I (continued 2)

Fins que el dipòsit va quedar net no va recordar-se que, des de la bullinada de sopes que s'havia engolit en llevar-se, no havia tastat un mos.

Per això va ficar-se altra vegada dintre l'estatge, arribant fins a la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells, al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col, que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Va despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un recó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, després d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si anés endarrerit de vuit dies.

Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al tros de terra que volia convertir en hort.

El sol començava a empendre la davallada de la tarda. L'aire, en moure's, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit. Els arbres del bosc remorejaven alegrement.

Revifat per la minestra engolida, el minyó, amb l'intent de provar l'eina, la va agafar pel mànec, va aixecar-la amb ferma embranzida com si en volgués clavar la punta al cel, i deixant-la caure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams en la terra eixuta.

I va ser tant el braó amb què va fer-ho, que fins va perdre el món de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terra s'enfonsava i s'estremia sota els seus peus.

X

LA VISITA DEL SENYOR

El temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros tragí. Com que a treballador ningú el guanyava, no li va mancar feina; i com que volia que, quan arribés el comte, trobés, a la torre i a les terres que l'enrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir, en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se n'hi anava al seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerçar artigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant d'enllestir l'estable, i fistonant de paret seca el pendís on tenia el propòsit de fer vinya.

I era tanta la febre amb què s'havia emprès la tasca, que fins va estar uns quants dies sense recordar-se gairebé de la Malena ni fer cap marrada amb l'intent de topar-s'hi. No eren pas marrades el que li calia.

A la nit, quan s'ajaçava, capolat, al damunt de la palla, semblava que ho fes amb certa recança, com si cometés una mala acció. I si bé el lassament de tot el dia l'obligava, vulgues no vulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb un son prim, que s'esvaïa a la més lleugera remor o al més petit cruiximent.

Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullent del gavadal de cabòries que l'omplien, començava a portar-lo pels viaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, una existència de pau i d'amor, una vida de treball honrat.

I així com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps de pensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-se'n la testa plena.

Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre havia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, per a pensar en els seus intents de casori!

Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc; i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar al davant.

-Santa nit, Malena.

-Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig de recança.

-La feina: sabes?

-Bona excusa té, el malalt!…

-A ont és, el ferrer?

-Que encara et fa por?

-Por no… emprò respecte, sí.

-Doncs que no te'n faci. El tenim girat com una mitja. Tu porta't com fins ara, i ja veuràs com sortirem a vores.

-Poc te crec.

-T'ho ben juro. Com que en Jan se casa, i com que sap per mossèn Esteve que el senyor comte et vol fer home… entenes?…

L'arribada del ferrer, que venia de fer la titlla, va sobtar el minyó. Però, així que va anar per a esmunyir-se, en Costa el va deturar.

-Sembla que et faig paor.

-Més que goig: sabeu?

-No sé per què ho dius, això.

-Com que tot me surt esguerrat…

-Doncs el cas és fer els possibles perquè no hi surti.

-Prou que m'hi escarrasso!

-Ja ho sé. I tot el poble ho sap.

-Mentre ho sapigueu vós… i aquesta…

I, com si fos un ocell de la primera volada, en Biel va sentir que una onada de sang el sufocava, i va prendre comiat a correcuita per a dirigir-se lleuger cap a la torre, on va estar treballant fins a nit entrada.

Havent plegat, i aprofitant el clar de la lluna, va donar una volta pels circuits. Al cap de dos dies havia d'arribar el comte, i estava amb ànsia per saber la impressió que el seu treball li faria. Prou que ho veia, que havia de ser bona; però el mateix desig li encomanava el dubte… un dubte semblant al que havia sentit en altre temps quan amb tot i tenir l'assegurança que la Malena l'estimava, no li gosava declarar el seu amor, tement una revolcada.

Per fortuna, el senyor, que va comparèixer amb la tartana al dematí del dia assenyalat, era persona entesa, i es va quedar esmaperdut en veure els canvis soferts en la seva propietat. Se'n feia creus, que un home sol, sense esmerçar-hi més que hores escadusseres, hagués pogut fer tant en tan pocs dies.

Mentre resseguia les terres acompanyat d'en Biel, que amb experiència de bon terrassà, li anava explicant els projectes que tenia per a aprofitar-les segons les aptituds de cada tros, tot era fer lloances.

-Bé, minyó. La cosa marxa molt millor del que em pensava. N'estic content, molt content.

-Això fa pler- mormolava en Biel, tot sufocat.

I, quequejant a causa de la confusió i de l'alegria que li regirava els dintres, seguia l'explicació dels seus plans.

-Aquí, sota la casa, al morro del dipòsit, hi arranjarem l'hort. Per ara ja serà prou gran. Con posem el molí de vent porem eixamplar-lo. Més avall hi farem un clap d'oserda per la ròssa; i a les dues clarianes del bosc, sègol i blat. Si poguéssim fer una tallada que en fes una de sola, de totes dues, ¡quin bé de Déu de camp hi hauria, rellamp!

El comte, enardit per l'engrescament del jove, començava també a engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de família, amb un parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven, criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb l'exemple l'amor a la terra.

Una gran confiança s'apoderava del senyor, que veia en els braços nervuts, en les mans cepades, en les espalles fermes del minyó, la vera imatge de la força i de la voluntat.

-Va bé. La cosa marxa. Ja em sembla que us veig passant la mà per la cara als pagesos de tots aquests volts. No n'hi ha cap que tingui la vostra empenta. El que cal és aguantar ferm. Fins ara, que heu estat un miserable, us heu vist escarnit de tothom; però ¡ai de vós el dia que arribeu més amunt que l'altra gent!… Ja podeu comptar que aquesta girada que heu fet per canviar de ruta, no us servirà de res, i tornareu a ser l'ase dels cops.

-No serà si a Déu plau.

-Pel cas que això sigui, proveiu's de paciència i arrapeus's a la sotana del rector: no fos que tornéssiu a fer una atzagaiada com la del Picotí.

En Biel va tornar-se vermell com el cor de la síndria. Però, revenint-se de sobte, va dir, amb certa solemnitat:

-Ni que em matessin!… Val pas tant la meva vida com les angúnies que m'ha costat la del Picotí.

I va girar la conversa, tornant als seus propòsits d'aprofitament de les terres que trepitjaven. De tant en tant, i sense deixar d'enraonar, s'ajupia, agafava una terrossa, la maurava, la fresava i la rebregava entre els dits, i acabava per esbocinar-la, després de fer-ne veure les qualitats al comte.

I el comte s'anava engrescant més i més, i li anava fent noves promeses. La ròssa de què havien parlat s'havia convertit ja en una bona mula; les eines ventureres, en noves de trinca; l'adob del dipòsit, en adob i eixampla. Fins va prometre que, si la cosa anava bé, posaria el molí de vent molt abans del que havia pensat.

-Ah! una cosa!- va ajustar de cop: -Que no penseu casar-vos?

-Tan ple pusqui.

-Ja en teniu alguna d'ullada?

-Prou!

-Doncs el dia que us caseu tindreu el molí.

Tot el matí varen passar-lo fent calendaris, bo i escatint les condicions del tracte, en el qual el senyor donava a en Biel tots els aventatges que podia desitjar. Les obres les faria pel seu compte; les eines, la mula, la provisió de minestra, tot el que calia per a esperar la tardor, en què les terres començarien a donar, ho bestreuria, cobrant-s'ho després a xics i a miques; la collita la hi condonava tota per tres anys, i per cinc la de la vinya.

I encara, un cop passat el temps estipulat, no volia pas escanyar-lo: amb un quart del guany en tenia prou. Això sí: volia honradesa i bona conducta. Sinó, tracte romput.

-Hi ha pas por! hi ha pas por!- repetia en Biel, boig d'alegria.

El sol ja era a la meitat del seu camí, quan varen baixar tots dos a l'hostal, on els esperava ja en Tomàs, el vell mestre de cases, a qui el comte havia fet avisar pel mosso.

De primer antuvi, en proposar-li l'adob de la torre del Barbut, va semblar que ronsegés; però tot seguit, en veure que el senyor estava resolt a fer pujar gent de ciutat, va fer amb un arrufament de nas i mig aclucant els seus ullets de fura:

-Veurà: jo ho dic per la mala fama que té la torre. Emprò, si el gony s'ho val, també ho faré. Perquè, per més que diguin, hi crec pas, jo, en bruixes. Sap a on són, les maleïdes? Al celler, són. Perxò, ara que el vi va escàs, no n'hi ha tanta de munió com en aquell temps…

-Bé, deixeu's de bruixes- va interrompre el senyor. -¿Voleu fer les obres o no voleu fer-les?

-És clar que les vui fer, pobre de mi!

-Doncs entesos: aquesta tarda pujarem a la torre i enllestirem els tractes. I el dilluns vinent, mans a l'obra.

I va despatxar el vell amb una mirada.

XI

ENDAVANT I FORA!

Ple de confiança i enardit pel senyor rector, amb qui s'aconsellava sempre, en Biel anava arrodonint la seva obra. Llaurant primer els camps, per a fer-hi després els formigons que havien d'adobar les terres i deixar-les a punt de rebre la sement; aprofitant el ruixat que entendriria les que havien de ser hort, per a fangar-les i femar-les; enterrant la llavor del blat de moro, i conjuminant crestalls per plantar els ensiams o la granussa; esmerçant les hores escadusseres a vallejar la vinya o a fer de manobre al vell Tomàs, que apedaçava la torre a pas de tortuga; va anar passant l'istiu sense pensar en res que no fos la seva dèria i sense baixar al poble sinó els dies d'anar a missa, en què, després de visitar mossèn Esteve, solia anar una estona a cal ferrer, on era ja rebut com a xicot de la Malena.

De l'altra gent no se'n capficava: tenint un amo com el comte per a protegir-lo, un rector com mossèn Esteve per a encoratjar-lo, i una mossa com la Malena per a donar-li esperances, ja no necessitava res més que l'ajuda de Déu.

I en veure que aquesta ajuda semblava davallar-li del Cel a gavadals, i en contemplar com la casa es convertia de catau ferèstec en habitació endreçada, i com s'anava apedassant el dipòsit i com es vestien de verdor esclatant les feixes dels camps i les regues de l'hort, girava agraït els ulls en l'aire i se sentia feliç i ple de fiances en el benvenir.

El poble, per la seva banda, tenia la vista fixa en la torre del Barbut. Però qui li tenia més era l'hereu Bartra, que, amb tot i estar a punt de casar-se amb una minyona de Vilavessant, no se sabia avenir que un perdulari com en Biel se n'hagués d'endur la mossa que ell havia fet blanc de les seves cobejances.

