ACTE TERCER

DISPOSICIÓ

La mateixa decoració que l’acte primer.

Alfred i Manel tant en aquest acte com l’anterior aniran molt bruts, estripats i pedaçats en draps de colors.

Escena I

Magdalena, estarà sentada prop la taula.

Magda. Déu meu, quant me tornareu els fills? Quant tornaran a la llar que abandonaren? Oh, si! Feu que jo encara pugui veure’ls, la meva vida sento que se me acaba. No tindré el plaer de veure’ls avans de morir? Bon Déu, feu, feu que pugui estrenyels contra mon pit. Mossen Geroni m’ha dit que ha tingut una visió, i era que els fills tornaven a casa i demanaven perdó. Serà un avís això? Oh! fes que se compleixi com més haviat millor. Encara que només fos veure’ls Senyor! El cor me diu que els veuré, si, que els veuré. (Riu i plora) Que tonta soc, que boja soc, no se realitzarà lo que demano, ho espero amb massa dalit. Senyor, escolta els precs d’una mare!

Escena II

Dits i Mossen Geroni.

Geroni. Déu vos guard, Magdalena.

Magda. Éll ens guardi a tots. (Pauseta) Quins vents porteu per aqui; quelcom de bó?

Geroni. Un vent que, si ho es molt de rebó.

Magda. Si? Porteu noves de mos fills? Que fan? Aon son? Digueu, digueu depressa.

Geroni. No puc parlar tant, no puc respondre a totes les preguntes que’m feu l’hora.

Magda. Però digueu quelcom que estic ansiosa.

Geroni. Calma, calma i reposeu-se, Magdalena.

Magda. Està bé, està bé; però parleu.

Geroni. Jo vinc ha dir-vos que els vostres fills…

Magda. (Interrompent-lo) Que’n es dels meus fills? Parleu, parleu desseguida. Apa home. No vos pareu…

Geroni. Que volen abraçar a la mare i demanar-li perdó.

Magda. Ah! (Com ferida, pausa) I aon son?

Geroni. Estan a punt de vindre.

Magda. Aqui? A casa?

Geroni. Si, dona, si.

Magda. (Caient agenollada) Oh, Déu sant! Te remercío per haver-me escoltat. (S’aixeca plorant d’alegria) Estic ansiòsa per abraçar-los, que vinguin, que entrin, els vui veure; aon son? Com ho heu sapigut, conteu, conteu.

Geroni. Jo ahir anava a sortir de l’Ermita quan veig…

Magda. (Veu entrar a la Quica)

Escena III

Dits i Quica.

Magda. Entra Quica, entra; tinc gran goig en el cor.

Quica. A si? I quina alegria es aquesta.

Magda. No ho endevines? Que’ls meus fills tornen arrepentits a casa.

Quica. (Amb alegria) I el meu també?

Geroni. (Movent el cap) No, Quica, no.

Quica. (Amb deseper) No? Ah! que s’haurà fet d’ell?

Magda. Quica no ploris aixis, potser que també torni… Conteu Mossen Geroni, conteu… Quica seu que sentiràs l’història dels meus nois. Potser que ell també vingui, dona.

Quica. No vindrà ell, no vindrà, ja ho sé jo.

Geroni. Confieu en Déu i espereu. Doncs com deia, al sortir de l’Ermita veig dos joves que anaven a entrar, podeu comtar quina alegria no fou la meva al reconèixer que eren ells. Vaig preguntar que volien i me varen dir: “Venim a confesar-nos, venim per veure si hi ha perdó per nosaltres” Plorant ho demanaven, com jo ara. (Se aixuga els ulls amb el revés de la mà)

Quica. El meu no ’l podré vèure, no.

Geroni. Després preguntaren per la mare. (Magdalena i Quica ho escòltan ploràn) Si; per ella i vindré a agenollar-se als seus peus i demanar-li perdó, de tot lo que l’han fet sofrir; i jo he vingut a dar-vos la grata nova, que Déu consola als afligits i perdona als mals fills.

