PINYA DE ROSA (continued 2)

Entre el pinyoc d'espectadors que em voltaven hi havia un carreter de cara bestial, aixafat de front, una mica pelut de galtes, barbagròs, alt, d'ulls petits i vermellencs. Aquest home, que revelava el seu ofici amb les xurriaques que li penjaven sobre el pit enrotllades al coll per la tralla, donava mostres de disgust i d'avorriment, i a l'últim va dir, en to de menyspreu:

-Bah, bah!… Sa sang no enrogirà ses aigües. Sou uns babalocs. Això té tanta malícia com es fum de qualsevulga xemeneia.

-Déu vos gord que us arreplegués!- va exclamar un mariner. -No és cosa de joguina, no. Jo no em voldria veure sota es seu embut, ni enc que em trobés dintre una fragata de tres arbres. Xucla i roda d'una manera!…

-Això deu poar aigua des mar per després fer ses pluges: oi, senyor?- me preguntà un xicot. I, sense donar-me temps de contestar, va tocar-me amb el colze: -Mireu!… una altra!

Efectivament, vaig veure que s'espallongava d'un abombament del cel un canó serpós d'un blau de calitja. Era una altra mànega. I de seguida se'n presentà una tercera, que venia, ja formada, de part d'allà de les muntanyes llevantines, vorejant la costa, desempallegant-se a poc a poc de les calimes, enteranyinada, blanquina, voltada de lluïssors que s'anaven apagant gradualment.

Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament, amb les trompes a frec d'aigua i les bombes mig enclotades als núyols. Semblava que no tinguessin relleu: eren com pintures, com ombres estranyament retallades en mig de la claror migrada d'aquell dia malaltís. Seguien derrotes diferents i sovint oposades, i es comprenia que no les impulsava cap corrent exterior, sinó una força que residia en elles mateixes. Tan aviat s'enxiquien allunyant-se, com s'engrandien acostant-se a terra. Però no es sentia el més lleu soroll: tot passava com en un espectacle cinematogràfic; i, si un hom no hagués tingut idea preconcebuda del poder d'aquells meteors, no se n'hauria temut pas. Més aviat que de por, inspiraven un sentiment de pena i d'estupefacció. Se diria que la naturalesa estava malalta, i que, ensopida i enfebrada, somniava aquelles monstruositats. Però aquell somni podia causar víctimes. Me vaig recordar d'haver llegit que els navegants engegaven l'artilleria contra les mànegues. Si haguéssim tingut un canó… Mes, a falla de canó, ¿per què no fer sortir el sometent a la platja i que escopetegés l'aire amb salves ben estrepitoses? Lo que convenia era assorollar aquella atmosfera mesella i paralitzada, tornant-li el moviment i la sensibilitat.

Anava a comunicar aquest pensament a les persones de més a prop, quan s'aixecà al meu entorn una ronca bonior i cent braços s'agitaren en actitud d'alarma. Una dona, que estava al meu davant, se va girar tota esgrogueïda, tapant se els ulls amb una mà, i, tremolosa i atarantada, empenyent de palpentes l'un i l'altre, va córrer a ficar-se dintre d'una casa. Entre la bonior vaig entendre una paraula: -Es sardinalers!… es sardinalers!…- I la remor de veus s'apagà de cop, igual que en una cambra enconxada quan es tanca la porta per on entraven els sorolls exteriors, i tot s'eixordà sobtadament. Aleshores me va venir pell de gallina, i vaig veure la meva esgarrifança reproduïda en tots els semblants.

Ja no vaig pensar més en el sometent. No hi havia temps de res. Sis o set llaguts de sardinals acabaven de sortir d'un freu, i es trobaven en mig del triangle que es podia imaginar entre les mànegues. Dues s'havien engolat a l'ensenada, recorrent sa boca com esmaperdudes. L'altra era més a terra. Corria com per trencar el camí de les barques, acostant-se, creixent, agegantant-se… Semblava que el sostre de núvols s'enlairava per deixar-li pas. El mar se botia sota la trompa, entorn de la qual els ruixins formaven una corona vaporosa. L'ombra del meteor se projectava sobre nosaltres, i l'aire s'enfosquia, s'enfosquia…

Mentrestant els llaguts venien, botant, amb les proes embigotades d'escuma, tots junts, aplegats per la por. Els vogadors treballaven com en cap regata. Se doblegaven a la una sobre llurs rems, i després s'alçaven tan alts com eren, repenjant-s'hi a l'enfonsar-los en les negrenques aigües. Els patrons, drets a popa, governaven amb una atenció que es descobria en tot llur posat. Un d'ells duia a braç un infantó d'uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll amb un moviment de terror: un noiet ja vestit d'home, amb calcetes i barretinola, bufó, grassonet.

Vaig sentir un gemec a prop meu. L'havia esclafit aquella dona que poca estona abans m'havia parlat de que tenia a mar tota la seva família. Estava immòbil, estirada, com enravenada de fred, pàl·lida, amb els ulls astorats. El cap li tremolava lleument, i les dents li debategaven. Sos llavis descolorits repetien un mot, sempre el mateix. Menut!… menut meu!… La infeliç, aireferida de bogeria, en aquells moments de suprema angúnia no es recordava del seu marit ni dels fills grans, que amb llur treball la mantenien; ni semblava que els veiés tan sols: no es recordava més que del fill petit, del que res podia donar-li, però que més necessitat estava del seu amor i de la seva cura. No sé què hi havia de tendre i de fondament maternal, en aquesta aberració. Dues o tres vegades vaig haver d'ajupir el cap entre la gentada per amagar les meves llàgrimes.

Els sardinalers anaven venint, però no podien guanyar gaire camí, perquè les capritxoses evolucions de la mànega els obligaven a una marxa sinuosa. Tan aviat emproaven cap a les roques de llevant (entre les quals, el mar, ara encongint-se, ara reinflant-se, feia difícil l'atracada), com s'encaminaven cap a nosaltres o arrumbaven de dret a garbí. Es diria que la mànega els perseguia intencionadament, bé que guardant certa distància, entretenint-se amb una caça que no se li podia escapar. En un moment, sense soroll de cap mena, en mig d'aquell silenci d'esglai que s'havia apoderat de la naturalesa, passava fantàsticament d'una banda a l'altra de l'ensenada. Altres vegades marxava a poc a poc o s'aturava, donant voltes sobre si mateixa; però era tan llisa i d'un to tan igual, que aquestes voltes eren de mal reparar, i sols s'endevinaven per l'ondulació que davallava en espiral per la trompa.

El carreter de cara bestial començava a interessar-se per l'espectacle. S'havia tombat endavant, estirant el coll i traient el cap per damunt dels muscles de la gent, i guaitava amb aire feréstec, apilotant les celles sobre els ulls i allargant la barba a tall de morro. La seva atenció s'intensificava a proporció del perill, i un estremiment voluptuós sacsejava les seves galtes peludes. -Ara va de bo- mormolava. I, quan la mànega s'allunyava dels sardinalers, ell es redreçava i deia, com avorrit: -Bah! total res!- Altres manifestaven iguals sentiments amb diferents expressions de rostre. En aquell estat de tensió, els bonys de les ànimes sortien a la cara. També s'hi pintaven la pietat i la bonhomia: un ull enllagrimat, un llavi mogut pel rés, una boca contreta, un sospir, un posat de cos, revelaven lo íntim de les persones, lo que les converses no expressen i que tal vegada es procura amagar amb elles. ¡Que en vaig llucar, de dolor i de misèries! Però res me va causar tan mal efecte com la indiferència de dos pobres mendicaires que, darrera d'aquella muralla d'ànimes en pena, s'eren adormits al carrer, asseguts en un banc vora la porta d'una taverna, com deslligats de tota germanor amb la humanitat. Dormien descansadament: l'un amb el cap tirat endarrera, oberta l'esqueixalada boca, reganyant el coll i el flac sotabarres coberts de pèls blancs i curts, no afaitats de dies; l'altre amb el cap jup, que es movia empès acompassadament per la post del pit amb les zumzades d'una lenta i ampla respiració, pròpia d'un jove robust.

Aquestes coses les vaig veure quasi sense mirar-me-les. Eren en el meu camp visual, dormen en el meu record, un sol conjunt amb les del mar i del cel.

Els moments se feien llargs, eterns. Sens dubte hi haguera hagut temps de reunir el sometent: me sentia culpable de no haver posada en pràctica aquella idea, l'única que oferia alguna esperança de resultat. Tal vegada encara es podia intentar!… Però no: la mànega aborda els sardinalers, els rems cauen en banda, els llaguts topen ells amb ells, els tripulants s'agombolen…

Ningú no respirava. I vaig sentir el feble gemec de la pobra mare. -Menut! menut!… menut meu!- I després res: les palpitacions del meu cor repercutint els meus membres i com sonant per tot arreu convertides en rellotge de l'univers.

Gràcies a Déu, va ser més la por que el mal. A la traça, el meteor, encara que molt a prop de les barques, no va tocar-les; i els valents pescadors, refets del primer espant, tornaren bravament a la lluita, vogant cap a una petita cala que els venia de dret. Aquella caleta estava amagada per les calimes; però ells sabien prou on l'havien de trobar entre les penyes de llevant. No la tenien gaire lluny: nosaltres també l'endevinàvem. Arrencàren com fletxes tirades a l'hora envers un mateix fitó, i penetraren en la blanca boirada. Un cop en terra, eren salvats.

-Santa Anna els hi ha allargat un plec de sa seua caputxa- va dir un vellet al·ludint al nom de punta de Santa Anna que porta el cap de la llarga muntanyola.

La mànega, que tan bella angoixa ens havia feta passar, seguí encara rodant per la cala com qui cerca la perduda. Després va arrumbar-se majestuosament a pendre terra pel recó de llevant, i es submergí en la broma, entre la qual tot just s'afigurava, esblaimada, esvaint-se a trossos a trossos. I, puja que pujaràs, s'enfilà costes amunt, estirant o arronçant la trompa; segons els alts i baixos que trobava; i aixecant sota d'ella, en l'ambient espès, una mena de polsaguera com la que mou en un camí un animal que morroaterrat hi rebufa, assolí la cima, s'acarrerà per la carena i tramuntà per un collet.

Vaig cercar les altres dues, de les quals m'havia distret fins aleshores, i ja no en vaig descobrir sinó una. La seva pariona se'n seria anada qui sap a on, o s'hauria desfet sense jo adonar-me'n. Sigui com vulgui, no en restava més que una a la vista, i no hi estigué gaire estona. En mig de sa marxa atzarosa, se li segà la trompa, separant-se-n'hi un tros del capdavall, que es fongué fantàsticament en l'aire; i aleshores, la part superior, com sentida de la dolor d'aquell escapçament, s'arronçà amb rapidesa, igual que una banya de caragol que s'és tocada amb el dit, i la bomba s'aixafà, encongint-se en una balma dels núvols.

Així fou deslliurat dels terribles meteors tot l'espai obirador. Mes el dia encara continuà trist i pesat. Encara l'estrany fenòmen tenia tirada a reproduir-se, i ací i allà del cel se formaren alguns mamellons sospitosos, que per sort varen follar-se abans d'arribar a res.

