Acte segon

(Una sala modesta i abigarrada. Al fons, la porta de l’escala; a un costat la de les habitacions, i a l’altre la del despatx, amb una mampara, i un retol que digui: Despacho. Una caixa de ferro; una taula-escriptori; un piano, i per tot arreu mobles variats i mig vells, que pel desordre i varietat se veu que són saldos d’una casa d’empenyos.)

Escena I

(Sr. Batista i Joan de Penya)

(El senyor Batista està sentat a un costat de la taula-escriptori, i va donant papers an en Joan de Penya, que’ls firma.)

Penya: Bueno. No tinc de firmar res més?

Sr. Batista: Per ara res més. Són els tres pagarés escalonats, que’ls podrem anar renovant amb el pago d’interessos, fins que cobri la llegitima, o tingui una desgracia de familia, o el seu papà s’enterneixi.

Penya: Em sembla que no s’enternirà i tindrem d’esperar lo altre!

Sr. Batista: Molt bé. Aqui té’l taló!

Penya: I què vol que’n faci d’aquêt paper!

Sr. Batista: Cobrar-lo.

Penya: Ah! no puc perdre temps jo. No’m podria donar bitllets?

Sr. Batista: Si, senyor, am molt gust; però hi ha costum de fer desqüento.

Penya: I desconti, home, desconti; ¡qui mira prim an aquêts tràngols!

Sr. Batista: (anant a la caixa i donant-li els bitllets) Tingui, no més n’hi faig pagar l’hu per cent. Vegi si és la cantitat.

Penya: (ficant-se els bitllets a la butxaca sense mirar-los) Està bé.

Sr. Batista: I no’ls conta?

Penya: I quants havem de ser a contar-los! Vostè és persona de confiança.

Sr. Batista: Això si qu’és cert, senyor Penya.

Penya: De Penya…

Sr. Batista: O de Penya. Jo, si puc, estalvio paraules.

Penya: Tal com me veu, sóc marquès.

Sr. Batista: No’m ve de nou! Senyor marquès!

Penya: Doncs a mi si que’m ve de nou. Perquè fa dos mesos que no ho era. El papà va comprar el titol al Papa.

Sr. Batista: I amb això’s gasten els diners?

Penya: Sempre vesteix i ajuda a fer un bon casament. Perquè ara jo’m vui casar! Tal com sent! Me vui casar!

Sr. Batista: Pobre noia!

Penya: (rient) Ja! Ja! Ja! Ja ho pot ben dir. Vostè fuma?

Sr. Batista: No, senyor.

Penya: (oferint-li un gran cigarro) Miri qu’és un bon cigarro.

Sr. Batista: No fumo… però fumaré.

Penya: Doncs, si, senyor; em vui casar. Ja tinc uns amors mig platònics amb una xicota molt guapa, que té un tio molt ric i usurer! Però això si, primer vui divertir-me. Vui fer lo que se’n diu la joventut! No l’ha feta vostè la joventut?

Sr. Batista: No tenia diners jo per fer-la!

Penya: I perquè no n’enmatllevava?

Sr. Batista: Perquè no tenia papàs per poder-ne arrancar la llegitima.

Penya: (Encen el cigarro i llença’l misto. El senyor Batista’l cull i’l posa a dintre d’una capsa.) Que fa col·leció de mistos?

Sr. Batista: No, ca! és per no cremar l’alfombra.

Penya: Dispensi, però com que no he vist escupideres…

Sr. Batista: Com que no’n duien, no’n tenim.

Penya: I no és pas que aqui faltin mobles. Vaia un mostruari que’n té!

Sr. Batista: Són herencies.

Penya: Ah, ja! del seus papàs!

Sr. Batista: Una mica de tot-hom!

Penya: Doncs, aqui té el meu de papà, que bé me la fa gruar l’herencia! S’ha empenyat a no donarme quartos, i jo m’empenyo fins a les dents!

Sr. Batista: Són genis!

Penya: Són tacanyeries! Que’s pensa qu’és poc agarrat? Per ell no més tindria automovils de vint cavalls i quaranta a l’hora; dònes de segona; un frac, tres o quatre trajes, i voldria que anés a peu!

Sr. Batista: Si qu’és poc!

Penya: Esperis! I’m voldria fer travallar! Ja! Ja! Em fa riure! Què no ha travallat ell per mi?

Sr. Batista: Aixis ho penso!

Penya: Com un negre ha travallat. Oh, i travalla! Aquêt vici de travallar, el que l’agafa no té cura. Però no vui destorbar-lo. Me’n vaig a veure una róssa.

Sr. Batista: Vegi-n forças ara qu’és jove, i ja sap que jo l’ajudaré fins aont el meu capitalet arribi!

Penya: Moltes gracies! i bones tardes! (s’en va.)

Sr. Batista: Escolti! Escolti! Em descuidava dels sellos.

Penya: Quant és?

Sr. Batista: Són dugues pessetes.

Penya: Tingui un duro, i no’l descambi-hi. Ja li dono de propina!

(El senyor Batista mira cap aont ha sortit, am despreci, després se frega les mans pensant amb el negoci que ha fet, i entra’ls pagarés a la caixa.)

Escena II

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Pepet: (entrant sofocat i commogut) Senyor Batista, dispensim. No sé cóm dir-li, ni què dir. He fet tart!

Sr. Batista: Ja sap que no vé d’aqui.

Sr. Pepet: Si, que vé d’aqui, senyor Batista. Mai n’havia fet, am tans anys!… Però me’n passa una de grossa.

Sr. Batista: Què té?

Sr. Pepet: Quinze mil duros!

Sr. Batista: Què vol dir?

Sr. Pepet: Que he heredat. Que heredat quinze mil duros!

Sr. Batista: Què diu ara? De qui?

Sr. Pepet: D’un germà! pobret! d’un germà d’aquells que semblen de novela, però que també n’hi han a la vida.

