ACTE PRIMER
Reading edition
DECORACIÓ: Sala baixa de casa pairal y noble d’un poble de Catalunya. Porta gran, ab un escut de pedra. A cada costat una finestra ab rexa de ferro, que permeti veurer lo camp y als personatjes cuan entran. Los mobles son de pagés. Una taula, cadiras, etcétera. Acsesoris que dongan carácter á la decoració.
ESCENA PRIMERA
MIQUEL y ANTONIA
Miq. (Sentat á una taula escribint.) Anem per ordre, ó sinó no ’n surtirém may. ¿Cuant n’hi hem de contar del parell de pollastres?
Ant. Eran ben macos.
Miq. Jo pensava menjármels per la festa. ¡Quinas crestas tenian!
Ant. Me sembla que á cuatre pessetas, ¿no son cars?
Miq. Per tú, que cobras, no, mes per ella que paga, sí.
Ant. No dirá res.
Miq. ¿Vols que no sápiga á quin preu ván los pollastres?
Ant. ¡Qué ha de saber una senyora marquesa!
Miq. ¡Qué marquesa, ni marquesa! ¡Lo seu marit se deya Marqués!
Ant. Y per lo tant ella es marquesa.
Miq. No, es Marqués.
Ant. ¿Com pot ser marqués si es dona?
Miq. A n’ ella li diuhen la marquesa, pero sols ho es de nom, y ’l serho de nom no dona dret á portar corona ni á menjar ab guants.
Ant. ¿Qué menjan ab guants las marquesas?
Miq. Y es clá que hi menjan.
Ant. No deuhen poguer sucar pá, perque se ’ls enbrutarian.
Miq. Cuan la salsa ’ls hi agrada, la cambrera escura ’l plat de las marquesas y ’ls hi posa ’l pá á la boca ab una forquilla de plata.
Ant. ¿Qui t’ho ha dit?
Miq. ¿No sabs que he sigut melitar y he corregut molt mon? Pero dexemnos de marquesas y pá sucat y torném als pollastres. No valen més que tres pessetas, y son ben pagats.
Ant. Si ’n pots treure cuatre…
Miq. Abusant, y á mi no m’ agrada abusar may, molt menos estant aquesta senyora á casa.
Ant. Si ’ls hi contem massa baratos, s’ofendrá, perque á vanitosa, ningú la guanya.
Miq. Ningú s’ofén de que li cobrin poch. Ni ’ls marquesos. Hi há tres perdius.
Ant. Del parell ne vaig donar nou rals y de l’altra una pesseta y trenta céntims.
Miq. Total: tres pessetas cincuanta cinch céntims.
Ant. Posa cuatre pessetas.
Miq. Tres cincuanta cinch: colomins n’hi ha dos parells á nou rals lo parell.
Ant. Pósals á mitj duro.
Miq. A nou rals. ¿Hi há res mes?
Ant. ¡Quin home! No farás may casa.
Miq. D’aquet modo no vuy ferne. ¿Hi há res més?
Ant. No me’n recordo.
Miq. Si no te’n recordas, ja podem dir que no hi há res més, perque may t’has descuidat de cobrar ni per valor d’un xavo.
Ant. No ho fassis axís ab un home tant mal gastadó com tú.
Miq. ¡Qué! ¡Mal gastador! ¿Y ab qué ’ls malgasto jo ’ls diners?
Ant. Fumante cada festa un puro de cinch céntims.
Miq. ¿Per ventura no’m puch donar lo gust de lluhir un habano de caballeria? ¿No guanyo?
Ant. Los diners que s’estalvian son ’ls que ’s troban.
Miq. Si vull regalarme fumant un puro y puch ferho, ¿per qué no ho hé de fer? (Se treu un cigarro de cinch céntims.)
Ant. ¿Qué fas?
Miq. Vaig á pegar foch á aquesta teya.
Ant. Avuy no es diumenge.
Miq. Es cert, mes com ja he encés lo misto, si no ‘l fumo no aprofito ’l misto, y tot s’ ha de aprofitar.
Ant. Ja está apagat. (L’apaga bufant y li pren lo cigarro.)
Miq. ¿Qué ’n vols fer del cigarro?
Ant. Te ’l guardaré pe ’l diumenge.
Miq. ¿Que ’n treuria res d’enfadarme?
Ant. No.
Miq. Donchs no ‘ns enfadem. (S’assenta y suma.) Total: son tretze pessetas ab cinch céntims lo qu’ hem bastret per aquesTa senyora.
Ant. ¡Cóm gasta!
Miq. Y tú ’t quexas perque gasto cinch cémtims las festas.
Ant. ¡Quína diferencia hi há!
Miq. De tretze pessetas cinch céntims, á cinch céntims sense las tretze pessetas. Hé anat al covadó y las gallinas no han post cap ou; ahir tampoch y l’altra tampoch. ¿Cóm t’ho arreglas perque aquesta senyora begui un ou del dia?
Ant. Me vaig prevenir la setmana passada al anar á mercat y ’n vaig portar duas dotzenas.
Miq. ¿Y son aquestos los ous del dia que ’s pren?
Ant. Ja ho son del dia… que ’ls varen pondre las gallinas. Ara aniré al covadó y n’hi posaré tres ó cuatre, perque cuan la senyora Marquesa baxi al galliner los puga treurer ella matexa.
Miq. ¡Y ab la bona fé que se ’ls beu! (Se’n va Antonia.)
ESCENA II
MIQUEL y TUYAS
Miq. Calla; la dona s’ha descuidat lo cigarro. Are me’l fumaré y ‘l diumenge li buscaré rahons perque l’ ha perdut.
Tuy. ¡Miquel!
Miq. ¡Eh! (Anava á encendrer lo cigarro y creyent que es Antonia qui ’l crida, apaga ’l misto, y ’s fica ’l cigarro á la butxaca.) Me pensava que venia la dona.
Tuy. Soch jo, que torno de plassa cansada, cremada y aburrida, perque á aquet poble no s’hi troba res.
Miq. Qué dius ara. Aquí hi há de tot.
Tuy. ¿Ahont hi ha badella?
Miq. ¿Qué badella? ¡Badellas! A casa, sense anar més lluny, n’hi há una.
Tuy. Pero no ’n venen.