Enfaristolat fins al capdamunt, no parava mai, per mica que en tingués ocasió, de malparlar del seu enemic, del qual contava els fets més criminosos i les malvestats més baixes. Els diumenges, durant l'estona que en sortint de missa passava a l'hostal amb els seus amics, solia marejar a preguntes el vell Tomàs, atiant-lo perquè l'ajudés en la seva mala tasca i contés els secrets d'aquell lloc, que, segons les dites del poble, havia estat, des d'una colla de generacions, el cau on les bruixes concertaven llurs malifetes.

Però el vell Tomàs, sempre sorneguer, sempre viu, somreia amb somrís prometedor, es bevia, got darrera got, l'aiguardent que li oferia en Jan, i acabava per no dir res i per allunyar-se de l'hostal així que se sentia brunzir la primera batallada de les dotze.

-Vaja, governar-s'hi- deia, sense deixar de somriure.

I, amb el mateix aire sorneguer que duia a l'entrar, s'encaminava xano-xano cap a casa seva, fent l'orni a les preguntes amb què des de la porta de l'hostal, l'apedregava en Bartra.

Mentrestant, d'aquelles pors misterioses que a la tornada d'en Biel s'havien apoderat de tothom, ja en quedava poc rastre: eren comptats els que creien encara, a peu i a cavall, que el minyó tenia tracte amb les bruixes; però, com que eren els més baladrers i perfidiosos, el caliu, bé que colgat de cendres, espurnejava encara, i fins els més entrants a la rectoria i els més coneixedors de la virada del jove no deixaven de sentir el rau-rau del dubte. Comptat i debatut, ¿qui els en responia, que aquell aire mansoi que havia agafat, d'algun temps ençà, en Biel, no era la pell d'ovella amb què disfressava la seva mala sang?

Amb tot, aquestes temors es quedaven encauades pels dintres dels que se'n sentien corpresos, i en Biel no n'havia esment. I com que, llevat de la dotzena d'eixelabrats que tenia per companyons l'hereu Bartra, tothom l'acollia amb bona cara i no trobava ningú que li negués el bon dia, va arribar fins a creure que les malvolences de la gent havien quedat del tot esborrades, i va beneir des del fons del cor el punt i l'hora en què va posar els peus al poble després de la seva estada a presidi. Al cap i a la fi, ¿què eren els desenganys passats i les penes suportades als primers temps, si es comparaven amb el benestar d'ara i les felicitats que li prometia l'esdevenidor?… Ben mirat, res. Fins potser li havien portat la sort; perquè, si tothom li hagués fet bona rebuda, mai se li hauria acudit la pensada de refugiar-se a la torre, i encara menys la de conrear les terres de l'entorn: els únics camins que se li haurien presentat oberts haurien estat el d'anar a jornal o el de llogar-se de mosso a qualsevol casa on li haguessin volgut fer la vida.

¡I no eren poc diferents, aquells viaranys, dels que se li presentaven ara! ¿Quan s'ho hauria pogut esperar, allò de veure's menant una propietat tan bona com la del comte?

Cada cop que se li acudia aquesta pensada se sentia regirat de cap a peus per una esgarrifança de felicitat. I en eixamplar la vista per les clarianes del bosc, convertides en camps plens d'ufana… i en contemplar la verdor esclatant i fresca de les mongeteres, i el to cendrós dels bròquils, i les tofudes mates dels ensiams i escaroles… li semblava trobar-se en presència d'un miracle en el qual ell no hi tingués art ni part. Tot i sent tantes les gotes de suor que hi tenia foses i les jornades de fatiga que hi duia esmerçades, trobava que no eren res en comparança de l'abundor de fruit que li prometia aquell bé de Déu de viandes a mig créixer.

De les vegades que s'havia ajagut cruixit, amb la camisa encastada al cos com si formessin ella i pell una mateixa cosa… amb l'esquena adolorida com si se li mig partís l'espinada… amb la testa bullent com si la solellada de tot el dia li hagués deixat el cervell abrusat, ni tant sols en conservava memòria. ¿Per quins cinc sous havia d'encaboriar-s'hi, amb les fatigues passades?… Acabat de dir, acabat d'oferir. A fi de comptes, tant de fatiga, tant de repós. I si, després de dotze o catorze hores de treball, en tenia mitja dotzena per a jeure, ja no necessitava més.

Però mai se les prenia senceres, les sis hores. Quan no li anaven les mans li anava el cervell, rumiant plans de millora per a les terres i conjuminant mitjans d'arranjar la casa com més aviat millor, amb l'intent de tenir-ho tot a punt per a quan vingués l'ocasió de collir el fruit del que tenia plantat o sembrat als camps i a l'hort.

I era tan fort, el seu desig de veure llestes les obres, que no s'acontentava amb fer de manobre a en Tomàs, sinó que, traçut com era, fins alguna vegada, quan el vell era fora, li havia agafat les eines per rebatre un tros de paret o lliscar algun revoltó mal enllestit.

Però el vell Tomàs, temerós que se li acabés la feina més aviat que del comte, va resoldre privar-li semblants accions; i, sempre sorneguer, sempre viu com una mostela, sempre callat i somrient, va pendre el determini de carrossar cada dia les eines de casa seva a la torre i de la torre a casa seva.

-Que s'hi faci amb les grapes, si vol- rumiava el vell.

I, des d'aleshores, va congriar-se dintre el seu cor una mena de despit… una malícia recòndita contra en Biel, de qui ja començava a malparlar taujanament, no comprometent-se mai, però deixant endevinar que en Bartra no anava pas del tot fora de camí en inculpar el minyó de tracte amb els esperits malignes.

I en Biel, mentrestant, feia la seva sense pensar mal de res ni fer-ne a ningú; capficat tan sols a treballar i moure's, encaterinat cada dia més a no apartar-se de la via empresa amb tan bon peu.

Prou que vindria, el temps de poder reposar! El que li calia, doncs, per ara i tant, era molta atenció, molta voluntat a la feina.

I, per a aconseguir el seu intent, s'hi enfonsava del tot, se'n feia un esclau submís, s'hi donava en cos i ànima, no desviant mai la vista del punt que s'havia assenyalat com a terme de la ruta.

XII

LO PROMÈS, PROMÈS

L'istiu era a les acaballes quan el tros davanter de la torre del Barbut va quedar convertit en mas. A la banda del darrera, que semblava abocar-se damunt del cingle de Mal-vent, no s'hi havia tocat res, fora les obertures dels dintres, que havien sigut aparedades.

Emblanquit de fresc, el bocí de casal que havia sigut transformat es veia resplendir al damunt de les verdors de l'hort i dels grans tous d'alzines i roures que davallaven fins al córrec. I la blancor de la casa i la blancor del dipòsit i la blancor del pou, feien tres taques alegres, que atreien les mirades de tothom.

Amb tot, aquella alegria semblava barrejar-se amb una ombra de tristesa. Bé pernejava, la mula, dintre l'estable o la sínia; bé saltironava alegre, en les hores que en Biel no l'havia de menester, esbrotant d'ací i d'allà les mates d'herba que li feien fretura; bé es bellugaven pels voltants de la casa mitja dotzena de porcells i unes quantes d'aviram, esgratinyant la terra… Però ni aquell moviment de les bèsties, ni el fressejar d'en Biel anant de l'hort als camps i dels camps a la vinya, ni la remor de tritlleig que feia l'aigua quan, junyida la mula al vogi, regalimava dels catúfols i s'abocava a la canal que la duia al safaretx, arribaven a animar aquell tros de muntanya.

Als primers temps de treball, aqueferat a regirar les terres, llaurant avui un tros i femant o sembrant demà l'altre, ni tan sols se n'havia adonat, el minyó, d'aquella solitud en que vivia; però ara que l'aviram començava a fer-se, i les panotxes de blat de moro apareixien replenes de gra, i les hortalisses semblava que es veiessin créixer i engruixir-se; ara que obirava ben a prop el dia de començar-se a gaudir de tots aquells fruits, sentia com una mena de buidor.

Però més que mai la sentia a les hores de vaga, quan, no tenint cap feina a les terres, s'entretenia, per no perdre el temps, a fer, amb cor de pinya i troncs de cirerer, les pipes i pipots que baixava a vendre a ciutat i que l'ajudaven a viure.

En semblants ocasions, pensava sempre que li calia fer ben aviat un determini ben fet: empendre a la Malena, i enllestir el tracte per casar-se a entrada d'hivern. Un cop de cap, com més aviat es dóna, millor. Doncs molta més raó tenia per a donar-lo ell, que, d'ençà que sabia el que era estimació, no n'havia sentit per cap altra mossa que per la Malena. Sense una dona, la seva obra no podia tirar avant ni eixamplar-se.

I, encara que pogués, ¿què en treuria, de treballar com un negre, de sol a sol, atuït per la calda a l'istiu i barallant-se amb les glaçades a l'hivern, si, al capdavall d'una tirallonga de fatigues, no hi obirava l'esperança de fer-se una família que li alegrés la vida i li donés ales per a arribar a una vellesa reposada?…

El que li calia, doncs, era enllestir la cosa i, abans no vingués el fred, escalfar la seva casa amb el caliu d'una estimació ferma que fos la fi de la vida atzarosa que havia arrossegat per tant temps i el principi de l'existència de pau que veia en somnis. ¡Quina joia no seria la seva en veure, anys a venir, el lloc que li havia servit d'amagatall en les seves desgràcies, transformat, per obra i gràcia del treball, en niu de dolçors sense mesura!

Cada dia, a l'hora baixa, mentre les ombres s'anaven ensenyorint de les clotades i estenent-se rostos amunt, solia encaboriar-se amb la mateixa cosa. I la remor llunyana de l'aigua que davallava pel córrec… i la més propera de les dues que, nades sota el cingle, s'acorrien cap a la plana, convertint-se ben aviat en riu… i la del doll que, provinent de la sínia que feia anar la mula, s'escorria fins al safaretx, semblava que bressolessin els seus somnis rosats d'home verge.

Ben mirat, volia i dolia, en Biel: volia perquè estimava, dolia perquè, malgrat el seu braó i la seva fam de treball, s'esgarrifava davant la pensada que qualsevol dia se li estronqués la sort.

Quin daltabaix, aleshores! Desgraciat ell, desgraciat tothom: la Malena, el vell Costa, els fills que poguessin venir…

Només de pensar-hi, aclucava els ulls i arrugava el front, com si volgués foragitar de si la imatge d'una cosa que l'horroritzés!

Amb tot, un dia, mentre contemplava l'olla, que bullia, al cim dels fogons, curullada de les primeres cols i trumfes que havia collit a les terres que menava, va sentir-se envaït per una onada de joia, va somriure satisfet, i va fer una ganyota de menyspreu als pensaments feréstecs que se li presentaven en munió.

-Bah! bah! Pit i fora! I si vénen mals de cap, els hi farem cara.

