LALÍ

La Isabel era una dona dolcíssima i poruga. El seu marit, l'Ignasi, era comissionista, i viatjava gairebé tot l'any. Ordinàriament mostrava un gènit aspriu i malagradós. Trobava invariablement detestable la cuina dels hotels; els llits, incòmodes; els criats, negligents. Dins del vagó, es barallava amb els revisors i ofenia les opinions polítiques de tots els seus companys de viatge.

La llar, en canvi, l'enternia qui-sap-lo. Les curtes temporades que hi passava eren una treva d'optimisme. Tot li plaïa. La seva boca no cessava de lloar les gràcies i providències de la muller. Plegats anaven al teatre i a tota llei d'espectacles; xisclaven a chor en el water-schut i en les muntanyes russes; si n'era temps, es banyaven a la Barceloneta. Dins de casa, jugaven a fet.

En el veïnat hi havia persones que envejaven la fortuna d'aquesta muller, qui servava, a despit del temps, un marit amorós i enjogassat. D'altres, en canvi, se n'apiadaven sospitant que l'Ignasi, per aquests mons de Déu, no era víctima de cap enyorança irremeiable.

La Isabel i l'Ignasi tenien una filla. L'havien batejada Eulàlia, però tothom li deia Lalí. Aquest nom, vaga onomatopeia de trompeta militar, li esqueia força: suggeria una idea prou exacta del seu tarannà abrivadíssim i desconcertant. La bonesa permanent de la mare i la manyagueria periòdica del pare eren una atmosfera gens a propòsit per a esmenar-la. Lalí, a set anys, era una criatura insuportable.

La seva mare, entre planys abundosos, retreia, vingués o no vingués a tomb, dues malifetes perpetrades precisament en aquesta edat, aurora de la raó.

Una d'elles esdevingué en una botiga de la Tapineria. Mare i filla hi eren per a comprar unes sabatetes a Lalí. El dependent s'entossudia en fer-li acceptar un calçat evidentment desmesurat. -Ha d'ésser un parell més petit- li advertia la mare. A la fi, bo-i-rondinant, el dependent abastà un parell de sabates d'un número inferior, intentà emprovar-lo a Lalí, i, de seguida, amb certa pedanteria professional, digué:

-Ho veu, senyora? No li entra. Ha de pendre el parell que jo li oferia.

Amb una gran amabilitat, la Isabel pregà que li deixés fer una temptativa a ella. Estirà ben estirat el mitjó, aconseguí que la nena posés el peu com calia, i la sabata lliscà suaument, sense violència. El sabater insinuà un somrís de compliment: s'endevinava, però, que estava una mica vexat. Lalí, que havia romàs tota encongida, es redreçà llavors, i, mirant de fit a fit el sabater, exclamà, amb una veu d'espinguet immensament sarcàstica:

-Ho veus, que n'ets, de ruc?

Un altre dia la Isabel gosà presentar-se amb Lalí a casa de la seva cosina Mercè, que celebrava el seu sant. Hi havia molta de gent. La conversa, però, no resultava tan intensa i joiosa com calia: un ensopiment enutjós s'emparava a poc a poc de l'assemblea. Lalí, doncs, fou acollida per tothom amb un interès exagerat: tothom la prenia com a pretext per a eixir d'un mutisme que cuidava esdevenir absolut. Lalí responia amb llenguatge desimbolt totes les interpel·lacions que se li adreçaven.

-I que és eixerida!- deia l'un.

-Quin temps li té?- demanava l'altre.

-Només set anys! Ara, vegi! Qui ho diria!

Un chor de lloances percudia l'ambient de la saleta. Es retreien dites i acudits d'altres infants; es feien comparances. La conversa prenia volada. Un jove que havia romàs en col·loqui a part amb una senyoreta molt il·lustrada (mecanògrafa, precisament), s'adonà que la seva actitud començava a desvetllar una atenció excessiva.

