ALS BENEVOLENTS LECTORS (continued 2)

-I la gran llàstima és- acabava dient el pobre apotecari -que en aquesta darrera hora de la vida jo em trobi que no tinc ni de les unes ni de les altres, ni de les que són bones per a l'ànima, ni de les que són bones pel cos!

REI DESCONEGUT

Anava tan distret el jovincel, camí amunt, camí amunt de l'existència, que quasi bé fins a topar-s'hi, no es va adonar del vell xaruc que marxava camí avall, camí avall sempre… Quina impressió més rara va causar-li la presència d'aquell jai!

Era el vell més vell que havia vist en sa vida. No semblava que dugués a sobre feixos d'anys, sinó feixos de centúries… ¡Tan caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai obert pas tal aparició de senectut decrèpita.

Immediatament es va ficar el jovincel la mà a la butxaca, i traient-se una moneda, va allargar-li. Però ell, el vell xaruc, amb una expressiva acció de mà, cerimoniosa i digna, va refusar aquella almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre llavis:

-Grans mercès.

A l'acte va notar el jove que havia comès una torpesa. Bé es veia prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran raça.

-Ja ningú em coneix!- murmurava el jai, planyent-se entretant amb aires tràgics. -Àdhuc em fan caritat… a mi que he tingut palaus de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els de Mides i els de Cresus!

El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més estranyat que avergonyit.

-Ja ningú em coneix…- seguia dient el vell -i els cants d'amor que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les esglésies que en les cambres de les dames…

El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell, com si li llegís en els ulls el que rumiava, va respondre amb to calmós:

-¡No somnio, no somnio… Aquí si algun somni hi ha de meravella, són els prodigis autèntics que jo he vist i tocats… Són els murs d'or i d'aram que he construit pel gran temple… són els milers de dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que he tingudes per esclaves… Ja s'és perduda la memòria dels grans homes… ningú em coneix… ningú em coneix…

-Pobre boig!- va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de compassió, mig contorbat de misteri.

-Ningú em coneix!- entretant seguia el vell exclamant-se. -Ningú em coneix… i sóc el rei Salomó!

LA VIDA I L'OBRA O EL POETA DELS HUMILS

En aquella vileta de muntanya, xica com el palmell de la mà, però corcada pels odis del pobre i les tiranies del ric com la ciutat més populosa, hi vivia en Jan Oriol, minyó d'ànima senzilla i tendra, oberta a tots els entusiasmes i a tots els amors. La majestat del cel i la formosor de la terra li havien inspirat des de noi belles complantes saturades de fervorosa adoració; però tant o més que les visions de la naturalesa, li van fer més tard somoure el cor els ideals de justícia i de germanor entre els homes. No hi havia res que el commogués tant com l'espectacle de l'humil trepitjat pel poderós, de l'ignorant escarnit pel savi, del pobre esclavitzat pel ric. Acondolit a tota hora de la humanitat afligida pel dolor, es passava la vida somniant amb l'adveniment d'una edat nova, perfumada de bondats, en la que grans i xics arribessin a viure frec a frec, sense rancúnies ni vergonyes.

Des del dia que va veure com una família de parcers, per no poder pagar la part a l'amo, tenia d'abandonar el terrer que durant segles havia anat conreant de pares a fills, va sentir de cop i volta una irresistible vocació que l'empenyia a formular en candencioses posades els crits de pena que li arrencaven la tragèdia dels vençuts i la crueltat de les lleis humanes.

Però en Jan Oriol era tímid, molt tímid, i com que sentia gran rubor per les seves gestacions mig poètiques, mig humanitàries, amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un delicte, tots aquells fulls de paper a on hi deixetava trossets de la seva ànima. Ningú, ningú en sabia res d'aquells versos teixits en la soledat i en el silenci; ningú en sabia paraula d'aquelles rimes melangioses, amarades en la tristesa del món i en l'anyorança d'una existència millor, en la que els ignorats, els modestos i els adolorits poguessin alçar una mica el cap entre els que es gaudeixen de la vida.

* * *

S'ha de dir, per a ser verídic, que gran part d'aquelles idees de redempció social a n'el pobre Jan se li havien ficat dins de l'esperit tot llegint els formosos versos de l'escriptor més famós de l'època, en Terenci Dasca, qui, entre els autors predilectes, era el poeta dels seus amors. En cada pàgina del cantor dels pobres, del «poeta dels humils» com l'anomenaven els contemporanis, el rimaire inèdit de muntanya hi sentia bategar el cor del gran home, tot ell encès de pietat per als seus germans obscurs.

Els herois anònims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora la imaginació. Com una processó de màrtirs sense nom i sense palma, de nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses i a la pena recollida. Tan bon punt era el geni desconegut que portant un món d'idees dintre el cap passa sense ésser vist per davant les multituds indiferents; tan bon punt era l'home resignat que caminava a batzegades per la terra, sense gosar alçar el coll del jou que l'aclapara. Uns cops, era el solitari que fa la bona obra per sota mà, per defugir l'aplaudiment i la glòria; altres vegades era el desconsolat que no té qui l'encoratgi ni li aixugui les llàgrimes dels ulls… ¡Quina devoció més fonda l'inspiraven al pobre Jan aquells tristos personatges i quin respecte li feia l'home sublim que els havia llançat a la vida eternal de la poesia!

Més que admiració de deixeble, era fervor de creient el que sentia en Jan Oriol pel «poeta dels humils», perquè, com passa tantes vegades en la comunicació intel·lectual, l'entusiasme per l'escriptor havia acabat per convertir-se en amor per l'home íntim. En Terenci Dasca no podia ser el literat indiferent que fa ofici de la seva inspiració elaborant una obra divorciada dels seus actes, sinó el poeta sencer que concorda l'obra i la vida interior, sent artista i apòstol tot d'una peça. Ja és cosa gran i meravellosa predicar a la gent per mitjà de cants i odes, però encara és més gran i prodigiós afegir-hi la formosura dels exemples!

* * *

Per això en Jan no en tenia prou amb la lectura dels poemes dictats pel mestre; no se'n sabia acontentar d'aquelles pàgines amoroses… necesitava quelcom més directe i immediat, li calia acostar-se a l'ídol, venerar-lo cara a cara, fer-lo objecte personal de la seva adoració.