I, confiant en el coratge que li havien donat les seves palestres amb la dissort, va anar a trobar, el mateix dia, mossèn Esteve; va tenir-hi, dintre el seu despatxet humil, una llarga sentada, com si es confessés; i va fer-li avinents tots els seus propòsits per a l'esdevenidor, i el seu intent d'endur-se'n a viure a la torre el pare de la Malena, que hi podria descansar de la seva vida de penes i treballs. I tant de cor va parlar, i tanta veritat resplendia en els seus ulls, que el sacerdot, com si llegís en la seva ànima, va restar convençut que el canvi sofert pel minyó no era cosa enganyadora; i, després de sentir-se sotragat per una esgarrifança de felicitat, va somriure triomfalment i es va oferir a anar, ell en persona, a cloure el tracte amb el ferrer.

-Aquesta vegada et vui fer de pare- va dir-li el capellà, bo i aixecant-se de la cadira de braços i tustant-li l'espatlla amb la destra.

-Bé prou que li pertoca!- va fer, convençut, en Biel.

I, sentint que les llàgrimes estaven a punt de fer-li traïdoria escapant-se-li galtes avall, va prendre aquella mà paternal que sentia sobre, va estampar-hi un petó que va cuidar envermellir-ne la pell, i va eixir de la rectoria a corre-cuita: tan a corre-cuita, que ni es va adonar tan sols dels de can Bartra que, a un recó del cancell, estaven conversant amb el vicari sobre el casament d'en Jan amb la Maria Betra, de Vilavessant.

L'endemà mateix, havent rebut per via de mossèn Esteve la bona nova que el ferrer es mostrava tot agradat del matrimoni i satisfet de desempallegar-se de la ferreria per anar a viure a la torre del Barbut, va escriure al comte el que feia al cas, donant-li noves de la collita, i parlant-li d'eixamplar els conreus i de fer entre els dos camps la tallada de bosc que havia de convertir-los en un sol.

I el comte, en lloc de respondre a la carta, va presentar-se al cap d'alguns dies, disposat a fer el que el minyó li demanava. Però no va presentar-se sol, sinó amb un mestre d'obres de ciutat que havia d'estudiar la manera d'arranjar el molí de vent que arrodoniria l'obra de refer la propietat, proporcionant aigua en abundor per a convertir en regadius algunes de les terres que ara eren de sequer.

-Lo promès, promès- va dir el comte.

I, després d'una estona de repòs, va emprendre amb en Biel la volta de la propietat.

XIII

AIGUA, SENYOR!

S'acostava el temps de collir les tardanies, i el cel semblava girar-s'hi en contra. Tot el poble clamava demanant aigua, i l'aigua no venia.

Les pobres plantes, mig mortes de set, es retorcien amb aire tràgic; la terra, resseca, es clivellava tota; els arbres, marcits per l'eixut, mostraven les copes esgrogueides, i a cada ratxada de vent es trobaven despullats d'un nou ardat de fulles.

-Aigua, Senyor!- sospiraven, guaitant al cel, els pagesos.

-Aigua, Senyor!- repetien les dones, eixint adalerades, al pas de les portes, per escorcollar d'ample a ample la volta immensa i llisa.

-Aigua!… volem aigua!… ¡Necessitem aigua!- semblaven dir els pàmpols recoquillats, i els esparcets i els blats de moro i les trumfes.

I l'aigua no es presentava; i fins en Biel, que en tenia per a l'hort tanta com li'n feia menester, començava a témer que el pou desdigués, i a perdre l'esperança que els camps arribessin a bé.

Per això, en veure com anava creixent de dia en dia la torratxa que havia de ser coronada pel molí de vent i que assenyalaria la data del seu matrimoni amb la Malena, semblava que se la begués amb la mirada, glatint com un infant que espera veure llesta una joguina.

Aquell molí era per a ell una esperança. El dia que fos acabat, les terres doblarien de preu. Pas poc!… Aleshores sí que s'acabarien les angúnies; perquè, encara que les terres de sequer patissin, sempre tindria l'esperança de salvar una bona part de la collita.

En canvi, ara, havia de resignar-se a perdre'n un galan xic, si Déu no enviava aviat, ben aviat, l'aigua que mancava.

Cada matí en llevar-se, i cada vespre abans d'adormir-se, en endreçar al cel les seves pregàries pel descans dels que l'havien dut al món, es recordava també dels que havien de venir, i demanava aquella aigua que havia d'acostar la data de llur vinguda. Perquè, si els camps es perdien, ¿qui era que s'atrevia a carregar-se la creu, anant de cara a un hivern de fam?… Pas ell!

-Aigua, Senyor!…

L'aigua va venir! Va venir una tarda a entrada de fosc, arrossegada per un cap de núvol que, menut en aparèixer, es va anar enfilant en l'aire, fent seguir al seu darrera, a tall d'immensa cua de pavó, una gran escampadissa de flocs cendrosos, que, atapeint-se i amudaixonant-se, es varen escampar arreu fins a deixar el cel sense una clariana, transformant-se ben aviat de grisos en negres i avançant el vespre de més d'una hora.

Tot el poble es va llençar al carrer. Tot el poble va veure aquella foscor com si fos un raig de llum, esperançador anunci de bonança.

-Ja la tenim aquí!… Ja és nostra!…

I els núvols varen desfer-se.

I l'aigua, començant a caure espessa i seguida, va abrigar tota l'encontrada, rebotent alegrament sobre les teules, escorrent-se i cantant per xaragalls i entallades, enrossegant-se'n les fulles malaltisses dels arbres, i traient, de les que hi deixava, un davassall de cançons encoratjadores.

-Bona pluja, Senyor!… ¡Ànsia, que ara va bé!… ¡No en plouen poques, de dobles de cotre!- clamaven els caps de casa.

-Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!- deien, fent tabola, els eixelebrats.

-Gràcies, Déu meu!- esclafia en Biel dret a la porta de la seva estada.

Un batec de joia semblava sotragar les cases, els boscos, els sembrats i les vinyes. Era un batec immens dels homes i les coses, dels animals i les plantes, de la terra i el cel; era un cant de glòria a la resurrecció de les viandes decandides.

Però ben aviat va barrejar-se amb aquell clam de tota la natura una mena d'esverament. L'aigua, que davallava de primer antuvi seguit-seguit, s'estimbava, ara, furient, amb fúria de bèstia esquivada que perd el món de vista. Res de menuts rajolins; res de gotellada espessa; res de xiuxiueig alegroi: les remors d'ara eren remors de terratrèmol; els rajolins, davassall; la gotellada, cascada imposadora.

De temps en temps zigzaguejava un llamp, retrunyia un tro, i tot el poble trontollava com si estigués en perill d'esgavellar-se a l'empenta dels corrents, que cuidaven negar-lo ficant-se pels horts, entaforant-se pels espiralls d'estables i cellers, rodolant carrer avall amb eixordadora fressa, per a caure, part d'allà de la tirallonga de cases, al còrrec de l'Home-mort que en certs indrets començava ja a sobreeixir.

I el xàfec creixia… creixia d'una manera esgarrifosa. I la fosca es convertia en espessa negror. I la negror s'encomanava a les ànimes dels pagesos, que es bellugaven d'ací d'allà, tots neguitosos, a tall de bèsties esquerpes agafades en parany.

Però, amb tot i les tenebres que embolcallaven el poble, cap d'ells deixava d'endevinar els progressos que feia l'aiguat. Per això, mentre cuitaven a barrar amb fustes travesseres el pas de les portes, anaven seguint amb el pensament el curs del devassall.

A les cases que donaven al córrec, el neguit s'augmentava amb el perill que, a l'hora més impensada, el carrer fos incapaç d'engolir l'aigua que hi entrava en riera desfeta i, trencant-se al cap d'amunt la corrent, donés la volta per la banda del darrera i s'ajuntés en aquell punt amb la que baixava pel córrec, negant els horts i enrossegant-se'n les viandes.

I això va ser el que va succeir al cap d'una estona, arrencant de tota aquella bandada de poblat un gemec de desesperació, que va semblar que fos respost a l'instant per l'altra bandada. Era que la munió de cascades que es copsaven pel darrera les cases d'aquell indret, en lloc d'escórrer-se avall com havien fet fins aleshores, començaven a ficar-se pels estatges, desbotant portes i esbotzant tempanells per cercar eixida a la part davantera.

Llavors, malgrat la fosca i la temença de seguir, vulgues que no, el camí de l'aigua, que baixava furient, tothom va sortir al defora: els uns amb l'intent de cercar refugi, per a ells i les bèsties, a les cases en què no hi havia perill; els altres per a ajudar-los o fer-los llum amb fanals i llanternes; els més sense altre objecte que moure's, encara que no fos sinó per desempallegar-se del desatent que els consumia i fer-se la il·lusió que es defensaven de l'aigua.

Fins a altes hores de la matinada el devassall no va començar a cedir. Amb tot, si bé el xàfec va minvar, els torrents desbordats varen créixer encara, engruixits pels que s'escorrien de les terres més altes, on la mànega d'aigua havia fet també de les seves.

Però de tots els pobles de la rodalia, el de Cassanelles va ser l'únic castigat. Quan, allunyats els núvols, varen aparèixer les primeres lluïssors del nou dia, varen ser saludades amb una lletania de planys i de renecs, de malediccions i de sospirs. El sol, en aixecar-se, va il·luminar el desastre més gros que havien vist els vivents: les cases eren illes; el carrer, el córrec i la plaça, un braç de mar; dels horts ni se'n veia rastre…

I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure més tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar obirar el mal que havia fet.

Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el córrec s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot. Era una cosa que feia venir les llàgrimes als ulls, com les hi feien venir els camps coberts de rierencs, els fruiters arrabassats, els camins destruïts i els claps de terra desapareguts. Semblava que Déu hagués volgut venjar-se d'alguna ofensa que li hagués fet el poble. Qui més que menys, no hi havia pagès que no plorés la desfeta d'algun dels trossos que menava.

L'únic que va escapar-se en un tot del càstig va ser en Biel. Les seves peces, prou isolades per a no rebre l'empenta de cap dels torrents desbordats, s'havien gaudit de la pluja sense rebre'n cap dany, i resplandien al sol com si hagués comparegut per a elles la primavera.

I en Biel, en veure-ho, va somriure a l'esperança i va donar gràcies a Déu per la ventura que li havia portat, mentre el seu enemic de sempre, el rancuniós hereu Bartra, que es consumia de despit en veure destroçat ço del seu, amenaçava des de la porta de casa seva la torre del Barbut, bo i remugant malediccions i blasfèmies.