Abandonà polidament la seva interlocutora, i, girant-se vers Lalí, digué quatre frases sense solta. Era papissot. En sentir-lo, la boca de Lalí inicià un somriure burleta, que ràpidament va difondre's a tots els trets del seu rostre vivacíssim. La seva mare, que no cessava de vigilar-la, li adreçà unes mirades que volien dir: -Per l'amor de Déu, Lalí, calla! Calla! No em comprometis.- Tota la força expressiva i implorant d'aquelles mirades fou inútil. El jove continuava dient coses a Lalí i maldant per fer-la enraonar. Al capdavall ho aconseguí. La nena digué, signant-lo amb el dit per esvair tota llei de dubte: -Ai! Aquest jove parla aviciat!

Encara que aquestes dues fossin les entremaliadures que la Isabel contava amb preferència, no eren les pitjors, ni menys les úniques: cada dia en feia alguna de grossa. La Isabel es desesperava, gemegava, sospirava: -Aquesta filla serà la meva mort!- Però no tenia coratge per a pendre cap determini seriós. El marit, quan llegia les afligides cartes de la muller, no en feia gaire cabal, coneixent com coneixia el seu natural impressionable i poqueta cosa. Creia tenir una filla una mica eixelebrada; però aquesta circumstància més aviat l'afalagava que el captenia. Déu l'en reguard, d'haver tingut una noia bleda!

Un dia, tanmateix, veient les coses de prop, canvià de parer. Les festes de Nadal que havia de passar alegrement al costat dels seus, foren emmetzinades per la visita del director d'un col·legi de nens.

El director li presentava un veritable memorial de greuges. Sembla que Lalí, de la galeria estant, pertorbava els jocs dels nois que es desenrotllaven a un pati proper. La seva dèria consistia a dominar tots els alumnes, fent-los fer les evolucions que ella comandava a crits. Algun cop el seu imperi era reconegut, i les coses marxaven passablement; però llavors que els infants no la volien creure, s'enfurismava de tal manera que encontinent començava a insultar-los i a llançar-los terra dels testos, provocant un rebombori indescriptible.

L'Ignasi, irritat, cridà la seva filla per renyar-la davant del director mateix. Lalí comparegué amb l'esguard serenament desvergonyit. Quan el seu pare es disposava a obrir la boca, el director li posà la mà damunt del braç.

-Permeti'm. La meva professió consisteix precisament a educar, a corregir, a esmenar les naturaleses puerils.

Amb veu profunda i amb entonació pedagògica, adreçà a Lalí una exhortació una mica barroca: hi blasmava llargament els excessos de paraula i d'obra; atorgava al sexe femení una missió de tendresa, de pau i de concòrdia; retreia, finalment, l'immortal exemple de santa Teresa.

Lalí havia resistit el sermó a peu dret, sense bellugar-se. El director l'esguardava amb esguard sol·lícit i investigador. Què en pensava, d'aquesta lliçó moral? Tanmateix havia colpit el seu cor infantívol? No sentia un intern floriment de propòsits d'esmena?

Cal creure que no. Lalí recordava una sessió del Senat la ressenya de la qual fou llegida anit, en veu alta, pel seu pare. Digué:

-No me ha convencido su señoría.

I, corrents, va fer-se fonedissa.

El director s'alçà automàticament de la cadira. L'Ignasi l'acompanyà vers la porta mormolant excuses i projectes de càstig. Va anar de poc que no li escapés el riure: el cop de Lalí feia gràcia.

Feia gràcia, però revelava un desvergonyiment perillós. Resolgué de tancar la seva filla en un pensionat.

La Isabel, un cop sola, romangué trista, però assossegada. La resignació trigà poc de temps a visitar-la. Al seu volt hi havia una quietud, un desenfeinament!… Hauria dit que tornava a ésser en els primers anys de matrimoni, abans de la maternitat: la seva única raó de viure consistia altre cop a esperar les irrupcions, efímeres i arravatadores, de l'Ignasi.