-Si pogués veure'l! Si pogués conèixer-lo! Si pogués parlar-li!- pensava contínuament. -¡Si un dia conseguís la gràcia de que m'escoltés els meus pobres versos!… perquè… ¡ves si és estrany! que els papers que no he llegit mai a ningú, a n'Ell sento desig de llegir-los-hi…

Cada cop que baixava a ciutat, que era molt poques vegades, emprenia el viatge amb la intenció fermíssima d'anar a visitar al famós poeta; però com era tan feble d'esperit, no gosava a realitzar el propòsit. Tot el més a que s'arriscava era a fer com els enamorats vergonyosos: contemplar des de fora la casa a on habita la princesa dels seus amors. Passava pel carrer del poeta; mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alçava els ulls a finestres i balcons… i se'n tornava a la vileta, després d'haver comprat, com per a aconsolar-se, una que altra fotografia del gran home, entre les que veia per quioscos i aparadors.

Per cert, que la primera vegada que va tenir a la vista una d'aquells imatges, va romandre un xic sorprès de l'aspecte brau i ferm que presentava el poeta. Sense saber per què, ell se l'havia figurat un home pàl·lid, xuclat de galtes, cara llarg… i li sortia un tipus sanguini, amb unes carns fortes, uns llavis molsuts i coll de toro, que denotaven exuberàncies de vida. Aquell contrast entre la figura somniada i el personatge retratat el va sobtar de cop i volta… però no va ésser més que cosa d'un moment, perquè passada la primera impressió ell mateix se'n va riure a tutiplè d'aquelles aprensions romàntiques, i va acabar pensant que realment havia d'ésser de temperament fort, vigorós ple de saba i ple de vida, l'home que s'atrevia a fer la causa dels desheredats davant d'una societat coquina i avara, armada fins a les dents contra tota reivindicació humanitària que pogués arrebassar-li un privilegi.

* * *

Amb tot això, les ganes de conèixer al gran poeta havien anat creixent de tal manera dintre l'ànima d'en Jan, que un dia va dir: ¡Què tanta covardia! Bo i traient forces de la mateixa flaquesa, va baixar a ciutat determinat a veure el mestre i a presentar-se digne i serè, tal com pertoca a l'home que pot ostentar títols d'una llarga i fervorosa admiració. Però com no és tot hu el dir i el fer, al trobar-se davant de l'edifici d'aspecte senyorial en què residia en Dasca, va vacil·lar dos o tres cops, com si les cames se li seguessin. Al penetrar en el grandiós vestíbul, al pobre Jan li bategava el cor, com deu bategar-li al catecumen a l'apropar-se a l'altar. Però enfadat de la pròpia timidesa, anava dient entre dents per a donar-se coratge:

-¿Per què tremoles, Jan, per què tremoles, si l'home que vas a veure és el «poeta dels humils»? ¿No és Ell qui ha enlairat amb la pietat augusta dels seus versos a tots els febles i a tots els pobres d'esperit? ¿No és Ell qui ha consagrat els seus cants:

Als que d'enyorança es moren, als que de pena gemeguen, als que tenen pô, als que preguen, als que capten i als que ploren…

I animat amb el record de les estrofes del mestre, va anar pujant la sumptuosa escala, fins arribar davant la porta.

Un criat va venir a obrir.

-¿Don Terenci Dasca?

-Està per sortir… No sé si podrà rebre'l. Segui…

I el minyó va asseure's tot admirant el luxe enlluernador d'aquelles habitacions que se li entreobrien davant els ulls, cobertes de rics tapissos, de consoles daurades, de preciosos bibelots. Gairebé li feia pena al pobre Jan veure's amb un trajo com el que duia, ni gaire escaient ni gaire nou, entre mig de tantes meravelles. I embadalit, abstret, quasi confós, anava resseguint amb la mirada el resplendent mobiliari quan tot d'una sent una veu vibrant i sonora, vinguda de les habitacions interiors, que cridava plena d'ira:

-No he dit la corbata malva i rosa? ¿Doncs, què feu?

Varen sentir-se passos apressats, com de gent qui s'afanya a complir un ordre.

-I els guants corinti! Sentiu?

-Serà el poeta que crida desaforat?- va dir en Jan entre si de primer antuvi; però al moment va repensar-se, reflexionant que tenia d'ésser una altra persona. -Però llavors, qui serà? m'hauré equivocat a l'entrar aquí?

I quan més aturdit estava entre semblants confusions, va obrir-se una mampara per a donar pas a un senyor sapat, atlètic, que anava avançant cap al rebedor entre els acataments dels criats que el saludaven.

-Oh! Sí! Aquest és el «poeta dels humils»- exclamava en Jan Oriol al reconèixer aquell coll de toro, aquells llavis molsuts, aquella cara rodona que havia vist fotografiada.

Altiu, magnífic, estirat, Ell anava venint cap a la porta, bo i murmurant entre dents: -¡No he vist mai gent més estúpida!

Tan engallat anava, que sens dubte en Jan li hauria passat desapercebut, si aquest no s'hagués alçat com mogut per un ressort. A l'adonar-se de la presència del jove, el mestre s'hi va dirigir preguntant-li secament:

-Qui és vosté? Què volia?

-Jo, jo, jo…

-Digui. Què?

-Jo… senyor…

-Però digui.

-Jo he fet un llibre de…

-De poesies… oi?- Va rependre el poeta, mirant-se al jove de cap a peus. -Un llibre de, poesies!… I està clar… Vostè voldrà, com tots, que jo li llegeixi el llibre… ¿Però vostès s'han figurat que el temps em sobra? Vingui un altre dematí…

I tot dient això va girar l'esquena, va començar a baixar l'escala triomfalment, mentre el pobre Jan procurava arrambar-se a la paret per no caure estirat, tan llarg com era…

CARITAT DESORDENADA

Estava tan aqueferat el frenètic domicel en fer obres d'altruisme, que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al verger de flors a on vivia l'adorada.

Tot el matí se li escorria ràpid com el pas d'un meteor, consagrat a la visita de malalts i presos, i a les tardes prou feines tenia en aconsolar als desamparats, en donar beure a qui patia de set, en donar vianda a qui es moria de fam. Més hores hagués tingudes el dia, més hores hagués comptades la nit, que ell no hauria pas donat l'abast per a remeiar tantes misèries. Així és que no tenia un moment seu, perquè tots eren dels altres.