Miq. Si que la vench, comprámela.
Tuy. ¿Voléu que fassi estofat d’una badella entera? Tampoch hi há carn de tocino, y á la senyora li agradan molt las monjetas ab llomillo.
Miq. Féslashi ab sal-piquet.
Tuy. Parleuli de menjars ordinaris y vos despatxa, perque creurá que voleu recordarli cuan cusía camisas.
Miq. ¿Ella ha cusit camisas?
Tuy. Y ’ls hi pagavan á dotze rals la dotzena, y encara tenia que posarhí ’ls botons y ’l fil. Axó si; á la primera posada ’ls botons saltavan, perque per no gastar fil sols hi donava una puntada. ¡Quína mestressa!
Miq. ¡Veig que li portas un afecte rabiós!
Tuy. No sab apreciar lo mérit de una cuinera com jo. No vol res ab bejamel, perque diu que es menjá blanch sense sucre; la salsa mayonesa diu que es all y oli sense all. Un dia li vaig posar un pollastre saltat, y ’s pensava que tenia que saltar al plat. Un altre dia li dono bifftech al Madera…
Miq. ¿Al Madera? ¿Bifftech, á la fusta?
Tuy. Madera es un vi.
Miq. Ja hi encatxa bé un trago després d’un tall de carn.
Tuy. No ’s beu,
Miq. ¿Se menja ’l vi?
Tuy. Se’n fá la salsa.
Miq. Aquí sols el tirém al estofat.
Tuy. Al bifftech hi habia champignons, y ella ’ls vá pendrer per bolets. Un dia li vaig donar bisque d’ecrevises… ¿Sabéu que es?
Miq. Aquí no dihém visca de escrivissas, sinó visca molts anys.
Tuy. Sempre estéu de broma. Un cop se’m vá enfadar perque li vaig dir si volia que li posés un timbal de macarrons, y ’m vá respondrer que no volia menjars de cuartel. Las perdius las vol frescas.
Miq. Jo també.
Tuy. Axó es no saber menjar; se penjan al sostre per la cúa, y quan cauhen, estan á punt…
Miq. D’empodegá á tot lo vehinat.
Tuy. ¿Qué sabeu vos, qué sabeu? A Fransa matan á l’istiu la virám que s’han de menjar á l’ hivern, y encara no la troban prou tendre.
Miq. Siguent tant putinés, ara m’asplico que hi hagi tantas malaltias á las ciutats. ¿Qué valen los vostres plats comparats ab los nostres? Apa, comparém.
Tuy. Sopa de finas herbas,
Miq. Escudella de sagí.
Tuy. Llenguado al gratin.
Miq. Bacallá á la llauna.
Tuy. Salmón, salsa tártara.
Miq. Bacallá ab romesco.
Tuy. Salmí de perdigots.
Miq. Perdius á la vinagreta. ¿Y qué me’n dius del arrós ab bacallá? ¿Y qué me’n dius del bacallá esquinsat? ¿Y qué me ’n dius del bacallá ab una negada d’all y oli? ¿Y qué me’n dius del bacallá ab zanfaina? ¿Y qué me’n dius del plat catalá que val per totas las vostras potingas.
Tuy. ¿Quin?
Miq. ¡Fabas ab medallas!
ESCENA III
DITS, NANDO y ANTONIA
Nan. Salut y á la órden.
Ant. Ola, general del ranxo.
Nan. Pe ’l ranxo vaig. Tú ja has tornat de plassa.
Tuy. No ’n diguis plassa, que ni á plasseta arriba. ¡Quín poble més fastigós!
Nan. Donya cuinera; més respecte á aquet poble ahont jo hi visch y m’hi trobo bé.
Miq. Ja ho crech: á casa qui goberna no es lo teu amo, sinó tú.
Nan. Goberno perque sempre faig lo que ell vol y li endevino lo que desitja.
Ant. ¡Pobre don Tomás! L’atipas de ranxo com si encara estiguésho al servey y corrent per aquestos mons de Deu.
Nan. ¡Qué ranxo! Ahir li vaig donar sopa de seba y cargols á la repetellada. ¿Es ranxo axó?
Miq. ¡Sembla que t’has proposat matar al senyor metje!
Nan. Avuy hé pensat donarli una guatlla dintre d’un pebrot. Ja veyéu si ’l tracto bé. Sempre ’m diu: Nando, si ’t morissis no sé com m’ho faria; y jo li repetesch: –Perdi cuidado, que ja procuraré morirme després de vosté perque no passi apuros.
Tuy. ¡Ja ha sortit l’andalús!
Nan. Soch d’Altafulla, com tú matexa.
Ant. ¿Pero has estat á Andalucía?
Nan. ¡Quína terra aquella! Alli las criaturas cuan maman ja cantan peteneras. ¡Ay! ay! ;ay! (Cantant.) Compras rehims, ‘ls penjas, y l’ endemá ja ’ls trobas convertits en pansas; entras á una taberna y demanas cinch céntims de vi. ¡Qué vi negra! Un vás ben gran de vi de Málaga ó de Jerez, perque á Andalucía no n’hi há d’altre: á Sevilla hi há la Torre del oro, que es tota ella d’or pur.
Miq. ¿Y no se l’emportan?
Nan. No, perque la tenen dintre d’un globo de cristall, y damunt del globo hi há una gábia ab un lloro, que axi que algú s’hi acosta massa, crida: ¡Lladres! ¡Lladres!
Tuy. ¡Nando! Mira que ’l teu amo s’enfitará si li donas totas las guatUas que hás dexat anar.
Miq. ¿Y tú ho has vist tot lo que dius?
Nan. Com haberho vist, no ho hé vist, perque á Málaga no hi hé estat may; pero de que m’ho han contat, podeu estarne certs.
Tuy. Escolta, Nando! (Miquel y Antonia estaran arreglant cosas, del tot apartats de la conversació.)
Nan. Escolto, prenda.
Tuy. Dexéms de prendas. Jo crech que tú m’estimas.
Nan. Pots creurho. Ja sabs que no hé anat may á Barcelona sense véuret, y al saber que venias al poble ne vaig tenir una gran alegria, perque tú ets, prenda…
Tuy. Jo soch la Tuyas de Altafulla, com tu mateix, y no m’agradaria casarme ab un… ¿Vols que t’ho digui clar?
