

Eixí d'aquell pasturatge a la recerca de la flor més fina. Trobà herbes que eren més grolleres que no pas les que acabava de deixar. Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes bandes, veié cards en un sot… i els menjà amb bella gana. Aleshores ses orelles cresqueren, tingué un top de pèls a la cua, volgué fer un renill i es posà a bramar: era el primer ase!

Fritz, en lloc de riure's d'aquesta història, va sentir-se'n vexat sense saber per què.

-I si no n'hagués menjat, de cards?- digué.

-Aleshores hauria estat menys que un ase fet i passat: hauria estat un ase mort.

-Tot això no vol dir res, David.

-No; però val més casar-se jove que no pas pendre la criada per muller, com fan tots els concos. Creu-me…

-Vés-te'n al dimoni!- cridà Kobus tot aixecant-se. -Cauen les dotze batallades: no tinc temps de respondre.

David l'acompanyà fins a la llinda, rient dintre seu.

I, quan se separaven,

-Escolta, Kobus- digué amb un aire subtil: -no has volgut cap de les dones que jo t'he presentat (potser sense que t'equivoquessis); però aviat te'n cercaràs una tu mateix.

-Vell jueu de mala mena!- respongué Kobus. -Vell jueu de mala mena!

Aixecà les espatlles, junyí les mans amb posat compassiu, i se n'anà.

-David!- cridava Sourlé, a la cuina. -El dinar està a punt: para la taula.

Però el vell rabí, plegant els ulls astuts d'una manera irònica, segui a Fritz amb l'esguard fins que va haver passat la portalada; i després tornà a entrar, rient, per sota el nas, d'allò que acabava d'esdevenir-se.

VIII

Havent dinat, Kobus se n'anà a la cerveseria del Gran Cérvol i hi retrobà sos vells camarades Frederic Schoultz, Hâan i els altres, que feien llur partida de youker, com cada dia, d'una a dues, des del primer de gener fins al dia de Sant Silvestre.

Naturalment, tots es posaren a cridar: -Eh! en Kobus!… Heu's aquí En Kobus!

I tothom s'acuità a fer-li lloc. Ell, tot rient i tot gaudiós, distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant. Ell el prengué, l'aixecà greument entre sos ulls i la claror per admirar-ne la vella color d'ambre groc, bufà l'escuma de la vora, i begué amb recolliment, mig cluques les parpelles. Després de la qual cosa digué: -És bona!- i es decantà, damunt l'espatlla del gran Frederic per veure les cartes que acabava d'aixecar.

Així fou com tornà a entrar, senzillament, en ses habituds.

-Trèvol! Quadrat! Escapceu l'as!- cridava Schoultz.

-Sóc jo qui juga- feia Hâan arreplegant les cartes.

Els vidres dringaven, els canets topaven, i Fritz, aleshores, no pensava més en la vall de Meisenthal que en el Gran Turc, i li semblava de no haver deixat mai Huneburg.

A les dues entrà el senyor professor Speck, amb les grans sabates quadrades al capdavall de ses cames llargues i magres, sa llarga levita bruna i son nas sensual. Es descobrí amb aire solemnial, i digué:

-Tinc l'honor d'anunciar a la colla que han arribat les cigonyes.

Tot seguit els ecos de la cerveseria repetiren per tots els recons: -Les cigonyes han arribat! Les cigonyes han arribat!

Es féu gran avalot: cadascú deixava el xop a mig buidar per anar a veure les cigonyes. En menys d'un minut hi havia més de cent persones, amb el nas en l'aire, davant el Gran Cérvol.

Al cim de tot de l'església, una cigonya, dreta damunt la xarranca, amb les ales negres replegades al damunt de sa cua blanca, el becàs mig inclinat amb un aire melangiós, causava l'admiració de tota la vila. El mascle feia torterols a son voltant, i intentava de posar-se damunt el ròdol, on encara penjaven alguns brins de palla.

El rabí David acabava d'arribar, també; i tot esguardant, amb son vell capell decantat damunt la nuca exclamà:

-Arriben de Jerusalem!… Han reposat damunt les piràmides d'Egipte!… Han passat les mars!…

A tota la llargada del carrer, davant el mercat, hom no veia sinó comares, vells papàs i infants amb el coll tort en una mena d'èxtasi. Algunes velles deien, tot eixugant-se els ulls: -Encara hem tornat a veure-les altra vegada.

Kobus, contemplant tota aquella bona gent, llurs cares enternides i llurs actituds meravellades, pensava: -És curios!… que poca cosa es necessita, per a divertir la gent!

I la figura commosa del vell rabí, sobretot, el posava de bon humor.

-Vaja, rabí, vaja!- li digué. -Et sembla cosa molt bella, això, doncs!

Aleshores, l'altre, baixant els ulls i veient-lo riure, exclamà:

-Que no tens entranyes? ¿No veus enlloc sinó temes de mofa? No tens gens ni mica de sentiment!

-No cridis tan fort, cap calent: tot el món ens esguarda.

-I si m'agradés de cridar fort?… si m'agradés de cantar-te les veritats? si m'agradés…

Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.

Els dos ocells, com per respondre a aquest salut, tot surant per l'aire feien petar llur bec, i una trepa de criatures els seguien pel carrer dels Caputxins tot cridant: -Tra, la, la! l'istiu que torna! Eh, eh! l'istiu que ve!

Kobus, aleshores, entrà de bell nou dins la cerveseria amb els altres, i fins a les set no es parlà més que del retorn de les cigonyes, i de la protecció que estenen damunt les viles on nien; sense parlar d'una pila pila d'altres serveis especials d'Huneburg, com exterminar els gripaus, les serpetes i els llangardaixos, que, sens elles, infestarien els sots (i no solament els sots sinó també les dues vores del Lauter, on no es veurien sinó rèptils), si aquests ocells no fossin tramesos pel cel per destruir les bestioletes dels camps.

Havent també entrat David Sichel, Fritz, per burlar-se d'ell, començà de sostenir que els jueus tenien el costum de matar les cigonyes i de menjar-se-les per Pasqua amb l'anyell pasqual, i que aquest costum havia causat temps enrera la gran plaga d'Egipte, on hi havia granotes tan a desdir que entraven per les finestres i queien fins i tot per les xemeneies; de manera que els Faraons no tingueren més remei, per a desempallegar-se d'aquest flagell, que foragitar del país els fills d'Abraham.

Aquesta explicació exasperà en tanta de manera el vell rabí, que declarà que Kobus mereixeria que el pengessin.

Aleshores Fritz restà venjat de l'apòleg de l'ase i els cards: dolces llàgrimes li lliscaren per les galtes, i va curullar son triomf el fet que el gran Frederic Schoultz, Hâan i el professor Speck exclamessin que calia restablir la pau i que dos vells amics com David i Kobus no podien quedar enutjats amb motiu de les cigonyes.

Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret, Kobus seria el millor home del món.

Ja us podeu pensar el gust que passava l'amic Fritz amb tota aquesta història: no parà de riure fins la mitja nit; i, fins i tot més endavant, es despertava adés i adés per a riure'n encara.

-Caldria anar ben lluny- pensava -per a trobar tan bella gent com a Huneburg. Aquest pobre rabí, que n'és d'honrat dins la seva creença! I el gran Frederic, quina bona testa de cavall! I Hâan que bé cloqueja! Quina felicitat de viure en un indret així!

L'endemà a les vuit dormia encara com un benaventurat, quan una mena de grinyol estrany el va despertar. Parà l'oïda, i reconegué que l'esmolet Higuebic havia vingut a establir-se, com tots els divendres, a la cantonada de casa seva, per repassar els coltells i les estisores de la vila; cosa que li féu molt d'enuig, perquè encara tenia son.

A cada instant el xerroteig de les comares venia a interrompre el xiulet de la roda; després el gosset rondinava; després l'ase es posava a bramar; després venia una discussió sobre el preu de l'esmolada; després una altra cosa…

-Que el dimoni se t'endugui!- pensava Kobus. -¿No les hauria de prohibir, el burgmestre, aquestes coses? El darrer dels pagesos pot dormir a cor què vols cor què desitges, i als bons burgesos se'ls desperta a les vuit per la negligència de l'autoritat.

De cop i volta Higuebic es posà a cridar, amb veu de nas: -Ganivets, estisores a repassar!

Aleshores no pogué contenir-se més i s'aixecà enfurit.

-Caldrà que en parli, d'això- es digué: -portaré la cosa davant el jutge de pau. Aquest Higuebic acabaria creient que la cantonada de casa meva li pertany. Fa quaranta cinc anys que enutja a tots: a mon avi, a mon pare i a mi. Ja n'hi ha prou: és hora d'acabar-ho!

Així cavil·lava Kobus tot llevant-se: l'hàbit de dormir a la masia, sense altra fressa que el murmuri del fullam, l'havia viciat. Però després del desdejuni, no pensà més en aquella misèria. Li vingué la pensada d'embotellar dues bótes de vi del Rin que havia comprat la tardor passada. Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a consagrar-se als esments del celler.

Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota expandida.

-Bé, doncs, senyor Kobus!- va dir. -Avui començarem: oi?

-Sí, mestre Schweyer. Ja és hora: el markobrunner és a la bóta fa quinze mesos, i fa sis anys que fou omplerta la del steinberg.

-Bé… i les botelles?

-Estan netejades i escorregudes de fa tres setmanes.

-Oh! Pel que fa a les cures del vi noble,- digué Schweyer -els Kobus hi entenen de pares a fills: no cal, doncs, sinó davallar.

-Sí, anem cap avall.

