Front matter (continued 2)

Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens sabíem avenir d'ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida. -Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! -ens va dir en Xaneta, indicant-nos-el amb el dit. -Mà, quin mascle! -Quina cua! Això és un ròssec de seda. No ens llegué d'encantar-nos gaire. Tres pinsans, vinguts no sé de quins indrets s'havien llançat a l’arbret ràpids com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i, en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del turó. I, d'ençà de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la pallada. I tots tres vinga córrer adalerats, posseïts de l'embriac de la caça.

Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells volàtils a la carrera, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: «Contra mi no hi val espai, no hi valen ales.»

Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que es diria qué l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara un pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum, que es girava amb una actitud d'àliga a becarrejar el dit, que l'oprimia. Encara amb la presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa bullícia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d 'una flor virolada i feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant, doblegant, tombant… No ens podíem entretenir un moment. Els lluers, sobretot, s'enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni tan sols la nostra presència els espantava, i, mentre estavem empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn i, així que ens ajupíem, s'hi abalançaven i queien sobre els nostres clatells.

-Bateiada, bateiada del cel! -exclamava en Lluís.

-Es dia d'entrada. Visca, visca! -exclamava en Xaneta. -Hem estat de sort.

I allà luny, ací, allà i allà d'enllà, entre les calimes de la costa, d'una vinya a l'altra, d'una figuera a l'altra, sonava el tirit-tirit melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers. Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que, avorrits de la vida, haguessin resolt suïcidar-se i s'instessin uns amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangiós i repetit; tirit, tirit… veniu, veniu…

La passa copiosa durà fins a deu hores, mica més mica menys. Des d'aquella saó anà minvant i les agafades ens concediren intervals de repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque estàvem verament afadigats. Però la nostra cobejança no s'era encara assaciada, i glatíem pels pocs ocells que pasaven i pels que ja no venien pas.

En canvi teníem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits presoners, aquells brillants senyors de l'aire, que eren devinguts esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com protestaven de llur empresonament! Saltaven, s'atropellaven uns amb altres, es llançaven de cap contra els filferros, que els retenien… Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esforços inútils per a reconquerir una llibertat, que sens dubte amaven més que la vida. Llurs ullets, que abraçaven la immensitat de l'espai, miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven neguitosament amb l'impuls de llançar-se a l'abisme blau. I que esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s'havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris… Per a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores, totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans s'alçava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni molt la ruixa elegant de pèl moixí, que s'estufa, arran del plec de les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques verdors de la selva.

Jo no sé pas explicar-los bé aquells encants i, en intentar-ho, tal vegada fantasiejo sense to ni so. El cert és que m'hi embadalia i que pensava: «No, aquests ocells no són pas mústics i deslluïts com els que solem veure dintre les gàbies de les cases. Deuen fer com les maduixes, que l'endemà de collides ja no semblen la mateixa fruita. I amb això m'entrava una mica de corcò d'haver empresonat aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com s'enfollien de terror quan m'hi acostava per amanyagar-les, el meu cor els deia: «aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut en bones mans; no us farem cap dany.» Però, un altre pensament més profund m'entristia: una sorda aprehensió d'haver-lo ja causat aquell dany.

VI

No per això deixava de córrer amb els meus companys a la caça de nous moixons, quan se'n presentaven; i, a última hora, quan ja feia estona que no n'havíem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes veïnes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem de valent saltant marges, però no n'acabàrem res. Els ocells, esquivats d'una feixa, volaven a una altra de més amunt o més avall, i tornaven a peonar entre les ravenisses, pellucant-ne la groga flor i les bejotes granades, que els tenien enllaminats.

A la fi, després de molt córrer i ahucar, conseguírem que un esbart de passerells, empaitat per tots cantons, anés a posar-se al cim del turò; però, allò fou com una mofa; cap d'aquells ocells no va embrancar-se al nostre arbret, sinó que tots abateren el vol al seu peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'allí com des d'un terradet, hi feien planxes gimnàstiques, arrapats als filferros, per esbrotar les ravenisses, que hi havíem enteixinat, s'entretenien a cercar per terra els grans de panís i escaiola, que saltaven de les menjadores, i… tan tranquils!

-Llestos! -va dir en Xaneta, asseient-se a prop del parany. -Són pastorells. -No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets naps per s'Advent. Sa passa és finida per avui. Hem de plegar es ram.

-No puc més -exclamà en Lluís amb veu feble; i, rendit de cansament, es deixà caure sobre un tou d'herba, al peu d'un tros d'aquelles parets seques, quasi derruïdes, que restaven de quan l'erm turó era afeixat i conrat. Estava pàl·lid com la mort. Pobre noi! Que delicat era de salut! Qui sap si li costarien prou cars els fatics i les emocions d'aquella nit passada al ras, a la qual jo l'havia dut per divertir-lo! Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu, que ja no m'era menester, i vaig dir-li : -Descansa, mira de dormir una mica, i, després, et trobaràs millor! - I, girant-me vers en Xaneta: -No el despertis pas -li vaig suplicar. - No el necessitem per res. Tu i jo ens bastem i sobrem per desempallar i desenvescar. Però m'hauràs d'esperar una estona; estic abrusat de set i vull saltar-me'n a la font d'en Moixell a refrescar-me la gola. Després faré feina per dos; t'ho prometo. M'esperes ¿oí?