-Lladre, més que lladre!… ¡Aquesta sí que no te la perdono!…

I tot aquell dia, i tot l'endemà, i l'altre, i l'altre, se'l va veure corrent pel terme com un esperitat, aturant a tothom per escampar la seva rancúnia i fent mans i mànegues per encomanar als pagesos damnificats la sospita que el flagell era obra de les conxorxes d'en Biel amb els esperits malignes.

I molts dels que havien deixat de creure en tals conxorxes varen començar a dubtar-ne… i molts dels que en dubtaven, a creure-les certes… i tots els que les creien, a sentir la pruïja de venjar-se'n els agullonava més de ferm que abans, convertint-se, de desig somort, en set abrusadora.

XIV

A LES FOSQUES

Havien assenyalat per al casori el dia de Tots-Sants; i, mentre l'esperaven, en Biel solia anar cada vespre a la ferreria, on passava l'estona, fins a nit entrada, garlant dels seus propòsits per a l'esdevenidor. Enemic de malgastar el temps, mentre articulejava amb la Malena i en Costa, treballava en les pipes i pipots, sense cansar-s'hi gaire, però també sense deixar cap vetlla de fer la tasca que s'havia imposat. I aquell treballoteig, en lloc de ser-li una càrrega, li servia com de descans i distracció a les moltes feines que es veia obligat a fer de sol a sol per a tirar endavant la seva obra.

-Plega, home- li deia la Malena: -encara no'n tenes prou, de tot el dia?

-Cal aprofitar les engrunes.

-Emprò bé tenes de descansar.

-Pas per ara. Ja vindrà el dia per xo.

I tot era pintar un benvenir alegre, rialler, ple de ventures.

Però la Malena no es deixava engrescar i temia. Temia que les malvolences tancades ara a l'ànima de tot Cassanelles, esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells castells. I ho temia de tal manera, que mai se cansava de predicar al minyó que es malfiés.

-Vés amb compte: sentes?… Mira que ara ja no és en Bartra sol, qui te la porta votada. Cal que vigilis, perquè un tret o una ganivetada de trascantó són cosa d'un dir Jesús. I mira't: si consevol nit, con surtes de casa, te fessin un mal joc, pories anà'ls-hi darrera, desemprés!…

-Cabòries de dona!- feia en Biel amb cert desgaire.

-Amén de Déu que ho siguin.

-I no ho han de ser!

-Podé sí. Emprò pensa que en Jan no dorm ni reposa per fer-te mal: Tot el dia el passa dient esguerradures de tu i inculpant-te del mal que ha fet l'aigua. I com que és tan reboig, no seria cap cosa estranya que una nit engresqués els de la colla i et vinguessin a escometre. Perquè gairebé tothom està que l'aiguat va ser cosa teva. I, veient que no més va fer mal al poble, figura't si n'estan, d'encalabrinats! La gran ràbia dels d'aquí és de veure que, mentre tot Cassanelles ha quedat desgraciat, els de Vilavessant se gaudeixen de la pluja, que no els ha fet més que bé. I com que sempre hi ha hagut tanta ràbia de l'un poble a l'altre…

Tant i tant va maldar, que va aconseguir encomanar les seves temors a en Biel. Però, malgrat la vista que el minyó esparpillava i les tortes que feia per dintre els boscos del comte quan se n'anava a jóc, mai va aconseguir veure una ombra que el fes malfiar.

Vet aquí perquè, de xic en xic, aquelles sospites li varen desaparèixer de nou, i va tornar a fer la ruta de cal ferrer a la torre sense parar-se a escorcollar les reconades de camí ni a ronsejar per les marrades. Sempre a la seva, ni tan sols es torbava mai a tombar la vista, no fent cabal de les petites remors que sentia al pas i que, si bé arribaven a les seves orelles, no li deixaven rastre a l'esperit.

Un vespre va quedar tot sorprès en dir-li la Malena:

-No vinguis, als vespres: creu-me a mi.

-Per què?

-Perquè… perquè sí. Ni jo mateixa ho sé, veies!… Emprò me fa por, que vinguis. Mira: anit mateix no he poscut atrapar el son de cap de les maneres, pensant que te n'havia passat alguna. I mira't: con te'n vares haver anat, vaig estar a punt de cridar-te; perquè, encara no vares ser a l'indret de la font, vaig donar una llambregada carrer amunt i vaig veure an en Jan que sortia de l'hostal amb tres o cotre. I tot l'aire el tenien de cercar quelcom. I el cor me diu que duien mals intents.

Al vespre de l'endemà, en lloc d'arreplegar l'eina que solia portar sobre, els altres dies, per un si decàs, va deixar-la a casa, temerós que, si l'escometien, es deixés portar del gènit i fes algun disbarat. Fins aleshores no se li havia acudit la pensada que, obrant i tot en justa defensa, podia perdre's per tota la vida; però ara, que començava a creure en aquell perill, naixia en ell una gran temor de si mateix, que li donava esgarrifances, presentant-li a cada punt la imatge del presidi com la d'un monstre disposat a engolir-lo de bell nou.

-No, això no: de cap manera!…

Però ben aviat compareixia el dubte. I si l'agullonaven fins a llevar-li el seny?… ¿I si es veia obligat a defensar-se?… ¿I si, en sentir-se escomès, no es podia governar?

-Podé sí que el millor seria no baixar al poble cap vetlla- va acabar per dir-se.

I en arribar el vespre, va fer avinent a la Malena el seu propòsit.

La llàstima va ser que aquell vespre mateix, a l'hostal bo i celebrant el comiat de fadrinatge d'en Bartra, que es casava al cap de pocs dies amb la Maria Betra, de Vilavessant, els que formaven la colla dels gats varen aixecar la porrona més del degut, i, enardint-se a cada nova xerricada, varen fer el determini d'anar a esperar en Jan.

-N'hi hem de fer una que se'n recordi tota la vida- deia l'un.

-Ca, ca! El cas és estossinar-lo d'un cop- afirmava l'altre.

-Segons veurem, farem- va ajustar, per últim, en Jan.

I, donada per ell la veu de -Som-hi!-, sis homes varen llançar-se al carrer. Llurs figures varen tambalejar un instant al mig del gavelló de llum que eixia de l'hostal, varen acoblar-se en rodona, com si pactessin quelcom, i varen perdre's després carrer avall, negant-se en la mar de fosca que amortallava el poble.

La quietud era tan gran, que, malgrat el compte amb què caminaven, el fregadís de llurs peus els esverava a cada punt, fent-los entrar en temors de ser descoberts.

-Pxxx!… No feu fressa!- remugava en Jan tot sovint.

I, agafats de bracet, anaven avançant fosca endintre, sense saber d'una manera certa si anaven a matar un home.

L'únic que en sabia quelcom era en Jan, que tenia l'intent de revenjar-se una vegada per totes, per esbravar la rancúnia que sentia contra en Biel.

De sobte, en passar per davant de casa seva, va donar-se un cop al front.

-Espereu's. No feu brogit.

Va arrupir-se a poc a poc, va ficar la mà al forat gatoner, la va treure armada de la clau, i després d'obrir amb molt compte la porta forana, va ficar-se dintre i va comparèixer, al cap d'un moment, amb quelcom que els seus companys no varen poder distingir, però que feia soroll de ferro.

-Què tragines, ací?

-Ja ho veureu con siguem a lloc.

I, empenyent els companys, va afegir, apressadament:

-El que cal és que ens afanyem a passar pel davant de la ferreria, perquè ja és l'hora que ell ne sol sortir, i és pas cosa de topar-s'hi tu per tu.

Costa avall i fosca endintre, varen anar avançant fins a l'indret de la font, on varen aturar-se a una ordre d'en Jan.

-Ara jaquiu-me fer a mi i amagueu's per ací en avall. Ja veureu, quina gresca!

I, aclatant-se al bell costat de la palanca, va posar-hi, a l'entrada mateixa, la ferramenta que havia entrat a cercar a casa seva poc abans.

-Ja ho tenim a punt- va fer tot d'una.

I es va retirar algunes passes i va entaforar-se entre l'espessor d'un barder.

La quietud era immensa. Fora l'aigua que, remorosa, davallava de la canella de la font, aturant-se un moment a la pica per a relliscar després fins a la corregada, tot semblava mort.

Com si es sentís corprès per aquella calma de cementiri, en Jan no gosava bleixar ni aixecar la veu per esbrinar el punt on tenia amagats els companys.

Per últim, no va saber-se estar de dir, en veu baixa:

-A quin indret s'heu amagat, nois?- Però, no havent obtingut cap resposta, va recalcar seriosament:

-Fem pas bromes: sentiu?

I ja es disposava a fer la requisa d'aquells encontorns, quan uns ronquets vinguts de cap avall varen encomanar-li la temença de que els companys se li haguessin adormit.

Gairebé al mateix temps, va sentir de la banda del poble un trepig somort i la veu d'en Biel que cantussejava de baix en baix, com feia gairebé sempre.

Aleshores va fer algunes passes cap al punt d'on provenien els roncs, va cercar els companys a les palpentes, i va sotragar-los fermament.

-Ànsia, minyons, que ja el tenim ací!…

Un crit de dolor i de ràbia llançat per en Biel, que acabava d'arribar al cap de la palanca, va acabar de desvetllar als dos que estaven més serens. Els altres, calents d'orelles a causa del vi engolit a l'hostal, ni varen fer acció de bellugar-se.

-Pit i ronyons, que el llop és nostre!- va esclafir en Jan.

I, al davant del parell de galifardeus que acabava d'eixorivir, va dirigir-se al lloc on el pobre Biel es retorcia, bregant per desempallegar-se de les dents de ferro amb què una ballesta de caçar llops se li havia aferrat a la cama.

Malgrat els seus intents, en veure's fermat de tal manera i en sentir la presència dels tres homes que se li anaven a tirar al damunt, va disposar-se a la defensa; i, foragitant de si el maleït enginy, va plantar-se a l'entrada de la palanca com si volgués barrar-ne el pas.

Esperonat per la dolor, sentia un regirament de tripes que li llevava el seny, fent nàixer dintre seu instints de fera.

Amb tot, va posar-se al mateix instant sobre si, va beneir la pensada que havia tingut de deixar a casa tota mena d'eines, i va fer interiorment la promesa de no fer mal si no l'hi obligaven.

Per això, amb el desig d'allunyar-los per sa saó, va cridar, amb fermesa:

-El que provi de tocar-me va daltabaix de la gorga!

I va fer acció de giravoltar i emprendre la palanca. Però en Jan, més lleuger, se li va penjar al coll, sense fer cas del perill d'estimbar-se.

Varen bregar un instant, traient en Bartra forces de flaquesa per llançar en Biel al fons del córrec, i forcejant en Biel per fer-lo enrera. En l'un s'hi veien pel clar les ganes de fer mal; en l'altre el desig de lliurar-se'n sense arribar a un estropici.