Deu hores eren tocades quan el carés del temps començà a mudar-se. Els núvols ondularen i prengueren marxa lentament. Les fumoses calimes s'esbullaven de per sobre. Una gotellada fina polsejà un instant i cessà. El cel vaporós s'esbadellà en alguns punts. Un rajolí de sol va creuar l'espai ombrívol, caient sobre les aigües llunyanes, que s'allumaren amb una flameta d'or. Se coneixia que la naturalesa es retornava a poc a poc. L'aire s'estremia, i, de sobte, com recobrant el respir, va donar entrada a una ratxa de vent fresc, que s'escampà per arreu. El soroll de la ressaga, més harmoniós que mai, retentint alegrement com el xim-xim dels platerets d'una xaranga, ressonà en les nostres orelles. La boirada s'esqueixà, i aparegué la muntanya, encara mig envelada, mostrant ses verdes feixes en gegantina graonada d'esmaragda… i es va sentir l'escotxeig de les perdius allà amunt, i remor de fulles que viuen. Déu meu, que era bonic, allò!… I un esbart de caderneres, eixit no sé d'on, va passar rabejant-se en el vent novell, joguinejant-hi amb gaia refiladissa.

-Els sardinalers arriben, senyor! ¿No voleu venir? - me va cridar un vailet veient-me encantat.

Tothom corria cap a la platja. Els llaguts de sardinals estaven atracant, uns aquí, uns altres allà… La gentada els agafava i els treia quasi a l'envola-vola, amb càrrega i tripulants i tot. Quins visques! quina cridòria! quins aplaudiments! Els pobres sardinalers saltaven de llurs barques i abraçaven tothom plorant, plorant.

-Ai, Verge santa del Vilar!

-Ai, terra de Blanes beneïda!

-Ai, mareta meva!

-Fills estimats!

Aquestes eren llurs exclamacions, repetides cent voltes.

Me vaig parar en aquell patró que havia atalaiat amb una criatura a coll durant el perill. Estava dret, mut, girat de cara al mar, fits els ulls amb aqueix esverament reposat i ombrívol que sol deixar una llarga dolor. El seu fill menut, amb un bracet li voltava la cama, recalcant-s'hi, amb el caparró acotat a la cuixa, mig adormint-s'hi. Després d'una estona l'home s'esparvillà i va endreçar la paraula a l'infant.

-¡Ja ho veus, Ramonet, ja ho veus, es pa que s'hi dóna, a sa mar! Hem vist sa mort a dues passes… i diu que ta mare s'és enllitegada de s'espant. Quina vida! Cada dia desgràcies, misèria… I tu aquesta maleïda fal·lera, que no calles mai: «-Pare, vui èsser pescador com vós… Pare, porteu-me amb vós a sardinals.» Te l'hai de treure, aquesta fal·lera: sents? Vui que aprengus ofici: res de mar. Es dia que t'hi acostus t'hai de llevar sa pell!

S'anava enfellonint tot sol, com si algú li fes la contra. Va agafar el noiet per sota les aixelles, l'aixecà en sopols d'una revolada, i, encarant-lo amb la mar i mostrant-la-hi va dir: - Té, mira-la, sa nostra desgràcia! Fes-hi sa creu per un mai més!- I nirviós, malhumorat, després de posar la criatura en terra, li pegà una bufetada. -Recorda-te'n!

LA BASARDA

Anant de cami cap a un mas de la Selva, on tenia la família, se'm féu tard per motius que no cal explicar. El sol era baix quan vaig arribar al moli de l'Om, distant encara tres hores del terme del meu viatge; mes, per tard que fos, haguí d'aturar-me a beure una mica d'aigua, i em vaig asseure en una pedra, a la vora del riu, a descansar un moment, tot fumant un cigaret.

El molí de l'Om no treballa de molts anys. És un casalot deshabitat, o, més ben dit, una ruïna inhabitable, perquè bona part de ses parets ha caigut, i ses teulbades i sostres no s'aguanten sinó a trossos. En el seu interior hi creix arbrissa boscana, i la llambrusca treu sa pampolada per les finestres. La resclosa, somoguda i ratada, deixa escapar amb desdeny les aigües rondinadores. La grossa turbina es podreix immòbil sobre el rec eixut, on les aranyes l'enteranyinen i les bardisses dels marges la curullen de vilordes i fullaraca. I quan un hom pensa que en altres temps aquesta roda donava moviment a una complicada maquinària, i s'imagina el roncar de les moles, corretges i engranatges, el tràfec dels moliners, les corrues de carros que devien agombolar-se en els patis, el dringar dels esquellerincs, els espetecs de les xurriacades i els crits dels carreters animant tota la vall, no pot menys de doldre's de l'enderroc i de la quietud d'ara. Ara l'encontrada és deserta i boscosa. Els camins s'han enherbat i les roderes s'hi són esborrades. No hi transita ningú sinó molt de lluny en lluny. El sol hi guaita dies i dies i mesos sense descobrir-hi figura humana, i el vespre s'hi deixa caure en mig d'una quietud mortal.

Poca estona vaig concedir al descans. Volia aprofitar, en lo possible, per a la meva marxa, la claror del dia, que començava ja a vermellejar. Me vaig ficar, doncs, selva endins a bon pas; però aviat vaig compendre que m'afanyava inútilment, perquè ans de no gaire m'havia d'assolir la nit en plena boscúria. Per força el sol havia de ser ja post. A pesar de l'altíssima verneda que em tapava la vista de ponent, els besllums que, filtrant-se per les clarianes del fullam, clapejaven el bosc, me deien prou, amb llur color i llur feblesa, l'estat de la foguera d'on procedien. Havien perdut llur centelleig d'or: s'enrogien, pampelluguejaven, no podien durar. A lo millor s'estengué com una ratxada d'ombra i s'apagaren per tot arreu. -Adéu, bondadosa mirada del crepuscle: ja no m'acompanyaràs més!- vaig exclamar. Però m'equivocava: la morta flama del dia es revifà encara, i sos reflexos tornaren a escampar-se per la serralada; i esblaimats, moradencs, ondulant com fumarelles lluminoses, vagarejaren d'ací d'allà, i s'apagaren i reaparegueren i s'extingiren de nou una pila de vegades: tant, que no vaig perdre les fiances de reveure'ls fins al cap d'un llarg temps d'esperar-los en va. Per fi, vaig compendre que no tornarien, i llavors se m'oprimí el cor. Encara em mancaven dues hores de camí per un país completament deshabitat.

Quan vaig passar el pont de la Mostela, un pont de pedra estretíssim i d'una sola arcada, tan senzill que es diria que és l'os d'una costellassa, la nit era ben entrada. A l'altra part del pont el bosc era d'una negror imposant. Certament vaig agafar por. Però… de què?… De lladres? Ni tampoc no hi somniava. D'estimbar-me? Sabia que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah!- això és basarda!- vaig mormolar: -una por de no res, pròpia de dones i criatures. És precís despreciar-la. Filosofia i avant!- Mes la filosofia, que em feia avançar, no aconseguia pas tranquil·litzar- me.

Un acompassat flauteig de tòtils que sonà lluny, en una fondalada, m'encoratjà més que els millors raonaments. Vaig posar tota la meva atenció en aquell cant adormidor, i a l'escoltar-lo em semblava que la meva soledat no era completa. Hi havia sers que es movien, que s'aplegaven per a una obra de vida i que es comunicaven amb mi pels filets de llur veu. Feien certa companyia.

Un llumet, que aparegué més tard en mig de la massa confosa d'una muntanya, contribuí també a dar-me conhort. Allí hi hauria una casa i una família. Vaig figurar-me la masovera passant farina a la claror d'aquell llumet, els xavals preparant l'establada de la nit, i els jornalers recolzats a la taula parada, esperant l'hora de sopar. La bona gent estarien amb la finestra oberta, sense pensar en la caritat que feien al vianant amb sols deixar-li obirar el punt de llur posada. No era tot desert, no. Jo sentia la companyor d'aquella gent llunyana; i no m'atrevia pas a dubtar de la seva existència.

Distreta així la imaginació, vaig fer bon tros de via amb cert coratge; però quan vaig perdre de vista el llumet, quan, al tombar una colzada, vaig deixar d'oir el flauteig dels tòtils, i un silenci perceptible, aterrador, vibrà a l'entorn meu en la immensitat, me va semblar que la nit me queia al damunt.

Vaig aturar-me esverat, pres d'un malestar semblant al que experimentem a voltes quan una persona se'ns acosta cautelosament per darrera. Volia girar-me i no gosava. Per fi vaig aconseguir-ho, i vaig sentir pasar per la meva pell una alenada freda, esgarrifadora. Però no vaig veure res… només la boscúria, les fondalades, la fosca.

Vaig tomar a caminar, i haguí d'aturar-me altra vegada al cap de pocs passos: no em podia sostreure a l'obsessió de que algú em seguia i m'observava. Palpitant d'emoció, vaig tornar a guaitar, a escoltar… El silenci era absolut: sols el soroll del meu encongit respir s'atrevia a profanar-lo. La nit era augusta, diàfana: un abisme blavís, immens, puntejat d'estels, que indicaven distàncies confoses en la fondària inacabable. I, a baix, la terra obaga restava muda, amb un callament sant, com recollint amb religiós respecte les irradiacions de lo infinit. Això és lo que es percebia pels ulls i per les orelles… però, oi més… ¿Com explicaré aquella sensació fonda i esborronadora que em perseguia? No sabria comparar el meu estat sinó amb el d'una persona que se sent molestada fins a lo insofrible per la insistent mirada d'una altra que l'espia en silenci de fit a fit. Sí: la tensió del meu esperit arribava a lo inaguantable. No vaig poder resistir més. Sang-glaçat, vaig caure de genolls. -O infinit! o ignot! o sant!… jo t'adoro! Ajuda'm! empara'm!- vaig exclamar amb un crit involuntari, que retrunyí espantosament en el meu cor. I, de boca terrosa, vaig seguir resant, resant amb desvari, arraulit, tremolós, fins que m'esdevingué l'entendriment i el plor i el consol.

Vaig aixecar-me, a la fi, reconfortat, posseït d'una dolcesa mística. La basarda no m'havia pas deixat del tot, però m'era suportable. Amb el posat modest i les parpelles baixes, vaig rependre la marxa pels viaranys solitaris, mormolant pregàries à mitja veu; i així vaig poder arribar al mas.

Allí m'esperava la família amorosa i la llar encesa. Tothom estava ja amb ànsia per mi. M'adreçaren algunes preguntes, que vaig contestar amb laconisme. I vaig creure reparar que ningú no parava ment en les meves respostes. Seria que jo deia coses de poc interès i els ulls de tots descobrien en el meu rostre quelcom de greu i indesxifrable que atreia l'atenció més que les meves paraules. ¿Quina mena d'honesta vergonya o d'encongiment d'esperit me va fer callar lo més important de la meva jornada? No ho sé. Lo cert és que vaig defugir converses, me vaig asseure a l'escon amb excusa de cansament, i em vaig retre a les meves meditacions.

