CAPÍTOL XVI

Havent dinat, tota la colla eixí a cercar ous de tortuga a l'alfac. Van anar aplegant, per l'arena, bastonets gratadors; i quan trobaven una banda blava, s'agenollaven i cavaven amb les mans. De vegades atrapaven cinquanta o seixanta ous en un forat. Eren absolutament rodons, cosetes blanques, una mica més petites que una nou anglesa. Aquella nit tingueren un famós banquet d'ous ferrats, i un altre el divendres al matí. Després del desdejuni se n'anaren cap a l'alfac, tot fent esgarips i gambades, i s'empaitaven l'un a l'altre, giravoltant i més giravoltant, fent escampall de llurs vestits a mesura que avançaven, fins que restaven nus; i aleshores continuaven llur caprici, ben enfora de l'aigua soma de l'alfac, contra el rígid corrent, que més endavant féu travetes a llurs cames, de tant en tant, i augmentà la taral·la en gran manera. I adesiara es decantaven en grup, i amb la palma de la mà esquitxava cadascú la cara de l'altre, atansant-se a pleret l'un a l'altre amb les cares allunyades, per evitar els esquitxos que s'espargien i, finalment, aferrant-se i lluitant fins que el més brau campió capbussava al seu veí; i en acabat tots tres s'enfonsaren en un entortolligament de cames i braços, i tornaren a eixir bufant, escopint, rient i panteixant, tot plegat a l'ensems.

Quan estigueren ben afadigats, corregueren aigua enfora i s'arrossegaren per la sorra seca i calenta, i allí jagueren i se'n cobriren, i de tant en tant ho interromperen per tornar a l'aigua i repetir la primera performança. Finalment se'ls acudí que llur nua pell representava d'allò més bé els colants de color de carn: així és que dibuixaren un cercle a la sorra, i feren un circ: un circ amb tres pallassos, perquè ningú no consentí a abandonar aquest paper altívol a son veí.

Després agafaren les bales, i jugaren a l'ouet, a anys i a pam i pet, fins que aquest divertiment esdevingué pansit. Aleshores Joe i Huck van tornar a nedar, però Tom no volgué arriscar-s'hi, perquè descobrí que en dar una guitza a sos pantalons havia engegat l'enfilall de cascavells de serpent que duia a l'anca, i s'estranyava d'haver-se pogut escapar de rampes, per tant de temps, sense la protecció de aquest encís misteriós. No s'hi arriscà de bell nou fins que l'hagué trobat, i ja aleshores els altres minyons eren afadigats i amb cor de reposar. S'allunyaren a pleret, errívols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i es posaren a mirar anhelosament, a través de l'ample riu, cap al poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es donà compte que estava escrivint Becky, en l'arena, amb el dit gros del peu. Ho esborrà, i s'enfurismà amb sí mateix per la seva feblesa. Però ho tornà a escriure, tanmateix: no va poder-se'n estar. Ho esborrà una vegada més, i en acabat s'arrencà a la temptació fent venir els altres minyons i aplegant-s'hi.

Però el coratge de Joe havia minvat fins a fer gairebé impossible la seva resurrecció. Estava tan enyorívol de casa seva, que amb prou feines podia suportar-ne el marriment. Tenia les llàgrimes a flor de parpella. També Huck estava melangiós. Tom es sentia abatut, però lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no estava disposat a dir; però, si aquesta sediciosa depressió no es trencava aviat, no tindria més remei que descobrir-lo. Amb una gran ostentació d'alegria, digué:

-Faria una juguesca que a aquesta illa hi havia hagut pirates al temps de la vellura, minyons. Tornarem a explorar-la. Deuen haver amagat tresors per alguna banda. Què us en semblaria, de descolgar una caixa podrida, tota plena d'or i d'argent? Eh?

Però no desvetllà sinó un pàl·lid entusiasme, que s'esvaí sense resposta. Tom intentà una o dues seduccions més, però també falliren. Era una feina descoratjadora. Joe estava assegut, tot remenant la arena amb un bastonet, i amb un posat molt ombrívol. A la fi digué:

-O minyons! Deixem-ho córrer. Vull anar a casa. És tan solitari, això!…

-Oh! No, Joe: ja us sentireu millor, d'aquí una estona- digué Tom. -Penseu en les pescades que fem aquí.