Sr. Batista: I ont ha mort?

Sr. Pepet: Alli on moren els germans que deixen diners: a Amèrica.

Sr. Batista: I ja ha cobrat?

Sr. Pepet: Jo, no encara, però a casa si. Vui dir qu’és com si ja haguessim cobrat. Tot-hom ha sortit a fer compres. A hores d’ara ja deuen haver buidat les botigues. Per això és que, com que m’he quedat sol a casa, m’he hagut de fer el dinar jo meteix, i no he pogut arribar a l’hora.

Sr. Batista: Bravo! Bravo! I d’aqui endevant què pensa fer?

Sr. Pepet: Lo de sempre! Travallar.

Sr. Batista: Travallar, diu? Reflexionem, reflexionem-ho una mica!

Sr. Pepet: Si, senyor, ho reflexionarem. Ara me’n vaig al Major.

Sr. Batista: Esperis. Esperis i tingui calma. Segui (seu.) Ho sap ben bé del cert que ha heredat?

Sr. Pepet: El meteix notari m’ho ha escrit, i m’envien els diners.

Sr. Batista: Doncs, bé, jo també tinc de dir-li una cosa que no li hauria gosat dir, però que ara ve com l’anell al dit ane les presents circunstancies. Vostè ja és vell, senyor Pepet. Vosté ja té un grapat d’anys a l’esquena i’ls llibres que porta també… i com que’l negoci que tinc ara no exigeix gran teneduria, podria retirar-se a viure, i a viure amb un tres per cent, contant sempre i a totes hores, siguin de despaig o no ho siguin, am l’amic comercial, i am l’amic particular, ademés d’un crèdit obert, que’l posarém… a dotze mil duros.

Sr. Pepet: Que vol dir que’m treu?

Sr. Batista: No’l trec, això mai! El retiro… Això és: el retiro de la circulació dependenta.

Sr. Pepet: Però, això és dir-me que me’n vagi…

Sr. Batista: No ve de vuit, ni de quinze dies. Se li pagarà la quinzena ab tota rel·ligiositat; però si la casa amortisa mobles, bé té d’amortisar dependents.

Sr. Pepet: Però que no veu que no podré viure!

Sr. Batista: Am quinze mil duros que ha heredat, me diu que no podrà viure?

Sr. Pepet: Si no és això lo que vui dir! No veu que ja estic fet an el travall? No veu que m’hi he avesat de petit? No veu que ja sóc massa vell, per no fer res? Per estar en vaga?

Sr. Batista: Ja qu’és tan vell com diu, passegi-s.

Sr. Pepet: Passegi-s!… Passegi-s me diu!… I ôn vol que’s vagi a passejar l’home que ha segut cinquanta anys?… Que ho sé jo per ôn se passeja, ni ôn se pren el sol, ni l’ombra?… Senyor Batista per Déu! reflexionem, com vostè’m deia!… Sap lo qu’és dir cinquanta anys d’estar près i que li obrin de cop les reixes?… De ser lliure se’n ha d’apendre, i jo no n’he pogut apendre!

Sr. Batista: Això rai, que s’apren aviat!

Sr. Pepet: Si jo ja no tinc temps, senyor Batista!

Sr. Batista: Doncs, no sé què dir-li, fill meu!… El lloc de vostè el pot tenir un altre que no tingui tanta renda!

Sr. Pepet: Però que no tingui tants anys! Tants anys de veure miseries i fosca… i parets humides!… He pujat els llibres, com un pare, i ara que son grans, me treuen! (plora.)

Sr. Batista: Bah! Bah! Vostè rapapieja. Faci-s carrec, si és que se’n vol fer, que tinc més gasto del que tenia. La noia m’apren francès, piano, de tot, de tot lo que pot saber una noia!

Sr. Pepet: (responent ensimismat) Ai, la noia!

Sr. Batista: I no és que me’n arrepenteixi. No ho cregui. Ho faig, però ho faig am gust. No sé què rediable m’ha donat aquêt diantre de xicota!… Jo que no he sigut mal-gastador, en tractant-se d’ella, allà va el gasto!

Sr. Pepet: Ai de mi!

Sr. Batista: Que vol un vestit? Vinga un vestit. Jo meteix li compro, li pago i casi li cuso i li emprobo!… Que vol música? Vinga música, i, jo que no havia vist més solfes que las que’m treia de la roba, ara fins li giro la plana. Fins pentinadora li he posat, i cuinera, i vinga servei!

Sr. Pepet: Ai, Déu meu!

Sr. Batista: La veritat és que mai hauria dit que aquella noia tan senzilla, molla d’ulls, i amb aquells posats d’ovella morta, arribés a ser lo qu’és: guapa, xamosa, am bones etxures… res: una noia qu’és de la inclusa i és guapaça com si tingues pares!

Sr. Pepet: Ai!

Sr. Batista: Però qu’és aquêt gemegar?

Sr. Pepet: Estava pensant amb un assiento pel dia que moriré, i’m sembla que no es gaire lluny. Caja a Pepet… i a la caixa. Pepet a caja… i a dintre, i d’allí al llibre inventari del cementiri de l’Oeste. (Se’n va cap al despatx.)

Sr. Batista: Però, aon va? Aon va tan depreça?

Sr. Pepet: A despedir-me dels llibres i a passar balanç de la vida.

(El senyor Pepet entra al despatx. El senyor Batista el mira marxar, fent anar les espatlles, com qui diu: “És un infeliç!”)

Escena III

(Sr. Batista, Mariagna i Caterina)

Mariagna: Qui hi havía, padrí?

Sr. Batista: Ningú. El senyor Pepet, que n’hi passa una de grossa. Ha heredat quinze mil duros.

Mariagna: De debò?… De qui?… Quina alegria!

Caterina: Aquêt si que se’ls mereix!