Fritz encengué una candela a la cuina, i prengué una nansa del cistell de botelles; Schweyer empunyà l'altra, i davallaren al celler. Quan foren a baix, el vell boter va exclamar:

-Quin celler! Quina eixutesa que té per tot! Hum! hum! Quin so tan clar! Ah, senyor Kobus! Ho he dit cent vegades: teniu el millor celler de la vila.

Després, acostant-se a una bóta i tustant-la amb ei dit:

-Veu's aquí el markobrunner: veritat?

-Sí; i aquella és la del steinberg.

-Bé, bé: anem a dir-li dues paraules.

Aleshores, acotant-se, amb la barrina en el buit de l'estómac, foradà la bóta de markobrunner, i empenyé amb llestesa l'aixeta dins el forat. Després d'això, Kobus li passà una botella, que ell va omplir i va tapar. Fritz untà el tap de cera blava i el segellà. L'operació va anar seguint d'aquesta manera, amb gran satisfacció de Kobus i de Schweyer.

-Eh! eh! eh!- deien adés i adés. -Descansem.

-Sí, i bevem un glop- deia Fritz.

Aleshores, prenent el vaset que hi havia damunt el forat gran de la bóta, es refrescaven amb un vas d'aquell excel·lent vi, i tornaven després a la tasca.

Totes les vegades d'abans aquella, Kobus, després de dos o tres vasos, es posava a cantar, amb veu terriblement forta, velles tonades que li passaven pel cap, com el Miserere, l'Himne de Gambrinus, o la cançó dels Tres Hússars.

-Això ressona com dins una catedral- feia tot rient.

-Sí- deia Schweyer: -canteu bé. És llàstima que no hagueu estat de la nostra gran societat choral de Johannisberg: no hi hauria hagut oïdes sinó per a vós.

I es posava a contar, aleshores, com en el seu temps (feia d'això trenta cinc a quaranta anys) existia una societat de boters aficionats a la música en el país de Nassau; i en aquesta societat no es cantava sinó amb acompanyament de bótes, de barrils i de bujols; els canets i els xops feien els pifres i les bótes grans feien el contrabaix. Mai no s'havia sentit una cosa més amorosa i més colpidora. Les filles dels mestres boters distribuïen els premis als que s'hi distingien; i ell, Schweyer, havia rebut dos raïms i una copa d'argent per la seva manera harmoniosa de tustar una bóta de cinquanta tres mesures.

Deia això tot commòs de les seves recordances, i Fritz tenia treballs a no esclatar en riallades.

Contava encara moltes altres coses curioses, i celebrava el celler del gran duc de Nassau: -Posseeix- deia -vins preciosos, d'una data que es perd en la foscor de la vellura.

Així era com el vell Schweyer alegrava el treball. Aquest joiós parloteig no impedia que les botelles s'omplissin, es segellessin i anessin a raure a llur lloc: al contrari, allò es feia d'una manera més rítmica i animada.

Kobus tenia el costum d'encoratjar Schweyer quan la seva alegria començava d'esmortir-se, ja fos adreçant-li algun acudit, o deixant-lo de bell nou sobre la pista de les seves històries; però aquell dia el vell boter cregué reparar que Fritz estava preocupat d'altres pensaments.

Dues o tres vegades assajà de cantar; però, després d'alguns roncs, callava mirant un gat que fugia per l'espitllera, una criatura que es decantava curiosament per veure què passava dins el celler, o bé escoltant els grinyols de la pedra de l'esmolet, el lladrar de son canic, o qualsevol altra cosa per l'estil.

Son esperit no era dins el celler; i Schweyer, naturalment discret, no volgué interrompre les seves reflexions.

Les coses continuaren així per espai de tres o quatre dies.

Cada vespre Fritz anava, com de costum, a fer unes partides de youker al Gran Cérvol, i sos companyons reparaven igualment que tenia preocupació d'altres coses: s'oblidava de jugar quan li tocava.

-Apa, Kobus, apa! Ara tu!- li cridava el gran Frederic.

Aleshores tirava la carta a l'atzar, i, naturalment, perdia.

-No tinc sort- es deia en tornar a casa.

Com que Schweyer tenia feina a casa seva, no podia venir sinó dues o tres hores per dia, al matí o al vespre: de manera que la tasca s'arrossegava, i àdhuc va acabar-se d'una manera tota especial.

En fer el foradament del steinberg, el vell boter esperava que Kobus ompliria, com sempre, el vaset i li presentaria. Doncs bé: Fritz, per distracció, s'oblidà d'aquesta part important del cerimonial.

Schweyer se'n va tot indignar.

-Em fa beure les seves resaigües- va dir-se; -però quan el vi és de mena superior, el troba massa bo per a mi.

Aquesta reflexió va posar-lo de mal humor; i alguns moments després, havent deixat caure Kobus dues gotes de cera damunt les seves mans mentre ell estava acotat, sa còlera esclatà:

-Senyor Kobus- digué alçant-se: -em penso que us torneu foll! Aleshores que cantàveu el Miserere, no us en volia dir res, encara que allò fos una ofensa contra la nostra santa religió, i sobretot tractant-se d'un vell do la meva edat: teníeu eI posat d'obrir-me, en certa manera, les portes dc la tomba, i és cosa abominable, considerant que no us havia fet cap mal. A més a més, la vellesa no és un crim: tothom desitja arribar a vell. Vós hi arribareu, potser, senyor Kobus, i aleshores compendreu la vostra indignitat. I ara em feu caure cera a la mà per malícia.

-Com s'entén, per malícia?- exclamà Fritz, estupefacte.

-Sí, per malícia!… De tot us rieu!… Fins i tot, en aquest moment, teniu la pruïja de la rialla. Però no vull ser el vostre titella: sabeu? Es la darrera vegada que treballo, amb un taral·lirot de la vostra mena.

Tot dient-ho, Schweyer desfermà son davantal, prengué sa barrina i pujà l'escala.

La veritable raó de la seva còlera, no eren ni el Miserere ni les gotes de cera: era l'oblit del steinberg.

Kobus, que tenia la seva agudesa, comprengué molt bé el motiu veritable de la seva còlera; però no li recà menys la seva pròpia barroeria i son oblit de les velles usances, perquè tots els boters del món tenen el dret de beure una bona glopada del vi que posen en botelles i, si el cap de casa és present, son deure és oferir-la.

-On diable tinc el cap, fa algun temps?- es digué. -Sempre estic somiejant, fent badalls, passant tedi: no em manca res, i estic esmaperdut. És astorador!… Caldrà que em vigili.

Mentrestant, com que no hi havia manera de fer tornar Schweyer, acabà de posar el vi a les botelles ell mateix, i així va acabar la cosa.

IX.

Els dimarts i els divendres al matí, dies de mercat, Kobus tenia el costum de fumar amb pipa a la finestra, contemplant les dones d'Huneburg que anaven i venien, amb aire atrafegat, entre les llargues rastelleres de coves, de canastes, de gàvies de vímets, de barraques, d'atuells de cuina i de carretes afilerades a la plaça de les Acàcies. Eren, en certa manera, sos dies de gran espectacle: totes aquelles fresses, aquelles mil actituds de venedors i compradors debatent llurs preus cridant, esbatussant-se, l'alegraven una cosa de no dir.

Si reparava de lluny alguna bella peça, tot seguit cridava a Katel i li deia:

-¿Veus, allà baix, aquell rosari de grives o d'abellerols? ¿Veus aquella llebrassa roja del tercer banc de l'última fila? Vés a mirar-t'ho.- Katel eixia; ell seguia amb interès la marxa de la discussió; i quan la vella serventa tornava amb els abellerols, les grives o la llebre, ell es deia: -Ja ho tenim!

Doncs bé: un matí, allí estava, tot somniós, contra el seu costum, badallant darrera les seves mans i mirant amb indiferència. Res no excitava el seu daler: el moviment, les anades i vingudes de tota aquella gentada li semblaven quelcom de monòton. De vegades es redreçava, i, esguardant la carena de les ginesteres al lluny de tot, es deia: -¡Quina bella clapa de sol, allà baix, damunt el Meisenthal!

Mil idees li passaven pel magí: sentia braolar l'arment, veia la petita Súzel en mànegues de camisa, amb el cossiol d'avet a la mà, lliscant sota el cobert i entrant a l'estable, Mopsel encalçant-la, i el vell anabaptista que pujava greument la costa. Aquestes recordances l'enternien.

-La paret del dipòsit ja deu ésser eixuta- pensava: -aviat caldrà posar els reixats.

En aquell moment, i mentre es perdia entre aquestes reflexions, Katel va entrar:

-Senyor- digué ella: -veu's aquí una cosa que he trobat en vostre capot d'hivern.

Era un paper. Ell va pendre'l i obrir-lo.

-Ves! ves!- féu amb una mena d'emoció. -La recepta dels bunyols! ¿Com he pogut oblidar-ho, de tres setmanes a aquesta banda? Decididament ja no sé on tinc el cap.

I esguardà la vella criada.

-És una recepta de fer bunyols, però bunyols deliciosos!- exclamà com enternit. -Vejam si endevines, Katel, qui m'ha donat aquesta recepta!

-La vella Frentzel del Bou Roig.

-Frentzel? Que és cas! Com si fos capaç d'inventar alguna cosa, i sobretot uns bunyols com aquests! No… és la petita Súzel, la filla de l'anabaptista.

-Oh!- digué Katel. -No m'estranya: aquesta petita està plena de bones pensades.

-Sí, està avançadíssima, per la seva edat. Fesme'n, d'aquests bunyols, Katel. Seguiràs la recepta exactament: comprens? Sense tot això tot aniria en orris.

-Estigueu tranquil, senyor, estigueu tranquil: hi posaré els cinc sentits.