De sobte en Biel va posar un peu en fals, va perdre la testa, i hauria caigut a plom ribàs avall si no arriben a ser unes garrigues a les quals va arrapar-se.

Les espines escorxant-li la pell de les mans, i el tomballó llevant-li el seny, varen enardir-lo. I veus aquí que, redreçant-se tot d'una peça, va fer un bot, va agafar en Bartra per la cintura, i el va llançar a baix com una pilota.

Encara el cos d'en Jan no acabava de tallar les aigües del gorg, esbocinant-les en cent mil esquitxos, que ja els altres dos galifardeus, que havien restat a poques passes, varen abraonar-se a en Biel com dos mastins.

Però, malgrat ser dos contra un, la serenitat d'en Biel va vèncer a llur embriaguesa, i en un dir Jesús varen davallar a fer companyia a en Jan.

I, mentre en Biel s'entaforava boscos amunt a tota pressa, muntava del gorg una gran remor de xapoteig, barrejada amb una tirallonga de blasfèmies.

L'endemà tot el poble va poder veure en Jan i els seus dos companyons tots esgalabrats, i en Biel ranquejant de resultes de la mossegada que li havia clavat a la cama dreta la ballesta d'agafar llops.

I varen ser tan ferms els senyals de la batussa, que al cap d'un mes i mig, quan va arribar el dia del casori amb la Malena, el nuvi caminava encara mig de gairell, i en Jan, que ja feia alguns dies que arrossegava la creu del matrimoni, no tenia del tot pellats els esquinços de la pell de mans i cara.

XV

D'UN MÓN A L'ALTRE

Ja eren casats i ja anaven per família. En Costa ferrer, havent venut la ferreria a un noi d'en Pitxela que s'acabava de passar manescal, vivia content i satisfet a la torre, convertit en guarda del bestiar que criaven, cantussejant tot el sant dia de baix en baix, i deixant passar la vida reposadament, sense capficar-se d'altra cosa que de no tenir un instant la pipa buida i que a la carbassa que feia seguir sempre amb ell no hi manquessin mai dos travessos del ranci per a remullar la gola quan en sentís fretura.

Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel, sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sinó en treballar, engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia per estables i corrals. El cas era preparar un bon niu perquè els ocells que havien de venir no naixessin miserables.

-S'ha de mirar sempre avant: ¿sabes, Malena?… Amb bona voluntat, no hi ha res de la terra que no s'aconsegueixi. Si avui som masovers, un altre dia tindrem també alguns claps de terra nostres, i porem dir als nostres fills: «-Veieu? Això varen afanyar-ho els vostres pares a còpia de suades i de treball. Serveu-ho i augmenteu-ho.»

I, tapant avui un forat i demà un altre, va atiar-se desfent dels deutes que tenia amb l'amo fins a tenir pagades les eines de treball.

I, un cop seves les eines, va anar perquè ho fos l'egua.

I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mànegues per engruixir el nombre de bestiar.

I així, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot.

Però el fruit de benedicció que esperava el matrimoni no s'anunciava per cap senyal. Semblava que Déu, bo i menant-los per una ruta esplendorosa, es complagués a privar-los d'aquell do, d'aquella felicitat que ambicionaven.

En canvi l'hereu Bartra sortia gairebé a fill per any, i en Biel i la Malena havien de veure com el seu enemic es gaudia de les dolçors de la paternitat, que a ells els eren negades.

-Un fill, bon Déu!- clamaven, entre parenostres i avemaries, en enlairar llurs pregàries cel amunt.

-Un fill, bon Déu!- repetien en veure's isolats, sense una ànima que compartís amb ells alegries i penes, sense un amic ni un parent que els consolés en les afliccions o els animés en els entrebancs i trencacolls que, en llur caminada vida enllà, els dificultaven els passos.

Perquè, d'ençà que eren casats i semblaven rabejar-se en l'abundor, l'enveja i la calúmnia havien anat fent prou camí per a deixar-los sols, condemnats a no estrompassar sinó de tard en tard, gairebé d'amagatotis, la ratlla de les terres que menaven, com si la torre del Barbut fos un llatzeret i ells uns leprosos que no poguessin tenir cap tracte de tu a tu amb llurs semblants.

Els vells entrants a la rectoria que, per respecte al senyor rector, aparentaven abans fer bona cara a en Biel, havien anat davallant a la fossa; i els dos o tres que ara quedaven, ja no eren ni tu ni vós.

I tampoc ho era el mateix capellà, que, atuït per les xacres, amb prou feines tenia habilior per a fer les pràctiques menys carregoses del seu ministeri. El maleït ofec fins el privava d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa als seus amics.

Però, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre no deixaven de baixar algun cop, bé que amagant-se de la gent, a tall de criminals que deixen la presó per una estona.

Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la Llogaia, la xaruga majordona que, mal gènit i rondinaire de natural, era tot dolçor, tota bondat, amb el rector i els que l'estimaven.

Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre. Un diumenge, en sortir de la missa matinal, que acabava de dir el vicari, varen trobar la Llogaia, que, plena de desatent, anava a cercar el senyor metge.

-I doncs? Què tenim, de nou?…

-Que mossèn Esteve se'ns en va: veu's-ho aquí. I justament no fa gaire que us demanava. Aquesta matinada el senyor vicari li ha donat Nostramo.

I, després de pregar-los que entressin a la rectoria, va seguir tota aqueferada la seva ruta.

El capellà, acompanyat d'una veïna, s'estava al peu del llit, assegut a l'ampla cadira de braços, bregant per arreplegar a petits glops l'aire que no podia engolir. La seva cara rebeguda i el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans, enasprades als braços de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com si la força que hi feia l'ajudés a bleixar.

Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava surar-hi quelcom d'esgarrifós. Les parets blanques, les cortines blanques, el sostre blanc, tenien l'aire d'un corgelador pa de neu.

-Hola, Biel… Hola, Malena…- va confegir arrapat a les mans, repenjant-s'hi per tornar el bleix.

Tot seguit va deixar la de la Malena i va començar a amanyagar la que tenia empresonada a en Biel, bo i mormolant, a cada manyagada:

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

Ben aviat el moviment de manxa del seu pit, de tota la seva persona, va esdevenir més pesat, començant-se a arrossegar d'una manera que feia condol. I, encara, entre sospir i sospir, anava repetint les mateixes paraules, acompanyant-les d'un caient d'ulls tot melangiós i d'un mig riure apagat:

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les paraules del capellà ressonaven tristes, trencades a cada punt per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge del Sant Crist.

Quan va comparèixer el metge, va prendre-li el pols, va possar-li l'orella al damunt del pit, i va fer una ganyota de mal averany. En Biel, que no el perdia de vista, va sentir fred al cor, notant que l'esglai li segava les cames.

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

Prou tenia raó d'esglaiar-se, en Biel. Tanta raó, que encara el senyor metge no havia aixecat el cap, quan els ulls del sacerdot varen esdevenir vidrosos, el seu bleix va afeblir-se més i més, i la moradura dels llavis va enfortir-se.

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

I mossèn Esteve va llançar alguns sospirs.

Tothom restava mut… tothom tenia clavada la vista en la del capellà.

-Els sospirs de la mort- va fer, de baix en baix, el metge.

Va acostar-li als ulls un broc encès de la llumenera, va contreure, com malgrat ell, els llavis en un nou gest de mal averany, i va fer un senyal al vicari, que havia acudit a corre-cuita.

I el vicari va fer solemnialment la recomanació de l'ànima, no aconseguint apagar del tot, amb les seves paraules, el ressò de les de mossèn Esteve…

-Sigues bo, Biel… Sigues bo com Jesucrist… que sigui ara en la meva ajuda!…-

I després… res… un nou sospir que sura apagat per la quietud de la cambra… la ferma sotragada d'un cos quan l'ànima en fuig… un fort gemec de tot un casal…

* * *

XVI

SOLITUD

I en Biel va quedar-se sense guia, i aquella fam de paternitat que el corsecava va créixer més i més. L'acolliment que, mort el rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure.

La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i fer-li oblidar aquella cabòria que li rosegava el cervell com un corc maleït!…

-Qui sap home? Com Déu no ens vol fer aquesta gràcia, deu ser que ens convé.

Però ell, en lloc d'aconsolar-se, restava sorrut, capbaix, mormolant paraules confoses que tant podien pendre's per oracions com per veus de revolta. Alguns cops, tot pregant per l'ànima de mossèn Esteve, sentia que una onada de dubtes li envaïa el cervell. Si ell no s'hagués mort, pla que li hauria donat una bona guia per a tocar el cor de Déu. Però, ja que fruïa de la Glòria, ¿per què no demanava aquella gràcia a Nostre Senyor?… Qui sap? Potser la tardança en la vinguda del fill era una prova amb què Déu volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe.

Aquesta pensada li obria el cor a l'esperança. Si era una prova, ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que tan desitjava.

Per això, tement que Déu prengués els seus clams per tossuderia, molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia afegir, a les seves súpliques:

-No em rebel·lo, Senyor. Si no em convé, no me'l dongueu, el fill que us demano.

I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o aconseguir-lo després d'una tirallonga de precs tossuts que li atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva consciència, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el fill que no venia, la raó estava de la seva banda. Ventura que aviat s'amorosia la seva exaltació i es reprenia a si mateix pel sacrilegi de gosar oposar-se als designis del Totpoderós.

Aleshores es lliurava tot ell al treball que l'havia redimit, foragitava tota mala dèria, i, encorbat al damunt del terrer, el masegava per fecundar-lo i arrencar-li els fruits que nodria.

Per la seva banda, la Malena, malgrat les bones paraules amb què pretenia encoratjar en Biel, sentia també a l'ànima la punyida de la mateixa dolor. Als primers temps de matrimoni, la joia d'haver arribat a aconseguir el que durant molt temps li havia semblat un sommi impossible, no la deixava capficar en altra cosa que a estimar el seu home i ser estimada per ell. Després, quan les flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu que no es revifa sinó de tant en tant, va sentir nàixer, com en Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre, un fill en el qual poguessin esmerçar l'afecte sobrer que els vessava del cor. Per últim, quan va perdre tota esperança de ser mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel corral i la cuina quan en Biel era fora, esforçant-se per semblar alegre i riallera quan en Biel era a casa.

I així, sempre contristada i rumiosa, veia passar els dies i les setmanes i els mesos… i sentia en ple istiu esgarrifances de fred en pensar que el seu pare anava envellint-se i li quedava vida per poc temps… i s'encenia al cor de l'hivernàs amb les onades d'ambició que l'abrandaven, sempre que obirava la dona d'en Bartra que, més sortada que ella, passejava per camps i boscos la seva fecunditat.