Mariagna: (cridant) Senyor Pepet!… Senyor Pepet!

Sr. Batista: No’l cridis, que no està gaire content.

Mariagna: No està gaire content d’haver heredat?

Sr. Batista: D’això tot-hom n’està, siga’l qui siga el que’s mori. No ho està de que jo, en vista de que ja té per viure, l’he tret de tenedor de llibres.

Mariagna: Vostè l’ha tret?

Caterina: Pobre home!

Sr. Batista: Té per viure!

Mariagna: I se’n anirà de vora nostre!

Sr. Batista: No s’hi ha pas de confitar aqui a casa! Que havem de tenir vells en conserva?

Mariagna: No’l tregui, padrí!

Sr. Batista: Si no l’he tret. L’he… retirat.

Mariagna: Això ja sé que vol dir treurel; (acariciant-lo.) No’l tregui!… Li demano jo!… La seva estimada. (El senyor Batista somriu.) Li demana la seva filla!

Sr. Batista: (cambiant d’expressió i apartant-la) No pot ser!

Mariagna: Tants anys qu’és aqui!… Que li ha fet mai cap traidoria!… (agafant-li la cara.) I vostè li faria an ell?… No’l tregui. No ho vui!

Sr. Batista: (rient) Mira que n’ets de temptadora.

Mariagna: Que no m’estima, senyor Batistet?

Sr. Batista: Me sembla que te’n dono provas.

Mariagna: Doncs donguim aquesta, no’l tregui, i li faré un bon petó. (li fa.)

Sr. Batista: bueno, doncs, ho arreglarem.

Mariagna: Si, si!

Caterina: I si, home; això no’t costa res.

Sr. Batista: (cambiant de tó) Què vols dir que no’m costa res?

Caterina: Que no’t vé d’aqui, si no’l vols treure.

Sr. Batista: I què saps tu, si’m vé d’aqui!

Caterina: Perdóna-m, m’ho penso.

Sr. Batista: (sec) Tu no tens de pensar res!

Mariagna: Però, padrí…

Sr. Batista: Res, dic. La dòna no s’hi fica an el negoci.

Caterina: Però, si jo…

Sr. Batista: Ara’l trauré més que mai.

Caterina: Batista!…

Sr. Batista: Ja ho he dit. Ja saps quin lloc ocupas a la casa i, si no t’agrada, alli hi ha la porta. (a Mariagna) No ho dic per tu… Ho dic… L’home s’hauria de casar als setanta anys, per no tenir temps d’arrepentir-sen!

Caterina: Però, què t’he dit?

Sr. Batista: Res!… El teu parlar me desespera… Que m’he disgustat!… i no’m convé!… Pórta-m una taça de tila! (Dóna una mirada d’odi a Caterina i entra al despatx.)

Escena IV

(Mariagna, Caterina i aviat Rafel)

Mariagna: Però, què té’l padrí?

Caterina: Ai!… No sé què té am mi!… Sempre m’havia tractat com si fos un-enza, un no res, una nosa, un destorp!… Però fa un quant temps, que encara no’m veu, ja’m maltracta. No més am la mirada’m mataria!

Mariagna: Mare…

Caterina: No’m pot veure, filla meva. Abans, al menos, me tenia com un gos; però ara’m vol mal, te dic que’m vol mal!… Me té inquina!

Mariagna: Pot ser és vostè que s’ho pensa.

Caterina: No m’ho penso, no; ho sé ben bé!… I què li he fet, pobre de mi!… Que no he estat sempre una criada per ell?… Que no m’he deixat trepitjar sempre?… Què li dec fer, perquè’m maltracti! (plora.)

Mariagna: Mare, no plori!… Jo li demanaré per vosté. Ja sap que m’estima’l padrí.

Caterina: A tu, si, i sòrt ne tinc que tu hagis vingut; però a mi no. Jo crec que fins me llançaria!… Pobre de mi, desgraciada!

Rafel: Bonas tardes a tot-hom. Què tenen?… Què passa?

Caterina: El teu oncle!… El teu oncle m’ha maltractat!

Rafel: Però per què?

Caterina: Que no’m pot sofrir. Que m’odia. (anant-sen a les habitacions.) No’l vui veure més!… No’m veurà mai més!… No’l vui veure!

Rafel: Però escolti, aon va?… Aon va?

Caterina: (plorant) A durli la taça de tila.

Escena V

(Rafel i Mariagna)

Rafel: Però què ha estat això?… No’s pot venir an aquesta casa que no’s vegi plorar a algú… Això aviat semblarà una academia de llanto!

Mariagna: Ha estat que’l padrí no pot sentir a la mare. Li té com un avorriment!

Rafel: I això li vé de nou?… Fa vint anys que li fa menjar pà del dia abans, perquè diu que allarga més; que li fa beure aigua, perquè diu que refresca i engreixa; que la fa anar al llit ab sopar… lleuger, perquè diu que’l menjar de nits, carrega; i encare no hi està aveçada?

Mariagna: No te’n riguis, pobra dòna!

Rafel: Si és la veritat… Si no n’hauria trovat cap de dòna que la fes viure am rosegons del modo que la fa viure an ella.

Mariagna: Ell menja’l mateix.

Rafel: Ell prou!… Però ell menja bitllets de banc per postres.

Mariagna: No es això, Rafel. És que d’un quant temps ensà li té odi!

Rafel: I a tu no?

Mariagna: A mi, al revés. Tot lo que dic li fa gracia. Tot lo que faig ho trova bé, i si li demano que’m compri lo que sigui…

Rafel: Sua!

Mariagna: Sua, però acaba per comprar-m’ho.

Rafel: (rient) No li has donat pas cap beguda?

Mariagna: Qu’ets tonto!… I quina beguda li puch donar?

Rafel: Beguda de joventut!

Mariagna: Ja! Ja! Ja!