Nan. Dígas.
Tuy. Embustero.
Nan. Embustero, no; devegadas potser exagero una mica…
Tuy. Un bon tros. ¿Ja has parlat al teu amo?
Nan. Encara no, pero un d’aquets dias li dich que jo, en Nando de Altafulla, penso casarme ab la Tuyas de Altafulla. Ell me dirá: –¡Nando!– Jo respondré:– ¡Senyó!– Y ell dirá:– Está bé!– Y cap á la iglesia á que ’l senyó rectó ’ns casi. Confio que un cop casats continuarem al seu servey, perque es lo que ’ls hi passa als solterons: no ’s casan per no tenir amohinos y acaban per posarse á casa als criats y á las sevas donas. y devegadas fins á la seva família.
Tuy. ¿Y si don Tomás te digués que te ’n anessis?
Nan. Tú m’has dit que tens á la caxa d’ahorros…
Tuy. Setanta cinch duros y tres pessetas.
Nan. Jo ’n tinch vuytanta, que ’m guarda l’amo. Si fos cás posaríam un hostal y á la porta una taula ab aygua y anís. Ja ’ns l’acamparem, perque jo per res m’apuro y sempre vaig endevant. Una vegada á Sevilla…
Tuy. ¿No ’t recordas que m’has dit que no hi habias estat may á Sevilla?
Nan. Si no era á Sevilla era pe’ls envoltants.
Tuy. No oblidis que ets d’Altafulla.
Nan. ¿No es vritat Miquel, qu’ es axerida la meva nuvia? Me’n vaig á plassa á veure si aquesta ha dexat res. ¡Au! Digueu á donya Maria que l’amo há sortit de bon mati perque en Met de la Masia-alta está de cuidado, y que axís que torní vindrá á véurerla.
Miq. Está be. Adéu, general del ranxo.
Tuy. Eh tú.
Nan. Digui y mani la senyora.
Tuy. No vull que ’t diguin general del ranxo.
Nan. Tampoch ho vull jo, pero m’ho diuhen sense volguerho.
Ant. Y ¿per qué no vuls que li digan?
Tuy. Perqué un cop casada ab ell, jo seria la generala.
Nan. ¿Y no ets ja la generala de las marmitas, cacerolas, fogons… y sobre tot del meu cor? Al mon no hi há una altra Tuyas, mes tampoch hi ha un altre Nando, y al estímarme demostras el bon gust. A la órden. Paso redoblado; ¡marchen! (Se’n va Nando imitant el toch de la cometa.)
ESCENA IV
MIQUEL, TUYAS y ANTONIA
Ant. Es un gran home en Nando: al poble, tothom se ’l estima.
Tuy. Ja es tart y vaig á la meva feyna.
Ant. ¿Está contenta la teva mestressa?
Tuy. Molt, y may endevinariaho per qué. Perqué damunt de la portalada de la casa hi há un escut.
Miq. També hi es aquí. Miral.
Tuy. A n’ ella tot lo que fá noblesa li agrada.
Ant. Has de saber que aquesta casa es de nobles.
Tuy. ¿Sou nobles vosaltres?
Miq. Nosaltres no, pero l’amo sí
Tuy. ¿Qui es l’amo?
Ant. Lo senyor metge.
Tuy. ¿L’amo de ’n Nando?
Miq. Lo mateix.
Tuy. ¿Cóm no viu aquí, sent la casa pairal?
Ant. S’hi perderia. No veus que es tot sol. Ademés, té una bona casa á la plassa. Los seus avis ja varen dexar aquesta per magatzem de grans, y ’ls meus la varen llogar. Com á nosaltres nos sobra puesto, cuan la teva mestressa ’ns vá fer proposar que li cedíssim tot lo pis, li várem dir que sí.
Miq. ¿Cóm es que ha vingut á passar aquí l’ estiu?
Tuy. Ab reserva.
Ant. ¡Vols callar!
Tuy. No ho sé.
Ant. ¿Y axó m’ ho dius ab reserva?
Tuy. Es un misteri aquesta vinguda, y sols hé pogut averiguar que la senyora, que es molt vanitosa, pero molt, y no ’s recorda que há cusis camisas de munició…
ESCENA V
DITS y SENYOR TAYABAS y JANET, ab maleta y altre bulto.
Tay. (Haurá sentit lo dit per Tuyas.) ¡Bé, molt bé!
Jan. ¿Hont dexo axó? (Seguint al Senyor Tayabas, desitjós de donarli l’equipatje.)
Tuy. ¿Cuan ha arribat?
Tay. A punt per sentir com parlas mal de la senyora ab qui menjas el pá.
Tuy. No ’l menjo ab ella, perque donya Maria dina al menjador y jo á la cuina.
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tay. Lo menjas d’ella que ’t manté y ’t dona soldada.
Tuy. No me la dona, la guanyo.
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tay. Llevantli la pell y parlant de cosas de família, que deurias callar.
Jan. ¿Vol fé ’l favor de dirme ahont dexo axó?
Tay. ¡Espérat si pots! (Cremat.) Per aquesta, passi; pero si un’ altre vedaga; –dich vegada,– te sento parlar del que no deus, del que no t’ interessa, del que no t’importa, aviso á donya Maria, que ’t plantará al raqué, –dich al carrer.
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tuy. ¿Qué ’s creu que ploraria?
Tay. Axó tú ho sabrás.
Tuy. ¿Qué ’s creu que no trobaria ahont servir?
Tay. Axó es assumpto teu.
Tuy. Cuineras com jo, n’hi há pocas
Tay. Per fortuna, perque si totas se ’t serablavan estariam divertits.
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tay. Deixaho ahont vulgas: á dalt, á baix, á la dreta, á la esquerra.
Tuy. No s’enfadi, senyor Tayabas, perque fa mala cara cuan s’endafa –dich, enfada.
Tay. No ’t burlis de mi, que prou desgracia es la que tinch de capgirar las paraulas. Devegadas fins m’hi faria ab mi mateix á tofetadas –dich botefadas. –¡Bofetadas!
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tay. Donamho y calla.
Tuy. ¿Vol que digui á donya Maria que há arribat?
Tay. Sí.
Jan. ¿Qui ’m paga.
