Quadro segon

(La mateixa decoració.)

(Fra Llorens, Julieta.)

(Venen del jardí, seguint una conversa.)

Fra Llorens: Tot es inútil, tot. Un Capuletti ni's conmou ni's convens de cap manera. May se'l vejé cedir, may de la vida, com may als rius tornársen endarrera.

Julieta: Mes al menys finiré d'una vegada ab lo dolor que'm mata, y abrassada á sos genolls, li podré dir: “¡Oh pare! mos ulls son brasas; ja no ploran, creman. Mon cor de tant sufrir lo tinch á trossos. Mateume sens pietat! Filla perduda, jo deshonrí la casa de mos avis… mes l'amo avuy com may! Fadada y druda m'he dat dels meus al enemich… mes l'amo avuy com may! Germana criminosa, del matador de mon germá só esposa… ¡y l'amo més que may! Matéume, oh pare! Jo l'am! jo l'am!… Dels meus en sanch tenyida la ma me dona… ¡y jo li prench! De blasmes contra'ls meus escaldada está sa boca… ¡y jo li beso!… Sos amors, sos odis, son meus. May deixaré d'amarlo en vida, ni en mort tampoch, tampoch… pero, matéume!”

Fra Llorens: ¡Oh criatura del cel! Un foll desvari torba avuy ta rahó, y eixas paraulas á un Capuletti ditas, y á ton pare, per tú la mort, per ell un crim serian. Un medi queda sols… mes ans, descóbram, descóbram de ton pit lo secret íntim, y á ton confés respon. Julieta, filla, l'amor que avuy te migra y te devora, l'amor que sents per En Romeu Monteschi, ¿pots arrencar del cor?

Julieta: Arrencarian primé lo mon de sas arrels. Cent voltas que jo tornés á náixer, l'amaria. Es ma vida es ma sort. Es jo. Ne tarda, y'm mata la tristor. Ve, y l'alegría també'm mata llavors. Me té á remensa, y remensa no vull mentres jo visca, qu'es ell ma voluntat y es ell ma pensa. Quant ve, palau, cambra y jardins se tornan un paradís, y quant se'n va y me quedo… me quedo ab ell també, que tot me parla, tot me parla aquí d'ell. Aqui respiro dels amors las ardentas alenadas; amor es tot quant toco, tot quant miro; l'amor ne viu aquí, per tot se'l trova; está en la terra, está en lo cel, en l'aire; canta ab l'aucell, brilla en lo sol, rodola per l'espay lluminós al raig del dia; se'l veu, se'l ou, se'l sent, en lo que vola manyach colom que vers los cels fa via, en lo bruelar del vent, en la domdada brisa que oreja la fullosa selva, del cel encés en l'ignea soleyada, de fresca font en l'aygua que destil·la, cada matí en la gota de rosada, cada nit en la estrella que titil·la, y sempre aquí, en lo cor, gormant, indómit, prompte á saltar d'un bot, en acomesa, com famolenca fera agullonada que ab sas garras y dents desfá la presa.

Fra Llorens: Julieta, filla, calmat! A tas penas jo trovaré conhort. De pau y ditxa encara trobarás horas serenas, Deu ajudant, si mos consells segueixes. Jo tot ho probaré pera salvarte de tant greu punyiment y desventura. Deu, qu'en mon cor llegeix, sab be qu'es guia de mos intents la rectitut mes pura. M'han dit, Julieta, qu'es avuy lo dia, avuy, dins pochs moments, quant vol ton pare donarte per esposa á En Conrad d'Arles.

Julieta: Sa voluntat m'ha fet saber, y ab ella ma sentencia de mort. Ja ne té esposa, pare meu, lo sepulcre.

Fra Llorens: (Mirant ab rezel á totas parts, com per assegurarse de que ningú'l sent, y baixant la veu.) Lo sepulcre vida nova't pot dar. Felis, ditxosa, podrias ser encar', si Deu volia permétrer que tu fosses un cadáver per unas horas sols, sols per un dia.

Julieta: No, per un dia no, pare. Per sempre. ¡Morir, Senyor, morir! Benehit sia lo Deu dels cels si aquest plaher me dona! ¡Que felís he de ser quant al sepulcre me baixen las donzellas de Verona!