L'hivern s'escolà pacíficament. L'estiu suscità un problema. Calia treure Lalí del pensionat. Marit i muller acordaren que la millor cosa fóra trametre-la a l'avi patern, que vivia en un mas, a mitja hora de Reus. L'isolament i la solitud camperoles tal vegada ablanirien el seu gènit. De més a més, els perills del camp els semblaven menys paorosos que els de la ciutat.

Fins que Lalí féu disset anys, aquest règim mixt (hivern al pensionat, estiu a la masia) reeixí mediocrement. Les monges del col·legi no arribaven a reprimir les rauxes de Lalí, però se'n defensaven amb astúcia i energia. L'avi era talment seduït per la seva néta, que tolerava benignament totes les malvestats que comportava la seva trepidant presència. Les gallines mortes a cops de roc, els ous esclafats contra les parets, els gossos nafrats, les hortes devastades, al capdavall li apareixia com l'hecatombe deguda al divinal eixoriviment de la noia.

Un estiu aquesta mena de normalitat fou alterada per un succés absolutament nou. La Isabel rebé un telegrama del seu pare que deia:

«Lalí desapareguda. Temo sigui Barcelona amb jove de can Rosell. Estic desesperat. Obre enquesta.»

La mare, després de sanglotar a bastament, sortí al carrer sense saber on anava. D'esma es dirigí a l'estació de França: passejà pels molls; interrogà els empleats. Un d'ells li assegurà que aquest matí havia vist una noieta d'uns quinze anys, rossa, prima, enravenxinada, amb dues trenes penjants damunt l'esquena i un canotier de palla verda. En escoltar l'evocació del canotier, la mare hagué d'arrambar-se a un vagó per no caure esblaimada: la seva filla era a Barcelona.

Així que fou retornada sortí de l'estació i se n'anà a casa per tal de madurar un determini. Pel camí va deturar-la un gran amic de l'Ignasi. Després de demanar-li noves del seu espòs, afegí: -Per la seva filla no li'n demano, perquè acabo de veure-la al Pla de la Boqueria.

La Isabel hagué de vèncer un tremolor que amenaçava tirar-la a terra, i mormolà d'esma, gairebé afònica:

-Ah! sí… És fàcil…

Cuidava preguntar-li: -Sola o acompanyada?- Però capí a temps la delatadora transcendència d'aquesta pregunta, i tractà de pendre comiat immediatament.

Al cap d'una hora d'ésser a casa pregant la intercessió de tots els sants i santes per a la reconquesta de Lalí, Lalí comparegué. No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llàgrimes; tampoc reté el cos amb defalliments de culpable, ni abraçà els genolls maternals amb un anhel de perdó: el seu posat era d'assegurança. Quan la mare, tota trontollant i gemegant, anà per abraçar-la, va dir:

-Mamà, estalviem escenes. Sé que acabo de fer un disbarat; però no es capfiqui: abans d'una hora vindran a demanar-me.

Ajudà la seva mare a seure en un sofà, i cridà la minyona perquè li fes una tassa de til·la. De seguida va tancar-se a la seva cambra amb pany i clau.

La pronòstiga de Lalí no trigà a complir-se. Un senyor d'aspecte honorable va presentar-se a la Isabel sota el nom de Jaume Rosell. Li contà que tenia un germà de nom Jordi, que feia dos mesos que vivia en una masia prop de Reus. No hi vivia per gust, sinó a desgrat per guarir d'una colla de malalties indiscutiblement engendrades per la disbauxa i el desori. Adés, que tot just s'iniciava la seva convalescència, conegué Lalí. S'engrescaren… i avui, en el primer tren han vingut plegats a Barcelona. El seu germà li ha pregat que anés a demanar la mà de Lalí; però ell no es veu amb cor de complir semblant comesa. El seu germà Jordi és un tarambana, un tabalot, un tros de carn abjecta. No té salvació física ni moral. Val més, infinitament més, que, de comú acord, tractin de separar-los que no pas que consentin una unió monstruosa. La seva honradesa no li ha permès d'usar un altre llenguatge.