Tuy. Cregui que ha entés mal lo que deya, perque jo soch incapás de parlar mal d’ella, que al fondo es una bona senyora.
Jan. ¿Qui ’m paga?
Tay. Molt bona, y per lo mateix se l’ha de respectar.
Tuy. Ja la respecto.
Tay. Está bé.
Jan. ¿Vol fé ’l favor de pagarme?
Tay. ¿Vols fé ’l favor de dexarme en pau?
Jan. Paguim, que tinch feyna.
Tay. Vesten, que jo també ’n tinch. (L’hi dona diners y se’n va Janet.)
Tuy. Antonia, ¿voléu ajudarme á portar axó á dalt?
Ant. Ab molt gust. (Pren la maleta y se’n va ab la Tuyas.)
ESCENA VI
MIQUEL, SENYOR TAYABAS, després JANET, després ANTONIA.
Miq. Escolti, senyó; ¿qué es de la familia vosté? ¡Com no l’he vist fins ara!
Tay. ¿De la familia de donya Maria? Res; péro no siguent res, soch molt; y sense ser de la familia, es com si ho fós. Jo soch lo senyor Tayabas; y com me veyéu soch home molt conchempano, dich campetxano, pero que no puch sufrir…
Jan. Senyor Tayabas. (Sortint.)
Tay. ¿Qué vols?
Jan. Volia dirli que cuan pensi marxar m’avisi per durli l’equipatje. (S’ en va Janet.)
Tay. Vesten d’un cop. Aquet sembla un mosquit: te’l treus de la dreta y ’t surt á la esquerra, te l’esquivas del cap y ’t pica á las mans. Com deya; Ja no puch sufrir que ’ls servidors contin res de lo saca, –dich de la casa, hont estan.
Ant. Ben dit, senyor…
Tay. Tayabas.
Ant. La cuinera te la llengua molla.
Tay. Sí senyora, y la llengua s’ha de semblar á l’arrós que no es bó moll, sinó axut. Que prengui exemple de mi. Si jo os digués que donya Maria, viuda Marqués, la senyora que vos ha llogat la casa per pasarhi l’istiu ab lo seu fill don Mariano, era cuan jove la Marieta, una pobrissona, filla d’un botigueret que tenia á la tenda mes miséria que género ¿no es cert que faria mal de dirho?
Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!
Tay. Donchs per xó ho callo. Item mes; si jo os contés que la Marieta ’s casá ab en Marqués, un fadrinet, que á forsa de treball, honradés, estalvi é inteligencia, y ajudat per las bonas condicions de la mullé, vá arribar á ser un dels primers frabicants –dich fabricants– de Barcelona; si afegis que la Marieta se va convertir en donya Maria, ¿no es cert que os contaria cosas de las que ningú en té res que fer?
Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!
Tay. Donchs per xó no las conto. Item més. Si jo os digués que donya Maria está molt disgustada ab lo seu fill, ¿no es cert que os enteraria de lo que dech callar?
Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!
Tay. Donchs per xó m’ho reservo! Item més; si jo os contés que las contrarietats han posat malalta á donya Maria y que ha vingut á aquet poble per treure al seu fill de Barcelona y recobrar lo perdut repós, ¿no es cert que faria mal, molt mal, enterantvos del que no os interessa, ni en teniu res que fer?
Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!
Tay. Donchs per xó m’ho callo: y ara compendréu perque m’indigna que la cuinera vos hagi esplicat aquestas cosas.
Miq. Ah, no, senyor Tabayas…
Tay. Tayabas, per servirvos…
Miq. No senyor per servirvos, –Tayabas, perdoni– la cuinera no ’ns habia dit res d’axó.
Tay. ¿No?
Ant. No, senyor Bayasta.
Tay. Tayabas. Donchs si ella no vós ho ha contat, ¿per qui ho habéu sabut?
Miq. Per vosté que ’ns ho ha dit.
Tay. ¿Jo? ¿Cuán ho he dit?
Ant. Ara mateix.
Tay. ¡Jo ’m pensava que ho sabiho!
Miq. ¡Res!
Ant. ¡Res!
Tay. Donchs oblideu tot quan vos he dit, perque no es cosa de perdre cap á las mevas vellesas la fama de discret que tinch ben guanyada.
Ant. Per mi, oblidat senyor Tembayas.
Miq. Per mi també, senyor Tenvingas.
Tay. Jo no ving ni vaig. Senyor Tayabas.
ESCENA VII
DITS y JANET
Jan. Ja torno á ser aquí.
Tay. Tú no ets un jove, ets un mosquit.
Jan. Per vosté vinch.
Tay. Te’n pots entomar.
Jan. ¿Si? Me’n vaig.
Tay. Bon vent.
Jan. (A la porta ensenyantli un paquet.) Miris lo que s’ha dexat a la tartana.
Tay. ¡Eh! ¡Janet! ¡Janet!.
Jan. Tingui.
Tay. Prench.
Jan. ¿No hi ha res pe ’l treball?
Tay. Té. (Li dona céntims.)
Jan. ¡Moltas mercés! (Se’n va y torna.)
Tay. ¡Descuidarme ’l paquet de cartas, jo, que may me descuido res.
Jan. ¿Cuan pensi marxar?…
Tay. Recordis de mi per durli l’equipatje.
Jan. Endevinat.
Tay. Ja me’n recordaré. Vesten.
Jan. ¿Se’n recordará?
Tay. Sí, si te’n vás. (Se’n va Janet.)
ESCENA VIII
MIQUEL, SR. TAYABAS, ANTONIA y TUYAS.
Tuy. Senyor Tayabas: donya Maria diu que ve tot seguit. Ara ha anat al galliner.
Ant. Perqué no l’enganyin va ella matexa al covadó á buscar los ous del dia.
Tay. ¡Y dirán que es vanitosa! ¿Y don Mariano?
Tuy. Tancat al seu cuarto.
Tay. Escolta. ¿No ’s distreu?
Tuy. ¿De qué s’ha de distreure?
Tay. Voldrias saberho, y no ho sabrás, perque no ho diré.
Tuy. Senyor Tayabas, no tinch cap ganas de saberho.
Tay. Digas, ¿com está don Mariano?
Tuy. No sé si está sentat ó dret.