I quan per rara casualitat passava, entre dos actes de misericòrdia, per davant del verger florit, el cor se n'hi anava com si es volgués envolar. Al veure per entre les reixes enramades els tous de flors del jardí o al sentir la gentil cantúria dels sortidors, un gran desig li venia de penetrar allí dins. Però… es mirava el rellotge de sol que hi havia dissenyat a la paret, i exclamava anguniós:

-No m'és possible! A tal hora haig d'ésser a tal punt, a amparar un orfe de pare i mare. Un dia de més vagar gaudiré aquesta delícia. I aleshores s'acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de mots en un paper, que tirava pel reixat: Espera-m, com em tens promés. La Pietat encara m'encadena.

I la dama l'esperava, com n'hi havia fet jurament. Així ell podia amb seguretat allargar el sacrifici de la ventura pròpia. I refiat en la immutable constància de l'amiga, diferia l'instant preciós de visitar-la.

-Per ara- deia sovint -no em crec digne d'esmerçar el temps en la pròpia joia, havent-hi tants germans meus que jeuen en l'infortuni. Com l'estimada ja sap l'abnegació de la meva vida, un dia o altre em coronarà amb flors del seu verger. I aquesta esperança de dolçor l'encoratjava a seguir el curs de la caritat heroica.

Així varen passar anys, molts anys, tants anys que són incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument afadigat d'haver fet tant bé al proisme, va pensar: Ja ha arribat l'hora de penetrar en el verger. Pas a pas va encaminar-s'hi i, essent davant les reixes, va cridar:

-Amiga, ja sóc aquí! He acabat l'obra pietosa…

Mes ningú li responia. Va empènyer les reixes i per si soles es varen obrir. Més, quina fredor regnava arreu! Tot dormia silenciós i abandonat. I les flors s'eren marcides. ¡Havien passats tants anys!

-Amiga de la meva ànima!- tornava a clamar l'home en la solitud. Però era en va que clamés. Perquè la dama no el sentia. Coronada de cabells blancs i tremolosa de cos, dormitava sota un arbre despullat de fulles. A l'acostar-s'hi el bon home, ella se'l mirava amb els ulls entelats. I a la fi va dir-li:

-No us conec.

L'IDIL·LI NOU O DIÀLEG DE L'AMIGA I DE L'AMIC

Dins de la sala ordenada i pulcra, coqueta com tocador femení i emprestatjada com gabinet d'estudi, varen oirse, aquell dia d'idil·li primicial, paraules d'amor ben rares.

Ella, Obdúlia, tombada d'espatlles al pupitre, on havia deixat obert per les darreres pàgines el volum nou que llegia, preguntava amb certa condescendència al jovincel amorós:

-¿És a dir que per a l'heroïna del llibre, us ha servit de model una germana vostra?

-Sí…- contestava ell, Abundi. -Al menys per a dibuixar el caràcter…

-I és una germana a qui estimeu amb efusió?

-Oh, sí! repetia el jove amb l'accent de fervorós entusiasme que posava sempre en les seves dites. -Una germana, que si gosés, diria que és angèlica com Vós, tendra com Vós, amiga com Vós d'espiritualitats… i si no tan formosa com Vós sou- ja que això ve a ésser impossible, -bonica, atractívola, agraciada…

-I com es diu?- interrompia Obdúlia amb efectuosa suavitat, com volent correspondre d'una manera o altra al to fervent amb que s'explicava el jove.

-Es diu Gràcia, el mateix que a la novel·la.

-Nom formós!

-Oh! i li va bé… perquè tota ella és espontaneïtat, improvització, do de natura… Escriu estrofa sobre estrofa sense el més minim esforç, sense treball, sense pena… ¿Vos recordeu que ja ho dic al llibre: igual que les hi dictessin d'un altre món superior?

-Sí, sí…- murmurava Obdúlia amb complaença distreta.

-Jo he arribat a pensar si seria cosa de miracle, de prodigi, poder sobrenatural… Sabeu?

-Sí, sí…

Amb tot i lo vibrant de la sonata, semblava que a Obdúlia aquell motiu de la poetessa improvisada, de la germana inspirada, no la interessava prou. Ans al contrari, qualsevulla hauria dit, a l'endevinar l'ombra d'un somriure lleu, molt lleu, que li corria pels llavis carmesins, que ella no feia tant cas, com el jovincel, de la espontaneïtat tan ponderada.

Però ell encara insistia:

-Fa els seus càntics sense llima, sense esmena… I el que és més prodigiós, amb molt escasses lectures… Pot ben dir-se que refila com l'ocell en el verger…

Més, a pesar de l'exaltació del jove, la conversa s'esllanguia. Dels dos interlocutors que havien d'animar el diàleg, només ell parlava enfervorit, però ella semblava absenta. I així va ésser que a l'adonar-se Abundi de la minva d'interés per part de la seva amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava exalçant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que n'atresorava tants, va renovar un xic el tema… I passant del lirisme descriptiu a la novel·la d'intriga, insinuava somrient:

-Però si Vós l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.

-Jo?

-Sí… La nit ditxosa que us vaig conèixer… Ella venia amb mi. Havia volgut anar a l'Aula de Conferències, i l'hi vaig acompanyar un vespre que feia la lliçó en Florenci, el substitut…

-Ah!

-No vareu fixar-s'hi?

-Sí. Però us diré la veritat. Si vaig parar-m'hi, no va ésser pas per ella en si mateixa, sinó per qui l'acompanyava.

-¡Oh, mercès, mercès, Obdúlia!

-I com per l'aire… paternal que feieu al dur-la al vostre costat de seguit s'endevinava que aquella damisel·la no era pas la vostra amiga, vaig deixar de mirar a n'ella per a preocupar-me de l'acompanyant… No hi havia lloc a dubtes. La damisel·la més aviat semblava una parenta, una persona de la família que s'havia fet dur allí per a contemplar d'aprop al bellíssim substitut en ple lluïment acadèmic, en plenes funcions de conferenciant.

-Amiga, sóu molt subtil… tan subtil com cruel per a en Florenci.

-Potser sí que he usat de massa ironia… Oh, perverses ironies! Són un estigma que portem a sobre i que ens havem d'expulsar. Però, crec que si algun cop devenen una mica disculpables, és tocant al substitut.

