Terç acte

(El Port)

Daimó: (En una terrassa del palau que s’avença a un costat de l’escena.) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que dus la lira d’or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l’ull brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l’arc resplendent, que d’un sol tret Llences innumerables les sagetes; Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l’altre gent I en ma veu sentiràs la veu d’un poble. Tu regnas sol en l’èter resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d’astres. Tu fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l’espai I tot vibra en el món al compàs d’ella: Les seves cordes baixes fan l’hivern, Les més altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món; Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia… (el sol ixent el toca) Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca Beneida escalfor que m’entra al cor, Beneida claror que no puc veure.

(Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l’escena dient:)

La dòna: Quina bon’hora fa.

L’home: Avui és calma.

Noi gran: Ben diferent d’air an aquesta hora, Que tot se’n ’nava de revés.

La noia: Va a dies…

Noi xic: Mireu la nau del rei.

La dòna: Còm hi travallen!

(s’aturen)

L’home: Penso que avui mateix deurà estar llesta.

Noi gran: I quina planta fa! m’hi embarcaria!

Noi xic: Que lluny s’hi dèu anar amb això, pare.

L’home: Per tot allà on se vol es va.

La noia: I no es nega Mai, mai?

L’home: Negar-se, prou.

(surten uns altres pescadors)

Pescador vell: Bon dia.

L’home: Bon dia.

Pescador vell: Què feu aquí aturats?

L’home: Ara ens miravem La nau reial que’s veu que l’enllesteixen De valent.

Pescador vell: I perquè?

Pescador jove: No sé que’s diuen D’un hoste que té el Rei que avui s’embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.

Noi gran: Pare, deixeu-m’hi anar.

La dòna: Qué dius? ni hi pensis. Que t’has begut l’enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi!

Noi gran: Es cosa De joves corre el món a la sort.

Noi xic: Pare Deixeu-li anar.

La dòna: Sí! calla, fill…

Noi gran: Vatúa!

L’home: Fas falta a casa, noi.

Noi gran: Oh! sempre a casa!

Pescador vell: Prou temps que’t queda per tirar-te a perdre.

L’home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d’histories.

(se’n van)

La noia: (restant un xic arrera) Quína olor fa la mar!

Pescador jove: Es mar bonança…

(surten uns quants mariners)

Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es empresa Que vol sê molt manada, i ell n’és l’home.

Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix les ones.

Mariner III: I més sent nau del Rei.

Mariner I: (mirant cap a la nau) Es molt ben feta. Mireu-se quina planta; es una torre.

Mariner II: Al mar jo la vull veure.

Mariner I: ’L que és llavores Poc ne veuràs la planta, hi seràs dintre.

Mariner III: (a II) Ja t’hi has ben pensat, tu que t’hi pensas Tant en les teves coses?

Mariner II: Oh! no’t creguis, Que no’m fa gens de goig de cop i volta Ficar-me en ’questa nau no coneguda, I nova, i que és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta Ni com hem de tornar, ni quant…

Mariner I: Prò diuen Que és molt home de mar, valent, i diuen Que és gran i va perdut.

Mariner II: Doncs si perdia Les seves naus, també pot perdre aquesta.

Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat propicis.

Mariner II: Prò quí ho diu tot això?

Mariner I: Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent per ’nar -hi.

Mariner II: I an ell quí li ha dit?

Mariner I: Ja pots pensar-ho, Es del consell del rei…

Mariner III: Prò, què tants dubtes? Si tanta temor tens perquè t’embarques?

Mariner II: Que vols que’t diga, és que la mar me tira I sempre m’ha tirat. (girant-s’hi) Ah! gran bagaça! M’hauràs a l’ últim, ja ho conec…

Mariner I: Mireu se, Ja ve Dimant amb l’altra gent.

Mariner II: Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem d’anâ… I pregúntali Si ho sab del cert que’ls déus li són propicis An aquest home.

(surt Dimant amb altres).

