ACTE SEGON

DISPOSICIÓ

Bosc frondós. A la esquerra primer terme façana de l’Ermita. Esquerra segon terme, un camí que la volta. Per terra troncs d’arbres que faran de seient.

Es a la tarda. Pausa llarga després d’haver-se escorregut la cortina.

Escena I

Mossen Geroni amb dos Guarda bosc, per el camí de l’Ermita.

Geroni. I que Bernat, encara no hem pogut agafar aquests pillets que volten per aquí la vila?

G. Bosc 1er. No, no. Estan molt adiestrats amb la cosa.

Geroni. Empró aqui l’Ermita no venen mai.

G. Bosc 2on. Oh! perque sempre estem amb la cura de que no fassin quelcom.

G. Bosc 1er. I de la Magdalena, que’n sabeu?

Geroni. Pobre dona! desde que els seus fills la abandonaren que ja no ha fet rés de bó.

G. Bosc 2on. I després d’haverli robat lo poc que tenia, encara més, eh?

G. Bosc 1er. Lo que jo estranyo és que no’ls vegin per la vila.

Geroni. Ella diu que marxaren a ciutat.

G. Bosc 1er. Doncs jo, juraria que son ells els que volten per el poble i que no deixen estar tranquil a ningú, (G. Bosc 2on. va per respondre i Mn. Geroni l’interromp.)

Geroni. Si; perque mai hi ha hagut cap robo, i un que n’han fet ha estat a casa la Magdalena.

G. Bosc 1er. Perquè viu sola.

G. Bosc 2on. Mn. Geroni té raó.

Geroni. I més, el noi de la Quica va marxar amb ells, i fins penso que ha sigut ell qui’ls ha induit a cometre semblant vilesa, això no falla.

G. Bosc 1er. Expliqueu-se, expliqueu-se, ho volem saber.

Geroni. Escolteu. Quan jo vaig anar aquell jorn a casa de la Magdalena, estaven ella i la Quica enraonant dels fills, jo també la vaig rependre perque li dava tanta llivertat, més ella contestava, que disfrutés are, sent jove, que de vell ja no podria fer-ho. Li vaig fer un sermonet, que feu el seu efecte, mes fou massa tard ja.

G. Bosc 2on. Perquè fou massa tard?

Geroni. Perquè no volia ser manat. El mateix jorn també reprengué als dos nois de la Magdalena, però fillets de Déu, si me descuido quasi bé’m peguen, i a cops d’escombra me volien treure de casa, dient uns disbarats… que… ni jo vui recordar-me’n i que Déu els perdoni. Doncs desde aquell jorn que ja no’ls he vist més ni he sapigut de ells.

G. Bosc 2on. El mateix dia que passà tot això?

Geroni. Si, si, a la mateixa nit. (Toquen les campanes de l’Ermita des de dins) Me’n vaig que prompte vindran els feligresos.

G. Bosc 1er. I nosaltres també marxem.

Geroni. (Entrant a l’Ermita) Que Déu vos acompanyi.

G. Bosc 2on. Amb ell quedeu. Anem, anem. (Se’n van per darrera l’Ermita.)

Escena II

Van sortint vilatans per tots cantons i entren a l’Ermita. Pausa. Alfred i Manel entran corrent per la dreta.

Alfred. Ai, ai, quin tip de corre Manel.

Manel. I jo que cansat que estic, Alfred.

Alfred. (Notant que’n Tomás no hi és) I del Tomás que se’n ha fet?

Manel. L’han agafat els guardes.

Alfred. Quina vergonya per ell anar pres, lligat, per la vila.

Manel. I també quina pena per la seva mare quan ho sabrà.

Alfred. (Mirant per a on han vingut,) Per la font venen els guardes, porten el Tomás, si. Que farem?

Manel. A on ens amagarem?

Alfred. Dins l’Ermita jo

Manel. No que’ns pot veure Mn. Geroni.