-Per què? És un excel·lent company…

-No voldria ferir vostra afecció, mes tinc de dir-vos que no em plau del tot aquell Adonis. Té una manera emfàtica de voler fer-se home a part, providencial, que no trobo prou justificada ni amb les poquetes coses que ens ha dutes ni amb l'art que té d'exposar-les. L'aire de protecció mental amb què parla del Patriarca, a qui ara substitueix, de l'únic home que de les antigues lletres n'ha sabut fer un cos de doctrina… us haig de confessar que no fa per mi, que més aviat sóc amiga de la successió normal, de les jerarquies ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobretot quan l'ha honrada un veritable mestre com aquell.

-I teniu raó, gentil amiga.

-Demés… aquell lloar perpètuament lo indígena sols per ésser indígena; aquell etern ditirambe al desordre heroic; aquell inacabable retallar les amples vies de la humanitat, per a engrandir els caminets episòdics de lo local; aquella adulació un xic fantasista i còmica a la natura com a dèspota a qui els homes ençara han d'estar agraïts… què voleu que us digui? em fa l'efecte d'una declamació, no solament incivil sinó passada de moda…

El jove, bon xic sorprès, tant per aquelles paraules anunciadores que en bona part contradeien al seu credo tradicional, com per la desusada animació amb què eren dites, mirava amb els ulls oberts els ulls claríssims de l'amada, com si li costés de penetrar el sentit del què deia i no estés prou convençut de la justícia amb què era flagel·lat el substitut.

Ella ho va conèixer, i, agafant el volum nou que per un moment havia deixat sobre el pupitre, mudava amb rapidesa l'aspecte del diàleg.

-Però tornem al vostre llibre- deia, -que és el què a mi més m'importa.

-L'haveu llegit?

-Me'n manquen ben poques pàgines.

-I?…- afegia el jove amb aire interrogador, com si del dictamen de l'amada en dependís la pròpia felicitat futura.

-Oh, sí!… M'ha emocionat amb freqüència… I m'ha interessat especialment perquè amb tot i ésser la narració impersonal a causa del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure, aquí i allí imatges més o menys velades de les vostres idees i de les vostres sensibilitats… I vós ja sabeu que lo que més plaer em proporciona en els vostres llibres, és trobar-vos-hi a Vós. -Oh, dolça amiga!

-Jo ja sé, ja sé que en el codi literari un xic esquerp que seguiu, la impersonalitat, la diferència, hi figuren com a primers articles. Però entre els horrors- diem-ne horrors -petits o grans que expliqueu, hi transpira a voltes un silenciós desig de perfeccions humanes… ¡I sort d'això, sort d'això! Perquè s'ha de convenir, amic caríssim, en que llevat de la figura idílica de Gràcia, tota gentilesa i tota amor, la demés societat que corre per aquestes pàgines no és gaire espiritual ni gaire bondadosa… Però la voluntat ben manifesta que poseu en fer-la força antipàtica a la vista del lector revel·la tàcitament el vostre ideal d'una humanitat millor en el pervenir. I això és el que reconforta entremig de tantes, de tantes…

-Digueu, digueu, per favor!

-…de tantes violències…

-N'hi trobeu moltes, veritat?

-Jo crec que sí… Però potser a través de la meva debilesa femenina m'aparegui tot massa excessiu… Em sembla sentir-hi un vigor, un accent, una força masculina, que en ocasions dóna als personatges més crueltat que relleu. Mes, jo no sé com dic tan asprament aquestes coses que al capdavall sols deuen ésser ressó del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de la vida…

-Mes, com jo poso el vostre gust selecte i afinat per damunt de teories i d'escoles, vos demano que em sigueu explícita. Vós sou l'estrella, el sol, la claredat… Doncs, guieu-me, il·lumineu-me!

-És que temo dos perills. L'un, el de errar-me i feu-se errar, perquè jo no soc cap d'aquests astres que diuen. L'altre, el de fer que disminueixi el vostre amor…

-Oh, mai, adorada meva!

-Doncs, aleshores us ho diré…

-Amb aspresa?

-Sí, amb aspresa.

-Amb acritud?

-Amb acritud, ja que ho voleu. Trobo en el llibre massa sang, massa carnalitat i massa terra. Tant en la novel·la vostra com en les altres que s'escriuen per aquí, sembla que no hi hagi per als homes més dolor que la sang vessada, ni més joia que la fúria dels sentits, ni més espectacle formós que el salvatge de natura. I Vós, amic caríssim, que sou amorós de mi, prou ho sabeu que hi ha altres espectacles més humans i altres joies més excelses i altres dolors més dignes i serens. ¿Doncs, per què condemnar la condició humana a irredimible brutalitat?

-Oh, amor meva, jo sí que ara estic tement que m'aparteu del vostre cor, amb tot i ésser tan generós de mercès i gràcies. Perquè… si tals grolleries i furors vos repugnen en el llibre, ¿com puc ser-vos acceptable jo?

-Jo us ho diré, amic dilecte… és que a mi se m'oferiu molt més alt que la vostra obra. ¿Quí més bo per a mi que Vós, qui més correcte i amable? El que hi ha és seduït per un mètode literari, féu en el vostre llibre un sacrifici suïcida, el sacrifici de vós mateix. I així com en la vida quotidiana tot ho veieu amb ulls primaverals i tot vos apareix bo i excel·lent, ¡fins el substitut Florenci!, en la ficció d'art vos habilleu amb vestiments pessimistes. La vostra bondat ja prova, un cop o altre, de desfer-se d'aquell trajo de negror, però se'l torna a posar tot de seguit perquè així ho mana el dogma. ¡I és llàstima que en aquests moments no ens toqui encara vestir modes més nobles i pulcres!

-Modes nobles, modes pulcres exigeix, ¡oh, dolça amiga!, el vostre selecte esperit. Però, ¿són aquestes modes exquisides les que veritablement demana la fatalitat de la natura? Penseu que davant de tota la bellesa que l'home pugui donar al seu artifici, subsisteix immutable l'etern model, que és la vida… i la vida, m'haureu de confesar que és ben trista i misteriosa…

-Oh, no! Això sí, amic meu, que no us ho confessaré pas. La vida no és trista: ni és alegra, no és mísera ni triomfal… La vida, més aviat em sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que sia… És clar que no som sempre ditxosos; mes força vegades és perquè no posem prou voluntat en ser-ho. Però al menys, podem mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i virulències. Així han cantat els grans poetes la pròpia desventura lluitadora… Però Vós, amic, ¿de què us queixeu, per a veure la vida trista i baixa en la vostra obra? ¡Sort, gran sort, que si la pinteu de tal manera, és per moda literària! Jo n'estic tota contenta de pensar-ho així, perquè sinó hauria de creure que no us fa benaurat el meu amor…

-Oh, no! amiga meva, no. Vós sou el meu goig, la meva glòria, la meva ditxa suprema!

