Front matter

PER

JOAN GIVANEL MAS

Extret dels Quaderns d’Estudi, anys 1921-22

Impremta de la Casa de Caritat: Montalegre, 5: Barcelona

A En Francesc Martínez i Martínez, enamorat com pocs dels dos llibres que serveixen de títol a aquest estudi, que li dedica, respectuosament,

J. Givanel Mas

Els estudis quixotescos, ço és, els dedicats a l’immortal llibre cervantí, sembla que han entrat en una nova fase. No fa molts anys que els més d’ells sols semblaven destinats a enaltir el Don Quijote amb els més entusiastes elogis ditiràmbics, però avui dia, seguint la ruta iniciada per l’eminent polígraf santanderí, comencen a recercar-se les fonts que iniciaren a Cervantes per a produir aquella obra que fa tres centúries rep els aplaudiments de les gents; En Menéndez i Pelayo, en el seu magistral treball llegit en la Universitat de Madrid en 1905 tractant de la Cultura literaria de Miguel de Cervantes y elaboración del «Quijote»,[1] En Rodríguez Marín en les seves aplaudides produccions El modelo más probable del Quijote[2] i Los modelos vivos del Don Quijote,[3] i En Menéndez Pidal amb el seu discurs tan celebrat per la crítica Un aspecto en la elaboración del «Quijote»,[4] semblen donar-nos la raó.

Sempre s’ha dit que Cervantes era un hom que havia llegit molt, i, demés, aficionat a la faràndula, ell mateix ens ho declara en el Don Quijote[5] i en el pròleg a les Comedias;[6] demés, passant els ulls per algunes de les seves obres, es veu tot seguit que se sabia de cor els romanços que aleshores, com ara, es publicaven en fulles soles i es cantaven, passant així de generació en generació; també veiem que coneixia a fons els llibres de cavalleries, car sovintegen en la dita novel·la reminiscències de les cròniques pertanyents al cicle greco-asiàtic, així com també se’n troben, si bé de manera no tan abundosa, que corresponen al carolingi.[7] Tot això ha fet dir als crítics cervantins que les fonts del Don Quijote es poden veure en el Romancero i en els llibres de cavalleries, i d’entre aquests en l’Amadís de Gaula, i tant s’ha anat dient, que no ha mancat qui ha escrit que el Don Quijote és «un nuevo Amadís a lo ridículo»;[8] a això es deu el que tots els comentaris hagin recercat en l’obra de Garci-Ordóñez de Montalvo[9] passatges del dit llibre per a ilustrar-ne d’altres de la novel·la cervantina.

No negarem que l’autor del Don Quijote, en escriure aquesta obra, tingué molt present el famós Amadís de Gaula; recordi’s que quan l’heroi fa penitència a Penyapobre, exclama:«—¡Venid a mi memoria, cosas de Amadís, y enseñadme por dónde tengo de comenzar a imitaros!»,[10] i poc abans ens havia dit que l’enamorat d’Oriana era «uno de los más perfectos caballeros andantes. No he dicho bien, fué uno; fué el solo, el primero, el único, el señor de todos cuantos hubo en su tiempo en el mundo»,[11] i també ens fa a saber que el Doncell del Mar fou «el norte, el lucero, el sol de los valientes y enamorados caballeros, a quien debemos imitar todos aquellos que debajo de la bandera de amor y de la caballeria militamos».[12] Aquestes cites, referents a l’esmentada crònica cavalleresca, demostren que Cervantes coneixia de sobres Los cuatro primeros libros de Amadís de Gaula,[13] però nosaltres opinem que també tenia molt sovint a la memòria un llibre imprès a Valladolid a les primeries del segle XVI, però l’original del qual s’havia tret d’una impressió barcelonina feta per En Pere Miquel i En Didac de Gumiel: ens referim al Libre del valeros e strenu cavaller Tirant lo Blanch.

Tothom qui ha estudiat quelcom de literatura catalana sap que el llibre d’En Martorell i d’En Galba va publicar-se en 1490 a València, que es reproduí a Barcelona en 1497, que en 1511 s’imprimí en castellà a Valladolid, en 1538 en italià a Venècia, i en 1737 a Londres en francès,[14] però no es cosa tan sabuda ço que hem dit abans, i és que Cervantes havia llegit amb fruïció el famós Tirant, i això ens ho demostra en les poques ratlles que dedica al llibre on es descriuen les gestes del fill del Senyor de Marca de Tirania i de Blanca, la duquessa de Bretanya. Aquesta nova font del Don Quijote, ja la conegueren els il·lustres comentadors cervantins Bowle,[15] Clemencín[16] i Cortejón;[17] els altres, com Pellicer,[18] García de Arrieta,[19] Bastús,[20] Sales,[21] Máinez[22] i Rodríguez Marín,[23] en diuen poca cosa dels llibres de cavalleries, i per últim, Hartzenbusch[24] i Díaz de Benjumea[25] no en parlen.

En Bowle fou, hem de dir-ho, el primer comentarista de Cervantes. Amb gran paciència, digna rival de la benedictina, llegí un sens fi d’obres castellanes dels segles XVI i XVII, no oblidant-se dels llibres de cavalleries, i així anà després il·lustrant molts passatges de la novel·la cervantina amb altres d’autors anteriors a Cervantes; En Bowle fou qui donà el model dels comentaris cervantins als altres escriptors que el succeiren, i opinem que cap dels comentaristes que l’han seguit ha fet feina tan profitosa com ell. Ens diu, en tractar del Tirant, que tingué a mà la traducció castellana, probablement seria un exemplar propietat del Rvnd. P. Dr. Thomas Percy.[26]

Clemencín va seguir el sistema iniciat per Bowle, i tenint a la seva disposició els llibres de la Biblioteca Nacional, car en fou director, féu obra més documentada que la del benemèrit anglès, si bé moltes vegades usà textos esmentats per aquest; féu, diem-ho clar, un comentari, l’únic defecte del qual és el de voler que Cervantes escrivís acadèmicament, amb lleis i regles que aleshores no existien i censurant-li moltes formes d’estil que eren d’ús corrent. Nosaltres hem criticat de manera punyent l’obra d’En Clemencín, quant a l’estudi de l’estil cervantí, però hem celebrat les notes dedicades a llibres de cavalleries, car coneixia a fons aquest gènere de literatura medieval. Sabem que utilitzà la traducció francesa del Tirant i la primera part de la italiana.[27]

Les més de les notes que referents a llibres de cavalleries figuren en el comentari de Cortejón, ens pertanyen, com ell ja féu constar en el cap. VI de la primera part del Don Quijote,[28] i les que tracten o esmenten el Tirant, són nostres per enter; en elles es veuen passatges de l’edició impresa a València per Nicolau Spindaler en 1490, com de l’editada a Barcelona per Marian Aguiló, com també de la feta a Valladolid en 1511.[29]

En començar el present treball ideàrem dividir-lo en dues parts:

1. Comentaris del Don Quijote amb textos del Tirant lo Blanch esmentats pels tres últims crítics citats, i 2. Textos del Tirant lo Blanch que poden servir com de comentari al llibre de Cervantes. Aquesta última part ens duia a fer un treball nou, cosa aquesta que deixem per a més endavant; solament anem a desenrotllar el tema primer, afegint-li, com és natural, alguns altres comentaris que passaren inadvertits als esmentats cervantistes, i que demostra ço que hem afirmat abans: Que Cervantes per alguns passatges de la seva novel·la s’inspirà en el llibre de Martorell i de Galba.