Dimant: Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau, que allà ens espera.

Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi és destre; Prò tant mateix n’hi ha alguns, que’ls hi plauria Saber-ne quelcom més d’aquest viatje I d’aquest capità, perquè son coses Que cadascú tira els seus plans.

Mariner II: Som homes, Dimant, som tots mortals, sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es pot esperar, lo que es pot témer.

Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el protegeixen. Ont ha d’anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un oracle li ha dit son fet.

Mariner II: Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau, llençat per l’ona: Doncs senyal que té’l déu del mar contrari.

Dimant: Li ha tingut, però’l que és ara… oiu-me: Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L’oracle li digué: Al gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un fill que en terra havia: Per’xò pateixes tant: ell te va en contra. Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau emmanllevada i gent estranya.

Mariner II: Serà aquesta…

Mariner III: Nosaltres.

Dimant: Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva, encara mals t’hi esperen.

Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d’anar-hi.

Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i llestos.

Mariner I: Deixeu parlar.

Dimant: Prò’ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre. Aniràs caminant i no t’aturis Fins arrivâ a una gent tant terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta espatlla, Se pensarà que vas a batre a l’éra I que aquella és la pala. Quant t’ho diga, Clavas el rem en terra, que s’hi aguanti Ben dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els ofereixes En holocauste al deu del mar. Te’n tornas Llavores a ta casa, on t’és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills i nets, i una mort dolça Quant sia l’hora, que serà tardana. Tal fou l’oracle.

Mariner II: Jo ja no m’hi penso, Anem.

Mariner III: Anem.

Mariner I: Els déus ens són propicis.

Mariner III: (a Dimant) Tot això ell mateix os ho contava?

Dimant: Ho contava an el rei.

Mariner III: (a II) Encara dubtas?

Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que’m tira!

(se’n van)

(Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó, com cercant, i adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm t’he cercat, còm t’he cercat, poeta!

Daimó: Me’n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a salutâ aquest sol que no m’aclara Pro me’n plau l’escalfor: plau-me a aquesta hora El vent suau, l’olor de la marina I les remors del poble que’s desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada Platja dels pescadors…

Nausica: Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi m’hi porta, I quina altra dolçor… quina altra furia!

Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa os sento i tot… Així a l’albada? No dormíreu anit?

Nausica: Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni els altres, Ni ningú que’s trobava en sa presencia?

Daimó: En sa presencia? volèu dir de l’hoste?

Nausica: (amb gran efusió) Sí…

Daimó: No cregau que per molt gran estona No hi pensés en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri Que hi sentia a l’ entorn, en mi restaren Fortament, llargament… Sabeu quí era?

Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!… si tu ho sabias… No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a ningú?

Daimó: Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres.

Nausica: Doncs, escolta… No ho digas a ningú… El Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç… Oh! i encara quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les sabs… ni ningú… Escolta… Es de presencia gran… els ulls li brillen, Color d’aram la barba i cabellera, I tot ell com un déu…

Daimó: Princesa!

Nausica: Escolta… Ha corregut dèu anys després de Troia; Els immortals l’han perseguit i els homes, Prò de tot s’és sortit… Té una manera De parlâ i de cantar…

Daimó: Prò es ell?

Nausica: Escolta… Ha sentit el cantar de les sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat.

Daimó: Cert?

Nausica: I la disputa amb Aiax Es vritat… tot vritat quant d’ell se canta!

Daimó: Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses I ans de morir, m’hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la vista M’hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans reials, princesa, I tocar sos cabells!

Nausica: Escolta, escolta… En la gruta divina de Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe l’encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó: Què dius!

Nausica: Ha estat dintre l’infern, ell, l’únic, I hà vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta s’entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que l’aire fosc.

Daimó: Horrible, horrible…

Nausica: Les ombres grans d’Agamemnón i Aquiles Li han parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i ell els hi deia Lo que resta en el món.

Daimó: Sublim colloqui.