En Jaume Rosell ha estat digne i patètic. La Isabel li estreny la mà amb gratitud i una emoció que, encara que fossin expressables, ella no les podria pas expressar.

Una porta s'esbatana i apareix Lalí. Diu: -Aquesta noia de la qual vostè parlava suara sóc jo. Jo sóc Lalí, i desitjo dir-li a soles quatre paraules.

La mare, es retira com si acabés de rebre un manament inexorable. Al cap de dos minuts li diuen que ja pot entrar. Aleshores En Jaume Rosell fa aquest raonament:

-El que m'acaba de comunicar la seva filla és tan greu, que em veig obligat a canviar de parer. Fóra convenient casar-los. Sí, fóra convenient. Però no de seguida. No: cal que prèviament fem un assaig: cal que provem fins a quin punt el meu germà sent vocació d'home honrat. Li aconsello que tanqui la seva filla en un pensionat. Mentrestant jo exhortaré En Jordi perquè reprengui el bon camí. Si d'aquí a un any la seva conducta és honesta i la seva salut és satisfactòria, els casarem. Aprova aquest pla, senyora?

-Sí… vostè mateix…- gemegà la Isabel.

El visitant es retirà parsimoniosament. Era un home d'uns trenta cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible aspiració vers l'estil britànic. Era, innegablement, un home honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi havia un xic d'afectació. Sentia amb claredat les suggestions de la consciència, però així mateix escoltava una veueta interior que li deia: -Manoi, que ho interpretes bé!

No hi fa res: la Isabel, que no té prou serenitat per a esbrinar aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc alleujada. Almenys té una norma de conducta, un programa. Surt amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al col·legi. La noia hi roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llàgrimes, escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la república de Colòmbia.

Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena de report policíac relatiu a la vida que menava el raptor de Lalí.

El del primer mes deia: «Excel·lent conducta. Es colga a les deu de la nit; es lleva a les set del matí. No pren cafè ni alcohols. Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secció de correspondència».

El del segon mes, deia: «Confirmo el precedent.»

El del mes tercer contenia aquests mots: «L'he atrapat bevent una copa de cognac. Començo a malfiar-me. M'ha promès de no tornar-hi. Veurem».

El quart report era així: «Hi tornem a ser. Ha fet fonedís l'import de dues lletres. He descobert un amagatall d'ampolles de cognac al seu armari. Passa la nit fora de casa. Deixem tota esperança. Negoci perdut».

L'altra notícia que va rebre la Isabel era insuperablement nefasta: Jordi Rosell havia mort. L'esquela mortuòria era en les seves mans, sota els seus ulls. -Quan Lalí ho sàpiga!- Ella no es veia amb cor d'assabentar-la personalment d'aquest malastre: temia una escena aclaparadora.

Li escriuria… No: tampoc. El seu estil epistolar era incapaç de graduacions preparatòries: si agafava la ploma li ho diria tot d'una.

A la fi, la seva imaginació, torturada, ensopegà amb un procediment subtilíssim: embolicà bombons amb l'esquela mortuòria.

-Quima! Vesteixi's i vagi a dur aquest paquet a la senyoreta. Pregunti-li com està i si vol alguna cosa.

L'ominós paquet va produir instantàniament el seu efecte: Lalí, sense temps de tastar un sol bombó, sabé la mort del seu possible marit.

No es trasbalsà gens ni mica. Esguardant la nova des d'un punt de vista estrictament pràctic, va dir a la minyona:

-Ah! En Jordi és mort! Doncs jo què hi faig, aquí dins? Ja pot dir a la mamà que demà sens falta vingui a recollir-me.