Tay. Te cara de…?
Tuy. Pomas agres.
Tay. ¿Mal humor…?
Tuy. Més negre que nit sense lluna.
Tay. Axó vá mal.
Miq. ¿Qué es lo que vá mal?
Tay. Axó.
Miq. ¿Y qu’ es axó?
Tay. ¡Alló!
Tuy. Donya Maria. Me’n vaig.
Tay. ¡Donya Maria! ¡Callém!
ESCENA IX
MIQUEL, SENYOR TAYABAS, ANTONIA y DONYA MARÍA
Mar. Quinas gallinas tant ponedoras teniu. ¿Cuants diriaho que n’hi habia? ¡Ben vingut, senyor Tayabas!
Tay. ¡Gracias, donya Maria!
Ant. ¿Pot ser tres?
Mar. ¡Mitja dotzena!
Tay. Si que son ponedoras.
Mar. ¿Me las voléu vendre aquestas gallinas? Me las emportaré á Barcelona.
Tay. Ja veurá quin galliner li arreglaré.
Miq. (Fora un cas de conciencia.) Donya Maria, potser se despondrian al ser á Barcelona. (Se’n va Antonia.)
Mar. Escolteu, Miquel, ¿sou cassadó?
Miq. Més ó menos, als pobles tots ho som.
Mar. Lo meu noy es aficionat á la cassa y voldria que sortis per distréure. Portéuselen.
Miq. Axó ray, si ell vol venir, encara que tinga que carregármel á coll.
Mar. Sí que anirá ab vos. Portéulo ahont hi hagi molts cunills.
Miq. Axó ja es més difícil, perque devegadas no se’n veu un en tot lo dia.
Mar. Es necessari que ’n trobi y que tiri.
Miq. ¿Cóm ho vol fer senyora, si als en voltants los cunills bosquetans escasejan.?
Tay. Axó s pot arreglar.
Miq. ¿Cóm?
Tay. Disfrasant als conills casulans de cunills de bosch. La cosa es molt sencilla. ¿Hi há cunills casulans al poble?
Miq. Tants com ne vulga, senyor Tallarrabias.
Tay. Tayabas per servirvos; comprant uns cuants cunills…
Miq. Jo ’ls hi vendré.
Tay. Se busca un del poble ben llest.
Miq. En Janet servirá, senyor Tabayas.
Tay. Tayabas. Li dihéu ahont anéu á cassar; en Janet, qué estará amagat, al veurhos aprop, fica la má al sach, treu un cunill; los gossos lladran, don Mariano apunta y pim, pam, foch…
Miq. Y cunill mort.
Tay. No, conill viu, perque de segú que no ’l toca.
Miq. Y si ’n mata un se descubrirá la embustería, perque al menjarlo conexerá que es cunill casolá, puig en lloch de sabé á romaní y farigola, tindrá gust d’ensiam y fullas de col.
Mar. Axó ho arreglará la cuynera. Tuyas.
ESCENA X
DITS y TUYAS
Tuy. Mana senyora. Aquí l’hi porto l’ou del dia desfet ab Jerez. (Li dona ’l vas que comensa á beurer donya Maria, –a Miquel baix.) Escoltéu; ¿que son estantissas las gallinas que ponen aquestos ous?
Miq. ¿Per qué ho preguntas?
Tuy. Perqué ’l primer que he trencat pudía.
Miq. No ’ns comprometis.
Mar. Aquestos sí que son ous frescos. Escolta cuinera; ¿t’empenyas en fer un cunill de bosch d’un cunill casolá?
Tuy. Ja ho crech, senyora, y fins d’un gat ne faré una llebra y se l menjará sense que ho conegui.
Mar. Vés putinera. Súrtam del devant (Se’n va Tuyas.)
Miq. Jo aniré á veure si trobo á en Janet per arreglar axó de la cassera. (Se’n va ab Antonia.)
ESCENA XI
SENYOR TAYABAS y DONYA MARÍA
Tay. ¿Cóm li proba la estada al poble?
Mar. ¿Cóm vol que estiga bé? Tinch molta debilitat.
Tay. S’ha d’alimentar.
Mar. Tinch molta desgana.
Tay. Ha de menjar.
Mar. Senyor Tayabas, digui: ¿ha complert lo meu encárrech?
Tay. Al peu de la lletra. Qui podia donarme noticias dels amors del seu fill, es en Lluis, que com vosté sab es lo millor amich de don Mariano, perque per aquet no té secrets, y li confia tot: donchs bé, sápiga y reprenguis – dich, sorprenguis: – en Lluis no sab res.
Mar. ¿Y m’ha de sorpéndrer de que no’ en sápiga res?
Tay. Lo cual proba que don Mariano está enamorat de debó, cuan al seu més íntim amich no li confia ’l seu amor.
Mar. Axó ja ho sabia.
Tay. M’ha costat molt trobar noticias, y de las trobadas resulta: ler, que la noya no té un cuarto. Item…
Mar. Senyor Tayabas; fassi ’l favor de dexar els items.
Tay. 2on, que qui ’s casi ab ella haurá de carregar ab lo seu pare, perque la botiga no dona per sostenirlo; item, dich, 3er, que don Mariano está fermament resolt á casarse; 4art…
Mar. Prou. No ’s casará mentres jo visca.
Tay. ¡Ah!
Mar. ¡Quina desgracia la meva!
Tay. ¡Eh!
Mar. Jo que habia somiat pe’l meu Mariano un gran partit…
Tay. Y…
Mar. Véurel enamorat…
Tay. ¡Oh!
Mar. ¿Qué repassa las vocals? ¡De qui s’ há enamorat!
Tay. (D’una que es lo que eras tú, sinó que ja no te’n recordas.)
Mar. Aquest casament es impossible. ¿Qué diria la gent?
Tay. ¡Quí ho sab lo que diria! ¡Figúrisho que diria! Vagi á saber lo que diria la gent, cuan per lo regular ella matexa no sab may lo que ’s diu.
Mar. Soch molt desgraciada, senyor Tayabas.
Tay. Cregui que al sentiria m’entristexo, donya Maria.
ESCENA XII
DITS y DON MARIANO
Marº. Bon dia, mamá. ¿Qué té?
Mar. ¡Ets tú qui m’ho preguntas!