Fins la Llogaia va atrapar-la, un dia, al corral, feta una mar de plors, al davant de la cabra cega i coixa que amanyagava el cabridet que acabava de posar al món, bo i llepant-lo amorosa.

De xic en xic la seva pena va anar-se fent encara més i més gran, arribant al punt de no deixar un moment de repòs a la seva ànima i llevant-li l'habilior d'enganyar en Biel amb aixeres i afalacs.

I el temps rodolava cada vegada més pesat per a ella i el seu home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que els aferrés a la vida i els fes grata l'estada al món. Isolats a la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que purguessin alguna grossa maldat.

Per a acabar de fer més amarga llur existència, va venir un hivern cru i plujós, que a les primeres alenades va endur-se'n l'ànima del vell, deixant-los sense altra companyia que la de la Llogaia, que s'aguantava encara ferma, però que començava ja a perdre l'agre de tot i parlava d'anar-se'n a viure amb una germana de ciutat, obeint a la pensada secreta de sostreure's a les malvolences que la seva estada a la torre havia congriat contra ella entre els cassanellencs.

En les llargues hores de solitud passades treballant dintre la torre a causa de les pluges i neus, els dos esposos restaven muts, provant d'esbravar amb sospirs somorts el dol que els consumia. Ni l'un ni l'altre deien res; ni l'un ni l'altre gosaven donar eixida als pensaments que els rautaven pels dintres; ni l'un ni l'altre s'atrevien a acusar-se ni defensar-se de no haver sigut aptes per a donar fruit.

Una nit, en trobar-se sols dintre llur cambra, en Biel, que no havia desplegat els llavis en tota la vetlla, va dir, com si parlés sol:

-Quina vida més trista!…

I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores.

-I bé, home! no t'hi amoinis!… D'un temps un altre en ve!… ¿Te penses que no se'ns girarà algun dia, la sort?… ¿Te penses que no ens escoltarà, Déu, un dia o altre?… Doncs no t'ho pensis, home.

Però en Biel no es deixava convèncer, i no parava de bellugar el cap en senyal de desconfiança. Quan ja no els havia escoltat Déu, no es refiava pas que els escoltés mai de la vida.

-Creu-me, Malena: això és un càstig. Un càstig que dec tenir ben merescut, quan tant me cou. Emprò el que jo no entenc és per què n'has de rebre tu, d'aquest càstig. ¡Sabessis la pena que em fas, con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!… Perquè la culpa de tot la tinc jo: sabes?…

La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llençols, va redreçar-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als peus del llit, com si no tingués esma de despullar-se.

-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa és meva. Tota, tota, tota!… Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni el que havia fet. Llavors tu t'hauries casat amb qui haguessis volgut, i jo hauria viscut amb tranquil·litat de consciència… o m'hauria mort de passió d'ànima. I, mira't: mort jo, tranquil tothom. Si res més no, sabia que no feia desgraciat a ningú.

-Pro ¿qui t'ho diu, que m'hagis fet desgraciada?… Si sóc feliça!… creume… ben feliça!… Sabes què és, el que desitjo?… Veure't content.

-No, no: no en tindries pas prou, d'això. Te consums, aquí dalt. Te martiritza, això de veure que no pots fer-te amb ningú. No en tenes prou, de mi!…

La Malena anava a replicar, però en Biel li va segar la paraula.

-Si no t'inculpo, dona!… ¡Si tenes tota la raó!… ¡Si jo també me n'enyoro de no fer-me amb la gent!… Veus? Con estava sol, ja era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa, maliatsiga!… Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben segur que seriem ditxosos, veies!

Va regnar el silenci per llarga estona. La Malena, deixant-se anar al llit, va eixugar-se amb els llençols les llàgrimes de tendresa que li reïntellaven galtes avall. En Biel, amb mala traça, va acabar de despullar-se, va dirigir-se a l'espona del llit, va aixecar l'abrigall, i en veure els plors de la seva dona, va deixar-se caure sense forces a la cadira de prop del capçal, sepse témer el fred de fora, que li amoratava les carns nues, i sense sentir-se del fret de dins, que li glaçava els ossos.

-Senyor, deu-nos un fill!… Ens cal un fill!… El volem de totes passades!…- va exclamar tot d'una.

I la mirada feréstega que va dirigir en l'aire, i la força amb què va estrènyer els punys, i la manera com va cloure les barres fent-se carriquejar les dents, li donaven més aires d'amo que mana maleint, que de creient que prega suplicant.

* * *

I no havia passat un mes, que el fill ja s'anunciava.

XVII

PERILL

Perfums de primavera recorrien l'aire; clarors alegroies feien resplendir la volta del cel; cantúries de goig animaven els boscos…

L'anyada es presentava rica; les espigues s'esbotzaven de plenes; els fruiters s'atuïen de branques al pes de les fruites…

Tot el poble somreia al bon temps, i totes les cases semblaven fruir d'un esclat de joia. Totes fora can Bartra, que era un niu de raons. La jove, prou mala arna de si, s'havia adonat, en ser casada, de la falta d'estimació d'en Jan, i havia tret el gènit fins al punt de maltractar els dos vells, d'embrancar-se en col·lotges de compares i comares, i d'afanar tot el que podia per vendre-ho d'amagat a fi d'arreplegar un bon bossot.

I en Jan, carregat de família i veient que cap anyada li era bona, trinava i es desesperava, i a cada punt feia córrer el bastó, bo i malparlant, entre renecs, de la seva dona i del poble on l'havia anada a cercar.

-¡Ja no hauries de ser de Vilavessant, vacassa!

-I tu de Cassanelles, botxí del dimoni!

I vinguen cinglantades i blasfèmies de l'un, i vinguen gemecs i crits de revolta de l'altra.

Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme, sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a través, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap que el consumien. Rabiós i ple de rancúnia contra tot i contra tothom, es sentia el cor rossegat per l'enveja i el cervell regirat per plans de venjança. Venjança contra en Biel, que li havia robat la dona que podia fer-lo feliç; venjança contra la Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que, ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.

I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perquè la gent de Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les males brames que durant tant de temps havien corregut contra la torre i els seus habitadors.

Amb tot, igual que sempre, quedava al fons de les consciències el caliu colgat, que espeternegava al més petit senyal de mal temps o a la més lleugera pujada de les aigües, i eixia a fora en mirades feréstegues dirigides al capdamunt del cingle de Mal-vent: el cingle maleït que, aixecant-se superb, semblava estar orgullós d'aguantar sobre el seu esquenall l'emblanquinada torre, vorejada d'horta i de camps i fistonada de boscos, en els quals pasturaven les bèsties guardades per la Llogaia.

-¡Com s'hi fan bons, els lladres, a l'esquena del comte!- solia esclafir en Jan sempre que llambregava amunt.

I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses, i se li cloïen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells de les mans.

En semblants ocasions, tot era cercar conversa als companys de l'hostal, i esbravar-se dient esguerradures i parlant de fer un exemplar que en tremolés la terra.

-Sang a mitja cama, hi haurà el dia que m'hi posi!- repetia sovint.

I, escalfant-se i encalabrinant-se de més en més, va arribar a sentir-se posseït amb tan bella força de semblant dèria, que un dia, havent vist passar per davant de l'hostal la Malena, que venia de Rosari, va pendre comiat de la colla dels bevedors i la va seguir de lluny a lluny, fent cuitamaga per no ser descobert.

Era a la vesprada, i, durant les hores que havia passat a l'hostal, els companys havien anat enfaristolant-lo i atiant-lo a fer a la dona un tort del qual es ressentís en Biel.

-Allà on hi ha hagut, sempre hi queda- li havien dit. -I, a fi de comptes, alguna estimació t'havia tingut, la Malena, abans de la tornada d'aquell perdut!…- I ell havia considerat que tenien raó, els companys. I la mala pensada havia enfondit ben aviat les arrels a dintre la seva testa, i el propòsit de convertir-la en obra l'havia estat agullonant tota la tarda, a tall de barrina que li furgués el cervell.

Els vapors de la bodega engolida acabaven d'avarar-lo, encenent-li les sangs i fent-li eixir pels ulls, a flamarades, el foc que li recorria la còrpora i amb el qual, ara, anant poble avall darrera la Malena, s'anava abrandant encara més a causa del moviment onejant que feia el cos de la dona cada cop que posava la petja a terra.

Poc abans de veure-la arribar a la palanca, va rumiar un moment. Allò de seguir-la li semblava un mal camí per a conseguir el seu objecte: el que calia era segar-li l'aventatge i sobtar-la al cor del bosc, a fi que, amb el sust, no li quedés habilior per a la defensa.

Pensar i obrar va ser tot u: va trencar a la dreta, va davallar en quatre salts al córrec, va travessar-lo sense descalçar-se, amb aigua a genoll, i, abans que la dona engolfés la passera, ja ell començava a entaforar-se per la foscor dels alzinars, que, amb les ombres de llurs copes tofudes, avançaven la nit de mitja hora grassa.

A tall de qui té les tresqueres ben conegudes, va anguilejar lleuger una estona entre arboços i brucs, i va acabar per posar-se a l'aguait darrera unes berdisses que venien a assenyalar la meitat de la ruta entre el poble i la torre del Barbut. Com que en aquell indret del camí s'escorria enclotat i mig cobert pel brancam que li feia de volta, podria fer la seva sense gaire por.

-¡Avui sí, que me les pagaràs totes plegades!- anava remugant entre si.

I, aclatat a terra, tot era guaitar avall per escorcollar les tenebres i parar l'orella per arreplegar tots els sorolls… La quietud era immensa; però en Jan, remogut per l'ardentor del vi i per la del seu mal intent, es sentia trasbalsat, i li semblava que a dintre el cervell hi tingués una farga en la qual un rengle de manyans maseguessin el ferro. Tot era una brasa. La raja que l'enardia li donava un tremolor ferm que el sotragava tot.

De sobte li va córrer entre carn i pell una onada de glaç: la Malena era ja a poques passes i s'acostava sense temença, espantant la basarda amb un lleu cantusseig. D'ençà que es veia segura de ser mare, res li feia una por gaire folla: semblava que la companyia de l'infant que havia de nàixer li donés alè. Per això, foragitat amb el cant el respecte a les tenebres, marxava confiada i amb petja segura.

Amb tot, com li passava sempre que tenia a prop algun perill, va semblar que flairés el que l'amenaçava, i es va aturar en sec, girant arreu la vista i eixamplant els narius, com perdiguer a la saga d'un rastre.

-Qui hi ha, ací?

Ningú va respondre. Només va sentir al seu davant una remor somorta, semblant a la d'un animal que s'entafora entre les mates.

-Una serpota o un llagardaix- va pensar.

I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho endevinava, ho sentia ben bé, que no podia ser-ho.

Però encara la sospita no s'havia acabat de convertir en assegurança, quan es va trobar agarrotada fortament del braç per una mà de ferro.