Nausica: Sols d’Aiax, diu, que l’ombra encara irada No li volgué dir res; a ses preguntes Girà l’espatlla desdenyós, i anà-se’n.

Daimó: I les divinitats?

Nausica: Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir: sols me’n restava Una terror sagrada…

Daimó: I ara, digas, Ont el podré trobar per venerar-lo? En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa Aura immortal que’l seu gran pit respira?

Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa (abatuda) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha d’emportar-se’l a través l’immensa Planura de la mar fins a son illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho és que no’s pot veure.

Daimó: Princesa, us sento trista i afligida.

Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa (molt abatuda).

Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?

Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill, l’esposa i els vassalls l’esperen Allà en la seva patria, i ell l’anyora I anys i anys ha penat en camí d’ella… Jo mateixa li he obert la última porta.

Daimó: I us en sab greu?

Nausica: Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la seva patria als tristos Que van pel món?

Daimó: Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell?

Nausica: (apart) Daimó, ventura En’quest instant que no em pots veure el rostre.

Daimó: Princesa, què dièu?

Nausica: (alt) No, no ho voldria… No ho sé lo que voldria… Estic molt lassa.

Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de l’ hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida’n serà illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a dintre’l cor la dolça Memoria gran d’aquest moment i hora En que heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà signat per sempre més desd’ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera, Amb segell immortal.

Nausica: (amb frisança) Els déus t’escoltin: Jo me’n vaig.

Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo.

(mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants s’aturen dient:)

Un noi: (que va corrents a un altre) Ja han sortit del palau, s’acosten, vina.

(cap a la platja)

Dòna I: Aquí s’aturaràn, aquí és l’usança De donar comiat el Rei als hostes.

Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo’m penso Que’l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u hom de guerra O què sé jo… prò en fi, una gran persona.

Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com un perdut, que ni se’l veia, I ara tot ne va plè.

Vella: Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa De dalt en tot això (signant al cel).

Home II: Què hi veus?

Vella: (misteriosament) Avisos.

Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l’altra nit ens el dugué.

Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com nosaltres.

Dòna I: (temorosa) Vols dî algún immortal en sa figura?

Vella: I que quan els del cel van per la terra, No és pas bona senyal; alguna’n passa.

Home II: I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries tot això: els fets s’esdevenen De sí mateixos.

Vella: Prò hi hà moltes coses Que’n són senyals.

Home II: Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu morta: aquest no falla.

Un noi: (que ve corrent de la platja) La nau a punt! La nau a punt!

Dòna I: Ja venen Amb els presents del Rei.

(passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits, etc.)

Dòna II: Mireu quin’arca.

Dòna I: I l’ urna és tota d’or.

Una noia: Quanta riquesa!

Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols maridâ amb mí.

Noia: Els déus me’n lliurin; Ets massa pobre… i enraones massa.

(riuen)

Dòna I: Encara més presents!

Dòna II: Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el Rei el tracta: Ni que fós també un Rei.

Noi: (enfilat) Ja vé, ja venen.

Vella: No empenyeu. (tots s’arremolinen, burgit)

Home II: Vull mirar si és déu u home.

Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!

Dòna I: Fuig! si aquell és l’heraud del rei.

Dòna II: Mireu-se’l Es el que vé parlant amb la regina.

Noi: Aquell del cabell roig.

Noia: Quína presencia!

Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla.

Vella: Es un déu.

Dòna II: No empenyeu.

Home II: Tu empenys.

L’herald: Silenci.

(El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament.)