Marº. ¡Senyor Tayabas!
Tay. Servidor seu, don Mariano.
Marº. ¿Ja ha dut noticias?
Tay. Semblant suposició…
Mar. Mariano, recorda que ’l senyor Tayabas es un fidel servidor del teu pare.
Tay. Sí, donya Maria, sí, don Mariano: jo vaig dexar la casa Y.J.Pellissay y H. de Rimbáu per entrar á la de Ll Ll. Y. Sarquella y Marqués; perque ’l seu pare, lo senyor Marqués, que al cel siga, m’ho vá demanar; y per més que la casa R.T.Y.Paltans y Succesors de F.T.Cotonadas, me feyan proposicions, y també la casa J. T. H. Besós, Llobregat y Tordera, volia tenirme, jo vaig preferir al seu pare, á qui no hé abandonat may. Y ara vosté… M’ha afectat, don Mariano y estich congomut, –dich conmogut.
Marº. Dispensim, senyor Tayabas, donguim la má, (Li dona) (y no s’ocupi may dels meus assumptes, perque renyiriam.)
Tay. (Donya Maria me mana que sí; aquet me mana que no; y jo hé de estar bé ab los dos, y hé de fer que no y que sí sense fer que sí ni que no. ¿Y cóm ho arreglo jo?) Donya Maria, ab permis de vosté iré á arreglar l’equipatje. Aquesta es la recompondencia –dich correspondencia, de la frábica, –dich fábrica, y l’estat del gamatzém –dich, magatzem. (Dona las cartas á Mariano.)
Marº. Vagi.
ESCENA XIII
DONYA MARÍA, MARIANO
Marº. (S’assenta.) ¿Me permet llegir las cartas?
Mar. Potser n’hi há alguna d’ella.
Marº. ¡Per Deu, mamá! Vosté té de la noya á qui estimo una idea molt equivocada. Hé desitjat que m’escrigués, mes no hé pogut lograrho, perque m’ha dit que sols escriurá cuan estiga promesa ab consentiment dels pares.
Mar. Ja ’t sab enganyá bé. No ’t semblas á mi, que tot ho penso, tot ho veig y tot ho endevino. Tú ’m fás estar malalta.
Marº. Jo no. Té de cuidarse.
Mar. Ja ho faig, més no tinch tranquilitat: ¿cóm vols que ’m curi? De tú dependeix que ’m poshi tranquila.
Marº. ¿Per ventura li hé tornat á parlar del meu casament?
Mar. No, mes no has desistit.
Marº. No li daré ’l disgust de casarme contra la seva voluntat.
Mar. Mentres visca; y com més estimis á aquella noya, ab més afany esperarás que ’m mori per casarte ab ella.
Marº. ¡Per Deu, mamá, que jo no li hé donat motiu per tractarme ab tanta crueltat; mes es la mare y baxo el cap! ¿No ha dit que no volia que ’m casés ab la que estimo? No m’hi caso. ¿No m’ha dit que volia passar l’istiu fora de Barcelona? No hé fet cap oposició, per més que hé comprés que vol allunyarme d’ella. ¿Qué desitja més de mi? Mani y l’obehiré.
Mar. Que no estimis á aquesta cualsevol.
Marº. Per Deu mamá, que es una noya honrada.
Mar. La filla d’un botigueret.
Marº. Per menos vá comensar lo meu pare.
Mar. Oféns la seva memoria al recordarho.
Marº. La honro, perque ell tenia á molt d’orgull haber arribat á tant, siguent res, á forsa de treball.
Mar. No torném la vista enrera y atenemse al present per millorarlo. A tu ’t correspon una noya rica.
Marº. Gracias á Deu tot nos sobra, mamá. Tenim bens y, á més, la fábrica, que sempre millora.
Mar. Encara se’n podria prescindir de la riquesa si la noya ab qui ’t casis fos d’una classe més elevada que la nostra. Un escut d’armas á las targetas de visita hi escau bé.
Marº. ¡Un escut d’armas! Ja m’agradaria haber nascut duch de Medinaceli ó conde de Tendilla, mes m’acontento ab lo que soch, y preferexo ser respectat ab lo nom dels meus pares á fer riure ab un títol que no hé guanyat.
Mar. ¡Ets incorretgible! Tu m’has de matar. Las tevas ideas son las de un cap sense cervell.
Marº. (¡Válgam Deu!) (S’assenta. Pausa.)
Mar. Per mi, tot es poch per tú; y per tú, tot es massa,
Marº. Ditxós qui ’s contenta ab poch.
Mar. ¿No t’agradaria tenir una casa com aquesta?
Marº. No hi veig res de particular.
Mar. Perque sols pensas ab qui no haurias de pensar y no ’t fixas en res.
Marº. Bé ¿qué hi ha aqui de notable?
Mar. L’escut de noblesa damunt la porta. Estem en una casa de nobles.
Marº. Y com l’hem llogada per l’istiu, som nobles d’istiu y de llogué.
Mar. Ab tú no ’s pot parlar.
Marº. ¿Qué vol que ’m casi ab l’escut de noblesa?
Mar. Si l’amo d’aquesta casa tingués una filla única ¿per qué no? Pero es un solterón.
Marº. ¡Gracias siguin dadas á Deu! perque si s’hagués casat y tingués una filla, es de témer que s’empenyés en casarme ab ella.
Mar. Es impossible fer carrera de tú. Jo desitjo ferte un senyor.
Marº. A vosté li hauria agradat que jo, en lloch de treballar á la fábrica…
Mar. Lo teu pare guanyá perque viscas sense treballar.
Marº. Si tot s’acabés ab mi, sí; mes si jo, com ’ls fills de tants altres fabricants, fos advocat, no serviria ni per advocat ni per fabricant: acabaria per gastar lo capital guanyat pe’ls meus pares, y la heréncia dels meus fills fora la miseria. Fixis en lo que dich hi trobará la explicació de la ruina de tantas casas de Barcelona, pochs anys fá poderosas. Jo desitjo treballar com lo meu pare; soch modest.
Mar. Fins á l’extrem de volguerte casá… ¿Ab qui? ¿Ab qui?
Marº. Ab una noya bona, honrada, treballadora.
Mar. Casarse ’l meu fill ab una menestralota. ¡May! ¡No hi pensis! ¡May!