Mai com aquella nit havia coneguda la basarda, aqueixa por de lo infinit, de lo ignorat, aqueix sofriment intens que tothom ha experimentat alguna vegada i que mai no ha sigut estudiat amb la circumspecció que es mereix. ¿De què depèn la basarda? ¿És que la solitud, la immensitat i la fosca exerceixen de per si una influència maligna sobre les facultats de l'home, desordenant-les d'una manera boja? O ¿és que en aquelles circumstàncies se desperta en nosaltres una facultat quasi sempre esborrada per grolleres sensacions, un sentit íntim, que ens fa aptes per a rebre la suggestió de poders suprasensibles que ens pertorben i esborronen? O Déu meu! ¿com dubtar d'aquest sentit pregon amb què vos he palpat amb terror santa en mig de la buidor de la nit? És un sentit balb, obscur, com incipient, que, sense altres llums que he rebudes, m'hauria pogut portar a l'adoració de quelcom detestable, com a tants pobles que tal volta no tingueren en religió altre mestre que la basarda; mes, per balb i obscur que sia, cal reconèixer la seva existència.

LLIBRE II FANTASIES

LES SENYORETES DEL MAR

Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.

Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses.

El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell.

Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua.

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca.

La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada.

I de sobte sona una mena de galop aspre i sord… -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina.

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits.

Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. Al passar escampen una agradosa flaire de marisc.

Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt… amunt…

Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor.

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen.

Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals… de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades.

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua.

Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos.

LA VETLLA DELS MORTS

Ja s'han plegat les ballades de Tots-Sants. La cobla és a l'hostal. A la cuinassa, davant de la llar, asseguts a l'escon uns, i en tamborets i cadires altres, els musics s'escalfen les cames; s'escalfen les cames i amoroseixen amb una suca-mulla de vi calent llurs gorges seques i cansades. Cada un d'ells aguanta amb la mà esquerra, damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van estufant-se i envermellint-se els trossos de pa que suren en el líquid fumós. Els dits pelluquen, xarrupen les boques, i els semblants van animant-se a influències del sanitós refrigeri.

Mentrestant l'avi de la casa fa becaines en un recó, a frec dels tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba pesadament damunt del pit.

Mitja dotzena de pagesos joves, ben vestits i afaitats, amb les barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de joiell un brotet d'alfàbrega a les orelles, conversen a peu dret, enrotllats darrera dels musics. Encara estan roigs de l'acalorament del ball, i amb llurs mocadors virolats s'eixuguen de tant en tant la suor, que els arrosa la cara i el clatell.

L'hostalera i les minyones van i vénen de la llar als fogons i dels fogons a l'armari.

Un xaval aclofat dintre un cove d'userda ho espia tot amb ulls esparvillats.

El llum de ganxo penjat al vogi dels fogons, tot just deixa veure sa flameta groga entremig de la fumerada que s'enlaira de les paelles i cassoles. En canvi, les resplendors roges i bellugoses de la llar vagaregen per l'àmbit ombradís. Tot oneja en un tràngol de llum i ombres.

A toc d'oració alguns pagesos se posen a parlar de la nit dels Morts, de la nit que entra. Se conten casos d'aparicions sobrenaturals. Qui no en sap un ne sap un altre, i cada u procura explicar-se d'una manera interessant. Un dels musics, un home alt, magre, espatllut, carallarg, de frontalera calba i patilles blanques, després de xarrupar les solies del seu plat, pren part en la conversa i diu així:

-No se si haureu conegut an en Refila de Navata: jo sí. Era la primera tenora de l'Empordà, un gran music, un compositor sardanista dels que no en corren gaires. Ses sardanes… ja ho crec!… encara es toquen i es ballen amb devoció: aquesta és la paraula. Se ballen amb devoció perquè la seva musica té quelcom de religiós, de sant, de… no es pot dir, vaja. Fou el meu mestre de tenora. En aquells temps era ja vellet, però xamós, fresc… un home baixó… (me sembla que el veig)… rodó de cara, molsut de clatell… Duia les calces amb devantal, a l'estil d'abans, i el gec guarnit amb una vistosa botonada de llautó. Ara no penseu que fos presumit: res d'això. Deixava caure a la bona de Déu sa barretina musca, que li penjava com un sac buit per sobre l'esquena. Solia anar amb les mitges a garró i ni tan sols se n'adonava. Era un home que sempre estava somniant solfes. Ah! no esmento aquestes coses perquè rigueu, no… que el cas no és de riure… sinó que les dic perquè vegeu si el tinc ben present, aquell home, i perquè entengueu que lo que ara vaig a contar no és pas cap rondalla.

Aquí el narrador fa una petita pausa. Tot és silenci. Les paelles dels fogons han parat de xauxinar. No s'ou més soroll que el ronc sord de la gran olla de ferro penjada en els clemàstecs, que comença a arrencar el bull. El xaval del cove d'userda no aparta sa vista dels llavis del music, com si hi sotgés la sortida de les paraules. El music continua així son relat:

-Avui fa anys, d'això. En Refila de Navata havia anat a tocar les balles de Tots-Sants a un poble de l'encontrada. Quan foren plegades, a capvespre, tot solet, prengué el camí de casa seva. Ell mateix m'ho contà. Duia la tenora lligada a l'esquena dintre sa bossa de cuiro, i halo, halo, anava baixant muntanyes avall, enfilant totes les dreceres que trobava. Mes, al cap d'una estona, les cames d'en Refila prou trescaven pels viaranys, però els seus pensaments n'eren lluny, lluny… ja no eren de la terra. Havia tingut una inspiració, i componia de cor. Ningú, sinó el que algun cop les ha sentides, pot figurar-se de quina manera les inspiracions roben l'ànima d'un artista.

Aquí tots el musics balandrejaren el cap en senyal d'aprovació, i el narrador seguí dient:

-El temps passava, i en Refila, distret, embadalit, no n'havia esment. I, camina que caminaràs, ve que ensopega amb una rabassa descolgada. Llavors tornà en si (vull dir que sortí del seu capficament), i, com qui es deixonda, començà a guaitar a banda i banda. Mira d'ací, mira d'allà… s'havia perdut al mig de la boscúria, al bell davant d'uns barrancs fondos que haurien fet basarda a l'home més valent. Era nit, nit entrada. La lluna era gairebé nova. Tot just s'obirava en la serenor com una ombreta més clara i més blavissa que el fons del cel, vorejada d'un blanc filet de llum. Els caminals… ja podeu comptar… s'esborraven a quatre passes de distància. En Refila estava ben desorientat. I heu's aquí, fillets de Déu, que mentre examinava les crestes i els vessants de les muntanyes, cercant-hi quelcom que li fos conegut, amb una alenada d'aire arriba a les seves orelles una mena de musica estranya i embadalidora. Era un musica que totjust de Déu se sentia, fina, finíssima, mig esbaleïda en el ventijol. Sonava com un brunzir d'abelles que ara s'acostés, ara s'allunyés, augmentant o disminuint, però sempre feble, confós… Què serà? què no serà?… De moment en Refila cregué que era una il·lusió seva, una xiulada d'orelles… un esbravament de la sang que remorejava les harmonies somniades pel camí. Però ca!… se'n desenganyà de seguida. Aquella musica no s'assemblava a res que ell mai hagués pensat ni sentit. Era un aire de sardana nou, placèvol, melangiós… que s'emparava del cor, despertant-hi les il·lusions més dolces de la vida passada. Duia a l'ànima un record… així… com el del so agradós dels primers petons d'amor; però alhora hi despertava una tristesa… i ¡quina tristesa més fonda, valga'm el bon Jesús! Llàstima de fosca, que no permetia escriure un mot de lletra; o, si no, en Refila hauria apuntat lo que sentia. Només podia escoltar: això sí. I, per fer-ho millor, a poc a poquet se posà a caminar cap allí d'on semblava venir aquell brunziment harmoniós.

El music callà una estoneta sospirant. L'hostalera i les minyones s'havien girat d'esquena als fogons, escoltant amb la boca badada i els ulls esverats. Ningú es posticava. Solament s'oia el ronc sord de la gran olla de ferro que bullia penjada als clemàstecs.

Al cap d'una estoneta el narrador continuà son relat d'aquesta manera:

-En Refila de Navata no es recordava de sa casa, ni de sa família, ni del camí perdut. No tenia altra dèria que amarar-se en aquell doll fi d'harmonia del qual anava seguint el rastre: Era un music de cor. Al tombar un morro de serra, llambregà en una fondalada boirosa un poblet llunyà que rossejava a la llum de la celístia. ¡Tira cap allà!… A manera que caminava, els sons atractívols eren més clars, menys confosos… Endavant! Tot d'un plegat se topà amb una paret emmantellada d'eura, una paret baixa… i al darrera s'hi estenia una salzereda ufanosa i atapeïda. D'allí eixia una bravada humida com de terra remoguda de fresc o regada de poc. Vatua! allí es feien les ballades! En Refila en sentia el trepig: un trepig seguit, seguit, acompassat… arreglat a l'aire de la musica. No hi havia dubte: allí, dessota d'aquells arbres, es puntejava la sardana, sense altra lluminària que la de les estrelles. Costava d'obirar els balladors; però, a manera que la vista s'ensenyoria de l'ombra, es reparava confosament com anaven i venien, rodant, rodant i saltironant. Era una gent malgirbada i cantelluda. Llurs peus trepitjaven el sòl amb un cruiximent aspre, sec. Alguns duien els plecs de la roba entatxonats de terra, que amb llur moviment s'anava esllengant i queia amb un soroll de plovisca. En Refila s'estremí de cap a peus, comprenent-ho tot. Aquell clos era un cementiri. Els salzes, els erols vorejats de roser florits, les creus mig tombades que hi havia al dedins, alguns clots que semblaven cavats suara suara… vaja, tot explicava el cas. Era la nit dels Morts, i els balladors serien uns bons empordanesos difunts que, amb permís de Déu, s'esbargien puntejant la sardana, el ball de llurs dolços records. Els musics estaven encamellats damunt d'una tomba antiga envellutada de molsa, i tocaven llurs tenores i flabiols amb un alè de pit, amb un alè suau que no arribava a botir gens ni mica llurs galtes esllanguides. I ¡amb quin gust i amb quina finesa tocaven! Llur sonada era dolça, embadalidora… s'emparava del cor, hi despertava les il·lusions de la vida passada… però alhora hi vessava una tristesa, una tristesa… ¡quina tristesa més fonda, valga'm el bon Jesús! En Refila no es cansava d'escoltar. A pesar de la por que tenia, no sabia deixar-se d'escoltar, pobret. I mentrestant la sardana s'acostava cap allà on ell era, i dels cossos freds dels balladors s'exhalava un griso de sepulcre, un aire geliu, que els rosers el sentien d'un tros lluny. I tal si el sentien, els rosers! S'hauria dit que passava per llurs branquinyols una mena d'esborronament, i les roses, sobtades, s'esparpellaven i s'anaven esflorant, deixant caure llurs fulletes per tots cantons. Ell, en Refila, també la sentia, aquella fredor, al cap, al pit i a l'ossada… i ja no tenia virior de fugir, i les cames se li segaven, i les parpelles se li cloïen amb una son invencible, dominadora com la de la mort. Pobre Refila de Navata! Caigué, caigué sense sentits al peu de la tanca, i… ¡Déu nos en guard, a nosaltres, d'un son com el seu!…

Aquí el narrador calla sospirant i tombant damunt del pit el cap pensatiu. Al mateix temps s'ou el cant llunyà d'un gall, com un gemec prolongat i misteriós. Tothom s'estremeix. El xaval del cove d'userda es gira pàl·lid i esverat. Li havia semblat sentir una alenada freda que li arrufava els cabells del clatell.

