LLAURANT
Reading edition
El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de matinada, va entrar a dins de la cort.
Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una finestreta, com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un tel de claror somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en polsina blanquinosa cap al fons. I allà moria, aclarint dèbilment les cantelludes anques dels bous, partides per aquelles cues llargues… llargues… tantost caigudes i immòvils, tantost cargolant-se com cucs enormes, ara sobre una anca, ara sobre l'altra, per a tornar a caure, totes esteses, mandrosament.
El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia, mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos ullassos fondos, tristos, remugant pausadament…