Fra Llorens: No parles pas així. Deu es qui guarda lo secret de la mort y de la vida, y en sas mans está tot. Jo, si ell m'ajuda, ta sort traidora puch girar; salvarte jo puch encara, y, morta, alsar ta llosa, per d'En Romeu als brassos entregarte, si aymant sempre fidel, fidel esposa. Escoltam bé. Posada l'esperansa ne tinch en una trama misteriosa. Quant ja del himeneu los sagrats cántichs la ceremonia anuncien, quant ta pena ne sentes créixer caminant al ara, beu sens titubejar, sens por, serena, lo que conté aquest pom.

(Li dona un pom que Julieta pren ab alegría)

Julieta: ¡Es un veneno!

Fra Llorens: Deu no ho vulla, ma filla. Es un narcótich que aparensas de mort tant sols ne dona.

Julieta: ¡Pero no'm matará! (Ab decaiment y tristesa.)

Fra Llorens: Mort aparenta del himeneu lo llas ne vindrá á rómprer. Pálida quedarás, sens sentit, muda, sens alé ni calor, y, entrenyoradas, baixarán ton cadáver las donzellas á la maysó de las eternas sombras. Allí aniré á buscarte.

Julieta: Pero, pare, ¿y mon Romeu?

Fra Llorens: Jo't portaré á sos brassos. Fes lo que't dich, y de tos ulls, ma filla, esborra'l plor que avuy los ennuvola. Confia en Deu, Julieta.

Julieta: ¡Oh, pare, pare!

Fra Llorens: Deu tot ho pot. Ell obrirá'l sepulcre hont te creurán per sempre soterrada, y de ta falsa mort al rompre'ls llassos, més amada que may y enamorada, de ton espós te trovarás en brassos.

(Fra Llorens acompanya á Julieta qu'entra en sa cambra.)

Fra Llorens: ¿Será felís? Que Deu ho vulla, y vulla perdonarme també!… No hi ha altre medi. Si erro, Deu meu, preneu mon erro en compte, que véurerla felís tant sols desitjo. Segur es lo narcótich. Aparensas li donará de mort, y quant, vestida tota de blanch, de rosas coronada, á sepelirla baixen á la fossa, poch han de créurer qu'es sa mort sa vida y que á bodas la portan. Deu me done, com fe ne tinch, forsas bastants. Deu vulla que tot sia per bé y que tot reixia!

(Va per sortir y se trova ab En Capuletti, que vé del interior del palau.)

(Fra Llorens, Capuletti)

Capuletti: Deu guarde á Fra Llorens. La ceremonia vingué tal volta á honrar.

Fra Llorens: Ja m'ho digueren; ja'm digueren, senyor, que de ta filla la má d'esposa á un estranger ne donas, no á un noble varonés, com las lleys manan.

Capuleti: Conrad no es estranger. Si de Provensa devall lo cel es nat, també Verona desde nin lo coneix, que aquí vingueren, proscrits los seus, á demanar un dia nou cel y novas llars y nova terra. Son nom, sos fets, son cor lo recomanan, qu'es tot en ell enter, tot en ell noble. Es ardit y valent, d'or sa paraula, y la que aquí'm doná, no fa tres dias, será cumplida avans que las tenebras hajen la terra enmantellat vint voltas. Mon fill será venjat, espós ma filla ne tindrá y protector, y quant jo muyra, cap tots los meus y gloria mon llinatge.

Fra Llorens: (Com si parlés sol.) ¡Quánt millor, quánt millor, oh Deu, no fora de la patria en las aras benehidas tots los rencors sacrificar y greujes, y, sa gloria guaytant, finir sos bandos! May ocasió que á vots més alts responga.

Capuleti. ¿Y mon fill? ¿Y sa sanch? Y las dels nostres encara errants y no venjadas sombras? No potser, pare. En tant Varona visca, viurán sos bandos y viurán sos odis. Avans lo cel se tocará ab la terra.

(Fra Llorens, Capuletti, Conrad d'Arles. Poch després Julieta. Damas pertanyents a la casa de Capuletti. Algunas nobles donzellas de Verona, vestidas de blanch. Servidors y patjes portant la bandera y l'escut de Capuletti.)

(Venen tots del interior y s'extenen per la galería. Las donzellas entran en la cambra de Julieta y als pochs instants tornan á surtir ab ella. Capuletti se separa de Fra Llorens y's dirigeix á rebre als hostes.)