-Apa, de pressa! -em va contestar secament.

A bots i corregudes vaig davallar la rosta muntanya, i en pocs minuts vaig atènyer la font d'en Moixell, que brolla d'un altíssim marge entre molses degotants i dins un misteri d'ombres quasi perpètues. Una fulla d'atzavara en recull l'aigua i la gita convertida en mòbil trunyella de cristall, que, caient dins una conca entapissada de créixens i falsies, constantment renova la limfa puríssima, que tremola i palpita como una maragda vivent. Allí vaig apagar la meva set i aquell fluid difongué el seu esperit vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de l'equilibri orgànic. Però la meva ànima restà trista. M'afligia un inexplicable sentiment de buidor, de desencant, de pena… Després de tantes d'il·lusions i de tants d'esforços per assolir-les, ara en tocava el no-res… Quelcom pitjor que el no-res: l'aprehensió d'haver contrariat els designis de la naturalesa.

Vaig mirar el cel. En aquelles hores no hi havia un sol aucell en tota la seva amplitud, i em causà l'efecte trist d'una vila deserta després d'un dia de festa major. Es clar que l'endemà en tornarien a passar a voladúries; però i en el pervindre? Com esperar-ho considerant que a Blanes i a Malgrat i a Calella i, segurament, allà d'enllà quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingués el seu granall i la seva barraca de parador d'esteles? Ah, que seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia contemplar-lo sense sofrir un surt d'angoixa. No podia sostràure'm de l'aprehensió d'ésser jo i els meus companys els qui l'havíem despoblat. Estava descontent de mi mateix, cosa braument desagradable. I aquell goig amb que m'havia lliurat a un grapeig tirànic d'éssers vivents començava de semblar-me insanitós i repugnant. Malaguanyat temps perdut en una obra de destrucció! Que en faríem de tants ocells!

Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt del turó, i vaig cercar els meus companyons. En Lluís era allà mateix on suara l'havia deixat. Jagut de sobines, tot embolicat amb els seus abrigalls, dormia; però què traspostat! … Les galtes groguenques… el nas blavís… els ulls dintre profundes conques i semblant que s'enfonsessin en una pasta moradenca com un roc en una fanguera… Certament va inspirar-me compassió. I en Xaneta?… Vaig sentir que de part d'allà d'un marge s'alçava de tant en tant un xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar, maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i… o Déu meu!… vaig presenciar un espectacle, que m'esborronà. En Xaneta estava matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar- les, però no m'havia ni tan sols passat per l'enteniment que les nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort glaçava l'aire davant dels meus llavis. Vaig restar ert i esparverat. Aquell petit botxí, galtut com un àngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent la boca amb la llengua entre les dents, acomplia la seva tasca crudel amb cert aire de voluptuositat. Desgraciadament la meva intervenció arribava tard. El botxí era ja a l'última femella: una cadernereta. La tenia entre dos dits i, no sé que li feia… si l'escanyava, si li oprimia la closca… una horror! No vaig tenir esma de dir res. Per altra part, vaig compendre que ja no hi era a temps.

El pobre animaló bategà d'ales, llançà un xeriquet, estirà les brunes i fines potetes … I au! a la pila dels morts! I allí, esgavellat de membres i coll-tort, encara va estremir-se: clogué lentament els ditets, abrí el becarró amb un darrer badall, que amostrà la delicada llengua, prima i punxeguda com una fulleta de clavellina, i anà abaixant poc a poc les grises parpelles, color de teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents tenien una dolça expressió de pietat, de dolor resignada… O barbres nosaltres! Que havíem fet? Havíem abusat d'éssers inofensius i gentils, amats de la naturalesa. Alegria de l'aire, encant de la primavera, eren rics de vida i de bellesa i pobrets de carn. I, per apoderar-nos d'aquella misèria de carn, els ho havíem destruït tot! Cada una de llurs animetes candoroses contenia el cel amb tota sa llum i amplitud. Ah! quants de cels havíem extingit!

Crec que en Xaneta no sospità pas la meva aflicció; més aviat degué atribuir el meu posat a cansament. Després d'haver contemplat la seva obra amb aire satisfet, va girar-se i, adonant-se de mi, proferí una exclamació de joia: -Hola! -i, acostant-se tot afectuós i afalagador, amb aquell somriure, que cavava graciosos clotets a les seves galtalles, me pegà una bofetada acaronadora i em digué: -Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t'agrada s'arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!