Katel sortí, i Fritz, atapeint una pipa amb tot esment, tornà a posar-se a la finestra. Ja tot havia canviat davant son esguard: les figures, les cares, les enraonies, els crits d'uns i altres: era com un raig de sol damunt la plaça.

Rumiant encara en la masia, començà de pensar que l'estatge a les viles no és verament agradable sinó a l'hivern; que és bo canviar de nodriment de vegades, tanmateix, perquè la mateixa cuina, a la llarga, es torna fada. Es recordà que els ous frescos, nus i crus, i el formatge blanc de casa l'anabaptista, li daven més gust, en son desdejuni, que tots els requisits de Katel.

-Si no tingués necessitat, en certa manera, de fer la meva partida de youker, de pendre els meus xops, de veure David, Frederic Schoultz i el gros Hâan,- es digué -m'agradaria força, de passar sis setmanes o dos mesos de l'any a Meisenthal. Però no cal pensar-hi: els meus plaers i les meves ocupacions són aquí. És una llàstima, que un hom no pugui tenir tots els gaudis plegats!

Aquests pensaments s'encadenaven en son esperit.

Finalment, caigudes les batallades de les dotze la vella serventa comparegué a parar la taula.

-Bé, Katel- li digué, girant-se: -¿i els meus bunyols?

-Teniu raó, senyor. Són la cosa més delicada que pugui dir.

-T'han reeixit?

-He seguit la recepta: no podia menys de reeixir.

-Ja que han reeixit- digué Kobus, -tot ha d'anar plegat: baixo al celler a cercar una botella de forstheimer.

Es posava el manyoc de claus a la mà, quan una idea el féu tornar: va demanar:

-I la recepta?

-La tinc a la butxaca, senyor.

-Bé, cal que no la perdem. Dóna-me-la per a posar-la al meu secreter: ens farà plaer de tornar-la a trobar.

I, desplegant el paper, es posà a rellegir-lo.

-És que escriu d'allò més bé- va dir: -una lletra rodona, com si fos emmotllada! És extraordinària, aquesta petita Súzel: saps?

-Sí, senyor: té un magí molt viu. Si la sentíssiu a la cuina, quan ve, sempre té alguna cosa a dir per enriolar-vos.

-Ves, ves! Jo que la creia una mica trista!

-Trista… I ca!

-I què diu, què diu?- demanà Kobus, l'ampla cara del qual es dilatava de satisfacció tot pensant que la petita era alegre.

-Què sé jo? Només que hagi dat un tomb per la plaça, tot ho ha vist, i us conta el posat de cadascú; però amb un aire tan trapella…

-Em jugaria qualsevol cosa que també s'ha burlat de mi- exclamà Fritz.

-Oh! el que és això, mai, senyor. Del gran Frederic Schoultz, no diré; però de vós…

-Ah, ah, ah!- interrompé Kobus. -S'ha burlat de Schoultz! El troba una mica gamarús: veritat?

-Oh! oh! no és això!… No puc recordar-me'n… compreneu?…

-Està bé, Katel, està bé- digué, anant-se'n tot joiós.

I, fins al capdavall de l'escala, la vella criada el sentia riure d'allò més alt, tot repetint: -Aquesta petita Súzel em fa criar bona sang!

Quan tornà, la taula era parada i la sopa servida.

Destapà la botella, es posà el tovalló al coll amb aire de pregona satisfacció, s'arremangà i dinà amb bella gana.

Katel vingué a servir els bunyols abans de les postres.

Aleshores Fritz, omplint son vas, digué:

-Ara veurem això.

La vella criada romania prop de la taula per oir la seva sentència. Ell prengué un bunyol, i començà per tastar-lo en silenci; després en prengué un altre; després un terç. Finalment, girant-se, pronuncià aquestes paraules amb pes i mesura:

-Els bunyols són excel·lents, Katel, excel·lents! És bo de conèixer que has seguit la recepta tan bé com era possible. I, tanmateix, escolta bé (no és que jo et faci cap retret): els de la masia eren millors; tenien quelcom de més fi, de més delicat, una mena de perfum especial…- féu, tot aixecant el dit. -No puc explicar-t'ho: no era tan fort, si tu vols, però molt més agradable.

-Potser hi he posat massa canyella?

-No, no: està bé, està molt bé; però alquesta petita Súzel, comprens?, en té la inspiració, dels bunyols, així com tu tens la inspiració de la polla d'índia farcida de castanyes.

-És ben possible, senyor.

-És positiu. No s'hi valdria, a no trobar deliciosos aquests bunyols; però al damunt de les coses millors hi ha allò que el professor Speck anomena l'ideal, és a dir, quelcom de poètic, de…

-Sí, senyor, ja comprenc- va fer Katel: -és, per exemple, com les salsitxes de la comare Hâfen, que ningú no podia fer tan ben reeixides com ella, pels tres claus de girofler que mancaven.

-No, no es això el que vull dir: no li manca res, I, tanmateix…

Anava a dir més cosa, quan la porta s'obrí i el vell David entrà.

-Ah! ets tu, David!- exclamà. -Vina, doncs, i procura explicar a Katel què ve a ésser l'ideal.

David, en oir aquestes paraules, arrufà les celles.

-Vols burlar-te de mi?- digué.

-No, és cosa molt seriosa: digues a Katel perquè tots vosaltres enyoreu les pastanagues, les cebes d'Egipte…

-Escolta, Kobus- exclamà el vell rabí: -tot just arribo, i ja comences a atacar-me pel cantó de les coses santes. Això no és gentil.

-Tot ho agafes per la banda que crema, vell jueu de mala mena! Seu. I ja que no vols que et parli de les cebes d'Egipte, deixem-ho córrer; però si no fossis jueu…

-Bé, ja veig que em vols foragitar.

-Res d'això: només dic que, si no fossis jueu, podries menjar bunyols d'aquests, i et veuries obligat a reconèixer que valen mil vegades més que el mannà, que queia del cel per lliurar-vos de la lepra i altres malalties que havíeu atrapat entre els infidels.

-Ah! el que és ara me'n vaig! Això ja és màssa!

Katel sortí, i Kobus, agafant el vell rabí per la mànega, va afegir-hi:

-Vejam! Que diable! Seu. En tinc una veritable recança.

-Recança de què?

-Que no puguis buidar un vas de vi amb mi i tastar aquests bunyols: són una cosa de no dir.

David s'assegué: ara li tocava el torn de riure.

-Els has inventat: oi?- va dir. -Sempre fas invencions d'aquesta mena.

-No, rabí, no: no sóc jo, ni és Katel. N'hauria estat orgullós, d'haver inventat aquests bunyols; però donem a Cèsar el que és del Cèsar: n'escau l'honor a la petita Súzel… Ja saps qui vull dir: la filla de l'anabaptista!

-Ah!- digué el vell rabí, clavant en Kobus sos ulls grisos. -Vaja vaja!… i tan bons els trobes?

-Deliciosos, deliciosos!

-Eh, eh, eh!… Sí… aquesta petita és capaç de tot… fins de satisfer un golut de la teva mena.

Després, canviant de to:

-Aquesta petita Súzel va plaure'm tot seguit- digué: -és una noia intel·ligent. D'aquí a tres o quatre anys coneixerà la cuina com la vella Katel. Durà al seu marit per l'orella; i, si ell és un home de potències deixondides, ell i tot reconeixerà que era la felicitat més gran que podia esdevenir-li.

-Ah! ah! ah! Aquesta vegada, David, estic d'acord amb tu- va fer Kobus: -poc exageres. És ben estrany que Christel i Orchel, que no tenen ni quatre pensaments al cap, hagin posat al món aquesta bonica criatureta. ¿Saps que ella ja ho porta tot, a la masia?

-Ja ho deia!- exclamà David. -N'estava segur! Veus, Kobus? Quan una dona és desperta, i no és de les que s'estarrufen, i no cerca de rebaixar el seu marit per enlairar-se ella, tot seguit es fa mestressa: hom és feliç, en certa manera, d'obeir-la.

En aquell moment, no sé quina idea passà pel magí de Fritz: observà el vell rabí de cua d'ull, i digué:

-Fa molt bé els bunyols; però, quant a les altres coses…

-Doncs jo- exclamà David -dic que farà la felicitat del brau pagès que s'hi casarà, i que aquest pagès esdevindrà ric i ple de benaurances! D'ençà que observo les dones (i d'això ja fa qui-sap-lo temps), em penso ser-hi entès: sé tot seguit el que són i el que valen, el que seran i el que valdran. Doncs bé: aquesta petita Súzel m'ha plagut, i em plau que m'innovin la perfecció dels seus bunyols.

Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà:

-Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure'm a migdia: aquesta no és la teva hora.

-Ah! és veritat: cal que em deixis dos cents florins.

-Dos cents florins?… Oh! oh! oh!…- va fer Kobus amb un aire mig seriós i mig mofeta. -D'un sol cop, rabi?

-D'un sol cop.

-I per a tu?

-Per a mi si vols, perquè jo sol em comprometo a retornar-te la quantitat; però és per fer un servei a algú.

-A quí, David?

-Coneixes el vell Hertzberg, el marxant de paquet. Doncs bé: sa filla ha estat demanada pel noi Salomó: dues criatures enciseres!- féu el vell rabi, junyint les mans amb un aire enternit. -Però, comprens?, cal una mica de dot, i Hertzberg ha vingut a trobar-me…

-Sempre seràs el mateix- interrompé Fritz: -no content amb els teus propis deutes, cal que et carreguis a l'esquena els dels altres!

