PRÒLEG (continued 2)

-Fill meu, no t'ho prenguis així. Ell te l'ha donat: Ell te la pren.

En Llucià no plorava gens, en aquell instant: meditava amb serenitat el caprici d'aquesta afrosa malaltia que feia i desfeia el seu matrimoni.

* * *

A un quart de cinc arribava el seguici al Cementiri Nou. Les operacions del sepeli no foren tan breus com desitjava tothom. La sepultura de la família Montoriol era gairebé curullada: calgué que els enterramorts recollissin les despulles en un recó de l'ossera i deixessin en terra un munt de fustes lamentables.

Gairebé tots els acompanyants decantaren els ulls de la fúnebre maniobra. Alguns els adreçaven al paisatge, cercant-hi una distracció o un encoratjament. No assolien una cosa ni l'altra. Vesprejava, i el fred esdevenia agressiu. Les planures del Prat i del Llobregat, que s'obiraven d'allí estant, eren plenes d'ombra i de malenconia. Una boira grisenca assenyalava el curs ondulant del riu.

Closa la sepultura, En Llucià i el seu seguici davallaren amb pas accelerat fins a l'esplanada on esperaven els cotxes.

Era fosc quan entraven a ciutat. La gentada que omplia els carrers, la lluminària de les botigues, la gran remor dels vehicles, l'arrecerament dels edificis, causaren a En Llucià una mena de confort inesperat.

No gens menys, en arribant a casa abraçà la seva germana amb una emoció profunda. No deia res: sanglotava i les llàgrimes li corrien rostre avall. Potser en tota la vida no s'havien abraçat d'aquella manera, amb tot i haver-se estimat sempre entranyablement.

Els parents i els íntims que encara romanien a la casa, guaitaven l'escena amb el cor commogut, però no en capien la significança. Només l'Angelina, a través d'aquell silenci sanglotant, oïa el confús penediment del germà que torna a la llar després de dos anys de viatge innecessari i ple de riscos.

Sentia una tendresa! I renunciava de grat a la satisfacció d'esperar que ell l'invités amb paraules explícites a rependre el govern de la casa.

* * *

Des d'aquella hora l'Angelina romangué al costat del seu germà. De bell antuvi es trobà un poc cohibida. Mentre vivia la seva cunyada, havia vingut sovint a visitar-la, però no s'havia posat en contacte amb l'orde interior de la casa. Déu la'n guard! Ara que ho registrava tot, fil per randa, descobria una mala fi de canvis i de novetats.

Consultà, abans de fer-les, algunes modificacions. Un cop hagué comprès que En Llucià no tenia cap afecció especial envers l'estat de coses que creà la seva difunta muller, l'Angelina reinstaurà la tradició íntegrament.

En pocs dies, sense fressa ni ostentació, aconseguí que la casa tomés a ésser la d'abans, la de sempre. Llençols i estovalles eren plegats segons la pauta antiga. Desaparegueren gran nombre de coixins llampants que envaïen tots els sofàs i cadires. Es suprimí la rigorosa clausura d'algunes cambres, com era la de música i el saló, que l'Adelaida obria únicament els dies de rebre.

Eren els sabons que feia usar l'Angelina? O el sistema de passar bugada? O els ingredients que s'esmerçaven en la neteja domèstica? Àdhuc la flaire peculiar de la casa tornava a ésser la d'abans, la de sempre.

Aquesta restauració de l'ambient afalagava els sentits d'En Llucià. A estones hauria dit que acabava de sortir d'una atmosfera especiosa, com de dormitori tancat o de farmàcia vilatana, per a tornar a una claror benolent i salutífera.

Tanmateix les exigències del dol atuïen o retardaven els efectes d'aquesta trasmudança.

Li hauria plagut de tornar a oir una mica de música. No era possible: el veïnat hauria pres la cosa com a irreverència greu. I ell era incapaç de cercar a gratcient un blasme d'aquesta mena. S'acontentà, doncs, amb sospirar prop de l'Angelina i amb comunicar-li el seu irrealitzable desig. Era ben ridícula, aquesta interdicció social de fer música durant el dol! Fóra lleig que, pocs dies després d'esdevenir una mort, la casa mortuòria s'abrandés de rapsòdies joioses o de vils tonadetes de carrer; però… Déu meu!… un esperit fi i honrat bé sabria trobar una música noblement consirosa que acompanyés la dolor en lloc d'escarnir-la!…

* * *

Dos dies després dels funerals, havent sopat, l'Angelina digué al seu germà:

-Per què no surts o te'n vas a passar una estona a l'Ateneu?

Estava ben pensat, això: abans de casar-se hi anava cada vespre. Es posà l'abric. L'Angelina li raspallava el capell. Quan foren al vestíbul, davant de la porta, En Llucià prengué la claueta del pis i la col·locà a poc a poc en el seu portaclaus.

L'Angelina (capint tota significança d'aquell acte) mirava el seu germà i somreia amb una angèlica ironia.