-Eh! Què és, això?- va cridar, amb un sust.

I, sense perdre la serenitat, va començar a fer forces per deseixir-se del braços que volien entortolligar-la per la cintura.

-T'espantis pas, Malena- anava dient en Jan, amb veu fosca: -som jo, en Jan, que vui que m'estimis: sabes?… que m'estimis com t'estimo jo. Perquè no hi ha ningú, al món, que t'estimi tant com jo.

Va començar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si cridava, baixés en Biel i hi hagués un daltabaix, es defensava com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses d'aquell bleix que li amanyagava el rostre. En Jan, enardit per la resistència que trobava, s'enfellonia de més a més i deixava el to mansoi per les amenaces fosques.

-Gica'm estar, o crido!- va fer, tot d'una, la Malena, veient que se li acabava el braó.

-Si ho proves t'escanyo, mala pua!- va amenaçar en Jan.

Però la Malena, no volent donar-se, va fer un gran esforç i va engrapar-li la cara amb la destra, cuidant buidar-li els ulls d'una burxada de dits.

Esmaperdut per la dolor, en Jan va amollar, i ella, sentint-lo que flaquejava, se'n va desfer amb una empenta, i va arrencar a córrer boscos amunt, bo i llançant un gran crit:

-Bieeel!…

I encara els cingles veïns no havien repetit la veu, que la d'en Biel, desde la porta de la torre, prenia la davantera al ressó.

-Ja vaaa!…

Unes quantes gambades del marit rostos avall i una pitrada de la muller boscos amunt, varen unir-los en un dient d'avemaria.

I mentre, ella, fent-se compte del perill que havia passat, queia en basca als braços d'ell, en Jan, com un assassí aixarpat al bo de la seva obra, s'esmunyia cap al poblat bo i remugant malediccions.

XVIII

EL FILL

D'aquella feta mai més va ser altra la Malena. Si abans era coratjosa, va esdevenir poruga i gusarapa; si abans no reculava davant de les tenebres, ara s'esgarrifava a la sola pensada de travessar a sol-caient les soledats del bosc; si abans semblava créixer en acostar-se a un perill, tremolava ara com una fulla malaltissa a la més llunyana remor que la sobtés. Un dia va perdre els sentits perquè, mentre estava distreta guaitant al cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una manyaga.

I la cabra, com si endevinés el tort que acabava de fer-li, va quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.

-Pobreta!- va fer aleshores la Malena: -Fa, que no me'n volies pas fer, de mal?… Fa, Ruixqueta, que no?… ¡Si es més bona minyona, la Ruixqueta!…

I en veure les lleugeres estremituds de goig de la bestiola, i en contemplar-li els costats plens, que pregonaven la seva fecunditat, va posar-se a plorar de tendresa, bo i dient, entre sanglots, a en Biel:

-Mira-la! Totes dues estem iguals. Si jo em morís, guardala bé: sentes?

En Biel va fer com que s'enfada.

-Mira que és prou!… Sempre em surtes amb les mateixes ximpleries!… ¿Qui en parla, de morir?

Però, tot contemplant el rostre embofegat i terrós de la seva dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrós, va sentir que se li encomanava la temença, i va ficar-se d'una revolada a la casa per amagar el plor.

Després, ja desfogat, va dirigir una mirada en l'aire i un prec al Cel.

-Senyor! féu que no sigui, perquè ben cert que em tornaria foll.

I, al mateix temps que pregava, un mal pensament li rondinava per dintre la testa com un borinot, desventllant-li una set d'abeurar-se amb la sang de l'hereu Bartra, que era el causant de la dissort.

Però ben aviat li va entrar la reflexió… la mateixa reflexió que l'havia deturat ja, el dia de la malifeta, de castigar com es mereixia el seu enemic, a qui, ben garbellat, no arribava a guardar cap rancúnia. De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de revenja, n'hauria passat els taps; però la seva fe, desvetllada per mossèn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancúnia pel de perdó i el d'odi pel de caritat. Si Crist, innoscent de tota culpa, en rebre una bufetada va parar l'altra galta, ell, que havia mort, que havia robat i malmès el que era d'altri, i caigut a tota mena de baixeses, quina ruta podia seguir? ¿què podia fer, davant per davant d'en Bartra, a qui en una nit havia malmès el treball d'un reguitzell de dies, a qui havia pres la dona estimada, emmetzinant-li el cor amb el verí de la gelosia?… ¿Què podia fer, sinò perdonar-lo i plànyer-lo? Perquè, comptat i debatut, no era pas cap dolent, en Jan, sinó un desgraciat que ni el consol d'aixecar els ulls en l'aire per demanar a Déu la resignació que li calia, li quedava.

Ell, en Biel, sí, que el tenia, aquell consol. Tenia aquell consol i l'esperança d'un més enllà de Glòria, en el qual trobaria el premi dels seus fatics i el perdó complet de les seves culpes. Per això la temptació que arribava a assaltar-li el cor era morta i ben morta al punt de ser nada; per això en Jan Bartra era viu; per això, la Malena, atuïda de sofriments, tenia, a estones, fermes revifalles de coratge que l'enardien, donant-li fiances de sortir bé del mal pas o d'assolir la Glòria en cas de mort.

-Si no fos per tu, tant se me'n donaria, de quedar-hi- solia dir.

I tan sovint ho repetia, i tan convençuda ho deia, que en Biel va començar a sentir la temença, i fins l'assegurança i tot, que la mort li sotjava la dona per robar-la-hi. Li semblava que no podia succeir de cap altra manera; que Déu, irat per la tossuderia amb què li havia demanat un fill i per la perfídia amb què s'havia encarat amb Ell per exigir-li el bé que li negava, volia castigar-li tan grossa temeritat.

Oh! sí! N'estava cert, de rebre el càstig: tan cert, que, al cap de poques setmanes, havent-li donat la Malena abans de temps el fill tan desitjat i veient-la que, amb tot i haver maltingut un ser raquític i feble, cobrava les esperances perdudes, va obrir el cor a la joia i es va sentir gronxat dolçament per una onada de benestar.

* * *

Però va ser goig sense alegria, el seu; que la Malena, veient allunyat el perill, va voler ser valenta, va tenir una recaiguda, i en quatre dies va ser al sot, deixant-lo sense altra companyia que la vella Llogaia, ni altra esperança que la d'aquell fillet, pobre fruit nat abans de saó i batejat a corre-cuita el mateix dia de ser enterrada la dona.

La mateixa mà que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al caparró de l'infant. Eixint d'una cerimònia, l'altra: el sacerdot, després de segellar amb les seves oracions les portes de la mort, obria amb els seus precs les de la vida. La campana que es deixava de plorar per la mare, reia després pel fill.

I el pobre d'en Biel plorava i reia com la campana, bo i aclofant la testa als designis de Déu i acceptant resignat aquella nova prova.

I, plorant i rient va pendre en braços el nou cristià… i plorant i rient va córrer poble avall amb dolça càrrega… i plorant i rient va travessar el córrec i es va endinsar boscos amunt, seguit per la pobra Llogaia, que treia forces de flaquesa per encalçar-lo, temerosa que s'hagués begut l'enteniment.

El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de Cassanelles va ser el d'una ventada. Tothom va abocar-se a la porta atret per la veu ploranera de l'infant i pels sanglots del pare, que corria… corria a trenca nou del coll, i hauria volgut ser ocell per a arribar a la torre en un Jesús i apagar la fam del nadó amorrant-lo a les mamelles de la Ruixqueta, que, partera del dia abans, donava generosa un mugró al seu fill i un altre al de la seva mestressa.

-Mira-te'l el bruixot!- deia en Bartra veient-lo entaforar-se pels boscos del comte. -Ara comença a pagar-les, les malifetes. Mal anar no pot durar… i qui la fa, la paga. Havien pas de ser totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la truita, al valent brètol!

La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.

Amb tot, dintre el cor dels cassanellencs, molt i molt endintre, el dubte tornava a pendre cos. Tal vegada… qui sap?.. potser sí, que allò era un càstig de Déu!

I, malgrat la satisfacció que donaven a tot-hom les dolçors d'una anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre del Barbut una onada de llàstima.

Però al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una gropada ferma; un feix de llamps va esquinçar l'espai per llarga estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra… i el terme es va veure assolat pel més granat rem de calamarsa que recordaven els vivents.

I no va haver-hi destra, al poble, que no aixequés el puny clos, ni ulls que no llambreguessin irats la torre del Barbut, ni pit que no covés contra en Biel una folla set de revenja.

XIX

JUDICIS TEMERARIS

Criat per la Ruixqueta i aconduït per la Llogaia, que se'l mirava com un nét, el fill d'en Biel i de la Malena, el menut Galderic, va créixer a la bona de Déu, aconsolant el seu pare de la viduesa i donant-li alè per a no defallir en la seva vida de treball i per a perseverar en la bona ruta, malgrat les ires ressuscitades d'algun temps ençà en el cor del poble.

Els primers dies de veure's pare, a en Biel l'existència li semblava maimona i el temps cançoner. No s'acabava mai, allò de veure la criatura encarranquinada amb la bandola i mostrant les genives esdentegades! Però, malgrat aquella cançoneria, a cada moment en Biel li trobava una gràcia nova, a en Galderic. I la primera vegada que la boca de l'infant es va descloure per somriure, la torre del Barbut va veure's sotragada per un davassall de joia, seguit d'una tirallonga de sanglots i una mar de llàgrimes del pobre pare.

-Ara pla l'hem feta bona!- va exclamar la vella. -Ves per què has de plorar!

I en Biel va respondre, solemnialment, bo i assenyalant en l'aire:

-Penso en ella!

Però, notant que al vailet se li encomanava el sentiment, va fer un esforç, va tornar a riure, i va aconhortar-lo a còpia de cantúries.

I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se cada dia el cor més embriac d'esperances i els ulls més rebecs al plor. Gota per gota, la resignació va anar-li entrant a l'ànima, dulcificant el fel que la hi omplia i amorosint la coïssor de les nafres que hi tenia rebudes.

I així va tornar-se de més en més coratjós en la seva caminada vida enllà: més coratjós i més armat contra totes les desgràcies que li poguessin esdevenir. ¡Hi estava tan fet, a suportar-ne de tota llei!

Capficat amb el ben venir del fill, passava el dia aclatat al damunt de la terra, furgant-la i removent-la amb la força d'un brau per arrencar-li, vulgues no vulgues, les riqueses que tresorejava. Fora els dies de festa, que baixava a missa matinal, per a ell no existia el poble, ni l'hereu Bartra, ni ningú. Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temença, la soledat dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no es capficava de res més que d'estar tranquil de consciència. En paus amb Déu, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com que no diguessin. Prenent exemple de la Natura, que, com més la castigava a còpia de treball, més i millor fruit li donava per premi, es sentia disposat a no guardar rancúnia contra cap dels que li havien fet mal, i fins s'esforçava tant com podia per estimar-los.