Alfred. No’ns podem entretenir que ja son aquí.

Manel. Marxem per aquest camí. (per darrera l’Ermita.

Escena III

Guardes amb el Tomás, lligat.

G. Bosc 1er. Fins aqui han vingut els altres.

G. Bosc 2on. Esperem que surtin de l’Ermita per veure si hi son.

G. Bosc 1er. A on teniu la casa en que viviu?

Tomás. No ho sé.

G. Bosc 1er. A on s’han amagat els altres, perque devieu trobar-vos altres vegades.

Tomás. No ho sé.

G. Bosc 2on. Si que ho saps.

G. Bosc 1er. Parla si vols estalviar-te algun disgust.

G. Bosc 2on. Que anàveu a fer?

Tomás. No ho sé.

G. Bosc 2on. Aixis tú no saps rés. Vols dir que’ts ignocent?

Tomás. Si que ho soc.

G. Bosc 1er. Doncs tot i amb això te portarem a câla vila, veig que no parles.

G. Bosc 2on. Si, si allí parlarà. No vol salvar-se. I els altres?

G. Bosc 1er. Per ara deixem-los. Després ja vindrem per ells.

Tomás. Deixeu-me anar.

G. Bosc 2on. Primer tens de vindré amb nosaltres.

G. Bosc 1er. Apa, apa, caminem, (Se’l emporten per la dreta a espentes.)

Escena IV

Alfred i Manel, que surten del mateix lloc.

Manel. Mira, mira, Alfred com se’l emporten a câla vila.

Alfred. Pobre noi!.

Manel. Are promte ho sabrà la Quica, i quina pena tindrà!.

Alfred. I la nostra…? tant de temps sense veure-la!. Pobre mare! Sempre estarà pensant amb nosaltres.

Manel. I plorarà la nostra ausencia. Hem sigut uns mals fills, Alfred… Hem abandonat a la mare quant més necessitava de nosaltres, per seguir al Tomás.

Alfred. Per éll hem fer vils accions; per éll hem robat a la nostra mare!

Manel. I no voliem ser manats per ella!.

Alfred. Més ara paga la culpa. (Pauseta)

Manel. Amagem-nos que vé gent. (Sen tornen al mateix lloc)

Escena V

Quica amb Magdalena; aquesta s’apuntala amb un bastó i se sosté del braç de la Quica.

Mag. Ja hi som, Quica.

Quica. Si; ja som a la Ermita. (Pauseta)

Mag. Quica, te’n recordes que promte farà dos anys que els nostres fills varen marxar de casa?

Quica. (Plorant) Si; ja me’n recordo, ja.

Mag. No ploris, Quica, dona, no.

Quica. Que serà d’ells! Quin càstic més gros que tenim Magdalena.

Mag. Després resulta per a el bé nostre.

Quica. Pot ser que no’l veigi més jo ja.

Mag. Si, dona, que Déu els guia i guarda també.

Quica. Tu quin consol que tens, jo no’l puc tenir.

Mag. Posa confiança en Déu i veuràs com el tens; empró que fem aqui paradas, entrem a l’Ermita. (Hi entren)

Escena VI

Alfred i Manel, mirant si ja algú.

Manel. Alfred, tinc ganes de veure a la mare…

Alfred. I jo també, fins de demanar-li perdó.

Manel. Entrem i pregarem pel mal que’m fet.

Alfred. No que vindran a agafàns.

Manel. Oh! Mare nostra, que desgraciats som!

Alfred. Si nosaltres t’haguéssim cregut…

Manel. Ara no podem presentar-nos a ella.

Alfred. Perquè hem sigut uns mals fills, uns ingrats. No’ns voldrà veure potser… aon anirem?

Manel. No ho sé, no ho sé. Si seguim aquesta vida, ja sabem lo que’ns espera… una presó, el cadals potser… ves el Tomás.