-Tan se me'n dona, de les pescades. Vull anar a casa.

-Però, Joe, en cap altra banda no hi ha un lloc tan de primera per a banyar-se.

-El nedar no té solta: tanmateix, no trobo que m'interessi quan no hi ha ningú per a dir-me que no nedi. He fet el determini d'anar a casa.

-Sóu un noi de bandola, malvinatge! Us cal veure la mare, em penso.

-Sí, em cal veure la meva mare; i a vós també us caldria, si en tinguéssiu. I sóc tan noi de bandola com vós.- I Joe va fer un bri de somiqueig.

-Bé, deixarem anar el nen ploraire a casa seva, a veure la mare: oi, Huck? Pobra criatura! Li cal veure sa mare. Doncs que la vegi. A vós us plau d'ésser aquí: veritat, Huck? Nosaltres ens hi estarem, veritat?

Huck digué: -S-i…- sense posar-hi cap delit. -No us tornaré a dir cap paraula tant de temps com viuré- digué Joe alçant-se. -Ja està dit! I s'allunyà tot botós, i començà de vestir-se.

-Ningú se'n encaparra- digué Tom. -No en passem fretura, de vós. Aneu cap a casa, i sigueu-ne la riota de la gent. Oh! Sóu un bell pirata! Huck i jo no en som pas, de criaturetes ploraneres. Aquí ens estarem: veritat, Huck? Que se'n vagi, si vol. Em penso que sense ell podem anar tirant, ça com lla.

Però Tom estava inquiet, tanmateix, i alarmat de veure còm Joe continuava abillant-se, malcarat, i a més era intranquil·litzador de veure com Huck ullava els preparatius de Joe, tan pensívol i servant un silenci tan ominós. Al cap de poc, sense un mot de comiat, Joe començà de passar el gual cap a la ribera de l'Illinois. El coratge de Tom començà d'esfondrar-se. Pegà llambregada a Huck. Huck no pogué comportar aquell esguard, i acalà sos ulls. Després, digué:

-Jo també vull anar-me'n, Tom: això s'ha anat posant molt solitari, i ara serà pitjor. Anem-nos-en, també, nosaltres, Tom.

-Jo no me n'aniré: aneu-vos-en tots, si voleu. Tinc el propòsit de romandre.

-Tom, jo voldria anar-me'n.

-Bé, aneu-vos-en: qui us en priva?

Huck començà d'arreplegar ses peces de roba, i digué:

-Tom, desitjaria que vós vinguéssiu, també. Ja veieu que ara la cosa és acabada. Us esperarem quan serem a la ribera.

-Bé, us haureu d'esperar una mala fi de temps: veu's-ho aquí.

Huck s'allunyà dolorosament, i Tom restà mirant-lo, mentre li estirava el cor un desig fortíssim d'abandonar el seu orgull i anar-se'n, així mateix. Esperava que els minyons s'aturarien, però ells seguien passant lentament el gual. Tom descobrí sobtadament que tot allò romania qui-sap-lo solitari i aturat. Tingué una darrera lluita amb el seu orgull, i després es precipità a l'encalç de sos camarades, escridassant-se:

-Espereu-vos, espereu-vos! He de dir-vos una cosa.

Ells s'aturaren tot seguit, i giraren cua. Quan ell va haver arribat on eren ells, escoltaren esquívolament, fins que veieren a la fi l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era esplèndid, i digueren que si els ho hagués fet saber a la primeria no se n'haurien anat. Ell va donar una excusa plausible; però son motiu real havia estat la temença que ni el secret i tot els mantindria a son costat per gaire temps: així és que havia volgut tenir-lo de reserva com a darrera seducció.

Els minyons feren llur alegre retorn, i anaren de bell nou a llurs esports amb decisió, parlotejant, tota l'estona, de l'estupenda combinació de Tom, i admirant-ne el geni. Després de dinar amb un ou exquisit i peix, Tom digué que volia apendre de fumar, ara. Joe s'adherí a la idea, i digué que també li plauria de provar-ho. Així és que Huck féu pipes i les omplí. Aquests novicis mai no havien fumat abans sinó cigars de pàmpol, que mossegaven la llengua, i no tenien reputació de virils, tanmateix.