Per això, comprenent que el seu tracte amb ells podria ficar-li de bell nou al cor la mala espina de l'odi, portava aquella vida solitària, no fent-se amb ningú ni cercant mai altra companyia que la del fill i la vella.

Però el poble, no capint els seus bons intents, tirava a mala banda aquell afany de viure isolat, i el creia fill del despit i la ràbia.

-Con no es fa amb ningú,- deia en Bartra -és senyal que té por que li descobreixin les trafiques que es porta entre mans: les bèsties manses no la temen, la companyia; els llops i les guilles, sí.

I, qui més qui menys, tothom donava la raó a en Jan. Ningú hi pensava, en el pacífic rossinyol que deixa per un mai més el lloc on li han destruït una nierada.

Però el que atiava més les malvolences del poble era l'abundor en què nedava en Biel, gràcies a la seva constància en el treball, a la seva fe, al seu punt a no passar en vaga una hora, un quart, un minut, un segon. Els diumenges semblava que es fongués en veure reposar les terres, per les quals es passejava amb en Galderic al braç. I si bé, per santificar la festa, s'estava de treballar, no podia resistir la temptació d'ajupir-se a cada punt per arrencar, amb la mà que la càrrega del fill li deixava lliure, les males herbes que creixien pels conreus.

I el poble, que el veia trastejar d'una banda a l'altra acomboiat amb la vella i seguit de la cabra cega i coixa, s'entretenia bescantant-lo a tort i a dret. Fins va arribar a córrer una calúmnia fastigosa que, si la pobra Llogaia n'hagués hagut esment, ben segur que s'hauria mort de pena.

A l'hora de la posta, quan es dirigien tots plegats a la casa per recollir-se, no hi havia ningú que, en veure'ls aclarits per la llum vermellosa del sol que es colgava, no els considerés com una parella de bruixot i bruixa, i no veiés en l'infant un diable tendre, i no cregués que la cabra era un mal esperit que havia pres la forma enganyadora d'animal casolà per matar tota sospita a la gent.

Quan esdevenia qualsevol desgràcia, ningú s'encomanava a Déu, per a donar-ne la culpa als habitadors de la torre del Barbut.

-Són el flagell del terme- deien molts.

I fins algú començava a fer córrer la veu que la mort del vell ferrer i la de la Malena, i fins la del rector, havien estat causades per les males arts d'en Biel i la Llogaia: primer havien atuït mossèn Esteve per veure si li arreplegaven el mitjot; després, despistats en trobar-se que el capellà no els deixava la moma, s'havien esbravat enmetzinant en Costa ferrer; per últim amb l'intent de poder-se acomboiar per a llurs malifetes, havien engegat la Malena a l'altre món, després de fer-la patir uns quants mesos, de mal donat.

De primer antuvi la calúmnia no havia pres altra forma que la d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; però els que escoltaven el primer que va llançar-la, varen començar a rumiar cada u pel seu cantó, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat va créixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple.

I va passar el temps. I el menut Galderic va començar a fer les primeres passes i a barbotejar els primers mots. I en Biel va eixamplar els conreus. I pels passadissos i cambres de la torre del Barbut, i pels camps que la vorejaven, i pels corriols dels boscos del comte, va regnar arreu l'alegria, omplint-ho tot de veus d'infant i de rialles fresques.

XX

PARE I FILL

De mica en mica va anar-se espigant el fill d'en Biel. I fins va esdevenir una criatura cepadeta i bellugadissa com una engingolada d'esquellerincs.

Cada dia, a l'hora baixa, el seu pare, bo i esperant que la vella enllestís el sopar, el feia asseure al pedrís del peu de la porta i li ensenyava pacientment la doctrina. I el que tenia més punt a fer-li aprendre eren els manaments de la Llei de Déu, endardallant-los-hi fins a fer-li'n capir el significat. Però el manament que li explicava amb més amor, esmerçant-hi tot el seu saber, era el que ens prohibeix matar els nostres semblants.

-Para-hi ment: sentes? L'home no pot voler-la en cap manera, la mort d'altri: ni la mort ni el més petit dany. Perquè el que mata o tan sols atempta contra la vida del proïsme… fixa-t'hi bé, fill meu!… és condemnat en aquest món i a l'altre: en aquest món per la justícia dels homes, que no el miraran mai més com a germà; a l'altre, per la justícia de Déu, que li farà sofrir càstigs horrorosos. I encara Déu el perdona, el pecador, con el pecat va seguit d'un bon penediment. Els homes no: no perdonen mai… mai de la vida!… entenes?… A tot fer, obliden la falta per un con temps; emprò, així que tornen a recordar-la, senten altre cop la rancúnia, i tornen a torturar el pecador amb retretes i malvolences. Ai de tu, doncs, el dia que caiguessis en un semblant mancament!

El menut Galderic escoltava el predicot amb aire de comprendre'l i amb el propòsit de retenir-lo a la memòria. I, durant les vetlles, tot era rumiar i fer preguntes al seu pare, amb l'intent d'aclarir els dubtes que se li acudien.

I era tan atinat el que deia, que en Biel, en veure'l com creixia en intel·ligència i seny, va arribar a considerar-se petit per a ensenyar-lo; i després de pesar i sospesar els aventatges i desaventatges que li podria portar el determini, va acabar per dir-se que havia arribat l'hora de fer anar l'hereuet a aprendre de lletra.

Veu's aquí, doncs, que una tarda va agafar-lo de la mà i, fent mig quart de marrada per no travessar el poble, el va conduir a Vilavessant, presentant-lo al mestre. La decisió de no fer-lo anar a estudi a Cassanelles, l'havia presa per allunyar tot perill de raons amb els altres nois, que, entabanats per les històries que corrien sobre la torre del Barbut, era cosa segura que en farien pagar la patenta a l'infant. És clar que els del poble veí en tenien tant esment com els de Cassanelles, de semblants rondalles; però mai el perill era tan gros.

El primer dia de ser a l'estudi (una sala menuda com un bolcall d'ase, amb les parets plenes de cartells greixosos, els cairats de trenyines, i les llambordes de clapes de tinta morada) va haver-hi un moviment d'estranyesa entre els xicots. Era la primera vegada que hi compareixia un noi nou d'un altre poble, i no se'n sabien avenir. Però ben aviat va córrer la veu de qui era el noi nou, i l'estranyesa va anar seguida del respecte: un respecte amb el qual anava barrejada una basarda esgarrifosa, provinent de les falòrnies que s'havien llegat de pares a fills una pila de generacions, acostumades a mirar la torre del Barbut com un lloc maleït, catau infecte de bruixes i dimonis.

Un, tan sols, dels marrecs, el fill del senyor metge, va gosar acostar-se al foraster durant una estona de descans, bo i ensenyant-li, primer, per via d'assegurança, l'estampa dels escapularis que duia.

-Que no en tenes, tu?- va preguntar-li.

-Mira- va fer en Galderic, ficant-se la mà a la pitrera i mostrant-li els seus.

-Són beneïts?

-I doncs?

El fill del metge, com si encara restés en dubte, va rumiar una estona.

-Fes-hi un petó, als meus.

En Galderic va acostar-se'ls a la boca, oferint de passada els seus al nou company.

I, com si aquells petons segellessin un pacte d'amistat, els dos marrecs ja no varen moure's, en tot el dia, l'un del costat de l'altre, amb gran alegria del vell mestre, que, havent temut un moment que la presència d'en Galderic li tragués els nois d'estudi, es sentia tranquil·litzat, puix que sabia el partit que entre ells tenia el fill del metge, i el que el metge mateix tenia en tot el poble, on no hi havia casa que no li degués la vida d'algú de la família.

Amb el que no comptaven, el senyor mestre i en Biel, era amb el que va venir més tard. El menut Galderic, amb el seu seny i la seva tendresa, prou va fer-s'hi amic, amb tots els companys d'estudi; però aquella mateixa amistat va congriar una profunda rancúnia en els xicots de Cassanelles, que, atabalats per llurs mateixos pares i enardits en veure's més nombrosos que llurs rivals, varen començar a cercar-los bronquina, renovant les batusses que des del temps dels avis hi havia hagut sempre entre aquells dos pobles.

De primer la cosa no va passar d'alguns cops de pedra creuats entre els dos escamots els dijous i diumenges a la tarda; després ja varen barrejar-s'hi alguns grandassots, arribant fins al punt de comparèixer armats de pistoles i ganivets; per últim, havent corregut sang, s'hi varen ficar els homes fets, traient armes llargues per fer la por.

I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa, sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne ben bé el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre Vilavessant i Cassanelles, que ja ningú s'hi capficava, de l'espurna que n'acabava de fer esclatar una més. Es batien com s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum, per tradició. Així ho havien trobat, i així ho servaven.

L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel, no tenia fi ni mesura. Per això, el punt que havia mostrat sempre a fer capaç el seu fill dels preceptes del Decàleg, va redoblar fins a no deixar-lo de petja en tot el dia, amargant al menut les hores de joc, marejant-lo a còpia de consells, abrigant-lo talment amb una pluja seguida de prèdiques. I el noiet escoltava submís, amb els ulls baixos i els llavis closos. Ja s'havia acabat, allò d'interrompre el seu pare per a l'aclariment d'un precepte; ja l'havia perdut, el xicot, el costum de passar les vetlles rumia que rumia per capir el significat del que li explicava en Biel: ara només era una, la cosa que el capficava: era un dubte torturador que duia sempre encastat al cervell; que el tenia concirós d'un cap de dia a l'altre; que li escalfava la testa, omplint-la-hi, a la nit, de somnis esgarrifosos, i ennegrint-la-hi, de dia, amb desitjos de mort.

I, agullonat per aquell dubte, el nen semblava la imatge de la tristesa i s'aflaquia i s'esblaimava de rostre fins a esporuguir el seu pare, que veia renaixer en ell la infantesa malaltissa de la Malena.

Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que havien estat a punt de fer-li traïdoria.

Però va arribar un matí en què va parlar. El dia abans, en tornar d'estudi, havia anat a cops de pedra amb el fill gran d'en Bartra, i havia comparegut a la torre tot abrigat de sang que li eixia d'un gros xiribec de la closca. Embenada la nafra per la Llogaia, va ficar-se al llit i va passar la nit amb febre, martiritzat més que mai pels mals somnis que li amargaven el viure.

En despertar-se, el dia era ja alt. La Llogaia feinejava per la casa. En Biel, que en llevar-se havia entrat a veure'l, en notar que dormia s'havia arribat a l'hort, amb l'intent de no allunyar-se del casal.