Després d'una llarga pausa, el music torna a sospirar i exclama:

-Món, món! arca de ximples! ¿Sabeu lo que suposà, la gent, quan en Refila contà lo que li havia passat? Doncs res: que la serena de la tardor li havia emmalaltit el seny i havia esflorat les roses. I els metges que el visitaren (perquè sempre més ha estat malalt, flac, abatut i descolorit) sabeu què digueren? Que sí, que s'havia tocat i que tot lo que explicava eren fantasies i desvaris.

-I vós què en penseu?- li preguntà el xaval del cove d'userda, amb veu ansiosa i apagada.

-Jo crec que en Refila és més savi que nosaltres i que tots els metges- respon el music sentenciosament.

Tothom fa senyal d'aprovació. Aquells empordanesos no s'estranyen pas de que els morts, per bé que estiguin llurs ànimes al cel i per freds que hagin de trobar llurs cossos soterrats, vulguin, amb permis de Déu, gaudir-se un cop l'any puntejant la sardana, el ball de llurs dolços records, el ball sagrat de la terra.

LA XUCLADORA

Estic a la vora del mar, assegut en una roca i amb les cames nues ficades dintre l'aigua. La penya em fa de respatller, m'hi recalco còmodament i, tot amarant-me de les frescors de la marinada, que minva per moments, passejo les mirades pel cel.

El sol ja és post; però ha deixat ratxes de llum ressagades, que pugnen encara per conservar en l'aire llur senyoriu: s'emparen de les bromes i dels núvols, s'hi vessen, regalimant-hi per damunt, a filets d'or, hi encenen flames insegures, i, compenetrant-los, els impregnen de resplendents coloracions. Mes enlloc troben estabilitat, i aquí s'apaga una flama, allí s'escola un regalim, tot s'esmortueix per instants: els vapors atmosfèrics canvien llur color de porpra per la de lilà, i la de lilà per una grisor moradenca; i la llum foragitada dels baixos salta als de més amunt, i encara allí fulgura, i s'hi esparpella, i prova d'agafar-s'hi, assajant totes ses meravelloses transformacions. ¡Ah, com m'agrada, seguir d'una a l'altra broma, d'un a l'altre núvol, aquesta llum moridora que es va retirant amb tanta de recança! Els meus ulls la segueixen, la segueixen… No em dol pas, perdre les hores així. Aquests moments són els millors de la vida.

Mentrestant les platges properes han restat desertes. Els banyistes que prenien la fresca aplegats en el sorral, se'n són anats cap al poble. En les cales, ni un nedador, ni una barqueta. Amb la soledat s'exhala de la naturalesa un encant sols comparable al d'una declaració d'amor feta amb els ulls per una verge silenciosa. Sembla que em digui: -Tota per a tu: ningú ens destorba, ja.- No em cansaria mai d'aquesta conversa muda. I van davallant del cel les tristeses dolces de la vesprada serena. El vent manca: ara una bufada, ara un alè, després res… la calma. La mar no es mou, i sa remoreta fonda i acompassada és una nota que, en compte de destorbar el silenci, el fa ressaltar i li dóna una mena de majestat. Veig una estrella que lluu sordament, palpitant per encendre's. Ja és nit.

Me n'aniré? ¿Per què, si ningú m'espera i, per altra part, tinc peresa de pujar la costa? Nostre Senyor, a les portes de la vida, hi ha posat un vigilant fidel i reganyós: el dolor, que té un dormir tan som, que qualsevol perill el desperta; i, així que s'esvera, grapada aquí, grapada allà, se fa sentir de tota la casa. Se pot ben descansar en ell, i, quan dorm, és que regna la pau i que és arribada l'hora de fruir de la vida. Doncs bé: ara està dormint com el vent, com les ones… No seré jo qui el desperti voluntàriament. No, no em vull moure mentre em senti a pler, mentre cap molèstia no em llevi l'agre de contemplar la nit, la gran nit del mar.

Vet allà la lluna, que va sortint vermella, embossada amb un parrac de calitja sollevat de l'horitzó. Talment sembla que guaita el món curiosa i avergonyida, com una donzella que s'hi presenta per primera volta. Però la vergonya, en el cel i en la terra, és una flor d'aurora: acompanya els sers jovençans, i els aires del món la marceixen aviat. L'astre no triga pas a desempallegar-se dels vels que l'ofusquen, i s'alça amb valentia, asserenant-se, aclarint-se, vessant a dolls per l'aigua ses resplendors blanques d'estel.

La lluna!… En tots temps els enamorats l'han contemplada amb simpatia: en tots temps han parlat, en vers i en prosa, d'un llaç secret existent entre ella i llurs sentiments. És una d'aquelles idees que de tan repetides no ens causen cap efecte a la imaginació; i, no obstant, hi ha moments en que aquestes idees revellides se'ns apareixen com a noves, amb la frescor i la intensitat d'una revelació directa de la naturalesa. I això és lo que em passa en aquest instant. Sí: entre les coses externes i els sentiments hi ha una afinitat inexplicable. Jo suara no somniava ni remotament en l'amor; mes veure la lluna i recordar escenes tendres, de molt temps oblidades, ha sigut tot u. I ¡m'ha vingut un desig d'estimar i de ser estimat!… Ah! Jo voldria gaudir d'un amor veritable, no estrafet per les convencions socials, gran, tendre, inacabable, sense la prosa i les desil·lusions del matrimoni, sense les cremors i els remordiments de les unions il·legítimes; un amor que no és estat encara mai al món sinó en algun somni com els meus. Res de turpituds de la carn; un amor com el que senten els poetes per la bellesa, però més fervent, més apassionat; un festeig etern. ¡En el meu cor hi ha fam de tantes coses impossibles!… ¡Si almenys un hom pogués gaudir d'aquest idil·li algunes hores!… Això no és pas demanar massa: passejar per aquí, a la claror de la lluna, a bracet amb una nina bonica, ideal… ¡Oh, si me la dessin de les entresenyes que jo diria!… ¿No és desaprofitar les belleses d'aquesta nit, el no compartir-les amb una ànima enamorada que hi armonitzi com la meva?

Bah, bah! Distraguem-nos d'aquestes cabòries inútils: fruïm de la mar. Avui té la placidesa de les verges pures. I que ben agençada! Ni les nines de les rondalles de fades han portat mai un faldellí més enciser que el d'ella, perquè el d'ella és el veritable faldellí de color de lluna, que no s'obté sinó per obra d'encantament. El brodat és viu i palpitant: anguileja, pipelleja, saltirona. És un teixit que es fa i desfà contínuament sota una pluja de llum argentada i fina. I aquesta llum argentada i fina transpua, sens dubte, a través del gran tou d'aigua, endins, endins, espargint-se feblement per les fondàries mai obirades. ¡Qui la pogués seguir cap a aquell fons inconegut, i contemplar amb ella els paisatges submarins, llurs roquetams feréstecs, llurs boscúries seculars, llurs prats de flors estranyes: tot un món, tal vegada, de sers que s'han tingut per fabulosos! ¿Qui sap?… ¿Qui les coneix, les criatures d'allí dins? Quan clavo la vista en l'espessor impenetrable de l'aigua, no puc evitar una mena de malestar i d'esborronament, com si pressentís que soc espiat des de dins de ses foscors. Mes això mateix és un atractiu per a la imaginació. Les belleses de la mar! Jo me n'embriago cada dia i no me'n sento mai saciat. La nit serena, l'onatge peresós…

He sentit una rialla fresca, infantívola. Miro, i al clar de la lluna veig una banyista que està nedant al davant meu, rabejant-se en l'aigua i rient de les seves pròpies entremaliadures. Sembla joveneta i bonica. Porta al cap una petita jardinera elegantíssima. Com que estic a l'ombra, no em deu haver vist, i es lliura amb tota llibertat a la seva ignocent diversió. Es bona nedadora. Va i ve, juga… Ara es capbussa, desapareix… Sols se veuen sos peuets, que brollen de les ones com dues flors marines, i de seguida es submergeixen. Passa una bella estona, i a la fi ressurt l'eixerit caparró rublert d'una rodoladissa de brillants, que cau adollada per les aletes de la jardinera i s'esmuny pels negres cabells. La nina aixeca un braç, llença un grapat de sorra, i crida alegrement: -He tret fons. Has vist, Fidela? has vist?

No he pogut reprimir una exclamació.

-Qui és que ha parlat per ací enllà? -diu de seguida la nedadora.- És algun pescador? ¿Destorbo?

-No temi destorbar-me la calada, senyoreta: al contrari. No sóc cap pescador, sinó un desvagat, que admira les seves habilitats.

Se redreça gallardament, s'encara amb mi, i, posant-se una maneta estesa damunt dels ulls com per preservar-se'ls del clar de la lluna, em mira atentament. Està immòbil. Son bust és d'una formosor que ni somniada.

-Tranquil·litzi's- li dic: -figuri's que no hi ha ningú i segueixi banyant-se; o, si sóc tan infeliç que li faig nosa, em retiraré.

-Ah, no!- exclama; -no!

I va atansant-se a pleret a pleret. Allà, en l'ombra, llambrego son cos, que fosforeja entre dues aigües. Se m'acosta, recalca una de ses manetes en un dels meus peus, i amb l'altra mà s'agafa a una grossa mata d'algues que creix en una esquerda.

-Perdoni- em diu: -estic una mica cansada. Molesto?

-De cap manera- li responc amb galanesa. -Pot estintolar-se tant com vulga i descansar.

-Gràcies- fa ella: -no hi ha necessitat de més. Així estic millor que en un llit, suro naturalment, i l'aigua és més tova que la llana i la ploma més estufades. Dóna bo, de banyar-se en una nit d'estiu com aquesta. Vostè s'haurà rigut dels meus capgirells: veritat? No, no m'ho negui: això no és cap mal: jo també me'n ric. M'agrada criaturejar: sap? Sóc així… tarambanota.

I riu que riu! No he vist mai resplendir unes dents més blanques entre uns llavis més frescos i vermells… uns llavis molsudets, en què un hom endevina les dolçors d'una fruita madura i fan ganes de mossegar-los.

Després que ha donat esbarjo a la seva hilaritat, plega familiarment els braços nus sobre el meu genoll, estintolant-s'hi, i, mig aclucant els ulls, m'endreça una llarga mirada rasant per ses sedoses pestanyes. Jo estic emocionat. No sé lo que em passa. Aquella mirada m'enlluerna, m'atira, s'emporta quelcom del meu esperit, quelcom que es dilata vibrant i surt enfora a banyar-se en fluids deliciosos. I resto gairebé defallit, i el cap me va en roda.

-Vostè deu trobar-me molt original- me diu la dama amb veu manyaga i harmoniosa. -I, efectivament, en sóc, d'original… i me'n glorio.. Figuri's que ni la marinada és més lliure que jo. No em subjecto als costums socials, no tinc prevencions de cap mena, i faig sempre la meva santa voluntat. Si vostè vol… Però… ca!… no tothom té la meva despreocupació. ¿Sap què li anava a proposar, ara? Una calaverada: res, que vostè fóra un bon company per a nedar de parella. És tan avorrida, la soledat! I, veu?, vostè no em coneix a mi ni jo a vostè: una circumstància preciosa, que fa més simpàtica l'aventura: oi? Una tarambanada bonica, una gran idea, com totes les meves.

I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria trastornadora. He reparat que té els ullals fins i punxeguts, però li escauen.