Quica. Per mi no n’es de grata la nova.

Geroni. No ho digueu això, Quica.

Quica. No tindré el goig de veure ’l meu.

Magda. Oh! Déu meu! Te dono mercès perque has complert el meu desitg.

Geroni. I força que ni teniu de dar.

Magda. Però no venen.

Geroni. Espèran que jo els vagi a cercar.

Magda. Aneu-hi, aneu-hi desseguida.

Geroni. Vaig, vaig; però primer tinc de saber si els rebreu bé.

Magda. Als fills arrepentits se’ls rep amb els braços oberts; correu, estic ansiosa, ploro d’alegria, si, vui confondre les meves llàgrimes amb les d’ells. Quica, no estiguis trista, que també vindrà’l Tomás

(Mossen Geroni, marxa.)

Escena IV

Magdalena i Quica, solas.

Quica. (Plorant) Tu pots estar contenta, jo no. Déu sap aont es el meu fill, potser en alguna presó.

Magda. No, això no. Jo passo lo mateix que tu i ja tornen, docs ara ja no duptis.

Quica. Quan consoladores son aquestes paraules; però no per a mi. Magdalena.

Magda. També ho deia jo, i ja veus com no ens tenim de desesperar, sols confiar amb el que pot més.

Quica. Tu ja tens lo que volies, jo encara no.

Magda. No te desesperis, dona, potser que mentres Mossen Geroni estava aqui ell se hagi reunit amb els meus, espera havèure quant vinguin.

Quica. Ho dupto; però que aixís fos. (Pausa llarga)

Magda. Que triguen; potser que tinguin por.

Quica. Potser que si. Ja podria ser lo que dius.

Magda. Esperem. (Pausa) Ja podrien haver vingut amb el temps que esperem.

Escena V

Dits i Mossen Geroni.

Geroni. Ja torno a esser aqui.

Magda. Oh! Tot sol? No volen venir!

Geroni. Si, dona, si; estan aqui fora.

Magda. Que entrin… Perquè no ’ls feu entrar.

Geroni. No gòsan, espèran que…

Magda. Que surti jo? Vaig.

Geroni. No; que jo els ho digui.

Magda. Doncs promte, que entrin, me feu sofrir molt.

Geroni. Aqui els teniu. (Cridant-los) Alfred! Manel!

Escena VI

Dits Alfred, i Manel.

Alfred. (Corrent vers a ella) Mare! Mare meva!

Manel. (Lo mateix) Mare! Mare! Mareta!

Magda. Fills meus! Fills del meu cor!

Quica. (Plorant) Jo no puc veure això, el cor se’m parteix, i me fa força de mal dins del pit.

Alfred. (Abraçant-la) Mareta meva!

Magda. Fills del meu cor!

Manel. Perdó, mare, perdó.

Alfred. Oblidi tot lo que la hem fet sofrir.

Magda. Oh, si! Ja vos perdono; si. Res ha passat.

Quica. (Ploràn) Me’n vaig; no puc veure això.

Geroni. (També) Anem Quica, anem, que aqui no hi fem rés. Pregueu a Déu amb fé hi tindreu resposta.

(Sen van Quica i Mossen Geroni)

Escena última

Magdalena, Alfred i Manel, sols.

Magda. Que heu fet fins are, fills meus?

Alfred. Molt de mal, mare.

Manel. Hem sigut molt dolents.

Magda. Are no ho sereu, oi? (Estarà sentada. Alfred i Manel de genolls als seus peus, que ella amanyagarà)

Alfred. No mare, no.

Magda. (Amb crit) Ai!

Manel. (Se posa dret) Mare! Que li passa, mare.

Magda. Ai! Una punxada aqui, al costat.

Alfred. Que estàs malalta.

Magda. Si; desde que marxàreu de casa no he fet rés de bó; però ara ja prompte me posaré bona… Dixèu que arrulli la vostra carona, com els ocellets ho fan amb els seus petits, envolcallàn-los amb les seves ales, aixis; aixis, fills, fills meus, que les carícies de la mare son les úniques que valen. Oh! fillets meus, fillets meus. Conteu-me tot lo que heu fet durant aquest temps.