ESCENA XIV
DITS, MIQUEL y JANET
Miq. (Sense veurer á Mariano.) Senyora, aqui li porto á n’ en Janet.
Mar. ¿Y qui es en Janet?
Jan. ¿No ‘m conex, senyora? Jo soch en Janet que servexo per tot y trech d’apuros á tothom. En Miquel m’ha dit lo de la cassera, m’ há esplicat bé la llissó, y ja ’m té disposat ab lo sach plé de cunills casolans y á dexarlos anar un á un perque ’l seu fill els hi tiri prenentlos per conills de bosch. ¡Ja veurá com enganyarem á don Mariano!
Marº. ¿Voleu dir que m’enganyareu?
Miq. ¡Bona l’hem feta!
Mar. ¡Vos heu lluhit!
Jan. ¡Si que l’hem feta! ¿Pero home, qui no li feya dir que era aqui y no l’hauríam esgarrada?
Miq. La culpa la té aquet.
Jan. Vos, perque m’heu portat aquí per dir á donya Maria…
Mar. La culpa no la té ningú y prou.
Marº. Es lo millor que no la tingui ningú. Mamá; vaig al cuarto á enterarme de las cartas. (Se’n va.)
Jan. ¿Jo ja no dech tenir res que fer aquí?
Miq. No; massa has fet.
Jan. Donchs me’n vaig. (S’en va.)
ESCENA XV
DONYA MARÍA, MIQUEL
Mar. Miquel ¿no heu dit al metje que vingués?
Miq. Sí, senyora, mes há enviat al criat per dir que há degut anar de bon mati á una masia d’ahont l’han cridat ab urgencia.
Mar. Me sembla que sent jo qui ’l cridava, hauria degut venir primer aquí.
Miq. No fá distincions entre richs y pobres, y dona sempre la preferencia als malalts de més cuidado, encara que no ’l paguin. Si li paguessin totas las visitas que fá ¡no ’n tindria pochs de diners!
Mar. ¿Y si no ’l pagan?
Miq. En paus. Y moltas vegadas fá la visita, paga la visita y dona pe’l caldo. Axó si, digui mal de don Tomás al poble y veurá que fins las pedras l’escridassa.
Mar. M’estranya que sapiguent que estich jo á aquesta casa que es seva, no s’hagi dignat visitarme.
Miq. Don Tomás no es home de cumpliments.
Mar. ¡Al fi un metge de poble!
Miq. ¡Molt sabi!
Mar. Si, un sabi de poble, que no sab guardar las atencions degudas. Deu ser un tipo, un pagesot.
Miq. ¡Aquí ’l té!
ESCENA XVI
DITS y DON TOMÁS, vestint cassadora, polainas, espuelas y un látigo. Aspecte distingit.
Tom. ¡Bon dia! ¿Hont es la malalta?
Miq. La senyora.
Tom. Me sembla que está ben bona.
Mar. (Sembla un metje de caballería ab espuelas y látigo. L’aspecte no es dolent).
Miq. (Sab quin mal té. Massa pá.) (Baix al metje.)
Tom. (A cuanta gent li agradaria tenir aquesta malaltia.) (Donantli carinyosament ab lo látigo. Miquel se’n va.)
ESCENA XVII
DONYA MARÍA y DON TOMÁS
Tom. ¡Senyora!
Mar. Passarem á la sala…
Tom. ¿Per qué? Aquí estém molt bé. ¿Cóm li proba ’l poble?
Mar. Bé, pero aquesta debilitat…
Tom. Veurá com aquí recobra la salut. Me permeterá que li repetexi una cosa que deu saber, y es que jo soch lo propietari d’aquesta casa; es natural que ’n Miquel me demanés permís per rellogaria á vosté, que ab molt gust vaig concedir, perque m’honra que l’ocupi una persona tant distingida.
Mar. (Per metje de poble, pot ben anar.)
Tom. Desde que vaig enterarme del seu nom, vull recordar y no puch, perque ’m sembla que la conech…
Mar. Si vosté há estat á Barcelona…
Tom. Conech Barcelona com aquet poble.
Mar. No es estrany, perque per vostés, tancats tota la vida en un poblet, es una gran cosa una escapada á Barcelona. Jo hé viatjat molt; uns anys hé anat á Caldetas, altres á Arbucias y fins hé estat á Fransa.
Tom. ¿A Paris?
Mar. No, á Perpinyá.
Tom. París li agradaria.
Mar. ¿Hi há estat?
Tom. També á Roma. Londres, Viena, y en cuan á Espanya, no hi há punt d’ella que no ’l conegui.
Mar. ¿També ha estat á Madrit?
Tom. Hi hé viscut deu anys.
Mar. Aquets viatjes sols los fán los que son molt richs ó ’ls soldats.
Tom. Endevino ’l seu pensament: com aquet metje de poble no es molt rich, haurá servit al Rey. Sí senyora; hé pertenescut al exércit.
Mar. (¡Un soldat!)
Tom. Tornant á la cuestió ¿ahont l’he vista á vosté? perque ’l seu nom no m’es desconegut.
Mar. No m’ho explico, perque sent soldat vosté no debia frecuentar las reunions. Lo meu marit era persona molt considerada á Barcelona y sempre hem estat relacionats ab lo principal. Los dimecres, qu’ es lo dia destinat per rebrer visitas, devegadas hi há sis ó vuyt cotxes á la porta, alguns ab escuts d’armas, perque també ’m tracto ab l’aristocracia. A propósit: ¿vosté vá comprar á algun noble aquesta casa? L’escut de armas…
Tom. Es dels barons de Maforta.
Mar. ¿Cóm se la varen vendre?
Tom. No la vengueren. Los meus antepassats guanyaren aquet títol, que ’ls hi doná don Jaume á la conquista de Valencia.
Mar. ¿No es aquell rey de pedra que hi há á casa la ciutat de Barcelona?
Tom. Lo mateix, senyora.
Mar. ¿Y ara vosté té ’l títol?
Tom. No senyora, perque la casa vingué molt á menos y ja fá dos generacions que, per no pagar los drets al Estat, no ’l tenim. Jo ’m trobo, gracias á Deu, en situació de tréurel, pero me sembla que no tinch prou per figurar en l’aristocrácia. Cuan era estudiant… ¡Ah! ¡ja hi caich! Ja ho crech que la conech y vosté també á mi. Me permet sentarme.