Rafel: No te’n riguis, beguda de joventut!… Quan se té una noia jove a la vora, els ulls beuen més de gust.

Mariagna: Vaja, no siguis benèit.

Rafel: És que ha cambiat de linies… Tenia tres arrugues al front, que no les té; tenia el llabi de baix, estret, i ara’l té molçut i inflat; tenia els ulls prims i llargaruts, i ara’ls té rodons i embotornats… Què vol dir aquêt cambi de linies?

Mariagna: Què sé jo!

Rafel: Però a tu, què’t sembla?… Aveiam!

Mariagna: A mi no més me sembla una cosa… Me sembla qu’és el meu pare.

Rafel: I desde quan és?

Mariagna: Desde’l dia que’m va escullir.

Rafel: Ah, dispensa!… Me creia que’ls fills no s’escullien!… Que’s prenien tal com eren!… Doncs, per què no li dius pare?

Mariagna: Què’t diré jo? perquè no goso.

Rafel: Ja! Ja!… Perquè, sense saber de dibuix, també li troves cambi de linies.

Mariagna: No t’entenc.

Rafel: Millor per tu!… Ni mai que m’arribis a entendre!

Mariagna: Lo que sé és que’s porta bé am mi; que a la seva manera, m’estima, i qu’estic molt contenta a la casa.

Rafel: Ja ho sé… i fins hi tens qui es vol casar am tu!

Mariagna: Vols dir en Batistet?

Rafel: I doncs qui?… És l’unic que’s pot casar, aquella prenda, an aquêt temple economic!… És un noi travallador, aquell noiet!… Estalvia, sap guanyar-se la vida, am modos; i té uns pares que, allò no son pares, és una parella d’amors!

Mariagna: Doncs ara se’m porten molt bé.

Rafel: Ja! Ja!… També’t deuen volguer escullir!… Bé t’hauràn escullit sovint!… El dia que vinguis al taller, faré posar una gazetilla: Ayer visitó el estudio del joven y ya esperanzado artista la sociedad más escogida.

Mariagna: És que poden trovar millor!

Rafel: I què han de trovar millor que tu, aquell parell de gall-d’indis, amb un noi que’ls ha sortit indiot!… Que no ho veus que allò no és una familia, qu’és una trinitat numérica, una regla de tres; tres fraccions decimals de cero?

Mariagna: Rafel!

Rafel: Ja! Ja! Vaia un regalo de noi! Tornejat, llustrós, i endreçat com un balustre d’escriptori! Un noi de paper-xupó! Si fos meu, saps què’n faria? El vestiria de ferro, amb unes lletres de nikel al ventre, que diguessin lo qu’és: “Caja”.

Mariagna: Mira que’t pot escoltar, Rafel.

Rafel: Millor que sàpiga’l meu parer. M’indigna… els sentiments estètics, que una noia com tu, qu’ets guapa, qu’ets bona com el pa, però del dia, qu’ets… vaja, no’m vui declarar! qu’ets lo qu’ets! pogués arribar a tenir un home, que ni és un home ni ho sembla. Un suro, un pisa-papeles. Què vol dir un pisa-papeles? Un pisa-pagarés d’infeliços.

Mariagna: Rafel, et suplico que no te’n burlis.

Rafel: Vaja, ja ho sé que t’agrada.

Mariagna: No t’ho he dit mai que m’agradés.

Rafel: Doncs, pitjor, perquè t’hi casaries per cumplir, i això no tindria… dibuix!

Mariagna: T’equivocas. Seria una prova d’obediencia, d’agrahiment, fins de respecte an aquells que m’han fet dòna, traient-me d’allí ôn me varen treure.

Rafel: Si no t’hi valdrà am mi la retòrica! T’haurien tret d’alli ôn tu dius per portar-te en un lloc pitjor! Alli al menos tenies madres, i amb aquêt minyó, tindries sogres!

Mariagna: Rafel, tu no’t recordes que no tinc pares.

Rafel: Pitjor ell, que té els que té! Tampoc en tinc jo de pares!

Mariagna: Però tu n’has tingut. I tu…

Rafel: I jo no sóc un partit, vols dir… veritat? bueno, doncs, seré un senser. Jo no sóc un home classificat a la vida; molt bé dius! No tinc casilla social, ni prestatge celular, ni res jo. La gent d’ordre no saben aon colocar-me a mi. “És dibuixant!” “És artista!” i és que no gosen dir “És gandul!” i moltes vegades els que ho diuen, ho diuen gronxant-se a l’ombra, mentres n’hi ha que’ls fan la feina!

Mariagna: Rafel, jo no sóc de las que ho diuen això.

Rafel: I què has de ser tu, criatura! Mira: ara’m vaig a declarar. Si’t pensessis que ho dic per tu, em faria un nus a la llengua. Això si: un nus escorredor per poguer-la deslligar quan fos hora.

Mariagna: Ho deia… perquè’m sembla que tu no estimaràs mai.

Rafel: Ben pensat, perquè el dia que jo ho fes, em vols creure? en faria massa. N’hi han que pensan: tinc tant cada mes, doncs ja puc estimar a tant cada mes. Dels vinticinc fins als trenta, amor de cinquanta duros; dels trenta als trenta cinc, de vuitanta; i el dia que morin els pares… amor triomfal d’herencia. Jo necessito moltes més coses per fer feliç una dòna, que fos la meva sola dòna!

Mariagna: Aveiam, digues, què necessites?

Rafel: Conta: Necessito… ja havem quedat, que diners, d’això’n tindré, perquè n’hi han! Necessito saber ben bé del cert qu’estimo, perquè amb un cop d’estimar em sembla que ja’n tindré prou; vull dir que l’estimaré sempre! Necessito tenir talent, perquè quan ella passi pel carrer ja sàpiguen la dòna de qui és, i no la prenguin per atri; i, més tart, necessitaré… aguanta-m qu’ara va la bona! Necessitaré un bordagaçot, d’aquells molçuts, riallers, de color de criatura; d’aquells que no més am la cara ja animen, i que jira-ls pel cap que vulguis, tot són sacsons d’alegria.