-Però Kobus! però Kobus!…- exclamà David amb veu penetrant i patètica, amb el nas encorbat i els ulls decantats en terra, guenyejant. -Si veiessis aquestes benvolgudes criatures! No hi ha cor per a negar-los la felicitat de la vida. I, altrament, el vell Hertzberg és solvent: em refarà la quantitat al cap d'una o dues anyades, tot el més tard.

-Tu ho vols- digué Fritz, aixecant-se: -doncs sigui. Però escolta: pagaràs interès, aquesta vegada: el cinc per cent. Tos manlleus em plau que siguin sense interès; però els dels altres…

-Oh! Déu meu! Qui et diu el contrari!- féu David. -Mentre aquestes pobres criatures siguin felices… El pare ja em tornarà l'interès.

Kobus obrí son secreter, comptà dos cents florins damunt la taula, mentre el vell rabí esguardava amb impaciència, i després tragué el paper, el tinter i la ploma, i digué:

-Vaja, David: mira si es això.

-És inútil: ja ho he mirat, i tu comptes bé.

-No, no: compta!

Aleshores el vell rabí comptà, entaforant els munts a la gran butxaca de les seves calces amb una satisfacció visible.

-Ara asseu-te allí, i fes-me el rebut, amb el cinc per cent. recorda't que, si estàs malcontent de les meves facècies, amb aquest tros de paper et podré dur qui sap a on.

David, somrient de felicitat, es posà a escriure. Fritz esguardava per damunt la seva espatlla i, en veure'l a punt d'assenyalar el cinc per cent,

-Ep!- va fer -vell jueu de mala mena! ep!

-Vols un sis?

-No, sis ni cinc. No som amics de tota la vida? Però no hi entens poc ni gaire, en facècies! Amb tu sempre em cal estar-hi tot seriós, com un ase quan l'estrijolen.

El vell rabí s'aixecà, aleshores, i li estrenyé la mà, i digué, tot enternit:

-Gràcies, Kobus.

I se n'anà.

-Bella persona!- deia Fritz, veient-lo pujar el carrer amb l'esquena acotada i la mà a la butxaca. -Ja corre cap a casa del altre com si es tractés de la seva pròpia felicitat! Veu els vailets feliços, i riu per sota el nas amb ells ulls entelats.

Després d'aquesta reflexió, prengué el bastó i eixí per llegir el diari.

X.

Dos o tres dies després, un vespre, al Casino, hom parlava, per atzar, del temps de la vellura. El gros recaptador Hâan celebrava els costums de l'antigor: el passeig en trineus, a l'hivern, el bon pare Christian, amb son abrigàs llarg, amb vores de pell de guineu i les grosses botes forrades de xai, el casquet de llúdria tirat sobre les orelles i els guants fins als colzes, conduint tota la seva família al cim del Rothalps, a admirar les boscúries cobertes de gebre; i la jovenalla de la vila seguint a cavall el passeig i dant d'amagatotis un esguard amorós a la bonica llocada de noies embolcallades en llurs esclavines i el nasset rosat entaforat dins el collet de cigne, més blanc que la neu.

-Ah! aquell temps, era el bo!- deia. -Poc després, tota la vila sabia que el jove conseller Lobstein, o el senyor notari Müntz, s'havia promès amb la petita Lotchen, la bonica Rosa o la gran Guillermina; i era entre la neu que l'amor havia nat, sota l'esguard mateix dels pares. Altres vegades la gent es reunia a la sala de ball, en plena eixida. Tots els estaments es confonien: la noblesa, la burgesia, el poble. Hom no s'inquietava, de saber si éreu comte o baró, sinó bon valsaire. Aneu a cercar un abandó semblant, en nostres dies! D'ençà que fan tanta de noblesa nova, sempre tenen por que se'ls confongui amb la gentalla.

Hâan enaltia així mateix els petits concerts, la bona música de cambra, elegant i ingènua, del temps vell, ara substituïda per l'estrèpit de les gran obertures, i la melodia obaga de les simfonies.

Només sentint-lo, us semblava veure el vell conseller Baumgarten, amb perruca empolsada, calamarsejada i gran vestit quadrat de cerimònia, amb el violoncel recalcat contra la cama i l'arquet fent angle sobre les cordes i la senyoreta Serafina Schmidt al clavecí, entre els dos canelobres, amb els violinistes decantats al voltant, amb la mirada sobre els papers; i, més enllà, el cercle dels amics, en l'ombra.

Aquestes imatges commovien tot el món; i mateix Schoultz, gronxant-se damunt la cadira amb un de sos genolls punxeguts entre les mans, exclamava:

-Sí, sí: aquests temps són lluny de nosaltres! És ben veritat: ens fem vells… ¡Quines recordances ens evoques, Hâan! quines recordances! Tot això no ens fa semblar minyonia.

Kobus, tornant a casa seva pel carrer dels Caputxins, tenia el cap rublert de les idees de Hâan.

-Té raó- es deia: -nosaltres mateixos hem vist aquestes coses que ara ens semblen allunyades d'un segle.

I mirant els estels, que tremolejaven en el cel immens, pensava: -Tot això roman, tot això torna en les mateixes èpoques: només som nosaltres, els que canviem. ¡Quina aventura tan paorosa és canviar una mica cada dia, sense adonar-se'n! De manera que al capdavall hom és tot cendrós, tot arrupit, i produeix l'efecte, davant l'esguard de la gent nova que passa, d'aquelles despulles xarugues, d'aquelles arrugues respectables de les quals parlava Hâan ara mateix. Per més que fem, caldrà que això ens passi, com ha passat als altres.

Així cavil·lava Fritz entrant dins la seva cambra; i, quan s'hagué colgat, aquestes idees el dominaren encara per algun temps, i després s'adormí.

L'endemà ja no hi pensava, quan sos ulls caigueren sobre el vell clavecí que hi havia entre el tinell i la porta. Era un moblet de fusta roja, de peus magristons que acabaven en pera i que no tenia sinó cinc octaves. Feia trenta anys que romania allí. Katel hi endegava els plats abans de l'àpat, i Kobus hi tirava sos vestits. De tan veure'l, ja no hi pensava; però aleshores li semblà de retrobar-lo després d'una llarga absència. Es vestí tot somniós. Després mirant a la finestra, veié Katel a fora, que anava a fer ses provisions al mercat. Acostant-se tot seguit al clavecí, va obrir-lo i passà els dits per ses tecles groguenques: un so d'allò més prim s'escapà del moblet, i el bon Kobus, en menys d'un segon, tornà a veure els trenta anys escolats. Es recordà de la senyora Kobus, sa mare, una dona encara jove, de cara llarga i pàl·lida, tocant el clavecí, el senyor Kobus, el jutge de pau, assegut prop d'ella amb son tricorni al barrot de la cadira, escoltant, i d'ell, Fritz, ben petit, assegut a terra amb el cavall de cartró, tot cridant: -Osque! osque!- mentre el bon senyor aixecava el dit i feia: -Xsst!- Tot això li passà davant els ulls, i qui-sap-les coses més.

S'assegué, assajà algunes tonades velles i tocà el Trobador i l'antiga romança del Creuat.

-Mai no hauria cregut que em recordés d'una sola nota- digué. -És admirable com aquest vell clavecí s'ha mantingut afinat: m'apar d'haver-lo sentit ahir.

I, abaixant-se, es posà a treure els vells quaderns de llur caixa. El Setge de Praga, la Cenerentola, l'obertura de la Vestal, i després les velles romances d'amor, i tonadetes gaies, però també amoroses; l'amor que riu i l'amor que plora, cap altra cosa més ençà ni més enllà!

Kobus, dos o tres mesos abans, no hauria deixat de treure'n un bell divertiment, amb tots aquells pastors de lligacames roses i aquells cavallers de negre plomall; en altre temps havia llegit el Werther, i havia d'apretar-se els costats mentre va durar la història; però ara trobava aquestes coses molt belles.

-Hâan té molta raó- es deia: -avui dia ja no es fan cobletes tan boniques:

Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!

Que n'és de senzill! que n'és de natural!

Dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!

Això, fa per a mi! això, és poesia! Diu coses pregones en un llenguatge innocent. I la música!

I va posar-se a tocar, tot cantant:

Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!

No es cansava de repetir la bella romança, i la cosa durava vint minuts llargs, quan es sentí un petit renou a la porta: algú trucava.

-Veu's aquí David- digué, tornant a tancar ben de pressa el clavecí. -Quines rialles faria, si em sentia cantar la Roseta!

Esperà un instant, i, veient que ningú no entrava, anà ell mateix a obrir. Però imagineu-vos quina va ser la seva sorpresa en llucar la petita Súzel, tota rosada i tota tímida, amb sa cofieta blanca; son mocadoret blau i sa cistella, que romania darrera la porta.

-Ah! ets tu, Súzel?- féu com a meravellat.

-Sí, senyor Kobus- digué la petita. -Fa molt de temps que espero la senyoreta Katel a la cuina; i, com que no ve, he pensat que calia, tanmateix, complir la meva comanda abans d'anar-me'n.

-Quina comanda, Súzel?

-Mon pare em fa venir per fer-vos saber que ja han vingut els reixats, i que només us esperen a vós per a plantar-los.

-I ara! Et fa venir expressament per a això!

-Oh! A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar els bous si no vol pagar-ne el nodriment.

-Ah! són venuts, els bous?

-Sí, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins.

-És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments.

-Oh! no n'he fet cap.

-Sí, sí… en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot seguit. Vina: seu aquí.

Va atansar-li una cadira, va obrir el clavecí amb un aire d'extraordinària satisfacció.

-I tothom està bo, allí dalt? Christel i Orchel?

-Tothom, senyor Kobus, gràcies a Déu. Em daria molt de goig, que poguéssiu venir.