Alfred. Mira, veuràs, demanarem concell a Mn. Geroni. He? Que hi dius tu.

Manel. No; tampoc voldrà veure’ns, ens entregarà als Guardes.

Alfred. Amb llàgrimes li direm que’ns perdoni lo que li hem fet. Que venim arrepentits de totes veres.

Manel. Jo no goso entrar en aquest santuari… No tinc atreviment.

Alfred. Ni jo tampoc. Hem sigut tan malvats, que ni esma d’arrepenti’ns tenim. El mateix pecat ens carrega l’ànima i no deixa que aixequem el cap amb honra. Pobres de nosaltres.

Manel. Oh! Bon Déu, dona’ns forces i empeny-nos al arrepentiment. Tú que ets poderós per fer-ho!

Alfred. Entrem! Sento en mi una nova voluntat que m’enpeny i em crida aquí dins. (Van per entrari i surt Mn. Geroni.)

Escena VII

Dits i Mn. Geroni.

Alfred. Oh!

Geroni. Ells!

Manel. Si, Mn. Geroni, nosaltres!

Geroni. Que veniu a fer aqui? No veieu que vos cerquen els Guardes?

Alfred. Ah! Mn. Geroni! Venim amb un gran pes al cor… Salveu-nos de la presó.

Manel. Si, venim a confesar-nos, arrepentits ja de tot el mal que’m fet.

Geroni. (Alsant les mans) Mercès, bon Déu! que escoltes les oracions dels humils.

Alfred. Hem sigut uns mals fills, Mn. Geroni, No som dignes del respecte, tan sols ho som del despreci.

Geroni. Si; però entreu, entreu.

Manel. No podem. No gosem mirar aquella imatge que ha mort per nosaltres… som uns vils.

Geroni. I el Tomás, no anaba amb vosaltres?

Alfred. L’han agafat els Guardes.

Geroni. Com! ell pres?

Manel. Si, hi fa pocs moments.

Geroni. I per que?

Alfred. Ell ens impulsava a cometre un altra vilesa aqui al poble…

Manel. I els Guardes l’han agafat.

Geroni. Com heu escapat.

Manel. Corrent com el vent.

Alfred. A on es la mare.

Geroni. Es aquí, que prega per els fills pròdics.

Manel. (Amb arrepentiment) Sempre estimant-nos!

Geroni. Si, i pregant per ells, perdonant-los el mal que han fet els fills ingrats.

Manel. (Mirant dintre l’Ermita) Que bona que’ts mare.

Geroni. I que ho es de bona una mare.

Alfred. Ella si que’s una martre del seu deure. Ah! Si tots els fills comprenguéssim lo que vol dir la paraula “Mare”…

Manel. Ningú l’abandonaria com fem molts que l’abandonem.

Geroni. La voleu veure?

Alfred. Si, si, que’n tenim ganes.

Geroni. Espereuse. Una mica de calma, que prompte sortirà. Amagueu-se aqui. (Els amaga darrera l’Ermita) Aixis la podreu veure sense que ella se’n adongui de vosaltres.

Alfred. Si, amaguem-nos. (Al moment de amagar-se surten la Quica i Magdalena)

Escena VIII

Dits més Magdalena i Quica.

Geroni. (Anant vers a Magdalena) Apuntaleu-se a mi.

Mag. (Fent-ho) Mercès Mn. Geroni.

Geroni. Esteu més consolada?

Mag. Oh! si. Molt.

Geroni. Es l’esperit diví que il·lumina el vostre cor.

Mag. Si; empró hi ha moments, que sento una gran tristor, (Plorant) jo que sempre prego per ells, sembla que Déu no vulga escoltar-me. Tinc ganas de que vingan, sempre tinc els braços oberts per ells.

Geroni. Ai St. Antoni gloriós! Que dieu. Ara més que mai, estic segur de que Déu respondrà als vostres precs. Ell no deixa mai als desvalguts, protegeix als desgraciats, i consola als afligits, mentres no’s perdi la confiança en ell! Doncs no dupteu.