-Sí, sí: aquesta nit havem de ser companyons: està decidit- afegeix amb el to d'una criatura viciada per les moxaines. -¡Com jugarem arruixant-nos d'aigua lluminosa! ¡Com vagarem d'un banc de musclos a l'altre!… Oidà! l'acompanyaré a una caverna on hi ha una reconada de sorra fina, un jaç excel·lent! És un lloc ple de lliris de platja que, amb la serena de la nit, s'enflairen de les olors més suaus.

A manera que parla va recalcant-se més i més sobre els meus genolls, i m'afalaga les mans amb els seus dits llargs i rosats. El pler me va ensopint, el paisatge s'esborra davant meu, i la bella damisel·la ocupa tot el meu camp visual. Però en això em retorno un moment, i reparo, allí a la vora, una cosa llorda, una vella d'ulls de peix, que neda en la foscor, esgarrapant l'aigua amb els seus dits sarmentosos. Aquella visió em causa una bella esgarrifança. Déu del cel!… M'aixeco d'un plegat, m'abraço fortament a una penya, i, rient com la formosa banyista, però amb un riure que em fa venir calfreds d'horror.

-No has guarnit prou bé el parany- li dic. -T'he coneguda: ets una Xucladora. La teva companya, la Fidela, com tu li dius per fer creure que parles amb una criatura batejada, és la Mort d'aigua; i l'he llucada al teu darrera, per més que procurava amagar-se. Has errat el tret. ¡No, no seré per a tu! M'ho havien explicat alguns mariners vells i no ho creia. ¡Sembla mentida que un ser tan formós pugui tenir el cor de fera! Ah! ja fan bé, d'enramar amb llor beneit les proes dels llaguts! Ets dolenta, ets falsa com la mar traïdora. Però t'he ben coneguda. El teu barret és teixit d'una herba que no ha vist mai el sol. Les dues agulles que te l'aguanten al cap són dues banyes de llobregant. M'ho havien explicat i no ho sabia veure, ni tenint-ho davant dels ulls. ¡Ai, si t'hagués besada!… ¡Ja no em desclavava dels teus llavis! Me volies al mar per beure't la meva sang i per lliurar el meu cos escolat als corrents i llimarols, privant-lo de sepultura sagrada. ¡Oh, maleïda, maleïda!… Del mal que m'has fet, no en guarirà pas fàcilment, el meu cor; però salvo per a Déu l'ànima.

I, dit això, estenc el senyal de la creu del front al pit i d'espatlla a espatlla.

Llavors, la Xucladora, que se m'havia estat mirant de fit a fit i bocabadada durant el meu parlament, cau, rebotent de cap a la roca amb un soroll que em fa escruixir. I tot em sembla fosc, i fujo… fujo.

LLIBRE III NOVEL·LETES

EN GARET A L'ENRAMADA

L'aire està impregnat d'exhalacions fresques i humides com després d'una ruixada; però ¡que en són, de flairoses, aquestes fresques exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n'estan encatifats, i les noies, que hi ronden, ne porten esquitxades la roba i les cabelleres. És la nit més alegre de Blanes, la darrera nit de les enramades. El vent és suau i temperat, el cel serè, i el juny xamós riu entre les estrelles.

El sac dels gemecs va fent la passada, espargint per dins del poble un guirigall d'harmonia que alegra i engresca el jovent. Les xicotes, al sentir-lo, no poden pas restar un instant més a la taula, baldament estiguin a mig sopar i no s'hagi encetat encara el famós capó de la festa. -Ja passa sa coixinera!… sentiu?.. ¡Sa coixinera, i encara m'hai d'endegar! A on tinc sa xalina? A on m'hai deixat ses arracades? Mare, cuiteu a portar-me es ferrets. Mireu si em cau bé, aquest llaç; si ses flors me van millor així o al costat de sa tannara. Sa passada, sa passada!- Tot és fressa i trasbals. Els minyons endrapen precipitadament, asseguts de gairell a les cadires, amb les orelles al carrer i el mirar esbarriat: endrapen precipitadament, i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca. El jai roman tot sol a la taula, llemugant, amb ses genives esqueixalades, les calaborques del capó. De tant en tant, després d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap tristament, tot mirant-se el porró, el company fidel, i exclama, sospirós: -És son temps. ¡Qui pogués tornar-hi!… ¡Que es diverteixun, mentre s'hora és bona!

L'enramada de l'Auguer serà la millor de la vuitada, perquè enguany els pescadors volen lluir-se. En Panxo Manxiula, s'americano nou, fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla per al ball de la nit; El sac dels gemecs anirà, doncs, a recó; però tocarà a la taverna per engrescar els bevedors. La festa serà com no se n'hagi mai vista cap al barri.

El noi Garet, un mariner simpàtic, caraprim, morenet, d'ull gris i mirar vergonyós, ix a la porta de casa seva, afaitat de fresc, vestit amb una roba flamant de llana negra, calçat amb botes noves de vedellet i cobert el cap amb una gorreta de seda. No viu pas al barri de la festa. El seu carrer està ombrívol; mes els que l'habiten saben prou on han de trobar el divertiment i la lluminària. Les comares xafarderes se criden de porta a porta i es van ajuntant. Passa una colla de xicotassos agafats del braç, cantant una cançó d'amor més funeral que el Dies irae; després un estol de vailets coronats de ginesta, tocant timbals i trompetes de fira; després una cordada de mosses que xisclen i riuen sense motiu, de la manera més estrepitosa que poden, per emportar-se l'atenció dels joves casadors. Tothom va cap a l'Auguer, i en Garet se determina, per fi, a seguir la riada. Però, en mig de la riada de gent riallera, en Garet camina macilent i pensívol, perquè sap que a l'enramada no hi va a xalar, sinó a patir. Està enamorat de la seva cosina, de la Cinta, filla d'un palangrer, i no creu ser pas correspost; si bé és veritat que en tres anys de sospirar per ella no ha gosat encara declarar-s'hi. I la culpa de tot la té el no saber de ballar; perquè, si ell n'hagués sabut, no li haurien pas mancat ocasions ni coratge. Ah! vol molt de valor, això d'acostar-se sense més ni més a una noia i, mentre ella vos està clavant la vista fins a l'ànima, dir-li que l'estimeu! En canvi, amb el braç voltejat a la seva cintura i el cap acostat a la seva orella, en mig de les giravoltes d'un vals, entre el traüt i la bonior, ja és diferent. A en Garet li sembla que en aquest cas les paraules han d'acudir a la boca i esllavissar-se'n per si soles. -Vaja, s'homo que no sap de ballar és un ningú. Valdria més que el tiressin en mar amb un roc as coll.

El carrer de ca la Cinta és precisament el centre de la festa. Hi han guarnit un cobricel de veles de barca; un cobricel adornat amb una virolada xarxa de cadenetes de paper, entre les quals pengen tota mena de llums encesos: salamons de cristall, llumeneres, quinquers, llums de ganxo, fanals, gresols… demaneu! Els marcs de les finestres i balcons estan engarlandats d'esparreguera. Les baranes se són convertides en una tofa de flors. Les parets desapareixen darrera d'una verda cortina de ramatge. Un llagut vell, entravessat al cap del carrer i revestit de cobrellits i banderetes, serveix de cadafal als musics, que, entremig d'atxes enceses i teiers flamejants, apareixen arrastellats en dues files com al cim de l'altar les ànimes del retaule en dies de novenari.

Quina munió de gent! Quines empentes! L'atmosfera està saturada de les ferums més heterogènies: olor de fullam tendre, baf d'aiguardent, flaire de farina d'arròs i d'essències de tocador, perfums d'escanyapits, tuf d'avellanes torrades i cacauets, bravada d'alens pesats, bavor de cossos que suen; barreja marejadora, boirada que fóra irrespirable, si l'airet de la nit no acudís de tant en tant a esbargir-la, escorrent-se per tot arreu. I quins crits! quines exclamacions d'admiració i alegria! Sols en Garet no diu res, ni es pren cap interès per les galindaines de la festa. Què se li'n dóna, de tot això? Aixeca el cap per damunt dels caps de la gentada, i fita la vista en el portal de la casa del seu oncle. Les orelles se li han ensordit i no sent més que els batecs de son cor. Allí, dreta al graó de l'entrada, com una santa en un nínxol engarlandat, hi ha la incomparable Cinta, que resplendeix més que la lluminària.

Es una mossa garrida, robusta, colorida de galtes, encesa de llavis, de cos bufó, pit abombat i ancacostats onejadors; una mossa en tota la frescor i exuberància de divuit anys ben aprofitats. Amb el seu saquet de mussolina blanca enflocat de vermell, el seu vestit a l'acordeó, i el sagasta desvergonyit del seu pentinat, eclipsa les més riques menestrales, que rumbegen seda i joiells. Altrament, ¿quin joiell pot haver-hi més brillant que els seus ulls castanys enlluernadors, ni quina pedreria més fina que les seves dentetes encoixinades en unes genives de color de rosa, que es mostren de soca-arrel quan l'abundosa rialla obre l'estoig on estan embotides? No: per a en Garet no hi ha cap noia que se li pugui comparar ni de lluny. Ella sola té la gràcia sempre atractívola, la formosor de què el cor no se sacia mai; i la naturalesa l'ha dotada d'una virtut esbojarradora, que s'exerceix a distància, així com ha dotat la mel novella i el dolç arrop del poder d'embriagar els que en llaminegen. Mes en Garet, al confirmar-se en aquestes idees, no les formula pas amb aquesta claredat. Avesat des de la infantesa a les solituds del mar, son pensament buit de paraules capeix les coses intuïtivament, sense necessitat de registrar-les en mots ni d'analitzar-les; i, essent sensible i d'inclinança meditadora, no troba sovint altra manera d'expressar-se que amb un sospir o amb una exclamació. Aquesta falla de paraules és precisamente la seva pena. Què li dirà, a la Cinta? Com la saludarà? Escorcolla que escorcolla el seu magí, i no troba pas lo que necessita; i, mentrestant, sua d'angúnia, el coratge se li desmaia a manera que s'acosta a la desitjada xicota, i cerca entremig de la gentada, sense adonar-se'n ell mateix, entorpiments que retardin la seva marxa.

-Lloc, lloc!… Plaça!- Va a rompre el ball. El director d'orquestra pega un cop d'arquet a la caixa de son violí, i de seguida esclata una ratxada de música tronadora, que passa sobre la multitud movent- hi un onatge de temporal. El vals giravolta ja en les imaginacions. Cames, ¿per què us vull? Braços, per què serviu? Ha mancat temps per a fer plaça, i ja les parelles circulen, obrint-se-la amb llur moviment de remolí.

En dies d'enramada les noies gaudeixen de la facultat de triar i convidar llurs balladors, i no solen pas gastar camàndules, com els homes, ni troben del cas repelar voluntàriament com fan ells moltes vegades. La musica les enardeix de seguida, de seguida escullen el parió que els convé, i apa, que l'hora és curta. Són llurs dies. Ballen les solteres, ballen les casades, ballen les joves, ballen les velles; i, si no voleu exposar-vos a que us empaiti alguna harpia que no hagi trobat amb qui agafar-se, cal que us aplaqueu a les parets de les cases fins a desaparèixer darrera del ramatge que les adorna.