-Vindré, Súzel: demà o passat demà, ben segur, us aniré a veure.

Fritz tenia aleshores unes grandíssimes ganes de tocar davant Súzel. La mirava tot somrient, i acabà per dir:

-Ara mateix tocava tonades velles, i cantava. Potser m'has sentit de la cuina estant. Deus haver-t'hi fet un tip de riure: veritat?

-Oh! senyor Kobus! Al contrari, em posava tota trista: la música bonica sempre em fa posar trista. No sabia qui la feia, aquella música tan bonica.

-Espera- digué Fritz: -tocaré alguna cosa jocosa per alegrar-te.

El feia feliç de demostrar son talent a Súzel, i començà la Reina de Prússia. Sos dits saltaven d'un cap del clavecí a l'altre, marcava, el compàs amb el peu, i de tant en tant esguardava la petita en el mirall de davant, mossegant-se el llavi, com és costum quan es té por de dar notes falses. Hom hauria dit que tocava davant tota la vila. Súzel, amb sos ullassos blaus badats d'admiració i sa boqueta rosa mig oberta, semblava extasiada.

I, quan Kobus hagué acabat el vals i es girà tot content de si mateix.

-Oh! que bonic és!- digué ella; -que bonic és!

-Bah!- va fer ell; -això no val la pena. Però ara sentiràs una cosa magnífica, el Setge de Praga: hom sent rodolar els canons. Veuràs, escolta.

Es posà aleshores a tocar el Setge de Praga amb un entusiasme extraordinari: el vell clavecí zumzejava i s'estremia fins en les seves cametes. I quan Kobus sentia que la petita Súzel sospirava, en veu baixa, -Oh! que bonic és!-, això li donava una ardència, oh! però una ardència verament increïble: ni sabia on era, de tan feliç.

Després del Setge de Praga, tocà la Cenerentola; i després de la Cenerentola, la gran obertura de la Vestal; i després, com que no sabia quina altra cosa tocar, i Súzel anava dient: -Oh! que bonic és, senyor Kobus! Oh! quina música tan bonica toqueu!- va exclamar:

-Sí, és bonic; però si no estigués encadarnat et cantaria alguna cosa, i ja veuries, Súzel! Però és igual: ho provaré, tanmateix. Però estic encadarnat, i és llàstima!

I, tot parlant així, es posà a cantar en veu tan clara com la d'un gall que es desperta al mig de les gallines:

Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!

Gronxava la testa lentament, amb la boca oberta fins a les orelles; i, cada vegada que arribava a la fi d'una cobleta, repetia, per espai de mitja hora, amb to planyívol, decantant-se al barrot de la cadira, el nas tirat en l'aire i gronxant-se com un dissortat:

Dóna'm el teu cor, dóna'm el teu cor, o, si no, em moriré… em moriré… em moriré… mori… moriré…!

De manera que, en acabar, la suor li rajava per la cara.

Suzel, tota vermella, com avergonyida d'una semblant cançó, es decantava, sense gosar mirar-lo; i Kobus, que s'havia girat per sentir-li dir: -Que bonic és!-, la veié que sospirava baix, baixet, amb les mans sobre els genolls, l'esguard acalat.

Aleshores, ell, mirant-se per atzar al mirall, reparà que esdevenia purpurenc; i, no sabent què cosa fer en una circumstància tan sorprenent, passà els dits de dalt a baix i de baix a dalt del clavecí, bufant sota les galtes i cridant: -Brrr! brrr!- amb els cabells redreçats.

En el mateix instant, Katel tancava la porta de la cuina. Ell la va sentir i, aixecant-se, es posà a cridar:

-Katel! Katel!- amb una veu d'home que s'ofega.

Katel entrà.

-Ah! està bé- va fer ell. -Té… aquí està Súzel, que t'espera fa una hora.

I, com que aleshores Súzel aixecava envers ell sos ullassos contorbats, va afegir:

-Sí, hem fet música… Són velles tonades… no res de l'altre món!… però bah, bah! he fet el que he pogut. No es pot treure una bona mòlta d'un mal sac.

Súzel havia tornat a agafar la seva cistella i se n'anava amb Katel, tot dient: -Bon dia, senyor Kobus!- amb una veu tan dolça, que ell no sabé què contestar, i romangué més d'un minut com arrelat al mig de la casa, mirant cap a la porta, tot esverat. Després va posar-se a dir:

-Vet-aquí un bon negoci, Kobus! Acabes de tenir un bell èxit amb aquesta maleïda carraca!… Sí… sí… és bonic!… pots estarrufar-ten!… cosa escaient, a la teva edat… Que el diable s'emporti la música! Si em torna a succeïr que toqui ni el Pare caputxí, vull que m'escanyin!

I va agafar el seu bastó i el seu capell, sense esperar el desdejuni, i va eixir a donar un tomb sobre les fortificacions per reflexionar a son grat sobre les coses sorprenents que acabaven d'esdevenir-se.

XI.

Hom pot imaginar-se les reflexions de Kobus vora les muralles. Es passejava darrera l'Estatge de Queviures, amb el cap decantat, el bastó sota el braç, mirant a una i altra banda si hi havia ningú. Li semblava que tothom descobriria el seu estat a la primera llambregada.

-Un conco de trenta sis anys enamorat d'una noieta de disset! quina cosa tan ridícula!- es deia. -Vet aquí d'on venien els teus encaparraments, Fritz, les teves distraccions i el no tocar de peus a terra, de tres setmanes a aquesta banda. Vet aquí per què sempre perdies a la cerveseria; per què estaves esmaperdut al celler; per què badallaves, a la finestra, com un ase, quan miraves el mercat! ¿Es pot ser tan ximple, a la teva edat?

»Encara, si fos de la vídua Windling o de Salomè Roedig, que estiguessis enamorat, seria comportívol. Valdria més que et pengessis mil vegades que no pas que et casessis amb una d'elles; Però almenys segons el parer de la gent, un casament així seria raonable. Però estar enamorat de la petita Súzel, que és filla de ton mateix masover!… una criatura, una veritable criatura, que no és del teu estament ni de la teva condició, i de la qual podries ésser pare!… és massa gruixut! És una cosa contra la naturalesa; és no tenir seny. Si per desgràcia algú ho sospités, no gosaries deixar-te veure al Gran Cérvol, al Casino, enlloc. Aleshores sí que es burlarien de tu, Fritz; de tu, que t'has burlat tant dels altres! Seria l'abominació de la desolació. El mateix David, a desgrat de son amor del casament, es riuria de tu a la cara: te'n faria sentir apòlegs! una mala fi!

»Vaja vaja! encara és una gran sort que ningú sàpiga res i que t'hagis adonat de la cosa a temps. Cal ofegar tot això, desarrelar ben aviat aquesta herbota del teu jardí. Potser estaràs una mica trist, uns quants dies; però et tornarà a venir el seny natural. T'aconsolarà el vi vell, daràs dinars, et passejaràs per la rodalia en el carruatge de Hâan… I justament despús-ahir em convidava, per centèsima vegada, a acompanyar-lo en les eixides de recaptació. Això és: conversarem, riurem, criarem bona sang, i d'aqui una quinzena tot haurà acabat.

Dos hússars s'acostaven aleshores, de bracet amb llurs enamorades. Kobus els veié venir de lluny, sobre la muralla de l'Hospital, i davallà al carrer de les Ferralles per tornar a casa.

-Començaré per escriure a Christel que posi els reixats- es digué - i que ompli el dipòsit ell mateix. Si m'atrapessin de bell nou al Meisenthal, seria la setmana dels tres dijous.

Quan entrà a casa. Katel parava la taula. Súzel feia qui-sap-lo temps que havia eixit. Fritz obrí son secreter i escriví a Christel que no podia anar-hi i que li encarregava que posés els reixats. Després tanca la carta, s'assegué a taula i dinà en silenci.

Després del dinar, tornà a eixir cap a la una, i se n'anà a casa de Hâan que s'estatjava a l'hostal de la Cigonya, davant el mercat. Hâan estava assegut a la seva taula despatx, tot entabacat, amb la pipa als llavis; preparava sacs i desava, dins un embolcall de cuiro, grans registres enquadernats amb pell de vedell. Son servent Gaysse l'ajudava.

-Ah! Kobus!- exclamà, -de quin sant em véns a veure! No et veig gaire sovint per aquí.

-Vas dir-me despús-ahir que te n'anaves a dar un tomb,- respongué Fritz asseient-se a l'extrem de la taula.

-Sí, demà al matí, a les cinc; el carruatge està encarregat. Té, mira! Justament acabo de preparar el llibre de matrius i el sac. La cosa durarà set o vuit dies.

-Doncs bé, t'acompanyo.

-M'acompanyes!- exclamà Hâan, amb veu joiosa, tustant la taula amb ses manasses quadrades. -Vaja, vaja, al capdavall t'has decidit, no està mal… Ah! ah! ah!

I ple d'entusiasme, va tirar enllà son casquet de seda negra, s'estarrufà els cabells damunt son caparràs vermell i mig calb, i es posà a cridar:

-Això és bo!… això és bo!… ens divertirem d'allò més.

-Sí, el temps m'ha semblat favorable,- digué Fritz.

-Un temps magnífic- exclamà Hâan, apartant les cortines darrera la seva cadira de braços, -un temps daurat, un temps com no n'havíem tingut de deu anys a aquesta banda. Demà sortirem a punta de dia, i voltarem la contrada… tal dit tal fet… però ara no et desdiguis!

-Estigues tranquil.

-Ah! en bona refè- exclamà l'homenàs -no podies donar-me més gran plaer. Gaysse! Gaysse!

-Senyor!