-Doncs, aleshores obriu el cor a la llealtat, i pinteu en els vostres llibres la joia que m'omple l'ànima…

-Adorada meva!

-Estimat meu!

I un bes d'amor, serè, castíssim, va cloure la conversa de l'amiga i de l'amic.

L'ENCONGIDA

En aquelles valls ombrívoles, perpètuament entelades per boires de misteri, cap cas tan estrany com el de l'Úrsula.

Donassa com era i més espigada que un pollancre… mai de la vida l'havia vist menjar ningú.

Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se fonedissa. Arribada que era l'hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes, i tau, tau, s'esmunyia cap a un recó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l'entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escorre's el començament de l'àpat, quan tothom, mossos i mosses, s'empassava a crema-dent les primeres cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder distreu-re's en res més… i ella aleshores passava silenciosa i llisa com un clap de núvol, anant-se a fondre en el seu amagatall.

Ho feia tan a la quieta, allò d'allunyar-se de la vista dels demés, que quasi mai ningú se n'adonava. I, si per atzar ho veia algú, ni en feia cas per la costum que hi tenia. Només se'n parlava a voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranyés de la facècia…

Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa:

-Per què fa això aquesta dona?

-Perquè és dóna pena de que la vegin…

-De que la vegin quan menja?…

-Sí…- li varen respondre, mig rient.

-Ai, ai! És ben estràmbul això. Fos a vista dels amos, encara com aquell!… Veieu? Jo mai m'hi só pogut avesar a atipar-me a davant d'ells… No ho sé… Em fa una mena de recança, de temença. Sembla que hi estic encongit, desficiós, com si els fes un xic de mancament de xalar-me quan ells es xalen… Trobo que fa taujà, que fa dròpol per a un mosso… Mes, aquí a la cuina… nós amb nós, ja és altra cosa… No fa?

-Això qui ho sap dir bé és el pastor…- va saltar una mossa amb la boca plena. -Ell vos ho dirà si vol…

I les mirades d'homes i dones totes varen clavar-se sobre el jai, que fins aleshores no havia alçat el cap ni obert els llavis. Igual que si es despertès d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar la testa tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blancs, i va dir aquestes paraules:

-Jo pens que això és una llei de vergonya. El que fa l'Úrsula, d'altres dones ja ho só vist… S'abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se. No volem ésser com les bestioles de Déu que mostren a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar és, pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer és cosa vergonyosa… Perxò hi ha ànimes santes que ho amaguen a la vista del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca… qui sap si se'n passarien? Mes, el menjar és manament de vida, i com que criatura nada no se'n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del món com una misèria. Perquè misèria humana deu ésser per l'Úrsula el què pels altres és goig, i per no ofendre als demés cerca enterrar en la solitud aquesta llei de vergonyes.

Els sirvents del Mas varen restar somniosos, com si els costessin de capir les paraules del pastor.

Però a l'últim la mossa de la boca plena va afegir, tot aixugant-se els llavis amb el revés de la mà:

-Si sabéssiu el què vàrem arribar a patir quan va caure malalta, ara fa un any, crec que us en farieu creus. El llit li semblava massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li podien fer dormir. Al capdavall li vàrem donar entenent dient-li que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del repàs, perquè… el què és de vianda no en volia per res del món. Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia que no li venia de gust… «Però, menja, dona de Déu!» -«No no…»- I ficava el cap sota el tapall. Al cap i a la fí vàrem veure que no li podíem vèncer la vergonya i aleshores li posàvem el plat vora del llit i la deixàvem una estona sola. Si la fam l'aturmentava massa, quan hi tornàvem li trobàvem el plat buit, i el cap tapat amb els llençols com si acabés de fer un mancament.

I encara no havia acabat la mossa de dir aquests mots, quan l'Úrsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, amb el platet buit, mig tapat amb una punta del davantal. Tothom se la va mirar. I al sentir-se a sobre les mirades, la pobra Úrsula deuria conèixer que parlaven d'ella, perquè es va tornar roja com la grana i va abaixar els ulls, avergonyida.

L'AUTOR DE L'OBRA O UN DRAMA DINTRE D'UN ALTRE

L'estrena del drama d'en Víctor Montalvà havia estat una ovació contínua. A cada final d'acte havia hagut d'alçar el teló una infinitat de cops, entre els picaments de mans d'un públic entusiasmat, commogut, que no es cansava de cridar a les taules a l'autor triomfant, per a fer-li ofrena de la seva admiració. D'acte en acte, el deliri havia anat creixent, i a l'acabar-se la última escena de l'obra allò va ésser un devasall d'aplaudiments, de ¡bravos!, de crits, d'aclamacions. I encara s'estava dret l'auditori en massa, els homes aplaudint i victorejant al dramaturg, les dones fent voleiar els mocadors en senyal d'homenatge a l'heroi d'aquella nit… quan alçant-se de la butaca el cèlebre novel·lista en Carles Brujas, va córrer cap al foyer exclamant amb la més viva indignació:

-Això és una infàmia, una infàmia! L'èxit d'aquest home és una injustícia! ¡Una injustícia que clama al cel!

I com que semblants protestes eren fetes amb veu prou alta per a que se n'enteressin bastants concurrents, alguns íntims del novel·lista, amics i companys del món literari, vàrem seguir-lo cap al foyer ben estranyats d'aquella exaltació en un home tan de món, tan distingit, tan correcte.

-Però… què et passa? ¿què tens?- varen replicar-li alguns. -Què és el que dius?

-Dic que l'ovació tributada a n'aquest home, a n'aquest farsant, és un crim, i un crim espantós que fa erissar els cabells del cap!

-Però escolta, Brujas, escolta…- va fer-li l'autor dramàtic, en Montfret, tractant de calmar al seu amic de tota la vida. -Jo crec que estàs obcecat… i que confons els conceptes… Tots estem conformes en que en Montalvà és un subjecte poc escrupulós; un home indigne, si tu vols; un cínic, si tant em fas dir… però aquí no es tracta de l'home, sinó de l'obra, i una cosa és el drama i una altra cosa l'autor…

-¿Què no't sembla superba aquesta obra?- li deia l'un.