Capuletti: Senyors, que Deu vos guarde y ab mí sia! Ja de mon fill, de mon Tybul, las restas en pau descansan dins lo lloch hont jauhen, cayguts com ell en camp obert, sos avis. Ne venjarém sa mort, mes ans, es forsa deixar segurs mon nom y mon llinatge. Espòs dono á ma filla. En Conrad d'Arles la plassa de mon fill avuy ocupa, (Apareix Julieta ab sas donzellas.) y ell ne será, si caich, de ma venjansa y de ma casa hereu. L'ara'ns espera. Las antorxas mateixas del mortuori ne serán las antorxas de las noces. Conrad, la má dona á ta nuvia. (A Conrad d'Arles. A Fra Llorens y als demés.) Pare, vosaltres tots també, seguiume al temple.

(Conrad s'acosta á Julieta que's deixa péndrer la má.)

Conrad: ¡Julieta, mon amor!

Julieta: (Ap..) ¡Deu meu! ¡Jo'm moro!

Fra Llorens: (Ap..) Sa palidesa ho diu. Begué'l narcótich.

(Moviment general. Tots obran pas á Capuletti, que avansa'l primer, seguit de sa filla, conduhida, més morta que viva, per En Conrad. Fra Llorens y tots los demés segueixen. Aixís que arrivan á la porta del fondo trovan de peu, cruzat de brassos, á n'En Romeu. Julieta llansa un crit, se despren de la má d'En Conrad y retrocedeix espavordida, fins á cáurer mitj desmayada en brassos de las donzellas. Fra Llorens s'aproxima á ella, com per ampararla. Capuletti y Conrad posan má á la espasa.)

(Dits, Romeu)

Romeu: ¡Endarrera tothom, los qui al martiri la víctima portau! Tots endarrera, manifassers d'un himeneu sacrílech! Sol jo aquí, de ma casa y ma bandera, sol jo, de ma maynada, vos repto á tots, oh rassa enfolleida, sols en bausía y desserveys mestrada! Sa vida'm porti lo qui vol ma vida, quant vinga per ma testa ensangrentada! Veniu á mí! Jo só En Romeu Monteschi!

Capuletti: Deu te porta! (Desenveynant sa espasa.)

Romeu: Ab ell vinch.

Capuletti: Sí, Deu te porta, lo vampir de ma sanch! Benehit sia qui á mon furor t'entrega. Dexáunos lluytar, donchs! Deu me l'envia! Matador de mon fill, ja fores! ¡Prega!

Romeu: Sou vell. No lluyto ab vos. Deixáu que lluyten los qui sanch més ardent y forsa tenen. No sou vos, ne son ells los qui jo repte.

(Capuletti, extenent sa espasa, conté als que volen precipitarse sobre En Romeu.)

Capuletti: Y jo, son cap, jo, que só tots, accepto. Posa un mos á ta boca que blasfema… Y tots vosaltres, quiets! Obriunos plassa! (Dirigintse á En Romeu y senyalant als seus ab la punta de la espasa.) No es més ardent sa sanch. ¡Si ma sanch crema! Ni son més forts tampoch. ¡Jo só ma rassa!

Romeu: Ma lluyta ab vos sacrílega seria, que aquí vinguí á buscar la esposa mia.

Capuletti: ¡Ta esposa!

(Sorpresa general. Julieta se despren dels brassos de las donzellas y avansa, pero casi ja sens forsas.)

Julieta: Sí… jo… só…

Capuletti: ¡Tú!… ¡Tú, traidora! ¡Malehit lo jorn en que engendrada fores!

(Julieta a qui mancan de cop las forsas, cau en brassos de las donzellas. Capuletti tracta de precipitarse sobre ella, espasa en má, pero Fra Llorens s'interposa.)

Fra Llorens: ¡Abaix, abaix lo ferro, parricida! (Detenint á Capuletti.)

Capuletti: ¡Un jorn de massa haurá tingut ma vida! (Se deté devant de Fra Llorens y baixa la espasa, pero al moment, buscant objecte sobre que descarregar sas iras, se gira y's dirigeix contra En Romeu, brandant la espasa.) Terminen mos rencors d'una vegada. ¡Vina á mí, donchs, oh rassa condemnada, de ma casa y dels meus sempre enemiga!

(Romeu desenveyna sa espasa per defensarse, pero en lo mateix instant en que van á cruzar lo ferro, s'avansa Fra Llorens, s'interposa entre'ls dos y diu ab solemnitat, senyalant á Julieta que apareix com morta en brassos de las donzellas.)

Fra Llorens: Respectau son cadáver. Deu, oh bandos, Deu avuy ab sa mort, Deu vos castiga!

(Quadro.)

(Cau lo teló.)