-El meu capot! Tingueu… pengeu la meva bata darrera la porta. Tancareu el despatx i donareu la clau a la vella Lehr. Anem al Gran Cérvol, Kobus?

-Sí, a pendre xops; no hi ha bona cervesa pel camí.

-Per què no? A Hackmatt, és bóna.

-Aleshores, ja ho tens tot enllestit, ara?

-Sí, tot està enllestit. Ah! escolta, no voldries pas posar dues o tres camises i mitjons a la meva maleta?

-Portaré la meva.

-Doncs bé, a fer via!- exclamà Hâan, prenent-li el braç.

Eixiren, i el gros recaptador començà d'enumerar els pobles que veurien, de la plana i la muntanya.

-A la plana, a Hackmatt, a Mittelbronn, a Lixheim, tot és país protestant, tot gent rica, ben establerta, belles cases, bon vi, bona taula, bon llit. Estarem com a cal sogre, els cinc primers dies; cap dificultat per al cobrament. El diner per al rei ja està a punt, a l'avançada. I només a la fi, passarem un reconet de país, el Wildland, una mena de desert, on no es troben sinó creus pel camí, i els viatgers treuen un pam de llengua; però no tinguis por, no morirem de debilitat tanmateix.

Fritz escoltava tot rient, i així entraren a la cerveseria del Gran Cérvol. Hi va haver allò de sempre: jugaren, begueren xops, i cap a les set cada u tornà a casa seva a sopar.

Kobus, tot travessant el corredor de casa seva, entrà a la cuina, segons el seu costum, per a veure el que Katel li preparava. Veié la vella serventa asseguda al recó de l'atri, sobre un tamboret de fusta, amb un drapot sobre els genolls, netejant les seves sabates més sofridores.

-Què fas aquí?- digué.

-Us netejo les sabates matusseres per anar a la masia, ja que eixiu demà o passat demà.

-Es inútil- digué Fritz, -no hi aniré; tinc altres afers.

-No hi anireu?- féu Katel, tota sorpresa; -en tindran poca de pena, senyor, Christel, Súzel i tothom!

-Bah! han estat sense mi fins ara, i espero, amb l'ajut de Déu, que sense mi ho aniran passant. Acompanyo Hâan en la seva eixida, per a ajustar alguns comptes. I ara que me'n recordo; hi ha una carta damunt l'escalfapanxes per a Christel; demà la faràs portar per Jeri, el vailet, i aquest vespre em posaràs a la maleta tres camises i tot el que cal per a uns quants dies fora de casa.

-Està bé, senyor.

Kobus entrà al menjador, tot ufanós de son determini, i havent sopat amb una gana bastant desperta, es colgà, per a eixir a trenc d'auba.

Eren tot just les cinc, i el sol començava a eixir entre les grans vapors de la Losser, quan Fritz Kobus i son amic Hâan, arraulits en un vell faeton teixit de vimets, com una panera, segons l'estil del pais, eixiren a gran trot per la porta d'Hildebrandt, i es posaren a fer via pel camí d'Huneburg a Michelsberg.

Hâan portava son abric llarg de castorina i son casquet de guineu, d'allò més pelut, amb la cua que li penjava per l'esquena; Kobus son bell capot blau, la seva armilla de vellut de quadrats verds i vermells i son gran feltre negre.

Algunes velles, amb l'escombra a la mà, els miraven passar i deien:

-Van a arreplegar el diner dels poblets; això prou que és hora d'amanir el mitjot; vindrà el rebut de les portes i les finestres. Quin brètol, aquest Hâan! Pensar que tothom té de sirgar per a ell, que mai no en té prou i que la gendarmeria el sosté!

Després, tornaven a escombrar, malhumorades.

En ésser fora de l'avançada, Hâan i Kobus es trobaren dins la boira del riu.

-Fa una bella fresca aquest matí,- digué Kobus.

-Ah, ah, ah!- respongué Hâan, fent petar el fuet -ja t'ho havia avisat ahir. Havies de posar-te samarreta de llana; ara, estira't a la palla, company, estira-t'hi. Osque, Foux, osque!

-Fumaré la pipa- digué Kobus. -això m'escalfarà.

Bellugà els peus, es tragué la gran pipa de porcellana d'una butxaca lateral, i es posà a fumar greument.

El cavall, un gran carcamal del Mecklemburg, trotava amb les quatre ferradures voleiant, i arbres venien darrera els arbres, matolls darrera els matolls. Hâan, havent deixat el fuet en un recó sota son colze, fumava també tot somniós, com succeeix entre la boira, on les coses no es veuen clarament.

El sol esgroguissat tenia treballs a dissipar aquelles masses de boira; la Losser rondinava darrera el talús del camí; era blanca com la llet, i a desgrat de la seva fressa sorda, semblava dormir sota la gran salzereda.

De vegades, en acostar-se el carruatge, un martí pescaire feia un crit punyent i fugia; després una alosa es posava a cantussejar algunes notes. Mirant bé, hom veia les seves ales grises que s'agitaven, en forma d'accent circumflex, a alguns pams damunt la terra; però tornava a davallar al cap d'un segon, i ja no se sentia sinó la bonior del riu i l'esgarrifança dels pollancs.

Kobus experimentava aleshores un veritable benestar, i s'alegrava i es glorificava del determini que havia pres de fugir de Súzel, amb escapada heroica; això li semblava el cim de la prudència humana.

-Quants d'altres- pensava, -s'haurien adormit entre aquestes garlandes de roses, que t'estrenyien cada vegada més, i que, finalment, no haurien estat sinó cordes de bo de bo, semblants a aquelles que la virtuosa Dalila trenava per a Samsó! Sí, sí, Kobus, pots regraciar el cel per la teva ventura; altra vegada ets tan lliure com un ocell que va per l'aire; i, temps a venir, fins arribar al si de la vellesa, podràs celebrar la teva partida d'Huneburg a la manera dels hebreus que recordaren sempre amb enteniment els vasos d'or i argent de l'Egipte; abandonaren les cols, els raves i les cebes de llur estatge per a salvar el tabernacle: tu segueixes llur exemple, i el mateix Sichel es meravellaria de ta rara prudència.

Totes aquestes idees, i mil d'altres no menys enraonades, passaven pel magí de Fritz; es creia fora de tot perill, i respirava l'aire de la primavera en una dolça seguretat. Pero Déu Nostre Senyor, sens dubte afadigat de la seva presumpció natural, havia resolt de fer-li comprovar la saviesa del proverbi: «Amaga't, fuig, esquiva't sobre les muntanyes dins la plana, al fons de la boscúria o dins un pou, jo et descobreixo, i la meva mà és al teu damunt!»

Al riu Steinbach, vora del gran molí, trobaren un bateig que se n'anava a l'església de Sant Blai, amb l'infantó rosat damunt el coixí blanc, la llevadora, tota altívola amb sa gran còfia de randes, i els altres alegres com pinsans. A Hoheim un parell de vells, que celebraven les noces d'argent en un prat, dansaven en mig de tot el poblet; el músic rodamón, assegut dalt d'una bóta, bufava dins el clarinet, amb les roges galtasses inflades fins a les orelles, el nas empurpurat i els ulls a flor de testa; hom reia, hom trincava; el vi la cervesa, el kirschenwasser, vessaven per les taules; tothom marcava el compàs; els dos vells, braços en l'aire, valsaven, riolers; i els infants, reunits a llur voltant, feien una joiosa cridòria que arribava fins al cel. A Frankenthal, un casament pujava les portes de l'església, el donzell d'honor al davant, amb el pit cobert per un ramell en forma de piràmide, el capell guarnit de cintes de mil colors, i després els nuvis d'allò més enternits, els vells pares rient sota la barba grisa, i les mares feixugues expandides de satisfacció.

Era meravellós de veure aquestes coses i això us feia pensar qui-sap-lo. Més enllà minyones i noies de quinze a setze anys collien violetes al llarg de les tanques de rama, per les vores del camí; per sos ulls resplendents era coneixedor que s'estimarien més tard. Més enllà, hi havia un recluta que la seva promesa acompanyava per la sendera, amb un paquetet al braç; de lluny se'ls sentia com es juraven que s'esperarien. Sempre, sempre aquesta vella història de l'amor, sota mil i mil formes; hom hauria dit que el diable mateix s'hi ficava.

Justament, era aquella estació de la primavera en la qual els cors es deixondeixen, i tot reneix, i la vida s'agença, i tot ens invita a la felicitat, i el cel fa promeses innombrables a aquells que s'estimen! A tot arreu Kobus trobava algun espectacle d'aquesta mena, per a recordar-li Súzel, i cada vegada s'enrogia, i somiejava, es gratava l'orella i sospirava. Es deia dintre seu: -Que n'és de ximpleta la gent que es casa! quant més viatgeu, més reconeixeu que les tres quartes parts dels homes han perdut el cap i que, a cada vila, només hi ha que cinc o sis concos que hagin conservat el seny natural. Sí, és positiu… el seny no está a l'abast de tothom; un hom ha de felicitar-se en gran per ésser del petit nombre dels escollits.

Quan arribaven a un poblet, mentre Hâan s'ocupava de la seva recaudació i rebia el diner del rei i lliurava rebuts, l'amic Fritz s'ensopia; sos ensomnis de la petita Súzel augmentaven, i, finalment, per a distreure's, eixia de l'hostal i davallava pel carrer major, mirant a dreta i esquerra les cases velles amb llurs biguetes esculpides, llurs escales exteriors, llurs galeries de fusta corcada, llurs teulades cobertes d'eura, llurs jardinets tancats amb estacades, llurs corrals, i, darrera tot això, les grans nogueres, els alts castanyers d'un fullam esclatant que pul·lulava per damunt les teulades. L'aire tot ple de claredat enlluernadora, els carrerrons per on es passejaven regiments de gallines i d'ànecs clapotant i parlotejant; les finestretes de vidres hexagonals, entelats de polsina gris o nacrades per la lluna; les orenetes, començant llur niu de fang al recó de les finestres i fugint com a sagetes a través dels carrers; els infants, d'allò més rossos, trenant la corda de llur fuet; les velles, al fons de les petites cuines ombrívoles, de graons esmicolats, mirant amb un aire de benvolença; les noies, tafaneres, decantant-se també per a veure: tot passava davant sos ulls sense poder-lo distreure.

