I (continued 3)

-Digueu al pare que vingui, Llogaia.

I, una vegada va tenir-lo a prop, tan a prop que els cabells rossos de l'un es barrejaven amb els cendrosos de l'altre, va mormolar, baixet, com si estigués en confessió:

-S'enfadareu pas, si us dic una cosa?

-Digues, fill meu.

-No s'enfadeu: sentiu?

-Digues.

-Doncs hi ha una cosa que no l'entenc. Con m'ensenyeu la Doctrina, em dieu sempre que no es pot fer mal a ningú. I tothom diu que vós, con éreu jove, vàreu matar un home que li deien el Picotí. I per això tothom me té ràbia. I també diu tothom que teniu tracte amb les bruixes i somions… i que totes les malures les feu venir vós. I tots els nois us tenen per dimoni. I, con me volen fer enfadar, me diuen dimoni petit. I jo m'hi enrabio i m'hi faria amb les dents, i per això ahir vaig bàtre'm amb el gran Bartra.

En Biel havia anat acotant la testa sota el pes de la vergonya. Aquella acusació del fill li feia veure malaguanyats tots els treballs, totes les lluites, que havia sostingut contra el poble que el fuetejava, contra els seus semblants que el volien fer damnar, contra la seva pròpia sang i el seu esperit, que l'atiaven a la revolta.

Estava confús, aclaparat. Un moment de dubte podia perdre'l per a sempre més.

-No, no t'ho creguis, fill meu, tot això!- va cridar, redreçant-se de sobte.

I va esclatar en sanglots, bo i abraçant-se al fill i petonejant-lo com un pare, com un desesperat, com un boig.

XXI

DALTABAIX

Mai més se'n va parlar, entre pare i fill, d'aquella taca horrible. Mai més se'n va parlar, però tant l'un com l'altre la tenien sempre present. En Galderic, malgrat els seus pocs anys, semblava que endevinés tota la veritat d'aquella història que era la causa que tothom el malmirés. I en Biel, en veure's castigat en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li deixava una estona de repòs. Però no era pas la mort del Picotí, el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida.

D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat. No hi havia hora en què no li semblés tenir-lo tot present a la memòria, formant un immens garbuix, un embolicat madeixó de nusos que li estrenyien el cervell.

I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre. El que havia d'haver fet, ell, era fugir, fugir ben lluny, a uns paratges on ningú tingués noticia del seu crim, on ningú tingués esment de la seva estada a presidi…

Fugir!… fugir!… Veus aquí la dèria que l'omplia tot. Veu's aqui el mot que, com una avespa rondinaire, el perseguia sempre, de nit i de dia, fent-lo sotragar de cap a peus al bo del son, fent-li redreçar la carcanada al bo de la feina, per obligar-lo, malgrat ell, a sondar els espais amb la mirada, que se li perdia, per llargues estones, horitzons enllà.

Fugir!… fugir!…

I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera, aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia com en somnis. Sí, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs tanta terra, tanta aigua, com pogués.

Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar repetint-se el mateix. I, a còpia de repetir-ho, va arribar a convertir-se en maniàtic que no tenia altre pensament, altra cabòria, que la de fugir d'aquells indrets de maledicció.

Per últim, una tarda, havent acabat la feina, va agafar paper i ploma, i va escriure al senyor per dir-li que, passat el batre i venut el blat, deixava aquelles terres, per a no posar-hi mai més la planta del peu.

Ja llesta la carta, va quedar rumiós, guaitant per la finestra de la seva cambra el camí de Vilavessant, que, anguilejant fins a perdre's entre dos turonells, semblava arrencar de sota els boscos del comte.

La tarda queia: una tarda quieta i tranquila, embaumada de perfums de primavera, escalfada per alenades tebiones que feien bellugar amb lleugers tremolins les fulles nades de tot just. El sol, prop de la ratlla, es mostrava vermell, d'un vermell de sang. Uns núvols flonjos i grassos s'encastellaven i s'eixamplaven a la seva dreta, amenaçant tapar-lo en menys d'una avemaria.

-Que estrany, que el noi no sigui aquí!- va pensar en Biel.

I, sense saber per què, el cor va fer-li un salt. Succeïa tan poc sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar.

-Mentre no li hagi succeït quelcom!…

I tot era guaitar enllà, bevent l'espai amb la mirada.

Al sentir-se el toc de l'Angelus que donava comiat al dia, en Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna, al noi.

Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts.

-Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el noi.

Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de núvols que es remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop més ample i més alt. Ja se'n veia envaït un quart de cel; ja en cobria tota una meitat; ja amenaçava ajaçar-se arreu per tota la volta…

En Biel va aturar-se. Part d'allà dels dos turonells que semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat.

-A veure, si tindrem tamborinada.

La temor de mal temps va fer-li apretar el pas, però va quedar-se palplantat altra vegada al cap d'un moment, bo i parant l'orella a un nou soroll vingut de la mateixa banda.

-Oh, llamp! Això ja no són trons!…

I, no content de caminar amb més pressa, va rependre la ruta a salt de ca.

* * *

Darrera els turonells hi havia batusses. Alguns vailets de Cassanelles, en sortir d'estudi, havien anat a cercar bronquina als de Vilavessant, que solien anar a jugar per aquells indrets. Les dues bandades enemigues havien anat a cops de roc; el gran d'en Bartra n'havia arreplegat un a la clepsa, i se n'havia anat, bo i corrent, a contar-ho al seu pare; un dels xicots de l'altre poble s'havia presentat al seu amb el cap sagnós; els homes fets s'havien ficat a la brega; i ben aviat la petita prada que s'estenia a l'altra banda dels dos turonells havia sigut convertida en un camp de batalla. I havien ressonat alguns trets de pistola… i havien relluït les fulletes d'alguns ganivets… i els combatents s'havien embriagat a la vista de la sang i semblaven que volguessin trossejar-se els uns als altres.

I el menut Galderic s'havia trobat a les batusses, i rabiós com estava contra tots els que malparlaven d'ell i del seu pare, s'havia encegat fins al punt d'agafar la davantera a tota la colla de vilavessanencs per plantar cara als esperitats de Cassanelles.

-Pit i ronyons!- cridava en Jan, foll de ràbia, com si fos el comandant dels batissers del seu poble. -No n'ha de quedar rastre, d'aquesta mala sangonetat!

Una acció d'avançament, un instant de dubte i alguns trets gairebé escapats de les pistoles dels de Cassanelles; un home caient malferit, un moment de confusió i un llampec de ràbia dels de Vilavessant; una flamarada d'odi encenent més i més els uns i els altres; una barreja de cossos que s'arrapen i s'esbardufeixen, de gemecs que es topen amb malediccions, d'esgarips que es veuen ofegats per l'espetec de les armes llargues, varen seguir a les paraules d'en Bartra, que, enardit per la lluita, avançava cap als contraris bo i engrapant amb la destra una picassa i amb l'altra mà una grossa pistola.

-Sota terra siguis, maleït bord!- va cridar sobtadament.

Va agafar per un braç el menut Galderic, bo i llançant la pistola; i aixecant en sopols l'infant, va esbardellar-li la testa amb un cop de picassa, mentre la campana de Cassanelles, que començava a tocar a somatent, feia fugir desbandats molts dels que es batien.

I el menut Galderic va quedar estès al mig d'un bassal de sang. I en Jan, en veure que encara es bellugava, va trepitjar-lo rabiosament, com i si volgués esbravar-se, en el cos del fill, de la rancúnia que sentia pel pare. I, horroritzats de la feta, els batissers varen fer-li rotllo, fugint d'ací d'allà, com ànimes en pena.

Per últim va lassar-se, va donar l'últim cop de peu a aquell cos espellifat, va bleixar amb força, i va exclamar, amb goig:

-Ah!… Morta la cuca, mort el verí!… Ara manca el pare.

El pare acabava d'arribar al lloc de la desfeta, i, passat el primer instant d'esfereïment, es dirigia a en Jan amb els punys closos, tot ell sotragat per la dolor i la ràbia, tot ell assedegat d'abeurar-se amb la sang del seu enemic de tota la vida. Però, així que se li havia arrapat al coll fent-li treure mig pam de llengua, l'en varen desarrapar els primers homes del somatent que acabaven d'arribar.

Llavors, el pobre Biel, abraçant amb bogeria el menut cadàver, va posar-se'l a coll i va fugir… va fugir per entre els boscos, sense fer cas dels crits amb què volien aturar-lo, sense sentir la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la comarca amb un xàfec immens.

XXII

AVALL COM L'AIGUA

La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa, badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els palmells de les mans; la cara, contreta horriblement, transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre aquell cos tendre, a l'hora de la mort.

A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut, mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'ànima, s'hagués quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava.

Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una cantúria pesada i trista.