Mariagna: És massa hermós per poguer ser!

Rafel: I després sebes… Una bona grillada de sebes!

Mariagna: Què vols dir?

Rafel: No’n dic ideals, primer perquè fa carrincló, i després perquè un mestre de Llotja ho deia. Com més sebes i més grillades, més depreça’s passa la vida, i Coronela! aqui, i arri! i oixque! i arriba! la qüestió és arribar al cap-de-vall, però no tallant el cupó dels anys, com faria aquell ninot, sino flairant-ne l’aroma. Creu-me a mi. Sigues carrinclona. Tingues un bon floret d’ideals, que tot lo demés… és carga!

Mariagna: I poguer?

Rafel: Tot-hom en pot tenir d’això! No veus que no’ls volen al empenyo!

Mariagna: Vaja, que tot t’ho prens en broma.

Rafel: No, tot no! Hi ha dos coses que mai m’en burlo: l’Amor, am lletra majúscula, i la Belleça, am remajúscula. Tot lo demés d’aquêt món, és ja per força, o per farsa.

Mariagna: Ho veus?

Rafel: Que no t’agrada que t’alegri?

Mariagna: Si i no. Et voldria com ets, però diferent.

Rafel: Doncs, me’n vaig.

Mariagna: Que t’has enfadat?

Rafel: Me’n vaig a travallar! A fer fortuna! A ser home! Dispensa-m, però ha estat com un ai! Com una mena de repente de tornar-me laborioso. També vull ser hijo de Maria!

Mariagna: Que no tornaràs avui?

Rafel: Fins deixaré’l travall per tornar! i fins vindré a dinar! esborrona-t! Avans no hi venia ni a tiros, per no menjar pa del dia antes, i ara vindria’l dia antes, per menjar-ne de l’endemà.

Mariagna: I cóm és?

Rafel: Ja! Ja! Ja! Planetes! Es que’m dec anar acostumant an els aliments de familia.

(Va per sortir.)

Escena VI

(Mariagna, Rafel i Batistet)

Batistet: Ja te’n vas?

Rafel: Em sembla que no’t deu saber gaire greu. No estigues trist! Ja tornaré!

Batistet: Tan me fa si te’n vas, com si’t quedes.

Rafel: I doncs, perquè m’ho preguntes?

Batistet: Per res. Per parlar!

Rafel: Es veu que parles de franc que malgastes.

Batistet: Que tens ganes de raons?

Rafel: No, home, no; que no saps que jo sóc de la broma!

Batistet: Un xic massa!

Rafel: Fill meu, no tot-hom pot ser serio com tu. Tu estàs vacunat de Patum.

Batistet: I tu, de què?

Rafel: Jo, de pobre! però honrado! (Se’n va.)

Escena VII

(Mariagna i Batistet)

Batistet: No’n faig cas, perquè ja veig que tot això són els celos.

Mariagna: De què?

Batistet: De tu. Sap que tenim relacions…

Mariagna: Am mi?

Batistet: Em penso que m’has donat paraula…

Mariagna: Mai!

Batistet: M’has donat esperances.

Mariagna: Esperances no es lo meteix.

Batistet: Qué’t sap greu d’haver-men donades?

Mariagna: An aquêt moment no estic per res!

Batistet: Que’n té la culpa ell?

Mariagna: Deixa-ho corra.

Batistet: Ja està deixat. Però recorda-t de lo que m’has promes.

Mariagna: T’he promes que m’hi pensaria. No he pas perdut el pensament.

Batistet: Però te’l podrien fer perdre, i… (anant per agafar la mà a Mariagna.) I jo ja saps que t’estimo.

Escena VIII

(Els meteixos, Sr. Farnell i Dª Tulia)

Dª Tulia: Déu vos guard. Què tal, Mariagneta… Com anem?

Sr. Farnell: Com va això, pubilleta maca?

Dª Tulia: Aixis m’agrada. Trovar-vos juntets. Els joves han d’anar ben units.

Batistet: No està gaire de bon humor.

Dª Tulia: Què tens?

Mariagna: No res. Ja torno desseguida.

Dª Tulia: Però escolta. Que no saps que tots t’estimem?

Mariagna: Dispensin, que ja tornaré. M’ha cridat…

Dª Tulia: Qui, filla meva?

Mariagna: La mare. (Se’n va.)

Dª Tulia: Què haveu tingut?… Què vol dir això?

Batistet: Per mi, res. Però se’n acaba d’anar en Rafel, i sempre que ve, ja se sap.

Dª Tulia: Altra vegada aquêt ximple?

Batistet: És clar: com qu’és… artista, i tot li escau, ompla de cap a la Mariagna:, i després la trovo cambiada.

Sr. Farnell: Però, si no’s pot casar aquell benéit.

Batistet: Però pot destorbar que’s casin els altres.

Dª Tulia: Justament per això havem vingut, perquè havem quedat amb el teu pare que lo millor és anar de dret!… Parla amb el tío Batista, i sortim-ne!

Sr. Farnell: I si no li vol donar?

Dª Tulia: I que desitja més ell que donarli!… Si fos filla, pot ser nó que no la voldria donar, sabent la nostra situació, i aquêt cop seria ab fraudulencia! Però, no sent-ne, a mans besades se la treurà del devant!

Sr. Farnell: Mira que la té d’estimar molt, per donar-li vint mil duros!

Dª Tulia: Vint mil de moment, i després lo que sobrevindrà el dia que Déu se l’emporti!

Batistet: No creguin que siga un sacrifici el casar-me am la Mariagna.