S'estiraren damunt llurs colzes, i començaren de treure bufades cautelosament i amb magra confiança. El fum era d'un gust desagradable, i els produí una mica de nàusea; però Tom digué:

-Noi! Quína cosa tan planera! Si hagués sabut que no era més que això, n'hauria après fa qui-sap-lo temps.

-Jo també- digué Joe. -És una cosa de no-res.

-Ves, moltes vegades mirava gent que fumava, tot pensant: «Ja em plauria, de fer-ho, això». Però no em pensava que pogués- digué Tom. -Això és el que em passava: veritat, Huck? M'ho havíeu sentit dir: veritat, Huck? Huck n'és testimoni, de si ho deia o no.

-Sí, d'allò més vegades- digué Huck.

-Ja ho crec, si ho he dit!- digué Tom. -Oh! A centes de vegades. Una vegada va ser allà baix, vora l'escorxador. No us en recordeu, Huck? Bob Tanner hi era, i Johnny Miller i Jeff Thatcher, quan ho vaig dir. No ho recordeu, Huck, còm ho deia?

-Oi- digué Huck. -Va ser l'endemà del dia que vaig perdre una bala blanca… No, va ser la vigília!

-Veieu? Ja us ho deia- digué Tom. -Huck se'n recorda.

-Em penso que podria passar-me tot el dia fumant aquesta pipa- digué Joe. -No em sento marejat.

-Jo tampoc- digué Tom, -Podria fumar-la tot el dia, però em jugo qualsevol cosa que Jeff Thatcher no podria pas.

-Jeff Thatcher! Ell, només que amb dues pipades, faria l'ànec. Que ho provi una vegada, ell: ja ho veurà!

-Jo també m'hi jugaria qualsevol cosa. I Johnny Miller? Desitjaria veure Miller aferrant-s'hi.

-Oh! i jo!- Digué Joe. -Bé, faig la juguesca que Johnny Miller no podria ni tastar-ho. Només que fes una flairadeta, a ell l'en deixaria convençut.

-En bona refè, Joe. Escolteu: em plauria que ens poguessin veure, els minyons, ara.

-A mi també!

-Escolteu, nois: no en digueu res, d'això, i una vegada o altra, quan ells siguin a la vora, m'acostaré a vós i us diré: «-Joe: teniu una pipa? Tinc fumera!» I vós direu, com una cosa deixada anar, com si no valgués la pena, vós direu: «-Sí; porto la pipa vella, i una altra; però el meu tabac no és gaire bo». I jo diré: «-Oh! es igual, si és prou fort». I aleshores us traureu les pipes, i les encendrem amb aquella tranquilitat, i ja veureu, quína cara hi faran!

-Malvinatge! Que llampant serà, Tom! M'agradaria que fos ara!

-I a mí també! I quan els diguem que ho aprenguérem en ésser lluny, fent de pirates, oi que els recarà de no haver corregut món, també?

-Ja ho crec! M'hi jugaria qualsevol cosa!

Així continuà la conversa. Però al cap de poca estona començà de vacil·lar una mica i esdevingué tota inconnexa. Les pauses s'eixamplaren; l'expectoració augmentà meravellosament. Cada porus de la galta dels minyons esdevingué una fontana brolladora: amb prou feines podien ésser prou amatents a oprimir la llengua contra el fons de la boca per impedir la inundació; petits xarbotaments se'ls produïen a la gorja, a desgrat de tot el que fessin, i ois repentins hi seguien cada vegada. La pipa de Joe caigué de sos dits sense nervi. Després caigué la de Tom. Les fontanes de tots dos anaven furiosament, i les dues bombes bombaven amb totes les forces. Joe digué feblement:

-He perdut el meu ganivet. Em sembla que val més que vagi a cercar-lo.

Tom digué, amb llavis tremolencs i pausada pronunciació:

-Jo us ajudaré. Vós aneu per aquella banda, i jo cercaré pel volt de la font. No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem.

Així, doncs, Huck s'assegué de bell nou, i va esperar-se una hora. Després començà de sentir-se tot soliu, i anà a cercar sos companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt esblaimats, tots dos profundament adormits. Però quelcom va informar-lo que, si havien tingut cap tribull, se n'havien alliberat. No enraonaren gaire en el sopar, aquella nit; llur posat era humil; i quan Huck preparà la seva pipa després de l'àpat, i anava a preparar les d'ells, li digueren que no es trobaven gaire bé: alguna cosa del dinar se'ls havia indisposat.