En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a primera hora, tan de ferm, que el córrec havia vingut gros al cap de poca estona, i, en anar la justícia per fer-se càrrec del petit cadàver, ja no havia sigut possible travessar el corrent.

Amb tot, cap a la matinada va començar a minvar el xàfec, però la rierada no: la rierada venia cada cop més grossa, degut a les aigües que, davallades de les terres de més amunt, s'hi ajuntaven a milers de cascades i reguerons.

Per això tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat, sense recordar-se gairebé de les horrors de la batussa. Tothom se n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava, d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les asprors del remordiment.

Només els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven, en el pres. I sabent-los greu la seva absència, més que per altra cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill.

I en Jan, com si endevinés l'oblit en què el tenia tothom, sentia ajuntar-se al rau-rau de la consciència el pes d'una immensa solitud. Li semblava que fos arribada la fi del món i es trobés bregant entre els elements desfermats.

El bram d'aigua que baixava pel córrec omplia de terratrèmol la cofurna on es trobava, separada del corrent per una trista paret de maó de pla, trepada arran de sostre per un espirall tot esquifit, pel qual entraven les rates a dotzenes, fugint de l'aiguat, que les treia dels cataus.

Com un llop engabiat, en Jan es passejava entre la fosca, sense pensar tan sols que per aquell espirall que donava entrada a les rates s'hi havia estimbat més d'un cop, i més de cent, un doll d'aigua que havien negat la cofurna fins a les vigues. Passat l'esverament que l'havia fet bleixar de goig en veure sense vida el fill d'en Biel, no es podia arrabassar del magí aquella testa esberlada per la seva destral i aquell ventre esbotzat pels seus cops de peu. Era com si el tingués al davant, el cadàver del menut Galderic: era com si el veiés il·luminat per una claror estranya que fes encara més espesses les tenebres del voltant. Prou aclucava els ulls per no veure'l; prou encastava les parpelles de dalt amb les de sota; prou pertenia per foragitar la torturadora visió… Res li valia! La visió continuava cada cop més ferma, cada cop més vistent i més horrorosa.

¡Quina angúnia, Senyor, quina angúnia, la de l'homicida!… La sang innoscent que havia vessat li xarbotava pel cervell, enterbolint-l'hi i fent-l'hi sotragar a grans batzegades. La mà que havia estret el mànec de la picassa se li enasprava i se li obria malgrat ell, com si contrapuntés a llançar fora de si l'empremta de l'eina que li semblava dur-hi marcada… Els peus que havien saltat sobre el ventre de l'infant eren espolsats per en Bartra a cada moment, com si volgués foragitar els esquitxos de sang que sentia clavats a les espardenyes.

Volent escapar a aqueixa mania, va descalçar-se tot d'una; però aleshores li va semblar que els esquitxos, en lloc de quedar-se a les espardenyes, li havien travessat la pell per ficar-se-li carn endins fins al moll dels ossos.

Quina angúnia, Senyor, quina angúnia!…

I es passejava cada cop més de pressa, i s'apunyegava el cap com si volgués esberlar-se'l, i pernejava com un poltre guit.

Les primeres lluïssors de l'alba, entaforant-se mandrosament per l'espirall, varen portar, per últim, un escrupoló d'esperança al seu cor. Però, al mateix moment que va obirar-les, es va adonar d'un lleuger rajolí que reïntellava paret avall i s'anava engruxint de mica en mica. L'aigua que davallava pel córrec arribava ja frec a frec de la mesquina obertura.

Oh, quina sort, si la cofurna s'omplia d'aigua! ¡Quina ventura, si la mort el sobtava al fons d'aquella presó!

Déu no va escoltar-lo! Encara no havia tingut semblant pensament, que un cop de riu va rompre la resistència que oposava al seu pas la paret de la cofurna, fent-hi un gros esvoranc, pel qual va estimbar-se, amb gran terrelló, el corrent.

I aleshores, cobrant, malgrat ell, l'amor a la vida, va enfilar-se al llenç d'obra que quedava sencer, i va cridar assistència amb totes les seves forces.

Va ser un crit que va sentir-lo tot el poble: un crit aspre i esgarrifós, d'home desesperat que veu la mort cara a cara.

Tan i tan fort va ser, que, entaforant-se pels boscos del comte, va arribar fins a la torre del Barbut, desvetllant en Biel, que seguia immòbil a l'espona del llit on dormia el son darrer el menut cadàver. Anul·lat per la seva dissort, el pobre pare estava mut, amb la pensa aturada i els ulls ressecs, com si dintre el seu cos no hi quedessin llàgrimes.