Alfred. No, sofriràs massa.

Magda. Ho vui saber, conteu’m-ho, conteu’m-ho.

Alfred. Doncs escolta. Nosaltres vàrem marxar de casa induïts per el Tomás, ell va venir a dir-nos que la seva mare l’havia renyat, i per això vàrem marxar de casa. Estàvem compromesos amb ell…

Manel. Nosaltres volíem treballar; però ell no ho volgué i ens dedicàrem a robar.

Magda. Oh! Vosaltres fer això.

Manel. Si, mare, si. Som uns vils indignes.

Alfred. Un jorn en que pregava per nosaltres, els mals fills entraren furtivament a casa…

Magda. I me vàreu robar també. Ja vos perdono.

Manel. I aixis anàvem per el camí del vici…

Magda. Ara ja heu tornat al camí del bé, procureu seguir sempre amb éll i sereu beneïts mentres viureu.

Manel. Nosaltres volem venerar-la mentres visqui.

Magda. I el Tomás aont es? No anava amb vosaltres?

Alfred. Ahir també anàvem a cometre una nova vilesa, i els Guarda-boscos ens sorprengueren agafanlo per massa confiat de sí mateix.

Magda. Pobre Quica! Mare desgraciada!

Alfred. Ell paga el pecat d’haver-nos enganyat.

Magda. (Queixant-se) Ai! Ai!

Alfred. Que tens, mare.

Magda. Res; no res…

Manel. Per que plores? Que no estàs contenta?

Magda. Si. Ploro d’alegria que tinc al veure-us, fins sembla un somni. (Queixan-se) Ai! Ai!

Alfred. Però que tens. No te trobes bé? Digues.

Magda. (Queixant-se) Ai! No ho sé, acompanyeume.

(Alfred i Manel l’agàfan dels braços acompanyan-la)

Manel. Vas bé d’aquesta manera?

Magda. Si;… no (No poguent dar un pas se deixa caure en la cadira) Ai! Fills meus, no us aparteu, acosteu-se; més, més, aixis, aixis, ben aprop meu. (Com ferida de la parla) Alfred!… Manel!… més acos… tats…

Manel. Que te passa.

Alfred. Que tens.

Magda. Me… trobo…. molt… mala… ment,.. jureu… me… que… sereu… bons… fills… i que… no… me… deixareu… ja… mai… mes

Manel. Mai la deixarem, mare.

Alfred. Encara que la gent se mofi de nosaltres.

Magda. La… meva… mis… sió… ja… s’acaba, ja ’ls he… vist… Bon Dé…u! Ara guarda’ls… tú… ja que… tornen… arre… pentits… Si… gueu… bons… estimeu… a tots… Que…mossèn Ge… roni… vos fas… si de… pare…

Manel. (Desesperat) Mare! No’t moris no ho volem.

Alfred. (Lo mateix) No podrem complir el jurament.

Magda. Si; si… gueu… ferms… a ell… No… puc… més. (Cau desplomada en la cadira)

Manel. (Amb desesper) Mare, mareta nostra.

Alfred. (Igual) Mare, mare!

Manel. Morta. Oh! Morta!

Alfred. (Sacsejant-la i plorant) Morta, dius? No! No! Mare! Mare! Parla! Escolta’ns, no’ns sents? (Com il·lusionat) Si, obre la boca! Vol parlar! No pot! No pot… (Amb desconsol) No pot parlar; no pot parlar… Ja ha mort! Ja es morta!

Manel. Si; i que farem sense ella?

Alfred. No podem viure aixís, no; nosaltres l’hem morta, nosaltres!

Manel. Oh Déu! Pietat per nosaltres! (Se deixan caure abatuts agenollats, als peus de Magdalena, ploràn fort)

SE CLOU LA CORTINA RÀPIDA

Ciutat, Juliol, 1916