Així ho féu en Garet, i no sofrí altra contrarietat que la de rebre dues o tres dotzenes de trepitjades als peus, ja prou malmesos per les apretors de les seves botes noves de vedellet. ¡Si almenys l'hagués trepitjat la Cinta! Baldament li hagués fet veure les estrelles, ¡amb quin gust les hauria vistes! Però no ha tingut tanta de sort. La Cinta navega per altres indrets, bornejant lleugera, voleiadora, que no es diria sinó que l'onada musical se l'emporta, estufant-li les faldilles, enriolant-li la cara i bategant-li sota les sabatetes. No se li repara el més lleuger senyal de fatiga. En canvi el seu companyó, un galifardeu ample de barres, camusot, clatellut i de pentinat gitanesc, està esblanqueït i respira penosament, amb les aletes del nas dilatades i moradenques, i la boca enguerxida per l'esforç que li costa sostenir-hi un cigarrot bavallós i apagat. -És un barat que vol seguir es vol d'una gavina- mormola en Garet, encantat d'haver trobades les paraules necessàries per a expressar la seva idea.

Quan, acabat el vals, en Garet aconsegueix arribar a casa del seu oncle, no hi troba més que l'avi, l'avi Pau Pere-Bo, anomenat així perquè un dels seus passats se digué Pere i meresqué el sobrenom de Bo; i heu's aquí, entre parèntesi, per què en aquella casa tots els homes són Pere-Bons i les dones Pere-Bones.

L'avi està assegut en una cadira de braços, a la llinda de la porta, entre els testos de lliris i margaridoies que hi han portat del jardí per a embellir-la.

-Bona nit, avi. A ont ès, s'oncle Jan?

-A ses balles.

-I sa tia Tana?

-A on vos que sigu?… A ses balles.

En Garet pren una cadira i s'asseu darrera el test més amagat. Si sabés de ballar, prou que es posaria jactanciosament al baterell de la claror perquè el reparés la Cinta. ¡Que engreït s'aixecaria, llavors, si ella l'invités, i amb quin goig l'abraçaria i se l'enduria triomfalment rumbejant-la carrer amunt i carrer avall! I no estaria estemordit, no: llavors trobaria les paraules que van dretes al cor. Mes, ara, ¿quin altre remei li toca, que arrupir-se a l'ombra i glatir arreconat a l'entrada, sota les nanses i xarxes que pengen del sostre oblidades de tothom, i en companyia d'un pobre vell que s'acodorm, ja mig rendit, a la mort, que li enfredora la sang? ¡Que llarga i anguniosa és la nit! Que interminables, els balls! I la Cinta no en deixa cap, salta que salta, volta que volta alegrement; i els seus salts, els seus alegres salts, cauen dolorosament sobre l'ànima d'en Garet, i la premsen i la sacsegen i la malmeten. La música atabala i exaspera el pobre minyó; les lluminàries semblen enceses per escarnir el seu dol; i, no obstant, no es queixa de ningú ni de pensament: s'ha fet tant a patir, en ses lluites amb la mar! No es queixa de ningú sinó de si mateix. -Jo en tinc sa culpa, per gamarús. Un gamarús com jo no se la mereix, una noia tan caia.

Gran cridòria, xiscladissa, esvalot.

-Què hi ha?

-Què passa?

-Calleu!

-Fugiu!

-No espantar-se!

No és estat res: un fanalàs de paper que s'és ablamat, escorrent un raig de cera fosa sobre el nas de l'hereu Pigot i els vestits d'algunes balladores. La dansa s'ha suspès un moment, però les parelles no s'han pas separat; i, així que s'ha conegut la causa de l'alarma i que s'ha engegat la rialla consegüent, tornen a pendre l'airós balandreig de l'americana.

L'americana és el ball de les confidències. Arreu sona un xiu-xiu seguit seguit com la remor de l'oratge en una pollancreda. Els caps s'acosten, el moviment se va esllanguint La Cinta sembla que s'acodorm tot escoltant lo que a cau d'orella li diu el seu parió, que és en Panxo Manxiula, l'home del dia, l'irresistible americano que ha llogat la cobla i ha comprada una casa al passeig de Mar.

En Panxo Manxiula és alt i escardalenc; té l'ull negre, la cara magra i de color de poma cuita, el bigoti gros i les celles molt amatades; és lleig i els cabells li cendregen; però ¿quina noia no es fondria per ell, al veure'l amb aquella cadena de rellotge tan gruixuda, amb aquell llampegar d'anells als dits i amb aquella pallola de xipixapa, que li costa vint-i-dos pesos or? En Garet comprèn que no hi hauria lluita possible contra aquell rival. Abaixa el cap amb defalliment, i, en mig de la seva dolor, s'entendreix pensant que lo que li toca és callar, guardant el secret de la seva amor per no enfosquir la ventura de la seva estimada.

-Destorbar-li sa sort, mai!

Gronxant-se, gronxant-se, van passant les parelles per davant de l'entrada de can Pere-Bo. Gronxant-se, gronxant-se, hi passen la Cinta i en Panxo Manxiula. En Panxo Manxiula demana el clavell que ella porta al pit damunt d'un bullidor de rinxolades puntes blanques: ella l'hi nega amb repetits decantaments del seu caparró. Ell referma el seu prec, i ella esclafeix una rialla afectada, llarga, sorollosa; una rialla que es podria posar en solfa per la brillant varietat de les seves notes. -Oh, ca! Oh, ca! ¡Aquest clavell el gordo per as meu estimat! ¡No el donaré a ningú sinó as meu estimat!

L'estimat de la Cinta! Qui serà? ¿Qui podria ser? Si seran burles! si seran veres!… En Garet voldria posar-ho en clar, i observa que observa, mira que mira… Lo cert és gue els balls se van succeint i que el xamós clavell no s'ha pas mogut del seu jaç de rinxolades puntes blanques. I ve que arriba l'últim vals.

Els musics, encastellats a dalt del llagut, després de xerricar llargament el vi ranci d'un porró que va passant entre ells de mà en mà, s'aferren a llurs instruments i rompen a tocar la darrera dansa amb un delit imponderable. ¡Allò, és treballar de gust! L'hereu Garranyiga, menut, desnarit i bellugadís, amb el violí enclotat a la galta, estira que estira l'arquet desesperadament, amb unes batzegades tan llargues i tan sobtades, que un hom sempre tem que no acabi per esguerrar el music del seu costat. Mes aquest no s'adona pas del perill: és en Godoy estanquer, un home d'una testa incommensurable, que, assaborint les fineses del seu clarinet, clou les parpelles, aixecant les celles fins a mig front i abaixant les pestanyes fins a mitja galta. En Pep de can Barba s'esfreixura per fer brillar les notes de son flautí, per damunt del qual s'escorren i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits. En Joan Mata-sogres, escampant mirades feréstegues, allarga i arronça el serpentí, que ara, amb sa boca de drac oberta, es llança sobre el cap dels balladors, eixordant-los amb sos udols, ara s'enretira, grunyint de gorja endintre com un gos desconfiat. En Pau Sabata, vestit de negre de cap a peus, la cara esgrogueïda, els cabells esblenats galtes avall, dret en el cadafal, seriós, ombrívol, abraçant el seu contrabaix amb el posat tètric de qui endrecés conjurs a un sepulcre, arrenca unes notes tan fondes i satraquejaires, que talment sembla que surtin de sota terra; En Lluc Moltó toca el cornetí. Tot ell s'infla, el coll se li enrogeix, les orelles se li tornen morades, i se li ennegreixen al front les sinuoses venes. Allò, és bufar! Allò, és guanyar el jornal! I si el so agudíssim del seu instrument s'esquerda a voltes i no és mai d'una gran puresa, en canvi no deixa res que desitjar quant a intensitat. Tots, tots els musics s'escarrassen, esmerçant llurs forces sense recança en aquell últim vals de la darrera enramada. Barregeu refiladissa d'aucells, bramuls de bous, glapits de gossos, udols de llops i ronques tronades; doneu al conjunt harmonia i airós compàs; feu-hi brillar de tant en tant la veu aguda i poderosa d'un gall de llavor; i tindreu una idea musical aproximada d'aquell vals memorable.

Els balladors hi estan entusiasmats. No voldrien que s'acabés mai. Per dues vegades els musics hi han posat fi, i els picaments de mans de la gentada han obligat a repetir-lo. I el vals dura fins que en Lluc Moltó rebat, esbufegant, el cornetí sobre les taules del llagut, i exclama, amb un crit desesperat: -S'ès acabat el bròquil! No puc dir fava!- Llavors la música s'estronca, sona una gran riallada, i la gent comença a disgregar-se.

-Gràcies a Déu!- mormola en Garet aixecant-se de la cadira. -Ara podré parlar amb la Cinta… i li diré: «-Bona nit, Cinta…»; sí… «Bona nit, Cinta… maca…»- Mes aquesta última paraula li ocasiona una emoció i una vergonya tan grans, que el minyó comprèn que no s'atrevirà pas a pronunciar-la davant de la seva estimada. Cal, doncs, cercar-ne una altra, una d'agradosa, de ben dolça, però que no impressioni tant; perquè, si l'emoció el traís, s'exposaria a fer un paper ridícul. Cal trobar una paraula… sí… Quina?…

Mentre la va cercant, els veïns despengen els llums de l'envelat; l'avi Pau Pere-Bo, estintolant-se amb el seu gaiato, se retira xano- xano cap a sa cambra; i compareixen la Cinta i els seus pares.

-Hola, Garet!- li diu la seva tia al reparar-lo. -Què has fet? Com has passat sa nit? ¡Posta va que no t'has mogut d'aquei recó d'entrada! I és clar! Ja n'estic ben certa! Es caretó de Déu s'és estat aquí amagadet perquè ses noes li fan por. ¡Un paiardàs més alt que un abre de fragata! I doncs, ¿per a quan les gordes, ses cames? Vatua es cap de treure! Avui ha ballat tothom: ets americanos veis amb ses seves senyores, jo i es teu onclo, se vea Xaromba, s'avi Ranco… tothom, mencos tu, un minyó com unes roses, a sa flor des temps; un noi que podria èsser es gallaret de ses festes. I doncs ¿que tires per frare? ¿D'on l'has treta, aquesta sang de lluç tan freda?

En Garet prova de contestar diferents vegades, i sempre el desconcerta el fluix de paraules de la seva tia; i, quan aquest fluix s'estronca a la fi, les rialles de l'oncle Jan i de la Cinta acaben d'atracallar el pobre minyó, que es cuida morir de vergonya i no sap com decantar les seves mirades temorenques. Ja no pensa pas en parlar a la seva cosina: no pensa sino a esmunyir-se, a fugir. Saluda amb la mà perquè el nu dolorós que se li és posat al coll no li permetria dir un mot, i se'n va cap a la porta. Però la Cinta l'atura agafant-lo pel canell. -Escolta, Garet: ¿a on vas? Ajuda'm, que arrenconarem aqueis testos. Vôs?

En Garet i la Cinta resten sols a l'entrada, i van traginant cap a dins els testos que embarassen el pas de la porta. A voltes, al deixar ambdós ensems llur càrrega en un recó ombradís, llurs cabells s'entrefeguen. Puja-li llavors a en Garet una foguerada de sang al cap, i l'escomet un desig vehement de parlar, de declarar la seva amor. I aquest impuls és tan viu, que arriba a estremir-li els llavis i la llengua; mes li manca la paraula i s'exhala en anguniosos sospirs.