Mar. Vosté mana aquí.
Tom. May allí ahont siga vosté. Me donaré per honrat obehint.
Mar. (¿Quí ho diria que hagués menjat ranxo?) ¿Hont m’há vist? ¿Potser al Liceo?
Tom. Res de Liceo, ni d’aristocracia. Parlo de molt temps enrera; de cuan jo era estudiant y vosté ajudava al pobre del seu pare cusint camisas, que per cert l’hi pagaban molt malament.
Mar. ¡Senyor meu! (Alsantse. També don Tomás.) ¡Hi ha recorts que son inoportuns!
Tom. Senyora, perdónim si la hé molestada, pero jo creya que honrava á una filla lo recort d’haber treballat molt perque res faltés al seu pare.
Mar. Baix aquet punt de vista, sí.
Tom. No tinch cap interés en continuar aquesta conversa. L’estudiant que vivia al segon pis de la casa hont lo seu pare tenia la botigueta, desapareix, y aquí té ‘l’ metje que desitja saber perque l’há cridat.
Mar. ¿Vosté es en Tomaset?
Tom. Era; aquell mateix que al passar per devant de casa de vosté no dexava may de donarli ’l bon dia. Era molt guapa.
Mar. Axó vol dir que ja no ho soch.
Tom. Salva la diferencia d’anys, es la matexa, sinó que allavors era la Marieta y avuy es donya Maria, com jo era en Tomaset y avuy soch don Tomás. ¡Qué mal vá cuan á un li diuhen don! ¡Quins temps aquells, donya Maria! Llavors ’ns tractavam de tú… Bon dia, Marieta… jo ’t deya… perdoni li deya.
Mar. Los temps han variat.
Tom. Es cert.
Mar. Y no podém olvidar lo que som.
Tom. Ni vosté ni jo, que no passo de metje de poble, mentres que vosté ocupa una brillant posició.
Mar. Encara que siga metje de poble…
Tom. Se’m pot tractar, pero posantse cada hú de nosaltres á la situación que li correspon.
Mar. Es natural.
Tom. Jo ja estich á la meva.
Mar. A cada hú lo que se li deu…
Tom. Es just.
Mar. Vosté ..
Tom. Perdoni; hém convingut que á cada hú se li donará lo que se li deu, y vosté falta al pacte, perque ’l meu tractament, es més que vosté.
Mar. ¿Potser ussía? (Axecantse.)
Tom. (Axecantse també.) Més alt.
Mar. ¿Qué vé després del ussía?
Tom. L’excelentíssim senyor.
Mar. ¿Vosté té vuecencia?
Tom. Sí, senyora.
Mar. ¡Quí ho diria!
Tom. Ningú, senyora, ni jo mateix.
Mar. Será excelentíssim senyor, perque es noble.
Tom. No senyora. La gran creu me la vá donar lo ministre de la guerra.
Mar. ¿De modo que vosté vá ser més que soldat?
Tom. Un xiquet més.
Mar. ¿Cabo?
Tom. Pugi.
Mar. ¿Sargento?
Tom. Més endalt.
Mar. ¿Tinent?
Tom. No s’aturi.
Mar. ¿Capitá?
Tom. Encara no hi som.
Mar. ¿Comandant? ¿Vá arribar á comandant?
Tom. A comandant.
Mar. ¿Y va posar punt?
Tom. No senyora, coma; perque vaig pujar á tinent coronel.
Mar. ¿Y aqui, qué hi va posar?
Tom. Punt y coma, y vaig ascendir á coronel.
Mar. Aquí sí que hi há punt final.
Tom. No senyora, dos punts.
Mar. ¿Donchs vosté es general?
Tom. Es la meva categoria al cos de sanitat militar.
Mar. ¡General!
Tom. General.
Mar. ¿Cóm se vá retirar tant jove?
Tom. Jove… relatiu.
Mar. Vell, no ho es.
Tom. Ab lo cual vol dir que vosté es jove, perque no ’ns portem molts anys. Y ho es, Marieta, dich donya Maria.
Mar. ¿Vol qué li diga Excelentíssim senyó?
Tom. Més m’ agradaria que ’m parlés la Marieta y tornar á ser en Tomaset, noms que fán reviure la juventut, que sempre té recorts bonichs, encara que vosté…
Mar. Sí, sí; ja sé lo que vol dir. No ho recordem que tenia que cusir á la máquina. M’ha dit que s’habia retirat tant jove…
Tom. Pero ab molts anys de servey, gracias á las campanyas. Una ferida me vá obligar á pendre ’l retiro, y aqui ’m té tancat á aquet poble, vegetant y sol, perque vaig fer lo disbarat de no casarme, y ara, cuan comenso á sentir la necessitat de la família…
Mar. Se troba aislat.
Tom. Y jo, que no vaig pendre muller per por de ser gobernat per ella, estich gobernat pe ’l meu antich assistent, á qui tinch de criat.
Mar. Just cástich á l’egoisme del solteró.
Tom. ¡Qué es trist á la meva edat l’aislament en una casa gran, cuan á l’hivern de la vida no s’hi troba ’l dols caliu del amor!
Mar. Tristesa que pot convertirse en alegria, ¿Per qué no ’s casa? La edat no li passa.
Tom. ¿Vol dir qu’ encara trobaria qui ’m volgués?
Mar. Y fés la seva ditxa.
Tom. Ja soch vell.
Mar. Si vosté es vell, m’enganya cuan diu que encara soch jove.
Tom. Y guapa: continuarem la conversa, que s’interromp ara, perque hé de visitar á alguns malalts. Als peus de vosté… ¿Donya Maria ó Marieta?
Mar. Don Tomás sempre ’m recordará á en Tomaset.
Tom. Gracias, Marieta. (Anantsen y retrocedint.) ¡Ah! La malalta m’ha fet oblidar la malaltia… No m’há dit que té…
Mar. Dexemho per un altre ocasió y axi tindré ’l gust de que torni.
Tom. Gracias. Adéu, Marieta.
Mar. Adéu, Tomaset. (Teló.)
FI DEL ACTE PRIMER