Mag. Si; però mai m’escolta.

Geroni. Jesús, Maria i Josep? Quines coses de dir. (Amb amor) Bé, bé, per això no ploreu. Prompte tindreu resposta de Déu.

Quica. No ploris, veus jo. desde que M. Geroni ha dit tot això; que jo, tinc més resignació.

Geroni. I aixís se te de fer, carau.

Mag. Deu-me forces, Déu meu, per poguer soportar els teus designis.

Escena IX

Dits, Manel i Alfred apart.

Alfred. (Surt de darrera l’Ermita) Oh! la mare!

Manel. (També) Si! Mare meva!

Mag. (Plorant) Déu meu! Torneu-me els fills!

Quica. (També) Que sense ells no podem viure.

Alfred. Mareta! Mareta nostra!

Manel. No la podem abraçar!

Geroni. Déu ja dic que escoltarà els vostres precs, tingueu fé amb ell.

Alfred. (Va amb els brassos oberts vers a Magdalena, però Mn. Geroni amb una mirada els detura.) Oh! Mare! Ah! (Es deixa caure en un dels troncs.)

Geroni. Anem, Magdalena, anem.

Quica. Si marxem que ja’s fa tard.

Geroni. (Fins que dasapareixen) No dupteu que Déu vos escoltarà, vol veure fins aon arríva la vostra flaquesa, doncs confiança amb ell, no desmaieu

Escena X

Alfred i Manel.

Manel. Pobre! Com sofreix per culpa nostra.

Alfred. Hem sigut uns ruins.

Manel. Si. Uns ingrats que no mereixem perdó.

Alfred. Que farem? no tinc esma per anar-hi.

Manel. Ni jo, ni jo. Creu Alfred.

Alfred. Esperem que vingui Mossen Geroni.

Manel. Si, ell ens aconsellarà.

Alfred. Situació dificil es la nostra. (Pausa)

Escena XI

Dits i Mossen Geroni.

Geroni. I vosaltres que penseu fer?

Alfred. Volem tornar a la llar. (Toquen dins les campanes cridàn a sortir la gent.)

Geroni. Jo parlaré amb la vostra mare i aixís tornareu amb ella. (Surten de dins l’Ermita, i marxen per diferents punts suposant camins.)

Manel. Que bó sou Mossen Geroni.

Geroni. Jesús quant vingué a la terra també’n fou de bó; més els homes no ho reconeguèren i el mataren.

Alfred. Teniu raó.

Geroni. Ara, entreu a l’Ermita, que us diré lo que teniu de fer. Ella sempre us està esperant.

Manel. I ens rebrà?

Geroni. Quin dupte, ja? I amb els braços oberts. Que faria una altre mare que’ls seus fills l’abandonessin? Pregar perque s’arrepentissin i tornessin a la llar. Doncs això ha fet ella, i fa. I quant tornin, els braços oberts té, per rebre’ls.

Alfred. Si, ella es mare i sap lo que costem.

Manel. I nosaltres, els mals fills, no més som bons per dar disgustus, sense compendre lo que es, i lo que fa una mare per nosaltres.

Geroni. (Pensatiu.) Mireu, escolteu-me. (Se va fent de nit poc a poc.)

Alfred. Parleu, parleu, que estem impacients.

Geroni. Jo, ara aniré a veure la vostra mare i li diré que os heu arrepentit de tot i que voleu demar-li perdó de genolls als seus peus.

Manel. Si, Mossen Geroni, si; i depressa, digueu-li que la volem venerar tots los seus jorns de vida.

Alfred. I també digueu-li que ens dixarem humiliar, fins trepitjar; i podrà dir a tothom: “Han vingut els mals fills, més ara seràn, son els més bons del poble”

Geroni. Aixís me plau, que tot lo que li conti sigui dit primer per vosaltres. Entreu, entreu i espereu el meu retorn de la missió.