Acabada la feina, el xicot no sap què dir ni quina determinació pendre. S'eixuga la suor amb el mocador de butxaca, s'acosta al portal i s'atura a la llinda, no gosant pendre comiat de la seva cosina ni romandre amb ella. La Cinta se li atansa tota manyaga manyaga, se treu el clavell que porta al pit, i diu, amb un somrís que fa blanquejar ses dentetes i posa al descobert ses genives de color de rosa: -L'hai gordat per tu, Garet: ¿el vôs?- En Garet es posa, tot estorat, no acaba d'entendre lo que li proposen, i, amb els ulls oberts i la boca badada, resta inmòbil, encarat amb la xicota. Ella repeteix, amb una veu tremolosa i baixeta com un sospir: -L'hai gordat per tu, Garet: el vôs?

-Conxos!- exclama el minyó agafant el clavell. I ja no pot dir res més: no ha trobat cap altra paraula per a expressar la seva sorpresa, el seu agraïment, la seva felicitat i la seva amor. Ennuegat pel plor, besa el clavell i l'omple d'una rosada de llàgrimes. I mentrestant, la Cinta, girant la cara i mirant-se'l a cua d'ull amb una satisfacció dissimulada, li dóna la bona nit i va tancant a poc a poc la porta, que grinyola, grinyola, grinyola…

Adéu-siau, enramades! Ja no hi ha un llum a l'envelat; ja són apagats els teiers; ja no hi ha quasi cap porta oberta. La lluna guaita per entre les veles. Els musics se'n són anats; i el llagut que els serví de cadafal, despullat de cobrellits i banderetes, mostra sa negra carena i ses posts mig desenquadernades. Un grup de gent que mou tabola, últim escamot del passat aplec, va allunyant- se, i amb ell desapareix tot lo artificiós, tot lo grotesc; i la naturalesa rústega, amiga de la soledat, va acostant-se al carrer, i s'hi esmuny a pleret a manera que el trepig i la bonior s'hi apaguen. S'hi esmuny a pleret, escampant-hi son alè bosquetà, sanitós; s'apodera del silenci, i sigilosament, com amoixant-lo, el va poblant de les seves veus somnioses: confosos sorolls de la ressaga, sospirs de les arbredes, cantúria vaga dels herbeis habitats per un món d'insectes, passades llunyanes d'un rossinyol que vetlla el niu de ses amors a la claror de la lluna; remors de vida, llenguatge inarticulat i suggestiu que parla de plers amagats i d'esperances indeterminades.

¡Que bé s'harmonitzen aquestes veus amb els sentiments d'en Garet! Commòs per una esperança verge i tímida, ha restat sol al carrer, al peu de la porta de la seva estimada, contemplant el clavell que ella li ha regalat. Aquell clavell, a les seves mans, no és una flor com les altres: és una vareta màgica, és el ceptre de la felicitat, és un nial d'il·lusions que van alçant llur vol com silfs invisibles, espargint un airet afalagador, i mormolant, amb una veu harmoniosa que se n'entra al cor sense passar per les orelles: -Ets estimat.

LA FINETA.

La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa dormir. Son pare i sos germans sortiren a sardinals a mitja tarda i no tornaran fins l'endemà de bon sol, perquè volen aprofitar les calades de prima i de matinada. Sa mare, pobreta, algunes setmanes endarrera se negà en el gran mar negre que a la curta o a la llarga ha d'engolir- nos a tots. La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa dormir.

Així que veu blanquejar en els vidres entelats de sa finestra el primer llustre matinal, salta del llit, s'afanya a vestir-se, i surt a fora el portal de sa casa solitària. La casa és lluny de poblat. S'alça en un pujol, vora la mar, entre figueres i sarments.

Encara és força fosc. Encara la llum del fanal que crema en la cantonada de la casa, davant d'una capelleta, és més potent que la claror de l'alba i fa groguejar un bon tros de paret. Les figueres, les sarments i les garrotxes negregen per tot arreu. Els arbrets d'atzavara semblen grans canelobres apagats abans d'hora. Arrastellats a lo llarg de la mar ombradissa, van apareixent, grisencs i calimosos, els penyals de la costa, com una llarga prócessó de fantàstiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A frec d'un dels més llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una estrella que es podria pendre per alguna joia d'aquell ressagat. És que encara regna la nit, i el dia pàl·lid no fa més que guaitar-la amb timidesa per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que amuralla el llevant.

La nina s'aseu en un pedrís i ulleja l'horitzó, cercant-hi la vela del seu pare; però no hi veu res sinó el gran desert d'aigua. La vela que cerca deu ser lluny, lluny, part d'allà de la calitja.

Mentre està ullejant així, ou un estossec rogallós, es gira, i repara un home que passa pel camí. El cor se li eixampla: ja no està sola. El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de pellingots, arregussat de braços i descalç, i amb un gaiató gruixut a la mà. La Fineta l'ha conegut de seguida i el saluda amb un ben agradós -Déu-vos-guard -; mes, així que és desaparegut costa avall, agafa por d'aquell home mateix que l'havia encoratjada amb sa presència, i corre tota tremolosa a tançar-se i barrar-se a casa seva. Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom ,que el de l'Home del bosc. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia que la d'un gos de ramat. Fa de carboner, i, quan li lleu, es dedica a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els crancs per les crétues de les roques, i fent caure, amb esquer i grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. A vegades baixa a la cala i ajuda a tirar l'art; però, enllestida la feina, no hi fa estàries: areplega la part de peix que li toca, xiula el seu gos, que, apartat de la gent, el vigila des d'algun cap de roca, i ambdós se n'entren bosc endins o s'allunyen per les penyes. L'amo i el gos se donen més d'un esguard per lo sorruts, per lo roigs de pèl i per lo carnusos. De l'amo ningú ne diu bé ni mal, però tothom se'n malfia. Certament, a la Fineta no li fa goig.

Resta esporuguida dintre sa cambra fins a sortida de sol. El sol li treu totes les temors. Ascendent, xamós, gallard, no sembla el mateix que decadent i tristoi se n'anà a la posta el dia abans. Ix de la mar dotat d'una frescor jovençana, com d'un bany sanitós i rejovenidor. El món s'alegra… les colors li tornen… Se diria que les plantes somriuen entre les llàgrimes que han plorades a la nit.

A la nina li sembla impossible que hagi tingut tanta de por. Surt de sa casa i, trescant d'una tira de sarments a l'altra, d'una feixa a la de més avall, arriba a la platja veïna. Allí saltirona alegrement, a peu descalç, per sobre les boves, fresques de rosada. A cada salt hi descobreix una pila de preciositats: petxines, corns, branques de corall, pedres de Santa Llúcia i sabatetes de la Mare de Déu; desferres escopides per la ressaga, que són de qui primer les agafa. Per arreplegar-les millor, es posa de genolls, i de genollons va gambejant fins que la mullena de les boves li xopa els vestits i li penetra a la pell. Llavors s'adona que s'ha mullat de mala manera, s'aparta d'aquell lloc, i, tremolant de fred, se'n va cap al net sorral. També el troba fred i humit. En canvi, una onada que per atzar li ha esbandit els peus, era temperada, calentona…

Quines ganes li entren de pendre un bany! La mar està en bonança. Les ones se boteixen amb suavitat i, amunt i avall del vessant de la platja, es freguen peresosament en la sorra, deixant-la llisa com una planxa de coure brunyida. Algunes seques que brunegen en l'ensenada, tan aviat es submergeixen dintre l'aigua com ne reïxen regalimant per tots els fils de la molsa verda que creix en llurs asprositats. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer. La cala és solitària, amagada entremig d'altes penyes clapejades de sol i d'ombres moradenques.

La nina pensa que, tan matinet i en paratge tan escondit, ningú la veurà. Fica ses petxines dintre d'una balma, estén son devantal, son sac i ses faldilles en una roca assolellada, i, quan resta en camisa, guaita amb astorament a l'entorn i corre a amagar-se dintre el mar. Alli sent una escalforeta agradosa que es va emparant del seu cos. Tota esllanguida s'ajeu com en un llit, i, amb el cap decantat a la dreta, amb una galta i una orella dins de l'aigua, els ulls mig clucs de galvana i una rialleta als llavis, es posa a bracejar i camejar amb dolç moviment. A pleret a pleret, neda fins a les seques; i, després d'haver pellucat en el banc de musclos, joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se'ls. Allò és el seu esmorzar.

Al cap d'una estona entra a l'ensenada la carretera de flames que el sol estén per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret. L'aigua lluu com el llom d'un peix escatós i daurat. L'escuma s'emplataia, i esquitxa espurnes de foc a l'esflorar-se en les roques i el sorral. Fa braumenta calor. Però la reconada de llevant no ha perdut encara sa ombra matinera, on se barregen harmoniosament els besllums que l'aigua envia cap les penyes, i les vibracions rossenques que les penyes projecten cap al mar, que les emmiralla. La nedadora se n'hi va després d'haver-se refrescat amb tres o cuatre capbussades. Alli, vora la platja, s'ajaça sobre una roca fina. Tot just l'aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet, que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d'un cristall pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l'aigua llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Està bé. Descansa calentona i tranquila. No ha de passar mal de cap per a res, ni per al dinar, perquè no l'ha de coure fins que arribi amb el peix el llagut de son pare. Només l'enneguita una mica el pensar que se n'haurà d'anar a casa sense camisa; però, un cop porti les faldilles i el sac, la falla no es coneixerà pas. Per vestir-se s'haurà de ficar en algun amagatall, perquè, com que no té llençol per a abrigar-se, podria veure's en una vergonya si algú passés per aquells voltants. Amagatalls rai!… Per altra part, en dies de bonança no sol acudir a aquell esperagol cap altra barca que la del seu pare… I veu-te-la allà que va venint a llargues bordades, a llargues bordades. La nina no pot confondre amb cap altra la vela que tantes voltes ha apedaçat. L'obira amb alegria, com si veiés l'ala d'un àngel familiar. Aquell llagut és la companyia, l'amor i tot lo que desitja. Així que atraqui, ella serà servida al seu pler, pèrquè un de sos germans anirà en quatre gambades a cercar-li la roba que necessita. ¡Què és joliua, quan s'acosta, lliscant per un mar tranquil, la barca que s'enyorava! La nina la va seguint amb la vista; i, quan en una bordada la vela lluminosa se li amaga darrera de les penyes, li sembla que s'és eclipsat un astre i que el mar s'ha entristit.

Mentrestant no li manca pas entreteniment. En tant que espera la barca, s'entreté contemplant com se retraten en el mirall tremolós de l'aigua els núvols i les gavines que naveguen pel cel. Plau-li també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No es recorda de quan temps fa que no se l'havia vista. Té tot el semblant d'una dona, però és més formosa que abans… força més. Sa pell conserva la tendror d'abans, però més ufanosa. Les nines grosses i negres de sos ulls, verament escampen claror per sota el pòrtic de seda amb què les ombregen les pestanyes. Quan bada una mica la boca i entre sos llavis encesos llampega sa blanca dentadura, llavors… sobretot llavors… és quan son rostre resulta més bonicoi.