-¿Què no t'ha seduït, com a tots nosaltres?- li saltava un altre.

-Què no la trobes forta i nova i veritat aquesta aspra concepció del món que respira tot el drama?

-Si la trobo potent i original, dieu? ¡Filla del geni, la trobo! ¡La més enlairada i la més grossa que mai hagi omplet la nostra escena! Però… com més gran considero el drama, menys comprenc com no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d'intenció. En Montalvà- tots ho sabem -mai ha passat d'un autor de drames d'aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que esvaloten la galeria o per les escenes sentimentals que fan enternir a les senyoretes. Però, digueu-me en quina obra ha reflexat mai aquesta visió fondament tràgica de la vida humana? ¿Quan vos ha fet assistir a n'aquestes tremendes batalles de l'home superior que lluita per rompre les xarxes de prejudicis i de rutines amb què vol enrotllar-lo tot una societat ben avinguda? Tu, Pere Aldraga, tu que ets el crític subtil de l'art escènic… tu, Angel Montfret, tu que ets l'autor dels grans anàlisis psicològics… tu, Puigdelfí, que saps renovar contínuament el teu art de dramaturg amb tots els corrents moderns… i vosaltres tots, gats vells de les lletres i de les taules… ¡no sabeu veure que en Montalvà és incapaç d'arribar a una creació com la que acabem de gaudir, a trossos encesa de flamerades de passió, a trossos espurnejant de cruelíssima ironia, a trossos emboirada de formosos somnis d'ideal?

I tots els circumstants varen fer anar el cap amb assentiment, com volen dir: ¡tot això és ben veritat! ¡L'observació no pot ésser més justa!

-Pero llavors… ¿com s'explica aquest misteri?- va interrogar el crític, fent-se intèrpret de la preocupació de tots.

-Com s'explica?… Aquí està el secret, el secret terrible que em tortura i que em fa esclatar d'indignació. Mireu… quan ha començat el primer acte, m'he trobat sorprès, parat, hipnotitzat, com tots vosaltres. Aquella exposició sòbria, naturalíssima, interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa seva mateixa, foraster entre la seva família, foraster entre els seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se'l mira de reull… cregueu que m'ha deixat estàtic d'admiració… Però han anat seguint escenes, i així que he vist que l'heroi va per destruir la prevenció calumniosa que veu surar sobre d'ell, apel·lant primer a la persuassió, després als precs, acabat a l'amenaça… aleshores he començat a rumiar, tot intrigat: «¡Aixó no m'és nou! Jo això ho conec!… Sí… això… jo ho he llegit… No, llegit… no. Ho he vist representar…; tampoc… Ho he sentit llegir… Sí, sentit llegir, sí. Però… quan? on? en quina ocasió? en quines circumstàncies? I mentre em furgava el pensament fent esforços per lligar caps, per a reconstituir els boirosos elements d'una reminiscència que se m'escapava… sense que pugui dir com, se m'ha començat a dibuixar a la memòria, molt vagament al principi, després amb més precisió, el record d'aquell jove que feia d'escribent o secretari o copista a n'en Montalvà. ¿Us en recordeu d'aquell xicotàs, quasi bé esquerp de tant vergonyós, que es passava tot el sant dia en el despatx del seu amo, omplint-li quartilles o posant-li gargots en net?

-Sí, sí.

-Prou.

-Com si ara l'estés veient…- varen anar responent tots.

-Doncs féu-se càrrec- continuava el novel·lista -que aquell xicot tan alt i gros i tan tímid a la vegada, va interesar-me vivament com a tipus d'estudi, com a document humà, i que portat de les meves manies d'observador vaig començar a fer-li preguntes, a amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que s'espontanegés. Els corrents de confiança aviat varen ser establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara freqüentava bastant la casa d'en Montalvà, i vaig tenir prou ocasions de recollir les confidències psicològiques de l'escribent. Oh! Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somniador s'amagava sota les espesses formes d'aquell xicot! Amb una ingenuïtat encantadora em va explicar les seves aficions literàries; em va contar els seus projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que mogut per la gran vocació que sentia pel teatre, no havia parat fins a col·locar-se a casa d'en Montalvà, a fi de que amb la gran influència que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar un drama que havia escrit: -«Però fins ara no s'ha pogut aconseguir res»- deia desesperat -«és tan difícil fer pujar l'obra d'un principiant dalt de les taules!»- I va acabar dient: «Si vostè me'l volgués sentir llegir aquest drama…» -«Ja ho crec que sí.»- vaig contestar-li.- figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensió, quan l'endemà se'm presenta a casa i comença a llegir-me unes escenes inspirades, vibrants, ardents, plenes de vida i passió, d'ideals de bellesa i justícia. Allò era el drama de l'home contra el món; el drama de l'individu il·luminat contra la societat cega d'esperit; el drama de qui porta una idea de redempció, i s'estrella contra l'egoisme estúpid de les multituds. En una paraula, senyors,… allò era el drama que acabem de veure representar!…

-Però això és horrorós!- va exclamar tothom.

-Veritat que sí? ¡És una infàmia que fa eriçar els cabells! Però espereu-se, espereu-se, perquè això no acaba aquí. Admirat jo d'aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es representés. Però… la mort de ma filla i el meu viatge a Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la realització del meu propòsit.

Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notícies d'aquest jove i em varen respondre que havia mort. -Mort de què? -Oh! -De quin mal? -Oh!… No se sap -¡Un jove tan sapat, tan ferm! -Sí… Va començar a decandir-se, a decandir-se… i un dia el varen trobar mort en un recó de cambra.

-Mireu, senyors, des d'aquell dia no em puc arrancar del cap la tenebrosa idea…

Però en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del narrador un terratrèmol de crits i picament de mans que va deixar sobtats a tots. Els finestrals del foyer, que donen a la Plaça del Teatre, varen devenir instantàniament il·luminats amb apoteòsiques resplandors d'atxes enceses…

Era la multitud entusiasmada que portava triomfalment a l'autor de l'obra, a n'en Víctor Montalvà. I davant d'aquell espectacle cívic, comunió de centenars de ciutadans en l'idea i en la imatge, tant la història romàntica de l'aficionat rural com la sospita realista de la seva mort misteriosa, varen perdre tot l'interès emocionant.

SEPELI IDÍL·LIC

Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funeràries despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es referien històries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren tristes, o fúnebrement dramàtiques. Anècdotes luctuoses, episodis de desolació, escenes commovedores, fins casos tètrics i sinistres s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que ell havia presenciat en una ocasió el singular espectacle d'un sepeli alegre.