Alfred. Esperem-lo aqui dins, ara ja puc mirar-hi. (Entren Alfred, i Manel a l’Ermita)

Escena XII

Mossen Geroni, sol

Geroni. Ara me toca a mi. Que Déu m’ajudí a preparar el retorn dels fills pròdics. Aniré a cercar la Magdalena per dar-li la bona nova. Quina alegria causa l’arrepentiment dels fills, quant comprenen les faltes que han comès. Jo de content no se’l que faig, me’n vaig, me’n vaig. (Sen va. Pausa llarga, es tot de dit, un raig de lluna il·lumina la porta de l’Ermita.)

Escena XIII

Alfred, despues d’una pausa surt de l’Ermita.

Alfred. (Sentant-se) No puc estar allà dins; no se lo que’m passa. Al fons de l’Ermita, dalt del altar, veig a Jesús crucificat que baixa de la creu ensenyant-me les mans, i dins meu sento una veu que’m diu; “Mira per tú perque t’arrepenteixis.” Més enllà veig a una Verge que plora mirant-me i també sembla que’m digui. “Canteu, canteu, vosaltres àngels que’ls fills que n’eren perduts ja’n son trobats.” I baix, baix del altar veig a una dona agenolloda que plora dient: “Bon Jesús; feu que’ls fills tornin a casa, que s’hagin arrepentit de tot el mal que han fet” “Jo també els perdono, perdona’ls tú també” Oh! si, mare, si, i venim per caure als teus peus i venerar-te com una santa. (Va per entrar amb els braços oberts dins de l’Ermita, més al ser al portal, se sent lluny molt lluny un cant de monjos i de tant en tant alguna campanada) Oh! canten l’arrepentiment! (Va reculant)

Escena XIV

Dits i Manel.

Manel. Ai! Alfred! (Surtint de l’Ermita.)

Alfred. Germà, meu! (Se abrassen.)

Manel. Aquest cant fa vessar llàgrimes amargues al cor meu.!

Alfred. Es l’arrepentiment! Canteu! Canteu, que ’l nostre cant es el plor,que ens alleugera ’l pit, que va transforman-nos en un nou ser! (Queden amb èxtasi fins que paren de cantar)

Manel. Ja no canten! El bàlsem que queia gota a gota dins del nostre sér, ja s’ha acabat!

Escena XV

Entra Mossen Geroni.

Geroni. Ja’n som aqui.

Alfred. (Impacient anant vers ell) Si? I que? Que dieu?

Manel. (També hi va) Conteu depressa M. Geroni.

Geroni. Ella no estava allí.

Manel. No? Que haveu fet?

Alfred. Aon donç? Aixis no l’heu vista?

Geroni. Si, estava a casa la Quica.

Alfred. No li heu parlat de res?

Manel. (Impacient) Digueu, digueu.

Geroni. Mitj, mitj, aixis, aixis.

Manel. I que hi diu?

Geroni. Deixeu-me reposar homes. No li he parlat clarament de vosaltres, demà hi anirem i tot s’arreglarà. No he dit res concret perque la Quica no’s desesperés. ¡Pobre mare!

Alfred. No’ns voldrà veure, la mare, no!

Manel. Que desgraciats que som!

Geroni. Si; i ben contenta que estarà. Anem, anem a dins, i fins demà. Esperem un jorn més.

Manel. (Amb desesper) No’ns voldrà veure, no’ns voldrà veure!

Alfred. (També) Oh! Mareta! Ah si sapiguessis l’amor que capeix dins dels nostres pits! Volem vindré als teus braços, si; si que ho volem!

Geroni. No sigueu desconfiats, homes. Anem a reposar, anem. (Els empeny cap dins l’Ermita) Oh! Déu! Tú il·lumina’ns!

SE CLOU LA CORTINA RÀPIDA