De cap a cap de nit, no s'havia mogut de la mateixa positura fins que aquell crit d'esglai va fer-lo botre de la cadira i adreçar l'orella.

El xàfec havia parat, però la rierada, amb els seus bruels, omplia de terratrèmol tota la rodalia. L'alba avançava. Els clams dels cassanellencs, desesperats de portar a en Jan el socors que demanava, s'aixecaven paorosos espai amunt.

* * *

-Assistèènciaaa!…

Aquest crit, més fort que els altres, va dominar totes les veus i tots els sorolls, acabant de deixondir en Biel, qui, sense conèixer la veu del que cridava, va davallar l'escala a trenca nou de coll, emprenent com a somnis, una correguda boja boscos avall. La feta de la tarda, la mort del seu fill, el record de la seva dona, totes les impressions fortes que havia tingut a la seva vida, es barrejaven ara en el seu cervell formant una agarbuixada roca, empaitant les unes a les altres com les ones d'un mar esvalotat que es persegueixen i es capbussen sense repós. Però, per sobre d'aquell embull, hi surava sempre aquell crit desesperat i foll de l'home, del germà seu, que demanava ajuda.

-Assistència!… Socors!…

El tros de paret on estava encamallat en Bartra s'havia esgavellat sobtadament. Havia ressonat un clam d'esglai més fort que els altres. El cos del desesperat es barallava amb peus i mans contra el corrent, que se l'enduia avall.

Després, res: havia vingut un espès silenci. Només els brams de la riada semblaven sentir-se més forts que mai; només un punt que es capgirellava a flor d'aigua, arrapat a un tronc, atreia les mirades de tot el poble.

Sobtadament, de l'altra banda de córrec, va saltar un nou cos, i se'l va veure arrapar-se al que lluitava amb l'aigua

-Coratge, germà!

I la destra d'en Biel va arrapar-se a la brusa de l'hereu Bartra, que, animat per l'ajuda, va redreçar el cap. La mirada d'horror que va donar en Jan al que anava a salvar-lo va topar-se amb la d'odi que li endreçava en Biel en reconèixer-lo. «-No em matis!», deia l'una. «-M'has mort el fill!», semblava dir l'altra.

Però va venir una onada i va apagar-les totes dues. I en Biel, que havia entès la d'en Jan, va sentir un impuls de perdó; i en Jan, que havia sentit a l'ànima la d'en Biel, va abandonar-se a la força de l'aigua.

I va sonar un nou crit:

-Salva't!

I en Jan, a una empenta d'en Biel, va veure's transportat fins a prop de la riba, va arrapar-se a les branques d'una saula tombada pel corrent, i, aferrant-se'hi amb desesperació, es va enfilar per la soca, caient al cap d'un instant a sobre el marge i amagant la cara entre l'herbei, que, prou moll de la pluja, va veure-s'hi encara més a causa del doll de llàgrimes que va haver d'escopsar.

Mentrestant, en Biel, que acabava de guanyar la vora cent passes més avall, corria annartat boscos amunt, sentint a l'ànima una mena de rosec estrany, com el del soldat que, per salvar la vida d'un enemic, ha fet als seus una traïdoria.

* * *

L'endemà, cap a posta de sol, en Biel venia de ciutat, d'acompanyar-hi la vella Llogaia, que se n'hi anava a viure. De sobte, a una reblincola de camí, va topar-se amb els civils, que duien un home, i va recordar-se del dia en què, després d'haver mort el Picotí, se'l varen endur a ell.

El pres anava amb el cap cot; però, en sentir trepig al davant seu, va aixecar la vista d'una manera vergonyant, va clavar-la a en Biel i va caure de genolls.

-Perdona'm!… Digues-me que em perdones!…

Un instant de dubte, una mà que s'allarga, una que s'hi aferra, un pecador que s'alça, i quatre persones que se senten els ulls enterbolits pel plor. Després, una mirada d'en Biel cap a la plana, que creuaria més endavant per fugir del poble i anar-se'n part d'allà del mar a encendre foc nou. I res més!

Al cap d'uns dients d'avemaria, el sol es capbussava darrera la ratlla de ponent. En Biel, dret al pas de la porta, va veure com al lluny, molt i molt avall, pel camí de l'aigua, es perdia la figura del seu enemic, semblant a una formiga.

I, tot veient-la, va sentir-se gran.

Tot seguit va aixecar els ulls al cel i un prec a l'Altíssim.

-Ajudeu-me!…

I va sentir-se fort.

FI