Anava, esguardant i esguardat, pensant sempre en Súzel, en el seu collet, en sa cofieta, en sos cabells bonics, en sos braços arrodonits; després, en el dia que el vell David l'havia fet seure a taula entre ells dos; en el so de sa veu quan ella baixava els ulls, i tot seguit en sos bunyols, o bé en les taquetes de nata que havia tingut un cert dia a la masia, en fi, en tot: tornava a veure totes aquestes coses sense voler-ho.

Així era com, amb el nas en l'aire, les mans a les butxaques, arribava al cap del poblet, a algun solc de blat, a un senderó que lliscava entre camps de ségol o de patates. Aleshores la guatlla cantava l'amor, la perdiu cridava el seu mascle, l'alosa celebrava en els núvols la felicitat d'ésser mare; al seu darrera, pels carrerons llunyans, el gall aixecava son crit de triomf; les ratxades calentes de l'oratge portaven i sembraven a tot arreu les granes innombrables que havien de fecundar la terra: l'amor, sempre l'amor! I, per damunt tot això, el sol esplèndid, pare de tots els vivents, amb sa gran barba rogenca i sos braços d'or dilatats, abraçant i beneint tota cosa que respira! Ah! quina abominable persecució! Cal ésser ben desgraciat per trobar a tot arreu, a tot arreu la mateixa idea, el mateix acudit, i els mateixos encaparraments! Ves qui es desempallega d'una mena de tinya que us segueix per tot, i que us fa més coïssor quant més us remeneu. Déu meu, a quines coses han de veure's exposats, els homes!

-És ben estrany- es deia el pobre Kobus, que no sigui lliure de pensar en allò que em plau, i d'oblidar les coses que no em convenen! Ara veieu! totes les idees d'orde, de seny i de previsió són abolides en mon cervell, mentre no veig sinó ocells que es bequegen, papallones que s'empaiten, veritables criaturades, coses fora de test! I penso en Súzel, repapiejo dintre meu, em trobo dissortat, i això que no em manca res, i menjo i bec abundosament! Vaja, vaja, Fritz això ja és massa; sacseja't aquest tarannà, fes-te raonable!

És com si hagués volgut raonar contra el poagre o el mal de dents.

El pitjor de tot, quan anava així pels senderons, és que li semblava d'oir el vell David que li deia a cau d'orella amb veu de nas: -Eh! Kobus, tu també hi has d'anar a raure, faràs igual que els altres… Eh! eh! eh! T'ho faig saber, Fritz, la teva hora s'acosta. -Que el diable se t'endugui!- pensava ell.

Però altres vegades, amb resignació adolorida i melangiosa:

-Potser, Fritz- es deia a si mateix, -potser, ça com lla, els homes són fets per a casar-se… ja que tothom es casa. Gent malintencionada, portant encara les coses més enllà, podrien arribar a sostenir que els concos no són la gent de més seny, sinó al contrari els boigs de la Creació, i que, mirant-ho bé, es captenen com els borinots del rusc.

Aquestes idees no eren sinó llampecs, que l'enutjaven en gran manera; n'apartava l'esguard i s'indignava contra la gent capaç de sostenir altres teories que les de la pau, la tranquilitat i el repòs, que ell havia fet base de la seva existència. I cada vegada que una idea semblant li passava pel cap, s'acuitava a respondre:

-Quan la nostra felicitat ja no depèn de nosaltres, sinó del caprici d'una dona, tot és perdut; valdria més penjar-se que no pas ennavegar-se així.

Finalment, al cap de totes aquestes excursions, sentint al lluny, del mig estant dels camps, el rellotge del poblet, tornava meravellat de la rapidesa del temps.

-Ah,… Ja ets aquí!- Cridava el gros recaptador; -estic a punt d'acabar els meus comptes; té, seu, és qüestió de deu minuts.

La taula era coberta de munts de florins i de thalers, que trontollaven a la més petita estrebada. Hâan, decantat damunt son llibre registre, sumava. Després, amb la cara expandida, deixava caure les muntanyoles d'escuts dins d'un sac de més d'un metre, que lligava amb tot esment, i deixava en terra, vora un munt d'altres sacs. Finalment, quan tot estava ajustat, amb els comptes comprovats i les entrades abundoses, es tombava tot joiós, i no deixava d'exclamar:

-Mira, aquí rau el diner dels exèrcits del rei! Si en cal, d'aquest brètol de diner, per a pagar els exèrcits de Sa Majestat, sos Consellers, i tot el que ve al darrera, ah! ah! ah! La terra ha de llevar suor daurada, i la gent també. Quan serà escurçat el nombre de la gent d'upa, per alleujament dels pobrets? No em sembla que això hagi de succeir demà passat, Kobus, perquè la gent d'upa són els primers que Sa Majestat consultaria sobre la qüestió.

Aleshores s'agafava el ventre entre les dues mans, per a riure a tot plaer, i exclamava:

-Quina farsa! quina farsa! Però tot això no és cosa que ens pertoqui; estic en regla. Què prens, tu?

-Res, Hâan, no tinc ganes de res.

-Bah! mengem un bocí mentre enganxen el cavall; un vas de vi us fa veure sempre les coses per la part bonica. Quan un home té idees melangioses, Fritz, cal canviar els vidres de les ulleres i mirar l'univers pel fons d'una botella de gleiszeller o d'umstein.

Eixia per a fer enganxar el cavall i pagar el compte de l'hostal; després venia a pendre un vas amb Kobus; i, un cop tot era enllestit, els sacs ordenats dins la caixa del faeton, recoberta de palastre, feia petar el fuet i es posava en camí cap a un altre lloc.

Vet aquí com passava el temps l'amic Fritz en son viatge; no era sempre alegrement, com es veu. Son remei no produïa tots els efectes sortosos que n'havia esperat, ni de molt.

Però el que l'ensopia encara més que la resta, era, en ésser vespre, en aquells vells hostals dels pobles, silenciosos després de les nou, on no se sent cap fressa perquè tothom és al llit, el romandre tot sol amb Hâan després de sopar, sense tenir ni el recurs de fer la seva partida de youker, o de buidar xops, perquè les cartes mancaven, i la cervesa tenia tirat de vinagre. Aleshores s'embriagaven plegats, o bé amb schnaps o bé amb vi d'Ekersthal. Però Fritz, d'ençà de la seva fugida d'Huneburg, tenia el vi especialment trist i tendre i fins i tot aquell vinet àcid, que hauria fet dansar les cabres, li decantava els pensaments cap a la melangia. Contava històries antigues: la història del casament de son avi Niclausse amb la seva avia Gòrgel o l'aventura de son oncle avi Serapió Kobus, Conseller íntim de la gran faisaneria de l'elector Hans-Peter XVII, oncle avi que s'havia enamorat de cop i volta, cap als setanta anys, d'una certa ballerina francesa, vinguda de l'Opera, i anomenada Rosa Fon Pompon; de manera que Serapió l'acompanyava, a la fi, a totes les fires i a tots els teatres per a tenir la ventura d'admirar-la.

Fritz s'estenia, contant aquestes coses amb tots els ets i uts; i Hâan, que dormia les tres quartes parts del temps, badallava de tant en tant dins la seva mà, tot dient amb una veu nasal: -És possible? és possible?- o bé l'interrompia amb una grossa riallada, sense saber perquè, tartamudejant:

-Eh, eh, eh! passen unes coses ben divertides en aquest món! Tira endavant, Kobus, tira endavant que t'escolto. Però pensava, ara mateix, en aquell animal de Schoultz, que es deixà estirar les botes pels pagesos, en un aiguamoll.

Fritz tornava a empendre la seva història sentimental, i així venia l'hora de dormir.

Un cop eren a llur cambra de dos llits, amb la caixa entre tots dos, i dada la volta al pany, Kobus es recordava encara dels detalls de la passió dissortada de l'oncle avi Serapió i el mal gènit de la senyoreta Rosa Fon Pompon; i es posava a contar-los fins a sentir que el gros Hâan roncava com una trompeta, cosa que l'obligava a acabar l'història per a si mateix; i era sempre amb un casament.

XII

L'amic Kobus, trescant un matí per un camí molt difícil de la vall del Rheethal, mentre Hâan menava amb prudència i estava atent als trencacolls, l'amic Kobus va fer-se amargues reflexions sobre la vanitat de vanitats de la prudència; estava molt trist, i es deia, en si mateix:

-De què et serveix ara, Fritz, d'haver tingut cura de mantenir el cap fred, el ventre net i els peus calents per espai de vint anys? A desgrat de la teva alta prudència, un ésser feble ha torbat el teu repòs amb una sola mirada. De què et serveix de fugir lluny de casa teva, si aquest foll pensament et segueix a tot arreu i no pots evitar-lo enlloc? De què t'ha servit d'abassegar, amb assenyada previsió, els vins exquisits i tot allò que pot satisfer el gust i la flaire, no solament d'un home, sinó de molts, per anys i panys, ja que ni t'és permès de beure un vas de vi, sense exposar-te a repapiejar com una bogadera vella i a contar històries que et farien la riota de David, de Schoultz, de Hâan i de tota la contrada si hom sapigués per què les contes? Així és que tot consol t'és refusat!