-Un dia- va dir -un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadàver d'un conegut. Feia un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els panteons.

Mentre ens esperàvem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort. Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d'un negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses traspuava una mena de pobresa i de tristor… Perquè més trista i pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien… cara de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol.

Jo vaig preguntar a un home de per allí:

-De qui és aquest enterro?

-De l'amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de l'Allada… per allà els barris de Sant Cugat…

-I aquestes noies?…

-Les treballadores de la casa… Com és gent que ho pot ben fer, la família del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit… i hi ha fet venir totes les noies de la fàbrica…

Jo no sé què ho feia, però la veritat és que no podia apartar la vista d'aquella munió de noies esgrogueïdes que anaven escampant-se per tot arreu. Bo i a mida que avançaven cap a dins del cementiri, semblava que s'anessin desencongint.

Més que amb el seu amo mort, feien posat de pensar amb aquell bé de Déu de primavera que tenien davant dels ulls. Poques vegades de la vida s'hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que contemplaven en aquella hora d'impensada llibertat.

El cert és que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les verdes planúries que s'extenien al peu de la muntanya, ara enfonsant la vista en aquelles llunyàries de mar i cel que es perdien a l'infinit. Es veia ben bé que des dels estrets carrerons en què vivien, des dels foscos celoberts de les cases que habitaven, mai de la vida havien ni sols somniat que hi pogués haver al món una formosor com aquella.

-Ai, Déu, que és formós! ¡Ai, reina, que és bonic!- es deien les unes a les altres, amb la mateixa alegria commoguda del navegant que descobrís un món.

I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les més tristes i apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havia que s'agafaven pel braç, i de dues en dues o de tres en tres, es passejaven per davant dels carrers de nínxols, com si es passegessin pel Paradís. N'hi havia d'altres que reien, reien, amb les cares grogues, totes transfigurades per una mena. de beatitud. Fins n'hi havia que empaitades de ganes irresistibles de saltar i córrer, trescaven, adalerades, muntanya amunt.

-¡Quina manera d'assistir a un acte semblant!- em va dir un senyor estirat que anava al nostre acompanyament. -No troba que no està bé? I com que va veure que jo no responia a les seves reclamacions, distret potser en la contemplació d'aquelles criatures, va afegir al cap d'una estona:

-Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa… Què no ve?.

Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol, perdent de vista a les pobres noies. Però encara no feia cinc minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de l'esbarjo a tutiplè… perquè tombes a través s'enfilaven cementiri amunt.

Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien! Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de cansament de la pujada, fins les més grogues començaven a agafar color, com si els hi nasqués un clavell a cada galta. Talment semblava que haguessin pres l'enterrament per una festa i el cementiri per un verger.

-Noies, veniu cap aquí, que estarem soles!- es cridaven amb veu baixa. -¡Veniu, que no hi ha ningú!

Es veia que buscaven els llocs més solitaris per a no ésser sorpreses, per a no ésser vistes… I quan varen arribar a la vora del fossar comú, allí on fa una mena d'explanada, varen aturar-s'hi totes com si el paratge els agradés. Primer varen escampar-se per aquí, per allí, igual que si prenguessin possessió de l'indret i cada una hi triés el seu tros de terra per a edificar-s'hi el castell d'il·lusió… Després devien canviar de pensament… perquè varen ajuntar-se i varen fer una rodona, agafades per les mans, com si anessin a començar una sardana… Però en aquell mateix moment, una mosseta que acabava de descobrir unes mates florides darrera d'un rengle de nínxols per estrenar, va llençar un crit tot joiós:

-Noies… roses!…

I totes varen desfer-se de les mans, corrent cap allí com unes daines, per a veure aquell bé de Déu.

-Què ve o no ve?- va dir-me en aquell instant, tocant-me lleument l'espatlla, el senyor formal que tornava a passar per allà amb part del nostre seguici.

No vaig tenir més recurs que seguir.

Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i panteons, vàrem pendre comiat del dol, vàrem pujar als carruatges, varem baixar la rampa d'entrada; i vàrem sortir del cementiri. Jo encara sentia una recança d'haver tingut d'abandonar la rara visió de la comitiva ajogassada…, però, així que anàvem a arrencar carretera avall, veu's aquí que em veig una colla d'aquelles noies, dins d'uns carruatges grans, com òmnibus, que també se'n tornaven a ciutat.

Pel qui les hagués vistes arribar, estaven desconegudes, transfigurades. Conversaven, somreien, es feien signes… Semblava que l'alegria els rebotís pel cos. Però el que els donava un aire encara més estrany, era la manera d'anar adornades. Amb les flors de sepulcre, collides d'amagat, s'havien guarnit el cap i el pit… Semblava que tornessin d'unes bodes… A l'arrencar el carruatge, fins una noia es va posar a cantar:

Que vé la primavera, porta paners de flors; n'hi té de totes menes… n'hi té de tots colors.

-¡Ves quina manera de tornar d'un cementiri!- va recalcar el senyor estirat i circumspecte.

-Quina serietat!

NO ES PERD QUI VOL O L'AGULLA DE LA SEU

Quan el viatger experimentat per ses correries al través del món, va haver-se assegut prop de la llar espurnejant de foc rioler, va contar amb els mots següents, el cas que els companys li demanaven:

-Així que vaig haver entrat en aquella ciutat antiguíssima del Nord, ja sentia el desig que sento sempre que visito per primera volta una ciutat estrangera: perdre-m'hi, esgarriar-m'hi, enfonsar-me en el misteri dels barris estranys, dels indrets mai vistos, dels carrers desconeguts…

En sortint de la casa on posava, veig una gran plaça, hi entro, i a les poques passes em trobo a la presència d'una magnífica catedral. Era un airós bastiment del segle XIVè, tot ell flanquejat d'arcbotants que semblava que s'esforcessin en fer esqueneta per a aguantar la verticalitat miraculosa de l'afiligranada construcció. Tot eren esbelts pinacles que tenien l'aire d'estirar-se com pollancres a la creixença; tot eren arestes esprimatxades i llargues que aparentava que fessin punteria prenent per blanc el zenit… I com si tot aquell aixam de florides sagetes i empinades punxes no componguessin gran cosa, amb tot i ésser prou altes, prou arriscades, prou atrevides… d'entremig d'elles s'alçava, tota trepada de lòbuls i rosasses, una agulla colossal, de tanta volada, de tanta embranzida, que enfilant-se per sobre els monuments veïns més enlairats, s'obria pas per entre els núvols igual que si volgués foradar el cel!