Tot emmirallant-se va fent postures: ara mig acluca les parpelles; ara somriu… ho prova tot: fins i tot fa llengotes. A lo millor del seu embadaliment es sent una xarpada al muscle, es decanta esglaiada, i veu dintre l'aigua, a frec de les seves, les cames vestides d'un home. Lo primer que se li acut és que deu ser algun pescador que haurà caigut deltabaix de la penya. -I ara!- exclama; -què és, això?- I, girant-se més, descobreix la testa de l'intrús. És l'Home del bosc. Ella resta sense sang a les venes, freda i esblanqueïda. Els ulls de l'un es fiten en els de l'altra amb una fixesa d'estàtua. Ell està vinclat endavant, amb una de les manasses arrapada al muscle rodó de la donzella. No es mou, però tremola de cap a peus. La gorra li ha caigut, i sos cabells roigs, fustuts i aglutinats, com les fibres d'una closca de coco, pengen a manyocs sobre son front i ses orelles. Sa carassa bonyeguda, de pòmuls boteruts, queixos xuclats i llavis grossos, expressa un neguit estrany. Sos ulls, enclotats i d'un blau d'aigües fondes, tenen cert estrabisme de bogeria. L'alè s'escapa xiulant per sos llavis ressecs.

La immobilitat dura un moment. L'home sembla decidir-se. Una lleu estremitud circula per l'encordillada de músculs i tendons dels seus braços. La Fineta tracta de desviar aquell impuls temible, i, somrient, amb un somrís tot desmaiat, -Sou un beneit del cabàs!- exclama. -Aneu, aneu.- Però, reparant que ell se li acosta encara més, s'embraveix de sobte, ajunta les celles, i crida, amb alarma i enuig: -¡Arri d'aquí, poca-vergonya!- Ell s'immuta. Afluixa la mà, es redreça, i escampa una mirada a l'entorn. La Fineta aprofita aquesta ocasió. S'acaba de desempallegar amb una estiregassada, i pega bot cap a la mar fonda. Però de seguida retrunyen ses orelles un bramul monstruós: -Ets peix meu, llissa borratxa!- I al mateix temps sent la falconada del seu perseguidor, que la junyeix i l'arbora en sec, empudegant-la amb la bravada de salvatgina que s'exhala de ses robes i de ses carns. Un xiscle esgarrifós esqueixa l'aire quiet de l'ensenada.

En això un gos roig lladra desaforadament al cim d'un penyal, i les gavines que peonaven per la platja aixequen llur vol alarmades. Els ecos contesten als lladrucs. L'Home del bosc, que havia començat a caminar amb sa càrrega, s'atura… escolta… No hi ha ningú- mormola. I, animat d'una feresa bestial, estreny en sos braços sa presa, que es vincla i revincla, cada vegada més desmaiadament; i s'encamina, amb aigua al genoll, cap a les cavernes de la costa. Els peus li llisquen en els líquens del roquetam i no pot anar de pressa. Quan ha donat unes quantes passes, un llampec rossenc s'estén per l'aigua xarolada i en ombra. És el besllum d'una vela que acaba de sortir d'un freu i, ruixada de sol, s'esmuny ràpidament per dins de l'ensenada. Els tripulants han llambregat l'espantosa escena. Muts d'indignació, estan abocats a l'orla, brandant a tall d'armes llurs rems llargs i feixucs.

El primer impuls del raptor és fugir amb sa presa. Després muda d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del sòl marí una feixuga pedra, i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla créixer i es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llença la pedra que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu gos.

Mai més no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no es recorden ni de que al món hagi estat. Sols la Fineta, que ha esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi pensa amb esborronament i… és estrany!… amb certa mena de compassió i enyorança. A l'hora dels crepuscles, quan està sola al portal de casa seva, s'apodera d'ella un decandiment d'esperit tot somniós i dolç, i li apar que l'ànima se li'n va, amb la mirada, errant pels penyals de la costa. Pels penyals soledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra d'idea de que, quan l'Home del bosc feia ses aparicions, per allí no hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell home feréstec s'hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a no tornar més, mai més, mai més!… I aquest mai més es repeteix dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un congost i s'allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos. En mig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. I llavors se sobresalta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen les cames i quasi no es pot tenir dreta.

JACOBÉ

Ha vingut la tardor, aquell temps en què les fulles cauen i en què els malalts s'entristeixen, sentint l'esfullament de certa cosa viva que se'ls va desmaiant al cor. El vent, al passar per les arbredes, sembla que mormola paraules, de les quals se deixa mig endevinar el sentit fatídic per llur trista entonació i per l'esgrogueïment que produeixen a totes les plantes. De bella nit, s'ouen cruiximents estranys. La naturalesa gemega i decau. I jo estic en que no és pas el fred, lo que l'atueix, perquè més freds són els dies en què l'ametller floreix somniant la primavera, i tant o més fredes les hores de l'abril en què tot somriu d'esperança. No, no és pas el fred: és una mena de mort que passa per la terra obeint a un ritme anyal, per l'estil que passa periòdicament la son sobre els nostres ulls.

El dia és lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els núvols projecten ombres erràtiques sobre els plans i les muntanyes. El sol ha perdut l'alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar les cigales: guaita de tant en tant amb un mirar esllanguit, i clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de seguida amb un deix de melangia inexplicable. La nostra marina no és ja pas el país entre blau i daurat del bon temps d'estiu. Ja no brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en les platges, ni les cases del poble conserven la blancor enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i ennegrides a llenques pel rastre dels regalims.

Me passejo amunt i avall de la platja.

Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques, s'inclinen cap al mar amb un posat enyoradís. No han pogut sortir per mor del temps.

Al mig del sorral veig un grup de pescadors en vaga i m'hi acosto. Estan drets, uns amb les mans a la butxaca i altres amb els braços plegats sobre el pit, examinant atentament les negrors de l'horitzó. Arribo a llur costat, i ni es giren poc ni molt a mirar-me. Un d'ells diu: -La gropada es menja el vent.- Tots callen, i al cap d'una bella estona un altre afegeix: -No es pot dir en què la darà, però els senyals són de gargalada.- I en cosa de mitja hora no els sento una paraula més. M'han fet pensar en una colla de devots que, acoblats davant d'un faristol, llegeixen un gros llibre de chor, tots muts i a peu dret, i, si algun tal vegada mormola quelcom de la lectura, els altres resten impassibles, sense alterar llur atenció ni pendre's tan sols la molèstia d'escoltar-se'l.

Bé n'hi deuen trobar, de coses a llegir, en l'horitzó del mar, aquests pescadors. Jo els deixo, cansat de la llur eixutesa: me'n, vaig cap a la reconada de llevant, i m'assec al pedrís de ca la dida, sota l'emparrat de pàmpols mústics. Heu's aquí la casa més alegre de totes les que em pinten els records de la meva infantesa, i, Déu m'ajudi, ara no goso quasi entrar-hi: tan sense consol és la desgràcia esdevinguda a les dues dones que hi viuen. I, a fe, jo les havia conegudes ben venturoses.

La dida, certament, havia passat moltes penes mentre va viure el seu marit, en Catre-venc, serrador francès que treballava a la mestrança i tenia el mal vici d'embriagar-se; però quan me va criar a mi ja era vídua: en Catre-venc havia mort a la flor dels anys atuït pels seus propis excessos i pels de la seva nissaga d'embriaçs. La bona dona va plorar el difunt i va trobar la pau i el benestar sobre el seu cadàver. Havia romàs força bé d'interessos: tenia la seva casa, la seva rendeta, i salut i bones mans i ganes de treballar. A les vetlles feia filet d'espart; i de dia, quan la bugada, la cuina o l'esterreig no la'n destorbaven, agafava el coixí, i el joliu cant dels boixets s'espargia per la casa, esparvillant el canari, que de seguida es llançava a barrejar-hi la seva refiladissa.

Tenia una filla quatre anys més gran que jo, la Jacobè, a qui el seu pare havia tret aquest nom estrany per no haver sabut mai girar la llengua a pronunciar el de Jacobeta. ¡Pobra noia! Se pot ben dir que ella fou qui em va desmamar. Me gronxava al bressol, me rentava, me pentinava… En els meus records més llunyans, la veig baixar de la font per la torrentera entre blavoses atzavares, amb el cantiret al cap, les mans en l'atuell i els braços graciosament arquejats i nusos, caigudes les maneguetes colzes avall. Això era en temps d'estiu. Me sembla que veig l'estesa de sol i que sento el cant de les cigales. Ella baixava saltironant com un xorrumet, se m'acostava tota acalorada, panteixant i rient, i mentre me donava beure, m'inundava amb les bovors de sol i les flaires boscanes de què estaven impregnats els seus cabells i les seves robetes espellifades.

Jo li deia la teta, designant-la amb aquest tendre nom que en moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres germanets. I, efectivament, tenia per a mi quelcom de mare, de germana i d'amiga. No puc pensar en cap de les meves primeres diversions que no hi hagi d'associar la imatge d'aquesta noia. Ella, amb fils de gasoses, trossos de pèl de seda i hams rovellats, que li regalaven els palangrers, guarnia les canyes de les meves pesqueres. Ella aplaudia els meus èxits quan jo agafava alguna mabreta o alguna agullota prou innocents per a deixar-se enganyar per aquells pobres artificis. -Això ès plata viva!- exclamava: -això ès el peix més bonic de la mar!- Tal vegada s'aixecava les faldilles, posant-se-les entortolligades a l'entrecuix, i, ara seguint l'ona que s'enretira i ara fugint de la que avança, fotjava amb els peuets ací i allà, descolgant de la sorra xopa unes cuques vermelles i lluents com coral mullat. -Cuques de platja, Minguet!- cridava. -aquést sí que és un esquer que no falla! Tal vegada s'asseia al meu costat i, quieta quieta, amb els ulls baixos i les manetes amagades sota el davantal, resava parenostres i més parenostres perquè Déu me concedís bona pesca.

La platja era el lloc de les nostres preferències. Hi corríem, hi fèiem tombarelles, hi, jugàvem a pedralta o a sotet, hi cercàvem petxines… A voltes ens entreteníem a fer enfellonir la mar insultant-la i tirant-li sorrades. -¡Mira, com s'estufa, la vella reganyosa!… Veus?… ¿Sents, com ronca? Apa, aquí, berra! Escumeja: no ens arribaràs als peus.- A còpies de mirar de fit a fit les onades, que anaven arribant, i de creure-les sensibles a l'agravi, ens semblava que les vèiem créixer, botir-se enfellonides, apressar llur embestida i abordar-se cap a nosaltres amb brams de fera enrabiada. Era un plaer que tenia quelcom d'esborronador. A voltes, després de dinar, ens adormíem tranquilament a l'ombra d'un llagut, amb els polsos frec a frec i els cabells a la barreja.

Un dia vàrem trobar un corn marí molt gros, ja buit de dins, rentat per l'aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida la Jacobè va descobrir-hi les més admirables virtuts. Se'l va posar a l'orella, i escolta que escoltaràs, sense moure les parpelles ni quasi respirar. Després va donar-me'l a mi. -Escolta, Minguet: no et moguis ni et postiquis: veuràs, si en sentiràs, de coses!… Aquest corn és una mena d'orella d'os. Té: veus,el cau? Ha estat llargues nits i llargs dies al fons del mar parant ment a tots els sorolls… i encara li rebomboregen per dedins. Sents?… Uuu!… Això ès la fressa del vent. També hi ronca la maror. Vés escoltant. Com més escoltis, més clar ho sentiràs tot: la tronada, la pluja, el vent, totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastimós, Reina pura!, que devia ser d'algú que es negava!- I, efectivament, en aquells temps d'innocència, ¡que en feien somniar, de coses, els sorolls d'un corn!