Sr. Farnell: Si que ho és!… Ja ho sé que ho és!… Però tu creus que, si poguessim, te’n parlariem d’una noia, qu’és bona, qu’és guapa, qu’és afable, però que tots sabem lo qu’és?… Si nosaltres fossim rics, i què t’haviem de deixar casar!… Si fecis un disbarat aixis, tots dos saltariau de casa!

Dª Tulia: I depreça que hi saltariau!

Batistet: Siga com siga, vull que consti que m’hi casaré perquè m’agrada.

Dª Tulia: I l’estimas i tot, no es aixis?

Batistet: L’estimaré.

Dª Tulia: I tots t’hi ajudarem, quan sia hora, però ara no perdis el temps, parla amb el tío i resolguem. Ja que teniu de ser feliços, com més aviat tu ho seràs, més aviat ho serém nosaltres.

Escena IX

(Els meteixos i el Sr. Batista)

Sr. Batista: (malhumorat) Vosaltres per aqui?

Dª Tulia: Si, veniem a veure la teva dòna.

Sr. Batista: (sec) La dòna?… I per què?

Sr. Farnell: Per res. Perquè an ella fa temps que no l’havem vista.

Sr. Batista: Quina sort!

Dª Tulia: I tu com estàs?

Sr. Batista: Malament. Ella és alli dintre.

Dª Tulia: Que no’t trovas bé?

Sr. Batista: Me trovo bé, però malament. No dieu que voleu veure la dòna? Doncs ja vos ho he dit: és alli dintre. (El Sr. Farnell i Dª Tulia entren al quarto.) Dònes!… No sé per què n’hi té d’haver de dònes!… No son més que un destorp les dònes!… I casa-t’hi, i manten-les, i guarda-les tant si vols com no!… Si un negoci no’t va bé, el deixes; si la roba se’t fa vella, la deixes; i si la dòna se’t fa vella, l’has d’aguantar i mantenir-la, i per saldo que s’hagi tornat, tens de rosegar-ne els òssos!

Batistet: Hi ha de tot, tío. Aqui té la Mariagna.

Sr. Batista: Aquesta és una escepció… D’aquesta se’n va perdre’l motllo.

Batistet: Doncs, d’ella voldria parlar-li.

Sr. Batista: També li vols mal?

Batistet: Al reves. Li vui tant bé i l’estimo tant, que vaig a demanar-li una cosa, que pot ser el sorpendrà de moment, però com que vostè es un home enraonat i m’aprecia, i l’aprecia an ella, crec que aviat se’n farà carrec.

Sr. Batista: Al gra. Què vols de mi i d’ella?

Batistet: Casar-m’hi.

Sr. Batista: Què has dit?

Batistet: Dic, casar-m’hi; i’m penso que no’m contrariarà.

Sr. Batista: Doncs vas tan equivocat, que no sols te contrariaré, sino que no’t permetré que t’hi casis.

Batistet: Què diu ara!… Ni si ella’m vol?

Sr. Batista: Ella no’t voldrà.

Batistet: Però per què?

Sr. Batista: Perquè no! Perquè jo no vui que’t vulgui!

Batistet: Però vostè, quins motius té?

Sr. Batista: Perquè aqui casa no més mano jo, i basta!

Batistet: Al menos podria dir-me…

Sr. Batista: Ja he dit tot lo que tenia que dir!… Que a mi no’m ve bé que’s casi. Que no vui que’s mogui. Ho entens? Vols que t’ho diga més clar? Que’t penses que me l’he posada a casa per ensenyar-la, per vestir-la, per montar-la com un pom de flors, perquè vinga un qualsevol, tu; i la demani, i se l’emporti?

Batistet: Però, tío, jo no ho soc un qualsevol.

Sr. Batista: És com si ho fossis. Dic que no ho vui, i s’ha acabat.

Batistet: Però un dia o altre té de casar-la. Pensi que vostè li fa de pare.

Sr. Batista: N’hi faig, o no n’hi faig. És cosa meva, i la casaré… quan siga hora, am qui l’hagi de casar… Jo la vaig anar a buscar… doncs és meva.

Batistet: No crec que jo siga un mal partit per ella…

Sr. Batista: Tu?… I qui ets tu, per casar-te?… Què tens?… Quant vals?… Am què contes pera fer feliç a la Mariagna?

Batistet: Vostè ho sap, lo meteix que jo. Tinc el meu sou. Tinc el dels papás… Lo que vostè dóna a la noia.

(Pausa.)

Sr. Batista: I qui t’ha dit que li dono res a la noia?

Batistet: Vostè ho havia indicat.

Sr. Batista: Ho devies somniar. Ensenya-m aont ho he firmat.

Batistet: I la paraula?

Sr. Batista: Si fins se pot rascar una firma, com no’s pot perdre una paraula?… ja veig que això’t fa mal efecte…

Batistet: Ni me’n fa, ni me’n deixa de fer… Ja estic aveçat a tot!… Però, consti que no dotar-la, és abandonar a la Mariagna.

Sr. Batista: Benèit!… Perquè no vui abandonar-la, no la doto!… Ja! Ja!… No vui donar-li lo dels… nebots!… No diuen que n’hi ha de generosos?… Doncs vui veure qui se l’endú de franc… Me sembla que no’t convé, veritat?

Batistet: Lo que fa vostè amb ella és una infamia.

Sr. Batista: An ella… o a tu?

Batistet: És lo meteix.

(Entra d’una revolada al despatx.)

Sr. Batista: No n’hi ha poca de diferencia!

(El Sr. Batista el mira sortir, somrient. Després obra la caixa, i’s mira’ls bitllets extasiat.)

Escena X

(Sr. Batista, Caterina i Mariagna)

Caterina: Batista, aqui tens la tila.

Sr. Batista: (tancant la caixa de cop) No la vui!

Caterina: Però no me l’havies demanada?

Sr. Batista: No’n vui, te dic… Ja saps que’t tinc donada ordre que quan me vegis a la caixa, te’n vagis!… Primer és la caixa que tu.