I, pensant en aquestes coses, exclamava dintre seu, amb el rei Salomó:

-He dit, dins el meu cor: Vejam, que t'experimenti la joia; gaudeix dels béns de la terra! Però vet aquí que també era vanitat; he recercat dins mon cor la manera de tractar-me delicadament, però fent que mon cor restés assenyat. M'he bastit cases, m'he plantat jardins i vinyes, m'he obert dipòsits i hi he sembrat peixos delitosos; he amuntegat riqueses; m'he engrandit; i ara, considerades totes aquestes coses, vet aquí que tot era vanitat. Ja que avui em passa la mateixa cosa que passa al foll, perquè he estat tant assenyat? Aquesta petita Súzel m'enutja una cosa de no dir, i tanmateix la meva ànima es complau en ella! Jo i el meu cor ens hem girat a totes bandes, per a examinar i recercar la saviesa, i no han trobat sinó el mal de la follia, la imbecil·litat i la imprudència. Hem trobat aquesta noia, el somriure de la qual és com una xarxa, i l'esguard com un lligam: no es follia, això? Per què no s'ha d'haver torçat el peu, el dia de son viatge a Huneburg? Per què l'he vista en la joia del festí, i, més tard, en els plaers de la música? Per què aquestes coses han passat així, i no altrament? I ara, Fritz, ¿per què no pots deslligar-te d'aquestes vanitats?

Li queien grosses gotes de suor, i somiejava amb una desolació impossible de dir. Però el que més el migrava, era de veure com Hâan treia la botella de la palla, i de sentir-li dir:

-Vaja, Kobus, beu una bella glopada! Quina calor que fa per aquestes fondalades!

-Gràcies- deia ell, -no tinc set.

Perquè tenia por de tornar a començar la història de les amors de tots els seus passats i, sobretot, d'acabar contant les seves.

-Com s'entén! No tens set?- exclamava Hâan, -és impossible, vejam!

-No, no, tinc una mica de feixuguesa aquí- deia posant-se la mà sobre el païdor, amb una ganyota.

-Això ve de no haver begut prou ahir al vespre; vam anar-nos-en al llit massa d'hora,- deia el gros recaptador; beu una glopada i això et refarà.

-No vols? és una errada.

-No, gràcies.

Aleshores Hâan aixecava el colze, i Fritz veia com son coll s'inflava i es desinflava amb un posat de satisfacció increïble. Després l'homenàs exhalava un sospir, i dava una patacada al tap, i es posava la botella entre les cames, tot dient:

-Això retorna. Osque, Foux, osque!

-Quin materialista, aquest Hâan- es deia Fritz. -No pensa sinó en beure i menjar.

-Kobus- continuava l'altre, greument, -estàs covant una malaltia. Tingues esment! Fa dos dies que no beus, i és mal senyal. T'amagreixes; els homes grassos que es tornen magres, i els homes magres que es tornen grassos, corren perill.

-Que el diable se t'endugui!- pensava Fritz; i de vegades li passava pel magí la idea que Hâan es temia d'alguna cosa; aleshores, tot vermell, l'observava de cua d'ull, però l'home feia una cara tan pacífica que el dubte s'esvaïa.

Finalment, al cap de dues hores, havent passat la carena, arribaren a un camí planejant, sorrenc, cap el fons de la vall, i Hâan, senyalant amb el seu fuet unes cent casotes xarugues damunt la muntanya del davant, a mitja costa, il·luminades per una capella que s'encimbellava entre els núvols, digué amb aire melangiós:

-Veu's aquí Wildland, la terra de la qual t'he parlat a Huneburg. D'aquí un quart hi serem, Mira, aquí hi ha dos ex-vots penjats d'aquest arbre, i allà baix un altre, en forma de capella en el balmat d'aquella roca; ara en trobarem a cada pas. Per tot hi ha la misèria més negra: ni una carretera, ni un camí veïnal en bon estat. I pensar que aquesta gent es fan dir misses tot seguit que poden aplegar quatre sous, i que el pobre Hâan no té més remei que cridar, i dar cops de puny a la taula, i escridassar-se com un beneit, per a conseguir el diner del rei! Creu-me si vols, Kobus, però fa sagnar el cor d'arribar aquí per demanar diners, per fer vendre barraques de quatre kreutzer i mobles de dos pfenning.

Hâan fuetejà Foux, que es posà a galopar.

El poblet era aleshores a dues o tres centes passes al davant d'ells al volt d'un barranc espadat i pregon, en forma de ferradura.

El camí obert en la roca per on muntava el carruatge, tot ple de sorra, de pedres, de grava i senyalat per roderes profundes que hi havien fet les carretes feixugues del país, tirades per bous i vaques, era tan estret, que el fusell topava de vegades per tots dos costats en la roca.

Naturalment, Foux reprenia la seva carrera panteixant, i fins passat un quart no arribaren al nivell de les dues primeres casetes, veritables barraques, d'una alçada de quinze a vint peus, amb el tirat de la teulada sobre la vall, i la porta i dues aspitlleres sobre el camí. Una dona, amb la crinera rogenca amagada dins una paperina d'indiana, la cara xuclada, el coll llarg, obert per una mena de clivella que li arribava de la mandibula inferior fins al pit, els ulls immòbils i esmaperduts, punxegut el nas, estava dreta al llindar de la primera barraca, mirant cap al carruatge.

Davant la porta de l'altra caseta, en front mateix, hi havia un infant de tres anys, tot nu, llevat un parrac de camisa que li arribava de l'espatlla fins a les cuixes. Era de pell bruna, i cabells esgroguissats, i mirava amb un aire curiós i dolç.

Fritz observava aquell rar espectacle. El carrer fangós davallant de biaix cap el poblet, les pallisses plenes de palla, els coberts, els espiralls entelats, les portetes obertes, les teulades esfondrades, tot això confós, amuntegat en un espai mesquí, es retallava en desorde sobre el fons verdejant dels boscos d'avet.

El carruatge va anar seguint el camí a través dels femers, i un gosset llobenc, negre, amb la cua redreçada, vingué a lladrar contra Foux. La gent, aleshores, es mostrà també al llindar de les seves barraques, vells i joves, amb bruses xarxones i pantalons de teixit, la pitrera nua, la camisa badada.

A cinquanta passos dins el poblet, comparegué l'església a l'esquerra, ben neta, ben blanca, amb les vitralles noves, riolera i gentil en mig d'aquesta misèria; el cementiri, amb ses creuetes, la voltava.

-Ja hi som,- digué Hâan.

El carruatge acabava d'aturar-se en un sot, a la cantonada d'una casa pintada de groc, la més bonica del poblet després de la del senyor Rector. Era d'un pis, i tenia cinc finestres a la façana, tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una mena de cobert. En aquest cobert hi estaven amuntegades estelles, una serra, una destral i tascons; a sota, davallaven en pendent dues o tres pedres planes foragitant l'aigua de la teulada sobre el camí on era aturat el faeton.

A Fritz i Hâan no els calgué sinó allargar el peu des de l'estrep del carruatge per posar-lo damunt aquelles pedres. Un homenot de nas sensual, de garsa, amb els cabells d'un ros de panotxa aplanats damunt el front, acabava d'avançar cap a la porta i deia:

-Eh, eh, eh! senyor Hâan, arribeu dos dies més prompte que l'any passat.

-És cert, Schneegans- respongué el gros recaptador, -però us he fet avisar. Heu ordenat, ben segur, els pregons?

-Sí, senyor Hâan; el nunci fa via d'ençà d'aquest matí; escolteu… sentiu-lo com timbaleja, justament, a la plaça.

En efecte, el so d'un timbal esquerdat zumzava aleshores a la plaça del poble. Kobus, havent-se girat, veié, vora la font, un minyó alt, de brusa, amb un copalta sobre el bescoll, el corn al mig de l'espatlla, el nas vermell, les galtes begudes, i el timbal sobre la cuixa, tustant-lo, i acabant per cridar amb veu esqueixada, mentre una pila de gent escoltava per les obertures del voltant:

-Fem saber que el senyor recaptador Hâan és a l'hostal del Cavall Negre, per a esperar els contribuents que encara no han pagat i que s'esperarà fins a les dues; després d'aquesta hora els que no hagin comparegut hauran d'anar a Huneburg dintre la quinzena, si no prefereixen de rebre l'agutzil.

Aleshores, el nunci tornà a pujar el carrer, continuant el timbaleig, i Hâan, havent agafat els seus registres, entrà dins la sala de l'hostal: Kobus el seguia. Pujaren una escala de fusta i trobaren a dalt una cambra semblant a la de baix, però més clara, i parada amb dos llits, a estil d'arcova, i tan alts que calia una cadira per a muntar-hi. A dreta hi havia un taula quadrada. Dues o tres cadires de fusta al recó de les finestres, un vell baròmetre penjat darrera la porta, i, dant el tomb a les parets emblanquinades, els retrats de sant Maclof, de sant Jeroni i de la Mare de Déu, magníficament il·luminats, completaven el parament de la sala.

-Vaja- digué el gros recaptador, asseient-se; -ja hi som! Veuràs quelcom de curiós, Fritz.

Obrí sos registres i descargolà el tinter. Kobus, dret davant una finestra, mirava, per damunt les teulades de les cases del davant, la immensa vall blavosa, les prades al fons, en el barranc, al davant les prades, els vergers plens de fruiterars, els jardinets voltats d'estaques cercades o tanques de rama, i, a tot el volt, les boscúries d'avets; allò li recordava la masia de Meisenthal!