El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja. Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia home I que’ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a cadascú tant dolça. An això disposats hem d’estar sempre Uns per altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta illa, De tota aquesta mar dant-nos l’imperi I una traça tant gran en partir l’ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als qui en mar han perdut l’esma. Doncs ara aquest n’és un; jo per vosaltres L’he acullit, l’he vestit, damunt ma taula Li he posat menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s’hi refeia. Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una alta Nau, encara per l’ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents que a l’hoste Facin memoria sempre a casa seva De l’ hospitalitat que aquí rebia. (A Ulisses) I ara, estranger, vullas encara un últim Present meu acceptar: aquesta espasa D’aram de molt bon tremp, l’empunyadura D’argent ben treballat, la veina ebúrnea. L’hagué mon avi en guerra quan de l’illa Mestre se feu, i d’ell anà a mon pare, I d’aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que’m fou sempre fidel: aixís t’ho sia.

(li dona)

Ulisses: Feacis, poble benfactor, i encara Tu per damunt de tots, Rei que’ls gobernas Semblant a un déu pel seny i la bonesa: Aixís els immortals vos assegurin El bé que posseiu i vos l’augmentin. Aixís la mar eternament propicia Os sia, i l’amor regni en vostres cases, I la dolça muller vos ho esdevinga Més cada jorn, i us donga fills nombrosos, Drets i sans i ben fets, com jo en ma patria Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes En salut vostra, pel gran bé que’m fereu, I ensenyaré a mos fills a venerar-vos I a benehî a través la mar vostra illa. I aquesta espasa, última penyora De ton afecte, oh! Rei, jo te l’accepto Amb gran veneració (la besa) i et faig fermança Que mai lluna ni sol la veuràn núa Sinó per causa gran, com ho faríes Tu mateix; i ni mai te puga doldre Que te n’ hagis desprès; facin-la inútil Una pau mai turbada en ton reialme, I el ferm amor del teu i els altres pobles.

Reina: Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola Vegis venir vers tu, estesa de braços, Posa en ses mans eixa daurada copa En que has begut aquí, pensant amb ella. I li diràs còm ha sigut planguda Per aquesta també mare i esposa.

Ulisses: Reina, que d’immortal tens la presencia Amb la riquesa de un gran cor de dòna, Venturós seré jo si se t’assembla La que jo anyoro tant, quan la retrobi. Mes tu viscas tants anys com jo voldría Per ella, i que l’amor entorn te creixi I la pau en ton pit. (Mentres besa les mans a la Reina i abraça al Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó.)

Nausica: Daimó, jo’t deixo; També mon comiat vull dâ an el hoste.

Daimó: Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu aquí.

Nausica: Seré ferma i serena Perquè ho vull.

(baixa els graons amb majestat graciosa)

Reina: (que la veu venir) Filla!

Nausica: (al Rei) Deu llicencia, pare? (assentiment del Rei) (A Ulisses) Hoste, salut en ton retorn! La patria Feliç te rebi: quan en ella sias En pau i amor, alguna volta pensa En aquesta donzella, prou ditxosa D’haver-te dat camí.

Ulisses: Oh, princeseta…

(Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i se’n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell se’n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al fons de l’escena.)

(Alguns del poble, els ultims se’n van dient:)

Dòna I: Còm s’ha commòs.

Dòna II: Es que la princeseta Ha dit paraules d’or.

Dòna I: Ai! sí, enternia.

Noia: I an ell, l’heu vist? La veu se li nuava.

Home II: (a la vella) ¿Era un déu o era un home?

Vella: Era un home.

(se’n van)

(Pausa)

(Nois enfilats mirant a la platja)

Noi enfilat I: Ja torna a abraçâ al Rei.

Home II: Ara se gira Cap a la gent i diu alguna cosa.

(se sent una aclamació)

Noi enfilat I: Ah! ja puja a la nau.

Noi enfilat II: Oh! guaita, guaita Quanta bellugadiça en la coberta! Ja fan rem!

Noi enfilat I: Ja fan vela!

Tots dos: En mar!

(Salten i se’n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se gira i arranca un plor llençant-se sobre’ls graons de la terrassa. Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:)

Daimó: Muses, a l’hom de gran enginy, deixeu-me Cantar, a l’hèroe, an aquell que en terra Tirà de Troia les sagradas torres I patí sobre’l mar…

(Teló)

3-VII-1910