Mariagna: (prenent la taça) Vol que jo li deixi aqui sobre, padrí?

Sr. Batista: Si, Mariagna!… Tu, si!

Caterina: Que Nostre Senyor m’ajudi! (se’n va.)

(El Sr. Batista s’apropa a Mariagna.)

Mariagna: Padrí!… Què té?… Què té am la pobra mare?… Per què la maltracta d’aquêt modo?

Sr. Batista: Deixa-ho estar!

Mariagna: No, perquè jo tinc fam de veure carinyo aprop meu!… Conti els anys que vaig passar entre aquelles parets tan fredes, sense que ningú s’abracés, que’s besés, que’m dongués aquell caliu de bondat que dóna’l veure la gent que s’estimen!… Jo’n tinc necessitat, creguim, de veure algú que s’abraça!

Sr. Batista: (tancant la porta de les habitacions) Que no t’estimo jo?

Mariagna: Si, però no m’ha entès.

Sr. Batista: Prou que t’he entès, però d’ella no me’n parlis. T’ho mano!

Mariagna: Perdoni!

Sr. Batista: (apropant-se-li) No la puc veure!… No hi puc fer més!. Me fa nosa!… La voldria treure de casa!

Mariagna: Què diu?

Sr. Batista: Si, la voldria treure de casa!… I com que no sé com treure-la, com més bona és, mes me desespera!

Mariagna: Jesus del cel!

Sr. Batista: Te vui a tu, jo.

Mariagna: Però si’ns pot estimar a totes dugues.

Sr. Batista: No! No pot ser. Te vui a tu sola. Entens? A tu sola!

Mariagna: (amb energia) Padrí: si jo sapigués que’l meu carinyo, li té de pendre’l qu’és ben seu, ja sap que li estic agraïda, però me’n tornaria allà ont era!

Sr. Batista: (espantat) No!… Això no ho facis!… Això no més ho dius per dir, veritat?

Mariagna: No ho faré, perquè’m fa pena!… Que me’n vol fer vostè de pena?

Sr. Batista: Que no saps que no, tontota?… Té, vols diners?

Mariagna: Vui tranquilitat!

Sr. Batista: A mi’m diuen mesquí, però no ho soc!… Que no és veritat que no ho soc?… Que has obert mai la boca per demanar-me alguna cosa que no hagi obert el portamonedes?… Que no ho veus qu’estic encegat per tu?

Mariagna: I jo també l’estimo a vostè!

Sr. Batista: Però d’un modo diferent. Jo’m perdria per tu, i tu no’t perdries per mi!

Mariagna: Però i per què’ns tenim de perdre?… (acariciant-lo.) Jo lo que vui és que vostè cambii, padrí meu!… I cambiarà, veritat?… Veritat que d’aqui endevant serà un altre, i la tractarà bé a la mare, i que no la renyarà més?

Sr. Batista: Lo que vulguis. Per tu, fins d’això soc capàç!

Mariagna: No per mi. Per ella. Per totes dugues. Veritat, padrí?

Sr. Batista: Per totes dugues, però per tu… Escolta-m. Escolta-m, Mariagna Jo no havia estimat mai a ningú. Tal com te dic, ningú!… No més pensava en fer diners, en fer diners, en enriquir-me. Quan seràs ric, sempre’m deia, podràs estimar a la que triis. Tot-hom te voldrà, tot serà teu; podràs anar an el mercat del món aon se ven l’estimació, i pendre la que t’agradi. Ara ho soc de ric, ho soc molt, molt més de lo que tot-hom se pensa; però la joventut me passa i soc avaro del temps, perquè’m dic a mi meteix: “Si no cuites, ja serà tart, i no’t valdrà’l ser ric”, i quan penso qu’és la meva dòna la que’m priva d’escullir, m’empenyaria l’ànima an el diable i an ella la trinxaria!

Mariagna: Déu meu!… Me fa por!

Sr. Batista: Si ane tu no te’n tinc de fer!

Mariagna: No’n té prou de la meva estimació de filla?

Sr. Batista: No; perquè no me’n ets de filla!

Mariagna: Què vol dir?… Que no és lo meteix que si ho fos?

Sr. Batista: Però no ho ets!

Mariagna: Que m’aborreix?

Sr. Batista: Al contrari! Si t’estimo més que mai! Si’t vui més que mai! Si aquêts quaranta anys de fer diners els donaria tots, tots per tu!

Mariagna: Déu meu! I que no’n té prou, digui, de tot el meu agraiment?

Sr. Batista: No. L’agraiment que tu vols dir, l’estimen els pares. Ells si, però jo no ho sóc el teu pare!

Mariagna: (cridant i fugint) Mare! Mare!

Sr. Batista: Calla, et dic, i vina. Vina aqui! (agafant-la per la ma i fent-la seguir.) Vina i no tinguis por. Vina (obra la caixa) i mira! (traient paquets.) Veus això? és or! Mira-l bé qu’és or! i tot serà per tu quan me mori, si m’escoltes i’m segueixes!

Mariagna: Padrí! fa estona que sospito, i fujo de la sospita com si’m perseguis una serp! Encare hi és a temps! No acabi de dir lo que vol dir-me!

Sr. Batista: Mira-l, et dic. Això que llueix són vestits, són cotxes, són joies, són teatres, són enveja dels que no’n tenen, són celos de les altres dònes, és la consideració del món! Amb aquesta lluentor podràs tenir lo que vulguis!

Mariagna: Podré tenir lo que vulgui, i vostè no pot tenir-me a mi!

Sr. Batista: Et portaré fòra de casa… Ens en anirém!… Ens quedarém… Lo que’t sembli! Faré tot lo que’m demanis. Què hi dius? Contesta-m!