Com es feia admirar aquella gegantina agulla! ¡quins somnis feia venir a l'esperit! Talment s'apareixia com el desig etern de l'home per a arribar al més enllà… o com un símbol de l'ideal que aixeca a l'ànima humana de la misèria de la terra, per a llançar-la a la visió del infinit…

Substraient-me a viva força a la meditació que m'allunyava del meu propòsit de perdre'm, vaig girar l'esquena a la catedral, desitjós d'entafurar-me per la ciutat, d'esgarriar-me pels seus carrers, com aquell que fes un viatge per un país desconegut. Perdre's en una gran població mai visitada és un plaer semblant al que deuen sentir els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina sensació més agre-dolça, la de vagar a l'atzar per vies estranyes i entre ignorats monuments, sense saber mai on s'és, ni veure enlloc gent coneguda. No hi ha emoció més prenyada de sorpreses que la d'anar avançant sempre dins lo enigmàtic, amb la mica d'ànsia que causen a l'esperit totes les coses mai vistes, o potser amb la vaga esperança de topar-se amb rares aventures, d'aquelles que diu que passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les ciutats cosmopolites. Quin goig tan estrany el d'anar caminant, caminant misteri endins, fins a sentir-se temerós d'haver corregut tant, fins arribar a perdre l'esma del trajecte fet i del temps transcorregut.

Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les façanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar una part de ciutat amb l'altra. Vaig trencar per una travessia qualsevol i vaig trobar-me en un barri monumental i silenciós, tot poblat de cases d'aspecte senyorial i circumspecte, en sa major part tancades i barrades. Donava plaer passar per aquells viaranys aristocràtics i solitaris, bo i contemplant els antics palaus i palauets, aquí ogivals encara, tots els altres platerescs. Però, veu's aquí que mentre alçava el cap per veure les pintoresques cobertes dels edificis, comunament rematades per escaient pinyó, m'adono de que es projectava sobre el cel la grandiosa silueta de l'agulla de la Catedral.

-Si que has caminat poc… vaig dir entre mí. -Em pensava qui sap el camí que havia fet, i amb prou feines m'he mogut del mateix lloc…

Llavors vaig empendre amb més delit la caminata, i travessant carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de bullícia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries, basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de quadres i mobles d'art. Sumptuoses dames baixaven dels cotxes amb aires de coqueteria i entraven als establiments, mentre que d'altres en sortien i pujaven, gracioses, als vehicles que un cop tancada la portella, amb soroll de detonació, arrencaven a córrer com un llampec. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les aceres poblades d'una gernació elegant i desinvolta, fins als balcons més alts de les construccions, plens de rètols d'or, d'esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes. Mes… altra volta m'adono, al contemplar aquells enlairats reclams, de que la immensa agulla, serena i majestuosa, presidia des de les altures l'agitació de luxes i fantasies mundanals.

-No et podràs perdre- pensava jo. -Estàs condemnat a tenir per guia aquesta aresta…

I, decidit a fugir de la seva presència perfidiosa, jo que tombo a l'esquerra pel primer carrer que veig, un carrer llarg i porticat que va dur-me fins a una plaça espaiosa que era com el centre d'un barri de comerciants a l'engròs. Grans magatzems, fondos despatxos i retolades oficines, instal·lats en pesats edificis de llorda arquitectura, ocupaven l'una banda i l'altra del seriós escenari mercantil, travessat contínuament per colles de gent atrafegada i per munió de feixucs carros carregats de fardos i de bocois. Jo que llavors alço la vista i… veig que continuava acompanyant-me la punxa monumental!

Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant com podia, vaig passar per un indret de poc trànsit, però animat per cants i músiques de piano que sortien dels pisos com riallera remor. Les cases tenien les finestres i els balcons velats per astors de puntes i persianes de tons clars, però per darrera les cortines s'hi endevinaven crespades cabelleres i cossos de dona mig desabillats. Mes, fins en aquell reialme de disbauxa vaig veure amb cert terror que m'anava seguint l'agulla de la Seu, com un fantasma inexorable.

Igual com si m'amagués, vaig ficar-me per un passatge, i caminant a marxes dobles com qui fuig d'una persecució, arribo a una barriada popular, a una barriada obrera, niuada de cases modernes, uniformes i vulgars, però amb les façanes decorades de virolats cartells anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, verdes, blaves, roses, que proclamen l'excel·lència d'un bicicle, d'unes pastilles o d'un licor… Però l'espectre també em venia al darrera, vigilant-me des del cel!

Jo, aleshores, ja no sabent què fer, vaig pendre el determini de no alçar més els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i places, per passatges i travessies, per allà on se'm presentés, però mirant sempre a terra, decidit a perdre'm, a negar-me en les profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me així de la tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir. Vaig rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com l'Ahseverus de la llegenda, que hi està condemnat per tots els segles. Anava amb la vista clavada a terra, i l'un darrera l'altre veia canviar els trossos de paviment del carrer, aquí empedrat, allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per on passava. Els edificis només els podia veure fins a certa alçada, però pel tros vist endevinava el restant… Ara venia l'escalinata d'una església, ara el parterre d'un jardí, ara els subterranis d'un magatzem, ara els pilans d'un pòrtic, ara el sòcol d'un monument.

Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No poder alçar el cap enlaire era un suplici i encara m'afadigava més. Jo que aleshores aixeco un xic la vista, encara que sense arribar a mirar al cel. Quina visió més calmosa! Em trobava en un barri quiet i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat i de recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d'objectes religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de pietat; en altres, breviaris, novenes i demés llibres de devoció. I el més estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que apilotades les unes amb les altres s'aguantessin totes arrambant-se a les macisses parets d'un edifici immens que els feia d'esquena i de contrafort.

Alçant una mica més els ulls, vaig reconèixer el grandiós edifici tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada d'arestes i pinacles, però no veia l'agulla enlloc… Em va caldre recular algunes passes per a descobrir-la. És que em venia verticalment a damunt mateix del cap…

No hi havia altre remei. Si volia perdre de vista l'agulla de la Seu, havia d'abandonar la ciutat antiga, plena de memòries del passat.

FI