Mariagna: Que’m fa horror! Que’m fa repugnancia! i que més que res… em fa tristesa! (plorant.) Cóm me podré estar aqui, d’aqui endevant, després de tanta maldat?

Sr. Batista: Això són preocupacions.

Mariagna: Calli!

Sr. Batista: Que no veus que tens de ser meva!

Mariagna: Mai!

Sr. Batista: Tinc molt poder perquè ho sigues…

Mariagna: Jo no tinc el que vostè diu, pero tinc una força més gran!

Sr. Batista: Quina, infeliç!

Mariagna: Tinc la virtut!

Sr. Batista: Llamp del infern! I am què’s compra la virtut?

Mariagna: Amb amor pur!… No amb aquêt seu!

Sr. Batista: Però si jo no’n puc tenir d’altre! Si estic lligat per tenir-ne d’altre! Si faria un crim per deslligar-me! Escolta-m! Escolta-m, Mariagna! (va per agafar-li la mà.)

Mariagna: Aparti-s de mi, li dic. Desde ara ja no té dret a tocar-me-la mai més la mà! La seva pell em repugna!

Sr. Batista: Seràs meva! Ho seràs! De què m’hauria servit escanyar tants pobres miserables i espremer tantes fortunes, si no t’hagués de tenir? Tirar-te un munt de victimes als peus perquè tu les trepitjessis?

Mariagna: Quin horror!

Sr. Batista: Ets esclava! ets dòna, ets meva, i tindràs que cedir! No trobaràs qui’t defensi!

Mariagna: Que no, diu? Batistet! Batistet!

Sr. Batista: A qui crides, desgraciada!

Mariagna: A qui’m defensi! A qui’m deslliuri!

Sr. Batista: Ja! Ja! Ja! Aquêt si que ni per virtut. Que no veus qu’és el meu deixeble?

Escena XI

(Els meteixos, Batistet, Dª Tulia, Sr. Farnell, i després Rafel i Sr. Pepet)

Batistet: Qui’m crida?

Mariagna: Jo!

Batistet: Què hi ha?

Mariagna: Hi ha que’t crido, perquè t’havia promès una resposta.

Batistet: És veritat.

Mariagna: He dit… que pensaria… i he pensat… i aquella paraula que’m demanes, te la dono… ens prometerem quan vulguis.

Batistet: Que ja saps lo que ha dit el tio?

Mariagna: Ell… volguent-ho tu, i volguent-ho jo…

Batistet: Doncs, el tio no hi ve bé.

Sr. Batista: Jo o tu?…

Batistet: Vostè m’ha dit fa un moment…

Sr. Batista: T’he dit que no li dava dot.

Batistet: Però vostè…

Mariagna: Prou! prou, per Déu! Infames! Tots! Tots són uns infames!

Batistet: Però, a què ve això?

Mariagna: Mateu-me, Déu meu! Mateu-me tots d’una vegada, qu’al menos em tindreu compassió!

(Plora.)

Batistet: A què venen aquêts plors?

Mariagna: Què puc fer més que plorar? Què pot fer una infeliç com jo, si no tinc res més que llàgrimes! Em vui morir!

Sr. Batista: Vaia, prou!

Mariagna: (cridant am desespero) Em vui morir!

Dª Tulia: (sortint) Què són aquêts crits?

Sr. Farnell: (sortint) Què passa?

Mariagna: Una infamia! Que’l seu fill és un malvat! I’l senyor Batista un malvat! i tots! tots són uns malvats!

Dª Tulia: I què t’ha fet el meu fill, perduda?

Mariagna: Què m’ha fet? Ni’s pot dir lo que m’ha fet. És tan horrorós lo que m’han fet, que taca’ls llabis no més de dir-ho!

Sr. Farnell: La que deu tacar aqui, és ella!

Sr. Batista: Deixeu-la!

Dª Tulia: Totes! Totes surten de mala índole!

Mariagna: Si, totes sortim de mala índole! perquè’ns hi tracten am mala índole! O ens guarden per pietat, o volen enlluernar-nos amb or!

Dª Tulia: Quin descaro!

Mariagna: Amb or! I jo no’n vui d’or! Vui carinyo! Vui això que no he trobat mai! Això que no’m varen deixar an el torn, al llençarm-hi com una nosa!

Dª Tulia: Perquè tu no’n saps d’estimar!

Mariagna: I a qui he d’estimar si no puc! Si encare no vaig per abraçar, em trobo que abraço a cossos morts! Això és pitjor que l’inclusa! Alli s’és un farcell que’s deixa. Aqui un farcell que s’aprofita!

Sr. Batista: Vaia, prou!

Mariagna: (prenent una resolució) Me’n vaig!

Sr. Batista: Aôn?

Mariagna: Me’n vaig!

Sr. Batista: Calma-t, et dic. Tot passa! (als parents) I vosaltres, a callar!

Dª Tulia: Encare gosas defensar-la?

Sr. Batista: I què tinc de defensar! però ont anirà la criatura?

Mariagna: A casa! A la Misericordia! A no esperar res, a resar! A acostar-nos les unes a les altres, com els aucells a la gavia!

Sr. Batista: No tens dret!

Sr. Farnell: No n’ha de tenir!

Mariagna: Alli sempre’s té dret d’anar-hi. Alli és com el fossar de la vida!

Dª Tulia: Deixeu-la, si és el seu gust. Si vol ser esclava, ella és ben lliure!

Mariagna: Traidors! (Al ser a mitja sala entra’n Rafel.)

Rafel: Qu’és això? On vas?

Sr. Batista: Vol anarse-n!

Rafel: Tu, Mariagna, vols anar-te’n?

Mariagna: No ho sé!

Rafel: I gosaries deixar-nos?

Mariagna: (mirant fixo an en Rafel i arrancant un gran plor) No! No! Ja no goso! Em quedo! (se’n va poc a poc cap al quarto, dient:) Em quedo! Em quedo!

Teló